Babilònia del 25/1/2018 — Agon al CaixaForum, Hawthorne i «La casa de les set teulades»; Tres anuncios, cinema polonès, Crudo, Rastres de sàndal, Churchill i Mother!

Panorama del programa

• Tertúlia cultural amb to distès i tres blocs principals: art, llibres i cinema.

• Introducció amb el sumari del dia i trànsit cap als temes reals quan comencen les ressenyes i debats.

Art i exposicions

Agon: la competició a l’antiga Grècia (CaixaForum, col·lecció del British Museum)

• Idea central: representar l’agon (competència) en l’art grec — esport, efebs, jocs, rituals i context social.

• Valoració crítica del comissariat: enfocament massa didàctic i per blocs (atletes, déus, etc.) que sacrifica un fil cronològic més intel·ligible.

• Qualitat de les peces: bona ceràmica (figures roges i negres) amb escenes de lluita, higiene i vida atlètica; però falta monumentalitat en escultura i relleus, algunes peces menors i malmeses.

• Expectatives vs realitat: s’enyora un "disqòbol" o escultures icòniques; el conjunt no llueix tant com altres mostres (comparació amb Warhol o exposicions de Goya/Delacroix).

«Molta morratlla de magatzem i poca peça estrella»

Llibres

Nathaniel Hawthorne — «La casa de les set teulades» (1851)

• Context: Nova Anglaterra pre-Guerra Civil; ressaca de les bruixes de Salem i del puritanisme; pont entre romanticisme i realisme americans, amb ecos de Whitman i Melville.

• Temes clau: casa antiga, llegat familiar, maledicció que es reinterpreta com a herència de caràcter (una mena de pseudogenètica moral), fantasmagoria sòbria i observació psicològica.

• Estil: prosa descriptiva i preciosista, amb to sarcàstic i d’humor negre; narrativa lenta però profunda.

• Per a qui: lectors que gaudeixin de characters studies i d’atmosferes; pot resultar feixuc, però val la pena encara que no s’acabi.

«Si no l’acabeu, tampoc passa res: el que us deixa ja és valuós»

Cinema

Tres anuncios en las afueras (Martin McDonagh)

• Recepció dispar: guió amb giraments i personatges potents, però alguns diàlegs sonen "al servei del guió" i falta frescor sorpresa (comparada amb «Fargo» o «Comanchería»).

• Lectura temàtica: com es produeix el mal en comunitats petites; l’ostentació del mal (presumir-ne) destapa la pudor col·lectiva.

• Premis: gran recorregut en Globus d’Or i opcions d’Òscar, tot i les reserves dels tertulians.

Estados Unidos del Amor (Tomasz Wasilewski)

• Estructura: tres històries d’amor/desamor (capellà, vidu, enamorament lèsbic) entre Varsòvia i Berlín.

• Forma: paleta desaturada i ritme contemplat, interiors d’estètica postcomunista; càmera pacient, plans fixos amb gran força atmosfèrica.

• To: sense finals feliços ni tragèdies operístiques; és el pas del temps i la vida tal com és.

Pausa musical — Homenatge a Black (Colin Vearncombe)

• Recordatori dels singles Wonderful Life i Sweetest Smile i de la seva veu soul inconfusible.

Crudo (Raw)

• Premisses: estudiants de veterinària i el descobriment d’una addicció al voltant del canibalisme.

• To i lectura: posada en escena contenida i no gratuïta; el centre és l’addicció i la seva normalització, no el gore. Ressonàncies amb addiccions tipus «The Addiction».

• Eco autoral: la normalització de l’estrany recorda l’univers de Yorgos Lanthimos (Langosta, Canino, El ciervo sagrado).

Rastres de sàndal (Maria Ripoll)

• Drama tendre i humanista: germanes separades a l’Índia que es retroben a Barcelona; mirada sobre identitat, veritat i bondat.

• Interpretacions: destaca el duet Nandita Das i Aina Clotet.

Déjame entrar (Let the Right One In) + debat sobre censura

• Revisitació de la versió sueca i comparació amb el remake americà (digne).

• Denúncia de mutilacions televisives i edicions d’avió (exemples amb «Pulp Fiction» i «El lobo de Wall Street»).

Churchill (2017, Jonathan Teplitzky)

• Focus: tres dies previs a l’Operació Overlord (Dia D) — retrat de caràcter més que biopic total.

• Fortaleses: Brian Cox i Miranda Richardson, factura britànica sòlida.

• Reserva: tria d’un moment menys icònic que el del «sang, suor i llàgrimes»; correcte però discret.

Mother! (Darren Aronofsky)

• Lectura simbòlica: casa-a-món, ella com a mare/natura, ell com a ego de l’artista o figura demiúrgica; entrada d’Adam/Eva (Ed Harris/Michelle Pfeiffer), Caim i Abel, ritualitat i cicle etern.

• Experiència: al·legoria bíblica i meta-cinema sobre creació, devoció i destrucció; polèmica per la interpretació de Bardem i el caràcter extrem del relat.

«Un bucle d’adoració i sacrifici: l’artista alimenta l’ego i el món es consumeix»

Cloenda

• Tancament amb recomanacions i voluntat de seguir explorant lectures obertes en cinema d’autor.