Solidaritat, cultura i Vall d’Aran a Ràdio d’Esvern

posava tota la tasca que porta a terme l'Església amb els diners que portem els creients. De tots els temes expressats, destaquem els que podem considerar que tracten més a fons les necessitats de la societat actual, que passa la pitjor crisi des de fa dècades. Diu, en això invertim els nostres recursos. L'atenció als més pobres i als marginats és una de les tasques prioritàries amb càritas de la nostra església. Durant aquest any 2013 s'ha produït la Constitució Formal de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat. Amb una estructura que es va reforçant a través de Càritas, s'han dut a terme els programes següents d'ajuda i promoció dels més necessitats. Assistència primària, tercera edat, drogodependents, formació per a assistents socials i voluntariat, estudis de sensibilització i estudis socials, prevenció de la infància marginada, acollida d'estrangers, immigrat, etcètera. A les diòcesis catalanes hi ha nombroses residències de gent gran que acullen a molts centres de dia. S'atén també a casa seva les persones que ho necessiten. Els malalts. El món dels malalts és un dels més importants per a la nostra església. Per això, a cada parròquia s'organitzen visites als malalts i s'atén als professionals de la salut. Hi col·laboren moltes persones voluntàries. Acollida a totes les institucions de l'Església es fa una gran tasca d'acollida, atenció i assessorament de totes les persones que ho necessiten. En els darrers anys s'incrementa la dedicació als immigrants estrangers i a les famílies afectades per la crisi, proporcionant-los pisos de renda social. Crec que aquest és un tema que realment no es valora prou per al públic en general, que sempre pregunta i per què volen el dia de Germanó l'Església, que no té cèntims. Hem de fer propaganda de tota aquesta bona tasca social que és immensa. Evidentment que sí. No es podia imaginar Pasolini que tants anys després seguiria sent un drama la qüestió social. Ell la denunciava i avui segueix més vigent que mai. Sí, sí, i tant. Bé, hem arribat als moments finals de Veus de la parròquia. Avui amb les veus de Joan Algarra... I Pere Uribe. I el control del so i les músiques en Marc Pere Arnau. Us esperem en aquesta sintonia, Ràdio d'Esvern, el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts onze del matí. Fins aleshores a tothom, molt bona nit o molt bon dia. Adéu-siau. You'll be a woman soon I love you so much Can't count on the ways I've died for you girl And all I can say is He's not your kind Never get tired of putting it down And I never know when I come around That I'm gonna find Don't let them break up your mouth Don't you look good You'll be a woman soon. Please come take my hand. Girl, you'll be a woman soon. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Fins demà! Sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Juxt, 98.1. Seixanta i més. I com ens agrada a les persones grans veure la lleugeressa i agilitat dels joves, veient els cars de coixinets lliscant carrer freixes avall, ens venia a la memòria els tips de saltar i córrer, nedar i fer carreres en bici, quan tenien pocs anys, això s'hauràs tu. I el cos mai no en tenia prou i ens demanava marxa, perquè jo no he anat mai en bici, ni he nedat mai tampoc. Alça, però no ho diguis, que els oients no ho saben. Però devies saltar corda i córrer com una d'aina. Pujar els arbres, tirar piedres i tot el que vulguis, i saltar la xerranca. Bueno, mira, tot. El que es feia al meu barri. Exacte. El que passa és que aquí cal dir que el saltar i córrer no ho fem amb la mateixa velocitat, però al nedar i anar en bici hi ha moltíssima gent de la nostra edat que ho segueix fent. A mi ara anar en bici em fa molta por perquè no tinc reflexes i m'atropellarien de seguida o em tiraria damunt d'algú. Home, jo sí que faig bici ara. Ara, a mi no em tira ningú. Estàtica. Ah, però això no és el mateix clar. Home, és igual, a l'exercici el faig igual, eh? Ah, no, jo estàtica també en faig, també en faig a la piscina i al gimnàs, i nedar, sí, nedar cada dia. Tu has nedat tota la vida. Nedar cada dia, i així tinc la veu, no?, que entre el cloro de l'aigua i els miniclimes que hi ha a totes les piscines, passes per un passadís i hi ha corrent d'aire, per un altre fa calor, per l'altre fa fred. Això mateix, i després de la calor intensa que hem tingut la primera quinzena del mes, El dia 15, concretament el dia 15, ens banyàvem a la platja i feia calor. Calor, calor. I el dia 16 feia fred. I tant. Que està tothom fet una cafetera turca. Hem passat d'estiu a hivern sense tardor. Sense tardor. Però bé, no ens podem aturar la gent gran. Mentre hi ha vida, cal ser-hi amb la màxima intensitat. Si la natura és plena de vida i coneixement, què no farem als avis amb la nostra experiència, sempre que aquesta sigui amb la reflexió que l'acompanya? Això fa falta. La reflexió, l'enteniment. Perquè l'experiència, per si sola, no serveix de res. No, no, no. Ara, la reflexió que acompanya aquesta experiència... El raonament, clar. El raonament, clar, potser sí... Mentre caminem i nedem i ens movem a la mesura de les nostres forces i seguim fent tot allò que ens agrada, és perquè el cor encara batega en ganes. Som joves, desperit, i anem a 100 per hora com un car de coixinets. Encara me'n recordo la primera vegada que vam fer la baixada del carrer Freixas. Sí, perquè aquest cap de setmana ha sigut la trenta-setena vegada que s'han fet els cars. I tant. Malauradament, com que el temps no va acompanyar la setmana anterior, aquesta no és que hi hagués un bé de Déu de públic, per dir-ho d'alguna forma. A més, és que feia fred. Feia fred. És que feia fred per estar-se al carrer. No feia gràcia. Bé, doncs, un dimecre més ens trobem a la sintonia de Ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, on podeu dir-hi la vostra, en viu i en directe, trucant aquí, al programa 60 i