2001, Neon Demon i més: Match Point, Gorrión Rojo, Una habitació amb vistes, El malvat guineu ferotge i la novel·la Les souvenirs

Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. Bona tarda, vespre. anaria a emocionar-me, però no. Manga Primigenia, no? Sí, és un Koji Kabuto una miqueta diferent. No ho sé, ja ho parlarem amb la setmana que ve, si l'acabarem i tal. Gorrión Rojo, una sorpresa també, que és curiós també que comentarem i, bueno, ja veurem si dóna més temps a parlar d'una pel·lícula també molt crua que es diu Got i, bueno, això anirem parlant. Rosa, et deixo parlant dels souvenirs perquè em vaig a canviar d'auriculars. Molt bé. Ara vinc. Doncs jo aquí em llenço, vinga. Les souvenirs, els records. Una novel·la del David Fuenquinos que ja ens va sorprendre amb la novel·la i amb la pel·lícula, amb la versió de la pel·lícula, La Delicadesa, aquella història realista i romàntica a la vegada. Però que estava escrit en un tono, a veure, molt col·loquial i a la vegada molt agradable. I penso que arribava a molt tipus de públic. Ara, amb aquesta novel·la, a mi em feia gràcia de llegir-la, clar, sobretot, bueno, perquè estava en francès i allò que dius, mira, així vas una mica practicant i recordant l'idioma. A veure, aquestes, sí, també té l'estil així molt senzill, molt col·loquial, és de fàcil llegir, és agradable de llegir, però, bueno, no ho sé, és una miqueta una història que no acaba d'estar cohesionada, trobo, perquè són, clar, les souvenirs són els records, els records que té un noi, un noi molt jove, que, bueno, és fill únic, el pare i la mare, la mare és professora d'institut i el pare treballa en un banc, el pare s'acaba de jubilar i llavors que els pares comencen a tenir problemes ja com a matrimoni. i ell treballa de nit en un hotel, treballa de recepcionista, perquè, a més, clar, ell vol ser escriptor. Aquí està una mica el fil conductor de la novel·la, dels seus records. Llavors, clar, per començar a tenir idees i poder inventar-se una novel·la, doncs, clar, pensa, bueno, aniré recordant-nos a veure quines coses de la seva pròpia vida, de la seva pròpia biografia, quins records té ell o a què li recorden també aquelles vivències, no? I, bueno, llavors va escrivint i cada capítol és, com un record que ell té a nivell personal o fins i tot també fa moltes al·lusions a d'altres novel·listes o a d'altres autors, no? Per exemple, ja parla del Patrick Modiano, que és un escriptor francès que va guanyar el Premi Nobel fa molt poc, uns 3 o 4 anys només. O, per exemple, de Francis Scott Fitzgerald, una novel·la que va escriure també. Parla del... és d'un autor també d'un Premi Nobel que va ser Premi Nobel a l'any 68, japonès, el jasunari Kawabata. Aquest senyor va fer La casa de les velles dormientes, la novel·la, que després també es va fer, si no m'equivoco, es va fer pel·lícula. La casa de les velles dormientes, El país de nieve, El sonido de la montaña, El maestro de go, Lo bello y lo triste, ¿vale? També parla en altres capítols, parla de l'emensal y la peste de Albert Camus. i, per exemple, o a nivell d'artístic, comenta també que van haver-hi dos pintors, bueno, dos artistes, un era el Van Gogh i l'altre la Camille Claudel, la escultora. Sí, l'escultora. que tots van estar ingressats a molts hospitals psiquiàtrics, per exemple, vull dir que és una amalgama de coses i d'idees, o, per exemple, també és que m'ho vaig anar apuntant, per exemple, també parla del film Ay, de Padrén, de Padrén es el Padrín, no? El Padrín. O, per exemple, un viatge que també fa a Barcelona o que va fer un viatge a Barcelona i entonces parla d'Antoni Gaudí, com va sorprendre i com li va agradar molt a l'Antoni Gaudí i una mica la reflexió que fa, diu, l'Antoni Gaudí va morir sense saber, si ell havia estat un boig o un geni. Un geni, sí. D'acord? Bé, doncs això, no? Una mica explica totes aquestes coses o, per exemple, quan parla amb molta ironia, no? Per exemple, quan parla del sistema d'ensenyament francès, perquè, clar, seva mare ha dit que era, bueno, ja està també a punt de jubilar-se i al final acaba jubilant-se també, és professora de secundària, professora d'un institut i diu que l'ensenyament és una màquina per a formar la joventut, però a la vegada t'ha de ser una màquina de crear depressions als ensenyants, d'acord? Perquè la seva mare acaba fatal. La seva mare acaba fatal. Mentre que estava vivint, mentre que ella estava viatjant no hi ha cap problema de convivència, ara en el moment que ella es jubila i està a casa i ha de conviure amb el pare i llavors ja no es porten bé. Així es complica, no? S'ha de conviure ja, la cosa ja no funciona. Bueno, aquest noi després és també sobretot la història, o sigui, surt per fi de la recepció d'aquest hotel perquè amb la seva àvia que està gran aniran a una residència geriàtrica, després ella s'escapa i ella, a la final, l'acompanya en el seu poble de naixement on havia estat petita, on havia anat a l'escola. Llavors aquí ja el record és molt maco. Amb la mestra nova que hi ha a l'escola, com fan perquè la ella pugui anar un dia a l'escola amb els nens i fer com un alumne més, però expliquen les seves coses. Bé, una miqueta així estrambòtic en aquest sentit, no m'acaba de... Jo no l'acabo de veure molt cohesionada, és una cosa així com molt de molt recorç que l'ha volgut ordenar una mica, però bueno, distreta, això sí, distreta sí que ho és, és la mena d'elegir, és molt distreta, però potser una miqueta com està fent també el cinema francès, que està reflectint la societat una mica de desencant, que els joves no tenen ben bé on reflectir-se, on agafar-se a models de comportament o que van una miqueta així com perduts també, no? Ell també arriba a tenir parella, després tampoc... És que tampoc no ho vull explicar tot, però si algú li fa gràcia, no? Però és una miqueta aquest desencant, no?, que té una mica la joventut francesa, no?, que va una mica així perduda, perquè els seus pares, que se suposa que són els hereus o els que van viure al maig del 68 i que van viure amb tanta llibertat, doncs després, com que no han sapigut o no han pogut passar una mica aquesta il·lusió, no?, una mica d'intentar lluitar contra aquesta una mica apatia, no?, potser, sí, una mica una sensació així agredolça. Bueno. Però, bueno, interessant, ja et dic que és molt senzilla de llegir, és molt agradable, molt col·loquial. Sí, aquest senyor sempre, el poc que hem llegit de la delicadesa i tal, sempre ha sigut un, no sé, molt agradable a lectura, sí? Sí, hi ha una pel·lícula ara que és sobre, algo de gelos, gelosia o, sí, algo així de gelos, que també l'han estrenat una setmana només, aquesta setmana. Està basada també en una novel·la, sembla que sí, sí, sembla que sí. No, no, no, és que es veu que ja són germans, es veu que té un altre germà que sí que ha fet cinema. Però ell també fa cinema, eh? I va fer la pel·lícula, recorda, eh? Igual, igual és del mateix, ja dic, és que no m'ha donat temps de llegir desmènes. Sí, sí, sí, la delicadesa va fer la pel·lícula i el llibre. El mateix. Ell mateix va ser, que ens va xocar quan vam parlar-ho, que ens va sorprendre i molt bé la pel·lícula i el llibre molt bé. La pel·lícula molt bé i el llibre també, perquè va ser, jo vaig llegir alguna cosa i l'altra. Tinc algun llibre més d'aire i que me'l llegiré i ja el comentaré també. Molt bé, el hem comentat. Fantàstic, molt bé. Doncs apa, em vena directament, Nacho, eh? Vinga. 2001, eh? Que això són paroles majors, eh? Bueno, majors, menors, aquí en opinió no s'encommentarà. Aquí ja veurem, aquí ja veurem. Ja que ens ha introduït la rosa en l'argument del llibre en l'any 68, un any que va donar part molt, un any molt revolucionari, un any de molts canvis i tal, i un any en què van sortir, jo m'ho vaig explicar al principi de la temporada, diguem-ne, unes pel·lícules, com a mínim, del gènere de ciència-ficció o de terror, molt conegudes i que han marcat molt després, no? Que són, bueno, ja es van comentar en el seu dia, de Terrores, la semilla del diablo i la noche dos muertos vivientes, totes començant, o un gènere, diguem-ne així, i de ciència-ficció, doncs, el planeta de los simios i aquesta 2001, l'Odissea del espacio, que figura en totes les antologies de millors pel·lícules de tota la història del cinema, doncs, figuren en una posició sempre molt alta, no? I també amb una mica de controvèrsia, no? Perquè sí que hi ha gent que la posa aquí i hi ha gent que diu que no hi ha per tant. Bueno, pel·lícula, com tot el que feia el senyor Kubrick, minuciosa, que toma bastar tres anys de rodatge, la va estrenar finalment a l'abril del 68, com hem comentat, ara està al cinema comercials amb aquesta efemèride i podem aprofitar per veure-la amb pantalla gran, que suposo que és quan guanyi això brutalment, perquè està molt pensada, a més a més que es van fer unes tècniques de gran angular i amb unes pantalles i unes, bueno, uns artes tècniques que en aquell moment Kubrick volia portar-los a l'extrem i, bueno, com a mínim, a nivell tècnic, ningú dubta i tu ho veus, així que el director tècnicament és... El director es nota. Hi ha vegades que diem, bueno, el director ni fa nosa ni fa cap a l'arde, però, bueno, ni espatlla res ni té res. En canvi, aquesta és un art tècnico que dos per tres. De fet, sí que és cert que en una pel·lícula tan llarga en la qual hi ha trossos en què tu et recordes avorrit, perquè de veritat que hi ha trossos que t'avorreixes, sí que hi ha tres o quatre escenes que recordes, que sobresurten i que ara, clar, que diem, quan no és una bona pel·lícula i llavors hem dit moltes coses, que té un bon guió, que té actuacions memorables i tal, però també que té escenes que recordes. Home, les quatre escenes que m'envenen a mi a la ment, les escenes inicials dels simis que estan allà, que lluiten i que al final agafen l'os i comença l'os, el ràcord aquell i comença i es transforma en la nau, amb la música de si parlaves a la tustra. Exacte. Llavors després les escenes aquelles de les naus amb el de númio azul, no?, girant, aquelles naus tan ben fredes, tan estètiques. I també l'astronauta, no?, també un moment que també es va girant. Sí, l'astronauta que gira, que gira completament i tal, que diu que això va ser un truc o bueno. L'escena de la mort de Hal, que aquesta, clar, quan comença a treure aquella espècie de coses de memòria molt antigues, molt dels 60, molt kitsch, no? I tu que ets informàtic ho tens molt clar. Ell va patir molt rellent això. I per kitsch, no? Bueno, i va rellent i l'altros va morint i tal, i l'escena al final aquella quan va fer aquest viatge psicotròpic, comença amb llums, i llums, i no acaben mai les llums, i s'acaben les llums i ja, i és un nadó i no sé què, clar, tot això t'agradarà més o menys, però es recorda, diguem-ne, és una cosa que dius, hòstia, per això, diu, això és molt millor que moltíssimes pel·lícules que tenim ara, no? 300.000 pel·lícules. Però és veritat que va ser una obra molt ambiciosa, que quedó, home, jo no sé què va buscar, que al final aquesta fredor de l'espai que intenta transmetre't, acaba transmetent-se també amb la fredor d'argument i amb la fredor que t'està dient i dius, hòstia, tanta llum blanca, tanta cosa, hi havia alguna crítica que deia que el que no aguantaríem en una altra pel·lícula que la matxaquem perquè, ostres, em va tenir una escena, cinc minuts, no sé què, aquí ho aplaudim i estem mirant allà i dius, bueno, si tu en passes. Tu en passes. Directament. Deu ser una cosa de l'època perquè també, ara comentàvem fora d'antena i tal, la pel·lícula aquesta de l'Andrei Tarkovsky, Solaris, que té similitud, diguem-ne, amb aquesta intenció estètica, amb aquesta lentitud, un metratge llarguíssim i unes reflexions, però jo crec que la de Tarkovsky, crec que la idea és una mica millor, eh? I no l'ha acabat de veure, o sigui que, mira, he vist abans... Quina dius de Tarkovsky? Solaris. Ah, Solaris. Solaris. Sí, sí, sí, sí. He vist abans el remake que vam fer, que va, sí, que l'altre, perquè l'altre no és tan fàcil de trobar. Jo la vaig veure però no la recordo gaire, vull dir, no la tinc molt clara. És una pel·lícula d'aquesta massa de culto, i a més... El rus per nosaltres, què és? Sí, per tu i la Prerrosa, res. Em faltaria. Mare meva, en russo. És passiva. És passiva, no? És el que sabem dir, no? I Protsky, no? Jo, per a brindar, no? Prosit. Prosit, és Prosit. Ja pensava que era Prosky, Prosit. Jo la canvia de jo. I què? Molt bé. Llavors, bueno, traient això, missatges filosòfics que no s'acaben d'entendre, com, bueno, clar, al final, el missatge al principi, aquell que, la violència és el motor de l'evolució de la humanitat, perquè al final és el que està dient, diguem-ne, no? Quan l'eina es transforma en un arma i aquesta violència dona, amb aquest enllaç que fa, arriba al nou espacial que és el màxim de l'evolució científica humana, no? De l'espècie, exacte. I al final ens hem de matar per evolucionar, bé, aquelles imatges i unes coses i, bueno, el tema de l'ordinador, no? Aquesta, la humanitat i tal, bé, tot això. et recordes, no? Clar, jo ara estic parlant d'ella i dic, hòstia, doncs, et quedes amb la copla. Et quedes i el tio ho va aconseguir, però jo crec que massa metratxa, en moments molt ambiciosa, en moments molt avorrida, s'ha de dir, i sobrevalorada, diria jo, pot ser, perquè tu ho vam parlar i tothom la posa, posant el Padrino la número 1, ara no, el Ciutadano aquell, el Padrino i aquesta la 3. Home, no sé, no? Jo de les llistes també és molt així, no? És una mica, no subjectiu, però ja depèn de qui li preguntes, però és veritat que té un referent, perquè va conformar l'estètica de la ciència ficció cinematogràfica. És veritat, que abans això, això no existia. Exacte. Això no existia. És com una mica, jo la comparo, diferent, no té res a veure, però una mica amb l'estètica generada després del Senyor dels Anells. Hi ha una estètica formal que després del Senyor dels Anells s'ha creat com una mena de recurrent. que és una pel·lícula que impacta molt en el que ve darrere. Com a pionera, no? Una mica. Exacte, com a pionera del que vindrà. I jo crec que en el cas abans d'ella què podem parlar-ne? Què tenim abans de 2001? Perquè és l'any 1968 que tingui aquesta potència, que no sigui... Abans teníem una sèrie B, molt sèrie B, com a molt Planeta Prohibido, que teníem una mica més de discurs i tal, però tot era molt flascolomiana. O aquella de l'Ed Wood, no? Sí, exacte. No sé com era jo, com es deia, no me'n recordo. Era genial. Outer Plan... Outer Plan, sí. 19, no sé què, no? Plan for the space, oi, sí. El Plan 91... Aparen amb una nova espacial que no hi ha res, no? És com si estiguéssim aquí ara i posem un volant, no? Tota la resta, això és que és Ultimátum a la Tierra, a la Guerra de los Mundos... Tot eren pel·lícules més aviat, més de sèrie B. Exacte. Més de sèrie B, amb una rareza, com l'Hombre Menguant i tal. Però aquesta potència visual, la intenció, la gran dilogüència, no? És com un peplum però a l'espació, no? Exacte. I hi ha uns de coratge, que és veritat que dius, hòstia, clar, un pressupost aquelló, però el tio ha rassó, no? I que després, comercialment, no va tenir l'èxit normal, no? No va tenir l'èxit i a poc a poc, a poc a poc, es va fer una pel·lícula de culto i ara ho és i ara segurament tindrà més èxit, a lo millor ara quan la poden a els cinemes comercials. Segurament. I quant anys després que en el moment que la van posar, que jo no sé que recaptarien en el 68, eh? Clar, clar, és que és una pel·lícula que han desgranat escena a escena, vull dir, jo recordo fa molts anys, fa 30 anys, quan jo vaig començar la primera part de la meva carrera universitària que amb una classe que es deia, no recordo què era jo, sociologia o no sé què era, vam dedicar dos classes, no me'n recordo que vam parlar a parlar del 2001, eh? Dos classes senceres, eh? Vull dir, hem estat tres hores parlant del 2001 i no recordo quina conclusió vam arribar, però, bueno, tot un estudi allà que te mories, eh? Per tant, vull dir, que hi ha coses que... Potser un gran massa. Potser una massa, en general, eh? En general. No s'ha de terro el mèrit que té d'aquesta cosa tan sobtada de repente, no? Hi ha aquestes escenes que se recorden, però tot el rest de la veritat és que... Bueno, és que hi ha pel·lis que es fan una miqueta llarga. Que es fan de culte i dius, bueno... S'ha de veure al migdia, eh? Sí, sí, sí. Una mica... Sí. Bueno, pues... Bueno, ja està. Sí, sí. Vale? I jo he dit que jo, com a molt faré un apunt de què és el que canvia en el cinema. Clar que sí, la percepció. Aquesta percepció, no? Si vinc aquí ara i dic que és meravellosa, tenen... Clar. Bueno, perfecte. És una experiència. Com no més la vista en format DVD. Esperem la comparació, eh? Clar que sí, clar que sí. Molt bé. Doncs, bueno, a veure, no té res a veure, però hi ha moments que dius, hmm, què està passant, no? Vull dir, per què és tan lenta la pel·lícula? Què estic veient? Què passa? És aquesta de Neon Demon, no? Aquest dimoni del Neon, no? Sí, sí. Del Nicolas... Nicolas Winding Refn. Gràcies, perquè és que no sé mai dir-ho. El Nacho ho sap perfectament. Danés. Danés. Sí, sí. No, perdó. Cineasta danés. Cineasta. Escrito danés. Que ha fet... Que ha fet... Que ha fet, pues bueno, jo vaig veure Valhalla Rising, va fer Drive... Que és la que més coneguda, potser, per tothom, no? Sí, va fer... I que és veritat que quan tu vas dir vaig veure que hi ha tres push. Es diuen push 1, push 2, push 3, em sap greu, si un push, no? Jo vaig veient trilogies en trilogies que m'agafa que serà de tant en quant. I bueno, i aquesta pel·li que tu vas comentar que et faria il·lusió veure-la perquè havia estat a Canes i que la gent l'havia odiat i l'havia estimat i per parts iguals, no? Jo estic amb la línia d'estimar-la. No és que tampoc l'estimi que dius oh, quina pel·lícula i tal, quina meravella, però és que a mi m'ha recordat tantes cosetes a la vegada que m'ha deixat frapat, no? Evidentment no, no la destriparé perquè és una pel·lícula que s'ha de veure, deliciosa, és a dir, no puc dir una altra cosa, però deliciosa... Sí, l'estètica ja és bé. No l'estil El Hilo Invisible, que és un altre concepte, aquí hi ha un tempo, hi ha un treball diguem, vinculat, no?, a la part de Trezzo, a la part de... I aquí, en canvi, hi ha una estètica fotogràfica, hi ha una part de direcció artística, no en negaré, però amb una gran modernitat. És... Sí, sí. Hòstia, has de dir una borrada? És un Diablo Vista de Prada 3.0. Mira què et dic. A veure si ens entenem, no? Sí, sí. Aquesta cosa del món de la moda, totalment reconvertida en algo eixut, no? Vull dir, sense aquest star system al darrere, sí que hi ha una percepció, és una noia... Això passa el minut número 1, vull dir, no n'estic esperant, una noia molt maca, molt maca, guapíssima, aquesta nena, físicament... Són... A veure, és una actriu coneguda, ara no me'n recordo. Ara... Ara no sé si és l'El Fanning o la Dakota Fanning. Sí, la Dakota Fanning no. No, l'altra, l'El. La Germana, sí. Exacte. I llavors, simplement és això, doncs, aquesta noia que entra dins del món de la moda, doncs, què passa amb aquest món de la moda? Un món de la moda, Estats Units, no? Una noia de poble, això és una cosa molt típica, que arriba a Los Ángeles i a partir d'aquí què és el que passa? Clar, tu entres en un món, que ja sabeu com funciona aquest món, no? El món de la moda, el món de la televisió, vull dir, són mons molt antropòfags, no? Vull dir, en refereixo que se't volen menjar de seguida, se't volen, vull dir, volen acaparar-te, et volen... I tot això es converteix en una estètica per una banda de com ella, perdoneu, com ella, doncs, vesteix, com es mou, els escenaris on es mou, no? La música és hipnòtica, absolutament, és una música electrònica, però amb una sensació que va insistint, va repetint. Hi ha molts contrallums, no? A vegades, allò que es vigila molt, que la càmera no tingui contrallums que es vegi amb una baladura, però una banda baixa i ho fa al revés, no? Que aparegui aquesta baladura constantment. Els elements de color, no? El neon vermell, el verd, el groc, va apareixent constantment. Apareix un símbol, un símbol que aboca aquest element demoníac, no? Aquesta influència. I com ella, en aquest procés, va conèixer una sèrie de gent, aquí no vull començar, lògicament, a trencar coses, no? Que ja vas veient per on van els trets, eh? Però ella es mou en un món terrible, vull dir, la paraula que abans he dit és correcta, és un món antropòfag i ho deixo aquí, eh? En general, eh? Vull dir, en refereixo que ella va absorbint informació, es va reconvertint, a la vegada va apareixent gent que intenta X coses, no? I la pel·lícula comença fosca i s'enfosqueix, s'enfosqueix, s'enfosqueix, d'una manera no arriba a la sorpresa de Drive, de trencar de cop i volta, pum, el que és l'estètica de tres quarts d'hora i tal, i de cop i volta generar un element, però sí que hi ha certs trencaments amb un ritme molt, molt, molt pausat. Ara, aquí hi ha molt David Lynch, hi ha un cert punt surrealista, hi ha molt Holland Drive per aquí donen voltes, hi ha moltes cosetes i jo estava enamorat per això perquè m'encanta aquesta estètica. i a vegades és tremendament fosca, a vegades és tremendament lluminosa, no lluminosa això no, visual, hi ha un homenatge a Blow Up amb el que es veu aquella pantalla en blanc absolutament davant de les fotografies, no?, que està fent un fotògraf, no?, hi ha unes sensacions, no?, que a mi m'han generat alguna cosa, alguna cosa, bàsicament, insisteixo, artística més que de contingut. A partir d'aquí la pel·lícula et fa pensar, et fa generar, vull dir, un element que dius, bueno, pot anar per aquí, pot anar per allà, ara perquè canvia, ui, estic fatal de la veu. Perdoneu, eh? No, tranquil. I a partir d'aquí, doncs, hi ha aquesta mena de canvis, no?, que va provocant al voltant de la seva vida. Jo crec que el millor de tot, a banda de l'estètica, que em sembla meravellosa, l'estètica, és la contundència amb el que hi ha certes escenes que et sorprenen per la seva, no direm cruesa, perquè no arriba a ser cruesa, però sí que et sorprèn per la naturalitat amb què es plantegen a vegades, no? Dius, ha passat això, realment? O acabo de somiar-ho? O acabo d'imaginar-m'ho jo? Doncs sí, ha passat això, no? I això és el que m'agrada. És un cinema que et fa, a vegades, una mica l'antímus, no? Sí, sí, sí, sí. Hi ha un puntet, hi ha un punt surrealista que es remou, o una sensació que dius per què ha de passar aquestes coses, no? I hi ha unes escenes que et queden en la memòria, vull dir, allò que dius ostres, que maco, que ben fet, això és cinema, això... Crec que és una pel·lícula molt ben elaborada, l'únic que també s'ha de dir que al que seria tot el guió, tot el... no és un superguió, tampoc pretén fer un superguió, vull dir, com miren, com es mouen, sobretot elles, no? les noies, no? de la pel·lícula amable, insisteixo, no hi ha ritme, el ritme és lentet, no passa res. A mi em va recordar, hi ha una escena, l'escena de Drive, que és el mateix director, quan el tio entra allà, que també entra com un camerino, que va amb un martell i agafa allà el mafiós aquell, i li vol clavar el clau i tal, que totes les noies estan fent una disposició molt coreogràfica, amb les mirades així, unes de costat, un altre mirant i tal, i que em va recordar fins i tot, mira, d'aquesta, les escenes de la de Portero de Noche, que no em recordo la tia aquesta, que també era... Ah, sí, la Jessica Lange. No, no, no, el Dirk Bogarde, que és una directora, perdona, sí, sí, sí. Que la tia és una directora italiana, que és directora d'òpera també, directora artística d'òpera, que es nota tot això, és que ara no em recordo el nom, ara ho vam comentar aquí en el seu dia, però veus, l'estil d'estètica, i jo crec que aquesta de Neon Demon va per aquí, diguem-ne, o sigui, molt calculat la posada en escena, molt, molt, molt, molt, sempre, eh? Molt amb fons blancs, tot, tot, molt, saps? Hi ha fons blancs, hi ha fons negres, vull dir, hi ha una part que, una part quan ella està, quan estan fent el càsting o quan estan això... Escenes que he vist, eh? Escenes que he vist així, però en canvi hi ha una potència d'escenes amb una foscor, amb els neons, amb unes llums, amb un no sé què, hi ha uns contrastos, a més, l'habitació d'ella, per exemple, no? És com, com, com molt, no sé, molt motel, no sé, molt, no sé, molt, com es diu aquella pel·lícula del David Lynch, el, ai, Corazón salvaje, no? Aquesta cosa, aquests espais, sí, és que tot això es barreja, barreja alguna cosa com molt així, molt quitxa, o molt hortera, amb un element, llavors hi ha un moment que entra un puma a l'habitació, no? Dius, ostres, símbol, símbol, simbologia total, no? Clar, perquè, ja us ho explicaré quan la vegis, no? Hi ha un d'aquí darrere és que va cantar com, ostres, això t'ha volgut col·locar la simbologia aquí també del que passa amb el món, no? Vull dir, bueno, ja la veuràs, i Rosa, si la vols veure, de debò, és una pel·lícula, però insisteixo, no, no és gens amable, però bueno, posarem la Maria Despradera que ens ha deixat, eh, el dimarts passat ens va deixar, i res, doncs, em sembla que tenia 93 anys, no em vaig equivocar, sí, alguna cosa s'hi van dir, i considerada, bueno, la dama de la música hispana, no? I tal, i bueno, realment, jo crec que, bueno, que molta gent jove potser no la coneixerà, per desgràcia, jo sempre dic que s'ha de conèixer tota la música, encara que tinguis 20, perquè jo no soc de l'època, no sé, del primer David Bowie, per entendre'ns, perquè jo a l'any 69 tenia un any, però en canvi, descobert David Bowie amb el test, doncs, s'ha de descobrir, i la Pradera, bona salmó aquest del bolero, de la música mexicana, aquesta música, però és elegància, que la senyora cantava, no?, tot el que comportava, és una persona molt maca, molt bona persona, i bueno, i que realment, doncs, també es mereix, lògicament, un recordatori, i bueno, i aquí, doncs, composem de tot, apa, Ella Marraditos, Rosa, que està molt maca aquesta cançó, ara tornem. Música Vamos amarraditos los dos, espumas y terciopelo, yo con un regrujir de almidón y tú serio y altanero, la gente nos mira con envidia por la calle, murmuran los vecinos, los amigos y el alcalde, dicen que no se estila ya más ni mi peinetón ni mi pasador, dicen que no se estilan o no ni mi medallón ni tu cinturón, yo sé que se estilan tus ojazos y mi orgullo cuando voy de tu brazo por el sol y sin apuro. Nos espera nuestro cochero frente a la iglesia mayor, a trotecito lento recorremos el paseo, tú salgas tocando el ala de tu sombrero mejor y yo agito con ton aire mi pañuelo. Nos estila, ya sé que nos estila, que te pongas para cenar, jazmines en el ojal desde luego. Parece un juego, pero no hay nada mejor que ser un señor de aquellos que vieron mis abuelos. Nos esperamos. Bueno, hem escoltat una estoneta de las Marraditos, això és un vals mexicà, que no es balla igual que el vals vienés, que us sàpigueu això, no? Perquè jo recordo quan feia vals de saló que ballaven diferent, no me recordo quin moviment era, però no és el mateix vall, és un vall diferent, un altre moviment és més dinàmic. Una demostració. Sí, sí, sí. No, sí, ara no. Una caja sorpresa. Sí, sí, sí. Bueno. Sí, és una cosa aquí. Bueno, bueno, bueno. Bueno, no comento, no comento la... Un bailecito. No, tu vas patir en tus carnes. Un vall el dia de la teva boda, eh? Que vam ballar a Franc Sinatra, eh? Donofe, donofe. Sí, sí, no? No, però molt bé. Bueno, bueno, bueno. No, no he coincidit mai que hem fet així ball de saló, tampoc és que sigui un experto, eh? No sóc d'aquests que fan així amb la mà aquestes coses rares, no, no. Has fet els teus pinitos. Sí, ja tens una idea. Però no te n'oblides, és curiós. Home, hi ha coses que sí, però el que és l'oàsic, el xatxatxar, això, el vals i tal, no te n'oblides, eh? Vull dir que... Aquestes coses... Però recordo que vam fer una marató aquí, que va fer a l'Ateneu. Jo què sé... Com a la pel·lícula. Sí, sí, sí. Com 12 hores ballant, tio. Hòstia, què dius? Quina vergonya. I venga de segons. Sí, no és broma, no és broma. Ens volien regalar unes càmeres digitals, digitals no, unes càmeres fotogràfiques bones, però com jo tenia una càmera fotogràfica ja bona, vaig dir, dona'm els diners, ja me'n mando els diners. És veritat, perquè tenia una càmera. Coses que passen de les joventudes. Molt bé, és un ballerí de premi. Sí, sí, sí. Molt bé, doncs, Rosa, una habitació com vistes. Sí, del James Avery. M'encanta aquest senyor. Sí, i la pel·lícula molt maca, molt plàcida, amb uns paisatges, clar, a Florència, i després a la Campiniessa, a Londres, a Londres, a Anglaterra, és una passada. Els paisatges, els interiors també són molt macos, molt d'època, tots superben cuidats els detalls. El vestuari també, preciós, que a més es canvien de vestit per sopar, per dinar, per sortir a passejar, per rebre visites. Sí, sí, meravilla, no? Quin desplegament de mitjans. Home, està clar, que és una classe alta, però alta. Llavors fan viatges, i mira, quan ens han d'escapar o han de fugir d'alguna cosa, o els hi ve de gust, doncs, a l'ocapar a Florència, per exemple, i ja està. Molt bé. I, bueno, clar, Florència, quin xoc no de cultura, la cultura italiana, amb la naturalitat, no?, que són els italians, tant per viure, com per amar, per tot, no? En canvi, aquestes persones venen d'Anglaterra, molt més encursetada, no? I veus el xoc de cultures, no?, i de relació entre persones, no?, i sobretot entre homes i dones, o dones i homes, no? Perquè l'esprotògola protagonista és la Elena Bohan Carter, i el que fa després que s'enamora és el Julian Sands. D'acord? D'acord? Després, clar, la que li fa de dama de companyia, que és la seva cosina, no?, és la Maggie Smith, imagina, amb el personatge que fa ella, i tot estirada, de senyora soltera, que no, que estava per vigilar de la reputació i de l'honra, no?, d'aquesta noia, que no parli amb els homes, que no s'enredin, o que no l'enredin, no?, perquè hi ha una mica la idea que els homes venen a enredar-te, no? i en canvi és, veus que és un amor com molt pur, no? Molt desinteressat, sinó que hi ha un sentiment real, no? No hi ha unes ganes de seduir i prou, no? Doncs és aquest xoc, no?, d'aquestes dues cultures, i, bueno, ells tornen una altra vegada a Londres, però ella, com que no ha pogut fer el pas perquè aquesta cosina seva, aquesta dama de companyia, s'ha ficat pel mig, ha evitat això, que dius, quina frustració, no?, quina ràbia, és que avui dia això costa entendre, costa d'entendre, no?, però, clar, s'ha de situar l'època, no?, llavors ella, aquí és on, quan ella torna, apareix un altre senyor, que és el Daniel Day-Lewis, de fet, per això he revisat aquesta pel·lícula, perquè havíem comentat la de... El fil invisible, El fil invisible, i d'anir, mira, vaig revisar una mica la miremosa lavanderia, i aquesta, una vislació amb vistes, clar, es fa també el paper també d'estirat, de molt, molt senyor, però sense emocions, sense sentiments, també molt cregut, no?, molt cregut de si mateix, no?, molt... Molt pagat, que es diu de si mateix, no?, exacte, molt pagat de si mateix, no?, una miqueta també com... és que ell sempre fa una miqueta, no sempre, però fa papers així com molt estirats, molt com freds, com calculadors, no?, el fil invisible també ho és, no?, i veus que... Doncs aquí igual, ell veus que és que no sap mantenir una conversa, a més, no la veu a ella com una persona, la veu més com una possessió, no?, i, bueno, perquè t'has de casar, i perquè és el que es porta, i el que socialment són les convencions que n'hi ha, no?, t'has de casar, i has de dir, una esposa i tal, no?, i ella, bueno, però ella estava dins d'aquest rotllo, eh?, i ella estava pensant en casar-se, li ha dit que sí, i tal, fins que apareix de nou aquest senyor, el Julian Sant, aquest senyor que va conèixer allà a Florència, no?, i li recorda una mica tot, però tot i així ella també torna a resistir-se, no?, i dius una, enrevés de sentiments i de sí, però no, ella volent escapar-se, fugir d'ell una altra vegada, que no, de debò que és que no ho he entès, però de debò amb la mentalitat d'avui dia costa, costa, eh?, costa, però bueno, és una miqueta la, suposo que és un pas d'obertura, no?, ja, de donar un pas i de deixar via lliure els sentiments, i a casar-se o estar amb una persona per amor, no per les convencions socials, o per que sigui un bon partit, sinó, bueno, perquè realment hi hagi un sentiment, hi hagi un enamorament, no?, jo crec que una miqueta la lectura, perquè si no dius que era com un bon ñonya, no?, que una miqueta ñonya de tota l'estònia ja dient que no, que no, home, doncs és això, no?, i bueno, s'han d'enamorar i està, clar, clar, i està bé, no?, però és molt maca de veure, és molt maca de veure... jo crec que el James Ivory va fer una cosa que va fer un cinema molt determinat, molt clàssic, dins d'un període, els anys 80, 90, jo recordo Maurice, quina més va fer, va fer un altre, me'n recordo, que a mi em va agradar moltíssim, no?, i té tota una estètica que sortia, Maurice al, ai, com ho he dit, com ho he dit, home, bueno, el que va sortir a Nothing Hill, Hugh Grant, Hugh Grant, i tot això vull dir, i crec que és un director que tenia, bueno, que té molta potència, i com m'imagino que ja ha estat una miqueta així apartadet del, bueno, o no entra en aquesta línia, ha fet el guió i ha coescrit el Call Me By Your Name, i sempre amb les seves pel·lícules, no?, hi ha una certa elegància vinculada amb l'àmbit també d'una certa homosexualitat, no?, que es remou, no?, per allà, jo no sé si ell ho és o no, però em refereixo que hi ha aquesta cosa, no?, que es remou per aquí, i amb Call Me By Your Name, en comptes de fer la direcció, que la fa un italià que no recordo ara, ella està al darrere, però es nota bastant la petxada de, heu vist Call Me By Your Name, la dels Oscars? No ho sé de què va, perquè és aquest nano jove, que està a la Toscana també, no?, en aquest cas és més, és més, a veure, el senyor James Boricet busca això a l'època georgeana, o a l'època victoriana, busca aquesta idea, exacte, anem cap a aquest, però en canvi aquí és una pel·lícula dels anys 70, 80, no queda indecis del segle passat, per tant, la percepció és de més modernitat, però també té aquest tuff, lleugerament clàssic, no?, i molt recatat, no?, sempre que es parla del tema sexual, no?, encara que sigui una cosa, saps?, que es sura per allà, no és allò que, l'evidència, no?, vull dir, no sé, hi ha una, la mà està al darrere de James Ivery, la notes, no?, si ho saps, que està per allà donant voltes, no?, però bueno, jo crec que va ser un problema entre el Merchant, que era el productor, i el senyor James Ivery, no sé què va passar allà al mig, però va haver-hi una època que ara estava molt conjunts, no?, i que produïen moltes coses i feien moltes pel·lícules, no?, i encara que no fos a dins de la direcció, es va trencar aquesta societat i de cop i volta James Ivery va deixar d'aparèixer, d'aparèixer com a direcció, no sé si va passar alguna cosa més, va fer alguna coseta més, va fer la copa d'aurada, un parell de pel·lícules, no?, també d'època, però és una llàstima, perquè aquest director va estar molt bé als 80's, però després no sé si ha evolucionat gaire, potser li hem perdut la pista, no sé. No sé, aquesta era de l'any 20, sí, del 86. 86, perfecte, perfecte. Molt bé, doncs, Nacho, Match Point. Match Point, una pel·lícula que em va agradar en aquest moment, i l'ha tornat a veure, i m'hi continua agradant, és un anti-budialen, perquè, de fet, clar, fins a aquell moment, Budialen no havia fet pel·lícules així, després ja ha fet alguna cosa, no?, però això, de cop i volta, va sobresortir, una pel·lícula absolutament dramàtica, en la que no surt Budialen, però que és de Budialen, o sigui, és com una, va trencar una miqueta, no?, ja no surt, i tal, i faig una pel·lícula dramàtica, fantàstica, fosca, amb una definició de personatges, només amb guió, i sobretot amb els diàlegs, com es construeixen els personatges, cosa que és molt difícil, no?, perquè pot haver-hi molta palabreria, i tal, però molt puntual, amb una descripció d'aquesta Gran Bretanya actual, molt elitista encara, no?, en alguns sectors, no?, d'una família, que no quedava ben clar, si és noble de mena, però com a mínim sí que té molts calés, perquè té fàbriques, i té molts negocis, i té un estatus que viu com a qualsevol noble, no?, no?, altoburguesa, no?, perquè té una casa, i té ja, els campos, i ja, que fan caceres i tot, i tira, i tira, i tira, i tira, terrenys, extensiós, extensiós. Exacte, és tot una mica com si fos la noblesa rural, més rància, ja, de Gran Bretanya, però sembla que són nuevos ricos, diguem-ne, no?, llavors aquest protagonista, que és Jonathan Fischmeyer, que és absolutament el contrari, diguem-ne, que està, la pel·lícula està dividida en dos bandos de personatges, diguem-ne, els que són els wannabees, que volen ser, no?, que volen arribar a aquesta classe tan joen, no?, aquesta classe tan elitista, i tal, que una és l'escarre de Johansson, que és una triufe a la caçada, que molt intenta, i tal, que és la, i que el seu camp principal és la seva bellesa, i el seu magnetisme personal, perquè són persones molt atractives físicament, i també de caràcter i tal, que amb dos, tant l'escarre de Johansson com la protagonista masculina que és Jonathan Fischmeyer, doncs surten, comencen a tenir una relació amorosa amb els dos germans, que són els fills de la família aquesta nobla, diguem-ne, no?, o nuevos ricos, digue-les com vulguis, diguem-ne, moltes noves, molt així i tal, i que, bueno, aquest és un match point perquè el protagonista, Jonathan Fischmeyer, és un antic, campió de tenis, bueno, campió era un professional de tenis que per algunes circumstàncies, per lesions, o perquè no tenia la capacitat suficient per arribar a ser un número 1, doncs es va quedar en una posició intermitja i al final, doncs ara ja no juga professionalment i es dedica a, en un club de tenis, a fer, doncs formació, és professor de tenis, d'aquesta gent tan elitista, al final d'aquí comencen les relacions i comença a conèixer i conèixer la que serà la seva nòvia, després es casarà, que, bueno, és una noia així, també molt indefinida, no?, que, bueno, que ella no té la culpa d'haver nascut en aquest ambient i és una noia molt normal, senzilla, engatusable, diguem-ne, i el pare està molt content que al final estigui amb aquesta persona que li fa una mica el pes, diguem-ne, no?, i sap que ella per la seva internació una mica feble no anirà, no pot anar amunt, llavors ja es conforma amb això, perquè està clar que el pare per aquest paper de dir, bueno, no, no, tu ja estàs bé perquè aquesta, si no, amb qui anirà aquesta, no?, què passarà amb aquesta, no?, perquè és una mica així, i l'altre no, l'altre és el fill més al cap de família o l'heredeu, l'heredeu natural, diguem-ne, que és un tema, bé, amb tot això es falla una, tot un còctel, no?, de sentiments d'aquesta gent que volen, que volen per sobre de tot, volen aquesta, arribar a aquesta classe pel que significa, no?, pel prestigi i tal, i que al final són capaços de qualsevol cosa com es demostra, no?, perquè, bueno, no explicarem exactament l'argument, però que són capaços de qualsevol cosa per arribar-ho, i com al final sí que, diguem-ne, una mica la sangre tira la sangre, no?, aquests personatges acaben relacionats entre ells, diguem-ne, no?, els dos outsiders, diguem-ne, acaben, clar, aquests punts en comú que tenen, al final s'acaba unint, acaben unes trames i tal, però tot molt fos, molt ben definit, a nivell d'estètica també, molt bé, totes aquestes estàncies, no?, tan fosques, caobas, elegància, ell que va amb el seu xòfer per Londres allà, amb uns trajes allà fantàstics, o sigui, tot això, no?, tota aquesta cosa combinada amb una funció amb una foscor i amb una definició dels personatges que ho fan molt bé, la veritat, perquè Oscar Hansen ho fa bé i el Jonathan Richemeyers que, clar, només amb aquesta cara que posa, veritablement, molt contingut, de persona que té molta cosa per dintre perquè ell està allà, ell està intentant, no?, i fa el seu paper i intentant enganyar a tot el món de que ell veritablement és com és i no, no?, i el que vol ser, no?, i tot això munta una pel·lícula que no té molt a veure amb el Woody Allen que coneixem, però molt profunda, amb uns diàlegs molt bons i amb la imatge aquesta o el missatge, no?, de la imatge al principi de la pel·lícula de que es veu la bola, estan jugant a tenis, no?, i la bola toca la cinta del tenis, bota i no saps per on caure, no?, i al cap de la fi acaba fent el Love que diu, no?, al final el tenis com en la vida diu necessites un golpe de suerte i no sabes per on va caer la bola, no?, i està relacionada després amb el que passa, no?, una obra d'art petita, continguda, tot el contrari del senyor Kubrick que hem parlat, res d'excessos, tot ben posadet, tot una economia de mitjans brutal, i un resultat molt bon. La primera pel·lícula que va fer fora dels Estats Units. Correcte, sí, britànica, sí, sí, sí. A més, Woody Allen el que té quan l'encerta, l'encerta, però molt bé l'encertada, dius. És que, a part que ha fet pel·lícules clàssics que ja coneixem tots, però bàsicament clàssics basats en el diàleg, no?, Manhattan, molt diàleg, molt diàleg, no?, desconstruint Harry, que són autèntiques presositats de pel·lícules, són genials, però aquestes, que ja entren en aquesta línia i tal, jo, a mi això, no sé si al final he pogut veure Wonder Will, no sé si l'heu vist, doncs intenteu veure-la, perquè jo crec que és una altra raresa, allò que dius, una altra, sí, hem extret a un Woody Allen que dius, és Woody Allen això? Vull dir, Woody Allen s'ha caigut dins d'un tramvier a mà de seu? Sí, i què està passant aquí? Quina meravella? Què és això? Què veu fa aquest Winslet? Què veu fa el, no sé com es diu aquell senyor, el germà del Belushi, el Joey Belushi, no m'he equivocat, que és el germà? Jim Belushi. Jim Belushi, perdona, i tal, és que dius, quina percepció, vull dir, una altra vegada estem jugant al tema també de l'escena, de les coloracions, no?, com canvia aquesta cini, aquesta nòria, no els colors i llavors reflecteix amb la cara, no?, vull dir, hi ha un treball allà al darrere, que jo penso, quina meravella, és que el Justin Timberwick està bé i tot, vull dir que dius, és complicat això, la criatura canta bé, però actuar, dius, bueno, fa el que fa, però ostres, vull dir que em refereixo que és això, per tant, jo la recomano com una raresa, o com una peculiaritat, com un match point, que per mi és una cosa que dius, això és Woody Allen, és Woody Allen, clar que hi ha el tuf, però falta-ho. O aquella del Mac, que ell fa de Mac, també, que és també a Senglaterra, que ja va amb l'escala de Johansson, i ja fa de la seva ajudant, o la seva... No sé què del rei Escorpió, no? No, no, és el màgic, el mac, o el poixí. O és Scup. Aquest és Scup? És Scup. Que ell fa de Mac, però hi ha hagut un assassinat i al final descobreix qui ha estat el responsable. És Scup? És Scup, jo diria. Sí, potser sí. Està buscant, potser sí. No recordo d'aquesta, no recordo gaire. Constantinople, la paraula. Ah, sí, sí, ara, ara, i aquesta és Scup? A mi pensava que era l'altra. Jo diria que sí que és Scup, no? No sé, ara no me'n recordo. És que hi ha una que es diu, heu flipat jo ara, mira, no hi ha una que és la maldició del rei no sé què, Escorpió, no? Jo he flipat ara i més... La maldició de l'Escorpió de Hader. Ah, això, mira, ja l'he canviat. Però aquesta és més antiga. Vale, vale, vale, és que em sonava que també comença amb un tema de màgia. El Cairo també és més antiga, és xulíssima. Sí, però aquesta em sonava també a alguna cosa de màgia i per tant, per això l'he posat dins de la... que no sigui una altra història. Aquesta va ser posterior a Match Point, eh? Que també la va fer. Vale, vale, la va fer també fora d'Estats Units, la va fer a Inglaterra, igual que després va fer Vicky Cristina a Barcelona. Café Society, que també va escomendant. Ah, està molt bé això, Café Society. Sí, sí. I aquella també de la mitjanit, Midnight in Paris, la ja m'agradava bastant. Midnight in Paris també estava bé. Està bé, oi que sí? És una altra cosa, és una altra idea. Bé, és original també. És original, perquè surt per allà la Gertrude Stein, no? Vull dir, està bé, està bé. Sí, sí, jugant una miqueta amb els espais amb el temps. Sí, això està molt xulo. Bé, doncs encara hem de parlar d'un parell de pel·lícules, parlem de Gorrión Rojo, i ens parlem del Malvado Lobo Feroz, Rosa, farem un apunt també, l'altre. Sí, sí, un curtet, sí, perquè tampoc no és... No, i també amb el Gorrión Rojo, encara que la pel·lícula és llarga, perquè dura dues hores i vint. Ah, doncs comenta tu. Sí, no, però no, perquè tampoc faré una massa llarga, vull dir que comentari... Perquè vaig anar dirigint-me el llibre, perquè em va caure el llibre, i el llibre vaig començar a dir, ui, quin rotllo que és això, buu, no entro en aquest joc. I és que el tema d'espies, i vas espia russo, que ja és una cosa com una mica passat de moda. Llavors dius, bueno, ja això no m'entra, però una mica, doncs també ho ambienta no ara, sinó una miqueta abans, una miqueta allò, estem parlant de los 2000s, no, al principi. Bueno, és la Jennifer Lawrence, que de nou està dirigida per Francis Lawrence, el que ha fet a Los Juegos de l'Hambre, però clar, no té res a veure, ni el director, ni l'actriu. Aquí jo crec que han madurat tots dos, vull dir, la Jennifer Lawrence ja ha fet alguna cosa interessant, com això de madre, com a actriu, ens entenem, no com a concepte de pel·lícula, però ja és una actriu que ha anat creixent, que ja no és la que va tirar en por ahí les fletxes de Los Arcos, de Los Juegos de l'Hambre, per entendre'ns, perquè hi ha una evolució, i aquí ha sigut director i actriu. Ella està perfecta, ella està impoluta, no es pot dir una altra cosa. I estem en una Rússia que, curiosament, està conformada per actors com Jeremy Irons, per dir-ho, donen voltes, però bueno, cola com a rús, com a cosí, si li posen unes ulleres així, cola com a rús, i tal. No, sí. I llavors, tot aquest món, no?, intel·ligència russa i tal, la preparació d'aquests sparrows, d'aquests gorriones, no?, que són els que ho donen tot per la pàtria, sigui, doncs, a nivell físic, a nivell mental, qualsevol element, és a dir, tenen una canya increïble, a nivell emocional, la capacitat de fer canviar la gent, si cal entregar-se físicament s'entrega, si s'ha de jugar sexualment a juga, si s'ha de ser sensual, tot això ho aprenen. i a partir d'aquí comença una història de vinculació entre una espia russa i una espia nord-americà, d'acord? Que ell és el Joel Edgerton, sembla que és, bueno, és un tio que és conegut també, i que ha fet pel·lícules. I a partir d'aquí, és un joc d'enganyifes, de realitats i enganyifes, realment ella i ell, que també és una espia americà, estan jugant realment a la veritat? S'estimen de veritat? O estan jugant per aconseguir informació? Dóna molt de joc això, eh? Exacte. Dóna molt de joc, és una estètica molt correcta. Al final, l'únic problema és que és una pel·lícula americana, i llavors et vol explicar massa. No cal que m'expliquis més. Els americans, hi ha cert nivell de cinema americà que li donen massa voltes al guió, perquè jo crec, i perdona, ara faré un comentari probable, també una miqueta supremacista, i és que els americans, havien pel·lícules que dius, és per tontos, és que de debò, dius, però ja està bé, que ja sí que ja ho he entès, que no m'ho ensenyis més vegades això, és com si els costés més introduir-se, en canvi, el cinema europeu és molt més parco, amb aquests temes, és molt més, ja t'ho explicat, ja està, si no l'has enganxat, tonto, per tu. Clar, i aquesta cosa és el que dius, vale, vale, no cal, no cal, li sobran 20 minuts a la pel·lícula, o més, dues hores i vint és massa, per explicar tot això, no? I bueno, la pel·lícula desenvolupa bé, hi ha escenes punyents, hi ha escenes que dius, ostres, tira una miqueta cap enrere, hi ha elements sanguinolents, lògicament, ha d'haver-los, i bueno, hi ha una relació, insisteixo, doncs, entre uns i els altres, bastant malaltissa, per un costat, per l'altre, bueno, doncs, hi ha una escena que a mi em va deixar una miqueta sorprès, no?, on veus la maduresa de l'actriu, Jennifer Lawrence, d'aquesta gent que està prenent per ser esparrows, per ser espies, no?, clar, un plantejament és que tingui que seduir, seduir una persona, llavors, ella sedueix a una persona, a un noi que ha intentat violar-la, m'entens?, però que un company que ha intentat violar i que ella s'ha defès i l'ha fotut de cara de bufes, així, te porta la cara, així, que dius, perfecte, no?, vull dir, en aquest cas és una defensa i una demostració, però no jugant, sinó la realitat, és a dir, el tio la vol violar de veritat, és a dir, és un tio que ja té aquesta problemàtica, no és que sigui un joc, d'aquests, i llavors, el que fa ella és dir, vale, perfecte, llavors, la pròpia monitora, que és una filla de sa mare, li diu, li porta aquest violador company, el col·loca allà al mig i li diu, i ara, provoca'l, i clar, ella diu, tu a mi m'has de fer mal, doncs et provocaré, es treu la roba, es posa davant d'ell, però ho fa tan bé la càmera que no es veu res del nu, exceptuant un pit, una cosa molt elegant, però l'escena és bèstia perquè ella es veu que se xerranca, parlem clar, i li diu, i ara, penetra'm, i clar, l'altre, com dient, ara jo sóc la que porto les... Es descol·loca. Exacte, es descol·loca, no hi ha manera que tinc una reacció. Llavors, tot això, tot molt girat, i dius, ostres, quina potència d'escena, quina cosa que exuda tota la ràbia d'ella contra aquest tio, després d'haver-li fotut de bufes, ella, perquè ella es defen perfectament, no es deixa ni tocar un pèl quan ell diu, clar, més, li diu, posa't d'esquena, i l'altre diu, home, i li comença a fotre ventallots d'ella que el deixa tombat. Vull dir, que és una escena molt potent, però que en aquest cas dignifica moltíssim a la dona, perquè diu, ara, si tens pebrots, a veure si tens una reacció, i em penetres, i d'una manera, clar, és el triomf, vull dir, amb una escena molt crua, però molt clara, del que és capaç de fer ella com a espia, no?, i com pot arribar a fer el contrari, no?, com amb una mirada seductora pot provocar en l'home una reacció per aconseguir informació, clar, és una cosa estranya, és una cosa molt determinada, són armes, exacte, no?, i que, bueno, per això, però la pel·lícula en si es manté bé, es manté bé, per tant, recomanable, però, bueno, una mica li sobra una miqueta. Cinc minutets, parlem de El malvado, lo feroz, vinga, vinga, i si no, acabarem amb l'àpre de l'altra vegada. Sí, perquè jo vaig punxar, quan vaig triar aquesta pel·lícula, perquè, bueno, ja sabeu que m'agraden molt els dibuixos animats, perquè normalment són, no només per nens, són també per adults, i hi ha coses. Clar, jo vaig llegir la ressenya que es va publicar al periòdico, que deia que és, diu, un refinado caramelo. Clar, i diu que són uns dibuixos, són dibuixos animats, no són stop motion, són dibuixos, no és japonès, això? No, no, que va ser francès o francès? És francès, és del Jean René, no, i Benjamin René. Bueno, diu que està basada, clar, està fluixeta, jo trobo que està molt fluixeta, és per nens, jo per adults no ho trobo. I fins i tot jo diria que els nens i nens petits, jo què sé, 4, 5, 6 anyets com a molt, perquè les històries són molt senzilles, molt senzilles, una mica avorridota, que et pots arribar a dormir, perquè els personatges són animals d'una granja, d'acord? I diu que ve a ser, clar, no sé, una vistella, com si fossin les fàbules de la Fontaine, les fàbules del zorro, del joque, que van a la granja a menjar-se els animals, però, clar, li donen la volta, li donen la volta en pla divertit, no? El llop, no molt el llop, el torrito, la guineu més petitona, més que no té èxit, pobre, que no aconsegueix menjar-se un pullastre. I, en canvi, quan roba uns ous, aquests ous, i obren els esclaten els ous, ja sabeu que aquell impronte que tenen els pullets, és de la primer ser viu que troben i es pensen que és la seva mama. Sí, sí, sí. Doncs, clar, llavors es pensen que la guineu és la seva mama. Ui, mare meva. I ja tens allà els tres pullets enganxadets. A veure, això és molt divertit, això és molt graciós, però després no es va mantenint. Clar. Es trobo que és un ritme molt lent, també, la història queda molt senzilleta, no ho sé, jo trobo massa senzilleta, els dibuixos sí que són molt macos, els dibuixos sí que ho salven. Bueno, però estèticament sí que com a mínim més macos. que després sí que hi ha el llop feroig, el llop sí que és el feroig, no? Que se'n riu d'aquesta guineu que no menja res, no casa res, no? I bueno, després en realitat són tres històries i fan com si fos una funció de teatre de fi de curs, no? Aquestes que fan els nens, no? Que s'estan preparant però no acaben d'estar preparats perquè s'hi falta un personatge i el públic està allà esperant i llavors obren el teló i comencen a representar, no? Les diferents, les tres històries. Tot va ser amb els animals de la granja i després l'última és del Pare Noel. Ah. I bueno, també és una... Bueno, està divertideta però ja dic jo, trobo, li vaig trobar a faltar xispa. Clar. Xispa, xispa. Feia falta una mica més de marxeta. De marxeta perquè era molt lenta i llavors els gags més divertits, als ser tan lents doncs no acaben de lluir-se. Acaben de lluir-se. No sé, jo... No agrada a ningú, no? Ni adultos... Jo crec que els nens tampoc no s'ho van acabar de passar bé del tot, perquè era... Hi havia a vegades un humor també una mica recurrent també, no? Sí. Les caigudes típiques, no? Les ensopegades... No sé, jo m'ha decepcionat i em sap molt de greu, eh? Perquè vaig veure les pel·lícules amb molta il·lusió. No, clar. Les dibuixos... Serà un altre. Clar. Un altre serà. Un altre moment. Molt bé. Molt bé. Fantàstic. Però res... Sí, digues, digues. No, no, no, que a sobre la volia anar a veure amb el seu original en Francesc de Barcelona. A sobre, no, dius. Em veig quedar aquí amb un cinema d'aquí de la Comunicació. Bueno, les anem deu de la barca, mira, a la triomla. A mínim... Que fan pel·lícules interessants, sí. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Bueno, com sé que el Nacho l'era de molt Julio Iglesias, ja que estem avui una mica d'aquesta línia. Vinga, jo... Me voy a zotar, no, jo... A mí lo cañí a alguna hora de la nit con un acompañamiento determinado. Yo me lo trago todo. Todo lo que haga falta, no? Aquí ya... Bueno, Rafael, bueno, Rafael son palabras mayores. No, exacto. No, no, no te voy a poner Julio Iglesias. Te voy a poner una canción de Julio Iglesias que va versionar la Mario de Espradera para el combate. Res, ha escrito un minutet que es Caballo Viejo. Eso es un clásico de Caballo Viejo. Aquella mà que posa, eh? Això, pues, posarem la revisió de la Pradera que segur... Si no, se va que se ve que va espaljar l'aparell. Dic, no, no, fotem. I, bueno, doncs, com a mínim és per acomiadar-nos falta un minutet i res, Cuando el amor llega así de esta manera Uno no se da ni cuenta En el Cauca reverdece el guamachito florece y las hojas se revientan Caballo le dan sabana porque está viejo y cansado Pero no se da usted cuenta que un corazón amarrado