Primavera i salut, autobusos vs. tramvies, “Fantasmes del Corralet”, Dr. Durán i Reynals, eCall, ous i germinats, i Ciutadella

Seixanta i més. Una setmana més. I que setmana! Tant que s'havíem alegrat de l'arribada de la bonica primavera, però sí, d'una primavera d'allò més convulsa. Vent, núvols i pluja, molta pluja. 2017 va ser un any dels més secs en més de 100 anys. I, per portar la contrària, aquest 2018 ha començat mullat i ben remullat. Neu a les muntanyes, pluja i fins pedra a les valls, a les ciutats. Als rius plens, fins arribar al mar. I, conseqüència desagradable i trista, algunes persones que ja no tornaran a veure aquesta meravellosa pluja i aquesta meravellosa primavera. Però, la vida segueix, i nosaltres, l'equip de Seixanta i més, som aquí, a Ràdio d'Esvern, per passar, en aquesta sintonia, una hora d'entreteniment amb els seus oients. Comentaris, música, curiositats, història, de tot una mica per amenitzar aquest espai, que es tornarà a repetir, si Déu vol, el proper dissabte, a les 11 del matí. Bé, per començar, parlarem sobre temes de salut. La setmana passada, la Montse ens parlava sobre la renovació del nostre organisme en aquest temps de primavera. Doncs bé, en aquests dies, segurament, alguns de nosaltres ens sentim cansats, sense forces, sense gaire ganes de menjar, manca de concentració... A vegades, ens costa agafar son. Aquests símptomes són poc alarmants i de curta durada i remeten normalment al cap d'uns dies sense necessitat de cap tractament. Estem patint un brot d'estènia primaveral. Per alloujar els símptomes d'aquesta molèstia, és recomanable respectar les hores de son, fer exercici físic moderat i portar una dieta sana i equilibrada. prendre una bona quantitat de vitamines, minerals i altres nutrients, com, per exemple, la fibra i els antioxidants. És clau per mantenir la vitalitat durant la primavera. I tot això, l'aportació de nutrients presa en una dieta diària, no és suficient i cal recórrer a una aportació suplementària de vitamines i minerals. I d'insectes, ara... Insectes, és el que... Sí, sí, les venen, els venen. Sí, sí, molt calç. Sí, la senyora l'ha tastat, però diu, no, no comprar-lo no el compraria. Bé, en aquest cas, el millor que podem fer és demanar consell al nostre farmacèutic de confiança. Per combatre el cansament, res millor que els productes naturals com el ginseng, l'espirulina o el geler... La gelera real. Sí. Però recorda que, en aquest cas, aquests tipus de productes substituïeixen una alimentació sana i equilibrada. A la primavera, l'augment de les hores de llum fa que l'organisme s'agregui menys melatonina i l'hormona que fa que sentim que som quan és fosc i que ens despertem quan surt el sol per tornar a reequilibrar el ritme biològic i aconseguir dormir les 8 hores que aconsella l'Organització Mundial de la Salut podem prendre suplements a base de melatonina. L'accessí físic estimula la producció d'endorfines, també anomenades hormones de la felicitat. Les endorfines són petites proteïnes que tenen el seu origen en el cervell, la funció de les quals és estimular els centres de plaer que ens proporcionen sensacions de felicitat, de sentir-nos bé, al mateix temps que alleugen el dolor i el malestar provocats per l'estènia primaveral. Aquests són alguns aliments que ens poden proporcionar vitalitat en aquest estat d'estènia. Vegetals de temporada, per exemple, forçamanides verdes, sucs de fruites en còctels nutricionals que ajuden a enfortir el sistema immunitari gràcies a les vitamines i minerals que contenen. Però, alerta! S'han de prendre aquests còctels immediatament després de ser fets, ja que si passa temps s'oxiden i perden gran part de la seva eficàcia. Un altre aliment aconsellable és la ingesta de peix blau, que és molt ric en àcids grassos, omega 3, un nutrient ideal per augmentar les nostres defenses i, sobretot, beure molta aigua. A la primavera, amb l'augment de les temperatures, entre cometes, hidratar-nos ens ajudaria a compensar la pèrdua hídrica en cas que suem a causa d'experimentar calor. Aquest costum de beure aigua és molt beneficiós perquè ajuda a mantenir un bon nivell d'hidratació, fonamentals per als correctes funcionaments fisiològics, bàsics per a la regulació de la tensió arterial, la temperatura corporal o la digestió. I si en algun moment teniu la sensació d'estar molt malalts, sense cap motiu aparent, penseu que la culpa és de la primavera, que, com diu el refrany, la sang altera. i amb l'Ina, que és recollit avui d'important, d'interessant. Continuem amb la cosa de transport de Barcelona. Ah, va bé. Està molt de moda, noia. Ara amb els tramvies que sí i tramvies que no. Diu La guerra pel control de les quatre rodes. La companyia la catalana era l'empresa de rippers, veieu què és, eh? Més important de Barcelona. Els rippers eren antigues diligències col·lectives, sense vies, llançades per dos o quatre mules. Veient l'impacte que havien causat els tramvies electrificats i desitjant competir amb el transport urbà, els responsables de l'empresa van posar els ulls en una novetat revolucionària que en el 1905 havia fet la seva primera aparició a París. Vehicles de dos pisos amb motor de gasolina. La companyia va sol·licitar permís a l'Ajuntament per canviar els seus rippers d'atracció a sang per un d'aquests ônibus. Ho faria en el seu trajecte de la plaça de Catalunya a la plaça Trilla de Gràcia per la Rambla Catalunya. Tot i que les companyies de tramvies van posar el crit al cel, Barcelona va poder inaugurar el seu servei d'autobusos a l'agost de 1906. La primera línia d'autobusos tenia 5 unitats. El viatge costava 5 cèntims menys que el tramvia i abans de les 7 del matí el bitllet es pagava a la meitat de preu. El transport col·lectiu havia revelat com un excel·lent font de guanys perquè tothom l'utilitzava. Davant d'aquesta situació va començar llavors un aferrissat boicot per part de l'empresari espanyol Mariano de Foronda segon marquès de Foronda que era el de director de la secció de la companyia de tramvies elèctricos de Barcelona. El marquès va presentar reiterades denúncies a l'Ajuntament perquè els nous vehicles feien soroll s'hi curlaven a més de 8 km per hora i causaven segon ell molts accidents. La veritat és que els autobusos pujaven a Gràcia gairebé tossint i amb escassa potència. Aquestes dificultats unides a la pressió exercida pel llarg braç de Foronda va acabar per esfrontar la companyia i el 1908 s'acaba l'aventura de la catalana. O sigui que ja sabeu hasta donde llega el brazo de la ley. Ei, ei que de la ley. Sí, que ja se lo deixo. Diu els autobusos s'havien retirat però en el 1920 es veia clar que els tramvies no donaven l'abast. Amb la intenció de millorar els serveis l'Ajuntament va demanar a Foronda que posés més unitats però a causa de la postguerra europea aquest no va poder complir-ho. El consultori va aprofitar la mancança per obrir la bretxa i tornar a donar pas als autobusos. Noves impugnacions, protestes i denúncies de Foronda de Foronda però es va tenir que esperar però com la necessitat cridava finalment l'empresari automobilístic anys i de la companyia i va eliminar la competència dels trenvies fent que els autobuses i trenvies fossin complementaris. I va pujar el preu, esclar. El preu unificat. Unificat, eh? Sí. El pròxim dia continuarem amb els transports perquè això no s'acaba. Hasta que no arribem als cotxes elèctrics que proposa el Joan Maria encara teniu els consensos. No, no, no, no. És que anem 100 anys enrere perquè ja hi eren els trenvies que eren elèctrics. Us recordeu tots els titulados que hi havien? Jo havia anat. Jo hi havia anat. Jo treballava al carrer Londres i pujava un trenvia pel carrer Arribau. I jo agafava aquest trenvia per anar a treballar al carrer Londres amb un metge. Primer anava a l'hospital al matí, però a la tarda anava a casa d'aquest metge que l'ajudava. I agafava el trenvia i el trenvia s'agafava. I bueno, fora els trenvies, fora els trenvies, fora els trenvies. I ara em fa gràcia veure, tornen els trenvies. Tota la lluita perquè tornen el trenvia. Són millors, estan molt bé més fets, és molt agradable. He esforçat una vegada només jo amb el trenvia. Sí. I és molt agradable, però... A l'estiu tens aire condicionat, que no fa calor. I a l'hivern... Els autobusos també, eh? Ara sí, però jo he agafat autobusos. Nena, jo anava de fa molts anys. No, no, gaire anys. No, no, havia nevat. I escolta'm, portaven... Havia tres o quatre persones a l'autobús, a l'SJ. Portaven jaqueta. Que horror! Tot el terra ple de neu i tot, amb un fred, però mira, tu, tot se ha por el transporte. Això és, això mateix. D'acord, xiquets. I ara ve allò dels fantasmes. Ui. I avui, abans de començar... Si has dit que era tan gore, tan gore... Sí, era gore, era gore, és gore. Ai, poc Dios. Però mira, escolta tu, en aquest món tot es té que saber. Oi que t'agrada el Tarantino i tots aquests? No, a mi no. A mi sí. Ah, a mi no. Quan és divertit, sí. Ara no m'agrada el sang i fetge. Les d'allò del sang i fetge no. Però aquest és que aquell... No, no és de mi gust. No, diu... Home, sí, aquella de Pulp Fiction és molt divertida, eh? No. Diu, els fantasmes del Corralet. En aquest endret recòndit i tranquil, adossat als murs de l'hospital que ara coneixem