Premis de cinema, Can Ginestà i el gintònic; Barcino, Aute i Andersen; Cadaqués i salut a l’esquí

Ràdio d'Esfern, sintonitzes, ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Lluís, durante 8.1. Seixanta i més. Benvolguts, amics i amigues oients de Ràdio d'Esfern, l'audició seixanta i més torna, com cada dimecres i dissabtes, aquesta sintonia amb un contingut variat, sempre amb el desig de fer-vos agradable aquest espai que va entre les 8 i les 9 del capvespre de dimecres i les 11 i les 12 del migdia de dissabte. Com sempre, intentarem tractar una mica l'actualitat i d'aquesta destaquem el gran ambient cinematogràfic que es respira arreu. Hi ha hagut diferents entregues de premis. El Gaudí, del Cinema Català, els Goya a nivell de l'Estat, els Globus d'Or i dintre d'uns dies, el de més difusió mediàtica, els Òscar. Dels Gaudí destaquem la profusió de produccions realitzades per dones. A quina més interessant? Dels Goya, la presentació original i divertida d'Andreu Buenafuente i la seva companya, Sílvia Abril, què fan fer riure d'allò més? A la concurrència dels propers Òscars veurem quina mena d'espectacle oferiran als espectadors de tot el món. Segur que no serà tan divertit perquè ells són bastant gansos. Bé, a nosaltres ens ha colpit gratament la intervenció del protagonista del film Campeones, fet amb actors especials però molt entregats a la seva feina. El discurs de l'actor premiat va ser curt i emocionant, de veritat, dedicat amb agraïment als seus pares. Ja era hora que la nostra societat donarà veu a aquella part dels seus components que són un tant diferents de la resta, però components al cap i a la fi. Benvinguts als festivals, com plen d'emoció i glamur les nostres petites pantalles i a vegades ens fan somiar amb un món diferent, asseguts còmodament en el nostre sofà. Bé, i avui la nostra Montsita torna a estar de vacaciones mèdiques. No, no, però afortunadament el veredicte ha sigut molt bo i el que passa és que estava cansada perquè ha estat molta estona a l'hospital. Dret a l'hospital. I ja no tenia ganes de fer un altre... I a l'hospital ha estat per proves, eh? Per proves, per confirmar que estava molt bé. O sigui que gràcies Lina per haver vingut, Joan Maria, gràcies Carles per la teva paciència i endavant 60 i més. En primer lloc farem esment d'una exposició que es pot veure aquí dalt, a Can Ginestà. Encara tenim... Una exposició fantàstica. Realment es digna de veure's, perquè ja coneixíem l'avàlua d'aquesta gran pintora, però realment aquesta vegada m'han... els seus quadres, a més, de gran format. Són vius, són uns quadres que... Sí, sí, sí, que saben el que volen. No sols a mi que saben el que volen, al meu entendre, sinó que expressen potser la pau de la pintora o potser l'estat ànim. Sí, sí, sí. Perquè tots són alegres, no són quadres tristes. Hi ha unes flors precioses. Sí, sí. Llàstima que les nostres cases són petitones per penjar quadres tan preciosos. Ella ens va fer un comentari, perquè a més de ser co-pueblerina com nosaltres, doncs és també amiga. I ens va fer un comentari que a mi em va fer molta gràcia, que és que va dir que si alguna persona li compra un quadre, doncs primer vol que se vagi a casa seva, que se'l posi en el lloc on tingui que ser, i que si no li agrada que li torni, que busqui una altra. No, és que un quadre que l'has de veure tota la vida, val la pena que et doni bones impressions. Sí, l'exposició estarà oberta fins al dia 17 de febrer, aquí a Can Ginestà. Estem parlant de la Maria Ángeles Abad, no?, que és molt agradable i tal. I és una pintura al pastel. Ella ha fet moltes coses, i una de les coses que té, veureu que sí, que n'hi ha flors, però també li agraden molt els ocells. També, també. I amb el prospecte, amb aquell... El fulletó, que sempre publicen. El fulletó que dona, que et fan fer, que exposa les coses seves. Sí, que anuncia l'obra. Que anuncia l'obra. Doncs veureu que n'hi ha com un colom dintre de l'auquetat d'un arbre. I ella ens va explicar, a les dues, ens va explicar que això ho va veure natural. I era Figueres, eh? Molt bé. Ho dic pel Joan Maria. En Joan Maria, aquí. Sí, estava per allà, i aleshores va veure aquest ocell, aquest colom, dintre de l'arbre. Devia tenir allà el niu. Diu, no es movia, no es movia per res. Perquè devia tenir el niu. I a les dues, diu, em va cridar l'atenció perquè la va fer. Ella té rams, té coses, té bogedones. Bodegones. Bodegones. Bodegones. I té, però també, molts ocells, també. I aquesta cosa, doncs, està molt bonica. O sigui, si us agrada la pintura, aneu a veure-la. Això mateix, a més a més. I si us agrada comprar... I si us agrada comprar... Sí, sí, perquè és molt agradable a ella, i molt simpàtica, i a més l'informarà de tot. No, és la primera exposició, n'ha fet moltes. Ara hi ha moltes, moltes. Però aquesta concretament, jo, el que, ella diu que no, però jo vaig observar potser que el fons... L'ha fet més fosca que altres vegades. Potser per ressaltar la flor, per ressaltar el que sigui. Bé, doncs, us convidem a que la visiteu i que ho direu d'una estoneta. Aquí, a Can Genestat, es presenten obres molt bones, a vegades. Oh, i tant. Molt bones, i potser pel fet de ser aquí, no li donem tanta... Sí, potser anem a altres llocs. Sí. No, no me mires, no me mires, que va unido al xocolat. Sí, allà, al carrer Patronxols i tot bé. També tenia, esment, per una exposició molt maca, a Bernades, a la galeria Bernades, però vaig perdre el fulletó i, a més a més, ja està passada. Sí, ja, ja. O sigui que, altre dia serà. Aquí, si aneu, Can Genestat, i després, si no, us aneu i feu llibre i llegiu, que també és molt interessant. I tant bé, i tant. Bé, puja una miqueta la música. Bé, puja una miqueta la música. Bé, qui no ha pres, en alguna ocasió, un gintoni. Diuen que és una beguda refrescant, amb força bombolles, que alegra l'ànim, fa festa i, sobretot, a l'estiu, creu la calor i calma la set. Però, sabeu la història? Aquesta és tal i com mal han explicat. L'any 1811, el senyor Johann Jacob Schweppes, un joier d'origen alemany, resident a Ginebra, va inventar un sistema per introduir bombolletes de diòxid de carboni a l'aigua embotellada. L'empresa, fundada pel senyor Schweppes, es va establir a Londres, on realment va ser un veritable èxit. A l'any 1870, aquesta empresa, o els seus dirigents, van tenir la idea d'afegir quinina a la soda carbonatada. Ja tenim la tònica. Beguda que tenia la facultat de, a banda de treure la set quan es prenia ben fresqueta, era un tipus de medicament per combatre el peludisme. I diuen també que fa venir més sort. Sort? Sí, la quinina. Sort, sort. Home, va ser una gran sort perquè va combatre les malalties per mosquits, que el peludisme era horrible. Bueno, doncs hi ha el que tingui, que li piqui mosquit, que es prengui un gintori. Ah, mira, doncs jo ja ho tindrem solucionat. Continuem amb la història. Per celebrar les successives victòries de les tropes britàniques a la Índia, un alt oficial britànic va proposar afegir ginebra a la tònica per aconseguir un combinat alcohòlic. No se sap ben bé si aquest combinat de ginebra en tònica va néixer del desig d'unir les propietats de la quinina amb el de la ginebra, que de molt antic ja era considerada com remei medicinal. També s'ha dit que aquest combinat rau de les propietats de la quinina per combatre el peludisme o la malària, cosa que va fer que els soldats britànics que lluitaven a la Índia en nom de sa majestat barregessin la ginebra amb la tònica per millorar el sabor amargan de la quinina. El cas és que des de l'any 2010 es celebra a nivell mundial el Dia Internacional del Gintònic. Fa uns quants anys que el gintònic només era del gust d'alguns senyors de certa edat, senyors i senyores m'imagino, eh? Tirant avançada, sí, diu de certa edat tirant avançada. Sí, diu, però potser perquè la gent jove la trobava molt amarganta, forta. En els bars solament disposaven de dues o tres marques de ginebra i una de tònica per fer els combinats. Però no se sap com van aparèixer diferents tipus de ginebres. Premium, també copes de valor, valles de ginebre, gengibre, ginebre, sí. I els amos dels bars van ensumar negoci i van disfruçar el combinat amb pells de llimona o maduixa deshidratada. Però segons els experts, un bon gintònic s'ha de fer simplement amb glaçons, ginebre, i tònica, poc cítric i un bon recipient. I res més. Cal demanar un bon gintònic, ben fet, sense caure en el que sembli gintònic en Macedònia. I sobretot amb un bon recipient, una copa a valor, per exemple. Aquesta té una gran capacitat, ja que han de cabre tots els glaçons, tota la ginebra i tota la tònica. A més, la copa de tipus valor té a peu, cosa que permet agafar-la sense escalfar la beguda. S'han de triar uns bons glaçons. Han de ser grans, grossos i durs per refredar la copa sense aigualir-la. Serien ideals glaçons industrials, que s'elaboren a molt baixa temperatura i amb aigua osmotitzada, assegurant així que aquests cristallissin molt ràpidament i triguin molt a fondres. Posem a la copa solament els glaçons necessaris, 3 o 4, perquè la copa estigui freda. Però compta, perquè si posem massa seria difícil poder veure-ho. La ginebra i el boca tenen el mateix origen, un alcohol neutre que només té gust al col. La gran diferència és que la ginebra està aromatitzada en gengibre i altres aromatitzants afegits. Resumint, els ingredients aromàtics triats són els que assenyalen la diferència d'una ginebra a l'altra. Que els aficionats a prendre aquesta beguda... Ens enviïn. Ens enviïn la seva opinió i a veure quina és la més popular. A la que agrada més. Farem una miqueta de concurs. Això és a conseqüència de Gintona. El Gintona, sí. Ens ha animat, eh? Ara ja estem en forma. Aviam, aquest nou llibre. Nou llibre. Aviam, per on surt. Com si recordeu del programa anterior, ja es van acabar aquells llibres d'Històries de Barcelona, però aquest encara és Històries de Barcelona i és un pupurrit d'una sèrie de coses que estan aquí. Permeteu que llegeixi la contraportada perquè fa gràcia de què es tractarà aquest curs. Aquest curs, això comencem al gener, hem començat al febrer, però és igual. És igual, és igual. Diu, Barcelona és moltes coses, però santa i virginal no. I n'és bona prova, aquell llibre. Llegint-lo, viajarem per una ciutat gourmanda, on veureu que es menjava els banquets funeraris. I d'on neix la veritable història del braç d'Higitano. Coneixerem una urb canalla i jugadora, unes monges que estaven absentes del bot de castedat i uns llocs on ensenyen com enfollar el ciurell. I sabreu per què el Liceu està maleït o va fer o hi havia la famosa casa del degullat. I aleshores, esclar, diu, aquesta recull històries d'una ciutat llaminera i arreuixada, no tan sols d'una forma de conèixer el passat, sinó també d'entendre el present i assolir el futur. I aleshores, el llibre, que està dividit en diverses parts, hi ha una part que es dedica als menjars, una altra part que es dedica al lliure, lliure, lliure joc, i després una altra part que és de bruixeria, etcètera, etcètera, etcètera. Això de la bruixeria ja em deu agradar. Sí, em deu agradar. Sí, és una cosa que és molt inglesa, això, tu. Sí. Bueno. Jo vull que s'apiquem perquè sempre s'ha tirat a les bruixes. De bruixots no en parlen gaire. També, però és que són més... Perquè no tenen tanta gràcia. No, no, i perquè són... Les bruixes tenen més. No, no, les bruixes és que tenen més... Una certa... Sí. Sí, sí. Una certa gràcia. Bueno, una certa gràcia. No, normalment, tota la part isotèrica està més per dones que per homes, excepte els xamans, però el que està és diferent. Sí, però els xamans són diferents. Són diferents perquè són com... Són senadors. Són senadors a vegades, eh? Seriosos. Però tot el que sigui pot tinguis. I olla amb herbes i tot això. Oh, i escolta'm que curaven, eh? Oh, i tant, que curaven. Aquesta és la ràbia que tenien les... Les remelleres, que deien. Sí, sí, sí, que anaven molt bé. Les autoritats intel·ligents, que si tenien ràbia, per tot les cremàvem. Si no, que li diguin l'inquisició a les pobres, eh? Ai, por Dios. Bueno, fixeu-vos-hi bé. Comencem per, deia, cervesa de cantibi. Ens n'anem molt enrere, eh? I anirem mica en mica a arribar a present. Avançant. Sí, cada una de les coses que anirem llegint. Fixeu-vos-hi això. Baitisir i Argitiker, comerciants de llagums, llenties, faves i pesos, acaben d'arribar a Barqueno, i Barqueno era Barcelona, eh? Des de Baitolo, i Baitolo és Badalona. El camí és llarg i arriben afamats i assedegats. A Barqueno estaran a casa d'un amic en Tibi i la seva dona, Nisonin. El Tibi fa una bona cervesa, la beguda per a dialecte dels cibers. Sí, ens hem anat als cibers, eh? Mm-hm, doncs. En són experts. La fan amb bordi i amb blat, i és molt espumosa, amb poc gas i alta graduació, entre 8 i 10 graus, i no agualeixen. És rosa i sovint espreciada amb mel. Ah, i no la fermenten en llupo, com altres pobles, sinó amb artemissa, planta, que també fa de conservant. Segur que la Nisonin l'acompanya amb uns embotits, un estofat de tuixó o uns caragols. Situada sobre el món Tàver, la Iberà Barqueno és modesta. Les restes trobades ens diuen que sí, conreava blat, ordi, cibada, mell, llenties, fava, guixes, cigrons, vinya, oliveres, amaller, figuera, mangraner, noguera, pomera i abellaner. I collien mores de l'esbercer, i aglans, i ortigues, i canonges, alls, cebes, malbes, pixellits, espàrrecs... Què és això de pixellits? No ho sé. Una herba deu ser, no? No ho sé. Una herba deu ser molt diurètica. Ah, clar, per això diu pixellits. Sí. Espàrrecs del marge, pastanagues salvatges i farigola, sejolida i romaní. I menjaven carda, xai i cabrit. de porc, gallina i ànec, gos, conill, cervo, cabra salvatxa, os, teixó, lincs, gat salvatxa. I en quant al peix, doncs feien marisc. I peixell, i boga, i besuc, i horada, i dentol, i salpa, i mussola. Aquí ens estan donant tots els menjars i tots els aliments d'aquella època. barats, orell, tonina, llissa, mabra, besuc, pagra, angula, barba, cargols, pagellides, això no és el que és tampoc, tallarines, rossellones, musclos, ostres vermelles, cargols i tortugues. I feien sopa, enguissants, i estofats, i brasses, i fregits, i salats, saltats, confitats, fumats, embotits, i