Nadal i Verdaguer, Barça i llegendes d’Hostafrancs, reciclatge i esmorzar, Star Wars i sardanes, i escapada a Camprodon

La Música Moderna Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Ja, calla, que igual me'n vaig a Irlanda. A Irlanda? Per Nadal, bé, bé. Si tu també vols viatjar fins a Irlanda, pren bona nota. Fes les teves compres a Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan d'Espí i Sant Just d'Esvern. Per cada compra de més de 10 euros aconseguiràs un gomet. Necessites 10 gomets i com a mínim 3 han de ser de colors diferents. Enganxes el tarjetó promocional i quan l'hagis completat, diposita-la a les urnes que trobaràs als equipaments municipals. Espavila! Tens fins al 5 de gener per aconseguir-ho. Recorda, per Nadal no cal creuar la Diagonal. Cada ovella, el seu corral. Grinem al comerç local. A les portes, a Riu d'Esvern. Sintonitzes, a Riu d'Esvern. Per la Riu de Sant Joan. Flora tan ben fort. Amics oients, quan ens escolteu, si ho feu en dissabte, serem a la vigília de la nit, per a molts, entranyable i tendra, la nit de Nadal. Ja ho sabem, que moltes persones diuen que massa llums, que massa Nadales, que molta hipocresia... Doncs no. Per a nosaltres no és una festa artificial. No és una festa imposada pel comerç. Encara recordem que, quan érem infants, el nostre petit país, que era una mica grisot, en arribar al Nadal tot s'il·luminava. Ens donaven torrons de reaccionament. Matàvem el pollestret, que la mare havia criat al terrat o al balcó, i cantaven com d'escosits, tots sortint de missa de gall, endolçant-nos amb petites rastolines, perquè Jesús era nat. El nostre mai oblidat poeta Miquel, Martí i Pol, potser també recordava els seus Nadals infantils, quan va escriure aquests versos que podeu escoltar. «Germans de l'infant i de tots». Hem vestit el pessebre en un angle del menjador, sobre una taula vella. El pessebre mateix de cada any, amb la mula i el bou, i l'infant i els tres reis, i l'estrella. Hem obert innombrables camins, tots adreçats a la cova, amb corrues de vells pelegrins, tots nosaltres, atents a l'auster caminar de la prova. I en la nit del misteri, hem cantat les antigues cançons, de la mula i el bou, i l'infant i els tres reis, i l'estrella. I ho faríem la nit, amb els ulls i les mans. I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans de l'infant i de tots en la nit de la gran meravella. Aquesta és una música molt adient per aquest verset d'en Miquel Martí Pol, que ens recordava aquelles nits de Nadal, potser tristoses, però tan tendres, amb la taula plena, amb el pessebre, i tots mirant l'infantor. I ara, biografies de personatges il·lustres. Avui, mossèn Cinto Verdaguer. L'any 1845, negia el poblet de Folgaroles, a la plana de Vic, el màxim poeta del Renaixement literari català, Jacint Verdaguer i Santaló. Els seus pares, membres de la pagacia de la comarca, el van ingressar, als deu anys, al seminari episcopal de Vic. La seva vocació literària va ser molt primerenca. Quan encara estudiava al seminari, va obtenir dos premis als Jocs Florals de l'any 1865. Va ser ordenat sacerdot a l'any 1870, sent destinat, com a coadjuntor, a la parròquia de Vinyoles d'Oris, on va enmalaltir d'anèmia perniciosa, que els metges van considerar gairebé mortal. Per tal de recuperar la salut, va entrar de capellà en un vaixell de la companyia transatlàntica, que feia la ruta de l'Havana. Més tard, el propietari de la companyia, el senyor Antonio López i López, primer marquès de comilles, el va contractar com el moïner de casa seva, al llarg d'alguns anys. Durant aquest temps, la tranquil·litat i la recuperació física li van permetre dedicar-se plenament a la conclusió d'una obra de grandiosa concepció que madurava dels seus anys de seminarista, l'Atlàntida. Aquesta obra poètica descriu el mític enfonsament del continent Atlàntida i la lluita d'Hèrcules contra els Atlants. L'obra que va aconseguir el Premi de la Diputació de Barcelona en els Jocs Florals de 1877 va significar la consegració definitiva de Mocent Cinto Verdaguer com a gran poeta de Catalunya. Segons la creença general d'aquells moments, la literatura catalana, després dels inicis de la Renaixença, acabava de ser enriquida amb aquesta obra extraordinària transcendent. Segons un crític de l'època, l'Atlàntida va ser la primera plasmació monumental del recobrat idioma català en totes les seves possibilitats de força, gràcia, sabor i riquesa. A l'Atlàntida van seguir idil·lis i cants místics, on Verdaguer va mostrar plenament el misticisme de la seva obra. L'any 1880, proclamat ja Mestre en Gai Saber, Verdaguer finalitzava el seu altre gran poema, Canigó, un cant a Catalunya, la Catalunya heroica de la reconquesta, a la configuració física i espiritual de la nació catalana, simbolitzada respectivament pels comptes Tallaferro i Grifer i per l'Abat Oliva. Ja el 1883 els Jocs Florals premiaven la seva Oda Barcelona, de la qual l'Ajuntament de la ciutat Comtal va publicar una edició de 100.000 exemplars. Monsensit Verdaguer havia arribat a la Glòria. Però va viatjar a Terra Santa i a la seva tornada es va observar una crisi psicològica en el poeta. que el va fer dedicar-se de manera desmesurada a l'exercici de la caritat i sobretot a la pràctica dels exorcismes. Aquestes actituds van ocasionar el fi de la relació del poeta amb la casa de Comilles i la seva reclusió al santuari de la gleba a Vic. L'any 1898 va tornar a la diòcesi de Barcelona on sempre tenia com a màxim consol la celebració diària de la Santa Misa. Va morir l'any 1902 a Vila Joana a Collxerola i el seu enterrament multitudinari va constituir un merescut homenatge al gran poeta qui millor havia sabut cantar les meravelles tant de la resta de l'Estat com de la seva terra aimada Catalunya. Cal recargar que per sobre de totes les circumstàncies no enteses del seu comportament s'eleva la gegantina figura del sacerdot virtuós de l'excel·lx poeta de l'escritor inspirat que va empènyer un moviment cultural català i el retorn d'una llengua renaixent en temps literari. A ell i a en Joan Margall deu la literatura catalana la possibilitat d'una continuïtat ferma marcant una mica el camí als altres escritors que el van seguir donant-li una rellevància que ha continuat fins als nostres dies. Malgrat la seva curta vida 57 anys l'obra de mossèncinto Verdaguer és extensa intensa i exitosa. Com una mostra del sentiment dels seus poemes podem escoltar L'Emigrant en música d'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. Amadeu Vides. d'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. D'Amadeu Vides. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Diu! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Els curiosos esperaven a llegir els titulars i qui sabia si els interessava prou el que veien i aleshores potser arribaven a comprar un exemplar del diari. Els responsables del periòdic van observar que els resultats dels partits eren els que congregaven més lectors ocasionals i veient que la iniciativa tenia prou èxit va continuar amb la pissarra. Els seguidors de diferents equips es reunien al seu voltant per estar al dia, parlar i discutir dels resultats. I amb el temps, tot i que els esports acabaven acabar tancant, els colers van continuar congregant-se al lloc cada cop que el Barça aconseguia una victòria. Així és que ara sabeu per què van anar allà. Això és la història del Barça a Barcelona. Però ara amb la globalització és un negoci extraordinari i resulta que com a negoci han vingut els russos, els xinus i els moros. I els àrabs. Ah, perdó, no, moros no, els àrabs. Els àrabs que tenen més diners en diuen àrabs. Al tanto, parlar políticament correcte, per favor, Joan Maríes. Ara bé, que vol dir moro, no? Sí. Bé, la curiositat de Barcelona ja la sabeu, xiquets. I ara el que mirarem és allò que els agrada molt, que són el lúgubre hostal de la Llàntia. Diu, allà a l'hostal de la Llàntia, carretera de Madrid, ja anava a trucar a la porta un pobre de Jesucrist. Ja em pregunta l'hostalera si el volia recollir. Aneu, aneu, el mal home, que aquí no volem pobrics. Dormiu a la carretera, carretera de Madrid. Això és una cançó popular catalana. Bé, la carretera de Madrid és el nom que rebia antigament el carrer Creu Coberta i la seva prolongació natural al paral·lel, perquè discurria l'antiga via Morisca o Camí d'Espanya, que es dirigia cap al centre de la península. I aquest barri es diu Ostefrancs perquè s'hi establiren numerosos hostals que donaven a Xupluc els viatgers que arribaven a la ciutat quan els portals de la muralla estaven ja tancats. El més famós de tots ells va ser, sense dubte, l'hostal de la Llàntia. I no precisament per al bon servei que hi donava, sinó tot el contrari. Es deia que era una cova de lladres on espiava els viatgers en objecte de robar-los. Una nit va arribar a l'establiment un marxant de Reus, que duia una corrua de cavalls amb destí al mercat de Barcelona. Els de l'hostal van intuir que el seu entorn portaria una petita fortuna i de seguida van traçar un plan per robar-li. En efecte, l'endemà el viatjant va aconseguir una bona suma pels cavalls i alegrement va fer cap via cap a la seva ciutat. Traspassat-li el portal de la muralla i quan la nit començava a caure sobre els camps deserts d'Ustefrancs, l'home s'aturà al costat de la creu coberta, és a dir, la creu de terme a reçar una oració. Allí, on actualment s'alça la fomba roca de la plaça d'Espanya, hi havia aleshores l'anomenat Coll dels Forcats, a les forques de les quals penjaven sempre algun justiciat. La gent de B solia parar-se uns instants a reçar per l'ànima del dissortat. Després de complir aquesta pietosa activitat, el marxant de Reus va proseguir el seu camí, desitjós d'arribar ben d'hora a casa seva. De sobte li va semblar sentir en la distància una remor de passes furtives i s'espantava una mica. Però més es va espantar encara quan va veure materialitzar-se al seu voltant un parell de dotcenes d'espectres, en llargs siris encesos, que formaren el seu costat a banda i a banda i avançaren el seu pas com si les cortessin. no va ser el marxant l'únic que es va espantar. Els lladres de l'hostal de la llàntia que estaven a l'aguai per robar-li els calents van creure que l'home venia acompanyat per un os de soldats i confonant els siris amb fusells, van fugir. uns quilòmetres més enllà de l'hostal, quan consideraran que la seva presència ja no era necessària, els espectres es van anar esveït i el marxant es troba un altre cop sol enmig de la nit. Quan l'endemà va explicar el que li havia succeït al rector de la seva parròquia, aquest va convenir que, sens dubte, es tractava de les ànimes de condenats que, agraïts per l'oració que els havia dedicat a la creu coberta, van voler protegir-lo amb la seva presència d'algun perill que l'esperava. Molt bé. O sigui que vosaltres ja ho sabeu. S'ha de resoldre en tant en tant, no? Ah, això mateix, la seu de tant en tant. I el millor, mira, tenim això. Ah, jo vaig llegir una novel·la molt important, que després vam fer una pel·lícula, que les monges del monestir dediquen tota la seva vida, no fan res més que estones d'oració. I em reconfessava l'abadesa que sí, que realment s'havien obtingut... Beneficis de... Sí, molts fruits d'allò. Sí, sí, sí, diu... Mira, creer és poder, no? Sí. Doncs mira... I el que creem, oi, muntanyes. Un dia d'aquest, jo dic que ens el trobem a l'altra banda de la ciutat. Ai, no, per què? On te'l col·locarem, que la ciutat és molt petiteta? Sí, igual, anem-te volgueu. O sigui, ja tenim la Rovira, tenim el Tibidà. On vols col·locar més muntanyes? Una vegada faig el que us ho veig dir a vosaltres, que de les ciutats que jo conec d'Europa, i solament dos d'Estats Units, la que més m'agrada és Barcelona. I em deien per què. I sempre deia, dic, mira, si pugis a l'altibidà, i obre-se els braços, pots abarcar des de Montjuïc hasta les fumeres aquelles d'allà de Badalona, aquelles tres xumaneres que hi ha. O sigui, que és una ciutat que es pot abraçar. Fem aquesta experiència, i aleshores dius, què més pot ser la ciutat? El tenim tot. Mira, ahir vaig llegir que una organització mundial que fa molts anys que estava estudiant quines són les millors ciutats del món. Del món, per viure. Sí, i d'Europa n'han sortit tres. Londres, París i Barcelona. I la que tots sabem i pensem, a Madrid surt el número 11. Sí. I això és recent, eh? No, el que passa és que a Madrid podríem dir que no és lletxa, perquè jo he estat a Madrid i és molt maca. És monumental, però és nova. No, no, però és uniforme. És molt nova. No, no, però és uniforme. Vull dir, aquesta cosa que tenim nosaltres, que jo, per exemple, que tinc bastant sentit de l'orientació i que saps que sí, on està el nord, el sud i l'est i l'oeste, i, de més, si no a Barcelona, vius cap a muntanya, cap a mar. Cap a mar. Sí, sí. Te situes de seguida a Barcelona, no? Independentment d'això. I a més, a més, vols dir que no? N'hi ha un... Té, té un cert caliu, no? No serà que a nosaltres ens agrada molt. També pot ser, també pot ser, també pot ser. Fa una mica de... El fill de la mare, tu. Sí, i tant, i tant. i tant, i tant, i tant, i tant. so 28 aulaig的是 la да a Espanya Pool Joan Joan, qui hi ha han d' affordable, Dà allowing, que es produeixen en gairebé totes les llars, més si la família és més nombrosa o menys, siga en més membres. però considereu si sabem o no reciclar adequadament escoltant el que ens diu la Viviana Llaveria Fa gairebé 20 anys que es va generalitzar a Espanya la recollida selectiva de residus i gairebé tothom sap en quin contenidor van les ampolles buides els cartrons de llet i el diari tot i això, continuem tenint dubtes quan es tracta d'altres productes on llençar els gots de vidre què fem amb el paper de cuina i què passa amb les galledes de plàstic Vegem alguns productes que de vegades poden generar confusió a l'hora de reciclar-los Els gots de vidre com els miralls o els cendrés de vidre encara que pot semblar al contrari cap d'aquestes productes no són envasos de vidre i per tant no van al contenidor verd els hem de llançar al contenidor gris Paper de cuina Els mocadors de paper i el paper de cuina no van al contenidor de paper sinó al contenidor de deixalles orgàniques i al paper d'alumini i al film al groc Taps de suro El continuador de la brossa orgànica és el més adequat ja que del suro se'n pot fer compost Les xapes i els taps de plàstic en canvi s'han de llançar al contenidor groc Galledes de plàstic Les galledes de netejar o per jugar a la platja no van al groc sinó al gris o millor encara a la deixalleria i separaran els diferents materials recicables dels quals estan fet metalls o plàstics Bombetes Si són bombetes de filament tradicional al contenidor gris i si són fluorescents el més reconegable i sostenible és portar-los al lloc on s'han adquirit En cap cas no els poden llançar al contenidor verd Càpsules de cafè Moltes acaben al contenidor groc però no són envasos S'han de depositar al contenidor de restes o en els punts de recollida dels fabricants Bolígraf Són de plàstic? Alguns, sí però no són envasos i no van al groc Els llançarem al contenidor de deixalles Sí O sigui que és una orientació Cal sentir comú Però realment el que no pot ser és llançar-lo tot al contenidor gris perquè es pot destriar molt bé les coses noves que podem reciclar Ja ho sabeu Continuarem la lluita perquè és adequat Posa una mica de música 強 大部 Calor Calor Calor Calor C'est Calor Fins demà! I ara escoltarem música per Gaudí, que serà una música de molta actualitat. Dimecres passat ja vam escoltar compassos d'aquesta música vibrant i atradient, que és el tema central d'una saga de films que va començar com a sèrie de televisió ja fa força anys, crec que 30, Star Wars. Els films han tingut un èxit extraordinari any rere any, i no cal dir de l'estrena de l'última entrega, la vuitena, amb una clamorosa taquilla que no té res a desitjar de les anteriors versions. Els fans col·leccionen tota mena d'objectes que els diuen que surt a les pel·lícules, però jo em quedo amb la música extraordinària que va composar John Williams i que manté la seva grandiositat malgrat el pas del temps. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies, interpretat per l'Orquestra Filharmonica de la ciutat de Praga, sota la direcció de Paul Beckman. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de la Guerra de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema constant del tema central de les Galàxies. Gaudim amb gatels galàxies i gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del tema central de les Galàxies del tema central de les Galàxies. Gaudim amb fragments del predictions del tema central de les Galàxies. per damunt dels altres àpats del dia. És veritat que en llevar-nos al matí, després d'haver passat moltes hores sense ingerir cap aliment, les nostres reserves de glucosa estan baixes. La glucosa és el combustible que ens proporciona energia per funcionar en el nostre dia a dia. Energia no només pels nostres músculs, sinó també pel cervell, que consumeix al voltant del 25% de tota la glucosa de l'organisme, però no té capacitat per amagatzemar-la. Si una persona inicia la seva jornada habitual sense haver esmorzat, gastarà en poc temps les reserves de glucosa que encara manté la sang. El fetge també és un amagatzem d'aquest sucre, però les quantitats acumulades tampoc no duren gaire temps, sinó ingereixen aliments. En aquesta situació, segons explica la Societat Espanyola d'Androclinologia i Nutrició, el nostre organisme farà sonar les alarmes i el cervell enviarà instruccions perquè la corcissona estregui les quantitats que pugui de les cèdules musculars, dels lligaments, dels ossos i del col·làgin de la pell perquè el fetge les transformi en glucosa sanguínea. Tot aquest treball implica que les funcions físiques i intel·lectuals en part es ressentin i això pot resultar especialment important en persones amb professions que requereixin esforç físic o en esportistes que comencen el dia sense haver esmorzat abans. No esmorzar bé pot repercutir en l'exercici intel·lectual, encara que els estudis que s'han fet sobre aquest tema no són del tot concloents. En qualsevol cas, és de sentir comú que tant nens i adolescents com adults surtin de casa ben esmorzats en les reserves necessàries de combustible nutricional per al bon funcionament de l'organisme. Molt important si tenim en compte que segons l'estudi Enquit, el 8% dels nens del nostre país van a escola sense haver esmorzat i que només el 5% fan un esmorzar complet. D'altra banda, també es comenta sovint que les persones que esmorzen bé tenen menys probabilitats de pujar de pes. Sortir de casa ben alimentat pot significar no picar entre hores, generalment aliments poc saludables. I a més, pel que ja hem explicat sobre les mesures d'emergència que ha dut a terme el nostre organisme per estreure glucosa d'altres llocs, l'àpat següent serà assumit com un accident i es desviarà al magatzem de reserves on s'acumula en forma de quilos de més. També és veritat que els estudis que s'han fet sobre l'esmorzar i l'augment de pes ofereixen resultats a favor i en contra d'aquestes explicacions. I que afirmar rotundament que esmorzar de manera habitual és un factor que protegeix enfront de l'obesitat es podria considerar una presumpció una mica agosserada. Sobre aquest punt, el millor és considerar que tant si ens volem aprimar com sí o no, el nostre organisme agraeix que esmorzem de manera adequada cada dia pel seu bon funcionament. I bé, com us sembla que es pot esmorzar adequadament? Mira, cadascú que digui la seva. A veure, la Maria. Bé, per exemple, quan vas a un hotel... No, no, casa teva. El dia és a casa de dia. Hi ha dues classes. El mediterrani, que és un cafè, llet i un croissant, o el continental, que el continental és un verdader, diguéssim, quasi com un... més fort que el dinar. Sí. És més fort que el dinar. És veritat. I això és, el continental és tot Europa. O sigui, el que anem diferent són nosaltres. Potser perquè és un país que fa més calor i en Podem... Però és un contrasentit perquè ells dinen molt d'hora. O sigui, nosaltres dinem a les 500. i ells dinen molt d'hora. O sigui que, aviam... Bé, perquè el dinar d'ells, normalment, per exemple, els francesos, a la midia, a les 12, a les 12 o una, dinen. Però no s'afarten, dinen i... Bé, normalment no s'afarten gaire. Bé, depèn. Tenen un sistema de viure diferent. Nosaltres som més bons vivants. Sí. Una bona manera que cadascú és la seva. Jo, per exemple, el de matí depèn també de la persona. El de matí a mi no m'agrada menjar, primer, bueno, quan m'aixeco. I aleshores el que sí que m'agrada és prendre el tallat. El tallat un i vegades dos. Però res més. Però aleshores a les 11 del matí sí que m'agrada un altre par, més o menys petit o gran, depèn del que sigui, ni que sigui amb oli, i qualsevol el que sigui. I aleshores, a màxim, a les dues de la tarda, doncs menjar. Menjar una mica, una verdura, el que sigui. I després allà a les 8 del vespre, una altra vegada, sopar i apa bones. Oh, i sopar a les 8 del vespre. 8, 8 i mitja, ja està. Vull dir que aleshores seria, un bon esmorzar seria mig dematí, potser tallar una cosa d'aquestes, per reforçar. El que s'aixequi, per raons de les que sigui, té que menjar el dematí, doncs que mengi. I el que sorti amb la panxeta plena. Però bueno, això va com va. Bueno, jo a casa, jo no puc, perquè és una norma del dietista. però amb el meu nen petit, el meu net, jo abans de sortir de casa per anar a escola, li feia un bon café amb llet. Sí. O llet amb colacau. Sí. I a la vegada, socava alguna caletona. Sí. I després, li preparava per la sortida al pati, un entrepà de pa amb tomàquet, amb embotit, que li agradava a tot, sobretot el fuet, o bé, pa amb oli i pernil. i el tio anava pinchíssimo. Quan venia, venia bé. Sí. I a la tarda també. I avui més fuet, eh? Sí. Els inglesos, normalment això que dèiem, que dèiem el continental, que dèies tu, doncs aquest, el dematí, aquella cosa, ojo, que feien abans, de l'arangada, les xitxes de Frankfurt, bueno, els frankfurs, els sous ferrats i tot això, potser m'ho han perdut una mica. A vegades ja estan agafant uns altres aires, eh? Tampoc no ho fan tant així. El que passa és que al migdia, sí que entre una, entre dotze i una, que fan el lunch, aquest sí que a vegades és molt escuet, és molt... És molt light, eh? Molt light. Molt suau. Eh? I en poquet tenen prou. I a les sis de la tarda, és quan fan el dinar. Als sis, sis i mitja set. Sí, sí, sí. I és quan menja molt. I després fan el sapa, que consisteix, no sé, a vegades un gotellet, eh? Res més. Sí. O se'n van a aprofiten, després d'aquest berenar, se'n van al teatre, se'n van a passejar... I quan venen a casa, prenen alguna cosa i ja està. Sí, una tonteria, ja. Però bueno... I continuem, aviam, aquí diu el que és, ens aconsellen, l'esmorzar ideal. Vale. És difícil determinar amb precisió quin és l'esmorzar ideal i tampoc no es tracta d'establir un patró fix que s'hagi de complir cada dia. De la mateixa manera que a ningú li agrada menjar i sopar sempre el mateix, l'esmorzar pot ser tan variat com es vulgui, mentre els seus components siguin aliments sants. N'hi ha prou de recórrer el sentit comú. Els experts recomanen que s'oposi un 20 o 25% de les calories que s'ingereixin al llarg del dia. Aquests són els aliments que aconsella la Societat Espanyola de Nutrició Comunitària a la seva guia de l'alimentació saludable a fi que l'esmorzar sigui equilibrat. M' sembla estupendo, eh? Oh, i tant. I tant que sí. Ho diu alguna cosa? Sí, ara diu. Amb productes làctics, un got de llet, un llogort fresc o formatge, contenen proteïnes, a més a més de calci i diferents vitamines. Les fruites i els sucs naturals també aporten hidrats de carboni, així com aigua, vitamines, minerals i fibra. Els cereals aporten hidrats de carboni que proporcionen energia, a més de vitamines i minerals. a més, si són integrals, aporten fibra. Es recomana menjar pa, galetes, pastisseria feta a casa o cereals a l'hora d'esmorzar. El que s'ha d'evitar és la brioixeria industrial que acostuma a contenir greixos no saludables. A part dels aliments esmentats, l'esmorzar també es pot complementar en algunes ocasions amb altres aliments proteïcs, pernil dolç o salat, si teniu calés millor salat i que sigui bo, embotit de pollastre o de gall dindi, aquest sí que es pot prendre, el gall dindi va molt bé, ous, fruits secs, etcètera, etcètera, que aporten proteïnes i quantitats variables de greix en funció energètica. Molt bé, jo dic que sí, m'apunto. Val, doncs ja està. Ja anem una mica aviat. El gall dindi d'això, no ho sé, jo m'estima més la llongonissa de Vic. La llongonissa de Vic, molt bé, però escolta, no, un moment, a vegades diuen que el pernil dolç, que no va tan bé, que no sé què, potser si el pernil és salat, que diríem, ibèric o el que sigui, és menys nociu, nociu, entre cometes i això, que el pernil dolç, eh? Oh, tant, perquè el pernil dolç és un pernil molt salat, bunyit. No, no, en cert, vull dir que hi ha molt bo i molt agradable, però... Per a les funcions de l'organisme. Sí, jo menjo gallic. Sí, la llàstima que la butxaca a vegades no ho compensa, allò, saps? Pot fer de una cosa i una altra. Me lo dices o me lo expliques? És que amb el pernil dolç hi ha de moltes qualitats. Sí, clar. I ho regem patates, 50.000 coses, perquè no els veuen ni tot. No, quan tenen pastís de pernil dolç... Ara hi ha el gallec, eh? que es veu tota la pota al lacón. Sí, clar. O bé el canari, aquell sí que també, que es talla, aquell sí que... Ara, el canari, menja-te el recent tallat. Sí. I això que és el més car de tots. Es passa de pressa. No, no, perquè el dia següent fa una celebró extraordinària. Bé, què tens preparat de reportatge? Sí, avui... El reportatge, avui el que he fet és... No sé què, alguna cosa que ha dit... No, no l'he fet. Ah, no? No? Vale, doncs inventa, inventa. Sí, sí, no, no. Vaig veure uns articles que parlaven sobre la sardana. Ah. Vas pensar que seria important de comunicar-ho, no? Ja, perdoneu que vull dir una cosa en favor, si m'accent o no m'accent, m'accent, m'accent igual. L'Antonio, que aquí és la persona que porta la cosa de les sardanes, ho fa molt bé. Sí, sí, sí. Però molt, eh? Ha estat molt documentat. Està molt documentat. Molt documentat i molt bé. Ho fa molt bé. O sigui, que et doni felicitat i usens? Bé, doncs és un article del Seminari Hora Nova que està fet per Josep Maria Bernils, però realment el que ha fet l'article és la musicòloga Anna Costal i aquesta és una estudiosa de Girona que va néixer l'any 1981. És musicòloga i professora de l'Escola Superior de Música de Catalunya. Està llicenciada a Musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Es va doctorar l'any 2014 una tesi sobre Pet Ventura i que va mereixer el reconeixement del Premi Extraordinari. Com a ella li agrada explicar, va ser la primera vegada que es va donar aquest premi a una tesi sobre música popular. L'any 2009 va ser la comissària de l'exposició temporal Pet Ventura abans del mite, quan la Sardana era un ball de moda al Museu de l'Empordà de Figueres. És a dir, que està molt documentat i per això he cregut que valia la pena de dir-ho. Perdó, perdó. Per això o perquè també aquí entra la paraula Figueres? Perquè el nostre... No, no, és que no passa una cosa, és que aquest seminari efectivament s'ha dit a Figueres. Sí, per això, per això. I com que llegeixo cada setmana amb el que passa també amb la meva segona ciutat, que és el nostre senyor de Figueres, doncs estic molt al tanto de tot el que passa allà. És un patrioterrat, donen. És la nostra dansa de Catalunya. Sí, la Sardana és la dansa més vella de totes les danses que es fan. que es fan i es desman. Bé, doncs aquesta senyora m'ha fet l'article que diu Desfent el mite de Pep Ventura. I explica. Pep Ventura no feia música tradicional, sinó popular i revolucionària. Tenim en compte que al final del segle XIX fer un ball que agafessin les mans sense conèixer les senyores o les noies es considerava indescent. Això xoca, però era així, eh? Bé, aquesta és la tesis que defensa reiteradament la musicòloga Anna Costal i transmet en les seves conferències i dissertacions. A l'estudi del músic figuerenc ha dedicat fins ara bona part de la seva tasca com a investigadora. La darrera xerrada sobre el tema la va fer fa uns dies a Figueres en el marc de la programació de la capitalitat de la sardana i dels actes commemoratius del bicentenari del naixement del compositor, organitzada per l'Institut d'Estudis Empordanesos. Costal explica que Pep Ventura, un dels compositors més referencials en el món de la sardana, segueix a la dècada de 1860 la moda europea d'incloure temes d'òpera en valls de moda i això es materialitza en alguns dels seus títols menys coneguts. També recorda que la sardana es converteix en un vall republicà federal a l'Empordà. Del sexeni revolucionari 1868-1874 i com Pep Ventura en aquest context bèl·lic compón sardanes a rima de marxa militar, algunes de les quals amb imitació de trets i canons. Tot seguit es refereix a l'inici del mite de la sardana i de Pep Ventura. Ja a la dècada de 1880, pocs anys després de la mort del músic, va començar a aparèixer discursos que amb la voluntat d'instituir una dansa nacional i per Catalunya van naturalitzar tota la càrrega política del vall, assimilant-lo a una cultura catalana antigua i quasi ancestral, afirma. A la conferència que va pronunciar la Càtedra de Figueres va fer un repàs als testimonis escrits d'estudiosos i historiadors que van contribuir al llarg del darrer segle i mig a crear el fals mite sobre Pep Ventura. En aquest sentit assenyala que tots coincideixen a destacar el compositor figuerenc com un músic romàntic que tocava el clarinet a les òperes que s'interpretaven al teatre municipal, que era el líder d'una orquestra, compositor de nombroses peces ballables i estret col·laborador d'en Cel Clavé, el dels cornes. Sí, sí. A tot això, els seus biògrafs sempre destacaven que havia estat un infant molt pobre, amb poca formació musical, renovador de la sardana i de la música per a coble i amb una catalanilitat indiscutible. Per costal, el mite és a dir que la sardana, com a música tradicional catalana, es funda en Pep Ventura. Es va aplegant testimonis que referenden a aquesta tesi. Va recordar que l'historiador Josep Pella i Forgues va ser el primer a crear aquest mite, desdibuixant el fet que els republicans federals eren els que ballaven les sardanes. De fet, ells ocupaven els carrers ballant les sardanes. En aquells moments, tant el cant coral com els castellers i les ballades de sardanes eren els símbols populars que estaven sortint al carrer però que de seguida van ser apropiats pel poder establert. I és que Pep Ventura no feia música tradicional sinó popular i revolucionària. Va concloure de nou. Ja ho sabeu, la sardana és una dansa revolucionària. Deu de ser com el de Nebuco, us en recordeu? Sí, clar, és l'himne dels italians contra els italians. Bé, ara no sé, quant temps ens falta, Carles? Ah, sis. Val, doncs endavant el viatjar per Catalunya. Avui intentarem descobrir la bellesa dels camins i la subtilitat dels racons d'aquella terra que tothom coneix com la comarca de Camprodot. El territori que comprèn aquesta comarca natural s'estén al llarg de dos rius, el Ter, que neix a Ull de Ter, i el seu afluent, el Ritort, que es diu així per un motiu del més natural. El riu fa moltes giragonces al llarg del seu recorregut. A primaries del passat segle va arribar a les contrades el president del Centre Excursionista de Catalunya, el senyor César August Torres, i va descobrir les bellesses d'un paisatge que no s'acabaven mai de trobar i la comarca de Camprodon, que en aquells temps es dedicava sobretot a pagès, o bé als oficis que donaven servei a les necessitats bàsiques d'aquella reduïda societat. Manyans, sastres, cistellers, carboners, treginers, etcètera, etcètera. També va ser a l'inici del segle XX quan va començar la tasca un petit obrador de pastisseria on es feien especialment galetes que, al pesar del temps, es devindrien en unes galetes molt apreciades de tot el país. Els coneixeu, oi? Sí, i tant. Pels mateixos dies a Barcelona, el seu alcalde i metge, el doctor Robert, recomanava als seus pacients benestants el gaudi, els aires i les aigües de la comarca. Això va fer un gran canvi en aquells entorns. D'aquella època són el Passeig Maristany, algunes torres modernistes i la plaça del Parat a Camprodon, on encara avui es disposen les parades del mercat. En aquella llunyana època es va construir un hotel d'arquitectura modernista amb banyeres amb potes de lleó i aigua calenta. Tot un luxe i modernitat mai no vistos fins aquell moment. Els turistes passejaven per camins més planers, tot descobrint fons, que disposaven de petits bancs de pedra on descansar de la caminada i recuperar l'alè, tot assaborint les aigües fresques i reconfortants. els més atrevits s'alçaven a l'alta muntanya per fer el gra de fejol o els vestiments. I amunt, amunt del Pla de Morens, per sobre de set cases, van descobrir que s'acostumava a haver-hi neu i a començar a esquiar. D'altres es van dedicar a caçar bolets en el temps de tardor, època en què les muntanyes mitjanes prenen totes les tonalitats que van des del verd poma al marró més granatós. Tonalitats que van fascinar els pintors i que buscaven racons on poder barrejar aquests colors amb el perfil dels campanats romànics que llueixen a tota la comarca, com per exemple Santa Cecília de Molló o Sant Esteve de Llenars, que té el forallat més extraordinari del romànic local. La comarca de Can Prudon té alguns miradors naturals, des d'on hi podem observar paisatges espectaculars. Per exemple, des del Santuari de Sant Antoni de Can Prudon, situat a més de 1.300 metres, es poden veure, mirant d'est a oest, o bé al nord, els boscos de l'Alta Garrotxa, tota la vall del Ritort i el massís del Canigo. També tot el perfil piranaic, on destaquen costa bona i vestiments, i tots els pobles de la vall del Ter, excepte 7 cases. També, des del Castell de la Roca, podem abastar una clara vista de la Serra Cavallera i els plans de Sant Joan, fins al darrer del passeig de Maristany de Can Prudon. També tenim un bon mirador des de la portella del Mantet, situada al nord-est d'Ullater. Mirant al sud, s'hi veu Montserrat i, just a sota de la portella, tot l'eix glacial d'Ullater. A la nostra esquerra queda la cara més espectacular i reconeguda del massís del Canigó. Tots els habitants de la comarca que estimen la terra on viuen procuren fer el màxim d'excursions caminant, esquiant, caçant bolets, passejant, ja que la comarca de Can Prudon, tal com deia César August Torres, està plena d'infinites possibilitats a quina més interessant. Institut Cartogràfic Fins aquí el nostre programa d'avui de 60 i més. Senyores, senyors, a tothom, molt bona nit si ens escolteu en dimecres o bé, molt bon dia si ens escolteu en dissabte. Fins la propera, a tothom, adéu-siau. I salut, que deia aquell. Adéu-siau. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim.