Patinets i cotxes elèctrics; canelons i fricandó; Gala Placídia i Tàrraco; i medicina natural

Seixanta i més Amigues i amics, avui no pensava fer cap comentari, ja que la setmana passada només vam tenir aconteixements tristos i desagradables i tots els mitjans de comunicació ja ens han donat tota mena de detalls. Però quan ja ho tenia fermament decidit, un comentari d'última hora em va frapar fortament. Deia el locutor de la televisió que aquest any passat s'han multiplicat per quatre els accidents de patinet, molts amb conseqüències fonestes, tant pel conductor del vehicle com a vegades de la persona accidentada per l'esmentat patinet. Jo ho dic sempre, és un mitjà perillosíssim de transport. Encara recordo, ja fa alguns mesos, en la rotonda de sortida i entrada d'ambulàncies de l'hospital veí de Sant Joan d'Espí, va passant davant meu un senzill, senzillíssim patinet que transportava una parelleta d'adolescents, noi i noia. Ell conduïa, naturalment, no sé per què ho dic, amb molta destresa i amb una velocitat aterridora, portant a la seva esquena la nena, sortejant cotxes, motos, bicis i, com diuen els castellans, mas tieso que un ajo. Vaig quedar estorada i amb l'ànima en un ai. Si no es posen regles molt severes per a aquest transport tan guai, com diuen molts, desgraciadament continuarem augmentant els accidents de patinet i les seves tristes conseqüències. I després d'aquest comentari, sí, l'Ina, sí, la taula de redacció del nostre 60 i més, la Lina, la Montse, benvinguda, Montse, guapa, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana, donen inici al programa de 60 i més. Gràcies. Avui, avui, avui farem el motor nou. Motor nou, que vol dir cotxes elèctrics. Cotxes elèctrics a dojo, ja. Sembla que aviat respirarem un aire sense contaminació, segons pronostiquen els grans responsables del món automobilístic, que fa un temps van decidir reunir-se per tractar seriosament sobre l'electrificació en ferm i, definitivament, de tot tipus de vehicles amb motor de combustió. Fa poc temps es va produir la trobada anomenada Jornada sobre electromobilitat i canvi climàtic, organitzada per l'Associació Espanyola de Fabricants d'Automòbils i Camions, en FAQ, juntament amb diferents branques del parc del motor. Aquests grans responsables van destacar i a insistir sobre l'urgència de prendre mides amb la finalitat d'aconseguir que la mobilitat sense emissions sigui una realitat en tot l'Estat, cosa que pot ser una realitat amb la posada en marxa d'un plan estructural, tal com, per exemple, un IVA reduït, amb vehicles amb la tecnologia elèctrica integral, a més, l'impuls d'una xarxa de càrrega ràpida i fàcil d'usar. El conseller i director general de Nissan Iberica va exposar que gairebé totes les marques tenen actualment una gran oferta de mobilitat elèctrica i que la seva empresa ja ofereix dos models elèctrics fabricats totalment a Espanya. També va puntualitzar que un automòbil elèctric té un preu superior de 5.000 euros sobre el de combustió, però que l'ús quotidià l'estalvia 2.500 euros anuals, amb la conseqüent millora de la necessitat ambiental. Aquest mateix conseller reconeix que la percepció del públic és justament un inconvenient. Primer, pel cost superior, per la qual cosa seria imprescindible, els plans d'ajuda, com es fa en altres països, plans establerts en el temps, i sobretot l'IVA reduït. Aquests són les mides més senzilles que solucionarien els problemes amb menys temps, mentrestant que la disponibilitat de recàrrega ja està enfrontat per fabricants i empreses energètiques. Sí, o sigui, ja les empreses estan enfrontant el problema. Elles ja es preocupen perquè intenten col·locar. En opinió del director general de Hyundai, ja es compta amb una oferta actual de connexió a la xarxa, però que encara no és suficient, i que les mides de l'administració són minces. El director general d'una de les empreses energètiques, també representades, va apuntar que ja és temps d'actuar i posar en marxa una potent xarxa d'infraestructures a l'abast del públic per a la càrrega de vehicles elèctrics. Si es vol arribar, aconseguir atendre el més de 4 milions d'aquests vehicles a què s'aspira que circulin pel país abans d'una dècada, segons la informació donada per aquest directiu. L'estat espanyol ja compta amb una de les millors xarxes de distribució d'Europa, que permet connectar les infraestructures amb el cost més reduït possible, però per aconseguir-ho és necessària la col·laboració conjunta entre tots els elements que intervenen en la conseqüència del projecte. Si espirem a obtenir, quan abans la reducció de la contaminació ambiental de l'aire, que respirem, hem de centrar els diferents factors que concorren a la fabricació i ús del parc motoritzat, automòbils, camions, motos, etc. Tothom ha de posar el mateix... El màxim, no? La màxima a la seva part. I, sobretot, s'ha de comptar amb la col·laboració de l'Estat, amb ajudes, subvencions i reducció d'impostos. O com deia aquell periodista de fa molts i molts anys. O així me lo parece. O així me lo parece. Sí, però anem a veure, de fabricants espanyols pràcticament no n'hi ha cap. Tots són empreses estrangers. Ja, ja. Per tant, la decisió del govern espanyol aquí no pinten res. Després molts, cotxes elèctrics. Aquest any en tot Espanya, si la memòria no en falla, són 7 o 8.000 que han venut. O sigui que... Per això... S'obre un milió de 200. Però bueno, va, vinga. Som els fabricants estrangers i anem a fer... Negocis. A fer-ne més. A fer-ne més. És que tampoc els poden fer, perquè falta bateries. Ah, aquí està. Aquí està, la xarxa energètica. Tothom diu coses i ha arribat a la conclusió... Que ningú té idea del que sap. La conclusió que el que diuen, ningú sap del que està parlant. Del que està parlant. inclusiu el directiu d'aquesta empresa espanyola, que aquest Fifi al cap és un altre funcionari, si es compara amb la central, sigui alemana o americana, és de tercera categoria. Però tenint en compte una cosa, a ell també li exigeixen. Des de fora. O sigui, s'ha d'espavilar. Sí, bueno, mira, van dir a Europa, vinga, les emissions de CO2 seran, per exemple, de 90. Poso de 90 o 110, eh? Van dir, sí, sí, ja els farem. Llavors, com que no es podia fer, perquè allò no es podia fer, encara la tecnologia no hi era, doncs ja van fer un software per fer trampes. I van fer trampes, i tant, panxos. i estem parlant d'empreses de molt prestigi. Home, i tant, i tant. Són alemanes, és igual, van fer trampes. Sí. I han pagat unes multes multimilionàries. Bueno, però han guanyat més. Bueno, és que no la tenien, la tecnologia. Clar que no. El polític partit, doncs ara, 90. Però si no hi és, com pot ser, això? Si no pot ser, clar. Total, que és més complicat del que sembla, això. I tant, i no serà tan fàcil. No, i després ara ens prepararem, no sé que no sé quantos, i llavors resultarà que... Surtirà una altra cosa. No, no, que serà el motor d'hidrogen que hi ha, ja, és que ningú en parla. Sí, però no. I llavors dirà, no, elèctric, no. Vole. Clar. Després l'elèctric, molt bé, l'elèctric s'enxufa. Però d'on ve l'elèctric? Ah, aquí està. Si resulta que no... Això és el que diu el meu marit sempre. Si no és sostenible, no estem fent res. Farem l'elèctricitat, en voltirem en un altre lloc, a 100 quilòmetres d'aquí. Però la brutícia aquesta també ens vindrà cap aquí a Barcelona. O sigui que no és tan fàcil com digue'm. I tant que no. Bé, una miqueta de música. Bé, una miqueta de música. Bé, i com de moment en cotxe elèctric uns quantos, només, poquets, doncs ara, la Lina que ens expliqui, aquelles coses que com ja han passat, i ja estan... Se'n pot parlar tranquil. En vista de l'entusiasme del Joan Maria, que és un tècnic i que sap de lo que parla, que no parla per parlar, doncs, i com a mi li agrada el menjar, doncs avui parlarem dels canelons Rossini. Oh, i tant. Diu, els canelons són d'origen italià. i van tenir tanta prèdica a la Barcelona del XIX i el XX que ja formen part de la cuina tradicional, cosa que també va passar amb els macarrons i els fideus i la cassola, per exemple. Però els canelons s'han arrelat tant que fins i tot han esdevingut pla estrella d'una diada tan nostra com la del dia de Sant Esteve. A la segona meitat del segle XIX es van obrir uns quants restaurants importants com la Maison d'Auré, el suïsso, Can Martín, el continental, de clara influència italiana i francesa. Els seus xefs eren la majoria italians o francesos i els cuiners catalans solien acabar els seus estudis a París perseguint el gran prestigi que tenien el món de la gastronomia la capital francesa. Aquests restaurants, sovintejats per la burguesia de l'època, van començar a introduir tècniques de cuina, conceptes i receptes d'origen italià i sobretot francès. Uns dels plats de més èxit foren els canelons que es van anar introduint també les cuines de les cases benestants. Per això, el senyor Ramon Flor i Valls, fundador de l'empresa de pastes El Pavo, que encara existeix, en el 1911, va començar a produir pasta pels canelons. Fins aleshores, els restaurants es feien ells mateixos la pasta i alguns, fins i tot, si es volia demanar canelons, s'havien d'encarregar amb temps. Altres importaven les pastes de França o Itàlia. A partir d'aquell moment va començar a entrar a les cuines més modestes de la ciutat fins a substituir de tot l'arròs de colls i punts com a plat tradicional de Sant Esteve. Aquest arròs, potser la Joan no ho sap, de colls i punts. Què és? No, jo no ho sé. D'acord. Bueno, jo tampoc. Jo suposo que és que s'aprofiten diguéssim les deixalles de Dalsana i tot això per fer-los ofrecer. Dic jo. Bueno, diuen que fó un cuiner suís l'Ignaci Domènech després podria ser català però això de Domènech, eh? Que va començar, que a començaments del segle XX va afegir el nom de Resini als canelons en honor del compositor Giacchino Resini conegut per les seves òperes i també per la seva afició a la gastronomia. La incorporació de la beixamel és cosa dels francesos i aquí es va adaptar el farciment que és de carn rostida en tomaquet, cebes, alls, birranci i llorer. Jo li poso també pastanaga. Bueno, molt bé, molt bé. I trec el tomàquet. Molt bé. Com ja hem menjat els canelons al que no li agradi tenim fricament d'oxtra. El rosini no porta en tomàquet, ho sento, eh? No, jo no... No, no. No, no. Això va ser un invent posterior. Sí, aquí, sí, aquí, en el, ara fem, i de la buida cuina amb això tindrem prou, fem l'arribada del fricador. Ah, i també diu, jo faig un fricador, em surt força bé i no hi ha coses que diuen aquí. Tanta cosa. Jo també ho faig molt senzill. Sí. Diu, encara que d'origen d'aquesta manera de guisar es pot situar a diverses comarques de Catalunya perquè està documentada oralment, es considera pròpia de Barcelona per aquest aire de cuina bogessa i de modernista imperant del segle XIX que enriqueix i sublima molts plats. La manera tradicional de fer aquesta salsa amb car, perquè el fricador es pot ser amb car i amb peix. Jo no ho sabia això, eh? Jo del peix tampoc. Això mateix. Es feia un sofregit de ceba i alls amb cansalada o l'oblidament. No, no, no. Després, un grapat de farina que un cop rosa s'hi afegia a prou de pollastre i de xai fet amb aigua, vi blanc i espècies. És més endavant que s'incorporen els moixernons remullats o bé les tòfones i fins i tot tàpares. Ah. Voleu dir? Un fricador amb tàpares? No em sona, però... No, no, no. A mi no m'ho han ensenyat així. El tàpares l'utilitzen al franceso en una salsa que no m'en recordo la composició però en una salsa veernesa. Sí, veernesa. És que m'agrada. Porta tàpares. Sí, bueno, perquè li dona aquell agoró amargós. Sí, sí. A mi m'encanta aquesta. Sí, sí, sí. No, no, però vull dir no amb el fricador que coneixem nosaltres. Ah, no, el fricador no. El fricador ha de ser molt senzill. Vaja, tal com em va ensenyar a mi, una cuinera. La carn passada per farina, una mica separadeques, i molta ceba, aquí la ceba és essencial, que ceba en quantitat. Sí, sí. Però ni llaurès ni mendades No, no, no, i tomàquet. I menys tomàquet, no. No, tu no poses tomàquet, només que ceba, jo poso tomàquet. Bueno, pues mucho gusto. Bueno. Vale, i el meu dia ho provarem, ho provarem, feu el que vulgueu. Farem un plat. I al final, la carn. Tot el conjunt fent xup, xup per conjuminar el plat. I 5 minuts abans fem la picada. Tampoc no sé. Herbes i entrevenen el llaurer i l'oregat. És molt complicada aquesta... aquesta. No, tal com diu la Joana i suposo que vosaltres el fricandó és la carn enfarinada, fregideta amb una cassoleta. Molta quantitat de ceba d'acord amb la carn que hi ha. I deixar-la desfer, desfer, desfer... Que quedi molt belló. Els moixernons. Moixernons, sí. Això, sí. Les tòfones, no? Moixernons. Xup, xup, xup, xup, xup. Que això també veig. Sí, de quan en quan agafant la cassola i movem-la. I prou, i bo. I els fills de casa que sempre a mi l'he fet aquest d'allà. No diguis, no m'adonis fricandó d'una fricandrés. No fricandós, sinó fricandrés. En un moment molt xistoso. Molt xistoso, el ninho de la casa. D'acord. I aleshores, què va passar? Doncs que en l'auca del senyor Esteve, retrat de la Barcelona menestral de Santiago Rosseñol de 1900 107 explica en un dels 27 fragments la boda entre la Tomaceta i l'Estevet que celebren el convit en una fonda del carrer Moncada. I mengen arròs en congre, fricandó i llebre guisada. Uns personatges de l'obra expliquen com ha de ser el fricandó autèntic. Amb pocs moixernons i una mica de lleurer. I, senyors, el lleurer m'agrada amb certes coses, però el lleurer és tan aromàtic que a vegades treu tot el gust. Té que ser. Sí, n'ha de posar segurament una fulla. Sí, clar. una blanca com si més... Sí, però mireu, n'hi ha una cosa que... Però és molt, molt aromàtic. Per exemple, jo el lleurer el poso quan faig arròs blanc bullit, poso un all i una fulla de lleurer. D'acord. Però arròs bullit blanc. Ja, ja, ja. El que consideres que és un menjar light per una persona que necessita aquell dia fer un tipus de menjar lleuger. La meva mare guardava el lleurer del dia dels rams. Sí, el beneït feia el guisat més bo. El penjava allà en racó de la cuina i tot l'any tirava i es veu que si era beneït era més bo. Era més sa i més beneït. No, però és que, mira, per exemple, n'hi ha una altra cosa i potser els agrada sentir-ho o vosaltres ho feu d'una altra manera. A mi, per exemple, m'agraden molt els músculos al vapor. Els músculos al vapor fan dues coses que al meu entendre no fan bé. La primera és que posen una mica d'aigua. No. El músculo té que ser sense aigua que ja traurà la seva. I després posen lleurer. No. El músculo al vapor bo és es posen els músculos, es posen llimona, dos trosos de llimona. Es posen uns alls, una mica de julivert i un bon raig d'oli, oli bo. Et queda després el suquet dels músculos i això boníssim. I està al vapor i quan s'obren bé a servir, senyores. jo faig més senzill. Encara? els faig jo, sí, sí. Amb una olla grossa els poso allà dintre, evidentment no hi poso tot aigua i res més. A més d'aigua. Només amb el vapor ja es cou i al cap tampoc ja els pots treure. Sí, sí. i aleshores dintre de la mateixa olla agafo vinagre i un bon raig de vinagre i els vaig moguent i després pebre, ratllos de pebre de pebre negre. Ja està, després anem agafant de l'olla mateixa que a l'olla. Sí, sí. Ja està. Ah, una cosa, per fer el músculo millor els has de comprar, el fels amb lluna plena. Sí, perquè estan més plenes. Són de més qualitat. perquè estan més plenes. Estan més plenes. Sí, sí. És un truc, si no, hi ha poca cosa a dintre. Sí, però quan posen aigua ja hi ha res. No, ens han volgut. Ens solen menjar, clar, si és la lluna d'allò malament no seran tan grossos, però cada 15 dies ens solen menjar. Sí, sí. Molt bé, i a més no creixen, senyors. Sí. Bueno, anem aquí que s'acaba de seguida. Diu, uns personatges de l'obra diuen això, que l'autèntic aquest, el fricandó, amb moixernons, eh, i una mica de lleurer. Bé, i asseguren que si la vedella és com cal, no s'ha de posar amb moixernons. Un altre, que abusar dels moixernons és malmetre la salsa. Un altre, encara, que de lleurer no s'ha de posar ni el fricandó ni el lloc. I aquest mateix banquet, després de l'arròs, del fricandó i de la llebre grisada, van portar, aleshores, això és l'obra, eh, diuen, si van portar un plat de verdura que tots van mirar amb rebuig. D'allò no va menjar ningú. Aviam. El pròxim dia ja en parlarem. La llebre, igual que a tota la cacera, han de ser molt experts, perquè si no, no, no queda en cuix. És dur, no queda mure. Sí, no, no. Ha de tenir molt temps de coxió i poquet a poquet. i el senglar. Tota la cacera, tota la cacera, té que ser feta molt bé. I la cacera la preparaven marinada, que deien que posaven en cru, posaven les herbes i deixaven fer sandé, que està molt feta. Sí, ja que comença a fer pudor. La paraula realment és fer sandé. a sal i serena, si no, no es pot penjar. Sí, exacte. Molt bé, senyors. Són trucs que són reconeguts mundialment. Sí, sí, sí. Però és que ja, ara els joves no cuinen. Van a un restaurant, ho demanen i estan senzill en fum que estiguin feix. No tenen, no tenen d'allò. I per acabar d'això, us recordeu que aquí tenim Gala Placídia, te la tenim, a la plaça de la Gala Placídia. Sabem qui és aquesta bona senyora. diu Aelia Gallia Placídia era una princesa romana filla de l'emperador Teodosi i de la seva esposa Gala, germanastre de l'emperador Honori i Arcadi. Va néixer a final del segle IV i va morir i, quan va morir el seu pare, va quedar-se a Roma amb una tieta, Constància. Allà és acusada de participar amb la mort de Serena, que era la viuda del general Estilicó. i de mantenir correspondència amb el rei Visigot, Aleric, que setxava a Roma. Aleric s'ha quejat la ciutat el 410 i la Gala és feta hostatge. Aleric mort i el susseieix el seu cunyat, Ataúlf. Al Patrici Constància la demana en matrimoni, però és Ataúlf amb qui es casa, en el 414. I, un cop casats, es retiren a Barcelona fugint de les tropes de Constància. deien que s'estimaven de veritat. Menys mal. En Mattaúlf, Gana té un fill, Teodosi, que mor de petit, quina paneta. Ataúlf és assassinat per Sigeric i la Gala passa uns moments molt dolents. Ja sabeu quins. Jo no. Vosaltres el sabeu? Bueno, clar, de la mort del marit, no? Que l'estimava. Suposo. A les darreres voluntats d'Ataúlf hi ha escrit que la Gala torni amb el seu germà a l'emperador Honorí, cosa que no passa fins que Sigeric mor i el nou rei Vàlia la torna el germà a canvi de 600.000 mesures de blat. Honorí la caça en el 417 amb Constànci en qui té una filla Honoria i un fill Valentinia que serà emperador. En amistat amb Honorí Gala fó acusada de conspirar contra el seu germanastre en connivencia amb els vicigots. Placídia i el seu fill Valentinia han de fugir de Ràbena cap a Constantinople on reina Teodosi II que els ajuda. Valentinia és proclamat emperador quan encara és un nen i amb sa mare qui governa. Com a regent la Gala Placídia va ser impeimplecable fou intolerant amb les sectes religioses els membres de les quals van expulsar igual com va fer amb els astròlegs i exclòvols jueus dels oficis públics. Amb l'imperi de revoltat la Gala es retira. Però el 450 Honoria la filla de Gala envia una carta a Atila demanant-li ajuda per evitar el seu matrimoni amb un senador i això ho aprofita Atila per marxar sobre Itàlia. El darrer acte públic important de la Gala va ser convèncer el seu fill l'emperador Valentinia que condemés Honòria a l'exili en comptes de fer-la matar. La Gala va morir a Roma el 450 de Vella i durant tota la seva vida va ser una cristiana devota. El seu mausoleu a Sant Llorenç de Ràvena va ser inscrit com a patrimoni de la humanitat en 1996. I aquí teniu la plaça de Gala Placidia si la volem anar a veure. Sí, sí. Em penso que és allà en el carrer Valmés. Ja ens l'han presentat, sí. No és aquella que n'hi ha una parada o n'hi ha una parada de metro? Sí, a Gala Placidia és una parada de metro. Ja quasi està tocant bastant amunt, eh? Sí, bastant amunt del carrer de la via Augusta. Sí, quasi. Està tocant a via Augusta. Bueno, de moment ja tenim prou amb aquesta senyora, no? Ja, sabem on està. Sí, i tant. Fins la propera, eh? Aleshores farem una tal madrull a Badessa. Sí? Ja veurem com serà aquesta. Aleshores farem amb aquesta senyora. Aleshores farem amb aquesta senyora, no? Fins demà! Ciutats amb Història Tàrraco, capital provincial i el fòrum més gran del gran imperi romà. Som a les primaries del segle segon. Ciutadans de tota la província de la Hispània, Siterior o Tarraconensis, es concentren, com cada any, al gran complex del fòrum provincial. Acompanyats de famílies, esclaus o consellers, els representants de les elites de tots els racons de la província van a Tàrraco per escollir la persona que exercirà un dels càrrecs més cobaixats de l'administració territorial, el flamen provincial, és a dir, la persona que s'encarregarà del culte imperial. Una escenificació i unes tasques per les quals Tàrraco havia construït tot un complex urbanístic, el fòrum provincial. Però hem de retrocedir a dos segles abans. La història de Tàrraco comença al final del segle segon abans de Cris, amb l'assentament d'un campament militar romà a l'espai que ara ocupa el núpia antic de la Parralta. En ple enfrontament a la península ibèrica entre Roma i Cartago, el turó on s'aixeca l'actual Tarragona va ser un lloc ideal per a les lesions. Els motius eren els mateixos que avui dia atreuen les infraestructures i la indústria. Les seves excel·lents comunicacions per mar cap a la Mediterrània Occidental i per terra cap a l'interior de la Hispània. La primera manifestació perdurable d'aquest nomini va ser les muralles que es van començar a construir llavors i que avui en dia són potser una de les peces romanes millor conservades a la ciutat, visibles i visitables al llarg del passeig arqueològic. No van ser tan sols una eina de defensa, sinó també una mostra de propaganda del poder de Roma i de la seva ferma voluntat. En la seva part més antiga, l'anomenada Torre de Minerva, la construcció més antiga de tota la Hispània i de l'Occident romà, ens parla d'aquesta importància simbòlica. Un relleu de la deessa de la Saviesa es pot veure i es pot veure encara a l'actualitat. Amb l'inici de l'etapa imperial, Tarraco fa el gran salt. Juli César la fa colònia i August la converteix en la capital de la Hispània Cite Terior, que més tard anomenada Tarraconensis. En plena guerra amb els càntabres, August va escollir-la com el lloc de convalescència dels seus mals i durant un temps tot l'imperi romà va ser dirigit des de Tarraco. El procés culminaria a mitjans del cicle primer, quan l'emperador Vespaciar estendria el dret llatí entre els ciutadans d'Hispània. És llavors quan Tarraco necessita d'una renovació urbanística que la situi al nivell d'una veritable ciutat romana i que serveixi perquè aquests nous ciutadans llueixin el seu orgull de ser també romans, però que sobretot també els ofereixi els espais que necessiten per assumir les funcions de govern provincial. Aquesta gran inversió, sofregada pels èlits de la mateixa ciutat, es va materialitzar en les tres terrasses del complex del fòrum provincial, que correspon actualment al barri de la part alta aprofitant el turó natural. El fòrum és construir en poc més de 20 anys, amb els millors materials d'importació, com les columnes monumentals portades des de Troia. Algunes llueixen ara a la façana de la Generalitat, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. A la terrassa superior, tal com han anat fent els terragonins de segles posteriors, s'hi va concentrar l'espai sagrat, on les darreres excavacions hi han situat el temple d'August, un santuari de vuit columnes, en la seva entrada i construït després de la mort de l'emperador. Així ho indiquen les restes que avui en dia es conserven amagades sota el paviment medieval de la catedral. Del complexe dedicat al culte, però, ens queden altres peces, com part del mur que envoltava aquesta terrassa sagrada que es conserva al claustre de la catedral i que l'arquers bisbat obre al públic en ocasions especials. Carraco va ser dels primeres ciutats en oferir un temple al culte imperial, com demostra l'autorització de l'emperador Tiberi que el vol situar com a exemple per altres províncies. A la terrassa inferior, connectada amb l'anterior per unes escales, hi ha la via processional que creuava pel mig de tot el complex i que avui equivaldria, més o menys, al carrer Major. Es trobava la gran plaça de representació, un recinte rectangular de grans dimensions on se situaven estàtues dels principals personatges de la província. Es tracta segurament d'un dels elements més impressionants de Tàrraco, però que la història posterior ha amagat. Fou precisament aquí, on es van alçar els esclaus de la Tàrraco medieval. Situat entre les carreres, entre els carrers actuals de la Merceria, la Cibaderia i de l'Enresolat, de la plaça de la representació en queden restes de les zones d'entrada, a la plaça del Pallol i el Pretori, de les voltes que la sustentaven sota terra o que n'eren l'estructura superior, la volta de la tecleta i la sala del sarcòfag, visitables al complex del Pretori o algunes restes amagades dins d'habitatges o botigues, com les escales, que es poden veure a esports catedral, al carrer Major. Finalment, a la tercera terrassa es trobava el gran circ de Tàrraco. Per molt callada que hagin deixat els segles tota aquesta estructura que guardava el seu interior Tàrraco, per als terragonins del segle XXI, encara és inevitable mirar cap al tró de la part alta quan es parla del poder. I és que hi ha coses que ni més de 2.000 anys poden canviar el sentit dels pobles. Aquesta ressenya històrica sobre la Tarragona romana la va escriure la periodista Zahara Palomares fa molts anys. Potser algunes dades no són tot exactes pel pals del temps, però la realitat és que el fons de les arrels històriques sempre queden, tant en les pedres mil·lenàries com en els vestigis de les velles construccions colgades sota les edificacions actuals. I tant que sí. I Tàrraco és molt maca. I tant. El mirador aquell que tenen allà sobre el mar és xulo. Per això ho volien els romans, per això la vam fer la capital. Bé, posa una miquena de música, sisplau. Bé, posa una miquena de música. Poden escoltar avui el cor de les lavanderes de la sarsuela El xaleco blanco de Federico Chueca. Ho interpreta l'Orquesta Sinfònica i Coru de Ràdio Televisió, dirigida per Enrique García Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Asensio. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! 1967 com a professora de la literatura a l'Institut Ramon Montaner de Figueres. Nascuda al COI fa 66 anys, Isabel Clara Simó ha estat una de les autores més reconegudes de la literatura catalana en títols com És quan em miro que hi veig clar, històries perverses, guardenat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or, La Salvatge, amb la que va guanyar el Premi Sant Jordi, dones o t'estimo de Marta. Ho explicava ella mateixa en el seu llibre Els racons de la memòria. La primera vegada que vaig posar els peus a Figueres anava a exercir amb un posat ingenu com solemne. La meva funció com a professora de filosofia per la qual cosa m'havia preparat a la Universitat de València. El meu encontre amb Figueres va ser sobtat, xocant, enlluernador, jo venia de la València rendida, xocant, cansada, reumàtica i eclaparadora. I anava a parar a un país enrialler que es burlava del mort i de qui el vella. Era el setembre del 1967. Una dècada més tard ja començava a ser un referent del periodisme i de la literatura catalanes. des de l'any 1978 va guanyar el Premi Víctor Català. Va publicar una cinquena de títols de gairebé tots els gèneres. Novel·la, narrativa, breu, narrativa juvenil, teatre, poesia, guions radiofònics i televisius, reculls articles i assaig. Ha estat guarnada amb el Premi Sant Jordi, el Premi de la Crítica Cerro d'Or, en quatre ocasions, amb el Premi de la Crítica dels Escritors Valencians, amb el Premi Joan Fuster, dels Escritors en Llengua Catalana i l'any 2017 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, entre altres. Va ser la directora de la revista Canigó, creada a Figueres l'any 1954 i era articulista habitual del punt avui. Entre altres mitjans escrits i també col·laborava en tertúlies a la ràdio i la televisió. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat, professora de la Universitat Pompeu Fabra i vicepresidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1999 la Generalitat li va concedir la creu de Sant Jordi. Era una dona decidida, observadora, molt culta, mediàtica. La seva mort el passat 13 de gener va colpir a tot el món cultural de casa nostra. Descansi en pau aquesta veterana escriptora nascuda literàriament a Figueres. Molt bé. Molt bé. Molt bé. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bé, i ara parlarem de la medicina natural. Sense necessitat de prendre grans quantitats de pastilles, tenim al nostre abast productes naturals per a solucionar els petits problemes de salut que patim la gent gran. Per exemple, una hortalissa tan comú com l'all, que fem servir en gairebé tots els ofrecits. Les propietats antissèptiques van ser les primeres a utilitzar-se contra un gran nombre de malalties en temps antics. Per exemple, destaquem la peste i el còlera. La medicina moderna ha demostrat científicament que l'aliïna, el seu principal producte o principi actiu, té unes remarcables virtuts vermífugues, antissèptiques i hipotensores. El fet que les seves virtuts teorepèutiques desapareixin un cop s'ha cuinat, fa necessari que el seu consum ha estat fresc o en forma de pols total... Criomolt. Criomolt. Sí, vol dir que si les congeles, llavors són molts. Ah, d'acord. Aquesta última forma sembla la més interessant, ja que conserva íntegrament les seves qualitats sense que sigui necessari... Vendre-ho cru. Tendre-ho cru. Veus ser? No, la Joana. Joana. Sí, la carxofa. Ara és el seu temps. Les trobem precioses en totes les verduleries i seccions de verdures fresques dels supermercats. La carxofa quotidiana, popular, que agrada gairebé tothom. Aquestes són les seves virtuts. Montse. La fulla de la carxofa conté esterols, magnesi, potassi, per evitar alguns dels seus components que actuen en sinergia amb la sinarga. i narna, que és una substància amargant i aromatisa, no? Aromàtica. Aromàtica. La carxofa presenta una molt important activitat reguladora de la secreció biliar, per la qual cosa és molt indicada en casos del fetge gandul, la eiterícia o la mala digestió dels greixos. Una altra interessant propietat és el seu poder regenerador de la cèl·lula hepàtica, col·laborant en combatre les substàncies tòxiques i, a més, té la gran capacitat de reduir el colesterol perniciós. Finalment, resulta un excel·lent depuratiu, molt adequat en el tractament complementari de les dietes de pèrdua de pes i el seu control. Els ananàs o pinyes. Què? Què diem dels ananàs? Unes fruites tropicals, les pinyes. Unes fruites tropicals que són les postres perfectes darrere de qualsevol àpat, del més senzill fins al més sofisticat. L'ananàs o pinya, a marge del seu sabor tan agradable, és un fruit molt popular que facilita la digestió de passabondosos. Aquesta propietat es deu a la presència d'un enzim, la bromelaina, que solament es troba en grans quantitats a la tija de la pinya. Aquesta en si, a més de fer la tija de la pinya, i qui se la menja, la tija. És una estega. Sí, una estega. La tija del mig, que és dura, que sempre agafem-la del bo, és interessant mastegar-la i treure el suc. Però si la majoria ho llença, allò. Sí, però és igual. Tu, quan t'esbeixis d'allò, mastega-la i punt. Doncs ara haurem de portar la tija. Ja m'ha pres alguna cosa, mira. Aquest enzim. Aquest enzim, a més de fer una acció antiinflamatòria, per la reabsorció d'edemes, fracciona en aminoàcids les proteïnes secretades anormalment, ajudant a normalitzar les fibres de col·lagen, desestructurades per la cel·lulitis. Per altra banda, evita l'augment de l'índex d'insulina, originat per la ingesta de sucres ràpids com gelats o pastisseria. I per no allargar-nos més, assenyalarem una fruita molt agradable que podem menjar tant com a postre, amb pastissos, en amanides, fet de suc, en gelateria, en saboritzants, cap mena de fruita de tantes propietats. És la maduixa. Conté més ferro que qualsevol altra fruita. és remineralitzant i amb un gran poder de regeneració de la pell de les persones, gràcies al seu gran percentatge de vitamina C. Però la maduixa o el maduixot? Perquè molta gent conforma la maduixa amb el maduixot. No és la mateixa? Però tot té la mateixa propietat. La bona per mi és la maduixa i la salvatge. L'altre és la del maresme, que quasi no n'hi ha. De bona de sabor, però qualsevol fruit vermell... Qualsevol fruit vermell és molt interessant. Sí, sí, i fins i tot el tomàquet. Més bé el vermell que no el verd. Bueno, mira, aquestes cases potser no tindran tanta fruita. Que ens venen, crec que del Maria, quasi tot l'any. De Huelva. De Huelva hi ha n'extension. De Huelva, sí. Sí, de Huelva, sí. Bueno, aprenem unes bones racions d'aquestes i d'altres verdures i hortalisses. I és ben segur que algunes d'aquestes pastilles que ens veiem a l'obligació de prendre les podrem suprimir. I tant que sí. Jo crec que és veritat. Molt bé, molt bé. Hi havia l'all que s'ha comentat. Esclar, l'incomenament que té és... L'olor. L'olor que fa la persona. Sí, sí. No pots anar a fer un potonet allò. No, no, no, no. L'aparente. Jo s'explico. L'olor de l'all cru. Escolteu, si és una anècdota que s'agratarà, jo no sé si farà gràcia amb els d'allò. Treballava jo amb un metge oculista. L'oculista per mirar el fondo d'ull. Estic apropat molt. Molt s'ha d'apropar molt. I li venia un pagès que diu, escolti, escolti, perquè la tenien cooperada a caterades, diu, escolti, diu, vostè a pren allò, oi? Perquè després el metge que tenia... Es desmaiava. Diu, sí, perquè va molt bé pel reum. Diu, sí, però com ara la tinc cooperada a caterades, no va bé. Ara estigui ben bé 15 dies sense pedra i un any. I és veritat, mira, reia, bueno, reia, no. Todo muy serio, eh? Però és que es cal. Era perquè ha que ver. Bueno, senyor, menja guai. Menja. Bé, i després d'aquest... Menjar. Avui hem estat força menjar, eh? Sí, que consti. Bé, doncs, ens acomiadem fins a la propera audició de dimecres vinent. Si ens voleu tornar a escoltar el dissabte, tornarem a parlar, ja ho he vist, de fruites i menys pastilles. Sí, senyores, senyors, a tothom, molt bona nit, si som un dimecres, o molt bon dia si som un dissabte. Fins la propera. Déu-siau. Déu-siau. Déu-siau. Ràdio TASB 98.1 Ràdio TASB 98.1 Ràdio TASB 98.1 Ràdio TASB 98.2 Ràdio TASB 100.1 Ràdio TASB