Poesia, cultura i ciutat: cinema, teatre i reciclatge

Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Bona nit. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bona nit. A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Seixanta i més... Qui dia passa setmana empeny i ja tornem a ser aquí. Altra vegada han diferit perquè també avui hi ha partit important i els tècnics de Ràdio d'Esvern han de ser presents al futbol, que no només és el rei dels esports, sinó que ja forma part del món artístic. El teatre, la dansa i les arts plàstiques també l'incorporen al seu llenguatge. Tot i que no sempre ha estat així, una pintura d'Antoni Tàpies, un dels grans innovadors del segle XX més representatiu, ha viscut en un magatzem del Camp Nou una pila d'anys, segons informava el passat dissabte El Mundo Deportivo. Una valuosa pintura dedicada al president Sunyol, el mateix que va morir afusellat l'any 1936 per ordre del general Franco, ha dormit temps i temps en uns magatzems. Ara han subsanat l'oblit i l'obra es podrà veure al Museu del Barça. Molt bé. L'obra... L'art, tota la presència aquesta de l'art, tant al futbol com a la ràdio, al cine, és molt digne de ser vist. I aquesta obra permet veure invisible, crear nous models de pensaments, inventa cosmologies, explora la consciència i de vegades fa palpable la misteriosa màgia del món. Això és l'art. compartim aquesta definició del periodista i crític Jerry Saltz, una de les persones que millor descriu els camins actuals de l'expressió artística. Tan vàlida com la que fa servir en Joan Margarit per definir la poesia com la discussió d'un mateix amb la seva pròpia veritat. I com que la poesia és l'art dels sentiments fets per aula, anem escalfant motors per celebrar com cal el Dia Mundial de la Poesia, que és el proper dissabte, dia 21, proposat l'any 2001 per l'UNESCO, amb el desig d'aconsegrar la paraula essencial i reflexionar a fons sobre el nostre temps. Hi haurà nombrosos recitals a molts indrets del nostre país. I aquí, a Sant Just, us celebrarem un dia abans, demà passat divendres, dia 20, a la sala del cinquantenari de l'Ateneu, a les 7 de la tarda. Per això avui, aquí a Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, i dins el programa 60 i més, us oferirem, com sempre, un petit tast després d'informar de les novetats del dia. Benvinguts, oients desvernians. Avui dimecres 18 de març i a punt de començar la primavera, que ho farà demà passat, dia 20 divendres, a 3 quarts de 12 de la nit. I demà, ja cal que felicitem a tots els Joseps, Peps, Pepetes... Josefines, Pepetes, Pepites... Pepitos, tot el bé de Déu de Junts. I sobretot, a més, els que teniu el goig de ser a les falles de València. El dia 15 diumenge va ser la plantar i el dia 19 la cremar. Sí, sí, sí, molt bé. Sobretot que no faci vent com l'any que jo vaig anar-hi. Perquè allò era espantós amb tot el foc per sobre i a córrer, eh? És que vas bufar massa. No, jo no vaig bufar, va bufar el vent. Que horror! Doncs, com hem dit, demà festivitat de Sant Josep, aquí abans, per cert, anomenaven pater putativus, perquè, segons el diccionari Fabra, feia les funcions de pare sense ser-ho. S'ha de reconèixer que... fonèticament sona una mica malament, això de pare putativos. Sí. Però bé, la cosa és com és. Ara ja no es diu tant, eh? No. Al calendari posava San José Padre Putativo, però ara ja no. Sí, ara ja hi ha tantos padres putativos que és igual, tu, i madres putatives també. També, també, ja no ve d'una. O sigui que és igual. Ha canviat molt la societat. Bé, de nou, una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys Carles Hernández i Rius i Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta estona de ràdio amb la millor música possible. Fins demà! I ara passem a informar sobre els continguts d'una pàgina web que ens ha semblat força interessant perquè anima la gent gran a millorar tant com pugui la seva qualitat de vida. Des del Servei de Salut Pública s'ha elaborat una guia de salut per a la gent gran, de la qual a continuació ressaltem els punts més rellevants. Envellir és un procés natural que es pot viure de manera molt satisfactòria si es pren una actitud positiva i optimista. Ara ets tu qui decideix i qui tria el camí per viure aquesta etapa de la vida. Tria activitats que són el teu abast i que et satisfan. Pensa en les capacitats que tens i potencia-les. Busca't, si cal, l'ajut necessari per seguir amb les teves activitats de sempre. Tenir una vida social activa vol dir relacionar-se amb l'entorn i implicar-s'hi. Mou-te en ambients diferents i implica't en projectes socials, lúdics o artístics, segons les teves preferències. No diguis mai, sóc un desastre. No, me'n surto de res. És millor que ho plantegem en positiu. Això és complicat. M'hauré d'esforçar per sortir-me'n. Oh, i me'n sortiré. Intenta dir-te tu mateix. Algunes