Pere Brull, llibres i efemèrides; ciberassetjament i pantalles; llegums i vi; Collserola i el Port; Maragall, Cavafis i cinema

Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiu.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del baix llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. InformatiuComarcal.com. Seixanta? I més? 60 i més vol dedicar un sentit record a una persona entranyable que ens acaba de deixar, el senyor Pere Brull i Angela. Era amic de tothom i un enamorat del nostre poble de Sant Just on havia nascut fa 92 anys. Ell sempre tenia una paraula amable, un somriure o bé una broma tant a petits com a grans. Els últims temps, assistir a tots els actes culturals que podia, en cadira de rodes, em pesa per algun dels seus fills. I sempre rebia l'amistat de tots els veïns, cosa que el feia extraordinàriament feliç. L'última vegada que vaig parlar amb ell va ser el dia 24 de març amb motiu de la presentació de la XIX Missalània del Centre d'Estudis Enjustengs. Vam recordar fets de temps molt llunyans on ell jove i jo, una nena de 13 anys, fèiem pinitos, com diríem en castellà, amb l'antiga Ràdio Unión de Espluga San Justo. ha plogut molt d'ençà, però l'amistat ha perdurat sempre. En Pere Brull ha estat un gran historiador de Sant Just, de les escoles, de les persones, dels indrets, tot reflectit en els diversos llibres publicats al llarg de la seva vida. Pere, amic estimat, et trobarem a faltar i et recordarem sempre. En nom, doncs, de tota la gran família de Ràdio Desvern, el nostre condol a la família Brull. A tots. Un obrer de la paraula és un dels llibres que més ens ha impactat aquest darrer Sant Jordi. El fet d'haver conegut l'autor i descobrir la sinceritat que exposa en cada poema ens el fa proper i estimable. Jordi Tormo és qui ha tingut l'encert de fer present aquest recull de 400 poemes d'Ovid i Montlló que expressen en tota claredat el seu interès per la pau, l'amor, el civisme i la justícia social. Jo no soc pas de si, tot i que ho soc. Jo soc un pelegri d'anar per casa. M'acases al món, car no soc ric. M'acases a l'entorn de qui m'entén. d'enteniment molt poc a casa meva. Soc un granet de sorra en el desert. Soc una veu perduda allà en el fons. Gràcies a Jordi Tormo hem retrobat la veu perduda de l'Obidi i allò nascut d'ell mateix mullant la ploma al cor. Tormo, que només tenia 15 anys quan el cantautor va morir, ha fet un treball d'investigació que ens mostra fins a quin punt va ser compromesa la vida d'Obidi com a artista. I, al igual que hem conegut els poemes d'Ovidi, que mai no va arribar a cantar, són moltes les paraules d'altres escriptors que hem gaudit al dia del llibre. Ara estem submergits tras el portón de Bronce, on diferents testimonis de perfils diversos, tots ells ben informats, ens parlen dels primers anys del papa Francesc. El periodista Arturo Sanagustín ens fa un retrat ben viu de lloc a escou, portes endins del Vaticà. A l'Espai de Cultura tornarem a parlar de llibres i ho farem aquí, a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada i dins del programa 60 i més, on us oferirem, com sempre, un petit tast de les coses que ens semblen més interessants. I, per tant, si us ve de gust, ens podeu trucar al 93.372 3-6, 6-1 i des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre esperem les vostres propostes. Benvinguts ullets d'Esvernians, passen 6 minuts de les 8 del vespre. Avui, dimecres 29 d'abril, Dia Internacional de la Dança, i festivitat de Santa Catarina de Siena. Demà dijous Sant Pius V, Papa. Divendres, dia primer de maig, festa del treball. I dissabte, que sortim en segona audició, Sant Anastasi i Mare de Déu d'Araceli. i diumenge vinent festa de la Santa Creu de Maig. Festa grossa aquí a Sant Just, organitzada per la Casa Regional d'Extremadura. Hi haurà també, em penso, la missa del proper diumenge a la una a la parròquia dedicada a la Creu de Maig. I tot això amb lluna plena sota el signe d'Escorpí. De nou, una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, en Carles Hernández Rius i en Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estoneta de ràdio en la vostra companyia. Felicitant, com sempre, a totes i a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari en aquest 119è dia de l'any del calendari gregorià amb 246 dies per endavant d'aquest 2015. Poseu-me una mica de música. Acabava d'arribar, només volia tranquil·litat. Després de nits humides a la carretera. Ell se'm va posar davant, no em vaig saber controlar. Va caure al mig d'una bassa de sang i em va dir Jo era el boig de la ciutat, tu m'has matat. M'hauràs de substituir ara endavant. Van acceptar la condemna per mesura i absoluta i tan sols vaig poder-me defensar. Escolta'm amb el boig de la ciutat però hem de continuar. Ens hi trobàvem ara molt a gust però donarem ara un cop d'ull alguns esdeveniments que van tenir lloc arreu del món tal dia com avui. Fins i tot la volta ciclista a Espanya va tenir un primer dia i aquest va ser el 29 d'abril de l'any 1935. Dos anys després, en plena guerra civil, el 29 d'abril de 1937, Francisco Franco anomena Pilar Primo de Rivera delegada nacional de la sección femenina de la falange española. Un altre 29 d'abril de l'any 1945 té lloc a Berlín, al casament entre Adolf Hitler i Eva Braun, el mateix dia que, en el camp de concentració de The How, és alliberat per les tropes nord-americanes. Ben proper recordem aquell 29 d'abril de 1962 quan s'inaugurava la ciutat de Barcelona el Col·legi d'Arquitectura de Catalunya, creat per Xavier Busquets amb dissenys exteriors de Pablo Ruiz Picasso, que van provocar enceses polèmiques. Jo cada dia que anava a Sant Lluc veia grups de gent discutint acaloradament, uns posant a caldo Picasso, que allò ho podia fer una criatura, que era una barbaritat i una poca vergonya, i altres defensant que allò era una meravella. I cada dia hi havia unes polèmiques encerres fins que la gent es va acostumar i ara passa tothom per davant i ja no es fa ni fred ni calor. Són molt divertits. També era un 29 d'abril, però de l'any 1968, quan s'estrenava Broadway a Nova York, el controvertit musical Her, sobre la cultura hippie, l'amor i la llibertat sexual, amb nous integrals en algunes escenes. Pocs anys després es va estrenar aquí a Espanya, tant a Madrid com a Barcelona, i no va provocar cap mena de reacció espacial. Si Nostros Senyors va fer-nos, hem sigut nosaltres després. Va tenir més protestes aquells grups radicals protestants americans que no pas aquí. Però és que ells són molt puritans. Molts més que nosaltres. I dos anys més tard, el 29 d'abril de 1970 a la ciutat de París, el secretari general del Partit Comunista d'Espanya, Santiago Carrillo, preconitza una aliança d'esquerres entre intelectuals i estudiants. Un altre 29 d'abril, deu anys més tard, Nicolás Maduro comença a treballar com a conductor de metro a la ciutat de Caracas. un home xerit, barruer i no gaire educat, ja l'hem pogut escoltar, que malgrat les seves limitacions ha arribat a president de la República Bolivariana de Venezuela. una mostra que qualsevol persona pot arribar president. Això ho diu la Constitució dels Estats Units. Evidentment. O sigui que a vegades val més ser molt agerit, no massa intel·ligent i tenir molta cara. Això sí que en té. De molta mala llengua. Però no perquè un conductor de metro, professió tan digna com qualsevol altre, no pugui arribar president. Si en lloc de conductor de metro hagués estat qualsevol altre ofici, hauria estat igual de barruet, perquè això va amb el seu ADN. i una altra ciutadà, l'ex honorable polític Jordi Pujol, va aconseguir a Catalunya el triomf per majoria absoluta a les eleccions autonòmiques un 29 d'abril de l'any 1984. Seguim amb els polítics estuts, ja que el 29 d'abril de l'any 2006, a l'Havana, el president de Bolivia, Evo Morales, subscriu l'adressió del país al tractat internacional conegut com Alba, o sigui, Alternativa Bolivariana de las Américas. Entre tots han fet un bon equip, també, aquest senyor, a base del populisme d'estar per casa. Sí, esclar, però el populisme arrossega molta gent, eh? Sí, i a més, tenir tots els mitjans de comunicació al seu servei i prohibir tots els que ho pensen al contrari. I tant, i tant. No només els prohibeixen, sinó que els foten fora del país o els empresonen. I alguna bona notícia també. Recordem finalment que el 29 d'abril de 2013 el celler de Can Roca és reconegut com el millor restaurant del món per la revista The Restaurant Magazine. Molt bé. I, com cada setmana, recordem ara alguns personatges famosos que van arribar al món tal dia com avui. El 29 d'abril de 1863 neixia Alexandria, Egipte, el poeta Constantinos Karavakis. Karavafis. No, Kabafis. Kabafis. Sempre m'enredo amb aquest nom. Kabafis. Escolta, té nom de grec? Més que d'això? Que d'Egipci? considerat un dels grans escriptors del segle XX i un dels maixors exponents del renaixement de la llengua grega moderna. Va ser traduït al català per Carles Riba. Us en llegirem un tast al final del programa. I també un gran músic neixia un 29 d'abril però de l'any 1899 a la ciutat de Washington, ens referim al concertista de jazz Duke Ellington. Va escriure més de 2.000 peces musicals al llarg de la seva vida i era un expert en gairebé tots els instruments, a més d'un excel·lent director d'orquestra. Segur que moltes persones grans. Teniu encara present el nom de Hirohito, que va ser emperador del Japó durant 63 anys, des del 1926 fins al 1989. Va néixer a Tòquio el 29 d'abril de l'any 1901 i va tenir 7 fills, entre ells l'actual emperador japonès Akihito, que va néixer el 1933. I ara passem al món del cinema, ja que són moltes les persones dedicades al setè art que van arribar al món un 29 d'abril. L'any 1907, naixia a la ciutat de Viena el productor i director Fred Zinneman. Va triomfar als Estats Units on va fer una brillant i oscaritzada carrera. Pel·lícules seves com El vent i el mar, o Clahoma, o D'aquí a l'Eternitat, la més oscaritzada de totes, han passat a la història com veritables obres mestres. També han estat, o són carreres brillants, la de l'actriu Celeste Holm, que va néixer a Nova York el 29 d'abril de 1917. La del divertit còmic francès Jean Rochefort nascut un 29 d'abril de 1930. La del molt expressiu Daniel Day Lewis nascut a Londres el 29 d'abril de 1957. l'atractiva Michelle Pfeiffer, nascuda a Santana a Califòrnia el 29 d'abril de 1958, o la molt suggerent actriu Uma Thurman, nascuda a Boston el 29 d'abril de l'any 1970. O sigui que a més del passeig de les estrelles de Hollywood, les estrelles dels signes estrals devien estar també a favor dels actors i les actrius, no? Sí, sí, l'abril és un dia molt... Però el dia d'avui, 29 d'abril, n'hem trobat com 10 o 12 que van néixer. Deu ser un canvi de lluna. Sí, sí. I dels famosos que ens han deixat tal dia com avui, tenim un record també per un gran geni del cine, el gran Alfred Hitchcock, el geni dels suspens que va morir un 29 d'abril de 1980. Va ser pioner de nombreuses tècniques del gènere del thriller, on va saber combinar molt bé la intriga amb l'humor. Pel·lícules com psicosis, vertigen, els ocells o la finestra indiscreta ens agraden sempre per més que les veiem. I tot que fa ja bastants anys no ens podem oblidar del gimnasta català Joaquim Blume, que va morir un 29 d'abril de 1959 en accident aeri a la sierra de Val de Meques a Conca. Al costat del Palau dels Esports de Montjuïc hi ha una escultura de Nicolau Ortiz en honor seu. Preciosa perquè hi ha les anelles olímpiques i ell al mig fent gimnàs i a sota hi ha un text en memòria tant d'ell de Joaquim Blume com de la seva esposa i tot l'equip. i la resta de passangers perquè no va quedar cap supervivent que van morir en aquella tragèdia. Em recorda com si fos ara que estava esmorzant de bon de matí per anar-me'n a treballar a la ràdio precisament quan van donar la notícia i em vaig quedar agressada. I era l'any 59, o sigui que són coses que se't queden molt gravades perquè són molt fortes com aquest darrer accident aèric que hi ha hagut. Són aquests accidents que dius I per què? Per què passen? Quina llàstima. De tard en tard, però quan passen són molt grossos. Llavors, esclar, es queden a la memòria col·lectiva. I tant. Posem música. N'agilava, n'agilava, n'agilava i esmejava. Avanera nena, avanera nena, avanera nena i esmejava. Bé, i ara, iniciem la radiocultura. M'ha deixat boca barata el títol de la novel·la negra que esteu llegint i analitzant. Després ens en farà cinc cèntims, perquè aquest títol és molt i molt suggestiu. Sí, però el títol promet molt però en el fons jo no l'he trobat tan important. Això a vegades passa també perquè els nostres sentiments i pensaments subjectius, evidentment, en cada persona rebem les coses d'una manera diferent cadascú. Sobretot, comparant amb altres novel·les que hem llegit en temps anterior, una vegada te'n recordes que vam parlar de Persagi, que era d'una autora noruega. Escolta'm, aquella pel·lícula també era petitona, però realment... Era molt condensada, però jo què vols que et digui? A vegades els americans fan uns llibres negres molt difícils, molt diferents. I és a l'entendre també de cadascú. Jo he llegit ara fa poc La dona immòbil de Joan Barril, que a mi m'ha entusiasmat pàgina a pàgina, i en canvi he parlat amb altres persones que no li han agradat i els ha costat molt d'entrar. Ja me la deixaràs, ja et diré aviam a mi què em diu. Molt bé. El que així ens va deixar meravellats va ser diumenge passat l'actuació de la Spartan Sire de Rubí a la sala municipal de l'Ateneu. És que balla molt bé. Molt, molt, molt. Molt bé. Tres muntatges diferents, tots ells esplèndids, van ser places i embalats, Som i serem i el ball de gitanes de Rubí. Això és fantàstic. Interpretats amb gran intensitat i precisió. Només ens va desagradar, Josí, que un espectacle de tanta qualitat i bellesa no tingués la resposta de públic que es mereixia. I a caprou feines es va omplir mitja sala. Sí, això és una llàstima. Gairebé tots els espectacles que es fan en diumenge a la tarda costen molt de portar la gent als diumenges a la teneu. El matí encara, però a la tarda... o és que se'n van a fora o és que han de tornar i no venen a temps o fa mandra sortir de casa. Fundat l'any 1923 per mossèn Guardiati Pujol, l'Esbar de Rodí és un dels més importants del nostre país. ha fet diverses actuacions al Palau de la Música de Barcelona i molts altres grans teatres d'arreu d'Europa. A Sant Just vam ser pocs però molt entusiastes els qui vam assistir el passat dia 26 a l'actuació de l'Svart i van quedar compleguts del seu bon saber. Més participació del Sant Justencs va tenir el correfoc de dissabte passat. I també la presentació de la candidatura del senyor alcalde Josep Perpinyà, que sí que va omplir de gom a gom divendres passat la sala municipal de l'Ateneu. La lectura del programa de govern per la propera legislatura va arrancar els aplaudiments de tots els presents i un munt de visites a Facebook. El que també porta cada dia més públic és al Cine Baix de Sant Feliu on cada cap de setmana ens hi trobem més enjustents seguidors del setè art. Veus? Se'n van anar al cine en lloc de quedar-se a veure els ballets. Les estrenes del proper divendres, dia 1 de maig, faran les delícies dels amants dels teveus i el cinema d'acció. Arriba una de les pel·lícules més esperades pels amants dels superherois, Los Vengadores, La Era del Ultrón. dirigida per Josh Whedon, amb Robert Dewey, Chris Evans, Marc Búfaló i Scarlett Johansson de protagonistes. També al cine baix sou encara temps de veure la formidable pel·lícula de Borja Kobyaga, Negociador. El tema tracta d'un polític basc que exerceix d'interlocutor del govern espanyol amb les negociacions en beta. Lluïc de ser un acte solemne i calculat, aviat es descobreixen el munt d'errors i malentesos entre les dues parts. Un tema polèmic i transgressor tractat de manera atrevida i arriscada. I per a tots els públics, una altra estrena d'allò més esperada. Astèrics a la residència dels deus. Nova pel·lícula dels personatges creats per René Gauchinier i Albert Huderzo, que ens trasllada 50 anys abans de Crist, quan gairebé tota la Gàlia era ocupada pels romans, excepte la petita vila d'Astèrics, on Astèrics i Obèlix opten, oposen resistència i molta resistència i donen peu a una esbojarrada aventura. I també el còmic del mateix títol és a partir d'avui mateix els quiosques i llibreries editat per Salvat en català i en castellà. El seu preu? 12 horets. No està malament. No, perquè a més està molt ben editat, molt atractiu. Ah, i la pel·lícula també podeu triar si veure-la en català o en castellà. Ah, molt bé. A Sant Feliu l'estrenen en català. Vale. Doncs qui vulgui veure-la a Sant Feliu, que vagi. Arenes Multicines en castellà i el Palau Baleanyà també en català, o sigui que podeu triar el cine que tenim aquí més a prop, evidentment, és al Baix. Molt bé, perfecte. Bé, i ara un tema que m'ha semblat una mica interessant, fa gràcia. A l'escola de pares, assajament tecnològic, ciberbullying, prevenir i actuar. Sí, això està molt bé, està molt bé, perquè és molt curiós. Mira, avui anàvem al metro camí del clínic i estaven enganxats a l'Smartphone tots els passatgers que teníem al seient de davant i del costat. No hi havia ningú que estigués mirant el que tenia enfront dels seus nassos. Tothom estava enganxat a l'Smartphone, mirant internet, mirant coses pel mòbil. I a més és que veus que la gent va als espectacles i va a veure els paisatges i ho van retratant tot. O sigui, no miren el que tenen davant, ho fotografien per tenir-ho penjat a internet. O sigui que estem en una societat No, no cal que corris gaire. Els meus dos nets, una mofa de 27 anys i un mofo que farà 20, escolta'm, quan venen a dinar, resulta que es passen entre plato i plato només que mirant el... Allà no es pot parlar de res. Nosaltres a la nostra bola. I ells només que amb les pantalles tiqui tiqui tiqui tiqui, i que us quedarà el dit enganxat. Doncs això ara... té molta tirada i, a més, crea molta addicció. Mira, aquí diu prevenir minimitzar el risc. Dialoga amb els teus fills o els teus nets. Acorda sempre amb temps d'ús de l'ordinador. Posa normes estrictes i concretes del que es pot fer i el que no. No tinguis por de prohibir webs o qualsevol altra forma de viatjar per la xarxa perquè si no estan més penjats de la xarxa que del que tenen davant del nas. Involucra't i actualitza els teus coneixements d'internet així podràs controlar el que ells fan. Instala't programes de protecció infantil, però que no notin que els controles, perquè si no malament rai. Ah, sí, llavors es reboten. Recordeu que en edat escolar el que cal és connexió familiar, més que connexió a la xarxa estar pendents els uns dels altres... I llavors què fas amb una dona de 27 anys i un home de 20? Què fas? Els mates? No, connectes per ells també a través d'internet i llavors... Llavors en lloc de dinar, en lloc de postre, no cal que t'esmercis gaire amb el menjar. Quatre patates de paquet i escolta'm... Però ara ja ho estan fent, ara quan parlem a taula... treuen el tema que tu els has tractat per internet. Perquè aleshores, com que ja hem parlat abans per internet... Això és molt difícil. Sí, perquè nosaltres hem d'estar, igual que ells, posats a la xarxa. I aleshores, d'aquesta manera, a més de avis i a més de pares i a més de familiars... De tietes i de tot... Som amics de Facebook dels nostres parents. Ah, no ho trobo bé. Ja ho saps, que jo aquestes coses no les trobo bé. No, però també la seva part positiva és que gràcies a internet... Hi ha molta cosa bona però molta cosa dolenta. I tenim una relació amb els amics i familiars que abans ens escrivíem Déu va ser a Peres de tard en tard i en canvi ara amb la família que tinc de Castelló i de València i amb els amics de Madrid i d'altres llocs d'Espanya que abans ens escrivíem molt poc ara gràcies a internet ens parlem cada dia. Mira, llegim l'article. El ciberbullying és l'ús perniciós de les tecnologies de la informació i la comunicació. Per perjudicar o assetjar algú. En castellà s'ha traduït com ciberacoso. Sí, i en català, ciberassetjament. Malauradament, una de les més desgraciades i desafortunades és la catalanofòbia que actualment es veu a través d'internet. És una bogeria. No, a mi no em posa gens de mal humor. Tu tens criteri, però hi ha persones que fa ràbia a tu. Faig el mateix que ha fet ara el Carles. A mi la gent que per internet... Si les veus aquelles coses no pots evitar que se't posin els cabells de punta. Com són mentides? La gent que per internet menysprea, insulta i parla malament, el millor és no fer-n'hi cas i et compensa la molt que en parla bé. Anaves a dir alguna cosa, Carles? Jo anava una miqueta més enllà, no fer-n'hi cas i fotre'l al camp. Si ho fas en una habitació i no et volen... Agafes, te'n vas a l'habitació, acomiades amb molta educació i te'n vas a un altre cantó, no? Evidentment. Si és possible, sí. Doncs això igual, exactament igual. Però jo que no tinc ordinador i no em puc anar a una altra habitació... Si tinguem les cames i braços per obrir la porta, podrem sortir d'aquesta habitació. I tant que sí, i tant que sí. I a més et compensa els molts que diuen ximpleries pels molts que diuen coses maques, i aleshores una cosa val per anar. Però fora de l'habitació, els que vulguin dir-te coses boniques, suposo que sortiran de l'habitació i et diran a l'escola. No passa res. Aquí dèiem que el perfil del masquí assetjador és global, o és a l'escola, al carrer i a les xarxes. En el fons és l'abusador de sempre, però amb les eines de la xarxa és més ràpid, més perillós i més intrusiu. i d'internet no es pot fugir. Per sort, la conducta exhibicionista pròpia d'aquests miserables permet, molts cops, la seva identificació. L'edat de més risc se situa a l'adolescència, entre els 11 i els 15 anys. Per això, el ciberbullying es relaciona sovint amb l'entorn escolar. Per la seva part, les joves víctimes callen perquè senten vergonya o tenen poca confiança en la comprensió i capacitat dels pares i mestres per entendre el problema. I en certa manera tenen raó, perquè hem de reconèixer que els adolescents ens porten avantatge en coneixement tecnològic. Sí, sí, en coneixement tecnològic sí, però en criteri per escollir les coses que han d'agafar d'internet ho dubto. És que escollir els continguts no és una cosa senzilla i es necessita ja una certa cultura i una certa educació i una certa formació. Ens hem de posar les piles. El que no es coneix no es pot controlar. Només si ens capbossem a internet podrem educar els nostres fills en un ússar de les tecnologies. O sigui que ja ho saps, has de capbossar-te a internet, Joana, per poder parlar per internet amb el teu net? No, no, no tinc cap interès de parlar. Prefereixo que vingui, em faci una abraçada d'aquelles que fa que em trenqui les costelles, encara que sigui dos cops l'any. Bé, posem una mica de música. No. No. No. Aquesta música és preciosa, si és assada, però... Home, els pèsols també són preciosos, sobretot si te'ls cales. I més si avui has fet pèsols per sopar, doncs ara s'ho expliques. No, no, costa molt de fer pèsols perquè a casa meva no els hi agraden. M'agraden a mi. però al meu marit no li senten bé, no li agraden i al meu fill no li senten bé. O sigui que per mi això a vegades també em fa mandra perquè l'ideal és agafar els pèsols ara que és el seu moment i desgranar-los d'aquella manera i gaudir perquè no deixa de ser jo de tota la vida de petita era la meva feina, però noi ara... I a més són energètics i nutritius. Són boníssims. Mira, escriu Serafim Murillo. Durant molts anys els llegums han estat etiquetats com a aliments de segona categoria. La percepció popular els havia associat a receptes amb un contingut energètic alt molt lluny del corrent general light que domina en les darreres dècades. Què hi ha de veritat en tot això? Tenien mala fama perquè com que els quartels sempre ens donaven llegum, aleshores la gent els associava al ranxo del quartel. Oh, perquè llegum, mira, tant si es cua ja molt com si no, o se'l calava igual de totes maneres. I a més, com que és energètic, doncs per anar a la gent de marxa i de maniobres i aquestes coses, però sobretot, més que pèsols, jo recordo molt de l'exèrcit, les mongetes i els cigrons. Els cigrons cada dia al rancho. I tant, i tant. Per llegum s'entén les llavors seques, netes, sanes i separades de la veina, procedents de plantes de la família de les lleguminoses. Entre els més habituals es troben els pèsols, les mongetes, els cigrons, les faves, les llenties, els tramosos, els cacauès i la soja. El contingut calòric dels llegums volta les 300 calories per cada 100 g de producte en sec, valors similars als de qualsevol altre àpat habitual a base d'arròs o pasta. De mateix, a diferència d'aquests de res, els llegums tenen menys contingut d'hidrats de carboni, que, a més per la seva proporció específica de tipus d'amidons, passa a la sang de manera molt lenta, provocant menys impacte sobre el nivell de glucosa a la sang. La seva aportació de proteïnes és elevada del 20 al 25%, com també ho és el seu contingut en fibra, del 10 al 25. En canvi, tenen molt poc greix, això ens convé, perquè tenen menys del 3%, exceptuant els cacauets i la soja. A tot això, hi hem de sumar una extraordinària riquesa en vitamines i minerals, cosa que converteix els llegums en un aliment amb una moderada concentració calòrica però amb una gran riquesa nutricional. Es recomana consumir-los dos o quatre cops a la setmana en proporcions d'aproximadament 70 o 80 grams de pes en cru, per persona. L'elaboració és important atès que es pot combinar la cuina tradicional en forma de guixats amb receptes més lleugeres com purers, amanides o com una guarnició d'altres plats. O sigui que aquesta nit faré pèsols amb pernil. No està malament. Passadets per la paella i mira tu. Molt bé, molt bé. Els vegetarians ens mengem molt sovint de llegum. Perquè com que és caloric i alimenta... No, no, a mi les legumes m'agraden totes. I és nutritiu i energètic... A casa meva jo no els hi he passat aquest bus més que al dia. Jo fins i tot hamburgueses de cigrons menjo de vegades. No, molt bé. Això de ser un senyor vegan ja està bé. No, vegà no, vegetarià. No, vegà què passa? És vegetarià també. Sí, però el vegà és un vegetarià més estricte perquè hi ha coses que els vegetarians sí que mengem, com per exemple els ous, i els vegans no en mengen. No en mengen gens ni mica. No en mengen res que provingui de cap animal, res, ni els ous. I volen que les gallines arribin totes a morir de belletes. Clar, i que facin... I també els bens, i també els bous, i tota mena d'animal. Posem una mica de música. Anirem tots cap al cel, que toquin les trompetes. Anirem tots cap al cel, amb les mans ben netes. No ens caldrà portar bastó, ni sandàlies ni serró. Tu que estàs tan cansat, tot d'un plegat trobaràs que has volat. Anirem tots cap al cel, Que toqui el bateria anirem tots cap al cel amb cris d'alegria. Sonarà per tot el món el so dels d'un vibre fort quan toquem els estels. Anirem tots cap al cel. Bé, anirem tots cap al cel si ens portem bé. O sigui que això ens ho diu en Joan Manel Serrat. De moment estem bé aquí. No tenim massa pressa per anar al cel. Diu que s'està molt bé però mira, què vols que et digui? A casa també s'hi està molt bé. Ja ho deia en Josep Pla. Tenia un amic a Sardot i sempre li parlava del cel i li deia no, miri com a calella enlloc. Ara parlarem de les sisenes jornades, la vinya i el vi a Collserola. Novament al llarg d'aquesta primavera Els nou municipis del parc acolliran les jornades, la vinya i el vi al Collserola. Unes jornades intermunicipals que busquen reivindicar el llegat patrimonial comú del conreu de la vinya. El passat agrícola de molts massos i massies de Collserola ha deixat un ric patrimoni construït i una memòria d'usos i costums que encara som a temps de preservar. Aquesta sisena edició volem que es converteixi en una experiència intel·lectual i sensorial combinant el plaer de les passejades per la natura amb el coneixement del món bit i vinícola, les exposicions de fotografies, eines agrícoles i ceràmica amb la degustació del vi produït a la serra. la descoberta del patrimoni amb el record d'aromes i sabors, la música i la lectura amb el ritme de la poesia i la dansa, i també l'ocasió de comprar els mercats de pagès amb la presència dels productors del parc. verdures, fruites, oli, mel, xais, cerveses, que acompanyaran els vins produïts a Can Calopa i a Can Coll. Des de primers de maig i fins a finals de juny trobareu, als caps de setmana, activitats a cadascuns dels 9 municipis del parc i també els centres d'informació de Vall Vidrera i de Can Coll. amb la novetat de la creació de la Tarja de Fidelitat que premiarà l'assistència a una tercera part dels actes programats. L'editorial Entrecomes de Barcelona aprofitarà les jornades per fer la presentació del seu llibre del vi de Pliny el vell, per primera vegada traduït al català. Aquest 14è llibre de l'encyclopèdia més voluminosa que ens ha llegat l'Antiguitat, la Història Natural, escrita per Gai Plini II, al segle I d.C., reuneix tot el saber del seu temps sobre la vinya, la viticultura i el preuat i valorat suc obtingut de la fermentació del reïn. Podeu consultar el programa al web del parc. I ara viatjarem per Catalunya. Anirem al massís del port, el domini dels elements, als Pirineus del sud. Avui parlarem del domini de lo salvatge. L'escriptor silvestre Hernández troba docenes d'adjectius per a un paixatge forjat pel vent i les aigües. Una terra de vells pobles i natura gairebé intacta que atrapa el visitant, gràcies en part, al seu caràcter encara salvatge. I la seva parla tan pareguda a la valenciana, no? M'agrae molt perquè sona molt bé. Molt bé. avispes de profunditats inabastables, boscos frondosos esquitxats per les flors, tosals subjugats per la vegetació, camins estrets i serpentejants vers el passat, trasqueres devolides cap a velles masies enderrocades i peridores enfonsades, cenderes d'ancestrals, ombres camparoles, draceres a bancals erms, erigits pedra a pedra sota la suor i el cal fred. marques indelebles sobre la pell del port, empremtes d'incansables lluitadors de pell assegonada a sol i neu, extins herois de lloms japeruts, caminar felí imperable, veus penetrants i humil mirada. De sí i d'allà, la llum recreant-se en els colors, aromes, entremesclant-se amb els amanyacs del vent damunt la nostra pell, aigües esbojarrades, modelant capritjoses figures a les roques immutables. Silenci en contrast amb la vida palpitant, incomparables éssers des dels més diminuts fins als mamífers més grans, movent-se de si cap enllà. Alguns immòbils sotjant-se les seues preses, formant part indivisible del paisatge. els ocells sobrevolant els pics més escarpats, escudrinyant l'espai obert i la terra pam a pam, d'altres simplement deixant-se emportar pels corrents d'aire sense rumb conegut o simulant vertiginoses caigudes lliures que tard o d'hora acaben en suavs atarratges damunt d'una gràcil branca que amb prou feina suporta el seu pes, sobre una solitària roca situada al cim més enlairat o clavant les seues urpes mortals al dors d'una criatura tan atrevida com pobreta i incauta. Els sentits xoquen els uns amb els altres en tractar d'enviar al nostre cervell els milers de senyals que ens envolten. La màgia que entany motivar la creació de pobles, masies i monestis. Els estímuls que, sens dubte, un dia van inspirar Picasso. Certament Picasso, per a aquelles terres, s'hi va trobar molt bé. Recordem que va viure un temps a Horta de Sant Joan i d'allà a Horta de Sant Joan va sapiguer reproduir la bellesa paradisíaca que atrau tanta gent. Paradisíaca i salvatge, sí, sí, però que avui atrau visitants a mans de la natura gairebé intocada, com dius tu, per això salvatge, perquè és gairebé intocada, preservada per als temps venidors mitjançant les seues reserves i parcs naturals. Bé. I a més el poble d'Horta de Sant Joan és molt preciós. És molt bonic. És preciós. És preciós. I a més fan unes pastes que són una delícia. Oi tant? Molt tipus àrab. Sí, els pastissets. Els pastissets de les Terres de l'Ebre i del País Valencià tenen un sabor especial. Sobretot, allà vam menjar un conill estufat, boníssim. Per això va ser abans del pastís, no? Abans del pastisset, el conill. I després el pastisset de postre. I amb quatre pessolets, ja que avui parlàvem dels pèsols, que escolta, una meravella. L'averint de carrers vius, la població del port es va instal·lar entre petits nuclis i massos aïllats. La vida en aquest massís no fos fàcil, però els humans s'hi van establir per la gran quantitat de recursos naturals que oferia. Les cases són testimoni d'un esplendor forjada gràcies a l'aprofitament de l'entorn. El port és un laberint de 80.000 hectàrees de superfície amb un relleu fortament plegat que configura un paisatge abrupte trencat per un sistema de falles en importants encavalcaments. Hi ha muntanyes singulars que s'eleven des de les valls i assoleixen cims per damunt dels 1.000 metres d'altura entre els quals s'imposa Caro a 1.442 metres. En el seu sector oriental, els rius excaven goles profundes i espectaculars, com les gúbies del Parrissal i del Ragatxol. La natura que avui sembla indòmita i farèstiga, plena de vida salvatge, ha estat en constant evolució, i els humans hi hem trobat des de temps prehistòrics una font de recursos naturals que han explotat per la seva subsistència i interessos. La fusta, les pastures, la caça, els conreus o la palma són només algunes de les activitats tradicionals més importants que han atret a la gent al port des dels núcleis habitats espargits pels vessants del massís. Un anell de 13 municipis. La salvatxia i tortuositat del port ha propiciat que la població se n'hagi situat a la perifèria encerclant les muntanyes. Ho comprovareu si observeu un mapa dels 13 termes que reparteixen el massís. La Sènia i Mas de Barbarans al Montsià. Tortosa, Roquetes, Alfara de Carles i Paulls al Baix Ebre. Prat del Comte, Horta de Sant Joan i Arnes a la Terra Alta. la poble de Benifasà al Baix Mastrat i Basell, Vall de Roure's i Penya Roja al Matarranya. Ai, he estat fa poc a Vall de Roure's, que bonic, quin poble més preciós. Quin poble més maco. Jo no els conec tots, he estat a tots aquests, he estat a Roquetes, a Tortosa, a Horta de Sant Joan, Déu-n'hi-do, no? Déu-n'hi-do, sí, també, també, sí, sí. I tots ells amaguen una història i un patrimoni que mereixen ser descoberts en calma. Però al llarg dels segles, els éssers humans han transitat i habitat tot aquest territori de manera dispersa, instal·lant-se en masos per treure el màxim profit dels recursos que la Terra els ha ofert. A més, per als rebels i bandolers ha estat un refugi tan segur com saber. Alguns, com el Panxa Ample, es van convertir en llegendes. També els maquis hi van buscar a Magatall després de la Guerra Civil. O sigui que ja ho sabeu. Si voleu anar a un lloc paradisíac, preciós i bastant inexplorat, us convido a que aneu al port, al massís i a tots els 13 pobles que l'envolten. de l'Eduard Pons Prades, publicat per Planeta. Voleu per aquestes terres la gran labor i la gran lluita que van tenir els guerrillers que lluitaven contra Franco en els primers anys de dictadura. I tant. Posem la sintonia, sisplau. La sintonia de Vietxan. És que és molt bonica i a mi m'agrada molt. Per tancar el programa amb la sintonia, Carles. Moltes gràcies per atendre'ns. Bé, ara parlarem d'aquelles coses que són coses curioses sobre Barcelona, d'aquell llibre que van escriure Sílvia Suárez i Anna Priscila Magrinyà, 1001 curiositats sobre Barcelona. No fa gaire que la vaig veure a la parada de Rasello. Ho podeu comprar fàcilment aquí a Sant Just. Sí, hi ha tota una col·lecció d'aquest tipus, carrers de Barcelona, que també la tinc, dos o tres que són molt interessants. I ara parlarem de Joan Maragall, el poeta de la Barcelona Convulsant. És molt més que una plaça de Sant Just o una plaça de Barcelona. No, és un poeta. Està dedicada a tot un personatge de la nostra història, que és en Joan Maragall. que va néixer el 1860, va morir el 1911 i és el més clar exponent del romanticisme social de la poesia barcelonina. A la seva obra, la ciutat de Barcelona és objecta de mort, temor i preocupació. Barcelona nostra, la gran encisera, va escriure. Al llarg de la seva vida, Maragall durà a terme una crítica constant de la societat burgesa catalana en un complicat equilibri entre el seu anticonvencionalisme romàntic i la seva consciència dels problemes i la realitat del país. No oblidem que va ser també un destacat periodista i els seus articles feien molt d'impacte al diari de Barcelona. A Maragall li va tocar viure una època convulsa de molt a prop. La nit que un anarquista va fer esclatar una bomba al Liceu, ell estava allí. Com tots va fer el que va poder. I com tots es va sumir en l'estupor. De tornar de casa veient com la seva dona donava el pit a la filla petita, escriuria. Forient va esclatant l'odi per la terra. Regalen sang, les coll d'orçades testes, i cal anar a les festes amb pit ben esforçat, com a la guerra. A cada esclat mortal, la gent tremola, es gira, la crueltat que avança, la por que se'n retira. Se'n van partint al món, mirant el fill que mama, la mare que suspira i el pare arrugant el front. però l'infant innocent que deixa satisfet la buidada mamella, se mira en ell, se mira en ella i riu bàrbarament. Els successos de la setmana tràgica de 1909 també li deixaran una profunda penjada. Maragall publicarà tota una sèrie d'articles en els quals manifesta el seu neguit pel que està passant i deixarà una obra, Ode Nova, a Barcelona o un diàleg amb una ciutat que estima, malgrat que ja li és difícil de comprendre. No, no, no. I ara anem per aquells rodolins que t'agranen tant. O sigui que... vinga, comencem. Rodolins d'allò més fins. Entra a la ferreteria i demana així de cop. Un enxufe i tres llaveros. No és enxufe, sinó endoll. I pel que fa al mot llavero, la clau per obrir. Aquest mot és porta claus. Prengui nota o clauer. Que també és bo. A qui ho té? Què més desitja? Ara, un destornillador i un alambre de mig metro. Un moment que agafo el bloc, un tornavís, un filferro de mig metro, veu senyor el que m'ha dit tres paraules que m'han fet venir el cinglot. Què més vol? Uns quants tornillos. Tornillos? Digui cargols. Quins cargols a l'idioma està fent aquest senyor? Ara emboliqui-ho i compti. Si em fa un descompte, millor. Vol que li digui una cosa? Ho ha dit molt bé tot això. És que li feia una broma, oi que em dispensa senyor? Al contrari. El felicito. M'ha agradat jugar a aquest joc. L'estat espanyol ha donat suport a l'autodeterminació de l'estat espanyol. La poesia grega del segle XX ha estat fonamental en el conjunt de la poesia occidental, amb un autor imprescindible com Cavafis, de qui avui us diem el seu poema Ítaca, en traducció de Carles Riba. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences, els lestrígons i els cíclops, l'airat posidor, no te n'esfereixis. Són coses que en el teu camí no trobaràs, no mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora. Els lestríons i els cíclops, el feroz possidor, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dressa davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades d'estiu, que amb quina deletança, amb quina joia entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i venussos i delicats perfums de tota mena. tant d'abundó com puguis de perfums delicats, que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tinguis al cor la idea d'Ítaka. Has d'arribar-hi. És el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fundeixis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de donar riqueses, Ítaka. Ítaca t'ha donat el vell viatge. Sense ella, no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra? No és que la Ítaca t'hagi enganyat. Sàvi com bé t'has fet. Amb tantes experiències ja hauràs pogut comprendre que volen dir Ítacas. La taula del costat. Deu tenir només 22 anys, però tant mateix estic segur que fa gairebé els mateixos anys aquest cos jo, que ja l'he gaudit. No és pas una exaltació frívola. Fa ben poc que he entrat al casino. No he tingut temps ni de veure gaire. Aquest cos, però, jo l'he gaudit. I si no recordo on, un oblid meu no vol dir res. Ara sí, ara que s'ha assegut a la taula del postat, reconec cada moviment que fa i com havia jo recorregut lentament la nuesa d'aquest cos estimat. Bé, doncs anem cap a Itaca el 27 de setembre, no? Tots cap a Itaca. Veurem si arribem. Bé, deu ser el que millor sigui. Bé, doncs el que arribarem si Déu vol, a la fi d'aquest programa, ens acomiadem i esperem trobar-nos amb vosaltres el proper dimecres. Fins aleshores, a reveure. A reveure. La ràbia s'endúst, per a tu i per tu.