Sant Jordi, al·lèrgies i contaminació; bruixeria i sardanes; Reus modernista; i seguretat viària amb alcolocks

Seixanta i més. Amics i amigues, oients de Ràdio d'Esvern, de nou amb vosaltres Seixanta i més, un magatzin de temes variats que us arriba amb el desig de fer-vos passar una hora d'entreteniment fins a l'hora de sopar. Bé, ja esteu a punt per passar les mínimes vacances de Setmana Santa? Esperem que el temps, que fins ara havia estat força bo, no ens faci la cusqui i no ens les amargui. També tenim a prop el dia del llibre. El llibre i la rosa. Ja heu fet la llista de llibres a comprar? Amb una oferta extraordinària i serà una mica difícil de triar. Celebrem en joia aquesta jornada de Sant Jordi amb els llibres i les roses, com un dia de felicitat ciutadana, de passeig entre parades, amb oferta de tota mena de temes literaris i per elles que van amb roses a les mans. Aquesta és la veritable festa de Catalunya. Aquí a Sant Just la celebrarem una mica avançada el proper diumenge, si Déu vol. Us desitgem que la passeu d'allò més contents i, sobretot, que compreu molts i molts llibres, i també roses. Bé, bé, sí. Sí, no, no. Compren llibres i els deixen. No siguis tan dolent, Joan. Oh, ja ho sé per què ho dic jo, eh? No, però ara em sembla que amb els preus que ja van tenint els llibres i la crisi ja la gent s'ho repensa una mica, eh? No, no, el que passa és que ara ha sortit aquesta modalitat de llegir llibres amb la tablet aquesta i n'hi ha molta gent que per no comprar el llibre s'ho fan passar per la tablet aquesta petita. Sí, però crec que no és per el mateix, eh? Oh, bé, no, el que toca el paper té a estar un plaer... El que li agrada un llibre, li agrada tocar el paper i olorar el paper. I olorar el paper. Home, home. I després, escolta, si has posat en un menjador unes tenteries aquestes bones i has de posar algun llibre, no? Sí. Oh, bueno. O un allò on t'ho poso. Sí. Sí. Bé, avui la Montse ha pres les vacances avançades. i, per la qual cosa, l'Alina, en Joan Maria, en Carles i qui us parla, la Joana, diuen Endavant 60 i més. i, per la qual cosa, i, per la qual cosa, Bé, mira, gràcies a Déu que el temps sembla que ha canviat. Ara tenim una primavera gairebé com les d'abans. Ha plogut, fa fred o al matí i ja, per uns dies, el termòmetre no puja a temperatures semblants a les de juny. Totes aquestes circumstàncies ens donen motiu per parlar d'un tema que preocupa cada cop més els alergòlegs i que, dies enrere, va donar lloc a la publicació d'un article sobre alergia al polen cada anyo más a la revista Consejos de tu farmacéutico. Diu l'article Si l'avantprojecte de la llei del canvi climàtic per tal d'aconseguir que tot l'estat sigui neutre amb CO2 en l'any 2050 segueix endavant, els al·lèrgics al polen podran veure disminuïda de manera destacada la seva simptomatologia. Això queda explicat quan ens assabentem de la manera en què la contaminació afecta l'estructura del polen i els efectes que produeix en els vassos sanguinis, la mucosa respiratòria i la capacitat pulmonar. Les malalties al·lèrgiques a tot l'estat afecten a un 30% de la població, en definitiva sobre uns 16 milions de persones. D'aquestes, aproximadament la meitat són al·lèrgics al polen de les graminàcies, el platen d'ombra i l'olivera. Bé, les gramínees. Les gramínees, sí. Les gramínees, sí. Les gramínees, sí. Les gramínees és quan ja la planta està feta. Mal temps per a ells durant aquests mesos d'abril, maig i juny. Jo conec un que porta els ulls com a tomàquet i es passa el dia a estar rodant. Sí. Diu, els últims anys els peixos industrialitzats han vist multiplicar-se el nombre d'al·lèrgies fonamentalment a causa de la pol·lució. Com a conseqüència, en aquest envolt de temps meteorològic, avançaments de primavera i contaminació ambiental han entrat en el ball un gran nombre de persones grans que mai abans no havien patit aquesta molesta malaltia. La relació entre la contaminació i les malalties al·lèrgiques es deu a que els agents contaminants són l'òxid nítric, l'ozó i les partícules en suspensió procedents de les emissions de dièsel. Influïeixen de manera invasiva, introduint-se a les vies respiratòries de l'individu al·lèrgic. Les malalties causades per al·lèrgia al pol·len són conjuntivitis, rinitis i asma. Si de sobte la persona observa que en dies de bon sol i amb molt de vent estornuda en molta freqüència, té molta destil·lació nasal o picor d'ulls o bé símptomes bronquials amb sorolls com xiulets o tos seca, no cal que s'espanti perquè és molt probable que estigui experimentant un brot al·lèrgic al pol·len, sobretot ara que estan en plena floració la immensa majoria de les plantes. Amb el vent, el pol·len circula per l'aire recorrent llargues distàncies. Segons els territoris, els efectes al·lèrgics són més accentuats. L'increment dels gasos amb efecte hivernacle, en concret el CO2, ha provocat un augment de la temperatura mitjana global i els nivells de contaminació produïts per les seves partícules, contribueixen a les inflamacions dels vasos sanguinis i poden ser les cius per la mucosa respiratòria. Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut, un de cada vuit morts en tot el món són ocasionats per problemes de salut degut a la contaminació i que a tot l'estat espanyol es produeixen més de 700 morts a l'any. Causa, polen influït negativament per la contaminació ambiental que respira. I aquí donem algunes mesures que funcionen força bé per tal d'aconseguir el màxim de prevenció d'aquest tipus d'al·lèrgies. Evitar estàncies perllongades innecessàries a parcs, jardins o zones d'arbrats així com realitzar tot tipus d'activitats físiques o esports en aquests llocs a l'aire lliure. S'ha d'intentar arromantre en interiors molt nets sobretot en dies de molt vent. Mantenir tancades les finestres del dormitori excepte en el moment de la ventilació a primera hora de bon matí i realitzar pulveritzacions d'aigua abans d'anar a dormir. En el cotxe mantenir les finestres tancades per evitar l'impacte de l'aire a la cara. Els filtres d'aire acondicionat ajudaran a mantenir l'ambient sense polen. A més, els cotxes ara moderns tots porten filtres anti-polen que s'han de recanviar almenys una vegada a l'any. No serveixen per sempre. Sí, sí. És veritat. Quan fas la revisió ja te'ls canvien. Doncs, és adequat anar en cotxe. D'acord. Anar en cotxe o estar tancat a casa. que si no, ja ho sabem. També podem anar amb avió. Home, resulta una mica oneroso. Sí, què me dices, ara? No. Bueno, no, que quan la companyia aquesta irlandesa te fan unes estades extraordinàries. Ara, de moment, la culpa la tenen tots els cotxes de gasolina i de diàsel. Però els mil avions que teven cada dia en el Prat de Llobregat, per exemple, ningú en parla. i després de la quantitat de barcos, tant de càrrega com de creuers, que estan tot el dia amb els motors diàsel engegats, estan contaminant molt més que els cotxes. però, esclar, és el turisme i aquí... Poderoso caballero és el dinero. Això mateix. Bé, doncs puja amb velet de música, sisplau. bé, Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! No sé el que vol dir! Fins demà! Fins demà! Fins demà! que ara s'amaneix. O la ruca es menja i és bona. Sí, per ser amanides. O les amanides. Les amanides, sí. Aquelles fulletes tan retallades. Quan vaig llegir això vaig pensar que aquí, a Sarrià, també van els porcs espí, que també se passegen. Ah, i tant. No, no, cal que vagi seguir el d'això, i el part del potxet, també. No, no, estan per allà, ja no tenen por de res. Han prohibit els d'això, als veïns que els hi donin de menjar, eh? Ja, ja, ja. Perquè venien els porquets a una temporada que era massa. Aquí en el... Això m'ho han comentat aquí a la ràdio, que aquí en el CAP, al centre de... De salut. De salut. Doncs un dia estava per allà la berra amb els porquets, que va haver de venir la policia i tot. I jo vaig un comentari i dic ara te buscó la recepta per les angines, d'aquestes criatures, no? Perquè si no... És que tenim... Estem dintre del parquet de Collserola. Oh, i tant. I que duri, eh? I que duri. I tant. Bueno, ara diu... Seguim. Un contracte amb el Moidis de la marca. A l'edat mitjana es diferenciaven tres menes de vi. Blanc, negre i ranci. Hi ha un document del 1071, o sigui, pensem que això dels menjars, i fixeu-vos els anys que fan menjars, que explica un conveni signat entre la comtesa el Moidis de la marca, que era l'esposa de Ramon Baranguer I, i Herbert Lledric, que era un senyor que obligava a proporcionar al Moidis cada any la collita de dos modius, que són uns 18 litres de vi blanc i dos de vi negre. I això per què? Doncs perquè els censos es pagaven amb espècies que eren lliurades mitjançant convenis signats, com que el que han vist entre el Moidis i el senyor Lledric. Els cents de la car proporcionava al conte de Barcelona pollastres, gallines, pernils, vents, anells. Hi havia, doncs, els cents de la car, el del peix, el de la caça, el del vi, el de l'or. Clar, la taula del senyor, conte, sempre estava ben proveïda. Oh, naturalment. Aquí trobo-te a faltar el vi rosat, no se'n parla. Bueno, possiblement. En canvi, és la paradoxa que parla del vi ranci, que a mi m'encanta, i en canvi no es troba el lloc que venguin embotellats vi ranci, no existeix. Però encara es pot trobar el vi ranci, penso. Home, suposo que sí. O en un d'aquells, les tavernes d'abans, potser, no? O en un lloc que sigui ja com un gourmet de vins. Sí? Sí, a Torroella em sembla que hi ha un establiment, que ja són exquisiteces de vino. Ho miraré, quan hi vagi. Als supermercats, que tant ho miro, no existeix. A la venda normal no existeix, no. I en les cooperatives, gairebé tampoc. Ha de ser prescut. I jo crec que és un... No, saps què passa? Que es ve el vi molt més de pressa perquè el vi ranci té un procés. No és un fer ranci. Jo crec que el paladar de les persones també ha canviat, eh? Potser sí. Però, escolta'm, a cuina es fa servir molt el vi ranci, eh? Ja, ja, ja. Bueno, potser no es diu ranci. Es diu d'una altra manera perquè no es noti ranci. Es ve el ranci i és un vi que el meu paladar el tinc ben present. El que passa, fa molt de temps que no és allò, però si sé, segur que és, eh? Sí, sí. Bueno, es posarà de moda el dia que Augusta l'incendi. Sí, el dia que l'incendi. I tant, i tant. Bueno, us recordeu d'aquelles monges, ara anem a la perlúdica aquesta, un poc així. Les monjes que caçaven i se caçaven i tot això. Aquí em fa molta gràcia tota la cosa que n'hi ha del jaleu que porten aquestes senyores i dius, mira, mira, tu. No ara, no solament són les que n'hi ha per allò al voltant del d'allò. Escolta, és que això és normal. La llei és com a la vida misma, no? Això és normal. El que no és normal són les regles que han sortit després, segons el meu parer. Ja, ja. Tan rígides i tan absurdes. I aquí el títol d'aquest capítol petitet, d'aquest comentari, diu, vinga, cap a dins. Diu, per Setmana Santa, època d'abstinència sexual, les meuques eren obligades a tancar-se un cop acabat el dinar del dimecres sant i fins a la tarda del dilluns de Pasqua. El seu destí era el convent de Santa Clara o el de Santa Maria egipciaca, on, a més, hi eren recloses de forma permanent les dones que s'assaltaven les normes morals, les boges, les abandonades pels homes, les que vivien amb capellans. I, clar, passa el que passa. Sí, diu, un document de 1449 explica el cas de Caterina, viuda de Rafel Olcinelles, detinguda per grans deshonestetats i bogeria, acusada de viure d'una