Seixanta i més: Tribut a María Dolores Pradera, Jardí Botànic de Montjuïc, Quixot a Barcelona, llengua i llegendes; Pau Casals, Val d’Aran, carmanyoles saludables i comerç tèxtil

Seixanta i més Molt bona tarda, amics oients de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada. Som l'equip de Seixanta i més, que cada dimarts, quan apunta al capvespre, són en aquesta sintonia per oferir-vos uns moments d'entreteniments, música i d'altres temes escollits per passar amb vosaltres una hora que esperem que us sigui agradable. L'Alina Santa Bàrbara, avui la Montse ens fa vacances perquè ha anat de metges. Bueno, que et vagi molt bé, Montcita. Bé, en Joan Maria García Puigdevall, en Carles, Hernández Rius i qui us parla, la Joana Algarra, us saluden i diuen endavant seixanta i més. El talismán de tu piel me ha dicho que soy la reina de tus caprichos. Yo soy el as de los corazones, que se pasean en tus tentaciones. El talismán de tu piel me cuenta que en tu montura caerán las riendas. Cuando una noche de amor desesperados caigamos juntos... Ahir vam dir adeu a la dama de la cançó hispano-americana, Maria Dolores Pradera. Actriu de teatre i cine, que va ser esposa de Fernando Fernández Gómez, els últims anys de la seva carrera els va dedicar a la divulgació i recreació de la cançó popular espanyola i latinoamericana amb un èxit extraordinari i el respecte de tot el públic que sempre la va admirar. Recordem-la amb el so de la seva veu pròpia. El talismán de tu piel me chiva que ando descalza d'esquina. Porque en la calle que hay en tus sueños, yo soy el mar de todos tus puertos. El talismán de tu piel me cuenta que tu destino caerá a mi puerta. Cuando una noche de amor desesperados caigamos juntos y enredados, la alfombra y el alrededor acabarán desordenados. Cuando una noche de amor que yo no dudo, la eternidad venga seguro, tuyo el destino y el corazón, que seremos uno. Yo soy la tierra de tus raíces, el talismán de tu piel lo dice. Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies. Yo soy la tierra de tus raíces, el talismán de tu piel lo dice. Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies. Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies. Yo soy la tierra de tus raíces, lo dice el corazón y el fuego de tus pies. Aprofitant el bon temps, continuarem les nostres visites a aquells jardins emblemàtics que som tan agradables de gaudir. O bé passejant, o per contra, asseguts en qualsevol banc, llegint o meditant, que, com us diem sempre, és imprescindible, és imprescindible fer-lo, encara que siguin uns poquets minuts, per trencar l'estrès interminable de la vida quotidiana. Anem a la veïna ciutat de Barcelona. I en un dels vessants, al septentrional, de la muntanya de Montjuïc, s'ubica aquest jardí, que, a més de ser una col·lecció de plantes vives, és un magnífic museu de formes. La porta principal d'accés lluï el nom de Font Iker, un il·lustre botànic que figura, amb nom propi, en la galeria de grans homes. Al llarg i ample de més de 14 hectàrees de la seva superfície, passejar per aquest jardí serà un veritable plaer per la varietat de la seva flora i l'exsoberant verdor de les plantes que ens omplen d'una agradable sensació a la vista. Aquestes sensacions fan que aquell que el visita quedi encantat. El jardí va ser creat el 1931. Arquitectes, paisagistes i botànics van idear el projecte d'un espai de gran bellesa que recorda en les paraules de Leonardo da Vinci res no neix on no hi ha vida sensitiva, vegetativa i racional. Trobem representada la flora procedent de cinc zones del planeta agrupades en unitats fitogeogràfiques i d'afinitats ecològiques. L'evolució de les espècies en el clima mediterrani ens permet observar com es desenvolupen en grups d'espècies sense relació entre elles. Podem observar aquest fet en trets que responen a l'acomodació de la sequera com és la reducció de les fulles o bé a la seva adaptació als incendis com la ràpida germinació de les llavors. La natura és màgica. Una petitíssima llavor transformada en un arbre grandiós és un miracle increïble. Si ens comparem amb aquest miracle, un home se sent opac i gris. Veiem un jardí amb plataformes triangulars que salven desnivells i busquen microclimes. A unes plantes se'ls ha d'assegurar el fred. D'altres, si els hi falta el sol, deixen de florir. L'ordenació de les col·leccions natural respon a criteris naturals. Compten en 7.000 espècies. El visitant no pot recordar-les totes si no disposa d'una càmera fotogràfica. La vista va d'unes a les altres, lentament, com gaudint d'un espectacle digne de ser vist amb calma. Des del cim dels jardins ens emocionem al virar les llunyenies. És un panorama de Barcelona des d'aquest estant. Sembla superior a tot i allò més inimaginable. L'horari d'aquests jardins singularíssims, temàtics, és des de les 10 del matí a les 5 de la tarda. Creiem que val molt la pena passejar tranquil·lament per aquest jardí tan singular. Gràcies. Aviam, Lina, què ens has disposat d'avui? Ja, quan acabem aquest programa, quan sigui l'estiu, ja acabarem de totes les curiositats de Barcelona i dels seus fantasmes. Però encara ens queden aquest mes i el mes que ve, no? Crec que sí. Que faríem com el curs dels nanos petits. Això mateix, és que no deixem de ser nanos. Això no, nanos o nenes. Diu, Barcelona, escenari de l'última batalla del Quixot. Se sap que Miquel de Cervantes, 1547-1616, va ser a Barcelona durant alguns mesos, entre la publicació de la primera i la segona part de la seva obra més coneguda. La fascinació de l'escritor per la ciutat s'expressa a través de les paraules dels protagonistes del Quixot. El mar, el port, la gent, els amics, entre nyarros, tot mostra una Barcelona insòlita, els ulls meravellats del darrer cavaller de tots els temps i el seu acompanyant resignat. Després d'una breu incursió per la mar amb Sancho Panza, bo cabedat, Don Quixot es dirigeix a la impremta Cumelles. Allà Cervantes crearà una situació brillant. quan fa que el llibre que s'està imprimint en aquest moment sigui el fals Quixot d'Alfonso Fernández de Avellaneda. L'autor anuncia l'aparició d'un segon volumen de la novel·la fraudulenta a través de la mateixa segona part real del llibre. El Quixot tindrà a la platja de Barcelona el seu últim duel. El definitiu. Si el perd, haurà de tornar a caçar i deixar enrere les seves aventures de cavaller fora de context i enfrontar-se al cavaller de la blanca lluna. És vençut, és la fi, el Quixot tornarà a casa per abandonar els seus deliris per sempre més. diuen que quan Cervantes va visitar Barcelona es va instal·lar el número 2 del passeig de Colón. La caça encara es pot contemplar tal com era el segle XVI. De totes maneres, no hi ha cap document que això ho corrobori. i aleshores ve els anys invisibles del català. Els fets històrics del segle XVIII va tenir conseqüències nefastes sobre la cultura i la llengua catalana. Les universitats van desaparèixer i a l'únic centre d'estudis superiors existent, la Universitat de Cervera, va seguir amb el llatí i va menysprear l'humanisme. La burguesia no mostrava interessos culturals i l'aristocràcia es va castellanitzar. Els escritors de llengua catalana culta van desaparèixer perquè veien el català com un instrument de cultura antiquat i retòbret. Tan sols alguns intel·lectuals seguirem fidels a la seva llengua materna, defensant-la de les influències alienes. Tot i que el català desapareixerà com a llengua oficial al segle XVIII, el seu ús es mantindrà entre la gent del carrer. Es continuarà fent servir en el cultiu dels gèneres populars, sobre els quals ningú no hi posa cap entrebanc perquè es consideren menors. Amb la família, entre amics i a les places, es manté una narrativa popular catalana amb rondalles, llegendes, poesia i refranys. També el teatre religiós i popular, profà, seguiran representant-se en català. En aquests anys es prohibirà una gran segmentació dialectal del català, ja que durant un període de 200 anys no es podrà establir només normes de l'ús. seguirem més endavant perquè això és interessant. O sigui, que el català ja veieu que sempre té aquelles pegues que tenen i aquelles coses que li posen per tenir pegues. I ara ens n'anarem a una espècie de fantasmes. No, Joana? Però, respecte això del català, per molt que ens trepitgin, sempre sortim endavant. Jo crec que una de les coses que no pot suportar la resta dels governants, ja no dic dels altres pobles, però, esclar, els altres pobles queden influenciats pel que les ràdios, els mitjans de comunicació diuen. Sí, sí. Però no poden suportar que nosaltres tinguem dos idiomes. No ho poden suportar. I quan et toca l'idioma, jo que no sóc catalana 100% ni d'arrels, és que no puc suportar. Per què? Perquè si tens aquesta riquesa, i tant, per què no? Però és que passa una cosa, des de sempre han equivocat la política. Ja. Espanya, el sistema de governant del Borbons ve de França i d'alguna manera és una mala còpia de França. França tenia, tenia, perquè quasi que no en queden, 10 o 12 idiomes, entre ells l'Occità, que era molt pròxim. Doncs, en vez de perseguir l'Occità, el que van fer en els pobles occitans és donar-los avantatges. De dir, guita, la República Francesa, què us fa falta? Més escoles. Vinga, us farem una escola nova. O sigui, els van regalar, donar. I, bueno, si voleu, guita, ens entendríem més en una sola llengua, tenim un imperi, i a més a dir. Sí, sí, més... Però donant-los-hi. Aquí no. Aquí resulta que ens han agafat, que ens han agafat, i a més a més prohibir. Prohibir, clar. No arriba. Bé. Bé, doncs, com... Però els fantasmes que no entenen del llenguatge, ni de llengua, ni de llengua, ni de res. Mira, que bramin de la manera que vulguin. Aquí diu, un espectre amb una creu. Us recordeu que parlàvem de Sant Ramon de Panyàfer, i del Convent de Montsià, i tot el llibre, no? Sí, sí, sí. Tots és com una mica de continuació. Diu, en aquesta mateixa iglésia es va conservar i venerar durant molt de temps com a relíquia la mandíbula de Santa Apolònia, abocada contra el mal de queixal. Ah. O sigui, senyors oients, si teniu mal de queixal, convoqueu Santa Apolònia. Bé. Diu, segons sembla, la santa es va guanyar la palma del martiri d'una manera que, malauradament, avui dia torna a ser notícia. suportant les pallisses que li clavava el seu marit. Vaja, vaja. Ah, tot és, tot és... Tot torna. Antic i tot torna. Tot torna. Diu, la dama, cansada de tanta sacsejada, va decidir abandonar el llarg conjugal i buscant protecció va arribar fins al convent de Montsià. Com que no va explicar la seva condició de caçada, les monges l'acolliren com a novícia i la destinaren amb una cel·la. Però, des de la primera nit que l'ocupar, s'hi presentava un home de mida gegantina, d'aspecte poc afable, carregat amb una gran creu, que, en prou feines, aconseguia arrossegar. L'aparició fantasma la repetia nit rere nit, en la qual cosa, molt espantada, la novícia li ho va explicar la madre abadesa, la qual va decidir, per presenciar personalment el fenomen, canviar un vespre la seva cel·la amb la de la Polònia. Tanmateix, per molt que va ballar, la monja no va veure res de sobrenatural a la cel·la de la novícia. En canvi, l'aspectre amb la creu es va passejar incessantment per la de la mare abadesa on dormia la Polònia. La directora de la comunitat va arribar a la conclusió que l'aparició era exclusiva pels ulls de la novícia i li va aconsellar que l'endemà a la nit li preguntés sobre la raó de la seva presència al convent. I si podia ajudar-lo d'alguna manera. La temorida Polònia així ho va fer i a l'aspectre li va contestar. Ai, Polònia, Polònia, com vols ajudar-me a portar aquesta creu tan gran i tan passada si no vas saber portar la del matrimoni que és molt més petita i lleugera? Ja. L'undemà al matí la jove li va explicar a l'abadesa la resposta de l'aspectre i li va confessar que era caçada i les circumstàncies de la seva fugida de casa. L'abadesa, que era en uns altres temps, va aconsellar-li que retornés al costat del seu marit, atès que es podia servir a Déu de moltes maneres. Entre elles, rebent cops de pocs de pocs de pocs de pocs. Això sembla al consultori de la senyora França. Ah, això mateix. Diu, i la pobra dona així ho va fer i la rebuda del seu marit va consistir amb un furiós cop de puny a la cara que li va fer caure de cop tota la dentadura. Avui dia, al desgraciat agressor li haurien posat una denúncia per violència de gènere, però en aquella època les coses eren una mica diferents i de tota la moguda l'única cosa que em va sortir va ser una palma de martiri per la infeliç Apolònia de la personalitat de l'espectre amb la creu no se sap absolutament res tal vegada sigui millor així no fos cas que seguís donant els seus nefastos consells altres pobres dones maltractades què us sembla aquesta? molt, molt, molt actual i farem un trosset molt petitó d'un altre perquè aquest era petit però a mi m'ha fet molta gràcia això de les dents diu en 1892 l'industrial Agustí Atceries propietari de la casa número 20 del que té al carrer Torres va decidir fer-hi reformes però de cop i volta els negocis van deixar de rotllar-li i es va trobar que anava més aviat cur d'armilla això és una metàfora, eh? les obres es van aturar i la família va haver de passar molts mesos vivint de mala manera amb la casa esbatenada desesperat un bon dia el senyor Atceries es va donar al diable prometent-li que li lliuria l'ànima si el treia d'aquell malpas el diable que mai perd una oportunitat se'l va escoltar i al cap de poc temps el bon Agustí Atceries li va tocar la rifa i va poder aixecar el negoci i acabar les obres de la casa com que no estava gaire segur de si el diable li vindria a reclamar el deute va creure que per si de cas havia de complir com fos la promesa feta i li va dir al mestre d'obres que feia les reformes que calia posar dimonis a la casa un artista va dissenyar aquestes gàrgoles no s'han recordat? gàrgoles amb cap de diable i les van col·locar a la façana encastades enmig d'un esgrafiat amb escenes infernals i al barri