Babilònia del 26/1/2017 — Art (Herzog i barroc), Kafka i McCarthy, i cinema en majúscules: Florence Foster Jenkins, Tren a Busan, Un monstre ve a veure’m i L’olivera + temporada de premis

Introducció

Programa cultural amb focus en art, literatura i cinema. Es presenten la Rosa Alcalá, el Jaume Vidal i el Nacho Alonso, i s’avança una escaleta molt completa.

Art i exposicions

Viatge i paisatge: la petjada d’Herzog a Santa Mònica

• Es comenta una exposició al Centre d’Art Santa Mònica que rememora el viatge a peu d’Herzog de Munic a París i reflexiona sobre el paisatge com a matèria artística.

• La mostra “tradueix” el gest d’Herzog en 12 obres de nous artistes i posa en valor la seva manera de convertir cada història en una peça poètica.

• Idea clau: el desconegut en els mapes com a «zona de monstre» — metàfora de tot allò no explorat que l’art pot revelar.

Filmoteca: Eugène Green i el barroc

• La Filmoteca programa un cicle dedicat a Eugène Green, cineasta fascinat pel teatre barroc francès.

• El barroc s’hi presenta com a theatrum mundi: dualitats i contradiccions que conviuen, una espectacularitat que aparentment «no aprofundeix» però que obre una realitat poètica subjacent.

• Referències i ponts: Peter Greenaway i Derek Jarman com a cineastes que també han recreat estètiques barroques.

Abstraccions i figuracions: mirar, llegir, sentir

• Debat sobre com abordar l’abstracció: el sentit de l’artista vs. el de l’espectador, i la "comunió" ideal entre tots dos.

• Consell: quan falta context, deixar-se portar pels colors, línies i ritmes.

• Espai local “La Saleta”: petit fons amb obres de Tàpies, Chillida, Dalí i Miró; exemple de patrimoni de proximitat que sorprèn.

Llibres

Franz Kafka — El procés

• Resum: un home, K., és encausat per un tribunal inaccessible i opac; la culpa mai queda clara. El relat oscil·la entre el somni i l’hiperrealisme administratiu.

• Figures clau: l’advocat, el pintor i el sacerdot — tots vinculats al poder judicial i a la seva imatge.

• Lectura temàtica: alienació, burocràcia, poder i culpa; possible arrel autobiogràfica (tensió amb el pare; vocació literària vs. vida burgesa).

• Adaptacions i ecos: la versió d’Orson Welles (1962) amb Anthony Perkins; ressonàncies en Brazil de Terry Gilliam.

"No sé ni de què m’acusen" — la perplexitat kafkiana com a experiència universal davant l’arbitrarietat.

• Efecte lector: malestar psicològic que es fa somàtic; l’adjectiu kafkià com a síntesi d’una atmosfera única.

Cormac McCarthy — La carretera

• Món postapocalíptic d’una desolació gris: un pare i un fill caminen carregant «el foc» de la civilització i la moral.

• Estil: frases curtes, punts tallants i passatges onírics; ritme de «flashs» que reforça el perill constant i l’urgència.

• Nucli emocional: la paternitat com a motor de supervivència i d’esperança (viure per l’altre).

• Adaptació cinematogràfica: film fidel amb Viggo Mortensen.

"Quan vaig acabar el llibre vaig tenir la sensació de quedar-me sec per dins i per fora" — una prosa que resseca, gèlida i mineral.

Música i memòria

• S’escolta “Des de la llibertat” d’Ana Belén en català.

• Recordatori i comiat a José (Luis) Ferrer i Bimba Bosé, destacant la seva versatilitat i compromís.

Cinema

Florence Foster Jenkins (Stephen Frears)

• Biopic lluminós i tendre sobre la pitjor cantant d’òpera dels EUA: una mirada sobre l’autoengany, l’autoestima i l’amor.

• Interpretacions: Meryl Streep descomunal i Hugh Grant en estat de gràcia; el pianista (jove, brillant i còmic) aporta un contrapunt deliciós.

"S’ha de ser molt bona actriu per cantar tan malament" — la precisió de Streep fent desafinar és un gag d’alta escola.

• Subtext: percepció auditiva, malaltia, i el paper dels diners en la construcció d’un mite personal.

Tren a Busan

• Cinema de zombis d’alta posada en escena: ritme, moviment i tensió en un espai tancat i en cursa (el tren).

• Capes socials: del pare «tauró» financer a la redempció via la cura de la filla; figures memorables com el maquinista o el «cap» tirànic.

• Comparacions evocades: Runaway Train, ecos de Deixa’m entrar (pel tractament humà del gènere) i, tangencialment, musicals com Moulin Rouge o l’efecte fenomen de La La Land.

"Sempre hi ha una porta" — la pel·lícula manté la tensió però ofereix escletxes dramàtiques de sortida.

Temporada de premis (Gaudí, Goya, Òscars)

• Directors destacats als Gaudí: Albert Serra (La mort de Lluís XIV), Isa Campo/Isaki Lacuesta (La propera pell), J.A. Bayona (Un monstre ve a veure’m), Marc Crehuet (El rei Borni).

• Es preveu un tram intens de projeccions i comentaris.

Un monstre ve a veure’m

• Fantasia emocional de gran impacte visual (el teix/monstre) al servei d’un relat sobre el dol anticipat, la culpa i l’acceptació.

• El monstre funciona com a dispositiu narratiu i terapèutic, ajudant el nen a elaborar el trauma.

L’olivera

• Premissa potent: el patrimoni natural (una olivera centenària) com a memòria familiar i àncora d’un avi amb Alzheimer.

• Valoració crítica: tot i bones intencions i interpretacions solides, el viatge fins Düsseldorf resulta descafeïnat i de credibilitat discutible; queda la denúncia sobre l’espoli d’oliveres com a patrimoni.

Tancament

• Apunt emotiu a “Els ponts de Madison” i comiat del programa.