manera que avergonyeix els parents i els amics, que demanen que la tanquin a les psiquiates. Ah, egipciates. Egipciates, sí. Diu, va ser un plec llarg, que va durar dos anys, i en què van intervenir més de la família, els amics d'anar a Caterina, al Consell de la Ciutat, diputats de la Generalitat, funcionaris reals i, fins i tot, gent propera als reis. La mateixa Caterina intervigui per defensar-se i fer valer els seus drets, perquè, com a viuda d'un ciutatà de Barcelona, només podia ser tancada a la presó o a casa seva. El Convent de Santa Maria Magdalena o de les Penedides, més que llotjar meques per Setmana Santa, estava especialitat en recloure les dones públiques que abandonaven el món de la prostitució. Era una mena de centre reformador. I el Consell Eixidon s'obligava a les dones públiques a tancar-se uns dies perquè els homes poguessin seguir els preceptes de la Setmana Santa. Durant el temps de reclusió, poden ocupar tres cambres de convent. Les vigilen quatre homes de confiança del Consell. Els mateixos que han fet la crida pels carrers el dimarts anterior, al període d'aquesta reclusió. I aquests homes tenen el suport d'un cap de Guaita i de dos Saix. No sé el que vol dir això. Saix, ho sabeu? No. S-A-I-G-S. No sé el que vol dir. No. I el govern de la ciutat i alguns donants proporcionen a les dones de tot el que cal. Llit, menjar i llenya. I també consol espiritual per si decideix empenedir-se de la seva vida pecadora. I durant l'atacament, cap al cabot, es pot acostar al convent o qüestió. I si ho fa, serà escobat. Pena que també reben les dones que fugen. Bé, a partir del segle XV només serien tancades tres dies, de dimecres de cendre fins a divendres sant. Això és una mica més llarg. I tant. O sigui, aquests dies... Bé, em vol dir que era concretament en aquests dies. Aquests dies. I diu, i de la seva vigilància s'encarregava un home ajut d'home. O sigui, que ja tenim-nos altra cosa. Bé. I ara l'última part de... Ara els esperits. Els esperits. A veurem què trobem d'esperits, eh? Què passa aquí, els esperits? Mira, us en recordeu que la temporada passada vam els dir allò dels sesgraons. Us en recordeu, dels sesgraons? Sí, sí. Doncs aquí ho torna a repetir, o sigui que si ho van repetir vol dir que és veritat, no? Allà del pic... No, no, no n'estic pas d'acord, eh? Encara que el repeteixis mil vegades, una mentida és una mentida. Això és el que vol molta gent. No, perdona, perdona, perdona. Però com això... Avui dia, una mentida repetida moltes vegades, segons tota la llei, és veritat. Se es converteix en veritat. Clar, que no m'estan dient... M'hi nego pensar-ho, no. No, ja, jo també m'hi nego, però mi longa experiencia me lo ha demostrado. Bé, ara aquest sí que farem una cosa de bruixeria. Diu, perquè a més us quedareu... Jo m'he quedat pensant, mira, toma castanya, tu. Diu, la sardana és la dansa de les bruixes. Bé, és la dansa més vella de totes les danses que es fan i es desfany. Diu, no se sap ben bé l'origen de la sardana, tot i que els estudiosos coincideixen que és una dansa molt antiga, d'abans dels romans i tot. se la vincula amb el culte als sastres. L'açora seria un cercle tancat pel sol d'Orient a Occident i les estrelles girant a l'entorn de l'estrella polar. Un simbolisme que podria venir pel cult a Isis. Isis us en recordeu que és egipci. Sí, sí, sí. Perquè diuen que els sacerdots egipcis, aquí ho confirmen, giraven al voltant de l'altar del déu dansant i agafant-se de les mans. També es pensa que la sardana pot tenir una ascendència màgica immemorial. Diu Joan Amades que a les coves de Cògul, o Cogul, a Lleida, hi ha una pintura rupestre en què uns individus agafats en rotllana dansen al voltant d'un home fàlic. El que sí que és cert és que en el segle XVII diversos consells municipals, a Vic, a Igualada, entren de ple a l'època de la cacera de bruixes i prohibeixen ballar sardanes a la plaça perquè és un ball deshonest. Vaja. O sigui que... I sobretot que no es balli els divendres perquè és el dia que va morir Jesús i que tampoc no es balli de nit. Això és el que relaciona la sardana amb les bruixes. Resulta que els dissabtes i les nits dels divendres eren els dies que s'assemblaven els seplecs de bruixes i els aquelarres. Es considerava que el dimoni tocava el flaviol en els seplecs de les bruixes i que ell es dansava al seu voltant un ball rodó i que allà on ballaven la herba no tornava a créixer. Explica el llibre La Bruixa Catalana de Cels Gomi que les bruixes de Barcelona acostumaven a reunir-se el dissabte a la nit amb una placeta que abans hi havia al carrer de Sant Ramon del Call. en una de tantes nits ens upegà a passar-hi un xaparut en el moment que aquelles ballaven una sardana. Les bruixes agafaren de les mans i el feren ballar amb elles. El xaparut se suposa que era el diable. Si més no, els xaparuts se'ls considerava màgics. I aleshores què va passar? que la sardana va ser prohibida als segles XVI i XVII. Mare de Déu! Així és que si ara voleu ballar sardanes, doncs de moment... Mira, la palau la veus, ja a plec, ja deu venir d'això, doncs. Sí, a plegar. A plegar a les bruixes. Bé, continuarem després de Pasqua o a la setmana que ve o quan sigui, no? No sé, què farem la setmana que ve? A Girona Capital, en el museu, parla de la sardana, el seu temps, les cobles i tal. I en el seu començament sí que explica que era molt mal vist, perquè, esclar, això que les senyores es donessin la mà i un sense conèixer-se, li ja fes les mans, era molt mal vist. I, per tant, era un ball que no... El frec. El frec a frec. Jo no sé si la Juanita ho va llegir, tinc llibrets d'aquests d'inglès jovener, bé, petits i tal, i parla un del ball. I diu, quina cosa més xula, el ball, que diu, no coneixes una persona, i si vas amb una dansa d'aquestes de ballar, una dansa, un dancing, que no es diu dancing, eh? Es diu ballroom, però és igual. Doncs diu, i no el coneixes de res i de seguida estàs en els seus braços. Però el ballroom has de dir, si vol ballar, a la sardana no, la sardana és un ball molt democràtic. No, no, no, que pots agafar, que agafa. Però tant, eh, que s'entraven. Pots entrar i sempre per l'esquerra hi ha unes normes. Sí, sí, sí. Però bueno, si entres per la dreta, normalment no et diran res, em miraran malament i prou. Sí, a mi em van mirar malament uns d'allà dalt de Molló, de Prats de Molló, que era d'allò. I van fer una sardana, jo tot entusiasmada, m'agafo i el senyor Francesc em va mirar que vaig pensar, la madre que té tu, tu. Sí, aquesta va una mica d'esquesta. No devies entrar per allò que d'acabat. Ara, si vols passar una bona estona, vés a la catedral els dissabtes quan ballen a migdia, que escolta'm, és una delícia, perquè són les colles preparades i val la pena, eh? No, no, jo de joveneta anava a la plaça de la universitat, just davant de la universitat, es ballaven sardanes. Ja, doncs allà jo hi he anat més tard, diguéssim. Però ara si ballo sardanes, me quedo sard. Sí, la dana. Ara s'està posant de moda amb algunes festes majors de pobles rics, fer concert de sardanes. I van donar tres cobles sense ballar, només s'ha sentat i sentit. Bueno, és que ja es composen sardanes per concert. Sí, sí, sí. Ja no és del ball. Ja són sardanes per concert. Hi ha un instrument que és únic, que és la tenora. La tenora és ben bé, només és l'instrument típic per sardanes. Bueno, també per ball també el fan servir, no? Sí. No, també han fet música clàssica, simfònica, però especialment per tenora. Sí, sí. Sí, algun compositor català. Bueno, per cert, diumenge vaig estar escoltant la principal de la Bisbal amb un concert. Tenen dos músics tenors. Sí. Quina meravella. Sí, sí, sí. No, no, maco, maco. Sempre. La principal de la Bisbal sempre ha sigut, per mi, pel meu gust, la millor de les cobles per sardanes. Compleix 130 anys, ara. Sí. Doncs una orquesta coble 130 anys ja vol dir... Ja vol dir que té soleres. Té molta tradició. Té soleres. Sí, va tenir una baixada molt forta. no me'n recordo ben bé en quina època, ara moderna, però afortunadament, entre tots, la van continuar aguantant i ara torna a estar a la cresta de la Ola que s'hi ha dit. Ja, ja, ja. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Bé, posem una mica de musiquita. Viatjant per Catalunya Avui passejarem breument per Reus i Entorns Un fantàstic escenari modernista Encara avui en dia, quan algú s'identifica com a Reusenc, molta gent contesta amb la famosa frase Reus, París i Londres. És justament en aquesta on cal buscar l'origen del ric patrimoni modernista que la ciutat conserva com un dels seus principals tresors. La frase es remunta a les acaballes del segle XVIII quan la ciutat es va desvenir la segona més gran de tota Catalunya gràcies al comerç de l'aiguardent. Tanta importància tenia el comerç a escala local i internacional que Reus es va convertir en punt de referència per al preu d'aquest destil·lat a les bolses europees. Això va fer que se la posés al costat de les capital francesa i britànica i va ser gràcies al comerç de l'aiguardent juntament amb el de l'oli i el de la fruita seca que es van instal·lar arreu nombroses famílies amb grans fortunes. Unes famílies que van fer construir les seves cases i palauets a l'estil de l'època, el modernisme. Reus se n'orgulleix de dir que Gaudí va passar la seva infantesa i adolescència a la ciutat. Fins i tot és probable que hagi nascut allà, així com alguns dels seus col·laboradors, per exemple Joan Rubió i Ballver, Domènec Sogranyes i Francesc Berenguer. No obstant això, la Casa Navas i l'Institut Pere Mata, els edificis més valuosos del modernisme reu-senc, són signats per Lluís, Domènec i Montaner. L'interès per conèixer-los ens impulsarà a fer l'esport que més ens agrada als naturals de Reus i que acostumen a fer cada cap de setmana. Passejar pel centre i fer el tomb de Rebals. Alguns edificis d'aquesta ruta permeten al visitant travessar els llindars i entrar en el màgic univers modernista. La Casa Rull, la Casa Gasull, el Palau Boferull i en especial un edifici que es considera el tresor de Reus, la Casa Navas. Els Navas eren comerciants del teixit. Aprofitant que Lluís Domènec i Montaner van anar a Reus pel projecte de l'Institut Pere Mata, aquest matrimoni li va demanar que els construís també una casa de somnis. Per fer-ho, l'arquitecte disposarà de carta blanca per posar en pràctica les seves idees i d'un pressupost il·limitat. El resultat va ser una casa tan meravellosa que popularment és coneguda com el Jardí de Pedra i Cristall. I certament, al seu interior, tot és com un somni. Al vestíbul, al terra és nostre dues papallones de mil colors i, a la paret, l'arbre de la vida es té en les seves branques més enllà de la porta. Al menjador i les estances, la fusta treballada ens parla de la natura i dels productes locals. Al menjador, tots els motius tenen relació amb el menjar. A les ales dels diumenges, les parets estan recobertes amb seda i a la terrassa, els mosaics, semblen tenir relleu. Malauradament, el senyor Navàs va morir abans de poder traslladar-se a la casa. Però la seva esposa hi va viure molt temps i va poder gaudir del joc de llums i color que feia del modernisme un dels corrents més vitals i optimistes de l'art català. Un altre dels encàrrecs que Domènec i Montaner va portar a terme a Reus va ser a l'Institut Pere Mata. Fins aleshores, els manicomis s'hi barrejaven els malalts de manera indiscriminada, sense parar esment a les malalties que patien ni a la seva gravetat. En canvi, a Reus, Domènec i Montaner van posar en pràctica una idea innovadora, construir tot de pavellons independents i, a més, els va fer enjardinats per millorar la qualitat de vida dels malalts. D'aquests pavellons, el número 6, també anomenat dels distingits, és l'únic que es conserva d'acord amb la planificació inicial. Això justifica la frase Poderoso caballero es don dinero. El pavelló estava pensat pels malalts que podien pagar més diners per la seva estada i això els permetia gaudir de tota mena de luxes. Per anar-hi, cabia ser una persona de molta importància perquè els interns no podien passejar-se amb la bata o el pijama i havien d'anar amb el bon vestit i disposaven de calefacció aigua corrent i electricitat. Tot un luxe per aquella època. A l'Institut Peramata a hores d'ara encara s'hi conserva el mobiliari original de l'època i a la sala de jocs es poden veure com els interns d'aquí d'aquell moment d'aquest moment fins i tot poden gaudir del joc de moda de principis del segle XX el billar. Si continuem la passejada per Reus trobarem les obres dels arquitectes Pere Casellas Joan Rubió Pere Domènec i algun més de Domènec i Montaner qui va edificar la casa del notari Pere Rull que exposa a la façana diferents símbols relacionats amb l'activitat del propietari i la casa Gosull que albergava l'habitatge i els magatzems d'aquesta família d'exportadors d'oli. i sortim de la ciutat per passejar pel camp. Allà el corrent modernista s'estén més enllà de les Ubs i a mare els cellers i els grans bassos de l'àmbit rural. A la riba del riu Gaià a les afores del poble de Montferri es troba un insòlit santuari dedicat a la Mare de Déu de Montserrat obra de l'arquitecte Josep Maria Jujol. Jo he vist d'aquest molt maco és molt i molt maco. Fa quatre dies encara funcionava no sé si avui dia una de les cases de menjar més antigues de Catalunya. N'hi ha tres que són molt famoses. A Cal Simonet d'aquí de Reus tenia una entrada una porta grossa per entrar per entrar als carruatges i entraven als cotxes. Clar. I els menús que feien com sempre d'abans tres plats primer segon i tercer. I tercer. era una cosa de dir estic menjant amb un d'allò del cicle XIX. Imagina't. Els altres també que són molt coneguts és el de Granollers. Ja sé quin dius de Granollers però li agradava anar al meu nom. Sí. Ara me'n recordo un nom però sí. I l'altre antic també és a Cala Teta de Figueres del Zuram. Són els tres puestos més antics de la cuina típicament catalana. Els nostres soñents han sentit en aquest moment el gourmet ciberita que tenim aquí amb nosaltres que és el Joan Maria que sap molt de tot això eh Joan Maria? Sí bueno i amb això de la gastronomia precisament ara finals d'abril que són les fines i fesses de Figueres el Museu de l'Empordà obrirà sobre el tema de la gastronomia de l'Empordà i parla de Cala Teta de Figueres que en tronca amb el famós nostres l'Adrià de Montjoi l'astrònom bueno del cuiner del món sí d'allò l'Adrià el Ferran Adrià sí sí que ara ja no el té però que ha muntat com una acadèmia estudi per ensenyar perquè sí sí per d'estructurar l'àtom no bueno això però fa que ell va dir el que més m'agrada són els os però sota voce un dia parlant va dir diu bueno però a mi el que m'encanta però això no puc dir-ho perquè llavors ho podia faturar diu un parell un parell d'ojos ferrats sí el que t'ha dit que el que ell va dir oi un dia que també feien un programa a la tele diu aviam què tens a la cuina per fer per fer un dinar d'imprevist i tenien només que pasta i quatre tomàquets diu no t'hi amoïnis li va demanar no sé quina cosa més i diu són uns espagueti normals i corrents però tenen alguna cosa o sigui ell sempre sí sí sí bueno què hi farem cadascú ha nascut per el que ha nascut sí bé i ara un tema que no és tan agradable repassant articles antics sobre trànsit accidents noves normes i vehicles nous hem trobat un treball de fa uns quants mesos que tractava de la conveniència d'una reforma de la llei de trànsit per tal d'incloure la obligatorietat de tenir un dispositiu que bloquegi el vehicle quan es tingui la sospita que el conductor està begut la comissió sobre seguretat vial i desenvolupament sostenible del congrés dels diputats va aprovar per unanimitat la petició al govern que els autobusos escolars o d'una altra mena disposin de mecanismes que evitin la seva arrencada si perceben que el conductor no està en perfectes condicions per conduir-lo es tractaria que la reforma de la llei de trànsit que per aquell temps ja s'havia formulat el ministeri de l'interior obligués que els vehicles de més de nou places conductor inclòs disposessin d'algun sistema de seguretat que obligués evitar la posada en marxa del cotxe si detecta que el xòfer no es troba en les condicions òptimes a causa d'un excés d'alcohol o drogues també que ara potser hi ha més de drogues que d'alcohol diu a França ja fa temps que s'utilitzen aquests dispositius que porten el nom d'alcohol alcoholog a Madrid tots els grups van sol·licitar al govern després d'un ampli consens amb les administracions implicades que es fessin les modificacions necessàries exigint que els autobusos escolars que traslladen menors disposin de sistemes homologats de retenció i protecció infantils segons els estudis fets fins al moment l'ús d'aquests elements de seguretat reduiria les lesions mortals en un 90% i en el cas de xoc frontal o de bolcada del vehicle sense cap tipus de sujecció es quintuplica les possibilitats de patir lesions mortals per la qual cosa 9 de cada 10 lesions infantils greus o amb resultats de mort s'evitarien si utilitzessin aquests dispositius en l'actualitat solament els autocars o autobusos fabricats a partir de l'any 2007 estan obligats a portar cinturons de seguretat doncs imagina't els altres els altres què passa hi ha més antics que no dels nous esperem que de mica en mica vagi renovant-se el d'això com es diu allò a més se m'ha anat també de la memòria hi ha un altre problema l'altre dia venia per escrit aquí a Catalunya sol Mossos d'Esquadra van aixecar sancions a 10.000 condutors 10.000 solament a Catalunya resulta que no havien tingut mai carnet de conduir hi ha molta gent que agafa el cotxe i tan tranquil si passa passa bueno doncs mira si passa doncs passa doncs passa passa el que passa això música per gaudir avui escoltarem el preludi de l'acte primer de la Traviata de Giuseppe Verdi aquesta és una de les seves operes més famoses i que està basada en la popular novel·la La dama de les camèlies d'Alexandre Dumas que narra la història d'una cèl·lebre cortesana del segle XIX interpreta l'orquestra sinfònica de Berlín sota la direcció d'Albert von Kamius de Gauden i murica de Lans Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! ! ! Fins demà! ! ! ! ! ! ! ! ! ! Fins demà! ! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! i quan rosteix aplica l'experiència de tota una vida. Un sentit de l'espai i del temps de cuinar i menjar que li arriba de les memòries i somnis més profuns. I parlant del ximitxurri, avui precisament, mira quina casualitat, d'uns plats preparats que havia comprat i tenia al congelador, vaig treure un ximitxurri d'aquests. Sincerament, a mi personalment no m'agrada gens. O sigui, el meu marit deia que tenia gust de ranci. O sigui que... Bueno, és que potser el tenia ranci, perquè feia temps que el tenies... No, carinyo, no. Bé, no, el Carles ja ens diu que se'ns ha acabat el temps. Bé, ens acomiadem fins dintre de 15 dies. I decidem que s'ho passin bé, tant s'hi van a l'Empordà com si es queden a Sant Jus. Bé, bona nit o bon dia. Senyores, senyons, fins la propera. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà!