Maig a Sant Just: santoral, cultura, salut i rutes

el que hem d'entendre també és que per una banda intentem educar els infants però per l'altra banda és que el govern i els que governen fan cada cosa per deseducar-los o educar-los malament Doncs bueno, us esperem tots el dissabte que ve i nosaltres ens hem d'anar perquè ja ens hem menjat la nostra mitjoreta que tenim, així que ens veiem dintre d'un mes i que tingueu una bona setmana. Si volem, ens tornem a escoltar el dissabte en diferit a les 11. Molt bé. Adeu, família. Adeu. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club de l'Alfa era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Seixanta i més? Una rosa no fa maig, ni una gota fa raig, i com aquesta un munt de dites que posen el mes de maig com el més lluet de tot l'any. Quan fa més bon temps i la fruita és més bona. Maig és temps de cireres i de pèsols, tiravecs i també de flors. Són les festes del Roser el proper diumenge a molts llocs de Catalunya. Ara que has dit això dels pèsols tiravecs... Jo de petit em sentia parlar molt dels pesos tiravecs, i ara la gent no els anomena. No, perquè gairebé no els gasten. Ah, és que no els gasten, no? No, i mira que són bons, perquè el tiravec em sembla que és aquell que es gasta amb pell i tot. Sí, exacte. Sí, té els granets molt petits, però la càpsula, diguéssim, la veïna, és molt bona i molt dolça. que era una varietat, deia, de pèsol, que per cert que havia estat molt popular a casa nostra. I com tu dius, es menja ben tendre amb tabella i tot. O sigui, la funda també és com estic clar. També, la veina sí. La veina sí, veina o tabella, es diuen les dues coses. Em pareix que tabella és valencià i veina és català, però està bé. Normalitzat és veina. La meva abuela deia tabella. Feia temps que no em sentia parlar jo d'aquesta belletat de pèsol, ja t'ho he comentat abans. I avui he vist que era el menú d'un restaurant vegetarià on hi vaig molt sovint. Molt bé, eh? Per cert, que a la nostra edat va molt bé la dieta vegetariana, sobretot a l'hora de sopar. Unes llenties estofades amb arròs, això, per sopar, o una truita de pèsols, això ja t'ho concedeixo, espàrrecs i carossó fan de bon digerir. I si teniu molta gana, sempre podem afegir una amanida com entrant i una fruita o iogurt de postre. I el que va millor, sopar amb família i compartir vivències i experiències. Això sí. I no barallar-nos. Clar, ja dic, compartir bones vivències, no re de barallar-se. Però el que sí que és clar és que tots estem relacionats. És la gran lliçó de la natura. La vida és una gran xarxa, no només la xarxa d'internet, sinó la que ens permet refer ponts amb els altres. Ningú podem prescindir dels amics i els familiars més estimats. I en això d'estimar, les àvies i els avis en sabem un munt. No deixem soles les persones grans. Convé aprendre a posar-nos sempre al seu lloc i mirar d'entendre'ls. Per això ho recordem tantes vegades aquí, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, i dins del programa 60 i més, on us oferim, com sempre, un petit tast de les coses que ens semblen més interessants. Avui de nou han diferit, perquè ja ho sabeu, quan hi ha un partit important, i avui ho és, els nostres tècnics han de ser allà on es programa pilota. Benvolguts oients desvernians. Avui dimecres, dia 6 de maig, és Sant Joan davant la Porta Llatina, patró de les arts gràfiques. Demà dijous, Sant Cix i Sant Benet. Divendres, dia 8, festivitat de la Mare de Déu de Pompeia i de la Verge del Toro, patrona de Menorca. I dissabte, que sortim en segona audició, festa grossa a la ciutat de València. És la Mare de Déu dels desemparats. La Mare de Hueta. Sí, després ho comentarem. De nou, qui us parla, la Joana Algarra, junt amb els meus companys Carles Hernández Rius i en Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio en la vostra companyia. Felicitant, com sempre, a totes i tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari en aquest 126è dia del calendari gregorià. Falten 239 dies per acabar l'any. Que ara falta molt. Que els gaudiu, que els passeu molt bé. I tant, posa una mica de música, Carles, sisplau. Baby love, my baby love I need you, oh no, I need you But all you do is treat me bad Bona nit. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Doncs bé, com dèiem abans, avui és el patró dels grafistes, que aquí a la ràdio en som uns quants. I abans, quan celebravem aquesta festa, assistíem a una missa i després a un bon dinar. Tots els del gremi d'impressors, editors i grafistes. Jo em preguntava què volia dir això de Sant Joan davant la porta llatina. Fins que, cercant informació, van trobar la resposta. Sant Giovanni a Porta Latina és una església que es va construir a Roma davant el lloc on va ser portat Sant Joan Evangelista durant el regnat de l'emperador Domicià. Just davant la porta on va ser llançat a un recipient ple d'oli bullint. Mare de Déu! Com les gastaven amb els cristians als primers temps, eh? Quan no els posaven en una graella, els tiraven els lleons... Sí, sí, sí, tot el que vulgui sí més. Que passa que, malauradament, avui, a segons quins països, tornen a ser