Reciclatge i canvi climàtic; Monturiol i Lucrècia Borgia; taronges, raïm de Cap d’Any i volcans — 60 i més

Durante 8.1 FM, Radio Casper, durante 8.1 Seixanta i més. Amics oients de Ràdio d'Esvern, ja hi som en un nou any, el 2019. Com cada any nou, tot un requitxell de nous projectes estan allà, arranglarats, davant nostre, amb el desig sincer d'acomplir-los tots. Sobretot, desitjar-vos de tot cor que pugueu ser tan feliços com, sincerament, nosaltres volem per a tothom. Que continueu escoltant-nos, que ho passeu bé en aquesta hora que volem amb vosaltres, i que tot allò que hem programat per a aquesta hora de 60 i més us resulti agradable i atraient. Aquest és el nostre desig, i amb ell donem pas al primer minut del nostre programa. L'Alina, la Montse, en Joan Maria i en Carles, i qui us parla, la Joana. Tots us saludem i diem Endavant, 60 i més. Endavant, 60 i més I volem començar el nostre any radiofònic convidant a tothom a utilitzar i llançar i reciclar. Els productes d'un sol ús poden semblar a tothom molt pràctics. No ocupen espai i un cop els hem fet servir ens en desfem a les escombraries. No fa falta netejar-los ni dedicar-los un minut més després d'utilitzar-los, però hem de preocupar-nos. Què ens queda després de fer-nos un únic servei? Aviam. Aquí en tenim algunes dades. L'Alina dirà què hem de fer. Bé, jo diré, i els també seguiran dient el que hem de fer. I després cadau que faci el que vulgui, no? Això és el que fan. Diu, algunes dades. Ecoembes calcula en el seu informe de reciclatge del 2017 que l'any passat a Espanya es van reciclar un total de 1.399.582 tones d'envasos. Això es tradueix en un percentatge del 77.1%, entrant en 3,5% més respecte al 2016. Doncs, bueno, el 2016, sí, ja m'he de dir. Sí, sí, sí. Aquesta dada s'ha calculat a partir de les tones d'envasos de plàstic reciclats entre els que les empreses adherides posen al mercat. Els envasos domèstics són els més reciclats. Els de metall lideren la primera posició, amb un 86.9%, seguits del cartró, amb un 81.1%, i es tanca amb el plàstic, 69.7%. A Espanya utilitzen una mitjada de 180 bosses de plàstic per evitar-ne l'any. Cada ciutadà europeu consumeix unes 14 tones de materials de primeres, i l'any a l'any hi genera 5 tones d'escombraries. El 2016, cada habitant del nostre país va llançar 13,2 quilos d'embasses de plàstic, brics i llaunes al contenidor groc i 15,5 al blau. Prohibició de Brussel·les. Coberts d'un sol ús, palets per les ulleres i palletes pel refresc, són alguns dels productes de plàstic d'un sol ús que la Unió Europea prohibirà de cara a reduir la contaminació del nostre hàbitat. D'aquesta manera, aquells articles d'un sol ús del dia a dia que adquirim al supermercat i utilitzem en freqüència, s'hauran de fabricar amb materials alternatius sostenibles. L'illa d'escombraries. A Espanya es consumeix ni més ni menys que 180 bosses de plàstic per evitar-ne l'any, les quals, a més, poden arribar a trigar a més de 50 anys a degradar-se. Qui paga el preu dels nostres residus són en gran mesura la flora i la fauna marina. Tant alarmant és la situació a escala mundial que la zona del Pacífic Nord sí es té en una gran superfície constituïda per 1,1 bilions en bé de burro de plàstics amb un pes de 80.000 tones, gairebé tan gran com l'estat de Mèxic. Aquesta gran extensió d'escombraries rep el nom de Gran Pagat d'escombraries del Pacífic o l'illa d'escombraries. Es va descobrir el 1988 i no ha parat de créixer. Què passa amb l'orgànica? Diga'm. Què passa amb l'orgànica? El reciclatge, la matèria orgànica ens serveix sobretot en forma de combustible com seria la biomassa o amb la gasificació de plàstics i també pot fer un gran servei per a la creació de biocombustible com a alternativa als que prevenen del petroli. Bioindústria renovable del paper El nostre país és la tercera potència forestal d'Europa. Espanya conreia la fusta una preuada matèria prima amb plantacions que segueixen una filosofia sostenible. El 71% del paper consumit es recicla després de fer-se servir i s'arriba a les 5,2 tones anuals. Material d'un ús indefinit l'alumini La qualitat de l'alumini no disminueix quan es recicla i a més, produir-lo a partir de la ferralla implica un estalvi del 95% de l'energia respecte a la producció a partir del mineral. Podem aprofitar el 100% del material i reciclar-los indefinidament. Procés de reciclatge del vidre Reciclar una ampolla de vidre equivale a la despesa d'una bombeta de baix consum. No hi ha excuses per no reciclar-ho. Cada ampolla que depositem al contenidor obert equivale a l'energia suficient per mantenir una bombeta encesa durant un dia sencer. Evitem l'emissió de CO2 reciclant envasos. L'any 2016 vam evitar l'emissió d'un milió de tones de CO2 a l'atmòsfera gràcies al reciclat d'1,3 tones d'envasos lleugers de paper, cartró. La taxa de reciclació va arribar al 76%. Responsabilitat Recordeu el planeta és de tots. Cuidem-lo. I continuem amb els problemes del planeta Terra a causa del canvi climàtic. Els gasos d'efecte hivernacle, produïts per l'activitat humana principalment, han fet augmentar la temperatura del planeta en els últims anys. Aquest increment està produint efectes negatius sobre l'ambient, com la reducció de la neu en zones d'alta muntanya, la retracció dels glacials i l'augment del nivell del mar. Si no es detén la contaminació del planeta i es redueix l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, s'incrementarà l'extinció d'espècies vegetals i animals de les quals s'obtenen aliments i fàrmacs. I també podem parlar del canvi climàtic i els seus efectes sobre la pell. Clima extrem. D'acord amb els informes de Nacions Unides sobre el canvi climàtic, s'ha pogut relacionar en diferents regions efectes nocius de la salut de les persones derivats del canvi climàtic. Segons les proyeccions científiques, els efectes d'aquest fenomen aniran incrementant en els pròxims anys, causant fenòmenos meteorològics extrems, ones de calor, precipitacions i tempestes intenses en conseqüències d'efectes per la salut. L'augment del nivell del mar, l'humitat, la temperatura i les pluges incrementaran la proliferació de vectors, mosquits, transmissors de malalties, com la malària, el dengue, l'esmenocis, la còlera, peludisme, malaltia de lim, entre d'altres. Les ones de calor s'incrementaran amb els seus efectes conseqüents, deshidratació, esgotament, rampes, lipotímies, arrítmies, problemes renals, entre d'altres. Mare de Déu, la cançó. I tant, i tant, imagina't. Això és una pel·lícula de terror, però bueno, continuem. I tant. Aviam. Montse. Repercussions sobre la pell. Ho tens? Sí. Els canvis ambientals, com el fred, el vent, el sol, l'ús d'altres, d'aires condicionats, podrien disminuir la tolerància de la pell, tornant-la més sensible a factors externs, provocant intolerància als cosmètics i productes per la pell, produint una sensació de cremor, tibentor o picor. En regions humides i càlides, amb fenòmens externs, extrems, com inundacions, tsunamis, podrien produir-se més infeccions cutànies. En regions amb una escassa humitat ambiental, on el canvi climàtic produeix sequeres combinades amb baixes temperatures, les persones podran patir més xerosis, cutània o pell seca. Les oscil·lacions del clima podrien agreujar la dermatitis atòpica i la psoriasis i la proïgia degut a les humitats baixes. El sol i la pell. La destrucció de la capa d'ossó i l'emissió de gasos amb efecte hivernacle augmenten la possibilitat de radiació solar i les seves conseqüències per a la pell. Els experts preveuen un increment en la incidència de càncers de pell en els pròxims anys carcinomes basocel·lulars i carcinomes espinocel·lulars, també melanoma maligna, cremades solars, dermatosi solar crònica i fotodermatosi. Aquí faig jo un parèntesis i aviso, que el que avisa no és traïdor. Quan un pren el sol i sobretot les criatures petites, encara que els pares diguin ah, això és poc i els nanos corren i bla, bla, bla, no. El sol es va guardant a la pell. I a la curta i a la llarga torna a sortir. És un ordinador, eh? Els pares de criatures han guardat-ho amb l'efecte de l'acumulació. Sí, el guarden el disco duro. Sí, però bé, nosaltres som molt optimistes i cometirem tots aquests canvis climàtics. Diuen, les pròximes dècades s'incrementaran les conseqüències negatives sobre les plantes, els animals i les persones. Bé, però es poden prendre mesures immediates. A més de l'excessiva emissió de gasos d'hivernacle, el factor principal de l'escalfament global i el canvi de la temperatura ambient, factors com el consum de vents i energia, el creixement de la població mundial i la tala indiscriminada de boscos afecten negativament el planeta. Frenar el canvi climàtic passa per reduir l'emissió d'aquests gasos, el consum nacional dels recursos de repoblar els boscos, entre altres mesures. Al mateix temps, és fonamental prendre consciència de la importància que té per a nosaltres benestar, tenir cura del nostre planeta i ser respectuós amb el medi ambient en el nostre dia a dia. Mesures de prevenció en el camp dermatològic. Recorda que la hidratació de la pell és una mesura de prevenció en el camp dermatològic, així com la fotoprotecció per a prevenir i evitar cremades, fotosensibilitat i dermatitis, entre d'altres, per a reacció als ratxos solars. O sigui, que si volem anar a la platja, no importa que porteu una samarreta, el sol el prendreu igual i evitareu el cop d'or del ratxolar a sobre de la pell nua. Directament. O sigui, que ja ho sabeu. Protegim el planeta. La, la, la, la, la, la. La, la, la, la, la. La, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la, la. Sí, a la luz de la luna s'està molt, molt bé. Però també estava bé que la Sandra Tolina ens expliqui aquelles coses tan interessants. Bueno, aquest llibre que és molt interessant i ja ho sabeu que sí, que ens va orientant i es va ensenyant coses de la ciutat, ja s'està acabant però tenim un altre molt bo. Bé, però hem d'acabar aquest primer. Us en recordeu que l'última dia vam parlar d'una senyora que fa molts anys i va ser una gran científica. Doncs aquí tenim molt més a la vora un inventor català del submarí. Que ja sabeu qui era. Hombre. El senyor, a veure, qui sap com se deia? A veure. Qui sap? Narcís Monturiol. Què va inventar? El submarí. Ah, Narcís Monturiol. Ah, molt bé. Narcís Monturiol. Ara, què, que no veig això, no? Això ja, deixem-ho puntó i a part. Bueno, aquí diu que sí, eh? Diu que sí. L'enginyer Narcís Monturiol, que va viure el 1819 a 1885, va estudiar dret però mai va exercir d'abocat. Republicà i socialista utòpic, el seu esperit inquiet el va dur a fer moltes coses però sobretot Monturiol va ser un gran inventor. Quan va ser director de la fàbrica nacional del Segell va idear un sistema per assecar el paper engobat i també va dissenyar un sistema de transport de transportar a l'aigua del Ter a Barcelona. Un tramvia funicular, soles de sabates sintètiques, una maquineta d'enrotllar els cigarrets, i un procediment per la fabricació de sabó. Ara, el seu gran invent seria el que ell anomenava Ictínio, el vaixell peix. Amb l'intígnio Ictínio, Narcís Monturiol va aconseguir navegar dues hores per sota de l'aigua amb dos ergonautes més, que era el Josep Misser, el mestre de l'Aixa i Josep Oliu, el primer soci de Monturiol. i amb aquest submarí també es va submergir en el port de Barcelona en 1858. La primera vegada es va mantenir 20 minuts submergit i després va fer 54 immersions i va aconseguir estar dues hores sota l'aigua. O sigui que Joana va estar dues hores. Vale. Monturiol va haver de treballar molt per resoldre els problemes tècnics. a l'aparell es propulsava amb una màquina de vapor i una hèlix de quatre pales i tenia 13.5 metres d'eslora. Però serà grandet. Home, no. Més llarg que aquesta habitació. Consistia en un cos de fusta dins d'un cos de coure i comptava amb una torreta d'observació i una escotilla. A l'invent es va presentar a les autoritats que el van admirar i van prometre recursos per poder desenvolupar-lo. Però els diners mai van arribar i l'ictínio es va acabar venent com a ferralla. Diuen que el seu motor va anar a parar a una fàbrica de farina. Faria una submergimenta amb la farina i fent pastetes. I continuem amb aquesta part tècnica que també ella està una mica ficat aquí. Diu El poble nou o la societat perfecta. Amb el desenvolupament de la indústria a l'antic poble de Sant Martí de Provençal s'hi van instal·lar tantes fàbriques que arribarien a ser una àrea en major concentració industrial de Catalunya. Montoriol seguiria les idees del socialisme utòpic del filòsof francès Etienne Cavite que a la seva novel·la Boià Xalicarí descriuria la vida d'una illa habitada per una societat comunista ideal. I entre el 1846 i el 1847 un grup de gent va decidir viure en comunitat segons les idees utòpiques de Capvet en un indret que anomenarien poble nou. i els fundadors d'aquest futur barri de Barcelona creien d'una manera sincera amb la possibilitat de crear una societat millor i més amable. Com a record del seu intent en el pla Sardà es va decidir anomenar l'Avinguda Icària el vell camí del cementiri. Cavet va dur les seves idees a la pràctica i als Estats Units va fundar la seva desitjada Icària. Tots els assentaments Icarians fracassarien ràpidament excepte en Iove que es va mantenir fins en 1895. I com ara ens hauríem d'anar a cantar i no va bé el pròxim dia cantarem sobre en Sem Clavé l'home que va animar els obrers a cantar. Vinga. El de Montoriol s'ha acabat aquí no diu res més. Sí, no diu res més. Bueno, el Montoriol es va ficar també en polític que era pintor i va ser desterrat a Cadaqués. Ja, ja. No a Brussel·les, llavors a Cadaqués que era un poble que estava només aïllat. Aïllat, aïllat. Aïllat, aïllat. Allà va començar a pensar coses perquè era un inventor i va veure que la gent de Cadaqués patia molt perquè per la immersió de buscar el corall vermell que allà que aniria molt. I aleshores va començar a pensar de fer un artefacte per poder agafar aquest coral. Aquí va ser el desarrotllat llavors el submarí lectínic. Sí, de tot. Molt bé, eh, senyors? Aquí tenim experts amplifiquen el que diu el llibre. Molt bé. Doncs, ara passem a... Passem a... a la música. A la música. A la música. A la música. A la música. de personatges cèlebres. Avui us oferirem alguns apunts sobre la biografia de Lucrécia Borgia, una dona extraordinària que va viure en l'època del Renaixement. Quan Ludovic Ariosto va escriure Orlando Furioso en una de les seves expressions va plasmar aquesta frase Lucrécia Borgia és una jove excepcional amb bona fama, virtut i bellesa que a mida que passi el temps augmentarà com augmenta una bona planta jove en terra fèrtil. en aquell moment no sabia el bon escriptor com d'estava d'equivocat. La posterietat no ha recordat a Lucrécia com una dona virtuosa, sinó com una dona perversa, intrigant i ambiciosa. Ariostos no va tenir en compte que la legenda aliada de la literatura distorsiona moltes vegades la història verdadera. El cas de Lucrécia és ben patent. Els romàntics la van considerar la mostra màxima de la immoralitat quan, per contra, és ben cert que aquella duquesa, gairebé una nena, va ser una marioneta en mans de la seva poderosa família que la van convertir en una dona profundament desgraciada. Va néixer l'any 1480 a la vall italiana de Sabiaco, fruit dels amors il·lícits de Roderic Borgia i Venosa Cantanzi. Aquesta dama, bellíssima, era l'esposa d'un funcionari del Vaticà, però alhora era la man oficial del de les hores cardenal Borgia, en qui va tenir, a més de la Lucrècia, Joan César i Jofre. Cal reconèixer que Lucrècia havia vingut al món dintre d'una de les famílies més poderoses del Renaixement. Ella va ser l'única filla del patriarca que més endavant seria anomenat Papa Alexandre VI. Encara que la història assenyala aquesta família com el símbol de l'ambició i la rauxa, és cert és que van ser ni més ni menys com la resta dels homes importants del seu temps i que va utilitzar a la Lucrècia com una fita mitjançant aliances matrimonials per tal d'aconseguir més poder polític. Però que consti, on estan d'acord detractors i defensors de Lucrècia respecte a la seva figura és en la gran bellesa de la dama, rossa i fràgil, mans delicades molt blanques i posat gentil i noble. Va servir com a model a Ilpin Turicchio pel seu quadre Disputa de Santa Catalina i el gran Tiziano la va retratar al costat del seu espòs, Alfons d'Este, en el quadre La adoración de los reyes magos. Però Alexandre VI va considerar adequada una aliança amb els Esforza, una família molt poderosa que governava Milà. I va trobar un candidat idoni a Giovanni Esforza, duc de Pessaro i rebot de Ludovic Esforza, conegut com Ludovic el Moro. El marit era molt atractiu i refinat i feia la parella ideal per la Lucrècia, vella i molt ben preparada. Però inesperadament el poder dels Esforza va declinar i l'aliança ja no li era aprofitosa al pontífex, qui va fer tot el possible per anul·lar el matrimoni, cosa que va aconseguir donant com a raó que aquest no s'havia consumat. Si era el papa feia el que volia. Clar. I aquests, els papes d'aquí a época, els papes encara més. Tenia tres fills i els que cuelguen. I els que cuelguen, clar. I no l'havien consumat. Això és. Giovanni esforça, es va veure obligat a reconèixer-ho, però quan va tornar a Milà, va negar la circumstància que havia reconegut a la força i va proclamar als quatre vents que el papa volia a la Lucrècia per ell mateix. Aquestes paraules, voluntàries o no, van ser la base de l'acusació d'incès que perseguiria a Lucrècia tota la seva vida. La veritat és que quan l'acusació va començar a prendre aires de veracitat ja s'havia concertat un nou matrimoni per a la jove divorciada. Escollit va ser Alfons duc de Bicecleia, fill bastard del rei de Nàples. en aquesta ocasió la Lucrècia es va enamorar profundament del seu nou marit que competia amb ella les afeccions literàries literàries literàries literàries i artístiques però les intrigues polítiques van fer impossible la felicitat de la parella. El casament havia estat acordat amb la condició que César Bòrgia es cés alhora amb una de les filles del rei de Nàples però una vegada va ser una realitat el matrimoni de l'Alfons i la Lucrècia. El monarca napolità s'ho va repensar i va desfer el pacte del casament del César. Immediatament l'Alfons va ser declarat persona no ingrata. La Lucrècia sabia molt bé com les gastava la seva família per lliurar-se dels seus enemics tant reals com imaginaris per la qual cosa va fer fugir el seu marit qui va buscar l'empar d'una altra família poderosa els Colonna però va passar el temps i l'Alexandre VI va donar permís a l'Alfons de Bisca Bisseglier perquè tornés a Roma amb la seva esposa. La parella va ser feliç un curt temps durant el qual va néixer el seu primer fill. Però van tornar a les intrigues polítiques que van ocasionar l'apunyalament de l'Alfons segurament per emanament dels Borgia. Els carrers de Roma durant la convalescència de les seves ferides la Lucrècia no el va deixar mai sol a la cambra però a un moment donat cridada pel seu pare va deixar el marit cuidat per persones suposadament fidels. En tornar li van comunicar que l'Alfons havia caigut del llit i s'havia mort a causa d'una hemorràgia. La desesperació de la Lucrècia va ser tan gran que es va refugiar en el castell de Nepi. Era una habitació completament entapissada de negra i així com els seus propis vestits de dol complet en la correspondència que mantenia amb el seu pare signada sempre amb el sobrenom de la infelicíssima Lucrècia. Però a Alexandra Sisè no li convenia un dol tan llarg i la va convèncer perquè tornés a Roma. Una vegada més va ser utilitzada com una peça principal en el tauler polític del seu pare qui va decidir casar la seva filla amb l'hereu d'un cognom tan noble com els d'Este de Ferrara. Aquests van posar tots els inconvenients possibles a l'enllaç fins i tot fent espiar el comportament de la Lucrècia però davant d'una dot fabulosa d'un capel cardenalici per a Hipòlit de Ferrara segons fill de la família i la supressió del tribut anual que Ferrara pagava al Vaticà van accedir al casament. A partir d'aquell moment la Lucrècia va ser l'ànima cultural de la cor de Ferrara. Acostumada des de petita a la cultura i a l'acte i a l'art de Roma ella va ser ella va fomentar la presència d'intel·lectuals i artistes a Ferrara. Ella va ser la protagonista absoluta d'aquell centre de cultura malgrat el poc apreci que li mostrava la família política. Però si la desgràcia fos la norma de la seva vida la mort li va venir a causa d'unes febres porperals després de donar a llum una nena prematura l'Isabel Maria. Era el 24 de juliol del 1519. Lucrècia Borja moria als 39 anys d'edat. Joa molt jove bueno estem al mig i els gens sí sí sí molt jove fin Fins demà! Fins demà! Fins demà! Com tots els cítrics, és molt ric en vitamina C, per la qual cosa ens ajudarà a escorçar la durada dels refredats i estimular el sistema immunitari. Altrament, també conté vitamines del grup R, vitamina A, minerals com potassi, calci, fòsfor i també molta fibra. La seva polpa està formada per nombrosos grills plens de suc. Beure un suc de taronja al matí que menjar-se'n una de sencera encara que estigui acabat de fer. És millor menjar-la sencera. Quan es menja una taronja i es menja en la part blanca, aprofitem tota la seva fibra i tots els seus antioxidants. La pell blanquinosa i fina que envolta els grills de la que conté major concentració de vitamina, fibra, polifenols, els quants tenen una funció antienvelliment i antiinflamatòria en les cèl·lules del nostre organisme. Si només en fem un suc, no aprofitem la fibra i perdem moltes vitamines, ja que en realitat, beure un suc de taronja és com prendre un got de fructosa líquida. Després de beure un suc de taronja, augmenta l'índex de glucosa a la sang. Per tant, la fruita sempre millor en peça, sencera. En cas que no ens agradi el suc, millor prendre i sense colar. I cal que el consumim tot d'una, ja que les seves propietats organolèptiques mimpen ràpidament. El taronger dolç és l'arbre més conreat i apreciat entre tots els cítrics. El seu cultiu es va iniciar fa més de 4.000 anys al sud de la Xina. Des d'allà es va estendre cap al sud-est asiàtic i a través de la ruta de la seda per tot l'Orient. Els àrabs van anomalar les taronges noranys, derivat del persa Arangus, i van introduir el taronger a marca Europa a través de l'Àndalus, al segle X. Així i tot, les primeres taronges que van arribar a la península ibèrica tenien una funció decorativa, els patis dels edificis emblemàtics com la llotja de València. I aquí el pati dels tarongers. La paraula taronga, tant en castellà, naranja, català, taronga o gallec, laranja, etimològicament deriven d'un origen comú de paraules procedents de llengues diverses, originàries del sud d'Àsia, naranc, narandam, narangucam o nari, les quals signifiquen fregància. La paraula va ser assimilada per les llengües europees, portuguès, laranja o en italià arància. Els francesos van identificar-la com l'hort a causa del seu color groc i intens, anomenant-la or-anje. Com que durant l'edat mitjana la llengua de culta era el francès, la paraula va adaptar-se a l'anglès i alemany, conservant la mateixa gràfia, francòfona o oranje. Ja està. Molt bé, eh? Taronga, rejuvenidora i estimulant. Així està. A veure, quasi per tot, menys perquè surtin els cabells. Ah, és que t'ho demanes molt, eh, amigo mío? Ah, el meu fill. Espero que digui alguna cosa pels cabells, que no surt molt sabent. El meu fill se les menja doblades. Si repassa la biblioteca. Aviam si busquem. I tu què tens preparat, senyor meu? Ai, ara me'n recordeu. Oh, veus, veus, amb això dels cabells ja t'has espistat. Sí, sí. I molts d'invents, anar a la lluna, però dels cabells res, res. Què més voldria jo, també. I pensa que cada vegada, els homes, cada vegada estan més així. Jo ja no perquè és una cosa de quimioteràpia, però normalment els homes cada vegada estan més cabells. Més cabells. Tenen més barba, però més cabells. Més cabells. I a més, a més, tots porten ulleres ara, vull dir. Bueno, però això és del computer, eh, de l'ordenador. I no fan cas, eh, i continuen. Toma castanya. Aquests nanos, quan siguin grans, tindran miopies, els corregiran. però els nanos que estan cada moment així. Amb la maquineta. El fornit i la madre que los tuvo. I empaitan els... I l'allò, no, eh, els sols i les persones que fan servir tant a l'ordenador, tant a l'ordenador. Tenen que vigilar molt, eh. Sí, sí. Sí, perquè perjudica, eh. I tant, ja vam fer un reportatge aquí, que s'havien de cuidar a la vista, sí. Aviam, aviam, de què parles, avui? Home, dels rims de la sort. Hombre! Hombre! Explica la tradició que per tenir sort l'any que ens estem, s'ha de menjar 12 grams de rim, coincidint cada un amb les 12 campanades de l'any que s'escola. Molt bé, eh, el que se'n va i el que ens... I d'on ve aquesta tradició. Per esverinar-ho, ja en teniu buscant a internet les possibles respostes. Resulta que n'hi ha diverses, com en botica, que diuen. Unes diuen que va ser l'aristocràcia la que va importar a la moda de França o d'Alemanya. D'altres, el resultat d'una exitosa promoció d'uns pagesos d'Alecant per vendre els rims que van sobrar de l'estiu. Si aquesta opció fos certa, caldria donar-lis el títol de pioners del màrqueting de l'Estat. En tot cas, totes les respostes coincideixen en el temps i enlloc, a finals del segle XVIII, a la Puerta del Sol de la capital del Reino. De la sort no se'n parla. Consta, per escrit, que al cap d'any del 1895, en acabar el Consell de Ministres, van celebrar-ho menjant rims i beure xampany. La quantitat de rims menjats, si eren 12 grans o més, no s'especifica, ni tampoc diuen res de les campanades. A la vista d'aquests antecedents, ja fa temps que el Menda, jo, no menja rims per cap d'any. No. No, encara que la parenta em fa una mica de mala cara per anar al contrari de la gent. Vaja. M'ha agradat sempre, eh? O sigui, que això no és pas solament dels rims. Però, dona, li responc, per què has de menjar-me 12 grans de rims a cop de campana o de cassola? És a dir, en presses, amb el risc d'ennoagar-me. Més d'un? A més, no trobo gens agradable aquests rims de pellurussuda i d'insípid sabor, en comparació amb els d'estiu. Aquest any estaven bons, eh? Aquest any estaven al super, estaven boníssims. I, per últim, no crec en la idea de que porten sort. Doncs ja estem al final del carrer dels maleïts rims. Per desgràcia, aquest cap d'any ha mort a la ciutat de Fijón un infant de 3 anys ennoagat per intentar menjar-se el 12 grams de rim. Ai, pobra. Els infortunats pares no van saber com havien d'actuar. La trucada al 112 no va servir per salvar-li la vida. Rebin el nostre sentit condol. Per acabar, comentar que el passat mes de desembre, l'Ajuntament de Sant Just va organitzar per la gent gran, el mil·lenari, un curset de primers auxilis per nens i per persones grans, amb l'assistència de l'ambulància personal de la Creu Roja d'Esplugues de Llobregat i de Sant Just. La casualitat és que dintre del curset es va tractar el tema que cal fer com una persona o infant s'ennuega o té un atac d'acord. Amb els dos casos s'ha d'actuar molt ràpid i si l'home sap el que s'ha de fer, ben segur li pot salvar la vida. Per cert, el mil·lenari ja disposa de disfibrilador, un aparell molt efectiu, per ajudar amb els casos d'atacs d'acord. En tot cas, millor que no s'hagi de fer servir mai, però, si és necessari, està disponible i també hi ha persones que el saben fer anar. Gràcies als curcets. Molt bé. Ara sí que posarem la música. Fins demà. Fins demà. Bé, sí, sí, tot això que esteu explicant està molt bé, però és saber-ho fer. És saber-ho fer. Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del 2019 amb unes danses famosíssimes d'Alexander Borodin, les danses polopsianes del príncep Igor. Vigoroses i alegres, ens animen a caminar i fins i tot a ballar el so de l'orquestra sinfònica de l'Ubliana que dirigeix el mestre d'Aurence Siegel. Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del 2019 i fins i tot a ballar el so de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica de l'orquestra sinfònica. Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del 2019 Bé, iniciem els nostres moments de música per gaudir del nominee Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Parlem ara d'un tema d'actualitat, d'una trista realitat que costa vides humanes, els volcans. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! La Martínica va ser una de les illes caribenyes que els francesos van conquerir a mitjans del segle XVII. Va ser l'any 1658 quan definitivament van aconseguir la victòria, però els pocs naturals que van sobreviure abans que rendir-se es van llançar amb orgull des d'un penya assegat. Les seves darreres paraules van estar dedicades al seu déus i després van cridar amb tota la força de la desesperació. Prepareu-vos estranya! Prepareu-vos estrangers! A la muntanya de foc es venjarà i sembla que això va ser el que va passar. El 8 de maig de 1902, el Montpellé d'aquella illa de la Martínica va despertar després de molts anys i va venjar els naturals de les illes. Després de molts dies d'intensa activitat vulcànica, el dia 8 de maig, a les 7.50 del matí, una fosca massa de terra ruent, anomenada pels geòlegs fluix piroclàstic, es va precipitar per la vessant del vulcàn fins a la propera ciutat de Sant Pere. La ciutat va quedar completament arrasada en qüestió de minuts. En el port, les embarcacions n'afregaven envoltades amb flames. L'erupció del Montpellé va costar l'espantosa xifra de 29.000 vides. I l'altre volcà, que hem nomenat abans l'Egna, Sicília, és el primer volcà conegut que va despertar l'interès dels autors clàssics. El poeta i filòsof romà del segle I abans de Cris, Lucrècia, el va comparar a un enorme forc alimentat pels vents subterranis marítims. Estrabón, un geòleg grec del mateix temps de Lucrècia, estava d'acord amb el mateix principi, que els vents submarins atiaven el foc dels volcans. Després, els romans van creure que el Vesubi era un volcà mort, és a dir, un forn sense combustible. Que equivocats estaven. L'any 79 va destruir les ciutats de Pompeia i Herculano i Estàvies. L'escriptor romà Clini, el jove, va ser testimoni de primera mà i va descriure l'erupció en dues cartes que va enviar el seu amic, l'historiador Corneli Tacit. El relat precís i concís és d'un enorme valor tècnic, ja que explica la forma detallada, el comportament del volcà i els fenòmens associats. En l'actualitat, erupcions com la del Vesubi, sumament explosives, es denominen plinianes en el seu honor, en l'honor del Plini i el jove. Les explicacions mitològiques d'alguns autors clàssics van influir en el pensament renascentista. Plató ja havia imaginat l'existència d'una cavitat gegantina subterrània amb un gran riu, composat de llot bullent i lava, que viatjava pel globus terràqui alimentant les boques volcàniques al seu pas. Això ho va dir entre els segles V i IV abans de Crist. Aquesta idea va seguir vigent durant tot el segle XVII. En aquest temps, el jesuït alemany Atenasius Kircher va intentar explicar l'estructura terrestre en la seva obra Mondus Subterrànius en l'any 1665. Ja en el segle XVIII, a Espanya, Diego Torres i Villarroel va afirmar que hi havia un foc interior que tenia oberts respiradors i flames a les muntanyes, per on vessen les seves flames i desfoguen els seus fums. Per exemple, a Nàpols i Sicília. Els geòlegs europeus tenien opinions contraposades sobre el tema. A la Gran Bretanya va néixer unes concepcions que amb el temps provarien que el nostre planeta és molt antic. L'escocès James Hutton va desenvolupar la idea que la superfície terrestre era dinàmica i que estava, en canvi, permanent, moguda per la gran màquina de calor del cor del món i la manifestació exterior de la qual eren els volcans. Hutton va ser el primer geòleg a intuir quina era la dinàmica del nostre planeta i la seva gran antiguitat. Les seves teories van marcar les bases pels futurs estudis volcanològics. La tragèdia del món Pelé va marcar l'inici de les investigacions sobre els volcans i els riscos que comportaven amb les prediccions adequades per avançar-se a les properes erupcions. Bé, esperem que tinguin molt èxit, no? Actualment, els volcanòlegs desenvolupen modernes tècniques de seguiment basades en el control sísmic i dels gasos emesos i també en estudis sobre la deformació dels volcans. Els satèl·lits artificials són de gran ajuda per obtenir una millor informació que indiqui qualsevol tipus d'alteració en les zones volcàniques. Malgrat tots aquests treballs, encara no és possible prevenir la potència de l'erupció i és molt arriscat donar segons quines informacions que poden provocar un pànic innecessari entre la població, encara que sigui per posar-la a recert. Esperem que dintre de poc temps i amb les noves tecnologies es puguin predir les erupcions i la seva intensitat i així evitar la pèrdua de vides humanes i la destrucció de gran part de la naturalesa. Doncs bé, Déu, es protegeixi dels volcans. Diu que el Tibidabo és un volcà, eh, nens? Ah, no s'estranyi. I mira tota la tirada de volcans de la Garrotxa. Sí, també. Com que comencin a vomitar, estem ben apanyats, eh? Fins aquí arriben. A la zona de la Garrotxa es compta en quasi 100 volcans. Sí, sí. I en línia recta de Barcelona estem parlant d'uns 100 quilòmetres, eh? No estem parlant de més. No, m'imagina. O sigui que ens pot arribar la lava fins aquí, ja. Sí, ens podíem preparar. Mira, s'han dormit, perquè fins i tot hi ha l'ermita de Santa Margarida al fons d'un d'ells. Sembla que és el cruscat, no? Jo diria que és el cruscat. El cruscat és el lava. Bé, doncs, puja una miqueta de sintonia. Bé, doncs, puja una miqueta de sintonia. Bé, doncs, puja una miqueta de sintonia. I bé, després d'aquesta disquisició volcànica, doncs mira, ja n'anirem a casa nostra amb la satisfacció d'aquest any. A Rosent. Sí, estan lluny, eh? Estan lluny. O sigui que, de totes maneres, hi ha persones que estan molt aficionades a anar a veure els volcans, eh? A anar a veure els volcans, sí. Sí, sí. Jo hi he estat al Cuscat. Jo no. Vaig estar al Santa Margarita però em vaig quedar al cotxe perquè queda molt a baix l'ermita i s'ha de caminar molt. No, no, no. Jo farrejo i ho vaig veure des del Gula 1. Ah, també. Hombre, claro. Ai, que bé, esta senyora. Nada. Nada. Ara, en aquesta època, és bona època, que allà si està bé, anar a les Canàries, que són d'origen quasi totes volcàniques. Sí, i ara si està a l'Antonet, sobretot a l'Anzareute. No, no. Ja, a l'Anzareute, a l'Anzareute tira-se una pedra a vegades, bum, i et surt, i et surt com un geyser. que jo em veig fumar un susto perquè estàvem així de cop i volta, perquè no sé què van tirar, i jo, bum, va sortir una esplota un boca. No, no, mira, saps què? Com hem arribat al final de l'audició, no sigui que surtin flames per aquí d'algún boca. que ha amagat i, escolta, senyores, senyors, si teniu el gust de tornar-nos a sentir, el dissabte estarem amb vosaltres a les 11 del matí, si no, fins al proper dimecre. A tots, molt bona nit o molt bon dia. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau.