Poesia catalana (Miquel Martí i Pol), Capritx Espanyol, mobilitat a Barcelona i història de la cervesa

Música 98.1 Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Música Seixanta i més. Música Amics i amigues oients, malgrat la pluja, el vent, la neu, nosaltres, l'equip de Seixanta i més, som de nou amb vosaltres per fer una hora de ràdio que us faci a més aquest espai que ens porta fins l'hora de sopar. La taula de redacció de Seixanta i més, en Joan Maria García Puigdevall, l'Alina Santa Bàrbara, en Carles Hernández Rius i aquí us parla la Joana Algarra, us saluden i diuen Endavant l'audició d'avui. Música Avui el primer espai del nostre programa és diferent i extraordinari. Està dedicat a la poesia i corre càrrec de la poetesa de Sant Jus, la senyora Soledat Gasco. Ella mateixa ens presentarà la seva obra i els seus companys, que ens amaneixeran una bona estona amb les seves interpretacions. Endavant, Soledat. Bé, la meva obra és molt extensa. Avui direm unes poesies només, però, clar, no es pot enumerar tot el que tinc escrit perquè seria massa llarg. Llavors, presentaré a l'Alexandra Morera, que és una companya poeta que fa poc i conegut. La he coneguda per casualitat i ser ella que fa un programa de ràdio a Molins de Rei cada dimarts. Per això, per aquest motiu, doncs vam connectar i ella farà dos poesies, dos, ella, dos, el company que també avui està aquí, el Jordi Odina, i jo mateixa. O sigui, vosaltres, el Jordi i tu, ja havíeu vingut al Mil·lenari en moltes ocasions, amb grans programes de poesia. Sí, perquè vaig conèixer el Jordi recitant a Esplugues de Llobregat, els recitals que fem a la biblioteca, periòdicament, i arran d'aquí, doncs, li vaig dir si volia col·laborar amb mi als recitals del Mil·lenari, perquè també té una veu molt maca que compagina. Sí, i tant, no, no, i recita molt bé. Compagina molt bé amb la veu femenina i a partir de llavors, doncs, sempre té el... La gentilesa. Té la gentilesa d'acompanyar-me. Sí, sí, i tant que sí. Per la gràcia de la voluntat. No, no, i a més a més, és que és extraordinària la seva interpretació. Bé, això de tot aquest món ens dona vida. Clar que sí. Llavors, presentaré la Sandra Morera, que a part d'això de fer aquest programa amb un is de rei cada dimarts, també presenta cada any, des de fa uns quants anys, la gran cantada de Vaneras al Port Vell de Barcelona. Té 3 o 4 CDs gravats amb les seves poesies, que tenen molt d'èxit, i fins aquí, més o menys, tot el que sé d'ella, que també és poeta i escriu poesia. Molt bé. El Jordi Udina és rapsoda. Ell no escriu? No, ell no... Interpreta només. Ell interpreta com va interpretar a l'Avenç els anys que va ser actor de teatre. Va ser dels primers, no, Jordi? Dels primers actors que va haver a l'Avenç. Va estar molts anys fent oves de teatre. I lo seu és interpretar. Molt bé. I ara ha fet dos llibres, desplugues, no? De l'Avenç. De tota la història de l'Avenç. Sí, sí, sí. Dos llibres que estan en vies de ser publicats. Ah, va, molt bé. Estupendo. És un llibre del centenari. Va del 1906 al 2006. Molt bé. i, bueno, m'ha costat 10 anys per fer-los. Ah, jo també vaig a actuar a l'Avenç una temporadeta. Però si ha sortit, sortirà, segur. No ho sé. No ho sé, perquè, vaja, llavors tenia 16 anys, 15, 16 anys. No, vaig fer dos o tres protagonistes i vaig fer, vam fer la heredera amb la Roig i feia la germana del protagonista. Amb Montserrat Roig, sí, que hi surt, sí. Veus. Sí, amb la Glòria Roig. Amb la Glòria Roig. I vaig fer la protagonista del port de les Boires amb el Pau, com es deia, el Pablito. Pau Fàbregas. Pau Fàbregas. Sí, li deia amb el Pablito. I el galant, aleshores, era el meu sogre, Jaume Bonet. Sí, sí, sí. És que ha fet un treball de camp de moltes hores, eh? Amb aquest llibre hi ha fotografies de totes aquestes obres que diuen. Ah, potser sí que surto jo amb alguna d'elles. No ho diu ell. I després vam fer una que era en Guassa, que es deia, ai, no me'n recordo, els despenjats o no sé què, que era de riure. També tinc les fotografies. Bueno, mira, eren anys i fèiem tots de tot. Sí, sí, sí. Era una manera de sortir de la rutina de cada dia. Molt bé. Comencem amb l'Alexandra, eh, carinyo? O sigui que l'Alexandra serà la primera intèrpret. D'acord. Després, què queda això? Que recitarà el Jordi? Com vulgueu, si voleu, si anem de recitar dues, doncs podem fer-ho intercalat un ell, un jo, un ell, un jo, que quedin més a més. Això mateix. Com vosaltres digueu. Bé? Endavant que sigui. Sí, sí. Bé, doncs, que comenci l'Alexandra. I com has ferit Espanya. Mai més et perdonaré. Has sigut la mare estranya, alletant l'odi al carrer. Sóc filla del cel i l'aire, que carona el meu país, que respecta la paraula i que manté el compromís. D'una terra germanada, del porró i la barretina, d'una família arrelada, el so de la Santa Espina. Del pan tomàquet torrat, del brou i de l'escudella, del vi bo del priorat i de la bona paella. D'una serra, Montserrat i la nostra verge bruna, que el vir a nostra ciutat i estima tot Catalunya. D'una història de molts anys, que inclou grans personatges. I un president, Lluís Companys, que va morir per nosaltres. Espanya, ens has fet molt mal. I no parlo sols de l'ara. Parlo d'anys ancestrals. Catalunya no té mare. Bé, aquesta ha sigut la primera interpretació. Molt sentida, eh? Molt sentida. Molt sentida. L'Alexandra recita d'una manera que es nota que ho sent. Sí, sí, sí. A més, és d'ella, no? La poesia. Sí, ella escriu poesia. Bé, vam dir que serien poesies patriòtiques i, clar, ella m'ha enviat aquestes dues. Sí, sí, sí. Estupendo. Molt bé. Continuem amb ella o intercalem? Doncs, bueno, com vulgueu. Ara faig una de la meva. Com vulguis, com tu diguis. Tu emanes. A mi m'és indiferent, eh? Vale, endavant. Tresomàncies de Catalunya. Molt bé. En tot s'endevina la nova vida. La mort ha mort dins el cau de l'enveja que l'herba tendra enamora i festeja amb el juny que hi ha a fora a l'aixida. Sota el cel blau, ovelles, bous i vaques travessen dies esqueixant la terra, enfilant albades de serra en serra, deixant el ressò de les escatllades. La nova vida, plena, s'endevina. La sergantana fa beuratge el sol. L'escorpir fa amistat amb el cargol i el grill apren un falset sense trina. Ai, savi pastor d'antigues nissagues, que obres del terrer, camins solitaris, a trenc de primavera i els desvaris de llibertat amb prou feina, pa i vagues. Quien serà capaç d'heretar el teu pou d'ells mansos, cors calents, de carn de brou? Quien serà capaç de fer transhumàncies i dormir al ras amb l'orella alerta, a fred del ramat i amb la pell deserta de plaers mundants i d'extravagàncies? Porta-se al serró pa, oli i olives i un tros de record penjat a la bota. El teu cansament sota els peus et brota quan seus a dinar de sota les ombres. Ai, savi pastor, jo tinc un desfici que tu m'ensenyessis a viure així, sense recansa i cançons a desdir. Porta'm on hi ha l'eco del precipici, ensenya'm el nom mentre fem camí de cada herba i el parlar que és a fi al sol, al vent i a la pluja em seguissi de balars, confiatge'm el teu dir, ferreny, d'argoig que et va ensenyar el padrí. Endavant. Ara el rapçó de Jordi Odina dirà la seva poesia quina és la que diràs, Jordi? El meu país, sí, sí. Amigues i amics, perdoneu que us torni a insistir en Miquel, Marquí i Pol, però és que no he pogut resistir-me a la bellesa d'aquest poema. El meu país, Tots els anys que he hagut de viure allunyat del meu país han estat una nit fosca, un camí ple de neguit. Penso en tot allò que enrere vaig deixar quan vaig partir i amb els ulls de l'esperança torno encara al meu país. No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país. Ara en sóc lluny, però me'n recordo dia i nit. Si un dia hi torno, el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits i oblidaré els anys que he viscut tan sol i trist. No hi ha res que no em recordi cada instant al meu país. Tot em fa pensar en els dies que hi vaig viure tan feliç. quan camino al vent em porta veus que el temps no ha pas mercit. Si m'adormo, el que somiu és només el meu país. No estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país. ara en sóc lluny, però me'n recordo dia i nit. si un dia hi torno, el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits. els neguits, oblidaré els anys que he viscut a tots els neguits. Tant sol i trist. abans que la mort m'arribi, abans que la mort m'arribi vull tornar al meu país. abans que la mort m'arribi, abans que la mort m'arribi vull tornar al meu país, trepitjar la terra amiga, caminar pels vells camins. Vull sentir les veus que estimo, vull plorar pels vells amics i morir quan sigui l'hora sota el cel del meu país. no estimo res com la dolcesa del cel blau del meu país. Ara en sóc lluny, però me'n recordo dia i nit. Si un dia hi torno, el vent que em rebi esborrarà a tots els neguits i oblidaré els anys que he viscut tan sol i trist. Fantàstic. Molt bé. És una poesia preciosa i en la seva veu encara més. Home, i el Miquel, Martí i Pol sempre les fa maques. Bé, doncs ara sentirem altre cop l'Alexandra, no? Molt bé. El teu nom duia la pau de les hores infinites i ens feies volar com un nau per damunt d'aquest cel blau, amb les notes més petites. Prellongaves el vell so del teu cello, el violoncel. Amb l'arquet com un dolç plor, el cant dels ocells i jo ens foníem com la mel. sempre el nom de Catalunya, el teu llavi feia així i estimant la teva parla, arreu del món. canta l'ocell a l'ocell a l'estrella, canta l'ocell a l'estrella, mentre la nit s'aclivella de tant dolor que hi ha al món. Mestre nascut al vendrell, home senzill, inviolable, desgarrifant-se a l'ocell. ara et canta tu l'ocell pel teu descans memorable. els ocellets cantant, a festejar-lo van en la nit més ditjosa. Bé, doncs, preciosa també la poesia, ara qui continua? Bé, doncs, ara jo diria l'última, a la vora de la mar, la meva pàtria. voldria ser missatgera de la llum d'aquesta terra, parlant en català pels cinc continents i a les places del món fer-se bé la nova de gran alliberament. Dir-ho amb el cor emocionat, sense pu i sense combat, perquè un país que és la casa d'aquells que arriben de fora és impossible que no sigui estimat. i a la vora de la mar, com la donzella, anar brodant cançons d'amor al país, amb el nostre idioma, amb l'ànim joiós de sentès i escoltat amb alegria, ballant la dansa teixida amb les mans del poble dins la rotllana de la convivència i les quatre barres de la senyera, groga i vermella, unejant a la vora de la mar. Mariners, bons mariners, no sabeu que aquesta terra és la millor que hi ha al món. Té tot el sol de cara, que l'aigua en fa lloernes i els camps adoba llavors. Porta l'aire de la serra, dissol vida els aiguamolls i en desesquitjos els rius, arrela dins del bosc, fins als llacs d'alta muntanya, desfent la neu dels Pirineus. a la vora de la mar, la meva pàtria i envoltada de carena. Vol deixar-se estimar per un drac que la té presa i sobreviu, expectant, com la manyaga d'unzella a la vora de la mar, teixint paraules de seda que ningú no vol escoltar. I ara podem tornar a escoltar el Jordi. I ara per acabar podem tornar a escoltar el Jordi Odina, que ens ho sé que era amb una altra poesia d'aquestes. De qui és la poesia que vas... Miquel Martí i Pol. Ah, de Miquel Martí i Pol. Com s'hi titula? Ah, les quatre banderes. Les quatre banderes. Tenia quatre banderes. Tres les vaig perdre en combat. La bandera que fa quatre l'he desada en un calaix. No l'entreuré fins que bufi ben fort el vent de llevant i s'endugui aquest malaire que ens toca de respirar. Tenia quatre banderes i tres les vaig perdre en combat. Tenia un jardí amb tres arbres. un mal vent. Un mal vent me'ls ha esfullat. Amb el jardí ple de fulles no fa de bon caminar. El mal vent encara bufa. Jo no em canso d'esperar. Per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany. tenia un jardí amb tres arbres. Un mal vent me'ls ha esfullat. De dos amors que tenia l'un en terra l'altre en mar el de terra l'empresonen i l'altre viu exiliat. Jo ni ploro pel de terra ni em lamento pel de mar. Plor i l'amens de què serveixen. Gent que lluiti és el que cal de dos amors que tenia l'un en terra l'altre en mar. Tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Si quan parlo s'esperveren jo que sí em poso a cantar canto i canto i cantaria si pogués més fort i clar. Quan les cançons fossin pedres vinga a fones i al combat tinc una llengua tan viva com les més vives que hi ha. Amors arbres i banderes són mots de bon recordar. Qui n'aprèn la cantarella mai més no l'oblidarà. Si de cas no l'heu apresa no us canseu de preguntar que si els mots són com la pluja la terra som tots plegats amor arbres i banderes són mots de bon recordar. no l'oblidarà. et felicitem de tot cor soledat per aquest espai tan deliciós que ens has programat en aquest programa nostre que és 60 i més ja saps que a la gent de 60 i més ens agrada la lírica els joves també però clar ells tenen una altra mena de poesia doncs us agraïm moltíssim tant a tu com a l'Alexandra com al Jordi aquest espai que esperem esperem que en un altre moment tornem a gaudir de les vostres actuacions moltíssimes gràcies i fins la propera a tots tres gràcies per haver-nos convidat i sempre no seran patriòtiques les poesies com si han sigut aquestes però un altre dia l'ocació s'ho mereix o sigui que està molt bé gràcies gràcies a vosaltres Música per gaudir Avui escoltarem una selecció del Capritx Espanyol de Rimsky-Korsakov en una adaptació extraordinària del director Lluís Cobos per a l'Orquestra Sinfònica de la Ràdio i Televisió de Moscou gravada a l'estudi número 5 de Goteslis Ràdio Aquest gran músic rus Nikolai Rimsky-Korsakov nascut a Novo Grot va composar una música colorista melodiosa i plena de vigor sempre en tendències descriptives Moltes de les seves obres són d'un marcat caràcter oriental però aquest capritx espanyol mostra la influència que la música popular espanyola que ell va captar durant una estada en la península ibèrica va marcar en aquesta obra un aire alegre i marxós el director i orquestrador Lluís Cobos va fer un arranjament extraordinari d'aquesta petita meravella del gran Rimsky-Korsakov capritx espanyol per a l'orquestra de ràdio i televisió de Moscou que ell mateix dirigeixi a l'orquestrador que ells va fer de ràdio que ells va fer de ràdio que ells va fer de ràdio que ells va fer de ràdio decific facilities de olurs se tu va fer la francesa o que ells va fer Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ... Fins demà! ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... wee... ... solution... ... ... ... ... ... La presència a l'acte del senyor Pasqual Maragall. Ah, espera't. Instal·lació al Parc Torreblanca de la seu del Consell Comarcal del Baix Llobregat. I el gentil i la flor de neu són els nous gegants de Sant Just d'Esvern que augmenten la família de gegants que ja existien. Una miqueta de música. Sous-titrage ST' 501 Bé, i aviam aquest reportatge que ens ofereixes. Aviam, de què parles avui, Joan Maria? Sí, una cosa molt normal, el transport. Ah. Bé, a Sant Just d'Esvern, com d'altres pobles de l'àrea metropolitània de Barcelona, tenim un greu problema de contaminació ambiental. Per la gran densitat de vehicles de tota mena que hi circulen diàriament, cotxes particulars, busos, camions, furgonetes de repartiment, amb una mitjana d'antiguitat de més de 12 anys. Encara sort que, a diferència d'altres ciutats espanyoles, aquí no ens dona vergonya d'anar amb moto, ciclomotor o bicicleta, que ajuden a millorar molt el tràfic i contaminen menys. Darrerament, la Direcció General de Tràfic està enviant als propietaris de vehicles de motor unes etiquetes per enganxar el parabrises, que classifiquen els cotxes segons la seva contaminació del motor. Unes són de zero emissions, altres ECO, C o B. La ciutat de Barcelona ja ha disposat que als dies de greu contaminació no podran entrar-hi cap vehicle que no portin aquestes etiquetes. L'àrea prohibida és la que queda dintre del perímetre de les rondes de Barcelona. Està previst que una xarxa òptica gravi les matrícules de tots els cotxes que entrin a la ciutat i un software en farà la tria automàtica dels vehicles que no hi tinguin dret d'accés per la seva antiguitat i, per tant, seran sancionats. O sigui que no t'ho donaràs compte, t'ho entraràs i ja tens la multa. Oh, clar. És que ja ho saps, eh? Sí, sí. Hi ha les restriccions. Sí. Però, esclar, fas les restriccions, però si no hi ha un sistema coercitiu, posa multes, la gent no en faria cas. No en faria cas. I és el que passa, per exemple, a les Rambles de Barcelona. Està prohibit passar-hi. Si no vas allà a comprar en algun lloc. Sí, sí. Doncs molta gent no ho sap i passa perquè veu que hi ha altres cotxes que hi passen i al cap de 15 dies reps la multa a casa. Per descomptat, ja fa temps que les Rambles estan prohibits. Sí, però... Perquè el meu marit, que feia el trasllat dels quadres de la sala Parés fins als tallers dels que feien les Montllures, a partir de les 11 del matí, prohibidíssim entrar al carrer Petritxon i el Portaferrissa. Ell ja ho sabia. S'havia de preparar la feina perquè a les 11 estigués tot enllestit. i això, d'això fa 30 anys. Sí, els de Barcelona ho deuen saber, pels que venim de poble no ho sabem. I veus que passen cotxes, doncs jo també hi passaré. A més, com que no t'han parat i ningú t'ha dit res... Ningú diu res, però t'arriba la minuteta. Sí, sí, bueno. Per això ho explico perquè ho sàpiguen la gent, eh? Doncs aquest serà el mateix sistema. i diran, tu no pots entrar dintre de Barcelona a les rondes. Tu mateix. Tu mateix. Ells ja saberan per l'antigüetat de si tens la pagatina enganxada. No fa falta. Sí, sí, sí. Bé, segurament abans no funcioni aquesta xarxa, passaran uns quants mesos, amb la qual cosa les persones amb cotxes antics podran comprar-ne de nous que gastin menys combustible i que a la vegada també són més ecològics. Mira, sobretot el reparto, el repartiment. Escolta'm, hi ha molta gent que es guanya la vida, que l'altre dia ho comentàvem a la ràdio, es guanya la vida repartint paquets. Sí. I, escolta'm, sobretot ara després de la crisi. Si no tens un tasto per vell que sigui, com et guanyes la vida? Sí, home. És el que deia el xòfer. Diu, qui portarà el pa a casa meva si jo no puc fer un repartiment? Bé, bé, escolta'm. Escolta, els cotxes ara els fan elètrics i aquests no contaminen. A més... I qui se'ls compra? Són molt cars, eh, Joan Maria? Per això són els bancs, fan un crèdit i allò. Sí, segur, segur. Home, hi ha molta gent que es compren una caseta a la platja i la fan servir un mes l'any. No, no, ara ja no hi ha gent que es compri tantes casetes, eh? Home, doncs també per repartiment... Va ser un altre temps. Bé, el que sí, t'he vist tricicles. I això, després de la guerra, era molt corrent. Molt normal, sí, sí. Per repartiment, perquè no hi havia res. Ni gasolina no hi havia. No, i les bicicletes aquelles que portaven davant la caixa grossa. Sí, sí. Bueno, doncs aquestes ja no han vist a Barcelona, que fan el reparto, mira. I així no consumeixen. Això. Que consumeixen els onots. No, sí. Bé, l'opció del cotxe elèctric encara és molt minoritària. pels seus greus inconvenients. Per exemple, el seu abast real no és gaire més de 100 quilòmetres. Diuen que 350. No, no, fa l'efecte que no. 350 és com està a tope de carregat, però normalment es va descarregant i tu no saps pas si serà 100% o... I a més a més també gastes electricitat, amigo mio. Esclar, sí, sí, sí. Bueno, però l'electricitat el que no fas és contaminar. Contaminar la llanta la produeixen, que pot ser a 100 quilòmetres o 200. Sí, sí. Seria un altre tema. Després, també per aquests cotxes, s'ha de tenir un garatge que tingui una toma de càrrega. De càrrega. A l'àrea metropolitana hi ha molt poques tomes de corrent públics al carrer. A més, els cotxes elèctrics, o els híbrids, són bastant més cars que els convencionals de compra. I tant. Aquest any, una marca reconeguda posarà a la venda els primers cotxes amb motor de combustió d'hidrogen. Segurament aquest tipus de motor serà el futur dels vehicles de contaminació zero. Clar. Però que per això passi encara tardarà uns anys. De totes maneres, crec que el millor sistema de mobilitat per a la ciutat és anar a peu. és el més barat, no contamina... I va molt per la salut. I a més, fas exercici que va molt bé per millorar la salut. És clar que si la distància per anar a treballar, comprar, etcètera, és superior a dos quilòmetres, la cosa canvia, sobretot per a la gent gran. El transport públic és la segona opció més adient. A Sant Just tenim un sistema públic de transport que m'atreveixo a dir a l'etaple. Caldria millorar i posar a disposició de la ciutadania uns amplis aparcaments gratuïts de cotxes a la perifèria de Sant Just per fer les connexions amb transport públic per anar a Barcelona-ciutat. Sí, i tant que sí. I que el transbaix passi per la carretera real directament a Esplugues, sense donar les voltes d'ara per les estacions de l'Hospital, Brogi, Montesa, La Cerdana, Pont d'Esplugues. Ens estalviríem quasi 10 minuts, la qual cosa representa un estalvi molt gran de diners per la quantitat de passatgers diaris que transporta el tram. Diuen que el temps és or, no? Sí, tant. Doncs que el tram no faci voltes absurdes i ens estalviarem molts calés. Suposo que aquestes voltes devien ser o per inconvenients d'algun municipi o bé per conveniència d'altres. Exactament no sé quin va ser el motiu perquè, escolta'm, jo crec que la distància més curta entre dos punts és la línia recta, no? Sí, sí. No és això? Doncs, escolta'm, ja m'explicaràs per què no podíem passar pel carrer Laureà Miró, que és prou ample. Perquè algú segurament li va posar inconvenients... Sí, ara el volen desesperadament, no el volen. Sí. O sigui que ja veurem què passa. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Fins demà! I ara, una petita història de l'inici de la fabricació de cerveses i begudes carbòniques en el nostre entorn. Des de fa un temps que s'ha posat de moda, arran de la idea aconsellable de consumir preferentment productes de proximitat, quan més naturals millor, la fabricació casolana a casa de cervesa i a qui estàs ha prodigat força. Això corrobora aquella dita tan famosa de roda el món i torna el born. I dic això perquè, rebuscant entre temes adequats per a ser comentats en el nostre programa, hem trobat una petita ressenya dels inicis de la fabricació de cerveses i begudes carbòniques en el nostre entorn. Cal dir que ens hem documentat amb el llibre de la doctora Mercè Tagé, Barcelona, ciutat de fàbriques. Ja era molt freqüent la venda de begudes preparades d'aigües embotellades de procedències diverses. L'Ajuntament de Barcelona comptava amb una notable xarxa de fons públiques, que facilitava a la ciutadania un bon accés a l'aigua potable. A mitjans del segle n'hi havia unes trentenes distribuïdes per places i carrers, però el gust d'aquesta aigua no acabava d'agradar als barcelonins. Només que l'aigua era insípida, incolora, no sap a res. Ah, no deuria saber res, però m'agradaria saber a mi el gust que tenia l'aigua de les fons. Bueno, ara, si no hi posen res, fa gust de porins. Sí, no, em posen molta calç. I ja la lleigio. Bé, segueix. Bé, per aquesta raó hi havia aigüaders que portaven a domicili aigües procedents de les fons i manencials de les zones de muntanya. Més endavant, diverses empreses, entre les quals destaca la Societat General d'Aigües de Barcelona, van canalitzar l'aigua fins a l'interior dels edificis. Malgrat això, a mitjan segle XIX, els barcelonins, amb més poder adquisitiu, cada cop consumien més begudes preparades, tals com cervesa i aigües carbòniques, principalment gasosa i sifó. Amb l'arribada del segle XX, el sector de les cerveses i les begudes que acabem de destacar va passar a tenir un pes considerable amb l'estructura industrial de la ciutat. Però, amb els canvis del consum i l'aparició de noves begudes, moltes d'elles, petites i mitjanes empreses, van anar desapareixent. Les que han arribat fins a l'actualitat... Lideren. Lideren bona part del mercat estatal. I algunes, fins i tot, han esdevingut multinacionals. En iniciar-se el segle XIX, Barcelona disposava de diverses productors de cervesa, gràcies a l'activitat de mestres cervesers arribats d'Alsàcia, com Jaume Maurer, o d'Anglaterra, com la vídua de Peter. Un dels més importants foi el farmacèutic piamontès Andrea Esnaldi, propietària d'una reconeguda cervesa i botiga de gasoses i licors, situada a les Rambles, molt freqüentada pels italians residents a la ciutat. També hi havia destacats cervesers autòctons. A mitjans del segle n'eren mitja dotzena, entre els quals Miret i Terça, Sogre i Gendre, reputats farmacèutics que anunciaven els seus productes en frases que no tenen res a envejar a les de l'actualitat. El fet que uns farmacèutics produïssin begudes alcohòliques no tenia res d'estrany en aquella època, ja que totes les cerveses, com les begudes gasoses, tenien una consideració mèdica. Com afirmava una guia de final del segle XIX, eren molt apropiades per persones convalesients. No, no, això queda en castellà. Ah, com que donen, eh? Molt apropiades per persones convalesientes o que digieren con dificultat. Ah, això mateix. Joan Maria. Una altra cerveceria d'aquells anys era la del Petit i Sabater, coneguda com la Catalana, que el 1853 també fabricava sifons i gasoses, primer al carrer Tallers i després al carrer Arribau número 20. Un cas particular dins del món cervecer va ser la Moràvia, fundada el 1905 per Carlos Muart a Sants, com a fàbrica de Malta, producte bàsic per a l'elaboració de cervesa. Proveia a la fàbrica Moritz i a partir de 1915 també a la de Dam. El 1921 la Moràvia es va convertir en societat anònima i més tard es va integrar amb la companyia Dam. Ja en 1974 es va traslladar fora de Barcelona i va obrir una moderna factoria a el lloc d'Urgell. Quan es va iniciar l'urbanització de l'Eixample, algunes empreses cerveceres s'hi van traslladar i van aixecar obradors i grans fàbriques. Una d'aquestes va ser Comas i companyia, coneguda des del segle XIX com Cervesa Campany. Un altre cas fou el de Joan Mussola, un majorista de vins i aguardents del Poble Nou que es va associar amb Milcles, un tècnic cervecer originari de Bohèmia. Va fundar una gran fàbrica, la Bohèmia, per la producció de cervesa del tipus Pilsen. Aquests són només uns quants exemples de la constel·lació d'empreses cerveceres que hi van arribar a Bèria, Barcelona, des de les quals només han sobreviscut en pla de gran empresa dues, la Moritz i la Dam. Però ara, a banda d'aquests grans cervecers, en moltes petites finques s'està produint, de manera artesanal, cervesa tant per consum particular com pels clients a qui els agrada tastar diferents sabors i sempre estan disposats a les novetats. I què deies tu de la meva pregunta? No, la meva pregunta és amb el senyor i senyora membres aquí a la taula. Us agrada la cervesa? A mi no. A mi sí. A mi molt. A mi no. A mi molt. A mi molt. Molt, molt. Gens de mica. Només que he begut una cervesa amb tot el meu afany a l'exposició de Sevilla de l'Expo. Tenia tanta seta. Havia begut de tot. I vaig veure això de la cervesa aquella negra tan famosa que no me'n recordo ara com es diu i vaig anar corrents com una boja i dèiem a la meva família on tens la mama? On tens? I estava amb un tanque així de cervesa d'ali que t'hi pego mai a la vida havia begut... Bueno, potser vas fer una fartada el primer dia i a més negra... No, no, no. Agafa un ell i aquestes que són... A casa meva era d'aquella família que sortia els dissabtes a la nit al bar de l'Artur allà, perdó, de l'Arturo, que llavors es deia Arturo i sèiem allà a la fresca i el meu pare demanava una cervesa i una gasosa. O sigui que, senyores, senyors, amb cerveses i gasoses us recomanem que ens escolteu, si voleu, el dissabte al matí. I si no, fins al proper dimecres. Lina, bona tarda. Bona tarda. Joan Maria, bona nit. I a tots, senyors, moltes gràcies. Bona nit i bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Ara escoltes Ràdio d'Esvern Sintonitzes Ràdio d'Esvern La Ràdio de Sant Jus 98.1 El Just a la Fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant de...