màrtires els cristians. Oh, i tant, desgraciadament que sí, és veritat. No els sucarrimen en una graella, però directament els... Els sucarrimen en un, com se llama, lanzallames. Sí, sí, o... O amb una bomba. Avui he sentit que deia que tiraven amb bombes, però dintre de barrils. Sí. I, clar, quan esclataven, imagina't, tot el que hi havia dintre del contenidor aquest. Maldats les que vulguis. Doncs el fet que fos nomenat patró de les arts gràfiques Sant Joan es deu precisament acabar ser l'autor d'algun dels llibres més importants de la Bíblia, el Quart Evangeli i l'Apocalipsi. Joan va ser un dels pilars de l'Església Primitiva o Església de Jerusalem. Encara avui, molts antics impressors, la majoria jubilats, es reuneixen per commemorar aquesta festa. També sol cridar l'atenció a nom de la vèrgia del toro quan algú visita Menorca per primera vegada. Tot resulta que toro, en menorquí antic, vol dir turó, i és a dalt de tot del turó, on es troba el monestir, a 358 metres d'altitud, al municipi d'Esmercadal. No falta, però, imaginació als menorquins, i diu la llegenda que toro també vol dir bou, i va ser un bou qui va trobar escarabant a terra. Una imatge de la vèrsia. Així cadascú es vol quedar amb l'origen que vulgui. Perquè jo he estat diverses vegades a Menorca i precisament un guia ho explicava d'una manera i un altre d'una altra. Sí, perquè al capdamunt hi ha no precisament la vèrsia, el que hi ha és un Sant Crist fenomenal. Sí, però... Compten aquestes dues coses, però el monestir amb el Sant Cris i la Verde estan davant d'estoró. Entre turó i toro hi ha molt poca diferència, o sigui que pot haver un origen lingüístic i llegendes no en falten mai, perquè tots els sants i Mare de Déus tenen la seva llegenda ben... ben trobada d'una manera o altra. I un origen ben diferent té la Mare de Déu de Pompeia, que celebra el mateix dia que la del Toro. El 8 de maig, Pompeia pertany actualment a l'arcabisbat de Nàpols, a la Campania, i es va erigir el seu santuari amb ofrenes espontànies dels fidels de tot el món. Sovint, la Mare de Déu és invocada perquè trobin consol als afectats per les grans desgràcies. El santuari és a prop de les runes de l'antiga ciutat de Pompeia, que va ser destruïda per l'erupció del Vesubi 74 anys abans de Crist. Parlem ara de la celebració que tindrà lloc dissabte vinent, la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València. És una advocació molt popular a la capital d'Altúria, originària del segle XV. Vinculada originalment a la creació, per frana mercedari Gilabert Jofré, d'un hospital constituït per la confraria de Santa Maria dels Innocents, Folls i Desemparats. Santa Maria dels Desemparats fou declarada patrona de València l'any 1885. coronada canònicament el 1923 i patrona de tot el país valencià el 1961, en detriment de la patrona tradicional, la Mare de Déu del Puig, que va quedar com a copatrona. La imatge de la Mare de Déu dels Desemparats conserva, per cert, una marcada corba a nivell cervical, una forma típica de representar la pietat dins de l'estil barroc. I això li dona el nom popular de la Geperudeta. I tant. A més, la nostra Concha Piquet cantava una cançó dedicada a la verge, a la Geperudeta, precisament. Sí, una cobla preciosa. Un dia d'aquests la posarem, perquè l'any passat també la vam posar un dia... Però avui, com que hem endiferit, ara és difícil trobar aquesta cançó i en posem una altra. Molt bé, doncs posem música. Són les onze del matí, no em preguntis re què. És un diumenge, qualsevol, així que ho hi vaig de tot. I a la boca hi tinc mal. M'hauré, m'hauré, m'hauré de canviar el cervell. Tot just tocat amb tu, començo a rondir en aquest que vol d'aquell despertador, sempre em sols posar nerviós. Fins demà! I com cada setmana, recordem ara alguns personatges famosos que van arribar al món tal dia com avui. El 6 de maig de 1845, naixia a Santa Cruz de Tenerife el poeta i dramaturg en llengua catalana Àngel Guimarà. Fill de pare català i mare canària, va mostrar, de ben petit, gran interès per la llengua paterna. Trasllevat a viure a Catalunya, va arribar a ser una de les figures més destacades de la Renaixença. Autor d'obres com Maricel, Terra Baixa, Maria Rosa o La filla del mar, de reconeixement internacional des del primer dia. Per cert que fins al 31 de maig, o sigui el 31 d'aquest mes, podeu veure encara Maricel al Teatre Victòria per la companyia de Coll de Gom. Després se'n van de gira. I segurament la faran també a Madrid. Tornaran un altre cop, ja veuràs, amb el gran èxit que ha tingut. Sí, sí, sí. I a més, des que es va estrenar, que aquesta obra és un èxit internacional, perquè s'ha fet en d'altres països. I un altre personatge notable, en aquest cas de la psicologia i la psiquiatria, naixia a la ciutat de Viena un 6 de maig de 1856. Ens referim al neuròleg austríac Sigmund Freud. Va ser el creador del psicoanàlisi i un gran expert en la interpretació dels somnis. Va aconseguir tractaments de gran eficàcia per superar la histèria i diverses neurosis. I de la ciència mèdica passem al cinema, ja que són diversos els actors que van néixer un 6 de maig. A finals del segle XIX, el 1895, ho feia el més atractiu galant del cinema mut, Rodolfo Valentino, d'origen italià, va ser el sexímbol llatí per excel·lència. La seva vida va ser tan curta com intensa. Va tenir diverses aventures amoroses, tant amb dones com amb senyors. Fins i tot va fer de gigolo i va ser l'amant d'un famós milionari. Va morir de perforació intestinal als 31 anys. Un altre famós galant, Stuart Granger, naixia a Londres el 6 de maig de 1913. Va marcar amb la seva natural elegància tots els papers que va interpretar. Pel·lícules com Escaramuix, Perfilia o El presoner de Senda són a la memòria de molts de nosaltres. Dos anys més tard, el 6 de maig de 1915, naixia un dels grans genis del setè art, lector, guionista i director estatunitenc Orson Welles. El seu debut a la ràdio va ser molt sonat, ui, tan sonat, ja que va fer creure als oients que s'estava produint una invasió extraterrestre. Pel·lícules memorables com Ciutadà Kane, La dama de Xangai, Mr. Arkady o El tercer home, les tenim ben presents. Tenint en compte que darrere d'aquesta retransmissió de Marte ataca la Tierra, molta gent es va tirar per les finestres i va haver-hi un embús de cotxes espantós. O sigui, imagina't quin realisme va posar en la realització d'aquest guió de ràdio. I també era una època que la gent s'ho creia més tot. Ara som més escèntics. No ho sé, no ho sé. Sí, en aquella època hi havia una tendència a creure-s'ho tot, érem més ingenus. Clar, semblava que tot el que deia a la ràdio, els diaris, era veritat. Exacte, ara qüestionen més les coses. I també un 6 de maig, però de l'any 1958, naixia una actriu i cantant molt popular, Lolita Flores. Fins diumenge passat la vam tenir al Teatre Goya de Barcelona interpretant la colometa de La Plaza del Diamante, la versió castellana de la famosa obra de la Mercè Rodoreda en traducció i direcció de Joan Oller, on, per cert, estava extraordinària. Sí, és que és una gran actiu i fins ara bastant desaprofitada. I entre els famosos que han deixat aquest món, recordem avui, la gran Marlène Dietrich, que moria un 6 de maig de l'any 1992. i el nostre record també, pel gran Jesús Hermida, que va ser, entre moltes altres coses, el primer corresponsal de televisió espanyola a Nova York. Se dice, se comenta, se rumorea... Era la manera habitual, com començava a explicar les seves cròniques. Descansi en pa. Bé, doncs ara sembla que sí que ha trobat el Carles, que és molt hàbil, com sabeu en la qüestió tècnica, la copla que dèiem abans de Conxa Piquer. Doncs bé, la mare de Hueta per a tots vostès. Era un puerto alegre guajado de flores en la vega hermosa que duría caricia. Era un hijo eterno de los señores, jardín encarnado de toda delicia. Allí en la barraca nació Bizanteta, que a las mismas flores envidia le clava, que allí cierta noche, diosita indiscreta, a una humilde ardista que si él la adoraba. Y ante los estados no se debió jugar tan bella, fue el amante de ella, el pobre escritor, que esclavo del arte, en tu alma se muría, así le decía, Semblant de amor. Y que tan chiqueta me guai, yo no hay manches muy copias. Serán las mares resuelas. Una cançó preciosa. Molt bé, molt bé. Preciosa. A mi sempre em porta records molt bonics, molt preciosos. Tu has tingut molt lligam amb València. Clar, clar, i la meva abuela. mos duia de la mà a veure Concha Piquet. Doña Concha, quan venia a actuar a Barcelona, a veure Concha Piquet. Bé, ara passem a la radiocultura. Després d'una llarga temporada al Teatre Tívoli, fins al proper diumenge, dia 10 de maig, encara sou a temps de veure un dels musicals més divertits de tots els temps, Sister Act. La vida d'una jove cantant dona un gir inesperat quan, després de ser testimoni d'un assassinat, troba refugi en un convent. Interpretada per una excel·lent Mireia Mambo Bockele, La jove diva troba la rèplica adequada en el saber fer d'Àngels Gunyalons, Sílvia Abril i Fermí Rajac, entre d'altres. El bon teatre cada vegada té més públic i mentre Sisterac és a punt d'anar-se'n de gira per teatres de tot Espanya, l'obra que fan el lliure de Gràcia també ha estat prorrogada fins al 24 d'aquest mes, degut a que ja porta dies amb les entrades exaurides. Parlem de El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Heidon. Ha sorprès gratament per la brillant i original interpretació de l'actor Paul López dirigit per Julio Manrique. O sigui, espavileu-vos si voleu veure bon teatre i encara no les heu vist tant la del Teatre Lliure com la del Tívoli. Com la del Victòria s'acaba en aquest mes. Bé, el que no té data de caducitat, i el tenim ben a prop, amb visites guiades al claustre tots els darrers diumenges de mes, d'11 a 1, i al llarg de tot l'any, és el monestir de Santa Maria d'Amonció, a la veïna població d'Esplugues de Llobregat. A la web esplugues.cat llegireu informació molt detallada de la llarga història d'aquest monestir, on fins i tot s'hi troben records de la famosa victòria de la batalla de la Pant contra l'imperi turc. Relíquies que daten de l'any 1571. Una d'elles, una pintura de la dèrgia amb el nen, que va ser estandard d'una galera. Ja ho veieu i ho tenim aquí ben a prop, Esplugues. I a vegades tenim les coses a l'abast i no en fem cabal? No, sí, sí que en fem cas, perquè jo he anat diverses vegades. Suposo que tu també, sent com ets cargolina. Ah, no, que ets de Gràcia. L'Esplugues va venir més tard. No, no, jo vaig néixer a Esplugues. El que passa és que els meus pares vivien a Gràcia i llavors, clar, estava inscrita a la plaça Rius i Taulet, però jo vaig venir a néixer a casa de la iaia a Esplugues. Ho hem llegit, ho hem llegit a les miscel·lànies. Si voleu més data sobre Joan Algarra i 50 dones més de Sant Just, no us perdeu la darrera miscel·lània. I si us agrada la literatura i passejar per Barcelona, els propers dies 8 i 9 de maig se celebra el festival multidisciplinari que dona veu a totes les generacions. Això és al Centre de Cultura Contemporània, al carrer Montalegre, l'edifici de l'antiga Casa de Caritat. Durant les jornades es donaran a conèixer autors que han pres la seva pròpia experiència com a matèria per les seves novel·les. De fet, això ho fan quasi tots, la majoria d'escriptors posen part de les seves vides transformades en personatges de novel·la. podreu parlar en viu i en directe amb Eduardo Mendoza, José Luis Cuerda, Quico Veneno i molts altres. I ja que parlem de literatura, ens trobem que els llibres més llegits aquests darrers dies han estat La templanza, ...editat de Maria Dueñas, editat per Planeta... ...i Blitz de David Trueva, editat per Anagrama... ...amb dos dins les llistes de ficció en castellà. En català, els més lligits han estat... ...Algú com tu, de Xavier Bosch, editat per Planeta... ...Mariona, de Pilar Rahola... publicat per RDA dins la col·lecció La Magrana. I segueix també al capdavant El món blau estima el teu caos de Albert Espinosa, edita Rosa dels Vets. I ara falta que ens recomanis aquesta tan interessant que has llegit per avui, pel dia de la novel·la negra, no? Ah, sí. Aquesta té un títol que m'encanta. El sudari no té butxaques. El sudari no té butxaques? Sí. Ah, jo pensava que era... No, no, no. El sudario no tiene bolsillos. És que l'has traducido al catalán. Clar, jo recordava lo del sudario. De horas grau, no, una cosa així. Veus, llegeixes i tradueixes. Això jo ho faig, també. Hi ha dies que compro un diari en català i un en castellà i faig la traducció simultània. Sí, sí, sí. Posem una mica de música. L'aurora diviana covestida Già l'uscio dischiude al gran sol, digà con le rose a sua dita, carezza de fiori l'ustuola, promossa d'un flemi caracano. Mèttian que tu la veste bianca, esqui un ilusio al tuo calcó. Magnífica, la veu de Jaume Aragall. Formidable. Magnífica, aquesta matinata, és que és preciosa. Un dels grans, com el Plàcido Domingo i tants altres. Curiós, ahir escoltava el Plàcido Domingo per ràdio. I resulta que ara canta la tecitura de baríton. Sí, sí. Se li deu haver agreujat la veu. És igual, ell té totes les games. Perquè antigament ja havia cantat tant de tenor com de baríton. O sigui que deu posar la veu d'una altra manera, apujant... Un dia ho explicava, un dia parlava de com apujar la veu, segons si la tires cap amunt cap al maxilar sona d'una manera i si la tires cap endins sona d'una altra, però això s'ha de saber fer, perquè si no aquí t'ennuegues, jo intento tirar la veu cap amunt ni cap avall, no hi ha manera. Bé, doncs, parlem ara d'una iniciativa de les galeries per atraure el públic. El paper de l'art celebra la seva segona edició amb una àmplia oferta de dibuix, fotografia i obra gràfica. Una exposició amb un denominador comú, un denominador comú al paper. Ah, m'agrada molt el paper, és la superfície. Oh, clar, és cosa teva. La iniciativa amb què les galeries catalanes encaren el mes de maig, tradicionalment dolent per a les sales d'art i amb què volen acostar-se al públic jove, és amb aquesta iniciativa a tots els seus establiments. Així, les sales que participen en el certamen programen fins al dia 23 d'aquest mes mostres de fotografia, dibuix, aquarela i obra gràfica, les tècniques a priori més assequibles econòmicament, des dels 150 als 60.000 euros. i amb peces que cobreixen tots els estils, des del Renaixement fins al que és més conceptual, i amb un ventall temporal que comença al segle XVI i acaba en l'actualitat. Doncs és força interessant. Molt. I la d'ara és la segona edició de la iniciativa, que arriba després de l'èxit de la de l'any passat. Ajuda a crear interès al passaport del paper de l'art, una petita llibreta que es reparteix gratuïtament a les galeries que hi participen i que permet amb un segell certificar les sales visitades i optar, si s'ha completat la ruta de les 20 mostres, a un premi de 3.000 euros per canviar per obra en qualsevol de les galeries de la iniciativa. Això és una iniciativa que em sembla preciosa. Fantàstica. Ens patejarem totes les galeries, Joana. Si tenim sort i guanyem els 3.000 euros. 3.000 euros que els has d'invertir, això sí. Sí, clar, amb obra d'ells. Conferències i visites. A les galeries s'ha ensumat aquest any la participació de vuit museus que a la primera setmana de juny escolliran a partir de la seva col·lecció un tema relacionat amb el paper per realitzar una conferència i una visita guiada. Un dels galeristes més famosos per mi, que jo el conec molt, dels galeristes participants en aquesta iniciativa El paper per de l'art, Artur Ramon, que fins al 13 de juny exposa quatre segles de dibuix. Des d'estils tan i tan clàssics, com el de Joan de Joanes, fins a Anton Tapies. I això es pot visitar fins al juny, hem dit, no? Sí, aquest avança una mica més, allarga una mica més. Fins al 13 de juny. I es pot visitar de les 10 del matí a dos quarts de dues del matí i des de les 5 de la tarda fins a les 8 del vespre. Dissabte tarda i dilluns al matí, tancat. Recordeu que Artur Ramon és al carrer Palla 23 a Barcelona. I també una iniciativa molt important de la Fundació Vila Casas, que té realment una importància extraordinària pels nostres artistes d'avui. La Fundació Vila Casas es dedica a la promoció de l'art contemporani català a partir de la dècada dels anys 60 en les disciplines de pintura, fotografia, dibuix i escultura. La col·lecció es distribueix en tres museus i dos àmbits d'exposició temporals. A cada un dels museus s'exhibeix una part del fons permanent que es renova un cop l'any i exposicions, com hem dit, temporals. Molt bé, aquí a Barcelona tenim tres espais, l'espai Volart 1 i l'espai Volart 2, al carrer Ocias Mar, número 22. I també Can Framis, al carrer Roc Boronat, del 116 al 126, a Barcelona. És allà a baix on està també Ràdio Nacional i tota una sèrie de... Un tros més enllà de la plaça Urquinaona. Ui, tant, més enllà. Bastant més enllà. És a la plaça de les Glòries, pràcticament. Sí, que és allò, a Rova 22, a l'espai. Però a Ociasmar, no. La Ociasmar, què és? És l'espai volar. Sí, els espai volar, els dos. Aquests són el que de Ociasmar, a la Urquinaona. I Can Framis és allà, a Barcelona 22, a l'àrea aquella. Exacte. I llavors té Can Mario, que és a Palafrugell, i al Palau Solterra, a Torruella de Montgrí, que també fan unes exposicions d'escultura. Bé, aquí el programa està tot allò que ofereix, modern, a Can Framis, unes escultures extraordinàries. El programa el podeu veure en tota mena de detall si consulteu la web. Sí, la web. Perquè hi ha la web de Fundació Vilacases, poseu web.com, web fundacióvilacases.com i sortirà tot el que hi ha posat com a totes les webs. Avui és un goig passejar per internet perquè vols veure un munt d'art sense aixecar el cul de la cadira. Això mateix. Bé, posem una mica de música. Fins demà! I ara us oferirem informació del nostre butlletí que l'hem rebut aquest mateix migdia. Sí, molts ho vam rebre ahir ja. El nostre carrer ha sigut avui. Entre ahir i avui gairebé ja s'haurà repartit per tot Sant Just. Això mateix. Parlem, doncs, de la Festa de la Pau, que és el proper 16 de maig a Sant Just. Tots els anys la celebrem, aquesta Festa de la Pau, i enguany és dedicada a la llibertat d'expressió i informació. Una vintena d'entitats porten dies treballant en la preparació de les activitats que s'oferiran a la ciutadania. Durant tota la tarda hi haurà una carpa conjunta de diferents entitats que realitzaran un mur gegant dedicat a la llibertat d'expressió i informació i que, al final de la festa, el públic farà caure com a símbol de llibertat. Els diners que es recolliran amb la botifarrada popular es destinaran al casal d'infants del Raval. Bé, una altra informació. Oberta la convocatòria d'ajuts per pagar l'IBI del 2014. El 18 de maig finalitza el termini de presentació de sol·licituds per optar als ajuts de l'impost de béns immobles. És l'IBI de 2014. És el tercer any consecutiu que s'atorguen aquests ajuts a persones i famílies que viuen una situació desfavorable, amb 125 famílies beneficiades fins a la data, Enguany es destinen 40.000 euros i es mantenen els col·lectius beneficiaris. Informació, bases i termini a la web santjust.cat I una altra informació del nostre butlletí. Precaució davant persones desconegudes per evitar robatoris. En el darrer Consell Participatiu de Seguretat i Prevenció, Vialitat i Mobilitat es va posar en valor el baix índex de delictes i faltes per cada 1.000 habitants a Sant Just d'Esvern. 40 enfront del 59 de la mitjana general. Tot i això, la policia local i els Mossos d'Esquadra demanen a la ciutadania estar alerta, no baixeu la guàrdia. Aquests últims mesos s'han fet detencions de persones que van cometre robatoris, especialment a gent gran. O sigui que som nosaltres, les persones grans, les que hem de vigilar més. Molt, molt en vigilar. Somos carne de delincuente. Vull dir, ens troben fràgils i diuen, d'aquest me n'aprofito. Per tant, es recomana desconfiar de la gent que no coneixem i que s'apropen simulant que ens volen saludar o ajudar. Ai, miri que li treureu una taca de la roba. No, no, no. La roba ja estaria amb la seva taca. I a casa no deixeu entrar a ningú, a ningú que no se l'esperi. Per més que truquin, que us vinguin a veure... Que sóc el del gas, que sóc... No, res. Si no està demanada aquesta visita, no en feu cas de cap de les maneres. Fins demà! I ara parlarem una miqueta de salut. Eczema, dermatitis atòpica. Pell alerta, escriu Òscar Jiménez. Picó, embermelliment, irritació, pell escatada i seca, són algunes de les característiques de la dermatitis atòpica, també coneguda com eczema. És una de les malalties de la pell més freqüents, sobretot ara, que ve el bon temps. I tant. En els nens, les erupcions acostumen a localitzar-se a la cara, al cuir cabellut, les mans i els peus, mentre que en els adults tenen tendència a afectar la part interna de les articulacions de colzes i genolls, així com les mans, els peus i el coll. No hi ha tractaments que curin la dermatitis atòpica, però sí que hi ha maneres de prevenir els brots, controlar la malaltia, allaugir els símptomes i mantenir la pell ben hidratada. L'especialista és qui ha d'establir el tractament més adequat per a cada persona. La base del tractament són els corticoides en crema, pomada o lució. Ben utilitzats ajuden a controlar els símptomes i les més de les vegades, però abusar-ne pot ocasionar problemes, compte amb els corticoides. De manera que és molt important seguir estrictament les instruccions del metge quan a la dosi i la duració del tractament. Per alleujar la notjosa picó es poden administrar antihistamínics. Tal mateix, alguns d'aquests fàrmacs poden causar subnolència, una cosa que s'ha de tenir molt en compte a l'hora de valorar el rendiment escolar, el rendiment laboral i tenir compte de no conduir. Això mateix, que pot donar subnolència i un accident és molt fàcil. En pacients adolescents s'ha comprovat també la utilitat de la fototeràpia, tractament en llum, per disminuir els brots. Finalment, en els casos en què les erupcions s'infectin, el metge pot prescriure també algun antibiòtic. Bé, doncs, i ara, ja que som al maig i aquest ambient que convida tant a fer unes passejades d'allò més romàntics, farem una passejada poètica per Collserola. Doncs, tal com dius aquest mes, proposem una passejada al Centre d'Informació del Parc de Collserola i la Masia de Vila Joana, que és on l'escriptor i poeta mossèn Jacint Verdaguer va passar els darrers dies de la seva vida. El nostre punt de partida serà a l'estació del Baixador de Vallvidrera dels Ferrocarrils de la Generalitat. Recorrem un tram anomenat Camí Verdagarià i durant tot el trajecte podrem gaudir d'una selecció de textos amb prosa i versos relacionats amb la natura i que ens duran a les primaries del segle XX, quan Verdaguer passejava per aquests boscos de Collserola. El recorregut, amb una lleugera pendent, està ben senyalitzat i arranjat, tot empedrat i amb unes suaus escales per gaudir d'una caminada agradable. Com a curiositat, afegir que aquest camí el trobareu il·luminat a la nit. Així, doncs, ens hi podrem acostar en qualsevol època de l'any. A l'hivern els dies són més curts i les hores de sol s'escurcen considerablement. Al llarg de tot el camí anirem trobant petits espais per al descans, on gaudirem de versos com aquest. Que hermosos són els matins, dos matins de primavera. Cada abri porta una flor, cada flor porta una perla. Cova un amor cada pit, cada cervell una idea. S'omple el cel de resplendor i d'hermosura la terra. de la seva obra Primavera, Disperses, escrit l'any 1886. En total seran deu fragments els que ens acompanyaran tot el trajecte fins a arribar al nostre destí, Quinta Joana, lloc on el poeta va residir els últims darrers anys. Aquesta massia la va comprar l'Ajuntament l'any 1922 a la família Miralles. A l'actualitat acull el Museu Casa Verdaguer. Es va constituir com a tant l'any 1963 i des d'aleshores continua obert al públic. Al seu horari, tots els caps de setmana de 10 a 14. L'entrada a la Casa Museu és gratuïta. Aquest serà un bon final per la nostra excursió. Llegirem les estrofes de l'emigrant, escrites l'any 1888. Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s'allunya, d'enyorances mort. Hermosa ball, braçol de mà infantesa, blanc pirineu, marxes i rius, ermita al cel sospesa, per sempre, adeu. Arpes del bosc, pinsans i caderneres, cantau, cantau. Jo dic plorant a boscos i riberes, adeus i a autres. On trobaré tosanitosos climes, ton cel daurat? Més ai, més ai, on trobaré tacimes vell Montserrat? Enlloc veuré ciutat de Barcelona, termosa seu, nieixos turons, joiells de la corona que et posarà Déu. Adeu, germans, adeu-siau, bon pare, no us veuré més. O si al fossà on geu-me dolça mare jo el llit tingués. O mariners, lo vent que se'm desterra que em fa sofrir. Estic malalt, més ai, tornau-me a terra, que hi vull morir. Fins demà! Viatxant per Catalunya. Tot a l'esplendor del romànic, seguim els passos del bisbe i abat Oliva pel Bages, Osona i el Ripollès. Resseguir la petja d'Oliva ens du a trepitjar camins de fa mil anys entre paisatges i realitats d'avui. És un llarg camí de 228 quilòmetres que va des de Montserrat fins a Molló i que té com a fil conductor el romànic i la vida d'un dels fundadors del país. Oliva, home culte i intel·ligent, personatge capdalt de la nostra història, fill del principal llinatge com tal de l'època, besnet de Guifrel Pelós i fill d'Oliva Cabreta, va néixer l'any 971. El 988 fou cromat comte de Berga i Ripoll, però el 1002 deixà el poder com tal per fumar part de la comunitat monàstica de Ripoll. El 1008 fou escollit abat de Ripoll i poc després de Sant Miquel de Cuixar, justament els dos monestirs més importants de l'època. El 1017 fou anomenat bisbe de Vic i a mesura que passaven els anys creixia la seva grandíssima obra, tasca, feina, paper pacificador i popularitat. El 1046 va morir a Cuixar i la seva figura fou venerada per tota Europa. L'abat Oliva s'havia guanyat el respecte i un nom en la història, un nom que és inseparable del terme romànic. Fou el principal impulsor d'introduir al país aquest art, avui nacional per excel·lència. El camí ressegueix la vida i el llegat d'Oliva i està senyalitzat per fer-se en dos sentits, però nosaltres el comencem a Montserrat, concretament al Monestir de Santa Maria, fundat per Oliva l'any 1025. Comencem a caminar des del mateix monestir, tot gaudint de les àmplies vistes dels paisatges que aviat abandonarem i dels paisatges muntanyens cap a on ens dirigim. Ens envolta un paisatge mediterrani, de secar amb alcines i matolls. àrid i dur si no fos per tot el bosc que hi ha entre els camps de conreu dispersos. El primer poble que trobem és Castellgalí, parada i fonda per als pelegrins que anaven cap a Montserrat a l'edat mitjana. Ens trobem a tocar del Llobregat i a partir d'ara el camí creuarà tota una zona industrial molt concorreguda i asfaltada amb l'opció d'entrar o no a Manresa. Fem el que fem, anem a tocar el Llobregat, que ens obsequia per contrarrestar la industrialització del territori amb formidables racons de fauna i flora de ribera, fotografies de record i, sobretot, la sensació de redifada i frescor que l'aigua crea. Passem per Santa Maria de Viladordís, coneguda popularment com la Mare de Déu de la Salut, un altre llegat més de l'època medieval. Vinyes per aquí, vinyes per allà. Tot just abans d'entrar a Navarcles tenim la nostra propera visita obligada, el monestir de Sant Benet de Bages. Va ser fundat en el segle X i és un dels conjunts monàstics més importants del Principat, avui convertit en un complex museístic molt complet i interactiu. El nostre camí creua la petita zona vinícola, tal com havia estat al Baixes en la seva totalitat ara fa un segle. Com deia... El Pere, vinyes aquí, vinyes allà, amb arters, poble de cellers i caves, l'excel·lent vi, picapoll blanc, les festes de la barema i la denominació d'origen Pla de Baixes. I de les vinyes, a la solitud immensa, entre una gran massa boscosa, fins a l'estany, poblet, molt ben conservat. El seu monestir, de Santa Maria del segle X, és un altre petit gran tresor de la ruta. L'estany és, podríem dir, l'entrada cap a Osona. Després d'arribar dalt del Serrat Gran de Postius, comença la baixada cap a la Plana de Vic per la poc coneguda vall de Montanyola. Dues comarques i dos paisatges ben diferents, del Sacà del Bages, el Ver de les Pastures, els Conreus i els Boscos de Roures i Faig. El camí travessa Osona cap a l'est, fins al pantà de Sau, on gira cap al nord. Al vell mig de la plana, salsa Vic, orgullosa del seu gran patrimoni històric. En destaca el campanar, que ha donat més de 16 rèpliques per tota la comarca. Més enllà hi ha Fulgaroles, poble de Mossencinto Verdaguer, Sant Julià de Vilatorta, vila plena de modernisme i emplaçat al final d'una llarga i estreta verínsula que fa un meandre del Ter, un altre monestir imprescindible, Sant Pere de Cacerres, l'únic benedictí d'Osona. Continuem cap a Vilanova de Sau i el Pantà, amb un altre popular campanar sempre emergent entre les seves aigües, intentant deixar-se veure sota les imponents cingleres de Tabertet i Rupit. A l'altra banda del Pantà tornem a pujar fort amunt per la cinglera cap a Tabertet amb la seva església romànica admirable. El camí ens torna cap al vessant de la plana de Vic per uns paratges esquixats de grans macies disperses i prats de pastura amb les seves vaques tafaneres. Passem per Cantoni Gros i Santa Maria de Corcó. Entrem a la vall del Gés, creuem el riu per sobre... un fotogènic pont romànic i ja som a Sant Pere de Torelló, als peus de la serra de Vallmunt, que amb la seva alçària és un excel·lent mirador als quatre vents. No ens toca més remei que pujar els gairebé 600 metres de desnivell fins dalt. Bé, i com el camí és molt llarg, la setmana vinent acabarem de fer el recorregut, que, com és molt interessant, val la pena de fer-ho poquet a poquet. I si voleu, consulteu la web tabartet.cat, perquè la venc de Tabartet i tots aquells entorns són plens de cases rurals precioses. Jo vaig passar uns dies amb la família l'hivern passat, i és un lloc que és una delícia, perquè estàs allà la casa rural, i d'allà pots fer excursions per tots aquests indrets. Ah, ah, ah. Tu sempre a buscar el lloc per descansar i poquet a poquet. Clar, és que pensa que fem un programa per la gent gran. Alguns sí que podran, però la majoria no pot fer una caminata de 28 quilòmetres. Esperem aquí i farem al final la setmana vinent. Molt bé. L'estil renaixentista el va deixar ben clar Àngel Guimarà en els seus versos en decacíl·labs i el seu sentit del ritme i de la mida. Avui, aquí, en teniu una mostra. L'any mil. Eren lo temps en què les neus primeres, les grogues faldes dels turons baixaven i en amples colles, voleiant lleugeres, les aus sent pàtria sobre el mar passaven. Monjos i frares, en tropells seguien los burs tranquils, barbotejant absoltes, i els nins porucs los veien que es perdien dels alts castells per les negrenques voltes. Jorns i me jorns, que en núvols es desfeia l'encens més pur en los sagrats retaules, i als vells abats tota la nit se'ls veia dels salms eterns escorcollant paraules. Los cenys brandaven amb la veu plorosa. L'or dels magnats, los monestirs, omplia. I el trist vessall, vora la llar fumosa, los jorns comptats, amb un carbó escrivia. De dalt al mur, la forca abandonada, ja els corbs no veia entre la nit obscura i el peu mateix de la ciutat morada, l'isar baixava en cerca de pastura. La trista verge, en lo que s'alreglosa, ja no es delia per sentir la queixa del patxermons, lo de la veu melosa, que amor glossava vora l'alta reixa. Llençant les armes dels castells baixaven, la gent s'assou sobre els camins perdudes i els camps pairals indiferents trobaven ja els fruits ressecs i les agrams crescudes. roba de sac, els cavallers vestien, ja hi ha la pols en els trofeus de guerra, i el vi de mel i la hipocrà dormien al fons ventrut de la passant gerra. Ciutats i viles solitud semblaven, les eines queien de les mans dels homes, i amb els jueus en sosporxals mostraven juguells germinis i brocals i plomes. A port, les naus dintre de llacs fangosos, los jorns passaven sens canviants esteles, sentint los cors que furguen perfidiosos, veient les aus filagarçar ses veles. Los folls burgesos que el girant de lluna, sens pai, sens llenya, ben a prop miraven, per coure al fi la miserable engruna. Les eines totes en la llar cremaven. I el jorn vingué que els esperits a terra, voltant peurós de boires ennegrides, l'astre de foc passar sobre la terra, deixant per tot les gens esperugides. Humanitat, entorna't a la vida, tu has vist només fantasmes del desvari, carrega't amb la creu, avergonyida, que és lluny, molt lluny, la cima del Calvari. Fins demà! Bé. Avui amb Verdaguer i Guimarà hem estat molt renaixentistes. Molt, molt renaixentistes. Però mira, això segons ve l'efemèride. Igual ens podem trobar un poeta que ha nascut fa 10 anys, que amb un poeta... Fa 10 no, però fa 20 o 25 potser sí, però que abans en trobem un que fa 100 o fa 200. El que passa és que avui, la poesia d'avui és d'una altra mena. Sí, és ben... Té un altre to. I sobretot té una altra cadència, un altre ritme i un altre ritme. Encara que les paraules no cassin, és igual, és poesia. Aquests endecasílabs de l'època de Sant Joan de la Creu, de Garcilaso de la Vega i, evidentment, de Verdaguer i de Guimarà, són molt clàssics i avui se sent d'una altra manera. I però són molt entenidors. Ah, molt. La poesia d'avui has d'estar molt a la guait, molt tenir-la molt sentida. i sobretot en el cas de Guimarà són molt del llenguatge del carrer, perquè ell sobretot estava acostumat a escriure teatre, i aleshores volia que els poemes i les obres de teatre s'endenguessin a la primera. Sí, però precisament el que acabam de llegir no és molt del carrer. No, compte, però és que el llenguatge del carrer, que es parlava l'any 10 del segle passat, no és el llenguatge del carrer que es parla avui, eh? No té res a veure, o sigui, el llenguatge que parlava... No, no, però és tant pompós, tampoc no parlava la gent, eh? Però estaven acostumats a veure teatre pompós, perquè gairebé tot el teatre que veien eren vers, llavors tenien aquest sentit del ritme. I si alguna paraula no l'entenien, això també passa ara, entenien el sentit de tota la narració. La prova és que obres, que sonarà dels nostres grans clàssics, les obres de Guimarà, terra baixa, la filla del mar, Maria Rosa, Maricel, són tan representades avui com ahir, o potser més encara. Però potser el llenguatge està una mica adaptat al so d'avui. Una mica, molt, però clar, les adaptacions... Mira, això em passa, no sé quan ens queda de temps, un minut. Bé, un altre dia ho explicaré, amb la traducció al català de la novel·la de la Maria Dueñas. Està molt ben escrit en català, però a vegades dius... Quan un tradueix, crea una obra diferent. La idea és la mateixa, però el llenguatge és diferent. Jo m'he trobat en dos o tres paraules, està tan ben traduït i amb un català tan correcte que dius... Joana, tota bona traducció és conceptual, mai és literal. Per tant, és ja una obra de creació. I bé, acabem l'últim minut. Moltes gràcies a tots. Bé, repetim moltíssimes gràcies a tothom que ens vulgui escoltar. Li vull donar les gràcies avui especialment al Carles perquè ha tingut més problemes tècnics tant a ell com als altres dos tècnics que l'han ajudat. Sí, sí, sí. Perquè hem tingut el Carles, l'André i el Jordi. Sí, sí, sí. O sigui, aquí no ens estem de res per gent a la ràdio. Visc a la tècnica. Gràcies a tots. Bé, moltes gràcies i bona nit. Ara escoltes ràdio despert, sintonitzes ràdio despert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio despert, 98.1. Ràdio despert, 98.1. Ràdio despert, 98.1. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li potser. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia.