Sequera i Sant Sebastià, anècdotes i efemèrides, Sort i la Bruixa d’Or, reciclatge d’oli, Albéniz i la crisi dels refugiats

Fins demà! Seixanta i més, o menys? Amics oients, ja hem passat l'equador del mes de gener i aquí, a Sant Just, l'aigua brilla per la seva absència. Bé, aquesta és una dita castellana que m'he permès traduir al català. En algun moment han caigut quatre gotetes que gairebé no han arribat ni a terra. Solament van servir per fer la guitza als pobres motoristes que van quedar un xic remulladets. Al final haurem de fer el que diu la Lina, ballar la dansa de l'aigua. Aquí fora, a l'entrada, ho haurem d'asseixar. Ha passat la setmana dels barbuts i sí, han fet uns dies en què em feia fred. Però al matí i a les nits, al migdia, hem tingut força escalfureta per la lluentor del sol i la manca de vent, o sigui, que segueix la sequera. Avui és 20 de gener. Felicitem, molt cordialment, els que hi responen els noms de Sebastià i Fabià. I quan sortirem en segona audició el proper dissabte, desitjarem un bon dia als Ildefons, Armans, Guius, Climents, Aixills i Dans. Pel que fa a Sant Sebastià, aquest és un sant al qui Catalunya professa una gran devoció. Segons diu Valeri Serra i Voldú en el seu llibre Festes i Tradicions de Catalunya, sobretot a Tossa i a Monistrol de Montserrat, arran d'una epidèmia molt greu, la qual va desaparèixer d'en dos pobles per la seva intercessió. També, en d'altres llocs, és molt estimat per guaridor en temes de salut, per la qual cosa té multitud de goig, en honor seu, d'entre els quals destaquem aquest com més popular. Al qui el vostre empar acut i amb devoció us pregarà, vulgueu-li donar salut, màrtir Sant Sebastià. Després de les felicitacions, passem a saludar els nostres amics i col·laboradors, l'Alina, la Montse, el Joan Maria i el Joan Xirivella, no el podem saludar perquè està al llitet amb unes tremolons de no te menés. No, però, perdó, perdó, el podem saludar des d'aquí, no? Clar, per això t'ho he dit, en persona no, però amb ell sí, ja li vaig dir, escolta'ns, eh, escolta'ns. I com o no, també el Carles Hernández Rius, que amb tota la paciència del món ens posa les músiques, ens obre els micros i fa que l'audició us arribi en perfectes condicions. Endavant, 60 i més o menys. Bé, com ja hem comentat, avui el component més jove de l'equip pateix un virus gripal, allò que diem els castellans, un trancazo. Però no per això ha deixat de fer els deures i ens ha fet arribar la seva aportació personal al programa. Aquí us l'oferim. Som a 20 de gener i li queden el 2015... No, el 2016... M'has donat malament la data, home. 2016, 346 dies, tenint en compte que és any de traspàs. O sigui que el febrer tindrà 29 dies. Efemèri des del dia. L'any 1952, tal dia com avui, va néixer a la ciutat de Barcelona, Joan Barril, popular periodista i escriptor, que va dirigir el Semenari El Món i va destacar com a columnista els diaris, El País, La Vanguardia i El Periòdico, on treballava quan el va sorprendre la mort el 13 de desembre de l'any 2014. Tenia els premis Ciutat de Barcelona, Pere Quart d'Humor, Ramon Llull i Ramon Montaner de Literatura Juvenil. En el moment del seu traspàs, tenia al seu càrrec diversos programes de ràdio i televisió. I després de la sessió del Xirivella, a l'Alina. Entrarem en aquestes anècdotes, però ja hi entrem? Sí, hi entrem, hi entrem. Ja hem estat dins, doncs. Com les coses del temps estan malament, va haver-hi una plaga a l'antic Egipte, doncs ja us ho explico aquí, no té res a veure això, però és igual. Està molt relacionat. I entonces, a santo de que les plagues, ahora. Està molt relacionat. En l'any 1875, un núvol de Llagosta va travessar a l'estat de Nebraska, a Estats Units. i segons la precisió científica de tota aquesta gent, va tenir una extensió, fixeu-vos-hi bé, de 500.000, 500.000, 500.000, quilòmetres quadrats. Madre. I diu que hauria de contenir aproximadament uns 10 bilions d'animalons d'aquests. De mitjitos. Sí. O sigui, que al tanto, si veieu un núvol, no penseu que plourà, potser us cau una llagosta. No, no, llagostes no, però allà a prop de casa meva, els estornills, ara no, ja hem desaparegut també, però quan fa uns anys hi havien, però, veritables batallons d'estornills. D'estornills, sí. No, no, hi ha aquells que a vegades t'espac... Bueno, t'acobria, eh? Sí, sí, sí. Veies el capdavanter amb punxa i tots els altres, ara no, això també s'ha perdut. Segurament els estornills amb això de Txernòbil em van enrostir molts, eh? Oh, ja. Sí, crec que se n'han anat i no han tornat. Bueno, fixés en una cosa que tots aquests animals que són, o