Malsons i fàrmacs, fontades de Barcelona, crònica negra i nòmades del segle XXI (amb Racó de la Sarsuela)

Fins demà! Fins demà! Amics, amigues, soients de Ràdio d'Esvern, ja arriba la setmana, la propera de la setmana de Nadal. L'equip de 60 i més farà unes petites vacances fins passat, reis. No cal dir que us desitgem unes molt felices festes i etcètera, etcètera, etcètera. El que es diu sempre. Que us passeu el... Cuidado, que no us passeu amb els torrons, les neules, el cava, els bombons. Gaudiu-vos-ho, però, d'una manera mesurada. I així els trobareu més saborosos. Nosaltres us oferim aquesta popular Nadala que sona, que malgrat que és nord-americana, desitja bones festes a la resta del món. Fins demà! Bé, la taula de redacció... Bé, la taula de redacció, l'Alina, la Montsi, que encara avui no hi és, però és igual, estan esperit, en Joan Maria, en Carles i la Joana, diuen, endavant, 60 i més. Benvolguts, oients, ens permeteu una pregunta? Teniu malsons? Si preneu una medicació quotidianament, cal que ho comenteu amb el vostre metge per tal de revisar-la. Els alguns medicaments poden suprimir la fase del son anomenada REM i provocar allò que és conegut com malsons induïts pels fàrmacs. El resultat és una manera de dormir inquieta i influenciat en el benestar durant el següent dia. Escolteu aquests consells de bons amics. Reviseu la vostra deformació-la i, potser, corregim els continguts d'ella per dormir com uns angelets. De totes maneres, també és possible que, molt seguit, us desperteu amb la sensació d'haver passat una nit absolutament desastrosa, sense gairebé no haver dormit per culpa de malsons. I aquests siguin episodis naturals, d'ansietat intensa, associada a una experiència patida durant el dia. Aquests episodis són un tipus de parasomnia o trastorns de la conducta durant el dia que influyeixen el son i que comporten moments breus o parcials de despertar que acostumen a produir-se durant l'última etapa de la fase REM, que significa moviments oculars ràpids. S'arriba a considerar un trastorn de la son quan, per la seva freqüència o intensitat, interfereixen en l'activitat quotidiana del fer de les persones. Malgrat que, a vegades, el malson pot ser ocasionat per un estrès general durant la jornada, sobretot en adults, en moltíssimes ocasions pot donar-se per la ingesta d'algun medicament, per la qual cosa ara parlarem dels fàrmacs inductors, tot allò que inhibeix el son en la fase REM. pot produir malsons, a l'alterar l'equilibri neuroquímic del cervell durant aquesta fase del son. Aquest equilibri pot ser interromput en el fer ordenat dels quatre neurotransmissors, que són els elements que ens ajuden a gaudir d'un son més reparador. Ens referim a la serotonina, la dopamina, la catecolamina i l'acetilcolina. Aquests neurotransmissors faciliten el sol en la fase dels moviments oculars ràpids, o sigui la dita REM, que és la més profunda en l'espai on es produeix l'activitat onídica dels sons plàcids. Segons un estudi fet per als investigadors de la Universitat de Colorado, publicat a la revista Human Psychopharmacology, els principals medicaments involucrats són els antiparquinsonians, però també poden induir malsons, els antidepressius, els ansiolítics i també alguns antibiòtics. I la llista continua amb els antiàcids, els medicaments per al tractament de l'irpatensió, la cardiopatia isquèmica, dels inflamatoris i dels analgèsics. També es pot dir que existeix un component genètic en l'aparició dels malsons, perquè hi ha famílies més propenses que d'altres a patir aquestes alteracions. Segons un estudi realitzat pel Servei de Farmacologia Clínica de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, en els infants els fàrmacs que majorment van provocant aquests malsons van ser els antiasmàtics i els antibiòtics. En els adults el més habituals van ser els ansiòlics i els hipnòtics, que es prenen per combatre l'insomni. Sí, però atenció, els experts alerten del risc de deixar de prendre una medicació determinada de manera brusca, ja que amb aquesta acció es produeix allò que es coneix com el fenòmen de rebot i provoca encara més malsons. Sí, això és veritat. Oh, i tant. Quan estàs prenent una cosa d'aquestes, et diuen que a poc a poc... Sí, sí, no es pot deixar, no es pot deixar. No es pot deixar de pressa. Com la cortisona, s'ha de deixar de mica en mica. Bé, doncs ja ho sabeu. Bé, doncs ja ho sabeu. Bé, aviam, senyora Lina, que ens has portat avui? Avui porto una cosa que d'entrada diu fontades. Que dius que és això de fontades? Ja ho veureu ara que són de font, una cosa de font, eh? Ah, d'acord. Diu, el costum de fer fontades és una tradició que remunta segles enrere, quan la devoció popular va convertir les ermites de la muntanya, com les de Sant Julià, Sant Furriol, Sant Voltran o Santa Madrona, en lloc de rumatge, no rumiatge. Rumiatge. Aquestes excursions solien acabar al voltant d'alguna de les fonts, d'aquí ve la paraula, eh?, de fora muralla, on s'hi anava a berenar o passar el dia, per la qual cosa es va convertir en menjadors a l'aire lliure. Les fonts es van anar completament, es van convertir completament en barets on venien aigua amb sucre, xerops, urxates, anissos i volados. En els temps, aquests barets esdevingueren els famosos merenderos, on s'hi celebraven valls i rebelles. La gent que anava a la fontada era de la classe treballadora. Els barcelonins de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del XX treballaven jornades interminables i esgotadores, i no hi havia mitjans de transport que permetessin fer grans desplaçaments d'anada i de tornada en un sol dia. Així que les famílies i les colles aprofitaven els dies de festa per gaudir d'una jornada de sol i d'aire, fugint dels carrers estrets i foscos, amb una ciutat reclosa dins de muralles, en la qual la revolució industrial havia d'esperar la demografia i els problemes d'habitatge i de la insalubritat. Una de les fonts que més agradava era la del Canari, d'allà on avui estan els jesuïtes de Casp, envoltada a Hortes. Això del Casp està molt a la vora de la plaça de Catalunya. Casp? El Casp, sí. Sí. O sigui que allà... És una de l'Esterven. És una travessia. Sí, sí. Diu, i la font de Jesús a Provença, amb el Passeig de Gràcia, que tenia baranador i tot això també. Diu, i també la font de Sant Gervasi, on s'hi refrescaven els que anaven cap a la Bonanova i a Serrià. I la de la Bonanova, a la mateixa plaça, que tenia fama de no estar contaminada pel còlera. i per això, durant les epidèmies que va patir a la ciutat en el segle XIX, la gent hi anava a buscar aigua. O la font de Vallèsguar, a la vora de la iglésia, on hi anaven a baranar els diumenges. I encara la font de la Magnèsia, a Pedralbes, que deien que tenia propietats medicinals i la seva aigua es venia pels carrers, en cantis, portats per assets, el crit de, aigua de la font de la Magnèsia, noies! I la font del remei, a Vallcarca, que va perdre la seva bona fama quan un estiu hi van morir tres persones cremades per un llamp. Ui, la font... I que d'una culpa tenia la font! Home, per favor! I estava també la font de Can Baró, a Gràcia. No només s'hi anava a berenar, sinó també que s'hi ballava. I la del Cuento, fa gràcia això del Cuento, i la font de Fargues i a Horta, tantes! I no ens deixem les de Montjuïc. La font del gat, la font d'en Passetes, la font trobada, la d'en Paretes, la de la Vista Alegre, la de la Torre Forta, la de la Cuna, la dels Tres Pins. Que, per cert, la font del gat deien que era l'escola de bruixes, les nits del dimecre sense lluna. I algunes d'aquestes fonts tenien fogons, i s'hi podia cuinar, i s'hi feien costellades, i botifarrades, amb all i oli, i arrossos, o per berenar es feien entrepans, truites, peix freixit, fruita, formatge, i més vi que aigua. Total, una festassa. Anem de fons? Sí, i tant! No, jo a la font del gat sí que havia anat a menjar truita, amb els meus pares, quan jo era criatura. La font del gat es feia... Feia, feia, a veure, ara anem. Jo t'havia estat a la font del gat. Però no era ventària. Un restaurant a dintre. Sí. Ah, no, res de restaurant, no, no. I el més era càrrec. No sé si encara hi ha. Espereu que no hi ha segona 134. No ho sé, no t'ho sé dir, perquè des de llavors no he tornat. Te n'has tornat? No. D'acord. I ara anem a aquella part una mica lúdica, que és el Barcelona de Noche. Oh. En 1936, l'empresari José Márquez, conegut com el Pepe de la Criolla, i un soci van obrir el carrer de les Tàpies, on abans hi havia hagut una bequeria gran, al cabaret Barcelona de Noche. El senyor Márquez havia estat encarregat i vigilant de la Criolla i sabia com anava el negoci. De primera fou un establiment senzill i funcional. Una gran sala, barra de bar, taula de joc, lavabos i servei de guarda rupia. Una terima levada allotjava l'orquestra. La decoració mural va ser obra de l'il·lustrador de novel·les d'aventures, Vall Mitjana. Una escena tropical de papagais, palmeres i dones nues. Una llanti enorme dominava l'espai. La pista quadrada i encerclada per unes cordes gruixudes estava il·luminada per un focus potent, tret d'un buc de guerra. Els cambrers anaven, tu això, polits i de blanc, eh? I els clients eren bollers, transvestis i gais. L'obertura de Barcelona de Noche va revitalitzar la vida nocturna en el carrer de les Tàpies i part de la Gresca va anar a desplaçar-se tota cap a aquest lloc. Ai, al cap d'un mes i poc d'obrir van assassinar el senyor Marquès. Ai, pobra. El dia 29 d'abril de l'any 36. A les 5 de la matinada, havent plegat i amb la recaptació a sobre, a la porteria de casa seva li van disparar set trets. La víctima duia joies i més de 3.000 pessetes. Era una venjança? Pepe, el de la Criolla, tenia 64 anys. I la seva esposa, la Cayetana Ibranjín, va seguir amb el negoci. Mira, aquesta ho va guanyar. Aquesta d'Ibranjín. No és mal que per a mi no venga. No que venga, no? Molt bé. Un altre dia més, si és que n'hi ha coses d'aquestes. I ara ens n'anem a una que és xula, que són aquelles dels esperits. No, no, no, no hi ha els esperits. No hi ha els esperits? No, però bueno, però això fa gràcia perquè tot és més o menys veritat, eh? No són invents de TVO, no? Ah, suposo que sí, que és com una ressenya ciutadana. Diu L'apotecari i el doctor, assassins. Diu, prop del carrer Ample, hi havia un dels apotecaris més prestigiosos de Barcelona. Però l'home es gastava tots els guanys en jocs i vicis. Tant gastava que es va endeutar fins al coll. Desesperat, li va comptar les seves penes al metge que estava en el mateix cas que l'apotecari, pelat i en deutes. I van empescar-se un bon negoci. El metge, un home ben considerat, tantejava els sereus que esperaven amb ànsia que el pare o la tia morissin d'una vegada per poder heretar. Quan tenien el testament a punt, cridaven al metge, el qual naturalment receptava al malalt una medecina que havia de comprar a casa d'aquest apotecari. L'home d'ofici, l'apotecari, preparava la fórmula davant del client, de manera que ningú no sospitava que fos una metzina. Ara bé, el pobre malalt es prenia la medecina aquesta i automàticament engreullava i moria. L'hereu cobrava l'herència i una bona part anava a mans dels dos pinjos. Anys van passar, anys sense que ningú només sospités res d'ells. Però la seguretat del que feien els va fer passar de ratlla. El metge va mirar de convèncer l'apotecari, que era fadrí, perquè es casés amb una dona lletja, vella i rica, per enviar-la a l'altre barri de seguida i gaudir ells dos de l'herència, seguint el procediment que era habitual. Però l'apotecari no volia. El metge va amenaçar-lo de revelar els seus crims i de comprar els jutges i abogats per esfonçar-lo. I l'apotecari s'hi va haver de venir amb la condició que el crim fos la mateixa nit de noces, que ell no volia consumar el matrimoni de cap manera amb aquella dona. Però l'apotecari es precipitava i enverinar la núvia durant el convit de casament. i els parents van sospitar i van lligar caps de l'amistat entre el metge i l'apotecari i de tantes morts. Van pensar en el segle de coneguts, que era el que havia passat, i els van denunciar. Diuen en castellà que l'avarícia rompe el saco. Oh, i tant, i tant, i tant. Ah, pel pròxim dia més, eh? Vaya parell. No, no, però aquests ho sabien, eh? Tu dius que està malalt, véns aquí, m'adones la medicina... Ah, perfecte. Un l'embaranava i l'altre certificava la mort, i ja està. I l'altre certificava la mort, i ja està. Més tranquil, res. D'acord. Molt bé, senyores. Fins el pròxim dia. Fins el pròxim dia. Bé, encara no som a l'hivern cronològic, però ja fa temps que les nits i les albades i la neu a les muntanyes ens donen una sensació d'un fred força considerable. i el que fa que, quan arribem a casa nostra, després de la jornada feinera, tinguem una sensació fort de confortable, però no a tothom li produeix la mateixa sensació, sinó que la senyora Lina ens digui si això és veritat o no. És veritat. Sí, hi ha éssers humans que són incambassos de sentar-se en un lloc fix. I, en el nostre món, real i actual, cada cop més, coneixem persones que són autèntics nòmades. Nòmades del segle XXI. Més enllà dels pobles que han mantingut aquesta manera de viure, la globalització i la industrialització han facilitat nous nòmades que trien aquest estil de vida en volant i poden desplaçar-se amb més facilitat pel territori que anys enrere. La tecnologia cada vegada està més desenvolupada i permet gran quantitat d'opcions per relacionar-se a distància i treballar. D'aquesta forma, és possible sostenir-se econòmicament sense dependre d'una oficina. Aquells que avui dia es llencen a la vida nòmada acostumen a ser i aquí ens ho separa una mica i diu persones actives i dinàmiques que són susceptibles a moure's i a transformar, no? A innovar i a transformar. A innovar i a transformar. Creatius en els seus viatges i en els seus projectes. Capaços d'adaptar-se per sortir-se en qualsevol àmbit i localització. i empàtics, cosa que els permet relacionar-se millor amb els altres. Els nòmades del segle XXI són persones que en lloc de viatjar en comunitat com es realitzaven a èpoques anteriors ho fan en solitari. Aquest fet implica, per exemple, escasses relacions fixes, ja que aquelles establertes durant l'estada es veuen interrompudes habitualment a l'hora de reprendre la ruta. Per aquest motiu, existeixen comunitats de co-working de persones que comparteixen aquest estil de vida per fomentar el contacte i suport personal entre elles. Tipus de nomadisme. La vida nòmada pot realitzar-se de diferents maneres depenent dels recursos dels quals es disposa, el tipus de feina o altres qüestions. i aquí els classifiquem. Diu nòmada desconnectat. Aquest tipus és el més semblant al nòmada clàssic que coneixem. Viu de les feines que troba allà on li porta el seu recorregut. Per aquest motiu, el seu manteniment econòmic dependrà de la situació econòmica del país. Aquest tipus de nomadisme acostuma a ser més precari que la resta. Com a contrapartida, proporciona més llibertat ja que encara que pots establir una rutina diària durant un temps, la sensació de temporalitat és constant i no sap on viuràs el dia de demà. Nòmada en recursos. El disposar de recursos econòmics possegueix una àmplia capacitat de moviments i llibertat a l'hora de triar els seus objectius. Com a contrapartida, aquesta facilitat dilueix la sensació de repte i, amb això, fa més factible que el propòsit que l'ha motivat a emprendre aquest estil de vida s'afebleixi. Nòmada a mitges. El nòmada a mitges funciona per cicles. És a dir, que durant una part del seu temps realitza una vida nòmada i durant la resta s'estableix en un lloc fix en el que treballa mentre planifica el següent viatge. Moltes vegades la raó de la seva estada en algun lloc és laboral per poder acumular recursos per a la pròxima aventura. Nòmada digital. La tecnologia és la pedra angular del seu treball i li permet no dependre de l'ubicació per desenvolupar-lo. D'aquesta forma el nòmada digital pot anar descobrint nous paratges amb la seva vida a l'hora que es desenvolupa laboralment sense renunciar a les seves fites professionals. I finalment el nòmada espiritual. El nòmada espiritual tracta de buscar un significat més profund en la seva vida i entendre's a si mateix. El camí que emprèn li serveix per elevar la seva consciència i entendre'l món. Però de totes maneres és tan bonic arribar a casa d'un i està tan tranquil. Potser és perquè jo no em sento nòmada. També. Estàs arrelada. Arrelada. I em sap greu. Fins dintre del mateix poble no he canviat gaire vegada de vida. Però dels carrers a res amunt i avall a mi m'ha sabut molt greu. Quan la meva sogreta pobreta va morir doncs la seva casa seva és plenera i aleshores a casa meva venien 20 graons que no res però els fills van dir va podíeu arreglar la casa i anant allà que estaríeu i el meu marit d'aquí a casa meva no en treu ningú. Ells sí que van fer les arrels a casa nostra i això que ella havia nascut a l'altra casa però aquesta era la seva i jo també a vegades penso bueno si haig d'estar dintre d'una residència o alguna cosa perquè a vegades això sí que no ho sabem però estem enrairizados con les raíces puestes en el sítio ara jo si fes jove no m'importaria també anar fent un parell d'unes quantes voltes no ho sé no de nòmada però sí l'avantatge que tenen avui dia dintre del que poden fer la gent jove no la teníem nosaltres perquè ara fan això de l'interraïl o de l'eurorraïl però el que ha determinat el nomadisme aquest sempre és els cèntims els pioners per buscar treball si es tenen cèntims saben que en un moment donat poden tornar a casa i s'acabar l'història ah bueno esclar si et mantenen els pares sí o els pares o que es tingui un capital i a lo millor no vull estar aquí i vull fer la volta al món doncs molt bé però saps que tornes a casa torna torna jo el nomadisme no és lo mio o sigui que a mi m'encanta bueno sí tu has anat damunt i avall sempre he viscut a tres ciutats diferents i durant un període de temps molt llarg i movem sempre però dintre d'aquelles ciutats has estat amb un lloc concret ah sí i eres tu amb la seguretat un passió de treball i a més a més o sigui tu voltaves però sabies que tenies la teva llar allà a Figueres a Figueres no o després encara que motés per altres llocs tenia la família arrelada en un lloc i esclar quan s'ha de canviar doncs es canvia però encara que tu anessis cap aquí cap allà per la teva feina tenies un lloc on tornar sempre i clar aquest nomadisme ja no és tan nomadisme bueno doncs ja està hem quedat així ja estoum a ferïeth que wiara perquè ja jo es hei Mooi nieuwe RACO DE LA SARZUELA Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Guerrero. Guerrero. Pinto Guerrero. Pinto Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero. Guerrero.