9-N, Reus modernista i estrenes: política i cultura

El Consell d'Estat, aprovat aquest dijous per unanimitat, assegura que l'ús dels voluntaris per al 9 de novembre eleva, si es pot, la gravetat dels vicis d'inconstitucionalitat de la consulta. Segons el Consell d'Estat, la consulta alternativa omet garanties constitucionals elementals. El govern català i els partits proconsultes mantenen ferms i asseguren que el procés del 9-N tirarà endavant. El portaveu parlamentari del PSC, Maurici Lucena, ha emplaçat el president espanyol a permetre celebrar la gran mobilització prevista pel 9 de novembre. En la mesura que l'informe és un informe no vinculant pel govern, el govern, lliurement, el que hauria de decidir nosaltres creiem que és no impugnar la gran mobilització ciutadana que es preveu pel 9 de novembre, perquè entenem que és una mobilització sense efectes jurídics i que, per tant, el govern espanyol hauria de permetre que se celebrés amb tota normalitat. El president del govern central, Mariano Rajoy, ha instat Artur Mas a acatar el que digui el constitucional. El moyanès serà comarca a finals d'any. A mitjans de novembre, el Parlament de Catalunya debatrà el projecte de llei de creació d'aquest nou est territorial. Posteriorment es podria fer una consulta no vinculant entre els veïns de la nova comarca. Així ho ha confirmat el secretari de Cooperació i Coordinació de les Administracions Locals, Marc Prat, en declaracions a la xarxa de comunicació local. Hem de poder promoure aquesta consulta, en aquest cas amb caràcter no vinculant, però com que vincula políticament perquè en tinc la veu del poble expressada democràticament. Ha de tenir en compte l'hora de prendre determinades accions polítiques i en aquest cas la creació de la comarca. Després de més de 4 anys de reivindicacions, la nova comarca estarà formada per 10 municipis, ara repartits en 3 consells comarcals. Esports amb Arnau Maimó, bona nit. Bona nit, aquest vespre s'ha celebrat la cerimònia d'inauguració dels Especial Olímpics al Pavelló de la Mar Vella de Barcelona. A partir de demà i fins diumenge, 1.700 atletes de 19 països diferents competiran a la ciutat Comtal i Calella, repartits en 12 modalitats esportives. En hoquet i patins, aquesta nit es completa la setena jornada de l'hoquet lliga. Des de dos quarts de nou, l'Igualada està jugant a la pista de l'Alcoi. De moment, avantatge de l'equip igualadí per un gol a zero. Si l'Igualada guanya aquest partit, empatarà 15 punts amb el segon i tercer classificat, el Liceo i el Reus. En ciclisme, l'estació d'esquí de la Modina serà la final de l'etapa reina de la 95a edició de la Volta Ciclista Catalunya. que se celebrarà del 23 al 29 de març del 2015. I en Uqueria Herba, victòria de les seleccions catalanes a l'estatal de la selecció sub-18 d'Uqueria Herba al júnior de Sant Cugat. L'Ajuntament de Tordera, el Maresme, continua impulsant el projecte educatiu Cultura Emprenedor a l'escola, als centres del municipi. És una iniciativa de la Diputació de Barcelona, Ràdio Tordera. Lluís Sabater, bona nit. Bona nit. Durant tot aquest curs, els alumnes creen i gestionen una cooperativa escolar real amb el recolzament de la comunitat educativa, l'administració i altres agences socials del municipi. El projecte està pensat per fomentar les competències i els valors de l'emprenedoria a través de la creació i gestió d'una cooperativa a l'escola. Escoltem la regidora d'ensenyament, Mari Àngels Queiro. Treballa el treball amb equip, la responsabilitat, l'ajuda en els companys, que en aquest projecte hi estan involucrades totes les competències bàsiques. Des d'aquest projecte els nens poden treballar les matemàtiques, la llengua catalana, la llengua anglesa, els mitjans de comunicació, l'informàtica, la plàstica. El projecte compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Departament d'Ensenyament. Tècnics de la xarxa de rescat de fauna marina de la Generalitat han procedit aquest dijous a la tarda a obrir el niu de tortuga babaua localitzat a la platja llarga de Tarragona. Davant la sorpresa dels experts s'han desenterrat 12 tortugues vives, 9 ous no eclosionats i 13 exemplars morts que s'assumen als 34 que durant la setmana han arribat vius fins al mar. Ricard Gutiérrez, tècnic de fauna litoral i marina, ha apuntat que el canvi climàtic podria fer que Catalunya fos un espai idoni de cria per a aquestes tortugues. Sembla ser, i els especialistes comenten, que amb el canvi climàtic una pujada d'un o dos graus del mar sí que facultaria una realment colonització massiva de les tortugues a casa nostra aquí unes dècades. Aquestes tortugues estan en perill d'extinció. Notícies en xarxa És magnífic, no? I el que ens comentava el guia, que és aquesta evolució, que les làmpades no van ser exactament Art Nouveau, sinó que evolucionaven cap a l'Art d'Eco. I llavors anava una mica més enllà, en unes formes més lineals, no tan embogides amb aquestes formes vegetals que sempre el modernisme recercava. Però és una experiència... I també tot el tema del trencadís, també. Trencadís, exacte. Tant el terra, el terra ho feien, ja només arribava al hall i hi havia aquella papallona, és un punt de buixada, formada a terra. O després al pati, quan sorties al pati, veies aquell galeón, també. Sí, sí, allò és magnífic. És una preciositat. A mi m'agrada... Es veu que tenia carta blanca, l'arquitecte, el Josep Veres i Montaner, tenia carta blanca, us en recordeu? Sí, sí. per decorar la casa com vulgués, que no reparés amb despeses, que equivalia a tots els materials, els cars, tot el que vulgués. I que ja es nota, ja. Sí, sí, sí. A mi m'encanta els mobles. Els mobles del menjador del Gaspar. És que Gaspar Omar era molt Gaspar Omar. Per mi és el millor mobilista del món. I no vull exagerar. Mira que hi ha gent que ha fet coses de l'art nouveau, jo què sé... Henry Van de Velde, una sèrie de gent, Víctor Horta, una sèrie de gent que són molt coneguts a nivell europeu, però per mi, el Gaspar Omar, com ell, ningú treballava la fusta. Ho fa d'una manera espectacular. Jo el que trobo molt fascinant eren els colors de tots els mosaics, els colors que ho van utilitzar. Molt vius i molt impactants. Amb molta composició floral també, no? Sí, sí, sí. Escenes, algunes escenes, ja dic, a part d'aquest del baixell, que era supermacó, algunes escenes sobretot així de natura, o allò que hi havia que eren uns llenya d'aires que estaven recollint llenya i tal, això era el menjador també, però això era la cincenia. Sí. Així era un treball en fusta. En fusta, en fusta. En fusta, sí, sí. Aquí és on dic jo que jo em vaig quedar encantat. A part que tot és magnífic, eh? Però sobretot el treball de Mosaic, que això és del Lluís Brú, segur, i l'altre del Caspar Omar, a mi em va semblar magnífic, eh? I també una pregunta, no sé què, com estàvem parlant, això ho ha fet tot el Domènech i Montaner, és el que dèiem. Ell era el gran mestre, diguem, el que seria el mestre d'orquestra, per dir-ho d'aquesta manera. Deia, doncs mira, tu em fas això, tu em fas això, i dissenyava, llavors els altres anaven fent, posaven també de la seva collita, eh? Sí, sí, sí. Per Omar li deia, vull que em feies un moble d'aquestes característiques. Llavors ell treia la seva gràcia i llavors a partir d'aquí... i feia el que seria el conjunt. Jo el que vaig trobar també molt interessant era el fet que, com hi havia la botiga abans, i els treballadors ens deien que treballaven bastantes hores, la idea aquesta d'aquí hi havia a dalt de tot, aquelles dues taules que ens van dir, i per què servien, la idea aquella que com era gent bé, no?, doncs buscaven alguns professors allò perquè els treballadors tinguessin un cert nivell i una certa... Això va molt interessant. Sí, perquè hi havia un tracte amb un públic burges de l'època. I perquè parléssim bé, que no diguéssim cap cosa maldita, no? Sí, sí. Molt bé. També la botiga, també com està... Encara? Encara està molt bé. Amb el sostre, o part del sostre que és al terra del pati, de la casa. On se suposa que dormien, potser en aquestes estanteries. Sembla que eren molt petitons per acabar allà dins. Era com una colònia tèxtil, com una colònia fer-ho petita en una casa, en casa i botiga. A lo millor també s'ha retocat per algun motiu. Jo crec que és això, no? I el que també era molt maco, els vitralls. Els vitralls, també. Sí, vitralls per tota la casa, per tot arreu, excepte les que no queden són els del pàtic, són els que van patir, les que es van destruir a la Guerra Civil. Però va ser un calc, eh? Vull dir, com estaven els planells i el disseny, com a tal, van copiar-lo exactament, eh? Vull dir, que no siguin de l'època, que siguin dels anys 50 o així, però és exactament igual com eren, i això val la pena. I aquell, no mirador, aquell, l'escala per dins... Aquell passadís que és com un mirador, com un balcó, que estàs mirant cap al hall des de dalt, des de la segona... Sí, sí, és com si fos un altell, no? Diguem-ne, com una balconada superior. També amb una mica de balaustrada, que també recorda una mica la del Palau de la Música. Hem de recordar que el Gius Domènech i Muntaner va construir també, va dissenyar i va construir el Palau de la Música i l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Clar, es nota molt també... I la casa de Lleu Morera, que és la que fa cantonada allà amb el que seria el Consell de Cent, no m'he equivocat, Passis de Gràcia. Sí. i que recorda bastant exteriorment, per fora, la part tan decorativa i tan plateresca i de tantes detallets, exteriorment, interiorment no, però exteriorment sí que recorda molt, perquè ja es parla que la casa de Navàs va ser prèvia, és a dir, una mica com un estudi per fer després la casa de Lleu Morera. Vull dir que és una mica això, això sí que s'ha de saber, perquè potser la gent que vagi i vegi la casa de Lleu Morera on té el despatx, el Pujol, doncs això és un comentari a part, eh? Un parèntesi, no? Un parèntesi. Que igual ja no el té. Passarà per aquí, passarà per aquí. Ja no el té, no? Ja no el té, no el tenia, però el tenia allà, que pots comptar quina meravellada es passaria allò. Home, imagina't. Ja no, ja no. Però bueno, és això. El que també està molt bé de la casa aquesta en abans, que recordo, és que la balconada, no?, la d'allò, donava la plaça, no? Donava una amplitud, no?, que estaves allà i tenies com un espai, podies veure el mercat, no?, que ens van explicar que fins i tot es veien els números a baix. Exacte. Allò del que mira. Exacte. Què fan els altres. Et mires des de dalt. Sense ser vist. Des de dalt. Des de dalt, eh? Doncs... Quan estàvem a Reus també vam fer una escapadeta a la prioral de Reus, que seria una miqueta com si fos la basílica, no podem parlar de catedral perquè no té l'entitat, que una mica recorda per dins el que seria la... Santa Maria del Mar o... No, potser més aviat la del Pi, és més a forma que tenia i tal, no? Una església del segle XVI, però és el que dèiem, a Catalunya la part medieval va trigar molt a acabar-se, no? Vull dir, va trigar, igual que, jo què sé, a Itàlia, des del segle XV, ja hi havia el Renaixement, i ja es va deixar de fer gòtic, i es va deixar de fer els arcs apuntats, i tot això, aquí a Catalunya va trigar molt. I encara al segle XVI i XVII es feia gòtic, no s'ho perdeu, no? Per tant, a partir d'aquí és aquesta barreja, no?, tota una part, diguem, quan es va començar a fer des de la capçalera fins als peus, la part de capçalera fins que era els peus era gòtica, i quan arribem als peus és renaixentista. Hi ha un canvi d'estil, no?, i ara ja són uns arcs arrodonits, són unes columnes dòriques, diguem, de referència grega, clar, i això és el que ens porta a pensar això, no?, Per tant, és una fusió, no?, i exteriorment, bueno, no és gòtica ni molt menys, és una estructura diferenta, ja té una entrada en forma de templet, bueno, és un edifici, crec jo, que val la pena també veure, i és un edifici que t'ensenya, doncs, aquesta evolució, no?, amb l'art, no?, i és raro, és curiós, no?, veure'l d'aquesta manera, no? Sí, sí. Ens va agradar també, ens va sorprendre, no? Sí, molt bé. És recomanable veure-la, eh? Perquè potser vas a Reus i val la pena. Val la pena, val la pena. Vam fer una volteta. Una volteta pels carrers també, pel cas Cantic. Vinga, mira el balcón. N'hi ha moltes cases modernistes. De fet, hi ha una ruta que si vols la pots fer guiada o si no la fas pel teu compte en donant un plànol a l'oficina de turisme i llavors vas seguint una miqueta d'itinerari. N'hi ha, clar, ja et marquen sobretot que vagis a veure la casa Navàs, per suposat, l'Institut Peramata... Però també destacen dues cases que són també molt cèntriques. Una és la casa... Rull i l'altre la casa Gasull. Aquestes dues no són del... Bé, sí que són del Jus Domènech i Montaner també, però només pots veure la façana. I després hi fas una mica de recorregut per aquests carrers, el carrer Sant Joan, el carrer Raval de Jesús, una miqueta vas donant la volta i tal... Hi ha més cases d'altres arquitectes, com pot ser el Joan Rubió i Vallver, i sobretot n'hi ha moltes del Pere Casades, perdó, Caselles i Torrats. N'hi ha moltes també. Que és un senyor no gaire conegut, eh? Vull dir que és el que diem al modernisme. No, però té moltíssimes... Allà a Reus té moltíssimes cases. Sí, té moltes, però és que això passa perquè deuria ser, segur, no sé si no m'equivoco, l'arquitecte municipal. Això és com, per exemple, el Jaume Raspall, que a la Garriga, per exemple, va ser arquitecte municipal i va tenir la tira. O el Lluís Montconill, que a Terrassa també va ser. Llavors, tot això, o el de Sant Joan d'Espí, el Jujol, també va ser arquitecte municipal i va fer cosetes més petites que no tenien tanta importància i tal, però que és això, no? Això és molt típic de l'època. Sí, sí, sí. És un recorregut macut, de bo que sí. I també l'Institut Pere Mata, Jaume, què us va semblar? Què et sembla? Què us va semblar? Bé, vull dir, aquí sí que, bueno, si en l'altra part deies com vivien les persones amb privilegi i com tractaven amb els altres, ja hem destacat dos aspectes interessants, com el fet que estaven preocupats per educar en aquells que treballaven per ells, perquè això... van concebre, jo penso que això és una evolució, van concebre que d'aquesta manera lluïen tots a un nivell correcte, doncs, evidentment, quan entrem a la mata, oi? Pere Mata. Institut Pere Mata. Doncs la veritat és que ja veus com estaven tractats aquelles persones que avui cataloguem de febles i que en definitiva són persones amb problemàtiques mentals que a vegades no té per què pensar ni creure que poden ser perillosos, dir-me almenys, tot el contrari, i llavors molts d'ells estaven en situació de tancament i de vigilància i tal. El que passa és que hi havia... hi havia com una estructura prou amable, si és que no existien pràctiques dures, que en tot cas, si eren pràctiques dures, és precisament perquè marcaven una pauta d'agressivitat que no se sabia en aquells moments com aturar-la, quan actualment tot això ja té un altre trec moment i difícilment pot existir, ja no sé, que estem parlant ja de maldats, que ja és una altra cosa, ja no té res a veure amb tot això. Jo penso que és molt interessant que hagin obert allò allà i que tinguem oportunitat de veure com s'ha fet tradicionalment això, no? Bé, molt bé, molt ben fet. Bueno, per la gent que hi vulgui anar, hi ha una part oberta, no?, que seria la part del hall, la sala de jocs, tal. Sí, el menjador. El menjador, sala de dormir. I després ja pots pujar a veure habitacions. Sí, sí. Que es deia el papallot dels distingits, recordeu, eh? Jo li vaig preguntar a aquella noia i ho deia, no? Que hi havia gent amb un cert nivell social que era el que estava en aquells paulons. Perquè hi havia 19 més o 18 més, em sembla, no? Sí, 19. Ja. De fet, els pavellons que hi havia al voltant estaven funcionals i aquest era més que tot per veure'l. Jo, de tota manera, en pla modernista trobo que també tenia tota una sèrie de detalls superinteressants. A la Filla Cap va ser l'experiment de proves de l'Hospital de Sant Pau. que la setmana que ve t'explicarà la Rosa, que va estar no fa gaire, per fer una ruta i ho explicarà la setmana que ve. I també estàs per allà i recorda molt també. Sí, és veritat. Jo que també la vaig veure aquest estiu. A l'estiu no, però va ser cap al juny, quan van fer les portes obertes, i he pogut comparar i tens tota la roda al món. És que dius, ui, és que... La idea de fer aquí aquest pavellós, que sigui tot molt funcional, tot molt útil. Cada racó pensat pel que ha de ser, perquè sigui adequat a les persones que estan allà, perquè els malars se sentin el gust i trobin bé... i que la milloria és que es noti ràpidament la seva manera, la seva caritat de vida. Aquesta visió que tenim nosaltres, que evidentment en aquest estat tenir un espai d'aquestes característiques per, vull dir, tenir a la natura com el que és a nivell visual, que això evidentment sempre pot provocar reaccions positives, va ser molt criticat els que venien després als nous santistes, deien que tant excés decoratiu podia provocar, al contrari, vull dir, empitjorar aquest tipus de malaltia. Llavors, ells van proposar, quan van fer hospitals, totalment blanquinosos. És a dir, la idea, clar, del noucentisme, que és tornar allò clàssic, van dir que... Llavors, a partir d'aquí, és la idea que va... venir després dels hospitals, com havien de ser, que bàsicament són com una cosa molt minimalista i molta rajola blanca i molta història, que ja va bé, però és un tema purament, però clar, pots posar rajola blanca, pots posar rajola com la que vam veure de color, d'acord? I això va ser culpa dels nous santistes que van proposar una tipologia d'hospital de qualsevol mena amb unes connotacions de colors clars. I no, vull dir, a qualsevol nivell, ni pel malalt físic ni pel malalt mental, vull dir, una cosa i l'altra. Sí, però que està tot fet en la comoditat. Però jo crec que és a l'inversa. És a l'inversa, exacte, jo crec que és maco. Recordeu les banyeres, no?, per exemple. Les banyeres com estaven col·locades al mig del bany perquè així sigui més fàcil poder banyar el malalt. Exacte. Si hi ha d'estar dues o tres persones ajudant a banyar-lo. Que el puguin agafar bé. Que el puguin agafar bé. Sí, sí, sí. Això és molt superinteressant. Entenc. Després totes les taronges que estaven dibuixades a les rajoles, al menjador, allò d'espectacular, aquell esgrafiat a la paret, com pujava l'arbre, els tarongers, les branques i totes les fulles, els fruits, una passada, i aquelles balaustrades també? que també igual, igual. Molt semblant, sí, sí, gairebé igual. I les làmpades també, piazo, làmpades penjades, eh? Allò eren brutals, aquelles làmpades, vull dir, magnífiques. Els mobles també que encara poseren, els armaris. Exacte. Més funcionals, decorats, però clar, exacte, no estem parlant d'una casa burguesa. Armari que tira... Però encara així l'armari tenia mercateria, tenia una gràcia, clar, perquè era la forma de fer de l'època, no? Sí, sí, sí. És magnífic. Bé, escolta'm... Molt recomanable, també, eh? L'instal·lació elèctrica com era en el moment, igual que l'instal·lació elèctrica també, les primeres cases que tenien instal·lació elèctrica. És molt curiós, no? Sí, sí, sí. Bueno, truquem a Reus, no? Superinteressant, eh? És per tornar. Exacte, exacte. Truquem a promoció de Reus i que ens paguin, no?, per la promoció, no?, alguna cosa. Algo, no? No, una altra estada. També, exactament, clar que sí. Tenen parador nacional, ho dic perquè és com una parada nacional. Per saber, mira. Anem a parador, no? Sí, oi? Home, aquí la gent va amb les tarjetes black, doncs jo aquí, venga, vamos a... Home, clar, directament. Modernisme a target. Total, modernisme a target. Molt bé. Lourdes, jo ja no dic res. No, perquè no ho sabia. El timó d'Atenes. Jo us explico primer una cosa molt interessant que la Biblioteca de Granollers fa... Bueno, sabeu que les biblioteques hi ha en els clubs de lectura, no? Doncs aquest es diu Club de Llegir Teatre. Llavors funciona de la mateixa manera. Bueno, té un conveni amb l'Auditori de Granollers i amb el Teatre Nacional. Llavors, les obres que es llegeixen, és igual, et donen l'obra, la llegeixes al cap d'un mes i després vas allà i fas un comentari, no? Llavors, les obres que van, diguéssim, programant, tenen a veure amb obres que faran a Granollers o obres que faran al Teatre Nacional, d'acord? Com aquest any és l'any Shakespeare... Ah, no sabia. Sí, comença... que es commemora el naixement l'amor em sembla i tu aquest o el que ve a mi és aquest perquè el Nacional i la Biblioteca de Catalunya estan programant obres de Xespi és la mort aquesta obra de què va? el Timo d'Atenes la faran a la Biblioteca de Catalunya i també la faran a A Granollers. És una obra que la dirigeix el David Selvas i que la interpreta el Julio Manrique. I de què va? Bé, el nivell, eh? Vaja, con lo do. Con lo do. Doncs la va escriure a Séspero el 1806 i està... Eh? Sí. En quin any? 1806, no? 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... 1.600... Com en quadra, Xesco? Sí, sí, m'enquadra, jo m'estic liant. Un poquillo? No, però bien, bien, digues, perdó, perdó. Bueno, us explico. A veure, l'obra està posada en cinc actes, encara que és seguida, dura una hora i 45, i llavors la idea és... Timó és un personatge que viu a Atenes, val? I és un personatge molt generós, de tal manera que, doncs, convida, doncs, per exemple, els pintors, els jollers, els poetes, li compra totes les seves obres d'art, però sempre a un preu superior al que valdrien, no? I després convida molta gent del poble, fa uns grans, per dir alguna cosa, uns grans dinars, és un gran anfitrió i sempre és molt, tota la gent li té com molt la prècia, ostres, que ens convida, tal i tal. I té un majordom que s'anomena Flavius, que és una miqueta protagonista, va? I això és el primer acte, us imagineu uns dinars d'aquells inacabables. El segon acte comença quan hi ha tres senadors Atenes i va anar allà amb el timó, amb aquesta persona tan important, i li diuen, escolta'm, aquests crèdits que tu tens pendents de tornar-nos, a veure quan ens els tornes. Representa que fa temps enrere aquest senyor havia demanat una sèrie de crèdits que ell ja no se'n recordava, no? I li diuen al seu criat, amb aquest famós Flavi, doncs mira, el que pots fer és vens les terres, clar, i d'aquesta manera diu, no, però és que jo ja les he venudes, les terres, ja fa temps que t'estic dient que no hi ha res de líquid. I ell diu, bueno, doncs el que faré és com tinc tants amics... És una obra, jo penso, bastant actual. Doncs no tindré aquest problema, aniré a casa dels amics i el que faré és demanar-los que em donin diners per poder pagar aquests prèstecs. Llavors, el tercer acte és un acte molt important perquè tots els seus, per dir alguna cosa, els seus criats es dediquen a anar a casa dels amics per demanar-los aquests prèstecs. De tal manera que ningú li torna cap diner. Vaja. Tothom es fa una mica, vale. I ell diu, vale, tercer acte, diu, bueno, doncs faré un sopar una altra vegada d'aquests que faig jo, no? Llavors ell fa un sopar i en el mig del sopar posa com uns plats així de plata i quan aixequen veuen que l'únic que hi ha és aigua calenta. O sigui, se n'enriu una miqueta de tal, val. Tot això té a veure amb que ella es queda molt per dir alguna cosa decebut. És la història d'una decepció. Perquè ella es pensava que els amics que tenia se'n podia refiar. De tal manera que aquesta persona s'embala a les afores d'Atenes, es converteix en una ermità i el que fa és viure en una cova. És com la sensació aquella que dius, ostres, és que jo ja estic fart de tot i me'n vaig. De fet, l'adaptació que han fet ara el Julio Manrique i el Selvas té a veure amb això. Resulta que està allà i està buscant arrels perquè no té res per menjar i troba un tresor. És una miqueta una metàfora. Troba aquest tresor i, clar, ostres, quan el van a veure i se n'enteren que té un tresor... Li diuen, escolta'm, mira, com tens el tresor, tot això ja ho podrem treure i pots tornar a la ciutat. Ell té una sèrie de comentaris filosòfics, que no us els comento, i finalment acaba morint a la cova. Llavors, una miqueta la idea era de... La idea, com vaig llegir perquè havia muntat l'obra, és la història d'una decepció, però deien que la podíem relacionar amb temps actuals amb la idea de la història de la decepció de la classe política, de la decepció que tenim dels nostres amics a vegades, de tot això. I l'obra de teatre, jo penso que val bastant la pena, serà d'orilla, perquè és una obra molt densa, amb uns diàlegs potents, però la faran per això de l'any césped a la biblioteca, em sembla que és el 4, 5 i 6 de novembre, i llavors es veu que el Julio Marrique està força bé i a Granollers la fan el 2 de novembre. És una obra que penso que es pot adaptar molt als temps actuals. Molt bé. Està admirant el que se celebra, el que es commemora, i deu ser el naixement. El naixement, perquè el William Shakespeare va néixer el 26 d'abril de 1564, això vol dir que se celebra el 450 aniversari del naixement. Perquè la mort va ser el 1616, O sigui que deu ser 450 anys del naixement, no? Calculat bé? Errado 450, no? Perquè normalment fan 300, 400, 450... No ho sé, jo he estat així ràpidament, eh? Ara sí, no es fa una parella com... Sí, a mi no t'has d'haver equivocat, oi? Estem al 2014 i restem... Jaume, abans de parlar del Teatre Goya, Conversaciones con mamá, comenta'ns això de l'abans d'ara, d'aquest text que ens vols comentar. Sí, jo crec que és una cosa molt interessant, perquè penso que ens situa, eh?, vull dir, com que tenim una informació tan extraordinària últimament, eh?, que, vull dir, segons l'altre dia, precisament a Polònia em feien una broma, diu, aquesta TLS... s'ha espatllat, ja no parla de la... de la convocatòria d'elecció, no? Ja no va dir. Clar, doncs... Llavors, clar, vull dir... Ostres, calla, que no hi havia tirat jo per això. Llavors, la veritat és que a mi m'ha cridat molt l'atenció i he llegit articles que molts d'ells van dirigits precisament a la convocatòria aquesta, però n'hi ha d'altres que no. I llavors aquests són els que m'han interessat i que, en definitiva, ens situen probablement en la mateixa problemàtica... que tenim actualment en molts aspectes, fins i tot en el cultural, però que paral·lelament també llavors pots fer amb un petit esforç la diferència de l'abans amb l'ara. O sigui, del que retratava fa... o dels articles que van escriure determinats filòsofs, pensadors i tal fa 100 anys, per exemple, amb la situació que tenim ara. Llavors això m'ha cridat i he anat seguint i he anat llegint coses i la veritat és que n'hi ha algunes que són molt interessants. La que m'ha semblat més bona de totes i és la que he triat avui és una que l'ha signa en Carles Sol de Villa i que la va escriure el 1931. Concretament, la publicitat és el lloc on ho va escriure i avui farà 85 anys d'aquell dimarts negre a Wall Street on, en definitiva, vam entrar en una crisi que va ser llarga i el crac del 29. Llavors, esclar, el que parla aquest article és precisament de... allò que és tòpic amb les crisis, que en definitiva mai res tornarà a ser com era. I això és el que diu l'article. I per demostrar-ho, en tot cas llegeixo una part final, però que ja queda explicat... el per què d'això i, en definitiva, de quina manera funciona, o crec jo que pot funcionar si en aquest espai, o sigui, en aquesta hora de cultura, doncs recuperem escrits de coses molt concretes, no? Diu que cal creure naturalment que el nou període serà més ple de justícia i de bondat que el que amb tanta feina estem provocant de liquidar. Aquesta creença ens és indispensable. Sense ella no tindríem forces per tirar per anar endavant. Però aquesta fe vital no obstant, no obsta a la filosòfica que el període vinent tingui el nom que tingui i adopti la divisa que adopti no serà tampoc definitiu. Els nostres nets, besnets o rebesnets, el trobaran vell, caduc i noble, en definitiva, i també l'hauran de remplaçar, i així successivament per en secul en seculorum. En definitiva, això ara, el discurs és un pèl diferent, però sí que ens posa en aquesta situació, no? Però en aquell moment, jo el que crec que parlen és que, en definitiva, el futur t'hi serà. I ara és com si no. És com si aquest futur no el tinguéssim, de la manera que es parla. De tota manera, per això m'ha semblat molt interessant, perquè això és un article, tingueu-ho present, de Carla Sol de Villa, del 1931. Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí, realment estem... És que es repeteixen els esquemes, la història, eh? La història és cíclica. Però també et dona opció a veure quina diferència hi pots haver, no? Sí, sí, clar, pots comparar, no? Molt bé. D'acord. Molt bé. Doncs, Rosa, permeta'm un segon. Estem al moment del programa i llavors el que farem serà escoltar un tema, res dos minutets, perquè avui es compleixen 27 anys amb que una de les cançons més famoses de Michael Jackson són 27 anys. Va ser número 1. És una cas d'ella, Bad. Ah, i doncs per un moment estàvem aquí tots ballant com a Michael Jackson, aquí a l'estudi. Havien de veure el Jaume amb uns moviments allò, fent allò cap enrere, eh? Sobretot jo. L'altre dia em deien que tenim una festa així a prop, oi? És veritat, tenim una festa per allà, no? Sí, sí, exacte, ballarem, cantarem. No sé com anirà això de ballar, oi? Sí, ja s'ho explicarà. Jo m'arranco a cantar i a ballar, jo no tinc mania. Rosa, conversaciones con mamá. Rosa i Lourdes. Jo faig la introducció d'on ve aquesta obra i així ja ho comentem. Està basada en una pel·lícula que és homònima de l'Argentina, del Santiago Carlos Oves, però aquí s'ha fet una versió del Jordi Galceram, que la dirigeix el mateix Juan Echanove. Ostres, que nivellazo també, no? Els dos protagonistes són el Juan Echanovell i la Maria Galiana. Tots dos, clar, s'han conegut a la sèrie Cuentame, aquesta de la tele. Es veu que diem moltíssimes que han de treballar junts i fins que han trobat ja l'ocasió per fi aquesta obra que se'ls adapta perfectament, eh? A ella se la veu grandeta, està gran. A ell també l'hi van veure gran i ho vaig estar mirant i té 53 anys només, eh? Vam estar allà cotillejant, no? Allò que dius, hòstia, que gran que s'ha fet, no? Les enviades de Sálvame, no? Som vosaltres, no? No, però el tema és molt interessant, eh? Sí, és un fill, el típic d'avui dia d'aquesta crisi ditjosa, aquesta empatina econòmica. que porta una vida molt acomodada, amb un nivell de vida impressionant, no?, amb una casa, cotxe, 4x4, els fills amb col·legis privats, bueno, caríssims, i bueno, es queda sense feina. Llavors va a visitar la mare, una miqueta, no per buscar refugi, després al final veus que sí que troba el refugi, que ell no ho buscava, però que el troba, no?, el tornem sempre a casa. Bueno, amb la intenció de, com que la mare està vivint en una casa, que total, l'heredarà a ell, Doncs, au, que vagi marxant ja i que li puguin vendre la casa, no? Aquest és el punt d'arranque, el punt de partida. I, bueno, a partir d'aquí... Sí, bueno, després tota l'obra. És que tota l'obra el que fan és, a partir d'això, doncs... Saps aquells diàlegs que a vegades t'agradaria haver tingut i no has tingut perquè no tens temps i comences a parlar de coses d'abans? I de la seva dona, la dona de la seva sogra, no li cau molt bé. Hi ha situacions divertides, però ella diu que jo soc una persona gran... I on aniré? Tu el que vols és vendre la casa? No, aquesta part és important. Jo penso la idea aquesta de la gent gran que dius, bueno, mira, jo necessito la casa i fan una mica de broma dient, no, vindràs a casa meva. I dius, a casa teva? Però si els teus nets, els meus nets, quasi ben inconeixen i la teva dona li caig fatal, bueno, aquelles coses no. Que és tant toc d'humor, però que té un cert interès, no? Una mica agra, no? Una mica agra, i llavors al llarg de la... Es van donant com diferents situacions al llarg de l'obra, però bueno, és tota l'estona parlada, i llavors al final, bueno, ja potser no cal que l'expliquem, però sí que hi ha com una miqueta la idea que diu la Rosa, no?, de retrobament personal amb la mare, que potser a vegades dius, ostres, m'hauria agradat dir-li això, parlar d'allò, i no... No hi anem, no? I el punt inicial també és molt bo. Quan arriba i li diu, escolta, em passa alguna cosa? I ell, no, et vinc a veure. Com em pots venir a veure si tu només em truques? O sigui, que si em vens a veure és per alguna cosa. No, és que vull saber com està. Però si em truques cada dia i jo et dic que estic bé... Saps aquelles coses que fas? Com esteu? Bé? Tal, no? Vale, no? Sí, sí, són dos visites, de fet, són dos visites que fa aquest fill a casa de la seva mare, en dos mesos de diferència. I una miqueta, doncs, com es troba, com està vivint la seva mare, no? Per exemple, això sí que es pot dir una mica, no? Que ella ja té companyia, perquè té un nòvio, tu. Té un nòvio i clar... I és molt divertit com li explica, no?, que jo tinc un nòvio, el Gregorio. Un nòvio argentí. Que bo, no? Clar, això sí que és una miqueta de l'origen de l'obra, no? Que faràs, tu, al mig de nosaltres. El tema del psicoanalista. La pel·lícula era molt en plan psicoanalista. Jo la vaig veure. La relació entre mare i fill, no? Sí, clar, és més llarga d'una per més, la pel·lícula. Però sí, sí. A part que Gregorio té unes idees que no quadren massa amb les d'ell, no? Podríem dir. Doncs diu, a què es dedica? Aquest senyor diu, a protestar. Una miqueta ja veieu de què va, no? I bueno, es dona unes situacions divertides. Sí, en plan rotllo, anys 60, reivindicatiu, amor... Molt bé. el valor de la persona, de l'ésser humà, la dignitat del treballador, la dignitat de l'ésser humà, de les persones, una miqueta encara amb aquest discurs, que clar, per suposat, al fill d'aquest discurs ja li queda superlluny, no?, ell que està allà, o que ha estat fins ara muntat al vol a un euro. No, i no, està bé, està bé. I després veus com, bueno, una miqueta l'evolució que fan els personatges, no?, sobretot el fill, no?, arran d'haver tornat a tenir aquesta relació, aquest retrobament amb la mare. Diu el director, i les ressenyes que parlen de l'obra també, que és veritat, que molts espectadors, i el propi director també, era amb unes ganes de tornar a parlar amb la seva mare, de trucar-la, i que molts espectadors surten d'allà a dir, ostres, només surti allà... Truco a la mare. Truco a la mare, no? Una miqueta la reivindicació d'aquells valors de sempre, de protecció. Fantàstic. Bueno, encara es fa, no, l'obra? Si algú vol recuperar la pel·li és del 2004. A mi m'ha encantat la pel·li, també. Jo no l'he vist, la pel·lícula. No l'he vist. I surt el... Com es diu Blanco? L'Eduardo Blanco és el fill. L'Eduardo Blanco és aquell que va fer l'Una de Avellaneda. Ah! Ah, vale, vale, sí, sí, sí. I és també un personatge entranyable, quan fa d'allà de fill. La mare no ho recordo, però ho fa superbé. Molt bé. Bé, doncs recuparem la pel·lícula, si no podem anar al teatre. Aquí no hi ha psicoanàlisi, eh? Ja el carrega de psicoanàlisi. Directament, no? Sí, sí, sí. Fantàstic. L'Urdre se'ns ha anat del peu per entrar al món del cinema i ho farem parlant de cinema, en aquest cas, català. Vull dir, perquè el coixet és catalana, l'únic que en aquest cas és molt internacional i aquesta vegada, una altra vegada, amb aquesta Mio Trolló, s'ha anat a fora, s'ha anat a Anglaterra. A l'igual que l'última pel·lícula que es deia, mai sabia com es diu aquesta pel·lícula, del Javier Cámara i la Candela Peña, Mañana... el Mañana no acaba nunca que va ser una pel·lícula Mañana no acaba no termina nunca Javier Cámara Candela Peña tothom recorda aquesta pel·lícula molt petita amb quan el que seria el concepte d'escenografia molt minimalista però molt gran en quant a contingut i molt profunda i amb una potència d'aquelles que dius mare meva en aquest cas jo crec que l'Asabel Coixeta ha volgut jugar a fer una pel·lícula de por és aquesta la intenció Pel·lícula de por amb tots els ingredients d'una bona pel·lícula de por, de coses com, doncs, diem com sigui, no? En un principi creus que podria ser com una mena de desdoblament de personalitat i hi ha com una sensació, t'ho plantegen com si ella estigués veient, saps, coses que no són, no? I a partir d'aquí comença a haver-hi una mena de... És una persona jove, la Sophie Turner, que és una noia que és coneguda amb certs actors independents, no? A l'igual que els pares, tampoc són coneguts, és la Claire Fontaine. I apareixen uns secundaris de luxe, el Jonathan Rhys Myers, la Geraldine Chaplin, i la Leonor Wadling apareix de front molt... I l'Ivana Vaquero també surt per allà donant voltes, no? Què passa en la pel·lícula? És una noia jove, adolescent, bueno, que va a un col·legi privat, imaginem un subúrbi d'una ciutat anglesa, no t'ubica ni a Londres, ni a Dimburg, ni a cap lloc, no és un espai, això fa bastant la coixet, no t'ubica, a part d'allò del mapa de los sentidos de Japón, que t'ubica al Japó, li costa una mica dir on està. I a partir d'aquí ella comença a notar coses estranyes, li passen elements determinats, diuen que l'han vist en un lloc que ella no hi era. Bé, també juga amb la malaltia, amb la malaltia física, no? Vull dir, el pare pateix una sèrie de qüestions per una sèrie de motius, no? I a partir d'aquí tot això es comença a deslligar. I arriba un moment que dius això resulta que és real el que està passant. I a partir d'aquí dius És que no vull dir molta cosa perquè, clar, és el que diem, trencaríem una miqueta el misteri de què està passant realment. Ella, l'únic que sí que puc dir, perquè això saps, al minut 1 de la pel·lícula o 2, és que ella, teòricament... No, no ho puc dir, no. És que si no la li harem. No ho dius. No, no ho dic, no ho dic. Millor que no. Em refereixo a que és una persona... No, és que ella... No reventis. No, és que el problema al final queda bastant clar. Però realment es converteix en una pel·lícula de, diguem com a tal, de misteri, però de por, ben feta, i amb un final, no direm coherent, però té un cert vincle, un cert vincle amb el signe negre de Renan Aronofsky. Un cert vincle, eh? Més que res per situar-nos... Psicoanàlisi, també. Exacte. És una pel·lícula amb una estètica bastant fosqueta, aquests tons terra marronosos que utilitza la coixet, no? I bé, bé, no vull anar més enllà, eh? Has presentat el ximil. Sí, exacte, que no faré més carregants. En Tierra Estranya, com cantava aquella coplera... Sí, que ara tindrem coplers altra vegada aquí al Molino. No ho sabia. Ah, no ho sabia això. Sí, doncs llegiu el diari avui que ho porta. A propósit... No, perdó. Aquesta és una pel·lícula que vaig veure ahir d'Alexander Payne. Quina? A propósit de Henry. Ah, de Smith. De Smith. Si vols comentar alguna cosa. Sí, no, és interessant tot. El que passa és que cap al final se'm va fer com una mica que no acabaven de... de trobar un final correcte, no? Com si anessin a allargar... Sí, allò que... Però aquest Alexander Payne és molt interessant, aquest realitzador. Bé, parlem d'en Tierra Estranya. En tot cas, aquesta me l'he apuntat per fer una comparació bastant adient per la pel·lícula que parlarem posteriorment, que és aquesta de Secrets i mentides. En Terra Estranya és una pel·lícula que s'estrenarà ara aquesta setmana. Com sabeu, es fan passis per la premsa i per la gent que fa programes de cinema i de tant en tant hi vaig, no? I ahir vaig estar a veure-la i llavors, doncs, bé. És una pel·lícula que ens planteja aquesta crisi espanyola amb tots els conceptes i fins i tot el que intenta és esvenenar tot un seguit de trets que s'han produït al llarg de la història, bàsicament polítics, que han determinat que nosaltres estem en aquesta situació. Jo crec que la Iciar Bolleïn fa un esquema, o sigui, presenta un esquema molt interessant a nivell polític del que és la societat espanyola, no? I llavors, doncs, bueno, Gubbia, probablement Catalunya no l'esmenta, tot i que cap al final sí que hi ha... Doncs un poema del senyor Vietma, oi? Sí, Jaime Gil de Vietma. Exacte, sí, hi ha un poema, l'utilitza molt bé, que per cert és molt encertat, gairebé al final mateix, però diguem-ne que és una situació que més aviat ha trobat nois i noies, joves... normalment d'una trentena d'anys, també alguns de més joves, que treballen a Edimburg. I llavors fa un documental sobre la manera que ells viuen aquesta realitat, el perquè i què opinen, sense apretar-los d'una manera molt... molt interessant a nivell de document, que no és pas el seu fort, tot i que ella sempre, tot el que planteja, té un cert to documental, però no pas com el que presenta en aquest film. I el que segur que us cridarà molt l'atenció, almenys a mi em va cridar molt, és una intervenció a nivell de monòleg de cara al públic del senyor Alberto San Juan, que és aquest actor tan popular i que ho fa perfecte. El trobo que és molt bo i en aquesta pel·lícula llueix d'una manera extraordinària que aquesta afició que moltes vegades podem tenir d'escoltar tots els nostres mals rient-nos de nosaltres mateixos, tot i que amb la pel·lícula podeu veure que comença d'aquesta manera, doncs jo almenys ho veig així, tot i que fa una petita brometa, doncs acaba parlant de totes aquestes coses i ell és com el fil conductor de tota la tragèdia d'una Espanya tan mal parada com la que tenim. D'acord? Molt bé. Lourdes, perdida. Perdida. Eres una perdida, Lourdes? No, no, no. Que jo sepa no. És trobada. És trobada, exacte. Sort que el Jaume se me tira un cable, eh? Perquè ara no sabia què dir. És ben trobada, és ben trobada. A veure aquesta pel·lícula del David Fischer, amb el Ben Affleck i la Rosamund Pike. A veure, la pel·lícula comença, com ja podeu imaginar-vos, que és una parella i quan arriba el cinquè aniversari ella desapareix. Llavors la pel·lícula fa una sèrie de flashbacks enrere per saber a l'espectador com es van conèixer. Per orientar-lo, per dir-ho d'una manera, oi? La idea és que aquesta noia prové d'una família B, és una família que l'ha utilitzat per guanyar diners, perquè la família s'ha dedicat a fer com uns petits contes, amb el seu nom, que li deien l'assombrosa Amy, I llavors aquests contes, la imatge que hi havia davant era la seva i havien utilitzat la seva imatge com per explicar una sèrie d'històries. Una família bé i ell és un escritor que no té massa feina però és una parella ideal, els va tot bé i tal. La mare d'ell té un càncer i ells han de marxar de viure de Nova York, que és on estan vivint allà tota màquina, i se'n va anar a viure a un poblet per cuidar la mare perquè la germana no pot. La qüestió és que es queden a viure en un poblet. Llavors la idea és que comença la pel·lícula i, com us deia, desapareix ella i la pel·lícula, a partir d'aquell moment, clar, és la típica pel·lícula, dius, bueno, un argument típic, desapareix la dona, l'home el comença a culpar... La idea és que comencen a haver-hi tota una sèrie d'investigacions en les quals es pensa que el que té la culpa o el d'allò és ell... I la pel·lícula fins aquí, dius, és un argument ja molt... Està molt ben feta, perquè et va donant... O sigui, està narrada amb dues veus. Una, la d'ella, el que va pensant, i ell, com cada vegada se sent, com diguéssim, més opriment, no? Perquè les proves, bueno... És una pel·lícula que, entre cometes, com de... Jo penso que és l'art de la manipulació. O sigui, si vols veure una pel·li en què a algú se li creixi una manipulació brutal, també parla una miqueta de la relació de parella amb el sentit de... Jo et puc treure de tu el més dolent i jo ho puc utilitzar per mi. A favor meu. És una pel·lícula així com recargolada, de la manipulació, de la relació de parella, fins a quin punt podem aprofitar l'odolent de l'altre per tal de nosaltres sentir-nos millor a nivell extern. És una pel·li interessant, o sigui, t'atrapa. Està molt ben feta, jo penso les imatges i t'atrapa, no? Perquè cada vegada va donant pistes, més pistes. Potser molt llarga vas dir, no? Dues hores i mitja. Em vas dir que termina una mica llarga, no? Una cosa interessant és que no és una pel·li que enganyi l'espectador, perquè tu pots pensar, ostres, això és que al final m'ho canvien tot. No, no et va enganyant, et va donant pistes. Sí que inicialment tot té a veure amb el marit, però molt interessant, jo us ho recomano. Fantàstic. Molt bé, doncs vinga, perdida. El David Fincher. El David Fincher. El de Seven, parlant d'un bon director. Bé, jo necessito tres minuts, et deixar de parlar de segrets i mentides, per carregar-me una pel·lícula bastant i una altra per recomanar-la. Això de tant en com va bé, no, Jaume, carregar-se una pel·lícula? Perquè relaxa, dius, ah, quin desastre, o no? Que és ample. Una petita meravella de 52 Minutes que es diu Sevillanes, recomanació a Carlos Aura, any 91, estem parlant d'una pel·lícula que és un clàssic, és un senyor que fa un cinema molt determinat, i llavors va ser això, recopilar en 52 Minutes les tipologies de les sevillanes. Dius, em pot semblar com que dius, això que estem veient, però esclar, allà tenim Paco de Lucía, tenim una sèrie de gent, la Rocío Jurado cantant sevillanes com cal, és a dir... Llavors, són com diferents esquetxos de com es fa aquest ball, les diferències que hi ha entre aquests balls, perquè no sempre les sevillanes ballen igual. Estan les sevillanes clàssiques, les sevillanes boleres, les sevillanes bíbliques... Clar, i jo em vaig de on dient, mare, que sempre t'imagines allò, el corral de la Pacheca, ja fent les sevillanes, no? I t'adones que hi ha una profunditat, perquè Camarón de la Isla, cantant d'una sevillana, amb aquella profunditat de flamenc, les sevillanes flamenques també hi ha, i és d'una categoria la pel·lícula, a més el que diem, no?, s'ha va enfocar perfectament com s'ha de fer les coses, no?, i la música és, bueno, per tornar-se boig, hi ha un tu a tu entre Tomatito i Paco de Lucía tocant la guitarra, una sevillana flamenca que a mi se'm va caure l'ànima per cada costat, no?, vull dir... és a dir, no es pot dir una altra cosa, no? I bé, és a dir, crec que és una pel·lícula de moltíssima categoria. Què em penso carregar? Anabel. Jo, com estava aquests dies, com a veure pel·lícules de por, que ja trigava a veure pel·lícules de por, i com últimament veig coses que estan bé, dic que tinc que veure que estigui malament. Bé, tinc que trencar una llança a favor de l'ambientació. L'ambientació està molt ben parida, les coses com siguin. Estem parlant d'urbanització anys 60 als Estats Units, una parella clàssica, tradicional, que va a Església i tal. A més, ho fan molt bé, això tot sigui dit, ells ho fan prou bé. Però, clar, la història en si mateixa no te la creus, perquè aquella dona està a punt de tenir un fill. I abans de tenir una filla, millor dit. I llavors, abans de tenir la filla, passa que el veí del costat pateix un assassinat, una cosa salvatge, no? I això remou tot el veïnat i casa seva i tal. I aquesta dona, aquesta noia, com és així molt conservadora i molt queca, no queca, vull dir que és així com molt la veus vestideta, pentinada i tal, és col·leccionista de nines. Però d'aquelles nines que fan por... Aquella és de Porcellana, dels anys 50. I llavors ell li porta un peazo nina, que és immensa, que és l'Anabel, que dius, mare de Déu, senyor, ja sembla que vagi sola ella, la criatura, no? I a partir d'aquí hi ha una sèrie que vinculada amb una possessió de la filla, una cosa així com molt recargolada... i es desmadre la cosa. L'únic que s'ha d'agrair al director és que no es dedica a remoure la nina amunt i avall. Això com a mirar... Ja és algo, ja és algo. Exacte. És més aviat que té una possessió, igual que el muñeco diabólico, anava per allà fent cosetes. Aquí no. Aquí és com que quan apareix ja pots tremolar, perquè apareix l'altre, que és l'esperit, i és quan crea coses. Bé, passem-ho bé. un parell d'ensurts i ja està. A pura paraula, que has vist la pel·lícula dolenta de terror. Bueno, sí, no, però tampoc... N'hi ha de pitjós, eh? N'hi ha de molt de pitjós. Aquesta, dius, encara, dius, bueno, mira, està bé. Allà va passar l'estona. Algun sostillo, dius, ai, sostillo, però no, tampoc de l'altre món. Jo soc més d'espantar-me més, eh? Com se diu allò, la profecia, potser és pitjor? Ai, la profecia, jo em va fer por, eh? Jo no m'he vist aquella. Aquell nen... Aquell nen Roseta amb els ulls blaus. No, no, no. Aquest nen que feia així, feia així que hi ha la mare amb el cop avall, sortint mirant-lo. Oh! I ho vaig dir, oh! I a més, recordo, i et deixo per això, s'ha agafat el temps, aquest nen, aquest era la profecia, que era un nen de 5 anyets, era clavat al fill de la meva cosina. Clavat, en aquella època. I vaig dir, és igual que el Jordi, tu, pobre. No te'l miris gaire. No, no, em feia por, aquell nano, eh? I mira que és maco, eh? Jaume, saps i mentides. Bé, la recerca dels orígens és aquesta pel·lícula. Em sabeu molt bé, és una pel·lícula que ha dirigit a Mike Like. Aquest dia la vaig recuperar a nivell argumental, que no és el mateix que anar al cinema, val a dir-ho. Argumental vol dir que la veus en una pantalla que per gran que sigui... no té res a veure amb una sala de cinema, però que sí que copses tot unes qualitats. La primera de les qualitats és precisament la noia aquesta, que val a dir que és de raça negra, que ha nascut precisament perquè la seva mare... va tenir unes relacions amb un xicot de la raça, i automàticament ella, això ho sap molt bé, però no ho sap ningú més, i llavors, esclar, quan ella se li mor a la mare a la qual se li ha atribuït, i que ha viscut la mar de bé, molt ben educada, ha tingut, diguem-ne, la culturització que convé i tal. Malauradament, la família, la seva mare original, tot el contrari. És una família destructurada, la qual hi ha un germà pel mig que és el que porta tot allò que és aprofitable, però que no se'n sortirà mai del tot. I, esclar, estarem amb aquesta... amb aquesta presentació doble al principi de la pel·lícula per arribar a un desenvolupament final que podríem dir que tot el que és marginació del tipus que sigui provoca desajustos en les convivències perquè allò pesa, probablement també perquè el que hi ha és el sentiment de culpa qui el sent més. Aquesta és una altra de les coses... que probablement ara fa temps que no en parlàvem gaire, però que el sentiment de culpa sempre és les persones que tenen una culturització més feble. Per què? Doncs home, perquè la moral, això sí que s'aprèn a base de... Es va introduint i tal. Jo penso que és una pel·lícula que té a veure amb la psicoanàlisi, també, ja que n'hem parlat avui, precisament per això, perquè un cop connecten les dues famílies i hi ha com allò que se'n diu l'entrada a l'acceptació de la realitat, automàticament tots queden beneficiats. I això és el que em va semblar més positiu. Val a dir que el doplatge, perquè estava doblada aquesta pel·lícula, sobretot el de la filla, és immens. La serenor que respira. Com que va fer el doplatge, m'agradaria saber-ho, ja ho averiguaré. Us garanteixo que millor que l'original segur, perquè és que t'arriba però d'una manera total. Hi ha molts dobladors amb aquest país i l'altre. Això que en general... Amb aquella manera tan ràpida de contestar, com aquella que es posa en un punt... No, està en un angle superior, però al mateix temps no l'aprofita, de cap manera, sinó que el que fa és treballar en benefici d'ella mateixa també, però també dels altres, i escolta, ho vaig trobar molt interessant. la té una germana, lògicament, de moment la germana diu, va, que emprenen com la... Això és el que té d'interessant també. Però no, no, després quan ja veus, molt bé, molt bé, molt bé. És d'aquelles recuperacions, eh? Jo tinc molt record, el que no recordo gaire de la pel·lícula, però tinc molt record d'aquesta pel·lícula i d'aquest director que va fer un altre, aquella època també, que era no sé què i no sé què, eren dos termes i un ahir, i també era molt bona aquesta pel·lícula. Ho podem comprovar, això, Rai, que avui es pot buscar. Sí, sí, saps que ara mateix no tenim temps i ens ha agafat com sempre el temps, clar, és el que diem. Parlem massa, eh? Sí. Un dia hem de provar de no dir res, en una hora. Farem allò, farem un programa minimalista, farem un programa artístic que no farem res. Que això ho feia, això ho feia el Josep Bois, que s'asseia allà, i deia, vaig a fer una conferència, i no deia res, i a la mitja hora la gent li tirava de tot el cap, clar, perquè era la seva acció artística. No, suposo que no, que un que va a una conferència, el que fas, diu, escolti, vostè no pensa dir res? Ja. És el primer, no?, que ha passat a fer, en lloc de tirar res. També. Sí? Sí, bueno, pues adeu. Venga, rebegat. Adéu-siau.