Art a Montserrat i MAPFRE, Mozart vs Haydn (OBC), teatre sobre l’Alzheimer, thriller nòrdic i cinema: Villa Touma, Viaje a Sils Maria i Her

Bona nit, ràdio que es veu, veu-me avui. Bona nit, ràdio. Bona nit, ràdio que es diu en castellà, de grans crítics i de grans coneixedors del món de la cultura, com són la Rosa Alcalá, què tal, com estem? Hola, molt bé, bona tarda, què tal? Bona tarda, i el Jaume Vidal, quina presentació, a vosaltres dos esteu també immilorables. Perquè puguem saltar hem de baixar el llistó, si no, no. Exactament, no? I el Jaume Vidal, que és el que diem, que també, que, bueno, és el que es diu en castellà, és perro viejo en esto, eh? Això sí, però precisament, eh? En l'experiència, en l'experiència. Precisament perquè ens vell ja no saltes, saps? No, és una dita, eh, això, castellana i tal, no? Molt bé, avui es falta el David i la Lourdes també, que de què aviat s'incorporarà, i al que us parla el Xesco Ramos, que, com sempre, doncs està aquí al darrere de la peixera, intentant, doncs, que aquest aparell funcioni el millor possible. I bé, doncs, el que farem serà, com sempre, recordar en forma de sumari molt ràpid, el que avui, doncs, podeu escoltar. Per un costat parlarem moltíssim avui del món de l'art, que sempre és d'aquests temes que queda una miqueta amb un segon costat, perquè, bueno, perquè a vegades la manca de temps no es deixa, i, doncs, veurem, parlarem del Museu de Montserrat, el renovat Museu de Montserrat, que es veu que l'han tocat quatre cosetes, i parlarem de l'exposició temporal, de Ramon Calzina. També ens quedarem aquí a Sant Just, a l'exposició de Can Ginestà, que també us ho explicarà el Jaume, i també us parlarem d'una exposició a la nova Fundació Màfria, antiga Fundació Gòdia, que és el Triomf del Color, una exposició petita, però sorprenent, gairebé introbable a Barcelona, aquest tipus de quadre. La Rosa es parlarà de música, Mozart versus Haydn, aquesta baralla musical, a veure com sortirà aquest assalt. I també parlarem de literatura, d'una trilogia molt complexa, que aquí el Jaume potser m'haurà de fer un cop demà, que es diu Persona, Trauma i Catarsis. Els títols ja diuen bastant en si mateix, i per tant és una cosa bastant profunda i complexa. Què dius, que jo t'haig de què? Sí, fer-me un cop demà, que ja sabem que tu és expertíssim en temes de salut mental, i aquí entrem en aquest joc, una miqueta en aquesta línia. Teatre, Rosa, André i Dorín, el Poliorama, que és una obra que ja ha passat, però que la Rosa es vol comentar. Sí, sí, perquè val la pena. Si s'estan fent bolos, si s'estan fent gira, és el millor per algun teatre, val la pena tenir-lo en compte. Molt bé. I de cinema veurem una novetat, escolta una novetat, vull dir, del Jaume Villatouma, que hem dit, que és això. Sí, sí, es va estrenar aquest divendres. I dos grans pel·lícules, amb el decurs d'aquests últims dos anys, que és Viaje a Silsmaria i Her, que també té molta teca per parlar-te, una com l'altra. Sí, són potents. Un dia profund, eh? Em sembla que avui tocarem allò al cel, entre cometes. Ja estem més ficats a l'hivern, amb aquest horari ja que tenim, aquests dies ja. I perquè la cosa no sigui tan així, doncs teníem el Paulo Alborán, que l'hem recuperat amb el seu primer disc, perquè ha estat aquests dies a Barcelona triomfant. Aquest nano és molt... Sí, sí, es veu que, bueno, va haver de repetir concert, fins i tot. Sí, exacte. Estava previst que actuar... Bé, primer la gira la va començar aquí a Barcelona, després la va fer per tot Espanya i l'acabar d'aquí a Barcelona, però amb dos dies d'actuació, perquè, bueno, és que amplia l'estadi i s'acabaven de seguir de les entrades. És que aquest senyor, és que dels millors... És una descoberta, eh? És una... Dels millors que canten, se canten en directe. Sí. És que té un directe, a part de molt bo, jo, no? Perquè jo he vist algun concert... Avui, justament aquesta nit, em sembla, Rosa, molt tard, si ho pots gravar o buscar por ahí, després de la voz que fan a Telecinco, a les 12 i mitja, fan el concert de Paulo Alborán. Ah, mira. Tim Camsé la que va fer a Madrid o alguna cosa així. Ja ho dic perquè, bueno, de ben segur que és interessant. Sí, sí, sí, val molt la pena. No hi he estat, però m'ho han explicat, m'ho han explicat. Doncs el tindrem de fons, eh? Escoltarem després alguna cançoneta en concret, a veure què tal, no? Sí, sí, sí. I bé, doncs també escoltarem altres coses per aquí. Molt delicios. Sí, sí, val la pena. Fantàstic, Jaume, al Museu de Montserrat. Ui. Que es veu cada unidor el que hi ha. Doncs el que he vist amb la llista, tela, eh? Sí, sí, sí, hi ha quadres de... Bueno, t'hi pots passar un parell d'hores la mar de tranquil. Jo cada vegada que pujo a Montserrat, que acostuma a ser un cop l'any, tot i que algun any potser no, la veritat és que m'agrada entrar en el món de l'art, no? Llavors, des de Picasso, Dalí, Caravaggio. Caravaggio és impressionant. Sí, és magnífic. L'avi, l'avi pescador, és sol, et quedes així com d'allò. Bé, n'hi ha una pila de gas, Pissarro, suposo que tots els coneixes, amb ell, Rossinyol, fins i tot, Mir, Fortuny, vaja, vull dir una cosa completa. Però paral·lelament al fet de gaudir de l'art aquell reconegut, aquell que ja saps que t'agradarà i que lògicament tens altra vegada ganes, com amb una bona pel·lícula que també tens ganes de veure l'altra vegada, clar. Doncs llavors vas i entres en aquest museu, no? I paral·lelament, doncs sempre hi ha una altra exposició, que no és perquè sigui molt moderna, perquè he pogut saber que el senyor Calzina, amb el títol de remembrança, doncs no és precisament que hagi nascut i que visqui, vull dir, va néixer el 1901, i, vaja, vull dir que és un senyor que porta molts anys, a partir de 13 anys, doncs va començar a pintar. Ell va néixer a Barcelona, però va anar a viure molt a prop de Montserrat, amb un poblet per allà al costat. Em sembla que és Sant Cristóbal o així. No, jo tampoc, vull dir, quan ho he llegit... No ho sé, no n'hi ha sentit, no. No ho sé, no sé quin és aquest poblet, no? Tot el que és un senyor que ha fet coses com de tota mena, no? Vull dir, saps? Una cosa, agafes el ventall amb un quadre que tinc aquí davant i veurem, per exemple, des de blanc i negre, amb una estufa d'aquestes de llenya, després, paral·lelament, tenim també, doncs aquí una mena de maquinària que tindrà a veure perquè són aixetes, això. Doncs, no sé, vull dir, fins i tot podies pensar en l'atòmic, però no, perquè, esclar, a l'època no correspon, no? Sí, no corresponria, no? I llavors tenim aquí aquesta avi, que també està ben embocallat de coses, de coses, d'objectes, no? I paral·lelament, doncs, bé, vull dir, això estaríem gairebé pensant en Pixar, no? Vull dir, aquesta mena de treball, eh? Que no és, ni molt menys, com el dibuix, és artesanal, això, tot plegat, no? I després el goig per les cadires, les taules, i també aquests retrats, no? Un a la neu, perquè, no sé qui m'ho deia, no fa gaire, diu, es va arribar a tal finés, amb la qüestió d'art, que fins i tot semblaven fotografies, no? El que acabàvem fent. I a Montserrat això ho podeu gaudir d'una manera total, no? Amb els pintors més clàssics, eh? Vull dir, i llavors, doncs, la veritat és que va ser tot una joia. Un parell