Amor, Cloud Atlas i més: cinema i lletres

Estem un dissabte més aquí al Babilònia, programa número 20, que ja portem 20 programes. Sembla que no, oi que sí, Rosa? Déu-n'hi-do, 20. És un número maco, eh? És maco, és maco. Dugues decenes ja. Vam començar al setembre i dèiem, això tirarà i això aguantarà? Segur que aguantava, lògicament. Tu tens algun dubte? Jo entro una mica, Jaume, eh? No, que és broma, Jaume. Quan vas a preguntar-ho a mi... No, cap dubte, al contrari, que és un plaer cada setmana. El que ens proposem ho fem. Sí, i és que des que diem, si hem cinc, que som cinc en aquesta casa, l'Urdes, el David, la Rosa, el Jaume... Sí, però les ungles juguem a les passades a vegades, oi? Bueno, el que passa és que... Home, és que som una... Què seria? Cinc persones? Som cinc persones... que dona molt de sí i si un dia ens falta una no passa res perquè els altres ja anem fent és que a banda d'inquiets som gent que ens agrada la cultura sempre és bona i això s'ha de dir que mai hem fet un programa que ens haguem avorrit que no tinguessin tema de conversa sempre ens ha faltat temps hem estat dos o hem estat cinc oi que sí? Que mancos que sou. Ei, estem d'aniversari, no d'aniversari programa. Exacte. I si no ens ho diuen nosaltres, qui ens ho dirà? Doncs mira, jo l'altre dia hi va haver una persona que em va trobar i em va dir, oh, em va agradar. El programa aquest del Babilònia, el nostre. Vaja, veus el que deia jo? El que has de fer és dir-los que vagin a la pàgina de radiodesvern.com i que s'ho descarregui i llavors que ho escolti. I estic segur que li farà més gràcia que el de la competència. Ah, tenim competència? No, no, no, és diferent, és una altra història. Competència, això ho fa un crinyo. Sí, sí, sí. Nosaltres som per competir. Molt bé. Avui tenim un programa bàsicament que serà de literatura i de cinema, gairebé, perquè tenim gairebé dos monogràfics i parlarem de, a nivell de cinema, parlarem d'amor, de Michael Haneke, que ens ha colpit a tots, tot sigui dit, la pel·lícula. Parlem de l'altre de les nubes, del Tom Tweaker i dels germans Wachowski, el seu protector, recordarem amb el Jaume de Bernal Bertolucci, una pel·lícula que a mi em va deixar una mica indiferent, però crec que al Jaume li agrada moltíssim aquesta pel·lícula. Ui, és dels que més m'agrada, dels que vi sempre. Potser la he de recuperar, eh? Vaig dir-ho que ho faria i ho he de fer. I Los girasoles ciegos, també una pel·lícula espanyola d'aquelles que dius Chapó, eh? Va semblar molt maca. I tant que sí. I a nivell de literatura, el Jaume ens tornarà a agafar del que és el vincionari vintag. El temps que ordena les paraules i el vintag. Sí, exacte. Parlem de la samarreta i parlem del temps, això, que ordena les paraules, no? I també parlem d'un assaig que es diu segle XIV, que es diu Il Trecento, que una mica ens ho comentarem. I anirem més enllà, parlarem de molts temes i parlarem d'un tema més concret vinculat a aquest llibre que ens acaba de comentar el Jaume. Però abans de res, volem fer un petit recordatori, farem allò, un memento mori, com es diu el món de l'art, i és recordar a dos grans actors, a la Maria Esquerino, que va morir, justament farà dos dimecres, amb 85 anys, i al Pepe Sancho, que fa qüestió de 4 o 5 dies també ens va deixar, totes dues víctimes del càncer, i que realment crec que són dos grans actors. Jo, personalment, el Pepe Sancho és una persona que considero que és un dels grans de l'escena hispana. És el que diem, no? Es deia, a més d'una ocasió, que els actors al teatre es fan, no? I a la televisió es fan coneguts. I crec que el senyor Pepe Sancho va tenir sempre l'estigma de l'estudiante del curro Jiménez, no? I últimament aquell personatge, el Pablo, que sortia a Cuéntame, que era un personatge... feixista, vull dir, era una línia... Don Pablo. Don Pablo, exacte, no? Don Pablo. Una mica més així, però bé, era un personatge molt ben fet, molt ben treballat, quan ell dubtó que tingués aquesta línia dretista, jo crec que més aviat tendia cap a l'esquerra, però ho feia molt bé, aquest senyor, no? I l'últim que va fer va ser el cardenal Tarancon, que també va brodar el personatge, una sèrie que van fer a Televisió Espanyola i que estava molt bé, tot sigui dit. Sí, Déu-n'hi-do. Fa llàstima. Clar, això és una pena, no? Hi ha gent que ha marcat una època també, no? Exacte, i que ha marcat... D'inicis de televisió, sobretot. Quan no existien ni escoles de cine ni escoles de teatre i la gent era autodidacta, pràcticament, aquests actors. I que, bàsicament, es feia una sèrie, que era TV1, Curro Jiménez, o dos o tres, però que fos fet a l'estat espanyol. I, clar, són personatges que quedaran sempre a la memòria. Era el Garrobo, el Curro... Era, normalment, els dissabtes al vespre, vespre dit. I ja senties la sintonia del Curro Jiménez i ja... Ostres, sí, sí. I la Maria Esquerino, Jaume, a tu, que et recorda alguna pel·lícula, algun clàssic del cinema més espanyol? Estic situant la seva imatge. No massa. És una actriu que sempre funcionava. Probablement per això et queda... Això també en parlarem avui quan parlem de la pel·lícula Amor. Perquè és molt important. A vegades... No és tant aquell paper com, per exemple, el Malkovic amb el cel protector avui, no? O la Debra Winger, que és la que fa la xicota. La tens, potser sí, més harmonitzada amb un conjunt de papers, que no és ben bé allò que diem de tantes vegades del John Wayne, que sempre fa el mateix paper, no. És aquesta versalitat, no?, de... De tenir capacitat per fer diferents personatges. Tampoc va ser mai... Va fer pel·lícules protagonistes, però era com més aviat una secundària de luxe d'aquestes, com la Florinda Chico, que sortia per allà i que quedava molt bé, no? Era un personatge, encara que no té res a veure una cosa amb l'altra, eh? Però em refereixo a que jo crec que la Maria Esquerino últimament estava retirada, això sí que ho sabia, en els últims 4 o 5 anys, imagino que la malaltia li va impedir. però s'ha de dedicar al teatre, als últims anys de la seva vida, bàsicament. Sí, es veu que sí, allà a Madrid vivia, suposo, allà ha fet coses. A la Latina feia moltes cosetes i tal. I abans de passar a la part de cinema, un esment també al Tony Ronald, que la gent, sobretot dels anys 70, recordarà aquell senyor que cantava d'aquella manera, i em refereixo a aquella mena de castellà d'anglès amb aquell accent anglès també víctima del càncer jo vaig poder veure-la justament aquella alegria de cançons que no eren les coses soses d'allà a l'època sinó ja cançons amb una vitalitat amb unes ganes de viure que de moment tu s'identificava moltíssim i tant que sí i per què hem d'explicar la cançó quan la podem escoltar? escoltarem el Help la cançó més coneguda dos minutets, ara tornem Solo en mi cuarto, en un rincón, apurando un paso y una ilusión, cuántas horas me paso, sé nada más que recordando su forma de amar. Somos amigos de esta niñez y por eso te pido, ayúdame esta noche contigo. Voy a salir de este mundo, me quiero sentir. He de olvidarme de aquel fracaso, de aquel fracaso. Help, ayúdame en tu amistad he puesto. Us direm que... Això semblava una festa, eh? Jo us la deixo, eh? És un guatec. És un guatec. És que si em poses una cançó com aquesta, tot el que direm baixarà de cop, eh? Exacte, exacte. Però bé, el que hem de fer és canviar una miqueta de registre, realment perquè anem a parlar amb la pel·lícula molt seriosa que hem vist aquests dies, no? I que ha estat guanyadora de l'Òscar, la millor pel·lícula estrangera, guanyadora del Festival de Canç o de Venècia? De Cants, no? De Cants va ser que va guanyar, no? És l'Atles de les Nubes, oi? No, no, no, estem parlant d'Amor, de Michael Haneke, no? Amor, amor. I aquí hem vist tots tres i, bueno, si et sembla rosa, comencem a comentar-la, no? I anem una mica basant en aquesta pel·lícula, no? A veure... Uf! Això és per impressionar. Sí, perdoneu, és que... Sí, perquè ens hem quedat una mica allà amb el cor encolgit perquè ho deuen idolar. Hem de començar dient que és una pel·lícula dura, el tema que tracta és dur, el tema de la mort, és el tema de la debacle d'una persona que comença a estar malalta i com va perdent facultats fins que al final, està claríssim, no desveiem res. Està claríssim quin ha de ser el final d'aquesta persona. L'única diferència és que no volen anar a un hospital, i llavors el que estàs assistint com a públic és amb aquest deteriorament d'aquesta persona que pot ser qualsevol persona perquè és un ésser humà a casa seva amb els mitjans que el seu marit en aquest cas li pot ajudar i pot buscar ja sigui amb una auxiliar de clínica una infermera ja sigui amb persones que els ajuden a venir fent neteja i això és l'údu perquè són aquestes coses que quanta gent deu estar passant això a casa segurament però que no es veu. No es veu perquè a la societat vivim d'esquenes aquestes coses. Això queda molt com un tabú encara, molt tabú. De cara al carrer, de cara a la societat, de cara a la convivència, d'això se sap que està passant i que cadascú a casa seva s'està passant alguna cosa. I aquí en aquell moment, mira la sort que s'està passant, o no tan mala sort, no ho sé. Aquestes coses no podem dir, trobo que no es pot dir obertament, blanc o negre. Sí o no. Depèn. És que això és viure-ho. Jo sempre dic que aquestes pel·lícules, per molt dures que siguin, és una lliçó de vida. Exacte. És una lliçó de vida. I que va bé veure-les en qualsevol edat. És un esforç que han fet aquest director, aquests actors, que estan magnífics. Estan impressionants. És impressionant el paper, com ho vol broden tots dos, eh? Impressionant. Doncs bueno, si un dia... Bueno, esperem que mai no et toqui viure, no? Però el cinema és això que t'ensenya, també. És una finestra, el món, que sempre diem, no? El món, els sentiments, a tot. I llavors, en aquest cas, és això, no? A mi em fa gràcia, quan la gent utilitza certs termes, com el cinema verité, o el naturalisme, o el realisme cinematogràfic, Quan veus aquestes pel·lícules, realment te n'adones del que és la vida, el que és la lliçó de vida que deia abans la Rosa. Més enllà dels documentals, a vegades. Exacte, més enllà. Sí, exacte, és que podríem dir que és com un documental. No ho és. Podria ser-ho, és com una reproducció del que podria ser. És una recreació. No és un documental. Un documental estàs veient la realitat, com a tal. És evident, no? Que està que és present i tu ja et prepares a veure un documental sobre el que hi ha, no? Encara que sàpiguis l'argument d'aquesta pel·lícula, és una pel·lícula, la pel·lícula és una ficció, d'acord? Però la ficció, quan te la plantegen com una realitat absoluta, com és aquesta, és encara més frepant o més dolorós, crec jo, que si veus un documental sobre malalts terminals, per dir alguna cosa, vull dir, per arribar una mica al límit, no? Jo crec que aquest tipus de pel·lícula, Haneke ja el coneixem com és, és un senyor que et colpeja i ho fa consciència. I en aquest cas crec que arriba a un dels, crec jo, dels límits més importants que ha arribat a la seva carrera cinematogràfica, agafant a dos personatges totalment increïbles, al 100%, és a dir, amb una capacitat espectacular, amb el qual no hi ha cap sorpresa, en refereixo que no és el moment Funny Games que gira la càmera, no és el moment d'allò d'aquella pel·lícula del llop que no me'n recordo mai que hi ha una escena una mica gairebé caniva en un moment determinat aquí és solament hi ha la sorpresa del moment en què ell decideix que ella deixi de patir que no t'esperes el moment en què ell fa un gest que no ho explicarem perquè la gent si ho vol veure i jo crec que és el moment ja neque 100% aquella sorpresa que esperes que pugui arribar per la desesperació o per el no patiment o aquella mena de eutanàsia, diguem d'aquesta manera aplicada. I a partir d'aquí, doncs, jo crec que juga això, no? El més interessant és que això el senyor Haneke ens ho presenta precisament quan ell utilitza un arma correcta per tranquil·litzar-la amb la davallada, no? Bé, amb la davallada, com és, és el principi de la pel·lícula, i és quan hi ha una manifestació per part d'ell, o sigui, una capacitat per tranquil·litzar-la, en uns moments ja molt, molt, molt crítics, no? I llavors és allà on es produeix, doncs, la davallada. I per mi aquí és on està la duresa i la capacitat del senyor Hàni, que jo crec que és el punt més interessant de tot el film, el més potent i tal. I penso que l'abast del que vol dir allò és precisament que quan estarem probablement més satisfets d'allò que fem és quan ens adonarem el mal que fem, també. Ja. Sí, és veritat. Jo vaig veure dos referents que, evidentment, ell, un segur que el coneix, l'altre no crec que el conegui, però a mi em va recordar dues coses. Per un costat, em va recordar a Barcelona un mapa del Ventura Pons. No sé si l'he vist, aquesta pel·lícula, que és d'una... que sortia la... aquesta senyora que fa poc també ha mort. M'agrada, Déu, senyor. Bé, l'actriu catalana. L'Anna Lizaran ferà un paper espectacular de malalta, també. Però, en aquest cas, una malalta... que era malèvola, fins i tot, no? Vull dir, perquè no és que estigués... Estava molt malament, però que anava més enllà. I crits i murmulls, no? Que és una altra línia, no? Que és diferent, evidentment, ja estem parlant de la temàtica, però que a la vegada hi havia moments en què quan patia... Vull dir, hi ha una sèrie de punts de connexió, no? Que jo crec que a mi em recordaven, no? Que ell no coneixia, però crec que et recorden perquè hi ha uns punts de referència... amb diferents directors, però és que Haneke és fred, és directe, és cru i a la vegada és meravellós. És aquesta sensació de dir que bé que em fas patir. Ja sé que és una mica masoquista el que estic dient, però a mi em va fer patir, però jo vaig sortir emocionat i entregat i el que faci falta, perquè crec que això, com deia Rosa, s'ha de presentar i això molta gent ho amaga. I no s'ha d'amagar, perquè això a vegades... És el que diem, no només és els malalts, sinó també la persona que està cuidant el malalt. El cuidador. És una cuidadora. El que està patint aquesta persona, no? Vull dir, són les dues visions, no? I el que està estimant. Clar, exacte. I això també s'ha de... Sigue en aquest cas parella, sigui mare, sigui pare, sigui qualsevol vincle que puguis tenir, que això sempre és un estima en el fons i un patiment compartit, no? I això ho fa de manera genial. jo val a dir que la situació del protagonista o sigui del que fa l'atenció no té sort diríem jo penso que la vida en la meva experiència he viscut aquests punts la vida a vegades t'ajuda que les coses malgrat tot se suavitzin i se solucionen sense determinacions personals i pròpies i això penso que és bo, perquè, esclar, llavors descarrega tota la tensió precisament d'aquella situació tan dràstica que, lògicament, tal com comença la pel·lícula, ja veiem cap on anirà tot plegat i com acabarà, no? I, a més a més, és que ho sap tothom. Clar, clar, no, el misteri no hi ha. El que vas és a registrar-te, a registrar dins el teu cervell unes imatges que saps que t'interessaran, que et fliparan fins dalt de tot, no? Jo penso que sí, que és molt important. I per altre costat, també vol dir que també m'ha donat com després del temps ja que fa que l'he vist, un mes, un mes i mig, doncs se m'ha fet com una mica petitota. O sigui, com si realment aquesta duresa que tu estàs parlant és en determinats punts, però molt pocs. Perquè crec que tot el que representa aquella... aquella confrontació, diríem, i buscar la manera de posar-se d'acord amb la seva pròpia filla, crec que no funciona prou bé, allò. Jo crec que hi ha com uns tòpics massa... Potser és una mica molt francès, també. Jo dic en el sentit d'una societat que és molt independent, una societat molt avançada, que els fills de seguida, de seguida s'independitzen, De fet, la seva filla ja té també un altre nano que també ja t'explica, que també està independent i que ja viu, que fa la seva vida i que viatja per no sé on i que no sé què. Sí, sí. Clar, és una miqueta... Potser no tenen tant el sentit de família com podem tenir els mediterranis, no? Els pobles mediterranis, no? Que aquí, tant els italians, no?, amb el tema de la mama, no?, i passa qualsevol cosa i està tothom allà a l'hospital, no? I veus 20 persones de la família, no? Sí. I allà, que no vol dir que ni ho senten més ni ho senten menys, els sentiments són els mateixos, no? però potser la forma de resoldre-ho. Aquella cintoria que tenim, o tenen, per fer un debat de les situacions. A més, una cosa més privada. Jo el que veig és que era una cosa molt privada, perquè ella ho tenia molt clar, també. No sé com es diu l'actriu, sé que d'un nom és Vera. Manuel Riba. I és el Jean-Luc Trintignant. Perfecte. el sentit de la intimitat. Això és una cosa que ho haig de viure jo, ho haig de passar jo, i jo decidiré com, i no vull que vingui tothom a veure'm ara com estic de malament. Aquí també... No ho sé, però jo trobo que és potser més d'una societat així més... A veure, freda, si em vols dir. És que som més de viure de cara a la societat. de cara a la pantalla, a la imatge, no? I més ella que ha estat una persona una mica amb una vida, una certa vida pública. Si nosaltres partim de la base, com tu acabes de dir, que aquesta és una opció que tenen tots dos amb tot el que representa d'aïllament, perquè això està més clar, d'això també ho tracten, fins i tot s'aïllen de la seva pròpia filla, no? Com si no anés amb ella, tota la qüestió aquesta. Sí, no li donen opció a intervenir. Ni d'això ni participació, no? Esclar, llavors, tota aquesta sintonia de capacitat social que hem de tenir per atendre com cal les persones des del punt de vista no només emocional, sinó professional, o sigui, persones que sàpiguen què és el que es porten entre abans, perquè s'eduquen, perquè es formen i tal, esclar, estem en una contradicció, o sigui, fem això, no? I jo penso que aquí és on cal jugar d'una manera... O sigui, a l'hora d'opinar, crec que tota persona que cregui que un sacrifici tan potent no ha de tenir límits i, en definitiva, això és la demostració claríssima del que és l'estimació. Penso que s'ho ha de plantejar. Ha de veure aquesta pel·lícula perquè li pot fer que dubti que això sigui així, veient les reaccions i el que planteja la pel·lícula. En aquest sentit, la trobo molt interessant. A canvi... tota persona que està convençuda que no, que no, que per això hi ha la societat, que som un col·lectiu, que no ha de quedar res tancat a la família, sinó que, en definitiva, cada necessitat que vingui de l'exterior l'hem d'incorporar, doncs llavors aquesta pel·lícula li vindrà ampla i la deixarà fora de joc, no? Vull dir, ens entenem, oi? Jo crec que això és el que té d'interessant, aquests films tan rodons, A més, tan ben interpretat. I també una miqueta, és el debat que no és l'única pel·lícula que ho planteja. Aquesta és la que millor, o de les millors. Sí, de les millors, efectivament, i de les més recents, però hem vist altres pel·lícules que també parlen aquest tema, el tracten. Les impassions més bàrbares, Mare adentro. La vida sin mi, també. Mare adentro, sobre tot, també. La diferència que hi ha el personatge de José y San Pedro. Sí, San Pedro, es deia, sí. L'interpreta també pel Bardem. Sí. Ell sí que podia demanar-ho perquè estava conscient i la seva deficiència era una altra, la seva incapacitat. I a les invasions bàrbares, igual. Ell mateix també s'organitza com vol acabar. Que dius, xapó. Sí, perquè hem de fer aquesta reflexió. Clar, hem de fer aquesta reflexió, no? De quina manera vivim i de quina manera morim. Jo això aquí, si em permeteu, només una coseta. Sí, sí, sí. Molt, molt, molt interessant. Perquè dius, clar, és que són fets molt naturals que en societats més, a veure, no sé primitives o més senzilles o què no, es vivia d'una altra manera. A veure, la gent gran estava a casa seva, amb els seus fills, amb els seus nets, i tot es vivia com una... una cosa més natural no havies de portar-los a un hospital igual que el fet del naixement avui dia tots els naixements, tots els parts que estan programats pràcticament igual estic generalitzant massa però un part natural, allò que dius una preparació normal, com sempre s'ha fet no ja et dic que tingui l'actitud a casa que per què no el que passa és que tot s'ha muntat d'una forma tan escèptica tan segura, que no passi res, que no sé què... Que no pateixis massa. Ostres, perquè hi ha tantes cesàries els divendres? Sí, perquè... O, clar, no sé, és un dia de la setmana que dius, ostres, no sé que has que es posi de part d'estat de diumenge i no avisarem al metge o a la metgessa. A veure, que jo ho entenc també, que és la teva feina, però, jolín, som persona, no estàs treballant... Vull dir que no ho tenim muntat de forma que sigui natural, que sigui una miqueta més d'acord amb el teu cos a l'hora de tenir una criatura o a l'hora de morir-te. Per què no? I després, com que durant la vida d'això no es parla, perquè no en parlem, perquè és un tabú, perquè no sé què, clar, arriba el moment que pel punt de la vida en què estàs, perquè els teus pares, perquè la teva parella, perquè no sé què, ostres, et ve tot de nou. El Beto de nou diu, era jo què faig. Ara sembla que siguis l'única persona del món amb aquest problema o amb aquesta situació. Quan és un tema que penso que sí que s'hauria de parlar més a nivell de societat i donar uns altres tipus de solucions també i que cadascú triï el que consideri. O sigui, el malalt o que ho deixi dit o que Per això hi ha allò de la voluntat i no sé què, com es diu allò? Ara no resulta la fórmula. Les últimes voluntats. No, bueno, és... Sí, bueno, el testament vital que diu, oi, oi, així, no? Sí. Ara ja no sortirà la paraula exacta. Sí, que tu deixes dit si vols que, en un cas de terminal o així, si vols que s'allargui la teva vida artificialment o no vols, no? I això ho deixes escrit en un document, en notari, ja està. Bé, més que en notari, ara es veu que ho deixes ja a la Seguretat Social mateix. Directament i a tu mirant. I així, si saps en un hospital, doncs tu mirant i tal. Si d'això no se'n parla, si no ho debatem, si no ho parlem, després, quan et toca a tu, estem molt perduts. Llavors sí que és un drama enorme el que vius. El que tu deies abans, Jaume, les pel·lícules ens han de servir per això. És la ficció que t'ajuda a anar-te preparant també aquest dia. A interpretar tot allò que hi ha i el que ve i tot. Hi ha una qüestió també que penso que és molt interessant i que després amb el seu protector també en podem parlar perquè em lliga perfectament. que és precisament la d'això, la qüestió de, en el moment que ella entra en aquesta davallada, els primers compassos són, jo crec, els més interessants, perquè automàticament veiem una persona que està completament decidida a complir tot el que ella li demani, i veiem la davallada que té ella, que fins i tot serà exigent, i com que t'has compromès a atendre'm, a més a més, t'exigiré i ho faré d'una manera contundent, que hauràs de deixar fins i tot el que estàs fent, com per exemple quan estan dinant-li i demanen a veure les fotos. Això també és molt interessant, perquè llavors, és clar, l'estima de la persona que ha d'atendre, amb aquell convenciment, en el moment que es troba en situacions com aquesta, també hi pot haver aquells punts pensius. Sí, oi? Què és això, ara? T'estimo, però tu també m'has de respondre. A mi un doctor em parlava una vegada de l'egoisme del malalt, i això un dia ho podem comentar. Sí, això és molt important. Vull dir que, en el sentit de... De l'egocentrisme, no? De l'egocentrisme. Exacte, he d'estar per mi al 100%. No hi ha gent que porta molt millor les malalties, i hi ha molta gent que es converteix gairebé en una mena de déspotes, no? I bé, això a vegades pot venir per temes pròpiament provocats per aquestes malalties o a vegades per la pròpia forma de ser de la persona, que ja amb estat normal ja era exigent. O potser s'hi venen a la pròpia persona, això també hi ha un paper important. Després n'hi ha cosetes interessants també, no? M'ha quedat molt l'atenció les dues escenes, sí. El colom, aquell colom que entra al pis i que al final el deixa marxar. És molt interessant, el colom, com a simbol de la llibertat, de la pau. Deixem les coses que segueixin el seu curs. La segona vegada. El de l'aixeta, que explicava el Jaume en un altre programa, mentre que raja aquella aixeta, ella té aquell episodi de no sé, de pèrdua, desconexió de pèrdua de tot i després quan tanca l'aixeta dius, ostres, ja està torna a ser-hi és que és una pel·lícula que podíem desgranar gairebé perquè és una pel·lícula que entra molt bé cosa contrària i em permetreu dos minuts de comentari i a partir d'aquí parlem més que res perquè són novetats, a partir d'aquí parlem d'aquests dos clàssics vostres, clàssics recents la filla cap, més que res perquè és que jo tinc poques coses que dir I l'altre és Les Nubes. Jo, el Jaume, crec que li ha fet bastanta gràcia la pel·lícula. Jo tinc que dir que m'he quedat molt decebut. Jo i a mi els Wachowski amb Matrix, amb el primer, em va agradar molt, però les altres ja em van avorrir profundament. I aquí estem parlant d'adaptació d'un llibre. No me'n recordo el senyor com es diu, és un senyor que ha fet aquest llibre i em sembla que ja està. Són sis històries que s'intercalen entre elles. El llibre és criticat bàsicament perquè les històries en si no tenen cap mena de connexió. A la pel·lícula s'ha volgut connectar. amb un concepte metafísic, filosòfic, vinculat amb unes tendències new age, que dic jo, amb una línia filosòfica que jo crec que fins i tot amb una mena de relacions de poder, del mal, del bé, del comunisme. La història del futur és un neocomunisme plantejadíssim. Es parla de ho diré malament, d'això, si ens tinc, no me'n recordo com es diu, ara és un senyor rus que també... Em costa moltíssim dir-ho, vull dir que no ho diré bé. El que va fer el gulag. Exacte, el gulag, vull dir que hi ha una sèrie de vincles. Jo, simplement, la part... El muntatge és molt bo, a nivell formal hi ha coses que estan molt bé, la història del músic és molt bona, que està feta pel Tom Tweaker, directament, i es nota, perquè és el perfum, entre cometes, aquesta línia d'una cosa... costumista, d'època i tal, i la part del futur està molt bé, la part, diguem, de la japonesa, d'aquella història, està molt ben parida i això sí que és Matrix, és una mica aquesta línia. Però tot el que hi ha a part i al mig, aquelles quatre històries intermitges, amb en semblar fallides, el tema maquillatge és ridícul fins a l'avorriment. Perdoneu-me, però és que això no és... Vull dir, el joc d'aquests personatges, que el Hugh Grant faci quatre personatges o cinc, el Tom Hanks, la Halbert i la Susan Sarandon, vull dir, tots els... Vull dir, em va posar molt nerviós veure... una història que intenten unificar-la, perquè són diferents històries vinculades per un procés... Al llarg del temps. Al llarg del temps, no? Ui, la cienciologia. Des de l'edat del ferro, gairebé. Ostres! Fins al 2200 i escaig. Hi ha diferents històries vinculades, no amb una qüestió lineal, però una del 19, una altra del 2012, una altra del 2100 i pico... s'intenta vincular, no? Em sembla tremendament terrorífica la història d'aquests de l'edat de ferro quan apareix per allà, és a dir, ajuntar l'edat de ferro amb el que és el futur, no? Amb aquella idea futurista, no? Que es vincula, hi ha una història que vincula aquesta gent amb... La història, el llibre molta gent l'ha tirat per la finestra perquè no ha entès res, la pel·lícula tampoc et dona moltes pistes i jo crec que és això, no? explicar la pel·lícula és complicada i crec que molts diaris, El País, El Mundo, he llegit crítiques, se l'han carregat, se l'han carregat. A tu què t'ha provocat? Jo puc estar completament d'acord que la pel·lícula és fallada, com dius tu, però és clar, és que a vegades, jo m'he trobat amb aquesta pel·lícula, jo penso que parla de dues coses que per mi són bàsiques. Que en definitiva és allò que de petit em volien ensenyar, que calia ser creient per ser bo, i en definitiva no cal ser creient per ser bo, sinó senzillament pot ser bo. I aquí la pel·lícula ho planteja molt bé, això. Que tot aquell que té necessitat o acaba creient-se que cal ser creient per ser bo, al llarg de la pel·lícula i al llarg dels anys, l'anem veient que va seguint el cop. Es va recompensant amb altres vides. I a més a més va tenint els inconvenients propis d'això. I en canvi els que no, doncs se'n surten molt bé. I com que això coincideix precisament amb el futur, que és on crec que hem d'anar a parar, alliberats de pors i d'estructures, jo diria fantàstiques, que ens proporcionen més poc alegria, doncs jo crec que està molt bé això. Jo crec que està. Sí, sí. A part d'això, esmentar l'homenatge... Home, un amor al llarg de les segles era el de Dràcula. També, també. Home, el film de Bram Stoker és això. Clar, clar, clar. També dic que la pel·lícula té un homenatge a Silent Green, aquella pel·lícula dels 70, eh? Sí, fa coses. No oblidem-ho, això, eh? Fa coses. Molt bé. Vinga, Rosa, los girasoles ciegos. I després, el filoprotector. Home, és una diferència considerable. Home, d'altra banda, la pel·lícula està molt bé. És molt bé. És una pel·lícula de José Luis Cuerva, eh? Sí. Bueno, està basada en una novel·la de l'Alberto Méndez, ¿vale? És una adaptació d'aquesta novel·la. I els protagonistes són la Maribel Verdú, que fa genial. El Javier Càmera, també, que ho fa genial. I portava tota l'estona intentant recordar-me, i sí que ho he aconseguit, el Raúl Arevalo. Raúl Arevalo. Que fa d'aquell mossèn... Bueno, no, no és un mossèn encara, és un diàcono. És un diàcono. És un diàcono perquè encara no ha cantat misa. I, per tant, encara no és sacerdot. Mhm. I veus tota la menjada de coco que té aquesta persona. Dius, és que com podia ser bo aquella fe? No, allò que deia abans, aquesta fe. Com podia ser bo? Però si que no era bo per ningú. Qui vivia feliç? Qui vivia tranquil amb aquesta manera de pensar i amb aquesta manera de controlar la vida de la gent? Portava un recalentament, pobre senyor, ho sento, però és així, eh? És que el record ho has esperat, eh? Home, és que és molt rocambolesc, no? Perquè dius... ell torna al seminari torna al seminari si era molt jove per això per què els fiquen al seminari suposo que hi ha vocació hi ha totes aquestes coses també o perquè tocava per la família a veure el germà petit i no tenia l'herència o perquè era l'única manera o moltes vegades perquè era l'única manera pràcticament de poder seguir uns estudis llavors si després tenies vocació bé però moltes vegades acabaves ja allà, no? I aquest poca vocació. Aquest poc és poquíssima, perquè a més, és que és un cas molt especial, suposo que el novel·lista ja ho va fer expressament, clar, no? Diu, primer el van enviar a la guerra, a fer la guerra també, a la cràcia civil, el van treure d'allà, al seminari, i el van posar a fer la guerra, però a matar gent i a matar de tots, no? I després torna una altra vegada cap al seminari, a veure si acaba ja la carrera d'Anna Mossén. Ostres, és que és un personatge que per si, a més, atormentat, perquè està en contra de la seva voluntat de la natura, allò que dèiem abans, no? La natura. Deixa sortir la natura, joli. Bé, deixa sortir, però clar, per mig d'altres persones, no? Sempre diem que tots som lliures fins on... A veure, la nostra llibertat acaba, ja on comença la llibertat de l'altre, no? O sigui que això s'ha de respectar sempre, no?, aquest espai que has de tenir cadascú, no? Doncs, bueno, trobo que ho fa molt bé... Perquè el veus, a veure, i queda una mica ridícul fins i tot, no? Que suposo que és la intenció que aquest personatge resulti ridícul. Després Maribel Bardú està, Déu-n'hi-do, força continguda, fent de mamà, de mamà amb aquell nen tan maco, i una miqueta jugant aquella doble vida, no? Que dius, ostres, com poden amagar i com poden... Aquella situació, no? Que el marit, com que era perseguit pel règim, s'havia amagat, havien fet creure que havia mort, I en canvi estava ja amagat en una doble habitació que hi havia amb un fons fals d'aquest d'armari i tal. Com es veu que hi havia hagut més d'un cas, que després amb el temps els vam saber, no? Gent que els donaven per morts, no? Fins i tot a Pa Negra també surt un... Hi ha també el pare d'aquella nena, d'aquells nens que també està amagat una miqueta en aquelles golfes també, que és com una... Sí, sí, a Panegra. Clar, i moltíssima gent es va haver d'amagar a casa seva, o amb un soterrani, o on sigui, per salvar la vida. O una barraca al camp, vull dir... Sí, sí, sí, és una situació molt, molt, molt bèstia. Imaginem-vos, llavors, clar, l'atenció, la depressió, com estava el personatge de Javier Cámara, que és el pare d'aquest nen, no pots sortir al carrer, és que no pots fer res. A tots els efectes, estàs mort. Però estàs allà amagat a casa. Total, perquè és professor de literatura, no?, el típic, no? I bé, clar, després a sobre tenen l'assetjament d'aquest museu, d'aquest diàco, no?, cap a la Maria Belverdu, cap a la mare... I això ja es desenvolupa en una cosa molt bèstia també, molt dura. Recorda una miqueta la lengua de les mariposes, recorda una miqueta aquesta època, el bosque animado. Sí, va fer el bosque animado també. És interessant, és com bastant surrealista també l'home. Sí, la situació és una mica... Sí, sí, sí. Molt bé. Bé, i per últim el cel protector. Sí, en un moment, què tal? Bé, jo penso que lliga també amb la primera mort, perquè en definitiu és una parella, en aquest cas el punt d'arrencada no és precisament una davallada de salut, sí que ho és posteriorment, per part d'ella en aquest cas, i llavors va anar a la recerca del seu propi interior. Jo penso que Bertolucci fa una magnífica obra, bueno, vull dir magnífica en tots els sentits, perquè... El que fa, precisament, és fer coincidir les dues coses, oi? Vull dir que, a vegades, el fet de no trobar-te prou bé amb aquell que t'has compromès i no hi ha res que puguis justificar que no puguis estar d'acord, oi? Automàticament, doncs, bueno, fas alguna cosa, està clar, i fem un viatge a Orient a veure què trobem per allà. Contrasta d'una manera extraordinària amb la pel·lícula del David Lean, Passatge a l'Índia. Perquè allà sí que parla de màgia, parla de la màgia de determinats punts, diríem, tòpics del que és la cultura índia, en aquest cas, no? I llavors, doncs, aquí no. Aquí no hi ha res de tot això, perquè sempre es mouen en punts que no hi ha res de brillant, i això vol dir la vida quotidiana. Això em va semblar molt interessant. Bé, m'ha semblat, però comparar-la amb aquesta m'interessa molt més això. i en definitiva està al costat del seu estimat, fins que fa l'últim suspir amb la desesperació, al cap i a la fi. Això comporta, lògicament. I després, bé, vull dir, té una connexió amb la cultura del propi país, els hàbits, costums, que és una manera documental, també, d'ensenyar-nos determinades constants. Per mi, rodoníssima. Jo la tinc que recuperar. La vaig donar al seu moment, quan la van estrenar, i tinc un record... llunyà, més aviat. Més que considerar que és bo o que és dolenta, em va semblar potser... Jo crec que en aquella època, quan jo la vaig veure, per mi pecava una mica d'exotisme, no? Massa... Vull dir, potser pecava d'això. Però bé, aquelles nits al desert, amb aquelles estrelles, aquella lluna, no? Una miqueta així, però... Jo he pogut comprovar que no es fa... La història és potent. Però la història és potent, això recordo que era una història... Com comença, aquell amor, aquella passió, i després quan vas veient realment què hi havia darrere. La recuperaré i serem una miqueta més preglas amb el comentari. La fotografia és maca, és preciosa. Això està en les pel·lícules. Les pel·lícules tenim un avantatge, a no ser que es facin remexs que les superin, Podem sempre recuperar perquè està ben lent. I justament parlant de pel·lícules, hi ha un dels compositors de música del segle XX que més ha versionat el cinema, que és George Gershin, no? I estem escoltant de fons, perquè són aquí de fons a la Quiritecanagua, aquesta magnífica soprano, interpretant temes de George Gershin. té males des d'un americano en París i això que va sonant per aquí sota i bé, dir-ho perquè la gent ho sapiguem és que té una veu magnífica aquesta senyora s'ha d'escoltar tant en quant ens servirà el Jaume diu escoltem això, escoltem una estoneta No he dit això, no. Ah, no? Ah, ara. Ja deia, clar, però a vegades a mi se m'escapa... Ah, ja m'has de dir en antena. Digue'l, digue'l. Escoltàvem el Ronald, que s'escoltàvem el vídeo. Ah, vale, vale, vale. A Tony Ronald. A Tony Ronald, bueno, bueno. T'ha agradat això, eh? Vinga, doncs la setmana que ve et posarem música dels 70, vale? Vinga, va, i així farem una mica de festa. Ja perquè no hi entén, això, saps? Home, és un espectre de música. Que no, que no. Bueno, això, anem a coses divertides, que ja hem tingut avui bastant d'allonses, i parlem de la samarreta, Jaume. Jo hi porto una, eh? Mira, Blanca, amb una cosa així com amb rus per aquí, eh? Posada, veus? Potroc. Això no és una samarreta, això és una camiseta. Vaja, però no és el mateix. Mira, el diccionari inclou la camiseta i la samarreta. Diu que semblen sinònims, però no ho són. La camiseta la porta el fill. I tu no ets el fill, ja. No. Ja estic a primera fila. La porta el fill i és de barca, ajustada i sexy. I la samarreta la porta el pare. És del mercat. talla XL i li queda fatal. La de Felpa. Anem per parts. La que abriga que no veig com abriga. Anem per parts. La meva samarreta no és del mercat. Llavors jo porto samarreta. No, tu portes camiseta. La camiseta. Vull dir, em tinc, eh? I em mor d'orgull de posar-me-les, eh? Però aquesta en concret, no. Tampoc és de gran marca. I que em queda, em queda molt bé. No és un XL. Ah, que m'he picat amb això, eh? Pengem una foto a la web del programa. Jo em limito a dir el que diu el Vicenç Pagès Jordà, eh? Bueno, bueno, doncs li farem la bronca. O sigui, els nanos joves que porten la camiseta així per fora li diuen camiseta. Ah, no ho sabia, això? Jo pensava que era samarreta per sistema, eh? Diu, segueixo, i així anirem arreglant tot això, diu, la samarreta té dos problemes. Primer, El so vibrant al boalà, oi? Una mica dur per moltes oïdes, oi? Sí. Que jo porto samarreta. És que tothom portem segur aquests dies. Tu saps què està fent aquests dies? Porto una samarreta a sota. Segon, que deriva de la samarra. Ah, això sí que ho sabia, veus? Veus, això ho sabies. Sí, ho sabia, sí. Que és el gec sense mànigues, tots ho sabem, això. fet de pell llovella, que portaven els pastors tradicionals, i no precisament massa olorosos. No, clar. I aquí... També hi és això, aquí. Això ho diu. Llavors diu, en les lletres actuals, només ell, el senyor, ha localitzat una samarra als versos inicials de Pilar. Una de les cançons més conegudes de gossos. Que guapa estàs amb la teva samarra dels Rolling Stones. Em passaria hores, tardes, dies, nits, fent-te petons. Aquesta no la tinc de cançó, eh? No la sabiu, aquesta. No, no, no ho sabia. Una samarra de Rolling Stones. I sense mànig, imagina, em vanig allà... La mateixa paraula també apareix vinculada al desig, en l'últim conte del bestseller del col·lectiu Ofèlia Drax dedicat a l'erotisme. Deu pometes té el pomer. Treu-te també la samarra, moça, que farem domino. Jo que li demano i ja me la tens més conilla que el dia que va néixer. Bé, és una altra. Ui, això se lo tico fastiu, eh? Totalment, totalment. Això està aquí, eh? Sí, sí, sí. I després el Marlon Brando. Ah, clar. Bueno, això ja són paraules majors, eh? La samarreta d'en Marlon Brando a un tramvia, anomenat Desig, impressionant. Delia Cazan, a més a més. Delia Cazan, sí, sí, no? On s'estableixen per primera... No estava malament tampoc en samarreta, però clar, ja més jovenet. També hi ha una samarreta porall, però no tan bona. Sí, aquella samarreta blanca, amb la xupa aquella, amb la casadora de cuir negra. També el John Travolta gris, que anava en samarreta, negra, perquè era més rocabili, però també és un record. I les noies, que també portaven aquelles samarretes tan mones, tan senyadetes. Sí, sí. Recordem una mica aquesta seqüència del senyor... Diu, el Marlon Brand apareix en aquesta pel·lícula, com tu has molt ben dit, diu, amb una samarreta imperi neta i al mateix temps bruta. Eh? I amb t-shirt... Neta, però mateix, bruta. Bé, això ja és un galimatís que aquí. És una t-shirt. Sencera. Sencera i esparrecada, eh? Ai, mare. Bueno, bueno, bueno. Això d'acabar una miqueta aquest senyor suadet, eh? Dic jo. Home, millor la samaretta neta, eh? Sempre, sempre. Sempre, la samaretta neta. I els mitjons també, eh? Viu des d'aquell any... aquesta peça de roba, sobretot sense mànigues, s'ha portat fora de casa i a partir de Freddie Mercury també en concerts. Pel que fa a les dones, hi ha un abans i un després de la camiseta de tires de color bordeus que porta Virona Raider a Reality Bites. Un precedent llunyà seria la samarreta que era el Trink, que diu Jean Sever, que ha volgut la sofrer, també. Ah, sí. És veritat. Sí, senyor. Molta informació, no? Quina memòria, aquest senyor, eh? Sí, sí, sí. Ha fet una recopilació. I diu, i si algú troba que parlem d'una paraula poc viva, que llegeixi Passeos con mi madre, de Javier Pérez en Dújar, on s'explica que Samarreta és de les primeres paraules que van aprendre dels emigrants que arribaven a Barcelona. Mira, per on? A la pell cremada, potser. No me'n recordo aquelles pel·lícules que sortien. No me'n recordo gaire, tampoc. Les paletes que estaven tallant a l'obra ja amb aquella samarreta. Sí, bueno, és que si hagués de buscar samarretes diverses a moltes pel·lícules, o fins i tot a perros callejeros, no? Aquelles samarretes que anaven així tallades per aquí, pels ombros, que eren una mica així... Aixecades, no? Ah, sí, sí, aquella maniga. Mira, jo abans parlant de la brutícia, et diré que... Ara diré una bestiesa, eh? T'ha fet gràcia a les peixons abans? Sí, sí. És important, els mitjons nets. I també els calçotets. Ja t'he de dir-ho. I per això li passava, i encara no he dit els calçotets. Però mira, jo tenia un amic, un amic, un conegut a l'institut d'aquest de Sant Just, quan jo era jove, que sempre anava a l'estiu i bastant part de l'hivern o la tardor... amb samarreta d'aquestes que dic jo, sense aquí res. Socorro. Vull dir, amb la sovaquera oberta. Sense mànigues, sense mànigues. I li pregunten, però per què vas sempre amb aquestes samarretes? Jo, no, doncs perquè així em ventila, no? I clar, i jo com em dutxo a tant en quant, clar, penses, ja anem malament, no? Vull dir, feia amb la broma, vull dir, clar, però està vinculada a la samarreta. I portava la samarreta com a eina de ventilació. Vull dir, això és un altre plantejament, que tampoc ho podíem comentar. Però bueno, Jaume, dos minuts per comentar una cosa... I parlem, aquests 10 minuts que ens faltaran, per al temps que ordena les paraules. Què et sembla? Bé, bé. Comentar una cosa molt ràpida. Simplement perquè, el que diem, a vegades no tot han de ser llibres, i com el cas del Jaume tampoc ho és, llibres de ficció. S'ha de tractar llibres amb una miqueta d'assaig o un llibre que sigui més documental. De divulgació o de contingut científic. I sempre és bo recordar coses, no? Exacte, i jo crec que a vegades el món de la psicologia, el món de l'art, en aquest cas és el món de l'art, i és un llibre d'una senyora que ara dirà el nom, que se m'acaba de marxar el nom directament, de Sandra Baracli i Dario Tagliabue. Aquest senyor és molt important en el món de la història de l'art. Ha fet un llibre que es diu El Tretxento i en castellà ha estat el siglo XIV, perquè El Tretxento és el 1300. Aquí hi sumem un... Exacte. I és un dels segles potser més complexos en la història de l'art. Estem parlant del gòtic, per fer una pinçalada molt ràpida i que entendre'ns, i és de les pocs llibres que han ordenat el que serien les paraules importants, el que serien els llocs i els protagonistes. I això és molt important. És un segle molt variat, molt barrejat, molt difícil d'entendre a vegades, i val... aquests llibres serveixen per unir aquestes idees, perquè era molt diferent el gotic que es feia a Catalunya, el gotic que es feia a Praga, el gotic que es feia a París, el que es feia a Anglaterra, i això a qualsevol nivell, parlem d'arquitectura, de miniatura, de llibres, d'escultura, tot això, i això és molt important tenir-ho clar. A vegades és el que diem, la gent té nocions de les coses, és un llibre molt divulgatiu, és un llibre d'electa, i et serveix per situar-te en cada moment, en cada lloc i en quins són els personatges més importants. Evidentment, de personatges importants, potser no són coneguts per la gran majoria, però l'Ambrogio Lorenzetti, el Juan de Lieja, hi ha molta gent. El Giotto, que és més conegut, Simone Martini... gent molt interessant, que crec que la gent hauria de conèixer. Cautom se'n va a buscar sempre Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, a buscar el Renaixement... Home, les primeres figures. Però n'hi ha d'altres, el Giotto, a mi m'agrada molt, d'aquesta època. Però és que no seria res Leonardo da Vinci sense Giotto. Parlem, clar. És a dir, la base està aquí, justament, el 300, perquè el 400, el 1400, és quan arriben aquests grans pintors, i després el 1500 hi ha, evidentment. Però, clar, Això van aprendre la perspectiva, la coloració i tal. Ve d'aquí, no? I el que podem contemplar a Florència o a part de Roma és que ve d'aquest període, al segle XIII, XIV. I això, no, clar, jo d'això crec que s'ha d'aprendre. I crec que ens hem d'anar també al segle XIV a investigar una miqueta, no? I la gent que tingui una mica de gust per saber quin és l'art que es feia... que entri, que agafi aquest llibre, que se'l miri, a més està a una biblioteca pública, que pot trobar, a la Desplugues en concret, i per tant disfrutar d'un llibre divulgatiu amb moltes fotografies, que ajuden moltíssim a explicar el que és visualment aquella època, i crec que val la pena. Torna a dir, sisplau, el títol, Xesco. Es diu El siglo XIV. Més fàcil, l'aigua. Vull dir que no té cap misteri. Jaume, vinga, explica'ns. El temps que ordenen les paraules. Aquest és un llibre que he llegit últimament, recomanat expressament, de Josep Maria Ferrer i Martí. Ell és psiquiatra i és de Verges i és jueu. Jo penso que això ho heu de tenir molt clar, perquè probablement no ho esmentaré amb els tres o quatre paràgrafs que he tirat d'una manera específica i que se sent molt orgullós de les dues coses. de verges, de llac, de tot el que es mou allà, ja veureu que la dansa de la mort, em sembla que es diu, no? Sí, la dansa de la mort. Això mateix. A la Setmana Santa la fan. Un dels paràgrafs que he triat, precisament, jo trobo que és molt interessant perquè té a veure amb Catalunya, no? I ella agafa com a text en el professor Vicenç Vives, el mestre deia que la principal característica de Catalunya és la voluntat de ser. I hi ha, per sort, una cadena generacional que va treballant per augmentar aquesta voluntat de ser. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit, un esperit que hi ha hagut moments en què s'ha empobrit i ha patit moltíssim. Llavors jo penso que en aquest cas, almenys a mi, el que em dona com a valor absolut és això, no? Vull dir, aquest tarannà, aquest gran trajecte que ha fet Catalunya amb tot un seguit d'inconvenients, no? I ell ho retrata d'una manera senzillíssima, no? La qual, doncs, tot dubte, doncs, jo penso que desapareix, no? I automàticament, tu, a una mesura, la que sigui, doncs, entraràs en el coneixement d'una cosa que semblaria que hi ha altres, eh?, que, doncs, que hi posen molts inconvenients. Llavors, n'hi ha un altre tros que també m'agrada molt, perquè té a veure, doncs, amb els jueus de verges, precisament, no? Llavors, espera, que t'ha començat abans. Espera, espera, ho tinc aquí molt maco. És que, de fet, és com bastant curt, oi?, els trossos que he triat, i llavors, doncs, m'ha semblat interessant. Diu, els jueus són càlids entre ells, generosos en l'amistat, i tolerants en la decidència, excepte quan el llindar de la paciència és superat per manifestacions pròpies de la pompositat i l'arrogància narcisistes. Partidaris tant de la realitat imaginable com de la sensorial, el seu gust per la varietat i la curiositat impenitent fa possible que no se'ls trenqui mai la il·lusió. M'ha semblat també molt interessant. Esclar, si això ho ubiquem en determinats punts del planeta actualment, doncs semblaria que hi ha uns grans contrastos, no? Però em sembla molt interessant una cosa també prou elemental, no? Vull dir, com si... amb la pretensió de destacar algunes virtuts. Hi ha patiment històric que han tingut els jueus, que han tingut un patiment històric terrorífic. Avui he vist precisament un bon tros del mercader de Venècia. De Venècia. A totes les ciutats han estat expulsats, a Barcelona van ser expulsats, justament al 1300 i escaig, parlant justament del 300. Quan la comunitat començava a tenir un pes econòmic, sobretot econòmic i polític, era quan ja... No oblidem que la primera part de la Generalitat, el primer edifici de la Generalitat, era una part de la zona jueva. Allà està el Call Major. No oblidem mai això. Passa jo també. Girona, no? Granada. Molt bé. Jo penso que el que calia també, ja que és de verges, i en parla molt de verges, doncs la dansa de la mort no ha estat mai un referent especial en els meus contrapunts de nostàlgies vergeliana. Vergelitanes, perdó. Vergelitanes, sí. Però sí, és un dels meus orgulls i ha deixat una empremta que se'n cuiden prou de fixar els aliens que, en assabentar-se dels nostres orígens, ens encotillen amb l'inevitable frase Ah, sí, verges, enllac i la dansa de l'amor, la qual cosa ens situa en el mapa immediatament, no? Podria seguir, perquè hi ha moltes... I també Lluís Llach, no? Lluís Llach, com ja l'he dit. Ah, perdó. Lluís Llach i l'edat serà l'amor. Bé, llavors, per què m'interessat? Doncs perquè penso que, no sé, que és una manera d'escriure que ens posa en contacte amb una persona, en principi, que com a psiquiatre coneix molt bé el Taranà Humà i les seves problemàtiques, i té una capacitat de fer com una mena de discurs poètic, en general, i de ressaltar tot un seguit de virtuts, probablement amb una constant que, sobretot la meva filla m'ho ha dit més d'una vegada, diu, tu és com si visquessis en l'època de la il·lustració. Ja saps que no és la realitat el que dius i el per què fas les coses. però tu creus tu mateix. Jo penso que aquest senyor també fa això concretament. I em sembla genial, no? Vull dir, he lligat una cosa amb l'altra. No, no, realment... Una mica? Llavors, el llibre el que fa és una... No és ben bé de psiquiatria, el llibre. No, hi ha un altre apartat que em sap molt de greu. És una curiositat que aquest senyor sigui casualment... Aquí, aquí, aquí també. Aquest també és molt interessant, aquest trosset. No sé si l'he marcat, aquest, perquè... Però aquest parla precisament història de dones, un jardí obert. I llavors parla precisament que ella sempre... O sigui, la dona sempre ha estat aquí, conquerint o volem conquerir aquesta llibertat que, en definitiva, com a ésser humà, la identifica com a persona, com a ésser humà, no? I llavors ho fa, doncs, perfectament. No sé si trobaré... la frase, però jo trobo que... Però Jaume, parla de la dona jueva o de la dona en general? Aquí ja parla de verges. Vull dir, ja parla, sí, jo crec que ell parla de l'orgull jueu. De les dones de verges. Sí, de les dones d'allà. Però, a veure, penso que això és, vaja, és extrapolable totes les dones en general. Tot això és a Empordà, i que sí? Sí. Com tant la tramuntarà. Ho dic perquè... No, no passa res, que això és un tòpic. Però te'l puc deixar i mires a veure què et sembla. Perquè jo també he escoltat persones que m'han dit que és una mica carrinclò, això. Jo la veritat no vull trobar. No, a veure, és el que diem. Jo crec que a l'abast d'un llibre és segons l'interès que tingui cadascú. Vull dir, coses que són molt elementals o coses que realment molta gent no llegiria mai i després és magnífic. Parlem justament, Rosa... La setmana que ve, si podem, de Victus, no? Sí. I l'hem llegit bastants d'aquí. Jo ja l'he acabat, eh? Molta gent, jo sé que una persona que li ha encantat, jo m'estic plantejant deixar-lo. La Rosa l'ha acabat i... Jo l'he acabat, jo soc constant. Hi ha llibres que no he aconseguit acabar-ho, però no aquest sí. No, no, jo l'acabaré, però potser l'acabaré d'una manera... Sí. A veure, és fàcil llegir. És a més, és agradable, vull dir, redacta molt bé en castellà l'Albert Sánchez Pinyol. Sí, m'ha sorprès. No, no, ho fa molt bé. A veure, que en català té un domini impressionant de la llengua, no? Sí. En castellà també. Però, clar, és que no entens el perquè tanta història, tanta prèvia, tanta prèvia, no? Del tema dels enginyers. Per arribar i tal. La formació dels enginyers, les dues corrents que n'hi havia, no sé què. Per arribar a això, no? A aquesta conclusió. A l'11 de setembre del 1714. Jo aquesta part li trobo, la primera part, molt d'interès, però no aplicada a aquest llibre. És a dir, aquest interès inicial estaria bé aplicat per un altre llibre. Passa que anava per un altre de rotero. M'entens? Per això aquest principi, no? Però ve que no. Que després el que dius, que se'n va directament al punt històric, I amb aquesta línia... Sí, i una mica també perquè es vegi que va intervenir gent de diferents orígens, des de castellans, com era el Villarroel, el comandant cap de Barcelona en aquell moment. Que jo no crec que fos tant, tant, tant. No sé. A veure, se suposa que s'ha documentat bé. Teoricament sí, però... A veure, hi ha personatges que són inventats, però la majoria són personatges reals, són personatges històrics. Històrics. I ell s'ha documentat llegint moltes coses cròniques, llegint molta bibliografia de l'època. No ho sé, m'agradaria saber exactament on s'ha documentat el 100%, perquè jo crec que a vegades... Oh, el convidem. El convidem, a veure. I tant que sí. Molt bé, doncs Rosa, Jaume, s'ha acabat el temps, com sempre. Molt bé. Veieu com sembla tenim coses a parlar? Sí, és que sempre ens falta. Si és que, mare meva, res, ens falten 10 segons. Com sempre, un gust. I a partir d'aquí, doncs, es veiem el dissabte que ve. Jo no sé ni en què dia estic ja. No, el saps. Si avui és nou, compta set dies més. Això mateix. Adéu-siau. Adéu-siau.