Tramvia per la Diagonal, terratrèmol al nord d’Àfrica i Collserola: ansietat i addicció als aliments, curiositats i Verdi

S'enllius, plorant de bruit com tu. Seixanta i més o menys. Amics oients, molt bona nit si ens escolteu en dimecres o bé molt bon dia si ho feu en dissabte. Amb vosaltres una nova audició de Seixanta i més o menys. L'audició que pretén oferir-vos una estona d'entreteniment, en comentaris, alguna notícia, si pot ser bona, millor, i música. Avui és 27 de gener i felicitem de tot cor aquells que celebrin avui la seva onomàstica. Les Àngels, sota l'advocació de Santa Àngela de Meritgi, fundadora de les Ursulines, Sant Enric d'Ossó, fundador de les Teresianes, Sant Vitalià, papa, Sant Emeri i Sant Julià, bisbe de Burgos. També felicitem, per quan sortim en dissabte, a les Martines, a les Jacintes, i a qui celebrin l'onomàstica, sota l'advocació de Sant Musià Maria Bió, rei, i Sebastià Balfré Prevera, de la congregació de l'oratori. Déu-n'hi-do com ha començat la setmaneta, amb un ensurt d'allò més fort, un terratrèmol en el mar, a la costa nord-africana, de 6,3 a l'escala de Richter, seguint diferents rèpliques, moltes, moltes, de 4 i més graus i 3 i més graus. Segons vam sentir dir a una persona que l'havia patit, no s'havien produït grans destrosses, res, unes façanes, unes taulades, algun campanari, encara que no ha de ser tan suau perquè, sobretot amb l'illa, hi ha hagut ferits i ens sembla que fins i tot un mort. I a Andalusia s'han sentit els tremolors, a Màlaga, Sevilla, Granada i terra en dins inclús. Es veu que és temps de terratrèmols, i no solament de tipus físic, sinó també d'altra mena de tipus, polític, per exemple. Però, en plan més lúdic, tenim l'inici del Carnaval de Venècia, amb la seva festuosa desfilada de gòndoles engalanades per sota del famós pont Rialto. I durant aquestes setmanes vinents, gaudirem d'un ambient cinematogràfic d'allò més interessant, la preparació i realització de tres artàmens cinematogràfics, potser dels més importants tant a nivell de Catalunya, de l'estat espanyol i a nivell mundial. Parlem dels Premis Gaudí, el proper 31, i dels Goya i Òscar, les setmanes següents. Com que la televisió s'encarrega de la seva transmissió, tenim en perspectiva hores d'espectacle, sobretot per la desfilada dels vestits de les estrelles, entre cometes, i els pentinats dels bons galants. Ja tindrem ocasió de fer algun comentari sobre el cas. Bé, després d'aquesta parrafada, passo a saludar els meus col·laboradors i amics, l'Ina Santa Bàrbara, Montse Larrea, Joan Xirivella i en Carles Hernández Rius, que ens posa les músiques. Avui, una salutació especial per en Joan Maria García Puigdeball, perquè està fent-se una petita reparació en un ullet. O sigui que una abraçada ben forta i ànims que això no és res. Bé, i començarà el Joan Xirivella, amb aquella secció d'afemèrides i dies i tot allò. Doncs avui, 27 de gener, és el 27è dia de l'any del calendari gregorià. Queden 339 dies per finalitzar l'any. Un 27 de gener de 1884 neix al Vallès Occidental, a Sabadell, el pianista i professor de música català Sabrià Cabaner Ibril. Bé, doncs, molt bé, moltes gràcies per la teva informació. I bé, amb aquesta música d'alrededor del món, a mi, l'Alina, bona tarda, l'Alina. Bona tarda. Ens portarà aquelles curiositats que a vegades ens fan riure i a vegades... Fan pensar. Fan pensar. Sí, sí, no, no, ens il·lustren. Bé, mira, tot és saber, diu que no vas a dormir sense saber alguna coseta més, no? Ah, això mateix. Bé, doncs, aquí tenim una cosa que podien ser, si us fa falta algú que us serveixi, és a dir, un criat, com si diguéssim, tenir algun criat. Diu que en l'antic Egipte era molt ben coneguda la docilitat dels babuinos, els babuins, aquells monos. Són, sí, sí. Babuins, eh? Sí, sí. Diu, sembla ser que aquests animals eren adiestrats, encinestrats, amb tanta cura, que inclús podien servir el dinar i la beguda a les taules. Ah, mira què dient. Que truqueu a algun babuino d'aquest. No, babuino. No, però jo no dic babuino. Hi ha tota la D. No, però els babuinos a lo millor s'enfaden. Bé, també perquè veieu que no l'home és el més tontet de tots els animals quan neix, que diu que és el que està més desemparat. No, pobrets. Doncs sí, el diu el polluelo, no sé en català què seria, el pollet petitonet del pavo, del paó, no? Sí, del gallin, diu el polsi. Diu, no podria viure sense els seus pares quan neix, perquè quan arriba al món no té ni idea de com es menja. I aleshores els pares no tenen més remei que deu proporcionar-li tota la comida. Bé, tot el menjar. Jo aleshores penso que d'aquí ve allò de... Diu, és tonto com una pava. Diu, està a l'edat del pavo. Deu ser, deu ser, deu ser. Deu de ser alguna cosa d'aquestes, no? I després hi ha una cosa que és bastant interessant. Espereu-se que ho busqui aquí, la pàgina que ens ho diu. Aviam, aviam. Sí, a veure, que diu aquí, espereu-se... aquí. Diu, les plantacions de les frites s'acostumen a injertar en el tronc, i sobretot en aquest cas estem parlant de les pomeres, distintes varietats de pomes. És a dir, que segons el que l'injertin pot sortir la poma d'una manera o d'una altra. Nosaltres ja les coneixeu que n'hi ha una gran varietat. Oh, i tant, i tant. Diu, aquest mètode es denomina ennoblecimiento, perquè permet que d'un tronc de menys categoria produeixi unes varietats de fruita de major qualitat. Diu, en villac austriac, no sé on és villac, eh? Diu, en el villac austriac n'hi ha un arbre que se li han injertat 66 tipus de pomes. Diu, i, doncs, esclar, és un gran sortit. Te'n vas a anar allà i... Ja no cal anar al mercat, tu, ja tens de totes les varietats. Això també es fa amb els cirerers. No. Un cirerer bort fan un cirerer bort. Hi ha cirerers que necessiten ser borts per realment donar bona acollita. Sí, sí. Sí, sí. Perquè el passa que els cirerers bort... A l'hort de casa de la meva iaia, pobret, l'avi no perquè s'havia mort, van fer... van posar a la figuera cinc varietats diferents de figues. I les trobaves? No, no, i tant. Començaven amb les breves, que no sé com es diu en català, sembla que es diu igual, i acabaven en les últimes de cap a l'octubre. La breva no és la figa flor que diuen? No. No. La breva és una figa... La que hi ha per Sant Joan, que és grossa. És insulsa, eh? I poc, no, aquelles estaven boníssimes. Bé, jo com era petita i m'agraden tant, m'és igual, segueix. I després n'hi ha una cosa, nosaltres ja tots sabem, que és l'oxigen, no? Vull dir que el necessitem. Diu, la sang porta l'oxigen a quasi totes les regions del cos. Pràcticament a totes, totes, totes. Diu, no obstant, la còrnea de l'ull no té ni un sol baix sanguínic. I com respira aquesta, podríem dir, epitelio? Perquè això és com un epitelio, no? Perquè quan la corna tenim una lesió, que es diu una keratitis, és quan fan, quan diuen altres... Oh, li han trasplantat a l'ull. Mentida, coxina. L'únic que trasplanten és la còrnea de l'ell. Bueno, recordeu-vos-hi, jo us ho dic, perquè això ho sabia. Una malaltia de la còrnea és una keratitis. Doncs bé, a l'oxigen no diu que l'agafa de l'aire. Ah. Toma ja. Bueno. Doncs ja de ser bastant intel·ligent, no? O sigui, agafa el que necessita. Que, agafa el que necessita i l'altre el deixa. Però és que aquesta fa una certa gràcia que no ho digui. Sí, sí. I ja ve l'última, que aquesta és la que sí que té un cert, jo diria masoquisme. Ah. Ah. Sí, és una... allò que ja la veureu. Diu, les cebelles en contra del reuma. Ah. Com ara estem tots tan... Un poc reumàticos. Sí, reumàticos. De les humitats. Sí. Diu, el reumatisme és una malaltia que està estesa des de sempre i que ocasiona l'enorme quantitat de molèsties. Això aquí a la taula podríem dir... Podríem fer una mica de... Sí, sí. Una dissortació. Els demés diem això. Diu, aleshores, les cebelles, diu, això explica que des de molt aviat s'han intentat buscar formes d'aliviar-ho. Un dels remeis que sorprèn més contra el reumatisme és la picadura de l'abella. La Montse m'està dient que sí amb el cap. Que ja ho havia sentit, això, no? Sí. No, no, jo conec... I tu també? Bueno, conec, no, ja és mort, però una persona que es posava les abelles quan tenia mal el braç. Bé, doncs aquí diu, alguns metges, acreditats, inclús, guardava les cebelles dintre d'un recipient de vidre. Abans de... Bueno, davant d'una extremitat que tingués el reuma, obrien aquest recipient i, pum, li donaven, li posaven les cebelletes amb aquesta extremitat. Perquè piquessin. Sí, el deixar el pas lliure, el pot aquell que les tenia, les cebelles que estaven molt enfadades, pum, va. I picaven rabiosament. Ah, sí. Diu, i es té constància que en molts d'aquests casos el dolor se'n va anar o que inclús va desaparèixer completament. A la inflamació, sí. Sí. Aleshores, això sí, veieu, el principi d'acupuntura, que a vegades es posen, són les picadetes aquestes que es fan, no? Diu, bueno, diu, també n'hi ha una cosa similar sobre la mordedura de les formigues. Ah, que també passiguen, eh? Mosseguen. Mosseguen, mosseguen. Diu que encara a primers d'aquest segle, que seria el segle passat, se suposa, perdoneu, es considerava de tot raonable sentar-se, no, damunt d'un formiguer per aliviar el reume. Diu, però esclar, no queda massa ressenyat aquí. Quantes persones això van fer-ho? Perquè jo ja m'imagino... Però escolta, amb un excés d'acidòlic es verí, no és pergut, eh? I quantes se'n van sortir? Diu, el reume se li ha curat i l'altre també. Per sempre més. Ja no li quedava més. El pròxim dia més. Això mateix. Sorry. Música Música I ara us informarem d'una part de les activitats del Parc de Collserola a la seva agenda d'hivern. Comença, Joan. Doncs comencem amb la primera activitat. Camins de natura a Barcelona. Les déus del pantà de Vallvidrera. Dissabte 30 de gener, itinerari circular amb origen i final al pantà de Vallvidrera. Trasseguint tres fonts. Coneixem la biodiversitat de Collserola i alguns tresors patrimonials. dins del cicle coorganitzat amb la fàbrica del sol, les aules ambientals de la Sagrada Família, bosc del Turull i les cors. Informació completa al cicle de la web del parc. Sí, la web és d'aquí dalt. Veus, aquí dalt? Sí. www.partnaturalcolserola.cat Molt bé. Ara l'alina. Els ocells que venen del fred. Diumenge, 7 de febrer, a Can Coll. Matinal ornitològic. Activitats d'iniciació a la identificació dels ocells més comuns dels nostres boscos, prats i conreus. Observacions a la feixa dels ocells. Instal·lació de suport alimentari invernal que facilita l'apropament de les aus dels nostres paisatges. Molt bé. Així podrem tenir ocasió d'anar-hi, no? El que els agrada els ocells que vagin. Això mateix. Descobertes en família. Un dissabte al mes us proposem una activitat per fer junts petits i grans. Una passejada acompanyada d'un petit taller o d'un joc per conèixer millor que els xarola, a càrrec dels guies del parc. I acabes tu, Montse, aquí. Mamífers ocults a la serra, rastres i petxades. Taller amb un petit recorregut per aprendre a identificar els senyals que ens deixen els mamífers que s'amaguen al bosc de Collserola. Molt bé, o sigui, és una manera de conèixer les coses que es poden fer en un lloc tan proper i tan preciós com Collserola. El tanto amb les passejades de Collserola. Que et pots perdre, eh? Cuidado. No, no, no, és perquè et perdis, no. No, hi ha guies. És que havien molts, molts senglars. Ah, sí, sí. A l'altre dia un familiar meu es va trobar amb una berra. Amb una berra amb cria. Que no, no anava a cria, però es veu que estava molt d'allò, molt... rabiosa. Molt rabiosa. O sigui, el meu fill l'altra nit li va sortir d'entre... Dos nits li ha passat. La mama, el papa i els tres nens. Sí, bé. Però a l'últim desvariat ja, com es veu que marxava la família. Sí. I no gaire, fa tres nits també, perquè, clar, bé, per aquí darrere que no hi ha tant de trànsit i arriba més aviat. Doncs va sortir disparat, que ell no hi pensava, d'entre els cotxes, un dels nens. I, escolta, em diu, fa fredor perquè, vulguis que no, pot produir un accident. Ja els ha produït. Sí, però, bueno, el meu fill... Nosaltres, en una excursió a Cuncerola l'any passat per Créu de Cinsit, ens va sortir un senglà, ser que us va posar a ploure, perquè, si no... No, o sigui, si estan... No, els espantes. No. Estan... Ara que estan domèstics. Ara, si la berra va amb la família, és de nit i veu de sobte un llum que l'il·lumina... I, a més, és que són imprevisibles. o sigui que... No, no, el meu fill va tocar amb un senglà i va tenir forces avaries en el cotxe. Oh, el meu fill, destrossat. Perquè són animals grossos, sí. Grossos. Destrossat, sí. Clar, anava a 190 una nit per Almeria i escolta, el cotxe, el morro de davant, i això, això que era un Audi que és bastant fort de davant. Sí, sí, sí. Destrossat, eh? I no es va amnatar perquè no era la seva hora. L'any passat es va un d'aquests caçadors... No, no, no, una família d'espins d'aquests doncs van baixar fins al d'allò dels joves. Al casal dels joves. Ja estava la mare amb els 3 o 4 que portava. Les cries. Sí, les cries. I una diu i què feien allà? No, no. Va anar al cap a buscar una recepta perquè s'enginyés de petit. Tu rius, però escolta'm, una vegada fent aquí. I aquí... Perdona, hi va venir la policia i els van anar fent, fent, fent... No, però aquí, com no li donava la gana que estaven molt enfadats la policia municipal els va haver de batre a trets. Un dia que feien veus de la parròquia. I clar, la gent estava tota esturada dalt i esclar, va ser necessari. Bé, posem una mica de música. Música Música Fins demà! Fins demà! S'ha encetat de nou la polèmica sobre l'ampliació del tramvia. L'equip municipal de l'Ajuntament de Barcelona va presentar dies enrere el projecte d'unir el tramassós i el tram baix per la Diagonal. Quan es van fer les últimes eleccions municipals, aquest era un dels punts que figurava en el programa de l'Ada Colau. Promocionar? Sí, sí, promocionar, sí, senyora Lina. Promocionar-nos d'aquest mitjà de transport públic per descarregar la Diagonal del Trànsit, millorar les condicions del medi ambient, sobretot en dies d'anticiclò, en què les altes pressions posen sobre la ciutat aquell barret de Boirina que no deixa renovar l'aire. Aquesta era la idea. La idea. Sí. La idea és bona, però, i els inconvenients? Encara recordem, malgrat haver passat molts anys, l'enrenou que es va formar contra la reintroducció del tramvia a les nostres vides. És ben cert que van ser uns anys de grans molèsties, tant pel trànsit rodat com pels vianants. Quantes persones van patir petits o no tan petits accidents, sobretot les persones grans, per causa de les obres? Moltes. Escrits, columnes, artiaris, entrevistes en ràdio o televisió, a favor de motors elèctrics dels cotxes, pressupostos extraordinaris, etcètera, etcètera. Pressupostos que gairebé tothom consideraria excessius, però el projecte es va transformar en realitat, i quan els tramvies van estar en servei, tothom va quedar satisfet. Els vagons eren ergonòmics, vol dir que estaven a nivell amb l'andana, fresquets a l'estiu i calentons a l'hivern, i sobretot, si no hi havia hagut algun accident, molt puntuals. El 3 d'abril del 2004, Barcelona i Rodalies va recuperar el tramvia 31 anys després que l'alcalde Porcioles clausurara l'última línia de tramvia que li quedava a la ciutat, excepte el blau que ens portava al Tibidabo, que fins l'any 1975, per obres del cinturó de ronda, es van quedar en suspens durant uns anys. Ara funciona solament als festius i per vacances. Com Barcelona l'any 2004, desenes de ciutats ja havien recuperat el tramvia, no sense grans ulls i ais, en aquell temps, la Vanguardia va publicar uns quaderns especials cívics sobre la ciutat, dedicats a diferents temes barcelonins, un d'ells sobre el tramvia, la seva història i la influència del mateix en el devenir diari de Barcelona i els seus barris. En un article que signaven Pau Noi i Ricard Riol, s'exposaven tota una sèrie de temes molt ben expressats sobre els pros i els contres, tant del tramvia com d'altres transports públics, que circulaven tant pel centre com per la perifèria. En primer lloc, posaven de manifest que ja circulaven en aquell temps per València, Bilbao i Alacant, i que tant en aquestes ciutats com en les europees, on s'hi havien implantat, el tramvia s'havien produït forts debats i polèmiques en totes elles, tant en la fase de proves com en la inauguració. Els dos periodistes escrivien el 2004, el temps dirà com acull la població de Barcelona i la seva àrea metropolitana a aquest mitjà de transport, que ha estat fora de servei durant 33 anys. Nosaltres podem contrastar que el tramvia va estar molt ben acollit pels usuaris. A Sant Just el tenim molt a l'abast els que viuen prop de la carretera Reial i el Gualden, l'illa Gualden, les bases de Sant Pere i tot el veïnat, fins a arribar al Consell Comarcal, des d'aquí al centre del poble. El tenim a més o menys 10 o 15 minuts, però si ens convé utilitzar-lo, sabem fa feientment que l'horari marcat serà exacte en un 90% de les ocasions. Tornem enrere. A l'article de Pau Noi i Ricard Riol de l'any 2004. A l'any 1971, quan l'alcalde Josep Maria de Porcioles va clausurar la última línia de tramvies, molts mitjans de comunicació i algunes entitats van expressar la seva satisfacció amb aquest missatge. I Barcelona, per fi, sense tramvies. Però, passats els anys, molts ciutadans es van fer aquesta pregunta. Per què ara el tramvia, que Barcelona va rebutjar fa tants anys, torna a la ciutat? El temps dirà com l'acull. Tant la ciutat com la seva àrea metropolitana. Les altres ciutats, que l'han tornat a instaurar després de moltes protestes, l'han acceptat i fins i tot han demanat un augment de les xarxes d'aquest ferrocarril urbà. Aquest és un resum de l'article de Pau Noi i Ricard Riol. A la seva pregunta de com acolliria Barcelona la nova etapa del tramvia, nosaltres, després de gairebé 12 anys de la nova posada en marxa, poden respondre que extraordinàriament bé. Tant és així, que ara el nou consistori de Barcelona es proposa connectar, si el pressupost ho permet, els dos ramals del tramvia, tramassós i trambaix, a través de la diagonal. Però, per contra, tenen la ferrissada protesta dels veïns, que estan tips d'obres dels comerciants que ara tenen les voreres arrenjades i de la resta del veïnat de l'Eixample, que haurà de patir tot el trànsit que no emmetria la diagonal. Bé, veurem com es desvenen els aconteixements. Com diuen els gums professionals, continuaran informant, o continuarem informant. Ah, sí, aviam què passa. Si aviam si hi ha pressupost, perquè eren 100 milions d'euros, eh? Déu-n'hi-do, eh? Tant que es queixaven i el tramvia assumia una gran quantitat de trànsit. Assumeix. Bé, jo en recordo perquè jo havia anat a treballar amb el tramvia. Jo també, eh? I tant. I pujava pel carrer Aribau. Aribau. Sí. I, bueno, jo muntanyé Aribau i tot. I tenies, bueno, el mitjà com ara el que n'hi ha. Era més antipàtic perquè havies de pujar escales. I pagar. I ara no? Sí, ara no. Ara no. Tens tot planet i bé. Sí, sí. Bé, aviam. Jo vaig ser una de les persones que va escriure coses contra el tramvia. Però, bueno, m'he arrepiento. De totes maneres, està tot planejat i n'estan parlant i n'estan treballant. Jo conec persones serioses que ho diuen. Treballen en el projecte. En el projecte, sí. Bueno, ja va dir l'altre dia que si no sobrepassava a 100 euros. Quan es va consultar que ja l'hereu ja volia fer coses així i la consulta va ser... Nula. Va ser que no, eh? No, va ser que no. Perquè, aviam, són els que viuen a la Diagonal els que patiran els problemes. Clar. Perquè la gent que passa passa i se'n va. Clar. I a més a més, això que he comentat del trànsit és veritat perquè el pensen desviar pels carrers exjacents que ja estan pleníssims. I que són extrets, en realitat. Oh, no, l'Eixample no. El que passa és que està bé. Estan uns carrers prou bé però ara amb molt de trànsit. perquè tenen, bueno, tenen una bona tirada d'un cantó a l'altre de Barcelona. Això obre les portes però són carrers insuficients per tregar el trànsit de la Diagonal. que tenim, que tenim, sí. Bueno, veurem. Aviam, tiempo al tiempo. Hi ha el positiu i el negatiu. Això mateix. d'un cantó a l'altre i el negatiu. A l'altre d'un cantó a l'altre d'un cantó a l'altre Bé, molt bé, aquesta música de borçalino, preciosa. Ah, això em sembla que ajudarà una mica amb aquest article que tu ens penses ara comentar. Aquí jo faré el millor que pugui perquè està fet en castellà i jo crec que podré fer en català. Doncs llegeix-lo en castellà. Vibre sense ansietat. Bueno, llegeix-lo en castellà. No, no, no. No, les forces convé fer-lo. D'acord, eh? Tu mateix. Molts la pateixen encara més la temen. Un mal del nostre temps que de totes maneres podem convertir-lo en un aliat per canviar aspectes de la nostra vida que no ens satisfan. No, ens què? Ens satisfan. Ens satisfan. l'ansietat és consistencial a la vida. Des dels orígens l'espècie humana s'ha vist sumesa a innovenables situacions de risc a les que una o altra manera ha sigut necessari reaccionar. Així, per exemple, davant la presència de depredadors, de cataclismes, d'enfermetats, de moments precaris, el ser humà ha tingut d'estar alerta tant per preveure el perill com per oferir la millor resposta possible. En l'actualitat, si bé ja no són tan contundents les raons, sí existeix a diari suficients moments difícils, perillosos i transcendentals que poden activar l'ansietat. Exàmens, oposicions, enfermetats dels fills, la resolució d'algun expedient, determinades situacions laborals, hipoteques, normatives, són alguns exemples de moments que requereixen una resposta adequada i que a la vegada susciten el temor d'aquesta no sigui l'adequada. Com contra aquest temor la persona desarrolla un àmpli avantall de reaccions fisiològiques, psíquiques i de conducta. Quantes vegades hem tingut aquesta sensació de falta d'aire, de dolor a l'estómac, de pessimisme excecebat o unes ganes tremendes de sortir corrents davant d'una situació tensa, inventada o real, com un examen. L'ansietat, per tant, és un estat d'agitació espontània que acompanya moments percebuts com a perillosos i que es caracteritza per una sèrie de manifestacions fisiològiques, psicològiques i contradictuals. Des de l'estrict plano biològic aquestes reaccions ens porten per l'acció, però també ens diuen que estem davant d'una situació difícil. És el sentit adaptatiu de l'ansietat. Encara existeix una base hereditària, la interacció en l'ambient en què es viu. És el verdader desencadenant de l'aparició de tamany trastorn ansiós. Una predisposició pot quedar inhibida si l'entorn no es percebeix d'una manera tensa, opressora o trista. A la vegada que un subjecte no significa tendència, que pugui sofrir crisis d'ansietat davant d'una situació comprometedora. sol quan l'ansietat amenaça la vida lliure de la persona, quan el sofriment que produeix és prolongat o impossible de neutralitzar. En una paraula, quan té la sensació de no poder amb el problema, l'ajuda professional es fa necessària. Com es percebeix l'ansietat? Sistema, o sigui, símptomes fisiològics, formigueig en els dits, nàusees, sensació de mareig, augment de la freqüència cardíaca, sacadat de la laringe, sudoració, impossibilitat de concentrar-se, insomni o problemes per dormir, fatiga més o menys important, alteració de la sexualitat i de l'afecte. Ja no continuem, ja la lliçó ja està mitja explicada. Sí, no, no, però és que arriba un moment que sembla que t'hagis de morir. que arriba un moment que la sensació no no podem, el problema és l'ajuda professional que es fa necessària. Sí, sí, i com a complement parlarem que també l'ansietat provoca una mica això del que parlarem ara. Aviam, donarem coneixement d'un curiós article que signa Serafí Murillo, especialista en control de diabetis i malalties metabòliques associades de l'Hospital Clínic de Barcelona. L'addicció segons quin tipus d'aliments suposa la pèrdua del control sobre el seu consum i fa impossible controlar-se quan hem començat la ingestió. Per exemple, no ens conformem amb una presa de xocolata, acabem menjant-nos la tauleta sencera, que consti que és un exemple. Però que és veritat. recentment, investigadors de la Universitat de Michigan i de l'Obsity Research Center del Mount Sinai Hospital de Nova York han elaborat un estudi en el qual es destaca una llista molt detallada dels aliments més additius entre la població dels Estats Units. Les pizzas, la xocolata, les patates fregides, les galetes, els gelats, les hamburgueses i les begudes ensucrades, potser aquí, al nostre país, podríem substituir-les per galetes i les hamburgueses per embotits. Sí, o sigui, les galetes i les hamburgueses no les desitgem tant com si agafem un bon tros de fuet o de botifarra. un bon pernil serrano o d'altres o d'altres encara que no sigui serrano. I els aliments més addictius acostumen a ser els aliments més processats, és a dir, que no es troben en el seu estat natural. A més a més, acostumem a combinar grans quantitats de sal, de sucres refinats i de greixos, cosa que compta un notable augment de calories que no és gens aconsellable per a la salut. Això no costuma passar l'educació volem dir quan mengem aliments no processats. Per exemple, les fruites tenen un continent moderat de sucres però són molt baixes en greixos. Per contra, els fruits secs són una important font de greix però el seu contingut en sucres és minso. Els autors de l'estudi nord-americà destaquen com aliments especialment addictius de processants amb elevats continguts de greixos o bé sucres però que no inclouen altres nutrients que serien molt recomanables des del punt de vista de la salut com per exemple vitamines, minerals o fibra. A més a més, el procés d'elaboració d'aquests aliments contribueix al fet que arriben a la sang d'una manera molt ràpida cosa que dona lloc a un estímul molt més potent. D'aquesta manera s'aconsegueixen aliments molt addictius amb una força més gran d'addicció que la força de la voluntat de la majoria dels individus que no poden controlar l'accés de la seva menja. Jo sé d'algú que posa bombons i xocolata a les salsades perquè una persona que ell estima molt qui diu que és per la seva salut no hi riu. O sigui que no, em sembla que no el coneixeu. Bé, una miqueta de música. d'algú d'algú d'algú d'algú d'algú que le de música Fins demà! Bé, i ara posarem una miqueta de música per gaudir. Avui tornarem a escoltar música coral de Giuseppe Verdi, el cor de gitans, d'una de les seves tres òperes més famoses, Il Trovatore, i les altres dues són Rigoletto i la Traviata, a més a més d'un nombre extraordinari d'altres obres que l'han fet immortal tant en el monoparístic com en el religiós. Recordem el seu rèquim, famosíssim, i el Pater Noster i l'Ave Maria per al soprano i quartet de corda. En el seu temps va oposar el germanisme de Wagner, el sentiment i la tradició italiana, rebuda de Bellini, Rossini i Donizetti. Podem destacar de les seves òperes les parts corals, potser les més populars de tot el conjunt, Nabucco, Aida i aquest cor de gitans d'Il Trovatore, que escoltarem interpretat pel cor i l'orquestra de l'escala de Milà sota la batuta de Claudio Abado. Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit