23F i Anatomia d’un instant; “Simbolisme i Palaus”; musicals (Les Mis 24-601, Gente Bien) i cinema (Comanxeria, Manchester by the Sea)

Don't ever leave me lonely, I want to be taken so long, so it's time. Adiós, no sé, a las cuentas, adiós, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé, no sé. Doncs comencem un dijous més, encara que no sembli que estigui parlant la niña de l'exorcista, sóc jo, eh, sóc el Xesco Ramos, avui em presento jo el primer perquè estic fet un desastre, com podeu comprovar. Que avui he promès, que no dirà gaire més greu. Clar, clar, per això dic que, bueno, aquí tenim la mare de l'exorcista, la Rosa Alcalá, què tal, com estem? Hola, molt bona tarda, amb la veu sencera de moment. El capellà aquell que l'agafen dels picarols, el Jaume, i dalt, com estem? Sí, sembla un capellà, jo. No, però, bueno, ets el personatge. I el Nacho, que és la companya. Oh, no, que estàs! Ostres, ho fa millor que jo, eh? Bueno, bueno, paranormal activity. Totalment, exacte. És injust. Que bona, aquesta, la primera, a mi em agrada molt la primera. La primera, sí, la resta... La primera, sí, sí, sí, sí. Molt bé. Molt bé, doncs avui estem en un dia assenyalat, que és el 23F, que el Nacho ens farà una dissertació amb un magnífic llibre, que hi ha per aquí, que ara ho comentarem. Per tant, és una data assenyalada per oblidar, no per recordar, però, bueno, farem. Per recordar, per oblidar, exacte. Exacte, però parlem de més coses. Començarem per l'àmbit de l'art. El Jaume ens parlarà d'una exposició de dibuixos, en una de simbolismes i palaus, simbolisme i palaus, perdó, de Joan Bueno i Xavier Ribó. Sí, sí. Parlem de dos musicals, després, tot seguit, que seran Los Miserables y Gente Bien, de la cubana, ens ho passarem, explicarem moltes coses, serà molt xulo. Justament el Nacho ens parlarà d'aquest llibre de Javier Cercas, Anatomía de un Instante, que parla del 23F. Correcte. I la Rosa ens parlarà d'un llibre que li ha agradat moltíssim, el te, em deia que ho tenia constantment al costat del llit, perquè era maco per llegir i per abocar constantment, no? Sí, una lectura agradable. Agradable, això. La Sílvia Soler, l'estiu que comença, i després parlem de cinema, parlem de pel·lícules que estan molt vinculades, en aquest cas, per un costat. Ja els Òscars, que aquest dissabte els donen, em sembla, no?, aquest diumenge, no?, a la nit, el diumenge. Sí, diumenge, ja. I farem un altre recordatori de Comanxeria, i parlem de Manchester frente al mar, perquè realment són pel·lícules que ha costat bastant aquest any que les estrenessin, és curiós, eh? Molt tard, molt tard, molt tard, no hem tingut temps. I a veure si tenim una mica de temps i recuperarem Tarde per a l'Aira, que sempre és un plaer recuperar-la. I aquí al Mendelerenda, visc una que no hem vist els companys, però que us recomano ja, encara que, si no comentem la setmana, que es diu que Dios no es perdone, que el Roberto Alamo va guanyar el Goya. S'ho mereix, absolutament, i és un pel·lícoló, com a la Copa d'un Pino. Menda, menda, i estic d'acord, però l'Erenda... Això són coses del castell antic, Jaume. Sí, això és una dita molt castitza, eh? L'Esta, on el prende de l'Erenda i tant, sí, sí, molt castitza. Això és de la... Deu ser per això, que no em quadra. Clar, clar, clar. Doncs Jaume, parla... Ui, dono igual, parles... Dono igual, art, directament. Bé, avui he estat allà, doncs, en un lloc que vam anar un dia, que vam tenir un guia fantàstic, que deia el Xesco Ramos, i diria, ah, molt bé. Amb una altra veu, per això. Sí, sí, sí, exacte, exacte. I, de cop i vols... Bé, avui hi ha hagut allà, per una qüestió de salut mental i tal, i, ostres, ho he tenint exposició i aquí, llavors m'he interessat per tenir una fitxa, i resulta que són d'aquí es plugues, tots dos. Anda, no sabia. No, doncs, esclar, jo tampoc, però ara el llegiro, no? Es diuen... Joan Bueno, no? Ah, sí, Joan Bueno i Xavier Ribó. Exacte. Sí. Llavors, bé, doncs, el que us dic, eh, són tots dos d'aquí a dalt les plugues. El Joan Bueno interpreta i dibuixa diferents espais del Parlament, l'Ajuntament i la Generalitat. També n'aporta dedicats a morir al Casals, o sigui, que va morir fa un any, no? Sí, sí, sí. Llavors, bé, vull dir, és un senyor que fa... jo ja m'imagino qui és, és el que fa, doncs, aquesta combinació que és molt interessant, m'ha semblat molt ben acabat, no? I la veritat és que, lògicament, convida, doncs, probablement més al que no és ben bé l'art, però que dona un to de modernitat molt gran, doncs, a qualsevol espai que li donis, no? Vull dir que pot ser un quadre, però pot ser, ja ho hem dit, no? I llavors ja l'altre, l'altre ja és una cosa una mica més, no sé, fins i tot més misteriosa, no? Perquè combina... hi ha algun moment que a mi em suggereix com cases d'aquestes, de les pel·lícules de terror, no? I a més a més, doncs, amb alguns elements, no? Digues si s'ha de això. Bé, podria ser, sí. Però, Jaume, és que fixa't com es diu l'exposició. Com es diu? Simbolisme i palaus. I palaus. Simbolisme és un moviment artístic francès a final del segle XIX que parla, justament, de personatges esotèrics, situacions una miqueta, són pintures molt misterioses, molt fosques. Ja m'ho semblava, no? Veus? Que vas bé, vas bé, vas bé amb això, eh? No ho sabia. Però la percepció és aquesta. I l'altre, l'exposició... simbolisme. Simbolisme. Però llavors l'altre és simbolisme, que estaríem en aquesta... Clar, clar, clar, clar. ...qualitat i tal. Potser el que parla de palaus és la visió més arquitectònica de la revisió del dibuix. No he vist l'exposició, però per el que dius. I l'altre fa una visió més misteriosa. Hi havia quatre quadres d'un i vuit de l'altre, eh? Vale, perquè tampoc hi havia molta cosa per poder fer. No hi havia gran cosa, eh? A llavors, però m'ha semblat que aquestes coses s'han de dir. Jo cada una d'aquestes coses que veig, doncs crec que han de passar pel Babilònia, eh? Clar, aquí, aquí, molt bé. Són coses diferents i alternatives, clar, que s'han de promocionar. Això ho podeu veure si és que aneu per allà a prop, doncs al Reim Amàlia, número 31, que és, doncs, aquest centre, com una mena d'això, de centre de barri, no? Sí, sí, sí, centre cívic, no? Folk i Torres es diu. Folk i Torres, sí. Val? D'acord? Molt bé, molt bé. Això em sembla que està, no està al carrer 9 de la Rambla, això. Sí, bueno, però està al carrer 9, aquest que he dit, eh? Ah, perdona, perdona, Amàlia, està d'aquest carrer, eh? Però que va parar directe al metro, això està més clar que el carrer de les Tàpies a la dreta, eh? Vale, vale, vale, això. Molt bé. Molt bé. Doncs parlem, bueno, doncs mira, ha començat amb una exposició peculiar, si més no, petita, però a vegades sorprenen aquestes exposicions, eh? Tan puntuals i tan concretes. Rosa, i ara parlem d'un macromusical, no? O inicialment macromusical, no? Que és Los Miserables, no? Sí, no, no, sí que ho és. I segueix sent, no, imagina, amb aquesta versió que tu vas a veure, no? Sí, que ho és, sí que ho és, la versió que han fet a Sant Vicenç dels Sorts, allà al Centre Catòlic. També és... Amb un elenc impressionant de cantants, nois, noies, nens fins i tot, perquè, clar, hi ha personatges que són nens i també ho fan, ho fan molt bé. Tots ho fan molt bé, la veritat és