se la coneix com la casa del diable les pintures s'han anat esborrant amb el temps però les gàrgoles encara hi són potser el diable també qui lo sap? qui lo sap qui lo sap? aneu amb cuidat amb els diables i amb els... i les gàrgoles i les gàrgoles i amb les dents també que li deu la polònia que us ho arregli que us costarà més barato que el dentista i tant si no ho teniu seguro de un altre sí a Biografies de personatges il·lustres La semblança a grans trets d'una figura insigne a nivell mundial que va portar el nom de Catalunya arreu i molt pregonament en el seu cor, en Pau Casals. Quan el mestre Pau Casals va arribar a la ciutat de Veracruz, a Mèxic, el dia 28 de gener de 1956, el poble mexicà es va volcar literalment al carrer. Se li va tributar una rebuda excepcional a l'Ajuntament en paraules de l'escriptor Miguel Álvarez Acosta, encomiant la figura del gran violoncelista pel seu art i per la seva lluita en solitari d'una de les causes més nobles del gènere humà, la llibertat. En Pau Casals, emocionadíssim, va agrair aquestes paraules de l'única manera que va considerar adient. Va agafar el seu inseparable violoncel i va interpretar amb la seva maestria inaigualable la seva canció símbol, el cant dels ocells, amb resposta plena de sentiments de tots els presents. En Pau Casals i del Filló va néixer a la villa de Vendrell, al Baix Penedès, el 29 de desembre de l'any 1876, encara que oficialment consta el dia següent. Són els seus pares Carles Casals i Pilar de Filló. El pare era professor de música, organista de l'església, parroquial del Vendrell, i director del cor La Lira de la mateixa vila. Diuen que Casals va aprendre a parlar al mateix temps que a solfejar i tot seguit de cap al piano i al violí. Quan tenia cinc anys, ja va ingressar al cor de l'escolania que dirigia el seu pare. Als sis anys va escriure una mazurca que va dedicar al seu padrí. Aquest el va recompensar amb un plat de figues i cinquanta cèntims, els primers que va guanyar en la seva vida de músic. Als deu anys es va enamorar del violoncel que tocava un pallasso i que tenia la forma de pipa. El va impressionar profundament la sonoritat d'aquella mena d'instrument que poc temps més tard va tenir l'ocasió d'escoltar amb un violoncel de debò. El senyor García, professor d'aquest instrument, va donar un concert autèntic a l'Escola Municipal de Barcelona. El nen Casals va tenir la intuïció que aquell seria el mitjà d'expressió per a realitzar la seva inspiració per sempre. Anècdota curiosa. Un barber del Vendrell es va servir d'una carbassa allargada buidada enrosament... Curosament. Curosament. Amb molta cura. La va buidar amb molta cura. Vale. Amb molta cura. I un cop seca construyeix un seu de violoncel que regala en empauet. Aquell rudimentari instrument d'una sola corda senyalaria el destí immensament gloriós del nen Pau Casals. Quan tenia nou anys va aconseguir arribar amb els peus a l'òrga majestuós de l'església del Vendrell. Assegut en el banquet. Apenes arriba als pedals més allunyats però arriba. I en aquell moment ja pot substituir en algunes ocasions el seu pare. La relació entre pare i fill és molt estreta fins i tot en l'ajuda que presta el jovenet Casals en la composició de la música per uns pastorets que en acabar es van representar al Vendrell durant molts i molts anys en època nadalenca. Als 12 anys la seva mare el du a Barcelona a casa d'uns parents i el matricula a l'Escola Municipal de Música. És a l'any 1888. i tot just s'ha clausurat la primera exposició internacional de Barcelona. En Pau Casals es retroba amb el senyor García el violinista que l'havia impressionat anys enrere amb la seva interpretació. A més tindrà com un dels mestres el senyor Josep Rodorea director de la banda municipal qui li ensenya harmonia i contrapunt. Aquell noiet del Vendrell que sens dubte ha nascut per la música aprova el primer any d'escola amb una brillantor extraordinària increïble. Passa tots els cursos de solfets i els quatre primers de piano. Quan arriba al seu examen de Billioncel causa admiració per la genial interpretació que ofereix a l'audiència amb una tècnica revolucionària que no agrada gaire a la gent que no admet innovacions. El jurat s'enfonsa en un pou de perplexitats. Uns són els cànons d'interpretació obligatoris? Aquell bailet de 12 anys juga, amanyaga les cordes de l'instrument, les fa plorar, riure, cantar, aconseguint una execució perfecta i s'endú el primer premi. Aquell dia llunyà de l'any 1888 va començar una innovació en l'art d'interpretar el violoncel que el món va trigar 30 anys a assimilar. Aquell noi tenia l'obligació de contribuir a les seves despeses i ho va fer tocant el violoncel al cafè tost de gràcia. I la gent abarrotava el local els dies que en Pau Casals tenia un solo de violoncel. Un dia va tenir un espectador excepcional Isaac Albenis que va quedar estorat davant la impressionant interpretació del jove geni i allí mateix va escriure una carta al secretari de la reina regent per tal que la sobirana s'interessés per aquell xicot. La seva mare emocionada va pensar que encara era massa aviat. Ell no volia de cap manera precipitar el ritme del creixement del seu fill. El destí però s'havia encarregat de traçar la carrera del jove geni. Ell havia descobert Bach en aquells moments i va interpretar un concert memorable amb la música de l'insigne compositor a l'Ateneu barcelonès. I a més a més va conèixer a cent gens sense ans i va afegir peces de l'autor francès que el va acompanyar al piano ell mateix. En aquest moment Casals aspira una bolsa d'ajut per perfeccionar-se i la petició li és refusada cosa que li ocasiona una forta depressió. Davant d'aquesta circumstància la seva mare posa en marxa la carta d'Isaac Albenis va a Madrid i el secretari de la reina escolta Pau i parla amb la sobirana resultat 250 pessetes mensuals de borsa i l'obligació d'anar a Palau dos cops a la setmana a fer música. Més tard el secretari de la reina suggereix que Casals se'n vaci a Brussel·les al conservatori d'aquella ciutat però ni allí ni més tard a París les coses no li van anar bé i torna a casa on el nomenen mestre de l'Escola Municipal de Música i gairebé immediatament primer violencialista del Teatre del Liceu. Són temps de molt moviment artístic a Barcelona que es fan quartets i quintets musicals i en un d'aquests toca conjuntament amb un altre músic famós el pianista Enric Granados emprenen una llarga torner de concerts i es queden a Portugal durant un temps amb el seu quintet també toca tot sol a l'acord portuguesa Torna a casa i debuta a Madrid i la reina li regala un costós violoncel amb un arquet lluó un safir amb els 23 anys torna a París i l'acord ascendent del jove gènit ja no tindrà aturador el gran director d'orquestra Charles Lamorux el va incorporar a la seva formació va tocar pels reis d'Anglaterra a la Casa Blanca a Washington ho va fer pel president Theodore Roosevelt i encara Sant Petersburg també toca per alçat que no sap que té els dies comptats funda el famosíssim trio Cortot-Tibó-Casals que recorre triomfalment Europa amb uns èxits increïbles però l'anyó l'angoixa sent el desig imparable de tornar a Catalunya l'any 1920 funda a Barcelona l'orquestra Pau Casal i sis anys més tard una institució precursora pionera per definició l'associació obrera de concerts amb la idea de fer assequible per les classes més desafavorides concerts de música de cambra la guerra va ser fatalment un pas enrere en tots aquells moviments culturals i musicals destruint conjunts i associacions malgrat això l'any 1938 va organitzar el que seria el darrer concert al Liceu retransmès per ràdio per tot el món i el mestre en un anglès molt segur va adreçar unes paraules demanant ajut per a la causa de la república sol·licitant aliments i medicines pels nens afectats per la guerra quan aquesta va acabar va haver d'exiliar-se durant uns mesos va viatjar per França Anglaterra i els Estats Units però s'estableix finalment a la vila de Prada terra de jurisdició francesa però d'acord català i allí sota del canigó se sent una mica més a prop de casa quan els alemanys s'ocupen França tres oficials en nom del Führer li demanen de fer un concert en honor a Hitler ell s'hi nega ell s'hi nega sí però es va veure obligat a fugir a Anglaterra va ser el moment en què va fer el seu jurament sagrat que mai més no tornaria a tocar en públic fins que Espanya no hagués un règim democràtic durant el llarg període de temps va refusar tota la mena de contractes alguns veritablement fabulosos sobretot els Estats Units en vista de la seva negativa els americans van decidir amb el seu sentit pràctic que si el mestre no anava a Amèrica ells anirien a Prada l'any 1950 en què es va comemorar el segon centenari de la mort de Johann Sebastian Bach a Prada es va celebrar un concert extraordinari dirigit pel mestre que va tenir tan gran quantitat de públic vingut de tot el món que no s'hi podia caminar per Prada aquest públic no volia renunciar a tornar a veure el gran Pau Casals i el conjurt del seu nom es va plegar als virtuosos més consagrats del món en aquest el primer concert dels que van continuar fins que el mestre va complir 90 anys els famosos festivals de Prada per tres vegades va ser convidat a ocupar el podi de les Nacions Unides la primera toca i parla a l'assemblea general posant en colofó el cant dels ocells el seu himne d'anyor la segona per dirigir la seva màxima composició musical el Pessebre amb unes paraules emocionades del secretari Utan i la tercera el 24 d'octubre de 1971 quan el mestre estava a punt de complir els 95 anys per dirigir l'himne de les Nacions Unides compost per ell mateix on va rebre de mans d'Utan la medalla de la Pau recordem com a iniciativa el Parlament de la seva primera conferència durant l'assemblea general jo soc català avui Catalunya ha quedat reduïda a ser només unes de les províncies d'Espanya però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món el gran Pau Casals va morir el dia 22 d'octubre de 1973 el dia 9 de novembre de 1979 va arribar a Barcelona les despulles mortals del mestre aquest va ser el recorregut sentimental del retorn de tant insigne figura Saló de Sant Jordi de la Generalitat Montserrat i finalment el cementiri del seu vendrell la vila que segons els versos de Josep Carné vendrell en fas una olor masclada mesclada de garrofa i vi novell aquestes són unes paraules de la seva vídua Marta Montañez el retorn de les despulles del mestre és el triomf dels ideals que ell sempre va defensar que ell va a par Fins demà! Amics oients de 60 i més, si voleu passar una estona força agradable, el proper dia 1 de juny, divendres, demà passat, a dos quarts de 6 de la tarda, l'Associació de Gent Gran de Sant Just d'Esvern ha programat una sessió de poesia i música. La poetessa Soledat Gascó, el rapçó de Jordi Odina i la poetessa Alexandra Morera ens oferiran a tres veus els millors dels seus temes poètics, sobre el mar. Il·lustrarà la balada la cantautora Mariona en cançons del seu repertori, que tan va agradar a la concurrència la tardor passada. No ho oblideu, el mil·lenari, el proper dia 1 de juny, a dos quarts de 6 de la tarda. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Fins demà! Fins demà! Avui escoltarem una de les composicions més escoltades i interpretades del gran músic de bon Ludwig van Beethoven. Malgrat que la història ens el representa com un ser molt humorat, poc amable i, sobretot, a partir del temps en què va perdre la oïda, fins i tot desagradable, ell va ser capaç de composar melodies tan dolces, agradables d'escoltar, com la que en un temps va ser repertori obligat de tots els concerts, para Elisa. Escoltem el gran Beethoven. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Viatjant per Catalunya Avui farem unes quantes passes. totes les que podreu, encara esponerosa, la neu ens ho permitirà per la vall d'Aran. Espero que sí, que aquesta nit i aquesta setmana encara s'aguanti la neu, perquè diu que sí, que nevarà i que plourà i tot el que vulguis. A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit. A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit l'harmonia. el progrés i el desenvolupament turístic. A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit l'harmonia. A la val d'Aran, la natura i la mà de l'home han aconseguit l'harmonia. El progrés i el desenvolupament turístic han canviat les formes de vida, però sense manllevar-li la seva identitat. Ser terra de frontera i tenir el bagatge d'una història convulsa va fer dels aranessos una gent avassada a defensar el seu territori. Aquest fet ha donat pas a la vall i un caràcter marcadament lliure. La lectura de la història, però, no pot fer-se l'Aran sense el determinisme geogràfic que defineix un espai clos en si mateix, aïllat fins a mitjans del segle XX, quan va finalitzar la construcció del túnel de Viella, i han parat per unes muntanyes que, sota la influència de l'Atlàntic, li regalen a aquesta vall un epidermi suau. És una pell on es dibuixen paisatges dominats per l'escala dels verds a la primavera i dels ocres a la tardor, mentre a l'hivern el monocrom blanc vesteix la vall amb una de les seves imatges més tòpiques. Aquesta és la imatge que activa i d'hora els viatgers i els autòctons tenen l'Aran quan, davallant al port de la Bonaigua, veuen retallar-se els campanars romànics del pobles de l'Aran, esvels i de geometries perfectes, sobre l'entremat negre i vigarrat de les taulades de pissarra, que a les tardes assolejades reflecteixen brillants la posta de sol que cau rere l'imponent pic de la Neto, i la maledeta, horitzó final i punt culminant de la serralada. El camí reial i els senders que transcorren de poble a poble permeten gaudir de totes les vistes i descobrir capelletes, polits santuaris o espais de llegenda on els mites i les antigues creences espalmen en pedres trepitjades per sants, creus miraculoses o tradicions mil·lenàries, com la de la Festa de l'Aro, tot un món encara desconegut que dona ànima a aquest paisatge captivador i caràcter a un poble que, malgrat els canvis, es resisteix a perdre la seva identitat. El resultat lògic d'un clima diferent, doncs, és una naturalesa singular. A la Val d'Aran, la vegetació s'estén per tot el territori en forma de boscos exuberants i prats que ocupen grans extensions. D'un total de 62.000 hectàrees, els boscos aranesos ocupen 10.500, amb alguns dels abatars més importants de la península, com els del Baricamba i balarties, amb fagedes extenses, com la de l'Artiga de l'Inn, la de Conangles, i a l'entrada sud del túnel de Viella, i amb arbredes que combinen faig, roures, tilers, castanyers, aurors i verds. No és injust, eh?, però verds, com és el cas del magnífic bosc de Toran. I per sobre dels 1.800 metres d'altitud, obrint clapes entre l'espressor, el Pi Negre. I apareixen els prats alpins, la cara més amable d'aquestes muntanyes. El Pla Bataller, en el bosc de Baricaba, i el Pla de Lana, la ribera del riu Unyola, són bons exemples d'aquests espais. El protagonisme de la fauna de la vall tenen mamífers com l'Issard, particularment en les regions lacustres de Saboredo, Colmés i Rius, i els cèrvols, la brama dels quals ressona pels prats allunyats de la vall de Toran. El cabirot, que es refugia en l'ombria dels boscos, i d'altres espècies com l'alineu, la marmota, l'apardí unival i el gallfer. Aquí es pot escoltar les matinades dels dies serens de primavera, no només en el bosc de Paum, sinó també en els de Prunedo, Burikawa i Aiguamog. I els ossos, què? Això s'ha escrit. Ah, no, els ossos. Ara hi ha ossos, eh? Sí, ara sí, perquè els han col·locat. Aquests que van de fer senderisme pel seu compte... No, no, cura, eh? Cura, eh? Molta cura. I els llops també, eh? Que ara també hi ha una mica de creuada contra els llops. I els llops n'hi ha hagut tota la vida, no s'han estinguit mai, eh? Sí, bé, els ossos també semblava que no i els han tornat a incloure. Bé, la subsistència d'aquestes espècies ha estat marcada pel clima singular de la Val d'Aran, com ja s'ha dit abans, i especialment per les nevades, que tradicionalment ha condicionat la vida no només de les bèsties, sinó també de les persones. Les noves generacions, no obstant això, han transformat un element hostil en una forma de riquesa. Si abans es mirava el cel esperant que es campés, avui l'arribada de la neu és sinònim de bon temps. L'esquí i tots els serveis que envolten ocupen avui dia més del 70% de la població activa de la Val d'Aran. Però la convivència entre els interessos urbanístics de Baquer i Rebret i el respecte al medi ambient es fa cada vegada més difícil. L'aposta pel monoconreu turístic és tentadora, però té els seus riscos, especialment pel que fa a la preservació del patrimoni natural. I és que, com molt bé sap la gent de la vall, allò realment valuós està sota la neu, en els avatars, les fagedes, en els cursos d'aigua, inalterats. En fi, en el respecte a la natura. L'aposta peli L'aposta peli La setmana passada ens va quedar pendent complementar entre receptes culinàries adaptades per ser portades en carmanyola d'excursió, a la feina, sobretot si no tenim temps de tornar a casa a migdia, en jornades d'horari partit. Però com que les recomanacions que ens fèiem sobre les carmanyoles creiem que eren força interessants, les repetim avui esperant que prengueu una nota per la conservació de la vostra salut. Menja sa fora de casa és compatible en la preparació de plats deliciosos i combinacions originals. Les fruites, verdures i llagums són perfectes per dur a la carmanyola. Si no poguessis prescindir de la carn, millor que les cuinis al forn i amb poc complement de salses. Prescindeix dels arrebossats. I tingues en compte que la planxa deixa la carn molt seca si decideixes escalfar-la. Atenció a les carmanyoles. Encara que les de plàstica són més llogeres, no són les més aconsellables, ja que moltes inclouen components químics com el polímer bisfenol A, que quan s'escalfa es desprèn sobre el menjar per la qual cosa els acabes ingerint. Les pots utilitzar només quan no hagis d'escalfar els aliments. Per menjar calent es cull una carmanyola de vidre, que no desprèn partícules i no canvia el gust dels aliments. I ara la salsa. Hi ha salses sanes? I tant que sí. Aquí tenim una de iogurt. La compon un iogurt desnetat, miscogombra, un gra d'all, una mica de ceba, sal, pebre negre, oli d'oliva, menta i anets frescos. I tota la batedora hi ha punt. I una altra, vinagreta de llimona o bé una de mostassa i mel. Aquí tenim tres receptes que esperem que us agradin. Primera, amanida de cigrons amb el tomatet i tonyina. Ingredients. 150 grams de cigrons cuits i tomaquet gros i una llauna de tonyina, un ou dur, mitja ceba, oli, vinagre, sal i pebre. S'han de barrejar tots els ingredients de la següent manera. Els cigrons, el tomàquet, la ceba i l'ou dur tallats en rodanxes i la tonyina en lòmines. Amaneixo tot amb una cullerada d'oli, mitja cullerada de vinagre, un pessic de sal i un altre de pebre. Si vols donar-li un toc original, ratlla una mica de gingebre per sobre. Aquest es pot considerar un plat únic. Us recomanem un plat boníssim, pollastre amb mel i mostassa. Amb els següents ingredients, una cuixa de pollastre, una cullerada de mel, una cullerada de mostassa clàssica, una cullerada d'oli d'oliva, 30 mil·lilitres de bon vi blanc, sal i pebre negra. Amb una plata de ford, lleugerament engreixada amb oli, col·loca el pollastre amb un pessic de sal i rega'l amb una salsa que hauràs fet amb la mel, la mostassa, l'oli d'oliva i el vi blanc. Posa-l al ford, que hauràs escalfat anteriorment, durant 45 minuts. No, no... durant 45 minuts és el moment de fer el pollastre. No és que t'haguis que escalfar 45 minuts. No, espera, que a vegades aquí hem corret. Que torrat-ho. Aviam. Com a acompanyament, unes verdures de les que més t'agradin. I ara les postres. Pomes en canyella. Preneu dues pomes. Si són golden, molt millor. Tallar-les per la meitat. Posar-les en una plata petita amb una mica d'aigua. li afegeixes dos cànons de canyella i posa-les al forn molt suau durant una hora. Exquisites. Brutal, que diu un de la tele. Sí, de la tele. Una altra manera és tallar-les a trossets no molt petits. Cobrir-les junts d'aigua. Posar-hi els cànons, uns cànons de canyella. Canyella, sí. i una cullerada de sucre moret. Cueu-les durant mitja hora. El mateix procediment es pot usar amb peres, que també us agradaran molt. Ja teniu dos menús i unes postres per dur a la feina. Un de fred i un de calent. Però, això sí, recordeu que si l'heu d'escalfar, sempre en carmanyola de vidre. Així no menjareu l'aliment amb complements de plàstic. Vinga, ara et toca a tu per acabar el programa d'avui. Bé, doncs avui parlarem de les botigues de venda de roba. Ah, molt bé. La crisi que encara suportem és una de les més severes dels últims anys. S'han portat per davant moltes botigues de venda de roba. També, naturalment, de moltes d'altres. Però avui vull comentar els canvis oferts exclusivament en les botigues de venda de roba d'home i de dona, que anys enrere van sortir com bolets amb un bon any de pluja. Com aquest, vaja. Igual. Tant oferta poc especialitzada i competent per oferir al client allò que realment li interessava, a preus raonables, van fer tancar innumerables botigues per no ser econòmicament viables. I va ajudar la nova llei de lloguers que va encarir moltíssim el preu de la renta dels establiments. Per altra part, la data avançada de molts titulars del negoci que es van jubilar, la competència dels grans magatzems, les sucursals de venda de marques reconegudes, els mercats semanals, mercadillos, tot això, darrerament, cal afegir-hi la venda per internet. Pot semblar que ja no hi ha negoci en aquest sector, com en molts d'altres, res més lluny de la veritat. En realitat, el que fa falta és preparació comercial, coneixement de màrqueting i ganes de fer les coses diferent de com fins ara, enfocant el negoci a la satisfacció del client. Molt important. No pot ser que enguany en la majoria d'establiments de roba del país, tant d'home com de dona, no tinguin la gamma de mides que l'home necessita. Si es tracta d'uns pantalons, trobaràs la mida de la cintura, però no la llargada, la qual cosa implica que s'han d'escorçar i tornar a buscar-los la setmana vinent. O d'aquí 15 dies, encara pitjor. Depèn. El mateix passa amb les camises, té la mida del coll, però no de la llargada de les mànigues, a tornar a escorçar. Senyors comerciants i també industrials, si volen que el seu negoci prosperi, la millor manera és oferir un bon servei als seus clients. Això s'inclou tenir totes les mides de llarga de pantalons i de mànigues. Ja seria hora que es posessin les piles per donar als clients catalans els serveis que ens mereixem. només demano el que d'altres països europeus ja fa molts anys que ofereixen. molt bé. Bé, i amb aquestes raonades paraules del Joan Maria hem arribat a la fi del programa d'avui de 60 i més. Senyores, senyors, fins al proper dimecres a viure. A tots. O el dissabte. El dissabte. El dissabte, primer que repetim el programa d'avui, però el nou programa serà dimecres vinent. Molt bé. Molt bé. Bona tarda o bé, bon dia. Vagi bé. A l'escoltes ràdio d'Esbert sintonitzes ràdio d'Esbert a ràdio de Sant Just 98.1 ràdio d'Esbert 98.1 ràdio d'Esbert 98.1 El Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva.