Rosselló i Perpinyà, misteris de la Sagrada Família, taxis i Facebook a Barcelona; salut ambiental, germinats i el volant per a les dones saudites

Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda, no et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. Informatiucomarcal.com Radio Nasté A las cuentas, Radio Nasté Procuratá mi informe Sesanta y mes... Amics oients, ha arribat un nou dimecres i Ràdio Desvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, us ofereix l'audició 60 i més. Tota una sèrie de temes escollits per la taula de redacció per passar amb vosaltres una hora de ràdio. Intentem que siguin aments i en temes curiosos, música... En fi, tot allò que ens ha semblat adient per ser divulgat en aquesta audició de 60 i més. Us saludem la Lina Santa Bàrbara, la Montse Larrea, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles Hernández Rius i qui us parla, la Joan Algarra, ja disposats a iniciar l'audició d'avui. Música He sabut que tots els mitjans de comunicació han publicat la trista notícia de la seva mort, que han fet mil i una versions de la seva immensa trajectòria com a figura de la ràdio, de la televisió, amb aquelles grans entrevistes a personatges d'importància mundial, d'espectacles que, encara que fossin en blanc i negre, alegraven les nostres nits, un tant grises, un cop a la setmana. Sí, realment, José María Íñigo, amb el seu gran bigoti i el seu somriure, un tant socarrón, com diuen en castellà, omplia l'allar de molts catalans, de comentaris, de sorpreses, de divertiments, tots en torn d'aquella pantalla, i no solament els de casa, sinó també dels veïns que encara no havien pogut comprar-se un aparell. Recordem la sessió excepcional, amb el mentalista Uri Geller, que, entre cometes, doblegava les mànecs de les culleretes de cafè, i parava, a vegades, també, posava en marxa rellotges. Eren grans programes, Directísimo o Esta noche fiesta, que van posar de manifest la seva visió de la gran trajectòria que tindria la televisió en el futur. Encara ara, en l'actualitat, José María Íñigo era el comentarista del gran certamen al concurs europeu d'Eurovisió de la cançó. Va col·laborar fins a l'últim moment en un programa de cap de setmana a nivell nacional. Era relativament gran en edat, 75 anys, però molt jove d'esperit. Tots aquells de nosaltres, que som fans de mitjans de comunicació, hem pres, una mica, model del seu bon fer i estil. Hem perdut un referent. Sempre recordarem el teu immens bigoti, el teu somriure, i les extraordinàries entrevistes que ningú no s'havia atrevit a fer. Fins alhora. Des d'aquest senzill magasí, et recordarem i et diem adeu, José María Íñigo. Viatjant per Catalunya. Avui visitarem la plana del Rosselló. Terra sense fronteres. Mar i muntanya s'uneixen en aquesta comarca, que, com d'altres nord-catalanes, van ser assignades a l'estat francès arran del Tractat dels Pirineus de l'any 1659. El territori del Rosselló presenta dos paisatges bàsics. La plana, oberta al mar i centrada per Perpinyà, i la muntanya, estesa en torn de la plana. Aquests dos paisatges ofereixen més matisos i la toponímia ens permet diferenciar-los. dins del sector planer cal destacar Salanca, Aunol, a tocar l'estany de salses i el liberal a Punin. Seguint la tot. No, la tet. La tet. Ah, sí, el tet. El riu. Un dels rius que té nom femení. Sí, sí. A la muntanya distinguem l'albera, al sud, que fa partió amb l'Empordà. Els aspres, sector de muntanya baixa i mitjana, compartit amb el conflent. I les corberes, conjunt de relleus que limiten la comarca al nord-est i les separen del llenguadoc. Per cert, ara l'estat francès, fa menys de sis mesos, que ja ha ajuntat tota Occitània. Per tant, abans eren els Pirinès Orientals, ara ja no. Ara té un altre nom i és el doble. I precisament la gent de Perpinyà està molt emprenyada amb el govern de París. Clar que sí. Tant si s'hi arriba el Rosselló des de la França, endins, a través de les corberes, com si és per la península, per l'autopista, bordejant l'albera, ens sentim compresos per l'exuberància de la vegetació, la presència extraordinària de les plantades de perseguers i de les vinyes, i l'absència de xemeneies i fums de les fàbriques. Però això és un avantatge pel medi ambient i un inconvenient, ja que representa que el nivell de vida no és precisament gaire elevat. Fins a principis d'aquest segle, el jovent havia de marxar cap a París, però ara sembla que s'ho repensin una mica. La necessitat de guanyar diners ha despoblat sistemàticament els costers i la muntanya, els aspres i el conflenc, i tothom ha d'acudir a la plana entorn de Perpinyà, on es concentra la majoria de la població. Malgrat això, el país té de tot. Una costa planera, de barcarers a argelers, una costa rocosa, la costa vermella, de Coll lliure a Cervera, on el Tractat dels Pirineus va fixar, com ja hem dit abans, l'any 1959, la... no, no he dit bé, 1659, la frontera. Allò va ser la frontera. Bé, doncs, té plana i muntanya, i valls de tota mena, i fins i tot un altible preciós. L'aigua, meticulosament recollida, permet el conreu de les sortalisses als liberals, de la Tet i del Tec, i a la Salanca, i a les hortes de Sant Jaume. El perseguer és l'arbre rei, però hi ha també forces al Baracuquès, a la vall baixa del riu Aglí, i forces irerers, a la vall del Tec, per Ceret, els banys i arlers, i forces pomeres, a la vall unitjana, de la Tet i afluents, des de Saorra fins a Mosset. Però la veritat és que si en els temps llunyans un 80% de la població era pagessa, avui en dia hi ha apenes un 6%. Però la terra continua sent conreada, i els invernacles proliferen. Cada cop més gent aprecia la fresca brisa de l'all Bellespí, del Conflent i de la Cerdanya. Reabilita les velles cases familiars i les adquireix. Retrova la pau i la tranquil·litat al peu del Canigó. Pels rossellonesos, la muntanya per excel·lència, i ves per on, el fluix turístic estimula l'arrelament de la població autòctona que encara queda. Per això, alguns habitants del rosselló diuen que a la comarca el sol lluï durant 300 dies. Potser per això els perseguers i les vinyes que tanta acceptació tenen entre els entesos són realment tan fèrtils. L'església de Sant Jaume és el barri homònim de Perpinyà, antic Call Jueu. El seu interior, adornat amb sorprenents riquesa, conté la curiosa creu dels ultratges, la qual encapçala la processó de la sang que surt divendres sant des d'aquesta iglésia de Sant Jaume fins a la catedral. Colliure és coneguda com la joia de la Costa Vermella. El port, la seglésia, les platges de Sant Vicenç i del nord o el castell reial són alguns dels seus atractius. Gastronòmicament, Colliure ressalta per les seves sanchoves. La Costa Vermella és part de la ribera gresta del Rosselló. Els raig del sol han batejat aquest litoral de contorns de molt poderosos, cremant les seves roques sense polir fins a tornar-les de color roig. Una visió romàntica de l'escritor Raimon Portell ens descriu aquest paisatge amb aquestes paraules. Déu estava treballant en el Rosselló, estirava les planes, definia la corba de les platges, tollava el diamant del canigó, de tant en tant li sobraven grumolls de fang i els anava deixant on el poguessin ordestar, ordestar? No, molestar, molestar. Ah, molestar. Andava deixant els paquetets així de costat. A baix, a la dreta, a tocar el mar i quan va haver acabat se'ns va oblidar. Després els homes, com que es fiquen en tot arreu, van decidir evitar aquests trossos vora mar. Van aprofitar els ports i van estendre vinyes per albaçants irregulars. Fins i tot li van posar un nom. En aquestes costes tan desiguals la Marenda, però el paisatge conserva encara un aspecte torturat l'encant d'una colossal d'esferra. D'esferra? És d'una colossal d'esferra? Sí. Tal com si ens trobéssim damunt d'un precipici i un final del món. No hi ha rectes. Tot i fa corbes, una rere l'altra, diuen fins a l'any 117 corbes. superen el coll dels balitres, per on passa la frontera. Tenim Cervera als peus. És com si sobre la línia que es va inventar en el tractat dels Pirineus, s'alçés un mirall i les poblacions a costat a costat es reproduïen invertides. Es reproduïen invertides. A Cervera hi apareixen les mateixes vies mortes, la gran estació internacional i el poble encaixonat a sota, a punt de caure al mar, igual que per bou. Els carrers passen a diversos nivells, serveixen de torrents. Davant del mar hi ha algun cafè amb aquell aire francès que tot ho omple de flors estampades. Mirem la petita cala tancada entre parets. Al final del segle XIX, Cervera es va girar com un mitjó. Aquelles barraques de pescadors es van trobar convertides en un ús de comunicacions principal. El tren va portar viatgers i hotels com a Valdebert construïts als anys XX quan tot hi feia un art de cor amb tot el luxe i els serveis ineludibles per fer agradable l'estat obligada dels viatjants que tenien papers per tramitar la frontera. Però la guerra civil ho va esgarrar tot. Eren anys d'ús. Allí es barrejaven tota mena de viatgers fugitims de la Barcelona revolucionària, estrangers que volien allistar-se a les brigades internacionals, policies i contrabandistes, serveis secrets i agents dobles de tots colors. Més tard, qui fugia de l'exèrcit feixista i en direcció contrària qui fugia d'un nazisme i fins i tot un aigua barreig de persones difícils de qualificar. En deixar el poble apareixen les primeres feixes de vinyes i corba enrere corba ens acostem a Banyuls de la Merenda, un poble amable de casetes baixes i que els restaurants ofereixen normalment crema catalana de postres. De Banyuls, si ens sentim valents, podem visitar la torre Madaloc, alçada pels Reis de Mallorca. S'hi puja per un camí de carro asfaltat, tallat al vessant de la muntanya, on cal fer equilibris quan trobes un cotxe de cares. Des del cim es domina la serra de l'Albera, la costa desigual i el mar. L'arista li va fer una mala passada a l'escultor Aristides Maiol o potser va ser bona. El cas és que en aquest gran artista nascut a Banyuls va haver de deixar de pintar per dedicar-se a l'escultura perquè la veia millor. Elna. A Elna, Saret o Port Vendres gaudeixen amb les escultures de l'artista que també té un museu a París, ciutat en la qual va residir durant llargues temporades. Visitarem el Castell de Salses situat a uns 16 quilòmetres al nord de Perpinyà que fou construït a finals del segle XV com una gran fortalesa inexpugnable. En aquella època aquest castell marcava la frontera amb l'estat francès. I arribem a la ciutat de la que Dalí en deia que era el centre del món, Perpinyà. Nosaltres no ens atrevim a dir el mateix, però sí que pensem que és molt adequat intentar descobrir-la perquè a cada cantonada podem trobar senyals d'un passat gloriós. Potser que a cop de vista sembla una ciutat com qualsevol altra, però si ens fixem, els seus carrers conserven vestigis d'una època en què Perpinyà, la capital del Rosselló, era la segona ciutat més important de Catalunya al llarg dels segles XIV i XV. El nucli antic té forma octogonal. Des del Castellet o des del Palau dels Reis de Mallorca podem observar una molt bona vista panoràmica. Normalment, els comerços i els restaurants estan concentrats en aquest sector de la ciutat. La catedral de Sant Joan d'estil gòtic fa 72 metres de llarg. En el seu interior es conserva una orga remetada amb un cap de moro. en temps llunyans escòpia... Escòpia? Escòpia... Escòpia... Caramels. Escòpia caramels a les celebracions de Nadal. Aquesta catedral està ubicada a la plaça de la Gambeta, dit de les armes durant la Revolució Francesa. S'apagada de la resta de Catalunya per una frontera, Perpinyà, la capital del Rosselló, sempre mantingut vincles estrets amb el sud. La història hi ha donat el títol de fidelíssima per la seva leialtat a la corona catalana aragonesa. En la guerra contra França, però el barri antic de Perpinyà és ple de carrerons estrets on s'alcen edificis amb les façanes d'una arquitectura de regust absolutament francès on les finestres tenen els clàssics pòrtics de fusta. Sí, allò que tapen directament. El Rosselló és una terra de magnífics contrastos naturals que s'ha mantingut impertorbable al llarg del temps. Els rossellonesos tenen la sort de comptar amb tres reserves naturals, un espai igualment natural i dos estanys. és un territori on la terra és estimada i admirada i alhora molt curosament cultivada pels pagesos. No cal dir que aquest viatge ha estat d'allò més agradable. No us ho sembla? Sota el patrocini de l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat s'ha organitzat al Casal Robert Brillas de la població veïna una ballada poètico-musical a càrrec de la poetessa Soledat Gascó amb la col·laboració del rapçó de Jordi Odina i les il·lustracions musicals a càrrec del cantautor Josep Maria Baquer. Serà a dos quarts de vuit del vespre el proper quinze d'aquest mes de maig. En acabar la ballada l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat obsequiarà els assistents a l'acte amb una rosa i una copa de cava. Recordeu, el proper quinze de maig a dos quarts de vuit del vespre el casal Robert Brillas d'Esplugues batllada poètica amb la Soledat Gascó. Bé, ja tens a punt aquelles coses que ens expliques entre vagues tramvies i després esperits d'aquells que... Recordeu, recordeu que l'últim dia us vaig dir que res d'autobusos ara han pujat de categoria i fem taxi i ara agafarem els taxis. Ah, mira. Diu, la història del taxi coincidint amb els autobusos el 1906 apareix a Barcelona els primers taxis amb motor de gasolina. Al principi només hi ha una sola parada a les Rambles que disposa de sis cotxes. Fins al final de la Primera Guerra Mundial els taxis conviuran amb carruatges de lloguer arrossegats per cavalls. A la història del taxi hi ha algunes fites importants com el començament de la matriculació dels cotxes imposats per la Guàrdia Urbana en 1907 o serveis de cotxe de lloguer i taxis 21 a un total de tots ells conduïts per empleats de la fàbrica de cotxes la Hispano Suïssa en 1910. En 1924 ja n'hi hauran 60 parades i l'Ajuntament crea el Còdic de Circulació establint que en primer lloc els taxis durant una franja de colors travessant les portes per distingir-se dels automòbils particulars. Amb el temps es definiria la franja groga. Ara no sé què passaria a tu amb la franja groga. Ara sí. La multa a tots. Multa. Pintar el cotxe de nou. Posiria un tronja. Sí. No? Sí. Diu al començament de la guerra civil la CNT va confiscar les cooperatives més importants i va col·lectivitzar tots els taxis. Però molt més enllà de les decisions del sindicat la necessitat de locomoció durant la guerra va obligar a confiscar els taxis de nou. Això sumat a la manca de combustible i recanvis va portar a la suspensió del servei. En 1939 es va restablir un negoci però només com a cotxes per desplaçar les autoritats. La poca quantitat d'automòbils i l'escassetat de combustible va durar a la reutilització de cotxes de tracció animal. La recuperació del taxi comença quan l'empresa Sociedat Espanyola d'Automòbils de Turisme i fixeu-vos que diu SEAT. Sí. Entre parèndres diu SEAT. SEAT. Sociedat Espanyola d'Automòbils de Turisme. Renova la flota en 1955. Com que hi havia hagut una política de distribució de llicències amb criteris poc clars la seva activitat comença a ser regulada per la Corporació Metropolitana que desapareix en 1988. és a dir, això és d'aquí mateix, eh? Sí, fa quatre dies. Això ja ho hem viscut nosaltres tranquil·lament. I és reemplaçada per l'entitat metropolitana del transport per coordinar la totalitat dels serveis de comunicació i transport. El número de taxis anirà creixent amb els anys fins a convertir-se en emblema, els emblemes indiscutibles dels carrers de Barcelona. I tant. Taxi, Eliseu, ja s'acabarà la taxis. Ara ens anirem per un altre tipus de... Sí, sí, allò dels esperits. No ens els posis gore, eh? No, no. Si us plau. Avui és molt xulo perquè són lluns misterioses al temple. Oh! No. No? Però no passa res. No passa res. Ah, ah, ah. De moment no passa res. No. Sí, sí, sí, sí. Diu, no... No facis tan soroll amb el llibre que sembla que són trons d'aquesta tempesta que està per aquí a prop. Diu, al costat esquerre de l'absis del temple expiatori de la Sagrada Família trobarem una escala que baixa fins a un recinte circular de volta nervada parcialment rodejat per un deambulatori. És la cripta del temple. Dona, a on em van batejant a mi? Molt bé. Per això estan famosos eh? Ah, claro. Diu, al centre una tomba la d'Antoni ho va dir. Ja ho dic. I el bateig de la Juanita. No, no, no hi és. No hi és perquè ens van batejar tot el barri, tu. Van fer un recull de tots els crios. Ani, a l'últim llibre d'en Brown que és origen i passa tota una escena del llibre passa a la cripta d'aquí. Sí. I te l'escriu te la descriu molt bé i tot el lío que n'hi ha i la pesca vull dir, el que vulgui llegir-lo. al centre expiatori em recordo que l'última bar aquí va demanar amb l'associació de la gent gran ens ho van explicar molt bé. Hi ha un vitrall de colors preciós i es veu allà al centre en Satanàs el Dimoni. Sí. i ja mostra la muntanya que se'n diu el Tibidabo que ve de de todo esto té darrer si els traves en temim i a dónes que van al diable dels passatges com estava moltes vegades. Això ho tenim a dalt i molta gent no ho sap. No ho sap i tant. Feu el favor d'entenar-se xiquets. Bueno, diu Si us serveu amb atenció constatareu que és estranya misteriosa i inquietant la làpida sota de la qual reposa un dels arquitectes més genials de tots els temps. Una llosa de mabre de color opel aparentment d'una gran senzillesa però en realitat un veritable jeroglífic. En cadascun dels seus quatre angles hi ha representada la creu de la pota d'oca dels occitants païs d'origen de la família Gaudí superposada al blaçó dels cavallers templers. Sí. L'estel de les vuit beatituds planteia en mòbil que permetia als membres d'aquesta ordre interpretar missatges secrets centra la vista d'aquell que sigui capaç d'entendre la simbologia. Finalment al llarg de tota la làpida triangles buidats amb tres línies inserides representa la constel·lació del crac signe sota del qual va néixer i morir l'arquitecte. Era bastant misteriosa aquest bon senyor. Diu estranya, misteriosa inquietant, el centre de la cripta de la darrera catedral que encara avui vesteix la humanitat en un emplaçament tan misteriós com ella mateixa que és el centre geomètric exacte de la ciutat de Barcelona. veus? Toma ja. Bueno, diu, al centro geodésico de Barcelona de Catalunya em penso que està a Solsona no ho sé exacte eh? Vale. tan estranya com la vida del mateix Gaudí i tan inquietant com la seva mort. Va ser el 7 de juny de 1925 26, perdó, a la Gran Via i entre els carrers Bailent i Girona. L'arquitecte recorria la quadrícula de l'Eixample com que de tarda en direcció a la iglesia de Sant Felipe Neri. Es veu que anava caficat amb les seves cavòries probablement fent sonar mentalment les campanes que estava preparant per al carrilló de la Sagrada Família. Tal vegada per això en creuar la Gran Via no va sentir la insistent dringar d'una altra campana molt més real la del Gran Via número 30 el de la Creu Vermella que s'acostava a tota màquina. Se sentia un grinyol que desfeia els nervis després un cop i una caiguda. De la motxaca del miserable xaqueta que vestia aquell desconegut amb aspecte de Rodamont i tant rodolar un cilindre de paper vegetal al croquis de la façana de la mort del temple de la Sagrada Família. Antoni Gaudí va morir l'endemà amb un llit miserable d'una sala miserable de l'Hospital de Santa Creu. Dos dies més tard el seu cos va ser enterrat sota una llossa provisional en aquesta cripta i deu anys més tard en plena guerra civil la seva tomba fou profanada. Va ser per aquella època que van començar el rumor sobre les misterioses llums del temple. Les sobres de la Sagrada Família feia temps que estaven paralitzades. El país es desengava en batalles i no hi havia hores ni diners per construir catedrals. De nit i en silenci tenia un aire molt misteriós i ningú no gossava d'acostar-se al recinte perquè la gent del barri i fins i tot els Mossos d'Esquadra deien que en caure a la nit una llum estranya blavenca recorria surant en l'aire i saltant d'un cantó a l'altre els salts campanars a mig vestir. Van escorcollar les torres la iglésia i fins i tot la cripta i les tombes dels que havien enterrats temerosos que fossin llums de senyals i que haguessin armes amagades però no van trobar res i tanmateix la llum brillava blava com els ulls de Gaudí es passejava de nit solitària màgica i misteriosa pels campanars de colors i és que ja ho deia Joan Maragall allà a la Sagrada Família hi passen coses admirables el darrer cop que es van sentir parlar de les misterioses llums del temple va ser poc després de la guerra civil i poc després que el cos d'Antoni Gaudí fos dipositat a la seva sepultura definitiva sota aquesta estranya llosa a la cripta de la seva inacabada catedral no hem vist cap fantasma hem vist llum i estem contents ja està d'acord d'acord el pròxim dia no us podeu afadar amb mi no no no música per gaudir torna a la nostra música per gaudir avui podem escoltar la dansa àrab del balet trencanous interpreta l'orquestra filarmònica eslovaca dirigida per Mishael Halach H Jason H l'orchestra d'acord Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Tenim a les mans un preciós llibret, una petita joia que ens mostra la tendresa i la veritable bondat de la seva autora. Són moments de reflexió profunda que alhora ens fan reflexionar a nosaltres també. Amb el seu permís m'he permès escollir una sentida reflexió per divulgar-la en aquest nostre magazin 60 i més. quan els fills han de cuidar els pares. És trist sentir, aquest mes em toca a mi cuidar els pares. i és més trist quan aquestes paraules porten una càrrega de ressentiment, de cansament, d'haver de fer una tasca feixuga perquè no queda més remei. La humanitat avança perquè es diu i és veritat l'amor de pares és més generós que l'amor de fills. Quan nosaltres arribem a ser pares, allò que comporta cuidar, nodrir, educar els nostres fills, pot ser una feina diària, dura, cansada i de vegades angoixent. Però queda compensada per un somriure, un petó, una bona nota escolar, un t'estimo mare o t'estimo pare. I encara que sovint sentim algú queixar-se dels fills, no hi ha a la veu de qui es queixa cap ressentiment. Sembla que digui, és el meu fill i malgrat els seus defectes, l'estimo. Més sovint del que seria desitjable, en parlar dels pares que hem de cuidar, el to de veu és més de cansament que de tendresa i la nostra paciència se'ns esgota més de pressa davant les seves mancances. La memòria del que vam fer per nosaltres s'ha esveït i només en veiem la feina. Cuidem els pares, contents, satisfets de tornar una mica d'aquell amor que ens van transmetre i que els nostres llavis, però sobretot el nostre cor, diguin Aquest mes em toca a mi cuidar els meus pares. Quina sort! Aquest mes em toca a mi cuidar els meus pares. La memòria del que va fer per nosaltres s'ha esgotat. La qualitat de l'aire i la contaminació ambiental units al canvi climàtic són un conjunt de circumstàncies que afecten molt negativament a la salut humana. El canvi climàtic és un dels principals reptes ambientals i socials que, com hem dit, causen greus efectes sobre l'estat de salut a nivell mundial. Avui ja estan sentint i les projeccions sobre el futur representen un risc elevat sobre les generacions futures. El canvi climàtic, a través de la modificació de patrons naturals del planeta, pot incrementar els nivells d'alguns contaminants atmosfèrics i amplificar els perills que pot sofrir la ser humà. El canvi climàtic podria ser l'oportunitat més gran del segle XXI en matèria de salut mundial. Els nens, les senyores embarassades, les persones grans i els malalts crònics en malalties cardíaques o respiratòries prèvies són els grups més vulnerables. Tenint en compte que aquest canvi climàtic i la contaminació subsegüent de l'aire que respirem augmenten el risc de patir al·lèrgies que incrementen el nombre de pacients de salut dèbil. Entre un 20 i un 25% de la població de tot l'estat té rinitis al·lèrgica i entre un 5 i un 10% asma al·lèrgic. Des de fa temps, els científics sospiten que aquest canvi climàtic que estem ressenyant és un dels factors involucrats en la prevalença de les al·lèrgies respiratòries en el món sencer. També els vehicles de motor i altres fonts de contaminació, com per exemple les calefaccions, la indústria, les plantes generadores d'energia a partir del carbó no només generen diòxid de carboni, el principal gas d'efecte hivernacle, sinó també altres contaminants atmosfèrics, com emissions directes de partícules d'òxid de nitrogen i compostos orgànics volàtils principalment. La contaminació atmosfèrica és un fet incontestable en ciutats de tot el món, tant en zones urbanes com industrials, especialment en països com la Xina o la Índia, amb economies en creixement, en grans ingressos. La contaminació de l'aire és el quart factor de risc de mort al món i membre la qualitat i l'esperança de vida dels habitants d'aquestes ciutats tan contaminades. Només a Espanya, més del 35% de la població respira un aire que incompleix els estàndards legals vigents, amb nivells de contaminació per sobre dels límits marcats per la Unió Europea, factor que ocasiona més de 33.000 morts prematures i anuals al nostre país. 16, com més que els accidents de trànsit, dades difoses per l'Oficina d'Informació de Qualitat de l'Aire, 2015 de l'Agència Europea del Medi Ambient. Aquest és el desgraciat informe de les causes de mortalitat degudes a la contaminació atmosfèrica. 40% d'accidents cerebrovasculars. 40% cardiopaties isquèmiques. 11% pneumonia obstructiva crònica. 6% càncer de pulmó. 3% infeccions agudes de vies respiratòries dels nens. Creiem que si aquest és un autèntic problema que afecta per igual a totes les races i a tots els estatus socials del món, i que els grans dirigents mundials, desgraciadament, han tret de les seves agendes sense tenir en compte a qui és realment qui es mereix tota la cura de les seves administracions. O sigui que ja ho sabeu, compte amb els escapaments dels cotxes i totes aquestes coses que tenim en contra de la salut, perquè realment val la pena que... Caminant amb bicicleta i transport públics. Ah, sí, però que no vagis al costat d'un cotxe perquè respires igual. Exacte. I amb bicicleta respires igual. O sigui que és un tot un revolutum. Un revolutum. Ara si els cotxes per entrar a Barcelona fan pagar, no sé, 2, 3, 4 o 5 euros, pagaran, pagaran. Això s'estendrà ràpid. Per això de fer calés, això els encendrà la bombeta. Mira, ja tenim la manera de fer sentit ràpid. Sí, i tant. Posa una mica de música. Posa una mica de música. Ja ho tens a punt, Montse. Endavant. Em sembla que alguna vegada ja n'hem parlat, però tornarem sobre la mateixa... Ah, sí, sí, que val la pena. ...la vitalitat dels germinats. Ah. Ja estem al mes d'abril. La primavera ha arribat un... Com anem més passant. Passem de la foscor de l'hivern a la llum del sol. És un bon moment per incorporar alguns germinats a la teva dieta si és que no ho feies. La germinació és un procés pel qual una llavor es transforma en una planta. Quan la llavor es troba amb l'aigua, l'aire i la temperatura apropiats germina i en aquest procés s'allibera tot un corrent d'energia vital. Aquest estat és com si fos una planta nadó. Plena de vida, prendre germinats és prendre un aliment viu. El germinat, els valors nutricionals de la llavor d'origen augmenten, la concentració de nutrients, d'enzims, és major que en cap altre moment del desenvolupament de la planta d'aquí la seva popularitat. Encara que són típicament usats en dietes detox, es poden incloure regularment a la nostra alimentació, més a la primavera i a l'estiu, o si el nostre cos està saturat pel consum excessiu de carns, làctics, sucres refinats. I, com per no esmentar els menjats escombraries, comento a continuació algunes de les seves propietats. El seu alt contingut enzimàtic ajuda tant en la digestió com en l'absorció i metabolització dels nutrients. Aquesta activitat enzimàtica és màxima durant els set primers dies de germinació i és 100% vegades més gran. que la trobada a fruites i verdures. Excel·lent font de vitamines A, C, D, E i B. La producció de vitamines en el procés de germinació s'incrementa entre 3 i 12 vegades proteïnes contenent tots els aminoàcids, àcids gràssics i carboidrats que assimilen fàcilment el descompondre almidó en les molecules més senzilles. Risc amb clorofila o una de les principals molècules netejadores que ens proporciona la natura. El seu contingut en minerals fa beneficiós pels ossos, pels músculs, afavoreix els processos digestius, millora la inflamació de l'intestí i activa la regeneració. Enforteix pel seu alt contingut en minerals, vitamines, acció, el sistema nerviós. Són antioxidants, és a dir, combaten l'acció dels radicals lliures responsables de l'oxidació i l'envelliment dels nostres teixits. A les seves parets, les cèl·lules són primes al que afavoreixen l'alliberament de tots aquests nutrients. Se solen germinar cereals, llegums, encara que també algunes verdures, exemple com alfalfs, soja, créixems, raves, girassol o mostassa. Els pots trobar en botigues especialitzades, però també els pots germinar a casa teva sense gaire dificultat. Prova-ho. Ja veurem. Doncs sí, val la pena. Sí, es pot germinar. O sigui, que es menja amb amanida i tot això. Sí, amb amanida i tot això. Sobretot amb les amanides o pots també posar en formatge fresc, amb coses d'aquestes. O sigui, sobretot no cuinar-los. No cuinar-los. Les proteïnes es perden tal com estan naturals. Gairebé com totes les verdures, eh? Sí, són germinats. Sí, sí, sí. Es pot germinar diverses coses. Això... No hi ha una altra cosa per menjar. Sí, clar. Després de la contaminació de l'aire, poso un parell de germinadets d'aquest. Ja tenim això emocionat. Et refarem una miqueta. Això. I ara què ens dirà el Joan Maria? Perquè ja veurem... Ens situarem en la ciutat de Barcelona. Ah, bueno. Agafarem, per referència, l'edifici que en diuen el supositori. el que era la Torre Alba. En Jean Nouvel, aquell francès, que és un dels edificis singulars de Barcelona. Sí, que ara vindran, eh? Vindran. Doncs ara, fa uns mesos, l'havíem preparat per agafar l'Agència Europea del Medicament. Sí, sí, sí. Però Naranjas de la Xina. No va sortir. No va sortir. No va sortir. Bueno, doncs ara la notícia donada aquest dilluns és la siguiente. Un important... Perdona. Una empresa que s'encarrega de llogar totes aquestes plantes, doncs ha lograt llogar part d'aquest edifici, exactament uns vuit plantes, i l'ha llogat l'empresa multinacional Facebook. Són més de 5.000 metres quadrats, aquestes vuit plantes, que seran per oficines i que estaran dintre d'aquest edifici del poble Nou a Barcelona. Dintre d'aquestes oficines s'ubicaran uns 500 nous empleats amb un nivell alt amb el domini d'idiomes. Segons el CEO de Facebook, el CEO és el que m'anarà més per entendre'ns, eh? Sí, sí. Aquests empleats es dedicaran a detectar, amb una paraula inglesa, les fake news. Sí, les notícies falses. Notícies falses. És a dir, detectar les mentides que es difonen per tots els mòdits... Perdó, per tots els mòdits de comunicació, premsa, ràdio, televisió... Però tindran feina, eh? Tindran molta feina. Sí. Que tant de mal estan fent a tots nivells. D'entrada, sembla molts empleats, 500, i molts metres quadrats de superfície. Déu-n'hi-do la quantitat de mentides que es deuen circular per Barcelona. Oh, i tant. Encara que crec que en altres llocs, i no diré cap nom... També. ...on pensa que encara se'n diuen més. Sí, sí. I ara pregunto. No caldria fer una llei que penalitzés amb una bona multa els mentiders i que fossin expulsats de per vida de les seves poltrones? Deixem-ho aquí. De moment seran 500 nous empleats treballant a Barcelona. Espero que amb un sou digna, amb la qual cosa ja pagarà la pena. Oh, i tant que sí. I fins avui el comentari. Molt bé. Està molt bé. Està molt bé. A causa del sorollós trànsit ciutadà, els barris sempre agraeixen que els seus veïns puguin gaudir d'un espai on poder seure, reposar uns segons, de la pressa del constant canvi dels semàfors, de les bicis que des de fa un temps empacten perquè els han donat permís i carril on abans tot era vorevia. A més, quin cansament. Anem, anem a seure uns moments als jardinets de Salvador Espriu, abans dits als jardinets de Gràcia. Entre les places de Joan Carles I i Nicolás Salmerón estan emplaçats uns modestos jardinets que ocupen el que diríem una allargassada superfície rectangular. estem dedicats al poeta Salvador Espriu perquè aquest tenia el seu domicili en el número 118 del Passeig de Gràcia. Aquests jardins que va realitzar l'arquitecte Rubió I. Turudí per l'exposició universal del 1929 van ser ideats per fer la transició entre el Passeig de Gràcia i el barri del mateix nom. En els principis tenien un suau aire romàntic, potser perquè els petits jardins públics es donen un cert aire d'intimista. Però en els últims 60 anys els jardinets han patit dues severes remodelacions. La primera l'any 1954 i a finals del passat segle vent l'altra. Era en un principi un racó més melancòlic i bonic que la poesia de l'aspre i fascinant Salvador Espriu que confessa a se mentiri acinera. No estibures més excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que som passats per sempre. Versos preciosos, veritat, però seguim amb la història dels jardinets. En la remodelació el van pavimentar i el van col·locar 19 metres de bancs de pedra, un monolit en memòria de Pompeu Fabra, un petitíssim estany amb un brullador, però van perdre massa d'arbust i un preciós arbre que el més vell dels veïns l'enyora de tot cor. Els jardins van perdre misteri, però potser sí que el restar més oberts i sense l'espèstigit verd d'abans els hidratà percep millor la tranquil·litat de l'espai. Asseguts als bancs, escoltem les dolces veus dels coloms, gaudint del seu prometatge. La fitxa del seu arbre és minsa, però intensa. Un solitari exemplar de sica, una espècie de palmera i una vintena de gegantins plàtans que cobreixen d'ombra l'espai amb pocs exemplars. Nobles i ferns protegeixen l'espai del soroll del trànsit, que no s'interromp en cap moment. La densitat de la seva ombra a l'estiu i l'amabilitat amb la que les branques nues deixen passar el dolç i tevi solet de l'hivern que ens fa sentir còmodes quan seiem per fugir del brugit que ens envolta. Comentari final de l'autor de la ressenya. Els cotxes passen i els nostres arbres es mantenen ferms en el seu lloc. Seria hora de pensar filosòficament sobre la ciutadania entesa pels arbres i la nostra pròpia. Quina és la més adequada? Pensem-ho. Pensem-ho. Pensem-ho. Pensem-ho. Notícia important, amics meus. Avent s'ha aconseguit pels drets de les dones de l'Aràbia Saudí. Trobem molt satisfactòria la notícia que ens ha arribat a través de la revista Llobregat Motor. A partir del proper juny, les dones podran conduir una activitat que els estava prohibida taxativament. Les dones de l'Aràbia Saudí de mica en mica van guanyant terreny en l'hàbit de l'automoció. A finals del passat setembre van guanyar la primera batalla quan el rei Salman B. Abdelaziz va ordenar que es pogués donar permisos de conduir a les dones a partir del proper juny. Des d'aquest decret es posava punt i final amb uns anys de protestes femenines reivindicant aquest dret. Amb aquest motiu s'ha organitzat una mena de saló de l'automòbil exclusivament per dones. El certamen ha tingut lloc en un centre comercial a Jedà. L'emplaçament ha estat escollit amb molta estratègia ja que són elles les clientes més aficionades a comprar aquests establiments. En aquesta exposició s'ha pogut contemplar vehicles de les millors i més reconegudes marques presentades per personal femení adequadament preparat per atendre el nou planter de clientes femenines. Però que consti elles escolliran el vehicle desitjat però com en la resta d'adquisicions en aquests establiments o en el conjunt de la vida quotidiana qui pagarà l'import de la compra seran els amos i senyors que són els homes o ja que solament ells podran tenir compte bancari? El progressisme del monarca Salman permet conèixer tendències mai vistes en aquest país l'Aràbia Saudí. Situacions que en la majoria de nacions de l'entorn són normals a l'Aràbia eren impensables. Potser per aquest motiu les dones que han visitat l'exposició no deixaven de fer-se selfies prenent el volant com sempre havien somiat. Dintre de penes un mes no solament podran seure en el lloc del conductor sinó que realment podran pilotar el cotxe escollit per primera vegada a la història del país. Realment encara li queda un llarg camí per aconseguir la llibertat i els drets que gaudeixen les altres dones del món. En el regne saudí les lleis del qual es basen en la xeria o llei islàmica les dones no tenen els mateixos drets que els homes. Entre d'altres coses no poden vestir en robes considerades immorals en públic. O sigui que a més a més ells també necessiten el consentiment d'un home de la família per viatjar o realitzar o realitzar qualsevol ocasió legal. Ells ells hi recomanen paciència i perseverança per alliberar-se d'aquest xou. Ells no. Nosaltres els hi recomanem. Nosaltres, pobretes. de pobretes senyors res. Els hi recomanem. Que estan molt, molt, molt... No, jo no vull la jaula d'oro. La jaula d'oro no, però que d'una duret. Potser jo no l'hi he donat el tot perquè eren... El que no diu aquest article és que seran les dones dels quatre jarifaltes que manen. Ah, sí, sí. Les dones de allà i amb bicicleta, no? Sí. I tant. És el que som nosaltres que els hi recomanem paciència i perseverança. Bé, darrere d'aquesta notícia va ser una força alentadora. Bona notícia. Força alentadora. Ja estem en disposició de dir adeu fins la propera audició de dimensió que és vinent. Ah, recordeu que el dissabte tornarem a ser amb vosaltres. O sigui que si voleu tornar-nos a escoltar, ja ho sabeu. I ara estava pensant amb les dones aquestes el dia que tinguin una multa en comptes de pagar X. i la pagarà? Eh? No, potser són lapidades. Oh, no, no ho crec. No ho sé, és tan exagerada. Ai, ja, ets de dir, mala mascareta. Hora, senyor, bona tarda o bona nit. Bona tarda. Bona tarda. Bona tarda. Fins demà!