que sí. Han fet, bueno, 8, com 8 cap de setmanes o 8 sessions. Ostres. Perquè havien, en un principi, feien una previsió d'estar un parell de cap de setmana, però com que van arrasar, doncs van haver d'anar fent pròrrogues, pròrrogues, pròrrogues, no? I, bueno, doncs molt bé, han fet una... No, una adaptació, suposo que és el musical, jo no el vaig veure quan el van fer a Barcelona, però sí que havia vist la pel·lícula. Jo sí, va ser una bestiesa. A veure com segueix perfectament tot l'argument i tota la línia de la pel·lícula, i, bueno, de la veritat del sac, no? D'Es Miserables. Aquí l'han titulat Les Mis 24-601, que és el número del pres, del Jean Benjant, que Jean Benjant és el protagonista, us recordo, és el número de presidiari, que és el número que li persegueix tota la vida. Ah, és veritat. Des que estava a galeres, que estava ja condenat a galeres, fins que, bueno, s'escapa, perdonen uns dies, i al final ja el que fa és integrar-se a la vida de civil, a la vida normal, però sempre hi ha el capital que l'anirà perseguint durant tota la vida. O sigui, aquella condició d'haver estat un miserable el perseguirà tota la vida, no? Clar. Es va fer una menció especial, es va fer una dedicatòria, perquè va coincidir amb la manifestació a Barcelona, per la gent, per els refugiats, perquè per fi puguin tenir un lloc on estar. I es va fer precisament una dedicatòria aquell dia, a la funció d'aquell dia. Ah, molt bé, molt bé. Perquè són els miserables d'aquest segle. Clar que sí. Persones que no tenen res en absolut. Doncs, bueno, la història ja sabeu que és molt, a veure, és molt del, clar, és pròpia del romanticisme, no? La història de creure en l'ésser humà i la possibilitat de redenció, no? De sortir de la misèria i de ser, si el tractes com una persona i el tractes amb dignitat, doncs aquesta persona farà grans coses, no? I, de fet, el personatge és això, d'on ha sortit. Bé, de fet, ell va anar a la presó perquè havia robat un tros de pa, diu la història, una mica ho exagera o no. I, en canvi, quan li dones l'oportunitat de poder, de tenir uns diners o tenir una posició econòmica, ell com es dedica després a fer el bé amb els altres i intentar ajudar. De fet, arriba a ser alcalde, fins i tot, eh? És una persona molt respectable, una persona ja dins de l'estatus ja social, no? I després, bueno, doncs, a part d'estar tota la història personal, que si ajudar amb una noia que hi ha treballat en una fàbrica seva, que tenia una nena, que la nena l'havia deixat amb uns que diuen una taverna, que eren uns aprofitats de cuidar-ho, d'acord? I ell després es queda, quan la mare ha mort, ell ja fa la... Com es diu la... la fa la seva fillola? La padrina, d'alguna manera, i es fa de tutor. I llavors ell la cuida durant tota la vida, eh? Fins que després ja coneixen un noi, llavors ja el relleu, no?, del pare al noi. És que, clar, no hi ha algú de protegir perquè, si no... En fi, que hem de fer la història, no?, la dona en aquest moment. I tot paral·lel amb el tema de la revolució, que la gent al poble ja està fart dels abusos dels poderosos i comença ja tot el tema de la revolta, no? S'organitzen, hi ha molta pinya, hi ha molt teono entre ells, i ja, bueno, veus com organitzen i com comença ja la sobrelevació cap al poder, no? Amb armes i tal, bueno, perdon la primera batalla, però ja veus aquí que és el naixement de tots els moviments revolucionaris després del segle XIX, no? XIX, sí, exacte. Bueno, molt bé, les cançons superbé, la música també, música en directe, eh? Molt bé, la scenografia també, molt treballada, els canvis d'escena, que dius, ostres, són tres hores de funció, eh? Els canvis d'escena trobo que ho portaven força bé. Déu-n'hi-do. Entre ells o els companys que hi havia, doncs anaven canviant una miqueta l'escenografia, els actors que entraven, els que sortien... Molt bé, molt bé, la veritat és que sí. I ja sabeu que a mi jo sóc una seguidora del teatre així de... No, és que és meravellós, el teatre musical. De poble, del teatre que fan amb aquesta gent que d'entrada no són professionals, però... Bueno, són professionals, però... M'havien comentat... Però hi ha canteres en el teatre. Molt, impressionant. En el teatre de Sabadell hi ha molta cantera de grups de tipus de faràndula, que al final han sortit de llactors que han acabat a TV3, eh? Vull dir, al final hi ha gent que acaba d'una manera o d'una altra, saps? Sí, sí, sí, per això. Sí que hi ha una qualitat. De serveis, tant, és un pont de partida. De fet, em van comentar que hi havia cantants que són del grup d'aquells de Happy Day, que havien participat al programa, i hi havia cantants que eren del grup Déu de Veu. Sí, que són molt bons, aquests, eh? I de Messenger, es veu que també hi havia algú. Ah. Però, bueno, ara seran tot gent del centre catòlic d'allà de Sant Vicenç o d'altres poblacions que venien expressament, no? Fantàstic. I a mi el que m'agrada és que hi ha gent molt variada, no? Perquè hi havia, per exemple, gent que diuen, no, és que aquest és mestre, l'altre no sé què. O un senyor que havia estat director de l'institut tota la vida i feia el paper de dolent, i jo diia, ah, el dolent, i deia a l'alumne, no, que va, si a classe és molt bo. Sí, sí, sí. Va ser contraposat, no? Clar, el paper contraposat, no? És l'altra forma, no? Sí, sí, sí, val molt la pena. Molt bé, molt bé. Per alliberar-se, devia triar aquest paper, sí. Clar, fer el contrari, fer el contrari. Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs, bueno, no deixem davant dels musicals, no? En aquest cas, no? I ens n'anem a veure... Bueno, a veure, no? Ja vam veure, a més, la Rosa, però al costat jo per la meva, fa poc, el Gente Vient, no? Sí, a la Cubana, sí. Jo ho vaig passar molt bé. És que sona que és una colla de sempre el que fan, no són únics, no? Bueno, jo crec que no trenca la seva línia, no? El fet de la... No, sí, sí, és espectacular, 100% de la Cubana. És a dir, el que inicialment pot semblar que s'inicia com un musical seriós i tal, i que tenia continuïtat, doncs, es talla constantment per una sèrie d'elements, no? És allò del teatre dins del teatre, no? Que és meravellós, no? I quan es fa d'aquesta manera, amb simpatia, amb gràcia, no? Han recuperat a la Montplans, a la Mercè Comas, vull dir, que han agafat dos de les grans referents, no?, dins de la Cubana, no? I que han tornat allà, i, bueno, doncs, com unes grans... Bé, no fent papers de diva, però sí amb uns elements destacats, no?, que tenen les dades de la cància, no? Sí. I, bueno, llavors, vull dir que és una peça que està basada, inspirada, no?, amb aquest Gente Bien, aquesta obra de teatre, exacte, no? de Santiago Rossinyol, i que una miqueta la peça es mou per tres períodes, no?, el que seria aquest període principis del segle XX, no?, que a mi m'ha fet molta gràcia, perquè, bueno, un com a persona que, bueno, és a dir, que ha fet tallers, l'història de l'art, no?, i quan vaig parlar del modernisme, els alumnes, no?, doncs, jo parlo d'aquells interiors, no?, que encara no han superat aquella cosa dels mobles Lluïs XVI, no?, i aquells mobles Rococó, i és el que es veu allà, és magnífic, perquè s'has parlat d'un període postmodernista, que ja ha passat postmodernisme, no de postmodernisme, sinó del postmodernisme com a moviment, del període. I veus que encara porten aquelles, no?, i el que es porta, i el que es fa, a nivell estètic, i després a nivell de l'idioma, no?, que sí que és genial, no? És molt divertit, no?, quan parlen amb català. Bueno, s'obliguen ells a parlar, que són català, de llengua catalana, no?, català parlants, però, com que està de moda parlar en castellà, doncs han de traduir en castellà. I la mare, que em sembla que és la... No, la Mercè Comas em sembla que és, no? Sí, sí, és la que és la Mercè Comas, i tal, clar, que és... Clar, que la senyora és la més... La iaia, la iaia. La iaia, la iaia. La iaia, la iaia, clar, i és boníssim, no? I la fas parlar en castellà, i és genial, no?, vull dir, quan li diu, di C, i que no sap dir la C, sap dir la C, però sap dir la C, no?, diu, ah, és que jo em s'engarrativa tota la boca quan tinc que dir la C, no sé dir la C, és boníssim, és que allò és... És que jo em moria, em tirava pel terra, perquè realment és que són coses que són amb una gràcia innata, vull dir, i no de molestar ni a catalans ni a castellans, vull dir, en absolut. No, que va, que va, molt bon sentit de l'humor. És una paròdia magnífica, no?, i tal, no? I després, doncs, bueno, hi ha una sèrie d'elements, no?, que estan vinculats amb el que dèiem, no?, amb això de tallar per una sèrie de motius, i tal, que no explicarem perquè és la gràcia, no? Per fer involucrar el públic, també, segurament. Si vols, eh, si vols, si no, no t'involucren, eh? Jo estava per la fila 20 i alguna cosa, perquè m'han convidat perquè coincideix una cosa, i vaig dir, menys mal, no?, perquè passava, em pensava, ui, ui, ui, ui, ui, jo amb la cara que tinc i tal de tonto, dic, segur que m'agafen, però ràpid, no? I no, però estava pel mig, eh? No, no, no. No té la cara. Gràcies, Jaume. Ai. I llavors després entrem al període del franquisme, que és l'any 51, que, home, no és que sigui la prohibició, no clara, però gairebé, no?, em refereixo de... I llavors també el que diem, no?, vull dir, el parlar aquest castellà que es parla de base, no? Bàsicament, encara, que hi ha gent que encara, doncs, bueno, doncs manté lògicament, no? Els hi costa, però és una altra història, és un altre element, no? A mi m'encanta, per exemple, d'aquest moment, doncs jo, és aquella que va de Beata, no? I quan passa per allà al Cambrer, que presenta allò un sospitós volto a la zona, en concret, per tal Sanderi, no? És boníssim, no? Vull dir, coses tremendament fora del que seria la tradició, a veure, el que seria la comèdia, a vegades aquesta comèdia se'n va més cap enllà, però és que em sembla genial, em sembla divertidíssim, és una comèdia passada de voltes, en certs moments, a vegades no, eh? És molt elegant. Jo no tinc... Potser el més fluix és el moment del 1980, per mi em va semblar curtet, potser això hauria hagut de desenvolupar una miqueta més, no? Però, clar, dues hores i quart de funció, ja em portàvem, sense intermedi, no hi ha res, clar, i penso, és que pensava, dic, ara comencem a les dues hores l'època dels anys 80, i jo, ostres, que fort, no? Vull dir que no... Però, bueno... És una mica un apunt, no? Un apunt de que ara també tornava a passar una miqueta, no? Exacte, que era el tornar a recuperar el català, després del període de la transició, als 80, ja, no? Una miqueta parlava d'aquells progres que ja eren més burgesos a la FIAC, perquè aquí hi ha un rarafons de la burgesia, però potentíssim, eh? Vull dir que es dona voltes per tot arreu, eh? Vull dir que queda clar, no? Era una família fabricant de llonganisses, no? De llonganisses, sí, sí, sí. Que no vegeix el cuero que li va arribar a donar, eh? Sí, és veritat, eh? I amb un palau que no vegeix. És boníssim perquè estan allà amb aquests mobles així, que dic lluïs 16, no? I van a fer el té. Perdoneu. La veu, la veu que no. Sí, la veu, la veu, perdoneu. No, no, no. Si ets ho diré, caronca. No, ja call, ja call. I llavors obre la tauleta, no? I a sota estan les botifarres. Sí, és que encara això va amb la família. M'enténs el que vull dir, que molt de té, però les botifarres estan a sota de la taula, i es mengen allò les botifarres abans del té. Clar. Sí, molt català. Exacte, i també la finesa d'aquests detalls, que collons, que hi hagi una bona botifarra que es tregui el té amb pastes, no? I tant, home. Està molt bé. Són de poble, veus que estan una mica tan sofisticats, perquè els hi ha tocat, no? Però en el fons són el mateix el que són gent del poble, gent molt normal. I a mi el que em feia molta gràcia és que mentre està per allà el comte, el rassonet, no?, jo parlant, li va apuntant-li altres i dient la pluma, la pluma. Això no us va passar a vosaltres? Sí. Perquè, clar, estava fent de conte, que l'estava fent de mascle i en teoria es m'haurien d'entendre d'aquest personatge, doncs, és gay i que és molt, molt afeminat, no? I és boníssim. I és que jo em partia de riure perquè pensava, però a veure, com es pot tenir la mala llet que, clar, ell va actuant molt així, no?, i de cop i volta es va posant més finet i cagava més finet i fins que ja se li va, la posa i llavors l'altre diu la pluma, clar, i la volta es torna a posar. Sí, sí, sí, jugant, jugant amb això també, jugant una estona, jugant una estona. Et vaig fixar, no?, amb el que et van dir, amb les plantes, amb el decorat també, sí? Amb les plantes, és boníssim. És molt bo. És bo, jo pensava, i he dit, què passa? És que quan pinc aquest aradones, aquella planta no estava allà. Anàvem amb una amiga i em deia, Xesco, se mouen les plantes del fons, doncs? Sí. Dic, jo ja ho sé, això, que es mouen. Dic, no sé què passarà. M'han dit, vigila les plantes del fons. A veure, i es van movent, no hi he pensat, a dir, ja ho veuràs, ja ho veuràs, no, és boníssim. Estava molt bé, és molt divertit. Recomanable al 100%, eh? Vull dir, bé, bé, val la pena. Molt bé, molt bé. Bueno, i ara passem de la diversió a que se sienten, conyo, no? Era jo. Que se sienten, conyo, ja s'ha dit el que hem parlat ara de Gente Vient, no?, que hem passat pel franquisme, hem arribat als 80, i ara entrem als 80. Això mateix, doncs mira, perfecte. D'una manera més extensa que no la obra aquesta. Quina any va ser, el 81? No, el 81. No, el 81, perdó, perdó. 81. Just a l'altre de febrer, si ha plogut, jo crec que ara són 36 anys ja, eh? 36, ja. 36 anys, no? Llavors, aquí hi ha una frase, ara parlarem preintroduïda al llibre de Javier Cercas, que és Anatomia d'un Instante, que explica, d'una manera molt, molt exhaustiva i amb un talent prou important, explica tot el rerefons del cop, de sis mesos abans del cop, d'una introducció històrica, i després el cop d'estat, els dies i les conseqüències posteriors. És un llibre amb un estil periodístic, bé, és un autor de ficció, realment, no és un periodista, però això s'ho va aprendre, bé, d'aquesta manera, amb un estil periodístic, va parlar amb molta gent, va mirar molta documentació, fa una miqueta de política ficció, del que podia haver estat, de què podia haver passat, una miqueta que és Piranoia, però poca cosa, és bastant seriós, eh? i, bueno, a mi m'ha fet gràcia, perquè això ho parlem dels 36 anys, aquí comença amb una, a la introducció que diu que, que, el 2009, que sembla que és aquest llibre, diu que havia sortit una enquesta, a Gran Bretanya, que deia que la quarta part de la població pensava que Winston Churchill era un personatge de ficció, que no havia existit, era un personatge de novel·la, però ara, vull dir, fa poc, diguem-ne relativament després de Winston Churchill, també explicava, si es pensa això de Winston Churchill, què es pensarà de tots aquests personatges, no?, que no es recorden tant, Suárez sí, però Gutiérrez Mejado, bueno, persones d'aquests secundaris, no?, que van sortir, bueno, aquí ells els recuperen una miqueta, i fa, una mica, història del, del que va passar. Bé, a part de, a l'estil, diu, l'anatomia d'un instant és perquè ell comença a desenvolupar la història a partir d'una foto, que ara l'estic mostrant aquí a l'audiència propera, que és la foto just en el moment en què entra Tejero i diu el que se sient en conyo i comença a disparar al trets al sostre, que diu que tothom, és la foto de la hemicicla, correcte, tothom estira a terra, tothom estira a terra, però aquí no sé si veieu, aquí ha sigut, hi ha una persona que és Adolfo Suárez, Adolfo Suárez va ser, l'únic que es va mantenir, l'únic, ell i Gutiérrez Mellado, les úniques persones que es van mantenir a la cadira, a la cadira, i llavors ell comença a fer una miqueta de, bueno, d'estudi del personatge, d'anàlisi de per què va fer Suárez això, d'aquell, bueno, en aquell moment ja ell se sentia mort, diguem-ne, i a veure si estava mort, és igual que li es paressin, no mort en el sentit tan literal, físic, sinó mort en el sentit que no havia fracassat políticament, llavors aquesta solitud, aquest personatge havia portat uns mesos molt feixucs, perquè tothom volia que caigués, la gent de fora d'Espanya, la gent de dintre d'Espanya, la gent del seu partit, la gent de l'esquerra, la gent de la dreta, els financers, tothom, tothom, els independentistes fins i tot, perquè diu que, que Josep Tarradellas també va fer un escrit dient que, el país necessitava un canvi de rumbo, diguem-ne, suposo que el canvi que pensava ell, no és el canvi que pensaven el senyor Tejero i companyia, però sí que és cert que tothom li donava la culpa a Suárez del que estava passant, diguem-ne, o sigui, una persona que era, bueno, que al principi va ser molt popular, perquè va ser la persona que va portar la democràcia a cometes, tan visible com el rei, i després, bueno, va ser absolutament defenestrat, no? Bueno, doncs aquí, en tot aquest caldo de cultivo, bueno, explica, explica tota tota la gasoística internacional que estava propiciant el COP, diguem-ne, perquè hi havia una revolució conservadora al món en aquell moment, o sigui, feia ni tres anys havia entrat el papa Boitila, un papa molt conservador, havia entrat Margaret Thatcher a Gran Bretanya, havia entrat Ronald Reagan, diguem-ne, hi havia tota una reacció conservadora, que no, que no, bueno, que no li importava, que no li importava, que hagués un, no potser un govern feixista a Espanya, però així un govern d'ordre, no?, que impedís que aquí es fes algun tipus de veleïtat postcomunista, perquè, clar, venia el Partit Socialista, venien, els comunistes estaven per allà, eh? Ens hem agafat un atac de riure. Ens hem agafat un atac de riure, no sé ni què és. Això de l'ordre m'ha agradat molt, eh? Que això de l'ordre m'ha arribat a l'ànima, tu. Sí, és que era això, era això, diguem-ne, no sé, el que es volia, i ja et dic, no tant, per la gent més golpista, que tenia una altra idea del que havia de ser les coses, sinó per molta gent no tan extremista, però que volia una cosa que, bueno, que es veia que, clar, i, evidentment, un context intern, a part del context extern, un context intern bastant crisi econòmica, fracàs de les expectatives de la democràcia, que havia generat moltes expectatives, i després la realitat es va imposar, amenaça separatista, ja en aquell moment, diguem-ne, perquè, clar, començava el desenvolupament de les autonomies, i algunes autonomies, Catalunya també, ja volien alguna cosa diferent, i això es veia com un, bueno, una cosa que, clar, durant 40 anys no havia existit, terrorisme bastant potent, perquè ETA, ETA, els Grapo, començaven a agafar la seva efervescència, i això tampoc s'havia viscut, diguem-ne, a la lliure també. Sí, sí, el que passa és que aquells eren una mica menys, exacte, una mica menys, però els altres eren molt visibles, i en tot aquest caldo de cultivo, hi havia tots uns militars colpistes, que volien un canvi, però un canvi, un anafranquisme, diguem-ne, i una gent que volia, una gent d'ordre, que volia, bueno, una espècie de directorio pseudomilitar, que, bueno, que arreglés tots els problemes aquells, els separatistes una miqueta continguts, els terroristes a la presó, i et, etc, etc, i controlat el comunisme i tal qual, i en tot això, doncs, bueno, desenvolupar el cop i tal, i, bueno, hi havia cert cas qui fa una política ficció del paper del rei, que va ser una miqueta de controvertit, és a dir, sense, bueno, que hi hagi proves o tant, però fem una política ficció, diu que, clar, hi havia moments, o unes hores, en què el rei no sabia ben bé què fer, perquè tenia tots els tronfos a la mà, de fet, vull dir, perquè si tronfava el cop, doncs ell no sortia malparat, i si el cop no triomfava, doncs també, i que va haver-hi unes hores en què no estava clar, o sigui, que la cosa ha venut després, i que el rei sabia que tot el que ara va passar, que estava... això, ella és massa... no entra aquí. és massa conspiranoia, i ell, que ha fet un llibre més seriós, no s'ha atrevit a anar tan llar, el que sí que ha fet és un anàlisi que és veritat que hi ha unes hores, que, bueno, per propiar un anàlisi de qualsevol persona podem fer, el rei no es decantava, hi havia, suposo que estava valorant les opcions, com anava, ja dic perquè tant, és a dir, el cop li reforçava, i la victòria sobre el cop li reforçava, per tant, és el cap de l'exèrcit, per tant, i que al final, sigui una mica, per fer un resum, aquí hem parlat una vegada d'alguna vegada del factor humano, diguem-ne, quan vam parlar de les crisis i tal, és que al final això ho fan les persones, doncs el cop d'estat aquest també el fan les persones, i la clau de tot, sembla, pel que s'ha explicat aquí, és que hi havia una sèrie de capitans generals, un per cada regió militar, que més o menys són les regions com les coneixem, Catalunya, València, Galícia, i tal, qui tenien la clau de tot del triomf del cop, perquè s'havia ficat dintre Tejero, Milán s'havia tret els tanques a València, però Milán era una mica bravocón, d'aquests que sempre deia que en festes abans del cop, uns mesos abans i tal, doncs es fotia copes i deia, doncs no me bebo una copa més, però com me bebo una copa més segons els tanques, i tothom ni reia, un personatge d'aquest estil, molt bravocón, doncs tots aquests capitans generals, que li anava de farol, exacte, sí, perquè després us va veure, tots aquests capitans generals no eren demòcrates de cap de les maneres, perquè molts havien fet la guerra en Franco, molts joves, molts, ja era tota la retaguardia, exacte, o sigui, no eren a lo millor els generals de campanya els més visibles, però sí que havien estat i al final els havien donat com a premi les capitanies generals i tal, i aquestes persones que en aquestes hores en què no s'estava clar què estava passant, si tromfaria el cop, si el rei es posaria al davant del cop, si què passaria i tal, per un factor molt humà o d'edat, aquestes persones que van revelar en el 36, doncs en el 81, estaven a punt de jubilar-se, ja estàvem pensant en altres coses i van pensar, en el fons, diuen, què passa si guanyem? Bueno, perfecte, però què passa si perdem? Nos hem quedat sense la jubilació i probablement l'acabi a la presó i aquestes dubtes, tot aquest factor humà, va fer que la cosa es quedés així, es quedés així, no avances, perquè si aquestes persones s'haguessin posat al davant del cop, molt probablement el rei s'hagués posat al davant del cop. Sí, això ho han dit sempre, davant de fes consumats, hagués sortit o hagués venut de qualsevol manera i la democràcia hagués estat d'una altra manera, o sigui, però com aquestes persones no es van posar, no van fer, no van fer i al final el rei va veure que, bueno, que tenia més rèdito polític, diguem-ne, sortir a defensar la democràcia que no sortir a defensar el cop, perquè jo va valorar així, va sortir llavors a les 3 de la matinada o no sé quina hora parlant de que el ejército bajo mi mando tot allò que va dir, i els capitans generals van dir, bueno, ja està, ja no es van sumar, excepte algun cas puntual, que sempre algun pas puntual i tal, però bueno, és curiós, no?, això, a part que ell explica, Javier Cecas ho explica molt bé tot, o sigui, té un estil literari molt bo, t'està donant molta informació, en poques paraules molta informació, vas seguint frases llargues, frases llargues, però no et quedes sense lei i dius, ostres, quin ritme t'ha que toma, no?, és un gran escriptor, és un gran escriptor, va avançant, va avançant, t'ho explicant, de cop i volta talla, va fer allò fotogramas, anatomías de os istantes, no?, si parla això aquí en el hemiciclo, tal, després parla de Gupitier Ezmellado, la figura de Gupitier Ezmellado, que li fan seura, li tiran casi a terra, no?, que se calle, que soy el autoridad, no sé què, yo soy el ministro de defensa, yo soy un militar, exacta, no sé qué, guárdrese, no sé què, y la otra le empuja, cállese, síntate, hombre, síntate, no sé què li diuan, tot això va a fer, amb aquestes fotogramas, llavors van analitzant les figures històriques, una mica, prenden la psicològica, sí, sí, sí, és un llibre, dic, molt, molt, molt recomanable, per això, perquè tot i que tingui 400 pàgines, no es fa fer xuc, l'estil és molt bo, i explica, sense fer de massa conspiranoia, el que va passar, molta documentació i molt bon estil, una lectura recomanable i fresca. O podem recuperar, segur que es pot trobar aquest llibre? Sí, perquè és del 2009, vull dir, perfecte, per tant, és un llibre que estigues catalogat molt bé, fantàstic. A mi sempre m'ha fet una certa... d'allò, senyor Cercas, sí, és com si m'expliqués una cosa a la conveniència del que jo no estic d'acord, saps? Vull dir, perquè tots estem d'acord amb alguna cosa, no? I llavors... No, és una persona que és d'esquerres, però en aquest llibre és bastant neutral, pel que puc dir jo, o sigui, carrega contra l'esquerra que no va estar a la sala, tampoc, perquè, bueno, fins i tot van haver-hi converses secretes de Felipe González amb gent i tal que també una mica deia, o sigui, bueno, esto no puede ser, això de Suárez i tal, això ho hem de reconduir, perquè si no ho reconduïm, o sigui, ho feien d'una altra manera, diguem-ne, o si no ho reconduïm, passarà alguna cosa més grossa, no? Acabarem en un cop d'estat de veritat. O sigui, és millor que ho reconduïm, fins i tot és a l'esquerra, clar, vull dir, gent molt inconsciente, diguem-ne, o sigui, no sabem què esteu jugant, perquè això si es deriva cap a una posició, tornem al franquisme pur i duro, perquè això encara hi havia possibilitat amb el Xanrera, no? Sí, sí, sí. Carga bastant tots, eh? Molt bé, molt bé. Doncs farem una cosa, Rosa, abans de parlar del teu magnífic llibre, doncs farem... Bueno, és un llibre magnífic que t'ha agradat, no? Sí, bueno, ara et diré per què. Ah, vale, almenys en el llibre, vale, vale, perdó. Ja li ha posat... Sí, jo he pensat que li ha posat un 10, ja. No, no, està bé, està bé. Bueno, ara Rosa explicarà els motius, eh?, que això sempre, mai ha de ser sempre bo o dolent. Doncs, escoltarem una cançó d'un senyor que és un compositor meravellós i un cantant que tenia la veu, ell deia que la seva veu era com un altre instrument, és cert, té una veu magistral que es diu el Jarró, que l'altre dia repassant efemèrides i tal, vaig veure que havia mort el 12 de febrer i que ningú li havia fet cas i no hi ha aparegut a la informació dels informatius i tal, i ha estat un dels referents del nou ritme en blues americà i del jazz d'última generació dels anys 80 i, bueno, doncs va morir amb 76 anys i, bueno, i la volem recordar perquè tenia una de les veus, crec jo, més interessants del programa negre, diguem, de la música americana, no? No sé si recordareu, segur que hi havia una sèrie als anys, a fi als els 80 que feia Bruce Willis i la Cíbil Sheffard, que era Luz de Luna, que és molt light, doncs la banda sonora la cantava ell, va ser un dels seus temes més importants, i, bueno, i com estem parlant aquí de cinema i parlem d'aquestes coses i d'aquestes coses, escoltem aquesta cançó que realment és, per mi, una de les millors que fa. Ja tens més. Sí, ha sigut la pastilla que m'ha donat la Rosa. Has vist? És miraculosa. Això és la màgia de la ràdio. És la màgia de la ràdio. Sí, tant que sí. O que ja, o peto o no peto ja, vull dir que ja és una cosa o una altra. Doncs escoltem el Jarro i aquest Moonlight. Don't you change Some walk by night Some by my day Nothing could change Sent and sure away Charming and bright Laughing and gay I'm just a stranger Love the blues Love the blues And the breeze There is a sun And facing their own As we need to Watch them with taughness Sharing one's face Someone by night Some fly-by day Something is sweeter When you meet along the way Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day Some fly-by day arriba Nadal, després arriba Sant Joan una altra vegada, Sant Joan, a més, és l'aniversari de la Júlia, una de les protagonistes, la narradora, que ella després és psicòloga i munta el seu gabinet de psicologia juntament amb el seu germà, veu la relació que té amb la germana, que és la que més es distancia d'ells, hi ha un fet molt tràgic, molt tràgic, molt tràgic, que hi ha un accident de cotxe i alguns d'ells moren, i com continuen, malgrat això. O sigui, el fet de refer-se davant també les adversitats, no tot és tan idíl·lic i malgrat tu no tinguis ganes ja de tornar a posar jo a celebrar moltes coses, però bueno, és contínua, perquè la vida és això. La vida és un continu, gent que apareix, gent que ja no hi és, no? I com t'has de reinventar contínuament, com t'has de reinventar. Està bé, està bé, jo és la primera novel·la que he elegit d'ella, sé que té diverses coses més, tinc algunes persones que m'han dit que tenen un altre, no sé com es diu, un dia i mig o alguna cosa així, ara estava mirant a veure quines novel·les tenia i bueno... Es diu Sílvia Soler. Sílvia Soler. Per tenir una referència per la gent... Sílvia Soler, amb aquesta novel·la ella va guanyar el Premi Ramon Llull a l'any 2013. Doncs d'unidor, eh? Sí, de fet és, bueno, no cal, però és la germana del... Ah, del Toni Soler. És la germana, o sigui que ja ve una mica de tradició. El Toni Soler també escriu, eh? Sí, sí, sí. I aquí hi ha la història de Catalunya amb autèstia a part, per exemple, amb aquesta línia. Que és molt bona, és molt divertida. Que té diverses novel·les que, bueno... Sí. És el que ella porta... Bueno, el Premi Planeta també l'ha guanyat alguna vegada, no sé si ha quedat com a primera o finalista, que ja sabeu que normalment són més bones les novel·les finalistes que no les guanyadores del planeta. Sí. L'agostumen a ser-ho, eh? El planeta segur. Jo estic aquest any... Aquestes autors que només es presenten a premis, a premis, i bueno, mira, no sé. Mira, jo estic a la pàgina 400. D'aquí? De la guanyadora del Premi Planeta d'aquest any, que és a l'hora de Redondo, con todo esto te daré. Sí. Que el David també l'està llegint al mateix temps, i que em sembla que t'havia comentat que ja havia acabat el llibre. Jo, bueno, me l'estic llegint, perquè jo a vegades lleixo un parell llibres a la vegada, perquè m'he de por ahí. Diferents, no té res a veure una cosa amb l'altra, i realment, doncs, bueno, jo estic una mica decebut, i mira que m'encanta jo la trilogia del Bazán, que per cert, Jaume, bueno, o tots, és la que la setmana que ve, estrenant El Guardian Invisible, que és la primera d'aquesta trilogia. Vull dir que jo crec que la pel·lícula pinta bé, per la forma que hi veus jo així. A veure, clar, jo tinc el llibre, i el llibre és un llibre... Tu has llegit el llibre o la trilogia? No, la trilogia del Bazán, no. Té un empaque... Sé quins són i són molt apetestibles, però... Però en canvi aquest Premi Planeta, si jo dius, te vamos a veure el primer planeta. Clar, exacte. I paia, i paia. Enxumes el tema que és un encàrrec més o menys, o que és una manera de... Home, sisenta i pico de pàgines... Més prestigi el Premi Planeta, no? Però bé, ja comentarem amb el David, amb el seu moment, i ja està. Mira, coses que estima Sílvia Soler, a part d'aquesta de l'estiu que comença, eh? Un any i mig, L'arbre d'ajudes, 39 més 1 més 1, Una família fora de sèrie, Petons de diumenge... Bé, doncs mira, a veure si descobríem coses, no? Sí, sí, jo dic que és una lectura... Per a mi, per la tauleta de nit és ideal. A mi el que més m'agrada és quan... Saps? Perquè no és res desagradable. Clar. I tornes... Bé, hi ha vegades... Sí, sí, sí. La rauleta de nit ha de ser... Ha de ser la pròpia... Tirania. A mi em molen les coses així, salvatges, eh? Ai, ai, ai. Vas a dormir, és com jo... Et vas a dormir pensant, ai, l'ogro... Bueno, estic llegint a una trilogia d'aquestes, de Crimenes Imperfectos, la trilogia Bergman. És un senyor molt rar. Bé, és una cosa d'aquestes thrillers escandinaus, i tant. Va bé, la cosa, sí, sí, allò tira en quant. Fasca, aviós, papa, vinga. Com es deia, aquella sèrie que va tenir... Sí, això del Millennium, de l'Estic Larson. Sí, això del Millennium. Sí, sí, aquesta línia, no? Millennium. Bueno, ara el Jaume ens explica una cosa del Fellini, però abans vull dir una cosa, Jaume, solament molt ràpida. M'encanta la cara que poses quan utilitzem la paraula Burgès. M'encanta. Agirà automàticament, cap a un cosador, mira així per les ulleres i tal. Però amb qui vull dir jo, Burgès, no? No, no, no, oi la Rosa. Però sempre que diem... Mira així com diem. Una reacció interna, no? Vull dir, posar esquímic, no? És com si... Però aquest tema ja l'hem parlat alguna vegada. Algún dia l'explicarem, el concepte de Burgès, que jo entenc i que el Jaume entén. Un dia ho vam posar sobre la taula, no? Sí, sí, sí. Però parles de Fellini, d'un text d'aquests que parli a cinema? No, és que penso que lliga perfectament. Del d'un és l'altre dia, te'n recordes? Que també vaig llegir. Avui he trobat un altre que també... Bueno, sí, és qui cap i si no, no passarà. Clar, que sí. Bé, doncs el senyor Fellini. El senyor Fellini va escriure, o s'ha escrit un llibre, perdona, que no sé qui l'ha escrit, aquest llibre, ara mateix. Les cinc d'allòs, un momentet, eh? Sí. És un llibre que el fan a la caixa, tal i tal. Bé, s'obre una exposició. Ah, sí, l'exposició que hi ha. Que es va fer a la caixa, i tal. Sí, que d'això fa ja bastant, eh? I llavors, en aquest llibret diu Les imatges segons Jean. Ja sabeu qui era aquest senyor, no? Era aquell que va succeir en el senyor Freud, no? Ah, Jung, vale, vale, vale. Diu, al començament dels anys 60, el Fellini inicia les seves sessions de psicoanàlisi amb el doctor Ernest Bernhardt. i descobreix Jean, no? I les seves teories sobre l'anàlisi dels somnis i el concepte de l'inconscient col·lectiu. El cineasta comença a transcorrer curadament els seus somnis mitjançant l'escriptura i el dibuix, exercici que continuarà realitzant fins al 1980, no? Fellini s'apassiona per l'obra i el pensament de Jean perquè proporciona una estructura teòrica a les seves exploracions cinematogràfiques tal com les ejemplifica el que va escriure el psicoanalista mateix. Durant la meva experiència professional he pogut constatar nombroses vegades que les imatges i les idees incloses en els somnis no solament poden atribuir-se a un fenomen de la memòria sinó que expressen uns pensaments que encara no han traspassat el llindar de la consciència. M'imagino que ens podem quedar aquí, oi? Déu n'hi do, no? Perquè jo penso que una de les coses bones que té el món és precisament intuir el que ve, no? I Fellini ho veia tot. I Fellini ho veia, fantàstic. Té una visió que dius... I aquí ho diu, això segueix, però jo crec que amb això en tenim prou i un altre dia en tot cas ja seguirem però triaré com avui un paràgraf de, ja ho heu vist, d'un minutet, no? Però que et posa... Que et dona a pensar en aquesta idea. En aquesta obertura. I ara que a tu t'agrada això també de barrejar coses, com ho podem juntar, això, amb Comanxeria? Comanxeria, doncs sí, sí que ho podem ajuntar. Mira, ho podem juntar de qualsevol manera, perquè si algú... Jo com l'he vist... No, correcte. Si algú està capaç de dir que Hell o Highwater, que és el títol, es diu Comanxeria, doncs aquí ho juntem com volem. Exacte. perquè nosaltres som tan xulos com aquell. Ah, sí, això mateix. Perquè aquí se li culés aquest títol horrorós que l'altre heu comentat. Correcte. Jo penso això, vosaltres què dieu, no? Si té a veure... Que té a veure el títol... En absolut. ...amb la pel·lícula, o bueno, ara parlarem, però bueno, Jaume, No, jo crec que no, però bé, vull dir, una de les coses clares que tenim com a gran inconvenient en el nostre país és que traduïm els títols d'una manera fatal. Sí, sí, amb el cul. Bla, bla, bla. Vull dir... És així, eh? Ja ens fa mal, però vull dir, clar, és que... Però et dic una altra, eh? Molt pitjor és com ho tradueixen a Latinoamèrica, eh? Ah, també. Allò encara és pitjor, eh? Allò encara. De debò, eh? Perquè hi ha vegades quan mides algun títol per internet i tal, veus en Espanya, en Latinoamèrica, i te dius, Comor? Sí, sí. Bé, no, no valíssim. No, si és a tradució... Era a França, era a França on tenien el costum de fer el títol original. No, no ho traduïen. Exacte, exacte. Digues, Jaume, digues. Bé, doncs, començaria, jo la vaig trobar rodona en molts aspectes, menys en un. Vull dir, bé, a les dones va estar malament perquè només és una fortuna. Coincidim totalment. Jo també l'he vist aquest cap de setmana. I, mare de Déu, quina bona, tu. Bueno, la més bona és la cambrera gran. La? La cambrera gran, aquella és boníssima. Aquella és. És la que se surt de totes les restes. Sí, sí. És que, clar, les dones totes són les queixeres al banc. A més, encaixa perfectament. O la ex, o ja està, o la mare morta, que la mare no apareix, no? I ja està. I llavors, la que és bona és la cambrera aquesta, la dona gran, que diu, que no quiere, diu, que no vol. Diu, aquí servimos chuletones. Allò és una mica tarantinià, no? Això és molt bo. Sí. Aquesta escena és boníssima. Potser aquesta escena és una miqueta... Una mica tarantiniana. I què no vol? La matorca de maïs, no? La que molo? O no vol els pesos? Que és... La resta t'aràs a menjar perquè és el que hi ha, tu. Que no quadra amb la resta de la pel·lícula, perquè la pel·lícula no és tarantiniana, però surt d'aquesta escena que és com molt... És com un guinyo, no? És com una imitació. La que ja sí. Jo penso que el tractament del personatge principal també té un factor tarantinian, eh? De tota manera. Però bé, anem al tema, no? Sí, sí. Aquesta seria aclarit això. Sí, sí. Que hi ha, doncs, hi ha la dona d'un dels protagonistes que, bueno, que és la mare dels fills i que en definitiva... És l'ex. És l'ex. Estan separats, clar. Sí, que es van beneficiar. Què és el que... Què és el que discuteu... O sigui, què és el que diu, per exemple, el paper que vaig agafar d'allà a Sant Feliu? Vaig venir a veure-lo allà, no? Al cinema baix. Sí, en el cinema baix. diu, aquest és un western americà. A més a més, de territori de conquesta, de mita per descobrir i de crida a l'aventura èpica, sempre va tenir molt de retrat i de metàfora social, de lluita entre la llei i el desig, entre el poder i la glòria, l'antiu heroïsme, revelat, no? de combat entre el proscrit i l'ordre econòmic establert i tot això. O sigui, amb això ja en quedo, perquè després la crítica és una mica més profunda, no? I aquí és on comença una pel·lícula que a mares d'americanisme i sobretot d'oestern, no? Grans esplanades. El que passa és que quina és la singularitat que aquelles grans planures de l'oest americà que a tu et ve a la memòria mentre estàs veient aquesta qualitat, que és el que passa ara, doncs dius ostres, quin canvi ha fet això, no? Quina carretera hi ha aquí, per exemple, no? Bueno, o ha fet canvi o no ha fet tant canvi, perquè al final, ja dic, acabem parlant el seu dia que el tema de les armes i la llei estan igual que en el 1880, més o menys, els paisatges estan una miqueta modificats, però una miqueta. Només una miqueta. Bueno, és una miqueta la reflexió que... No, que dius que ja era maltrà m'han tornat també el 1880, maltrà. Perdona, segueixer-se submetre. La idea que sí que acabia, no? Al principi era tot aquells terrenys eren dels comànxes i dels indis, els nadius, després van venir els avis d'aquests que ara estan vivint, tot això els van fer fora i s'ho van quedar ells i ara no, ara tot això és els bancs. Això és el que ha canviat. Van passant les literatures aquells de ondebt i tal, que estan expropiats, diguem-ne. Un crèdit ràpid, et donem diners, vine al banc, al Midland Bank aquell de Texas, no? Sí, sí, sí. I per això no em va. El que preparen, el pla que preparen és anar a atracar només a les sucursals d'aquell banc, perquè és un banc petit, perquè només hi ha una caixera i llavors és més fàcil. I és com una venjança. És com una venjança contra aquest banc. Clar, és que és una miqueta el que aquí s'estàvem fent pel tema dels desnonaments. Doncs allà jo em vaig quedar sorpresa perquè no pensava que fos tan forta allà el tema. Sí, allà la bombolla en Estats Units ha fet molt de mal. Clar, clar, no? I amb els fondos d'aquests escombraria i aquestes vultors i tot això, no? Detroit estava desprossat en el seu moment. Clar, llavors entens... Entre altres, Detroit era una cosa... Sí, sí, sí. Però a riades senceres expropiades. A Texas, la pel·lícula s'ha rodat a New Mèxic, a New Mèxic, però bueno, parlar de Texas, no? És tota aquesta zona i zona, tot això, zones molt deprimides econòmicament, que dius, ostres, però entens el perquè al Donald Trump li han votat aquestes persones? N'han perdut tot, pràcticament, no? És una... Què esperen només que trobis en el teu terreny, si tens la sort de tenir una mica de terreny i que trobis petroli i poder posar ja una extracció, un pou d'aquests de petroli, no? La situació és una miqueta això, no? I tenim el personatge de l'Indi, l'Indi, per exemple, els dos policies, els dos rangers, que han de ser rangers, clar, els rangers de Texas, ell és net, també, i també ho ha perdut, tot això, ha perdut les terres i ell ja no és res allà, no? Primer, és el primer copert. És el primer copert. I vosaltres ho veu conquerim. I ara són tots perdedors. Abans eren uns i ara són tots perdedors. Sí. Hi ha una cosa que penso que no només ha passat allà o passa allà, si és que agafem que hi ha coses que es repeteixen ara, perquè una de les referències que fa un periodista d'això del diari El País, em sembla que és, bé, no ho acabo de veure bé ara, diu, bueno, això és com aquí el que ha passat amb els bancs, no? Diu, aquí ja no hi ha amos, ara això ja són lobbies o truts o digue-li el que vulguis, a los fondos buitre i aquestes coses que hi ha en por ahí. O sigui, fixem-nos de quina manera doncs se'ns va desproveint de tot allò que té a veure amb la riquesa, no? I només ens queda, i això és el que té de més bo la pel·lícula, ens queda l'ètica, al cap i a la fi, on ens apuntem, o on quedem reflectits com a ciutadans, no? I llavors, precisament, aquesta dualitat entre el d'això, entre el protagonista del film i l'indi que l'acompanya, en definitiva, és una discussió integrada totalment en el territori, que és una de les coses bones, no? Però llavors ve l'altra qüestió, que és a dir, aquests dos germans, què fan? Per què ho han fet, això? Quina mena de sentit té el que passa aquí? I llavors, aquí és on acaben de redonir precisament allò que genera la pròpia injustícia social. A mi em sembla genial, la pel·lícula que té dones. Pel·lícula en nominada, em sembla que millor pel·lícula, no m'he equivocat. Sí, és que jo crec que ha de guanyar, Està nominada millor pel·lícula, Com a bona, sí. No, no, no, que no guanyarà. Ja, però... No, jo diria que no. El millor guió original, millor pel·lícula i el millor actor secundari per... No, secundari, diria, repartiment. Jeff Bridges? Ara no sé si secundari o principal? Ara no sé. No, principal és el... No, i aquell... Secundari. Però secundari, correcte. Jo, de tota manera, ja m'entinc el que vaig dir, que veig una pel·lícula molt correcta, però amb un nivell que, bueno, per comparació amb la resta, doncs a lo millor sí, la resta que hem parlat i que hem vist i tal, però, bueno, correcta, una pel·lícula que en el cinema guanya molt pels espais, però, bueno, s'ha quedat una miqueta més a mitja, s'ha quedat, no sé, jo esperava una miqueta més de profunditat i una miqueta més de definició, no sé. Correcte. Com que jo soc defensor del cinema que te l'has d'acabar de fer tu, crec que aquesta és la fórmula vàlida, que en definitiva tu acabes d'associar tot el que t'explica la pel·lícula fins i tot en la pròpia teva cultura. I aquí és on, a mi em serveix aquests films tan ben elaborats perquè és que em fa entendre moltes coses. Equivocadament, potser, que haurà de repetir-se o no, que a vegades és equivocadament, però, vull dir, no és en el tret més encertat. No, jo parlo de la qualitat estilística, diguem-ne, més aviat del tema art, diguem-ne, el missatge, doncs cadascú ja, bueno, pot entrar més o menys, però tal com està, bé. Bueno, a veure què tal, a veure què passarà. Jo veig molt de paral·lelisme amb les pel·lícules, amb els westerns, i a puntasos, que són divertits i que estan molt bé, no?, quan surt tot el poble a perseguir els forajidors, això és boníssim, abans sortia amb els cavalls, ara no li ha sortit, amb els 4x4, amb els robes, amb els cotxes, a perseguir-los, té un punt divertit, inquietant, no?, igual que el 1880, que fàcil que es tenia armes, podem anar a acompanyar la policia per linxar algú, per linxar algú, perquè estan linxant. que fàcil, o estan a l'atracament, clar, però l'atracament ja és més modern, ja hi ha els mòbils, ja hi ha els reens que comencen a enviar missatges amb el mòbil, que estan atracant el banc, vint a corrents, no?, el tema de l'alcohol també, es van dir per ell l'alcohol amb la cervesa amb el nen, que dius, tu no, sí que et creuràs tot el que t'explicaran de mi, però tu no facis el que he fet jo, no?, tu, la vida que has de portar és diferent, no?, molt bé. Es queden 4 minutets, i si em permeteu, parlaré una miqueta del Manchester. Sí, sí, sí, parlaré. Allò també està molt bé, li diu, sentiràs a parlar de mi, del meu germà, diu, creu-t'ho tot, però tu no facis el que hem fet. Exacte. Això és fantàstic. Clar, és que crec que és l'única, precisament això lliga amb el que diu el Nunes, no?, diu, només ens queda la indignació. Clar, l'únic que et queda quan no tens més opcions, com li donem la volta, que és el que fa el protagonista del film, inventa una història que és el que intranquilitza totalment en el policia, que aquell ho té molt clar, aquell és policia. Què vol dir policia? Vol dir que ha d'establir l'ordre. I si hi ha algú que se'l salta, el d'allò és. Però no hi ha preguntes amb això. Però, carai, quan se li apareix això, se li desmonta una mica la pel·lícula també. La pel·lícula de la seva vida, evidentment. Bé, perdona't. No, no, no, és un tema de temps, no per res més, eh? No, bàsicament, comentar en tres minutets el que serà aquesta pel·lícula que també, bé, doncs, al fi i al cap serà també una de les nominades. És una altra. És una de les grans nominades, no? I, bueno, i és una sorpresa, no? Per mi, a veure, jo... És Manchester Frente al Mar. Frente al Mar, exacte, sí, perquè està produït. Digue, va. Que diguem que a Sud-amèrica és Manchester junto al mar, el que diem, aquests que ja varien, les formes i tal, que ja és el que diem, no? Però, bueno, qüestió, el Manchester by the Sea, vull dir, és una pel·lícula absolutament curiosíssima en quant al plantejament, en quant a la forma, en quant al muntatge. Bé, ell diuen que està magnífic o està magnífic, és el Cassella Fleck, el senyor petit del Ben Affleck. No té res a veure al treball d'un i de l'altre, vull dir, en general, parlo, vull dir, el Ben Affleck té una cosa així, una miqueta de ser encarcarat i el senyor Cassella Fleck té una capacitat de fer el que dona la gana, literalment, no? I, bueno, estem parlant del Manchester, no del Manchester d'Anglaterra, sinó del Manchester, de la zona, em sembla que és de New Hampshire, de la zona de dalt, tocant Canadà gairebé, que fa un fred que et mors allà. Ah, valent. Jo no ho ubicava, jo no ho ubicava, però això no és en Ferra. Que és un condat o un estat. Sí, sí, sí, molt al nord, molt cap a Canadà, fa un fred allà. I llavors, aquest és un pobre home, entre cometes, en la positiva de la paraula, no?, que viu, que arregla, que viu en una casa, bueno, té una habitació i que fa reclus, no?, i d'una mena com de porter d'una casa, no? i la pel·lícula, que jo no explico res de particular, comença amb una situació molt determinada, que fins i tot pot fer riure amb alguns comentaris que apareixen, no?, però ja li veus aquesta actitud, aquesta cara, aquesta manera, aquest cinema, que a mi m'encanta, que dius, a veure, però, vull dir, de personatges, inicialment, allò que es diu en castellano, taimados, no?, aquesta gent que dius, que dius, Antonio de la Torre, en el Tarde para la Ira, Antonio de la Torre, en que Dios me perdone, aquesta cosa que dius, aquesta ha d'esclatar i a partir d'aquí la cosa es va liant i tot a cap, que no explico ni finals ni res, però tot això va portant, no?, doncs a una vida que ja ha tingut, es fa un muntatge en paral·lel del que, per què té aquestes reaccions, per què es mou d'aquesta manera, per què està en poc empàtic, per què li passen tantes coses i el vincle, exacte, i el vincle que té a veure amb un nebot, no diré més coses, no?, i tot el que passa al voltant d'això, no?, hi ha moments d'una fredor, per mi, escalofriant, vull dir, jo que dius, que et quedes allò agarrat i bat, no?, dius, mare meva, no?, com es planteja, no?, clar, fa fred, hi ha moments en què dius, ostres, desperta, reacciona, vull dir, què passa, no?, vull dir, que amb això, no?, vull dir, hi ha moments, hi ha moments meravellós que hi ha un intent de, de, s'abraça o no s'abraça amb el seu nebot, no?, no sap què fer el nebot si no, jo és que vaig dir, com es pot fer cinema d'aquestes característiques, aquest senyor es diu Matt Ross, aquest senyor, no ha fet, ha fet molt poc cinema i ha fet dues pel·lícules i es veu que són pel·lícules de referència, una que es diu Count on Me i una altra que es diu Margaret, que va trigar cinc anys a estrenar la pel·lícula perquè tenia problemes, i es veu, i es veu que és un director de nassos i que ha fet molt poques pel·lícules, no?, llavors, jo espero i desitjo que aquest senyor li doni alguna cosa, com li doni en el Ryan Gosling la li hem esparda, vull dir, perquè no té res a veure el treball de l'Alalana, jo, amb això, vull dir, això és magnífico. Escolta, el dia que ve no vindràs. No explico més, no explico més perquè si no, la pel·lícula... Si no li donen és igual, tu ja ho has deixat aquí, com cal, com a persona. Mira, la gent dolenta pot dir que és una pel·lícula d'una pàgina de guió, però és que és tot, és a dir, com es mouen, què fan, com es miren, què diuen, què passa, com posa la càmera, com es munta, és una pel·lícula de percepcions, de sensacions, no?, perquè la història està comptada en el minut 30 de la pel·lícula, no?, i són dues hores i pico de pel·lícula, però és que, ostres, quin encant, quines imatges, com ho fa, no sé, m'agrada molt. Sí, sí, sí, sí, molt bé, molt bé. Bueno, ens queden res ja 20 segonets, segons, no?, si voleu apuntar alguna cosa, no?, doncs no. No, el prossim dia ja continuarem amb més coses. Clar que sí, clar que sí. Que el prossim dia, santa de Dios nos perdone, també a mi interessa. Exacte, ja parlaré d'aquesta. Sí, aviam si la puc veure jo, FM1. Sí, mira-la, perquè, molt bé, es mereixia el Goya, ell, eh?, ell estava bastial, que toro ahí venga, no?, sí, sí, guai, guai. Molt bé, ja la veurem. Vinga, adéu, adéu, adéu, adéu. Ràdio 2B, FM, 98.1. Music Club Selecció.