en el nom de Jardins del doctor Fleming, va haver-hi fins a principis del segle XX un dels cementiris més tètrics de la ciutat, el fossat del Corralet. S'hi arriba a través del carreró protegit per una reixa situada a Masquerra. Al fons hi havia una capella amb un Sant Crist d'Alegonia, il·luminat per una llàntia de claror malicenta que contribuïa a donar al paratge el seu aspecte sòrdid i desolat. Siniestre. Al fossat... Bueno, és que això ho hem d'imaginar, no? Perquè si no... No, no, ja ho hem d'imaginar, no? Continuem, eh? Va, diu... Al fossat tenia una doble funció. D'una banda, s'hi enterraven els pobres, els rodamons i els bojos, que morien a l'hospital. I de l'altra, s'utilitzava com a dipòsit de dissecció de la veïna Acadèmia de Medicina. Els barcelonins de l'època estaven convençuts que el Corralet, que allà, es feia negoci amb els morts i que els mitges, per estudiar-los, i els bruixots, per fer-hi fatilleries, podien comprar per un duro un cadàver del sexe i de l'edat que els hi convingués. La visió esgarrifosa a través de la reixa dels difunts amortellats, amb miserables brusses, entaforats amb vastes caixes de fusta, i desprendent un espantós ferum d'aci fènic, es completava amb la macabra decoració de les parets que algú havia tingut l'extravagant idea de revestir amb calaveres i ossos humans procedents de tombes, dibuixos de creus i altres emblemes al·lusius. Molt adequats al lloc. Una decoració de primera. A primeríssima hora del matí, sortia per al portal de l'hospital l'anomenat, despectivament, Carro de la Bassa. Demanava fins aquí els cossos dels desgraciats que havien mort durant la nit. El macabre sotreveig d'aquell furgó, estirat per mules sense que els cabells, era ben conegut pels veïns del barri, que procuraven no topar-se'l sota cap concepte. Era missió dels bojos pacífics o dels pobres bors aislats a l'institució benèfica, traslladar els cadàvers a la fossa comuna i donar un cop de mà amb l'estanc que està escurada del cementiri. Aquesta tètrica operació es practicava moltment abans de la quaresma i amb tots els fossars de la ciutat. Consistia en allogerir les tombes per tal de donar cabuda a nous enterraments i en un espectacle espantós capaç de fer esgarrifar el més despreocupat. Es realitzava de nit a la tètrica llum de les torxes i havent estat avisats tots els veïns del barri perquè barressin portes i finestres a fi d'evitar que a les esculers a les cases el farum no s'abundi dels cossos i de les restes de taüts que els enterraments i els seus ajudants anaven traient de les sepultures. Els cadàvers eren despullats dels sudaris i llançats a l'ocera ben atapeïts perquè hi cabessin més i amb els fèretres i les mortalles d'altres restes s'ensenien fogueres podentes que cremaven fins a l'alba. Després de la crema del convent en l'any 1875 tot això escolta és que si ho veus dius quin merder i perdoneu la paraula però diu després de la crema dels convents en l'any 1835 les autoritats municipals van decidir clausurar els cementiris perruquials i convencer els barreronins que adquirissin noves sepultures al cementiri del poble nou. Com que el del Corralet era un cementiri de beneficència va ser dels últims a desaparèixer però es comença a retirar ja la imatge de l'anomenat Sant Crist del Corralet que per fi aleshores havia presidit el fossà des de la seva capella al fons del pati. Per un matí en anar a enterrar tres nens que havien mort a l'hospital en les darreres dies els enterramorts del Corralet descobrir i amb gran sorpresa que la imatge del Crucificat havia retornat misteriosament i molt més se sorprengué quan en anar a buscar els cadaves va trobar que les caixes eren buides. De seguida va córrer el rumor per tota la ciutat que els tres infants eren en realitat tres àngels que tenien la missió de tornar els Sant Crist al seu lloc i les autoritats civils que no volien contrariar el desig dels veïns van permetre que la imatge recuperada fos col·locada amb una capelleta sobre el portal d'entrada del Corralet d'on no va ser retirada fins molts anys més tard. D'altres en canvi ressuscitaren la vella creència que deien que quan un objecte és sostret d'un cementiri o d'una tomba les ànimes en pena dels que s'hi troben persegueixen el culpable i no li donen repòs fins que ha tornat i ha pagat el robatori. I els més descreguts suggereixen que la idea que algun de Sant Prensiu havia venut els tres cadàvers per 15 pessetes alguns estudiants sense escrupuls. S'ha acabat senyors. Jo n'hiro. Avui sí. Avui sí. Ha sigut d'estar en vore, eh? No, però no massa. No, no massa? No massa. Posa una mica de música. Per favor. Ít-en. Fins demà! Fins demà! El doctor Francesc Durant i Reynals. Francesc Durant i Reynals va néixer a Barcelona l'any 1899 dins d'una família culturalment avançada al seu temps. Avis rectors d'universitats, directors d'escoles tècniques i pare artista pintor d'èxit. Llicenciat en medicina per la Universitat de Barcelona, on havia estat deceple del doctor August Pissonier. Molt aviat es va interessar per la biologia sent els seus primers treballs sobre l'anafilasi. L'any 1925 va obtenir una beca per ampliar estudis a l'Institut Pasteur de París, on va endinsar-se amb la investigació del càncer. Seguint aquest camí es va traslladar a Nova York, on va continuar els seus treballs sobre el càncer a la Fundació Rockefeller entre els anys 1926 i 1938 o 1939. Alternant aquesta tasca amb el professorat de microbiologia a la facultat de la Universitat de Yale, a New Haven, Connecticut. Malgrat el seu treball regular al continent americà, el doctor Durant i Reynals havia decidit tornar definitivament a Barcelona. Un cop l'any tornava a la seva ciutat, Nadiva, moments en què treballava al laboratori municipal, que dirigia el cèlebre doctor Torró. Allí va conèixer una bonica noia que més tard esdevindria la seva dona, Maria Lluïsa de Yala. Ella havia estat infermera de l'Hospital Clínic, passat més tard al laboratori municipal, on es van conèixer amb el doctor Durant i Reynals. La parella es va casar l'any 1936. En aquest any ell treballava intensament a les seves investigacions sobre el càncer, a l'Institut Rockefeller, el departament de famós investigador alemany Karel. Com a dada simpàtica explicava l'esposa del doctor Durant i Reynals que van celebrar la ceremònia al City Hall de Nova York i que el casament els va costar 3 dòlars. Corria l'any 1936 i la parella havia decidit establir-se definitivament a Barcelona on pel gran nivell científic del moment que gaudia la ciutat com tal hi havia unes magnífiques perspectives d'investigació amb molt bons resultats. Però va esclatar la terrible guerra civil i tot se'n va anar a no risc. Decidit a continuar les seves investigacions, el doctor Durant i Reynals van marxar de Barcelona i aquesta vegada va ser el definitiu adéu a la ciutat que el va veure néixer. Són dos els grans descobriments en la vida científica d'aquest doctor treballador constant i gairebé silenciós i tots dos relacionats amb la etiologia del càncer, el factor de difusió i l'existència i comportament del virus que provocava la malaltia. En aquell temps en què li havia tocat viure tothom va pensar que eren solament teories que no interessaven a ningú, que eren idees d'un especialista extravagant. L'Ina, o sigui, l'Ina, no, perdó, li preguntaven què eren aquells virus que segons ell podien produir càncer. Eren virus estranys, no freqüents en la naturalesa. Ell responia que no, que eren virus ordinaris i la resposta estranyava i de vegades alarmava. ell aclarava i hi havia moltes menes de càncer, com hi ha moltes espècies d'animals i tots ells poden tenir virus de la malaltia. Per arribar a acceptar aquesta teoria van haver de passar molts anys, fins que va ser el moment que, a base de treball i de consciència, es va admetre que tenia raó. Un altre factor va ajudar a obtenir uns resultats que ningú no havia de discutir. L'any 1960, les investigacions sobre la malaltia havien anat a parar a un atzutzac, cosa que totes les subvencions que el govern donava als investigadors es perdien. Per tal d'evitar-ho, es va pensar a treballar sobre la teoria vírica del doctor Durán i Reynals, que en aquell moment era la que oferia més possibilitats. Molt aviat es va comprovar la seva certesa, encara que ell, desgraciadament, no va tenir ocasió de veure aquell fet tan transcendental. El doctor Durán i Reynals havia mort el 28 de març de 1958. La seva esposa, la senyora Maria Lluïsa Ayala, que va ser doctorada en Ciències per la Sorbona i professora de Patologia de l'Albert Einstein College, patrocinat per l'Institut Nacional Nordamericà del Càncer, contestava a les preguntes sobre el seu marit que li va fer saber el periodista Enric Ripoll Freixas, perquè la tasca del doctor no va ser mai reconeguda degudament al nostre país. Ella va dir... En primer lloc, el meu marit era poc amic de les relacions públiques i no sabia autopromocionar-se. En segon lloc, un seu germà havia estat un personatge polític del govern de la República, cosa que no era agradable al règim franquista. Tercer motiu, l'enveja. I finalment, els investigadors que l'envoltaven mai no van saber el que feia el doctor Durán i Reynals fins que les circumstàncies els van obligar a estudiar les seves investigacions. sobre la seva mort, ignoro si va saber que es moria a causa del càncer. Vaig prohibir que li fos dit durant l'any que va estar malalt. Inclús li vaig ensenyar unes preparacions histològiques fetes amb teixits d'una persona sana com si fossin les seves. Crec que ell s'ho va creure. Els virus del càncer no es van poder distingir fins que no es va inventar el microscopi electrònic. però el doctor Durán i Reynals ja els havia descobert i estudiat anys abans quan encara eren invisibles. Són de menes diferents i de tan corrents i ordinàries com els que es rodegen pel carrer o dins de la casa o ens provoquen la grip. El matrimoni Durán i Reynals va ser una perfecta simbiosi amb la ciència ja que tant ella com ell eren uns enamorats d'ella. Enyoraven Catalunya però estaven ben segurs que les investigacions que feien als Estats Units no els haurien pogut realitzar a Catalunya ni tampoc a Espanya. Malgrat això ells tenien el cor posat a la ciència i també a Catalunya. I aquí exposem alguns dels seus reconeixements que honoren la carrera del doctor Francesc Durán i Reynals doctor honoris causa pel Hammond Medical College de Filadèlfia premi de l'Associació Americana contra el Càncer premi de la investigació mèdica otorgat per la Fundació Ant-Foller Memorial i membre de l'Institut d'Estudis Catalans des de 1947. En memòria seva un dels hospitals més importants en el tractament del càncer de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge porta el seu nom el nom del doctor Francesc Durán i Reynals. de la Ciutat Sanitària i Università de Bellvitge de la Ciutat Sanitària i Università de Bellvitge de la Ciutat Sanitària i Università de Bellvitge Música per Gaudí Música per Gaudí Avui escoltarem les veus de Paloma Sant Basilio i Plàcido Domingo en un fragment de la famosa opereta La Viuda Alegre, de Franz Lehar. Els acompanya l'Orquestra Sinfònica de Miami-Florida sota la direcció d'Eugène Conn i José María Xova. La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre La Viuda Alegre Fins demà! Aviam, aviam, escolta'm, sabeu per què els ous tenen marcada a la closca un tipus de contrassenya formada per números i lletres? Bé, jo al principi d'aparèixer tal contrassenya vaig pensar que significava la procedència i la data de caducitat, però no, no és això exactament. Ara ho explicarem. El número que encapçala la marca qualifica el sistema en què viu la mare gallineta? Són quatre números, del zero al tres, que podríem dir, en plan de broma, que qualifica l'estatus de l'ou protagonista de la bosta dels llets. Diu, i per fer-ho bé comencem pels de dalt, eh? Comencem pel zero. Sí. Aquest qualifica l'ou d'una alta qualitat. Perquè la gallina ha estat criada de forma ecològica, alimentant-se amb pinso ecològic. Seguidament ve el número un, després del zero. La gallina és camperola, criada a l'aire lliure, amb aliments variats, del que es troben al camp. La pobra gallineta corre per terra, per a l'interior d'una nau industrial. Té a la seva disposició unes grans cadenes d'alimentació continu, però i el sol? Aquest correspon al número dos. Però i el sol? El sol, pobretes, no les veuen. Ah, i el sol, dos. O sigui, classificat pel dos. Exacte. I acabem amb els ous que inicien la seva contrasenya amb el número tres. La seva pobra marona, la gallina, està criada i malviu dintre d'una gàbia, gairebé sense poder moure's. Però l'atenció, això no significa que els ovos d'aquest número tres no tinguin la mateixa qualitat i virtuts de la resta de qualificacions. Bé, i ara explicarem el per què d'aquesta llarga contrasenya. El significat del primer número, ja ho sabeu, i en segon lloc, figuren dues lletres. I en el cas de l'estat espanyol, la E i la S. Montse. Continuarem amb la resta dels dígits que figuren a continuació de les lletres. Els dos primers números corresponen a la província. Tres, el municipi i la resta identifiquen la granja dintre del seu municipi. Crec que queda clar, oi? Però com sabrem si un ou és fresc? A la força l'hem de trencar, per fer-lo servir. Quan ja el tenim al plat, a punt de batre'l, observarem que té zones ben definides a la clara, una de més densa i una altra que l'envolta de més fluïda, però que no arriba a ser líquida. El rovell ha de ser ferm, com una pilota, que quan el bats costa de desfer. Tot el conjunt ben recollit i que la càmera d'aire que hi ha a la part interior sigui mínima. Quan més mínima, l'ou serà molt més fresc. Això pel que fa a la frescor de l'ou, però hi ha el seu valor alimentici. Molt segons l'Institut d'Estudis de l'ou. La clara conté aigua amb un 88%. Proteïnes, de les quals l'albúmina és la més important. En el rovell, el 50% és aigua i la resta es reparteix entre proteïnes, lípids i greixos. Segons improviso, que és l'organisme professional que controla totes les circumstàncies d'aquest aliment tan important arreu del món, el pes de l'ou es calcula de la següent manera. Amb la qualificació S, petits, són aquells que pesen menys de 53 grams. Amb la lletra M, mitjans, de 53 a 63 grams. Amb les lletres LO, grossos, de 63 a 73 grams. I amb les lletres XL, o supergrossos, els de més de 73 grams. L'ou més consumit en tot el món són els de la gallina, un 92% del total. A Espanya, en general, la major part dels ous que es venen són de la gallina, encara que per segons quins plats culinaris també es compren ous de guàlia. O sigui que ja ho sabeu. Aquests són molt més petits, eh, el de guàlia. Sí. Però aquí fa gràcia perquè diu X-L, com les talles de les persones. Igual, igual. Igual, igual. Bé. Mòche, ja tens a punt el teu reportatge. Sí, ho tinc a punt. Ja que hem parlat de tantes vitamines i de tantes coses, ara parlarem dels germinats. La força de la vida és menjar germinats. Vida incorpores energia concentrada a totes les cèl·lules del teu cos, favoreix el benestar i frena l'envelliment. Aprofita la primavera per incluir aquest regal en la teva dieta. Els germinats són aliments que s'obtenen a partir de la germinació de les llavors grans o de llagums, median, mitjanament, de calor, humitat i oxigen. Durant aquest procés, per germinar, es produeix una concentració enzimàtica que actua sobre el metabolismo humà, regenera la sang, estimula la digestió i aporta energia vital. Trobarem el sistema immunològic, té propietats, favoreixen el sistema immunològic, tenen propietats depuratives, proporcionen vitalitat i són digestives. Existeixen germinats de col, de puerro, de rava, d'alfalfa, de soja, de bròcoli i pot menjar-se el brot, sencer, amb la rel i les fulles. i és de lo més recomanable. Molt bé. Germinats. Doncs ja tenim una altra cosa per menjar. Bueno, és de lo més recomanable, és que sigui cru, perquè la cocció destruyeix gran part del seu contingut nutricional. Sí, sí, sí. Com hem dit abans amb els sucs, que tenen que ser-nos fets. Fets i beguts. Bé, i ara tu continua amb el teu de reportatge. Sí, comencem ja amb un anglicisme. Bé, malament. Explicaré com s'escriu en cristià. Una R i després un guionet i una C, una A i una L. O sigui, E, call. En anglès, com molt bé sap l'alena, és E, col, no? Oh, sí. Col. Com un típic col. Sí, això mateix. Això. Diries, e, call. E, call. Si empeza con E, eh? Si empeza con E, eh? Molt bé. És un tema que està de moda. I què és això? Ara ens ho dirà, ara ens ho dirà el Joan Maria. És un ging tecnològic per evitar 1.500 morts l'any a les carreteres europees. Que bé. Es tracta d'un nou sistema d'emergència que han de portar instal·lats tots els vehicles produïts a Europa des del primer dia d'abril d'enguany. O sigui, que ja està, eh? Ja ha començat aquest mes. Aquesta llei ha sigut promocionada pel Parlament Europeu. Aquest dispositiu avisa de forma automàtica per GPS els serveis d'emergència en cas d'accident. La trucada s'activa per mediació d'un sensor instal·lat a l'airbag del cotxe. També és possible utilitzar de forma manual mitjançant un botó vermell per poder avisar en cas de veure un cotxe accidentat o voler auxiliar-lo. Segons la patronal europea del sector ASEA, algunes marques importants ja fa uns mesos que porten instal·lats aquest dispositiu que funciona sense complicacions i estan molt satisfets de poder-ho contribuir a millorar la seguretat en general. Alguns fabricants de motos també estan incorporant l'ECOL. Si bé, de moment, no els obliga cap llei a fer-ho. Zones rurals. L'estadística mostra que una tensió ràpida resulta crucial per reduir la mortalitat dels accidents de tràfic. El 55% de les morts a Europa es produeixen a les zones rurals, a les quals els serveis d'emergència triguen arribar-hi. S'ha de tenir en compte que 3 de cada 4 accidents moren la primera hora d'accident, per la qual cosa la ràpida atenció sanitària és primordial. La informació que transmet l'ECOL és bàsica, però també altament valuosa. La Direcció General de Tràfic és l'encarregada de gestionar el procés, rep l'ubicació exacta de l'accident, sap el tipus de vehicle i el seu sistema de propulsió. El centre també sap si l'ECOL ha estat activat de forma automàtica o bé activat pel conductor. La trucada va primer al número 112, que és el d'emergències per tota la Unió Europea, i les dades van a través de Galileo, és a dir, el sistema GPS per satèl·lit llançat l'any 2016 a la Unió Europea. Segons la Comissió Europea, cada any més de 25.000 persones perden la vida a les carreteres europees. A més d'unes 150.000 queden paraplèjiques. A Espanya, les morts ronden les 1.200 persones i els dos últims anys van a l'alça. S'ha trencat, doncs, la tendència dels últims anys de descensos. Segurament els telèfons mòbils en tenen la culpa d'això. La feta de l'ECOL és per intentar reduir en un 50% el temps d'atenció als accidentats a les zones rurals i un 40% a les zones urbanes. A la confiança que el sistema funcioni, dono per acabat l'article d'aquesta setmana. Molt bé. Tinguem la confiança. Ja sabem què és l'ECOL. Molt bé. Tinguem la confiança. A lazyka Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Menorca! I de Menorca ens detindrem en Ciutadella. Escoltarem les paraules de l'escriptor Josep Pons, un enamorat d'aquesta tranquil·la i senyorial ciutat que ens relata les seves peculiaritats, ens mostra els seus racons en totes les històries que amaga. Ciutadella és una ciutat de senyors i de palaus i de mar salada i pedra de marès, de palmeres i antigues llegendes mediterrànies. Ciutadella batega sense presses i espera la nostra visita. En arribar dalt s'acosta nova, tot resseguint la carretera que enllaça Menorca d'un cap a l'altre de la illa, i en llençar la mirada cap a l'horitzó, descobrint, encara que lluny, la primera imatge de la ciutat de Ponent. Vestida en un altiplà d'una vintena de metres sobre el mar. Venim de l'aeroport i avancem per un camí que travessa les tanques plenes de rostolls i plantes. I ara que ja és primavera, flors silvestres, que ens alegren la vista i el cor. Anem a Ciutadella. Si el dia és clar, sense catifa, sense calitxa, perdó, i després d'haver pujat aquell reguitzell de costes, la silueta de Ciutadella retalla les muntanyes de Mallorca, amb la franja blabosa del canal de Menorca, l'estret espai que separa alhora i uneix amb dues illes. La densitat d'història, els monuments urbans i la gran activitat dels carrers del centre de Ciutadella ens parlen d'una vila antiga, plena de llegendes, de passions intenses i odis que un dia, el temps i la llei de vida, van ser oblidats per recuperar la pau de la convivència ciutadana. Rassons i embrancides entorn de les esglésies i els convents. Ciutat amb catedral i senyor bisbe, amb expressions encara vives a la parla popular, tal com, per exemple, avui fa un dia de canonges. Ciutadella és encara avui poble de pescadors i caçadors, riallera i d'eixundida, que cada any se'ns ofereix, generosa, els dies 23 i 24 de juny, amb l'esclat de la festa i tradició de Sant Joan, quan els genets ciutadellencs es fonen amb els cavalls, que enamoren amb els seus vots les alotes rialleres i enxugassades. Cada racó i cada caça amaguen el seu tresor. Flaires de menjar casolans, que s'escolen pels carrerons de la ciutat antiga, cuina de pebres torrats, coca amb tinxa, és a dir, arengada, tomatiga, o sigui, tomaquets, gató o albarcoc, i tota una sinfonia de dolç i de salat, com el raïm amb el formatge vell, o la sobrassada amb mel, o l'hiago amb les figues negres i, finalment, gelats de la casa amb mèrbol. Aristòcrates i terratinents, amb llinatges senyorials, títols mobiliaris com els lluriach, torresaura, albrança, són els olivars, els olives, martorell, saquella i cintes, fins fa uns anys mantenint el privilegi de presidir, com a caixers senyors, les festes de Sant Joan. Durant centúries van controlar la propietat de la terra amb una influència poderosa que bastava tota l'illa. La venda de finques va trencar un ritme de vida que s'imposava al llarg del segle XVIII i va tenir vigència fins als anys 30 del passat segle XX. i, per sobre de tot, la Mediterrània, que ens envolta. En realitat, la població ha anat creixent entorn de l'abadia de Ciutadella, cap al mar, que aquí anomenen la mar. El primer nom amb qui es coneix la ciutat és Jamona, la ciutat fenícia, un mot d'àrab arrel, simètica, que significa mar. En temps llunyans, el pla despectiu es deia Baixamaners, de que vivia la zona baixa del port, costum que ja fa temps que s'ha perdut. El teixit urbà queda definit i ben marcat per la contramurada. Aquest és el nom popular que reben les rondes, sorgides després de la revolució de 1868, moment en què la ciutat va començar a obrir-se cap a l'exterior amb l'esbocament de les murades medievals. Murs que durant segles van encerclar la vila, tot protegint-la d'estranys intrusos, però alhora no deixant entrar noves idees en aquell lloc dominat per la cleresia i l'església. A la plaça de Ses Palmeres existeix, marcat amb una creu a l'asfalt, el punt on, segons la tradicció oral, el rei Alfons III, el liberal, el gener de 1287, després d'haver guanyat els musulmans a les batalles de Vinesermenya i Senegais, Sant Àgueda, va donar tres tocs per que obrissin de bat a bat les portes de les muralles. Cada any, el 17 de gener, festa de Sant Antoni, avui diada de Menorca, els menorquins conmemoren aquest fet històric amb la processó dels tres tocs on participen tres regidors muntats a cavall. En arribar a la plaça es repeteixen aquells tres tocs mentre el clergat entona el tedeu en acció de gràcia. La conquesta catalana va posar fi a la presència dels àrabs a la illa. Ciutadella era llavors la Medina Menorca, on residia l'Almonaixif, amb la seva cord i una mesquita pel culte on es llegien les sures coràniques. Els arqueòlegs situen els carrers de Sant Geroni i Sant Francesc el prodigiós jardí d'aquell governador, un espai màgic ple de brulladors i canals per on circulava l'aire del gran safreig, amb abundància de plantes i flors. va desaparèixer al jardí i van marxar els àrabs perquè a Menorca fos fou repoblada, segons escriuen els cronistes, per bona gent catalana. I després de deixar de gaudir amb l'arquitectura senzilla de la calç i la pedra, marxar-la, marxar-la, marxar-la, marxar-la, marxar-la, marxar-la, les arcades de la plaça nova, tot caminant, ara, per ses voltes, l'espai comercial, per excel·lència, com un immens basar, amb tota classe d'ofertes i productes, a barques, gelats, formatges, samarretes de colors cridaners, les botigues treuen al carrer els seus articles per atreure l'atenció dels visitants. El carrer estret s'ha transformat en un gran mercat que crea nous espais a cada banda sota els arcs. En arribar a la cruïlla de ses voltes, amb els carrers de Santa Clara i del seminari, ja estem en un dels punts emblemàtics. La petita escultura amb bronze del Bè de Sant Joan, obra del menorquí Matías Quetglas, ens recorda la presència constant de les festes de Sant Joan, que divideixen l'any en un abans i un després. Ven endavant nostre la mola de la catedral, vaixell de pedra devorada que el rei Conqueridor ordenà vestir sobre l'antiga mesquita musulmana, amb el lema Una església en honor de Nostra Senyora Santa Maria. L'estil gòtic català, auster, harmoniós i senzill de la catedral de Menorca és, segons francès Floridnin, d'una grandiositat que encara augmenta en comparació amb la petita ciutat que la circunda. En entrar-hi, l'esperit té la sensació de plenitud, de difícil interpretació perquè el Berga, sobretot, el misteri de la creació i l'enigma de l'home. El carrer de Cas Comter, estret i llarg, s'obre de ple en tota la bellesa arquitectònic del cor de la ciutat. A la plaça del Born, espai urbà que simbolitza i reuneix tots els elements que defineixen ciutadella, ens envolten els palaus dels senyors antics que, que per motius de l'economia actual, han obert botigues pels visitants a la planta baixa de les seves mencions. El vespre ens ofereix l'encís de la ciutadella nocturna que somia històries màgiques recollides i transformades en els escrits dels sants autors més inspirats. la ciutat del vespre ens engresca quan passegem pels carrers més antics arracerats a l'ombra majestuosa de la catedral. És la millor hora sense remors, sense presses per sentir el batet de la ciutat de Ponent, d'aquella medina monorca que avui manté viu l'orgull d'una ciutat generosa, rica amb sensacions i oberta al futur. de la ciutat de la ciutat amb aquesta descripció tan bonica de Menorca i és que Menorca és molt bonica molt tranquil·la doncs ens acomiadem i esperem anar a Menorca aquest estiu aviam que passa ja he estat jo sí, sí jo també val la pena i sobretot passejar i aviam si trobem les claus d'un cotxe que el meu net va tirar al port i ens vam quedar amb cotxe tancat i entrant a la casa que havíem llogat per una finestra del primer pis o sigui que el nen la va fer brusíssima bé senyora senyors el proper dissabte si Déu vol tornarem a ser amb vosaltres i si no fins al proper dimecres l'Ina Montse Joan Maria Carles i una servidora us desitgen que passeu molt bona setmana i que la primavera continuï com el dia d'ahir que ahir va fer un dia preciós o sigui que aviam si tenim sort i per Sant Jordi compreu un llibre i que et regalin una rosa també també però bueno compreu un llibre una rosa grata i una vermella això mateix sí senyora la ràdio de Sant Lluç durant el 8.1 de la 21.1 de la 21.1 de la 22.1 de la 34.1 de la 23.2 de la 22.1 de la 24.1 de la 21.1 de la 65.1 de la 21.1 de la 25.2 de la 22.1 de la 22.3 de la 24.1 de la 25.2 de la 29.2 de la 23.1 de la 24.2 de la 21.2 de la 24.2 de la 28.2 de la 29.2 de la 25.2 de la 25.3 de la 25.3 de la 25.3