d'hores, la meva estimada Teresa, com sabeu molt bé, em va dir, m'has abandonat, dic, tu m'has abandonat. Això no t'ho podries perdre, això s'ha de venir. Quan es ve a Montserrat ja havíem fet la caminada, ara tocava enriquir-te de l'art, no? I, va, tenia aquesta petita conversa i va quedar conforma, conforma. Total, que molt bé, eh? Clar que sí. Gaudiu de Montserrat quan aneu, no tot és qüestió d'anar a comprar la ratafia o el que tenen allà. No sé qui ho deia, també. Ostres, ara fa que no he pujat a Montserrat. Jo també, jo deu fer com... 3 o 4 anys, eh? Ui, jo més, jo més. Escolta, tu, amb un expert com tu, anem a gaudir de tota aquesta colla que he esmentat i els que queden, no? Doncs mira, l'any que ve podem fer una sortida a Montserrat, que se n'ha de fer sortides aquí, nosaltres, no? Fem sortida a Montserrat, veiem, escoltem a Virulai, comprem la ratafia i anem a veure el museu. I anem a veure el museu. Clar que sí. Estarem tot el dia. Clar que sí. M'agrada molt Fortuny, també. És que Fortuny és magnífic. La Maria Fortuny és deliciós. Sí, sí, sí. És que és un descobriment. Amb Mir, també, amb la de Camarassa. Amb la de Camarassa. En fi, ni has mentat, així uns quants. Perfecte. Molt bé. Una cosa impressionant. És un museu que molta gent, home, la gent d'aquí ho coneixem, no? Però que molta gent que ve de turista i tal se'n va a Montserrat a veure, però és que si les muntanyetes i a veure la història aquesta, no? Que ja és una obra d'art, no hi ha dubte. Bé, que és graciós, no? Bé, que a nivell natural és el que diem, no? Bé, que també la natura també es pot considerar, no? Que el paper de natura, bueno, a la fi i a cap, és el que deia Gaudí, no? Que traiem l'art de les formes de la natura. Per tant, això és una cosa que prové, no? Però que bàsicament molta gent ignora que hi ha aquest museu o sí que li fan la promoció per pensar que hi ha de ser un museu de coses, de pintures religioses. Que també. Sí, que també. Però té un fons al Museu de Montserrat que diu Estela, eh? Està reconegut allà. i tal, però pots Gaudí. També allò també és... El que imagino que no veurem seran nusos. Sí, clar que n'hi ha. N'hi ha, també? És que no me'n recordo. Sobretot a nivell d'escultura, tu. Sí? A nivell d'escultura és més acceptable. Jo em vaig quedar amb la nena de la trena, també. No sé si la... Suposo que sí, que la coneixes. Sí. Vale, això és el Llimona. El Llimona, oi que sí? Vale, vale, vale. El Llimona va aclarar en balla, però bueno, per aquí van els tiros. Vale. Ostres, pues... És impressionant, eh? La nena de la trena. Tinc que tornar, eh? Tinc que tornar, no me'n recordo, eh? És que n'hi ha dues, a més a més. Vull dir, que n'hi ha dues, una a costat de l'altra, i és com... No és pintura, és d'això, és escultura, eh? Escultura, val. Però... Oh, quina sensació més agradable. I després em vaig quedar amb un, amb una, que era com gitana, però carai, tu, quina cosa, però no me'n recordo qui la va pintar, no me'n recordo, eh? Vull dir, diria mentida, però saps aquella cara tant, la nena burgesa total, que està completament identificada amb el seu rol, i la veus, per exemple, allà asseguda en una butaca, i que llegeix un llibre, aquella serenor, aquella tranquil·litat. També és que, i és tot, és que és un ventall enorme d'autèntiques meravelles creatives que, en fi, molt bé. Adéu-n'hi-do. Xinga. Molt xulida. Més coses. Molt xulida. Per exemple, el que dèiem, d'aquí, no? O agafa la... O sigui... El que farem una cosa, si et sembla, Rosa, ara parlarem del Triomf del Color, aquesta exposició, però si et sembla bé, comenta-nos-ho de l'OBC, Mozart vs Haydn, que mentre busco el tríptic, l'he perdut. Bàsicament és això. Ah, vale, però l'estàs buscant. Clar, l'estic buscant. Llavors, ens ho comentes i ara parlarem de... Molt bé, però jo mentre comento el concert que s'ha fet el cap de setmana passat a l'Auditori, és l'OBC, l'Orquestra de Barcelona, l'Estat de Barcelona, que, bueno, ja té la seua a l'Auditori. Aquesta vegada hi havia un... un director convidat, que es diu Jan Willem de Friam, és... Bueno, ell és austríac, vale, i no és la primera vegada que veia, havia vingut alguna altra vegada i tornarà a venir durant aquesta temporada. Ara tenim de director aquest senyor japonès, però, bueno, sempre hi ha algun director convidat. Bé, doncs, el concert es diu Mozart-Besur Haydn. Haydn. Sí. Haydn. Vale. I, bueno, és una miqueta, són tres peces, dues de Mozart, la primera part del concert, i l'altra és de Haydn. Una miqueta, doncs, bueno, per veure les semblances o les diferències que poden haver-hi entre tots dos en aquestes peces en concret, no? La primera és molt curteta perquè és la introducció de l'òpera Les Nostres de Figaro. Ells havien estat contemporanis perquè tots dos eren, van coincidir durant uns anys. Penseu que un va morir, el Mozart va morir en 1791, a Viena, i a Haydn també va morir a Viena, en 1869, o sigui, 9-9-18 anys després. O sigui, que sí que van coincidir. Jo crec que sí que van coincidir i segurament es coneixien. Seguríssim. Jo ja no ho he buscat. Doncs, bueno, Les Nostres de Figaro té molta força, a més, és superconeguda, la tens aquí, la tens gravada. No, no, no, no, no, és que la música no sonava de fons. Vale. Digues, digues. Doncs, amb molta força, és molt maca. I a més, com que hi ha el tema que eren unes noces que eren, bueno, a veure, prohibides, sí, perquè no els havien prohibit que es casessin. Doncs, veus com el contrabaix, per exemple, fa una miqueta la petulància del tot poder als conte, no? Que és que està dient, jo mano aquí i no deixo que ningú faci la seva voluntat, sinó el que jo digui. Doncs, aquesta petulància, no?, d'aquest conte, diu que es veuen en les arrogances sancions als baixos. Ah. Sí, molt bé, molt bé. I després, llavors, l'altre és un concert per a piano i orquestra, el número nou, amb mi, bemoll, major, que és el que li és conegut també com a genom, o sigui, jove home, o major. Jove home, sí. Sí. Però, de fet, és el cognom d'una pianista que va venir a Salzburg, va passar pel Salzburg, i en 1777, imagineu-vos, és la mademoiselle Genome, de cognom, ella era molt reconeguda, és una pianista molt reconeguda, i llavors, clar, a Mozart li va dedicar aquest concert, que segurament ja el tenia escrit, d'acord? Però li va dedicar expressament. I és a partir d'aquí que es va fer molt famós també aquest concert. És un concert de petita, quasi, no, mano de cambra, perquè hi ha més instruments, però és només corda, només corda, i només són pianos, ai, perdó, pianos, clar, hi ha un piano, no?, que és el solista, però n'hi ha els violins, els violonxers, els baixos, els contrabaixos, i només hi ha cinc instruments de vent, cinc només, sí. Dues trompes, dos clarinets i un fagot. Per això, clar, el so és com molt, és molt suau, és molt melodiós, eh? És molt, molt, molt, és molt maco, és molt, molt agradable. El pianista, una passada, es diu Christian Besuidenhout, és de Sud-Àfrica, és un nano que és molt jove, va néixer a Sud-Àfrica, ha passat per moltíssims, bueno, va néixer el 79, el 1979, eh? D'on i do. És jove. Allà, bueno, ells van començar els estudis a Austràlia, i després, pel que veig aquí a la biografia, bueno, ha actuat per tot arreu, eh? Aquí a Europa també s'ha continuat formant i ha actuat per moltes orquestres, eh? Des d'Alemanya, a Friburg, a, jo què sé, a Clàssic, a tot arreu, a Barís també ha estat, aquí a Barcelona, bueno, doncs una delícia, una delícia aquest pianista, d'acord? Doncs bé, això eren les dues obres que es van interpretar de Mozart, ja et dic, tot molt melodiós, molt harmònic, i després, amb Haydn, clar, Haydn ja comença tot el ritme, és molt ritme, és com em deia, al meu costat, és més canyero, i jo, ua, sí, tant que és més canyero, o, si més no, aquesta obra que es va triar, que és la Sinfonia, la número 103, amb mi bemoll major, també, o sigui, les dues són amb mi bemoll les dues obres, amb mi bemoll major, aquesta és la Pau Kim Weaver, aquestes coses costen una mica de pronunciar. Sí, de pronunciar, sí, sí. En quatre temps, aquí sí que actua, on actua, toca l'orquestra, molta corda, més corda encara, i aquí ja n'hi ha dotze instruments de vent, i ja hi ha una percussió també, que són els cymbals, que llavors aquí això té més força, és més ballable, té més ritme... Això ho explicaré després una miqueta. És una... sí, sí, jo ho explico així, d'aquesta manera, no? No, no, que una mica el motiu, el canvi d'estil, que és Haydn. El canvi d'estil, sí, sí. D'acordi, és a dir, que és una música com més ballable, recorda molt el vals, el ritme de vals, i el tercer temps és el menuet, i el minuet és una delícia, és una delícia, és preciós. I, bàsicament, és això, aquestes dues peces d'aquests dos contemporanis. A veure, Mozart, en teoria... Vinga. Vaja, no sé, jo ho tinc una mica entès, també, no? Vull dir que Mozart va ser l'últim gran representant de la música barroca, no? A partir d'aquí, clar, les seves formes de tocar, les seves maneres, les seves nocturns i tal, no? Hi ha tota una sèrie d'elements vinculats, bé, que és un geni, i aquest geni i la seva personalitat d'una manera molt clara, no? Però eren aquells dobles acords, aquells elements, no?, que quan tu escoltes sembla que hi hagi unes repeticions, uns vibratos, no?, un piripiri-piri-piri-piri-piri, un piano que constantment, vull dir, és com molt recarregat, com és el propi barroc. Però Haydn, encara que vivia aquest període, va entrar en un període que és el període més del romanticisme, és aquest període musical, no? Llavors, a partir d'aquí, les formes no són tan recarregades, i a vegades és necessari ampliar amb vent i amb percussió, perquè depèn de quines ores de Haydn ja són molt més espectaculars, perquè entrem el romanticisme, la foscor, els sentiments, els estats de l'ànima, tot això és el romanticisme. Llavors, l'esclat, de tant en quant, d'aquests elements, i també, per un altre costat, el que és la profunditat o el que seria la intimitat, per un altre, és el que Haydn representa. Per el que dius, un manuet deliciós, no?, el que diem. Sí. Segur, no sé, no m'equivoco, alguna d'aquestes parts serien vibrants, imagino, no? Sí, sí, sí, clar, l'Andante Piu, i al final que també és un alegro con espíritu. Vale, i llavors, imaginaos quan aquí sortirien els timbals. Clar, llavors els timbals, exacte. Per això intervé la percussió. Que això no és tan habitual amb Mozart. I amb més vent, 12 instruments de vent, que també et dona més força. Clar, és que Mozart no és tant percussionista. Era més per encarregat. Perquè és més galant, és més galant, Mozart. Sí, i també perquè, clar, no hem d'oblidar que treballaven per encarregat. La majoria d'obres eren per encarregat. Exacte, senyora. I llavors les havien de fer seguint el gust de l'època. I el que sabia que triunfaria, clar, els seus patrons... Clar, clar, clar, són diferents. Els encarregaven les obres d'una determinada manera, no? Fins que ja ells, en aquest cas sobretot Haydn, doncs ja va començar a fer experiments i anar amb una música més pròpia, més personal, no? Exacte. Un seguidor de Haydn, saps qui era? Els ducs d'Alba, però els ducs d'Alba de l'època. Ah, vale. El diguem, perquè avui justament l'estàvem comentant, a Can Ginestà, no? A la transcendent, el ducs d'Alba, que hi ha un quadre que surt el duc d'Alba, que té, ha recolzat un piano i al costat una viola, i a la mà té una partitura de Haydn. I és una obra de l'any 1795, per tant, és una persona que està admirant a un músic contemporani. Clar. Com ara nosaltres admirem a Paula Alborán, no? Per dir que se m'anera, clar. Sí, exacte. Per tant, era un aristòcrata que era molt modern, perquè estava admirant a un músic contemporani del món del mateix. No estava agafant un Bach o un Beethoven. Això volia dir tenir cultura, eh? Exacte. Perquè estem parlant de la cultura, del període il·lustrat d'aquell període. La cultura actual, que sempre té més mèrit, no? Arriba a conèixer el que s'està fent i arribar a valorar el que s'està fent en el teu temps. Exacte. És que aquell període, justament, era el moment del famós despotisme il·lustrat. És a dir, es mantenia la línia absolutista, però en canvi estava de moda ser culta. Carles III era molt culta, no ho videm. I estava el Gaspar Melchor de Jovellanos, que era una persona cultíssima. No, el rei ara no. No, clar. La Maria José Pimentel, per exemple, no? Aquesta dona que era la primera literata gairebé, que va sortir a gran nivell a nivell de Madrid, no? Que es movia pels cercles literaris de Madrid, que això era com un escàndol, però ella era diferent. Tot això és molt interessant, no? I és aquest període on esclata aquest moment del romanticisme. I per això Haydn encabeix molt bé, no? Perquè té una altra forma, tu ho has dit, no? És diferent. Mozart i Haydn s'han de la mateixa època, oi que sí? És diferent. És una altra cosa, perquè Haydn és més modernet. Sí, a més era més lletxe, ell havia viatjat també més... Ah, això mateix. Sí, es nota aquesta impregnació. O sigui, que Mozart era clàssic. Bueno, era un magnífic... És com comparar... És que, clar, Mozart és com Beethoven i és com Bach. Són aquests tres que han marcat moltíssim els períodes, però no perquè siguin clàssics en si mateixos, sinó perquè van ser en la seva època trencadors, però, en canvi, clar, quan compares amb el que ve després, clar, queda una mica anquilosat, no? Això és el que passa, no? És com si compares Haydn, jo què sé, amb Stravinsky. Clar, és igual de meravellós un que l'altre, però Stravinsky és una altra història, clar. Per dir, eh? Vull dir, menys de buscar un que fa poc hem parlat, no? L'Ocell de Foc i tot això que hem parlat l'altre dia, no? Sí, sí. Bueno, però molt bé, molt bé, molt bé. Aquesta comparativa és maca, eh? És molt deliciós que dic anar a l'auditoria a sentir aquests concerts. Molt bé. Doncs seguim parlant d'art, i ara sí que he trobat el díptic, perquè vaig haver perdut i tal, i això. Jaume, tu vives comentar... Explica'ns això de que ens hi n'està, que ens hi ha quedat penjat. Sí, sí. És fàcil. És un col·lectiu. Aquest col·lectiu es diu Tarlatana, i hi ha noms tan... Suposo que pot ser fins i tot coneguts per vosaltres, no? La Gina Vidosa, Cristina Pérez, Masil Escofet, eh? I llavors Montse Fink, Chantal Ferraxi, la Marta Balada, en fi, en definitiva, un col·lectiu. Sí, no els anomeno tots, eh? Bé, la veritat és que hi ha hagut alguna cosa que m'ha agradat molt, molt, precisament perquè a vegades tenim com a concepte que l'art és allò de dir, vinga, un quadre ben harmonitzat, ben fet, que expressi i tal, però a vegades és senzillament l'espai i una llum ben posada que fa lluir l'espai, no per dir-ho d'una manera. Sí, sí, exacte. És que és això també, no? El punt de referència. És aquest punt de presentació també com va. O sigui, hi ha hagut algun aspecte que diries, aquí no acabo de veure massa, que és com una mena d'abstracció d'una fórmula la qual amb fusta, doncs, la seccionen, eh? Vull dir, fan com una disacció i llavors la posen i a veure què et suggereix. Diu, home, sí, bé, però no acabo d'entrar. Aquest tema amb aquest art del segle XXI que es diu la transvanguardia. Això és anar més enllà de la vanguardia, no? I que tu t'has de fer la pel·lícula, vull dir que... Això mateix. Doncs llavors, bueno, però de tota manera, jo penso que és molt important. Jo la segueixo gairebé totes les exposicions. Aquí, al celler de Can Genestà, fan exposicions magnífiques, eh? Vull dir, que val la pena recuperar-les. Molt bé, molt bé. I a la fi i a cap, vull dir, és una exposició que són tres sales, tampoc és una gran sala, però que són coses, vull dir, a Sant Just tenim uns artistes magnífics, eh? Vull dir, des de la Carme Navarra Pruna, passant per la pròpia Carme Malaret, però hi ha molta gent, no? Hi ha aquest que s'ha esmentat, a la Ciel també. A la Ciel és un dels professors d'aquí també que s'ha apuntat ara, doncs, al taller de les plàstiques, no? Per tant, tenim una bona base, eh? Vull dir, bueno... Mira, ja he dit el què, eh? Vull dir, i he rebut tres sensacions, i dic, uita, aquest llum, i allò, que m'he apartat, i llavors dic, ostres, tu, com llueix, és com si, no sé, com sempre estessis a mar, no? Sí, sí, sí, que hi ha una percepció. El llum aquell li dona el punt. Molt bé, molt bé, fantàstic. Perfecte. Doncs, genial. Doncs, seguim, avui hem dit que parlarem bastant d'art, ja a partir d'ara sí que he començat a parlar de teatre i cinema, però abans d'arribar al moment central, que escoltarem una peça del Palo Alborán que es diu Solamente tú. Ai, que m'agrada això. T'agrada això, Solamente tú, del Palo Alborán? M'agrada el que diu. Ah, ah, vale. Potser perquè a vegades et situes així de petit i quan t'esmentaves... És tan poètic. Clar, clar, clar, no, no, escolta. Mare meva, ei, si ens vols llegir alguna cosa, et poso música i cap problema. Vinga, que t'ho sentim. Molt bé, doncs, el que... Bé, vull comentar una exposició que és una autèntica joia, és una païeta joia. Abans hem d'explicar el que. A Barcelona hi ha un lloc al carrer Diputació 250, que és molt famós, que és la Fundació Gòdia. La família Gòdia és una de les col·leccionistes més importants de Barcelona. I bé, doncs, hi ha hagut una mena de qüestió, doncs, que, bé, aquest edifici, preciós edifici fet per Antrixagnia, tot sigui dit, que val la pena veure'l, perquè és meravellós, l'edifici en si mateix. Les sales, quan vas veient els quadres, vas mirant els ostres i dius, mare de Déu Senyor, no? El que hi ha per aquí, no? Té una barreja... Si és faborós i posesar, no veig. Clar, imagina, és que el lloc és fabulós. Acabes de guarnir. Exacte, és una casa palau, allò, directament, no? Però bé, la Fundació Gòdia es veu que ja s'ha retirat del tema i ho ha venut a la Fundació Mafre, que la Fundació Mafre, a Madrid, també fa unes exposicions per morir-se. Espero que sigui Madrid-Barcelona, que no sigui solament Madrid... A veure, a veure, si no renyem i no la cosa... A veure, a veure, com allà tot. Jo, clar, emocionat amb aquesta exposició, que està molt bé, li vas dir quina és la següent? Pensa, però això ens porten, jo què sé, una col·lecció de Picassos, no? O una cosa d'aquestes, no. és fotografia, que jo una fotografia estic una miqueta fins aquí a Barcelona, no? Sí. És una fotògrafa, o si és fotògraf o japonès, no t'ho sabria dir ara, però és la propera. Bé, llavors, el que han fet la Fundació Mafre per intentar una miqueta enganxar, imagino, el públic, no? Nou, és fer una exposició, doncs, potentíssima. Uh-huh, molt bé. Es diu El triomf del color, de Van Gogh, a Matís, col·leccions dels museus d'Orsay i de l'Orangerí, que són els dos museus, l'Orsay és el que hi ha tot el impresionisme més bestial. I l'Orangerí és també un museu mig privat, mig públic, no? Que hi ha justament als jardins d'Orangerí, allà em sembla que és a prop del Louvre, per aquella zona, on hi ha les tolleries i tot allò. I bé, doncs, allò també hi ha unes obres determinades. Però el que hi ha d'Orsay és una meravella. Bé, realment, hi ha, és a dir, són dos pisos, dues sales a baix i a dalt hi ha quatre o cinc. Però bé, és una exposició molt diàfana, és a dir, no hi ha tantes obres. Hi ha al voltant, home, si comptem, hi ha al voltant de 50, 60, però que realment diguis Mare de Déu Senyor, n'hi ha 10 o 12. Com sempre, passa amb aquestes posicions que són importants. Però tot l'altre acompanya molt bé. L'única queixa és que el discurs que ells utilitzen no és el discurs més correcte. Perquè hi ha moments que et trontolla. Perquè dius, això que fa aquí quan hauria d'estar allà. Bé, aquí és una petita crítica al comissariat, no?, que no ho ha fet del tot. Com personalment jo i dues persones més enteses que vam anar-hi, vam dir, no pintava això bé. Llavors, bueno, comença per el període del puntillisme, eh? Ells sí que hi entenen, eh? Sí, home. Sí, però és que fa una mica de nosa, perquè quan s'explica una cosa dius, ara tinc que explicar-ho això una altra vegada a dalt, clar, i ho podíem posar al mateix lloc, no? Hi ha moments que sí, però se'n comença molt bé amb el tema del puntillisme, t'explica tot molt bé, llavors et passa amb un període més del període més colorista, de Van Gogh i tot això, llavors a dalt se'n van a una cosa que ja ho explicaré un altre dia, que són els nebis, eh? El nebí vol dir amb... no sé si és en hebreu, és profeta, d'acord? Són els profetes, no? Llavors és una vessant religiosa i una vessant més colorista, llavors, bueno, són uns pintors d'aquest període que fan una pintura simbolista, una pintura així com misteriosa, una mica, doncs, vinculada amb els misteris de les muses, no? Espiritual, sí, una cosa més espiritual, no? I a partir d'aquí fan unes obres molt, molt curioses, no? I després, al final, hi ha coses de Manet, una miqueta així, de Cézanne, això sí, no? Destacar tres peces, no? Un autorretrat de Van Gogh, un dels que va fer, que és aquest que tenim aquí, que és magnífic. Nosaltres el veiem. I sobretot, el que hi ha és una peça de Paul Gauguin, que són les dones de Tahití, a la platja, i un Paul Cézanne, que és una natura morta, que és gerro, sucre i pomes, no? Que són aquestes dos peces molt conegudes, també, de l'impressionisme i tal. Que maques. És el que fa, és el que diem, Orsay no deixa anar tot el que té, ni molt menys per exposició, perquè té unes coses meravelloses. És el paradís. Exacte, és el paradís. És el paradís de l'impressionisme. És una meravella, és preciós. Però, bueno, com a mínim, tenim alguna cosa, perquè Barcelona està molt mancada. Igual que tenim a Madrid el Tissen Bornemisa, que té molt impressionisme, aquí no en tenim, a Barcelona, impressionisme català, sí, tenim coses de Ramon Casas, de Fortuny, que és un impressionisme previ, el que dèiem abans, no?, i de Santiago Rossellol, bàsicament, Mirs i tal, però tot això no ho tenim. Bé, és una forma de descobrir-ho. L'exposició s'acaba el dia 10, d'octubre, i el 10 de gener, perdó, és molt curta, realment, bueno, encara queda, però que, bueno, sí, octubre, novembre, sí, són tres mesos, no està malament, no? I bé, l'únic que són bastant exigents, amb el tema, vull dir, has de fer-ho per internet, és una cosa com molt determinada, grups molt concrets, no?, vigilen molt, vull dir, el fet de l'accés, no? Jo sol vaig allà i no em deixen d'entra. has de fer-ho via internet abans, has de fer la previsió, exacte, llavors, vaig a vestir bé, per dir-ho, llavors, amb aquesta primera exposició, em sembla que, si tens espai per poder fer-ho, em sembla que, si sense guia no es paga, però, després es pagarà, 4 euros, amb guia sí que es paga, vull dir, és una cosa d'aquestes, però són persones, són 14 persones màxim, que entren en una hora determinada, i fan la visita i surten, vull dir, està tot com molt quadriculat i molt marcat, i a dia d'ara està tot bastant ple, gairebé impossible, hi ha forats, aquí una persona, potser un dijous a les 10 del dematí, coses així, vull dir, que està molt desperdigonat, bé, és el que hi ha. Quants dies? Dius que durarà aquesta exposició? Fins al 10 de gener, ja ho he dit. Fins al 10 de gener. Per això és que no havia... Sí, sí, sí, per tant, recomanable al 100%, i bé, doncs ja està, aquella persona que realment encara tingui l'opció, i si no, doncs bueno, ha d'intentar... Ens ho muntem, no? Sí, sí, sí, jo monto una el dia 11, ja ho dic, de desembre, qui vulgui apuntar-se, mira... Doncs vindrem amb tu. Exacte, no vull dir que cap problema, a mirar per internet, Barcelonart, vull dir que ens busqui pel Facebook, o que es busqui per un blog, Barcelonart, Barcelonart, Barcelonart, en RT final. Però no us apunteu ser 100%, perquè llavors no hi podem anar nosaltres, no? Entrenen 14 persones. Són 14. És el seu meu sorteig. Diu els 14 primers que truqui. 14 i el guia, que sóc jo, no? O sigui, els 14 i els 14, no? Exacte, exacte, això. Però bueno, que crec que és una experiència molt maca, és diferent, i és el que diem, molt bé. Doncs abans de parlar de teatre i de cinema, que també, d'unidor com estem avui de teatre i de cinema, també tinc que parlar de literatura, ja parlem després d'això. La Rosa ens parlarà de teatre, ens parlarem de literatura i després... Que t'ho diguis. Entrem així. Escoltem dos minuts de Pablo Alborán com Déu mana, Consolamente tú. Regálame tu risa, enséñame a soñar, con solo una caricia, me pierdo en este mar. Regálame tu estrella, la que ilumina esta noche, llena de paz y de armonía, y te entregaré mi vida. Haces que mi cielo vuelva a tener ese azul, pintas de color en mi mañana, solo tú navego entre las olas de tu voz. Y tú y tú y tú y tú, y solamente tú, haces que mi alma se despierte con tu luz. Tú y tú y tú. Enseña tus heridas, y así las jurarás. que sepa el mundo entero, que tu voz guarda un secreto. No menciones tu nombre que en el firmamento se mueren de felos. Tus ojos son destellos, tu garganta es un misterio. Haces que mi cielo vuelva a tener ese azul, pintas de color en mi mañana, solo tú navego entre las olas de tu voz. Y tú y tú y tú, y solamente tú. Haces que mi alma se despierte con tu luz. Tú y tú y tú y tú, y tú y tú y tú, y solamente tú. Que no l'havia escoltat d'una altra manera, però genial, eh? És maquíssim. Sí, té també la versió en acústic. Aquest és el disc que està en instrumental, però és l'altre que és en acústic. En acústic, clar. I també està molt bé, és una delició. És clar, aquest home ha cantat... Quants anys té, això, aquesta cançó? Aquesta cançó ho ha de tenir... Quatre anys? T'ho dic ara, t'ho dic ara. Això és d'any 2011, quatre anys. Què va, què va. Però és que aquest no, jo tenia 30 anys. Jo quan era jove ja ho cantaven, això. Sí? Sí, potser no d'aquesta manera, ni de l'altra. Potser recorda el que seria... Alguna cançó popularíssima en l'època, me'n recordo. Llavors l'escoctava molt a la ràdio, i tant. Clar. M'ha fet per això, perquè jo solamente tú, és clar, dic, ui, això deu ser llavors... A veure, aquí tenim per investigar. Bueno, inicialment... A veure, no, és una cançó composada per ell, perquè va ser la primera... és compositor, però saps què passa? Que la música, s'ha fet tanta música en el segle XX, sobretot i el XXI, que hi ha coses que sonen. Sí. És terrible. Per exemple, a mi em passa això quan veus el Festival d'Eurovisió. Digue'm Ortera, per mi em fa gràcia. I llavors jo em poso allà... Ortera. Ortera. Em poso i i dic... Jo no ho confessaré, perquè si m'heu de dir Ortera, no ho dic. I de les 25 cançons, hi ha 4 o 5, que el que és la tornada, et sona? Sí. A tot. A més, és que a vegades dic la cançó. Aquest any passat hi havia una cançó que sonava a la cançó, s'ha de la balada de The Police, a l'Every Breath You Take, que és meravellosa. l'Every Breath You Take. O si més no, posen els acordes. Exacte. Els acords. Clavat. Començava igual. Tu, aquí hi ha un plagi, un plagi. Impressionant. Si això és tal. El que dius tu, queda clar. Però és que hauríem d'estar contínuament de demandes i distollers de fiestes pel cop i de la vida. Quan ets una criatura anant cap adolescent, només et mires a tu. Sí, sí, sí. Llavors, jo recordo una cançó que et marcava aquest punt i jo, quan l'escoltava, em sentia... Sí, sí, sí. Com si m'ho deguessin a mi, vaja. Clar, és que això, en aquella època, home, això ens ha passat a tothom, en aquelles balades bestials quan et deixava la novieta o buf, i això, mare meva, que jo no tinc cançons. Això a mi no. Jo tinc una cançó que la poso i ploro. No, no, de sempre. Un dia us la posaré i veureu com ploro. És automàtic. No me la poden posar perquè és que em giro i automàticament ja em provoca alguna cosa. Ho volem veure, això. Bueno, no us diré una cançó perquè me la posaréu. Ho volem veure. No, perquè me la posaréu, no? L'emoció, l'emoció. Molt bé, Rosa. Parlem una mica de teatre. André i Dorín. Sí. Que ja ha passat, però ens ho expliques. Sí, bueno, m'han de ser al poliorama, però val la pena, perquè, bueno, van estar al mes de setembre i val la pena, si estan fent, no sé, ho desconec, però val la pena seguir aquest grup, aquesta companyia, per si estan fent actuacions amb aquests teatres a vegades dels municipis o si pel que sigui tornessin a venir a Barcelona. Val la pena. És una companyia de teatre, són molt joves, són uns membres molt joves. Es diu Colunca Teatre, és del País Basc. Es va crear aquesta companyia el 2010 a Euskadi. Cari és el País Basc. Més clar que l'aigua. Sí. Val la redundància. Clar. Es diuen, els actors es diuen Garbine, Insausti i José Daud. Però també, en aquest cas, en aquesta obra, també actual, Edu Cárcamo. D'acord? Són, malgrat la joventut, són uns artistes molt experimentats i ja tenen una extensa trajectòria teatral. d'acord, eh? Ells van néixer d'una inquietud dels seus integrants d'experimentar diferents llenguatges escènics. Això és molt important, eh? Sí. Sense oblidar, també, la idea de fer un teatre accessible al públic. Es fan un teatre vital, actual, compromès i connectat amb la realitat. Això és com ells es presenten, d'acord? i, de fet, l'obra, aquesta d'André i Dorín, són els dos protagonistes i va sobre dos persones grans ja que viuen en una casa i ja tenen un petit saló. Com jo. No, que va... No, són més grans, són més grans. Molt més grans. Tu estàs aquí amb una joventut enorme, Jolín. Llavors... L'havia de veure pujant campanars a la vall d'avui. A les torres, a totes les torres, tu. que va pujar als valls campanars i jo, però, on vas? A les torres, als coros... Que ens guanyava a tots. I amb les escales de cargol i tot, eh? I tant. Vull dir, arribava però... I tenia fotos, eh? Sí, sí. Tocava, vull dir, a la punta de la cúpula, ja, no? I tot eren tant... Exacte. I ha tocat la campana. El vigilàvem nosaltres, vull dir que no. Anàvem fent reportatge aquí. Digues, digues, Rosa, perdona. No, no, no, que va ser molt divertit. Per això dic que no, no, aquests estan pobres, ja, i allà aquests adults han sent la màquina d'escriure o les notes d'un violonxel. És ell que l'havia estat escritor, bueno, i encara fa alguna cosa, encara escriu, i ella és, doncs, una violonxelista, d'acord? Però són grans i llavors és una mica un viatge que es fa a través del record, eh? Diu que recordar qui van ser per no oblidar qui són. I també recordar com han estimat, diu, per seguir estimant. És alt sobre el tema de l'Alzheimer, d'acord? És que és molt clar, vull dir, no estic desvetllant res. De fet, és una obra que ells també el que fan és col·laborar i recolzen a tots els grups d'atenció i suport a emocionar els cuidadors de persones amb Alzheimer. És que està molt bé, no parlen en absolut, no parlen mai, per res. Ells actuen, són tres actors, hem dit, una actriu i dos actors, actuen amb una màscara, però màscara, una careta que els ocupa tot el cap, no la cara, no, tot el cap, envolta tot el cap, d'aquelles així com de goma, que segons el personatge tenen una careta o tenen una altra, és més jove, és en aquest cas la inexpressió absoluta, no? No hi ha expressió. no parlen, però sí que s'expressen. Ah, vale, dic la cara, però la cara no hi ha expressió a la cara. No, la cara no hi ha expressió, però és la cara. Però hi ha la gesticulació, ja he vist trossos. Però això creu angoixa. No, no, en absolut. Ah, per l'actor, home, si no són una mica oferrant. Exacte, exacte. I en refereixo que de cara a la percepció de la gent... És difícil, eh? Clar, però això diu que es exploren diferents arts escèniques i instruments i mitjans per actuar. Exacte, aquí és on... I és que amb els seus gestos, amb la història com passa, amb la interacció entre els personatges, com es canvien de personatge, no?, que es canvien de careta i es canvien de vestit, no?, et queda molt clara la història, eh?, de qui són actualment aquestes dues persones, qui hi havien estat des que eren joves que es van conèixer, van començar a sortir, no sé què, no? El que si demana un autògraf amb ella, i després, ai, ja queden, mire, t'ho torno, ets a casa teva, no sé què, és que s'entén tot i no parlen, però s'entén tot, d'acord? Hi ha sentiments, també, que és molt important. Ja he vist algun trot, això. Hi ha sentiments, no?, de dir, ostres, els joves que érem, no?, doncs l'amor, doncs més clar, i segurament el sentiment de l'amor, quan ja són més grans, també una miqueta la descol·locació, no?, de, ostres, què passa ara, aquesta malaltia que arriba a casa nostra. Ells tenen un fill, també és molt divertida les escenes quan entra el fill, perquè, els dos, com que litigien, no?, pels favors i perquè al nen els faci cas. Bueno, el nen que ja és un home gran, ja és un adult, no?, però es veu també quan era petit i com els dos, no?, el pare i la mare intenten portar-lo cap al seu terreny, no? Molt bé, molt bé. Està molt bé, és molt tendre. Ho passa encara? I és això? I és aquest home? No, ara no, ara no. Ja he dit, que almenys el poliograma no, que seria qüestió de mirar, a menys ells tenen pàgina web, també, seria qüestió de mirar, a veure per on van actuant. Sí, sí, sí. Perquè moltes vegades és això, s'estan a Barcelona, però després... A veure si venen a córrer. Mira, veig que van guanyar dos premis, un va ser a Villanueva, a Villanueva, com a millor espectacle estranger 2011, a l'Havana, a Cuba. I un altre, també el premi del públic, a la millor dramaturgia, a Birmingham, al Regne Unit. Perfecte. Val molt la pena, Colunca Teatro, ens hem de quedar amb aquest nom, i els hem de... Penso que els hem d'estar aquí. I suposo que estan actuant per tema de l'Alzheimer, que ja... No sé si la Federació de Familiars o de Cuidadors de Malalts d'Alzheimer també els hi ha... Una mica estan en contacte, per anar representant aquesta obra i anar una mica mirant aquesta sensibilitat cap a la malaltia, no? Jo ja estic estic en contacte. a la pèrdua de memòria, a la pèrdua del teu passat, a la pèrdua de la teva identitat, a la pèrdua de tot això. Això és terrible. Com vaig traient els quadres de la paret, els quadres on hi ha les fotografies familiars, no? Amb el nen, amb la fotografia de Baudela, no sé què... I veus, clar, és una representació del que està passant al seu cap, també, no? Clar, com es despengen, no? Sí, sí, per això dic que és molt gràfic quan va al metge, també, quan s'adonen que alguna cosa li està passant a la mare, en aquest cas és la mare la que... Aquella pel·lícula de Júlia Moore que pateix un Alzheimer iniciàtic, com es deia, va guanyar bastants Oscars. Ah, que està recent, no? És recent. És la pel·lícula recent. Ella ho explica molt clarament, diu jo, és una persona que era una catedràtica, no? Diu, és que quan em poso a pensar se'm cauen les paraules, vull dir, ve com se'm cauen les paraules, no? És una cosa molt gràfica, no? I molt, molt curiosa, no? Pot ser física i pot ser mental. Clar, clar, aquí està una cosa física, que és per una qüestió de poca... Bé, de... Molt bé. Que les paraules no surten bé. No, no surten. Això, això, això i la paraula de sortir al final no que va sortir en res, no? Que això ens passa a tothom. I això com es deia, això, ara no me'n recordo de la pel·lícula. Sí que a vegades va ser per cansament, és la paraula, en si mateix. Exactament. És la capacitat de... Parbal. Exacte, de transformar en intel·ligible allò que tens aquí i ha de sortir... De verbalitzar el pensament. Molt bé. Doncs molt interessant, Rosa. Universal, a més, han anat per molts països, ha estat a Nova York, Londres, Xangai, Buenos Aires, Istanbul... Fantàstic, fantàstic. Clar, perquè és un llenguatge universal, el gest... Evidentment, la gestualitat... És un problema molt de tota la societat. És la mímica, és la mímica, és la mímica, la filla cap, exacte, és el mím, però portat a l'extrem, en aquest cas, d'una qüestió, doncs... Realitat a la realitat, no? Molt bé. Sí, jo faré un petit esment sobre un llibre curiós, una cosa estranya, que m'he caigut a les mans, no? És un llibre, és una trilogia, que es diu Els rostres, de Victoria Berman, no té res a veure amb Ingmar Berman, ni amb Ingrid Berman, vull dir, és un nom molt típic de Suècia. Però no m'els menys tinguis, amb aquest parella. No, al contrari, són magnífics, no? I tampoc a la Marano Hara, que ens ha deixat fa poquet, pobreta meva. Sí, com l'estimava jo, i tant. que era magnífica, aquella dona, però bueno, l'hombre tranquilo, que ja s'era. Bueno, però allà precisament no tant. No t'agradava tant. No m'agradava. Allà precisament no tant. Diga-ho que t'agradava, diga-ho que t'agradava. No, no ho recordo ara, digui-te. Bueno, però és una actriu que tenia molta presència. Potser que ella, amb el Gregori Pec, com ens deia allò, em sembla que era ella, era el... Ai... Ara ho muntem. El Capitán Palamà, no. Era una cosa així. i el munt d'on s'usmanos. Potser. No m'agradava. A veure si és d'ella. Ara Rosa m'agradava. Sí, és molt bé. És que allà no, perquè representa un personatge massa atrapat per les convencions. I tampoc és el més. A mi no em va agradar gaire aquesta pèl·lia, i segueix sense agradar-me massa. A mi no, jo quan la vaig descobrir, que jo feia temps, no l'havia vist fa 7 o 8 anys enrere, la vaig veure, a mi no em va acabar de matar, tampoc. Vull dir, bueno, està bé, però és un clàssic, però és de que et quedes amb un clàssic, no? Vull dir que no. Bé, doncs el que dèiem, una obra d'uns senyors que es diuen Eric Axel Sun, que sembla el nom... Com es diu? Ara que li estic ensenyant la foto de la Maureen. Ara entenc per què li agrada. Vale, vale. Per roja, ben guapa. Sí, bueno, sobretot. Bueno, ara estem fent allò un doble. Jo parlo d'una cosa i és parlant d'una altra. Digues, digues. I que va tenir un Òscar honorífic en 2014. Sí, sí, exacte, li van donar. Sí, sí, anava en cadireta de rodes i tal. Sí, sí, sí. Per roja, molt maca, molt maca. Bueno, i nosaltres veurem la pel·lícula aquesta, la filmografia. Molt bé. Ara ho diem. Doncs aquests senyors que es diuen Eric Axel Sun vinculats al món de la música electrònica i que han vendit a fer una novel·la, una novel·la vinculada amb el... Ah, sí, que va de la Miball, és aquesta. Amb un thriller, no?, que inicialment, bueno, últimament hi ha aquesta mena d'obsessió, no?, i crec que està molt bé perquè ja era hora que les inspectores fossin dones. Perquè sempre, la història dels thrillers sempre ha sigut inspectors, és del Carballo, d'aquesta gent i tal, que dius, bueno, sempre és el mateix. Ara hi ha una... Però és que porto tres o quatre llibres que són inspectores i ara estic llegint una altra que també és una inspectora. Vull dir, però molt bé, molt bé perquè jo crec que és una visió molt diferent al que és el concepte d'inspector. Vull dir, és una altra revisió del que és com a tal el concepte de com portar uns casos, no?, com anar més enllà amb les coses que a vegades, sincerament, i això sí que sempre ho han dit, els homes es queden a mig camí. Vull dir, la sensibilitat, l'especial sensibilitat que té la dona per anar més enllà, vull dir, la seva forma més ordenada, o no sé com dir la paraula, vull dir... T'has de fer la pilar. No, no, no, no, és veritat, però hi ha una percepció, és cert, una percepció molt diferent amb la dona que amb l'home amb aquest tipus de coses. És el que es deia desmenuzar les coses, no? Sí, exacte. Però això, un anàlisi minuciós... Hi ha com un sentit, hi ha un sentit diferent, no?, que va més enllà, en sèrio. I aquí passa això, i passa això... La sensibilitat, sí, ser sentit, sí. Llavors és una obra que era molt pretensiosa, eh? persona, es diu el primer, trauma, es diu el segon, i catarsis, es diu el tercer. De nou entrem amb el tema d'una inspectora que es diu Janet, que està portant una sèrie de casos una altra vegada vinculats amb nens. Vull dir, és una cosa també recorrent, però amb una altra línia. És un cas que no és tan truculent com aquells llibres que va comentar el David l'altre dia, no?, del Lametre, o que jo vaig comentar també no fa gaire, però que bàsicament sembla una història que es va desenvolupant amb una persona en concret que es diu Sofia, que sembla que tot apunta cap a aquesta persona, però curiosament no, se'n va cap a un altre lloc, d'acord? Però llavors, amb aquest joc que al final sincerament es perd, és a dir, a persona està molt bé, a trauma també, però a catarsis el tercer llibre ja s'obre, és el que diem, allargar massa aquestes coses no és bo, i és molt complicat una bona trilogia de llibres, costa molt, no són gaire llargs, són 200, 300 pàgines cada llibre, són 900 pàgines en total, per tant, amb un llibre que s'hem pogut tancar, però bueno, això de vendre més i treure més diners per l'enclar. Bé, doncs aquí hi ha un moment en què les coses dius a veure per on va, llavors tot allò que ens explica és la mentalitat d'una persona, no tot, hi ha unes parts que les dones per suposat que és real i és tot, ui, tot un trauma que aquesta persona en concret ha patit per culpa d'una sèrie de coses que li ha passat a la seva joventut i a la seva infantesa. Psicoanalític. Totalment. Llavors, aquí és on entrem. Llavors, aquí és la part que jo una miqueta em descol·loca amb el fet de dir aquesta noia ha patit des de la seva infantesa una sèrie d'abusos, parlem clar, perquè per aquí van els tiros, ella s'ha creat un altre món paral·lel però no és un món paral·lel de felicitat, és un món paral·lel d'infelicitat absoluta i de maltractament. És a dir, ella es crea un món paral·lel en el que allò que li han fet mal a ella, ella l'està aplicant però no ho està fent realment. Llavors, aquesta mena de desdoblament de la realitat és la que et porta a tu a pensar i aquí és on es deslliga més. La persona és una psicòloga. Vol estudiar-se ja mateixa vull dir, amb un gran nivell mentre s'estudia a persones que tenen problemes vinculats amb el tema de la pederàstia i altres qüestions vinculades o que han patit però a la vegada crea un altre submònt. I acabes que dius què passa aquí? És complicat del llibre i al final et perds i després dius ja el torno a agafar però et perds. És un llibre suec és el que diem, no? Aquella frador sueca també a vegades que dius se'ls preocupa molt. això sí. Avui precisament hi ha hagut una psicòloga si una psicòloga hi ha entès molt ara em sembla que no que no ho és veritablement i em deia diu a vegades el que també el que també passa en la vida és que aquelles persones que tenen dificultats doncs des de patitots no? Diu acaben tenint el seu punt de sortida i d'enriquiment fins i tot o sigui allò el que acabes de dir a tu si allò ho dirigeixen bé o sigui si dius pateixo i això s'ha d'arribar a superar no? Si ho si ho canalitzes clarament canalitzes cap a la teva formació cap a oblidant-te que el patiment t'acompanyarà tota la vida oblidant-te o o arxivant-ho per dir-ho d'una manera doncs aquesta xicota em deia això no? Diu això a vegades és un enriquiment per següents aquí ara bé quan és tot el contrari o sigui quan utilitzes aquests termes soc la víctima d'una situació que he viscut o la víctima d'una situació que visc i no surts d'aquí llavors això és clar que et condiciona i et marca la vida i no surts i això són els rostres de Victoria Berman perquè són les diferents cares les diferents visions que ella té de la vida o del que li està passant al seu voltant i com reacciona encara que ella realment el llibre es veu d'una altra manera per tant ja es veu que hi ha un canvi de personalitat obligada per una sèrie de condicions que li diuen millor canviar de nom per tot el que t'ha passat i a partir d'aquí inicia una nova vida però amb aquesta nova vida posa tots els fantasmes i els va recol·locant i està bé però realment que es perd el llibre es perd el que està clar és que els psicoanalistes diuen que aquestes coses no se superen fins que no descobreixes tot el mal que t'han fet per dir-ho d'una manera o sigui anar parant el nus de la qüestió però tot això avui ja es relativitza això és el que deia Freud i tal i llavors això es relativitza fins al punt que diu no deixa estar això estar archivat el que cal és archivar-lo i deixa't que tot és una qüestió de trobar doncs aquells punts que en definitiva tu puguis sintonitzar-hi no? vull dir que realment t'omplin com jo mateix vull dir quantes avui què m'heu dit vosaltres dos avui donar la informació que us he donat i tal que és que la meva salut en aquests moments ha millorat un bon punt molt alt no? doncs en definitiva jo estic com una mena de nul en aquests moments clar que sí i tu mateix res em ho deies i és perquè diu és que la teva actitud quantes vegades m'ho heu dit i tant evidentment l'actitud és el pensament és la positiva clar bé doncs deu ser una mica de cada cosa també això fa moltíssim si la teva actitud és ganes de evidentment que et pot passar qualsevol cosa que tu calli però la teva actitud està aquí fins a l'últim moment va cap aquí va cap a sí sí bé 5 minutets què voleu parlar de la villa Taúma fem un comentari i el Viaja a Sils Maria si podem o l'iniciem i seguim la setmana que ve o ja fem el que bé la taúma serà una d'aquelles pel·lícules que jo us en parlaré ara i us oblidareu a cap de 5 minuts Palestina Palestina es diu sí és Palestina una pel·lícula Palestina per què? perquè això no és la Guerra de les Galàxies és clar i està més clar que l'aigua no és igual és una altra cosa saps ja no parla ni dels grans poders ni de les grans revolucions ni infografies ni res ni canvis de paraules què és la república i què és el poder absolut ho canvien totalment ni efectes especials tampoc tampoc això ja el sabem la taúma és una vila que ha estat adquirida vull dir com es diu això controlada controlada pels jueus ells són palestins evidentment i els palestins com molts punts del món doncs també eren burgesos i a més a més hi ha un apartat petitó que són cristians vull dir no masses però són pocs i llavors aquests miren de conservar tot el que és essencial de la seva vida però esclar la situació de guerra que viu aquest país és enorme i automàticament doncs hi ha víctimes i els morts o bé se'n van cap a Nord-Amèrica les estimacions que trenen aquestes tres dones que són les ties d'una més jove que ha estat amb un amb un això de petitons no? amb un orfenat i llavors la treuen d'allà perquè estiguin amb elles i perquè s'eduqui com elles a unes constants burgeres total són dones s'han de casar i prou vull dir vale és petita la pel·lícula però guaita si és gros això i de la manera que funcionen i tal jo l'he trobat íntima vull dir això és el que busques és que això no busques la guerra les galàxies busques això llavors quan ho trobes dius ara no? i la guerra de les galàxies probablement també la veurem perquè esclar com que ens la posaran per tot arreu i a més a més fins i tot potser farem aquella valoració tan aquesta és la millor que s'ha fet de totes les set que ja s'han fet ara i ara en vindran dues més que encara seran millor et dic una cosa jo sóc jo sóc torno a dir digue'm a friki una altra vegada no a veure és a dir jo un dia un any un estiu vaig veure les les 6 des de la primera que és l'antiga dels 70 en les guerres de les galàxies l'imperi contraataca el retorn del Jedi llavors amenaza fantasma i ara ve a les 7 i vaig veure les 6 vaig acabar amb una empanada mental vaig dir però veig en diferents dies però clar dius és que no s'ajusta res allò és una cosa hi ha com altibaixos jo a l'estiu vaig intentar vaig veure una la segona ja vaig dir ostres ja costava la segona la segona ja costava i no acabo d'entrar i les noves ja dius et tornes boig vull dir que no ja no sé què faran si serà la setena o és una preqüela perquè clar van fer la bueno allò era clar quedava molt ror veure una pel·lícula la 79 com la inicial com anava jo no la guerra no a veure és a dir l'amenaza fantasma era la primera no és a dir les 3 clàssiques és la quarta cinquena i sisena l'imperi contraataca és la segona no sí sí però a nivell però després com va fer les 3 noves anava en davant sí és a dir era primera, segona, tercera les més noves i quarta, quinta, sisena les 3 més antigues clar grinyolava la lògica té això però grinyolava moltíssim el que són els efectes i tot perquè clar veies uns efectes els 79 veies els fils gairebé penjant i les altres com uns efectes brutals clar poc o molt per molt que sigui un tema purament tècnic són pel·lícules molt perilloses i llavors clar o ets un friki d'aquests absolutament de la guerra de les galàxies i entres en aquest joc i tal que jo no vaig entrar-hi és com l'univers trequi de Star Trek que jo no entro o no vull dir no ho sé no sé que és molt més interessant ens queden dos minuts jo crec que és una pel·lícula que val la pena Rosa en parlem una altra estona la parlem una setmana perquè m'interessa molt i la vull comentar tots tres que l'hem vist i crec que s'ha d'aprofundir una mica perquè hi ha un moment val a dir que ahir vaig veure la xocolata la Juliette Vinoix no sé si us passa a vosaltres però jo només veure-la ja clar ja faig veneracions avui està avui la Maronohar la Juliette Vinoix avui està ja et dic no la primera joventut home veus que amb el John White no em passa això no a mi tampoc a mi tampoc què t'anava a dir però és que a vieja Sils Maria és que la Juliette Vinoix és molt maca però justament home sí amb la Juliette Vinoix però justament guapa és a dir em refereixo representada amb tota la bellesa que té ella no està guapa sincerament no guapa que és pel tipus de dona que representa exacte exacte és un símbol totalment ella va vestida d'una forma molt a veure és una persona és una estrella però va vestida d'una manera exacte intel·ligent triomfadora totalment amb la màquina molt ben poblat normal i sí exacte que això m'ha passat també per exemple amb Julia Roberts a Agosto que feia de filla i anava normal ostres sí no anava tant com sempre la posen de princeseta i tot això que la posen més a regladeta no no i de filla i de filla ressentida totalment i a més em va semblar allà vaig dir quin tros d'actriu perquè ja saps que és una bona actriu al principi era com una així més llunyeta però ja Mèric Brokowitz ja va fer aquell canvi però amb això d'agosto dius mare de Déu senyor que bé doncs lo d'agosto és bon he tractat el tema lògicament però vull dir que és molt potent molt potent molt potent em sembla que d'aquí a poc la fan per la tele em sembla que la fan a Tele 5 oi que sí aquest dissabte a la nit jo crec que mira la cartell a la tele i jo diria que el dissabte a les 12 de la nit a Tele 5 perfecte una bona hora per mi t'entomaràs els anuncis però vols a Tele 5 o fotis anuncis fins per anar al lavabo i tot vull dir que és increïble no però llavors jo passejo i tot el que he vist fins aquell moment ho reflexiono m'empapo i quan acaben els anuncis i ara segueix ja està molt bé doncs ens acomiadem aquests que fan anuncis no cal que els facin no no no que no els facin bueno doncs ens acomiadem s'acaba la sintonia fins al pròxim dia adeu-siau adeu-siau a les potes ràdio 2B ràdio 2B 98.1 Fins demà!