Tres blocs de ràdio: acollida i immigració; “60 i més” (Pujol, Peret, món virtual, cinema i Alzheimer); i “Cara B” (Woodstock i Wattstax)

la relació amb el difunt, també les circumstàncies de la seva mort. S'hi estableix una bona comunicació. Se senten acollits, considerats i manifesten la seva satisfacció. El sacerdot, per acabar, els convida a ressar junts un pare nostre pel germà traspassat. És un moment emotiu de pregària familiar. un gest de bona acollida accresial. Els cristians hem de ser conscients de la problemàtica de la immigració, conscients i disposats a ser testimonis d'acolliment amb aquells que tenim a prop, el veí de l'escala, el company de treball d'estudis, el dependent, el taxista, o el cambrer que maten l'amic o l'amiga dels fills, també l'indigent que em davana el moina. És ben cert que les persones tenen tot el dret a buscar millors condicions de vida fora del seu país d'origen, per bé que exercir-lo comporta sovint allunyar-se de llocs i persones estimades. És ben cert també que l'acolliment, el fet d'haver-los acceptat com a ciutadà vinculat al lloc que acull, ajuda a portar i superar el trencament que comporta la migració. Feu-vos solidaris de les necessitats del poble sant. Practiqueu amb delè l'hospitalitat. Com a ciutadans, tots tenim molt clar que abandonar una persona accidentada seria un acte no només immoral, sinó també delictiu. Com a cristians, potser la nostra actuació davant els necessitats també hauria de seguir uns estàndards més exigents. No oblideu de practicar la hospitalitat. Gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Signat també per Enric Puig i Jofre. Hem arribat als moments finals de Veus de la parròquia. Amb les veus de Joana Algarra i Pere Oliver. Ha controlat el so i les músiques. En Carles Hernández i Rius. Us esperem en aquesta sintonia ràdio d'Esvern el proper dimecres a dos quarts de vuit del vespre. I recordeu que el proper dissabte tornem a repetir aquesta audició a dos quarts d'ons del matí. Fins aleshores, a tothom, adeu-siau. Adeu-siau. No, no, no. El just a la fusta. Parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara amb útils. 400 pisos per vendre. Si s'ha apagat la seva butxaca ningú li patirà. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tan d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa hi ha moltes oportunitats, molts festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a perdida. Tot se soluciona, amb el temps tot se soluciona. Just a la Fusta, vivim-se en just en directe, cada matí de 10 a 1. Caram, un programa per arqueòlegs de la música moderna. Cada setmana ens endinsarem fins als racons més amagats de la música dels últims 50 anys. Música sense etiquetes ni dates de caducitat. Smooth. De dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el Chill Out, el Smooth Jazz, el Funk, el Soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. Hi esperem. Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just plorant de riu. 60 i més. El Carles riu perquè jo dic i més. A veure que vol dir això de més. Vosaltres noteu la meva veu que jo tingui 60 i més? Doncs ja està. Tenim 60 i més i ja està. perquè tens el goig de conservar la veu molt ben conservada i no fas imprudències que fan, o fem altres avis, de nedar molt en piscines plenes de cloro, de nedar al mar contaminat o els que fumen tota mena de coses. Per no dir mentides, he fumat a tota la meva llarguíssima vida tres cigaretes. Jo puc assegurar que el que em fa molt bé la veu és el cloro de les piscines. Darrerament, en una piscina que es van passar amb el cloro, no sé quanta gent ha hagut d'existir. I tant, és horrorós. Bé, estimats veïns, ja tornem a ser aquí. Hem fet vacances i hem gaudit de l'estiu i de les bones estones compartides amb família i també amb els amics i coneguts. A veure si aquesta temporada us animeu a venir aquí a la ràdio i ens expliqueu alguna anècdota que heu viscut. Si heu fet algun viatge interessant, ens ho podeu fer saber. I també podem fer tertúlia de les coses viscudes aquests mesos que més ens han impactat. Perquè els que hem estat, o hem tingut la sort de passar uns dies a fora d'aquest país, ja que veure, escoltar les notícies, com parlaven de nivell polític, tot el davassall de notícies sobre la família Ferrusola, els seus dèbils en visenda... Mira, però ara això està molt de moda. A mi em sembla a vegades que aquestes comentaris i aquest amarillisme que dic jo, tapa a vegades altres informacions. Però també provoca el personal i provoca debats. La gent li agrada el marro. I a més es ven en diaris. Semana darrere a setmana han plogut cascades de notícies amb reportatges fotogràfics de l'ex honorable, fins al llonguis, actuacions tributàries, diligències penals, examens enfadades i tota una escudella barrejada de suposats fraus fiscals presumptes blanqueig de diners i tot ben lligat al col·labrot de la Camarga i el xiu xiu despietat dels capos del PP. Suposats, que això ho ha dit un noticiari, no ho diem nosaltres. Jo pensava que m'estava ficant amb un berenjenal. Todo es presunto y supuesto. Perquè nosaltres veiem les notícies de la tele, les caricatures de la premsa... I a més el que tenim una certa tendència... A criticar. I que som ninotaires. El deber de los monigoteros, dels ninotaires, és treure'l una mica de punta a les coses que passen. I esclar, posats a dir la nostra, després de llegir tants articles sobre els traps bruts del pujolisme, hi ha gent que sempre ens fem preguntes. L'honorable senyor Mas va ser la madreta d'en Pujol, diuen molts, el seu preferit i elegit parell. Com és que no en sabia res sent l'home de màxima confiança? El senyor Mas va entrar a la Generalitat com a conseller d'obres públiques i més endavant va ser conseller d'economia. O era de molt bona fe o els altres ho van amagar molt bé. O l'estúcia dels Pujols ha estat superlativa o el president És algú molt despistat. Jo també ho penses tu o ho has llegit a algun lloc? No, jo a vegades ho penso també perquè es veu una persona amb molt bona cara, vull dir que no ho sé. Excés de bona fe? No ho sé també. O sap més del que explica. o passat l'onça de setembre ja només cal parlar de la ve baixa i deixar que nous fets ens facin oblidar les aixecades de camisa d'alguns dels nostres dirigents. I el marro que hem vist aquests darrers dies, els que hem estat a Madrid? Com se n'enfoten alguns. En aquest moment en aquest cas tenen certa raó. Tenen cert motiu. Encara la justícia no ha dit la seva. Hi ha una paraula que és molt bonica. En estado embrionario. Em fa gràcia aquesta paraula. És un cas, el cas Pujol, en estat embrionari. Aviam quan creixi que passarà. si el Don Millet i Montull, que fan 5 o 6 anys, encara estan en bilionària, o sigui, quan tinguin, jo què sé, 90 anys, comença a arrencar la cosa, no? Doncs bé, benvinguts uients d'Esvernians. Ja us ho hem dit, ens trobem a la... Ho sabeu de sobres, que ens trobem a la sintonia de ràdio d'Esvern en el 98.1 de la freqüència modulada fent el programa 60 i més dedicat, com sempre, a la gent gran, i a tots els joves com el Carles Hernández que vulgueu parlar amb nosaltres. Carles Hernández i Rius. Saps que hi pots dir la teva sempre que vulguis. I tant que sí, ja ho saps. Ja sabeu que fins a les 9 del vespre ens podeu trucar al 93 3 7 2 36 61 i podem parlar de tot el que us vingui de gust. Que el passat estiu ens ha donat tota mena de sorpreses. Entre elles, tempestes, llamps, aigua, i tot el que vulguessim és. Això a tot arreu, a tot arreu, sí, sí, sí. Mira, tu que em vas preguntar si a París havia anat amb algun vaixell, aquella barcassa que es passeja pel Sena, va agafar una tempesta No, a nosaltres se'ns va agafar quatre gotetes al baixar. Però al sortir no vam arribar gaire bé. A l'estació de metro, a la propera, hi ha aquella per l'amor de Déu. Doncs jo estava encandilat mirant la platja de París, que és un goig perquè a París com a Madrid fan platges on no hi ha mar. I aleshores posen sorra artificial a la bordra del senat i allà amb les gandules pren el sol. Va començar a caure el xàfec... No, no, que es posen negre. Es posa negre nit, és horrorós les tempestes que s'arrenquen a París. Allà a Badant i tota la gent que estava a la barcaça ens vam agrupar a dins i allà era com el metro a l'hora espunta. Clar, perquè hi ha aquell cobert transparent però nosaltres vam ser quatre primeres gotes però res, ens va donar temps justet d'arribar a la boca del metro. I la setmana passada a Lisboa un altre tant. Aquí passejàvem tramvia i dalt, va caure un ruixet La Guia estava explicant la història dels Jerònimos davant del monestir, i allà no es veia ni monestir de l'aigua que creia, només entrava aigua per totes direccions. Va canviar els paraigües, els xubesqueros no servien de res, o sigui, una mullena total. Bé, ja sabeu que fins a les 9 del vespre tornem a dir, podeu trucar a la nostra emissora en el 93 372 3661 i podrem parlar. Si us ha passat també aquestes coses de tempestes i mullar-vos en les vacances, aviam. Seria molt, molt, molt alegre. I una senyora molt gran em deia l'altre dia, jo pobreta de mi, jo no puc anar enlloc. Però recordo tantes coses, podeu trucar també i explicar-ho, perquè la memòria diuen que es torna en moltes persones més vives quan som grans, i en canvi la retentiva, el que vam fer ahir ens en oblidem. El que vam fer fa 40 anys ens en recordem molt bé. I també, el que sí hem viscut aquest estiu és que ens han deixat personatges que han aportat molt a les nostres vides. Hem perdut el gran editor i home de lletres Jaume Vallcorba. Quants llibres de quadrens crema llegits durant les vacances o durant les nostres vides? Miri, em porto un aquí. Porto un aquí perquè... El tinc, el tinc, aquest llibre també. Cançons de mori i de pluja. Cançons de mori i de pluja de Sergi Pagnes. Doncs és que el boi millor de Quim Monzó, en Marc Moliner, Sergi Pàmies, Francesc Serès i tants d'altres que hem vist editats en la millor tipografia i el millor paper possible. I evidentment la gent que hem treballat en el món de l'edició quan veiem una cosa ben editada, perquè això molta gent no ho sap, que fa un editor, que fa un tècnic... No, i tant que sí. Tu obres aquest llibre i què notes? Que ni el blanc és 100% blanc ni el negre 100% negre. Hi ha un 90% de negre i el blanc és color marfil. Potser és per no cansar la vista. Evidentment, que la vista descansi. Mira quin cos de lletra. En canvi tu veuràs que la gent que no sap a dir-te bé et posa unes lletres petitíssimes, fa lletres negres sobre fons violetes... És com el llibre que estic llegint ara, ja l'acabo. la biografia de Catalina, la Grande, i em veig però boja per intentar llegir les lletres, entre que ja tinc son, perquè ho llegeixo per anar a dormir, costa moltíssim. I a més, el paper s'ha tornat grogueng del test, perquè ja fa trenta anys que el tinc, i mira, doncs així va. Però aquests tipus de paper, geferreta i aquest tipus de paper, triguen més a tornar als sangrocs que als papers coixers. La gent li fa més il·lusió al paper coixer. Mira, aquí veus una cosa, en paper coixer hi ha dos res. A la que et vingui un llum a sobre... Ja no el veus. I en canvi, aquest sí. I ara potser que posem una mica de música, no? En homenatge a Pere Povill, l'inoblidable paret que va morir el passat dia 27 d'agost i ens va deixar una visió del món i del país plena d'alegria i d'esperança a ritme de rumba. La tens, Carles? Catalunya té poder. Ai! Te m'ha refat en off o no? O Barcelona tiene poder, perquè l'ha cantat en totes les versions possibles. Si no el tens, posa un altre doperet. És igual, hi ha moltes. No? Ens esperem? Doncs esperem el Carles, que val la pena. De moment podem dir que... Què? Que tornem a ser aquí. Que tornem a ser aquí. Que benvinguts. Això ja ho hem dit. Això ja aquí ho hem dit. També, com la temporada passada, ens podeu escriure a Facebook tant al de la ràdio com al de Pere Oliver Zaragoza. o el de Joana el dia que la Joana es decideixi a connectar-se al món virtual. Ja veurem quan serà això. Després de la música explicarem el que va dir la vanguardia d'un historiador sobre el món virtual. Ho he portat expressament perquè... Perquè jo m'enteri. No, explica molt bé, en poques paraules, el positiu, que és molt, i el negatiu, que és molt, del món virtual. Deia fa pocs dies a la vanguardia, l'historiador libanès, Milad de Willy, que el món virtual de Google és el deu amagat del nostre temps. Tant Google com Facebook gestionen en exclusiva bona part de la nostra memòria col·lectiva i també el seu oblid. Prioritzen el que volen que sigui present i esborren el que creuen convenient. Ens han fet creure que la tecnologia ens porta cap a l'eternitat gestionant les nostres singularitats. Arribaran a digitalitzar no només el pensament de cadascú sinó el fons de totes les biblioteques. Que ho estan fent. Tots els arxius d'avui seran propietat d'una intel·ligència artificial molt aviat però no la gestionarem nosaltres, afirma el filòsof. Tenim a paret? Sí, escoltem a paret. I després seguirem parlant del tema. ella té molt poder, ella té molt poder. Bé, com estava gravat en directe, té les inconveniències del directe. És que això ha sortit del darrer... Sí, sí, això va ser de l'última actuació. No, no, i això també està gravat que ho cantava la gent acompanyant la música de Peret en el dia de la B baixa. Jo no era aquí, però des de fora ho vaig veure per televisió. Va ser, va ser escalofriant. Va ser... Sonava molt... Realment va ser molt intens això de la B baixa. Bé, doncs, com dèiem, o com diu aquest filòsof que hem citat, no cal que ens amoïnem massa pel futur. Gaudim del present i de les coses bones que ens ofereix la xarxa o de les que ens diem i ensenyem els uns als altres. Alguns es passen penjant les fotos de tots els seus fills i la seva família. Què està passant ara? Que els propietaris de Facebook o de Google Han tret ja un llibre preciós de paisatges del que els ha enviat la gent. I els drets que s'han aprofitat. I si ara trien els nens més macos i fan un llibre, o les senyores més atractives o els senyors més guapos i fan un llibre, de qui són els drets? D'ells, esclar. Ara per citar només un exemple. L'original reportatge Buen Camino Peregrino. que en Jordi Domènech, Jordi Domènech com sabeu, és un dels artífecs de la penya del morro de Sant Just d'Esbern. Tothom el coneix, no cal ni que em diguin. Sempre hi ha una primera vez, pot haver algú que escolti ara ràdio d'Esbern per primera vegada. Doncs ha penjat el seu mur de Facebook, aquest vídeo, i ha arribat no només a tots els seus amics i coneguts, sinó a moltíssimes i moltíssimes persones que l'han visitat. Amb la qual cosa, el programa La Penya del Morro ja tindrà aquesta any una entrada extraordinària. Joana, si tu penges un vídeo teu fent coses, tindrem més visites a Facebook. I totes jo encara no hem dit, com és costum en aquest programa, que avui és dimecres, dia 17 de setembre, que és el 260è dia de l'any del calendari gregorià i que ens queden 105 dies per finalitzar 2014. Passen 17 minuts de les 8 del vespre. Quina presentació! Quina arrancada! Aprofitem per felicitar a tots els que celebreu el vostre sant aniversari. Per molts anys a totes les Ariadnes, Imeldes i Valeris, entre d'altres. I també felicitem els Mateus, que ens escolteu dissabte, que ja serà festa major d'esplugues. i ara naixements que van tenir lloc del dia com avui, escoltant una cançó que sentíem per primera vegada els que fa molts anys i molts anys que tenim quinze anys. Ramon Arcusa i Manuel de la Calva, duodinamico dels nostres primers amors, al ritme de quinze años tiene mi amor. Aquesta sí que la tenim a punt, oi que sí, Carles? Doncs en quan? 15 años tiene mi amor. Le gusta tanto bailar el rock. Es una chiquilla tan divina y colosal. Tiene una mirada que nadie puede apartar. Esa chica no tiene igual. Baila y sueña, sensacional. Si le doy mi mano, ella la acariciará. Si le doy un beso, ya sabe lo que soñar. És això. Bailant del rock. Ara també ballarem el rock. Això posarem aquest disc al proper ball de Sant Antoni. Aviam qui s'atreveix. Hi ha moltes persones que s'atreveixen. i ballen a country i tot, eh? Però persones grans, no pensis. I tant que sí, i tant que sí. La meva esposa va ser veïna i companya de barri del Ramon Arcusa i Manuel de la Calva. I, evidentment, és admiradora de tota la vida del duodinámico. Però és que fa molt poc he vist entre gent joveníssima Sí, és com la segona temporada de la seva vida. Que escolten aquestes cançons i diuen, però si esto es un rock estupendo, i el ballen i el salten, o sigui que al Duodinámico hi ha temporades que ha passat una mica de moda, després tornen a venir. Sí, però tornen, tornen. O arriba un moment que evidentment la cançó popular és també un clàssic, i aleshores... Saps què passa? Que canten cançons que són molt enganxadisses. Té ganes de xerrar després de tants dies de no fer ràdio. El 17 de setembre de 1874 neixia a la ciutat de Barcelona l'escriptor i geòleg Norbert Font i Segué, que entre d'altres coses ha passat a la història per ser el primer que va introduir l'espeleologia a Catalunya. També poeta i sacerdot, entre les seves creacions li devem la iniciativa de fer col·locar un mamut de pedra al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Molt més a prop i ben conegut, en tots nosaltres, neixia Esplugues de Llobregat el 17 de setembre de 1953, el cantant i compositor Joan Isac. El recordem des dels temps de Noves Veus a la cova del Drac, històric local del carrer Tosset de Barcelona, on tants artistes es van donar a conèixer, fins als seus treballs més actuals. Obres com Deprofundis, La vida al sol, Em declaro innocent o Piano piano són algunes de les obres més admirades de Joan Isaac. Ara en Carles em pot donar bronca perquè ha arribat avui tan tard i amb el temps tan just que no li he dit si podia trobar una música d'aquestes. Del Joan Isac. Però si no, no importa. Posa-la que tinguis d'allà. Sí, perquè d'aquest el té. I mentre la cerca un petit record de Joan Isac perquè jo el vaig conèixer de molt jovenet quan anava a treballar cada dia. Encara corrien els busos aquells xaus on és en just. I em penso que ell estudiava farmàcia. Llavors devia tenir cabell, no? Moltíssim, tenir una cavallera negra i ondulada i a més unes il·lusions. Era un goig parlar amb ell. O sigui, t'aixecava l'ànim i arribaves a treballar, a més el troba gairebé cada dia, amb ganes i has trobat la música, doncs vinga, que sigui la veu de Joan Isac, la que parli. Pots volar sense dir res, deixant-nos només el cant del teu riure. No sé on ets, Margalida, però el cant, si t'arriba, ten-lo com un ves. Crida el nom del teu amant, bandera negra al cor. Potser no sabràs que el seu cos sovint ens creix a l'espera. En llegiria el seu gest escrit per parets que ploren la història. No sé on ets, Margalina, però el can, si t'arriba, pren-lo com un ves. Crida el nom del teu amant, bandera negra, També aquells anys 50, concretament el 17 de setembre de 1956, neixia a Barcelona un altre artista ben estimat, en aquest cas il·lustrador, grafista i minutaire, el dibuixant francès Cap de Vila, molt més conegut com Max, creador de personatges com Gustavo, Peter Pan o Bardín el Surrealista, premi nacional d'Historieta d'any 2007, entre molts altres guardons, entre ells el de millor autor del Saló del Còmic de Barcelona. Un personatge també molt i molt estimat, procedent del món de l'esport, i que malauradament ja no el tenim entre nosaltres, va néixer a Vallcaire d'Empordà un dissabte de setembre de l'any 1968. Ja sé qui és. Ens referim al futbolista i entrenador del Barça Tito Vilanova. Si, com afirmen alguns actors, l'esperit de la Xirgo dona força als comedians al Romea, el dentito ha quedat per sempre més dins del cor dels culers. També un record per les persones que ens van deixar el dia com avui. Cadascú portem molt en dins persones estimades que ens han deixat. Per a ells, la pau, el record o la pregària. entre els famosos obituaris mediàtics. Ja ens han llogat les excel·lències de l'escriptor Graham Joyce, de l'exministre irlandès Lord Bunshite, de l'empressari Isidoro Álvarez, acabadet de morir, del banquer Emilio Botín i de tantes i tantes que ja són plorats per alguns i motiu decodits a les xarxes socials per insegurar-se colorum. I em quedo garratibat de veure que en el moment, en el mateix instant que sortia les notícies de la mort d'en Botín, poso l'ordinador i ja veig una caricatura d'ell dient, per primera vegada no llevo a fin de mes. Realment l'humor negre d'aquest país. La rapidesa. L'ingeni mediterrani és fabulós. Ens va deixar un actor com Daniel Dicenta, fill del gran Manuel Dicenta. No era massa gran però també va arribar al final dels seus dies. Sí, era un excel·lent actor de teatre que tenia una potència de veu i un saber fer que la tenia a l'escola. Del seu pare? Del seu pare. Que no tenia la veu, el seu pare no tenia una veu potent. La tenia molt matisada però la tenia més suau. I lleugerament fosca, no? Sí, sí. Bé, posem una mica de música. Ai que ens ha fugit el Carles. Sí, ja, ja, ja el tenim aquí. El tenim aquí. No, no, no, no. No, no, no, no, no. Molt bé, al compàs del Val es presentem la segona secció d'aquest programa. Molt bé. Una mica de repòs, després del tràfic de l'estiu, ens el demana el cos i per això ens fixem en allò que tenim més a prop i ens dona pau interior. El reial monestir de Santa Maria de Pedralbes és un testimoni espiritual i material de les religioses que hi han habitat des de l'any 1327 i que l'han portat a formar part de la nostra història col·lectiva. El tenim gairebé a tocar Sant Just. Les visites són gratuïtes tots els diumenges a la tarda. on hi podem veure encara fins al 8 de desembre l'exposició Patrimoni en temps de guerra, 1931-1941. El monestir constitueix un dels millors models del gòtic català, tant pel que fa a l'església com al claustre, el qual, amb tres plantes, és un dels més espaiosos i harmònics d'aquest estil, o un pla de goig passar-hi un parell d'hores visitant el conjunt arquitectònic i acabar la tarda compartint amb les monges clarisses la pregària d'Avetlla. Pau i repòs a desdill. I pel cinefil Sant Justencs ens costa que molts hi han heu tornat al Cinebaix de Sant Feliu on poden gaudir còmodament de pel·lícules com El Niño de Daniel Monfón un thriller monumental ple de escenes intenses i apassionants protagonitzat per l'actor revelació Jesús Castro i el sempre convincent Luis Tosart, Sergi López, Eduard Fernández i Bàrbara Lenny, entre altres. Una pel·lícula per disfrutar-la. Ho vaig passar molt i molt bé. I la meva esposa Carme, que no li agrada gaire el cinema, aquí... No, sí que li agrada. Li agraden només les bones pel·lícules. I per això és... Ja està, si li agrada aquesta és que és bona. Com fan tantes afluixes, quan va al cinema i en fan una de bona, s'ho passa molt bé. I si coneixeu ni que sigui una mica la ciutat de París, la veureu dins d'un ritme trepidant d'acció i persecucions a la pel·li de ciència-ficció Lucy, de Luke Besson, amb un esplèndid escarlet Johansson atrapada dins el poder de la supertecnologia. En un patio de París de Pierre Salvador, en canvi, en la versió original, tota l'acció passa dins d'un pati de veïns, un guió formidable inspirat en el poema Dormint de Raimon Kaber. Va dormir sota sostres estranys tota la seva vida. Ara dorm sota terra. Dorm i seguirà dormint com un rei antic. Tot un goig sentir-ho de llavis de Catherine Deneuve. Recomanada als amants del cinema francès. I per als més petits de casa, Per tots els amants també dels dibuixos animats, Operació Cacahuet, de Peter Lepeniotis. És divertiment amb sorpreses per tota la família. L'esquirol Sorley i el seu amic Budi planegen donar el gran cop de la seva vida a una botiga de fruits secs. Però què hi trobaran dins la botiga? Consulteu Carteller al Baix de Sant Feliu i a Viure al Cinema. Parlem d'amor, que és el millor que té la vida. Edicions ponent, preserva avui la novel·la, presenta avui la novel·la, gràfica, Los amores minúsculos, d'Alfonso Casas. Tot un homenatge amb els amors amb data de caducitat que no passaran a la història com Romeu i Julieta, Tristana i Solda, Inés de Castro i Pedro, i Pedro el Cruel, Los amantes de Teruel i tant d'altres, o potser sí, jo que sé. Planeta di Agostini aposta per treure una renovada edició per a col·leccionistes de l'Etern Don Mickey on el famós ratolí creat per Walt Disney fa de les seves i també torna amb els dinosaures que tenen força sortida. Ho trobareu tot als punts de venda de Sant Just o de qualsevol indret del nostre país. Molt bé. i continuem parlant. Ara parlarem de teatre. I tant que sí. Ahir vam presentar la temporada de teatre des del Liceu. Sí, va ser fabulós. Realment val la pena que la gent se sacrifici una miqueta i vagi a veure teatre, perquè si no totes aquestes persones que tenen aquestes qualitats artístiques tan extraordinàries acabaran que vendran cacauets en lloc de fer teatre. No, no. Poden doplar pel·lícules també? No, però si estan parlant de fer subtítols a tot arreu, llavors què faran? Jo vaig anar al Versus Teatre, del qual reservo l'opinió. i vaig anar a veure una obra de teatre amb dues persones. Encara és en cartell, no? Sí, fins al 28 d'aquest mes. O sigui, l'obra és bona, té sentit i costa d'entendre que aquestes dues persones aquest diàleg duri 90 minuts, que els dura. i al final has d'estar molt atent perquè realment has d'entendre l'intringulis de la obra. Està escrita i dirigida per José Pascual Avellan, és una companyia de Madrid però és igual perquè treballen molt bé, i la producció i la distribució és de claqueta blanca. Són dos personatges, com ja he dit, la Camila i la Clàudia. Són dues hermanes i es troben cada setmana al locutori d'una presó. Dues hermanes, dos monjes. No, dues germanes. Dues germanes, carnaals. I expliquen les seves coses. Hi ha una que han de jutjar perquè s'ha comès, estan pendents d'un judici, si pot ser homicidi o si pot ser assassinat. o si pot ser un accident, o sigui que cada vegada que entren i surten estan a una banda o una altra del vidre que és dintre o fora del locutori. No, no, està bé. Ja et dic, incòmodes es necessiten ganes de veure-la perquè per mi personalment una persona que sigui molt àgil, potser sí, però jo vaig quedar clavada gairebé a terra amb un seient comodíssim però amb el cul allà enclotat i amb els genolls clavats a l'esquena del que tenia davant. I esclar, què vols que et digui? Si és el que té alguns d'aquests teatres independents que no tenen la comoditat dels grans teatres. No, perquè tu tens el que comentàvem abans, tens el Gaudí que té unes cadires senzilles i normals i unes files normals i corrents però és més còmode que no passa aquest que intenten fer-lo còmode i no. I no està. Bé, doncs posem una mica la música. No hi ha res més. Ara estem així molt benèfies, però resulta que el temps se'ns tira a sobre. Bé, a Sant Just us convidem a que vingueu demà passat a veure una sessió de Cineforum que pot ser molt apassionant. És el dia 21 del Dia Mundial de l'Alzheimer. Però aquí a Sant Just us celebrem el divendres que farem l'acuestació i a més a més farem aquesta projecció que realment és molt interessant. Bé, el mil·lenari a la sala municipal del mil·lenari, bueno, no és municipal, és polivalent del centre al mil·lenari i l'associació de gent gran de Sant Just ha programat aquesta pel·lícula dintre d'aquesta celebració del Dia Mundial de l'Alzheimer. És un Amigo para Frank a dos quarts de sis de la tarda, 17.30. És dirigida per Jake Scherler i els actors són Frank Langela, Susan Sarandon i James Marsden. Ja fa temps que la vaig veure i és molt, molt interessant. Molt interessant perquè tracta molt bé aquest tema. És molt lògic que aquest acte estigui promogut precisament per l'associació d'Alzheimer del Baix Llobregat. Finalitzada la pel·lícula es farà un col·loqui dirigit per la psicòloga Isabel Macanaz. Sí que ja l'hem tingut alguna vegada més i és una persona encantadora que realment t'explica les coses i t'entens molt bé, molt bé. O sigui que val la pena que hi aneu. Aquesta pel·lícula és sensacional. O sigui, l'ha programat l'associació de familiars d'Alzheimer, del Bas Llobregat, amb la seva delegació de Sant Just. I, com ja he dit abans, és en celebració del Dia Mundial de l'Alzheimer. I també els cal felicitar-los pel disseny del programa. Que estan molt ben presentats. Sí, perquè d'alguna cosa serveix que tinguem i tingueu molts els Macintosh i aquestes eines d'internet i aleshores que les fem servir aprofitant tot el seu potencial. Més o menys, un amigo per a Frank està ambientada en un futur no gaire llunyà i explica la història de Frank, un ancià solitari que sent una gran passió pels llibres i pateix freqüents pèrdues de memòria. Els seus fills decideixen comprar-li un androide per que el cuidi i els faci càrrec de les tasques domèstiques. i ja no expliquem més perquè us explicarem una mica el bas llobregat, quina és la seva funció. O sigui, de la pel·lícula del mes que vingueu i ho sabreu perquè és molt... i al final té un final molt... molt atractiu. Però no ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho diguem. No ho dig és molt divertida i val la pena que vingueu a veure-la. Bé, l'associació de gent gran en col·laboració, o sigui, aquest any, l'Ajuntament s'afeixeix a la celebració del Dia Mundial de l'Alzheimer. I us explicarem una mica la resposta integral perquè aquesta associació de familiars de l'Alzheimer del Bas Llobregat té marxes, centres d'estimulació global i descàrrega familiar per a malalts d'Alzheimer per fer front a aquesta complexitat que comporta la malaltia. El malalt, roman durant unes hores al centre on rep per part dels professionals una teràpia especialitzada que li permet mantenir durant més temps una millor qualitat de vida. El programa d'estimulació global que es desenvolupa als centres Alois inclou activitats tant de l'àmbit cognitiu com funcional i emocional. Es realitzen tallers cognitius, músicoteràpia fisioteràpia, manualitats i manteniment de les activitats de la vida diària, entre d'altres. El clima del centre afavoreix la relació entre els malalts que massa sovint pateixen les conseqüències de l'aïllament social provocat per l'Alzheimer. De dilluns a divendres, els centres funcionen en horari de matí de 9 a 14 hores. De dilluns a divendres, com ja he dit, Paral·lelament a les activitats per estimular els malalts, s'ofereixen als familiars uns programes d'assessorament, suport i alleujament perquè disposin d'informació actualitzada i estones de lleure. La complexitat de la malaltia d'Alzheimer exigeix una resposta global, terapèutica, psicològica i social. i pensem que desgraciadament cada cop es produeix més aquesta terrible malaltia i no precisament entre gent molt molt gran. Per tant, potser que reflexionem una mica. Recordeu que pel matí del divendres tant al barri sud com davant del mercat municipal es farà l'acuestació anual a favor de l'associació de familiars del Seimer del Baix Llobregat. A més a més, aquest any el nostre Ajuntament de Sant Just s'afeixeix aquest moviment de l'associació de familiars de malalts d'Alzheimer del Baix Llobregat. O sigui que és una col·laboració molt bona i com ja hem anunciat en l'altre programa, el dissabte 20, conmemorant els 20 anys d'aquesta associació, a la catedral de Sant Llorenç, el senyor Bisbe oficiarà un ofici tot celebrant aquests 20 anys. Ho heu recordat també en el programa anterior Veus de la parròquia però pels qui no estàveu encara connectats ho tornem a dir. Recordeu que tant el barri sud com el barri centre, el barri centre serà al costat mateix del mercat davant del mercat de la taula i allà ens voltarem els que puguem. I si teniu també voluntat de venir a col·laborar, doncs estem desitjant que vingueu. Això anava a dir que deu informats. Molt bé, posem música sisplau. Brot! Brot! Brot! Brot! Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Brot Ai, el somriure de l'índia, el nostre home, el nostre home, el nostre home, el nostre home. Aline a l'alegria. I tant, fem un himne d'alegria, perquè si no estem alegres, què farem? I tant que sí. Carles, et veig molt sorrient i molt feliç avui. M'agrada molt veure't així. Pots dir alguna coseta? Sí, perquè diria que te'n fots una mica de les meves històries. I aquí està molt bé. Estic com sempre jo, jo sempre estic... Que faig mala cara a vegades, no? Que potser faig mala cara a vegades, no? Perquè dius que ara som ric... No, no. Estàs molt bé, molt bé. El mal temps ha estat la tònica d'aquest estiu que estem acabant de passar. En força chef Hugo, per cert, es han dedicat a passar les vacances viatjant per Catalunya però gaudint alguns matins de la platja i passant les tardes visitant els museus i les sales d'art que cada any ens mostren noves peces dels seus fons de manera majoritàriament gratuïta. Això és molt interessant, que també a la ciutat de Barcelona, ara el diumenge a la tarda, es poden visitar de manera gratuïta molts museus. Ja era hora que tinguessin aquest detall. Ja fa temps que ho estan fent. Els més concorreguts han estat els festivals de Cap Roig amb una programació interessantíssima. Destaquem actuacions de Serelton John, els Amics de la Sars, David Bisbal, Luz Casal, els Pets, Sergio Dalma, Déu de Déu i... Geriona, que va ser extraordinari. I no et descreixis a Duncandú. També, també. Duncandú tenen moltíssims admiradors en aquest nostre país. Bé, i va posar punt i final Barbara Hendricks, que va fer un concert beneficiari. O sigui, a benefici també de les persones mancades de recursos. Vas anar a tots? A tots no. Vaig anar a tres o quatre. Amb el 10 de veu vaig passar més fred, però fred de veritat, perquè per trobar tres seients junts, el meu marit, el meu fill i jo vam anar dalt de tot al galliner. Horroroso. Horrible, amb un enllit de lluna plena que hi havia fabulosa. No hi havia mosquits, pare noi, pobres de nosaltres. Però és que ha fet i fa un estiu molt variable. Cada dia posis el noticiari, estiguis on estiguis, allà on sigui, venien vents freds d'una banda i venien el famós anticiclón de las Azores, que sempre ve en aquest país fa 300 anys. Sí, no tots els anys teníem les Azores, però resulta que no, que tenim les Borrasques. Però que vam passar uns dies al sud-oest de Portugal, o sigui que estaves just en front d'allà on venien els corrents de les Azores, et trobaves dies, per exemple, el dia que vam anar a Nazaré, amb un sol radiant i una calor tremenda, i banyant-nos al mar i gaudint de la platja. Quina enveja. Sí, però és que el dia següent estàvem a Cintra. No, no, a la costa Brava a la tarda. I vam passar un dia sense plovent. O sigui, des de les deu del matí fins a les dues de la matinada va haver-hi una piquiniqueta d'espai a les dues del migdia però arròs fet eh, o sigui que ja està bé. Llamps i trons i aires, el que vulgui si més. Tancats dintre casa se'n van al llum dos o tres vegades. Això t'anava a dir, però si t'has tancat dins de casa, almenys et guareixes de la pluja. Però és que aquest dia que ens va agafar de tantíssima pluja, visitant els castells de Cintra i els monuments de Lisboa i sota l'aigua i sota la pluja, clar, quedes com bastant ben servit. Sí, és com el dia de fred que vaig passar jo perquè quan estàs a baix, com el Sergio Dalma i altres actuacions, està més bé. Està més arraserat. Està més arraserat i el mateix escenari et tapa el fred. Però allà dalt estàs aireadíssim. Bé, a Torroella de Montgri, a l'Auditori Teatre Spider, vam assistir al concert de les Nacions que ens va oferir Jordi Saball i, que toca, ja ho sabeu, la gamba baixa i la viola de gamba baixa i la seva agrupació, composicions de Couperin, Robert de Vizier i Jean-Marie Leclerc, perquè el concert tirat de les Nacions, però en francès. i a la plaça de la Vila, concert popular a càrrec de Jordi Molina i Pere Pau Ximenis amb el quartet Insòlit. El concert duia per títol a la Sírrega i estava composat per motius populars, música folk, la plaça era plena de gom a gom i va ser un èxit complet gratuït, completament gratuït. Altres figures importants són Joaquina Chucarró, que va fer un concert de piano fabulós, i el gran intèrpret de Chopin Ingolf Wunder, que va guanyar el gran premi de Versòvia de l'any 2010 de piano interpretant música de Chopin. Bé, i un espectacle excepcional, intensament binyoli, amb la interpretació sensacional de Joan Mascliner, acompanyat de tot i soler a la guitarra al Museu de la Mediterrània. Aquest va de gira per tot el país, segurament tindrem ocasió de veure molts llocs. Potser bé vindrà aquí tot. Sí, em penso que s'ha d'inaugurar a Barcelona, perquè intensament Vinyoli està dedicat al poeta Joan Vinyoli i al Joan Massot Kleiner. Tu pronuncies aquí com ho has dit? Massot Kleiner? Perquè jo sempre dic Massot Kleiner, però tu ho has pronunciat aquí amb un alemany. Bé, i a més era barretet a l'entrada, cinc agorets només. Molt bé, molt bé. Sí, sí, al Museu de la Mediterrània. Que el portin a l'Ateneu, que el portin a l'Ateneu... Sí, sí, i pel que fa als museus, el 12 d'octubre fins al 12 d'octubre la Fundació Mascord es pot veure rajoles, plafons i sucarrats des del segle XIII fins a finals del segle XX. Es fan visites guiades, si esteu interessats podeu trucar al 972 75 80 57 o bé a la Fundació Vilacases museu fotogràfic Agustí Centelles retrat de guerra fins al 7 de desembre. Recordeu que aquest de l'Agustí Santelles ha estat també aquí al Palau Robert, ja a Barcelona. Ja està exposat. No, no, ja està. Va de gira. Sí, sí, perquè allà estarà fins al 7 de desembre. El castell de Peralada, actuació d'un artista excepcional que va ser algo extraordinario. Sara Bares, emocionant. Crec que la companyia de Saravares ha tornat al Tívoli abans que comenci l'estrena del musical aquest americà. No estic molt al tanto ara de les estrenes. Estan a punt d'estrenar-la, ho han dit ahir. Va ser la primera actuació d'ahir en la presentació, tot de monjes que ballaven. Ah, sí, això sí, però és clar, a aquella hora... Doncs és el proper espectacle al Tíbal i després de Saravares. I mira, tens la Fundació Josep Pla de Palafrugell, notes sobre París. Joan Pujol Creus i Josep Pla. Són textos de Josep Pla, música i mostra fotogràfica i literària. I finalment, per no donar més el tostó, el museu, l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, presenta la col·lecció Carmen Tissen, a l'espai Carmen Tissen, l'ideal en el paisatge de Maifren, Amatís i Gonxaroba. O sigui que també ha estat una exposició fabulosa. I com dèiem abans, i teniu encara temps de veure-la, la del reial monestir de Santa Maria de Pedralbes, patrimoni en temps de guerra, la podeu veure encara durant uns quants mesos i la col·lectiva, la que està sempre fixa, està tot l'any a la vostra disposició i molt a prop d'aquí. Bé, també, com tots els anys i ja fa uns quants, Santa Maria de Vilabertran també ofereix la famosa xobertiada, amb els més famosos intèrpret. Em sembla que encara, fins al principi de novembre, encara s'hi podran anar. Doncs si voleu conèixer, ja sé que moltíssimes persones sou fans de Schubert i el coneixeu a fons, però hi ha algunes persones que de Schubert només coneixen l'Ave Maria. Aquí poden conèixer molt més, molt més, perquè l'obra de Schubert és immensa. És immensa, immensa, immensíssima. Bé, posem una mica de música. No, no, no, no. Bé, i ara... Si aquesta que us posarà ara, l'anuncia cada tarda davant de les regles de Santa Maria del Pif en concerts pels turistes. El sobre de Tres Picos i totes les obres de colla. És el més popular. Bé, a principi d'estiu vam rebre un desplegable publicat conjuntament per la Generalitat de Catalunya i l'obra social La Caixa. Les persones grans, el nostre patrimoni més valuós. Ja ho sabeu, encara que sigueu molt i molt grans sou el millor patrimoni del país. Les persones grans hem de viure amb dignitat, seguretat, veure'ns lliures d'explotació i maltractaments i ser tractades sense discriminació. Carta dels drets i deures de la gent gran de Catalunya establerta per acord de govern i inspirada en els principis de les Nacions Unides a favor de les persones grans, l'any 2003. Bé, per atenció, para atenció, fixa-t'hi en els senyals següents. La persona gran explica que està patint alguna forma de maltractament. La persona gran presenta un aspecte descuidat, vesteix de forma inadequada i li manca higiene. Quan la persona gran està desatesa per part dels cuidadors siguin familiars o no. La persona gran té canvis de caràcter, significatius, ansietat, angoixa... La persona gran dona poders de manera forçada a tercers per cobrar la pensió o fa donacions a tercers. Per algun motiu, la persona gran té impediments per visitar els amics o fer trucades per telèfon. Recordeu, el bon tracte i la dignitat, un compromís de tots i totes. Si creus que una persona gran no rep un bon tracte, pots comunicar-ho als serveis socials, als Mossos d'Esquadra o a la policia local o trucar al telèfon d'emergències. Com sempre, el telèfon d'emergències per tot és el 112. Això mateix, recordeu que la gent gran són el nostre patrimoni més valuós. Bé, i ara ja podrem posar la sintonia de la poesia. Maravelles del Facebook. Luis Daniel Lima, natural de l'Equador, ens envia un poema a Don Foix traduït al castellà, el quart poema del llibre de Sol i de Dol. Me place al azar trepar por las murallas del tiempo antiguo, al acecho del oscuro, bajo un laurel y al pie de toscafuente, evocando cejudo, asedios y batallas. I de Mañanita, con férreas tenazas darle fuerte a la pieza del embrague que no ajusta y poner en marcha el motor que se resiste a devorar asfalto. Trepar calles y valles, seguir veloz saltándome los vados, mundo joven. Pero también me place la grata sombra de un tilo, el antiguo museo de madonas hermosas y rotundas y el extremo pintar de hoy, cándido impulso. Lo nuevo me exalta y lo viejo me enamora. I, evidentment, en record de Jaume en Vallcorbe, que amb tanta cura el va editar. Escoltem la versió original del mateix poema. En plau d'atzar, darrà per les muralles del temps antic, i a la costa de la fosca, sota un lloré, al peu de la fontosca, de remembrar se llut, setge i batalles. De matí en plau, en fèrries tanalles i claus de tub, cercar la peça llosca, a l'embregat o al coixinet que embosca, l'eix, i engegar per l'asfalt sense falles. I enfilar colls, seguir per valls ombroses, vent s'arrebent els guals, o mon novell. Emplau també l'ombra suau d'un tell. L'antic museu, les madones morroses i el pintè extrem d'avui, càndid rampell, m'exalta el nou i m'enamora el vell. Curiosament diu aquest ciutadà Luis Daniel Lima, que gràcies a trobar aquest poema ha cercat en català tota l'obra complerta de sol i de dol. Doncs aquí ve't aquí que la de coses positives que té també la xarxa. Descobreixes una paraula i a més subratlla que el que més li agrada del poema és això que m'exalta el nou, m'apassiona tot el que és nou i m'enamora tot el que és clàssic, tot el que és antic, tot el que és vell. Perquè en el ser humà es confonen totes dues vessants. Totes dues vessants i si tens sensibilitat i un mínim coneixement d'història i d'art veus que tant la bellesa de les coses més antigues com les propostes més vanguardistes tenen molt a dir. Realment encara que a vegades sentis un poema que penses que no rima o veus un quadre que dius que vol dir o que cosa estranya ens està dient alguna cosa. Aquí curiosament m'ha fet molta gràcia perquè com que la traducció és conceptual com deu de ser mai literal no rima. Però és que tampoc rima mai quan llegim traduïts un poema de Baudelaire o un poema de Pasolini. No, però precisament foes tampoc. No és d'aquells que rimen exactament a vegades. En aquest cas jo deia que sí perquè és un sonet. Perquè lliga la primera amb la quarta. Sí, però de normal a vegades... Aquest és un sonet. Sí, però a vegades dius... no l'acabes de copsar. Bé, doncs ja ho sabeu, si teniu algun poema original o traduït ens el podeu enviar per internet, per Facebook o venir a dir-lo a la ràdio, per què no? I tant que sí. I ara ja posarem la sintonia final. Bé, com hem dit, hem arribat a la fi d'aquesta audició d'avui de 60 i més. Doncs moltes gràcies a Carles Hernández Rius per aportar la seva veu i la seva tècnica, a tu Joan Algarra i a tots vostès. I a tu Pere també. Encara que hi ha algú que diu que xerro massa i que vaig massa de pressa. Procuraré contenir-me. El que passa és que tens a vegades fuga d'idees. Penses molt I vols dir-ho tot? No, està molt bé, això vol dir que tens una ment molt i molt clara. Bé, bé, doncs esperem que duri i que no hàgim de començar a fer mots encreuats a tota hora, però crec que ja va molt bé, que és un gran exèrcit. Sí, sí, però a mi no m'agrada, no m'ha agradat mai. Per activar les neurones. Ja, ja, ja. Cadascú el que li agradi, doncs endavant. Això, recordeu que si ens voleu tornar a escoltar a aquesta audició d'avui, estarem amb vosaltres d'11 a 12 al proper dissabte. Bé, fins al dos hores, a tothom. Ja, molt bona nit. O bé, bon dia, si és el dissabte. Doncs a reveure. A reveure. M'agradaria veure-la. Bona tarda! Sí, sí. Bona nit, benvinguts a una nova edició de Cara B i també encetem avui una nova temporada. Avui tenim una relació directa entre les peces que tenim programades i el cinema. Començarem amb un treball del 1969 que recollia El festival de Bus Talk es va gravar en dos volums, un triple primer i després un altre doble, i que recollia el més destacat d'aquest festival. Començarem amb una peça del grup Kannerhead. I've been dogged around. Well, I've got to roam, baby, find me a brand new home. I don't know what to do. I believe the city got to get away. I believe the city got to get away. I can't not say what we might even be the USA But in a brand new game I don't want to play Oh, man, long as I got mine Gotta get going. Gotta get going. Gotta get going. Gotta get going. I can't stay here long now, cos I'm tired of the way I've been dogged around. Well, I've got to roam and find me a friend. Pesarem era el 1972 i hi havia un altre documental del festival Wattstacks. Wattstacks era un festival en què s'hi reunia una sèrie de músics que treballaven pel Segell Stacks i estaven encapçalats per Isaac Hayes. Isaac Hayes que va composar la banda sonora aquella famosa pel·lícula. Xaft, que va ser el tret de sortida d'aquella sèrie de pel·lícules de detectius de color que es va anomenar Blacksploitation. Escoltarem la versió en directe del tema de Xaft. The brother that all of us have been waiting for, the brother that all of us have been waiting for, the one we've been waiting for, ain't bad. Ben! Brother! Isaac! Hayes! James! One, two, three, four. Yeah! Yeah! Yeah!