Pobresa i solidaritat a Sant Just; Any Nou Xinès; rutes d’Esplugues; arrossars de Pals; biomassa a Collserola; salut cardiovascular i poesia

Fins la propera. Bona nit. Gràcies. El just a la fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Acompanyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públicues dels Estats Units. Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un cul i de l'altre era impressionant. I clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim-se en just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Smooth. Yes. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, el smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth jazz club. I esperem. Encara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Gràdio t'esperes. Durant la buid-tur-u, en alemany radio-trasfem. Durant la buid-tur-u. Seixanta i més? Gràcies per atendre'ns. Cuentan de un sabio que un día tan pobre y mísero estaba que apenas se sustentaba de las hierbas que cogía. ¿Habrá otro, entre sí decía, más pobre y triste que yo? Y cuando el rostro volvió halló la respuesta viendo que otro sabio iba cogiendo las hierbas que él arrojó. Qui ens havia de dir, temps enrere? Que serien tan actuals aquests versos del poeta clàssic. Ha crescut de tal manera la pobresa al nostre país que es veuen, fins i tot, abocades a perdre-ho tot, algunes persones que encara tenien feina. El pobre més pobre del poema el tindríem fent cua l'inemna. asseguren els sindicats que en l'actual context, tenint un contracte laboral ja no és garantia contra l'empobriment i l'exclusió social. Catalunya té, en aquest moment, uns 510.000 pobres. Associacions com Càritas, Mans Unides o Arrels, entre d'altres, no donen l'abast a socórrer necessitats. Què hi podem fer la gent gran en aquesta situació? col·laborar on puguem, ajudar fills i nets en precarietat i tornar a fer present aquell eslògan que deia, si pots, dona, si necessites, demana i fer-lo realitat. Bé, és una manera molt trista de començar aquest programa d'avui, però és real. Molt real, perquè aquest eslògan és de l'any 1958 o 59. Sí, però ha passat un temps... I tornem a estar... Ha passat un temps, havia hagut una època que semblava que havia de durar per sempre més, i ara, desgraciadament, estem passant una mala natxa. Si mal no recordo, aquest eslògan, una de les persones que hi va participar, Martínez Roura, secretari del doctor Modrego i aleshores vam fer un cartell, un pòster al meu company Ciro Manuel Lorenzo i jo que portava aquest eslògan i aquest eslògan estava a damunt d'una creu feta en dues pinzellades. Aquest nocent venia a Ràdio Joventut també a parlar amb els joves que començaven a fer estudis de ràdio. Ho sé, el fill del compositor de Martínez Balls de la cançó de Mori de Guerra. Atents al nostre entorn per saber on podem aportar consol i ajuda. Procurem estar bé aquí, a Ràdio d'Esvern, al 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més, per a totes i tots els qui ens vulgueu escoltar. Benvinguts uients d'Esvernians, passen 6 minuts de les 8 del vespre. Avui també sortim en directe, que és com més ens agrada de fer ràdio. I poden estar atents a tot allò que pot ser d'interès a la nostra audiència. Fins i tot ens podeu trucar des d'ara i fins a les 9 del vespre al 93 372 36 61 i dir-hi la vostra. De nou, una servidora en la Joana Algarra, junt amb els meus companys, Carles Hernández i Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio, esperant voluntaris que ens proposin nous reptes, que vinguin i que ens ajudin a millorar Avui dimecres, dia 25 de febrer del 2015, i amb la Lluna en quart creixent. Això m'ho va ensenyar l'altre dia una persona de l'equip d'astronomia d'aquí de Sant Just. Aquí també tenim aficionats a l'astronomia. I tant, i molts! Avui festivitat de Sant Donat i setmana primera de cuaresme. Temps de felicitar també els nostres veïns de federacions i entitats xineses a Catalunya. Celebrem aquests dies l'arribada de l'any nou xinès, el 4712 o any de la cabra. Milions de persones a tot el món conmemoren aquesta festa que dura 14 dies des del 19 de febrer i fins al 4 de març. viuen només a Catalunya uns 49.700 xinesos. Alguns d'ells els tenim aquí al restaurant Nou Món de Sant Just. Bé, ara posarem una mica de musiqueta xinesa. Tenim ara l'oportunitat d'apropar-nos a la cultura xinesa des de moltes perspectives. Per exemple, apuntar-nos a un taller o curset sobre les seves tradicions culinàries, aprendre a mandarí o visitar algun temple dedicat al taoisme. Si visiteu la web casaasia.cat de Barcelona o la del Centre Cultural Confusi, quedareu meravellats dels que hi podeu aprendre. Fins i tot corsets de mànoa, còmic xinès, que ja comença a ser tan popular com el manga. còmic i japonès. I si voleu provar d'escriure canyis sobre paper d'arròs, el buit llatí de la casa àsia us en dóna tota mena de detalls, molt atractius i per a persones de totes les edats són els corsets d'origami o papiroflexia. Sí, això m'agrada molt. Molt, molt. I hem vist senyores d'edat molt avançada fent figures de paper realment formidables i també algun senyor. Bé, continuem amb música xinesa. Recordem ara alguns fets històrics que van passar tal dia com avui. De l'any 1907 es presenta a la Ciutat Comtal l'Orquestra Filarmònica de Barcelona fundada per Josep Lassalle. El 25 de febrer de l'any 1918, Amado Nerbo publica el seu llibre de poemes plenitud, fragment al final del programa. Tornem a Barcelona, ja que el 25 de febrer de l'any 1951 s'omple la ciutat d'Alderulls arran de la pujada de tarifes del tramvia. Considerada la primera mobilització antifranquista, el govern va haver de cedir i abaixar el preu del bitllet. També era un 25 de febrer, però de l'any 1935, quan Louis Lumière presenta a l'Acadèmia de Ciències de París la primera seqüència de la història de cinema en relleu. Els de més edat recordem una notícia que va ser portada al diari de Barcelona el 25 de febrer de 1946. El general Alfredo Quint de Llan marxa voluntària a les Illes Canàries on el guia un gran esperit de servei. Per què se m'ha anat enlluny un home de confiança del general Franco? Doncs per haver proposat al generalísimo que cedís el lloc de cap de l'estat espanyol a Don Juan de Borbón abans del 1950. El fundador de l'exèrcit espanyol de l'Aire i autor de mis cuadernos de guerra va passar uns quants anys lluny de Madrid fins que va canviar d'idees. Que més aviat el van... El van fer canviar. El van fer canviar d'idees perquè li van dir o tornes aquí i ho veieixes, no? Aquí, qualquiera ne llevava la contrària, el generalissimo. Bueno, és el que passa amb els regímenes autoritaris. O tornes aquí o te'n vas Allà on sigui. Allà on sigui. El destierro. Bueno, és que a les Canàries era el destierro. Aquells anys potser sí. Aquells anys evidentment que sí. A les Canàries o més lluny. No, a Canàries a l'any 1950 no era la Canàries turística que avui coneixem. No, era el destierro. Allà hi havia l'exèrcit, allà reconadet. Com he citat abans, el meu company Xiro Manuel Lorenzo, que en pau descansi, que col·laboràvem junts a finals de... entre els anys 57, 58, 59 del segle XX, o sigui que fa temps. Era Mos Jovencitos. Va venir a Barcelona perquè m'explicava que a Gran Canària passaven veritablement fam. O sigui, estem parlant de finals dels anys 50. Després va venir el boom turístic, i el que els mateixos canaris deien que era un paisatge horrorós, que només era terra negra, es va convertir en el paisatge atractiu que el turisme ha proporcionat, amb unes platges meravelloses i que ja són l'atracció de tot l'any. El mejor clima del món, no? Sí, sí, però concretament als militars, per als militars era l'exili. Sí, una mica sí. I també va ser notícia als diaris aquell 25 de febrer de 1948, amb motiu del triomf de la revolució comunista xecòslovàquia, el famós cop d'estat de Praga. que aquí evidentment ens van vendre com un contubernio judeo-masónico o algo por el estilo. Es van inventar aquesta frase que queda molt fina. Per tant, recomanem tornar a llegir Testament a Praga de Teresa Pàmies. I ara posarem una mica de música. Despreciar el pasado es cancelar el futuro, ens recordava Luis García Montero divendres passat. El present és l'instant on les distàncies es fonen, ens confirmava Joan Margarit. Per això ens agrada tant fer memòria a les persones grans. perquè ens vesteix el present de vida i ens dona força per construir un breu futur. De vegades no tan breu i ple d'activitats que podem dur a terme. Col·laborar en alguna de les ONGs del nostre poble seguint les propostes que vam escoltar ahir mateix al Casal de Joves o formar part activa a les entitats de les quals som socis des de fa una pila d'anys estiguin al poble o no. Això va ser i la tarda amb un acte molt llarg i que aquí no tenim temps d'explicar. però, si volem dir que hi van ser presents Justícia i Pau, amb la Quima i el Jesús Castro, Solidança, que ho va presentar Eva amb un magnífic reportatge en directe amb la veu de Josep Maria Fizes, un sacerdot, Sant Just Solidari, amb Lluís Casals, que es va presentar una pel·lícula històrica de com es va formar a 1995, d'això també n'estàs molt informada, no, Joana, Sant Just Solidari és una entitat que té relació, està germanada amb Camoa. Camoapa presenta programes i ajuda programes a l'Amèrica Llatina, sobretot a Camoapa i dels seus entorns. Després va parlar també Pedro en representació de la Creu Roja de Sant Just d'Esplugues i de la Creu Roja Internacional amb un reportatge preciós llarguíssim. Aquí n'hem parlat a vegades de com es va fundar la Creu Roja, com es va incorporar a la Creu la Mitjalluna per fer-la més internacional. Després també del rebost de Càritas van parlar la Marta i el Pere. El rebost de Càritas és al carrer Bona Vista i a tothom qui vulgui hi pot anar. Al 13 em sembla que és. El carrer Bona Vista 113, molt a prop de la parròquia, pot anar a la part del darrere. També va parlar de Mans Unides, una organització a nivell internacional d'on es pot fer soci i que anualment hi ha una recol·lecta a totes les parròquies pràcticament d'arreu del món. Sí, cada any es fa. No fa gaire que s'ha fet, fa un mes potser. i també hi van ser presents per part del Consell Municipal de Solidaritat, el senyor alcalde Josep Perpinyà i en Joan Basagoda. Jo faria un resum de tot el que es va dir, i aquesta paraula l'hem citat abans, en el programa anterior, però és que és un resum que ho diu pràcticament tot. per fer una síntesi que diu així aquesta frase. Més que fer turisme, cal passejar per les ferides del món i veure on cadascú podem ser útils. Doncs aquesta és una de les moltes paraules que es van dir en les quals em penso que hi estaven d'acord tots els ponents de la tarda solidària. I tant que sí. Aprovechar lo que pase de largo depende en parte de ti. Dale el día libre a la experiencia para comenzar y recibenlo como si fuera fiesta de guardar. No consientas que se esfume, asomate y consume la vida granel. Hoy puede ser un gran día duro con él. Sí, sí, hoy puede ser un gran día y mañana también. I ara recordarem tres personatges que van arribar al món tal dia com avui. El 25 de febrer de 1861 neixia a Barcelona Santiago Rosinyol, dibuixant, pintor, escriptor, col·leccionista, periodista i dramaturg. I bon vivant. Molt bé, també, també. Molt bon vivant. Fou, per tant, un estista polifacètic i un dels líders del modernisme català. Es conserven d'ell més d'un miler d'obres pictòriques repartides en diversos museus i col·leccions particulars. El Pati Blau, situat a Sitges on va viure, va donar nom a una de les seves obres teatrals i també a una famosa pintura que es conserva al museu de Montserrat. a tots els llocs on va estar, va deixar petjada. A París va ser l'indret on va crear les millors obres de la joventut i els jardins d'Aranjuez, el lloc on va projectar la seva saviesa a l'edat madura. Si seguim l'obra de Rossinyol veurem l'alegria i el colorit de la seva obra de joves. Preciosa i divertida. I sobretot a Sitges ha deixat petjada molt forta. En tots allà els llocs que ell va col·leccionar obres. Una meravella. A més a més últimament han arranjat, sobretot el Marissel, perquè el mar ataca els ferros i ha quedat preciós. On té sobretot les seves peces de col·lecció és al Cau Ferrat, que està en front del Maricel. Tot aquell lloc té la seva petjada. I el Cau Ferrat és on es conserva gran part de les coses que va col·leccionar, que hi ha veritables meravelles. O sigui, un home que, com tu dius, bon vivant, molt artista i a la vegada amb una sensibilitat extraordinària perquè era un iconoclasta total. Si veiem del seu repertori teatral, veurem com va passant de la sàtira al drama, del drama a la tragèdia. El Pati Blau és molt trist. Per citar-ne algunes del seu ampli repertori teatral, recordem haver vist, i fins i tot actuar, perquè segur que tant tu com jo hem actuat alguna vegada en algunes de les seves obres més conegudes, l'Auca del senyor Esteve, el Català de la Manxa, l'Alegria que passa, una de les més representades, el Sabis de Vilatrista, on hi ha un personatge que m'encanta, que és el senyor Escolta dot, O sigui que escolta per aprendre. Els altres parlen i ell diu no, no, jo soc el senyor escoltador. Jo aprenc. El místic, que és sobre la figura de bardeguer, la mare, un altre dramon, el bon caçador, una fàbula preciosa. El senyor Josep falta la dona, una obra que va provocar l'enreviada de molta gent, i després tot seguit va escriure la dona del senyor Josep falta l'home. I aleshores ja no es podia queixar ningú. Els homes maltractats per les dones, les dones maltractades pels homes, i finalment, hi ha moltíssimes més, però recordem Dol de Líbia, que va ser representada no fa gaires anys. No fa gaire. Nosaltres a la gent gran la tenim assajada ja fa molt temps però hem tingut mala sort. Un dels protagonistes, l'únic senyor que surt, se'ns va morir. Santo cielo. I l'altre que va quedar, que ja ho teníem a punt de representar, resulta que s'ha posat malaltet i estem esperant que es posi bo. Valguem, valguem, valguem. Doncs a mi em va agradar molt de l'Olivio vist a l'Ateneu i dirigit per Maica Coenyes. Per això vam decidir de fer-ho perquè era molt satírica i estava molt bé i representava un grup de la societat d'aquell temps. Sí, sí, bé, i continuem. Un altre 25 de febrer, però de l'any 1943, neixia a Liverpool, al Regne Unit, George Harrison, cantant, guitarrista i compositor de rock, membre dels Beatles. Mort l'any 2001 i la seva música que viu per sempre. 10 anys després, el 25 de febrer del 1953, neixia a Madrid el polític espanyol José María Alfredo Aznar López. net de Manuel Aznar Zubigaray, antic nacionalista basc i fill del periodista Manuel Aznar Acedo. Com que he fet una caricatura del senyor Aznar a l'última tia... T'has recordat? M'he recordat... No, m'he recordat que avui és el seu cumpleaños. Moltes felicitats. Una cosa no quita l'altra. No, no, no. No quita lo cortés a lo valent. Els polítics, tots ells saben que si no féssim alguna caricatura i féssim servir llenguatge de la sàtira, tindríem un empatx de tanta política. Per tant, ja ho saben que això és bo i saludable. I 50 anys fa ara que canten junts Anna Belén i Víctor Manuel i he dit-en 50 anys no és res. 50 años no és nada. Tampoc ho són per a la senyora Rosario de Sant Just que n'ha complert 101. Felicitats a totes i a tots pel goig de viure. Doncs endavant amb Anna Belén i Víctor Manuel. de las mezquitas de tus abuelos. Contámilame, pero no con el humo que asfixia el aire. Ven, pero sí con tus ojos y con tus bailes. Ven, pero no con la rabia y los malos sueños. Ven, pero sí con los labios que anuncian besos. Contámilame, mezclate conmigo, que bajo mi rama tendrás a vivo. Contámilame, que bajo mi rama tendrás abrigo. Cuéntame el cuento de las cadenas que te trajeron, de los tratados y los viajeros. Dame los rimos de los tambores y los voceros del barrio antiguo y del barrio nuevo. Contamíname, pero no con el humo que exmise el aire. Pero sí con tus ojos y con tus bailes. Pero no con la rabia y los malos sueños. Pero sí con los labios que anuncian besos. Contamíname, mezclate conmigo. M'he trasladat als anys 80 amb els meus companys. Sí, sí, perquè sortíem de la redacció de Madrid i anàvem a veure concerts durant els anys de la movida madrileña. I he vist actuar en directe, però no solo a Víctor Manuel i Ana Belén, sinó a Raimon, a Lluís Llach, al Serrat. O sigui, eren uns anys d'una evolució meravellosa. Sé que felicidades, Víctor Manuel i Ana Belén. Bé, ara anirem a la radiocultura. No ens podem pas queixar de la setmana cultural tan intensa que hem viscut a Sant Just. De la relació entre la literatura i la vida ens van parlar Luis García Montero i Joan Margarit i podem afirmar que de tots dos ens vam aprendre coses. Ara hem rellegit el diari d'un poeta recient casado de Juan Ramon Jiménez amb una altra mirada. ¿Quin fet hi havia darrere el text? Silencio. Ja únicament grita en el silencio acerado el colorido de los cristales del muelle. Doncs una bronca monumental perquè li havien mullat l'equipatge. I és que un novel·le de literatura no ho podia pas descriure amb paraules vulgars. No us perdeu Un Belero Bergantín, de García Montero, i Des d'on tornar a estimar, de Joan Margarit, de qui ben aviat i editat per Visor Libros en podem llegir la versió en llengua castellana, Amar es donde. i un recorregut cultural us proposem avui. La ruta de la mà d'Esplugues. El nostre municipi veí ens ofereix fer una visita en el temps i en l'espai on retrobar aspectes de la seva història, la ceràmica, el modernisme, el gòtic, les mesies i fins i tot els orígens de Can Cargol i la vida dels cargolins. Això m'ho hauràs d'explicar perquè es deien els desplugues cargolins, ja sé que ve de Can Cargol, i els de Sant Just Rifeños, perquè van al rif, suposo que vols fer l'amició. Els Rifeños, els habitants del rif. El rif aleshores era... Jo sé que aquí al pont de mediació entre els dos pobles es feien una tirada de pedres que sortien molts amb un bon trau al cap. Que guapos no? El que passa és que els nois d'Esplugues es van casar amb noies de Sant Just i els nois de Sant Just van venir a conquerir les noies d'Esplugues. Encara bé que no vau portar algun rifenyo també cap aquí, que també tenen la seva gràcia. Doncs tres són les rutes que ens ofereixen. Nosaltres vam fer la més planera i la més adequada per a la gent gran. La que surt al carrer de l'Església segueix per Cantintoré i després es visita l'espai Pujols, la Rajoleta. el monestir de Monció, Can Ramoneda i així fins a 16 espais diferents que amb aquests folletons que podeu trobar tant a l'Ajuntament d'Esplugues com es diu el complex esportiu, digue'm el nom del complex esportiu que abans era una piscina, el complex esportiu que hi ha pujant, com es diu... Mira, ara m'ha fugit del cap, per no portar les coses apuntades. Sí, una piscina municipal que ara és un complex esportiu, que es diu complex esportiu on hi ha el bolígol Esplugues, on hi ha... Saps què passa? Que jo ja soc més cargolina que... Ai, soc més riflenya que cargolina. O sigui, fa 53 anys que visc aquest poble. Un moment que ara se m'ha despertat la neurona que m'ho diu, complex esportiu les Morenes. Abans era la piscina de les Morenes. Sí, si portàvem els nanos a l'estiu, cada dia creuant per aquí la mallola que no estava construïda ni res, acarreando los niños perquè anessin a nedar. Ara és un complex esportiu grandiós. No, ara és una bestiota. No és una bestiota, és un espai molt ben muntat perquè hi vaig estar i fan campeonats de bola i vol, per exemple, en tres categories. Tu no n'has anat veient com jo l'he anat veient, fent poc a poc i en temps de crisi, escolta'm, tanta... tanta suntuositat, ho trobo una mica exagerat. Es veu, es plogues, deu tenir molts quartos, perquè realment val Un grapat de duros. Tu has vist acabat el complex esportiu La Bona Aigua? També deu n'hi do. Però no té res a veure. No tenim la invenció. Seria molt maco però no fumis. Allà per dintre està feta un fusta, unes vides. No veus que... Joan, escolta un moment. Quants habitants té esplugues i quants habitants té sangius? Tu has vist restaurat el complex esportiu La Bona Aigua, tal com estava la setmana passada? Està tot restaurat, no hi ha envigues que pengen, hi ha coses... Està molt ben arreglat, els gimnàs estan en perfectes condicions, la piscina climatitzada està perfecta, els llacuts hi funcionen i totes les pistes estan arrenjades. Però allòs no, perquè les morenes antigues les van tirar a terra. Ho sé, ho sé perfectament. I llavors en aquest lloc, per dintre va ser una temporada que passaven gairebé cada quinze dies passàvem i cada quinze dies hi havia coses noves i es veia unes fustes fabuloses per dintre. Molt, molt maco, preciós. Ara és preciós. Clar, realment allà són un grapat de gent, però és que ells no és aquest de l'únic complex esportiu. És que tenen també, tocant cap a Can Vidalet, una altra. Amb les piscines, perquè uns llocs són per practicar esports d'aigua i els altres per practicar esports de terra. Hi ha barris, molta gent, moltíssima gent. Molt bé, doncs vinga, consulteu la web. consulteu la web museus.esplugues.cat i trobareu tota la informació per fer una de les tres rutes o una bici de guiada Cantintoré i una altra al monestir de Santa Maria de Montsió. Ho podeu fer també pel vostre compte, ja que les rutes estan perfectament senyalitzades. Nosaltres la vam fer diumenge passat i ara coneixem una mica més d'Esplugues. Sí que del plan un n'hi ha tres. I si continueu Montsio amunt, arribareu a la plaça de l'Església, girareu cap a la dreta i baixareu pel carrer Montserrat, que és una preciositat de torres i de tot. Aquí tens les tres rutes al plànol, Joana. Sí, però jo me les té de memòria. A més, és grandíssim, les pluges és molt gran. Has de fer una ruta un dia, una altra una altra i una altra l'altra. Va haver un temps que caminava molt i també les fèiem. Això vol dir que estaves en una forma fabulosa. Havia d'anar a París. I el meu marit va dir si no t'acostumes a caminar a París no pots fer gaire bé, si vols veure coses, no pots fer gaire bé res amb cotxe ni... Has d'anar caminant. I esclar, o al metro, i al metro no veus res. Molt bé, doncs el proper dia ens portes una ruta del monestir de Montsió a la Notre-Dame. Ah, i una altra ruta... Notre-Dame, que lluny! A París, al cor de París. I ara una altra ruta, més propera, la que vam fer escoltant una de les poques rondalles musicals que queden al nostre país. La rondalla Puig Graciós ens va posada en peus per aplaudir de goig el passat diumenge dia 22 a la sala del cinquantenari de l'Ateneu. Un recull dels seus espectacles, vaixells de peder i avions de peder. Ens va portar a fer un recull regut musical per diferents països i cultures. Jotes, massurques, balsos, habaneres i fins i tot el pas doble, emparito roca, que maco. Ens va portar l'alegria de les bellesses en just. Escoltem la Rondalla o no? Sí, a veure si el Carles ens té punt. La Rondalla Puig, graciós, i l'escoltem. Amparito Roca o la que el Carles hagi trobat. Bona tarda. I ara passem a una exposició que es fa al CIM, que és el centre d'interpretació d'aquí dalt. Del municipi? Del municipi de Sant Just? Però aquí, a Can Ginyastà. A Can Ginyastà, i tant, al CIM de Can Ginyastà. L'exposició es titula La infància del PSU, o sigui Partit Socialista Unificat de Catalunya, de 1936 a 1939. El retorn dels papers de Salamanca al Baix Llobregat. Aquesta exposició va des del 16 de febrer al 16 de març. Tenim temps encara a veure-la, però val la pena passar-hi una bona estona perquè hi ha moltes persones d'aquí amb les seves fotografies, els carnets d'identitat, les fitxes que els hi van fer durant l'època franquista i tot el que van patir per recuperar les llibertats. Aquesta exposició itinerant recull els documents retornats de cada territori que pertanyien a la militància del Partit Socialista Unificat el que actualment s'ha convertit en iniciativa per Catalunya els Verts i que van ser requisats pel franquisme. La infància del Pesuc 1936-1939 és un homenatge als homes i a les dones que van defensar els ideals i els governs democràticament escollits de la Segona República Espanyola i de la Generalitat de Catalunya. són noms i cognoms de persones militants, socialistes, unificades, aquella infància del Pesuc que es va veure abocada a defensar amb les armes la democràcia d'un poble, la legitimitat d'unes institucions i la dignitat de les persones. Bé, doncs, esteu convidats a anar a veure l'exposició. I també esteu convidats a visitar ara ja la vecina ciutat. La vecina és una altra cosa. No, no. És que com està en castellà, clar, ara llegia, bienvenidos a Palau Macalla, un espacio dedicado al impulso de la reflexión y generación del conocimiento. Ara explica on és el Palau Macalla. Al Passeig de Sant Joan. Potser algú de Sant Just encara no l'ha descobert. A Sant Just vam anar a veure una exposició molt important dels divers al Palau Macalla, precisament, ja fa uns anys. Sí, és de pujant al Passeig de Sant Joan a Madrid. Sí, molt bé. I és una preciositat, una arquitectura modernista. A més, últimament l'han renovat molt i val la pena visitar-ho només per veure la joia de l'edifici. L'han restaurat conservant la seva decoració inicial, que això és molt important, perquè hi ha edificis que hi afegeixen coses i de vegades les espaien. El Palau Macaia ha estat tal com va ser dissenyat en el seu moment. Es fan seminaris, conferències, diàlegs i debats trobades de new workings i tallers, focus, grups, espais oberts. Digue'm un moment què és el networking? Com ho diries en català o en castellà? Són per visitar, per treballar. O sigui, com una mena de visites a activitats. Working és treballar. Tallers. Of course. Bé, el Palau Macalla promou aquestes activitats en col·laboració amb altres entitats i organitzades per tercers. O sigui que si algun entitat realment de cultura vol fer uns tallers allà, pot intervindre amb aquests espais. Els seus principals reptes del sistema és procurar lluitar pel benestar social. El paper de l'economia, els principals sectors que intervenen i el seu comportament. el mig ambient, el canvi climàtic i com ser innovadors amb l'obtenció i els usos dels recursos que tenim a l'abast. Si totes aquelles línies de pensament que contribueixen a la innovació social i medioambiental. L'abril de l'any 2013 el Palau Macaia de l'obra social La Caixa acull la seu del Club de Roma per cooperar en el debat transformació i coneixement dels problemes que tenen a veure amb els recursos, l'energia i el mig ambient. tant al Mediterrani com a l'Orient Mitjà. O sigui que val la pena tant per les seves activitats com per l'edifici que val la pena anar a visitar-lo. És el Passeig de Sant Joan, com ja hem dit abans, en el número 108, i els horaris de dilluns a divendres, de 10 a 14, i de 4 de la tarda a 8 del vespre. Estan tancats els caps de setmana i festius. Teniu un servei d'informació de l'obra social La Caixa al telèfon 902 22 30 40 i de dilluns a diumenge de les 9 fins a les 8 del vespre a la web de la caixa.es barra obra social. Transport públic per anar-hi. Tenim els autobusos de la línia H 10, 19, 33, 34, 50, 55 i ve 24. Des d'aquí, el que va més bé per anar-hi en transport públic és fins a Coll Blanc amb el 157 i allà a la línia 5, la blava, i baixar al metro a l'estació de Verdaguer. Això mateix? Bé, doncs esteu convidats. I ara continuarem viatjant. Ara viatjarem per Catalunya. Una mica més lluny. Més lluny d'esplugues, ara. Ah, sí. Ens anem a Pals. Molt bé, molt bé, a la costa brava, a dins de la costa brava. A dins, a dins. A la costa brava. Terra en dins, costa brava però terra en dins. Sí, has de caminar una miqueta per arribar a la mar. Una miqueta. Una miqueta perquè no està gaire lluny. També hi ha les platges de Pals però està lluny del poble. Ho sé, ho sé, perquè a més les platges de pals són de palets, no? De guijarros, de codols... Sí, però s'estan molt bé. I tant que sí. Aseborint el paradís a pals, un passeig deliciós entre els arrossars que s'estenen a recer del mongri. Podria semblar que som a Indonèsia, no ho sé perquè no hi he estat mai, però amb aquestes plenúries sembrades d'arròs i una muntanya discreta dominant a l'horitzó. però si anem a Pals, on som, al cor de l'Empordanet. Aquí la tradició arrossera es remunta al segle XV i encara gaudeix de bona salut. Molt bé. que faríem en una extensió d'aigua amb ulls mor al mar. Buscar un cereal que vulgui aigua doce i plantar-lo. Els pagessos de pals, per als romans, palos volia dir terreny pantanós, i ja fa 500 anys que cultiven arròs. Tot i que ells parlen de vessanes perquè, ens entenguem, són unes 900 hectàrees de cultiu a la costa del Baix Empordà, allà on el ter arriba al mar. Una bona part es troba al municipi de Pals, al costat de les més de 20.000 hectàrees del Dècte de l'Ebre, això és una fotessa, el tros que aquí està plantat és un no re, però només pel que fa a xifres. Si em permets, Joana, tant el Dèlte de l'Ebre com el Bufera de València com a Pals hi ha uns camps d'arròs extraordinaris. Perquè són cultius d'arròs que venen de 500, 600 anys d'antigatat i més. Mira, si parlem d'identitat, el clima nord endureix el cor de l'arròs i dona una textura inequívoca. L'arròs bomba? Però escolta'm, hi ha molts arrossos, ara en parlarem. Si parlem d'història humana a pals hi ha un dels molins actius més antics d'Europa. I si parlem del paisatge, la figura del massís del Montgri, que es diu Montgri perquè està pelat i és de color gris, Certament. Les pobles medievals de l'entorn i la qualitat de la llum que aconsegueix la tramuntana el fan absolutament únic. Al maig, quan els arrossars bessen d'aigua i la tixa despunta, aquest tros de l'Empordenet, com el va batejar Josep Pla, és un paisatge balinès amb el mongri al fons. ja em fan agafar ganes de llegir el quadern gris d'en pla. Perquè si algú ha batejat molt bé tots aquests indrets és precisament en pla. Clar, ell adorava la seva terra, encara que també li agradava viure a Barcelona. i viatjar pel món. Ha estat un gran periodista, a més d'un gran escriptor. Un magnífic redactor. Bé, doncs seguim. Seguim amb l'arròs. Ara ens hem passat ja de pals a l'arròs. Això val per tots els arrossos. Temps de bullir l'arròs. Veïa, l'arròs veïa és gros. Aquí són els arrossos de pals, no tots els arrossos es couen igual. Doncs el veïa és gros, rodó i parlat, ideal per als arrossos caldosos. Després tenim el Nembo, que és semillarg i cristal·lí, el millor per amanides. El que he citat abans, l'arròs bomba, petit i rodó, bo per les calderetes. El carneroli, gros i semillarg. Molt adequat per als risottos. Quina delícia, els risottos. A mi que m'agrada l'arròs de qualsevol manera. Això ja em fa venir salivera per menjar una paelleta. Podríem anar seguint? Jo n'hi he fet un aquest migdia. Veus que bé? De carn per això. No m'has convidat? De carn no, a mi m'agraden vegetarianes. Podríem... Mira, cadascú al seu gust. Per qui faig la paella que és pel meu fill, ell la boro de carn i no hi poso pesos perquè no sigui dit que no hi ha verdura. Naturalment que sí, el meu gendre també fa unes paelles meravelloses. Podríem anar seguint fins a més de 3.000 varietats cultivades a tot el món. No sabem si va ser a la Xina o a l'Índia on es va inventar aquest cultiu aquàtic. El que sabem és que generacions d'humans n'han fet el seu aliment bàsic i el seu referent en el món. En algunes zones del sud-est asiàtic, abans que s'imposés l'ús del rellotge, la mesura del temps es determinava pel que tardava a bullir l'arròs. I així, quan algú se li demanava quanta estona es tardava per arribar al poble a veí, la resposta podia ser... dues bullides d'arròs. I tothom, tothom l'entenia. Es fa estrany que un dels punts d'Europa on fa més anys que es cultiva l'arròs de manera continuada sigui una zona poc coneguda. tot i que, amb alguna interrupció, els arrossars de pals han produït des del segle XV fins avui les seves collites. Amb l'exportació, a causa del creixement de la seva població i Europa, ha augmentat molt la producció pròpia. D'altra banda, l'interès per recuperar varietats oblidades i pels productes de qualitat, ha fet que els aiguamolls arrossers de Pals visquin un dels seus millors moments. Pals no venen a grans superfícies. Prefereixen les botigues especialitzades i les cuines de qualitat. Els germans del Celler de Can Roca i la Carme Ruscalleda coneixen bé les virtuts arrosseres d'aquesta zona exquisida del Baix Empordà. Certament, i aquí hi ha una ruta recomanada que està molt bé, la de visc al rei mori l'arròs, o sigui una ruta que transcorre pels arrossars passant per l'antic estany de pals, el molí de pals i acabant el masge a la verd. Està molt bé. Sí, sí, també, m'ho recomanen. Bé, i finalment poder dir que la història molí de pals produeix el molí unes dues terceres parts de l'arròs de la zona. Si els visiteu a banda de l'edifici i la bellesa dels arrossars, detoreu-vos a observar la maquinària gigantina que fins fa pocs anys esclofullava l'arròs. A través d'un sistema mecànic vertical, en un procés repetit, anava destriant el gra de la pallofa, El gra, més passat, queia avall. I la pallofa, més lleugera, era aspirada i desestimada. De fet, s'utilitzava per fer el llit dels animals. Després, ja només calia blanquejar-lo. En aquesta finca històrica, 12 quilòmetres d'extensió plana, el vent gronxa els arbres i els verds abasten tota la gamma cromàtica. És preciós. A la casa del Molí, deshabitada de fa uns anys, els sostres encara conserven el lauet propi d'aquesta part del Mediterrani, un color que, sempre cedit, defutja els mosquits i dona frescor a l'estiu. Magnífic, veus? Ara parlem d'aquest mar. tan net, tan transparent que hi ha pels vols de pals. Un trenet us portarà entre els arrossars. Si aneu a l'abril, es fa la plantada manual en un dels camps. En filera i vestits amb roba que transpira, la de sempre, pagesos de mans gastades i ges precis planten les llavors tal com ho han fet sempre. O sigui que ja ho sabeu, si aneu a Pals veureu una manera de fer l'arròs, deliciosa i a més a més molt i molt curiosa. I ara ja farem informació d'aquí més a prop. Informació del parc de Collserola. Gestió forestals dels boscos públics. L'aprofitament de la biomassa de les finques forestals públiques, una oportunitat per la gestió sostenible dels boscos de la serra, que són els nostres. Si tant, tenir uns boscos amb un alt valor ecològic, amb menys risc d'incendi, sants i preparats per a les inclemències meteorològiques, necessita d'una planificació de la gestió. Els plans tècnics de gestió i millora forestal són els documents en què es descriu l'estat actual de l'ecosistema i es recollen les accions que es portaran a terme per aconseguir aquesta fita. Entre les diferents accions que realitzen, trobem la reducció de combustible vegetal per evitar els grans incendis i l'aprofitament d'aquest recurs com a biomassa forestal, fet que permet alhora la revalorització econòmica i social d'aquests ecosistemes. Els serveis tècnics del parc estan treballant d'una manera coordinada amb els propietaris privats i amb les administracions que entenen la titularitat per tal que els boscos de Collserola siguin sostenibles ambientalment i socialment. La biomassa com a combustible per a les calderes dels equipaments del parc. Continuant el treball iniciat l'any 2012, amb la instal·lació d'una caldera de biomassa a l'estació biològica del Parc Natural de la Serra de Collserola, Camp Velasc, el 2014 s'ha instal·lat el Centre d'Educació Ambiental del Parc a la masia de Can Coll, mercès a la col·laboració econòmica de la Diputació de Barcelona, atès que el consorci s'ha pogut acollir al programa promogut per l'esmentada entitat per implantar i l'ús de sistemes de calefacció per biomassa a la xarxa de parcs de la Diputació de Barcelona. És una manera d'aprofitar el bosc i realment, potser a la llarga, els boscos que abans havien servit com a llenya pels forns, ara serviran també per fer biomassa. i sobretot han servit molt i segueixen servint per fabricar paper. O sigui, dels arbres es treu quantitat de paper moltíssim, que fins i tot per això ara ens estan demanant que estalviem paper de la manera que sigui perquè si no destruïm la biosfera. O sigui, tenim milers i milers i milers de tones de paper per poder imprimir tots els diaris i llibres del món, que és moltíssim. Sí, i tant, i tant. Bé, posem una mica de música. I ara parlem de salut. La farmàcia cardiovascular. És un article o un recull que fem d'aquest article de Laura Mazzuello. Les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort a Espanya segons els darrers estudis de l'Institut Nacional d'Estadística. Per aquest motiu esdevé quasi imprescindible la prevenció d'aquest tipus de malalties i el seu control des de la farmàcia i també des del CAP, que per això una vegada a l'any o cada mig ens demanen un electrocardiograma. Els primers símptomes són quasi imperceptibles. D'aquí que 5 milions de persones ignorin la seva pressió arterial o els seus nivells de colesterol a la sang, ja que, a no trobar-se malament, no tenen necessitat de consultar el metge. Són molts els que parlen de les malalties silencioses. Una d'elles és la hipertensió. O sigui que fa molt bé, feu molt bé els estudiants de Medicina, de quan estem esperant el clínic o qualsevol altre hospital, que ens preneu l'atenció per veure com va la cosa. Sí, molt graciosament, amb la voluntat, eh? Tampoc no l'haurien de gratis. Perdonar. Jo una vegada no portava ni 5. Dic, mira, avui no porto res. I el dia que portava, si els hi vaig donar, i el que no, no. Perquè quan vas sovint d'hospitals, a tots hi ha un noi i una noia, o parell de noies, que mentre esperes... Són els estudiants per fer el viatge al final de curs. Naturalment. Ho fan molt bé. Ara, des de ràdio d'Esvern, us volem enreptar amb un altre propòsit per a aquest any 2015. Controla't a la farmàcia i revisa't periòdicament els nivells de pressió i colesterol. Demana consell a la teva farmàcia i escull la manera més còmode perquè res t'agafi desprevingut en una nova anàlisi de sang o quan et prenguis la pressió. I recordeu que si per les vostres malalties cròniques cada tres mesos us fan una analítica, pràcticament no necessitem anar a la farmàcia... No, però hi ha molta gent que té aquestes deficiències sanitàries i realment no saben perquè són les tres malalties silencioses, les tres assassines silencioses, la hipertensió, la diabetes i... Però ja dic que la gent que tenim coses cròniques ens ho estan controlant constantment. Però això ja no és cas. Això és per la gent normal, per la gent gran que mai ha tingut res, que va molt bé i que a mi no em fa mal res. i totes aquestes tres estan allà a punt per donar un cop de pota. O sigui que contra... Perfecte, doncs octogenarios, nonagenarios, els que heu complert 101 anys, felicitats, senyora Rosario, quin goig si no heu tingut mai cap malaltia. Què n'hi ha? Hi ha persones... No, hi ha persones que sí. No han passat mai per un quiròfan, a mi em deia, un antic company meu de l'editorial, que mai a la vida ha passat per un quiròfan. Vam coincidir amb ell al Teatre Nacional de Catalunya, té 90 o 91 anys. Veus? Doncs mira, perfecte. O sigui que ara posarem la poesia i així tranquil·lament arribarem al final de l'audició. Preguntava l'altre dia la doctora Pilar Santpau, el poeta Joan Margarit. On comença un poema? En el lòbul frontal o bé en el sistema límbic o hi ha l'instint més primari, més intuitiu? en el lòbul on s'elabora tot raonament partint de les propies vivències, respondia el poeta. Un bon poeta és sempre un lloc de trobada entre l'autor i el lector. Avui hem citat Amado Nervo, ahir va fer anys del naixement de Rosalia de Castro i també Rosale Veroni fa tres quarts de segle escrivia paisatges. Tinguem una veu trobada Un instant, amb cadascuna d'aquestes veus. L'espro de la muntanya em fos amiga sota els meus peus cansats. Del folgó de la neu, l'ànima mia beuria claredats. Un a un, als camins de l'ample terra, santíssim el trepitge del meu peregrinar cercant el somni, l'impossible desig. Jo voldria, senyor, quan en cridéssiu, ser lliure dels anells, que l'esperit trobés en la pau vostra, La ruta dels estels. Rosa Leveroni. Azrael, ángel bíblico, ángel fuerte, ángel de redención, ángel sombrío, ya es tiempo que consagres a la muerte mi cerebro sin luz, altar vacío. Azrael, mi esperanza es una enferma. Y atramonta mi fe, llego el ocaso. Ven, ahora es preciso que yo duerma. Morir, dormir, soñar acaso. Amado Nervo. De espumes comare, com pèl rasgumita, de froles que nace no pèdas fontiñas, de valles tan fondos, tan verdes, tan frescos, cuas pines se calman non más que con bellos. Os ángeles neles, dormidos si queden, ja en forma de pombo, ja en forma de niebra. Rosalia de Castro. De què ens parla Rosalia de Castro en aquest poema? Com que no puc arrencar de la terra el meu fill mort i retornar-lo, el veig com un àngel del cel. Heu de ser una metàfora? D'això és del que ens va parlar Luis García Montero i Joan Margarit, de com els poetes tradueixen en imatges de text un fet real utilitzant de vegades la descripció i de vegades la metàfora. I de forma pautada. Evidentment, arrima, arrima i amida, sí, sí, però aquí ja hauríem de parlar, entrar a parlar dels Cerventesios, dels versos Alexandrins... No, no, pa, parlem del sentiment. Sí, però és que... El sentiment, que és la paraula que torna de nou ben, com deia l'Ovidi Montlló, però si en aquest sentiment no hi ha també una mètrica, una arquitectura, com va dir Joan Margarit, un coneixement de la gramàtica i el llenguatge, com va dir García Montero, se t'entrebanca les paraules i no saps dir-les de la manera adequada. O sigui que es necessita, per una banda, l'arquitectura, en aquest cas la gramatical, i per l'altra banda el sentiment. Perquè veig aquí que hi ha molta gent que quan es jubili diu jo escriuré poesies, però si abans no tens un bagatge, no pots fer-ho. No tothom està d'això apte per fer poesies. Si no s'hi fan aquells rodolins que diuen. Exacte, unos pareados, tothom és. Hem arribat al final d'aquesta audició amb aquest comentari sobre poesia. I recordeu que dimecres vinent, si deu plau, tornarem a ser amb vosaltres a les 8 del vespre. I en segona audició, aquest mateix programa el podeu escoltar dissabte a les 11 del matí. Fins aleshores, a reveure. Encara bé, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat.