Neu i Vall d’Aran, Collserola (masies, ocells i activitats), curiositats històriques (port, esclavatge i xocolata), llegendes de Barcelona, història de les joguines, música d’Amadeu Vives, salut caminant i civisme a Sant Just

A les contes que diudes bé Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid, pots quedar crucificat a per rida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. 60 i més. Molt bona nit, amics ullents de Ràdio d'Esvern, o molt bon dia, si ens esteu escoltant en dissabte. L'equip de 60 i més us saludem amb la satisfacció de ser una setmana més amb vosaltres. Els amants de la neu estaran contentíssims del temps que hem tingut dies enrere. Una persona molt a prop de casa meva i del meu cor estava força disgustat perquè la seva vall d'Aran estava completament marró. Doncs no, ara no està marrón. Es posa marró quan la trepitgen els cotxes, però en cabat torna a fer una altra ruixadet i fantàstic, ja tornem a semblar un mantell d'Armini. De ben abrigats, dóna gust trepitjar aquella catifa tova, blanqueta, i el silenci. Tot soroll queda esmorteït i vols dedicar-se a pensar lentament, deixant-te anar com aquell que no vol la cosa. En fi, que la neu és bonica, però una mica freda. L'Alina, la Montse, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana. Desitgem que aquesta hora us sigui distreta i us trobeu contents d'estar amb nosaltres. Gràcies. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Estupendo aquel llibre! El llibre del periodista i escriptor Eugeni Casanova ens aproxima a la manera de viure dels pagesos de Collserola. Mitjançant una selecció de déu-macies, l'autor conversa amb els seus propietaris o masovers, que esdevenen els principals protagonistes d'un munt d'originals, històries i relats sobre el seu mas. Tot un univers que està a punt de desaparèixer. Masies i vida rural a Collserola és una bona oportunitat per conèixer millor aquest món, tan proper però tan oblidat i desconegut. És una bona aportació per contribuir a un ús d'aquest espai natural de manera més responsable, serena i respetuosa. Les masies documentades són les següents. Can Carbonell, Sant Just d'Esvern, Santa Margarida, Vallvidrera, La Torre Bisba, Sant Feliu de Llobregat, Can Planes, Can Tintorer, Can Castellbí, Molins de Rei, Vila Joana, Vallvidrera, Can Bel i Can Janer, Sant Cugat del Vallès, Can Coll, Sardanyola del Vallès. Haureu observat que la primera de totes és Can Carbonell, que és potser la masia més de la que es té notícia i documentació. Sí, sí, sí. No sé si era del 13, eh? Sí, sí, sí, molt antiga, molt antiga. O sigui, constava l'arxiu parroquial i per això sabem les dades antigues que tenen. N'hi ha unes activitats que es faran el 2017 i entre elles en el Parc Natural de Collserola tenim l'especial hivern. Es farà un taller d'iniciació a la fotografia d'ocells. El diumenge, dia 29 de gener, això està aquí al tocar, eh? Sí, i tant. A Can Coll, gaudirem de la fotografia tot retratant les aus de la feixa dels ocells. Imprescindible disposar d'una càmera que permeti disparar un modem manual. Pot ser reflex, bridge o micro 4 barra 3. Això està a càrrec del fototracking. Molt bé. Què més? Passejades temàtiques. Una passejada tranquil·la pels entorns del centre d'informació per conèixer els valors del parc, de la mà d'un guia especialitzat a càrrec dels guies del parc. Cal inscriure's el mateix dia al centre, prasses, places il·limitades, 20 persones per sortida. El preu és d'1,75 euros i l'horari és d'11 del matí, dos quarts d'una. Molt bé. A més, són molt interessants perquè els guies estan molt, molt levantats. Sí, sí, molt. I ara, al febrer. No, no, ara al febrer. Te'l trobes? Sí. Hi ha flors al bosc a l'hivern. La vida no s'atura. Els ecosistemes mediterranis, durant els mesos de més fred, i un recorregut pel zinà ens permetrà descobrir una certa quantitat d'espècies vegetals que aprofiten l'hivern per fer la floració. I ara també estem arribant ja quasi al final del gener, però el dia 28 tenim ocells hibernants, que són, apropa't a la menjadora dels ocells, observació i identificació dels ocells que visiten la menjadora del centre d'informació. També aprendrem a construir una senzilla menjadora per penjar al balcó de casa. I els ocells no aniran. Nosaltres tenim dos, una amb una olivera i otra amb un llimoner, i res. Bueno, jo el que us volia dir abans que esteu parlant d'això de la floració i tal, que si us fixeu que quan he entrat, pel passeig que entra entrant aquí Can Ginnestà, n'hi ha diferents plantes, i n'hi ha una que es diu pitosporo, que jo més o menys la conec. Bueno, doncs m'ha cridat moltíssim l'atenció, perquè es veu que ha fet una eclosió de lo que seria la semilla, la floració, en pla floració, no? No es veuen flors, però en canvi es veuen com si fos un fruit obert pel mig amb quatre puntets vermells dintre de cada una d'elles, que jo he pensat que maduren i potser que cauran i són com si fos la llavor. Segurament. És molt bonic i fixeu-vos-hi, el sortit m'ha cridat l'atenció pel color, i és maco. Que un nano no l'agafi a pensar que és una... Perquè a vegades són verinosos, hi ha algunes coses aquestes. Les llavors aquestes acostumen a ser verinoses. Bueno, una cosa bonica que tenim aquí a Can Ginestà, no cal anar al pan. Hi ha moltes coses boniques a Can Ginestà. Aquí, la ràdio. I la gent de la ràdio. Amb això dels ocells, jo em recordo molts anys enrere, bé, no gaire, és un grapat, que hi havia quantitat d'ocells aquests de l'hivern. En aquest cas eren tors, que venien de la Sibèria amb amalades a mils. I també els estornells. Els estornells i molts. Els estornells són de la mateixa família, més o menys. Bueno, però els tors són molt bons per menjar la brasa. Ah, miro! Ja tenim el gurmet aquí, eh? No, no, no. No, no, no. No, no, no. Que a l'ocell li agradava per algun dia. No, bueno, ho dic perquè llavors era del bando dels caçadors. Sí. Ara aquests que van a matar coses, els trobo que és una animalada. Però el temps enrere ja estava a l'altre costat. Ah, mira. Si us trobo que amb l'edat va canviant. No, bueno, i amb aquests accidents que passen, millor no estar-hi, no? Doncs aquí a Sant Just ja havia hagut uns accidents de caça. Cada any hi ha hagut accidents. Per què? Perquè de vegades es posen a darrere de les... Sí. De les accidents fortuïts que algú està buscant el senglar i que hi ha un moviment i cent. I el caçador, pum! Ara, en aquest cas d'aquí, o aquest xicot, es va atabalar? O aquest xicot no sabia de canar? Un va fer a Sant Fredre, eh? No, no, no, o es va fer algú que nosaltres... Però amb els antecedents que tenia no és pas estrany. Sabia el que es feia. Per estrany. Ara, amb això resulta que els polítics ja volen treure el rèdic. Ara no és de rebut que diguin que... Que tu, que jo, que tu, la responsabilitat, tu... Que la responsabilitat i que les armes l'ha de controlar un o l'ha de controlar l'altre, l'altre. Això, aquest debat, ara no hi ha de ser. No, no, no toca. Hi ha dues famílies destrossades i val la pena que entre tots se'ls recolzi i no es barallin per això. I després també a la premsa juguen també, com sempre, a despistar la gent. I diaris tan sèrius com a La Vanguardia posava, mitja veritat, deia no tenia la llicència d'armes. No t'has que veure. I resulta que sí que tenia. Al contrari, que tenia un permís superior, però per l'escopeta, que és inferior, aquest es veu que el tenia caducat. Ens va atabalar. Però, bueno, tampoc no està bé. Però que tingués un permís no treu que ell portava una escopeta. Després, amb l'escopeta de caixa no fa falta passar cap psicotècnic. Allà donen a entendre que sí que n'han passat. No. Només és pistoles i arma llarga. I amb les pistoles i l'arma llarga costa bastant que el donin. no has de tenir antecedents penals, has de passar pel psicoanalista, etcètera, i penals i tal. Però, bueno, posats en raonar i escriure, vinga. Es treu suc de tot. Esclar. Es fa amarillismo. I es compren cap a casa. Amarillismo. És una manera de vendre. Sí, sí. Amb això ho havien discutit moltes vegades. De vendre, perquè, bueno, abans era un deport o una necessitat en la cacera, perquè era per menjar. Després, últimament, era com a esport. Ara, el que no pot ser és, últimament, que surten aquests domingueros, i tot el que volen els graven tiros. Tot el que es molen i peguen un cret. La prova està esquilmat. Això que deia abans de tors i destornells, a bandades, ja quasi no en queda cap. També ha ajudat, també, els insecticides. Tot el ocell que és insectívor, degut als insecticides, ha quedat que ha marmat de mala manera. La cadena. Sí, sí. Clar. És que, a més a més, els inutilitza, o sigui, es moren i no tenen descendència. I anys enrere, el tema dels conills, conills d'Espanya, eren un lloc que es veu que el nom d'Espanya ve de terra de conills. Doncs també va ser un francès que no se li menjaven a tot l'hort, doncs va posar una espècie de bereno, que, bueno, va contaminar i va donar l'amic somatòs. Que no només a França, sinó a Espanya, i d'Espanya va passar també a Balears, imaginem-se. Sí, sí. O sigui que... A vegades no sabem el que fem, eh? Sí. A vegades no sabem el que fem. Bé, posem una mica de música. I després d'aquest comentari que em s'ha semblat una mica avient. No. Perquè és molt lamentable. És lamentable. Doncs, anem a les curiositats? Ai, anem a les curiositats? Sí, senyora, mira, volves de parceta. Anem d'allò, això... Avançades. Sí, curiositats curioses. Graciola. Sí. Bé, a veure, un moment, que són xulos... Bé, xulos. Són curiositats? Són curiositats, això mateix. Diu, un port molt atabalat. Diu, quan es va llibarissar el comerç amb l'Amèrica Llatina, l'activitat al port de Barcelona va augmentar d'una manera considerable. Era un tràfic de vaixells que anaven i venien en ruta cap al Nou Món. Embarcaven oli, vi i productes acabats com teles, eines, vaixelles, mobiliari i vestimenta. Partien cap a Amèrica i anaven tocant diferents ports on venien tot o part dels seus productes. I al mateix temps transportaven mercaderies d'un port llatí americà a un altre. Els productes que portaven de tornar a Barcelona eren, bàsicament, cacau, cafè, cotó, sucre i tabac. Que se'n deien els ultramarins. Ah, sí, els ultramarins. Aquí ve el nom de les botigues. Molt bé, eh? Una precisió molt xula. Va quedar. De ultramarino, sí, senyor. Aquests béns es repartien del mercat interior on tenien una enorme acceptació, o per la resta d'Europa. Era un negoci intel·ligent. S'havia creat un pont comercial entre Europa i Amèrica. Ja tocava. Intercanvi, digues. Però, a més a més, del descobriment d'Amèrica fins que des de Barcelona els catalans varen poder negociar amb Amèrica, varen passar segles. Sí, tant. Perquè el negoci aquest el teníem exclusiva a Castella, a través, principalment, de la Porta de Sevilla. Barcelona havia de negociar cap al Mediterrani. Durant molts segles, que se sàpiga això també. Ja, ja, ja. I tant. Bé, l'intercanvi era transparent i reportava uns beneficis considerables. Hi havia diners fàcils que passaven d'una mà a l'altra a formar, degut a taxes o a llicències. Però existia un altre intercanvi que era molt més rendible, que eren els esclaus, el que es va anomenar el comerç negre. Moltes fortunes catalanes, espanyoles i europees, algunes encara estan d'empeus, va créixer gràcies a aquest cruel negoci. Alguns dels vaixells que sortien del port de Barcelona abans de posar la directa cap a les Amèriques recorrien les costes africanes. I allí contentaven en intermediaris locals, que eren uns altres, que membres de tribus, que es sometien a les altres tribus. O sigui, els de la mateixa raça, eh? Els vaixells embarcaven mercaderies, omplien els cellers d'africans i els desembarcaven a les costes americanes o al Carip, per lliurar-los amb uns altres intermediaris. I aquesta vegada eren blancs. A Amèrica, els vaixells carregaven el cafè, el sucre, el tabac i tornaven amb els cellers ben plens i productes que venien a Europa. Anglesos, holandesos, francesos, portuguesos i espanyols es van dedicar a aquest tràfic durant molts anys. Els catalans es van limitar a seguir el camí obert per uns altres, però quan es va abolir l'esclavatge els va costar molt de sceptar-ho. Sí, tant. O sigui, que tan bueno tampoc ho som, o sigui? I després, per evitar la mala consciència de la gent, perquè llavors la religió tenia molt d'importància, no solament a Espanya, sinó a tota Europa, doncs van inventar una cosa molt senzilla, van negar la principal, és a dir, els negres no tenien ànima. Això mateix. Això, la religió, o sigui, que és terrible, eh? Sí, sí, sí. Diu, aquest deu ser una mica els precursors del Trump. Havien estat molts diners i molt fàcils. Amb l'aparició de les lleis abolicionistes, de l'últim test del cicle XIX, els guns nord-americans, la reina Isabel II d'Espanya i els anti-abolicionistes, entre ells un grup d'empresaris i polítics catalans, s'ho van prendre amb virulència. A Barcelona la reacció no es va fer esperar i van crear la lliga anti-abolinista, que tenia el suport del col·legi d'abocats, de les grans famílies ficades dins d'aquest negoci. Cap als vols de 1860, a Cuba hi residien 10.000 catalans. La majoria d'ells es dedicaven al comerç. Molts d'ells tornarien a Catalunya amb les putxaques plenes. Eren els indians. I dintre d'aquest comerç, el que a mi me fa gràcia, i a la Joana també, diu, ella riu i ja sap de què va, un dels productes més exòtics que van arribar de les colònies americanes va ser el xocolata. Colom hi havia portat grans de cacau als Reis Catòlics, però com aquests no van saber què fer-ne, doncs havien de quedar oblidats en algun racó. Per provar la dolçó hauríem d'esperar fins al segle XVIII, quan uns frares catalans que s'havien establert a Mèxic van enviar al port de Barcelona un carregament de cacau, aquest cop amb la recepta que explicava els passos a seguir per elaborar xocolata d'esfita. Un cop aquí, els frares receptors del paquet van preparar la xocolata i el seu ús, va anar cada vegada estenent-se més, a poc a poc entre la ciutadania, però cada vegada més. Perquè la seva popularitat va ser màxima, arribaria, com quan arribaria aquesta popularitat, va ser gràcies a l'església, perquè va considerar que menjar xocolata d'esfita no trencava el dejuni. Ah, està bé. En tan bona publicitat, aquesta beguda aviat obtindria una gran popularitat. Sí, si us en recordeu, havíem parlat de la xocolata i que les senyores podien anar soles a les xocolateries, però sense que la seva reputació quedés menyspreada. No, però allà sa xocolata i va, no va ser de bé, no? I aquí dintre del llibre hi ha una cosa molt xula, que és com un musei, que diu que rep et xicol. I jo sempre que sento això me'n recordo de la meva amiga. Això és el carrer Patrícia. Bé, no, no, us ho dec, eh? El dia que vulgueu, que em faci més bon temps, fem... Sí. Ah, el que vulgueu. Hi ha en tres o quatre. Que és guapa. I, bueno, nens, que aquí tenim també els fantasmes, eh? I és una dama endimoniada. Oh! Hi havia una magnífica i luxuosa mansió medieval situada al carrer de Lledó, número 5. Sí, on està el carrer Lledó? Sabeu? Ai, me suena, però no ho conec. I va viure al segle XIX una viuda alegre, de gran bellesa i major desinvoltura, que amb les seves grans riqueses organitzava les orgies més sonades de la ciutat. Amb xocolata. Un dia... Sí, diu. Un dia el rector de l'església de Sant Just i Pastor, no el d'aquí, eh, senyors... No, no, és Sant Just i Pastor. És la parròquia de Barcelona. I és una de les basíliques de Barcelona. Sí, sí. És la parròquia del barri. Penso que és la segona després de Roma. Té 8 o 9 de basíliques. Sí, sí. Doncs mira, aquesta, eh? Doncs aquest senyor rector, que estava ubicada en aquesta parròquia, al mateix barri, es va presentar per fer-li saber a la dama que venia a portar-li un missatge que li havia transmet en estat, mentre ell estava en un estat d'èxtasi, davant de la imatge del Sant Crist. El missatge era que, si no s'esmenava amb el seu desenfrenament, seria greument castigada. Ell es va riure de les paraules del religiós i s'ha pressat a treure's al daldamunt, perquè precisament aquella tarda estava molt atrafegada, organitzant una d'aquelles bacanals que l'havien fet famosa en tot de Barcelona. Al cap d'una estona, la dama va decidir anar a fer una bacaina, a la fi d'estar fresca i descansada durant la festa, però tan bon punt en que els ulls se li presentaren a la cambra, com sortits dels seus somnis, quatre diables, vestits com a gentils cavallers, però que no podien dissimular, malgrat les cedes i els velluts, les banyes i les cues que els identificaven. Vaja. Atebrida, la dona va intentar aixecar-se del llit, però els diables li van posar les mans al damunt i a l'instant va quedar convertida en una mula. Vaja. Aleshores, entre els quatre la van aixecar, la van treure volant per la finestra i la van portar al tallet d'un ferradó. al qual li van manar que ferressa l'animal. Com a penyora pel treball realitzat, li donaren una preciosa joia i li indicaren que anés a la mansió de la viuda, la presentés als cristians i aquests li recompensarien i cobraria els seus honoraris. I així ho va fer el ferradó. I els criats, que de seguida van reconèixer la joia com una de les més preuades de la seva mestresa, van anar a buscar-la per explicar-li el cas. Però a l'entrar a la seva cambra la van trobar morta al llit amb una ferradura clavada a cada mà i a cada peu. Els servents i els convidats, que ja començaven a arribar, van fugir espaldits i durant molt de temps la casa es va quedar abandonada, tal com l'havien deixada, sense que ningú gossés posar-hi els peus. I més tard, quan aquests esdeveniments ja havien caigut en l'oblit, es convertí en la primera seu social del... na-na-na-na... d'aquí? Orfeó Català. Molt bé. Tal com explica la làpida al costat de la porta. Mira. O sigui que els cantaires... Estan inspirats. Estan inspiradíssims pel diable. Molt bé. Hasta la propera, muchachos. Música Bé, ara parlarem una miqueta d'una cosa que fa uns dies estava molt en boga o sigui, ja ha passat una mica la sorpresa inicial davant la novetat dels regals i de les primeres hores d'il·lusió de les criatures tot gaudint de les joguines dels llibres, dels jocs que tant el pare Noel com el Tió o ses majestats dels Reis d'Orient van tenir la gentilesa de deixar-los-hi com a reconeixement el seu bon comportament és ben cert i ben sabut que tant les joguines com els jocs de lleure tenen una gran importància en la formació durant els primers temps de la vida dels nostres infants però alhora també s'ha de reconèixer la gran influència positiva que la fabricació d'aquests elements té per la bona marxa del comerç del país tant pel que respecta al consum intern com per a l'exportació i en altres temps bastant llunyans també aquest motiu era molt important i això ho diem perquè ja durant el segle XIX tant els llocs de taula com les joguines i d'altres elements d'entreteniment es van consolidar com objectes d'esbarxo tant per a grans com per a petits les famílies benestants eren les principals consumidores d'aquests articles en principi però les classes populars també s'hi van aficionar encara que els elements eren molt més senzills segons les seves possibilitats les joguines sobretot les elaboraven en aquells temps d'una manera artesanal i en nombre molt reduït en petits obradors de fusters o llauners fins que amb l'evolució industrial es passa a la producció mecanitzada que conviuria amb la manual el mateix va passar amb la fabricació d'articles de lleure d'esport i industrialització per necessitat ja que la demanda es va disparar degut a que els esports es van posar de moda a partir del primer terç del segle XX l'origen de les joguines de llauna estany plom està estrictament lligat als tallers que fabricaven peces de metall i ocasionalment petites joguines pels nanos alguns d'aquells obradors serien més tard grans empreses capdavanteres de l'estat fabricaven la fàbrica saida de l'example va ser especialitzar-se en fireta per les nenes l'origen de les joguines de llauna estany i plom està estrictament lligat als tallers que fabricaven peces de metall i ocasionalment petites joguines pels nanos alguns d'aquells obradors serien més tard grans empreses capdavanteres a l'estat la fàbrica saida de l'example va especialitzar-se com ha dit la Montse en fireta per a les nenes i qui no recorda el gran èxit de Mecano una joguina de peces metàl·liques que va superar a totes les existents fins al moment per la seva capacitat tècnica i creativa que com deia la publicitat de llançament oferia formació a futurs enginyers però cal dir que el preu elevat i una certa dificultat tècnica al moment del muntatge la feien un tant inaccessible a molts nens pel que fa al gènere especial de la joguina educativa no oblidarem els jocs de mans la màgia disciplina a mig camí entre l'enginy i la tècnica que sempre ha tingut molt d'èxit a casa nostra destacarem el rei de la màgia fundat pel gran mag d'aquell moment Joaquín Partagàs i ja aquest que fabricava i venia sorprenents articles d'il·lusionisme i que malgrat el pas del temps ha arribat als nostres dies convertit en museu de la màgia i per excel·lència el paper el cartró ha proporcionat moltes hores d'esbarjo als nostres infants des de soldats i les nines retallables fins als teatrets i als titelles han obert un gran ventall de possibilitats d'entreteniment a la nostra mainada dintre d'aquest apartat cal assenyalar una gamma d'articles de paper com globus banderoles les populars estels reproduccions d'instruments musicals per a revelles recordeu-vos de les trompetes que fan aquell soroll bé després articles encara tenim a l'abast la industrial vol ser si volem aquesta mena d'articles que va obrir en un pis d'una antiga fàbrica de teixits al Raval i avui segueix oberta al carrer d'en Xuclar amb una àmplia xarxa de botigues a Barcelona Badalona Granollers l'Hospitalet Mataró Terrassa i Vilanova i les altru a principi del segle XX Barcelona gaudia d'una important indústria cinematogràfica era el primer contacte el primer centre productor de pel·lícules de l'Estat i per tant no era d'estrany que també es dediqués a produir cinema domèstic les primeres càmeres i els primers projectors infantils eren de fabricació francesa segons la patent dels germans Patrou amb les pel·lícules de 9 i 5 mil·límetres es tractava de Paté Baby i el seu inconvenient era el preu elevat que feia que només fos a l'abast de les famílies benestants la rèplica catalana va ser el cinènic una proposta molt més modesta i econòmica a mig camí entre el cinema i els dibuixos animats en aquells moments el cinema iniciava la seva etapa més gloriosa i la gent es va sentir atreta per la senzillesa del format Nick una simple caixa de cartró amb una bombeta de 40 watts una bobina de paper vegetal amb imatges dibuixades en fin d'allò més fàcil de manejar l'èxit va ser extraordinari i durant els anys 30 es va fabricar amb llicència a molts països incluent-hi els Estats Units i el Japó la seva popularitat va alcançar la màxima esplendor als anys 50 i 60 fins que va arribar la més terrible de les competències la televisió i així es va acabar jocs de taula els escacs les dames el perixís o el joc de l'oca tenen una llarga tradició en el nostre país però el cap li fa la competència als jocs de cartes ja de temps immemorial existia el gremi de naipers i vuit fàbriques de cartes a la ciutat de Barcelona els jocs de taula es venien a establiments de quincalleria o joïnes o també a botigues especialitzades com la que encara fa poc existia en el carrer de Jaume I finalitzar el tema farem un petit repàs als establiments dedicats a la venda de joguines jocs de taula d'entreteniment i d'entreteniment al principi les joguines i jocs es venien a les anomenades quincalleries establiments que oferien gran varietat d'articles des de paraigües i guants objectes per la llar o rellotges després van sorgir establiments dedicats exclusivament a la venda de joguines i jocs variats el primer va ser el passatge de les columnes junt al carrer just al carrer princesa però més tard varen ser els grans magatzems els que es van reservar una de les seves plantes exclusivament a les joguines el segle el siglo can jorba l'àguila després aparegueren noves botigues de joguines el feller el palacio del juguete el xiquito tic tac i en l'actualitat les plantes senceres que ofereixen el corte anglès i tots els seus establiments un moment perdó perdó jo Maria és que el veu el tic tac m'he recordat d'en Llosar perquè a mi el tic tac que estava a la diagonal em van donar una medalla per alumne bona de l'acadèmia on t'anava era el número uno no sé què i va ser el tic tac i em va donar la medalla toma ja tu i a mi em van comprar una guendolina del tic tac el meu senyor nòvio sí mira que ve sí que imagina't sí sí no però nena això és una medalla de mèrit ah això sí jo no tenia mèrit perquè m'he regalat una munyeca ara la gran revolució en el comerç és el comerç electrònic o sigui comprar per internet això està recent perquè cada any l'augment de vendes és terrible i es veu que l'any que ve o no sé a finals d'aquest any hi ha el famós Amazón conegut de tot el món que crec que ha comprat uns terrenos aquí i que tindrà un magatzem enorme enorme no sé quants mil metres per poder donar servei aquesta demanda aquesta demandada de gent per tant és una font d'ingressos molt gran que serà pel correus el correus estava pràcticament a la quiebre i gràcies al correu electrònic han de repartir els paquets el que passa és que val la pena que correu s'espavili perquè si us en recordeu xafen el territori sí però correus el nostre i més o menys el Joan va encarregar l'any passat uns quants regals que esperava per Nadal i no van arribar una de les coses que sobretot les senyores que els agrada és comprar roba jaquetes jerseis bueno amb això resulta que com que moltes d'aquestes coses venen de la Xina o del Japó etc hi ha una disparitat amb les talles que ningú s'aclava ningú sap quina talla que és els homes igual no sabem si el 50 el 48 52 o XL o L ningú sap fa uns anys que hi havia una venda per correu però com uns 15 15 anys enrere que enviaven uns uns catàlegs i llavors però comprovaves les talles i eren em sembla que era francesa o irlandesa aquesta casa i anava exacte el que passa és que jo no comprenc aquesta diferència l'única explicació és que aquesta gent compren a diversos països i cada país té la seva talla aquí a Barcelona concretament ja fa molts anys hi havia una casa que va néixer crec que a Terrassa i que ja entre bé llavors per telèfon o nantien allà senzillament et donaven que agafessis unes mides determinades de les braços de les mànigues no sé què no sé quantos i et feien un vestit a la mar de bé i molt competitiu aquesta mateixa empresa ja està al Passeig de Gràcia no vull pas dir fer propaganda i resulta que penso que té molt d'èxit sí, sí qui menja sopa se les pensa totes diem en català no? vale I ara, música per gaudir. Avui us oferim en segona audició l'intermedi de la sarsuela, Bohemios, del compositor català Amadeu Vives. Va néixer a Collbató i va ser un músic precoç, tant com intèrpret com compositor. L'any 1898 va col·laborar amb en Lluís Millet a la fundació de l'Orfeó català, pel que va composar moltes, moltes melodies, entre elles la famosíssima La Migrant. Més tard es va traslladar a Madrid, on va aconseguir grans èxits amb les sarsueles i altra mena de músiques, sobretot també religioses. Bohemios, Maruixa, Doña Francisquita i la Villana van ser aquells dels grans èxits d'Amadeu Vives. També va ser un gran conferenciant i un escriptor notable. Podem escoltar l'orquestra de ràdio-televisió espanyola, sota la direcció d'Enrique García Asensio, interpretant l'intermedie de Bohemios. Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, Enrique García Asensio, García Asensio, Enrique García Asensio, Fins demà! I ara la Montse ens explicarà aquelles coses que ajuden a la nostra salut. Sí. Endavant. Fins ara havíem parlat d'alimentacions per viure bé, ara parlarem de caminar per viure. Els passos que donem al caminar són el carburant per la bona marxa del cos i de l'esperit. Caminar és bastant més que recorre una distància a peu. Prova d'allò és que el peregrinatge que existeix a totes les tradicions espirituals amb la finalitat de ser conscient de la connexió que existeix entre la Terra i la Divinitat. Buda i Jesús van dedicar la seva vida a caminar de poble en poble impartint les seves ensenyances. Cada any milions de musulmans peregrinen a Estalameca, els catòlics fins a Santiago de Compostela i els jueus a Jerusalem. En el camp dels filòsofs, Nietzsche o Walter Benjamin Kant també van convertir el caminar en la base de la inspiració. A pesar de les enormes progressos que ha fet el ser humà en matèria de locomoció, caminar segueix sent el millor exercici per activar la salut física i el pensament principals responsables de l'equilibri intern. Es fa camí al caminar. Encara que la major part dels animals comencen a caminar poc després de néixer, El ser humà pot potser erguir-se sobre les seves cames, però suposa un acte molt més difícil. Per allò són necessàries una gran quantitat de cèl·lules cerebrals que el recent nascut anirà desarrollant a lo llarg del seu primer any de vida. Una vegada adquirida la facultat per caminar, tant la part física de les articulacions, els muscles i els tendons, com la psíquica, corresponent a l'autonomia, a l'intel·lecte i l'autoestima, experimentaran un constant progrés i seran essencials en l'equilibri emocional del bebè. A mesura que ens fem adults, tenim tendència a oblidar els beneficis que, igual que els anys, sols han fet que augmentar i que contribueixen directament a allargar la vida. O sigui, us diré una frase que diu Acostumo a medir el grau de salut de les persones per al número de sabates que tenen desgastades. Molt bé! Hi ha més coses que es poden, però això és el principal, caminar per viure. Això mateix. Bueno, s'ha fet camí a l'endart. S'ha fet camí a l'endart, sí. S'ha fet camí a l'endart. Sí. I ara tu, què reportatge tens preparat? Bueno, avui s'obre la bona educació. Ah, ui! Passi, passi vostè primer, senyor Joan Maria. Dias enrere, en un dinar d'amics, va sortir a la conversa de sobre taula el tema de la bona educació dels ciutadans de Sant Just d'Esvern. Sense adonar-me'n vaig dir el que m'agradaria ser, i no el que realment som, súbdits, que és el que correspon a les persones que viuen en un estat monàrquic, com és el cas d'Espanya. Som súbdits, no som ciutadans. Súbdits. Tornem a l'educació. Al final de les converses, vam arribar a la conclusió que, en general, les persones més joves estan millor educades. Per exemple, recullen els excrements de les seves mascotes, no solen tirar papers o capses de cigarrets a la voreda, solen donar preferència de pas a les persones que caminen per la seda dreta, a les cues són més curosos a no saltar-se-les. Al bus o al tram, cedeixen el seient a les persones grans i també tenen més cura de reciclar les deixalles i posar-les al contenidor corresponent. En el cas dels transports públics, és on es detecten més casos de mala educació. No validar el tíquet de transport, ocupar els seients assenyalats pels persones grans o invàlides, posar els peus en el seient de davant, estar tota l'estona cridant pel mòbil sense cap respecte pels altres. De totes maneres, l'educació a Sant Just crec que es mereix un notable. Segurament hi té a veure la bona formació cultural de les persones que hi viuen i també la labor excel·lent dels mestres de les escoles del poble. Enhorabona. Molt bé. Molt bé. Això que dius és veritat. Aquí, en realitat, la gent és bastant educada. Té. Bueno, aquí la Línia és la que té més experiència en aquest tema. Sí, no, no, no, tots nosaltres tenim, perquè tots som jo de la mateixa quinta, tu més jove. Però vull dir, normalment la gent és bastant, bastant educada. Et trobes al... Sempre hi ha... Que pot ser gran, que pot ser gran i pot ser jove. I jo, el que acabes de dir aquí, una part que has dit, que el jove sí, potser és consciència en més. Però... No, no, les escoles han impartit sempre normes d'educació i tot. No, i ara també hi ha recollit papers i tot. Sempre n'hi ha el gambarret. Que no vol passar, sí. Sempre serà igual. Però normalment sí que ho són. O sigui, només cal mirar una cosa. Només cal caminar pels carrers de Sant Just i veureu que està quasi tot molt ben endreçat i és bastant net. I no perquè els serveis de neteja funcionen més bé, sinó perquè la gent embruta en menys. Bueno, és allò... El nivell cultural. I fa molts anys, si comparem a l'Espanya, posem els anys 60, jo em recordo que ja tenia ocasió d'anar a Perpinyà, per exemple, o a qualsevol altre poble de la Catalunya Nord. Hi havia una diferència terrible i és el nivell cultural. Sí, sí, sí. Cultural i també econòmic. Però va lligat, normalment. Sí, va lligat, va lligat. Això, gràcies a aquests últims anys, hem lograt arribar a un nivell similar a França. I fa dos anys encara la cosa funcionava, amb la qüestió reciclatge, funcionava bastant millor. Ara hem tornat una mica enrere. Aleshores, ho hem de dir, aquella dita, que diu que és més net el que no embruta... Que el que neteja molt. Sí, després només hem de sortir els diumenges, com ara, que vindrà el bon temps sobretot, que les gens agafen el cotxe, uns van a la muntanya, uns van al mar, i veurem que després a la tarda, allà on han passat tanta gent, perquè tant de cotxes, resulta que sembla un femer. N'hi ha alguns que diuen, no, és que la pela de plàtano és orgànica i ja va bé. Home, no, perquè el camp, el bosc, no és un femer. L'orgànica, tot el que sigui, te l'has d'emportar a casa amb una bossa i deixar-ho allà on... Sí, però ja fa moltíssims anys... O sigui, el meu marit, que em pertanyia també a un grup, l'ordre del jefe, del responsable, deia tot el que feu, feu un clot i ho colgueu. Això potser sí. Sí, feu un clot, ja que no ho voleu portar a casa, la brutícia, aleshores feu un clot i... Solzament per deixar algú orgànic, perquè com ha dit ell, una pell de plàtano o una pell de taronja, si fas un petit clot i ho deixes allà, és orgànic. Sí. Això és... Bueno, i si és una altra cosa que no és orgànica... No, llavors te l'emportes. Te l'emportes i si la colgues, almenys, no la deixes al mig. No, però segons que no es pot colgar. Nosaltres teníem una casseta dintre d'un bosc i allà havíem recollit de tot, amb el camí que hi havia un quilòmetre fins al poble, de televisions velles, de tot, de runa, d'obres, tot el que vulguíssim és. Si volies tenir el caminet net, havies de treballar com un desesperat. Si te fixes, jo vaig pujar fa un temps, eh, a Sant Joan, al funicular de Montserrat que puja a Sant Joan. Sí, sí. Les voreres, les voreres, de mà esquerra i de mà dreta, són plenes de llaunes de Coca-Cola. Sí. Corresponents, Coca-Cola, llimonades, sorpreses... Sí, sí, i paquetets de refrescos. I perquè no s'ho importen. Ah, mira. Per tant, la cuja plena, que pesa més que buida, la tiren a les voreres. Algú impressionant, eh? Jo diria, ja diria, per part d'allò, que de totes maneres la joventut ara està molt més conscienciada en la cura de la natura. és a dir, que la gent té més constància que el món, el món, la terra... S'ha de cuidar. S'ha de cuidar. S'ha de cuidar. Anècdota. Fa 26 anys jo vaig estar a Colònia, Alemanya, Germany, només d'entrada i sortir, eh? i em vaig quedar... em vaig quedar tan decebuda en el lloc on vaig anar, que era la plaça on estava la catedral, era un dissabte a la tarda... El museu germànic. No, no, no, no, estava tota la gent tirada per terra, botiga, que tots eren estrangers. Sí. Eren tots turcs o no sé el que eren. però una brutícia tan total que aleshores em va passar pel cap que vaig pensar que per què n'hi ha aquesta cosa de la xenofòbia. Perquè vaig pensar que aquests tenen aquí el seu hortet ben netet o ben d'allò la seva finestreta i ara aquesta brutícia en el centre de... va ser com una mica de rechars. Bueno, a mi em va passar, a mi em va passar... I era a Alemanya. Sí. No, no, no, en Ternam. A canvi havia anat a Copenhague o a Bergen, a Noruega, i estava tot netíssim. Sí. I molta, molta la resta del camí per a Alemanya també. També. Però en aquell lloc concret... Perquè no era gent d'allà. Clar. I aleshores, però bueno, què ha passat? Ha passat 25, mira, 26 anys. Sí. Doncs, a l'estat, jo crec que la joventut ara... La joventut té més consciència. Creus, creus. N'hi haurà el gamberro, però que no, perquè n'hi ha molta gent que se'n va al camp, perquè està avorrida de la ciutat. Gent jove, que com ara amb els e-mails, el computer i tot això poden treballar de lluny, que no cal que estiguin físicament en el lloc, però mica en mica. I aquí en el poble, anècdota, una senyora gran, la Maria, te'n recordes? Veïna teva, no? De la teva escola, la Maria. Anant pel carrer, una senyora gran amb un gos, i el gos fent les seves deposicions, i la Maria diu, escolti, anava amb la gas les crosses, que jo no, treu-s'ho vostè. Sí. És a dir, que no era jove, era gran. Continua havent-hi l'excepció. Generalment la gent ho recull. Però la gent ho recull tots. Però jo encara veig gent que es fa el desentès. Sí. No n'hi ha gent, però com tot arreu, com tot arreu, com diu el Joan Maria. Tu estàs dintre d'un autobús. Gent gran, gent jove, eh? I el tio el posa els peus damunt del seient, i li tens que dir joven, o no tan joven, perquè a vegades no són tan jovenes, sisplau. Ah, sí, bona mare, ah. No, no, la meva mare era al·lèrgica al fum del tabac, i la meva mare, al cel sí, tenia el caràcter molt fort. Com pugés a l'autobús, que llavors no era prohibit, no era prohibit, es podia fumar, i li deia, escolti, un jove, sisplau, que jo soc al·lèrgica al fum. Senyora, aguantis. Li armava un sarau? Que l'altre... A la força tenia que deixar de fumar. Aguant-se, ja va, pa, pa, pa. Però sempre eren excepcions, i me'n recordo baixant de Montserrat un dia en tren, en el seient, hi havia tres seients que anaves així, frontals, tres aquí, tres aquí, i al seient de davant nostre hi havia una parella que ella estava assegutat i ella estava semiestirada, ocupant un seient parella i un que podia ser per un altre. I no es van bellugar, anava ple i no es van bellugar, fins que va passar el revisor i els hi va dir. Perquè la gent moltes vegades té el que tenim, vergonya, per educació, perquè ells haguéssim pogut dir nosaltres. Ningú va dir res i quan va passar el revisor li va dir tu tens que seure al teu seient i aquest és lliure per un altre. Clar que sí. Bueno, però bueno... Eren joves, eh? Mira, fa d'allò tiraven els pipis per la finestra, vull dir que... Sí, agua va... No, perdona, agua va... Agua va! I anava tot! Agua, agua con orea, tu! És tot! D'aquí ve, que sempre havia de cedir a la dreta les senyores, que era al costat més a la vora de la cera, de la parella. De la parella que no li queia. Si tenien a l'àgua va, l'aigua com que sempre anava una mica més al centre. Més al centre del carrer. Menos perill que caigués al cim. Bé, quan temps ens queda, dos minutets. Som optimistes, eh? Som optimistes. Bueno, això que anava a explicar també de l'estranger, a Holanda, a Amsterdam, vam arribar al matí, només que vam estar tres dies, i vam arribar al matí, doncs, a la plaça d'Am, preciosa, que és gran, és enorme, la mar de bé. Vam sortir a la tarda, allò era un famer. Perquè... Clar, clar. Clar, perquè la gent de fora no havia... Sí, estaven les galledes de les escombraries vessant, cerveses per terra, bueno, un desastre. Després, clar, jo vaig pensar, no han passat encara els serveis de neteja? Vam anar a l'Aia i als poblets petits, a Volenda, i a Marc, i estaven nets, preciosos. Jo dic, és que és la gent de fora la que ens embruta les coses, que al centre de Barcelona passa a tres quarts del mateix. A més, la recollida de xalles aquí és cada dia. Sí. A París em penso que és cada tres dies. No ho sé. Cada dia, amb molt poques poblacions d'Europa, perquè és molt car. Sí, sí, sí. Aquí, si passa una mica de retras, un parell d'hores, ja cridem. Sí. Doncs els altres països... A París el que he observat, que tenen el costum, com tenen tanta aigua, tenen el costum de deixar anar l'aigua... A la vorera, té l'aigua. Sí, els cantos, la rigola per sota. L'aigua de sota. Sí, sí. I van posant, jo deia, aquests draps aquí que representen. I a la tarda ho vaig veure. I, clar, normalment, com fan una mica combat, les deixalles van cap al cantó de la rigola i se les emporten cap a les clavegueres. I mira, tots són costums. Amb el tema del transport, ja ho he dit més d'una vegada, aquí haurem de canviar, no? Pot ser tenir tant de cotxes, perquè no hi cabem. No, no hi cabem. I menys contaminem tant. L'aire que respirem no pot ser, perquè estem malalts de l'aire que respirem. Home, no, a París tenen un problema, també, eh? Sí, sí. He posat aquestes l'enfaderes. Senyors, que tot va millorant. Sí, l'enfaderes. Per 12 persones i sense conductor. Millor. A més a més, elèctric. I mira, escolta'm. Aquí tenim un clima ideal, perquè quasi tot l'any no fa gaire fred, fa sol. En canvi, és raro que la gent agafi amb bicicletes. Ara comencen, perquè hi ha aquestes bicicletes. Sí, però les agafen molt, molt, molt, molt, molt indisciplinadament, eh? Bueno, però ara que fem... Perquè jo he vist una senyora, eh? Una noia que devia tenir més de 40 anys pel carrer Portaferrissa, i no creu coberta. Escolta'm, telèfon a l'orella, una mà al manillar i, escolta'm, entre els cotxes i els camions i dalt que te pego, eh? I els autobusos. Però, bueno, posem una gran ciutat com és Amsterdam. Amsterdam resulta que el treball públic és elèctric, els trenvies. Van, no van gaire pressa, a poc a poc. I després, a mils, a mils, les bicicletes. Sí. En un país que quasi cada dia plou. Sí, però és molt planer, és molt planer. Bueno. I nosaltres tenim, sobretot aquí a Sant Just, tenim un escop. Allà respiren la mar de bé. Sí. Aquells canals també tan macos, bueno, és un dels llocs que, bueno, que m'aniria a viure. Sí, hi ha d'això, hi ha uns ànecs que el company que anava a dir, llàstima no tenir una escopeta, ara en carregaria un i això l'emportaríem a l'hotel a penxar-nos-lo. Em sembla que ja hem arribat al final, oi, Carles? Sí. I, doncs, fins la propera. Mira, el que tingui bicicleta, que l'agafi i que faci l'exercici de pujar al carrer Badó. Això mateix, ja està. Ja, ja, amb una parada, ja, ja, ja està. I si no caminen, senyores, senyors... Sembla que no puja ningú amb bicicleta. No, em sembla que no. Adiós, adiós. Adéu. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Ara escoltes Ràdio Despern Sintonitzes Ràdio Despern