Primavera canviant, Lamborghini del Papa, Verdaguer, poltergeist a Gràcia, paraigües, calçotades, puntualitat i cotxe elèctric

60 i més Molt bon capvespre, amics oients de Ràdio d'Esvern. Dimecres, i una tarda vespre força agradable, malgrat el temps variat que venim gaudint. Com cada setmana, esperem que els temes que hem escollit siguin interessants i aments. Almenys, aquesta és la intenció d'aquest equip que us saluden des de la taula de redacció. La Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puig de Vall, en Carles Hernández Rius i una servidora de vostès, la Joana Algarra, que us diuen Endavant 60 i més. Quina primavera, senyors! Tan excepcional! És la que estem gaudint. Una primavera com les d'abans, hagués dit la meva bona mare. Fa un sol espaterrant. Surts de casa per fer tres o quatre gestions, aprofitant l'agradable temperatura, i tot d'una et cau del cel una massa immensa d'aigua que et deixa ben desmanegada o desmanegat, que els ruixats no distingeixen si el públic és femení o masculí o amb dos, que és el més natural. I mireu si distingeixen poc que no han respectat en absolut la immensa feina feta pel veïnat de Sitges per aconseguir aquelles catifes florals tan precioses que l'aigua se'n van portar carrer avall segons manés el pendent. Les tempestes podien haver esperat una mica, ja que dilluns va fer, al matí, sobretot, un sol esplendent. Ben veritat és que mai plou a gust de tothom. Fins demà! A la revista Llobregat Motor, del passat mes de maig, llegíem un titular que ens va cridar l'atenció. Deia El Lamborghini del Papa surt a subhasta. Tots els diners que es recaudin per a aquest cotxe que la marca va regalar al pontífex es destinaran a causes benèfiques. I l'article diu així. Amb una història realment llarga i interessant, el vehicle en el qual es desplaça el Sant Pare, que es coneix amb el nom popular de Papa Mòbil, sempre ha estat objecte d'interès. Però d'entre tots els models que han format part del garatge Vaticà, és probable que cap de tots ells sigui tan espectacular com el que va rebre el passat mes de novembre el Papa Francesc. Un Lamborghini Huracà L.P.610-4. Aquest esportiu italià, una verdadera obra d'enginyeria en si mateix, és encara més especial d'allò que es considera normal, ja que mitjançant la divisió de la personalització de l'Umbargini AdPerson, ha estat decorat amb els colors de l'estat Vaticà. La carroceria, pintada amb el color blanc Monoceros i adornat amb línies i detalls en groc, Gialio Tiberino. A més a més, ha completat amb unes destacades llantes negres. L'interior presenta una combinació cromàtica similar amb tapeixeria de cuir i ant, també en tons blancs i negre, amb els daurats com a elements de contrast per a les costures. Tots els detalls del motor, que són força complicats, ens diuen que aquest automòbil és capaç d'accelerar de 0 a 100 km per hora en 3 segons i que pot arribar als 325 km per hora de velocitat punta. Això pel que fa a l'aspecte físic del catxarrito, però se li afegeix un altre element que el fa força valuós pels col·leccionistes. El Sant Pare el va beneir en l'acte d'entrega el novembre passat, cosa que, sens dubte, posa un valor afegit per a tots els que pugin per ell. RM Sotheby's de Londres espera que la puja guanyadora estigui entre els 250.000 i els 350.000 euros. Tots els diners que recaptin aniran a integrar les causes benèfiques de la següent manera. Un 70% a la ciutat iraquianiana de Ninive. Un 10% per a l'organització Amici per el Centrifa Africa, no? Centràfica. Centràfica. Ciru... No, Òlius. Òlius. Ah, sí, Òlius. I un altre 10% per al grup internacional Cirurgens Amici de la Meny. I el 10% restant per a l'associació Papa Joan XXIII. Cal dir que serà una subhasta força profitosa. de la Meny. El 10% restant Em toca a mi, no? Sí, senyora. Molt bé. Doncs jo continuo amb la literatura d'aquí de Catalunya i dels nostres homes prohomes, com si diguéssim. I avui parlarem de Jacint Verdaguer, un poeta amb àngels i dimonis. Quan Jacint Verdaguer, que va existir de 1843, a 1902, va publicar O de Barcelona, l'impacte que va ocassar l'escrit entre la gent va ser gairebé de la nit al dia que convertir amb ell el poeta de Barcelona. Com a fet absolutament extraordinari per l'època, l'Ajuntament de la ciutat, va fer una edició de 100.000 exemplars de l'obra. Sempre, lligat a l'arcabisbat David Verdaguer, Verdaguer acceptarà viatjar amb la companyia naviera d'Antoni López Marqués de Comillas, com a inspector dels capellans de l'empresa. El seu periple marítim, que durà dos anys, segurament influirà a l'hora d'escriure a l'Atlàntida. De tornada del viatge, es converteix en mossèn particular de la família a Comillas i disposa d'una cel·la monacal al carrer Canuda. Ja convertit en un escritor molt popular, Verdaguer no podia acceptar la idea que el Marqués de Comillas trafiqués amb els claus africans. Mogut per aquest fet, decideix repartir diners de l'empresari entre la gent necessitada. I davant d'aquesta actitud, el Marqués trenca relacions amb el religiós. Va dir ell el Tanto, no? en què va de Canto. Diu el mossèn Joaquín Pinyol iniciarà Verdaguer en la pràctica de l'exorcisme, fet que li causarà el rebuig de molta gent. Tan sols alguns emis comprendran la crisi del poeta i estaran al seu costat fins al final. Davant dels rumors, el bisbe de Vic retirarà la llicència sacerdotal a Verdaguer i l'envia al santuari de la gleba perquè reposi. però el poeta interpretarà aquest gest com un mandejament. En aquesta època la seva perdoneu que això continua aquí darrere. Diu la seva salut va començar a debilitar-se i va córrer el rumor que el seu estat mental estava alterat. Tament que acabessin prenent-lo per boig Verdaguer es va retractar dels seus actes davant del bisbe de Vic que le retornarà la seva llicència. Però l'escritor ja estava tocat de mort i expirarà a causa d'una tuberculosi el 1902 a Vila Joana una finca de Vallvidrera. Segons una biografia de l'escritor Sebastià Joan Arbó un senyor que va viure de 1902 a 1984 les floristes de les Rambles van llançar tantes flors al pas de la cubitiva que portava el fèretre de Verdaguer que el poeta va abandonar el carrer sobre una espècie catifa florida. Aquest homenatge popular va ser va fer la realitat de Jamai tanta florida s'ha vist en son jardí de la seva oda a Barcelona. El seu cos va estar enterrat al cementiri de Montjuïc. Ja sabeu alguna cosa més d'en Verdaguer. El pròxim dia continuarem amb Maragall. Molt bé. El Maragall poeta. Ja, ja, ja. I ara anem amb el que li agrada a la Montse que l'altre dia no va venir i t'ho vam dedicar, eh, Montse? Els seus perits aquests que surten per aquí. El Joan Maria també li agrada una mica, eh? Joan Maria? No gaire. Les tonteries que arribien a escriure i la gent que s'ho crevia encara. Bueno, però escolta tu, eh? Ah, que d'octubre és molt lliure. De ver-les aigua, eh? Com deia aquell, jo no en credo en veigues però a ver-les aigua. Sí, això els adieus diuen, sí. Sí. Bueno, aquest fa gràcia. Vosaltres vau veure aquella pel·lícula que es deia Poltergeist. Ai, sí. A mi de gràcia res. Bueno, home... Oh, m'han posat els nervis de punta. De gràcia res. Doncs aquí és els poltergeist. Els poltergeist. Els poltergeist. De gràcia. De gràcia, eh? De gràcia. Del meu barri, vaja. Sí, del teu barri, sí. Diu, als baixos de l'edifici del número 43 del carrer Francisco Giné es documenta un dels poltergeist, terme alemany que significa esperit sorollós, més recent de la història de Barcelona. En l'any 1935, la família Monroig i Mendoza va patir les malèvoles entre mel i adures pròpies d'aquests follets. Les manifestacions van començar la nit del diumenge dia 10 de febrer, tot just quan el pare de l'Enric va sortir cap a la seva feina de vigilant nocturn. La família ja dormia quan en el silenci de la nit va començar a sentir-se violents cops a les parets exteriors de l'edifici. El primogènit dels Monroig es va aixecar intrigat i en encendre el llum del menjador va poder observar com els calaixos del bufet s'obrien tots sols i es desplomaven a terra en gran estrèpid. Després de la família es van aixecar tots els inquilins de l'edifici, testimonis d'excepció dels cops que seguien sonant i van decidir avisar el serenu que en aquella època feia la ronda pels carrers per si algú veí necessitava precisar dels seus serveis. El vigilant va practicar un excessiu registre en el transcurs del qual els sorolls van cessar sobtadament però tot just cadascú que va tornar a casa seva van començar de nou fins a la matinada en què l'Enric Monroig va poder percebre on tornar de la feina. Aquell mateix matí l'home va presentar denúncia a la Guàrdia Urbana del districte des d'on es va notificar a la delegació de la policia. Una inspecció realitzada a l'edifici per una parella de guàrdies de sal va donar resultats negatius. La tranquil·litat més absoluta va ser la tònica de la nit del dilluns 11 de febrer per la qual cosa tothom va creure que els fenòmenos hi havien remès. Però l'undemà a la nit van tornar a sentir-se els violents cops i alguns veïns van poder contemplar com una cadira del menjador dels Montroig dansava i queia i s'aixecava sense que ningú no la toqués. El llum girava tot sol, el rellotge de la paret s'aturava i després s'ajustava alhora tot solet i forquilles, que les culleres ganivets flotaven en el aire. Ombres blanques circulaven pels corredors com àlits gelats. De sobte les lluns van començar a titillar, els vidres de la finestra tremolar i una potent granissada va deixar en pocs instants el pati cobert d'una blanca catifa de gel. La ràdio i la premsa es va fer eco d'aquells estranys succesos. La revista Estampa i Crónica va arribar a publicar fotografies dels testimonis amb grans titulars com ara guàrdies de assalto vigilan la puerta de la casa donde eligieron residencia a los duentes para impedir que el público s'estacione ante ellas. Els fenòmenos no van remetre fins que els monroig i alguns altres inquilins de l'edifici que tenia i que té el mateix aspecte que ara ja que no s'ho feia cap modificació del que va passar decidiren mudar-se d'una altra banda. Adeu senyors. Adeu. Què ha passat Joan Maria? No, no ha passat no ha passat res. No, no ha passat res eh, no direu que aquí no hi ha sang i fetja. No, res de sang i fetja. Precisament va ser l'any que els meus pares van anar a viure al barri el 35. No, no, jo vaig anar a dir això dos anys després. Però, clar la casa era nova però estava a prop i encara es comentava eh, sí, sí, sí. Encara es comentava. Sí, sí. Ara la meva mare que era molt forta deia tot això són comèdies. Jo m'imagino que d'alguna manera o una altra a algú l'interessaria però com no s'ha tocat ojo perquè potser a algú l'interessaria fer cuidar la finca per fer alguna cosa però si no l'han tocada no l'han fet res. Hi ha coses que no tenen. estranyes però el Patillos Volants n'és una que se'n parla se n'ha a parlar molt. Sí, i tant. Però el que realment a mi m'afascina i no m'agrada tocar aquest tema per si acas és els que estan posseïts del dimoni. Ah, bueno. I això a la iglesia encara actualment hi ha capellans que s'han dedicat a treure dimonis. N'hi ha, n'hi ha. Sí, sí, sí. Bueno, llavors escolta, si diuen que no hi ha enferm com és que hi ha dimonis? No, perquè no, no, no. És un tema que cuida. Bueno, estic tractant molt d'allò. L'únic que passa és que en aquests casos d'un exorcisme en realitat s'ha demostrat científicament, medicament, psiquiatria, medicina, el que sigui, que aquella persona no té unes neurosis o no té una cosa d'aquestes. Quan hi ha la medicina és impossible no els curen d'eros. Però a vegades n'hi ha casos d'aquests que i després miraculosament es curen. Ja, ja, ja. Què ha passat? Llavors saps què passa? Que la medicina no pot intervenir dintre del cervell de les persones. Causes estranyes, no? Perquè quan una persona es mora és com una pantalla d'un ordinador. Això ho va dir una amiga que tu i jo coneixem. Ja, ja, ja. Es queda en blanc i afortunadament encara d'això va descobrir les terminacions Ramon i Cajal les terminacions nervioses. però fora d'allò és que físicament no s'ha aconseguit encara trobar un motiu físic que que faci aquestes manifestacions o que faci aquests fenomenos. o sigui, que les que les expliqui. Sí, ara de moment la cosa està parada. El que passa és que hi ha temporades com deia abans el Joan Maria això dels platillos volantes ovnis que diuen que si eren que si era que aquí que allà n'hi ha una cosa que això d'allò els núvols lenticulares que sembla com una llantia i que havia donat i segons com ho contrasten o segons sembla que siguin platillos volantes. Sí. Bueno, però Sí. Eh? I moltes vegades els atacs d'epilèptia deien que estaven posits del dimoni. No, no, no. Però bueno, ara això sí. Ara ja això ja està bastant. No, el que per exemple sí que queda molt raro i això és veritat i ha passat d'aquestes persones que estan posseïdes que a vegades comencen a parlar en un idioma arameo o un idioma antí i amb una veu que no és la seva. I aleshores això no ho anà estudiant i aquella persona ha estat influïda en res. I dius vale, tito. Sí, això li passava al tonto del poble del meu marit que es passava tot a les nins passant per els camins cantant en soltes però en soltes exactes de missa de difunts i no sabia llegir ni escriure i a més a més no havia anat a escola és que no i a més a més amb un parlar una nit va anomenar alcalde de no sé què del pueblo de los guiles al nieto de doña escolta'm però en paraules absolutament leguleia qui li ha ensenyat aquest home i mira era un cas extraordinari i les cacofonies també amb el cas de mort certificat de mort i al cap de 10 minuts resulta que ressuscita i llavors resulta que sap tot el que havien enronat les persones ho ha sentit tot i ara es veu que els científics diuen que la consciència no ha mort llavors on va parar la consciència ah qui lo sa i tant jo sempre dic que el ser humà és tan perfecte tan hermosamente perfecto que per què ha de desaparèixer del tot o sigui físicament se transforma com totes les matèries mal dit o Carme jo aquest llibre que fa gràcia se transforma en formida de fet som energia i l'energia es transforma ens transforma bé posa un icona de música sí poca a poca que no ens distregui d'aquesta i portem i portem Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! El Diluvio aconseguir una sortida implantació intensificada pels anuncis en premsa i revistes, en què es remarcava que els seus articles eren famosos a tota la península i també al Marroc. Va ser en aquells anys que va participar en diferents fires europees i americanes fins a aconseguir un gran reconeixement internacional. Per promocionar la compra, els responsables del màrqueting van idear obsequis molt originals, com per exemple la possibilitat d'adquirir parcel·les al Vallès, destinades a la construcció de segones residències. i també participacions amb la posada en marxa de l'hotel El Ferell. Però! Ja hem arribat al disortat però! Al final del segle XX, l'arribada massiva de paraigües plegables fabricats a la Xina va capgirar la situació. Aquests productes de poca qualitat i baix preu van ser molt ben acollits pels consumidors i es va iniciar una terrible competició amb els productes locals que van donar lloc a una profunda crisi de la qual els locals ja no es recuperarien. Amb la desaparició d'aquesta indústria local, es va perdre un ofici femení que havia tingut un llarguíssim període d'esplendor durant el segle XIX i bona part del segle XX. El de paraigüera, una feina que consistia en cosir les teles ja fos als tallers o al domicili particular. També van desaparèixer els tallers de reparació i els esmolets amb volants que, a banda de recuperar el tall de ganivets i tisores, també es dedicaven a adobar les vernilles de paraigües malmesos per l'ús. Actualment són poquíssims els artesans, fabricants i botiguers especialitzats en aquest tipus de feina. A Barcelona només sobreviuen els que es dediquen a fer paraigües de fantasia destinats a la publicitat o al cinema, o bé els que produeixen models de luxe amb robes dissenyades per reconeguts creadors, fonamentalment orientats a l'alta costura i a les seves desfilades. I és una llàstima haver perdut aquesta indústria perquè és realment útil portar a la bossa un paraigües i si és petit, efectiu i bonic, molt millor. Molt bé. Música per gaudir A Música per gaudir escoltarem la polca Tic Tac 365 de Jog amb Estrabos Fills en interpretació de l'Orquestra Sinfònica de Ràdio Televisió Espanyola sota la direcció d'Enric García Asensio. Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir Avui visitar A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir A Música per gaudir Fins demà! I ara la Montcita, amb els seus consells i les seves divulgacions de coses naturals per menjar o per gaudir de bona salut. Mira, els orígens de les calçotades. Ah, molt bé. Un menjar comunitari, de trobada, de festa i de tradició. Els calçots, àlium cepa, tan coneguts amb el nom de cebolletes, són una varietat de cebes blanques, tendres, poc bulboses i d'un sabor molt suau. Originàries de la comarca de l'Alcamp, el nom de calçot deriva de la forma de plantar-lo, mig enterrat en la terra, tècnica que es coneix amb el nom de calçà. Així es aconsegueix que el brot sigui més tendre, llarg i blanc. Per allargar, es calça afegint més terra a la base perquè la ceba tingui d'estirar-se buscant la llum. Aquest procés es repeteix dos o tres cops durant el cultiu, has d'arribar a una longitud de 15 a 25 centímetres. El camp de Tarragona, a la vora del mar, amb un hivern suau, és òptim pel cultiu del calçot. De totes maneres, es pot cultivar en zones de l'interior, on les gelades no són mai permanents. En aquests casos, la collita es retracarà unes setmanes respecte a les regions de clima més templat. A principis de l'hivern, una vegada medusos i cultivats, se solen menjar a la brasa o a qui diu a la brasa o assada, o si és el mateix. Avui ens podem trobar més innovacions culinàries amb cremes, amb salses o amb tortes. És que són una mica més dolços que els altres cebollos. Sí, són més delicats. El sabor és més suau. És més suau, és com més dolç. Fer una calçotada és sinònim de menjar, col·lectiu, rices i celebracions. La peculiar forma de menjar els calçots ha convertit les calçotades en una festa genuïna, de trobada i ha despertat curiositat a tot el món. Com en tantes altres tradicions i costums antigues, no sabem exactament quin és l'origen del calçot. En una excavació de la ciutat húngara, Brijetio, durant l'estiu de l'any 2000, un arqueòleg, Lazlo Bosi, va trobar una curiosa pintura que mostrava un home menjant porros capitatos a la típica posició, mano alzada, mirant del cielo. O sigui, això... Menjava una calçotada. Menjava un calçot. Menjava un calçot. O i tant, perquè com s'ha de destapar i l'has d'estir amunt... És la típica posició amb la mà alçada i mirant el cel, introduint el calçot a dintre de la boca. La pintura data del segle III de la nostra era i, segons la vestimenta de l'home, aquest seria un esclau. Encara que la versió més extesa és la que parla d'un camperol de Valls, conegut amb el nom de Xat de Benages, sobre el que es diu que a finals del segle XIX va donar un ús a les cebes velles, brotades a la brasa, però es va distreure i se li van cremar. I va ser per atzar quan va descobrir un sabor curiós i molt bo. La cebolla, la ceba, havia adquirit una textura molt tendra i un gust com un toc dolç. Un toc dolç. Se les va menjar acompanyat d'una salsa semblant al romesco més lleuger. O sigui, sembla ser que aquesta manera accidentada es va inventar la recepta que avui en dia mengem com els calçots o les calçotades, un dels plats típics per excel·lència del patrimoni gastronòmic català. I es diu, des d'aleshores, que les famílies de Valls van començar a celebrar menjars festius a les masies, fent calçots a la brasa i amb el pas del temps, la calçotada és un aconteixement i un menjar tradicional que amb els anys i per fortuna ha arribat a tota Catalunya i més enllà, al calçot de Valls. Està protegit per la indicació geogràfica des de 1995, un distintiu de qualitat europeu que otorga amb alguns productes una funció del seu origen. Les calçotades s'acostumen a celebrar a finals de la tardor, fins al mes de març o principis d'abril, segons la temporada. És un plat del menú típic de calçotada. Són els calçots, normalment entre 10 i 20 per persona, que se serveixen amb les teules per mantenir la temperatura i amb la salsa típica que els acompanya o la xativada o bé una varietat de romesco. Després se solen menjar altres hortalisses a la brasa amb pa torrat, sucat amb tomàquet, acompanyat de vi negre o de cava. I per postre es solia menjar una taronja. Però últimament s'ha introduït també la crema catalana i altres elaboracions de pasteleria. Això pel que fa a les postres, però no diem que acompanyem amb els calçots bones botifarres i bona carn a la brasa. És que aquesta de no és molt ecològica. És molt vegetariana. Els calçots s'han de coure amb llama viva. Sí, sí, perquè es crema. Com se diu les ceps, que són sarmientos? Sarmientos, en castellà sarmientos, sí. I es serveixen tal com surten de la parrilla. S'han de pelar-los i mullar-los a la salsa. Des de fa uns anys... Però no tothom sap pelar-los, eh? No, no, no. S'han estirat les tres puntetes de dintre. Sí, sí. Hi ha que pelar-los i menjar-los amb la salsa. I des de fa uns anys, sobretot als restaurants, és costum posar-se un pitet per evitar d'atacar-se la roba. Però tradicionalment el pitet no s'utilitzava. Així que es menjaven calçots, que seria... I es posava un fet d'un porc. Cada any es fan unes collites aproximadament de 55 milions de calçots, el 10% dels quals porten l'etiqueta de denominació d'origen. I, G, P, calçot de valls. Molt bé. Molt bé. Bé, doncs la pròxima vegada anirem a menjar calçots. Sí, però i sense posar-se guants de plàstic, eh? Ah, sí, sí, no. I ara ja es posa a trotar-se els dins. No, amb el pitet sí, perquè acabes fet una porqueria. Doncs ja està. Molt bé. Aviam, Jean-Marie, tu què has portat avui? Ah, mira, avui parlarem de la puntualitat. Ah, ah. O sigui que estaves disgustat perquè sempre arribes al primer, no? Bé, bé. Està acostumat. Sí. Tratant amb senyores, oi, a vegades? És un acostum mera. Sí. Bé, com hagi dit això... Ja ho parlaré, ja en parlaré. Molt bé. Bé, la puntualitat està lligada al control del temps, la qual cosa no era necessari fins que va arribar la industrialització del país. Llavors les persones van tenir la necessitat d'arribar a treballar a les empreses a l'hora convinguda. El problema era que quasi ningú es podia permetre el luxe de tenir un rellotge. Estic parlant dels primers anys del segle passat. Les empreses van haver d'instal·lar sirenes per indicar les hores de començar i acabar les jornades de treball i, a la vegada, els ajuntaments també van instal·lar rellotges als campanars de l'església, principalment. De mica en mica, la gent més adinerada va començar a comprar rellotges de butxaca primer i de canell més tard, fins a arribar a ser el rellotge un estri imprescindible. Tornem a la puntualitat. Quins són, enguany, els països en els quals els seus ciutadans són més puntuals? Suposo que els anglesos. Doncs sembla ser... No. Aquí no hi figurem. No m'he pas inventat. Deixa-ho a tret un article. Ja, ja. Doncs sembla ser que els cinc primers països en el ranqui mundial són Alemanya, Suïssa, Japó, Suècia i Holanda. Oh. I, a l'inversa, quins són els pitjors? Aràbia Saudita, Índia, Nigèria, Quènia i la Xina. Del més puntuals, quatre són europeus del nord, l'altre asiàtic, el Japó. Tots amb un nivell cultural remarcable, uns amb una alta demografia i els altres més baixa. Del pitjors, el denominador comú són l'alta demografia, amb un analfabetisme secular i, fins i tot, fa poc, quasi no tenien indústria. Per tant, per ells el temps no valia per res. I el nostre país? Són les persones puntuals? Sí. Doncs hi ha gent de tota mena. Sí. Però encara ens falta arribar al nivell dels altres europeus al nord. Per és que ells són europeus al nord. Nosaltres som del sud. Nosaltres som del sud. I a més a més, llatins i mediterranis, home. Bé, segurament els que no són puntuals no s'han preocupat mai de pensar que la seva actitud és prepotent. Que m'esperi l'altre. Jo sóc més important. Per això arribo a tot l'últim. En qualsevol cas, és una falta greu d'educació i menyspreu envers els altres. Molt tant. Si on fa negocis a l'estranger, a països del primer món, que vagi molt en compte de ser puntual, perquè no li toleraran ser impuntual. Ser puntual indica ser una persona adequada i curosa, amb el temps de les altres persones. Val la pena pensar-hi. Oh, i tant que sí. I tant que sí. Molt correcte. Ja ha fet el discurset, avui. No, no, però ho diria que el que deia ara el Joan Maria és això. És una mica abusat el temps de l'altre. És una falta d'educació i cortesia. Jo puntual em té que passar un daltabaix perquè no sigui puntual. Jo també tinc molta mania d'arribar a la... Bueno, jo per la feina, perquè a la feina tocaven campanes i havies d'estar allà. Hi havia cinc minuts de campanes i havien d'estar allà. I ho sento, s'havia de parlar. A l'entrada és a les nou i a les nou i cinc, tanquen la porta. I tant. És el mateix. És una regla. En anglès, que també eren puntuals i aquí no ha sortit en l'article, però bueno, n'hi ha dues preposicions, una que es diu on time i l'altra in time. On time vol dir just. En temps. No, no, no. On time vol dir puntual. Puntual. Please. Ten o'clock on time. Come here. Vale. Sí, sí. En canvi in time vol dir tens marge. Però marge sempre abans va anar en temps. No, no, no passa del temps. Molt bé, aviam, quants minutes no ens queden? Sí. Carles, quants minuts ens queden? No, no ens fa cas. Bé, és igual, mira, comencem. L'actualitat automobilística sembla estar molt encaparrada en donar la raó al nostre company en Joan Maria, ja que en un article d'una publicació especialitzada llegíem el titular següent. Viatjar en un cotxe elèctric és cinc vegades més barat que en un de benzina. L'article diu així. Els vehicles elèctrics atrauen cada cop més a un públic que considera que per segons quina sigui la mena d'usos és una opció més rentable. A més, hi ha una raó que pot resultar molt convincent. Un viatge en un cotxe elèctric costa cinc vegades menys que en un cotxe de combustió. Aquesta és una de les raons que va inclinant a poc a poc el favor del públic comparador de cap a aquest tipus de vehicles. Segons els últims estudis de mercat, en aquest moment el 57% dels compradors no descarta comprar un vehicle elèctric o híbrid. Inconvenients, preu inicial que és considerat car. A més, que els punts de recàrrega són encara insuficients, sobretot per les distàncies de més de 100 quilòmetres. Malgrat això, la tendència va canviant lentament i els fabricants estan incrementant les inversions per reduir aquests inconvenients. A poc a poc els preus van baixant i l'autonomia s'incrementa. I si es segueix aquesta línia de fabricació, l'estimació és que l'any 2020 hi haurà sobre uns 20 milions de cotxes elèctrics en tot el món. De moment, el passat 2017 es van registrar a tot l'Estat 8.645 matriculacions d'aquest tipus de cotxe, una xifra que suposa un augment del 82% comparant-la amb la de l'anterior 2016. D'altra banda, l'estalvi de diners resulta incontestable quan parlem d'estalvi de combustible. Recórrer 100 quilòmetres amb un cotxe elèctric costaria 1 euro en 1.000 cèntims, sempre i quan la recàrrega s'efectués en tarifa nocturna, mentre que el cost de combustible fòssil, o sigui benzina, és de 5 a 6 euros, segons els models. Resultat, de 4 a 5 vegades més car. També s'ha de tenir en compte les possibilitats de subvencions que va prometre l'anterior govern, encara que sense aprovar, en tot el que va d'any. Aquests eren prou atractives. Fins a 5.500 euros per compra, més els mils que s'aporten pels punts de recàrrega. També hi ha promeses econòmiques d'alguns concessionaris, comunitats autonòmiques i ajuntaments, tot sigui per afavorir l'ús. I atenció, avantatges fiscals. Els vehicles elèctrics estan absentes de pagar l'impost de matriculació. Arreu d'Europa tampoc es paga, l'únic que paga és Espanya. O sigui que aquí, això... En algunes províncies tenen descomptes especials en l'impost de circulació, que poden arribar al 75%. També tenen avantatges en l'aparcament de segons en quines ciutats, perquè la seva majoria, aquests vehicles, estan absentes de pagar-ho. Quan el manteniment, segons dades donades per l'AudioDatex, el manteniment d'un cotxe elèctric és un 56% més barat que el d'un cotxe de combustió, ja que té un 60% menys de peces per a revisar. I finalment, la contaminació acústica, segons molts dels especialistes dedicats al control del soroll, del trànsit rodar normal, aquest ocasiona el 80% de l'excés del soroll que les ciutats poden suportar, degut al funcionament dels motors i dels trups d'escapament dels cotxes de combustió. Amb totes aquestes dades, sembla ser que tot són avantatges en un principi. I una de les més importants, la contaminació ambiental. Però, a mi personalment, m'escaven, i perdoneu, per el motintempestiu, tantes avantatges. No us semblen masses avantatges? I quan passi el temps, què passarà? Tu què em dius, Joan Maria? Mira, entre altres coses, és veritat que és un dels futurs, perquè almenys a la ciutat, pel tub d'escapament no meten res, per tant és més net. Sí, però l'electricitat sí que s'ha de fer. I si fem l'electricitat aquí, com el carbó, o amb altres coses brutes, el que fem és treure d'un lloc a un altre. I amb això no arreglem res. Tinguem en compte que Vic, que és un lloc al mig de muntanyes, que era tan maco, i per tant deu que respirava molt bé, doncs ara resulta que, com que la marinada porta tota la contaminació de Barcelona, cap a la zona de Vic. que ja tenen greus problemes de contaminació de Vic. Per tant, amb això dels cotxes passarà el mateix. Passarà igual. Necessitarem l'electricitat, que la providem a un altre lloc. Aquí estarem més nets, però la brutícia la portem a un altre lloc. Portarem cap a una altra banda. Per tant, no arreglem res. Totes les coses que són una energia neta, eòlica, la de les plaques solars i tota la mandanga, estava subvencionada, grans proposicions. De cop i volta van tallar. Sí, sí, sí, en sec, eh? Ara anem tard. El govern no ha fet res. No tenim ni enxufes, no tenim prou electricitat pel cotxe. Ara en venem 8.000 a l'any, segons diuen aquí. Sí, sí. Bueno, sobra un millor, no és res. No és res. Segurament d'aquí dos anys, aquí l'any 2000, diu que... 2020. 2020. Bueno, el 2020 és d'aquí dos anys. Sí. De 8.000, què anirem? 100.000? Res. Bueno, 100.000. I haurem muntat totes unes infraestudes al carrer, que valen molts cèntims de connectar. Sí, i tant. I llavors ens vindrà el cotxe de motor de combustió, perdó, de combustió, d'hidrogen, aquest sí que no contamina, i tot aquest gasto l'haurà fet per res. Però això trigarà molt, perquè els ens, els grans lobbies que tenen la gasolina al seu guany, amb l'hidrogen... Ja ho aniran frenant. Ja ho aniran frenant. Però el cotxe d'hidrogen és una realitat. Hi ha marques que ja el té. Sí, sí, però ja fa més de 20 anys que es donar-les això. El tanto de fer molt de gàstic, ara, preparar-nos... El hidrogen era el que funcionava, el sepel·lín? Sí. Era funcionar amb hidrogen? Hidrogen, sí. Hidrogen, sí. Sí. Ara no parlis del sepel·lín. si es protegeix igual malament. És que és un dels retards per assegurar-se que els dipòsits que el hidrogen són prou segurs. Aquest és un dels problemes estratècics que hi ha. Si no, ja feia... Fa anys que està inventat. Ja i tant. Però bueno, ens podem trobar això, que fem molt de gasto ara electrificant les cases i els... Ja per res. I després surti massivament... L'altre combustible. i jo l'hem llançat molts diners. Sí, sí. Bé. No ho està passant en molts diners. Doncs ja sento la sintonia així de fons. Això vol dir que el Carles ja ens diu que hem complert el nostre temps. El cupo. El cupo. El millor seria que per les ciutats ens acostuméssim a anar caminant i al transport públic. I qui pugui. Qui pugui, no, no exigiu tant caminar. Perquè la red de metro que tenim a Barcelona hi ha no gaires ciutats al món que la tingui. Sí, i tant. El que passa és que hi ha molta gent que s'ha acostumat tota la vida i no hi ha baixat mai en aquell forat. No el deixen ni per anar a comprar aspirines a l'apermació. O i tant, ha de ser de porta a porta. Bé, doncs, nosaltres, mentrestant, estarem esperant-vos el dimecres vinent per si us podeu interessar pels aquests temes que portem aquí al vostre enteniment. Aviam què us sembla. Mentrestant, recordeu que el dissabte tornem a ser en aquest mateix programa en segona audició. Fins aleshores, senyores, senyors, molt bona tarda, tarda, perquè encara fa bo i fa fallor. Ara són els 9 i encara està la claretat. Sí, sí, sí, sí. I si no, doncs molt bon dia, que mig dia també és molt bonic. Que d'aquí al dissabte segurament no plourà, senyors, estigueu contents. No ho sé, no ho sé, eh? Jo no ho asseguraria tant. Com deia el poeta, com més fos és quan hi veig calor. Sí, molt bé, senyores, senyors, passeu bé. Adéu-siau. Ara escoltes ràdio d'esfern, sintonitzes, ràdio d'esfern, la ràdio de Sant Just, 98.1. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella...