Puig i Cadafalch ciclista, llegendes de Barcelona, Mark Twain, Carnestoltes i Orfeu Negre, pota blava del Prat i el Canigó

Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern, 98.1 60 i més. Senyores, senyors, amics oients, tots, torna a la sintonia de Ràdio d'Esvern l'audició 60 i més, que cada dimecres al capvespre i cada dissabte al matí us ofereix una estona d'entreteniment i bona música. Nosaltres, l'equip de 60 i més, l'Alina Santa Bàrbara, en Joan Maria García Puig de Vall, en Carles Hernández i una servidora, la Joana Alcarra, som en vosaltres per oferir-vos temes variats, que, sobretot aquesta setmana, han estat d'allò més interessants. Estem celebrant un any més el Mobile World Congress. El diumenge es van quedar una mica garrativats en l'escàndol de la confusió de la pel·lícula guanyadora de l'Òscar. I no parlem del clàssic penalti a favor d'un equip que, pobrissons, no els hi piten mai cap ni un a favor. Però parlem ara d'un espectable típic d'aquestes festes de carnes toltes que se celebren a la comarca del Vallès. És el Ball de Gitanes, que entusiasma tothom que té ocasió de veure'l i que treu a moltíssim públic allà on es representa. A diferència d'altres ballets populars, tan fins i tan elegants, el vestuari no és molt vigarrat, però destaquen els llaços i els picarols i l'alegria de les danses. Cal que mantinguem les nostres tradicions, els nostres bals i les nostres festes. Bé, ja estem a punt per iniciar l'audició 60 i més. Bé, amics, a que no sabeu que l'arquitecte Puig i Cadafal feia cada dia, durant un temps, la volta ciclista a Barcelona. És broma, però si teniu ocasió d'anar al passeig de Sant Joan fins la Casa Macalla, de la caixa, podreu observar que la seva façana té uns detalls un tant singulars. Entre d'ells, el que ho és més és un ciclista que presideix un dels capitells de l'entrada principal. ara, que us heu de fitxar molt i molt, ja que és una petita escultura que representa realment el mateix Puig i Cadafal. Però, escolteu la història, sisplau. Josep Puig i Cadafal és un dels grans arquitectes del modernisme català, a més, d'un referent del nacionalisme polític del final del segle XIX i principis del XX. A la seva obra prolífica, especialment a Barcelona, va intentar afondre arquitectura i política amb la creació d'un estil autòcton que combina elements del gòtic medieval amb els de la Casa Pairal catalana. Un d'aquests exemples és la Casa Macalla, un palau modernista que Puig i Cadafalc va dissenyar l'any 1901 el número 108 del passeig de Sant Joan. Va ser concebut com a residència de l'industrial senyor Romà Macaia Givert. Actualment és propietat de la Caixa i ha estat declarat d'interès cultural. Val la pena aturar-se i observar-ne la façana perquè inclou detalls singulars. Potser el que ho és més de tots és el ciclista que dèiem que presideix un dels capitells d'entrada principal tal com us he dit abans. Aquest detall podria passar totalment desapercebut si no fos per la seva història. Resulta que el ciclista és el mateix Puig i Cadafalc immortalitzat per l'escoltor Eusebi Arnau que era un dels col·laboradors habituals en les obres de l'arquitecte. La Casa Macalla va ser construïda al mateix temps que la Casa en Matller del passeig de Gràcia. Per aquest motiu l'arquitecte havia de fer contínuos viatges d'una obra a l'altra i per traslladar-se ràpidament ho feia muntat amb una bicicleta com la del Capitell. La simultaneitat dels treballs dels dos edificis podria explicar les similituds arquitectòniques entre dues obres mestres del modernisme com la composició asimètrica i policromada de la façana i la importància dels espais buits. El segon Capitell de l'entrada de la Casa Macalla el presideix un relleu que representa un pagès dalt d'un ruc. Com podeu comprovar una muntura molt diferent de la bicicleta. Això ens va fer pensar que l'autor el que volia plasmar era el contrast entre el camp i la ciutat entre la tradició i la modernitat de l'època. En tot cas i això és un comentari un tant en broma podrien considerar Puig i Cadefalt també com a referent del ciclisme urbà a Barcelona un segle abans que existís el Baixing. El 23 d'octubre de l'any 2012 es van inaugurar les noves instal·lacions del Palau Macalla que s'ha convertit en l'actualitat en un centre per l'avents del coneixement i la reflexió intel·lectual sota el compromís social d'à la casa. El 23 d'octubre Fins demà! I ara, compàs d'aquesta música tan bonica del doctor Zivago, la Lina ja ens té preparat aquí un reguitxell de coses molt interessants. Si us fixeu, acabem de dir una part, un paisatge, un bocí de Catalunya, bueno, de Catalunya, de Barcelona, i ara continuem amb el mateix. Ah, sí? Perquè tampoc a vegades un pensa que viu en una ciutat, jo sempre he dit que potser una ciutat que m'agrada molt d'europea és Barcelona, potser més que cap. He vist poques, però he vist unes quantes. Ara, per dir-ho, s'enjust, eh, senyors? Oh, ja, no. Això ja ho fem així. Bé, continuem amb aquestes curiositats de la ciutat. Diu, a fer soroll fora de les muralles. Diu, qui tingui un veí molest ho entendrà bé. El greu de Caldeders, en un inici, s'havia establert en el centre i carrer de Ferran. Però les seves pràctiques sorolloses, pim, pim, pim, martirissaven els veïns, de tal manera que se'ls va obligar a traslladar-se lluny del nucli urbà. Carregats en parols i calderes, els homes del Martell van deixar el convent dels pares trinitaris, que és l'actual eclésia de Sant Llama, per acabar el carrer de la Bòria, fora de les muralles. Més endavant a la mudança dels Caldeders, al carrer Boira, s'hi hauria de sumar els dels campaners, els courers i altres treballadors del metall. No sabem quina reacció va tenir la gent que estava establert en aquells carrers. De ben segur, però, cada dia no hi havia qui es concentrés. Oh, i tant. En tant de soroll. Avui dia no els hi permetrien, eh? Però aquests, com a Seia Fó, es plegaven. I ara resulta que la gent comencen a les dotze de la nit, comencen a sortir i fins a les sis del dematí. A les dotze i a les dues i tot. Però jo també dic que el soroll aquí, per exemple, avui, és que avui he comprovat, es veu que estan fent alguna obra al costat de casa o alguna, no ho sé, alguna reparació o alguna reparació. A les vuit en punt han començat a picar, que jo deia, ai, ai, ai, a veure si se'n va l'esperança avall. No era casa meva, era algun veí, i ja de més lluny. Ja, ja. I aquí diu, a la tercera va l'Avençuda. La catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia es troba en un gran espai obert, la plaça de la catedral. A la primera construcció paleocristiana, de seguida va seguir una romànica, que en el 1296 es va decidir ampliar l'edifici ja existent i es va aixecar la catedral gòtica que coneixem avui. Aquesta tercera i definitiva reconstrucció de l'edifici monumental es va allargar durant els segles XIII, XIV i XV. Però la façana no es va fer de seguida i es va esperar fins a 1888 que Manuel Girona, un altre dels carrers que també coneixem i amb motiu de l'exposició universal, que ens va sofregar les despeses per fer la façana principal. Aquesta és una curiositat, ja sabem la cosa com funciona, no? I després el que fa gràcia, bueno, gràcia res, però continua sent una altra cosa curiosa, és una màrtir del Pla de Barcelona. El cristianisme es va propagar entre el segle I i III des de Roma cap a Àfrica i des d'allí cap a la Hispània. Al Mediterrani la via Augusta eren vies de penetració fàcil i molt aviat va aparèixer Barcelona. I els que sacrificaven i tot això encara donaven més auge a la cosa del cristianisme. I aquí, a Catalunya, tenim Santa Eulàlia, la màrtir que donà nom a la catedral de la ciutat. La llegenda és aquesta. L'emperador romà Dioclesià va iniciar una persecució gegant contra el cristianisme en l'any 303. Aleshores, seguint les seves ordres, sacrificaven aquestes... Bé, la gent havia d'anar a adorar les divinitats romanes, no? I que no ho fes, doncs els sacrificaven o... Bé, els carregaven-se, els carregaven. Sí, no, el cristianisme era secret. No podria dir-se. Fins i tot, tenia que anar a la canalla a estar rendint culte a aquestes divinitats. I Eulàlia, que era una nena de 13 anys, del Pla de Barcelona, també es va dirigint allà com anava la situació. Però ella no... va dir que no, que no, que el que estàvem fent no estava bé i aleshores, deia cessar, la va fer assotar. Però aquell càstig no va ser suficient perquè l'Eulàlia retractés del que havia dit. I aleshores va passar per 13, 13 turments. Entre ells que li van fer són flagel·lar, cremades, amputacions i fins i tot li van posar pusses perquè la piquessin. Diu, la veu popular diu que quan van cremar la nena les flames ja li sugarrimaven la pell i aquesta estava atacant la flama va atacar els soldats que li estaven fent tot això. I enmig de la multitud l'ànima de l'Eulàlia va sortir de la seva boca en forma de colom blanc i es va elevar cap al cel. Un cop crucificada la felicitat de l'eternitat la va fer somriure mentre una neu blanquíssima cobria la ciutat de Barcelona. A mitjanit alguns cristians van robar el seu cos i el van enterrar en un lloc desconegut perquè ja no la tosiguin més. I en el 878 es van trobar les despulles de la noia a Santa Maria de les Arenes localització actual de Santa Maria del Mar i es van traslladar fins a la catedal i va ser aleshores que la Santa Eulàlia es va convertir en la patrona de Barcelona. Però, durant l'edat mitjana eren típiques les duplicacions de personatges agiogràfics o sigui, hi havia dos al mateix, i sembla que la figura d'aquesta nena valenta del Pla no va existir mai. La seva llegenda podria haver nascut d'una confusió amb la història de Santa Eulàlia de Mèrida que va patir els mateixos martiris i va compartir el nom amb aquesta santa. I aleshores a la catedral n'hi ha noques que representava la podríem dir la puresa i la espiritualitat és un símbol de la puresa de l'edina. I n'hi ha 13 oques d'entres de la catedral. Per als 13 martiris de la víctima. Si hagués sigut a principis dels anys 60 d'aquest segle diria mira els estremens ja van ien llavors. Sí, però això mira molt bé aquí a la casa regional d'Extremadura que tenim aquí. I aleshores es diu però més endavant va dir molt bé Eulàlia pots fer això però posarem també la vèrge de Montserrat a la vèrge de la Mercè o sigui cada vegada són cúpetrons eh? Bueno i després ens n'anem a aquelles coses de aquestes sí que són estranyes que són tots aquests fantasmes de Barcelona diu la casa d'un angle agudíssim que es veu a l'encreuament del carrer Miralles i Sombrereres va ser anomenada durant molts temps pels barcelonins la casa de les ànimes que dius diu pertanyia a una il·lustre família la filla de la qual festejaven secret en l'hereu d'una altra gran família de la burguesia i ho feien tot en secret perquè resulta que els pares el que passa sempre no? no volien sí Romeo i Julieta diu un cas tan antic com el nom aquesta gent estaven bueno enamoradíssims no? i un des de dalt del balconet i l'altre des de sota començaven jurem-nos amor a terra es deien cada nit de finestra morera amor a terra amb vida i amb mort una d'aquelles nits quan en Noia s'entorrava cap a casa seva doncs resulta que es va trobar amb el carrer de mosques amb una banda de bargants i aquests que van fer el van estomascar i com no li podien treure res doncs mira allà se'l van deixar i el van matar o van morir a cops diu però l'un demà al vespre quan l'enamorada obri les porticons de la finestra descobri com sempre la morera l'ombra del seu amant això sí molt pàl·li amb uns ulls tristos i enfonsats uns llavis tremolents la veu li arribava prima com una ranera i els gestos semblants lents i evanescents i en aquella totes les altres nits següents l'ombra cada cop estava més escadocera de l'enamorat que acudia a aquella cita i cada nit passava i també la noia s'anava decadint més i més com si una estranya malaltia l'hagués atacat com que cap metge no li trobava el mal al final als seus pares també en se'l pitjor van fer cridar el rector de Santa Maria del Mar perquè confessés a la seva filleta i quan ella li va explicar que cada nit es veia en secret amb el seu enamorat el mossèn es va quedar parat i li va dir t'enganyes filla meva això que m'expliques no és possible el jove que dius el vam enterrar ara fa uns mesos mort d'una punyalada doncs jo li juro pare li explica la noia que cada nit ve a visitar-me en una ocasió ens vam jurar molt ater tant en vida com en mort potser per això segueix presentant-se aquella nit com cada nit en sonar a les dotze la noia va obrir el finestral i des de la bodera com cada nit l'ombra del jove anava alçant els ulls i enfonsats com cercos d'una calavera per mirar els ulls de la seva estimada el rector de Santa Maria emparat a l'ombra d'un portal esperà al fi de la ballada i tan aviat com el noi va haver tancat el porticó la noia va tancar els porticons va sortir al pas de l'ànima en pena de l'enamorat i al combinar abandonés definitivament el món dels vius en nom de la pau i de la salut de la seva estimada sense dir ni un mot i amb una darrera i tristíssima mirada cap al clòs finestral aquella presència es va esvair com un tèm fumarol entre les tenebres l'un demà quan al punt de mitjanit l'enamorada va obrir els porticons no hi havia ningú a la vorera del carrer Miralles i aleshores la noia va notar sobtadament que es trobava una mica més bé que li tornava les forces i que s'esvenia dolçament el vel de la seva profunda tristesa l'ànima ja havia pirat o sigui que pràcticament se l'estava galant era en aquella en aquella obra tan xula que és un llibre que jo us recomano de llegir bueno si us agrada que es diu El perfum doncs el protagonista de l'obra el que porta tot és un jo vaig dir aquest és un vampir perquè xuclava l'ànima i això a vegades nosaltres diem ah sí una cosa sembla esotèrica o no esotèrica però quan vas a un lloc n'hi ha moltes moltes persones grans et trobes una mica més que bueno nosaltres ja som grans no? poc més però vull dir una mica això mateix una mica més gran et trobes com si tu no no no hi ha que solament grans eh hi ha persones persones que són vampirs que t'agafen com vitalitat sí sí hi ha persones una mica de fallit sí sí sí i és que un xuclat una mica jo tenia una amiga meva que passar una estona amb ella era arribar a casa i dir oh que malament estic bueno després si te'n recordes fa un temps que vam parlar de les persones tòxiques però no és ben bé el mateix una cosa és tòxica i una altra és aquesta persona t'absorbeix l'anergia t'absorbeix i et dius ostres tu ja no en queda ànims per res per res sí sí bueno esperem que no i si no senyors ànim ànim nosaltres estem aquí per animar-nos que expliquem coses encara que siguin que la lina ens expliqui aquestes coses així tan profundes bueno és en plan és en plan comentari ara aviam el Carles si ens posa la sintonia de les biografies personatges il·lustres en l'espai de biografies de personatges il·lustres parlarem de Samuel Langhorne Clemens nom real de l'escriptor nord-americà que es va fer famós amb el pseudònim de Mark Twain va néixer a la Florida i va viure els primers anys de la seva vida en Hannibal un poblet petit i pintoresc sobre el riu Mississippi molt visitat pels vaixers fluvials que li donarien força material per a la seva obra literària posterior a la mort del seu pare quan tenia 12 anys va abandonar els estudis per treballar com a aprenent d'impressor al diari del seu germà on també va escriure gran quantitat d'articles més tard recordant la vida passada a la vora del riu Mississippi i la seva experiència a savor dels vaixells fluvials es va apuntar com a aprenent de pilot i un cop obtingut el títol va navegar en aquells clàssics vaixells fins que va esclatar la guerra civil de secessió en la qual va lluitar en el bàndol confederat un cop acabada la guerra es va dedicar professionalment al periodisme en el diari Virginia City Territorial Enterprise durant aquesta època va adoptar el pseudònim de Mark Twain que significa senyal dues brasses expressió corrent entre els pilots fluvials al verificar sondeig més tard es va traslladar a San Francisco per treballar en diversos diaris i fer tota una sèrie de conferències de to humanístic fins que la publicació de la narració curta Jim Smile en His Jumping Frog a New York el va fer popular a tot el país l'any 1867 edita la primera obra llarga continuant la gira de conferències aquesta vegada arreu del món sobre les seves experiències personals gairebé sempre en un to d'humor àcid que en conjunt li van donar fama i més l'any 1906 va deixar el periodisme per dedicar-se plenament a escriure llibres sobretot a mena de temes viatges de costum sobre la seva vida en el Mississippi religió històries humorístiques enumerar tots els títols seria una tasca difícil però recordem dos de gran popularitat fins i tot en els nostres dies les aventures de Tom Sawyer i les aventures de Huckleberry Finn tota aquesta tasca li va resultar molt productiva econòmicament però la seva desastrosa administració i pitjors inversions financieres el van portar a la bancarrota també les morts de la seva filla i més tard de la seva esposa el van sumir en un pessimisme profund i una filosofia agnòstica que van amargar els seus últims anys de vida malgrat que el seu èxit com a escritor l'havien ajudat a superar la ruïna Mark Twain havia estat considerat en els seus principis com un senzill humorista professional però la trajectòria posterior el va col·locar en un lloc d'honor entre els grans escriptors mundials Samuel Langhorne Clemens va crear en les millors obres per ell escrites amb ploma mestra la nord-americana vida de la seva infantesa i joventut amb l'humor una mica brus típic de colons i de navegants de riu reflecteix de manera fea fent personatges i situacions que ens donen idea de com vivia com es vivia a l'últim terç del segle XIX i el primer del XX sobretot en una part del continent nord-americà per això es pot curtsar també en les seves dites de les quals us oferim una mostra els murs del cementiri són una despesa inútil ja que els de dins no poden sortir i els de fora no volen entrar quan jo mori triaré el paradís pel clima i l'infer per les bones companyies deixar de fumar és la cosa més fàcil del món ho sé de bona tinta perquè jo ho he fet més de 50 vegades l'estalvi és una magnífica realitat sobretot quan són els nostres pares els que ho han fet pressa amb moderació l'aigua segurament no té per què fer mal un banquer és aquell qui ens presta un paraigua quan fa bon temps i que ens el reclama quan comença a ploure una bona definició i tant era completament era caustic irònic era de tot pobre no es mereixia la vida que va passar és molt trist mira cadascú té el seu destino tot he marcat ara com diu una vegada el Carme bueno la Carme i la Carmelita sí no jo es dijo ajúdate i t'ajudaré perquè esclar al principi també portaven una vida molt guanyava molts quartos però també el mal bastava però molt i molt bé pugem una mica de música i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i t'ajudaré i ara música per gaudir avui és dimecres de cendre ja estem deixant enrere les festes del Carnestoltes el Carnaval que cal dir que el nostre poble han estat força animats alegres i sorolloses i avui en el nostre espai música per gaudir amb motiu d'acomiadar aquestes festes com hem dit tan animades recordarem una pel·lícula extraordinària que uneix l'esperit d'un tema clàssic com és la fantàstica història d'Orfeo i Eurídice en les festes esborxerrades del Carnaval del Carnaval de Rio de Janeiro dels anys 50 del segle passat parlem d'Orfeo d'Orfeo Negro la història clàssica que ha estat la inspiració de diversos autors narra l'amor d'Orfeo per la Eurídice tan intens que quan la perd tot buscant buscant-la és capaç de baixar fins al propi infern que allà esclar l'infer representa que va de grup en grup i no la troba mai bé la pel·lícula malgrat fer tants anys de la seva estrena és pel meu gust una veritable joia del cinema pel color l'ambientació el vestuari i el sentit que expressa de la gent de Rio que malgrat la misèria que pateixen en les faveles són capaços d'endeutar-se d'any en any per poder lluir un magnífic vestuari i gaudir d'aquesta festa Carnaval que tant significa per a ells la cançó d'Orfeo Matí de Carnaval la interpreta Gloria Lasso una cantant de gran èxit en les dècades dels anys 50 i 60 del passat segle la melodia és un dels light motifs del film que van composar Louis Bonfard i Josep Maria de Arozamena Arozamena de Arozamena de Arozamena de Arozamena de Arozamena de Arozamena de Arozamena si el sol volverà a despertar la mañana la mañana es azul señal de que todo acabó es que te busco yo aunque no habrás estar y mentirá tu voz en el azul después yo no sé si hay después si el sol volverá a despertar porque la canción no ha de ser de verdad porque encarnada cantará el corazón la razón de vivir cantará sin hablar ni sentir al Prat del Llobregat, que exposa productes de la terra pròpia, com són les carxofes, els calçots i els espàrrecs, tots procedents de les poblacions que formen els valls Llobregat, però destacant el gran protagonista de la fira, el pollastre nascut i cuidat en el Prat, l'arrogant i ben plantat gall de pota blava. A motiu d'aquesta propera fira i d'altres moltes que s'han anat celebrant sobre productes de proximitat autòctons, va escriure la Cristina Jolanda, un article a la Vanguardia sobre la bondat del Valls Llobregat quan els productes dels seus conreus. Escriu la Cristina. Si els ajuntaments del Valls Llobregat i l'Associació de Gastronomia i Turisme del mateix territori continuen amb la bona marxa de la seva activitat actual envers la promoció de les bondats dels productes autòctons o de proximitat, no serà gens estrany que molt aviat haguem de pagar els pollastres de denominació pota blava a preu d'or, com es paguen els millors capons de Bresa. Expliquem això dels capons de Bresa, lloc que comprèn els departaments de En, Saona i Loire i Jura, uns bonics paratges francesos del Ruan Alps on es crien uns pollastres preciosos, però que es paguen com si ells mateixos fossin d'or. Per contra, les nostres naus del Baix Llobregat i dels deliciosos productes de proximitat, tals com són els escarxofes, els calçots o els espàrrecs, creixen en un entorn força menys bucòlic, a l'extrarradi barceloní, a dues passes de l'autopista i a sota del vol rassant dels avions, que no deixen de passejar-se tot buscant les pistes d'aterratge de l'aerodrom veí. Malgrat aquestes circumstàncies, la qualitat dels primers pollastres que a Espanya van obtenir la qualificació de IGP, és a dir, gran producte, no?, els potes blaves, i ara afegint la resta de productes de l'horta que es conreen al Baix Llobregat i que són d'una qualitat extraordinària. Demostren que a prop de grans ciutats també es poden criar i conrear productes amb els millors resultats. Aprofitant la tradició i èxit de les seves fires, uns quants entusiastes del Baix Llobregat han aconseguit revaloritzar la zona i infondre gran autoestima als petits elaboradors que se senten cada cop més orgullosos de la seva feina, cosa que té absolutament fascinat a Carlo Petri, un italià fundador de Slow Food. Diu aquest senyor italià que fa dècades que lluita contra el malbaratament alimentari i defensa tot el que és defensable sobre el bon ús de tot allò que es pugui obtenir dels camps propers al lloc de consum. Va visitar de nou el Baix Llobregat, lloc que des dels primers temps que va observar per primera vegada els seus conreus, no ha deixat mai de posar-lo com a exemple de lluita per la consecució del bon èxit dels seus bons productes autòctons. Aquesta vegada ha tornat a elogiar-los, sobretot per l'esforç i tenacitat dels conreants per tal d'obtenir bones collites capaces de competir amb el d'altres vingudes de llocs on es conrea amb productes químics i pesticides. I tot dintre d'un conjunt d'activitats, amb un calendari atapeït de fires, xerrades, trobades gastronòmiques i rutes típiques per seguir l'origen de tot allò que s'ofereix al bon gourmet amb l'única condició que el que es mengi, begui o admiri hagi estat conreat, cuidat o manufacturat al Baix Llobregat. I esperem que la propera fira de març del Prat continuï donant el pollastre, el preciós gall de bota blava del Prat, tota la importància que per la seva qualitat es mereix. Esperem-ho? Realment, a més a més, és que són macos. Són molt macos, tan daurats, tan arrogants. Jo, és una delícia, eh? El pas que anem de fer allò industrials i tal, al final farem com ja alguns països fan, que els terrats de les cases fan les seves collites ja de verdures i... Ja ho fan, ja ho fan. Escolta'm, jo, a casa meva, a casa meva gràcia... Moltes coses fan... Sí, diuen... Hortets. Hortets, sí, petits. Però a casa meva gràcia, el meu pare va fer unes gàbies de fusta i filferro i tot això i criàvem amb un cantó conills i en l'altre pollastres. I me'n recordo que havíem anat a la plaça Sant Lleir, que feien una fira cada diumenge, a comprar una, deien una periquita, que eren uns gallets petitons. Que posaven ous petits, no? Petits, però eren de bones mares. va posar uns ous que va posar uns ous que sabia que estaven fecundats de gallina i va treure uns pollastres. Escolta'm, i, bueno, i parlem d'això, els conills igual. Al meu pare li agradaven blancs, amb els ulls vermells, i allà teníem conill per donar i vendre. És que abans es tenien per poder menjar, però ara, com que moltes coses es fan com amb escotes, el problema seria que els havíem de mantenir els fons que es fessin d'ells, eh? Això no que, perdó, no anem gaire lluny, que això ha passat amb unes netes meves, que el seu pare els va comprar uns conills, i, bueno, conills no, és que no poden suportar de menjar un conill, eh? No riguis. Nosaltres, quan estàvem a Canyelles, que teníem una finqueta també, i, llavors, les meves nebodes i els meus fills eren petits, vam criar ànecs. Saps qui va haver de matar els ànes? Però ningú de la casa, eh? La nena, la nena. La nena, que no en sabia, i un dels amics va dir, diu, esteu carregats d'orgues. Sí. Però, escolta'm, jo no vaig menjar tampoc ànec. O sigui que, no sé què vols que et digui. Millor no criar-los com a mascota, perquè si no tancarinyes d'ells, eh? Sí, això passa com a la pel·lícula Gigante, que cuidant el d'això, el gall d'indi... Sí, i a la veritat, sí. Pedro! I tots comencen a ploure i aquí s'ha acabat el menjar. Idò, doncs, això és un comentari a banda. Aviam. Què? Què fem? Posem una mica de música? Posem música. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Unwis. Bé, ja haureu notat que avui la Montse no és amb nosaltres. Està de mucho pindongueo. O sigui, a passar-ho molt bé, que anava a Cantàbria, no? A Cantàbria, a Cantàbria. Sí, a mi em fa l'efecte que sí que s'hi està fent bon temps. Bé, que duri. Bé, doncs, com aquesta setmana no hi és amb nosaltres, i ella gaudeix d'uns dies de festa, parlarem en el seu espai d'una acció d'allò més senzilla i que pot prevenir molèsties tan antipàtiques com les sinusitis i les rinitis al·lèrgiques. Parlem del rentant nasal. Utilitzat des dels temps immemorials per diferents cultures, l'avantatge d'aquest senzill mètode, que actualment està recomanat per especialistes en otorrinolaringologia... Molt bé, m'entreu, eh? Sí, otorrinolaringologia. Sí, és una parauleta llarga, però bueno... Quan te l'aprens ja la dius de... Això encara és més llarg que allò de l'esternocleidomastoideo. Sí, una altra. Diu, és que ajuda a lleugerir els diferents problemes nasals de manera ràpida, higiènica i segura. No podem oblidar que la mucosa nasal està exposada constantment a virus i bacteris, a substàncies irritants, produïdes per la contaminació i al·lèrgens, com el polen o els àcars, que produeixen la rinitis al·lèrgica o la sinusitis. Els rentats nasals, amb una solució salina en salts minerals, ajuden a netejar la superfície mucosa, arrossegant, cap enfora, mucositat retinguda, microorganismes i cèl·lules inflamatòries. Hi ha dos diferents procediments per fer aquests rentats. Hi ha que perquè siguin eficaços i casos cal que se segueixin dos requisits imprescindibles. En primer lloc, que es facin amb la quantitat suficient d'aigua per aconseguir una bona neteja. I en segon lloc, que es tinguin una composició que respecti el pH de l'interior del forat nasal. Per aconseguir aquesta neteja de la manera més correcta, el millor que podem fer és anar a la nostra farmàcia de confiança, on ens aconsellaran el millor mètode que s'adapti al nostre nas. Seguríssim que us trobareu molt alleujats en poc temps. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. visitor. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. disappearings. gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. de la primera lluna plena passat al solstici d'hivern. És una mica complicat. No, el solstici d'hivern és sobre el 25 de desembre, doncs ja és això. El carnaval, Carnestoltes en català, té una durada d'una setmana que comença el dijous gràs, aquest any ha caigut el dia 23 de febrer, i s'acaba el dimecres de cendre, és a dir, avui, dia primer de març. Això mateix. El dimecres de cendre és també el primer dia de la festa religiosa de la quaresma, que, com tots sabeu, dura 40 dies i nits de penitència, per prorgar totes les disbauxes fetes pel carnaval. La quaresma, en guany, finalitzarà el 16 d'abril, diumenge de Pasqua de Resurrecció. Anys enrere, la quaresma era seguida per moltíssims fidels, i recordo que els divendres no es podia menjar o tastar cap tipus de carn. i quan dic cap tipus, doncs això, en cap tipus... Això, en cap penseu. Sí, sí. Les persones benestants, com sempre, cap problema, menjaven llagosta al forn si els venia de gust, però la gran majoria s'havien de conformar amb bacallà a la llauna. Que ara, perdó, Joan Maria no es pot menjar, eh? Ah, d'acord que és... Ja ho explico. Llavors, el bacallà era el menjar dels pobres. I tant. Qui ho diria avui, amb els preus pels núvols del bacallà? Algú se'n recorda que era la bulla? Sí. En castellà, bulla? Bula, bula. Bula. Bula. Us ho explico. Era un document eclesiàstic que es comprava a les rectories i donava dret al titular de la bulla d'estar dispensat a la prohibició de menjar carn tots els divendres de l'any, excepte els divendres de Quaresma. Veritat que això sembla molt estrany? Sí. Doncs, 50 anys enrere, semblava del més normal del món. Tornem al Carnestoltes. Segurament, un dels més antics és el de Venècia. Va tenir el seu màxim esplendor a partir del segle XVIII. Llavors, els aristòcrates d'Europa hi anaven a passar tot l'hivern pel seu clima càlid. Per entretenir-se, tan distinguits turistes, l'estat de la sereníssima República de Venècia va declarar que el Carnestoltes durava tot l'hivern. Llavors, Itàlia no existia. No, no. I tant que no. Anem al Brasil, concretament a Rio de Janeiro. Allà és l'estiu i trobarem el carnaval modern més carismàtic i de masses segurament del món. La música de samba s'escolta per tot arreu. Nois i noies esculturals amb vistosos vestits mostren mig despullats els seus cuidats cossos, desfilant en unes rues interminables, al ritme trepidant de la samba. Milers i milers de turistes paguen molts diners per un seient per veure l'espectacle de la rua, cosa que segurament recordaran tota la seva vida. A Amèrica del Nord, als Estats Units, podem visitar per carnes toltes la famosa ciutat de New Orleans, a l'estat de la Florida. Famosa per ser junta a New York, la capital de la música de jazz, però també ho és pel seu famós carnaval amb l'emardí gras com a centre de l'espectacle. L'herència cultural del pas dels francesos en aquell indret es nota pel canvi de dijous gras nostre pel dimarts gras, l'emardí gras, dels francesos. A Europa són famosos els carnavals de les ciutats que toquen el riu Rhin, especialment la ciutat alemana de Colònia. Les celebracions aquestes es fan al mes de novembre. A les Canàries, concretament la illa de Tenerife, potser hi tenim el carn estoltes més important d'Espanya, visitat per moltíssims turistes d'arreu. Sense oblidar que Cádiz tenen molta fama a les seves desfilades i xiriotes. Sí, i tant que sí. A casa nostra, a part de la ciutat de Barcelona, de gran tradició carnavalesca, bueno, tots els pobles del Bas Llobregat, Sant Jus incluït, però Sitges és extraordinari, no? I que destaquen d'extraordinària són els pobles de Vilanova i la Geltrú i de Sitges. Sí, a Vilanova és fantàstic, la guerra de caramels, que escolta'm, ara, l'altre dia deien, oh, ara són petits i no fan mal, però quan jo anava que era més jove, escolta'm, protegides les vidrieres i els aparadors i tot, perquè se'ls carregaven, eh? i, bueno, fent una mica el recorregut, acabaré per la Costa Brava, per Carnestoltes, sobresurten dues poblacions, la primera, Palamós, i la segona, Roses. De ben segur que me n'he descuidat de citar algun poble interessant... Potser Lloret també, no? Per visitar... Sí, però aquest ja més posteriorment. És més posterior. Visitar per Carnestoltes, però vaja, crec que en teniu per triar i remenar suficient per voltar una mica al món. I tant. Bé, fins la setmana vinent. Sí, aviam. Si de vol. Sobre què parlarem? Molt bé, posa una mica de música. Molt bé, posa una mica. Molt bé, posa una mica de música. Bia Can per Catalunya. Avui, seguint una mica, o més que una mica, els versos de mossèncinto Bardagué, que excursionista empadraït va caminar per aquests cims que a voltes semblen encantats i a voltes es tornen faràstecs, farem un viatge un tant espiritual per aquesta muntanya que enamora, sobretot a l'hivern, quan des de molts llocs del territori divisem els seus cims nevats. El que un segle vestir l'altre ho aterra, més queda en peu el monament de Déu, la tempesta, el torb, l'odi i la guerra, el que negó no tiraran a terra, no esbrancaran l'altíbul Pirineu. Els versos de Bardagué i un perfil imponent i serè han fet del Canigó un símbol nacional. Des de dalt del seu cim, pateix cada any, parteix cada any, la flama de la llengua, que recorre totes les terres de parla catalana en senyal d'unitat. Durant tot l'any, el Museu de la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que es manté en cès des de l'any 1955. A Trenc d'Alba, del dia 23 de juny, després que un grup d'excursionistes del segle de joves de Perpinyà l'hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc és traslladat flama a flama fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la flama del Canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l'estiu, heretada dels primers pobladors de la Mediterrània. Els contes Guifré i Tallaferro, l'heroi gentil, l'abat oliva i flor de neu, la reina de les fades que poblaven les muntanyes del Pirineu, són els principals personatges amb els quals mossèn Cintu Verdaguer va construir el seu poema èpic Canigó. mossèn Cintu no va ser definitivament un capellà convencional. entre d'altres singularitats, va ser un excursionista compulsiu, potser el pioner de l'excursionisme català, i el Canigó va ser la seva meca particular, com ho és ara de milers d'excursionistes de tot el país. Sobre el poema Canigó, mossèn Cintu va escriure dotze cants i més de quatre mil versos amarats de nostàlgia, unit la història i la seva llegenda, i va projectar una monumental epopeia, epopeia que va traspassar límits estrictes d'aquella muntanya per projectar-se cap a la totalitat de la serralada. Segons Josep Pla, mossèn Cintu conegué com a ningú el nostre país, el Pirineu, i el Rosselló d'una manera prodigiosa. I pensem que és ben cert. Dels pallars al Ripollès i de la vall d'Aran al Vallespí, Verdaguer havia trepitjat abastament tot el territori. Excursionista pioner, el poeta havia fet per primer cop el cim del Pic de Balaix, nom tradicional de la muntanya del Canigó, a finals de la dècada del 1870. Ascensió que repetiria diverses vegades al llarg de la seva vida. Encantades dones d'aigua, bruixes o simiots del més diversos pelatges formaven part del paisatge mitològic d'una muntanya que sobretot, a partir de la publicació del poema de mossèn Cinto, empaltar sobre la seva aureola màgica el brot simbòlic de la catalanitat del nord de l'Albera. Verdaguer contribuï a promoure l'excursionisme, una activitat esportiva que a finals del segle XIX s'inicia sota l'empara de la Renaixença. Des de l'Associació catalanista d'excursions científiques i, posteriorment, del Centre Excursionista de Catalunya, centenars de joves s'endinsaren des de la fundària dels valls fins a les crestes arrissades dels cims de les muntanyes. els rius, els boscos, els pobles de la muntanya i les seves llegendes ancestrals. Els Pirineus com a bressol d'una Catalunya retrobada, d'una Catalunya emergent, que tenien el Canigó un dels seus símbols més preuats. El Canigó, la magnòlia immensa de què ens parlava Verdaguer, la muntanya simbòlica que amb l'arribada del surfici d'estiu encén les fogueres del nord i el sud de l'albera amb l'escalfor del seu foc etern. Desal·lubre, vist d'aquesta manera i sentit el que escrivíem ho sencinto, és que et dóna unes ganes de trepitjar-lo perquè, de totes maneres, d'allà on te'l veus sempre t'enamora. Sempre t'enamora. Jo he tingut la joia d'estar diverses vegades allà on te va escriure el poema Verdaguer, el Canigó, i va ser la Mare Déu del món. És un santuari que al nord precisament es veu darrere el Canigó. Normalment quasi tot l'any ben nevat. I allà actualment hi ha una carretera asfaltada que s'hi pot anar en cotxe i també hi ha dos o tres habitacions que es pot reservar. És un lloc per anar-hi i passar un final de setmana extraordinari. molt bé doncs amb aquesta visita al Canigó hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui. Us convidem a escoltar-nos el proper dissabte o avui dissabte o si no el proper dimecres al capvespre. Senyora, senyors, Lina, Joan Maria, Carles, passiu bé. A tots. Molt bona tarda. Bona quaresma. Sí, bona quaresma que entrarem. Bona tarda a tothom. Bona tarda. El proper dijous, 2 de març, coincidint amb el 33è aniversari de Ràdio d'Esvern, estrenem programa. La plaça Mireia, a partir del 2 de març, cada tarda de 5 a 7. Que per què la plaça? I la Mireia? Descobriu-vos altres mateixos dijous, 2 de març, a Ràdio d'Esvern. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda, no et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com Ràdio d'Esvern. Sintonitzes Ràdio d'Esvern, la Ràdio de Sant Just, de la Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern. Ràdio d'Esvern.