formatges, i mantega. Ep! Que menjaven amb culler i tot, eh? Ah, vale, vale. O sigui, que aquí han vist una cosa, ja, com funcionaven els nostres avantpassats, eh? I després aquí tenim una cosa, que ara us la llegeixo, que és la pàgina 76, perquè veieu les coses de què tractarà aquest llibre. Diu, Putcher salva tu solos? Què vol dir? Hola guapo, estàs sol? Diu, en l'època romana, això és fort, eh? Si hi ha nens que no escoltin. A l'època romana, les prostitutes no estaven mal vistes. Això sí, se les havia de diferenciar. era obligatori que vestissin d'una manera determinada i es tenyessin del cabell de color groc o portessin, ei, o portessin una perruca groga. Ara les fumarien, ara les fumarien a la presó. Per què? Perquè dirien que són independentistes, tu. Diu, hi havia un nom per cada tipus de feina. Les que treballaven al carrer eren les amb volatà aè. Les que treballaven en un local eren les prostibulae. Les delicatae estaven reservades a senadors i patricis. I les bustuària eren prostitutes de cementiri. Hi havia les famosea, que eren, fixeu-vos, eh? Que eren esposes o filles de bona família. i que feien de... per plaer. I les d'orae, que ho feien sempre i anaven sense vestits. I les altres, que treballaven sota els sars i els ponts. I les noctilidae, que només treballaven de nit. Escolta'm una cosa, Alina, estàs fent una crònica on tan eròtica a aquesta hora de la tarda. No, però ara encara els nens no hem sortit de l'escola. No, segur que no. Mira que he esgruixut el llibre i he anat a triar les tres pàgines més eròtiques. No, però escolta, és que és el llibre i si no seguim el llibre després no sabrem d'acabar. Mira, em penso que aquest llibre ens farà pujar l'audiència. On em va això? Ens farà pujar els colors. Diu, i quan el client entrava en un bordell i es podia entretenir mirant els frescos que mostraven les diferents activitats que se'ls oferia i així feien el que havien de fer. i a l'hora de pagar els hi servien i s'emprentaven un espitae que són monedes o fitxes que estaven gravades en representacions que eren sobretot usats pels soldats. I per saber quina casa es dedicava a la prostitució a les portes s'hi penjaven uns bonics això ja acaba ja ser rodó de penis de bronça. Molt bé. Que era tal com ara si fos un mòbil i que dringava cada vegada que arribava una visita. Molt bé. i bueno habéis vist o sigui parla dels menjars parla de les de les alegries de la casa per qui vulgui i després parla de la cosa de tipus esotèric i diu de bo de xepeix xepeix s-h-e-p-e-s-h xepeix xepeix les dues coses serien una i l'altra serien un com s'hi diu un numeró com s'hi diu ara no me'n recordo és igual bueno i ara és com si parlés el que parla diu tenim la casa gairebé a punt fora muralles amb un lloc de bones vistes que en el futur li diran turó de la rovira jo el bandur i la tau nini la meva futura esposa som de bo de xepeix una deessa mare de la fecunditat de la vida i de la mort i quan tinguem la casa acabada li farem una ofrena sacrificarem un gos o una cabra o un suït com mana la tradició i esperem que de la bèstia embrolli una sang fosca i abundant serà una cerimònia senzilla però imprescindible si desitgem una vida prospera prop de Barqueno torna a dir la paraula la ciutat gran del Pla i aleshores fa l'explicació diu els cibers sacrificaven animals que fundaven el poble quan es caçaven quan aixecaven una casa quan neixia un nadó degullaven cabres su-it i aquí diu que és una mena de porcs ara ja sabem el que és un su-it diu una mena de porc o gossos i l'èxit d'una empresa depenia si la sang grullava més o menys en quantitat i el color era més o menys intens apa afortunadament que no tenien el partit animalista perquè si no ho haguessin passat molt malament no ja direm arribarem allò diu i era una pràctica molt estesa i el ritual del sacrifici fundacional de tipus domèstic que farà el bandur i la taú nini en honor de xepeix es feia dins de la casa i un cop mort l'animal s'enterraven les diferents parts en els angles de les habitacions o sota el paviment normalment el crani i les potes i els nens de la família també s'enterraven sota la terra de la casa i aleshores diu el sacrifici humà no era gaire habitual i estava previst en situacions concretes com ara la mort dels servidors que moria al capdill quan moria el capdill i quina culpa tenien els pobres servidors i ja no us explico res més ah no no però hemos quedado muy ahí tot sí jo he pensat vale titus anem fent-ho però fem-ho ben fet perquè si no després no ens entendrem de tot el que ve darrere molt bé així és que ja sabeu curiositats de Barcino a Barcelona actual això mateix aquí a Sant Jús no sé el que passaria potser busquem una història d'aquests tipus que també n'hi ha que anar a dalt també n'hi ha fantasma també també a dalt una miqueta de música No sabes el dilema que me crea es que me he enamorado pasar de todo y no decir ni mu' por eso estoy aquí maldita sea plantando cara como el perfecto estúpido que soy de la mujer que tienes a tu lado encaja en el director que te doy fa molts dies fa molts dies uns companys i amics del gran cantautor Eduardo Aute li van fer un merescut homenatge perquè aquest artista polièdric fa un temps no gaudeix de gaire bona salut ell va ser una gran figura de la moguda dels 80 a Madrid d'aquella època podem escoltar una de les seves interpretacions una de dos que aquí no hay ni desdemonas ni otelos ni dramas mexicanos de Buñuel recuerda que ese rollo de los celos llevo a Caín aquello con Abel llevo a Caín aquello con Abel una de dos o me llevo a esa mujer o entre los tres nos organizamos si puede ser ¿de qué me sirve andarme con rodeos? a ti no puedo hacerte luz de gas esas maneras son para los feos de espíritu y algunas cosas más que esa mujer me quiera no es tan raro si piensas que a ti te quiere también lo más terrible es que lo ve muy claro pretende no perderse ningún tren una de dos o me llevo a esa mujer o entre los tres nos organizamos si puede ser una de dos o me llevo a esa mujer o te la cambio por dos de quince si puede ser una de dos o me llevo a esa mujer o entre los tres nos organizamos si puede ser una de dos o me llevo a esa mujer o te la cambio a esa mujer a esa mujer la actitud Biografies de personatges cèlebres L'escriptor danès va recrear en els seus famosos contes infantils les frustracions d'una dissortada vida personal. Com la Sirenita, la protagonista d'un dels més coneguts contes que ell va escriure, Hans Christian Andersen desitjava amb totes les seves forces la immortalitat. Ell hauria preferit ser immortal com a actor, cantant, autor dramàtic o novel·lista però tothom el recordarà per sempre com a autor de més d'una centena centena i mitja d'inopidables contes infantils com el soldadet de plom o la neguet lleig. Va néixer el 2 d'abril del 1805 a la ciutat danesa d'Odense. A causa del seu origen senzill semblava que mai no estaria predestinat a ser famós i recordat. El seu pare, Hans, era un sabater tan humil que no tenia prou diners per pagar la pertinença al gremi i Anna Mari, la seva mare, es guanyava la vida rentant la roba aliena. El pare de Hans va construir ell mateix el bressol del nadó. De la mateixa manera que el protagonista de la neguet lleig, l'aspecte del petit Andersen, llargarut, nassut i de maneres un tant delicades, li valdrien el rebuig general dels seus companys d'escola. Però el nen era feliç jugant amb el teatret de titelles que el pare li va fer. Aquest, malgrat la seva senzillesa, era un enamorat del teatre i dels llibres. El llegia al seu fill totes les obres teatrals de Ludwig Holberg, famós autor que en aquells temps era a Dinamarca. I també els contes de les Mil i una nit. I la seva mare, sent com era una dona analfabeta, li explicava tota mena d'històries de saber popular. Però tot aquest món il·lustrat que ell omplia de felicitat va finir quan tenia 11 anys. Va morir el seu pare i va haver de deixar l'escola per ajudar a l'economia familiar. Tres anys més tard, la mare torna a casar-se i ell marxa de casa, amb pocs diners, per provar sort en el Teatre Nacional de Copenhagen. Allí aconsegueix un cert èxit, tant com actor, com que autor de petites obres de teatre. Però, al fer-se més gran, la veu se li va tornar més greu i ja no se li avenien els papers de jovenet, a causa de la seva lletxó. Un dels directors del Teatre Nacional Reial, Jonas Collin, que era conseller del rei Frederic VI, en qüestió d'art, es va acompadir d'ell, d'aquell jove inconformista i intel·ligent, i tant ell com la seva família, el van prendre sota la seva protecció. Li van aconseguir una beca perquè estudiés a l'Institut Schlagelser i més tard a la Universitat de Copenhagen. Sempre i sota la protecció de la família Collin, Anderson va acabar els estudis. Els seus poemes, obres de teatre i altres escrits, li van obrir un lloc entre els intel·lectuals de la ciutat. I ja, en l'any 1833, va poder viatjar a França, Itàlia i Alemanya, sempre sota la protecció de la corona danesa. Aquest va ser el primer dels seus grans viatges europeus, que li van servir per escriure interessants llibres de viatges i li van orientar per moltes de les històries que el van fer famós. L'any 1835 va publicar la primera novel·la, La Improvisador, que tot i tenir força èxit, aquest no es pot comparar amb el que li va donar la gran sèrie de contes infantils que va publicar al llarg de la seva vida. 156, que ja són contes. A part dels contes, també és extraordinari l'altre tipus de la literatura variada sortida de la seva ploma. Hans Christian Andersen també es va fer popular entre la mainada pels seus retallables de paper, nines i ninos, amb els seus corresponents vestits i complements, sabates, barrets, bosses. Aquests retallables van ser el seu consol quan la cantant sueca Jenny Lin el va refusar quan ell li va demanar relacions. Per consolar-se, dibuixava nines, amb la semblança de la mateixa Jenny, nines que ell vestia i despullava, com si de la cantant es tractés. Tampoc va tenir sort amb Rívor Boit, germana d'un company d'estudis, i que li va inspirar el personatge de la delicada ballarina de paper del seu conte, el suddedet de plom. Per a alguns biògrafs, aquests amors tenen més base literària que realitat, i que Anderson va patir tota la seva vida per una homosexualitat no sumida. Però, sigui quina sigui la veritat de la història, cap home ni cap dona va correspondre mai a les seves ànsies d'estimar i de ser estimat. Malgrat el seu caràcter estrany i maniàtic, va tenir una sincera amistat en personatges famosos de la literatura i la música de l'època. Franz Litz, Felix Mendelssohn, músics, i Charles Dickens van ser amics sincers d'Andersen. I també Víctor Hugo, honorat de Balçac o Alexandre Dumas, pels quals no dubtava fer viatges de gran durada per tal de mantenir trobades per tractar temes del moment. A l'any 1872 pateix un càncer de fetge i deixa d'escriure. Va traspassar tres anys més tard, el 4 d'agost de 1875. quan va morir duia lligada al pit una carta d'amor. Pel seu manament va ser cremada sense ser llegida. Al funeral van assistir molts membres de la realesa en homenatge d'aquest escritor que encara avui és llegit pels nostres infants. I tant, pels infants i pels nois infants. perquè sempre ens agrada fer una ullada a aquests contes. de l'ayube Chrome mangé brillar. Som en forma dinamí se de l'ayube amb més효� torx I ara, música per a gaudir. O sigui, un breu interval per, entre paraules i paraules, doncs, amb algun sorollet estrany, doncs, escomptarem música. Sí, es fem un disbord. Aquests fantasmes que a vegades tenim. Sí, sí, sí. Va, escoltem la música russa, que s'ho val. Sous-titrage MFP. Sous-titrage MFP. Sous-titrage MFP. Sous-titrage MFP. Bé, després de ballar el sol al Vals de les Flores, ara el Joan Maria ens farà aquell reportatge seu, que, aviam, sobre què vers avui? Aviam, sobre què parles? No és pas massa alegre avui, però, bueno, s'ha de ser una mica variat, no? Sí, i tant. Ah, parlaré de la solitud. Ah, sí. Ah, sí, ens hem de posar a seriosos, ara, eh? Ja hem tingut abans la broma amb el Gintoni. actualment, la gent gran que viu sola, possiblement sigui la solitud una de les lacres que pateixen més sovint. i, encara que molts pensen que ja hi estan acostumats, la veritat és que amb el temps la sensació d'estar abandonats per la família creix a mida que van passant els anys, en paral·lel al deteriorament de la seva salut. Abans això no passava, perquè a les llars hi convivien almenys dues generacions, i principalment les dones o les joves cuidaven dels avis o dels àvies. L'emancipació de les dones, incorporades a feines remunerades, ha catgirat el març social en pocs anys. Per això cal fer els canvis necessaris per adaptar-nos a la situació actual, perquè han canviat tots els paràmetres i no per anar més malament, sinó tot el contrari, per anar millor. Les persones grans que viuen soles, autosuficients, és a dir, sense patir cap dependència invalidant, faran bé de sortir de casa seva per gaudir d'allò que els hi agradi i puguin fer. Per això cal apuntar-se a les ofertes per la gent gran que s'organitzen al poble Sant Just. Per posar un exemple, l'Associació de la Gent Gran de la Sant Just, en domicili social al carrer Àngel Guimarà, número 1, el Milenari, programa al llarg de l'any tota una sèrie d'activitats socials, xerrades, sortides culturals, excursions, i d'altres activitats com la coral Harmonia, pels qui els agrada cantar. L'associació aplega actualment 260 socis i sòcies, i té el suport de l'Ajuntament de Sant Just. Els possibles interessats i interessades poden dirigir-se a qualsevol dimarts de les 10 i mitja a les 12 i mitja al Milenari o la Junta Directiva els rebran amb els braços oberts per informar-los del que calgui. La quota de soci és només de 10 euros l'any. Us hi esperem. I tal que sí? Sí, senyor. Tota la raó té. Tota la raó té. viatjant per Catalunya. Avui passejarem pels preciosos carrers, estrets, típics, florits, segons l'època de l'any, d'un poble que sempre deixa el desig de tornar, cada ques. Reflectim les paraules escrites per Cristina Massanès, escriptora dedicada, en cos i ànima, a lluar les velleses de l'Empordà. Diu la Cristina. Aïllat. Així va ser el primer cadaquès. Un poble singular, amb un passat singular. Un passat fet de pirates i naufragis, de bruixes i silencis. Un passat que, a ulls d'avui, té l'aire de la llegenda, però no més. No més que això. L'aire. Aquesta vol ser una ruta per cadaquès més antic, el cadaquès medieval. Arribem per carretera, una ruta caragulada que ens dona la dimensió de l'element secular que ha viscut el poble. Durant molts segles, el camí d'arribada era l'aigua. Galeres, llaguts i barcasses encoraven a l'abadia en un temps en què el Mediterrani no era el mar tranquil d'avui. Corria l'any 1444, quan 22 galeres àrabs van cremar la població. Cent anys més tard, el turc Barbarosa va sequejar la vila i va calcinar l'església. Cursaris genovesos i pirates algerians atacaven una vegada i una altra aquesta diminuta muralla que s'alçava a les costes del turó rocallós d'una abadia profunda encara al sud del Cap de Creus. El cadaquès d'avui supera davantros els límits de les antigues muralles que encerclaven l'entorn de l'església de Santa Maria. És de destacar que en lloc de derruir les antigues construccions, els veïns han preferit restaurar-les i fer-ne un símbol d'identitat local. però tornant al passat hem de dir que si bé el mar va ser el camí que va obrir el món als cadaquenes també era la porta per on els pirates assaltaven la vila. El temor a aquest perill bàrbar va condicionar l'estructura urbana del poble. El nucli antic de Cadaqués s'alça al costat de la riera. La muralla s'ha perdut. No passa a l'interior. Un entramat de carrerons empadrats amb lloses de pissarra i còduls de mar disposat d'una modalitat pròpia dita el rastrell. Situat a la plaça del portal davant del mar l'accés del cas antigu es fa per un passadís cobert entre dos sars que es tancava amb ells temps amb una porta de fusta. Era el portal de mar i ho és el porxo de Vall un accés que es deixa a l'antic carrer Major un lloc de mercat on verdulaires peixaters mules i cavalls que compartien en soroll i en olors característics en segles passats. Ons olors que no eren gaire agradables però és igual que hem de fer naturals com aquell que diu aquesta casa fa olor de cuina de cuina diu escoltes i és bonic això ho deia en pla home entres en una casa i a l'hora de menjar no fa olor de cuina és que no s'ha cuinat vale titus eh vale a l'extrem sud del carrer la petita plaça del general Escofet l'única plaça que hi havia durant segles és testimoni de l'excepcional sistema d'autogovern que va regir el poble fins al segle XVI els veïns s'hi reunien per decidir en assemblea els afers que afectaven la comunitat des d'aquí un carrer duia els artillers fins als canons quan el vigí anunciava el perill un carrer que encara avui s'obre el mar com una boca de canó és la punta desvaluart el canó ja no hi és ni les onades que hi picaven dia i nit ja que la riba és molt posterior però sí que es conserva una torre semicilíndrica la torre desvaluart on avui hi ha l'ajuntament l'actual carrer del Call preserva bona part del seu passat l'estrató els balcons de pissarra els forns de pa que sobresurten de la façana i algun banc de pedra rematada amb lloses de llicurella el cadaqués medieval s'enfila per carrers que demanen temps per caminar per ells per arribar fins al punt més alt del poble a l'església barroca de Santa Maria una imatge retratada incomptables vegades en la versió personal per pintors com Dalí Magritte i Picasso el xiprés d'entrada la porta de l'art de punt rodó el campanar de cadireta i el de la torre ens donen la benvinguda amb una vista única sobre els teulats i l'abadia i des d'aquí podem abastar-la tota el petit far de Calanans el sud i la torre Colom el nord i el centre el roc des de o que es diu Curucuc Descacurucuc Descacurucuc és el nom Descacurucuc quan els pirates turcs al segle XVI van caramà l'església vella es va decidir que el nou temple es faria amb els diners dels pescadors que sortien a mar els dies prohibits un cop l'any es feia el recompte i amb les multes es va alçar l'edifici actual que llotja un retaule barroc impactant de 23 metres d'alçada la muralla es tancava rere la seglecia el portal damunt que ja no existeix les cases sobre pedra del carrer del vigilant on vivia el sentinella indiquen el traçat de l'antiga muralla que baixava molt suaument fins al mar més tard el poble va créixer a mesura que el mediterrani es va fer més segur i amb ell també va créixer el comerç la prosperitat i les grans rutes del 1800 fins a l'ultramar a Cuba també a Itàlia a França i més la por als pirates va passar a la història i el poble la va perdre la muralla va canviar-la per una nova certesa aquella que diu que per preservar no calen murs sinó la voluntat indomable de mantenir allò que és propi una voluntat que cadaqués ni el turisme més massiu ha vençut a él l'icef es i a la I arribem ara a l'espai de la salut. Estem en plena temporada d'esquí. Aquest és un esport que guanya adeptes any rere any. Però, per a la seva pràctica, és molt important saber que és necessària una bona tècnica i una perfecta condició física. Així podrem evitar potencials lesions. Per prevenir-les, s'han de realitzar uns bons entrenaments, estiraments i un escalfament adequat previ. Si volem esquiar, abans de tot, s'ha de mantenir durant tot l'any una perfecta condició física que garanteixi que les estructures musculars i òssies estiguin preparades per realitzar esport sense perill de lesions. Els exercicis de força muscular i flexibilitat protegeixen les articulacions en el moment d'una caiguda, reduint la seva incidència i severitat. Els entrenaments neuromusculars aminoren el risc de lesions amb articulacions, principalment els genolls. Aquests són els més freqüents dintre de l'esquí, ja que és l'articulació que suporta el pes més gran i la que pot patir més greuament l'efecte de la caiguda. És molt útil una equipació adequada. La roba tèrmica, impermeable i transpirable és la més recomanable per practicar esports d'hivern. Per contra, s'ha d'evitar roba de cotó o portar massa capes de vestits que limitin els moviments. Les mitges de compressió permeten millorar la circulació sanguínea a nivell arterial. El múscul rem més oxigenació durant l'exercici, millorant el rendiment. En el cas de portar plantilles habitualment, és recomanable dur-les també durant la pràctica de l'esquí. Els mitjons han de ser d'un material especial per suportar el fred i perquè mantingui la calor i, sobretot, sense costures per evitar rascades o bullofes. L'ús del casc és indispensable per prevenir traumatismes greus, així com ajustar-se bé les botes d'esquí i el snowboard per evitar revinclades de turmells. Adicionalment, els protectors tibials estan aconsellats per alluejar els olors o pressions que es produeixen al peu com a conseqüència de la rigidència típica de les botes d'esquí. Es millora així la sensació de confort. Complements alimentaris a base de col·làgen, que és una proteïna que forma l'estructura d'ossos i articulacions, cartíleg, lligaments i tendons. Un bon nivell de col·làgen a l'organisme ajudarà a mantenir les articulacions flexibles i més resistents. També s'ha de protegir la pell i els llavis. No s'ha d'oblidar que la radiació solar incideix igualment a l'hivern i més a la muntanya, practicant esports com l'esquí, muntanyisme, escalada, la radiació augmenta amb la latitud i l'altura. A més, a la muntanya la neu reflecteix la radiació U, B de València, i pot inclús intensificar-la. S'ha de fer l'ús d'un bon protector llavial per evitar clivelles i possibles ferides als llavis. I arribem als ulls. S'ha de portar protegits amb molta cura perquè si es pollonga el temps sense protecció es poden produir problemes oculars com caratitis solar, lesions degeneratives o accelerar l'aparició de catarates. Es recomanen ulleres de sol adequades amb el certificat CE, que són les cicles, regularitzats, i filtres, com deia abans la Joana, U, B, I, I, R. I ara arribem a la nutrició i hidratació adequades. Estar hidratat abans de la pràctica esportiva, així com anar bevent aigua en petites quantitats durant l'exercici, malgrat no tenir set, és fonamental per mantenir-se correctament hidratat, cosa que és fonamental per evitar el cansament i el desequilibri electrolític. S'han d'ingerir aliments rics en hidrats de carboni abans de practicar l'esport per conservar les reserves de glucogen. A més a més, la ingesta de barretes energètiques i gelatines és de gran ajuda durant els descansos en els esports de muntanya. Molt bé. O sigui, si seguiu aquests consells, almenys aminorarem aquelles lesions que són molt desagradables i que són llargues. Costa molt de curar. El que li agrada a l'esquí s'ho passa a pipa, però el que no li agrada i va d'acompanyant, s'estalla assentat o assentada i va veient que fan una cua per pujar. Quan arriba de Nadal, pum, cap avall, una altra cua per tornar a pujar. Però hi ha estacions que t'assentes allà, prens el suet, pujaixes el diari amb un bon vermut, o sigui, n'hi ha per tots. Bueno, amigues mios, amigues mios, ara estem molt bé, però ja ens hem d'acomiadar. El Carles ja fa senyals a les mans, per tant, fins el proper dimecres, o bé fins a dissabte, si ens voleu tornar a escoltar. Senyores, senyors, molt bona nit, o bé molt bon dia. Adéu, ciao. Ràdios de Cern 98.1 Ara escoltes, ràdio d'Esfern, sintonitzes, ràdio d'Esfern, la ràdio de Sant Just, sintonitzes, ràdio d'Espera. A l'Espècia. A l'Espècia. A l'Espècia. A l'Espècia. A l'Espècia. A l'Espècia.