Teatre, poesia i cultura a Sant Just: espai local, efemèrides, música, territori i benestar (amb mindfulness, rutes i gastronomia)

i allà doncs celebrem la cristia i després ens repetirem una mica a veure el museu i a veure una mica les coses que hi ha simplement a Pere Vic i dinarem junts. I bé, són sortides positives que van bé ajudant. I a favor de coneixer-se entre els cristians de diverses paròquies. Moltes gràcies, amics juridors de Ràdio Desvern, 10 de la paròquia tornaran amb vosaltres els dissabtes, ja ho sabeu, a dos quarts d'11 del matí i amb un nou espai el dimecres que ve. Adéu-siau. Al Just a la Fusta parlem de tot el que passa a Sant Just. Sóc un urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també sóc molt urbanita. Compenyat d'una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços, és una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club i de l'altre era impressionant. Clar, què vols fer aquí, no? És el temps, no s'hi pot fer res, no ho podem canviar. Just a la Fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just, 98.1. Ràdio d'Esperm, 98.1, Ràdio d'Esperm, 60, i més? Un any més, som a les portes del Dia Mundial del Teatre. Demà, dia 27 arreu del món, es conmemora aquest exercici de llibertat de pensament i d'expressió que és el teatre. A Barcelona ja es va celebrar abans d'ahir El teatre és una de les arts més antigues, ja que totes les cultures, fins i tot les tribus més primitives amb els seus rituals màgics, es valien de la paraula, la música i la dansa per expressar els sentiments de la comunitat on vivien. La paraula teatre, que ve del grec, significa lloc per contemplar. Per tant, és indispensable l'espectador a qui va dirigir de l'obra de text, el gest, el so, la música, l'escenografia i tot el que calgui perquè el teatre sigui viu. Es nota que som uns enamorats del teatre. La ficció és indispensable com a aliment de la ment humana. Necessitem de la comèdia, la tragèdia, els musicals, el melodrama i tots els gèneres que ens fan de mirall de les situacions quotidianes o de les fantesies que ens permeten somiar. Fins i tot el cinema podem dir que és una forma contemporània del teatre. I també les sèries de televisió i tot allò que conforma l'espectacle. Més d'un filòsof contemporani ha dit que la vida sense espectacle no tindria sentit. I tant, La Sociedad del Espectáculo és un llibre molt i molt recomanable. I la vida en si també és un espectacle, a vegades bufi tot. Tots som actors del Gran Teatre del Món i ho he dit moltes vegades, però és així mateix. I també la ràdio dona sentit a allò que pensem i compartim. I per això, una vegada més, estem aquí, amb vosaltres. Benvinguts, uients d'Esvernians. Ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern, en el 98.1 de la freqüència modulada, fent el programa 60 i més. Dedicat, com sempre, a la gent gran i a tothom qui els vulgueu escoltar, sempre oberts a les vostres propostes. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93 372 3661 i també seguir-nos per internet on cercant ràdio d'Esvern i clicant ràdio a la carta trobareu tots els programes d'aquesta emissora. Com cada setmana una servidora, Joan Algarra, junts amb els meus companys Enric Riba i Pere Oliver, compartirem aquesta hora de ràdio que passa volant en companyia vostra. Passen tres minuts de les vuit del vespre. Avui dimecres, dia 26 de març, és el 85è dia de l'any del calendari gregorià. I ens queden 280 dies per finalitzar l'any. Ara és el moment de felicitat a tots els qui celebreu el vostre sant o aniversari. Només alguns, com sempre, dels molts que hi ha cada dia. Jo poso el sant sempre és curiós del que conec. Clar, és natural. Jo aprofites per felicitar-lo. Avui és Sant Brauli, com d'acoste que Sant Just tenim diverses persones que es diuen Brauli, doncs felicitats. Demà Sant Alexandre, no cal dir que Àlex n'hi ha... Agrapats i mostres. Agrapats i mostres. Si m'escoltés, Àlex Mercè, per molts anys. Divendres, Sant Sixte. I dissabte, que sortim en segona audició, Santa Beatriu. Felicitats a totes les vees, perquè n'hi ha moltíssimes. També, també. Bé, ara posarem el plàcit de domingo, si pot ser. Granada, tierra soñada por mí. Mi cantar se vuelve jitado cuando es para ti. Mi cantar, hecho de fantasia. Mi cantar, L'ordre de l'Ancolia és il·lustrat. Bé. Nos hemos puesto granainos. Continuaríem escoltant el Plácido Domingo, però és clar, hem de continuar amb el programa. I el proper dimecres, si dios quiere y el tiempo no lo impide, farà anys que un granaino universalmente famoso, Federico García Lorca, va estrenar poema del cante Hondo. En parlarem dimecres. En parlarem dimecres vinent. Bé, quan el mar es trona, l'etmella és bona, diu la dita. I com que aquest mes de març de trons més aviat n'hem tingut poquets, ens fixem més en les flors que fan goig de veure en aquesta radiant primavera. Ara ja no tan radiant, ho era aquest matí quan he començat a preparar l'escalet al programa i escriure el guió, però ara ja cauen gotes. Ara caien força gotes. Les hortències diuen els entesos, s'han de pudar ara quan els borrons nous comencen a desenvolupar-se i s'han de pudar sobre un borró de flor si volem estimular la producció de noves branques o branquillons. També ara és temps entre març i maig quan els tarongers esclaten per tot el país valencià amb una deliciosa floració primaveral com pla d'olors la terra. Bon moment per viatjar des de Castelló fins a la Canta. i especialment en el tros que va de Castelló a València. Ai, perdó, de València a Lacan és on hi ha més abundòra. Jo em vam fer un viatge amb un cotxet que no corria pas gaire per la carretera antiga fa moltíssims anys i el vam fer de nit i era marejant. La olor dels tarongers. Quina meravella. Però heu d'anar lluny de València eh, perquè si aneu a l'avinguda dels tarongers, de València, ja no n'hi ha ni un de tarongers. Però clar que no. Hi ha universitats, escoles i hotels. I cotxes. I cotxes. I ara esdeveniments que van tenir lloc un dia 26 de març. de fa molts i molts anys. El 1119, Ricard Cor de Lleó és ferit per una segeta durant un setge a França. Va morir 11 dies després i el noble francès que li va disparar va ser executat. va ser tanta la fama del rei Ricard d'Anglaterra que ha estat protagonista de diverses novel·les, pel·lícules i sèries televisives. Sense pel·lícules he trobat a internet on és el protagonista Ricard Cordellaó. Força més proper va ser aquell 26 de març, ara fem un gran salt en el temps perquè si no això seria interminable, de l'any 1969 en el que ja famós canta autor 69 o 68, Joana? 68. Jo diria que el 68. 68, perquè va ser l'any que va néixer el meu fill. Exacte, exacte. Vols dir el folló de la Maciel i la la la i tot allò. Joan Manuel Serrat, he substituït per Maciel el Festival d'Eurovisión. Sembla ser que la cançó La la la, composición del duodinámico, si no recordo malament, portava una estrofa en català que la censura no va permetre. Jo sempre he pensat que va haver-hi una mica d'enrenou per fer una mica de comedieta i no sé, cridar l'atenció. I no creguis, la censura era molt punyetera i normalment allà on ficaven el dit, com que feien tantes petosades, després, sense voler, feien més publicitat que altra cosa. Bé, de la cançó passem al cinema, ja que el 26 de març de l'any 1985 la pel·lícula Amadeus va rebre 8 Oscar de Hollywood. Dirigida l'any anterior al 1984 per Milos Forman, parteix d'una obra de teatre de Peter Schaeffer que tracta de la vida dels compositors Amadeus Mozart i el seu rival Antonio Saltieri. Els actors Don Hulse i Faris Murray Abraham van fer una creació magistrals dels dos personatges. I se'n van endur un BDU de premis a més dels Òscars, amb tots els festivals de cine arreu del món. També era un 26 de març, però de l'any 1996, quan s'aproven a organyar la bandera i els escuts municipals, escut de gran importància, ja que aquesta vila i municipi de l'Àl-Urgell és una mena de braçol de la nostra llengua escrita. A Organyà, l'antiga erga de la que ja parlà Tolomeu, geògraf del segle segon de la nostra era, és on es va trobar una de les process més antigues escrites en català. El text, conegut com Les homilies d'Organyà, data del segle XII, i correspon a sis sermons en comentaris de diversos temes dels evangelis i epístoles. Actualment l'original del manuscrit es troba en perfectes condicions a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona. I el podeu veure també per internet. I tant. Bé, com no tenim música de les humilles d'Organyà, posem el segon tall. Gràcies per atendre'ns. Bé, ara naixements que van tenir lloc tan via com avui. De l'any 1853 a la Ribera Alta ho feia el pintor i passejista valencià Antonio Gomar. Enamorat de la ciutat de Granada va pintar teles famoses a l'Albaicín i al Sacromonte, que avui es poden veure al Museo del Prado de Madrid. I de la pintura passem a la poesia, ja que el 26 de març de l'any 1874 neixia a San Francisco, a Califòrnia, el novel·lista i poeta estatunidenc Robert Frost. Guardonat quatre vegades amb el Premi Pulitzer, poemes seus com Boys Will o A Far the Ranch són molt estimats. El primer penso que seria la traducció al llegat d'un noi i el segon no ho sabem. No, no, per més no, si algú ho sap... Si el gusteu forts en anglès o sou lectors de Robert Frost ens podeu trucar. I un polític tenim ben present encara, sobretot la gent gran de Sabadell, ja que el 26 de març de l'any 1901 va néixer en Josep Maria Mercet i Coll, que va ocupar l'alcaldia de la ciutat de Vila al llarg de 20 anys, entre 1940 i 1960, i va ser president del Centre d'Esports i l'Aeroclub de Sabadell. I de la política passem al teatre, perquè el 26 de març de 1911 neixia un dels dramaturgs estatunidens més importants del teatre contemporani, Tennessee Williams, autor de La rossa tatuada, un tramví anomenat de siig o dolç ocell de joventut, per citar només algun dels grans èxits del creador de La gata sobre el tejado de fin, La gata sobre la taulada de seny, una de les més representades. S'han fet totes aquestes representacions tant en català com en castellà. Zó de cristal, que era la versió castellana, en català s'ha representat com a zó de cristal i com a figuretes de vidre no fa gaires anys. Potser un parell d'anys. I ja que parlem de teatre, una altra personalitat que ha fet història en el món del teatre i de l'espectacle en general és Dario Faux. Va néixer a la Llombardia un 26 de març de l'any 1926. Guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1997, es va fer popular com a escriptor i actor, fent servir el llenguatge de la sàtira per ridiculitzar els poderosos i defensar la dignitat dels oprimits. També era el 26 de març, però de l'any 1935, en que naixia la ciutat de Huelva, fill d'una família d'origen irlandès, el polifacètic autor Manuel Súmers. Com a cineasta va dirigir, entre d'altres, Juguetes Rotos, La Niña de Luto o Ángeles Gordos, i els seus acudits publicats a La Codorniz o Hermano Lobo, avui els podem veure al Museu ABC a Madrid. L'Enric Ripa, que diu que ara dins d'uns dies t'he d'anar a Madrid per feina, si tingués temps de veure'l, el Museu de la Il·lustració en ABC està en la calle Amanyel, en la zona de Comendadores. Recordem, finalment, recorda, recorda. Sí, sí, recordem algun personatge que va deixar aquest munt el dia com avui. El general català Josep Moragues, nascut a Sant Hilari l'any 1669 i mort a Barcelona el 26 de març del 1715. També moria un 26 de març, però de l'any 1988, el compositor, violinista i director d'orquestra català, Rafael Ferrer Ifitor. I no ens oblidem del director teatral, José Tamayo, que va morir a Madrid el 26 de març de l'any 2003. Fundador de la companyia Lope de Vega, va ser innovador tant del teatre contemporani com de la sarsuela. Amb el teatre contemporània vam veure aquells grans muntatges que feien als anys 50 i 60 al Teatro de la Comedia, tant al Teatro de la Comedia de Madrid com a actil de Barcelona, abans que es convertís en cinema, i Antologia de la Zarzuela no cal dir que ha sigut el seu espectacle més vist perquè ha rodat per tot el món. Quan ell va morir va seguir en la direcció Antonio Ramallo i ara actualment és la companyia Siglo XXI, una de les tres companyies, penso, de zarzuela, que actuen regularment a Madrid i van de gira per mig moment. Sí, mantenen el motiu de la zarzuela perquè l'anem a veure. Sí, sí, és que com teatre clàssic. O sigui, posem una miqueta de zarzuela. No puede ser una mujer malvada. En su mirar, como una luz singular, he visto que esa mujer es una desventurada. que envenenó las horas de mi vida. No puede ser, porque la vi rezar, porque la vi querer, porque la vi... Per si algú ho dubtava, Luis Mariano s'hi va fer òpera i sarsuela, i aquí l'hem sentit en un fragment de La tabernera del puerto. Bé, i ara iniciem l'espai cultura. Un dels grans atractius de Sant Just d'Esvern és la passió per la cultura, i un munt d'entitats al nostre poble tiren endavant tota mena d'actes que ens fan créixer com a persones a nivell personal i col·lectiu. El senyor alcalde, Josep Perpinyà, ho va destacar al seu parlament final d'aquesta festa de la paraula i de les lletres que va ser el Dia Mundial de la Poesia, proclamat per la UNESCO, que vam celebrar el passat dia 21 de març a la sala del cinquantenari de l'Atene. Per festejar aquesta data, la poeta Montserrat Avelló, guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 2008, va escriure el poema en català tan sols la paraula nua, traduït a 20 llengües més. Legit aquell dia per diversos rapsodes, en català ho va fer Palmira Badell, avui la Joana Algarra ens el tornarà a dir al final del programa per totes aquelles persones que no vau poder ser-hi el dia 21. Des d'aquest programa sempre hem estat sensibles a la paraula poètica. Hi ha dies, com el d'avui, que coincideixen amb fets a les mèrides que tenen a veure amb poetes importants del segle XX. Avui fa anys de la publicació de tots els sonets de Carles Faixes de Climent per Quaderns Crema l'any 2003. També de l'edició de la cantata de fang i donades de Carles Duarte. i més anys encara de l'estrena de Poeta en Nueva York, Poeta en Nueva York, de García Lorca l'any 1940 a Montevideo. Per cert que vam tenir el goig d'escoltar Carles Duarte en viure en directe també el passat dia 21. Ah, i passant de la poesia visual amb la verbal, hem pogut acudir a la conversa entre Maruja Torres i Colita a la sala d'actes i auditori de La Pedrera el passat dilluns dia 24 amb l'excusa de parlar de l'exposició Colita, perquè sí, va enviar un debat de lloc més encès sobre molts temes de palpitar en actualitat. Bé, però també amb la mirada posada als anys 60, 70 i 80 del nostre passat segle XX, amb vivències de tres generacions professionalment puixes i baixes un munt de vegades a la vida, afirmava Maruja Torres, ja hi estem entrenats. el que ha de ser fotut és pujat dalt d'una piràmide o una gran muntanya i no saber baixar. Aquesta metàfora és maquíssima. Aquesta dona és és àcida com ella sola. Sí, sí, sí. És molt, molt, molt àcida. Ui, i no t'explico les anècdotes esbujarrades que va explicar. No, no, si va el dia que va fer el convidat a la televisió, se dejó ir pero bien ido. I aquí també va explicar algunes històries viscudes en directe per ella i per la colita de personatges que aquí tampoc és el moment, i jo he de recordar que van tenir una mort sospitosa en el marit d'un teatre, o sigui, un escritor d'aquells famosos de l'època, catòlico, apostolico i romano, i el van enganxar amb una tacitura, o sigui, li va donar un cobriment d'acord quan estava en una faena. Una faena molt agradable. Sí, sí, sí, o sigui, aquella de morir a polvos com a les cocaratxes. I llavors van fer... Van fer un truc, el van agafar, i llavors va fer la fotògrafa una foto post-mortem, que en té vàries a l'exposició, i aleshores van fer passar com que l'home havia mort en un moment de recolliment i pregàries, que queda més propi, queda més bonic de cara a la galeria. O sigui que Colí també ens va parlar també del glamur, la joventut i el talent dels components de la nova cançó, la força vital dels gitanos del somorrostro, de l'ànima del cante hondo i la bellesa de l'arte flamenco. l'enterrament de Tierno Galván i la mort de la movida madrileña, dels moltíssims artistes que ha conegut i retratat des de Carmen Amaya fins a Orson Welles o Núria Spert. I ella del que més va parlar, perquè es veu que els seus començaments i la va entusiasmar, és haver conegut a Carmen Amaya i llavors es va enamorar del flamenco del cantejondo. Molt bé, doncs sabíem si trobem alguna musiqueta de cantejondo. Bé, ja teníem música flamenca que realment agrada moltíssima gent. I tant que sí. A mi jo soc un enamorat del cantejondo. I Carmen Amaya, malauradament, molt difícil trobar les seves buleries perquè sembla ser que estan borrades, no? A més és mall. I en aquest cas, doncs Estrella Morente suena de meravella. I tornem a Sant Just, perquè l'exposició Just 4, que podem veure fins a l'11 de maig al Celler de Can Ginestà, és molt, molt atractiva. El vincle comú de la pintura ha unit quatre dones artistes que viuen al nostre poble. Lídia Viescas, Glòria Cañadó, Núria Ruano i Clara Vidal comparteixen la força expressiva de la pràctica pictòrica. Una altra gran Sant Justenca podrem veure i escoltar ben aviat l'actriu Clara Segura que ens parlarà de les seves vivències durant el rodatge de la telesèrie d'Escals Sobre la Terra Vermella, a més a dilluns i dimarts passats per TV3, passada en el llibre de Francesc Escrivano. Això serà als locals de les escoles el proper divendres, dia 4 d'abril, a les 8 del vespre. Acte organitzat per Sant Just Solidari i el grup Nostra Dona de la Peròrquia. Això ho diem amb una setmana d'entel·lació perquè... Són d'aquests actes que et penses, ja tinc temps d'anar-hi. No cal esperar a l'últim moment. Si no ho veiem amb temps, les properes setmanes ho tornarem a recordar, perquè són coses que cal tenir a l'agenda, ja que normalment se'ns acumulen els actes on volem assistir i aleshores no arribem a temps. Bé, continuem parlant de Sant Just. Això ho hem estret del bulletí d'aquest mes de març. Apunts històrics i patrimonials en clau de dona, Dona Lalleta. La història de les dones al nostre municipi es construeix dia rere dia. No hi ha recuperació perquè mai s'ha escrit. En motiu de la preparació d'una miscelània monogràfica que recull el testimoni de 50 dones de Sant Just, aquest mes de març podem veure una exposició que presenta la biografia d'aquestes dones i ens mostra quines de elles seran les protagonistes d'aquesta obra. La publicació inclourà testimonis fets a partir d'enregistraments realitzats per l'Arxiu Municipal i entrevistes a Ràdio Desvern a la dècada dels 90, projectes de recuperació de la memòria històrica treballats a partir de l'any 2005 i altres fets en cooperació amb el Centre d'Estudis Sanjustencs. Hi ha però testimonis que no tindrem mai, que van precedir a les dones que protagonitzen l'exposició, com és el cas de l'Eulàlia Vergés. Va ser la mestra de les escoles nacionals, era coneguda com Dona Laieta, i es conserven imatges seves gràcies als retrats de grups escolars que han arribat fins a nosaltres i que podem veure'ns dins la miscel·lània d'estudis en just temps número 10. La darrera imatge que tenim d'ell amb un grup escolar a la porta dels estudis vells és de l'any 1923, o sigui que fa dies. És el mateix any que va venir Einstein a la ciutat de Barcelona a explicar la teoria de la relativitat. Bé, doncs pocs anys abans de la inauguració del nou edifici escolar al carrer de la Creu on ella va arribar a donar classes tal com indica una referència publicada l'any 1931 a l'Avella d'Or. Posem una mica de música. Aquests aplaudiments... Ah, bé, bé. Surt Raimon una mica abans d'hora, però no passa res. Ens l'estimem molt, el Raimon, endavant. Quan parlem d'ell, tornem a posar un altre, no passa res. Bé, continuem. Ah, continuem? Sí. Hi ha hagut una petita falla. No, en lloc de música han sortit aplaudiments. Ha sortit aplaudiments, que bonic, no? Però aquests aplaudiments eren per al Raimon, no per nosaltres. O sigui que, si voleu assistir algun dels propers actes que tindran lloc a l'Auditori de la Pedrera, com dèiem abans, que si per Sant Just costa trobar lloc quan hi ha un acte important, imagineu-vos a la Pedrera de Barcelona. O sigui que cal reservar les entrades en temps, si no, no hi ha manera de trobar lloc. El proper acte que hi haurà a la Pedrera de l'Exposició de Colita serà el dilluns 28 d'abril, però si aneu ara, podeu trobar una entrada en bon lloc perquè les primeres files estan reservades a la premsa. i aleshores als laterals podeu trobar un lloc, perquè l'auditori és gran, podeu trobar lloc. Val 3 euros assistir a les conferències. La propera serà de Laura Terrer, historiadora de la fotografia, la fotògrafa Pilar Aymerik, lector Enric Major i el periodista Gabriel Jaraba. Com també ens hem d'espavilar. Si volem veure El caballero de Olmedo al teatre lliure de Montjuïc o les dues obres encara en cartell del Teatre Nacional de Catalunya, tant ocells i llops a la sala petita com Dona Rosita la soltera a la sala gran, es poden veure només fins al dia 6 d'abril. L'altre dia vam anar a veure Seis i Llops i la veritat és que hi havia lloc de sobres. En canvi, vaig trucar al llibre per veure El Caballero de Olmedo i es veu que és molt difícil i ha trobat entrada. És un excitàs extraordinari. Mira, això va com va. Hi ha coses que criden molt l'atenció i hi ha coses que no. És que El Caballero de Olmedo és preciosa. Jo fa anys que la vaig veure, però és que a mi el Teatro Clàssico m'encanta. Jo he anat sempre que he pogut a Madrid a veure la Companya Nacional de Teatro Clàssico, on per cert han estat molts anys l'Anna Maria Barbany, la dirigia Adolfo Marcillac, i he vist veritables meravelles. I aquestes veu que és absolutament innovadora. Saps que és el Lluís Pascual, el director actual. Sí, costuma fer obres amb versió moderna, pràcticament. Sí, sí. O de manera moderna. Sí, és actualitzar els clàssics perquè avui puguem entendre el seu llenguatge. Ja tensem d'estar els darrers diumenges de cada mes. Aquí, al nostre poble, tornem a Sant Just, el proper dia 30 de març, a les 7 de la tarda, a la sala del cinquantenari, Espai A, de la Federació de Teneus de Catalunya, presenta l'obra Menaigetruà, per la companyia Filagarça, de Molins de Rei. Em consta que porten mesos de gira per diverses poblacions de Catalunya amb centenars d'espectadors entusiastes. Ho he vist avui al seu mur de Facebook. O sigui que han guanyat el primer premi en diversos festivals de teatre. O sigui que l'obra la tenen treballada. Bé, i molt més prop encara, demà passat dia 28 divendres a la sala polivalent del centre social El Milenari podem gaudir una vegada més d'una pel·li d'indriga d'aquelles que tenen amb l'ai al cor. Un marit violent, Patrick Verdin, una atractiva esposa, Julia Roberts i un jardiner jove i carinyós, Kevin Anderson, són els protagonistes de Dormiendo con su enemigo, de Joffrey Rubin. A quina hora, Joana? A les 17.30. Perquè en el follador que ens heu enviat l'hora em sembla que no la posava. Potser sí, potser no. No ho tinc present. Saps què passa? Jo sóc la secretària, però tinc una secretària que em passa les coses a l'ordinador. Tens un assistent, exacte. O sigui, som dues secretàries i potser l'una porta l'altra. La casa se'n va re. Normalment tots els actes que fa l'associació de gent gran al milenari totes són a dos quarts de sis de la tarda. Ho vam endegar així perquè comptaven que les persones grans anaven a buscar els nens a escola i llavors els deixaven a casa seva i podien venir i si ho fèiem a les 5, llavors no tenien temps de venir o enganxaven a l'acte a mitja part. I per això vam fer aquest horari. I crec que teniu prevista també una visita al Museu Nacional d'Art de Catalunya. I tant. El dia, espera't, a mitjans del mes de maig. o si ho tornarem a recordar al proper programa. És un museu on n'hi hem anat moltes vegades, però sempre fa boig de veure-ho. Llençar les noves i temes nous. Ho sé, hi he estat fa poc. I avui sí, una vegada més escoltarem el nostre admirat Raimon, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2014. N'han parlat tant i tantíssim i sabem que tots el coneixeu tant que no cal explicar gaire més. Sabem que és un autèntic exemple de compromís cívic i defensa de la unitat de la llengua, cantautor, poeta i músic que fa més de 50 anys que enamora. Jo no tinc cançons, entenen a mi elles les cançons, quan volen, quan venen, quan qui ho pot saber. Algunes arriben i es fan notar, em miren i van entrant pels meus ulls, per les orelles, per la meva pell, i si volen es queden i fan niu, D'altres passen de llarg, eren crides. Jo he passat hores, dies i anys, per cases, per carrers i per ciutats, per boscos i camins, per vents i mans, per caçambles. Oh, oh, desig de cançó. De vegades m'he pres una i l'he acaronada dolçament. L'he passejada per casa, li he fet por als llibres meus i la música estimada, la pintura que m'agrada, l'amor que em fa sentir viu. De vegades es mostren rebels i parlen velles i em van dient el que voldrien que jo cantés. Menys preu per a tots els opressors paraules que els puguem fer mal. Amor i fermesa en el compadre per a tots els oprimits. És una llàstima tallar-lo, hem de continuar. I com tenim un tema també us recomanem una exposició que jo trobo meravellosa, però meravellosíssima. Ai, quin rodolí me n'anava a sortir. De Raimon passem a Artur Ramon. Però mira, és que com que és del segle XVIII l'exposició, el carrer Patriciol i el carrer Condal que tantes vegades n'hem parlat estan plens de rodolins així. Perquè llavors és el que es portava, el rodolins es portaven. No, no, però aquest està al carrer de la Palla, ja ho hem dit moltes vegades. Ho sé, ho sé perfectament. Al carrer de la Palla 23 i bé, ofereix fins a l'abril, suposo que tot el mes d'abril, no passa data, resulta que és una exposició de mobles, imatges, objectes... Bé, és una meravella. De la Catalunya del segle XVIII, no? Sí, sí. El segle XVIII comença a Catalunya amb la mort del seu sobirà, Carles II d'Esburgo, fet que obre el plet dinàstic que provoca la guerra de successió. La guerra és l'ocasió per editar tota mena de gravats d'escenes del conflicte i també mapes, tant dels setges i batalles com dels territoris que es disputen arreu d'Europa. Es creen gravats del Principat i de la seva capital, Barcelona, molts d'ells d'ús propagandístic. La derrota del vàndol austriacista, això lliga amb un personatge del que hem parlat abans, que també va lluitar al vàndol austriacista. Ah, el general Moragues. Exacte, el general Moragues. I la conquesta de Catalunya per Felip V comporta l'anul·lació de les lleis i les institucions del país. Aquí ja tenim també més història, si heu visitat-lo del Born, allà també ho explica ben bé. Ho explica molt, molt. Que rep una nova organització política institucional de matriu castellana i és sotmès a una ocupació militar rigorosa. La llengua catalana és bandejada de les institucions. Les noves edicions de mapes mostren la divisió del territori en corregiments, mentre que els gravats de tema barceloní incorporen la ciutadella construïda, com tots sabem, per reprimir revoltes a la ciutat. Malgrat els rigors de la postguerra i la pèrdua de mercats estrangers, durant la segona meitat del segle XVIII, Catalunya coneix una revifalla de l'economia, de la mà del proteccionisme i també de l'autorització del comerç amb Amèrica, ja era hora, per Carles III. A l'hora s'amplien les terres de Conreu i les viles i ciutats sobren a una revolució industrial incipient. Tot això es reflecteix en el creixement de les arts sumptuàries, com ara la pintura, el d'hidra, la ceràmica, el moble, i si em permets afegir, també el naixement del còmic. Aquesta nova esplendor, però és que és veritat. És que mira, aquí dintre hi ha el còmic, els oficis, amb rajoles. És que el còmic abans d'anar al lloc imprès va néixer en les rajoles, va néixer en la ceràmica en el segle XVIII. Ja, si és la prehistòria del cómic, ens en anem, trobem el segle XII, les Aleluies, o sigui, com es diu en català, l'auca de Sant Martí, que està ja en llenguatge del cómic. I si tant anem enrere, mirem la civilització egípcia. Això ja és prehistòria. Ja has dit de la prehistòria, la prehistòria. No, la prehistòria és el jeroglífics, però la història, la primera forma de narrativa gràfica que va de dalt a baix i de baix a dalt, com un palíndrum sobre pedra, és la columna Trajana o columna Trajana de Roma. No sé si l'has vist alguna vegada, allà tens tota una narració. De tota la vida, de Trajana. és la primera historieta sobre pedra. Tornem al segle XVIII, encara no ens en anem molt lluny, no? Aquesta nova esplendor, però, va acompanyada de fortes tensions socials. Ens referim a aquesta esplendor en el món de l'art, però que, en canvi, recordem que al segle XVIII l'art era per persones que tenien moltes possibilitats econòmiques i el poble les passava molt, però que molt canutes. I aquí, amb aquesta esplendor va acompanyada, ja ho diu el folletó de la galeria, de fortes tensions socials entre les quals la balot de les Quintes i els del rebombori del Paco. Hi havia unes garrotades per aquell casc antic que era massa. Es comença per sebre la influència de la revolució francesa. Catalunya acaba el segle amb la guerra gran contra la convenció. La caiguda dels Borbó francesos presagia la fi de l'absolutisme espanyol instal·lat poc més de cent anys abans. Molt bé, i després d'aquesta mena de reflex històric tornarem a posar música. cuando la suerte que es greu falleando y fallando del arde parao cuando estés bien en la vida sin rumbo y desesperado cuando no tengas ni fe ni hierba de ayer secándose al sol cuando rajes los tamales buscando ese mar que te haga morjar. La indiferencia del mundo, que es sordo y es muro, recién sentirás. Verás que todo es mentira, verás que nada es amor, que al mundo nada le importa, Som uns fans del tango, aquí, tant la Joana com jo. Posaríem tangos a tots els programes, a mi m'agrada moltíssim. Home, poc a poc, també en posem un de quan en quan. I jo el que recordo més, que en tinc memòria d'ell, jo diria que tenia 4 o 5 anys la primera vegada que vaig sentir Barrio. Tu tenies l'alma inquieta d'un gorrión sentimentat. Sí, amb aquest disc del Julio Iglesias també hi és. Jo llavors em pensava que feia il·lusió el barri de Sants. La meva mare era una enamorada del Carlos Gardel, i això que quan jo vaig néixer el pobre ja s'havia matat. Però, realment, ella sempre les cantava. I com la ràdio era ella, que era molt aficionada a cantar, doncs mira, em va quedar molt... Jo recordo que li preguntava a la meva iaia, què vol dir, tenés l'alma maleva i melodia d'Arrabat? I jo m'ho explicava, m'explicava el sentit, l'origen de les paraules, perquè ella com era molt amiga de Carles Salvador i li agradava moltíssim llegir i escriure, Buscava diccionaris i buscava un fons per trobar-ho. Perquè em sembla que ja heu dit alguna vegada que el Carles Salvador, el mestre valencià que donava classes a Benesal, allà a l'escola de Benesal, ens donava classes als xiquets, que llavors, és clar, era un mestre que no teníem aquesta mena de mestres a Barcelona d'aquella època, no? I llavors se'ns deia, des de si sabeu tot el món, i deus, com es pot veure tot el món? I t'explicava que és que hi havia hi havia una ànima peculiar, la de cada poble i la de cada casa i la de cada individu i després hi havia una altra visió que és universal. Era un gran filòsof. Com tots els bons poetes. Hi ha una visió mundialista. és difícil que un... clar, pensa en aquells anys, que una persona pugui veure tot el món és molt difícil. Aquestes metàfores, clar, a les criatures potser els costava una mica d'entendre. Avui sí que ho enteníem, sí, perquè ho explicàvem molt bé. Avui sí que hi ha persones... Mira, l'Albert Casals, un noi que em cadia de rodes, ha donat la volta al món. O sigui que sí que hi ha gent que ha donat la volta al món. Però llavors, et deia que ho havies de veure amb els ulls del coneixement, de la imaginació i de la saviesa. I clar, et deies, hòstia, quina classe, no? Hi ha coses que aleshores no les acabaves d'entendre, però que amb els anys hi vas pensant... Les vas assimilant. Dius, coi, quin mestre, no? Quin gran mestre. O sigui que està molt honrat que hi hagi el seu nom en els carrers de gairebé tota la comunitat valenciana. Bé, ara donarem notícia d'aquest editorial de La Baula, que és la revista que ens ha enviat a tots els socis Sant Just Solidari. Crisi i possibilitat de créixer. El darrer mes de novembre, Justícia i Pau de Sant Just va organitzar una conferència a debat a la seu de Sant Just Solidari sobre el Parc Agrari del Baix Llobregat. El seu president, Jesús Castro, ens ha fet arribar les següents reflexions. El Parc Agrari disposa de 3.000 hectàrees de conreu d'hortalisses i fruites que es venen als comerciants locals dels pobles, a Mercabarna o bé directament al consumidor. Tots aquests productes, en ser de proximitat, són consumits amb el màxim de frescor i qualitat. El Parc Agrari del Baix Llobregat ofereix cursos per a formació d'agricultors i assessorament tècnic. La joventut s'interessa cada cop més per aquest projecte i el Baix Llobregat disposa de més terres a part de les del Parc Agrari. Per tant, s'obriran noves oportunitats de treball. Ha estat a les darreres dècades, i sobretot des de la globalització, que la banca ha anat abandonant l'economia de producció per dedicar-se a l'economia especulativa. Grans beneficis i ràpids, sense produir vents ni hores de treball, sinó enriquiment per a uns pocs i pobresa i misèria per a molts altres. De totes maneres, quan la banca vegi que el negoci està més segur i productiu en la creació i no en la especulació, tornarà als seus orígens. Cal que els governs obligats en part per la pressió ciutadana i amb l'aval dels partits polítics posin límits a l'especulació. Tant de bo. I ja que parlem del comerç de proximitat, recordem que el proper diumenge, 30 de març, hi ha una gran carxofada, la quincena. Que bons que són en aquesta època d'any els cossos de carxofa. La quinzena carxofada Sant Boi, d'Augusta Carxofes. Ai, ja se'm fa la boca aigua, perquè jo habitualment soc vegetarià, vaig sovint als restaurants vegetarià, i un plat que és exquisit són els bunyols de cor de carxofa amb salsa. Amb romesco, un boníssim. Bé, recordeu que ells el proper diumenge, 30 de març, a la Rambla de Rafael Casanova, de les 12 a les 17 hores. La Rambla de Rafel Casanova, si aneu amb el tren dels Ferrocarrils de Catalunya baixant de l'estació, surts directament a la Rambla de Rafel Casanova. Ja ho sabeu. La gran Carsofada a Sant Boi de Llobregat. I si voleu més informació a la web facebook.com barra Ajuntament de Sant Boi. Molt bé, posem la sintonia ja de viatjar per Catalunya. Bé, pels castells de l'Altiplà central, la frontera de l'any 1000. Potser pot semblar una mica agosarat intentar resseguir una frontera entre dos regnes que havien existit fa mil anys. O sigui que ha anat lluny aquest cap de setmana, Joan. Però nosaltres ho hem fet i ara us proposem que repetiu l'experiència. Per començar hem de situar-nos a l'avall del riu Gaià. Un bon lloc per començar pot ser el pont d'Armentera, que és una mica la porta de la part mitjana del riu. Per aquí hi havia la frontera. Continuem riu amunt, passem carol amb un castell i més amunt apareix de sobte l'aguda torre de Santa Perpètua de Gallà. Val la pena una aturada en aquesta torre. L'església del costat és més ruinosa que no pas la torre medieval, que sembla que es manté sòlida. Sota, sentim els remorets del Gaià. La nostra ruta ens fa arribar fins als plans on senyoreix a Santa Coloma de Caral, voltada de camps que segons el temps tenen un color ben diferent. Un cop allí, val la pena que us enfileu a Guiló. Un altre castell us espera, encara que és més modest el de Guilof, però el millor és la gran vista a tot el vol que tindreu des de dalt. Ara seguim al nord, travessem el coll de la Panadella, sempre lent pel trànsit de la Nacional 2, i continuem per uns altiplans amb grans horitzons. En un dia clar tindreu una gran vista, però si bufa el vent de la Sagarda, quedareu mig glaçats. En qualsevol cas, de què s'ho val. A Calaf veureu les ruïnes d'un nou castell. Gaudireu de grans vistes enmig d'un paisatge molt suau, camps i bosquets i vents diferents a cada estació de vall. Encara que el primer tram de carretera per arribar a la vall del Llobregós discorre per una petita vall relativament tancada. A Castell Follit de Riu Bragós la vall s'obre i a Castell Follit cal aturar-se. Compteu, un castell, dues torres de defensa, en turons independents, una col·legiata i un poble. Petit, petit, però molt endreçat. Després seguirem la vall del Llobregós cap a ponent. Aquesta vall també havia estat frontera. Continuem rodant per la carretera planera i recta, però sense presses. Trobarem Biosca, Santa Uja... Aquí cal visitar l'Antic Castell, que es confon amb les roques que s'eleven sobre el poble. Un suggeriment que acabeu al Segre, a Pons, o millor encara, artesa de Segre, on si voleu rematar el viatge estirant les cames per desentomir-vos de tant de cotxe, podeu enfilar-vos al Sagrat Cort, que corona el Castellot. Aquí, vire't bé, si no teniu cotxe, ho teniu molt difícil, perquè us quedareu a la panadella i trobar després un bus que et porti fins allà. Això se suposa, que has de fer un cotxe. Clar, no, no, és que hi ha llocs que, per cert, la gent que no tenim cotxe, que encara n'hi ha, és curiós, la gent que no tenim cotxe, avui, abans sí que hi havia formes d'anar, perquè hi havia moltíssims autobusos que feien recorreguts de poble, però des que pràcticament un cotxe és a davant de tothom, aleshores et quedes allà clavat a la panadella i d'allà estàs, si com no agafis un taxi, portis fins allà. O un totterreny, també hi ha que els lloguen. Bé, continuem. Ens havíem quedat al Sagrat Cor, que corona el Castellot, on hi havia hagut un altre castell fet enderrocar pels carlins. De dalt estant podreu contemplar d'on veniu i cap on continuava la frontera al peu del Montsec. Bé, aquest recorregut ens se l'ha ofert el senyor Josep Noet, o sigui que està publicat a la revista Descobrir Catalunya. Trobareu també, si em permets un segon, aquest mapa que està aquí, perquè ho vaig mirar a la web, si poseu a la web Descobrir Catalunya trobareu els mapes, els planos i les carreteres per fer tots aquests recorreguts. Tots els articles i a més està indicat per quines carreteres heu de seguir per arribar-hi. Molt bé, posem una mica més de música, sisplau. No sé si és veritat. La Carina ens convida a anar de festa però abans us vam prometre la setmana passada que acabaríem de rodonir aquell article sobre mindfulness, traduir com atenció plena. És una tècnica inspirada en algunes pràctiques del budisme. Ja sabeu que el budisme sempre és una mirada interior molt atenta, molt atenta, on s'ha de respirar fons i d'aturar els pensaments, no? Això jo ho he vist en aquestes pràctiques al Saló del Manga, que hi ha tanta passió per tot el japonès, no només el maia, i la gent queda meravellada quan... i si presteu una atenció, sí que hi ha gent que es fa budista, el monestir del Garraf, que cada dia té més adeptes. Sí, sí. Mindfulness és una tècnica senzilla per reduir l'estrès i relaxar la ment. És una tècnica on s'aprèn a enfocar l'atenció en les experiències del present i a contemplar aquestes experiències amb curiositat i gaudir d'elles. I tot i que requereix una mica de temps practicar-lo diàriament és fàcil de fer i els seus avantatges són quasi instantanis. Es tracta de mirar els teus pensaments com si tu fossis tranquil·lament, com si veiessis una pel·lícula. Això mateix. Deixes que corri en Parlament i ja està. I llavors vas de tret a tret ben en idees, pares i dius vinga endavant. Sí. Quins avantatges té això? Doncs està demostrat que els practicants d'aquesta tècnica, que és senzilla de fer però necessita primer un mestre que t'entreni, tenen un millor estat d'ànim, menys estrès i per tant pateixen menys malalties relacionades amb problemes cardiovasculars. Fins i tot estan començant a utilitzar tècniques mai font nas. No, però torna-ho a dir en català perquè així... Atenció plena. Atenció plena, exacte. Atenció plena perquè fins i tot estan començant a utilitzar aquestes tècniques d'atenció plena en hospitals per tractar el dolor crònic així com d'altres malalties. Això ha de ser molt difícil perquè quan et fa mal una cosa molt mal, molt mal, molt mal... Però si et contemples i complaus amb aquell dolor... Això anava a dir... El dolor augmenta, però si centres l'atenció en una altra cosa, de vegades, quan et fa mal una cosa i sents un dolor més fort que aquell, l'anterior sembla que ja no et faci mal. Les tècniques de concentració van molt bé perquè deixes que la ment corri i tot en plegat ve un acudit. A vegades és una pregària, a vegades és un acudit còmic, a vegades és una cosa dramàtica, però la base de la creativitat és aquesta tècnica, l'atenció plena. La fan servir a moltes empreses. Vull dir, els japonesos ho practiquen. I ens ho han portat a nosaltres, ara, a les empreses... Però ara no diguis això, perquè ara les empreses només que estàm es mou, no? No, no, no. A les empreses... Jo sé que al Japó hi ha una sala de relax per tallar la feina per la meitat perquè descansi del treballador i torni a reprendre la taxa amb més ganes. I aquí en moltes empreses s'ha imposat també, Joana. Ha canviat molt les tècniques de treball. Desgraciadament les empreses que jo conec no. La època de los ejecutivos agressivos ha passat a la història i acabarà passant a la història. Imposant les coses a crits no s'aconsegueix res de profit. En canvi, fent tècniques que deixin descansar la ment es passa d'una cosa a l'altra. Molt bé, explica més del tema. I com desenvolupar la pràctica requeriria bastantes més hores de feina. O sigui que tenim una idea que us explicarem com fer una meditació bàsica que anomenem la meditació del bombó. Ja la setmana passada ja la vam iniciar una mica però avui l'acabarem de rodonar. Aconsegueix de la forma més adequada un bombó o una petita caixa de bombons. La qualitat importa més que la quantitat Ja tinc la capsa de Ferrero Rochera a punt per anar fent un bombó i un altre bombó. Reserva 10 minuts quan puguis estar sol amb els teus bombons en un lloc molt còmode i molt tranquil. Si durant els passos següents t'adones que estàs pensant en una altra cosa, el sopar, la teva declaració de la renda o el que sigui, suaument aparca aquest tema, haurà temps de pensar-hi després. O sigui, no pots barrejar-ho. Difícil aquesta tècnica, quan portes moltes coses al cap no pots concentrar, però quan aconsegueixes fer-ho, molt positiu. Agafa el primer bombó mentre està en el seu embolcall, considera el seu tacte, el seu pes, com es mou amb la pressió dels teus dits, observa el bombó, adona't de la seva forma exacta, mira el disseny del paper, com està doblegat, com reflexa la llum, etc, etc. i, lentament i estant molt atent, treu el paper, fixa't en els moviments que has de fer amb els dits per aconseguir-ho, escolta el soroll que fa, deixa caure el paper i observa com cau, com rebota i el so que fa quan toca a terra. Abans de ficar-ho a la boca, olora el bombó que notes de la seva fregància. Posa't a la boca, adona't de la seva textura, de la seva temperatura, del seu pes a la teva llengua. La sensació quan contacta amb les teves dents i les primeres sensacions de sabor. Adona't de com està respirant i de com la respiració passa per sobre del bombó. Ara ja hem arribat a posar la sintonia de la poesia. No, no, no. Bé, ja estem al moment de la poesia. Com n'hem parlat d'ells abans, un poema breu de Carles Fages de Climent, Rosa de Carn i Rosa d'Esperit. Si el ves és au de dues ales, posa el ves al pit. i prop del ves la rosa. Au de centales, rosa, encén al pi tots els perfums de plata de la nit. Estel de plata, encén l'esgarrifança amb el mirall de fe i d'esperança. Sigues el prisma i jo seré la llum. tu hi posaràs la carn i jo el perfum. Trenca el vidre de l'ull, plora amb la trena de cabell d'or i pel teu plor a balquena retrobaràs el goig de la legit. Si el ves és au de dues ales, posa el llavi al pit i sota el ves la rosa, rosa de carn i rosa d'esperit. I, ràpidament, una poesia de la Montserrat Avelló. Tant sols la paraula nua. Tant sols la paraula nua, la teva, mai la de l'altre, la que reflecteix una vida dins d'una solitud corulla de promeses on tot és possible. S'esvaneixen els dubtes, la foscor claror es torna i els sols variants i múltiples cauen damunt de cada mot, el cobreixen i donen força. Enllà d'aquesta sèrie tan precis s'allarga en el contingut de cada paraula clara. Com ho és la poesia? Bé, i darrere d'aquestes poesies tan fantàstiques hem arribat a la fi d'aquest programa d'avui de 60 i més. Bé, amics, ullents, molt bona nit a tothom, si ens escolteu en dimecres, o bé, bon dia, si ens escolteu en dissabte. Moltes gràcies, Enric, i a tots vostès per escoltar-nos. I a tots vostès per escoltar-nos, i fins a la propera. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda... No et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu móvil. informatiucomarcal.com Ara escoltes ràdio d'Esferm. Sintonitzes ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just. Vig, dremp, vig, dremp, vig, dremp, vig! Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B, que avui començarem amb un grup d'aquells multitunionaris de folk del principi de la dècada del 70, que tant es van posar de moda. Són els Agua Viva, amb una peça que és un poema de Rafael Alberti, musicat per Manolo Díaz. Poetes andalucis. que cantan los poetas andaluces de ahora, que miran los poetas andaluces de ahora, que sienten los poetas andaluces de ahora. Cantan con voz de hombre, pero ¿dónde los hombres? Con ojos de hombre miran, pero ¿dónde los hombres? Con pecho de hombre sientes, pero ¿dónde los hombres? Cantan y cuando cantan parece que están solos. Miran y cuando miran parece que están solos. Siente. y cuando sienten parece que están solos. Que miren los poetas, poetas a las luces de ahora. Que sienten los poetas, poetas a las luces de ahora. Y cuando canta la gente que está sola, Parete que estás solo. Parete que estás solo. Parete que estás solo. Parete que estás solo. Parete que estás solo. Continuarem ara amb un dels grups que va ser pioner en fusionar el country nord-americà amb el rock. Són els Flying Burrito Brothers, un grup que va ser format en el seu moment per gran persons i del que abans sortia d'altres grups importants com per exemple The Verge o The New Riders or The Purple Seis. Escoltem una peça que porta el nom She's a Friend of a Friend. She's a friend of a friend of a friend of a friend of mine. And I know she's good-looking, sweet-talking, temptuous kind. But if I'm reading you right, better get her out of your mind. Cos she's a friend of a friend of a friend of a friend of mine. Every night it's the same old story. Down at the Jack of diamonds, six nights a week. Picking up tips and turning down propositions. While her old man's holding two jobs just to make ends meet. She's friend of a friend of a friend of a friend of mine. And I know she's good-looking, sweet-talking, temptuous kind. But if I'm reading you right You better get it right off of your mind Cos she's a friend of a friend Of a friend of a friend of mine