persones grans tenen problemes de memòria i salut, i com que no vull que això em passi, ara és el moment de cuidar-me per mantenir-me sa i independent. Viu amb la ment desperta. Per exercitar la ment, tria activitats que t'agradin, jocs de taula... Mots encreuats, sopes de lletres, punts de greu, mig punt de canyamàs, pintura, dibuix, jocs d'ordinador, tallers de lectura i escriptura, exercicis d'estimulació de la memòria, jugar als escats i tota mena d'esports que no comportin un cansament excessiu. Expressa't de manera assertiva, defensa la teva postura i protegeix els teus drets. Sí, senyor. Expressa la teva opinió i els teus desitjos de forma clara, directa i serena. La teva experiència és un grau adquirit i ho pots fer i demostrar sense ofendre ningú. Relaciona't tant com puguis amb els fills i filles, nets i netes, i tracta també com et sigui possible d'intercanviar coneixements. Si voleu més informació de cursets i activitats per a la gent gran, podeu consultar la web diva.cat barra salut pública o bé trucar al telèfon 934 022 468, àrea d'atenció a les persones de la Mancomunitat de Catalunya. Gràcies. Fer-se gran és aprendre a gaudir del màxim amb el mínim? Ens ho recordava no fa gaire en una entrevista de premsa al guionista i actor dels Monty Python, John Cleese. No sabem si això de gaudir al màxim amb el mínim és el que vivia Jaime de Maritxalard avui fa 20 anys, quan es casava a Sevilla amb la infanta d'Espanya, Helena de Borbón, un 18 de març de l'any 1995. I és del món del motor que comemorem avui amb Goig el naixement a París, un 18 de març de l'any 1858, l'inventor Rudolf Diesel. Encara ara, els motors de combustible del rendiment porten el seu nom. També era un dibuix de març, però de l'any 1885, que naixia a València, a la vall del Baida, el dibuixant i pintor Josep Segrelles, contemporani de Joaquín Sorolla i Vicente Blasco Ibáñez, va cultivar diversos estils. Tant podia fer dibuixos satírics a l'esquella de la torratxa com aquelles auques religioses tan pròpies de l'època, alguna d'elles dedicada a Sant Josep de Calassans. També va ser el cartellista oficial del Futbol Club Barcelona. A més, era l'oncle del dibuixant de còmics, Vicente Segrelles. Com hem dit abans, som a punt de celebrar el Dia Mundial de la Poesia. Recordem, doncs, avui dos poetes molt importants. El 18 de març de 1911 naixia Hernani Aghipusqua Gabriel Zelaya, un dels grans poetes en llengua espanyola de la generació del 27. I el 19 de març de 1929 naixia a Roda de Ter, a Osona, un dels poetes més representatius de la literatura catalana, Miquel Martí i Pol. Els recordarem molt especialment durant els últims minuts del programa. I ja que estem a la ràdio, un record molt especial també per la periodista i locutora Odet Pinto, que va néixer a Bordeus un 18 de març de l'any 1932 i va morir fa 5 anys a l'Hospital Clínic de Barcelona. Va debutar a Ràdio Barcelona l'any 1957 i, posteriorment, va treballar a Ràdio Espanya de Barcelona, a Ràdio Joventut, a la Cadena Catalana, a Ràdio Miramar, a Ràdio Salut, no se'n va deixar cap, va treballar a gairebé totes, fins que va crear el programa Les Tardes d'Odet a la Cope, que es va emetre durant més de 30 anys. Ens ha deixat escrites les seves memòries al llibre Odet Pinto, Passión por las Sondas. Encara me'n recordo a Ràdio Espanya que va fer l'adaptació d'una novel·la que a mi m'encantava, que es deia Tres Enamorades, no era la de la pel·lícula, eh? Però, sí, sí, va ser una de les coses que li va introduir molt al món de la ràdio, perquè ella, a Ràdio Espanya, estava col·locant discos a les estanteries, a les prestatgeries, millor dit, senzillament, perquè el seu marit havia estat un empleat de Ràdio Barcelona. I per això també va anar d'emissora en emissora. Va fer un lloc a la ràdio i al final va ser la seva vida, i tant que sí. No, no, si ho era, era la seva vida. I dels famosos que ens han deixat avui que la informàtica està a l'ordre del dia, tenim un record pel científic i escriptor Arthur Charles Klerk, que va morir un 19 de març de l'any 2008. Ell va ser el creador del famós ordinador amb intel·ligència artificial Hall 9000, Un dels protagonistes de la seva obra, 2001, una odissea de l'espai, cantant d'èxit va portar al cinema Stanley Kubik l'any 1968. I un record també per l'estimada actriu Àngels Poc, que va morir ahir a l'edat de 66 anys. Molt jove. Tot i que va participar en més d'una trentena d'obres de teatre i alguna pel·lícula, la va fer popular la televisió en sèries com Estació d'Enllaç, La memòria dels cargols o Temps de silenci. Recordem-la. I també hem de dedicar unes paraules a Joaquim Moles, la saviesa representada en el món de la cultura. però si va ser el filòleg i mestre d'escriptors més important del segle XX, si no el més important, un dels molts que com en Joan Coromina... Sí, sí, ell va fer una història... Com un triadu, com tanta gent que van aportar... Una història de la literatura catalana polida, era filòleg, o sigui, ell ens deixa una obra incommesurable. És curiós que deia l'avantguàrdia, ahir, en un article de Josep Plaia Masset, que els seus deixebles, els anomenats moletes, els seus alumnes i els seus admiradors, que són legió, conserven la imatge del professor que portava sempre el cigar penjant del llavi. Cigars que ell mateix es lligava, que anaven convertint-se en cendre mentre el seu verb fluïa ordenat i incansable. Aquesta és una imatge que també la comentaven d'ell molts dels seus admiradors. Sí. S'oblidava que duia la cigarreta i anava donant la classe, el cigarro estava apagat i anava caient la cendra. És igual, era una forma de la seva personalitat. Va rebre la creu de Sant Jordi i tothom li va fer un gran homenatge. I deixa un llegat molt important, molt important perquè va ser un estudiós i crític, com hem dit, dels més importants d'aquest país en els darrers anys. Llàstima, perquè mica en mica se'ns van anant tots. Bé, doncs posem una mica de música. Caminito que el tiempo ha borrado que juntos un día nos viste pasar he venido por última vez he venido a contarte mi mar Caminito que entonces estabas rodeado de trébol y juncos en flor una sombra ya pronto serás Una sombra, lo mismo que yo. Desde que se fue, triste vivo yo. Caminito a mi voz, yo también me voy. Desde que se fue, nunca más volvió. Seguiré sus pasos, caminito a Dios. Ens agrada molt aquest tango, Caminito, però hem de continuar. Doncs passem a Radiocultura. Molt bé. Avui tornem a parlar de cinema perquè ens hem adonat que cada dia és més abundant la ciutadania de Sant Just que freqüenta el Cine Baix de Sant Feliu. Diumenge passat va ser el dia que ens vam trobar més veïns del poble. La proximitat és un punt a favor i l'altre l'excel·lent qualitat de la programació. Aquesta setmana encara hi podeu veure l'euscaritzada pel·lícula Birdman de Alejandro González Iñárritu, la peripècia d'un actor famós interpretant superherois que intenta canviar el rumb de la seva vida. I també hi podeu veure l'esplèndida comèdia Samba, d'Oliver Nakache i Eric Toledano, que explica les aventures d'uns personatges que lluiten per sortir del seu particular i personal carrerós sense sortida, un immigrant senegalès sense papers, una executiva en hores baixes, un fals brasiler que neteja vidres tot ballant... i diversos personatges més fruit d'un guió brillant i optimista. Si del cinema passem al teatre, ja cal que ens afanyem a treure entrades per veure de nou una jornata particolare, de Tore Escola. Aquell famós duel interpretatiu que fa anys van protagonitzar al cinema Sofia Loren i Marcello Mastrellani. Més tard, al teatre Anna Lizaran i Josep Maria Flotats. I ara mateix, a la Biblioteca de Catalunya, Clara Segura i Pablo Berqui. L'espai de teatre de la biblioteca no és gaire gran i les entrades per aquesta setmana ja estan accelerides. Cerqueu-les a la web laperla29.cat o bé a la taquilla dues hores abans de començar l'espectacle per la setmana vinent. Ja cal afanyar-vos, ja cal que us afanyeu perquè... És petit, l'espai és relativament petit, l'obra ha tingut un gran llançament publicitari, té moltíssim d'èxit, cal dir que Clara Segura i Pablo Derqui són dos animals teatrals, en el millor sentit de la paraula, perquè són boníssims, extraordinaris. I ja dic, jo tinc entrades, volia anar-hi aquesta setmana, però impossible, la tinc, no sé si per aquí dues o tres setmanes, quan vaig poder. Arribareu abans si entreu pel carrer del Carme cap al carrer Hospital, perquè l'espai de teatre de la biblioteca, entrant pel carrer del Carme, només entrant a una mica mà esquerra ja es troba, queda una mica amagat. I si el teatre enriqueix el llenguatge, no cal dir que la lectura ens ajudarà a expressar-nos millor, a tenir més quantitat de vocabulari quan parlem i a dir les coses amb més exactitud i, sobretot, a descobrir nous mons. Cada ben segur conviuen a dins el nostre. No us agradaria conèixer fons el Vaticà per dins? Molts ho hem fet a corre cuita en les habituals visites guiades quan fem el turista. Per això convé que llegim Tras el portón de bronce del periodista Arturo San Agustín. La realitat vaticana. Els canvis dins la cúria analitzats en tot detall. Els neguits de l'Església per posar-se al dia. La lluita per fer més entenedor l'Evangeli al món d'avui. Segons el periodista, el principal problema de l'Església catòlica no són els pobres. Aquest és un problema social. El problema més gran de l'Església és la cultura. Si no estàs imbrincada dins la cultura contemporània, l'Església no creixerà a Occident. De moment, on creix més nombre de vocacions i fidels és a l'Àsia i a l'Amèrica llatina. Sí, realment el llibre és força polèmic, perquè clar, tots són opinions. Ah, és segons la versió del Sant