Reinventar-se, Cap de Creus i trens pioners

el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'onze del matí. Fins aleshores, a tothom. Adeu-siau. Cara B, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't en el web cpnl.cat. Ens trobareu a les escoles Carrer Montserrat, número 2. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mobile. informatiucomarcal.com. Sintonitzes pràdio d'esperc, la ràdio de Sant Just. Ràdio t'esperc, durant 8.1. Ràdio t'esperc, durant 8.1. Seixanda i més... Quan passes uns quants dies entre gent jove, la generació de molts dels nostres nets i netes ja adolescents, te n'adones de com ha canviat la manera de comunicar-se fins al punt de constatar, amb la rapidesa que hem passat del paper, els audiovisuals, de les historietes, els videojocs i de les aventures viscudes al món virtual. El món del segle XXI el defineixen les grans metròpolis, Competeixen entre si per atreure no només el turisme, el capital financer i les millors inversions, sinó també per situar-se com a centres de creació de cultura i coneixement. Dins aquesta gran xarxa de moltes capes, Es troben els nostres joves estudiants. Com s'ho faran per trobar espais de treball d'aquí a pocs anys? Atrapats dins el teixit urbà d'una nova centralitat, la dels barris perifèrics i els pobles que envolten les grans urbs, viuen la crisi dels adults que els han criat. A mesura que s'han tancat empreses i reduït plantilles, nois i noies veuen un futur incert. O potser no. Veiem tantes vegades als mitjans informatius la paraula reinventar-se que potser caldrà fer cursos intensius per ser un expert en la manera de treure profit del propi enginy i trobar noves maneres de viure. Mira, la del jove Nicolàs. El jove Nicolàs que fa una setmana està en Renau va causar. Sí, sí, sí. Per això se necessita molta cara, no? Sí, però mira, potser és una de les maneres de reinventar-se. Ostres, no. Però potser ara aquesta ja està massa vista. No haurem de cercar d'altres. Potser sí. Els que en tenim 60 i més també ens hem d'espavilar per reinventar-nos. O potser ja ho fem cada dia. Com a mínim, només traient el nas per la pàgina de Facebook de l'Inserso, veiem la quantitat de coses interessants, des de viatges fins a jocs de tota mena organitzats per la gent gran. I també, com no podia ser d'altra manera, la quantitat de queixes de persones que s'han trobat amb llargues esperes als aeroports, o els han perdut les maletes, o no els han passat a recollir a temps des dels hotels. D'aquests hi ha avui uns senyors que es queixen des de Sevilla, que se'n va anar tothom amb l'autocar i ells es van quedar a l'aeroport. Ah, però escolta'm, segur que ells estaven a punt, perquè és que com som grans, a vegades ens despistem, eh? Aquí està el misteri. Igual van bedar, van anar al lavabo, qualsevol cosa. Això mateix. Però clar, a dins de l'autocar et compten. Jo no sé com els hi va passar. De totes maneres, Imserso diu que qualsevol problema que tingueu, que els ho fem saber, i han posat un telèfon a la nostra disposició, que és el 901... 901-10-98-99. Torna-la a repetir. 901-10-98-99. Molt bé. Benvinguts, oients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Pensem en la gent gran i també en els joves, que de tant en tant ens escolten i ens escriuen a Facebook. Bé, de nou una servidora, la Joana Algarra, junt amb els meus companys, en Carles Hernández i en Pere Oliver, ens disposem a compartir aquesta hora de ràdio avui, 12 de novembre de l'any 2014, que és el 317è dia de l'any del calendari gregorià. Queden 49 dies per finalitzar l'any. Ai, això cada vegada és més a prop, eh? Jo no sé què fem, que empenyem els anys cada vegada més de pressa. Sí, sí, som nosaltres que els empenyem. Ei, no, ells es queden tan tranquils, però nosaltres, amunt, amunt. Bé, passen pocs minuts de les 8 del vespre. Aprofitem per felicitar a totes i a tots els que celebreu avui el vostre sant o aniversari. Avui és Sant Josefat, Sant Renat i Sant Nil. Demà dijous, Sant Didac i Sant Leandra. Divendres, Sant Serapi. I dissabte, que sortim en segona audició, Sant Eugeni, Sant Leopold i Sant Albert. Bé... Avui tornem a sortir en diferit. Qüestions tècniques, qüestions tècniques o qüestions de viatges d'algun dels components del programa. Ah, això mateix. Per tant, haureu de recórrer a les xarxes socials on llegirem a molt de gust tot el que ens vulgueu explicar... Ràdio d'Esvern cada dia té més amics a la pàgina de Facebook i el seu perfil de Twitter el segueixen més de mil santjustencs. Ens comuniquen de Can Vila, el carrer Bonavista de Sant Just, que ja disposen de novetats per al 2015. El calendari del Cordill, el Sant Oral, ampliat en noms de diverses procedències, les miscel·lànies del Centre d'Estudis Sant Justens i moltes altres propostes. Us en farem cinc cèntims de l'origen del nom dels sants que celebrem aquests dies. Josefat ve de l'hebreu i fa al·lusió al poder salvífic del creador. Renat ve del llatí i significa que ha de tornar a néixer. Aquest nom es posava antigament a catacúmens que rebien el baptisme. Nil també ve de l'hebreu. I és evident que és el nom del gran riu que travessa Egipte. Didac, en castellà Diego, i en portugués Diogo, ve del grec i significa instruït. També del grec ve el nom Leandra, que vol dir home lleó. De Serapi o Serapio hem trobat només que era amic de Sant Ramon. I Eugeni, sabem que vol dir que ve de bona família. Finalment tenim Leopold, que és d'origen germànic i significa el valet del poble. Com d'origen germànic és també Albert, que vol dir brillant per la seva noblesa. Albert el Gran fou un dominí, també filòsof i professor, recordat com un dels més grans pensadors medievals. Doncs ja sabeu que si adquiriu el cordill onomàstic, editat per Engrata Lectura, trobareu el significat del vostre nom i qui va ser el primer personatge que se'n deia. Si el que voleu saber és l'origen del vostre cognom, tant a la web espanyola de Heràldica com la de la Societat Catalana de... genealogia, podeu endinsar-vos en les vostres arrels. Si cerqueu, per exemple, el cognom Algarra, el trobem tant a Castella com al País Basc i Navarra. Actualment és el nom d'un poble de la província de Cuenca i té un escut d'armes antiquíssim gravat en pedra. Alguns algarra van ser cavallers templaris i d'altres van ser senyors de notables casarius d'Euskadi. Molt bé. Joana, ja saps... Quins ancestros tan importants. Ja saps els teus orígens. Això mateix. Bé, posarem música. Jo seré el viento que va. Navegaré por tu oscuridad. Y tú, tú. No dirás que no. No dirás que no. No dirás que no. Seré tu amante bandido, bandido. Corazón, corazón malherido. Seré tu amante caudido, caudido. Seré tu amante de tu pasión privada... Bé, el nostre amic ja ha entrado en años. Aquí, com cantava, era molt jovenet encara. Quin goig posar a Miguel Bosé. Sí, i tant. Ara ha entrado en años perquè el temps passa per tots. Ah, això mateix. Però en Fabí, no potser una mica més, quan fèiem aquelles revistes de destape, una vegada el vam trucar per posar-li i sortir amb una coberta. Sí. Vam pensar que ara ens engegarà... No, no, no, em fa l'efecte... Que va al contrari, va dir jo, quantes més vegades surti jo i que salgo de medio torso desnudo, que és estupendo, que parlin de mi, que em vegin, com més millor, cap problema. A més, no té manies amb el que diu, eh? Ah, no, no, no. Té la llengua muy expedita, que diuen en castellà. I a més, és simpàtic, és assequible, per tant, molt bé Miguel Bosé, sí senyor, estupendo. I ara, uns quants personatges que van arribar al món tal dia com avui. Fa uns quants dies, el 12 de novembre de l'any 1651... Ja hi eres? Home, sóc gran, però no tant. Era... No em semblava. Això ho hem tret. Mira, mira que dir-me vella... No, dic vella, dic experta. Ho has tret a l'enciclopèdia catalana. No, no, no. Ja ho sé que no hi érem l'any 1651. Neixia a Ciutat de Mèxic la religiosa i escriptora Sor Juana Inés de la Cruz. Va ser una de les figures més representatives del segle d'or i va escriure en hombrosos poemes i obres teatrals. El cetro de José i el màrtir del Sacramento són algunes de les seves peces més conegudes. Avui una mica oblidada. En canvi, en els anys 50, els seus autos sacramentals es representaven constantment. I les poesies, ens les feien dir a les escoles. I, escolta'm, sobretot a Sud-amèrica teníem molta, molta costum de fer aprendre les poesies de Sor Juana Inés de la Cruz. Clar, perquè és una de les seves grans escriptores. I bé, l'escultor francès August Rodin també va néixer un 12 de novembre, però de l'any 1840 a París. Innovador, inconformista i lluitador, Rodin va trobar noves propostes per representar la noesa humana, a la que va donar notable expressivitat. El pensador. Magnífica. Quina estàtua més sensacional. M'agrada. Quin domini de la musculatura, del coneixement de la anatomia. Com dèiem, El pensador o La porta de l'infern, entre moltes altres, són algunes de les seves obres més notables. Pràcticament ho són totes. Totes, totes. I de l'escultura passem a l'art dramàtic, ja que el 12 de novembre de l'any 1929 neixia a Filadèlfia Grace Kelly, actriu estatunidenca i princesa consorte de Mònaco. Pel·lícules com Mogambo, El crim perfecte o La finestra indiscreta la van convertir en estrella de Hollywood. Mitificada per sempre, com altres grans estrelles, va tenir una vida relativament curta, ja que va morir d'accident d'automòbil als 52 anys. Ah, mira, recordaves que era d'automòbil. Jo recordava que havia mort d'accident... Si no, d'automòbil, amb una curva que és una mica antipàtica... I sí, sí, va tenir l'accident. Anava amb la seva filla petita. Molt, molt, i a més tenia ganes de tornar a fer cinema, de deixar la vida principesca. Sí, perquè ara ja havia criat les criatures i tot, ja tornava una altra vegada a tenir ganes d'estar a la pantalla... Doncs bé, del cinema passem a la poesia, ja que el 12 de novembre de l'any 1942 naixia a Montevideo, a l'Uruguai, l'autora de poemes d'amor i desamor, Cristina Peri Rossi. També periodista i novel·lista, ha aconseguit notables èxits amb títols com La nave de los locos, Playstation o Cuando fumar era un placer. Llegirem algun dels seus poemes al final del programa. També era un 12 de novembre, però de l'any 1959, quan neixia a la ciutat de Reus el polític Ernest Banach, que va ser president del Parlament de Catalunya des de l'any 2003 al 2010. Convençut militant, des de ben jove, d'Esquerra Republicana, ha destacat sempre per la seva honestedat i servei al país. Està bé que parlem bé d'algun polític. Naturalment. Els que ho fan bé se n'ha de parlar bé perquè ja n'hi ha prou que estan... Fins i tot una estudianta valenciana s'ha inventat com un poli, saps, aquests jocs de... Sí. Sí, però de la corrupció. Jo ho estava sentint ara quan venia per la ràdio i se m'estaven posant a l'estómac revolucionat. Tu creus que de la corrupció s'ha de fer un joc? No ho sé, potser és treure-li dramatisme, no? Sí, i a més perquè el ser humà tenim surtoosament sentit de l'humor i ens en fotem de tot una mica. Sí, a més és aprofitar una miqueta l'actualitat per embutxecar-se uns quants cèntims, no? Per això també està bé recordar polítics honrats, que n'hi ha molts, perquè la gent comença a dir és que tots són iguals i no és cert. No, no. mai es pot posar tothom al mateix sac quan es diu que totes les dones són iguals o que tots els gats són iguals es cau sempre en el més absolut no, no, és com un cistell que hi ha una poma podrida i dius, ah, aquest cistell tot són pomes podrides no senyor, les altres són bones Exacte. Doncs tornem al món de l'espectacle. Per recordar, un parell d'actors ben coneguts. El canadenc Ryan Cosling naixia el 12 de novembre de 1980 i el mateix dia de 1987 ho feia al municipi de Parla, al sud de Madrid, el versàtil Juan José Ballesta. Es va fer famós pel seu personatge El Bola. Una pel·lícula de Xeromanyes, em sembla, no? On feia el paper d'un men maltractat. I, darrerament, ha triomfat el teatre interpretant Atzo de Melk a El nombre de la rosa. I sense deixar el món de l'espectacle, tenim avui un record pel cantant i guitarrista Antonio González, el pescaïlla, que moria a la ciutat de Madrid el dia 12 de novembre de l'any 1999. Bé, posarem una mica de música. Bé? Doncs passem a Radiocultura. Bé, Sant Llorenç de la Muga. És un poble preciós, amb una curiosa església, església romànica. És el lloc escollit per l'Associació de Gent Gran de Sant Lluís per anar de mà d'excursió després de passejar pels voltants del pantà de Boadella i visitar el Santuari de la Salut de Terrades. Fantàstic. Ja aniràs, no? I tant. I això que vaig anar fa... no arriba un any. Vaig anar amb el cor, a la primavera. Molt bé, molt bé. Amb la pom de flors. Sí. Molt bé. I demà al vespre, en tornada a l'excursió, us recomanem que sintonitzeu el canal de la televisió d'Esplugues a dos quarts de deu del vespre, on el senyor alcalde de Sant Just, Josep Perpinyà, ens posarà el corrent de l'actualitat del municipi. Ja sabeu que hi podeu participar a través del telèfon. Divendres dia 14, o sigui, demà passat, a les 8 del vespre, a l'Ateneu, hi haurà una interessant conferència a càrrec de Ramon Segret, titulada Marc Europeu del Conflicte, organitzada per la secció excursionista de l'Ateneu Sant Justel. I el mateix divendres, però a les 10 de la nit, a la sala cinquantenari de l'Ateneu hi haurà concert de jazz. L'entrada amb consumició és de 10 euros per al públic en general i de 8 euros per als socis. I no cal dir que dissabte, dia 15, l'esperit solidari dels Sant Justencs farà que ens apropem a les 10 del matí davant del mercat municipal on tindrà lloc la campanya de recaptació d'aliments. organitza el rebost de càritas, que ens recorden que el més necessari és que aporteu ous, sardines en llauna, tonyina, llet semidesnetada, sucre i xell de dutxa. Això també està indicat a l'entrada a dreta i esquerra de la parròquia per tothom qui vulgui aportar Aliments, sobretot aquests, però si n'aporteu d'altres també seran benvinguts. També, també són ben rebuts, també. També dissabte, dia 15, hi haurà botifarrada popular al Casal de Joves, a les dues del migdia i a les vuit del vespre a l'Ateneu recitar el poètic de l'obra de Joan Vinyoli, a càrrec de Just Teatre, dins les jornades de novembre literari. I ja que parlem de literatura i teatre, us recomanem L'última trobada, obra de Christopher Hampton basada en la novel·la de Sandor Murray, en versió i direcció escènica càrrec d'Abel Folk. L'obra descriu, amb precisió quirúrgica, la dissecció de l'ànima de dos personatges que han de trobar la força lliberadora de la veritat enmig d'intenses passions humanes on conviuen la traïció la venjança, la fidelitat i el perdó. Una obra molt, molt agradable de veure. Hi vaig estar l'altre dia, vam anar al Romea, i realment és formidable. Us va agradar? Amb una interpretació magistral d'Abel Folk, on pràcticament ho fa tot. Ja, ja, ja. O sigui, que és director i intèrpret. Tot, tot, tot, tot. I, a més, està molt bé que aquest joc escènic gairebé pirandalià, que ara això es porta molt, que de tant en tant talla el fil de l'obra i parla amb el públic, parla amb els tecnis, diu, poseu-me més llum, baixeu-me el foco... Oh, clar, una cosa més íntima, potser. S'asseu al costat dels espectadors. I, a més, és admirable la col·laboració de Rosa Novell, que ha retornat al teatre després... Ara ja sembla que està una mica més bé, no? Després d'una llarga enfermetat, però està encara molt feble... Jo la vaig veure l'altre dia a la televisió i, clar, ella perquè és un caràcter molt fort i ho suporta tot, però realment, físicament, està una mica desmillorada. Però molt lluitadora i combativa, i a dir que al costat de Jordi Brau i Abel Folk aixequen una obra formidable. Recordeu que l'última trobada es pot veure fins al dia 23 d'aquest mes de novembre al Teatre Romea de Barcelona. I ara posarem una mica de música. Fins demà! Avui a la part tècnica, a més del Carles, tenim l'Andrea. Dos tècnics millor que un. I tant que sí. No podem estar més ben atesos. Molt bé, moltes gràcies, eh, Andrea? Molt bé per ser aquí. Recordem avui, quan la parròquia del Sant Just i Pastor del nostre poble es prepara per anar de Romeria a Montserrat el proper mes de novembre, el dia 23, em penso, no? Aquest mes de novembre, què dic? El proper mes és que... Em resisteixo, que que el Déu es passi de pressa... No, no, no és possible resistir-se, perquè passa. Feliç em pensava que era encara l'octubre, i dic jo, no, aquí estem a 12 de novembre, jo estava encara feliç amb aquella caloreta i bé que s'estava al mar el mes d'octubre. Doncs bé, com dèiem, ens preparem per anar el dia 23 a Montserrat I recordem ara una pregària de les moltes que va escriure l'any 1972 el poeta i lingüista català Josep Miracle. Hem triat aquesta. Oració Montserratina De la vida i de la mort, deu-me sempre l'hora clara, feu-me viure sense tara, feu que mori sense tort. Bó, senyora, que teniu tant de foc en vostra falda, que el qui plora compadiu, que colliu l'ànima calda, engrandiu-me el dolç conort de saber qui el món me'n para, de la vida i de l'amor, deu-me sempre l'hora clara. Bet aquí l'immens delit que la lluita em du a tota hora. Molt d'amor a dins el pit, foc per dins i foc per fora, foc sagrat que em fa tan fort, verge bruna, verge clara, feu-me viure sense tara, feu que mori sense tort. Ja que hem citat a Josep Miracle, recordem que és un dels grans biògrafs de personalitats del món de la cultura catalana. O sigui que si voleu una bona biografia d'en Verdaguer o de l'Àngel Guimarà o d'en Folky Torres, trobareu unes obres completíssimes de Josep Miracle amb la biografia d'aquests catalans il·lustres. I tant! Bé, i ara donarem notícia del bon llatí de Sant Just Solidari, que és molt interessant sempre. Diu, el sueño que fue, un relato sobre la alfabetización en Nicaragua. Des de 1980, Nicaragua es troba immersa en una gran gesta pedagògica, la creuada nacional d'alfabetització. La mobilització i la participació massiva de la població va permetre ensenyar a llegir i escriure a més de 400.000 persones en 5 mesos. 115.000 joves van liderar aquesta gran victòria premiada per l'UNESCO. Des de llavors, el poble nicaragüenc ha mantingut una exemplar batalla intensa i continuada contra l'analfabetisme. A dia d'avui, Nicaragua és un territori lliure d'analfabets. L'Associació d'Educació Popular Carlos Fonseca Amador, dirigida per l'Orlando Pineda, ha estat l'organisme de referència durant aquestes dècades. L'Orlando, conjuntament amb el seu Esparra, coordinador de l'educació popular Carlos Fonseca Amador de Girona, ha resumit la història d'aquesta lluita contra l'analfabetisme en el llibre El sueño que fue, un relato sobre la alfabetización en Nicaragua. La presentació d'aquest llibre, aquest mes de novembre, a diferents indrets de Catalunya, Madrid, Bilbao, País Valencià i Andalusia, iniciarà el cicle d'actes que la CNA realitzarà per celebrar el 35è aniversari de la seva creació. El llibre també es presentarà a Roma, on tindrà lloc una trobada de col·lectius europeus solidaris amb Nicaragua. Durant el 2015 està previst el tancament d'una etapa d'alfabetització de les comunitats indígenes de la costa carip a l'illa de Ramacay, municipi de Bloefiels, una organització de Girona prepara una brigada per viatjar el proper agost a Nicaragua, segurament l'agost del 2015, no? Sí, estem parlant del 2015. I participar en les celebracions. Molt curiós el cartell, a mi m'ha arribat al cor quan vaig veure aquest cartell editat que posa Cruzada Nacional de Alfabetización, que em recorda els anys 60 al nostre país, quan el Pla Nacional de Alfabetización, o sigui que Nicaragua està fent ara el que Espanya va fer els anys 60 del segle passat. Sí, però es veu que ho ha aconseguit ja, eh? Sí, sí, sí, està molt bé, molt bé. Molt bé, perquè un poble ignorant és un poble manipulable. I tant que sí. Una mica de música, sisplau. Fins demà! aquesta música tan vibrant ens dona il·lusió a entrar a la cuina. Que galàctica que has arribat avui, no? No, no, és que si no tenim per entrar a la cuina amb aquestes músiques així, a mi que no m'agrada pas gaire, no em motiva pas. I a més et pots vestir d'un dels personatges de Star Wars. No, no, això ja no m'agrada. I fas un bon cosplay quan prepares l'amanida. Això mateix. Però això és una curiositat, ja veuràs. de com els pagesos suïssos van menjar la primera recleta. Això ho escriu la Trinitat Ruiz, que és filòloga i periodista. Compta la llegenda que els pagesos de Suïssa van ser els primers que van menjar una recleta. Segons diuen les veus més expertes del país dels cantons, com la poetesa Pierret Kirchner, tot va anar de la manera següent. A l'hora de dinar, els pagesos traien de les seves carmanyoles patates i formatge, dos productes alimentaris que abundaven a les cases humils. Els homes també portaven uns ganivets amb què tallaven el formatge en dues parts. Una de les dues les destinaven al dinar, de manera que menjaven el formatge amb les patates, les quals coïen el cap mateix. Un bon dia, algú va proposar d'escalfar també el formatge en les mateixes cendres que feien servir per coure les patates. Les quals, un bon dia... van descobrir que el formatge estava fos, a sobre de les patates. El ganivet, per rasclet, o sigui, per rascar, tot seguit, tallaven un tros de patata i posaven per damunt El formatge fos. O sigui, era una idea molt bona. Si entrem en el camp de les hipòtesis, els pagesos devien comentar la jugada amb els familiars i amics. Així, aquest menjar es va estendre fins al punt que la gent es va inventar Un aparell, com una mena de grill, on posaven una de les meitats del formatge per fer-ho a les cases. Després van arribar les cassoletes, damunt de les quals es podia posar el formatge tallat en llesca. Això mateix. Bé, després tenim a casa aquells catxarros o de fang o de ferro que hi posem dintre el formatge i suquem el pa, que tampoc no està malament, encara que no siguin patates, és pa, i a mi m'encanta. El que passa és que és preferible fer-ho amb una terrassa perquè dintre del menjador es fum una porno a formatge desfet que és massa. Ja em fa venir gust avui per sopar una fondida de formatges. A més, els formatges m'agraden tots i de tota mena. Oh, i tant. Del més suau al més apastassot de tots, eh? Sí, sí, sí. Perquè mira que hi ha alguns que t'has de tapar el nas per menjar-los, eh? Però els que tots són boníssims. Bé, doncs ara potser que ens anem a viatjar per Catalunya. Fins demà! Bé, ens n'anirem a un lloc una mica llunyà. Cap de Creus Salvatge. Ah, no tan llunyà, això és la Costa Brava. Sí, el cap damunt. El cap damunt, el cap damunt, sí, sí. Després d'això ja ve Portbou, ja ve... Sí, a veure... Abans ve llançar, colera... Abans, sí. Després... Però, clar, és bastant al capdamunt. No, no, però està molt bé. Aquell paisatge m'agrada molt moltíssim. El que passa és que sempre fa tant de vent. És horrorós, eh? I de vegades una tramuntana que llença un vagó de tren avall al mar. I tant, i tant. Allà on el Pirineu i la Mediterrània es creuen, la geologia ha creat un món desolat i magnètic, quasi d'un altre planeta. El cap de Creus és testimoni d'antiquíssims cataclismes naturals i es mostra davant l'ull humà com un tros de terra salvatge indomable. I aquí s'ha sentit com un tros de vent salvatge que s'ha creuat ara en les zones, que no sé d'on ha vingut. És igual, no passa res, no passa res. Ens ha arribat fins aquí el so de la tramuntana. Bé. Al seu llibre, sobre cada què és, Pla descriu amb una precisió admirable l'univers mineral del Cap de Creus, que presenta com l'antítesi del paisatge empordanès. Assenyala Pla que... Els seus voltants, de Cadaqués, són tan abruptes que no crec que existeixi en aquesta península una simple hectàrea de terreny pla, anivellat, de bon passar. Tot és accidental i convuls. Els barrancs són profuns, sobtats els marges, els trencalls contundents. Si cal buscar una paraula per definir la sensació que produeix la visió d'aquest paisatge, potser la més avient serà desolació, sense cap més adjectiu. Tanmateix, la desolació del cap de creus té un punt de fuga cap a l'infinit. L'horitzó de la mar, omnipresent. No és estrany, doncs, que els habitants de Cadaqués visquessin més de cara a aquest horitzó que no de cara a la Terra. Per a ells, les terres que quedaven darrere de Penny i dels seus contraforts van ser, durant molt de temps, un altre món. Aquesta informació l'estem traient de Descobrir Catalunya, ja de fa alguns anys, però les fotografies són precioses i, com diu, mostren una desolació extraordinària. El contrapunt humà. Tot i la desolació aparent, el paisatge interior de Cap de Creus, o sigui de terra endins, ha esdevingut a través dels segles un paisatge intensament humanitzat. O, per ser més precisos, humanitzat fins al punt en què la geologia ho ha permès. Marges, parets, cabanes i canals... de tanals de desguast, perquè, escolta'm, allà plou molt i realment s'amagatxem a l'aigua. Doncs, des d'ara, són de pedra seca i s'han escampat per la muntanya des d'arrant mateix de mar fins a la raconada més amagada dels seus vessants. De fet, són nombrosos els indrets arreu del món en què es pot palpar en el mateix entorn físic l'empremta de les generacions més antigues. Tanmateix, no és freqüent que aquesta empremta tingui la intensitat amb què es presenta en els varals de cap de creus. Aquest espectacle de tenacitat, aquesta voluntat de viure i perdurar sobre un lloc determinat, és quelcom tan potent que aclapara l'esperit per la seva mateixa grandesa. Són, novament, unes paraules de Pla, però qualsevol persona la subscriuria del tot després d'haver observat, amb un cert deteniment, la fesomia inòspita i, a la vegada, humana d'aquests paratges. Bé, són imatges onídiques, de somni, perquè realment no són coses de tipus normal. La llegenda més immemorial sobre l'origen dels Pirineus ha volgut veure aquesta serralada com el resultat d'un incendi aclaparador que a la nit dels temps i com a venjança dels déus assolà l'estrem sud-occidental del continent europeu. De fet, en tots llocs de l'Occident va ser de veritat. I en el cas dels Pirineus, aquesta veritat pot tenir a veure amb el cataclisme geològic que els va originar. Un cataclisme de forces naturals desfarmades, de foc, d'incandescències i de grans erupcions de magma. Un espectacle difícilment assequible a la limitació de la imaginació humana. Però la geologia a vegades s'associa amb l'art i la prospecció estètica en ocasions ens apropa al moll de l'os dels grans misteris de la vida i, per tant, de la Terra. Aquesta sensació l'hem tinguda eventualment contemplant alguns paisatges onídics de Salvador Dalí. Paisatges que, més enllà de la seva desolació còsmica i de la seva geometria inextricable, transporten l'espectador a una geografia concreta i precisa. la d'aquest món complex, però de línies simples, desolat i a la vegada vital, aclaparador i fascinant alhora, que és el petit univers de cap de creus. O sigui que animeu-vos amb tota la tranquil·litat del món i passegeu per allà, per allà on pugueu, perquè no s'hi pot arribar a vegades molt fàcilment i veureu que tot això que us estem dient és veritat. I tornem a llegir coses d'aquell llibre tan curiós. El seu nom ja ho indica. Mil i una curiositats sobre Barcelona. Està escrit per Sílvia Suárez i Anna Priscila Magrinyà i ho publica... l'Arca. Bé, avui parlem del primer tren de la península que surt del Passeig de Gràcia. Miquel Badia, que va viure de 1789 al 1848, era un comerciant mataroní que havia anat a fer les Amèriques a Venezuela i Cuba, quan aquestes encara eren colònies espanyoles. A Cuba participaria en la construcció del primer ferrocarril que es va inaugurar a l'illa el 1837. De retorn a Catalunya s'instal·la de nou a Mataró la seva ciutat natal. Es diu que un dia no va trobar lloc a la diligència que havia de fer els 30 quilòmetres que separen Mataró de Barcelona. Després d'aquella situació, l'emprenedor començaria a concebre el trajecte del primer tren que hi hauria al país. En tota la perseverança del món, el 1844, Viada aconsegueix fundar la gran companyia espanyola del Camín de Hierro de Barcelona-Mataró i viceversa. Aquesta empresa té com a objectiu la construcció del primer tren del territori de la península espanyola. I així ho farà, desenvolupant el primer mitjà de transport amb una capacitat de fins a 400 passatgers alhora. Viada, que no Badia, que jo hi he dit abans Badia, perdó, perquè és Viada, va ser el responsable econòmic de l'empresa fins a la seva mort, un mes abans de la inauguració del primer tren. Pobre, també va ser mala sort. Mala sort, mala sort. l'home no va poder superar una pneumònia que havia agafat vigilant les obres del ferrocarril per evitar actes vandàlics. Ja, llavors, eh? Imagina't. A l'espècie humana sempre hi ha hagut picaresca i sempre hi ha hagut... Vàndals. Vàndals, vàndals de tota mena. I és que durant la construcció del tren, molta gent acudia a les obres de nit per destruir el que s'havia fet durant el dia. Era un transport innovador i va costar que s'acceptés com a tal. Després del de Londres, arribar al metro de Sarrià. El tren de Sarrià va ser obra de la companyia del ferrocarril de Barcelona-Sarrià La línia fèrria es va inaugurar el 1863 amb locomotores de vapor. Va ser el primer ferrocarril urbà de l'estat espanyol i el segon del món, ja que el metro de Londres havia iniciat els seus serveis tan sols sis mesos abans. En un inici no havia estat concebut com a tren urbà, sinó de rodalia, però l'absorció de Gràcia, Sarrià i Sant Gervasi va canviar la seva naturalesa. A inicis del segle XX es va electrificar i el 1915 els impulsors de la canadenca crearen la companyia Ferrocarrils de Catalunya, que es va fer amb el control del tren de Sarrià i el van modernitzar. Bé, a principi del segle XX el caos circulatori de Barcelona havia provocat molts accidents. El més greu de tots, l'any 1925, quan un tren que venia de les Planes va descarrilar. Hi va haver 26 morts i 87 ferits, doni-do. Soterrat, el tren de Sarrià es va convertir en una necessitat imperiosa. I el 1929, coincidint en l'exposició internacional, el tram colgat estava llest per a la seva estrena. Recordem nosaltres, tu també ho veuràs, Viri Joana, quan érem petits, que el tren de Sarrià baixava encara pel carrer Valmes, però l'avió Augusta anava per fora. Vam viure com van soterrar. Jo l'havia agafat moltíssimes vegades perquè havia d'agafar l'últim tren després de sortir de torn de la ràdio. I llavors em venien a esperar a l'andana i amb una motoreta ens portaven a cas. I progressivament van sepoltar després, van fer el tram soterrat de les estacions de Montaner, de les estacions de Sant Gervasi i després van anar pujant fins a arribar a la de Sarrià posant-la també sota terra, la sèria bastant. A la inauguració, el 24 d'abril de 1929, els encarregats de circulació van descobrir, esturats, que els trens no podien entrar a les estacions perquè les andanes s'havien fet massa amples. Llavors també es ficava la pota. També, també. En una obra d'aquestes proporcions, els constructors no s'havien coordinat amb els encarregats de les màquines. A punt d'un atac de nervis, els responsables van crear quadrilles extres d'obrers que van treballar durant tota la nit per retallar les andanes. Això ha passat tota la vida, les pifiades també. Les pifiades, imagina't, ja no és sol el forat de Girona de l'AVE, no? Han passat i passaran. Recorda que també la línia 2 del... No, la línia 2 del metro, no. La 3, la 3... Quina és la que va del paral·lel? Exacte. La 3. L'estació que va des d'universitat fins al paral·lel? No, és la 2. La 2. És la 2. Jo a l'escara dels metres estic una mica desmaiada. Va estar 15 anys parada l'obra del túnel. de la ronda Sant Antoni i Sant Pau, perquè la curva de Sant Antoni i Sant Pau la van fer massa tancada i el metro no podia girar. I aleshores vam haver de tornar a fer tota l'obra, que per això va durar 15 anys. Sí, sí, va estar amb llum i tot, eh? O sigui, el túnel estava il·luminat i tot, però esclar, no es podia fer servir. Fins a l'estrem que van aprofitar el túnel durant un temps com a teatre. Imagina't. No sé si ho recordes. No, això no ho recordo. Va haver una obra... Una obra que es deia Rebel Delirium, si no recordo malament, que la va estrenar el Sergi Mateu i d'altres actors. Allà, dintre del metro. A sota dels soterranis del metro. Molt bé, mira, almenys. Del mal almenys. Van aprofitar l'espai i després ja van parar a fer teatre, van rectificar, van corregir i 15 anys després van poder inaugurar la curva correcta. Quartos sobre quartos mal guanyats. Sí, sí. També el túnel del passeig de Colón el van haver de rectificar perquè els camions massa alts no passaven, o sigui que les pifiades en el... Però escolta, més que aquests enginyers els donen els títols amb una nit a les fosques. No ho sé, però ja es veu que la pifiada és universal. Recorda que el Santiago Calatrava també està multat per les pifiades que ha fet amb alguns errors de càlcul. Recordem que també al Walden li caien les rajoles. I sobretot hi ha una obra molt important, que ara no em facis dir, a París, que va caure tot a mitja ala i estava recent fet, o sigui que no és aquí sol. A tot arreu, mira, fallen. Mira, és que la Terra és com és, perquè a vegades també es calcula una geologia i després el fons és d'una altra i fallen les contraforts. Res més universal que la pifiada. Mira, si en el món de les arts gràfiques, a vegades d'una dècima de mil·límetre o que t'equivoquis, fa que un llibre surti boturut, mal enquadernat, mal relligat o torn... Si això passa en el món del paper, per dir-ho d'alguna forma, que es calcula fins a la dècima de mil·límetre, també es passa en els materials. Això no cal en la nostra època, perquè els mestres d'obres de l'edat mitjana que feien catedrals, com l'acabaven construint després que s'hagués desplomat? Un munt de vegades, amb la conseguda mort de persones, de materials i de tot. Mira, fent i desfent, apren l'aprenent. Sí, així mateix. Posa música. Night and day, you are the one. Fins demà! I ara una informació que hem llegit al guiapart de Conxerola sobre les plantes remeieres. Les herbes remeieres són plantes amb unes propietats medicinals especials i concretes. Representen la forma de teràpia més antiga i emprada que coneixem per corregir els símptomes de les persones. El seu ús per guarir ferides i d'altres dolències va de molt lluny. Segons els midis, clar, les plantes han estat sempre lligades a la nostra existència i han format part, inevitablement, de la nostra dieta i de la nostra vida diària. Si fem una ullada a l'època dels antics metges xinès, això què estem dient? La quantitat d'espècies de plantes arreu del món és molt nombrosa, però no totes són comestibles ni totes guareixen, tan sols ho fan una petita minoria. Per poder saber quines són totes ells poder sobreviure de la mareesta d'omnívors i d'herbívors, Els veiem com l'experiència els hi dona els resultats, evidents que la gran majoria d'herbes no són ni de bon tros comestibles i fins i tot, en certs casos, poden arribar a ser tòxiques. Així doncs ha calgut apartar-les per poder constituir una amenaça per a la pròpia vida. Paracels, fou un metge alquimista i astròleg del segle XV, que va dir que totes les substàncies eren verinoses. Només la dosi diferenciava el verí de la medicina. Que la persona guaridora havia de ser, en tot cas, l'ajudant de la naturalesa, i havia de conèixer que existeixen coses que són invisibles, sense nom i sense matèria, i tot i això tenen la seva acció. I tant que sí. Va ser Dioscorides pedanio, metge, farmacòleg i botànic de l'antiga Grècia, qui va ser capaç de catalogar més de 600 plantes medicinals, minerals i substàncies d'origen animal. Els llibres de matèria mèdica es van convertir en el principal manual de farmacopea a l'edat mitjana i al renaixement. En cinc volums va descriure-les i situar-les en temps i espai, formes de criança, les seves virtuts i les formes d'administració, la història de les plantes i la forma de fer-les més tolerables. Beneficis i perills. Heu de tenir present que sobre les plantes s'ha de considerar la dosi i també les interaccions que aquestes poden donar al combinar-les amb segons quins medicaments. No podem oblidar que una planta és químicament un complex mosaic de diferents compostos i que pot tenir virtuts medicinals o principis actius que poden generar efectes diferents sobre la persona tot i que siguin dosis molt baixes. Així que, abans d'aprendre res, haurem de mirar, de conèixer-les per saber, en cada moment, si és bo d'utilitzar-les correctament, evitant els accidents innecessaris. O sigui que, abans d'aprendre una dosi, una tisana, o què bona que és, compte, perquè hi ha tisanes que fan baixar la pressió i hi ha tisanes que l'alcen i, compte, compte, No tot és bo, eh? I sobretot, a vegades això que has dit de no barrejar-ho amb pastilles és molt bo de tenir-ho en compte, perquè hi ha gent que diu em prendré una pastilleta per dormir i a més una valeriana i a més una til·la. I aleshores, a vegades és contraproduent. I tant, contraproduent. O prens una cosa o prens l'altra. Bé, doncs potser que posem la sintonia de la poesia, no? Abans recordem a Cristina Peri Rossi llegint algun dels seus poemes d'amor i desamor, que, com deia Geraldine, la història d'un amor és el drama de su lucha contra el tiempo. Para que yo pudiera amarte, los españoles tuvieron que conquistar América y mis abuelos huir de Génova en un barco de carga. Para que yo pudiera amarte, Marx tuvo que escribir el Capital y Neruda la Oda a Leningrado. Para que yo pudiera amarte, en España hubo una guerra civil y Lorca murió asesinado después de haber viajado a Nueva York. Para que yo pudiera amarte, Catulo se enamoró de lesbia y Romeo de Julieta. Ingrid Berman filmó Stromboli y Pasolini los cien días de Saló. Para que yo pudiera amarte, Luis Llach tuvo que cantar al Sagados y Milba los poemas de Bertolt Brecht. Para que yo pudiera amarte, alguien tuvo que plantar un cerezo en la tapia de tu casa y Garibaldi pelear en Montevideo. Para que yo pudiera amarte, las crisálidas se hicieron mariposas y los generales tomaron el poder. Para que yo pudiera amarte, tuve que huir en barco de la ciudad donde nací y tú resistir a Franco. Para que nos sumáramos al final, discurrieron todas estas cosas en este mundo. Y desde que no existe un gran... Afrodita. Y está triste como una silla abandonada en la mitad del patio azul. Los pájaros la rodean. Cae una aguja. Las hojas resbalan sin tocarla. Y está triste en mitad del patio, con la mirada baja, los pechos alicaídos, dos palomas tardas y un collar sin perro en la mano, como una silla vacía. Babel desnuda. Babel desnuda acaba de nacer. Babel desnuda es como un niño ciego. No tiene ojos y mira horrorizada con los ojos del tacto que descubren superficies que no siempre es amable tocar. Babel desnuda palpa, toca, roza, empuja, oprime. Sus manos son las palabras de un mudo que en el terror del silencio sabe que hay un secreto. Bé, doncs hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies, Carles, Andrea, Joana i a tots vostès per escoltar-nos. Molt bé. Recordeu que el proper dissabte, si Déu plau, podreu tornar-nos a escoltar en segona audició aquest programa d'avui d'11 a 12 del migdia. Doncs fins aleshores, a reveure. A reveure. A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, 98.1, ràdio d'Esbert, 98.1, ràdio d'Esbert. Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. I clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mobile. informatiucomarcal.com.