Agon al CaixaForum, Hawthorne i «La casa de les set teulades»; Tres anuncios, cinema polonès, Crudo, Rastres de sàndal, Churchill i Mother!

Doncs un dia més aquí al Babilònia. Avui estem al tercer programa de la temporada, 2018. La cosa ja comença. Ja hem deixat de banda ja el Nadal i ja hauria d'haver arribar a l'estiu, com el que diu la cosa. Sí, perquè aquí ara ha tornat la calor i no sap que... Que ja va bé, ja va bé. Com acabarem. Bueno, avui estem els tres més guapos de clar, no? Sí, sí, sí. No creus que siguis tu guapo, Jaume, mare de Déu Senyor. Sí, que el David és lleig, no? Sí, exacte. No, perquè no ha vingut és lleig. No ha vingut és lleig. No cal, no cal. La Rosa no, hem parlat d'homes, eh? La Rosa. No, doncs estem aquí, doncs, el Jaume. Què tal? Bona tarda. Tot bé? Sí, fantàstic. Si no tot, Déu-n'hi-do. Gairebé. Bueno, el Nacho. Què tal? Sí. Aquí, no? Guapíssim. Guapíssim, no? El que no... I el més guapo de tots... Correcte. Que estàs aquí, evidentment, no? Que això ja cada dia, millor cada dia. Si has vist fa una estona, com feia allà sota vosaltres, sí, ja m'han dit, ja, no? Donava gust veure-ho, això. Bueno, bueno. I escoltar-ho, també. Apa, que entre les colors... Què? Ja tinc una edat, i a veure si m'agafo una pujada de atenció, em quedo, eh? Això, per això dic que no. Que no sigui, aquest és el tema. No ens diràs que tenim ganes que desapareixis ara. No, no, sisplau. Bueno, espero que s'hi xoca durant un temps, no? Un temps, un temps. Bueno, bueno. Bé, doncs, avui tenim tres seccions, dos més curtes, i com sempre, com tendim cap al cinema, que tenim aquesta debilitat, doncs, que és el que farem. Però abans hem de parlar una miqueta d'una exposició artística, que es diu Agon, la competició a l'antiga Grècia. Comentarem això de què va. Això està al Caixa Fòrum. És molt interessant. Molt bé. El Nacho es parlarà d'un llibre que està en un club de lectura. Sí, sí, és un llibre d'aquests clàssics, no? Perquè, bueno, m'ha agafat una lectura de l'actor Nathaniel Halthorn, del que va fer la lletra escarlata. Molt bé. És un llibre que es diu La Casa de los Sites Tejados. Fantàstic. I està molt ben, en la seva bocada, està ben considerat, i després la crítica l'ha considerat, una obra important d'aquell període, no? Diguem, d'aquell període quan comença ja el canvi entre la literatura més romàntica i la literatura nova dels espais oberts americans de Melville, de Mark Twain, de tota aquesta gent, no? I un d'ells també és el Nathaniel Halthorn, del que parlarem una miqueta. Molt bé. Fantàstic. Doncs una traducció magnífica. Vull dir, i ara ja ens ha quedat amb ganes, perquè en qüestió de 10 minuts el Nacho explicarà això en profunditat. En profunditat. Quan aprofundeixi, ens agafaran, ens quedem tots els cas retivats. Fins al moll de l'os. Fins al moll de l'os, no? Sí, sí. El moll de l'os. Preparem, que es diu. Cinema. Doncs tenim moltes novetats, eh? Tenim novetats de pel·lícules bastant recents. Una, re, fa poc. El Jaume ha anat a veure ja tres anuncios a les afueres, que jo tinc moltes ganes que parlem d'aquesta pel·lícula. I jo també. De veure-la i que parli. Perquè és una futurible guanyadora dels Òscars, eh? Sí, sí, sí. Sembla ser que és la que s'emportarà tot. S'ha posat les etiquetes allà. Jo ja puc dir que no. Vale, el Jaume ja ha girat el morro. Molt bé. Això m'agrada. Està molt bé, això, eh? És arriscat. Aquesta contundència. Molt bé, molt bé. Ara ho comentarem, clar que sí. Parlem d'una pel·lícula que ha passat una mica així ràpida i jo crec que ha estat meravellosa, que és Estados Unidos de l'Amor, que ja veurem una miqueta el títol. No té cap sentit, eh? Vull dir, ja ho intentarem explicar. Nacho es parlarà de Crudo, que també és un referent de les pel·lícules de l'any passat. Sí, sí, una pel·lícula d'aquestes bizarrles. Bizarrilla. Que ens agrada. Però ens agrada, però mola, mola. Té bé la cosa. La crua, eh? Que sí, una pel·lícula. Bueno, sí. Sí, una més tendra, rastres de sàndal, diu el Jaume, que és tendra i molt maca, no? Va, que veurà. A veure si la podem veure. I tornem a agafar una altra vegada la directa en madre, eh? De Renanovski. Ostras. I de Churchill. Bueno. És un biòpic. No és un biòpic, és una cosa. El primer Churchill. El primer, sí. Perquè hi ha una altra pel·lícula, que és la del Gary Oldman, que és un incierto, com es diu? No, ja ho buscarem, ara no me'n recordo. Sí, sí, no recordo gaire. Però aquesta es diu Churchill, que és la vida del senyor... Bueno, la vida no, un fet determinat que explicarem després. I per últim, si tenim des d'això que sí, parlarem d'un clàssic, que és el fugitiu dels anys 80, per això de Harrison Ford, oi que sí? Sí, la vaja. Que no sigui l'anterior, que era prèvia. Sí, la vaja. Molt bona pel·lícula aquesta. Sí, sí, sí. Com un gran deteniment, però amb una qualitat. Sí, sí, sí. A mi em va agradar moltíssim, eh? Vull dir que no... Doncs comencem, si us sembla bé, parlant d'art, ja que estem, no? Jo ja que porto la directa, doncs directament jo ja em palmo. I hi ha una exposició que, bueno, doncs jo vaig anar a veure fa poc, vam parlar de l'Andy Warhol, l'art mecànic, que ja va acabar el 31 de desembre, i havien ja posat al Caixa Fòrum d'aquí de Barcelona una que es diu Agon, que és un concepte, és com a gos y con vamos, amb grec, eh? Com venga, va, adelante, no? Que es diu Agon, la competició a l'antiga Grècia, que està des del 24 de novembre fins al 18 de febrer. És el British Museum, per tant estem parlant d'un nivell. Sí, sí. Ja sabeu que el British Museum, com el Louvre i altres museus, com el Nacional de Berlín, en el seu moment, quan va, tenen uns grans arqueòlegs, no? I, bueno, Egipte, Grècia i part de Roma, estem amb aquests museus, digue-li es poli, digue-li com vulguis, sí, sí. O entesa entre un país o un altre, o no entesa. Sí, sí. I realment el British Museum té una col·lecció bestial d'art antic, que és part que treu el sentit, vull dir que... És a bojos. I, bueno, hi ha una mica, doncs com sempre, el que sempre jo em queixo d'aquestes exposicions de Caixa Fòrum, que per trobar-ne una que diguis, mira, sembla que han portat aquí, la veritat és que, clar, han agafat obres del British Museum, però han agafat alguna cosa interessant i molta morratlla, que estan als magatzems o que estan en llocs molt secundaris. Ho sento, és així, i he de ser dràstic perquè molt nom de British Museum, doncs, bueno, enrotlla't i porta't aquí unes quantes obres com diu mana, no?, unes quantes victòries, i aquestes històries així tan xules i tal. Bé, aquí s'intenta fer, a mi el que em va molestar una mica d'aquesta exposició és que intenta ser molt didàctica, ojo, atenció, no estic des del punt de vista personal de bé del mal perquè sigui historiador de l'art, ojo amb això, no m'entengueu amb aquesta línia. De tant en quant, no, no, no, no. El Caixa Fòrum té una cosa que fa vegades i és que et presenta una exposició que podia ser perfectament cronològica i intel·ligible, però te la posa com dient ara parlarem dels atletes, ara parlarem dels déus, ara parlarem, i això ho fan perquè quan es fa, que sembla molt bé, quan es fa la visita, doncs sigui una cosa molt més en blocs, no?, quan hi ha un guia que ho explica, serveixi perfectament per explicar i que sigui més fàcil l'explicació i una mica l'element de recerca, de triar peces concretes. Però a mi això considero que és una errada, si tens una visió molt genèrica i algú t'ho explica, parlo d'un guia, no critico, eh?, no critico els guies, critico el comissariat, que és diferent, eh?, el que fa l'exposició, si tens un coneixement global d'aquell període, és molt més interessant que parlis d'èpoques, de situacions, però que no et posin de cop i volta cinquanta gerros de pintures, perdó, gerros negres de figures vermelles, no?, perquè acabes boig, llavors més cal anar tarlant-los i posar una escultura, un relleu, una ceràmica, un no sé què, i això aquí una miqueta està d'aquella manera, però, bueno, està bé, és molt correcte, la pretensió és veure l'esport en aquella època, no?, com es representaven els efebos, com havien, doncs, diversos elements, no?, com hi havia, com es respetllaven, no?, quan acabaven de fer l'exercici, no?, estic passant el nom en grec de la figura en si mateixa, però ja m'apareixerà, i a partir d'aquí, hi ha una sèrie d'elements que transmeten, no?, aquest element de la competitivitat de l'època, una mica també els jocs infantils, els jocs olímpics, evidentment, no?, clar, què busques quan vas a una exposició sobre Grècia? Doncs grans escultures, no?, sobretot escultures d'atletes, no?, aquesta idea, no?, també una mica també la part dels déus, no?, aquesta, sí que hi és, però són obres menors, és a dir, en cap moment estàs veient un discòbol, per dir alguna cosa molt coneguda, o alguna cosa que tingui unes semblances, sí, però estan algunes bastant malmeses, falta qualitat, però en canvi, l'explicació, el coneixement de l'època, justament aquest element concret de la competició, element esportiu, queda molt ben explicat, és molt interessant, no negaré que les ceràmiques, tant de figures vermelles com de figures negres, perquè hi ha dues èpoques i això no és qüestió d'entrar, ara aprofundir, perquè no és el cas, perdoneu, realment, doncs, el que sí que veiem és que aquelles sí que tenen molta qualitat, sí que representen escenes, no?, doncs, això de neteja, de lluita, grecorromana, tota aquesta història, i, bueno, està molt bé i és interessant. Hi ha molta cosa petita, molta cosa d'aixubar, molts detalls d'aquests, molta moneda, una miqueta aquesta part una mica mínima. Què busques? Espectacle, no?, visual, doncs no, no hi ha tant d'espectacle com jo esperava trobar-me. A l'igual que Warhol em va semblar que hi hauria menys del que vaig trobar, que vaig veure que allò era una autèntica meravella, no?, sobretot la part, diguem, de les gràfiques, en aquest cas, li falta monumentalitat, no? A la part final, sempre, d'aquesta, és a sala gran, que dic jo, al final sempre hi ha grans escultures, quan fan, va venir una d'Egipte, també no fa gaire i tal, i no, no, no, veig que li falta força. Els relleus, alguns són interessants, però la major part no tenen massa interès, no? És un tema molt concret, s'hagués pogut ampliar amb altres temàtiques, bueno, una mica poble, vaja. No, està bé, eh, quan la veus dius, ah, mira, està bé, això està maco, no? Però quan una mica seus i dius, a veure, però realment què és el que he vist? Què és el problema? Recordo algun nom d'alguna peça? Tinc alguna referència d'algun relleu que diguis que maco, no? Vull dir, és quan dius no. És que no sabem d'origen, perquè suposo que és molt diferent si és el British Museum el que munta l'exposició i llavors la va portant a Europa, en lloc i tal, que sigui igual, aquí sembla, perquè també perquè l'has explicat més vegades d'exposicions d'aquestes, que deu ser algun tipus de, aquí es posen en contacte tant allà i ells hi diuen, ostres, mira, estaria bé fer això, doncs el British, el no sé què, el Tizen, no sé qual, i els altres, potser, bueno, no diuen que no, però tampoc li veuen l'interès i tal, i diuen, bueno, doncs si tinc quatre peces aquí, ah, vale, vale. Sembla així, perquè ja, pel que estàs dient és un patrón, diguem-ne, que s'està repetint, no? És la primera vegada que passa això, eh? Quan és a l'inrevés, quan és l'altre el que ho munta, ja ho munta amb un nom seu, ho munta amb un estàndard, diguem-ne, i aquestes coses es noten, no? Però pel que estàs dient aquí sembla que com si fos l'input fos cap a la direcció d'allà i dir, bueno, vale, sí, mira, et deixo aquí quatre peces i tal, poso un nom i, bueno, ja guanyo uns calés, perquè, d'alguna manera algú ho cobraran. Exacte, el Caixa Fòrum va dir, cobrarem a partir d'un moment determinat fa un període d'anys perquè volem portar obres més importants, exposicions, és a l'inrevés, és a la que cobren, no té la mateixa qualitat, jo abans recordo la de Goya que va ser espectacular, la de la Croa tornaves tonto, vull dir, i hi havia peces però estava dones d'Argel, per exemple, però com han pogut portar aquí aquesta peça? No van portar aquella de la llibertat guiant el poble perquè ja seria la repera, ja seria desmuntar part del, diguem, de la secció dels mestres francesos del Louvre, però van portar peces de peix i van dir, ostres, doncs aquí ja, però sembla que ara és a l'inversa, vull dir, cobren i a sobre no tenen aquesta. No llueix. És una crítica que llenço jo, però bueno, és aquella. Llibres, Nacho, La casa de les set teulades de los siete tejados. Correcte, sí, sí, sí. Endavant, tot tira. Bueno, llibre del 1851, com han comentat el context històric és abans de la guerra civil americana, és una mica després dels fets molts coneguts de les brujes de Salem, aquest entorn de Nova Inglaterra ja molt impregnat per tota la teoria puritana i allò de vetllar per la puresa de la fe i una mica inquisitorial i amb bruixes i amb llegendes i tal, doncs sortint d'aquesta època i entrant una mica d'allà a l'època en què la literatura americana està canviant i està passant del que era la literatura romàntica clàssica més aviat de factura inglesa està passant a una nova veu que és la veu dels espais oberts la veu que prima més o sigui no tant l'estil com era abans sinó una paraula més senzilla però amb molta profunditat que intenta això que viu d'allò d'aquest home individual que està ja que agafa les coses i va ja no sé quants quilòmetres enllà perquè és una frontera i després quan s'acacen a la frontera va més enllà ja comença una mica l'expansió cap a l'Oest hi ha molta cosa aquí no ha arribat encara la guerra civil no ha arribat la poderosa expansió del país que tindrà fins i tot després però ja comença tot això i surten unes noves veus que hem comentat abans aquest senyor que és Nathaniel Hawthorne que és l'autor també de les jo diria la lletra escarlata que és aquesta obra tan coneguda dels processos de Salem de la Bruxeria i en aquest entorn fins i tot Walt Whitman Herman Melville amb el seu movidic tota aquesta gent d'espais oberts d'individualisme de la natura en tot aquest agafant tot aquest estil sobre aquesta novel·la de la Casa dels Sete Tejados que és una novel·la que a pesar de tot això que he explicat està molt inconscrita en el que és la ciutat la ciutat que és una ciutat que pot ser qualsevol ciutat de Nova Anglaterra no surt el nom és una ciutat inventada és una casa ja molt antiga és la casa més antiga de la ciutat que té set taulades una casa molt gran d'un antiga personatge molt important i que en tronca en aquesta casa en tronca una miqueta en la literatura també de fantasmes allò de casa gran amb coses que era l'ampoe i tal sí sí però amb un estil realista i amb les històries que han influït tant en tota aquesta història de Nova Anglaterra de les bruixes i tal hi ha allà un tema que l'antic propietari era un bruixot que li van jutjar va haver-hi una maledicció va maleir el nou propietari el nou propietari va passar no sé què a partir d'aquí això va passar fa anys diguem-ne han passat n anys no i la casa aquesta està en el 1850 i comença allà una sèrie de personatges que tenen una relació familiar amb la casa perquè són els areus de tota aquesta estirpe i comencen al devenir i amb una pintura així molt preciosista del que és el caràcter dels personatges que potser és el que arriba més a cansar perquè ja és un llibre de 400 planes que està ben escrit la veritat és que ben escrit i més i tot té un toc d'humor negre i una mica sarcàstic i per l'època a mi em va sorprendre sí que és veritat que aquesta descripció tan minuciosa dels caràcters de la persona la que sentia potser es fa una mica feixuga la narració avança poc diguem-ne perquè està tota la història molt descriptiva amb molt bon llenguatge però molt descriptiva però sí que és veritat que t'has d'aprendre que el llibre és així diguem-ne que està el cavall d'una època i una altra doncs té un regust al que era la literatura d'abans i un toc peculiar que és la literatura que està començant en aquell moment i bueno la descripció el tio sí que es nota que coneix l'ànima humana i quan va dient coses als personatges et quedes com ostres i la descripció que fa i amb aquest regust de Nova Inglaterra llavors l'argument és un argument senzill que no explicarem perquè bueno és la casa aquest estirpe i tal i al final el que la idea forta és que diguem-ne que els com ho diria la maldat diguem-ne que pot haver-hi o determinats trets de caràcter passen genèticament d'una estirpe a l'estirpe que la succeeix cent anys després diguem-ne o sigui és com una com una genètica però no només una genètica del que seria l'alçada d'aquest cabell de color o el color de la pell sinó és el tret i aquestes persones estaven una mica no maleïdes sinó que tenien un caràcter una mica especial i aquest caràcter especial s'hi va fer fer determinades coses i s'hi va fer acabar malament tot això s'acaba reproduint cent anys després en els cereus no com si fos una maledicció perquè el tio no ho deus com si fos un tema genètic o sigui com una teoria pseudocientífica el caràcter o sigui els genes transmeten també aquest tret de caràcter aquestes aquestes malsano que pot tenir l'ésser humà i això jo crec que és el més fort del llibre i ja dic el que queda més o xerria més és que és un estil que no estem tan acostumats i que es pot tirar el tio ben planes escrivint el que està sentint el germà que és un germà gran que està veient i tal i el que sent quan ve la la neboda que és molt jove li dóna molta vida i tal que bueno que al principi està bé però quan portes ja dos o tres planes parlant d'un mateix ostres què passa aquí bueno sí exacte passa un altre personatge i molt bé me l'has pintat aquest perfecte és una miniatura ideal però bueno com a una literatura diferent i una literatura que veritablement està ben escrita val la pena i si no l'acabeu tampoc passa res perquè jo també ho vaig pensar jo ho vaig acabar perquè bueno perquè si no l'acabeu amb aquesta impressió i aquesta manera de retratar l'ànim humana també us pot aportar coses diguem-ne és com si estàs veient un quadre i diu bueno millor no he agafat tot el que em volia dir però si he agafat alguna cosa suficient perquè al cap i a la fi amb el que tenim avui en dia qualsevol cosa que ens doni ja està de seguida estem parlant que era un periodo que era del realisme i del naturalisme que és un periodo que és molt a veure quan aquests escriptors escrivien escrivien a consciència molt descriptius molt clars amb la seva forma de parlar i això és meravellós però a un costat si t'agrada aquesta forma de lectura magnífic no no és muy nítido és una pureza allò com surts allà o veus a l'aire claro ho estàs veient que és el romanticisme que era totalment recarregat amb uns elements d'exotisme que t'amorria poec és americà i seria el que ve abans diguem-ne és molt diferent té l'imaginació té aquesta cosa i tal però l'estil és completament perquè ja entrava dins d'aquest romanticisme d'aquesta percepció una mica més això més recarregadeta comportava més adolcorada i més densa fins i tot és aquesta l'idea això d'esbrossa diguem-ne jo tens allò clar espai per caminar és una mica Emil Solà aquesta idea aquests escriptors en castellà la zorrilla aquesta penya que són com que dius ostres o l'Arra aquesta gent que són molt clarets i molt parlant de l'època Jaume passem al cinema tres anuncios a les afueres què? això de Jaume no és dir Jaume no és dir ah no m'has sortit en valencià per això t'he dit Jaume a vore a vore Jaume bé doncs parlant com estaves parlant ara precisament d'això jo el que crec és que la pel·lícula aquesta dels tres anuncios és una pel·lícula que pertany més en el cinema més passat o sigui no m'ha donat en cap moment la sensació de modernitat ni el tractament ni la història que explica vull dir el Cap i la Fia altres pel·lícules ho han explicat molt més bé i estic pensant per exemple en aquella d'això no me'n recordaré com s'hi diu David Link em sembla que em va fer ja també quina? que parlava de la maldat com veig o Cap i la Fia com és que no se soluciona perquè està embolicada amb tota la comunitat pràcticament amb privacions i tal ostres si la cuerda sí no no no tira tira tira tira ves dient que ja apareixerà ja apareixerà eren dos noies i bueno és una comunitat de fet són nanos que es van imposant però tu dius la de David Link i això és David Link no David Link sí em sembla que sí que era aquesta vale és que aquesta és el Mulholland Drive Mulholland Drive Mulholland Drive pot ser aquesta però això és una no recordo gent vale vale era més elemental era una comunitat que ha basat en la religió cap i a la fi però aquí no aquí renuncia això estem en una pel·lícula que et pot fer pensar a Fargo per exemple d'una manera clara Fargo l'han dit que és molt molt fargo però Fargo crec que té la frescor de la sorpresa o va produir la sorpresa i dels Cohen també però el que diu ell la sorpresa perquè en aquell moment els Cohen no eren tan coneguts ja l'han fet alguna cosa més perquè és quan va pujar quan va pujar el nivell doncs aquí s'assembla com a manxeria també que parla amb profunditat amb relativa profunditat perquè jo crec que en com a manxeria tot i que era més elemental trobo que hi havia coses que estan més ben trobades en general i aquesta doncs a mi m'ha sorprès i no m'acaba d'entrar tu saps allò que dius farra però fa i hores que li això m'han dit també jo no l'he vista però algú m'ha comentat i m'ha dit alguna cosa així que li faltaria com la frescor de la sorpresa que en definitiva seria el que li podria donar l'Òscar de tota manera analitzant una mica més i mirant-ho des d'un altre angle el que sí que és cert és que parla de com es produeix el mal i que aquest mal té més a veure amb el que expliques que no pas amb el que fas saps allò sí o sigui tu per exemple tens una una constant amb una comunitat que és violació per exemple no i pot apuntar-se gent però no perquè sigui no sigui no parla del del del que sí sí del violent i de tot això no no parla que fins i tot després hi ha persones que poden presumir que han fet allò no i aquest presumir és el que en un moment determinat doncs descobreix tota la tota la pestarrota que després diuen que no però clar això ja ho veureu o sigui a mi m'ha agradat molt això de de de com es va produint una cosa i en diferents moments molt encertadament fan moure la la la d'això i estem parlant d'una Amèrica profunda també sí sí sí un Amèrica una mica una Amèrica un Estats Units vull dir un poble d'aquests de parli al mig perdut aquesta història és Missouri Missouri Missouri és tres anuncis a les afoles d'Eving Missouri diguem-ne tot el títol el títol és aquest i la direcció és una persona és un de nou és un nou no és una persona que tingui referents ja està no hi ha referents això sí això ho domina segons el meu criteri com a comanxeria ho domina encara que hi hagi errors hi ha alguns errors d'aquí però és que explica tantes coses tantes coses al final anem d'un lloc a l'altre que ja et descol·loca ja ho descobrirem a veure què tal perquè clar aquestes pel·lícules s'han de veure i has d'entrar perquè clar teòricament aquestes van portar quatre globus d'or millor pel·lícula millor actriu millor director em sembla no m'hi equivoca o director no sé si director però clar sí sí s'han portat bastant i pintar com a guanyadora i la van donar els Òscars el premi de guió o a Can o a Can o a Venècia o a Venècia t'ho diré sí perquè el guió tu té més toms que sí a mi no sé l'haig de veure i tal m'han dit que el guió està força bé però que els diàlegs són una mica al servei del guió diguem-ne que de cop i volta gent d'aquell poble que està ben caracteritzada com gent senzilla del poble i molt del seu ambient de cop i volta fan un parlament allà com si fos un dramaturgo com si fos el dramaturgo perquè es veu que el director és un dramaturgo és un tio que es diu Martin McDonagh ara estic mirant és un director sí sí i que va a fer una pel·lícula des de ella Sete psicòpatas que també bueno es veu que està bastant y Escondidos en brujas ah hòstia aquest no l'he vist aquest aquest sí sí aquest és el director de Escondidos en brujas de Escondidos en brujas segur que millor que aquesta segur que millor que aquesta home aquella està molt bé jo no l'he vist no l'he vist aquesta se'm va passar amb el seu moment ara va buscant va buscant personatges realment plens d'experiència això sí però és que jo noto una cosa i és que justament ara parlaré d'un director també que no és conegut que és nou també que és la seva segona pel·lícula surtin directors que fan pel·lícules molt interessants i que després queden diluïts igual que abans deies ostres això ho ha fet David Link que ve cap on tira els cohen pum tiren cap aquí i llavors tens un referent hosti vaig veure l'última pel·lícula i aquest element del director del bon director és una cosa molt habitual avui en dia hi ha pel·lícules que han passat pels Òscars doncs el que va fer Moonlight que van ser millors o pitjors però que han guanyat grans premis i que han fet una pel·lícula o dues pel·lícules o el que va fer la la la la ni tal que també ho guanya tot que per mi no i és un primer o un segon un director que ha fet dues pel·lícules que són directors que dius que prometen però després no hi ha una continuïtat o no hi ha una un nivell amb aquesta continuïtat vull dir que fa una pel·lícula pum i desapareixen no ho sé és sorprenent hi ha un festeig també entre dos dels personatges que t'he esmentat abans i ella i és molt interessant aquell perquè aquell el que fa és fer-te anar més enllà vull dir o sigui jo no al servei sinó que a una seqüència concreta molt bé perquè saltes la barrera de la dificultat per dir-ho d'una manera o sigui deixa de ser dificultat parlar de tot i d'anar més enllà fins i tot deixa o sigui fins i tot sense sense explicar-ho amb imatge el que et porta doncs és una una ambivalència una força clar i que no s'acaba això eh aquesta és l'altra cosa m'ha quedat amb dubte també una altra cosa jo ara si la puc veure l'abans possible perquè jo tinc ganes de veure-la sí jo també ja porto dos caps de setmana que per una raó però una altra no sí jo estic a punt d'entrar però no vaig poder jo el mateix bueno jo he recordat una pel·lícula d'aquelles que tant en quant dius apareixen por ahí no? i dius i bueno la agafes la veus perquè clar ja no està als cinemes i tal i bueno i en aquest cas i em va cridar l'atenció més que res perquè vaig llegir una miqueta la sinopsis és una pel·lícula que es diu Estados Unidos de la Mor és una traducció estranya perquè és una pel·lícula polaca que evidentment per saber com es tradueix és complicat però exactament allà vol dir més o menys com el que seria Junts per l'Amor una cosa així seria aquesta idea és un director que es diu Tomas Basileski per tant Polònia ja anem una miqueta perduts perduts amb l'aspecte que clar no és una gent que tinguis una referència saps el cinema polac i sabem com és el cinema polac jo les últimes pel·lícules que visc el cinema polac m'han semblat magnífiques hi havia una no me'n recordo ara d'una noia aquella que era molt curta que era una monja que anava por ahí que com es deia aquella pel·lícula que em va semblar meravellosa en blanc i negre que era una pel·lícula exquisida amb tota la seva potència no me'n recordo ara però ja me'n recordaré sí i aquesta és una pel·lícula vaig dir a veure pum em poso davant què passa aquí què hi ha aquí què és això tres històries d'amor de tres noies estem parlant de la Polònia de la Varsovia però també de Berlín per tant estem parlant d'una història que passa a Berlín altres a Varsovia etcètera una estètica té una pel·lícula que no és blanquinera però tampoc és color és aquesta cosa a mig mig saps aquestes tons pàl·lids que té aquesta estètica com a tal la percepció és veure com una mena de car Theodor Dreyer mira què et dic aquesta sensació del temps no passa ràpid la percepció però després l'estètica és una estètica com molt d'aquesta ho diré ara Europa comunista d'aquells pisos que sembla que sigui dels anys 70 quan és actual perquè la forma de vestir com són els cadres per dins tot això té encara aquesta reminiscència per tant és curiós com porten els pentinats com tot fa una certa gràcia aquest element tres històries d'amor una família normal família normal família obrera ella s'enamora del capellà segona història ella una directora d'una escola que això té un cert nivell d'un institut s'enamora d'un desgraciat que ha perdut la seva parella la seva dona com a tal tercera una professora d'aquesta escola com a tal s'enamora d'una forma platònica d'una joveneta per tant és una història lèsbica amb la qual veiem ella els seus fantasmes i les seves històries un ritme diferent una tranquil·litat en exposar a vegades a noesa sense cap tipus de problemàtica unes mirades un llenguatge una sensació que et deixa a vegades fred la primera et deixa fred perquè no hi ha escalfor possible les històries no són mai ja veus que no tenen un final feliç tampoc serà un final dramàtic és com el pas del temps com la vida mateixa i això dona una potència amb la manera en què mou la càmera amb què te la deixa quieta durant molt de temps com et crea un interior on viu aquesta senyora gran que està menjant nua embolcallada d'ocells perquè a casa seva està plena d'ocells perquè li agraden llavors dius ara per què i això per què ve ara però perquè té molta potència fílmica aquesta idea perquè tot el que explica ho explica d'una forma molt d'aquella manera dic vaig a veure què més ha fet aquest senyor i me'n vaig a buscar i llavors dic ha fet un anterior per tant jo penso aquest director és bo ostres ha fet dues pel·lícules solament en sa vida i l'anterior és una castella rascacielos flotantes que és una pel·lícula que en aquest cas és a temàtica gay directament i allà es nota més mancances i allà és una altra vegada a Polònia un futur gran gimnasta no sé si és no sé què feia no sé si gimnasta d'aquests que fa que fa el potro i tot això com es diu gimnàstic artística artística no l'altre la gimnasta masculina com aquest cas que el veus que té una relació amb la seva mare amb la seva parella la seva noia deportiva i de cop i volta apareix un noi por ahí i llavors ell canvia la seva manera de ser i tal més arquetípica la història més normal dins del que seria aquest tipus de cinema que es mou amb aquesta línia de chico que s'enamora de chico i tal però encara hi ha així amb una estètica molt peculiar jo crec que serà un gran director amb el temps aquest senyor però a partir d'aquí és Tomas Wazilewski Wazilewski és que aquests senyors tenen uns noms impossibles Tomas S-C-Z al final consonants però molt bé molt bé per tant ens ho passarem bé deixa'm dos minuts Nacho farem un comentari perquè avui es compleixen dos anys de la mort d'un senyor que ningú coneix per el seu nom original que es deia Colin Berncom i es deia Black era un cantant que va triomfar moltíssim l'any 88 ja el recordo exacte amb Wonder for Life i tal que és una llàstria amb una veu peculiar curiosa molt maca certament negra una miqueta molt sou sempre es deia però en canvi no va tenir una gran projecció de part d'aquests èxits que va ser el Wonder for Life i aquest que escoltem ara que es diu Sweet It's Smile el somriure més dolç i que també va fer famós però va ser aquests dos singles poc més va fer en aquella època escoltem un minutet i parlem de crudo hem de com els ànims perquè ara el Nacho aquí ens tirarà sang per sobre de tot sang i feccia que es tan af Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Doncs després de la tranquil·litat de Blac i tota l'elegància d'aquest senyor, que és una llàstima que ens deixés per un accident de cotxe, va ser justament. Pobre. Doncs el Nacho ens parlarà de Crudo. Bueno, Crudo també és una pel·lícula tranquil·la. És veritat. És una pel·lícula que va a poc a poc, la manera de presentar l'escena, el que passa és que, clar, la potència de la història o la bizarria de la història. Bueno, aquesta pel·lícula ja la va comentar també el Cesc, en saudia, però una mica d'introducció va ser presentada al Festival de Can, que li van donar un premi, el Premi de Fisk i tal, després va ser presentada al Festival dels Itxes. Abans venia a... que també a... no sé on, bueno, venia a precedir d'aquestes pel·lícules que té aquesta aura que la gent sortia de la sala i es desmaiava i tal, que jo cada cop que sento això, dic, bueno... Diu, que poc cinema han vist la gent, que poc cinema han vist, eh? Vale. Bueno, ja, evidentment, perquè segons qui, home, jo no podria sense veure-la i per segons qui, doncs potser li impacta, però és una pel·lícula que, amb tot el que hem vist, saps què vull dir que... És un Mary Poppins, allò, però total, exacte. Bueno, pel·lícula francesa, també normalment les pel·lícules franceses solen ser bastant... no sé per què, no? Totes aquestes de terror i tal són, no sé, bastant canyeres, no? Vull dir, escenes fortes i tal, i, bueno, amb això ja apuntava. Però, bueno, tot i que hi ha alguna escena forta, tampoc és per tant, i està bé, o sigui, en cabida a la història, diguem-ne, no és gratuïta, no és una pel·lícula de zombis, per dir-ho així, tot i que el tema central és el canibalisme, això es pot dir ja perquè, bueno, tothom ja ho sap abans de veure-la, vull dir, no estiparem res, però sí que és veritat que, bueno, explica una història basada en dos noies, una noia que va a la universitat a estudiar veterinària, que té la germana en allà, una universitat francesa en la qual, bueno, està molt de moda el tema de les novetades, el tema de, bueno, si fan fer moltes coses, i en allà, bueno, ja des del principi amb aquesta relació, clar, són veterinaris amb la carn, amb les vísceres, amb els animals, hi ha tot un món estilístic, no?, molt de tot això, i a partir d'aquí, bueno, comença, hi ha una peculiaritat que tenen aquestes noies que, bueno, que mai han menjat carn, sempre han estat vegetarianes perquè la família s'ha dit que això no està bé, tal i qual, que això, bueno, hi ha moltes famílies que són així, inculquen els seus fills aquesta pràctica, però, clar, quan comença la pel·lícula de desenvolupar-se, veus que aquí hi ha una intenció més no la que pugui tenir un pare o una mare que li diuen al nen, no, és que no és bo menjar carn sinó que hi ha alguna raó per aquí, per aquí darrere, perquè aquestes noies no tastin la carn, llavors aquestes noies en aquest ambient descontrolat en el que entren, diguem-ne, comencen a fer els accessos propis de la joventut, comencen a anar a festes, comencen a drogar-se, comencen a veure i tal, i, bueno, també, comencen a menjar carn, diguem-ne, perquè, bueno, ja és un, és una mica d'estar en contra del que ens han dit, bueno, de la rebeldia pròpia de la joventut, són nenes de 20 anys i tal, i a partir d'aquí, bueno, es veu la raó per la qual les pares no volien que t'estessin la carn i comença una relació, una història que té temes de canibalisme i tal, a mi em va crear l'atenció com la naturalitat amb què les noies es prenen aquesta nova situació, vull dir, al final, clar, és com dir, bueno, tu tienes aquesta frase de tu tienes tu demonio, pues también tienes alimentar tu demonio, diguem-ne, no? doncs aquestes noies acaben donant en compte que ja són així, que tenen, bueno, que hi ha una sèrie de raons o una sèrie de característiques, hi ha com una espècie d'unió entre germanes, no? quan de cop i volta se n'adonen que tenen un punt en comú, diguem-ne, no? Hi ha una unió entre les germanes, no? Aquesta unió que tenen moltes germanes molt forta i, bueno, de compartir moltes coses, de compartir novios i de compartir més coses, diguem-ne, no? Llavors, ja dic, una pel·lícula ni per les escenes ni per... Però sí que el plantejament quan et vas dir tu una mica semblant a la d'action, diguem-ne, no? O sigui, una gent que de cop i volta té una addicció, o sigui, aquest patró de l'addicció està clar, no? Que pot ser una addicció a l'alcohol, a les drogues, a la sang, com de d'action o a la carn, com aquestes noies, diguem-ne, no? Però, ja dic, no entrem ni en terrenes de zombies ni en històries. És una història molt natural, més aviat científica, un tema més aviat mèdic, no? D'una addicció. I aquestes noies, el que em va semblar ser no? És com s'ho prenen, bueno, d'una manera amb una neutralitat brutal. Vull dir, no, no sé, jo, és carri fosca, ai, què tal? No, i viuen i ho veuen normal i fins i tot alguna cosa que s'hi passa amb una amb l'altra també ho veuen amb una naturalitat com... Sí, moment dit, no? Moment dit. Al moment dit, s'ho prenen amb una naturalitat que tu et quedes i això, no? et quedes deixa una sensació per sota com de... Ostres, mira, mira, mira, mira, ves a què va passar, ves a dir, què ha passat aquí? Sí, sí, sí, és una sensació... Fins i tot això pot ser normal, no? Sí, és que vostè va buscar la normalitat amb el que és una cosa que a mi m'agrada molt, hem parlat de vegades de les pel·lícules d'aquest grec del Giorgio Slantimos, tipus Langosta, tipus Canino, tipus El Cervo Sagrado i tal, que les coses més aberrants i estranyes, de cop i volta aquella gent bueno, s'ho prenen com una certa lògica o com la realitat més probable, no? Com a dir, nosaltres tèiem aquí una sèrie de realitats probables que, si és una família, si no sé què, si no sé qual, aquesta és la realitat que nosaltres veiem normal i probable, doncs aquestes realitats paral·leles en aquest tipus de pel·lícules acaben sent, bueno, tant probables o tan, diguem-ne, normals o inevitables com qualsevol altre. i això, bueno, això està bé, això m'agrada i surt amb una sensació, ja dic, ni surt allò esgarrifat, ni, que cosa massa horrible que va, tonteria, però sí, surt amb aquesta sensació per sota, dir, mira. És més l'esgarrifança que és en aquesta normalitat que no pas potser allò que veus, correcte, perquè al moment gore, si volem buscar una part sanguinolenta i tal, això està per casa, no sé, o tan vist ja que... Clar, és potser l'esgarrifança, dius, si això realment es podés arribar a tenir que tampoc genera una sensació de claríssima autenticitat, vull dir, no és que diguis, això em passarà demà, vull dir, de cop i volta, no creus que et passi perquè, clar, la teva vida està vinculada en un àmbit normal on la carn prendrà la teva vida. les realitats probables que parlàvem són unes altres. Clar, clar, però llavors, clar, potser al mig en un àmbit en què no ha estat mai la carn i altres elements que no descobrirem aquí, a lo millor es muntar un pollastre gitano aquí, que dius de molt de cuidad d'aquests, vull dir que arribes aquí a muntar una història, però bueno, molt bé, a mi em va fer gràcia la pel·lícula. Sí, a mi també em fa gràcia. I aquesta gràcia, gràcia, no que em partia de riure, sinó gràcia per la idea, el concepte, i bé, veus el que diem, pel·lícula curiosa, si més no. Curiosa, sí, simple, jo simple. Sí, Jaume, rastres de sàndal. No la coneixes? Jo aquesta no sé per quin motiu sempre se m'ha escapat, allò que... la Maria Ripoll. Sí, que a més la feien per la tele no fa gaire. Sí, la vaig veure. Ah, veus? Doncs a mi se'm va escapar. Jo la vaig veure ara aquesta setmana. Mira, aquesta és com el Wonder, no? És una pel·lícula que te la mires i dius, oh, que maco, ho seria si tot anés en aquest sentit, no? Fa goig de mirar la bondat humana al cap i a la fi. I la por a la veritat, evidentment, perquè són dues germanes que vivien a l'Índia i allà doncs la gran tenia agafada a l'altra perquè no li prenguessin perquè això doncs... Per el tema de les castes i tot això vols dir? El tema de les bodes o bueno això de... Per venir aquí a Barcelona. Ah, a pensar que deies alguna cosa socialment d'ells a l'Índia. No, és per això. I llavors, esclar, que li prenen la criatura dius segurament que és morta i tal. No, no és morta, no. I bueno, amb aquesta sensació doncs diem-ne que es busquen. Amb això, això té, jo crec que dues vessants. A part de l'agradable que és, fins que es troben i es reconeixen i tot, hi ha el paral·leudisme que vinga, una criatura que vingui de no sé què, no? I quan entra això dins de la història que tu estàs vivint tan agradable, dius, ui, potser s'ha d'agratar una mica per veure què és el que pots recuperar de totes aquestes desfetes, no? de veritat em va agradar moltíssim. Ella, ella es diu, és molt maca ella. Sí, no, no, jo tinc la imatge del tràiler, però no, no, no em situo. Sé que és de Maria Ripoll i que això sí que tinc referència. I la Nàndia, Nàndia Das i l'Anna Clotet també treballa aquí. Sí, l'Anna Clotet sí, sí que la tenia controlada, però l'altra, la noia que fa d'hindú, jo em sembla, aquesta no la coneixo, l'he vist alguna vegada més, per aquí, fent cosetes, però no... Nàndia Das i... Sí. Però, bueno, ja està, ja he dit, però el que fa de protagonista, molt bé. Voldria destacar que també vaig recuperar aquesta setmana, que quan hem... Sí, sí, sí, quan hem dit el que fèiem, sí, he recuperat Déjame salir. Oh, quina d'elles? La... La sueca. Ah, Déjame salir, estava la sueca i estava l'americana. Ojo, ojo, que és diferent entrar que sortir. Clar. Déjame salir, és la del negre aquest que... O no? No, Déjame entrar. Llavors seria Déjame entrar. De les vampirs. De les vampirs, diguem-ne, no? O no? Sí, és que penso que ho he vist aquí, això. A veure, que no és bien. Jo crec, Déjame salir, sí. Però, de què va? És del negre aquell que li porten i tal, o és de vampirs? No, no és de vampirs. Llavors és Déjame entrar. Déjame entrar. Sí, exacte, exacte. Però és que es diuen igual un esguetau, i que és una molt bona pel·lícula. I aquesta, que hi ha dos pel·lícules, una que és la sueca i l'americana. Jo he vist la sueca. Jo he vist la sueca i l'americana i jo, home, la sueca està molt bé, però l'americana no està gens malament, eh? Bueno. És com el rollo el pozo, allò, el de ring japonès i el de ring americà, que no està malament l'americana, eh? Jo crec que és millor l'americana, eh? Ojo, doncs aquí anem per aquí, eh? Vull dir, és molt bona la sueca, però el de ring americana jo em vaig quedar sorprès, vas dir, no està malament. A mi el que em va sorprendre és que està mutilada la pel·lícula. Anda! Perquè jo me'n recordo molt bé d'aquesta pel·lícula, no? Sí. Aquell tros al final de la piscina. Sí, hòstia, sí. Allò està mutilat, allò. Què em dius ara? Sí, està, i és, bueno, hi ha aquesta seqüència, però, carac, no hi és tota la seqüència allà. I això? Doncs no ho sé, aquelles coses que a vegades poden passar. per... Hi ha censura, estàs dient? Sí. Ai, meu senyor. Jo sempre ho he sabut, això. A la televisió, jo us explicaré que sí que hi ha una escena de Pulp Fiction que jo l'he vist censurada. A la tele? A TV3. Sí? Sí. Quina? La censurada, entre cometes, el que diuen. L'escena aquella quan... Que jo me n'estic molt que estic per a dir. Quan el... Està el Bruce Willis i aquest, el Marcelo Oswald, el negre, diguem-ne. Són esquenes. I sí, i els hi porten allà que els tenen allà lligats i tal. Llavors el tio amb la catana els allibera i llavors li diu l'altre i li fot un dret a l'altre i diu Què? Què? Què passarà aquí? Què passarà aquí? Cuidao que hi ha ara un diàleg fort, diguem-ne, no? I el tio diu Que què passarà? Diu Vendran dos negros empapados de crack o unos salicates i li empezarán a arrancar pedazos no sé què tal. Doncs tot això a TV3 deia Que què passarà? Diu Tortures medievals en el que passarà. Vull dir T'ho juro que em vaig quedar com perquè de fet en anglès diu tot això i al final acaba dient Arribarà Arries de fucking medieval serà com llegarà a l'edat media però m'has dit l'altre que s'ha acabat amb aquest tros Llavors això ho han tallat perquè suposo que ho estaven emetent en una hora una mica així i van dir això d'avui arrencar pedazitos és una mica bèstia però ara arribarà Tortures medievals Mare de Déu senyor jo no sé si després ja aguant però la primera vegada que l'has de veure allà a TV3 em recordo que i em vaig quedar i dic conyo i un altre us diré quan vaig anar en un avió vaig veure el logo de Wall Street i no vaig veure cap escena perquè tothom m'havia dit mira l'escena de no sé què mira l'escena de no sé qual estaven totes tallades però tallades d'una manera però com hi ha una que se fica al llit amb la tal i la tallen i ja surt rotllo els anys 50 saps l'escena però suposo que és perquè és un avió ah pels nens o alguna cosa suposo que deu ser un rotllo però ja et diu aquesta pel·lícula està editada està editada per a s'ús comercial o no sé què tal i qualsevol et posa que t'anar a la finestra de l'avió d'un vol una mica llarg i tal dic ostras suposo que sí suposo que sí suposo que sí bueno doncs res ens queden nou minutets parlarem jo comentaré dos pel·lis molt ràpides i hem donat per a més temes la de Churchill que es diu Churchill la pel·lícula en si mateixa és també d'un d'aquests directors que no tinc controlats tampoc fa molta cosa que es diu Jonathan Teplitsky ui no sé ni pronunciar però és una pel·lícula anglesa per tant té un cognom així també com de Poray de la zona de l'est però dos anglès aquest home i ja sabem que està prevista un altre que no recordem el nom dedicada a la vida de Churchill de Winston Churchill és com es pronuncia i aquesta es diu Churchill com a tal l'altra es diu un invierno no sé què o té un nom més llarg bé és el que ja estem parlant no és un biòpic podem pensar ah la vida del Churchill i tal que interessant perquè no acabaríem mai perquè és cerquíssima l'interpreta Brian Cox un senyor que segur que el coneixeu un senyor amb una edat que està bueno és un senyor amb una potència és un actor actors anglesos de referència teatral amb una gran presència escènica i la Miranda Richardson que la Miranda Richardson també és una dona meravellosa i m'encanta aquesta actriu amb tot l'esplandor de la seva maduresa que també es presenta allà com a la dona del Churchill que ha d'aguantar carros i carretes i la pel·lícula en si mateixa és terriblement correcta que això és el que té la pel·lícula que és una pel·lícula que te l'entumes tranquil·lament i dius mira quina pel·lícula més maca he vist molt ben feta molt ben buscada els enquadraments i llavors simplement és això és un Winston Churchill que lògicament està patint tres dies abans del que seria una operació que es diu Operació Overload l'operació parlant del dia D però no és el dia D del desembarco de la Normandia és un altre element que generarà l'acabament de la Segona Guerra Mundial i la destrucció la destrucció no i el guanyar els nazis i és tota la història que hi ha entre St. Howard Churchill el seu equip els frans no sé com es diu el francès que està por ahí donant voltes les tropes aliades dins del seu espai de treball com és ell vull dir una mica també entre la part més de la seva tendència a veure el seu puro que sempre porta Rossegan a sobre el seu caràcter el seu tracte amb la dona és a dir amb tres dies de ficció t'explica com és ell i la seva manera de treballar i com que és visceral surt el rei ai com es diu aquell el que van fer el discurso del rei era el Henry era el qui era no era l'Eduard l'Eduard no era hòstia no recordo el nom sí sí que era el que venia abans de la que era Tartamut sí que venia abans era el pare de l'Isabel II el pare de la reina actual exacte doncs aquest apareix i també quan parla s'enganxa una mica per tant fa perfectament el paper diguem que molt bé té aquesta sensació de parlar molt lent i ho fa molt correcte per tant insisteixo és una pel·lícula que està bé que podria tenir alguna possible nominació per algun lloc no ho sé no tinc ni idea però bueno ja està ell ho fa molt bé tots dos ho fan molt bé no han triat perquè el moment és històric però el moment més important de Churchill és quan cau França al 40 llavors diu tot allò de sang, sudor i làgrimes aguantarem o si lutsarem i tal fa un discurs potentíssim però perquè té molta por que morin molta gent perquè té l'experiència de la Primera Guerra Mundial és un expert en aquella època estratega i per això no deixa de ser president en aquells moments també però a banda d'aquest tema ell té por que morin 30.000 soldats i no vol que passi alguna cosa semblant que no recordo ara passava la Primera Guerra Mundial li diuen no és que les guerres han canviat l'estratègia ha canviat no sé què el convencen ell té por al final tot s'assurbeu no hi ha tantes baixes com s'esperen és aquest element més bèl·lic que dius tu però no és un element és aquests 3 dies previs i ja està no hi ha res més és una miqueta per mi curt el que seria potser una mica amplia més hi ha un moment més potència històrica si dius tu mira si faig un biopí de tota la vida de Churchill bueno ja està però si has de triar un moment doncs el moment rellevant és aquest el moment més escenogràfic i clar que si va caure a França jo aguanto i aguantarem i els vencerem en la guerra aèrea i tal i qual i aquest moment semblava que tot s'ensorrava que les lliures occidentales s'ensorrava a veure per mi és una mica fluixa i el de madre a mi em va tornar boig jo el de madre vaig començar a veure alegories per tots els sitios i vinga i jo vaig dir apa vinga la festa aquí de l'espuma no és això a veure jo soc molt d'Arna Aronofsky jo me l'entumo tot i l'he vist tot i el Cisnegro a mi em va tornar boig i ara em trobo davant d'una pel·lícula amb la que torno a queixar-me de Javier Bardem jo ho sento jo aquest home no a mi no m'agrada mira que l'he vist fent pel·lícules amb Vigas Luna i tal i m'han convençut més fent jamón jamón o el detective i no sé com es deia l'altre i tal del Gonzalo Suárez el detective i la muerte que no pas quan està a Amèrica tio jo ho sento jo el veig fora de polleguera fora de lloc sobreactua no sé ja sabeu Jennifer Lawrence i el senyor Javier Bardem arriba a estar en una casa un espai totalment amb un no res no ja ens agrada la idea perquè és un espai com a apartat del món ja està claríssim aquí tenim dos o tres hi ha dues lectures per un costat ell és la imatge del bé i el mal tendint cap al diable si voleu a mesura que se'n va cap endavant però hi ha una altra part que és l'ego per tant l'element filosòfic o l'element més teològic que tenim aquí ella és la representació de la mare ella és tamestat i com a tal ella pot tenir moltes simbologies una d'elles que això sí que és una mica més complicat és l'imatge d'aquesta mare universal però aquesta representació segons la cava la jove si jove exacte de la serp i no sé quina història com a cuidadora i com a element de bé que això ja és complicar la troca estant allà en aquella casa que està en construcció una casa que inicialment entra Ed Harris Adam Michel Pfeiffer Eva i dos fills Caim i Abel que es barallen i es maten l'altre bé ens ho creiem que admiren aquest senyor que admiren el poeta que admiren el bé el mal el miren a Déu admiren al diable què estan admirant bàsicament ella provocativa aquesta Eva pecadora a lo millor aquest Adam que està cansat que diguem que pateix una malaltia clar tot això es remou d'una manera que a partir d'aquí la cosa es comença a complicar quan ella té el fill hi ha moments determinats dins de la pel·lícula que es mouen diguem amb el temps i una mica amb l'espai ella comença a veure coses té sensacions visuals del que es mou amb aquest espai en construcció com aquesta gent l'has vist tu aquesta jo no la no jo vaig dir que m'ho van explicar exacte com aquesta gent es queda dins de la casa estranyament com no hi ha possibilitat aquest és el punt surrealista que veig jo això és el punt l'àngil exterminador com és que no no hi ha manera que marxin si no es coneixen de res però això és l'agocentrisme per part d'aquest personatge vol ser estimat vol ser adorat i quan tenen el fill i comença a arribar tota aquella jantada a la casa i es produeix tot el que es produeix aquí està claríssim que és un acte totalment de satanisme és un acte brutal crec jo en aquest cas a tot cerimonial és el element d'aquest fill com una base perquè ell agafi la inspiració per ser admirat per aquesta gent i tot el tema del que seria aquella pedra aquella pedra que es trenca i que es torna a construir i a recol·locar en el moment que ara li haré part que es produeix una sèrie de coses que no ho puc dir i tal i això és el retornar és el sempre i el somriure que ell deixa en el final et parla directament d'aquesta vinculació del diable que està allà i que torna a buscar i que es torna a reencarnar eternament perquè quan sona el despertador d'un dia determinat torna a aparèixer una altra noia una altra mare que generarà la idea de l'artista però té per una altra banda la idea d'aquest element diabòlic complicat de pebrots m'he equivocat segur i he dit coses que potser no són correctes hi ha més lectures les que vulguis però per mi aquesta ha estat una lectura crec que coherent que amb altra gent he contrastat no sé Nacho al final tenim un minut al final hem de donar aquesta oportunitat perquè jo t'ho vaig explicar que a mi m'anavan a explicar i dic pare vaig a fer un exercici i t'explicar el que m'han explicat i el que entenc jo és el que m'han explicat una mica de meta meta cine que recordo que algú vas comentar d'això ara l'han de veure aquesta mira-te-la perquè jo crec cadascú té una percepció a mi aquest directe m'agrada jo he sigut molt sempre vell des de pi des de pi des de pi cap endavant i el de pi va ser una cosa curiosa que hi ha d'abstracta és una cosa terriblement complicada bueno es queden 15 segons l'ússia per dir adeu i bueno ens trobem la setmana que ve adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia parà l'uussia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia adeu-sia Fins demà!