més, tan senzill com marcar el 93, 3.72, 36, 61, des d'ara mateix i fins a les 9 del vespre. Molt benvinguts, oients d'Esvernians. Passen 7 minuts de les 8 del vespre. Avui és dia 27 de novembre i és el 331è dia de l'any del calendari gregorià i queden, per tant, 34 dies per finalitzar l'any. Espero que avui ni l'ordinador ni les meves neurones hagin fallat i hagin fet bé la compta, que el dia passat em vaig equivocar lleugerament. D'una setmana, només. Bé, si només és d'una setmana. Ai, hosta, què és això? En la immensitat del mar. I en la immensitat del temps. I de l'espai. I de l'espai. Doncs aquí ens teniu a la vostra disposició tant la Joana Algarra, també havia de venir la Montse Larrea, no sé si era la combinada d'avui, però no sé si l'he donat temps a venir, sinó la sentireu demà a just a la fusta. Ah, jo mateix. Aquí s'hi tenim és en Marc Pere Arnau, o jo mateix, Pere Oliver, amb tantes ganes com sempre d'explicar-nos coses a través de les ones. El 3er novembre, el literari de Sant Just s'apropa a la seva fi amb un recital poètic amb tas de vins el proper dissabte, dia 30, a les 6 de la tarda, a la sala Piquet de la Taneu. Que anirà càrrec d'en Jaume Pons a l'Horda. Bé, i és el moment de felicitar a totes i a tots els que celebreu el vostre sant aniversari. I tot seguit, no, tot seguit anava a dir que la nostra convidada ens faria un resum del llibre que va presentar Mario Serra, que em penso que es titula Plans de Futur, que va venir a Mario Serra el passat dijous dia 22. Sí, sí, sí. Ella va quedar que aniria a prendre notes perquè ni tu ni jo podíem anar-hi. Exacte, nosaltres teníem altres aferts, estem tan ocupats, la gent gran. Jo havia d'anar a serveis socials a l'Ajuntament i tu també tenies la teva feina. Jo tenia l'assemblea al Cercle Artístic de Sant Lluc. Ui, i si no hi hagués anat m'hauria perdut coses molt... Molt interessants. Molt importants, i tant que sí. Però bé, sobre plans de futur, ja dic, us en parlarà demà la Montse de Rea... I ja va poder anar-hi. Sí, i a més en altres programes d'aquesta casa n'han parlat d'aquest llibre. I el mateix Màrius Serra el teniu cada dia a La Vanguardia i a TV3. Només posant a la web Màrius Serra, posant a l'ordinador, ja ens parla de plans de futur i de tots els seus llibres i els seus articles. Bé, avui és festivitat dels sants fecund i primitiu de Lleó, màrtirs, Sant Virgili de Salzburg, bisbe, i dissabte, que sortim en segona audició, Sant Andreu. Si ens diu espriu que hem viscut per salvar-vos els mots, l'Ono Masticó ens recorda que Virgili ve del llatí del poeta romà i Andreu, ve del grec i significa viril, masculí. A la Bíblia ens explica que Andreu és el primer apòstol, pescador i germà de Pere. Molt bé, posem una miqueta música. Música Fins demà! I ara esdeveniments que van tenir lloc un 27 de novembre. Tal dia com avui de l'any 399 al Vaticà, a Roma el conclave proclama el papa Anastasi I. Més proper tenim el 27 de novembre de 1876 a Barcelona quan s'hi funda l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques que l'any 1890 es constitueix en Centre Excursionista de Catalunya. Es veu que això, quan parlaven que era només per científics, es devien esbarar i no hi devia anar gaire gent. Quan van dir, no, que és anar d'excursió, llavors ja molts hi devien apuntar. I tant. Recordeu allò del protectorat al nord del Marroc? I tant que sí. Més d'un hi vam anar a fer el soldat. Doncs va venir d'un conveni signat pels governs de França i Espanya un 27 de novembre de l'any 1912. A Espanya li fou concedit ocupar un territori a Sidi Ifni batejat amb el nom de Santa Cruz de Mar Pequena, a més de les regions del Rif i Llebala, la de Tarfaya i el Sahar Espanyol, i conservar les ciutats de Tetuán, Ceuta i Melilla. La marxa verda a través del desert, que realitzaren 300.000 colons i 25.000 soldats marroquís, organitzada pel rei Hassan II des d'un despatx de Londres, i amb el suport del govern dels Estats Units d'Amèrica, va ser el pas definitiu per la independència del Sàhara. La marxa verda va tenir lloc també un novembre, però de l'any 1975, i molts saharauis van sortir del foc per caure a les brases. Com és ben sabut, avui Espanya només conserva al nord d'Àfrica les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. La gent que hi hem estat, com en Carles Hernández o jo mateix, que en el seu dia vam fer l'Emilia Melilla, ens dol i de quina manera que en una ciutat tan preciosa, amb tres cultures diferents, que sempre s'han portat bé durant molt de temps, la cristiana, la musulmana i la hebrea, pateixi ara aquest dolor tan gran de veure aquestes tanques amb filferros. I a més, allà on queden enganxats molts dels pobres immigrants que venen enganyats de més enllà del desert. I que tot un senyor ministre ha dit... que solo es una técnica persuasoria. Ostres, enganxar unes ganivetes que quan intentes passar tallin cames i braços, amb talls de 5 centímetres de profunditat, és una estratègia persuasoria? Molt persuasoria, precisament. I precisament excessivament persuasoria, no? Sí, sí. I que no frenarà, perquè la fam i la desesperació... O bé la il·lusió de fer una vida millor. A vegades, aquelles persones dintre del seu ambient estan bé, diguéssim, però el desig de progressar fa que la gent agafi camins molt dolorosos. I tant. Bé, recordem que també va ser un 27 de novembre, però de l'any 2004, quan a Guadalajara, a Mèxic, Pasqual Maragall hi inaugura la Fira del Llibre, que sota els auspicis de l'Institut Ramon Llull Té la cultura catalana com a convidada d'honor. Van visitar aquella fira unes 450.000 persones. I quatre anys va fer ahir que dotze diaris catalans van publicar un editorial conjunt sota el títol La dignitat de Catalunya vers la sentència de l'Estatut en mans del Tribunal Constitucional. Diferents mitjans de comunicació es van sumar a la iniciativa. Pràcticament totes les ràdios i diaris i televisions de Catalunya. Sí, i tant. I com sempre, amb els diaris en contra, ja sabem quins, no? Oh, i tant. Els de la caverna. Els de la caverna. I d'algú que va dir, és que lo hemos cepillado bien cepillado. Sí, exacte. I sabem qui era. Veig que havies posat acento andaluz. No, ja. Més que el té. Em li has puesto la voz como de un Alfonso Guerra o algo así. Algo parecido, ¿no? Sí, sí, sí. I 70 anys va fer també ahir de l'estrena Hollywood de la pel·lícula Casa Blanca, dirigida per Michael Curtits i protagonitzada per Humphrey Bogart, Ingrid Berman i Paul Henry, va obtenir un èxit immediat que ha perdurat des de la seva estrena l'any 1942. Un moment. Marc, aviam si amb aquests disquets que tens per aquí trobes la música Casablanca, en el de pel·lícules. Aviam si em recorda aquesta ofemèrica. I mentre el Marc ho està buscant... Digues la data. No, no, és que recordo com a data curiosa que Ovidi Montlló va doblar a Bogart per la televisió valenciana. Això ara és actualitat, perquè precisament la televisió valenciana... Deixarà de funcionar. Deixarà de funcionar, o sigui, que hauríem pogut posar Casa Blanca amb la veu d'Ovidi Montlló doblant a Bogart. Bé, doncs, escoltem una música que és Casa Blanca. Casa Blanca Bona nit. Fins demà! Aquesta era la música de fons de la pel·lícula, no El correr del tiempo, no, no, és la música de fons, i realment és en el moment que tothom canta la marcellesa en el bar del protagonista, és posar els cabells de punta. En el bar de Ricky, i no és la que diu, i ara torna-la a posar, Marc, ai no, que era Sam, no era Marc, Marc la posada, el que deia Bogart al final és torna-la a tocar. Això ho deia l'Ingrid Bergman. L'Ingrid Bergman ho deia. I quan el Ricky la sent, quasi l'escanya. Bé, doncs, continuem. Neixements que van tenir lloc tal dia com avui. A Medina del Campo, reina de Castella, l'any 1380. Fa dies, eh? Ferran I, rei de la Corona d'Aragó. A Ossala, a Suècia, el 27 de novembre de l'any 1701, naixia l'astrònom Anders Celsius. Va ser tot un expert observant aurores boreals en diversos punts de l'hemisferi nord. L'aurora boreal rep aquest nom en referència a la deessa romana Aurora i el seu fill en representació dels vents del nord. O sigui que l'Aurora i el Boris li van donar nom a l'Aurora Boreal. Això mateix. Quines coses tenien aquests astrònoms. Jo és que m'he recordat d'aquest senyor perquè quan maquetava la història de la ciència editada per Planeta va fer grans descobriments aquest ciutadà. Estrelles i... Sembla mentida, eh? I amb els mitjans tan minsos que tenien al seu abast. Déu-n'hi-do al segle XVIII, els telescopis que havien inventat ja, però uns models que eren una meravella per l'època aquella, una meravella. I a més, la seva capacitat de deducció els va fer descobrir coses que d'altres han confirmat després. I bé, un altre 27 de novembre de l'any 1873, naixia a Barcelona el poeta i escritor noucentista Geroni Santner, Molt conegut en el seu temps per les seves lluances de l'esperit i de la terra, va deixar obres importants com el Reial Medaeros o la Oda a Salomé. Pocs anys després, el 27 de novembre de 1891, un altre notable poeta arribava al món, dels anomenats de la generació del 27, Pedro Salinas, nascut a Madrid i represaliat pel franquisme, ens ha deixat una obra extensa i radiant d'humanitat. Poemaris com «Seguro azar», «La voz a ti de vida» o «Todo más claro» són avui llegides arreu del món. També nosaltres, al final del programa, llegirem algunes paraules d'aquest brillant escriptor. He buscat també algun poema de Geroni Santner, però hauria hagut d'anar a la biblioteca central o a algun lloc. Perquè és més llunyà, clar. No, no perquè sigui llunyà, perquè n'hi ha que són més llunyans, per exemple, Horaci, i n'és ple l'ordinador de poemes seus, però de Geroni Santner, o jo no ho he sabut trobar. Bé, sí he vist que hi ha molts llibres d'ell publicats... Però l'obra no és specificada, no? No, no, l'ordinador em dona la data de les llibreries on els puc trobar. Ah, molt bé. Però el que no he trobat és els seus poemes reproduïts. Un altre dia, buscant-s'ho potser més calma, ho trobi en algun lloc. Segur que n'hi ha algun de penjat en algun lloc, però avui no l'he trobat. Potser perquè estem encara en ple novembre literari, trobem tants escriptors a les Mèrides, ja que un 27 de novembre de l'any 1924 neixia a conjunt a Bèlgica el també escriptor, fiòleg, poeta i dramaturg Gaston Comper. I de la literatura passem al cinema i les arts marcials, ja que un 27 de novembre de l'any 1940 naixia a San Francisco, a Califòrnia, lector i esper lluitador de Kung Fu estatunidenc d'origen xinès Bruce Leach. Reconeguda figura i renovador de les arts marcials, Bruce Lee va dedicar tota la seva vida a millorar aquestes disciplines, buscant la perfecció i la veritat. Recordem que el seu fill Brandon Lee també va ser un expert lluitador d'arts marcials, però de vida molt breu, ja que va morir durant el rodatge d'una pel·lícula. Bé, recordem finalment algun personatge que va deixar aquest món del dia com avui. Un poeta clàssic i mestre de poetes, que per cert ja vam llegir d'ell l'any passat, coincidint amb el dia del seu naixement. Avui coincideix amb el dia de la seva mort. a la ciutat de Roma l'any 8 abans de Crist. I en data més propera ens deixaven el pintor valencià neoclàssic Joaquim Oliet l'any 1849 i l'arquitecte Joan Pere Segura el 1972. I també donem el nostre condol a familiars i amics de tants veïns del nostre poble que ens han deixat aquests dies horrorosos, amb poc molt temps, amics, veïns, de totes les rodalies del nostre poble. Però amb un cercle molt, molt justet. No, però és que no només d'aquí, és que jo d'altres àmbits també, de l'associació d'autors de plòmics i del cercle de Sant Lluc, o sigui, de totes les associacions on un pertany, aquests dies hi ha hagut una quantitat... Clar, és per això que dèiem que el 15 et banyaves i el 16 et glaçaves. Aleshores, a totes les persones grans i plenes d'enfermetats, i altres que són joves també són tan malalts, doncs aleshores els ha arribat... Aquesta ha sigut una setmana dolorosa. Molt dolorosa. Aleshores... Molt dolorosa. Doncs hi ha dies que tens tants enterraments per anar que al final, en lloc d'anar a un enterrament, el que vas és en una celebració, entres en una església i pregues per tots. I pregues per ells. Sí, sí. Posem una mica de música. Espai cultura. Molt bé. T'ha quedat brodat. Tan brodat com els va quedar. El cor l'opom de flors. L'altre dia... La maquinista. Feia temps que no havia sentit. La maquinista tan ben cantada. Tot reconeixent que hi havia molts membres nous al cor, perquè han entrat últimament una gran quantitat de cantors nous. Però és que ho van fer tan bé, tan bé, que jo vaig quedar estorada. Doncs mira, a mi també em va agradar molt com els hi va sortir Marina de Terrandills i New York, New York. Però és que la maquinista va ser fantàstica. Bé, també no cal dir el grup de Can Gregorià, que també ens va deleitar, i també l'Orfeó, en la seva intervenció, una mica accidentada. Sí, sí, jo des d'aquí jo voldria felicitar en Ramon Moragas, perquè realment aconsegueix... Ah, sí, el director de Can Gregorià... Aconsegueixer, tanques els ulls i et trobes en plena celebració. Sí, sí, sí. A la persona que li agrada el can Gregorià és que realment et quedes transportat. Bé, i l'Orfeó Enric Morera dintre que va ser una mica accidentada, que no va poder seguir el... Sí, no va poder venir el director Emili Forté a causa d'un familiar que va tenir un accident, alguna cosa d'aquest tipus. Aleshores van canviar el repertori, però... També, clar, estan tan acostumats, no fan tan bé. Van estar esplèndis, perquè estan acostumats, ho fan molt bé, i com sempre... Quan un orfeó vol impactar el públic, canta els segadors i ja estem tots en peu. Sí, no, no, més a més, és que la directora accidental, la senyora López, és que ho va fer fabulosament bé. Bé, doncs ja hem fet una mica de ressenya d'aquest concert que vam anar l'altre dia. Bé, doncs, seguim amb la cultura. Seguim. Bé, en plena revolució digital i coincidint amb el centenari de la càmera leica, el Cercle Artístic de Sant Lluc mostra una exposició de Francesc Serra, de retrats dels socis fundadors de l'entitat. Només fins dissabte vinent, dia 30, teniu temps d'admirar aquests esplèndis retrats en blanc i negre, fets amb càmera de rodet i revelatge químic, tal com es feia a principis del segle XX, amb una precisió formidable. És molt curiós que fas una fotografia d'ara fa 10 o 20 anys i queda esborrada, i aquestes que tenen més de 100 anys... No, i a més a més que s'ha de calcular la llum, la distància, el disparador, tot, però que bé que els hi queda. A la mostra podem veure quin aspecte tenien en plena joventut els germans Joan i Josep Llimona, Antoni Gaudí, Joan Miró, Joan García Junceda, Josep de Togores, Ricardo Piso, Feliu Elias, Sebastià Junyent i tants altres pintors, escultors, arquitectes, gravadors i dibuixants de l'època. Però és una cosa fantàstica, tots aquests personatges. Sí, i molts més, eh? Aquí faríem ara un llistre de telèfonos, però aquí necessitat una varietat perquè és que és curiós que la gent que va fundar Sant Lluc hi havia arquitectes del nivell d'en Gaudí, hi havia pintors intimistes del nivell del Joan Llimona, escultors exuberants com el seu germà Josep Llimona. Fins a quina cosa curiosa. L'un, perquè a més els dos tenien una gran espiritualitat, però un l'expressava a través de persones sempre recollides i vestides de negra. Sí, i l'altre, exuberants. Senyores esplèndides. Amb una nuez exuberant, tant de senyores com de senyors. Per esculpir el treball va fer un noi despullat amb un martell a la mà, lluint un tors esplèndid, i a més li donava un toc cantallut. No, no, de vida, de vida. Semblava que estaven vius, eh? Molt cantallut en els homes, els feia molt virils, i molt femenines i delicades les noves. era un magnífic, i de Gaudí no cal ni ni parlar-ne, però és que hi havia ni notaires com en Junceda, el Ricardo Piso, i alguns que es van dedicar a la crítica d'art, com el Sebastià Junyent. Molt bé. Bé, per si algú voleu anar-hi, ja sabeu que hem dit que s'acaba aquest cap de setmana, el dia 30, I el cercle és molt a prop de la catedral de Barcelona, el carrer Mercadés número 42, a tocar de l'avinguda Francesc Cambó, al costat de la plaça d'Antoni Maura i a pocs metros de l'estació d'Urquinaona, metro línia 1 i línia 4. I si sou amants del teatre i la bona música, teniu encara tot el mes de desembre i fins al Dia de Reis per gaudir del formidable espectacle que podeu admirar al Teatre Tivoli de Barcelona. La història dels cantants de la família Trap, Sonrises i Làgrimes, escrit per la mateixa Maria Bontrap, que va viure a Salzburg amb el seu home i els seus fills, És el fil argumental d'aquest musical que ha voltat més de mig món des que es va estrenar a Broadway el novembre de 1959. Fa, doncs, més de 50 anys que s'està representant davant els públics de diverses generacions i de totes les cultures. La versió que podem veure al Tivoli és la mateixa que es va estrenar a Madrid i que seguirà de gira per diverses ciutats espanyoles i d'Amèrica llatina. Dirigida per Jaime Azpilicueta i amb una brillant actuació de Sílvia Luquetti, Joan Crosas. Que està fantàstic! Sí, però no va actuar diumenge passat. Per què? Que li va passar? suposo que ens van explicar que per qüestió de dolor, un brot de dolor, no sé si de lumbar o alguna cosa d'aquestes, que l'edat no perdona, i clar, jo quan vaig veure sortir el Capità Bontrap i vaig veure, dic, ostres, Joan Crosas té 30 anys més jove, el substituïa David Castedo, que per ser ho va fer molt bé, però jo el vaig veure tan jovenet, jo m'esperava, clar, jo esperava que sortís el Crosas amb aquella veu que té tan fantàstica. i reconec que David Castelo també ho va fer molt bé, però, clar, és un altre registre i és una altra manera de fer, no? També hi actua Loreto Valverde, Àngels Jiménez i molts altres cantants actors. L'obra no deixa indiferent a ningú. Números musicals com el Do Remy o Edelweiss els coneixen de memòria fins als nens més petitons que van a les escoles de música. I ja que parlem de música, què et sembla? Si felicitem l'Orfeo Enric Morera, el cor l'opom de flors, ja ho hem fet abans. Sí. I bé, ara també recordem una mica a... Sonrises i làgrimes, no? Sí, la recordarem ara perquè, a més, la meva esposa, Carme, diu, m'agradaria que em dediquéssiu al Do Re Mi. Doncs ja te'l dediquem, Carme. A veure si el Marc ens ha trobat el Do Re Mi o un altre de sonrises i làgrimes. A veure si el Marc ens ha trobat el Do Re Mi o un altre de sonrises i làgrimes. Now, children, do, re, mi, fa, so and so on are only the tools we use to build a song. Once you have these notes in your heads, you can sing a million different tunes by mixing them up, like this. So, do, la, fa, mi, do, re. Can you do that? So, do, la, fa, mi, do, re. So, do, la, ti, do, re, do. Now, put it all together. Good. Aquesta és la versió en anglès que hem pogut captar de la xarxa, però correspon a The Sound of Music, que és el títol original de l'obra. Tal com es va estrenar el 1959, es diu així, la versió espanyola es diu sonrisses i làgrimes. Però la versió que han passat a totes les nacions de parla hispana. Exacte, i la que ha trobat el marc a través de l'Spotifei. Aleshores, nosaltres... Posarem, potser el dia que ve o d'aquí uns quants dies, la versió autèntica perquè la venen al vestíbul del Teatre Tivoli. La de sonrisses i làgrimes cantat pels actors que la fan al Tivoli. Nosaltres hem donat la versió americana, que és la que hem trobat avui. Això mateix. Bé, continuem amb la nostra cultura. hem visitat una exposició fabulosíssima, jo ho dic fabulosíssima perquè a mi els impressionistes m'encanten. Poses sempre uns super relatius que són molt subjectius, perquè són els teus. Jo estic explicant les coses com a mi me'n sembla, però és que realment a Caixa Fòrum... Ho comparteixo, a mi també m'agrada molt l'impressionisme. A mi l'impressionisme m'encanta. De la mateixa manera que m'agrada, i a més, això, aquesta teoria l'altre dia em va fer molta gràcia, que grans mestres del dibuix que han fet cursets a Sant Lluc recentment... diuen això també, que el primer tras del llapis o la primera pinzellada és la que dona força i expressió. Llavors l'impressionisme capta això, que el tras és molt autèntic, és molt sentit. És el que en aquell moment impressiona el pintor, el primer tras. Després allà s'afegeixen més. En canvi, al dibuix molt ben acabat i a les pintures molt ben acabades, els impressionistes els deien que no els agradava allò perquè ho trobaven Relamido, com es diu? Relamido en català rellapat. Molt acabat. No t'ho sabria dir. Però era un tema preciosista. Exacte. Bé, doncs recordem que Caixa Fòrum és Casa Ramona i està, és la secció del Centre Social i Cultural, està a l'Avinguda de Francesc Ferrer i Guàrdia. És obert cada dia als horaris de dilluns a divendres de 10 a 20 hores i els dissabtes i diumenges de 10 a 21, tancats els dies 25 de desembre i 1 i 6 de gener, naturalment. La carretera que puja a l'exposició, cantonada Carremen. Això mateix. Pujant a l'Avinguda Maria Cristina Amunt, a la que tombes a la dreta i et trobes a casa Ramona, ja veus. Ja està, si es veu des del carrer. Es veu des del carrer. Bé, parlem del Pissagó, que és humil i colossal. Amb aquests mots va definir, pot ser sant, l'obra de Camil Pissagó. A París va morir el 1903 i és una de les figures fonamentals de l'impressionisme i una de les menys conegudes. Va ser mentor del grup, va redactar els estatuts de la cooperativa d'artistes que va impulsar les exposicions impressionistes i va ser l'únic pintor que va participar a totes. entre els anys 1874 i 1876. I jo el vaig descobrir al Museu del Gelser, que jo no el tenia molt conegut, i dic, però si és preciós, aquest home pintant. Veus, en canvi, jo vaig veure Madrid. Però és perquè les exposicions aquestes són itinerants i que Ja Fòrum les va portant per diferents llocs. El que consti que procedeix de fons i també de molta gent particular. Ja ens diu que aquesta és la primera retrospectiva de Pissarro, o jo no ho sé pronunciar com tu, jo deia Pissarro, que és present a Espanya i se centra en el paisatge rural i urbà que domina d'una manera claparadora la seva producció. Reuneix 67 olis, procedents de museus i col·leccions privades, que permeten reconstruir la trajectòria d'aquest artista precursor. Sobretot el paisatge. Els temes urbans també les tracta, però els paisatges són fantàstics. Bé, també recordem... Perquè li agradava molt la datura. Sí, sí, sí. També recordem que al voltant d'aquesta exposició hi ha moltíssimes activitats. O sigui que només que demaneu un tríptic d'aquests tan macos, que també publica Caixa Fòrum, us podreu assabentar de totes les activitats que hi ha. Molt més senzill entrar a la web de Caixa Fòrum. També, també. Entreu a la web de Caixa Fòrum i teniu totes les activitats. Sí, sí, i ara continuem amb pintura també, perquè aquella casa, que és gairebé com si fos la meva, que és la Sala Parés, presenta una exposició fabulosa del Ramon Moscardó. Aquest és més en plan interiors. És una miqueta naïf, no? Sí. Ell s'enfadaria molt si li diés naïf. No, naïf no, però té el seu estil. Però té un estil molt dolç, no sabria definir-lo, perquè no sóc crític d'art. Molt moscardó, molt diferent del seu germà. El seu germà potser és més de paisatges, d'espais oberts, i amb tons més clars, i ell fa més interiorisme, però bé, no està va. Si visiteu l'exposició de fotografia que hem dit a baix de Sant Lluc, aleshores jo et proposo un recorregut que també està molt bé, que és el lloc d'anar en metro fent servir la línia 1 i baixar a Urquinaona, és anar amb el just metro i fer servir la línia 3. Baixar l'Iceu i aleshores entres per Cardenal Cassanya, que arribes a la plaça del Pi... A l'esquerra tens el carrer Patritxol, i quan hàgiu visitat des del carrer Patritxol, llavors tira el carrer de la palla enllà, traspasseu la via Laietana, passant primer per la catedral, o sigui, si agafeu tot un matí o tot un dia, imagina't si es podeu visitar la catedral. Un recorregut fabulós. Després, al costat de la catedral, a l'esquerra, on hi ha la Pialmoina, hi ha exposicions. Després teniu el Museu Marés, el Museu d'Història de la Ciutat. Hi ha un recorregut fabulós. I aleshores, si us queda, com es diu això, us queda folla, no? Us queda ànim, doncs es pot seguir pel carrer... Quin és el carrer que segueix? Francesc Cambó. I a l'esquerra està el carrer Mercadés i està Sant Lluc. que us queda encara més ànims. Enfront tenim el mercat de Santa Caterina, el traspasseu, i passat Santa Caterina teniu el Born, amb la gran exposició, amb la gran mostra de la Barcelona. No, que tenim una sortida al Born, la gent gran, el dia 18 de desembre. O sigui que ho passarem, fabulós. Molt bé, no? Perquè anem al Born a veure la Barcelona, la Ciutadella, tot el recorregut. Bé, però no deixem el carrer Patritxol perquè la sala parés i ja, si no teniu gaires sentiments, podeu veure l'art que és el millor regal. Obre gràfica. Llavors ja són les reproduccions, però està molt bé. Lito Market, litografies, gravats originals, de més de 40 artistes. I, clar, econòmicament és més assequible. I un bon regal. Això per si voleu comprar, adquirir-ho o regalar, evidentment. Sí, sí, és un bon regal. I si voleu només badar També ho veus També pots entrar a mirar i pots prendre punts Sí, és l'espai segon que és a dalt, el primer pis Bé, posem una mica de música Gràcies. Bé, què és això que volies parlar del tecle sala? que és un lloc que m'encanta, a mi el Tecle Sala. Ah, molt bé. El Tecle Sala és un lloc preciós i que és un altre recorregut, evidentment, no és el centre de Barcelona, sinó l'Hospitalet de Llobregat. L'autobús a l'EL10 per a prop, no? L'EL12. L'EL12. L'EL12. Quan jo agafava l'EL10, feia un altre recorregut. Amb l'EL10 també es pot anar al Tecle Sala, però s'has de caminar més, però l'EL12 deixa davant mateix. L'EL12 s'agafa a la plaça Maria Cristina, o sigui que es pot anar amb el 63 o amb el just metre. Ah, però l'EL10 el que fem aquí és injust. No, no, dic l'L12, l'L12. Però és que para davant del tecle sala. Però t'has d'anar a buscar-ho fora d'aquí i l'L10 ja para aquí Sant Just. Però dic que deixa molt lluny el tecle sala, l'L10. Home, sí. L'has de caminar molt. Jo ho dic per la gent que no... I vi per anar a 63 i fet... transbors i tot això? No, que es va molt ràpid, es va molt ràpid, sí, sí, sí. Quina exposició hi ha ara? Ara n'hi ha una del Ferran Freixa, de fotografia. Com que hem parlat abans de fotografia, doncs una altra de fotografia. Però més que l'exposició, que està molt bé, jo la vaig trobar molt interessant, tinc aquí el catàleg i està molt bé, és l'espai, el tecle sala en sí, que és molt, molt, molt atractiu. Hi ha una biblioteca preciosa, si pots passar moltes hores... i et pots consultar tots els llibres d'art que hi ha de fons. Si us heu perdut, per exemple, l'exposició d'Andrés Ràbago El Roto, que va ser una meravella, jo la vaig veure al Centre Cultural Conde Duque de Madrid, després va anar al tecle sala, i ara la podeu veure encara a la nau de... la Universitat de València, a l'Avinguda dels Terancers. Però al Tecla Sala trobeu un llibre, però un ladrillo, com deia aquell senyor que va presentar l'altre dia, un tot xarro, i hi teniu tot un catàleg amb tota l'obra de l'Andrés Ràbago en roto, que és el que fa als acudits del país, i de totes les exposicions que s'han fet allà. O sigui que t'aposentes allà a la biblioteca i ho veu i passa allà tot un dia llibres d'art. Bé, doncs ara en lloc d'estar assegut a caminar anirem a viatjar per Catalunya. I us convidem a que aneu, ara n'hi ha molta neu, si voleu esquiar, i si no, a l'estiu o a la tardor, podeu anar a la vall d'Aran, que és una sinfonia de colors d'un país que mira cap al nord. Mira que nets despitosa, eh? El dia passat baixant en cars de coixinets i ara vols anar a esquiar a la vall d'Aran. I baixant en cars de coixinets. Pobre de mi. I ho fem aquí asseguts des de la ràdio. Sí, i tant, i tant. Al voltant de la llar de foc, gairebé. Això mateix. El paisatge rural de l'Aran és marcat per un tipus de vida tradicional, una economia ramadera i d'autosuficiència que ha forjat també el caràcter i la identitat dels aranessos. L'epicentre d'aquesta manera de funcionar és la casa, nucli de residència familiar i alhora unitat de producció formada per quadres, pallers, bestiar i uns drets col·lectius d'aprofitament de les propietats comunals que anaven lligats a la casa i que es transmetien en el moment del matrimoni. De les diferents estructures de cases tradicionals araneses, destaquem l'Euvintage, una casa econòmicament forta, formada per un habitatge, un pati, unes bordes, un hort i un berger. Per conèixer bé un Euvintage, res millor que endinsar-s'hi. El que hem triat és el de so de Joan Xiquet, a Vilamós, convertida en ecomuseu. Només entrar al pati ens traslladem a una època on el bestiar és el centre de la vida, i tot hi gira al voltant. Després d'un llarg hivern als estables, podem imaginar-nos com els homes s'emportaven les oelles, vaques i cavalls a les primeres pastures situades als prats propietat de la família. mentre les dones s'encarregaven de les feines domèstiques, malgrat que molt sovint també feien tasques agrícoles. Entrem a la cuina i ens fixem en l'allar de foc, autèntic centre de la vida de la casa, i tot seguit ens crida l'atenció l'anomenat polader, una pica encastada al mur que té un forat al fons per desaiguar l'aigua bruta que servia per alimentar... els porcs, juntament amb les restes del menjar. També atreu la nostra curiositat un llit situat dins d'un armari encastat on dormien els avis de la família o bé els malalts. Continuem la nostra visita pel pastador, estança on es pastava i es feia coure el pa, tot i que també s'aprofitava per elaborar els productes de la matança del porc, O per fer la bugada, calparàs ment en el rosquer, una espècie de contenidor on es ficaven els llençols que després es netejaven amb aigua bollent i amb cendra. La ruta per la història de la vida arenessa continua al celler, a les cambres dels avis, de l'hereu i del capellà, amb una gran llar de foc que antigament havia estat la cuina familiar. A les golfes ens sorprèn l'aprofitament de l'espai adaptat a les necessitats de cada moment. A l'hivern s'hi assecaven i guardaven els aliments. A l'estiu servia com a dormitori dels Mossos que treballaven al camp. A les cases, els grans quadres i pallers allotjaven tot tipus de bestiar destinat a la venda. Les ovelles eren les més volgudes. Se n'aprofitava la carn, la llana i la llet, seguides de vaques i els cavalls. I en el cas que la família s'ho pogués permetre, també es criaven machos, bestiar que donava un bon rendiment. Molt a prop de les quadres trobem el berger, destinat als arbres fruiters i a l'hort, on es cultivaven tot tipus de llegums, com per exemple les mongetes, pèsols o llenties, i hortalisses, que juntament amb els cereals, les patates, i de tant en tant algun animal de corral formaven la dieta principal dels arenessos durant tot l'any. Tant la primavera com la tardor eren èpoques de certa calma, en els oficis del camp. La primavera era el moment de preparar els camps per a la sembra i així, a l'estiu, collir els cereals i els ferratges en què s'alimentaria el bestiar a l'hivern. La tardor era, d'entre d'altres, temps de fer llenya per mantenir viva la llar de foc a l'hivern. I un petit incís, com es pot anar a la Vall d'Aran en transport públic? Ai, això és més difícil. No t'ho sé dir. Jo hi he anat amb cotxe particular. És que jo no hi he anat des que tenia 17 o 18 anys i també m'hi van portar amb cotxe. Però imagina't si fa anys... Mira si fa anys que anava ajudant per fer un storyboard una localització de cinema perquè fessin una pel·lícula que es va arribar a fer i es va titular Verd Madur, i en català Ciega Verde, i la protagonitzava Carlos Larrañaga, no sé si te'n recordes, mira si parlo d'anys. I era per fer uns esbossos, unes localitzacions, que hi anava amb gent de Ràdio Espanya, amb Jesús Andújar, Manuel Lázaro, persones que tu devies conèixer. T'estic parlant dels anys... 50 del passat segle. D'anys, d'anys. En fi, doncs tornem a la molla, no, la mola es diu, no? A la mola de Salardú, on es pot veure el procés de transformació del blat en farina. També en aquesta època de l'any, o sigui, parlàvem de l'hivern, Molts membres de la família arenessa partien a França, Aragó, o a les terres catalanes tots cercant feina per alliberar la càrrega familiar i estalviar per comprar cereals insuficients a l'Aran o productes com oli, vi o sal que no es produïen a la vall. Una altra manera d'obtenir uns calerons a la comarca era treballant en molins fariners, fàbriques llaneres o serradores, i més tardanament amb l'activitat en la indústria minera o en la construcció de centrals hidroelèctriques ja al segle XX. Per descobrir els secrets de l'elaboració de la farina, des de la posada en funcionament de les grans pedres de moldre fins a la sortida del cereal transformat en farina, és obligada la visita a la Mola de Salardú, un petit molí fariner molt ben conservat mogut per la força de l'aigua. La fàbrica d'Eralan a Biela és una altra de les sorpreses de la vall. No sé si en arenès diuen Biela o Viella. Viella, no? No ho sé. Aranès jo no... És que jo vaig sentir parlar molt poc en aranès i sé que s'assembla al català... A vegades sí, a TV3 ja no sé en quin moment que fan un noticiari amb aranès, però no he tingut mai una qüestió d'escoltar-lo. Com que anava amb gent que només parlava castellà, pràcticament... No et vas indissar dintre de la parla? No, no hi va haver prou temps per poder copsar aquella parla. Després recordo que la pel·lícula es va fer en castellà, Ciega Verde, i vam fer una versió catalana doblada, que es deia Verd Madur, però que ho van fer actors catalans i parlaven a la manera del català de Barcelona, no? Parlaven adanès. Bé, doncs, suposo que amb aquesta mena de ressenya us vindrà molt de gust ara per esquiar, que està tot ple de neu. O bé, a la primavera, quan ja comences a estar tot verd i que és molt preciós. I per carretera, per on s'hi va? Has d'anar al Lleida Mumon i... A mi em van portar. O sigui, no fa pas gaire. Deu fer com uns 6 o 7 anys. És temps, però no ha variat pas gaire. El meu fill t'ho diria perquè ell, molt sovint, acostuma a anar-hi. Però no, jo no ho pot ser explicant. Ja ho miraré per internet, perquè si he d'anar amb transport públic, només agafar el 63 i anar-hi fins a Lleida... Que el 63 ja t'hi portava! No! No, 63 o el 157, i després un altre autobús, el 78 o el D20, no t'ho sé dir. Llavors anava un tren fins a Lleida. Llavors, per anar de Lleida a la Vall d'Aran, sé que s'agafa un autobús. Sí, suposo que sí, esclar. Has de saber la combinació que has d'agafar. Quan ets joveníssim, et lleves a les 5 del matí, tu agafes amb tot l'ànim del món i arribes allà a les 10 del matí. va dir, però ara em fa una mandra tan tremenda. Evidentment, per anar i tornar a bondir ara, impossible. No, això has de fer un cap de setmana llarg i, escolta'm, llavors tu passes divinament. Jo me'n recordo que la impressió quan vam passar el túnel I vam entrar a la vall, que el túnel era un dia grissot, proviscós. Sí, el túnel de Viella. Abans d'entrar, abans d'entrar al túnel, a Lleida havia estat un dia proviscós, lleig, grissós. I quan vam passar al túnel i vam entrar a la vall, que havia nevat, hi havia un pam de neu, i feia sol, va ser la impressió més extraordinària que he passat a la meva vida. A més, és impactant veure aquell verd. Jo ho vaig veure en primavera. No, no estava verd perquè estava tot blanc. Però ja et dic, tot relluent, semblava tot de plata. Jo t'ho juro que em vaig quedar molt complicat. Doncs mira, a mi m'agradaria més tornar-hi en primavera. A mi tanta neu m'agoga. No, no, va fer fred, eh? Anàvem abricats però va fer fred. Ja, ja, ja. Bé, doncs, posem un palet de música. Bé, és la música d'una pel·lícula que fa uns quants dies vam veure a la televisió, no fa pas gaires. Bé, però ara parlarem una miqueta del nostre poble amb accions a mercats, supermercats i festes locals per millorar la separació de residus, que és molt important. I no oblidem, ara la memòria, el mercat de Nadal, aquí Sant Just, 30 de novembre i 1 de desembre, des de les 10 del matí fins a les 8 del vespre a la plaça Camuapa. A la plaça Camuapa. Sí, sí. Doncs l'àrea metropolitana de Barcelona... va engegar una campanya per sensibilitzar la ciutadania sobre la correcta separació de residus municipals, especialment ambassos lleugers, paper i cartró i ambassos de vidre. Es tracta d'una acció conjunta per a tota l'àrea metropolitana, 36 municipis, amb l'objectiu d'incrementar la qualitat i la quantitat de la recollida de residus municipals i, alhora, reduir el percentatge de residus impropis als diferents contenidors. Per aconseguir-ho, durant els propers mesos s'han dissenyat accions a diferents espais amb la intenció de sensibilitzar públics molt diferents, principalment dones de mitjana edat, persones nouvingudes i el jovent. A través dels mercats, del mercat ambulant i dels supermercats, Capravo i Esclat, es pot arribar a les persones que avui en dia són, majoritàriament, les responsables de reciclar a la llar, les dones d'entre 35 i 65 anys. En aquest cas, les accions seran informatives, per recordar-les la importància de la correcta separació dels residus. I tant, perquè fa molta pena, i ho va dir el Jordi Agulló, amb un dels just a la fusta, fa molta pena que si posem una bossa que no cal dintre de l'orgànica, fem malbé tota la resta del contenidor d'orgànica. Ja no es pot fer compostatge. Per tant, aneu amb molta cura i fixeu-vos que el vidre ha d'anar amb el vidre el paper amb el paper, l'orgànica, que és aquella separació que fem de les restes de la cuina, dels menjars i dels residus, i la brossa normal i corrent, que és les escombraries, que treus d'escombrar, d'escombrar al jardí, tot això va als residus. I val la pena que ens hi fixem. I aquí ens diu l'article que les persones nouvingudes són un altre dels col·lectius sensibles perquè s'ha detectat que en general desconeixen el sistema de reciclatge del nostre país. És per això que es donaran a terme accions informatives a parcs, botigues i fins i tot espais de culte religiós. Molt bé, i ara ja posarem la sintonia de la poesia. Bona nit. Bé, doncs arribem, com has dit, a l'espai de la poesia. Potser amb la veu no tan clara com ho voldria degut els referents de l'època. Que no, que se sent molt bé la teva veu, no diguis això. Però s'ha de dir perquè de tant en tant m'he anat parant per tossir i això suposo que d'alguna manera o altra es deu notar, no? Aleshores es nota com un titubeig i dius, ai, ai, què li passa ara? I no, és la gargamella, no? Doncs vinga, un parell de poemes de La Voz a Ti de Vida, un dels llibres més llegits de Pedro Salinas. Horizontal, sí, te quiero. Mírale la cara al cielo. De cara, déjate ya de fingir un equilibrio donde lloramos tú y yo. Ríndete a la gran verdad final. a lo que has de ser conmigo, tendida ya, paralela, en la muerte o en el beso. Horizontal es la noche en el mar, gran masa trémula sobre la tierra acostada, vencida sobre la playa. El estar de pie, mentira, sólo correr o tenderse, y lo que tú y yo queremos. Y el día, ya tan cansado de estar con su luz derecho, es que nos llegue viviendo y con temblor de morir en lo más alto del beso ese quedarse rendidos por el amor más abierto. al peso de ser de tierra, materia, carne de vida, en la noche y la trasnoche, y el amor y el trasamor, ya cambiados, en horizontes finales, tú y yo, mi amor, de nosotros mismos. Anoche se me ha perdido, en la arena de la playa, Un recuerdo dorado, viejo y menudo como un granito de arena. Paciencia, la noche es corta, iré a buscarlo mañana. Pero tengo miedo de esos remolinos nocheriegos que se llevan en la grupa. Dios sabe dónde, la arena menudita de la playa. Remolinos que rompen sus ondas en la orilla blanca que detiene las ansias y los besos. Bé, amb aquesta poesia deliciosa hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Jo només volia dir una cosa molt breu, que si algú té un poema seu i el vol venir aquí a dir, o ens el vol enviar perquè l'hi llegim, ho farem amb molt de gust. I tant. Amb molt de gust perquè és un espai de poesia, és un minutet per donar a conèixer el que vosaltres sentiu i expreseu en vers. Molt bé, doncs fins el dimecres vinent, de 8 a 9 del vespre, o bé si voleu tornar a escoltar aquesta audició, recordeu que la tornem a repetir el dissabte d'11 a 12 del matí. Fins aleshores, a tothom, molt bona nit o molt bon dia, moltes gràcies al Mar per haver-nos posat les músiques, a tu Pere per estar amb nosaltres, i a tu Joana, a tu per estar aquí, i als nostres oients per aguantar aquest rotllo Aquest rotllo que els hi col·loquem de quan en quan. Però ens sembla que són coses agradables que val la pena escoltar. Clar que sí, que estem encantats de compartir-ho amb ells i elles. A reveure. A reveure. A l'escoltes l'àdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Ràdio d'Esbert, 98.1. Fins demà! Fins demà! Bona nit i benvinguts a una nova edició de Cara B, que avui començarem amb una peça de les importants, de les que va canviar la història de la música en aquell treball publicat el 1967 de Paul's Beatles, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, una peça de John Lennon, A Day in the Life. Fins demà! Bona nit. Fins demà! Bona nit.