Homenatges, Collserola i Barcelona: Pla Cerdà i el “vaixell dels escalets”; Albèniz, Església de la Ciutadella, alvocat, pensions, Voltaire i consells de son

Bona nit, bona nit, bona nit, bona nit, bona nit. Seixanta i més? Amics oients de Ràdio d'Esvern, tornem a ser aquí. En el 98.1 de la freqüència modulada per iniciar el nostre magazín Seixanta i més. Música, curiositats, personatges, temes interessants o el que a nosaltres, els components de la taula de redacció, ens han semblat a dins. Per oferir-vos-los. L'Alina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández, i una servidora, la Joana Algarra, estem disposats a iniciar aquesta nova audició de Seixanta i més. Música, Tothom que em coneix sap de la meva admiració pels concerts d'any nou que podem escoltar a través de Ràdio Nacional o bé contemplar-los en les pantalles de la tele o a través d'Eurovisió, cada primer de gener. També confesso la consideració que mereixia el gran professional que era el seu presentador, José Luis Pérez de Arteaga. Doncs bé, aquest gran comentarista de música clàssica va morir la setmana passada. Ell va ser, al llarg de més de 30 anys, el responsable de la programació de Ràdio Clàssica, l'emissora de música selecta de la cadena nacional. Gran especialista en Gustav Mahler, no serà fàcil trobar cap altre musicòleg amb els seus coneixements musicals que estigui al seu nivell. Nosaltres volem retre'l un petit homenatge, tot recordant la seva tasca i les bones sensacions que sentíem a través de les seves paraules. Encara que no el vam conèixer, personalment, no oblidarem mai el seu bon estil en les transmissions del concert d'any nou del primer de gener i el magnífic criteri de la seva programació de música selecta a través de Ràdio Clàssica. Adeu, company, José Luis Pérez de Arteaga. I abans d'acabar de redactar aquesta Déu, ens va arribar la notícia de la mort d'un altre company, Juan Soto Vinyolo, guionista en Ràdio Joventut i més tard fent-se càrrec del consultori d'Helena Francis a Ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona, fet amb tanta sensibilitat que vam passar molts anys abans no sabéssim que qui responia a les consultes fos el company Soto Vinyolo. Et recordarem, amic. Montes de Madrid Fins demà! Bé, hi ha informació de l'agenda d'hivern de Collserola, el parc natural que el tenim aquí a tocar i el gaudim. El diumenge 26 de febrer ha prou un senglar de Collserola. Ha prou és un petit senglar que viu feliç al bosc fins que un dia s'endinsa en una aventura plena de perills. Vin a escoltar les seves peripècies. Serà una narració bonica a càrrec de Laura Jardí, de les 11.30 a les 12.30, o sigui, de dos quarts de dotze a dos quarts d'una, el diumenge 26 de febrer. Com ja sabeu, sempre trobem coses molt boniques a Collserola. I una d'aquestes són els vivers de Can Borni. El dissabte 18 de març. Un itinerari que ens permetrà observar la vegetació i les construccions i actuacions realitzades en aquesta zona i alhora conèixer una mica més l'obra de Rubio i Tudull, destacat urbanista i passatgista que també va deixar la seva petxa a la serra de Collserola. M'ha mirat lluit a l'aigua? Diumenge 26 de març a Can Coll. És possible dialogar amb l'aigua? Un rierol, una bassa i una font ens causen sorpresa i sensació de benestar. Intentarem percebre aquests moments fugassos i súbtils descobrint les capacitats expressives de cadascú. En el marc del programa d'activitats per celebrar el Dia Mundial de l'Aigua, a càrrec de Miquel Palau, tècnic del parc. És de dos quarts d'onze a dos quarts d'una. Vols col·laborar? Què et sembla? A venir un dia al parc a col·laborar en la millora d'alguns dels seus espais? Iniciem a l'agenda aquesta nova proposta. Si tens temps i ganes, et convidem a participar-hi. Anirem amb l'associació Alnos de Sant Just, d'Esvern, a fer el manteniment de la petita plantació que el 1998 es va fer al voltant del torrent de Can Cortés. Bé, ara, Lina, què ens tens preparat? Són curiositats o són coses curioses? Bé, són coses curioses, curiositats, i perquè ens entrem una mica més de quina ciutat tenim, i dels fantasmes, que a vegades veiem que hi ha peta. Veu un fantasme? Sí, ens vas prometre que sí, que avui portaries fantasmes. Bueno, no sé. Vas tan fantasmagòric. Hi visco jo, que soc una mica fantasma. Que dius, hombre. Bueno, mireu, guapitos. Anem a veure, diu, que hi havia un visionari que modernitza Barcelona. Aquest visionari, ja us podeu imaginar què és, no? És el pla Cerdà, el senyor Cerdà. I no li van deixar fer el que volia fer. No, diu, va ser un innovador. Sempre hi ha interessos. O va ser un innovador racional, funcional. I el que és més important, fruit d'una visió global de la ciutat que no s'havia plantejat mai fins aleshores. Cerdà volia una ciutat construïda pel benestar tan físic com el psíquic dels seus ciutatans. I per això, les línies generals del projecte comportaven punts com aquests que direm ara. L'eixample es dividiria en una quadrícula de mansanes de 113.3 metres de costat, enxafrants a les cantonades, que el donaven una forma octogonal. Això encara està. Sí, clar, el que ha quedat. Després, els carrers tenien 20 metres d'amplada, havien de ser, com a mínim, que es dividien en una calçada de 10 metres i dues voreres de 500 centímetres cada una. Els edificis havien de tenir una bona distància entre si i la seva assada no podia superar l'amplada dels carrers. N'hi ha un momentet que diu que feta la llefeta la trampa i aleshores feien l'entreplà, no? Com se diu, l'entreplà primer? Entre sol. Entre sol principal. Entre sol principal. I en lloc de simplíssims eren set. Eren set, eh? Però bueno. Després, totes les cases havien de tenir finestres tant a les façanes davanteres com a les posteriors per permetre una bona ventilació. I calia crear espais per a la canalla i la gent gran. D'aquí la idea dels jardins interiors de les illes, segurs i pròxims a les llars. amb el desenvolupament del Pla Cerdà quan neixen molts serveis públics que faran de Barcelona una ciutat moderna. Amb les diverses pestes i epidèmies que havia assolat a la ciutat en altres temps, ja s'havia pensat en formes d'assanejament i cura de la higiene i la salut col·lectives. Per això es construeixen fons, safreixos, cases de banys públics, a més de les grans clavegueres del desaigua. També al voltant d'aquesta època apareixien els fanals de gas, els cotxes de punts, destinats al servei públic per llogar amb un boom fixa amb paradetes amb diferents costes. Ah, molt bé. I el cos de bombers, que gràcies a en part per ser a Rovira i Trias. I el servei interurbà de Correus. L'escorxador, els cementiris municipals i una mica més tard, el telègraf, l'enllonament públic per l'electricitat i els primers telèfons. Algunes obres van ser de titularitat pública, però altres van poder fer-se gràcies a la iniciativa privada, perquè tot i la resistència del primer moment, els inversors van percebre la rentabilitat de l'impuls expansiu i els ciutadans es van anar entusiasmant amb la idea d'una Barcelona nova. L'Ildefonso Cerdà se'l considera un dels fundadors de l'urbanisme modern, després de la publicació de l'obra Teoria General de la Urbanització. i n'hi ha un detallet aquí que diu que el pobre home es va quedar bastant sense cobrar i una mica sense calés. Arruïnat, no? I dintre d'això ve l'anècdota, una cosa que fa gràcia, i que és, apareixen els de Can Fanga. Diu, quan es va començar a construir l'eixample, els carrers i les voreres no estaven pavimentades. Les pluges, de vegades torrencials, convertien el barri en un gran toll de fang i els carruatges i els cavalls esquitxaven els vianants de llot sense voler. Per no portar tanta terra a casa, a l'entrada dels edificis, s'hi va instal·lar una peça de ferro rectangular de més d'un pam perquè els que accedien poguessin netejar-se les soles de les sabates. En algunes de les antigues cases de l'eixample, encara es poden veure alguns exemplars, lleva fangs. De tant fang acumulat, els de Barcelona se'ls va començar a conèixer com els de Campfanga. Ah, mira que bé, mira que bé. O sigui, ara sabeu de què bé. De què bé. De què bé el de Campfanga. Aquest fantasma que s'ha sentit, que és culpa del llibre al peu del micro. Al peu del micro. Això mateix. Bé, aquí, que surt o no surt el fantasma, no ho sé, però bé, aquí diu el vaixell dels escalets. Fins al final del segle XIX, per la plaça Antoni López, discurria l'antiga muralla del mar, que protegia la ciutat pel costat de la costa. A la seva part superior hi havia un passeig empadrat, amb baranetes i bancs, que era el preferit dels nostres besavis, atès que es gaudia d'una magnífica vista sobre la Mediterrània, el port i la línia costera. els dies de Margrossa, com ara últimament hem tingut... Sí, i tant. Diu, aneu al tanto. Quan s'han quedat sense platges, al maresme. Sí, sense platges. Un inciso, el que estem explicant, amb allò de l'escalfament de la terra i que el mar pujarà, jo penso que totes aquestes cassetes que estan tan a la vora de la costa... Estan en perill. Estan en perill. I tant. jo tinc uns parents, tenen un pisset allà al costat del passeig de Sant Antoni de Colongé i em fa molta d'allò perquè dic, però estàs just tocant el mar, eh? Sí, sí. Al passeig. Jo dic, allà aquell... Ara, clar, que està en el tercer pis, no sé si allà arribarà el mar. No, no, però si començar... Però jo em demano per què deixaven construït tant a la vora perquè el mar pot pujar. Sí, però no estava tan acusat com ara, eh? En èpoques de tempestes, el mar creix. Sí, i avui ho comentàvem a casa meva. Hi ha un llibre de la Mercedes Alissac que es diu de Ribos i marcava les tempestes de l'octubre al final de l'estiuet dels de Barcelona, dels de Can Fanga. Els que anaven estiuetjant. Sí, però és que, concretament, una de les vegades explica que va ser terrorífic. Sí. I, clar, va marcar molt la vida del protagonista i dir... O sigui, que no és d'ara sol. Això ja ve de lluny. Bueno, i avui veia també una d'aquestes que ens ha que diu que són coses cícliques, que a vegades posa la sorra, a vegades treu la sorra, el mateix mar va... Sí, sí, va bé. Clar, el que nosaltres desfemem... De fet, a la Mediterrània abans era molt més alt. Ho trobem, per exemple, a Barcelona, el que és les Tarassanes, que és la fàbrica de barcos medieval, doncs el mar arribava fins a tocar les primeres pedres. Clar. Ja amarraven, diguéssim, les embarcacions. Clar, clar, que sí. O sigui, ha recolat molts metres. Li vam prendre al mar. I també, si ens en anem, per exemple, a l'altre cantó de la Mediterrània, concretament a la part ja, diguéssim, turca, Efeso, que des d'allà diuen que va pujar la Mare de Déu al cel, doncs el port d'Efeso actualment és a dos quilòmetres més cap a dintre del mar. Ja, ja, ja. Sí, sí. És que el ser humà és molt, molt agossarat. Ja. I a vegades les coses no hi surten malament. Bueno, aquí estaves al migdia, allò del telediari i del temps, el de Planés, que s'ha esfonçat un cotxe d'aquests que neteixen i tal, perquè dius, clar, s'ha esfonçat. Perquè a sota. Perquè a sota. Perquè l'aigua no te va, sí. Perquè l'aigua no te va, sí. Perquè l'aigua és sorra. I l'aigua minat sota. S'ha acabat la sorra i s'han sorra. Sí, sí, sí. Bueno, xiquets, continuem amb el fantasma, eh? Amb el fantasma. Sí. En dies de mar grossa es podia contemplar la fúria desfarmada de les zones batent contra la ciutat o la lluita estremelidora d'una nau que no s'havia posat a recers a temps. I en ocasions podia observar-se també la màgica aparició d'un vaixell d'aspecte del qual, cas negra amb una calavera pintada a la popa, se la identificava ràpidament com el vaixell dels escalets. Apareixia de cop i volta, balandrejat de la deriva i els ocells marins que rondaven sobre les aigües fugien en estol, encomanant els seus crits i els seus temors els passejants que de seguida distingien les ossades dels escalets humans que a manera de gallardets penjaven dels pals de la nau. El vaixell dels escalets! Ai, mare! Una canonada de vis i totes les naus que rondaven prop del port s'apressaven a posar-se a recers perquè tothom sabia que aquest vaixell fantasma anunciava un nefragi abans de vuit dies. Explicaven als vells llops de mar que havia estat una nau pirata en aquells temps llunyans en què els corsaris i el barbaresc visitaven sovint les nostres costes. Una nit de Nadal un dels tripulants enrolat de feia poc va voler desembarcar a Barcelona per tant d'assistir a la missa del gall. I els seus companys d'aventura van insistir a acompanyar-lo amb el propòsit de fer-ne burla. Però un cop van ser a les portes del temple una força misteriosa els va impedir d'entrar excepte el veritable de volt. Esvolotats i més atemorits del que voldrien confessar els pirates van tornar al seu vaixell però quan ja eren acoberta aquest va iniciar una navegació eterna que els segueix portant pel mar amb la vida i amb la mort sense poder tocar mai cap port. Darrerament no s'ha sentit a ningú dir que hagués vist rondar el vaixell dels escalets per les costes de Barcelona. Potser s'explica pel fet que la iglesia en va tenir lloc als fets la de Sant Sebastià que va ser derruïda juntament amb el convent del mateix nom en el 1910 i el seu lloc es va alçar a l'enorme edifici que alberga l'oficina central de Correus i Telegròs. Quin és el fantasma? Ah, quin? La factura de la llum que us vindrà dintre de poc i us vindrà dintre de poc i us susto i que el tindreu que pagar tu. Que tindrem que pagar que tu tampoc et tan lliuraràs. No, jo a partir d'ara res, amb espermes. Ah, també, també seria una manera de plantar-li cara. Sí, perquè si poses una placa solar vindran a cobrar l'utilitat del sol. No, no, no, la placa solar que no, que podria ser i tu amb això apanyar-te, ho t'ho dic perquè el meu fill és un tècnic de tot això, doncs les companyies elèctriques te l'agafen. Sí. i aleshores anava bé, però ara tenen que pagar un cànon o no sé què. Un cànon, sí. Perquè ell produeix més del que consumeix. I tant. Per tant, li absorbeix la companyia però ell té que pagar. Perquè li fa la competència. Sí, exacte. No, no, ja en sabem. Aquí, ara ja no l'hem tret, però aquí en l'Ajuntament hi havia dalt que es veu que els hi havien posat com a prova no sé què, un generador. Sí. Vosaltres recordeu d'aquelles coses que semblava com un molinet? Ja no hi és? Com un molinet. No m'hi he fixat? No, i ara també. Penso que no hi és ja. No m'hi he fixat ja. I allò és amb una massia al mig del camp, amb un molinet d'aquests que val un ronyó, eh? Ojo. O una plaça, unes morts solars. Pots fer corrent. De moment l'acaldessa de Barcelona, la de Colau, es veu que, això surt en el diari d'avui, es veu que abans es presentaven dos empreses per la subhasta de llum. Una era la Catalana de Gas, i l'Endesa. I l'Endesa. Aquest any no s'han presentat. No, no. I es veu que el donaran a dos comercialitzadores molt petites. I aquests es quedaran sense el negoci. Gas natural no s'ha presentat i la Catalana... Cap ni Endesa ni Fenosa. Ni Endesa. Sí, ni on Fenosa. És la que va amb gas natural. Sí, perquè es veu que l'Ajuntament els va obligat, juntament amb la Generalitat s'han posat d'acord, i han dit molt bé que us donarem la capacitat de subministrar-nos. Però haureu d'afirmar que en els casos d'aquesta gent que no poden pagar durant un temps... La pobresa energètica. l'apagareu vosaltres. l'apagareu vosaltres. Els altres han fet lorris i no s'han presentat. I perdran aquest negoci. Bueno, veremos. Veremos. Porque poderoso caballero es don dinero. Bueno, ya comencen a moure's coses. ningú s'hagués pensat que el governador del Banc d'Espanya seria acusat. Ah, sí? I avui ho és. Sí. No sé el que sortirà. És imputat, de moment. Bueno, no és imputat. Investigat. És que abans se'n deia imputat. Ara han canviat el nom perquè queda molt lleig. Això d'eiputat queda molt lleig. Sí. Bueno. Continuarem. Vigilant de la vora. Aquí. Sí. Vigilant de la vora. Música per gaudir. Torna Isaac Albèniz a aquest espai. Aquest compositor català, nascut a Camprodon, va ser un músic enormement precoç. Va néixer amb la música a les venes, ja que als quatre anys ja va fer el seu primer concert de piano, clar, adaptat a la seva edat. Bé, ell i la seva germana, Clementina, van estudiar a París amb el famós professor Marc Montel. Però, l'Issac no va poder ingressar al conservatori perquè van dir que era massa jove sense tenir en compte el seu gran virtuosisme. als 18 anys, amb una beca de la Casa Reial va marxar a Brussel·les al seu conservatori, on va obtenir el primer premi amb distinció especial. Va estudiar amb Leeds i va veeixer a Amèrica per fer una bona tanda de concerts. La seva producció com a compositor fou verdaderament extraordinària. Les operes Henry Clifford i Pepita Jiménez van ser estrenades al Liceu. La sarsuela Sant Antonio de la Florida va tenir un èxit enorme. Catalònia va ser una suite per orquestra i solista i molta producció pianística tal com la suite espanyola, danses d'Espanya, estudis de concert i la vega. Destaca, sobretot, la suite Ibèria amb vaires populars de tota la península. La pianista Rena Kiriakov interpreta una melodia senzilla i plena de sentiment, tango. di Chelsea de Mit mutually de Vil ellos eden que de de глаз de en overlook la wicked re Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. L'hoja intercanviada. Bé, espera. Ah, senyor Déu me. Que perdem els dions i ho perdem tot. La desapareguda fortalesa de la cidadela, tal com s'acaba de dir la Joana, fixeu-se que jo sempre dic cidadela. I per què? No dic cidadella, no sé. なしゅtadella? Queda molt bonico. Per què veus la diària, sí? No, no, no, perquè possiblement la doble L, en ingles i la doble L, Bueno, perdoneu, senyors, que m'esteu escoltant, si és que escolteu. Tal com s'acaba de dir la Joana, va ser el gran i odiat llegat arquitectònic que el rei Felip V va deixar als barcelonins. Durant un segle i mig va ser el símbol de la dominació, la repressió i el terror fet sobre la ciutat de Barcelona. Fins que el general Joan Prim, després de la revolució liberal de l'any 1868, la va donar a la ciutat, que la va reconvertir en l'actual parc per a l'exposició universal de l'any 1888. De totes maneres, dels edificis que van allotjar una guarnició de 8.000 soldats, se'n van salvar tres de la piqueta. L'Arsenal, avui Parlament de Catalunya, el Palau del Governador, que és l'actual Institut Verdaguer, i l'Església, l'únic espai de l'antic recinte militar que encara conserva un ús castrense. L'Església de la Ciutadella és, malgrat la seva ubicació, una de les més desconegudes dels barcelonins, almenys al seu interior. T'han tancat tota la setmana. És solsament assequible els diumenges, al migdia, per assistir a la missa. Encara avui, aquesta iglésia està sota la jurisdicció de l'arcabisbat castrense d'Espanya. Els seus feligresos són gairebé exclusivament oficials de l'exèrcit o exmilitars. Aquesta peculiar parròquia, d'estil neoclàstic francès, va ser construïda pocs anys després de la caiguda de Barcelona l'any 1714. La va dissenyar l'enginyer militar burbònic Alejandro de Rez. I durant molts anys va córrer el rumor mal confirmat que a la cripta hi ha les restes de Prosper van Verbum, l'enginyer de Felip V, que va dirigir els treballs de la fortalesa, els enderrocaments del barri de la Ribera i la construcció de la Barceloneta. El temple està dedicat a la Immaculada Concepció, patrona de la infanteria. La resta d'armes estan representades a les capelles laterals, com la de l'aviació amb la Mare de Déu de Loreto. I més recentment s'ha incorporat una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. A l'interior de l'església actualment s'hi troba una sola tomba, la d'un tal Claudio Tragigal Roncal, brigadier que va estar destinat a la ciutadella. El sepulcre està situat just a sota d'un plano de l'antigua fortalesa. L'any 1934, les autoritats republicanes van aprovar un projecte per convertir l'eglésia en un panteó de catàlans il·lustres, entre els quals es trobarien les restes del president francès Macià, la guerra civil i la dictadura. Posterior, o sigui, la guerra civil i la dictadura van... Frustrar. Perdó, frustrar... La iniciativa. La iniciativa, els actes de francès Macià, la guerra civil, la dictadura. Clar, és que... Perdona, m'he bunyit perdut, eh? Bé, tranquils. Joana, a tu ara. Doncs ja sabeu una mica més sobre aquesta església dels militars ubicada al parc de la Ciutadella, de la qual, segurament, haurem passat per davant la porta sense fer gaire cabal. O sigui que, ja ho sabeu, quan aneu al parc de la Ciutadella, busqueu-la. És petiteta, és mona, però, clar, és una esglésieta. Sí, bueno, podem anar el diumenge és al matí, perquè si no n'hi podrem pas d'entrar. Ah, no, a la Santimissa no. Volem la façana. Ah, molt bé. També, com el parc és tan agradable, mira, val la pena. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Fins demà! Fins demà! La mica de salut, que sempre ens va bé, després de tenir el cos preparat. Sí, i el prepararem menjant. Ah, molt bé. O sigui, advocat, que es diu, és ric en bàsics, grassos, moni saturados, moni insaturados. L'aguacat és un fruit de l'advocat o aguacate, és el fruit d'un arbre... Digues l'aguacate, que la gent s'entarrarà millor. Sí, s'entarrarà millor. És un fruit d'un arbre que pertany a la família de l'oreacae, en la que també s'hi situen l'alcanfort, la canyella i el llaure. El nom d'aguacate deriva de la paraula azteca, nahuhart a abucat, que significa testículo, degut a la semblança que té la forma de la seva fruita. Encara que en molts llocs també és conegut com pera alagarto, que reflexa la forma i l'aparença que té la seva pell. Una porció comestible d'aguacate és la seva carn de color verd, amb una textura suau i la consistència de la mantequilla. El seu gust recorda la nou i l'avellana. A més de donar consistència a les amanides, aporta textura untuosa als entrepans i acompanya a moltes salses, a les que dona substància i color. Encara que l'aguacate es consumeix habitualment com vegetal, amb amanides, salses, cremes i sopes, està considerat com una fruita. No té gaire sabor, no té sabor dolç, el que li permet combinar adequadament numerosos plats. I aleshores diu aquí tipus d'aguacate, hi ha diversos aguacate bacon, aquesta varietat d'aguacate té la pell verda i la seva forma és ovalada, és de tamany mitjà, pesa entre 170 i 340 grams, la seva pell és fina i verda. I la seva pulpa és de color grugós verdós. Quan està madur, l'aguacate bacon perteneix, permaneix verd i fa fosc solament un poc i es pot pelar fàcilment i és de sabor suau. Hi ha un aguacate forte i aguacate ja en tenim pa per avui. Bueno, jo el que voldria preguntar és si aquella guacamole, quan es fa el guacamole, és de l'aguacate? Sí, és de l'aguacate. És un dels ingredients. Aleshores, jo tinc una filla que el fa molt bé, que li va ensenyar a una mexicana com ho feia, i a mi que no m'agrada perquè el trobo que és gras. És gras, té una sensació de mantega. No és que sigui dolç, és veritat. Però té un greix que és molt saludable. Però té un greix que és bo. Sí, sí, però bueno, mira. Contra gustos no hi ha d'escrito. I el sabor és veritat, el sabor no és dolç. No, no és dolç. El que permet fer-lo amb diversos plats. Sí, sí. El guacamole, un xatxos, tomar-lo, que la lupita... Sí, sap molt bé. El guacamole se li posa tomàquet també, no? No, no. No? No, aquella fa... Ah, no, no conec jo els... Li posen una mica de tomàquet. Sí, li posen. Jo. Ja li preguntaré jo la... Suposo que hi ha d'ovell diferents maneres de fer-ho. Maneres de fer-ho. De preparar. I després, a vegades, el que fan és patata de xorreria. Patata de xorreria aquesta així. Sí, sí. I aleshores s'agafen i posen allà... Bueno, perquè això s'ho mengen amb aquells triangles que es diuen... Sí, bueno, no. Els triangles que són forts salats una miqueta. Sí, igual. I darrere de l'aguacate o del bocat. Ara, el Joan Maria ens farà cinc cèntims d'aquell reportatge que a vegades escrius. Sí, eh? No, a vegades, no, cada setmana. Bueno, avui és un tema que jo crec que és molt interessant i he procurat no espantar gaire la gent. He procurat tampoc donar informació. Ah, assabentar-la, assabentar-la. Que no surti cap fantasma. Sí, no, no, no. Què hem de fer els pensionistes per conservar el nivell de vida? Ai, mare. Ai, madre. I ja ens has espantat del tot. Quan ja posem-nos a tremolar quan el govern hem estepat. O tropetat. Actualment, en cas de tenir ingressos únicament de la seguretat social, és a dir, una pensió, sigui quin sigui el seu import, estarem condemnats en el futur que aquestes vagin mimvant any cada any. Això és així? No, no, no. Sí, més o menys. Més o menys. I això per què? Doncs, simplement, perquè el govern actual ha canviat la llei per estalviar-se diners i no ve de pujar cada gener a l'IPC, que és el cos de la vida de l'any passat, agafant com a referència el mes de novembre, com fèiem fins ara els anteriors governs. La nova llei només autoritza una pujada del 0,25 a l'any. Aquesta és la raó principal de la nostra pèrdua de valor requisitiu dels ingressos de les pensions actualment. Per què ara el govern ha fet aquesta llei? Per intentar que les pensions siguin un gasto sostenible per a l'Estat. S'ha de tenir en compte que cada any la gent viu més, la qual cosa fa que el gasto en pensions creixi any rere any. També el percentatge de persones en actiu treballant respecte als pensionistes s'ha incrementat notablement a favor dels que cobren i, per tant, ha desnivellat la balança de pagaments de les pensions. Quina sortida tenim? Tan fàcil com que l'import que no cobreixi les aportacions dels empleats actuals es complementin amb impostos. I, molt important, a tenir en compte per tots nosaltres, saber i recordar que les polítiques socials i de pensions la determina el govern de torn de la nació. Farem bé, doncs, de llegir-nos les promeses que ens fan els diversos partits polítics abans de confiar-hi el nostre vot. Cal tenir memòria i no tornar a votar a les pròximes eleccions els que no han complert els seus compromisos. Fins ara he parlat diverses causes referides als ingressos. I les despeses? Ja en la part dels ingressos només tenim a l'abast el nostre vot cada quatre anys per castigar o no el govern de torn. Amb les despeses tenim individualment un major protagonisme, que es basa en poder gastar el que, de veritat, creiem que ens convé i retallar sense contemplacions les altres, fins a arribar a l'equilibri. Allò que en diguem no es tira més el braç que la màniga. Les persones de 60 i més, que han conegut la postguerra civil espanyola, estem tots vacunats per aquesta llarga crisi que ara patim. Gens comparable a les penúries, les injustícies i fam que molts van tenir que suportar a la referida època. Finalment, la resposta de l'anunciat. Podrem els pensionistes conservar el nostre nivell de vida? Soc pessimista o realista, segons com es miri. Però crec que la resposta és simple. No. Molt bé. Vull acabar amb una afirmació optimista. La seguretat social farà fallida? No ho sé. No, no. No ho sé. Ahir deien que no. El que sí sé és que l'Estat no té cap més remei que donar-li suport. I, per tant, tots seguirem cobrant les nostres pensions. D'això sí que n'estic segur. Fins la setmana vinguent. Molt bé. Amb un 0,25 que ens augmenten. Escolta, mira, a mi un euro amb 10 cèntims. A mi un amb 25. I un amb 20. Per què aquestes diferències? Protesto. De totes maneres... No protestis, que cobres més que jo. També ens fan trampa amb això, eh? Perquè, guaita, te diuen un 0,25. Va, fan el càlcul un 0,25. I llavors resulta... No, no, resulta que en vez de cobrar, encara hi perdries 7 o 8 euros. Però que molts que fan, les retencions que t'apliquen, ho baixen unes dècimes més perquè surti, segons cada un, doncs 3 euros o 4 euros de més. I doncs, mira, tema pujat. Tinc una amiga que diu... Aniria a la porta del govern i els hi tiraria pels nassos. Guardeu-vos-ho a la butxaca. Jo també ho havia pensat, això. Sí, sí, sí. Sous-titrage ST' 501 Biografies de grans personatges de la història Avui us oferim alguns trets de la vida d'un escriptor i filòsof francès que amb la seva llarga i intensa existència va omplir gairebé per complet la vida filosòfica i cultural del segle XVIII. Ens referim a Voltaire, pseudònim de François-Marie Aruet, nascut a París l'any 1694 dintre d'una família benestant. Voltaire va estudiar al col·legi dels jesuïtes Louis Lerrand, on va rebre una educació clàssica i completa, sobretot amb un gran sentit sobre els valors literaris. Però amb la seva primera joventut es va afiliar a la Société du Tempo, un brillant grup de lliurepensadors. Va prendre part en moltes competicions literàries i amb els seus escrits va satiritzar l'acadèmia francesa, cosa que li va ocasionar una estada de presó d'11 mesos a la Bastilla. Lliberat gràcies a la magnanimitat del regent de l'època, va estrenar la tragèdia Edip, el primer dels seus grans èxits dramàtics. Va viure desterrat, per les seves idees, dos anys a Londres. On va coçar per complet els ambients liberals de la intel·lectualitat londinenca del moment. Va rebre de Lockett i Newton les diretrius per formar la seva filosofia pràctica, cosa que va dotar sense cap mena de dubte. Bon coneixedor de la llengua anglesa va introduir Shakespeare a la França i de la mateixa manera que Montesquieu va ser un gran admirador del sistema polític britànic. La seva està d'Anglaterra li va fer variar la seva filosofia envers la visió de la vida que havia mantingut fins aleshores. va canviar el seu escepticisme, el seu cosmopolitanisme i també la tècnica dramàtica de la seva producció literària. Durant aquest temps va publicar la famosa epopeia La Ariada i també Zerre, obres a l'estil Jacques Perrià. Una altra de les obres d'èxit va ser El temple del gust, sàtira a l'estil Àcid Anglès. Les lletres filosofics que denunciaven el despotisme francès i elogiaven la tolerància anglesa li van ocasionar un nou exili de 14 anys a la frontera amb la Lorena. En aquest temps va escriure obres d'un èxit extraordinari, d'entre elles una enormement audaç. Mondiam. Durant anys va tenir una gran amistat amb Frederic el Gran de Prússia. D'aquí va ser assessor literari. Però les diferències ideològiques van trencar una profunda amistat d'anys. Va gaudir de la protecció de Madame Pompadour que li va donar el favor de la cor francesa i fins i tot un lloc a l'acadèmia. Però dos nous èxits de l'obra teatral Mohamed i l'obra filosòfica Morop el van allunyar un altre cop de París. Els últims anys de la seva vida i debut a la gran popularitat que tenia en el món il·lustrat del seu temps Voltaire va ser una figura molt visitada pel món cultural. Després d'una llarga absència el seu retorn a París va donar lloc a grans mostres de joia entre els intel·lectuals. La producció literària i filosòfica de Voltaire és enorme i la llista de les seves obres llarguíssima. I destaquem per un top típicament modern tant per l'exacta documentació com per la varietat d'interessos que basten que semblaria que són dels d'avui. Diu s'ha de s'ha de reconèixer que malgrat que malgrat la seva incapacitat de fer de fer justícia i el cristianisme i a l'edat mitjana Voltaire. Voltaire és el primer gran historiador francès. Carò sempre depèn de nosaltres fer respectar la nostra pobresa. Cap home honest es fa ric en un moment. Bé, aquestes han estat les mostres biogràfiques d'un personatge que va marcar l'ambient cultural de tot un segle al XVIII. Va ser un bon terme. El curiós és que aquest home que es movia en cercles molt d'èlita dels diferents països de França en aquest cas de Inglaterra eren amics d'ells sempre i quan les seves idees eren igual. Com que aquest home llavors sortia i anava a Inglaterra veien que el francès estava molt molt diferent no eren tan liberals. I llavors estava el despotisme trencava amb els altres i llavors el formien a l'exili. Si vols ser vial i ser equànim i vius a Barcelona has d'anar un quant temps a viure 3 o 4 anys a viure a Madrid i canviaràs l'opció. Llavors tornaven-hi. Si això ho féssim canviessin els de Barcelona i els de Madrid anessin allò s'hauria acabat el poder. No, no, hi ha Madrid ni a Madrid ni a Andalusia ni a un altre lloc perquè cada lloc té la seva idiosincràcia. I es pensa que és la més bona i vol fer passar pel tu o pel altre. El que passa és que uns tenen el poder per fer passar pel tu o pel altre. Ja, els altres. Aquesta és la diferència. Això mateix. I ara un consell per a les persones grans. Per dormir bé. Ens els dona l'articulista Òscar Jiménez. Moltes persones tenen dificultats per agafar el son o per mantenir-se adormides durant tota la nit o bé es desperten massa aviat. Els que coneixem com a insomni és el trastorn del son més freqüent i és un problema que s'accentua a mesura que ens fem grans. Mesures per a una millor higiani del son. Això. Mantingueu un horari fix per anar-vos a dormir i llevar-vos també els caps de setmana i durant les vacances. Quedeu-vos al llit el temps suficient adaptant-lo a les vostres necessitats reals de son. Reduir els temps de permanència al llit millora el son i al contrari quedar-se durant molt de temps al llit pot donar lloc a un son fragmentat i lleuger. Eviteu la migdiada en casos concrets es pot permetre una migdiada després de dinar amb una durada de només de 30 minuts. Menys mal, eh? Perquè això a mi m'agrada molt. No, no els metges diuen que 20 minuts 30 és l'aconsellable inclús va molt més bé per fer la digestió de tota la mandanga. Eviteu les begudes que contenen cafeïna i teïna el tes i cafès. Si es prenen a la tarda alteren el son fins i tot en persones que no ho perceben. L'alcohol i el tabac a més de perjudicar-la la salut perjudiquen el son. Heu d'evitar-ne el consum unes quantes hores abans d'anar a dormir. Si és possible feu exercici regularment durant almenys una hora al dia amb llum solar preferentment a la tarda i sempre almenys tres hores abans d'anar a dormir. Sempre que sigui possible mantingueu el dormitori amb una temperatura agradable i amb uns nivells mínims de llum i soroll. La gana i els àpats abundants poden alterar el son. Eviteu anar-vos a dormir fins que no hagin passat dues hores del sopar. Si esteu acostumat prengueu alguna cosa llogera abans de l'hora d'anar a dormir per exemple galetes llet o formatge però eviteu la xocolata grans quantitats de sucre i l'excés de líquids. Si us desperteu en plena nit no mengeu res o podriu començar a despertar-vos habitualment a la mateixa hora amb gana. Eviteu fer el llit activitats com veure la televisió llegir escoltar la ràdio etc. No feu exercicis intensos ni feu servir l'ordinador en les dues hores prèvies d'anar al llit. Bé no ens anem a dormir però anem a sopar o anem a fer el vermut perquè els dissabtes ens s'agrada molt fer el vermut. senyores, senyors moltes gràcies per la vostra atenció i que esteu molt feliços durant aquest temps que tornarem a ser amb vosaltres dimecres vinent o el dissabte en segona audició. Lina? Bona tarda. Montse? Una abraçada a tots. Bona tarda. Joan Maria? Adeu-siau a tots. Carles? Adeu. I la Joana us diuen gràcies i fins la propera. Ara escoltes Ràdio Desfer I could pretend and say goodbye Got your ticket Got your suitcase Got your leaving smile I could say that's the way it goes And I could pretend that you won't know that I was lying Cause I can't stop loving you No, I can't stop loving you No, I won't stop loving you Why should I? We took a taxi To the station Not a word to say And I saw you walk across the room Maybe the last time I don't feel Feeling harder Couldn't be wrong But I'm the real We're trapped