sigui, aquestes aus que són insectívoratòries i no insectívores, és a dir, que s'aliments d'insectes, no n'hi ha gaires. perquè, esclar, dintre del que cabe, vosaltres heu vist masses bosques aquest estiu? No, mosques no masses. Heu vist massa mosquit? Mmm, últimament. Mmm, mosquitos sí. No, i després es feia... O pica'm més, els mosquits. Clar, perquè estan més reforçats, ara diu. Pocos, però matones. Pocos, però matones, sí. Bueno, anem amb una altra cosa també relacionada amb l'ambient, que diu a l'estat de floreció. Diu, la flor més gran del món és vermella i es tracta d'un lliri paràssid que creix al sud de l'Àsia. El diàmetre d'aquesta flor pot arribar als 90 centímetres i el pes que té, que si són 7 quilos, diu, té solament un inconvenient. Quin podeu pensar que pot ser l'inconvenient? No, sí. Doncs que fa una pudor que ningú es pot apropar amb aquesta flor. Diu, té un olor nauseabundo. Mare de Déu. Vale, Titus, eh? Vull dir que... I la flor deu ser bonica per això? Possiblement, però si no et pots escudar... No val la pena ni pensar-hi. Com per regalar la filoflora? Això, algú que no li digui gaire de l'inconvenient. Això mateix, ell que tingui força per aguantar-la. I després n'hi ha una altra cosa curiosa referida als homes, que sempre diem que estem parlant i deixant de parlar. Doncs el parlar quan va sortir amb l'evolució, l'home no parlava gaire. Feia sons, segurament... Sí, sí. Quan i tal, no sé qui ho ha fet això. Jo. Ho has fet al cantó. Ja tenim el Salomus Sapiens. Se la dona Sapiens. Home, aquí jo parlo a l'home en aquest sentit genèric, general. Ja. D'acord. Bé, doncs, però de totes maneres, la parla va començar fa 45.000 anys. I diu que des de les Hores sense la laringe junt amb les cordes vocals que és l'orga que et pot fer la parla, doncs no ha variat pràcticament res. I diu, quin és l'idioma més estès? Aquest sí que el sabeu. El xino. El qual d'anglès? No. El xinès? El xino. Ah, ja, claro. El xinès. Diu que n'hi ha 750 milions de parlants xinesos. I el mandarines? Bueno, el mandarines és l'oficial. És l'oficial. Però és que allà també són dialectes o vés a saber, no? Sí. Perquè diu que d'inglès n'hi ha 350 milions. Però abans també era l'espanyol. El castellà. Bueno, l'espanyol. L'espanyol o castellà. El castellà. El castellà. Mal anomenat espanyol perquè és castellà. És castellà. Claro, perquè és de les castilles, hermosa mia. Usted no lo sabia. Sí, no lo sabia. Doncs, vale. I després, en canvi, l'escritura van trigar també molt a fer-la servir. A evolucionar. i a vegades pensem en aquells jeroglifis que feien els antics i tal. Però diu que no, no. Que fa 8.500 anys abans de... Bé, 8.500 anys abans de Cris els xinos van començar amb la grafologia de l'escritura. Sí. Ja teniu un altre dat, nens, per saber com funcionen les coses. Molt bé. Ara anem a més cosetes més. Espereu-vos un segon que ho trobo. Aquí ens diu monedes. Això, que ara la cosa està molt xusta. Sí, un poc xunguilla. Diu, com pagaven els homes abans de... de guardar monedes a les butxaques? Pagar? Sí, com es pagava? Suposo que amb la sal, no? La sal, d'aquí viene la paraula salari. Però no, no, diu, uns mil anys abans de que es fessin les primeres monedes a Babilònia ja coneixien el sistema dels xecs. Ah. Ara aquí tanta d'allò que si los black cards o los xecs o el que sigui, doncs aquesta gent ho feien així. Ah, mira. Diu, però esclar, com si fossin els pagarers. Els pagarers. Sí. Però esclar, es feien amb tablilles, amb tauletes d'aquelles d'Argila. No, mira. Vull dir, seria un xec una mica pesant, no? Clar, les butxacas no es devien poder portar. No, aquestes no. I per últim, l'última d'avui, eh, a veure, espereu-se, diu, aquesta me va agradar perquè és veritat, perquè aquesta ho havíem comprovat i tal, no? Diu, amb la ment és on nosaltres formem la imatge. perquè diu, l'aparell visual de l'home compón sempre les imatges quan les veu cap per avall. I aleshores quan arriben al cervell, doncs tal com va dir l'astrònom Johans Kepler, diu, és el que immediatament te les posa com les veus així. Les inverteix. O sigui, ara, comentari, si les veieu al revés, potser heu begut una mica massa de vodka o una mica d'un whisky o alguna cosa d'aquestes. Bé, fins la propera, eh, senyors? Buscarem més coses que us facin curva. Molt bé. I tant que sí. No, però que són interessants. I tant, mira, per què no? Bé, posa'm un pelín, un pelín de música, sisplau. Sous-titrage Société Radio-Canada Sous-titrage Société Radio-Canada Benelope és preciosa. És una de les melodies que m'agraden més del Clamonet Serrat. Però bé, hem de continuar, no? En té bastantes. Moltes, moltes i molt precioses. Bé, avui, amics i col·laboradors meus, us convido a visitar una interessant exposició d'en Miquel Vilà a la Sala Parés. I dic important, perquè ocupa els dos espais, la planta i el pis de la sala d'exposicions. És un estil figuratiu. Bé, segons deia el nostre amic Pere, tota la pintura és figurativa. Però jo sempre he entès que el figuratiu és una branca de la pintura on es poden apreciar els objectes o els éssers humans amb la seva figura real. Que consti, és opinió meva versus Joana. O sigui, si estic equivocada, és igual. Ja et corregirem. Això mateix. Miquel Vilà en aquesta mostra barreja diferents motius. Per exemple, edificis amb d'altres objectes naturals, com si fos una mena de relació entre el món creat per la mà de l'home i el món creat per la naturalesa. I ara no em feu la brometa de sempre sobre la xocolata desfeta o els sonissos de les granges del carrer Petritxol. Però, si us ve de gust, també us convido, després de contemplar l'exposició, a una verenadeta d'allò més agradable. Queda en peu. D'acord? Un moment, un moment, un moment. Us convido. A veure si algú li diu Joana, són 13 euros de la tasseta. No, no, no, tant tu, eh? No, escolta'm, a les grangetes no t'estranyis, eh? No t'ho regalen, eh? Jo una vegada quan estava la Jaquelina en el ford del Pa de Coscó, li he dit que em dónes per favor una de quart i me la dona i li faig la broma sense dir-li res i me'n vaig i diu escolta que no m'has pagat. Jo t'he dit si me la dones, tu. Doncs ara aquí la Joana diu que es convida, eh? No, no, el pròxim dia ens apuntem. Ara faré un acudit una mica relacionat, una mica cutre, és del País Valencià i hi havia un senyor que venia ocells i anava dient per dals, per dals, per dals, i un valencià diu, che, déu-me'n un. Diu, no, que som per vendre. I bueno, tot està relacionat. I ara que us sembla que reiniciem aquella secció de viatjar per Catalunya? Ho tens a mà, Carles? Doncs endavant. viatjarem a sort, el poble de la sort i de la loteria. aquesta localitat catalleidatana, capital del Pallà Sobirà, s'ha convertit en una autèntica meca de la loteria pel torrent de milions que acostuma repartir cada any amb la seva famosa bruixa d'or. des de que en 1996 va cantar la primera de les seves grosses de Nadal i el nen. Però loteria a part, sort és una encissadora vila que s'estén seguint el curs de la Noguera Pallaresa. Bueno, de la Noguera, perquè és un dels rius que té nom femení. La carretera nacional que la travessa rep en el seu tram urbà el nom de l'avinguda Comtes del Pallars. El seu cor batega el carrer Major amb arcades medievals que desemboca la plaça Major presidida per l'església parroquial de Sant Feliu. Data del segle XVII i va ser reconstruïda durant els anys 40 després de ser semiderruïda per la guerra incivil, com diu el Joan Maria. També són dignes de veure les ruïnes del castell de sort que conserva alguns murs, unes torres romàniques de plana rodona i una façana gòtica. Jo diria una cosa, tenen tanta sort perquè el de la loteria és una persona molt activa, molt espavilada i va ser dels primers que va vendre la loteria nacional per internet. I esclar, com que ven tant de números, tant de números, sempre toca. Això és el que passa també a Barcelona i a Madrid a la casa Manolita. no és que tenen sort, és que en venen molt més. Vinga, segueix. Bueno, el plumó verd de sort és el preciós parc del riuet, l'antiga llera de la Noguesa Pallaresa que ha estat convertida en zona de lleure, engronxadors, tobogans i bancs que conviden a la relaxació. Dues visites també recomanables són la de l'antiga presó, avui Museu del camí de la llibertat i una formatgeria artesanal, tros de sort, amb tast inclòs. I el primer cap de setmana de novembre, el dia 7 i 8, la vila celebra la seva animada Fira de la Tardor, dedicada a la remeraderia amb degustacions i concursos i amb el protagonisme estelar de l'ovella autòctona Xisqueta. Molt bé. Paradís de l'aventura. Sort és també un paradís per als amants dels esports d'aventura, com el ràfting o l'hidrotrineu. D'abril a octubre, gràcies a la vigorosa llera de la Noguera Pallaresa, des de Llavorsí. El descens dels barrancs o del salt del pont és la porta d'entrada al Parc Nacional de l'Estany de Sant Maurici, juntament amb el d'Aigüestortes, que té la seva entrada per la vall de Boí. Ideal per fer rutes senderistes tardorenques. Des de sort també podem accedir a dues precioses valls quasi bessones, Cardós i Ferrera. Des d'aquesta darrera surten les excursions a la Pica d'Estacs, la muntanya més alta de Catalunya. I a l'hivern Sort ens ofereix la possibilitat d'esquiar a la propera estació de Port Ainer. Bé, ara, on podem anar un cap de setmana? Doncs bé, a l'hotel Passets en Spa, que està al carrer Diputació número 3. Si us interessa el telèfon podeu prendre nota. El 25 560 de sort. No, sí, no, això és el, com es diu, el codi postal. El codi postal, sí. El telèfon és 973 620 000. el preu no us el diré perquè depèn, depèn de l'habitació que és... Bueno, entre l'esmorzar, per això. Això sí, és a partir de 99 euros, però vaja, amb esmorzar, inclòs. el que no diu aquí si també diners o sopes, perquè si no, si diuen més bussat, em sembla molt, molt que no. Això és de senyor. Jo crec que té una garantia, per què? Perquè el senyor, l'escritor, Joan de Sagarra, fa molts anys que hi va, això l'anar cada any. Cada any és una garantia i segur que també tenen el seu whisky que sempre pren després del cafè. és l'hotel més emblemàtic de la localitat amb 150 anys d'història. Es tracta d'un acollidor 3 estrelles amb el tracte familiar que han sabut donar des de sempre els propietaris als seus clients. Consta de 76 habitacions, algunes són mansardes, amb televisió per satèl·lit i accés a internet per wifi. També disposa de 49 apartaments, passeig a de l'Aida, amb sala d'estar i cuina americana. Per relaxar-se el cos, el passeig disposa de piscina exterior i una zona d'espa o alnes amb sauna, jacuzzi, piscina climatitzada i gimnàs i complementa la seva oferta amb un restaurant de cuina pallaresa tradicional. O sigui que, doni i do, totes les coses que ofereix ja pot demanar 99 euros, i si no, però no crec que sigui pensió completa. No, jo tampoc. Si us n'aneu que no voleu dinar en aquest hotel perquè dius, mira, un altre dia anem a un altre lloc. Això, per variar. Per variar. Us n'aneu al restaurant Fugony. Ben dit, eh? Fugony, que no soni malament. No, que és el nom d'un vent. Ja, ja, ja, ja. Fugony. Aquest el teniu a l'avinguda de la Generalitat 45. El telèfon el direm poquet a poquet. 9-7-3-6-2-1-2-2-5. Molt bé. Tornem a repetir. 9-7-3-6-2-1-2-2-5. I aquí ja, ells són més específics i et diuen el que pot costar la carta. Aviam. Entre 70, 60 i 70 euros. Bé. D'un i duret, també, eh? Sí. Però teniu, sí, sí. Però tenim un menú slow food, con mejor acento, que són... Això és americà, eh? No, ingles. Sí. 35 euros. Bé. Diu, tot i la seva modestia, no la veig per enlloc, però, vale, ma que... Diu, sorte el privilegi de tenir un restaurant reconegut amb una estrella mitja llengua. Ah, d'un i d'un. Per això val això. El seu nom, Fogony, és d'un fenomen meteorològic que fa que el vent quan entra fred i humit pel nord, es torna càlid i sec quan arriba al Pallars. Ah, i aquesta calidesa és la que transmeten les seves Alma Mater, que és Zai i José. La seva carta ofereix excitants suggeriments com els raviolis de gamba, boletos i oli de cebollini, la terrina de llebre a la royal, castanyes, iogurt de cacau i codony o el gall del penedès a la cocota, que això és boníssim, eh? I el seu celler disposa d'una carta d'uns 150 vins a més a més de nombrosos, caves i xampans. Ah, això vol dir que l'has tastat, eh? El collo a la cocota. No, el sistema aquest de menjar alguna cosa a la cocota m'agrada molt, perquè està, si no vaig malament, és dintre d'una cassola que queda tot tapat i queda molt xulo perquè queda molt cuit i molt gustós. I a més queda molt ben cuit. Em sembla que la cassola és de terra, no? Sí, de terra. Ho vaig menjar això, una cosa de la cocota aquesta, ho vaig menjar malgrat una vegada allà en un restaurant que hi havia que vam anar. Bueno, senyors, demaneu cocot o el que vulgueu. Sí, sí. Però sobretot visiteu Sort perquè val la pena perquè és un poble preciós. I si no us gasteu massa passeu per la loteria que potser l'exposició toca. Una miqueta, mira. Aprofito per dir que el fill més il·lustre de Sort és el general Moragues que és el defensor del 1714 de Barcelona. i per cert per mi és el verdader heroi d'aquella pèrdua. El que passa és que el general el va agafar llavors a les tropes del Felip V el van escuartar i el van tenir al cap bastants d'anys. Molt, sí. Allà penjadet per castigo i... Quina vergonya. Això a Cervera també n'hi ha davant de la catedral n'hi ha una espècie de gàbia que allà posaven al cap dels d'allò no sé si alguna vegada heu vist dels adjusticiats. Perquè serveixi d'exemple. Que els nanos no ho facin. Això mateix. Vale. Vale, posem música. Nos vamos a l'oeste. Sin revólver por eso. S'han fet verdaderes verdaderes. I això fa 300 anys ja en vèstia. Sí, sí, sí, mira. Què vam fer? Bueno, també es fa ara. Sí, tens raó. Sí, tal, que sí. Fins demà. Escolta'm, Carles. Aquesta música no s'hi diu gaire amb el relat que ara us oferirem. Val més que no el posis ni de fons perquè llavors semblaria una broma massa passada. Bacabra. Quasi que sí. Vés, jo sé que han passat setmanes de les festes de Nadal però què us sembla si us explico un succès que va tenir lloc la nit de Nadal de fa molts i molts anys a principis dels anys 50 del passat segle XX. Se celebrava la missa de Gall quan de sobte va entrar al temple una noia demanant desesperadament auxili perquè el seu pare necessitava ajuda urgent. Ell era el guarda de torn o sigui a la nit pobret d'una bòbila del poble i la seva filla quan van aportar-li uns torrons per celebrar la festa el va trobar sense coneixement. Entre els fidels s'hi van trobar dos nois voluntaris de la Creu Roja qui després de rebre ordres immediatament van acudir amb una llitera per auxiliar el malalt i traslladar-lo a un centre mèdic. Però desgraciadament el pobre home ja no hi era en aquell món. De totes maneres el cos s'havia de portar al dipòsit del cementiri on el dia següent se li practicaria l'autòpsia. Els dos voluntaris molt joves ells van passar van posar el cos que era molt pesat del difunt amb la llitera i van emprendre a peu el camí del cementiri guerrer de la Creu avall però a l'alçada del carrer Montserrat el pes es feia insuportable. En un centre cívic d'allà mateix s'estaven celebrant les restolines de la nit de Nadal i un dels nois va entrar al local a demanar ajuda mentrestant l'altre cansadíssim seia en una de les barres de la llitera. En la bòbila ells havien disposat el cos molt cristianament amb les mans creuades sobre el pit de la pobra persona però al moviment del trasllat un dels braços del mort s'havia anat desplaçant i quan el noi va seure en la barra de la llitera el braç del difunt li va caure sobre una de les cames. Imagineu-vos l'ensurt va ser horrorós el noi no podia ni respirar pensant que potser el mort havia ressuscitat. va quedar tan estorat que no va poder ni cridar per demanar auxili. Quan van sortir les ajudes va ser necessari reconfortar el jove voluntari 19 anyets amb una copeta de conyac. Resumint després d'anar a buscar les claus del cementiri a casa de l'enterra morts ajudants i voluntaris van poder acomplir el seu trisdeure i morts de fred i una mica de por van tornar cadascú al lloc on acabar aquella nit de Nadal tan atrafegada. És un cas autèntic i crec que digne d'un relat de l'Edgar Alampoé una mica més adornat però és real eh? Potser avui les circumstàncies serien absolutament diferents. Avui tots els carrers estan il·luminats. Els temes judicials respecte a aquests casos no tenen res a veure. Hi ha ambulàncies i no s'han de transportar els cossos a peu però aquest cas va passar fa 62 anys i les coses eren potser més senzilles o no. Tenint en compte que Sant Just no tenien aquell temps tants edificis i si molts camps de correu. O sigui que ja està explicat el conte. Bueno, una mica eh? No, no era tan, tan, tan negre com tot això però el susto que es va portar a Manel va ser de mort. O sigui que posem una mica de música. Música Atenció Un litre d'oli domèstic usat pot contaminar mil litres d'aigua si no es recicla. Es tracta d'un residu incòmodo i ens en fem alegrement ens en desfem alegrement tirant-lo pel desguàs de l'aigua. No, no, no, a casa meva no. Pel vàter o a les descombraries sense tenir en compte que danya greument els conductes de la xarxa del clavegram el funcionament de les estacions depuradores d'aigua o va aparar els rius i aquífers en els quals forma una pel·lícula sobre l'aigua que dificulta el pas de l'oxigen i ocasiona greus problemes ambientals que ens perjudiquen a nosaltres mateixos. L'oli industrial té encara pitjors conseqüències. El seu elevat contingut amb metalls pesants i la seva baixa biodegradabilitat es converteixen en una amenaça per als sols pèrdua de fertilitat i aigües superficials i subterrànies on perdurarà fins a 15 anys. Mare de Déu! Per mantenir el planeta es recomana reciclar l'oli ja que cada agressió a la natura es converteix en un acte de violència contra la humanitat. I tant! Per reciclar el primer cal emmagatzemar-lo en envasos adequats es recomanen ampolles de plàstic d'aigua o de refresc omplir-les amb un embut especial per oli usat o en fabricat per nosaltres mateixos ratllant una ampolla de plàstic per la part superior tallant una ampolla de plàstic per la part superior i col·locant-lo al damunt. Quan l'emàs està ple es disposa en els contenidors adequats que es porta al punt net més proper. Els punts nets requereixen l'esforç del consumidor de desplaçar-se a ells ja que en general n'hi ha pocs i normalment allunyats dels nuclis habitats. L'opció més propera i pràctica són els contenidors urbans que solen estar col·locats al costat de la resta de contenidors típics de reciclatge. Es distingeixen per la seva forma i color vermell o taronja i per tenir el nom del residu destacat. En aquells contenidors no s'ha de depositar oli industrial del que la legislació obliga els fabricants a fer-se encàrrec per obtenir nous olis i combustibles biodiesel. L'oli ben tractat es pot reutilitzar en la producció de lubricants de sabons de cremes d'espelmes de ceres de barnissos i de pintures i sobretot combustible ecològic que minoren fins a un 50% les emissions contaminants en relació al combustible normal. Nosaltres mateixos podem elaborar sabons aprofitant l'oli usat que generem a la nostra llar. Avui dia hi ha manuals fàcilment assequibles on s'explica com fer-ho. També hi ha associacions que recullen per donar treball a persones en risc d'exclusió social. En qualsevol cas la consciència dels consumidors és essencial. Sol·licitar l'ampliació i millora d'una efectiva recollida dels residus responsables institucionals. Abocar-lo a la higuera la nostra responsabilitat a la llarga surt molt cara. Sí, però aquí a Sant Just això està molt ben organitzat perquè el mercadillo aquest que es fa el dimecres és on jo el porto. Hi ha una paradeta que et dones i et dona si vols un envàs. Sí, et dona un i tu dones el ple i ells et dona un altre. I si no vas al mercat i llavors la boca hi ha un petit dipòsit que també pots portar. abans que es recollís allò el mercadillo o sigui que és interessant perquè realment et dona molt precis el problema de l'oli que usen. No, no, i tant, i tant. És que és molt alegre això de tu t'imagines en un restaurant les fregidores la quantitat d'oli que... Però aquest oli el tenen obligació de recollir-lo als que subministren l'oli. Ah, potser sí? Sí, sí, però aquí és just. Els costos industrials. Industrial, industrial, parlo amb industrial. O sigui, aquí Sant Just, aquí Sant Just, això està molt ben organitzat. Ho tenim bastant a l'arast. Sí, si no es fa bé la recollida i el triatge de les escombraries és perquè encara no ens ha capigut al cap, però és que hem perdut de tres anys cap aquí i hem tornat enrere. de totes maneres jo comentaré una cosa que jo he comprovat. O sigui, a casa de Miquel de Berter on visc jo hi ha quatre punts de recollida amb els cas perímetres de vint metres. Vint metres. Sí, sí, nosaltres també tenim quatre punts de recollida. Per què la gent no tenim la consciència de quan està ple un contenidor anar a l'altre? O el deixa a terra. Per això dic la consciència de caminar deu metres i portar els residus a l'altre contenidor. En tenim quatre punts de recollida. Són molts, eh? Nosaltres entre el carrer Bona Vista i el carrer Montserrat hi ha dos punts escolta-me l'espai que hi ha d'uns punts de recollida. En lloc de deixar-ho a terra. Sí, però és més còmode. Si està el de plàstic algú ha posat una ampolla i no entra l'altra allà queda. La tapa no s'alça. Allà queda. Sí, sí, sí. Bueno, dit el que era no, no, no. Està molt bé. Està molt bé. Està molt usat. Sí, sí. Bé, pugem una mica de mosaqueta. Us oferim ara a l'espai música per gaudir. avui avui recordarem el compositor i pianista català Isaac Albèniv. Un geni musical nascut a Camprodó, gran concertista de piano i compositor prolífic i molt inspirat. Apassionadíssim per la música ja des de molt petit, als quatre anys va fer el seu primer concert. quan tenia sis anys a ell i a la seva germana Clementina els van ser inscrits a París a estudiar piano amb un famós mestre concertista de l'època, el professor May Montel, però el Beniz no va poder ingressar al Conservatori de París perquè el van considerar massa jove. Malgrat aquella circumstància els dos germans el Beniz Isaac i Clementina van fer grans gires per tota la península ibèrica en gran èxit. Però la mostra del seu gran geni musical ens ha quedat a través de la gran producció d'obres de gran sentiment inomenada les suïts Ibèria i Espanyola on recull l'ànima de les diferents regions de l'estat estudis de concert La Vega i moltíssimes més obres una llista molt llarga i molt llarga de numerar. El Beniz també va composar moltes òperes d'entre elles Henry Clifford i Pepita Jiménez van ser estrenades al Gran Teatre del Liceu. Malgrat haver mort relativament jove només tenia 49 anys va deixar una gran quantitat d'obres amb unes tècniques les més modernes del seu temps però plenes de sentiment que encara s'interpreten en l'actualitat. La pianista Beatriz Kilen ens fa una melodia senzilla plena d'encant i molt agradable d'escoltar Tango d'escoltar d'escoltar el Beniz d'escoltar d'escoltar d'escoltar d'escoltar d'escoltar d'escoltar d'escoltar de l'escoltar de l'escoltar d'escoltar Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. de la tarda d'avui per demà i demà passat i fins i tot quatre dies més avall Sí, perquè les sisòbres no les entenim No, no, no t'enfadis Carles, no t'enfadis Estan juntes, separades Sí, sí, en vermell, en blau Però ens ho expliquen també que acabem entenent el que diuen Sí, és molt important O no, l'Ina? Sí Jo no sé la que opino Però penseu que el temps és una de dintre de tots els telediaris Variable No, no, i que a la gent no els agrada més Sí, sí, sí Sí, és veritat que aleshores fa primer el dematí, després a la tarda després a l'undemà però també és bastant interessant I a mi em diu jo que m'agrada molt el temps i tot el relacionat amb el temps em diuen, i per què vols veure el temps? I com que els polítics no me'n fio l'home del temps me'n fio una mica més Però a més a més diu però si demà farà el que tingui que fer és igual, però t'agrada veure-ho Clar que sí Ho anticipen I aquells reguitxells de fotografies Al final es posen totes dretes i bueno, doncs vas veient dius, ostres, demà em poso un jersei de màniga curta o demà em poso l'altre I veient que de vegades al Pirineu la càmera aquella estem al mes de desembre i surt una mosca de pantalla Lo que demostra que el temps està variant Està loco, loco, loco Bueno, al final jo dic tant de ratos explicant com si d'aquesta manera volguessin justificar el difícil que resulta fer pronòstics pels propers dies Sí, tant A més, passa una cosa a Catalunya hi ha molts microclimes Sí Ara ho has dit Ara ho has dit És el segon país més muntanyós després de Suïssa i no és estrany que el clima sigui tan variat Molt variat A Castella aquelles immenses Aquelles penúries I vol que a Saragossa doncs és molt més fàcil Aquí ho tenen molt més difícil Per això parlen tant i tant i tant I si l'encerten l'endevinen No, és que ens queixem perquè la setmana passada jo vaig tenir un whatsapp d'una amiga que viu a Suïssa que és Suïssa i em va dir que fins ara fins ara l'hivern no havia arribat Imagina't Aquests saluts No tenien neu És perquè està a sota glaçat ha caigut neu tendre i clar va a muntanya avall Van enviar un whatsapp i em va dir ara arriba l'hivern Fins ara no havia arribat Sí, sí, sí I com s'acaba la temàtoria Per col·lenda no és un tema personal aprofito per explicar que els estudis de Tere B3 van començar a Barcelona a l'edifici català occident de la Diagonal cantonada a Numància Doncs bé es donava la circumstància que un servidor i tenia la feina allà mateix Sovint l'ascensor coincidia amb els homes del temps i d'altres lògicament però amb els del temps sempre hi havia algú que se n'adreçava i li feia la mateixa pregunteta Perdoni quin temps farà demà sisplau Es miraven amb una cara amb la cara Però molt molt ben educats i Pobre d'ells Sombre Faltaria Jo ara d'aquí un inciso d'aquells que faig aquí en el poble l'Hombre del Tempo que és el meu estimat Carlos sempre em truca primer abans de dir-ho Et fa mal l'esquena? Sí Ah, pues lo millor plou o lo millor vindrà De això D'això viene la danza de la lluvia Datos científicos Personales Personales Tot sigui dit que quan van començar bueno jo no sé pas dir si llavors eren 30 o 50 o 60 persones perquè estem parlant d'un edifici que bueno la superfici a lo millor de les plantes no sé si en tenien dues molt estirat que fessin 50 metres quadrats ai perdona 500 mil metres quadrats per tant 70 o 80 persones com veig aquí Sant Joan d'Espí aquell rellicent de cotxes que n'hi ha la gent que treballa la pregunta que em faig i potser no es dien em penso que ens hem passat quatre pobles de tenir tanta no però es necessita perquè hi ha molts mitjans tècnis que nosaltres quan a vegades ensenyen les les tripes de que ensenyen quan s'ha de fer un programa nou veus que realment cables o sigui tot els com es diu els decorats tot això necessita feina perquè ens hi fa sombra bueno bueno no en comen fa sombra particularment si en pública jo em penso que amb la meitat passaríem no ho sé escolta és com el que es diu del Barça el Barça és el millor equip del món i per això deia un dels comentaristes també es mereix el millor estadi del món o sigui la que passa és que els socis no sé si estan molt d'acord a pagar els quartos que val el nou estadi tu creus que s'hauria de fer de nou i per què no poden modificar perquè això passa com quan fas un arreglo d'un vestit costa molt més l'arreglo que agafar la roba nova i tallar i fer el vestit nou o sigui jo crec que sí o sigui en aquest cas que s'aguantin com està i posem música abans de barallar-los no els barallaré en pas no no Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Gràcies. Bé, i ara llegirem aquests dos o tres fragments. Primer tu, Montse, ja el tens, mercadet aquí dalt. Àvia, què ens dius? Les persones refugiades es veuen obligades a fugir perquè les seves vides corren perill i necessiten protecció. En l'actualitat, hi ha més de 60 milions de persones viuen lluny de les seves llars a causa de la persecució, la violència i la vulneració dels drets humans. Estem assistint al major èxode de persones refugiades des de la Segona Guerra Mundial. Ara, tu, Joa Maria, continuem. Segons dades de l'ACNUR, més de la meitat de les persones refugiades al món, un 53%, procedeixen de tres països, Síria, Afganistan i Somàlia. Europa no és, ni molt menys, la seva principal destinació. El 86% d'aquestes persones són acollides en països com Turquia, Paquistan, Líban, Iran, Etiopia i Jordània. Hi ha raó perquè, esclar, som muçulmans, igual que ells. Clar, però de totes maneres també tenen molts ganes d'anar-hi a Europa. I ara Europa s'ha girat en contra. Bé, continua, Lina, aquí. La crisi dels refugiats és, en realitat, la crisi d'Europa dels valors. Fins ara, la resposta donada per la Unió Europea ha estat completament insuficient, poc coordinada i insolidària. La conseqüència d'un sistema comú d'asil sembla cada vegada més inassolible. Els països de la Unió Europea no estan actuant sobre la base dels tractats internacionals i europeus, ni en coherència amb els valors funcionals fundacionals de la Unió Europea pel que fa a la solidaritat i el respecte dels drets humans. I després dels darrers atemptats terroristes, la Unió Europea no hauria de caure en la temptació de tancar encara més les seves fronteres amb l'excusa de la seguretat. Bé, a més a més, en aquests moments, ja hi ha dos països, Dinamarca i Suïssa, que tenen projectes de llei per retenir part dels pocs diners que portin els refugiats i les seves pertinences de valor per contribuir a les despeses que ocasionin durant la seva estada. Jo, personalment, em sembla d'una manca d'humanitat enorme. Però, escolta'm, això ha passat amb totes les guerres, perquè, per molt que escriguin i per molt que diguin, els refugiats, com van fugir d'aquí, que van anar a França, com els van acollir? Perdona. Fatal. I això no ha canviat. Fatal. Això segueix exactament igual. És una llàstima, perquè no tenim cura. O sigui, en cart pròpia ho sé. Ho parlo, ho parlo. Sí, en cart pròpia ho sé. Seria possible si haguessin actuat, per exemple, l'ONU fes el que ha de fer. L'ONU, que són totes les nacions del món, haurien de preocupar-se que aquesta gent allà estiguessin segures. Però com han d'estar segures, si els seus mateixos dirigents els bombardeixen, o els han tancat aquesta gent que s'ha mort de fam. O si no els empenyen a marxar. No els empenyen els que poden marxar. Doncs se'ls haurien de protegir militarment, però que es poguessin quedar allà i menjar i viure bé en el seu país. Això és el que haurien de fer. La major part d'ells voldrien quedar-s'hi. Esclar. Qui vol marxar de casa? I Europa, desenganyant-se, encara que fossin tots tan boníssims, tots els països, el que no podem és admetre que vinguin 150 milions d'africans i d'allò. És impossible. Això ha passat també aquí a Catalunya, que en poc temps va augmentar la població un milió de persones. I va ser una mica feixuc, perquè no és igual 6 milions i escats que 7 milions, gairebé 8. I, clar, les coses són com són. I si una gent diu amb una altra que allà s'està molt bé, és un efecte llamada. Efecte llamada. I escolta'm... És difícil, perquè segueix igual enrere d'any, enrere d'any... El ideal fora que no hi haguessin guerres que foragissin a la seva gent de casa. Això sí que seria ideal. Bé, potser ja hem arribat al final, no? Ens acomiadem. Bé, saludem el Joan Chirivella, pobret, que es millori d'aquesta febreta que li ha donat. I allò escalforeta de febre que deia el Ramon Muntaner amb les seves cròniques d'un rei que es va morir d'escalforeta de febre. I bé, doncs, s'ha acabat. Fins el proper dimecres, o bé, en segona audició, el dissabte. Passi bé a tots. Passi bé. Bona nit o bon dia. Bona nit i bon dia. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha apagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure un d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un...