Parc de les Corts, llegendes de Barcelona, romànic als Pirineus, mascotes, tramvia per la Diagonal i seguretat viària — amb Verdi de fons

...en ploi, perquè ha fet coses moridós... Carave, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir-ho. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Ara escoltes, ràdio d'Esfer. Seixanta i més. Benvolguts, amics oients de Ràdio d'Esvern. Com cada dimecres, en primera audició, i cada dissabte, en diferit, Seixanta i més és amb vosaltres per oferir-vos una estona temes que l'equip que realitza el programa ha seleccionat per a tots que les escoltem en tota l'atenció del món. La Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joana Algarra, us saludem a molt efecte i diem Endavant, 60 i més. Estimats companys de redacció, feia molt temps que no parlàvem del carrer Petritxol, de les seves estupendes granges, de les seves sales d'exposicions. Doncs avui es torna a presentar l'ocasió tant de parlar de quadres com de tornar a convidar-vos a un bon baranar de xocolata amb xurros o croissants o suïssos amb força nata. I per la nostra Lina, no gens amant de les delícies que acabo d'anomenar, un estupendo entrepà de pernilet de pota negra amb aquelles minibarretes sucades amb bon oli. Què? Què us sembla? Deliciós. A vosaltres no ho sé, però a mi estupendo. Deliciós, oi? Bé. I després, en l'estomaquet ben preparat, anem cap a Camp Parés on podem gaudir de les obres de Marcos Palatzí a l'espai 1 i de Jordi Sardà en l'espai 2. Cal dir que faig esment d'aquestes exposicions perquè realment són del tipus que m'agraden a mi. els d'en Marcos en figura humana i els d'en Jordi de paisatges campestres, d'arbredes i herbeis que encanten a la vista. També es pot visitar una altra exposició que és una mica en sorpresa a càrrec de Francesc, Artigau i Miquel Vilà, que ja no tinc ni idea en què consistirà aquest diari satíric que ens volen presentar. Tenim de temps fins al 15 de maig sobre aquest diari satíric i fins a l'1 de maig les dues exposicions de quadres figuratius. Sembla que abril ens ha portat definitivament la primavera i una primavera com les d'abans, ben atemperada, pluges abundoses, a voltes més suaus, a voltes més violentes, amb uns quants llams i trons, però no gaires. Per la qual cosa ja és hora, doncs, de tornar a fer alguna visita a llocs de calma. Un home es pot dedicar a la meditació, al pensament, a gaudir d'un respir, en un entorn de natura, amb arbres, amb flors, si s'escau, en resum, de fer una estada, encara que sigui curta, en un parc o en un jardí. I avui no marxarem gaire lluny del nostre entorn. Visitarem el Parc de les Corts. Quan l'antic municipi de les Corts s'agregava a la ciutat de Barcelona, l'any 1897, la seva indústria més important eren les bòbiles. Totxos i teules es fabricaven amuns en el terreny de Can Macians, on, en un dels seus racons, trobem ara el Parc de les Corts. Segons l'opinió de l'escritor Ignaci Viladevall Palaus, el pas de la zona industrial a Parc no deixa de ser, avui dia, un fet insòlit. Per a aquells que són molt joves i no ho saben, cal que recordem que davant per davant del que és avui Parc o Plaça de les Corts es trobava l'antic camp del Club de Futbol Barcelona. Allí on portaven a terme les seves gestes en cobala, marcant gols, increïbles i Antoni Ramallets parant tot el que semblava que no es podia parar. Té aquest parc la qualitat que es pot capçar en tot el seu perímetre només que amb un cop d'ull. El divideix un estany, un petit estany en forma de canal que procedeix d'un sobreixidor i que marca amb originalitat les diferents parts que el composen. el traçat del parc ens obliga a observar-lo amb molta atenció. Format per diferents plataformes de saulor, a la part alta tenim l'espai de jocs per infants, tot envoltat d'aurons i pollàncares. Segueix una zona de descans per al qual podem gaudir sota els arbres de matins i tardes tranquil·les de conversa i es desitja amb d'altres persones que vulguin com nosaltres un espai de relació que sincerament en els nostres dies és un espai veritablement difícil d'aconseguir. o bé al contrari podem dedicar un espai de temps a la contemplació a la meditació imprescindibles per la nostra tranquil·litat d'espírit. Escoltem les paraules de Josep Maria de Sagarra. És dolç tenir les hores dedicades a la contemplació. La part baixa del parc està dedicada a diferents tipus d'aparells per l'esbargiu de diferents edats. Els parterres formen talusos que separen les diferents zones. El canal està voltat d'arbres de fulla