Agustí. Segons la versió d'ell, hem parlat amb diversos cardenals, amb diversos laics, amb moltíssima gent que treballa al Vaticà, amb el mateix papa, i clar, cadascú dona la seva versió. Aquest és un problema molt complex, eh? Ja veus que dins del catolicisme hi ha moltíssims corrents. Cadascú adopta el catolicisme a la seva manera de ser, encara que hi hagi unes regles i unes normes. I aleshores és cert que hi ha molta part de la litúrgia que... molta gent, sobretot la immensa majoria de públic jove, la troba terriblement antiquada i no hi entra, i que possiblement, si es cantés algunes pregàries a ritme de rock o a ritme de rap, amb músiques actuals... Hi ha hagut algun mossèn que... que toca rock i fa missa a ritme de rock i fa unes homilies per la joventut. Però és el mínim, perquè fins i tot la gent que va a missa topa una mica amb aquesta manera de fer-ho. I si voleu, aquest és un llibre molt interessant, però un llibre molt antic, de l'any 77, que l'acabo de llegir, el tenia allà a la prestatgeria, i se'm feia una mica antipàtic de llegir. Com es titula? Pontifici. Ah, clar, molt interessant. Molt interessant, que va ser, diguéssim, la vida, bueno, pràcticament la mort. i la mort de dos, i la quasi mort d'un tercer, o sigui, Pau VI, Joan Pau I, i Joan Pau II, amants de l'Aliaca. Però és que t'explica en Pels i Senyals tota l'administrativa que hi ha dintre de l'Església i tots els pros i contres. Te l'has de llegir d'una manera... Molt oberta. I realment val la pena. Sí, ara també hem llegit una altra que ja fa temps també que està escrit i publicat per Planeta, que és les llegendes negres de l'Església. I hi ha curiós també que hi ha coses que s'han exagerat molt i que en realitat no eren tan tremendes. Allà explica tranquil·lament el problema que van tenir amb la banca vaticana. Sí, sí, o sigui que realment van ser enganyats, perquè volent fer més diners, la van pifiar. I en quant a la manera de fer es posa tres coses. Primera, que si es modernissen moltíssim, anem a captar joves com sigui, ho fem tot molt rockero, que potser perden els pocs feines que ara queden, perquè s'espatren i s'esbaloten. Aquest és el que deia jo del mossèn Joni, que feia les seves misses amb rock. I després comenta una altra cosa, i que és que de vegades ens manca visió espiritual per entendre-ho, i és que l'Església creix d'una manera molt diferent a la que humanament creixen altres societats i empreses, tot i que és també empresa, creix d'una altra manera. Hi ha una funció, per exemple, que comenta aquest periodista amb els sacerdots i monjos que ha parlat, que és, per exemple, la pregària, i la pregària també contemplativa, la que fan les monges, la que fan els monjos, la que fa la gent... I que ho sent, i que ho sent. O sigui que és molt respectable. I que aquesta, en certa manera, fa créixer l'Església, potser no en quantitat, però sí en qualitat. I en espiritualitat. Com que la fa créixer en qualitat... Si ara aquí n'hi ha 200 i allà n'hi ha 10.000, és igual que creixi per una banda o per l'altra. Sí, però nosaltres a Europa, que representa que som el continent superculturitzat, ho estem perdent. Quan realment la nostra cultura prové del catolicisme, de l'Església, dels cristians, diguem, del cristianisme, més del catolicisme. Això, a més, és un problema que potser ara se subsanarà en la mesura que millora l'ensenyament, perquè tampoc els precedents de tota la història grec o llatina està la gent jove massa al cas. No, a més a més, no els agrada. No els agrada, ho troben superflu. Si home estudia la història, evidentment som fills de la cultura greco-llatina i la cultura greco-llatina inclou per força el cristianisme. Sense la cultura cristiana no s'entén Europa. Tant pertany a la cultura cristiana el que és creient com el que és agnòstic o el que és ateu. Nosaltres no som d'origen budista o d'origen musulmà. No, no, realment, som cristians. I a més ara ens trobem en un problema en el món bastant fort, que és que està creixent el món musulmà d'una manera tremenda. D'una manera fonamentalista horrible. i som 200.000 milions de ciutadans de cultura cristiana arreu del món aproximadament, però és que s'hi està costant la cultura musulmana també amb aquesta quantitat i a més fent-te molt més militància. Perquè és nova, és una manera nova. A més, amb totes les facilitats que tenen de los artilugios modernos, que dic jo, internet, vídeos, cine, i a més gent molt preparat, que s'ha preparat aquí, al món d'Europa. O no hi ha res pitjor que tenir molta tecnologia amb una mentalitat molt primitiva, perquè aleshores es fa servir malament. O sigui que és molt greu que la il·lustració que ha temperat tant, la manera de pensar i de sentir, o sigui que ha fet... que la manera de creure sigui menys primitiva, això és gràcies a la il·lustració. I sembla ser que no els hi ha arribat. A més a més, la prohibeixen. Les dones, en segons quins llocs, la prohibeixen portar cotxe, la prohibeixen estudiar, la obliguen a no sortir de casa, només que amb els fills i amb el marit. Escolta'm, això, si les dones no es posen al seu lloc, sortiran molt perjudicades. Ja hi ha moviments feministes, eh? Sí, sí, però... Mira la nena aquella, dos trets al cap. Home, escolta, és una manera molt bèstia d'acabar amb els moviments que els van en contra. Jo dic que el problema principal és que els pobres no han llegit mai a Volter, ni a Dalambert, ni a Niderot, ni han tingut... Uns científics, creients, és el cas que té dins del catolicisme, Gregor Mendel, Teilhard de Chardin, o sigui que han unit ciència i raó i fe. I això és molt important per la nostra cultura. Molt important. Bé, posem una mica de música. Quan no es conta la luna, mare i ale, pura i biche se fan al lavore. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Magnífica aquesta versió de Mare Quiare en la veu de Jaume Aragall. Molt bé, molt bé. El nostre gran cantant. Bé, doncs ara estem a punt de celebrar el 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. O sigui que aquest senyor és molt més que un carrer que fa pujada. I tant. Això ho comentàvem l'altre dia, que la gent coneix Montaner, Verdaguer, Ramon Llull, estacions de tramvia, estacions de metro... Seria bo que poséssim, a més, en alguns llocs... Uniu a quasi tots els carrers, eh? A sota porra quin personatge era. Sí, quin personatge, però no el que feia. O sigui que una petita llegenda que algú se la llegiria... Posa militar, posa escriptor, posa dibuixant, si tu dius sí, posa data de naixement, llavors posa dibuixant, escriptor. Sí, concretament a Manuel Girona i algun més, però no molt explícitament. Alguns està tan breu perquè em sembla... d'en Josep Lluís Paguisé posa dibuixant, però no posa enlloc, evidentment, a la placa, que va ser el pioner, pràcticament l'inventor de la historieta a Espanya. Bé, doncs Ramon Montaner és tot un clàssic de la nostra cultura. Va ser patja de Pere el Gran, soldat de l'exèrcit d'Alfons el Franc i polític que va pacificar catalans i serraïns a Gerba, l'actual Tunísia. va tenir més uïdors que lectors. I diem uïdors perquè en aquella època gairebé la gent no sabia llegir ni escriure, per tant, se'ls deia tot de viva veu, llegint. O sigui que aleshores els llibres es llegien en veu alta, en el vell catalanesc, com es deia aleshores, i les seves variants de valencians i mallorquins. Ells, Oriola i Alacant, segons Montaner, són els indrets on la pronúncia és més clara i més bonica. Ah, molt bé. I recordant també, ja que celebrem el Dia Mundial de la Poesia, recordem a Rebindranat Tagore, el gran poeta i escriptor, I amb dos fragments, no és poesia, però és prosa poètica, una prosa meravellosa. Sí, a més, recordem el que diu en Joan Margarit. Que la discussió d'un mateix amb la seva pròpia veritat és poesia, per tant, que sigui en vers o en prosa es pot dir exactament igual aquesta veritat. Igual. Mira, no fa gaires dies que vaig arribar a la Terra sense nom i tot nu, plorant planyívolament. Avui la meva veu és joiosa mentre vos us aparteu i em feu lloc perquè la meva vida pugui omplir-se. Fins i tot quan us faig ofrena de les meves cançons tinc la secreta esperança que els homes vindran a mi i m'estimaran a causa d'elles. I vos us alegreu de descobrir que estimo aquest món al qual m'heu portat. Jo m'encauava tímidament a l'ombra de la seguretat, però ara que l'onada de la joia m'enlaira sobre la seva cresta, el meu cor s'aferra a la roca cruel del seu dolor. Abans, seia tot sol en un racó de la meva casa, pensant que era massa estreta perquè hi entrés caposta. Però ara, que una joia espontània ha obert de bat a bat la porta, veig que hi ha lloc per a vos i per al món sencer. Abans, caminava de puntetes, corós de la meva persona, perfumat i adornat. Però ara, que el torn de l'alegria m'ha fet caure damunt la pols, em revolco per terra, els vostres peus, rient com un infant. Fins demà! Bé, ara continuarem parlant una miqueta de cultura i llocs on podem veure cultura, també. L'antic Convent de Sant Agustí. Més conegut com Sant Agustí Vell, va ser un dels centres religiosos més importants i destacats de la Barcelona medieval moderna. Així ho posaven de manifest les seves dimensions, les nombroses confreries i els gremis que s'hi van acollir, o les múltiples mostres de devoció dels barcelonins que en van deixar constància. Sant Agustí és un edifici amb una llarga i interessant trajectòria històrica des de la seva fundació fins a l'actualitat. Ens mostra, al llarg dels segles, característiques o dimensions diferents en funció dels moments històrics i dels usos a què s'ha destinat. Aquests usos són la recuperació del recinte com a espai comunitari i de serveis pel barri que va començar cap a la meitat de la dècada de 1990. El projecte va permetre la recuperació de l'edifici històric per la seva nova funció de centre cívic. Prèviament, s'havien dut a terme els treballs de recerca arqueològica i una intervenció artística que va possibilitar, encara amb l'edifici en desús, una primera recuperació de l'espai. L'escultor James Turrell va reconvertir el passadís que condueix de la porta de l'antiga caserna del carrer Comerç fins a l'interior del claustre en un passatge lumínic que destaca per la seva singularitat. L'obra d'Uix Cop va ser inaugurada el juliol de 1992. La intervenció més destacada al començament de la nova dècada va ser la rehabilitació de la secció de l'antic convent adjacent al carrer d'en Tandarantana, amb la qual es va adequar l'edifici com a centre d'atenció a les persones i es van ampliar les dependències del centre cívic. En aquesta fase es va instal·lar la gran vidriera que exerceix de façana de l'edifici a la plaça de l'Acadèmia. En els darrers anys, la recuperació d'espais per a nous usos s'han completat amb tres actuacions més. Així s'ha dut a terme la rehabilitació del claustre gòtic, que inclou la remodelació dels excessos i la nova pavimentació del pati amb la incorporació de l'enllumenat artístic, realitzat entre els anys 2008 i 2009, Juntament amb l'acabament de l'edifici davant la plaça de l'acadèmia com a espai ampliat per al centre cívic existent amb una cafeteria, una sala d'exposicions i diverses sales polivalents en la planta superior. També al llarg de l'any 2009 es va finalitzar la rehabilitació de les cinc capelles anexes al claustre del convent, les quals formaven part de l'antiga església de Sant Agustí, que va ser destruïda l'any 1714 durant la Guerra de Successió Espanyola, que havien quedat com a espai tancat i en desús i ara han estat recuperades com a espai polivalent, principalment expositiu. És una manera de donar a conèixer racons de Barcelona, que és la nostra ciutat veïna, i que val la pena realment de reconèixer i conèixer. O sigui que us convidem que us feu un passeig per aquesta plaça i veureu aquesta recuperació, que és una meravella. Recordem que d'entrada per la plaça de Pons i Clerc, Plaça de l'Acadèmia i Carrer del Comerç 36. Carrer del Comerç, ja sabeu que és una travessia del Carrer de la Princesa. Sí, és del barri de Ribera. El barri de la Ribera. Es troba molt proper al Passeig de Picasso. Entre Via Laietana i Passeig de Picasso, més proper al Passeig de Picasso. O sigui que val la pena visitar-ho i veure que hi ha coses antigues que val la pena de recuperar. I ara ja anirem a viatjar per Catalunya. Fins demà! Massís de Garraf. Un miratge natural entre ciutats. Té una aparència seca. Sembla que no hi visqui ningú. El sol cal tren, l'autopista i una carretera antiga. El massís, però, amaga zones humides, plenes de natura exuberant i amb moltes masies habitades que han sabut domesticar la terra. El massís de Garraf. Sembla... extret de les pàgines d'un llibre de ciència-ficció. Tal vegada, si pensem en aquest gènere literari, entendrem que enmig de les roques hi pugui haver brulladors naturals. Ho asseguren els pescadors i els excursionistes que freqüenten els colls, és a dir, la costa que s'estén entre Vilanova i Sitges. Un dia que feia una travessa de moltes hores, vaig veure, diu un turista, que entremig de les roques l'aigua saltava cap amunt disparada. En un primer moment vaig pensar que era un miratge fruit del cansament i de la set. Però m'hi vaig anar acostant i de sota vaig quedar xop de cap a peus. Efectivament, hi havia un brullador. Aquest excursionista perplecs va decidir estar-s'hi una estona contemplant-lo i buscava una explicació i quan pensava que la trobava va veure un grup escolar que s'hi apropava arran d'una gravadora. Els petits, enconvanyats d'un mestre, hi van arribar, van saludar l'excursionista i van encerclar la font amb el rècord, la gravadora, encesa. I havien anat per enregistrar el so del mar. Em van dir que feia temps que coneixien el meu brullador que anomenaven els bufadors dels colls i que volien emportar-se el so del mar a classe. La mar brava i la fúria del vent... ...salien per saltar entre les roques calcàries del Garraf... ...que no poden lluitar-hi en contra... ...per mantenir-se fermes i senceres. Al contrari, es van desfent, esberlant, enclotant. Més ciència-ficció. A la costa del massís de Garraf, els arbres, sobretot els pins... ...són nans pentinats una i altra vegada per la força del vent... El vent fa que es vinclin i que vagin creixent de costat, com si fossin uns estandards que no paren d'unejar. Enmig de tantes banderes verdes, s'aixequen unes palmeres que repten el mar, el vent i el foc, que especialment ha visitat el massís en dues ocasions. Sí, va ser aquell incendi tan terrible del 1982 i després n'hi va haver un altre el 1994. El margalló, nom d'aquesta palmera que els nens petits descriuen com mans obertes amb més de cinc dits, és habitual al litoral mediterrani, però és el garraf on es troba més arrelat, tant que el seu dibuix l'ha portat a representar una campanya de perfecció dels colls i està penjat, dibuixat en un tros de tela, a moltes de les finestres i balcons de la comarca. Ara com ara, el margalló és una espècie protegida, però la gent gran encara recorda que amb les seves fulles havia fet escombres i estris domèstics. Us convidem també a que aneu cap al massís i veureu quin panorama i quin paisatge i total està aquí a tocar, perquè tens carreteres, tens autovies i pots anar en tren. I recordeu que la platja del Garraf, que està molt bé... És preciosa i petita i molt acollidora. I amb casetes de la Unió Excursionista de Catalunya, on, si us ve de gust, esteu demanant permís i podeu passar... Tot el dia, eh? I tota la nit. Sí, sí, perquè hi ha fins i tot unes taules parades i tot. O sigui que ja ho sabeu, cap al massís de la RAF. I ara estraurem notícies i comentaris del nostre butlletí municipal. Generar menys residus baixa la recollida selectiva. El 2014 s'han recollit un 2,5% menys de tones de residus respecte al 2013, principalment per la forta reducció dels residus que s'han portat a la deixalleria, 21,9 menys que l'any anterior. tot i que la quantitat de persones usuàries no ha disminuït, sinó tot el contrari. La dada negativa és l'augment de la quantitat de residus recollits de la fracció resta, 6,2%, respecte a les dades de l'any 2013. Així, el percentatge de residus no recollits selectivament, fracció resta, va augmentar fins a un 48% l'any 2014. Mira, recordem, si te'n recordes ja fa molt temps, aquell tríptic que va publicar l'Ajuntament i que deia, cal tenir cura del medi ambient i comença ja des de casa. A casa separem els residus. Al carrer els dipositem al contenidor corresponent. No ens cansarem de dir-ho. Això és feina de tots. És una mica entretenir-se a fer-ho, però val la pena, perquè 8 capses de cereals buides, allò que tirem, amb això es pot fer un llibre. De 80 llaunes, una llanta de bicicleta. Imagina't, una ampolla de vidre, 3 pots de vidre. El paper i el cartró, que recordeu, van al contenidor blau. És curiós que amb la quantitat de temps que fa que això s'està dient... Que ho repetim i ho repetim i ho repetim. Encara hi ha gent que passa. I és una llàstima perquè els que passen seguiran passant. No ho sé. És com els que no recullen les caques de gos. No ho sé, esperem. Almenys que per nosaltres no quedi. El meu marit se'n fa de moltíssim. L'altre dia, dintre precisament del contenidor blau, una bossa sencera d'ampolles de cervesa. Doncs ja tens l'home traient, menys mal que estaven dintre d'una bossa, traient-les i col·locant-les al seu lloc. Al groc. Al groc. Doncs recordem-ho una vegada més. No, les ampolles de cervesa, no. Albert, que va al vidre. L'ampolles és vidre, esclar que sí. Al vidre. Em pensava que parlaves de llaunes, no? No, no, no, ampolles, ampolles. Ampolles. Doncs recordem, el paper i el cartró, el blau, diaris i revistes, diferents tipus de paper, capses de cartró... Plegades, que també aquell senyor meu es dedica més de cinc minuts a donar-li's patades i xafar-les per porrer-les en cabí dintre del contenidor. Aleshores, els envasos de plàstic i el metall, o sigui, les llaunes de sardines, que són tan habituals, les llaunes de cervesa, aquestes sí, van al groc. Envasos i bosses de plàstic, envasos de metall i envasos tipus bric. El bric sembla cartró però no ho és. No, perquè dins està revestit. Sembla que és d'alumini. És plàstic, sí. I aleshores els envasos de vidre van sempre al contenidor verd. Ampolles i envasos de vidre. I altres pots, que també són de vidre, van al mateix contenidor. Sense tapa ni xapa. Les tapes i les xapes van a part. Això mateix. Bé, també hi ha el reciclat d'oli, que pots anar al mercadillo, diguem-ho així, que es fa allà a la plaça Camoapa, i aleshores et donen una ampolla, portes l'ampolla plena d'oli embossat, i et donen una ampolla nova. Bé. I recordeu que les dades de recollida selectiva, paper, envasos, vidre, oli usat i roba i de matèria orgànica, sí que han millorat lleugerament respecte a l'any anterior. Afortunadament, afortunadament. Tenim una notícia positiva. I tant, separar bé els residus, objectiu de la nova ordenança. A Sant Jus generem més de 22 tones diàries de residus. Pràcticament la meitat es dipositen en els contenidors grisos o de resta. Disminuir considerablement aquesta quantitat fent una correcta separació és l'objectiu bàsic de la nova ordenança de residus que acaba d'aprovar el ple municipal. Per assolir-ho, l'ordenant s'estableix, entre d'altres aspectes, l'obligació de dipositar els residus separats en les distintes fraccions previstes tal com us acabem d'explicar. S'entén com a fracció resta només els residus que queden un cop separades les fraccions orgànica, paper cartró, vidre amb assos vegetals i voluminosos. La normativa també descriu els diferents serveis de recollida. La deixalleria per a la recepció de residus que no tenen recollida domiciliària i la recollida de voluminosos. A més de les infraccions tipificades pel Decret de la Generalitat, l'ordenança descriu una sèrie de conductes com infraccions lleus, greus i molt greus, així com les sancions corresponents. Més informació a la web de santjust.cat. I recordem també que això també n'hem parlat moltíssimes vegades, que tingueu cura les persones que teniu gossos tan simpàtics, tan carinyosos i tan meravellosos ells, però que facin les seves necessitats al soc dels arbres. I si les fan, desgraciadament, a les voreres, aneu preparats i recolliu-les, perquè realment es causa moltes vegades d'una mala trepitjada i relliscar i alguna persona gran s'ha trencat una cama o un braç. És que tenim el marbre de l'escala, i m'he fixat que en moltes altres escales del carrer on vivim, a damunt del marbre, a damunt de les alfombres de l'entrada, o sigui, el pipí de gos allà, dius, però per favor, teniu cura que ho feu a l'arbre, perquè és que, a més, el gos allà on eulora, que hi ha un pipí de gos, en farà un altre, que al final deixen els portals de les entrades fent-se un fàstic. Sí, sí, i tant. Bé, posem una mica de música... Poesia a 60 i més. Espanya en marxa és un dels poemes més coneguts de Gabriel Zelaya. Ara fa 60 anys que el va escriure i segueix més vigent que mai. Nosotros somos quien somos. Basta de historia y de cuentos. Allá los muertos que entierren como Dios manda a sus muertos. No vivimos del pasado ni damos cuerda al recuerdo. Somos turbia y fresca un agua que atropella sus comienzos. Somos el ser que se crece. Somos un río derecho. Somos el golpe temible de un corazón no resuelto. Somos bárbaros, sencillos. Somos a muerte lo ibero que aún nunca logró mostrarse puro, entero y verdadero. De cuanto fue, nos nutrimos. Transformándonos, crecemos. Y así somos quienes somos, golpe a golpe y muerto a muerto. A la calle, que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo. No reniego de mi origen... Pero digo que seremos, mucho más que lo sabido, los factores de un comienzo. Españoles con futuro. Y españoles que, por serlo, aunque encarnan lo pasado, no pueden darlo por bueno. Recuerdo nuestros errores con mala hazaña y buen viento. Ira y luz. Padre de España, vuelvo a arrancarte del sueño. Vuelvo a decirte quién eres. Vuelvo a pensarte suspenso. Vuelvo a luchar como importa y a empezar por lo que empiezo. No quiero justificarte como haría un leguleyo. Quisiera ser un poeta y escribir tu primer verso. España mía, combate que atormentas mis adentros para salvarme y salvarte con amor de deletreo. I ara, un poema també molt conegut d'en Miquel Martí Pol, que ja té lloc a la nostra memòria. Es pot dir encara. Es pot dir encara, en foc el nom d'aquest país, en tants de faunes agressius que mai no es tallen els onglots per no perdre els privilegis. On és el mar? Que no s'hi veuen les barques. I què hi fa la gent davant les portes? No hi ha cap gall que canti l'hora exacta i els rellotges són ulls sense pupila. Si pugés al terrat... M'escoltaríeu. Ara és l'hora dels llams, però la pluja deu ser molt lluny i ens fatiga l'espera. Podem plantar tandals de sota els porjos i aixuplugar els records. Les mans s'agiten com les fulles al bosc. On són els boscos? I amb tant de fang no mancaran pesseres. Qui tingui una esperança que la pengi al balcó del carrer. De la mort lenta, per por o per mala fe, en diuen vida. Per sobreviure ens malvenem l'Issenda i per veure-hi més clar ens llevem els ulls a cada cantonar. Del bosc abans tan pròxim, apenes te'n recordes, i tanmateix... Forma part de la teva particular història. Oblidar també és viure. Ara torna a ser el temps de seure pels pedrissos, de clavar els ulls al vell mig de la tarda, de rentar-se les mans amb l'aigua de la pluja. Revindran els torrents. És l'hora del blat tendre i de la sal. Gira't de cara al vent i a poc a poc sentiràs com la pell se't desarruga. Hem escoltat l'espai poètic. Recordeu que demà passat, dia 20, dia mundial de la poesia Sant Just, a les 7 del vespre, a la sala del cinquantenari de l'Ateneu, homenatge a Ovidi Montlló, recordarem les seves cançons i els seus poemes. Doncs no oblideu i esperem la vostra presència. Fins demà! Bé, ja hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies a tots vostès per escoltar-nos i al Carles i a l'Andrea, que avui hem tingut dos persones a la part tècnica, no es pot demanar res millor. I tant que sí. Doncs també gràcies a tu, Joana. I a tu, Vera. I a reveure. Fins el proper dissabte, que tornarem a repetir aquest programa. Fins aleshores, o molt bona nit o molt bon dia. La ràdio de Sant Lluís Fins demà!