Sant Jordi i Barça; ajuts IBI, carril bici i DEA a Sant Just; processionària a Collserola; el primer metro de Barcelona; llegendes de la Lluna; música russa; salut del cor; Terracotta i jardins de Pedralbes

Ara bé, un programa per a arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. I indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer-hi, no? És el temps, no s'hi pots fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Ràdio Taspèm 98.1 Ràdio Taspèm 98.1 Seixanta i més. Amb la sintonia de sempre us arriba a Seixanta i més, l'audició dels dimecres a les 20 del vespre i en segona audició els dissabtes a les 11 del matí. Nosaltres, l'equip de 60 i més, l'Alina, la Montse, en Joan Maria i en Carles, el nostre Carlitos, us saludem juntament amb qui us parla, la Joana, i desitgem que aquesta hora que passarem junts us sigui amena i agradable. Quina setmana, senyors, plena d'emocions, de tristeses, d'alegries, de roses i de llibres. Quants us han regalat? Cal dir que Can Ginestà va estar el diumenge d'allò més animat i gairebé tothom portava la seva rosa, vermella o groga. De llibres no vaig cobsar gaires, però és un cop de vista meu, molt subjectiu. El cas és que va haver-hi festa, el temps va acompanyar i una vegada més, tant aquí a Sant Just, el diumenge, com el dilluns a Barcelona i arreu del territori català, es va celebrar aquesta festa que és admirada gairebé a tot el món, sense oblidar una altra festa, la del món blaugrana. Amb la quarta copa consecutiva, per això s'anomena el rei de copes, que, si no recordo malament, té en les seves vitrines el nombre de 30. 30 d'aquestes copes del campionat, que no és la lliga. A banda del mal tràngol de la retenció de samarretes, de bufandes, de pitos, direm, com deien els anomenats castizos, que me quita lo bailao. I el ball van ser els cingolets que van marcar els culers, sobretot el de somni d'Iniesta, que ha fet pocs, però, decisius i macos. Resumint, gaudim dels bons moments i oblidem els dolents, que no paga la pena recordar-los. Avui iniciem 60 i més en la difusió d'informacions interessants del nostre poble, publicades al butlletí municipal de l'Ajuntament de Sant Just. En primer lloc, dic que ja es poden sol·licitar les ajudes relatives socials corresponents a l'IBI del 2017. Tota la informació i el model de l'impresa de la sol·licitud ja estan disponibles al web municipal, a l'apartat seu electrònica. Presencialment us podeu informar de dilluns a divendres, de 9 del matí fins a les 2 de la tarda, i de dilluns a dijous des de les 4 de la tarda fins a les 7 del vespre. L'objectiu d'aquesta ajuda social relativa a l'IBI és facilitar el pagament de l'impost a famílies empadronades a Sant Just d'un nivell minso d'ingressos i en risc d'exclusió. Tenim una bona cosa per dir, i és que els joves s'ensenyen a la gent gran a utilitzar la tecnologia. Nou projecte APS, que vol dir Projecte d'Aprenentatge i Servei Comunitari, pel qual diversos joves del 4DES o de l'Institut de Sant Just estan ensenyant a gent gran del mil·lenari a l'ús de la informàtica per fer tràmits bàsics. A través d'un taller d'informàtica aprenen a fer tràmits online, com demanar cita prèvia, certificats digitals, o utilitzar les xarxes socials i les aplicacions per a mòbils. Obert el nou carril bici que connecta Esplugues amb Barcelona. Aquest nou carril bici connecta Sant Just amb l'Avinguda Diagonal de Barcelona, a través d'Esplugues, afavorint la connexió directa amb la zona universitària i les línies del metro L3 i L9 i altres transports. Es tracta d'una passarel·la amb espais diferenciats per a vianants i bicicletes, amb el repte de superar la barrera arquitectònica dels enllaços entre l'autopista B23 i la ronda de dalt. Paral·lelament, Sant Just millorarà properament la connexió amb Esplugues amb el carril bici que unirà la Rambla de Sant Just i el pont d'Esplugues a través de la carretera Real i el carrer Laureà Miró. I ara jo em pregunto, però no hi havia de passar-hi el tram? Què passa, ara que estaran uns calés i d'aquí quatre dies el tram? Ja veurem. La feina d'en Jafar, no? Sí. Sí, obrir i tancar. Doncs amb poder que ens ho fem mirar, eh? Sí, ja veurem aviam què passa. Deu joves participen en el projecte Conecta 2018. Deu joves de l'Institut de Sant Just i del Col·legi Madre Sacramento participen aquest any en el projecte Conecta en el marc dels programes de la diversificació curricular, pel qual l'alumnat s'està formant fent pràctiques en diverses empreses del municipi durant dos mesos. Enguany són set les empreses que han participat en el projecte Perruqueria Esperança, Tallers Bona Vista, Restaurant Ateneu, Escola Bressol Municipal Marrex, Complex Esportiu de la Bonaigua i Ràdio d'Esvern i Ajuntament. Sant Just disposa de 10 desfibril·ladors públics i ens preguntem què s'ha de fer en cas de presenciar un infart. Primer també ens preguntem què és un desfibril·lador. Un desfibril·lador és un aparell molt fàcil d'utilitzar que pot salvar la vida d'una persona mitjançant una descàrrega elèctrica que fa que el cor, després d'una aturada, pugui tornar a bategar amb normalitat. Els desfibril·ladors són fiables al 100%. Només donen una descàrrega si la persona ho necessita. Quan l'hem d'utilitzar? L'utilitzem quan una persona pateix un col·lapse, cau a terra i no respon. I quins són els passos que hem de seguir en el cas de detectar una víctima amb una aturada cardiorrespiratòria? Quan una persona pateix una aturada cardíaca, el temps és vital. Cada minut que passa es redueixen les probabilitats d'èxit amb un 10%. A partir del quart minut comencen a produir-se danys neuronals. Al cap de 10 minuts arriba la mort. Per tant, el temps d'actuació és crucial. Com s'ha d'actuar? En cas d'una aturada cardíaca, cal actuar ràpidament, com més aviat millor. El temps límit d'actuació és de 10 minuts. L'ús d'un desfibril·lador és molt fàcil. Pràcticament qualsevol persona que n'hagi rebut una informació bàsica el pot utilitzar. No cal ser metge o metgesa ni tenir informació sanitària. Ens hem d'acostar a la víctima, comprovar si està conscient i si respira. Una bona manera és parlar-li per veure si reacciona apropant-li la cara a la boca, determina si respira. Cal demanar ajuda a les persones que hi hagi a la vora i trucar al telèfon d'emergències, al 112. És recomanable realitzar aquesta acció mentre ja es busca el desfibril·lador més proper. Si algú ens està ajudant, el millor és que cadascú faci una cosa. Un cop som davant del desfibril·lador DEA, hem d'obrir-ne la caixa amb decisió, agafar-lo i córrer per portar-lo fins on és la víctima. Un cop som al lloc dels fets, hem d'obrir l'etapa de l'aparell, escoltar i seguir les instruccions que ens dona el propi aparell. Bé, aquests són els 10 desfibril·ladors que tenim a l'abast. Està marcat, sí. Sí, a la bona aigua, un de fix. A la policia local, dos portàtils. Casa de la vila, un de fix, un de portàtil i un de portàtil pediàtric. A la protecció civil, un portàtil. Centre social al mil·lenari, un de fix. Cent, perdó, mercat municipal, un de fix. I camp de futbol, un de fix. Molt bé, cal dir que el del centre del mil·lenari va ser a petició teva, oi, Joan Maria? Bé, i jo estic molt content que l'Ajuntament hagi reaccionat, perquè ja vaig explicar en el seu moment que vaig tenir la desgràcia de veure en un petit poblet la mort d'una persona d'uns 50 anys perquè no tenien cap desfibril·lador. I tant. I a més a més, l'ambulància que es va avisar i va venir tampoc el portava. Tampoc el portava. O sigui, és una cosa que m'ha quedat gravada. Molt gravada, sí, sí. Bé, sí, sí, sí. Bé, sí, sí, sí. Parc Natural de Collserola publica un article que assenyala un problema importantíssim que pateixen els boscos i que, aleshores, també ocasionen greus trastorns a persones i animals de companyia, al·lèrgiques a un insecte que causa grans defoliacions en els pins que creixen orientats entre l'est i l'oest, a les zones més assolellades. Parlem de les orugues processionàries dels pins. És una de les plagues més conegudes dels nostres boscos. Un petit epidòpter del grup de les papallones nocturnes, de nom científic de difícil pronunciació. La papallona adulta, que fa entre 3 i 5 centímetres, deposita els sous sobre unes cícules a les acaballes de l'estiu. Quan surten les orugues, són gregaries i s'alimenten de les fulles del pi des del crepuscle fins a la matinada, moment que aprofita la bossa on passen tot el dia. Al final de l'hivern i en hores diurnes, les orugues abandonen els pins amb processó, baixant pel tronc amb la intenció de colgar-se en un clot a terra. Elles, quan aconsegueixen, esperen el temps necessari per transformar-se en papallona, periòria que pot durar entre 4 mesos, o bé, potser, fins i tot anys, esperant les condicions més favorables, tot assegurant la supervivència de les espècies. La gestió de la població d'aquesta plaga forestal al Parc Natural de Collserola inclou dues importants actuacions. El seguiment de les poblacions dels insectes i el tractament mitjançant un producte insecticida, l'estudi del següent en marxa des de l'any 1988. Es realitza durant els mesos de juny a octubre. Consisteixen la instal·lació de caixes trampa amb feromones per tal de capturar i fer estimació de les poblacions de papallones de la processionària del pi. Hi ha tabletes amb 8 àrees, amb caixes trampa, amb un total de 61. L'objectiu del tractament fitossanitari és actuar sobre les erogues de processionària en els seus primers estadis de vida. Només es fa a les àrees de lleure i a les bores dels camins més freqüentats, on s'ha detectat un major nombre d'individus adults, papallones, amb l'objectiu d'evitar al·lèrgies que provoquen tant a persones com a animals de companyia. Això es produeix principalment a les pinedes del vessant barceloní, del Llobregat i del Bassós. El tractament es fa amb un tractor equipat amb uns insecticides inclòsos a la llista única europea de productes fitossanitaris. La matèria activa d'aquests productes és l'Alpha-Ciperimetrin. C-P-R-I-M-E-T-R-I-N. Torno a repetir perquè és un nom una mica raro. Amb una categoria ecotoxicològica de nivell A, que actua per contacte i per ingestió. El darrer tractament es va realitzar el mes de novembre passat, quan l'oruga estava entre el primer i segon estadi i, per tant, més sensible al producte. Hem d'explicar els motius per què s'han de fer aquests tractaments, en segons quines èpoques. Quan l'oruga està a punt o ja ha baixat en processó de l'arbre per iniciar la seva metamorfosi, colgant-se a terra. No és convenient realitzar el tractament perquè deixen de menjar i es redueix l'eficàcia del producte a mínims i no s'estabilitzen els arbres on el producte tindrà un efecte més eficaç. Bé, doncs, aquella persona que sigui al·lèrgica a les erugues... M'ha jocat-ho. Però s'hi ha atacs terribles, eh? Sí, sí. La proliferació d'aquest insecte també es ve perdonades perquè té molt pocs depredadors. Sí. L'únic, crec que és l'únic conegut, és el cocut. Ah. I que passa amb el cocut que ve de l'Àfrica, n'hi ha menys, perquè la niada del cocut és d'un. Sí. I, a més a més, hi va haver una època en aquest nostre país que tothom sortia amb una escopeta i tot el que volava s'ho carregava. Sí. I ara també ha greujat pel canvi climàtic que resulta que es fa sols fer més calor abans i resulta que, com fa la professora, els cocuts encara no han arribat aquí. O sigui que hi ha, com sempre, hi ha vàries causes que provoquen. Factors que cada vegada provoquen més, si és veritat, tot això. I doncs. Bueno, el tema és que estem en un canvi, senyors. Sí, sí, sí. I que no s'ho cregui malament. No, no. Ho passa molt malament, eh? El que no s'ho creu. Ai, senyor. Posa una miqueta de música. Fins demà. Fins demà. Fins demà. Bé. Avina, comencem aquests temes un tanto... No, suposo que avui els fantasmes no seran tangores, eh? El cotre encara no està bé. Jo, per mi, que són els fantasmes que me fan aquesta pregunta. Oh, clar. Això és perquè t'encaparres a posar aquests temes tan... tant... No, però recordeu que primer us estic informant, d'una manera exhaustiva, de tot el transport barceloní, eh? Sí. i del marquès de... Si un dia tinc amor, cantaré una cançó que cantava la meva mare, que era sobre el marquès de Foron. El marquès de Foron de la onda. Sí. Bé, aquí el que direm ara és que el metro de passeig al subsol de la ciutat, i diu un metro de fireta. En realitat, el primer metro, el que es diu literalment el primer de Barcelona, va ser un exemplar gairebé de joguina, amb bombetes de colors i garlandes incloses. Ai, que mona. L'enginyer Carles Emili Montanyers, no ets tu, eh, Carles? Impulsor de la canadenca i de ferrocarrils de Catalunya, era coneixedor de l'existència de la mina Grot, un túnel de poc menys d'un quilòmetre de llarga àrea, que connectava Barcelona amb el pantà de Vallvidrera. S'havia construït per transportar aigua del pantà fins a Zerrià, però la companyia que explotava, que l'explotava, va haver de tancar per problemes econòmics. Cosa rara. Llavors, Montanyers va idear la manera d'encarir un petit tren elèctric per a tothom que volgués anar a la serra de Collserola, amb la màxima comoditat. i es va inaugurant l'any, el juny de 1908. Tenia capacitat per 32 passeigers. Feia el recorregut en 6 minuts i tenia 80 bombetes de colors col·locades al llarg del seu recorregut. Home, per fer-ho més agradable. L'invent va tenir tant d'èxit que el parc d'atraccions del Dividabo i el tren de Zerrià van fer tot el que van poder per clausurar la instal·lació. No, i com sempre. El trenet de la mina Grot va tancar per al públic en general en el 1909, per bé que continuaria funcionant per transportar obrers i materials dels ferrocarrils de Catalunya. i, aleshores, diem les dificultats dels primers dies de vida del metro. La implantació del metro a Barcelona va ser intermitent i accidentadament, amb uns moviments obrers i empresarials inclosos. Després de la Gran Guerra de 1920, es va crear una societat en capital d'empresaris catalans, bascos i francesos, anomenada Ferrocarril Metropolitano de Barcelona, que va decidir tirar endavant un projecte que ja planava des de 1906, unir Sants en Sant Martí de Provençals. Dos anys després, tenint en compte la dimensió de la tasca i la seva importància per a la ciutat, l'Ajuntament es va aderir al projecte, comprant tal quantitat d'accions de la nova empresa que aquesta acabaria convertint-se en una companyia semipública. I l'any següent, el Banc de Vizcaya es va unir amb l'Hispano Colonial i altres empresaris catalans, entre els quals hi havia Ferrocarrils de Catalunya i el marquès Foronda, per a Tijuanità. Van crear l'empresa Gran Metro de Barcelona, Gran Metro, perdó, Gran Metropolitano de Barcelona, que s'encarregaria d'enllaçar la ciutadella amb la bona nova. Després de tants anys d'espera econòmica i burocràtica, no hi hauria un metro, no, hi haurien dos. I el pròxim dia us continuaré amb la història del metro. Molt bé. No, res, escolta. I quan s'acabi el nostre programa, el mes de juny, us faré l'examen. Pobres de nosaltres. Ja fas fet de dir-ho que m'ho apuntaré. Per no venir aquell dia, oi? Home, no m'he atrevit a dir-ho. Bé, i ara què fem? Fem la cosa dels espectres? De les ànimes amb pena. Perdó. Mentre no sigui... M'he dit tan gaire... No, no, no, aquesta serà molt curtet. Diu, Espectres a la Lluna. Oh! Des del carrer de la Lluna, una nit de lluna plena, es pot admirar el disc platejat, mentre ens recordem dels versos de Peles Mestre. Guaita'l firmament, contempla a terra la lluna esplèndida damunt de la colina, com els ulls justiciers que acusa el malvat. Glassant-se la sang, tot crim l'il·lumina. Camina, camina. Ella que no sap d'amor ni de pietat, ella et xuclarà per ordre divina, i a través de l'air d'aquell món glaçat arrossegaràs la llorda feixina. Camina, camina. D'acord. Això és el vers, i fixeu-vos que aquí la Lluna té un paper important, eh? Important, important. Diu, l'home dels arsos és la recreació teatral d'un mita tan antic com l'humanitat. la dels espectres que es passegen per la superfície lunar com ànimes en pena, acomplint els càstigs aters per crims que van cometre en vida. Segons sembla, aquest humanet era un individu molt codiciós que fins i tot treballava els diumenges. En una ocasió, després de barallar-se amb un veí perquè el seu ramal li havia envahit les terres a tot hora, i aprofitar que l'enemic era fora durant uns dies per construir, va construir una cleda d'arsos al voltant dels seus camps, tallant el camí de pas que el creuava. Nit tancada. El veí viatger tornava a casa seva, i com que no sabia l'existència de la tanca, va ensopegar-hi i s'estimbar per un barranc morint a causa de la caiguda. La família del desgraciat va portar el culpable als tribunals, però aquests van negar haver construït la tanca, i per donar més força a les seves paraules va posar la lluna per testimoni. Que la lluna se m'emporti si és que el dic no és veritat. Dit i fet. Cap o l'una. La lluna molesta, aquests no eren els de Houston, no, no, aquests eren nosaltres, diu. Dit i fet, no? La lluna molesta perquè es fes servir així el seu nom, va absorbir el malvat i l'obligar a passejar eternament per la seva superfície, carregant a l'esquena una passada feixina d'arsos com a record del seu crim. A l'època dels nostres avis es va fer una frase proverbial davant d'una dificultat exclamant-hi. Qui m'ha de defensar? L'home de la lluna? Un altre dia us explico més. Molt bé. Aquesta no em direu que us ha fet por, eh? No, no, no. Molt bé. Aquesta no, aquesta no. Ara anem per alguna cosa més sa, que deu de ser la Montse o algú, no? No, serà la música. La Montse? Vinga. Vinga. No, tenim. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. I ara, música per gaudir. Vinga. Vinga. Vinga. Torna música per gaudir el director d'orquestra i arrenjador Lluís Cobos dirigint la Sinfònica de Moscou Ell va fer una selecció de temes populars russos de compositors famosos arreu del món Avui escoltarem una selecció de composicions de Tchaikovsky i Rimsky-Korsakov Escoltem aquesta selecció amb interpretació de l'orquestra sinfònica oficial de la ciutat de Moscou sota la batuta de Lluís Cobos de Moscou sota la batuta de Moscou sota la batuta de Moscou sota la batuta Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! la dificultat! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! I ara, Montcita, aviam, aquest reportatge que ens has preparat. Mira, alimenta bé el teu cor. Una alimentació adequada és la manera més eficaç de prevenir les malalties cardiaques i vasculars. La primera causa de mort en el món. Dos metges i investigadors canadencs expliquen el per què. Per lluny que ens remuntem, en el passat, el cor sempre ha sigut considerat l'orga únic, un orga únic, dotat de propietats excepcionals que confereixen un estatus especial a l'existència humana. Fa més de 4.000 anys, a la Índia, es considerava el gran responsable dels sentiments, el cor, a la Xina i a l'antiga Grècia, era vist com la seu de la intel·ligència. Per als egipcis, presentava l'essència mateixa de la consciència humana. I segons el llibre egipci dels morts, era l'únic òrgan que els embalsamadors tenien que deixar en el seu lloc per garantitzar la vida eterna, després de la mumificació. El cor és, sens dubte, el símbol per excel·lència de la vida, tant per la seva funció fisiològica, capital, com per l'estret vincle que se li distribueix com a benestar anímic. Com que és una historieta bastant llarga, ho deixarem aquí i ho farem... Ah, sí, continuem. Ho farem aquí i ho continuarem allà on hem acabat del benestar anímic. No sé si ho diguis ara tu i continuarem. Sí, no, perquè... No, perquè... Ho farem fins aquí i continuarem. Per què s'ha de posar la paix? I el sí que es pot recomanar és la influència de l'estrès. L'estrès es vincula... És el major risc de l'enfermetat cardiovascular. i de mortalitat. Es coneixen alguns factors d'aquest procés. Sobre la dieta, un estil de vida estressat que pot ser la causa d'una mala alimentació, desequilibrada, sobrecarregada i basada en productes comercials i excitants. També es relaciona amb les emocions negatives i falta d'exercici físic. Molt bé. Esforç cardíac. Una persona que tingui un sistema cardiovascular deteriorat com a conseqüència d'una mala alimentació pot no suportar l'esforç que el cor pateix baix a l'estrès. Té baix control. Dedicar un temps a la preparació dels menús i a menjar amb calma. pot reduir l'estrès i fer que la dieta resulti beneficiosa pel cor. Molt bé. Molt bé. Jo em vaig a... Em van fer un... Vaig estar en una temporada quan va morir el marit, una mica trasbalsada. Sí. i el cardiòleg em diu que té quines aficions. i això és que dic jo al Barça. Diu, però vostè quan veu el Barça s'excita molt. Dic, home, tant com això no riu. Ara, abans, i agafant mans jo del que he fet abans que va dir los cinco, los cinco lovitos, que dir la Juana al començament, i us dic, aquest diumenge no vaig tenir cap arrímia, no vaig tenir cap tachicàrdia. T'ho vas passar tan bé. No vaig passar pipa. Però pipa. És que va ser el millor partit que he vist, almenys tota la primera part. Sí, tota la primera part. Des de fa bastant temps. Sí, sí. Jo no sé que, bueno, ara que continuaràs més endavant, jo no sé si parlaràs també d'una cosa que deu alimentar molt bé el cor, i és la basada espiritual. és a dir, d'anar a morar-se. O sigui, jo crec que això és el que va més bé pel cor. Sí, sí. Bueno, parla de l'institucció de la serpènia. Ja ens ho explicarà. Sí, ja ens ho explicarà. Continuarem, continuarem. Molt bé. I tu? Ja, Maria, què has escrit tu? Ah, doncs mira, jo parlaré... Ja, Maria, sempre toca de peus a terra. Sí. Ah, sí. La visita al museu de la terracota de l'abisbal d'Empordà. Ah, sí. Dimecres de la setmana passada, l'associació de la gent gran de Sant Jús vam anar a l'excursió que tenia programada per aquest mes d'abril a la població de l'abisbal d'Empordà. Ah, ah. vam sortir puntualment a les vuit del matí de la plaça del Parador i després d'una petita parada tècnica d'un quart d'hora en una àrea de servei de l'autopista per necessitats fisiològiques, vam seguir el viatge fins al poble de Calonja, fent-hi parada en un restaurant per esmorzar de forquilla. pernil, en pan tomàquet, vi, aigua i cafè, cafè a llet. Perdó, i això m'ha fet pel cor? Dic jo, eh? Per un tu. Jo crec que sí. Sí, no, no. Sempre i quan, sempre i quan, en mesura, no? En un litre, no. Bé, una vegada refetes les forces, continuem el viatge fins a l'Avisbal, poble capital de la comarca de la Baix Empordà. Quasi al mig del poble hi trobem el museu de terracota feta del nostre viatge. A l'entrada del museu ens esperava la persona encarregada de donar-lo les explicacions. Es tracta d'un museu instal·lat dintre d'una antigua fàbrica de terracota i que avui dia només és un museu. Al pati illueixen dues xemeneies de més de 40 metres d'alçada que donen fe del que havia estat una de les fàbriques més importants del poble. El mot terracota ve de l'italià terra cuita, vol dir terra cuita, i és la manera més rústica de treballar la ceràmica, amb perdó del greix, que encara és més rústic. La porcellana és la més fina de les ceràmiques. El municipi de l'Avisbal és molt ric en les primeres matèriques per la fabricació de la terracota, principalment de dos tipus d'argila, una de color roig, pel seu contingut amb òxid de ferro, i una altra de color més blanc. En dues són tractades amb l'aigua del riu d'Aroc, que també passa pel riu, i posades en petites banyeres exposades al sol per formar la pasta amb la densitat de dient. Llavors, aquesta pasta es treballa en els famosos torns, fets anar amb els peus, per donar les formes de les peces que es volen fabricar. Cantis, olles, plats, teules, rajoles, etcètera, etcètera. Una vegada tingudes les peces, s'han de posar dintre un forn a coure, amb llenya. La dificultat estava en saber l'estona i temperatura, ja que llavors els termòmetres encara no estaven inventats. Ara sabem que la temperatura de coxió de la terracota és entre els 1.000 i 1.080 graus centígrades. Al museu es conserva un forn circular de llenya per coure la terracota. Vàrem entrar-hi ben bé més de 20 persones dintre. La sorpresa va venir de les explicacions per on sortia el fum de la combustió, ja que el forn s'assegellava completament un cop posades dins les peces per coure. Doncs, per sota terra, a través d'uns forats que conduïen el fum en una canalització de més de 50 metres, que empalmaven en una de les xemeneies de fora al pati. Cal dir que un tiratge correcte del fum tenia a veure amb el càlcul de la longitud de la canalització, el diàmetre de la base de la xemeneia i la seva alçada. Tot això, més les hores de cocció, influïa que la cuita de les peces fos homogènia, tant les estibades a dalt, les del centre com les de baix. Tot un repte tecnològic. La constància i l'esforç de tot un poble van situar l'abisbal a començaments del segle XX en una vila de referència a la fabricació, venda i exportació de ceràmica. Sí, sí, exportació. Venien casi de tot el món. Encara, en el museu, conserven les caixes de fusta per exportar rajoles a les Antilles, Puerto Rico, Cuba, Jamaica, etc. Ah, les tremeses es carregaven el carrilet que sortia de Girona i anava al port de Palamós que passava per l'abisbal davant mateix de la fàbrica i parava el temps necessari per carregar les caixes que serien embarcades amb vaixells amb destinació a les Antilles al port de Palamós. Però, com tota la vida, també l'èxit sol ser efímer. Tants esforços se'n van anar a Norris a començaments dels anys 50 del segle passat. La causa, entre d'altres, l'invent dels plàstics, les neveres, etcètera, que en poc temps van deixar quasi obsolets algunes de les mercaderies a Terracota. També s'hi ha d'afegir que amb la guerra incivil van ser 40 anys que no va poder viar res. I després d'aquests 40 anys els altres que van venir ja la gent ja no estaven acostumats a exportar. Havia perdut els contactes. Per tant, només es venia diguéssim a la península. Bé, la divina providència va salvar de la ruïna absoluta el poble de l'abisbal. perquè en aquella època, els anys 50 del segle passat, va coincidir amb l'inici de l'arribada dels primers turistes a la Costa Brava. La iniciativa privada del poble, la seva capacitat de reconvertir de reconvertir la indústria a posar-se a fabricar souvenirs pels turistes va salvar el poble. Tot una història d'esforços de casa nostra que val la pena haver conegut. Cap a les dues de la tarda van tornar al restaurant per dinar celebrant-ho en cava i un ball i una diada cultural que jo diria que és plèndida. La tornada a Sánchez al Pardó passades les sis de la tarda. Està bé, molt bé. Sí, sí. Jardins en primavera. La primavera sembla que ha vingut per quedar-se. Això ens convida a passejar per racons enjardinats que tenim a l'abast i que poques vegades ens parem a gaudir. Avui visitarem els jardins de Rubió i Tudorí de Pedralbes. Un altre jardí per al gaudi dels cinc sentits. Amb aquestes paraules l'escriptor Ignaci Viladevall Palaus especialista en medi natural urbà ens presenta aquest espai paradisíac situat molt a prop de Sant Just per darrere de la plaça de Pedralbes. Situat a la zona alta de la ciutat de Barcelona en un solar d'un antic cubment de Clarisses arrasat durant la setmana tràgica aquest jardí està ubicat en un insignificant fragment de terrenys que el desenvolupament de l'urbanització de Pedralbes va desestimar per crear aquests jardins d'autor que rendeix homenatge al seu creador Rubió i Tudorí i a la seva obra que va resultar un jardí d'estil senyorial que causa admiració. No és d'estranyar que aquest gran arquitecte creador de magnífics espais enjardinats respectés la vegetació ja existent reforçant-la amb idèntiques espècies dels que ja tenia. No oblidem que el paisatgisme no és solament el domini de l'home sobre la natura sinó que és també un diàleg que s'estableix amb ella. Un art que no s'explica que uneix estudis que van de l'arquitectura a la botànica i a la seva inquestionable ètica. Va passar molt temps després els dissenys Rubio i Tudorí i l'any 1992 va portar a terme l'última remodelació del jardí parc. En quatre anys van recuperar el seu aspecte de petita joia de la jardineria. En aquells jardins podem veure i respirar en bosquets de púpolus trèmola i arbres de l'amor d'una simetria exquisita i d'una vegetació sense atenció que ens ofereix un aspecte de naturalitat que és sempre la gràcia d'un jardí. És a més a més deliciós captar la forma senzilla d'un paisatge amb les seves dolces mutacions. Es poden comptar 126 exemplars de 18 espècies la presència de les quals se'ns inspira una gran pau amb la remor del seu follatge mogut pel vent. Es podria assegurar que l'olivere és l'estil romani el xiplè l'estil gòtic i la pollanca l'estil flamiger. Al passejar pels seus estrets senders pavimentats en saulor descobrim busquets de mitjana alçada i suaus praderies que ens revelen un rima de vida molt tranquil·la sense presses. Un no sap com explicar-ho. De l'ambient que inspira el visitant un passeig lent respirant a fons gaudint de les sensacions de cada raconet de cadascuna de les seves placetes i que alhora que tranquils gaudeixen d'una resplendenta claretat. En alguna d'aquestes placetes hi ha una varietat de jocs infantils. A més a més del clàssic gronxador està la cucut la moto el plat volador tots aquests artilogis que encanten els nens. I bans per llegir el llibre que ens han comprat en aquest últim Sant Jordi ja que es respira una tranquil·litat i un silenci que ens convida a llegir-lo d'una tirada. Ja ho sabeu si voleu gaudir d'un espai meravellós gairebé dintre de la ciutat passegeu pels jardins Rubió i Tudorí en感 una d'un espai d'un espai i al de els of innen i a d'un espai en vuelve i Bé, i després de passejar per aquests jardins i quedar-nos tan tranquils i llegir l'últim llibre que ens hem comprat, senyores, senyors, hem de dir molt bona nit o molt bon dia. Lina, Montse, Joan Maria, Carles, a tots i a vostès, senyors escoltadors, molt bona nit o molt bon dia. Us esperem el proper dimecres també, que procurarem portar també temes que ens sembla que us poden interessar. Bé, fins aleshores, adeus i altra. Diem adéu a tots. Adéu, bona tarda. A relleure. Ara escoltes ràdio d'Esfern, sintonitzes ràdio d'Esfern, amb la ràdio de Sant Just, 98.1. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un plat baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement, la presència d'aficionats d'un clube de l'Alfeira, impressionant. Calce.