perenne que ens ofereix un paisatge verd tot l'any. En resum, són un total de deu espècies diferents que fan que el llac presenti un aspecte de múltiples verds a tota hora. La composició d'aquest paisatge urbà que treu un extraordinari partit de l'espai de la Brata Bondós és obra de Carme Fiol. Es va inaugurar l'any 1988. Degut a la gran superpoblació que habita actualment en el barri i potser el poc respecte que, desgraciadament, tenen alguns pels espais comunitaris, costa molt mantenir-lo en bones condicions. El servei municipal fa mans i mànigues per aconseguir-ho. Solament s'ha de demanar al bon veïnat que el gaudeix, que el respecti, perquè és ideal tenir al centre del barri un espai tan verd que serveix com a pulmó per a tothom que s'hi acosti. L'antiga activitat de la zona queda palesa amb els dos arcs de tot xucamarquen els dos extrems del canal. L'any 2003 escrivia el senyor Ignaci Viladevall a Palau que la construcció de polígonos industrials malmetia en el paisatge sense fre, mentre que aquest parc suavitzava aquesta dolorosa realitat. Han passat 15 anys des que ell va escriure aquestes paraules la societat ha canviat en pesa per la terrible crisi que es va patir des dels anys 2008 però el parc continua allà donant frescor a qui desitja moments de pau. Recordem el que deia Castellton no, Chesterton perdó. Els humans necessitem creure que tot passa a fi de bé pel millor dels mons possibles. I pel bé del barri de les Corts existeix aquest parc de molts arbres d'espais verds i de la remor de l'aigua del canal que envaeix de pau a qui vol seure una estona enmig del brugit de la ciutat del trànsit rodat que no para i de la pressa que sembla que ningú no vulgui a païbaga. de la pressa I bé, ja li ha passat a vostè la tosseta, com està aquest collet... No, no, demano perdó, perquè no és que tingui res, però de quan en quan me pica el coll de mala manera. Sí, la colla, tu sí. I tinc que fer un estossegada. Sí, sí, molt bé, molt bé. Però no us contamino, eh? No, segur, segur. Tranquils que no passa res, segur. Val, val. Ja veureu la setmana que ve que feu. Val, bé, jo, com sabeu, continuo amb aquestes cròniques de Barcelona per explicar-vos, per si teniu dubtes i perquè sapigueu d'acabar tot, no? I m'ha de desbarinar-ho. Sí. Diu, després del de Londres, s'arriba el metro Sarrià. El tren de Sarrià va ser obre de la companyia de ferrocarril de Barcelona-Sarrià. La línia fèrria es va inaugurar el 1863 amb locomotores de vapor. Va ser el primer ferrocarril urbà de l'estat espanyol i el segon del món, ja que el metro de Londres s'havia iniciat els seus serveis tan sols sis mesos abans. En un inici no havia estat concebut com a tren urbà, sinó de rodalia, però l'absorció de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi va canviar la seva naturalesa. Als inicis del segle XX es va electrificar i en 1915 els impulsors de la canadenca crearan la companyia Ferrocarrils de Catalunya que es va fer amb el control del tren de Sarrià i el va modernitzar. I ara aquí n'hi ha una anècdota que és bastant xula dintre del bon... No, no, ja veureu, no, els fantasmes venen després, ja veureu. Diu, unes sandanes massa amples. Diu, a principis del segle XX el caos circulatori de Barcelona havia provocat molts accidents. Els més greus va ser en 1925 quan un tren que venia de les planes va descarrilar i van haver 26 morts i 87 ferits. Soterrar el tren de Sarrià es va convertir en una necessitat imperiosa i en 1929 coincidint amb l'exposició internacional el tren colgat estava llest per la seva estrena. I ara bé, diu, a la vigília de la inauguració al voltant d'ara, eh, diu, el 24 d'abril del 1929 els encarregats de circulació van descobrir estorats que els trens no podien entrar a les estacions perquè les sandanes s'havien fet massa amples. Amb una obra d'aquestes proporcions els constructors no s'havien coordinat passa sempre amb els encarregats de les màquines. I a punt d'un atac de nervis els responsables van crear quadrilles extres d'obrers que van treballar durant tota la nit per retallar les sandanes. Mare de Déu, s'han dit ells. Imagineu-s'hi, ja, quina coordinació com passa sempre a les altres esferes. Que fort. Que tothom s'ho coordina. No, sí, sí, perquè des dels despatxos amb un pot manar la mar de bé. Sí, sí. I ara, nens, ara ve la segona part. Ai, com disfruta aquesta senyora. No, perquè aquí hi ha una cosa aquí que fa una certa gràcia que diu K. La Plana Geps. A l'edifici situat al número 7 del carrer Robadors va existir fins a finals del segle XIX una apotecària coneguda popularment com K. La Plana Geps. La història que se n'explica és extraordinària. Sembla ser que antigament un tant per cent de molt i molt elevat de la població era Geperuda. A Barcelona existia un tipus popular en Pere Geperudet que havia descobert un ingüent màgic elaborat en cent nassos humans i que servia per aplanar les gepes i es dedicava a recórrer el país a la manera d'un quincallaire proporcionant la medicina que a ell tan bé l'havia fet a tots els que patien la mateixa deformació. Després d'uns quants anys aplanant xipes per tota Catalunya amb el diner guanyat en paret va obrir una botiga en aquest carrer per tal que fossin els clients els que anessin a buscar i no al revés. Consta que el seu remei meravellós es va fer tan famós que venia la gent de tot arreu adquirir-lo amb la qual cosa la població de xaparuts va de créixer notablement i el seu inventor va guanyar fama de gran fatiller. També es diu que tots els barcelonins que tenen en l'as curt o es mussat són descendents d'aquells pobres homes als qui al paret xaparudet els hi tallava a l'apèndix nasal per fabricar l'ongüent que aplacava i aplanava totes aquestes xepes. Mare de Déu! Aquest és un. I ara anem amb un altre molt de pressa. Voleu? Aquest no és gaire a sèrio, eh? O sigui que quan veiem un xat no li diuen xero. Aquest no fa por, eh? Aquest no fa por. Quins disbarats s'escriven. No, no, però tot això són històries que tindran un cert fonament o ves a saber perquè aquest llibre representa que està escrit amb molta serietat. Naturalment. Històries a la vora del fon. Això. Ara aquest és més aquest és més punyent. Diu Una veu a la paret. Diu L'Hospital de Santa Creu i Sant Pau és una de les institucions hospitalàries més antigues del món. Va començar com a refugi allà pel segle X. Després va ser a Cil de Peligrins i després Llaçaret. i finalment el segle XIII un ric canonge de Barcelona, Guillem Colom, va allegar unes quantes finques al Consell de Cent perquè hi vestissin l'hospital. Pedres velles, gruixudes i sòlides, que malgrat el pas de torturar en els cicles ha aconseguit arribar fins als nostres dies. També les de la darrera edificació afegida al segle XVIII. El conjunt hospitalari de l'Acadèmia de Medicina han arribat senceres fins a l'actualitat. Es poden tocar una per una i fins i tot es poden, si es para una mica de tensió, sentir. I no és una metàfora. Acosteu-vos, poseu l'uïda a la paret i escolteu. Si ho feu, potser empeledirà la vostra cara, potser us tremolaran les mans, potser s'enconjirà el vostre cor i diríeu que heu sentit una veu humana a la paret. «Cerballó, cervelló, com un udol, com un gruïn o com un lament». «Cerballó» era el nom antic d'aquest carrer quan ara es diu Floristes de la Rambla. I «Cerballó» era també el nom del mestre de cases que va construir l'edifici de l'Acadèmia de Medicina i que va sacrificar l'obra la seva pròpia esposa. Sembla ser que quan estava construint l'edifici aquesta paret queia constantment. Per més que l'apuntalessin, per més que l'aterressin i la reconstruïssin, la paret seguia caient. Antigament, per consolidar els edificis i mantenir inamovibles els fonaments, era costum regar-los en sang humana o emparadar un home. «Pilars humans», es deia, d'aquests sacrificis. Solien ser els enemics vençuts en batalla, els homes tinguts per sants o, si més no, els mateixos palets de la construcció. I aquests sacrificis no es consideraven ni tan sols com un suplici, sinó com un ritus màgic que els convertia en poderosos esperits protectors de la construcció. «Mare de Déu Santíssima». Per descomptat, en l'època de la qual estic parlant, això és l'escritora, feia molts anys que Barcelona s'havia abandonat aquest cruel costum. A més, cap paleta no s'hi hagués vingut, eren altres temps, però la paret seguia desplomant-se i a la fi, desesperat, el mestre Cerballó va jurar que emparaderia la primera persona que passés pel carrer. Fos qui fos, passés qui passés. De sobte, a l'ombra, la ombra d'un peu humà, va aparèixer a la vista d'en Cerballó que contemplava a la terra les runes disperses de la paret maleïda. Angoixat i adolorit pel que era a punt de fer, l'ombra va alçar la mirada i es va trobar al davant el rostre sonrient de la seva esposa, la qual li allargava un cistell de vimet amb un tovalló. Havia anat a portar-li l'esmorzar. Cerballó, cerballó, xisclava la dona desfeta de terror mentre el marit l'anava cobrint amb les pedres i l'argamassa pastada i amb les seves pòpies llàgrimes. Cerballó, cerballó i la va emparadar viva. No és el remor del vent ni l'efecte sonor d'un eco llunyat el que se sent sorgir d'aquestes pedres ni tan sols els patètics elements dels fantasmes que potser ronden pel veïsamentiri de Corralet. És la veu de l'esposa del mestre d'obres que des de l'altre món encara crida terroritzada el nom del seu butxí. Déu-n'hi-do! Déu! T'has passat deu pobles! El primer era molt suau però aquest ja aquest ja és sobrepassar-se, eh? És que anem allà i escolteu, eh? Posarem posarem la uida veu-n'hi-do! Ara el que posarem serà música... El cicle passat encara ho feien els ganses de Nueva York, eh? Ah, ja! M'estranyé, eh? Sí, la gamassa dels edificis i els tiràvem els quatre desviciats allà. Sí, i tant! Sí, sí! Bueno, hi farem! Sí! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! M'estranyé! Dites, dies, hores, mesos i més temps! Bé, l'art romànic als Pirineus! El viatger que es proposa anar a l'encals de les grans fites de l'arquitectura romànica del país ha de fixar l'atenció, fonamentalment, en dos sectors, nord i est. Dos sectors que, de fet, a la pràctica, són un de sol. L'ha denominada Catalunya vella. És a dir, la Catalunya dels antics comptats, l'embrió d'allò que, segles a venir, seria el país tal com l'entenem avui. De fet, de l'art també se'n pot fer una lectura geogràfica. I en aquest sentit, el romànic català és molt expressiu. Parla dels quatre costats i ens ensenya com era la vida dels Pirineus quines eren les valls habitades i fins on arribava Catalunya. La distribució de les eglésies romàniques sobre el territori marca clarament la frontera entre la Catalunya vella i la Catalunya nova. Bet aquí com l'art esdevet testimoni d'una frontera més profunda. No és, doncs, per casualitat, que les valls dels rius Pirinencs, Garona, les dues nogueres, el Segre, el Valira, Llobregat, Ter, Fluvià, Tec i Ted, siguin els àmbits per excel·lència de l'arquitectura romànica catalana. Dit d'una altra manera, allò que avui veiem com unes terres perifèriques, a causa del factor muntanyengui i d'allunyament respecte a les grans ciutats, eren en molts casos, durant els segles medievals, uns centres humans i econòmics autosuficients i d'una vitalitat molt considerable. Les pedres, tant les que sempre s'han mantingut en peu, com les que la mà de l'ombra ha tornat a col·locar al seu lloc, són fites clau de la nostra història. Amb elles es pot anar reconstruint el nostre passat i presentant el romànic dels Pirineus com a font impossible de tergiversar. Són el testimoni de la part més important de la nostra única història medieval. El romànic pirinenc té tot això. La bellesa del verd de prats i boscos, el goig d'embaladir-se amb els acs llombars i el sentiment de retornar-nos al punt més important d'un gran passat únic i independent. 14 quilòmetres de carretera ben amagada entre boscos ens porten fins a Bejet. Sovint trobem algunes de les imatges més velles en les iglèsies més inesperades, menys conegudes, com per exemple és el cas de Son o de Surp. De sobte, al fons de la vall s'endevina a l'extrem del campanar de Sant Cristòfo, de Bejet. L'harmonia és total. Tot el conjunt és encantador. Un riarol, creuat per un petit pont, la travessa. Hem passat uns quants quilòmetres, uns quants, i arribem al priorat de Serrabona. Al seu interior trobem una fantàstica tribuna de Mabre, envoltada per columnes, enmig d'una il·luminació de caire misteriós. Allí les imatges són enormement especials, degut a la llum del sol que penetra pels vitralls i crea jocs de llums i ombres que... Cauen. Cauen, eh? En el teu entorn. En el teu entorn. A Sant Martí del Canigó, als peus de la mítica muntanya, tot és diferent. Se senten els monjos cantant la seva pregària, que produeix al viatger unes sensacions especials. Sant Martí és un d'aquells llocs que semblen construïts per ser fotografiats. Només cal esperar els canvis de llum i esperar també les imatges siguin prou plàstiques per transmetre els sentiments que han inspirat el fotògraf. Malgrat l'un despoblament del Pirineu, l'edifici de l'Església, sobretot si és romànica, continua sent el símbol de la població, l'edifici públic per excel·lència, que tots els veïns cuidem, mantenim i engalanem amb motiu de les grans ocasions, casaments, batejos o funerals. Si l'Església és, a més, un edifici romànic que trau els forasters, esdevé el mirall del poble, la peça de la casa on es reben les visites que cal tenir neta, polida i que faci boig. Així que cadascun dels veïns arriba a considerar-la com a casa pròpia. La manca de capellans i el despoblament han posat literalment en mans d'aquests veïns fins i tot les claus de gran part d'aquestes esglésies. En certa manera, el Pirineu és romànic i és propietat de la gent. A partir del primer quart del segle XI van arribar uns constructors des del nord d'Itàlia que porten una nova tecnologia i un nou concepte de la decoració dels edificis. Són els anomenats mestres llumbars o magistri romanizi o comanizi. Romanitzi. Romanitzi. Sí, comanitzi, diria jo. I les seves obres s'omplen tot el territori català de façanes ornamentades amb arquets secs, murs fets de petits carreus i abscis semicirculars. El Pirineu, aquest estil perdura sense variacions fins ben entrat al segle XII. L'arribada d'aquests mestres llumbars i la facilitat en què, aparentment, es va moure pel Pirineu català posen de manifest que les valls i els camins que avui són perifèrics aleshores eren el rovell de l'au del país. Un país que vivia amb la mirada posada més enllà dels Pirineus. A les golfes de les esglésies de la vall de Boí s'hi troba el conjunt més important de la imagineria romànica de tot Catalunya. La quantitat d'imatges descobertes fa suposar que durant el segle XII les esglésies de la vall de Boí tenien un aspecte vigarrat amb els murs plens d'imatges com els davallaments d'eril de la vall de Taull o de Duró. situades sobre les vigues en la cobertura de l'abscis en qualsevol altre indret de la nau. L'església del segle XI d'eril de la vall per exemple els restauradors la van trobar arrebossada de color gris amb ratlles blanques que formaven una quadrícula i així ho van conservar en l'interior del mur nord. Tot plegat fa pensar als experts que molt probablement el romànic no fou un estil tan auster com s'ha interpretat a dies d'ara. Bé, i un altre dia continuarem perquè el romànic pirinenc dona molt o sigui que puja sintonia a eixeclau. Fins demà! Música per gaudir Avui escoltarem el cor dels gigants, de gitans, de l'òpera Il Trobatori, de Giuseppe Verdi. Des de les seves primeres obres operístiques, Giuseppe Verdi s'afirmà com un gran compositor de temes corals basats, una mica, en el patriotisme latent d'un poble ple de nobles ideals de llibertat. Música i cors senzills i populars van causar gran impacte entre el seu públic. El va pensiero de l'obra Nabucco va ser el seu primer gran èxit. Avui escoltarem el cor de Gitanos, de l'òpera dramàtica Il Trobatori. Interpreta el cor i l'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà sota la direcció de Claudio Abado. Música i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà i cors d'orquestra del Teatre de l'Escala de Milà Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Avui tornarem a tractar un tema molt recorrent, però per ser-ho, convé insistir en ell. Les moscautes, com un membre més de la família. Conviure amb animals té molts beneficis, tant en l'àmbit físic com en el mental. Els nens i les nenes que creixen amb una mascota al costat, per exemple, un gat o un gos, acostumen a ser més sociables i empàtics, segons l'opinió de gaire tots els pediatres. I és que conviure amb un altre ser viu implica responsabilitat i inculca valors com, per exemple, respecte, generositat o amor. Els animals demanen temps i dedicació, per la qual cosa cal ser conscient de si poden cobrir les seves necessitats bàsiques i oferir-los l'atenció que necessiten perquè siguin feliços, treure'ls a passejar, donar-los de menjar, dur-los al veterinari, jugar amb ells, netejar-los. Els animals no només ens fan companyia. Diversos estudis demostren que els nens que conviuen amb gossos enforteixen el sistema immunitari i, per tant, redueixen el risc de desenvolupar al·lèrgies o malalties respiratòries. I, a més a més, faciliten que els nens siguin més actius físicament, ja que cal treure'ls a passejar o jugar amb ells, com hem dit abans. Això sí, és important escollir la mascota ideal, conscienciar i ensenyar als més petits que els animals no són jovines, que es poden abandonar i que no es poden abandonar quants uns a tipa d'ells. A l'hora d'escollir mascota, cal tenir en compte l'edat del nen i les necessitats de cada animal. No és el mateix escollir un gos que un peix. Gossos i gats són animals que estableixen vincles especials amb les persones perquè viuen força anys i són companys fidels. Els petits mamífers, com ara hàmsters o conills, requereixen poc temps i espai i permeten interactuar. Peixos, rèptils i ocells són educatius i fa sense de cuidar, però no permeten jocs, com seria el cas del gos o del gat. Però, sobretot, hem de conscienciar-nos, pares i nens, que una mascota, del tipus que sigui, té uns drets dintre de la família. Menjar adequat, vigilància mèdica, nata d'edat ineludible i, sobretot, amb gats i gossos, molt de respecte i amor. Si seguim aquestes normes, ells ho retornaran amb escreix. I ara, la nostra amiga Montse ens treu aquí uns paperets i mira, aviam, quines coses ens pot recomanar. Aviam. Hi ha hagut un article que diu, quan comença la primavera. Ah. La primavera ens aconsella anar al llit aviat i aixecar-nos més aviat per passejar, per saborejar la frescor del dematí. És adequat fer exercici amb més freqüència i utilitzar roba que sigui còmoda. És una estació ideal per estirar els tendons i la musculatura. Encara que pels occidentals la primavera entra el 22 de març, en realitat, el moviment de la primavera comença a gestar-se a partir del 4 de febrer. Moment en què la sàvia, amagatzemada dintre de les arrels de les plantes i dels arbres, s'impulsa suaument cap amunt i comença a l'ull de la imperceptible. Aquest canvi de naturalesa orgànica està a l'altura d'un gir extrovertit. Extremadament ho fa amb molta timidesa. Internament, com tot, l'impuls que disfrutarem durant 45 dies després és intel·ligent començar a modificar els nostres hàbits de la mateixa manera que la naturalesa proposa. A l'encentral sabidoria oriental, el moviment emergent i ascendent, que esdevé del moviment flotant i del profund hivern, això es diu energia d'àrbol o energia de fusta. És l'energia que en la naturalesa despunta, brota i germina i afecta a tot el que viu, plantes, animals i humans. Aquest moviment que emergeix creatiu i que tendeix a desenvolupar-se en l'espai projectant amb ímpetu, com els primers brots verds dels arbres, els camps, els jardins i també emergeix dintre del nostre cor, del nostre cos. I és platòric i és col·lapsat i castrat. Depèn de l'estat del nostre fetge i de la bicicleta biliar. Només això dintre del cos es produeix igual que amb la natura dels arbres quan els fa brotar i quan els fa germinar. Tot això representa la primavera en el nostre cos i per sintonitzar l'alegre ball exterior que es manifesta en tota la gama de verds, brots i baies, amb la naturalesa és el fetge, la bicicleta, que permeten aquest viatge del fluix de l'arbre que recorre tota la llar del nostre cos que va pujant des de les cames. Aquest fluix es detén o es col·lapsa si no hem eliminat totes les toxines, grasses o energies pesades de l'hivern manifestant-se en un humà amb un caràcter agra, irritable i en algun cas irrastint. Irrastible, pregunta. Irrastible ho dic en castellà perquè en català no la sona frustrat. Sí, irrastible. I frustrado, agressiu, patètic, prematur, desconfiat, ambivalent, contraigut i a vegades massa extrovertit. Per això la primavera en totes les cultures és coneguda com l'època de la depuració i en algunes persones que fan dijunis en dietes extremes és un principi que generen aparentment benestar, però que a la llarga tenen el seu efecte ió ió. Així, el més adequat és fer una depuració de forma orgànica, no dràstica, i anar canviant en alguna direcció coses més estables amb intel·ligència. Ajudar el nostre cos, a nostres òrgans, a depurar-se per sintonitzar la dansa emergent de la naturalesa, que pot ser molt senzill i positiu. Oh, i tant. I tant. Ara, el meu pare deia, les mañanites d'abril són molt dolces de dormir. O sigui, això d'aixecar-se d'hora, permeteu-me que ho posi una miqueta en dubte. Perquè vegis que tot és qüestió dels ulls en què ho miren. No, i també passa que les primaveres, les estacions també han tingut una variació amb el camí genètic. Sí, és el que dèiem al principi. Perquè quan érem jo petita, que esclar, això ja és de l'època de los pre-dinosaurios, però quan era petita, tu, arribava... Què dius? Ara, la primavera, bueno, ja es podies posar un jersellet. Sí, sí, però en compte, eh, en compte, blanquets. Ja, i ara, segons les... La primavera és traïdora, eh? La setmana que ve una altra vegada el jersell, i d'allò, perquè baixarà. Però és veritat, perquè el que fa la naturalesa, que està a l'entorn nostre, fa el nostre cos, el que passa que nosaltres no... No ens adonem. No ens n'adonem. No, o sigui, potser és que tindríem que estar una mica més atents a la natura. A tot, a la natura i a nosaltres també. I veure què podem fer. I el que tingui al·lèrgic no s'amoïni, que passes de seguida tu. No, el que tingui al·lèrgic no s'amoïni, que passes de seguida tu. I veuràs com li passa, si no són al·lèrgics al pèl. O sigui que tot s'ha de dir. Aviam, Joan Maria, què tens? Ah, doncs mira, un tema que ja l'hem tocat, però com que crec que és interessant, avui he tornat. Per cert, em penso que aquesta setmana, em penso que va ser ahir, ahir dimarts, que l'Ajuntament de Barcelona, la senyora de Colau, ha perdut el que pensava. Sí, sí, sí. dos, eh, dos. Sí, sí. El que el tramvia. Bé. Bueno, sí, l'assumpte de les aigües de Barcelona. No, no, és el tram per la diagonal. Sí, sí, sí. Ara, jo he comentat amb una persona que tenia bastant freqüència en Badalona. i què diuen els de Badalona d'aquesta unió? I diu que sí, perquè aquesta part que toca gairebé Badalona, que arriba fins a l'estació del tren, doncs queda molt lluny del... Del que és la connexió amb el centre. Sí. i, clar, si arriba el tramvia damunt i avall, doncs amb ells els hi aniria molt bé i s'estalviaria en el tren. Hi ha els pros i els contras. Clar. Jo sempre he escrit que era... Adequat. Adequat, perquè travessar tot Barcelona. No té sentit que quedi el dos extrems, només. Bé, ara el que he escrit és el següent. Aviam, aviam què dius. Darrerament es torna a parlar d'unir els dos trams per la diagonal. i, com en tot, hi ha raons a favor i en contra. És a dir, per tots els gustos. El tema s'embolica, encara més, quan intervenen els partits polítics. Un diu blanc i l'altre diu negre. I així es van passant els dies i no es fa res. I, com en el cas del tram, en podrien posar-ne molts més d'exemples. Un exalcalde va tenir la idea de fer un referèndum sobre aquest tema. I li va sortir el tirupolacolota. Com se sol dir, quan una cosa surt malament, el que es tenia pensat. Tinc la convicció que en aquest país les persones que ens governen no estan prou preparades per decidir en funció dels interessos de la majoria de la gent. Per la qual cosa proposo-t'una solució raonable per solucionar, al meu entendre, el problema. Crear una comissió d'experts, enginyers, arquitectes, urbanistes, gent preparada, que dictaminen les avantatges i els inconvenients. Llavors, aquestes dades s'han d'introduir en el superordenador mare nostrum que tenim a Barcelona. És un dels més potents del món. I fos aquest el que proposés la solució més dient. Pot semblar una solució utòpica, però avui dia ja està demostrat que l'intel·ligència artificial és capaç de solucionar molt millor els problemes que els humans. Per tant, crec que no hi ha cap raó per no posar-ho en marxa. I si funciona, de retruc haurem trobat la taula filosofal per salvar el país de tants incompetents. Molt bé, molt bé. M'ha demostre'n. Molt bé, molt bé. Molt bé. És veritat. M'ha demostre'n. A principis de l'any passat vàrem difondre un article publicat a la secció Stop Accidents de la revista Llobregat Motor en què s'expressava amb optimisme respecte de l'esperança de la reducció de sinistres amb resultat de mort que semblava haver-se reduït al llarg de l'any 2016. Però, ja hem amb els peros. Desgraciadament, aquest passat 2017 es va tancar amb un notable augment de defuncions en accidents de trànsit. Un total de 1.200 morts en 1.067 sinistres. Farem uns trets de l'article descrit per senyor Illidio Villasante, membre del grup Stop Accidents de Catalunya, sobre aquest tristema. Aquests són els textos del senyor Villasante. El mateix podem dir de l'increment d'accidents greus, 28 més, però, amb les circumstàncies favorables, d'haver-se reduït el nombre de ferits hospitalitzats a 336. L'augment de morts en turismes i furgonetes es deu a no portar el cinturon de seguretat. 26 més que en el 2016, passant de 149 a 175 en l'any 2017. Sembla visitable a veritablement decebedor que ni els advertiments ni les campanyes en ràdio o televisió ni les pròpies multes no hagin aconseguit que molts dels conductors compleixin amb la norma de fer servir el cinturon de seguretat que ens pot salvar la vida en un gran parc per cent i un tant per cent d'accidents. I no solament del conductor i l'acompanyant, sinó també dels passatgers del darrere. És veritat que el nombre de desplaçaments va augmentar situant-se en 408 i mig milions més que recorreguts de llarga distància. 26,4 milions més en 2017 que el 2016. Però des de stop accidents no es creu que l'augment de mobilitat i de vehicles matriculats justifiqui l'elevat nombre d'accidents i víctimes. Els conductors barons segueixen sent dels més numerosos amb un 78% que les dones i mentrestant caminven els accidents els conductors de major edat de 65 anys en amunt passat del 240 a l'any 2016 a 181 el 2017 però desgraciadament els sinistres augmenten amb resultat de morts. Entre els 25 i els 34 anys l'afició al ciclisme és extraordinària i en els últims anys també el 2017 registra un major nombre de ciclistes morts al món de les dues rodes amb motor i augmentar les motos també dona més víctimes però aleluia són menys força menys les víctimes mortals entre el públic i anant. Però cal pensar que la disminució dels accidents amb resultat de mort està en mans de tots nosaltres. La distracció al volant la velocitat inadequada el cansament l'alcohol les drogues i el mòbil són els factors principals d'aquests accidents. Aquest augment demostra que les mesures adoptades per les institucions de trànsit no són efectives ni resolutives. A principis d'any van aprovar un pla contra la sinistralitat vial en 15 mesures urgents de les quals es van executar solament un 90% però que no van servir de res ja que el nombre de víctimes ha augmentat notablement. Arribat a aquesta conclusió les institucions hauran d'explicar-nos en què van fallar les mesures proposades i que no són i que no se'ns amagui amb l'excusa de l'enbenyeriment del parc automobilista. també les institucions autonòmiques haurien de dedicar més esforços a erradicar aquests dolorosos accidents de trist resultat. Gairebé totes les comunitats han registrat l'augment de víctimes excepte Galícia, València, País Basc, Navarra i Castellelló. La resta d'autonomies haurien de seguir el seu exemple per revertir la situació. Com ja hem dit, l'ús del mòbil i d'altres aparells no necessaris per la conducció són els culpables del 32% de l'augment d'accidents. També la velocitat excessiva. Ho són i el cansament són altres responsables d'accidents de resultat dolorosos. El fracàs de les normes dictades es deu al no compliment d'elles. Aquesta és la veritat de Perro Grullo, però és certa. Però alhora és el resultat de la gran manca d'educació vial dels nostres conductors. Diu el senyor Villasante Penso que les administracions tenen molt a fer contra la desgràcia que jo anomeno càncer de la carretera. Una major implicació en aquesta dolorosa situació i inversió més important en el manteniment i adequació de la xarxa viària. Sempre en paraules del senyor Villasante escoltem les seves propostes. Ens sembla que un augment de les sancions administratives, una reforma del Codi Penal sobre delictes de trànsit, educació vial basada en els valors i el respecte als altres usuaris de la via pública obligatòria en totes les escoles de l'Estat ajudaria molt a erradicar el dolor de la carretera o almenys aconseguir que cada vegada siguin menys famílies les que haguem de plorar per haver perdut algun zagmo familiar o algun ésser estimat a la carretera. Aviam, segueix, l'Ina? Per part nostra esperem seguir treballant durant tot el temps que faci falta per insistir una i una altra vegada en denunciar les causes de les sancions que ocasionen una distracció que poden ser aquestes o una manca de respecte cap als altres conductors i facin sofrir un gran dolor a les persones que perden un ser estimat a la xarxa viària. Bé, doncs aquest senyor opina això i jo crec que en una gran part té raó. Bé, la major part dels accidents són per distraccions d'aquestes. Per exemple, ara fa molt poc aquesta parella que ell encara s'ha salvat però la copiloto que era amb ell ja, esclar, ell havia begut i estava drogat. Parlem-ne. Accès de velocitat. I accès de velocitat. Però, bueno, I poc control de la màquina. Queden pocs anys. El cotxe que dirà sol autònom conduirà molt més que les persones. Molt bé segur que els altres. Clar, no està subjecte a sentiments ni a veure ni res de res. Clar, l'ésser humà... S'haurà acabat de tantes morts. Ara en tenim per, bueno, cinc o sis anys. Sí? Sí. Bé, esperem a veure-ho. senyores, senyors, hem arribat a la fi d'aquest programa de 60 i més. Bé, si ens escolteu en dissabte, molt bon dia. si és en dimecres, serà la propera setmana. I bé, jo en espera que aquests companys vulguin venir amb mi al carrer Patritxol. Ja saps, tu tens un entrepà de Pernilet. I els altres, suïssos, i tot el que es vingui de gust. Aquí n'hi ha una cosa que tens que anar al tanto, perquè t'ho he dit, esteu tots invitats. Sí. Aquí s'apunten, fan una llista i ja està. Ah, també, també podria ser. Oble a darrere, senyora. Com a l'Amelin que es va emportar amb el riu. Bé, senyora, senyors, passi-ho bé i fins la propera. Adéu-siau. Bona tarda. Adéu-siau. Adéu-siau. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer.