Art i ciència-ficció a l’ona: exposicions a Cornellà (Carmelo Svord Roig i Joan Vidal Llargés), homenatge a Marcos Ana, Pierre Lemaitre i els films Arrival, El llibre negre, Demolition i Snowpiercer + tribut a Freddie Mercury

8.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 8.1. 9.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 9.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 8.1, al voltant, ràdio, t'espera, viure'm a 8.1. Molt bé, doncs avui estem amb la companyia grata de bàsicament homes, eh? Últimament és un programa bastant masculí, això. Que no és cap mena de sort, això. No, absolut. Todo macho salfa. I macho salfa total, aquí, eh? Ometa. Fomiga. Bueno, doncs estem amb el Jaume, què tal? Hola, bona tarda. Molt bé, amb el Nacho. Bona tarda, què tal? I amb el David. Hola, què tal? Aquest sí que és un macho alfa, eh? Aquest és un no parar. Des que ha arribat, pim-pam, pim-pam. No parat, eh? Sí, que us agrada. No parat. En el fons, sí, en el fons, sí. Vull dir, ens posem aquí a totes esquenes. Bueno, ja està, callem. Què vau dir, en el fons? Res, res. Molt bé, doncs parlem avui d'exposicions, parlarem de llibres i parlarem de cinema. Parlem d'una exposició d'aquí del Celler de Can Ginastà, que doncs la presenta un tal Carmelo Sborroig. Això d'Esbor deu ser, no sé, d'algun país de Porai, però bueno, això ja ho comentarem. I Jaume, vols parlar d'això? Sí, d'això. No, no, però miren cap a mi, miren cap a mi. Vols parlar de l'exposició? També, també. Sí, fantàstic. Doncs parlem-ne d'exposició del Joan Vidal i en parlarem, eh? Ara tot seguit. Que es realitza, si no m'equivoco, digue'm, ajuda'm, Jaume. El dia nou. El dia nou. Sí, que és divendres. Del nou, de desembre, el nou de gener. Sí, de febrer. Ai, de febrer, perdó. Sí. De febrer? No. Ai, perdó. Que va, no senyor, del mes de desembre. Clar, del mes de desembre al mes de gener. El nou de gener. Ah, sí. que va del mes de desembre. Ah, val, val, val. Per això que jo ara no sabia exactament on era, ni on era. Un mes. Perfecte. Ho parlem després, Jaume, eh? Que estarem tots més organitzats. Com vulgui. Parlem també de llibres. Abans parlarem de poesia, del Marcos Anna, que ens explicarà el Nacho, d'aquesta persona que va estar... Molt, aquesta setmana. Exacte. I també parlarem d'un llibre que és Tres dies i una vida, de Pierre Lametre, que, bueno, ja veurem com va la cosa. I cinema. Un, farem un gran recorregut per la llegada, eh? Aquesta obra, doncs, que amb aquesta pel·lícula... Per casualitat l'han vist els tres i tothom tenim alguna cosa a dir. No l'has vist. Jo l'he vist, no l'he vist. Sense fer espòiler, eh? Per això no es pot... No, no. No es pot explicar. El llibre negre, de Paul Verhoeven, recuperarem aquesta pel·lícula, que té uns anyets, no gaires, però que val la pena. Parlem de Demolition i de Snowpiercer, que també hem de fer-ho amb moderació, perquè aquí hi ha gent que l'ha vist, no l'ha vist, eh? Jo l'he vist gairebé tota. Faltaven 10 minuts. I la tecla que vam fer TV3, me la vaig gravar i em falta acabar-la. Molt bé. Doncs comencem parlant d'art i comencem parlant d'aquesta exposició del celler de Can Ginestà, que tenim... Carmelo Svord Roig. Sí, jo... Roig, o sigui, és curiós, perquè el que dius tu, el primer cognom és estranger, hi ha alguna explicació, per dir-ho, d'algun quadre que està, doncs, en una llengua... Jo, la veritat, no l'he sabut de descifrar, però, no sé, vull dir, podria ser alemany perfectament, no? Sí, sí, podria ser. Molt bé, doncs, dit això, que tampoc hi ha cap garantia de res, i la veritat és que m'ha sobtat molt aquesta col·lecció, no? És que necessitis massa estona per veure-la, però d'una manera prou clara, el que representa és precisament aquest desordre mental que, en definitiva, genera el fet de tenir, doncs, totes aquestes guerres que hi ha amb la gent que s'escapa dels seus països, de la manera que arriba en els nostres, val a dir-ho, no? I automàticament et poden passar moltes idees per expressar aquesta realitat. I l'he trobat molt interessant de la manera que, en pintura, aquest senyor Carmelo, doncs, ha pintat aquest desastre. Fins i tot ja... Aquest desastre que tenim, vaja, fins i tot ja en el requartet del fons d'aquesta sala d'exposició d'aquí a Can Ginestà... Del celler. Sí, del celler, exacte. Per ubicar-ho, sí. Doncs, hi ha fins i tot unes tiretes molt primetes i, d'una manera molt impactant, parla del suïcidi, no? Sí. I més que parlar, vull dir, és una representació, en aquest cas, no pictòrica o no ben bé pictòrica, perquè utilitza també com un celofà, o sigui, com una mena d'això, d'això, que si fos una placa d'aquestes que et fan quan fas radiografies, no? Sí, sí, sí. Com si fos això, però més prim, encara. I llavors allà també hi sap dibuixar. I llavors hi ha el títol genèric de trossos que han quedat de la divina comèdia, per dir-ho d'una manera. Esclar, connecta amb tot el que és manifestació artística, la realitat que vivim i, en definitiva, molta modernitat. A mi m'ha semblat molt interessant. Us convido que l'aneu a veure, perquè, sense abastar-ho tot, jo crec que és, sí, bona. És una molt bona exposició. Molt bé, fantàstic. Bé, doncs no deixem el món de l'art i anem a recordar aquesta exposició, que són poesies en torn al rostre. Joan Vidal... Llargés? Llargés. Llargés, perdó. Ell s'hi posa així... Bé, bé, bé. És llargés. És que és llargés, no? Perquè jo sabia que el David anava per aquí al seu cognom, però vull dir que... Aquesta és l'obra d'un diàleg de frustracions entre l'artista i el món exterior. d'un desig deforgant les profunditats de l'absurditat humana per enditzar-nos en melodies de recolliment, sofriment, meditació, etcètera, cercant rostres amb realitats conscients diverses. Aquesta és la frase, penso, molt definitoria. Jo no sé per què, però quan la vaig llegir no l'he feta jo. Evidentment que l'ha fet ell mateix. Vaig dir, caram, tu que feia temps que pensava jo en això. És curiós, no? Perquè, esclar, vas seguint, és el teu propi fill i vas seguint el seu caminar, no? I llavors dius, evidentment, estàs reflectint tot un món interior, el patiment que et proporciona. I a més a més, doncs jo penso que el que reflecteix d'una manera molt clara aquesta frase precisament és això, gratar sobre les profunditats de l'absurditat que, si parlem de l'exposició que he esmentat abans, doncs està molt clar que és així. Ell bàsicament dibuixa rostres, tot això no vol dir que sigui tot rostres, hi ha altres pintures que, segons el meu criteri, estan molt bé, jo estic enamorat dels paisatges que ha fet, impressionant. Llavors va recordar una mica, doncs l'etapa de pagesia que va tenir durant dos anys, i que això també ho ha reflectit en quadres que estan molt bé, que aquests no els han mogut de casa, eh, val a dir-ho. Però algun dia... No es poquen, no? Algun dia... No, no crec, jo almenys per mi no és això. Però no s'han mogut, perquè a ell el que li interessa és aquesta frase, i en definitiva les exposicions que va a la tercera, en aquest cas, oi? Sí, sí, sí. Serà concretament aquí a la Biblioteca Central, al carrer García Nieto, ahir, ahir la Biblioteca Central. García Nieto. García Nieto, exacte, al carrer Mossèn Andreu, número 15, de Cornellà de Llobregat, molt proper a la plaça de Catalunya, i allà ens trobarem aquest dia nou. Però tenim previst que el dia 17, que és dissabte, faríem com una segona reflexió sobre l'exposició, la qual, doncs, tota persona que durant aquesta setmana, ja que és com és la setmana, i que n'hi ha molts que marxaran, aquell dia, doncs... Una mica, una segona inauguració, no? Repressar, exactament, repassaríem el tal. Curiós, o sigui, la foto del cartonet aquest de documentació està emmarcada dintre d'una indústria, una fàbrica, no? On jo treballava, és curiós. Això són les aigues? No ho sabia. Ho he intuït, eh?, però no estava segur. Això fa dues setmanes que es va fer aquestes fotos, i ell ho va situar, i ell va anar escampant i buscant espais per allà. Això és on estan penjats ara, actualment, abans estaven en un altre lloc, els trencats per aixecar i baixar pesos. Sí, sí, clar, està clar. Ja està molt clar. Jo crec que això, aquesta és una evolució que en aquests moments planteja ell, no? No vol dir que l'exposició serà això, però sí que serà això quan hi hagi una exposició compartida entre ell i el fotògraf que ha fet aquesta fotografia. Això està molt bé, eh? I això pot ser molt interessant. Molt interessant. D'acord? Una cosa, recordem, bàsicament horaris i espais, i l'Oteca Central, carrer mossèn Andreu 15, d'aquí de Cornellà de Llobregat, el dia de la inauguració és el divendres 9 de desembre, de 18.30 a 20.30, i després, si es vol visitar, de dilluns a divendres, de 15.30 a 20.30, i dimarts i dissabte, de 10.30 a 13.30, per tant en refereixo que... Ja tens. ...totes les tardes gairebé es pot visitar. Quan entreu a la sala, o sigui, a la porta de la biblioteca, és la sala que hi ha a l'esquerra entrant, i allà, doncs, molta llum, molta claror, els veu des de fora, fins i tot. Bueno, estem molt contents d'haver-ho aconseguit. No, i tant que sí, eh? Poesies en torna el rostre, Joan Vidal. Bé, doncs, és una exposició, insisteixo, aquí nosaltres hem pogut veure alguna cosa, que es va fer, alguna exposició que es va fer, com es diu, allà a Cornellà, també? Al Cinema Titan i al Club Espai 3. Al Club Espai 3, exacte. El 3 va ser el primer i el segon. I realment va ser sorprenent, eh? Absolutament sorprenent. És unes cares que t'arriben fins l'ànima, eh? I això és magnífic, eh? I és l'últim plec de la teva. Sincerament, sincerament. I si haguessin de fer algun silogisme amb algun moviment artístic, jo crec que és l'expressonisme alemany més potent, no? Amb una gran claretat i amb una gran potència. T'estàs atrevint molt, eh? Sí, sí, sí. I és que, a més, ara que ho estic preparant i ho estic fent, això és... T'entendeix que Paco Coix, que aquests potentíssims pintors d'aquella època, que per X motius van tenir certs elements als seus voltants que li van provocar una sèrie de reaccions pictòriques i van treure, van treure tota la informació que tenien i la van vomitar, mai millor dit, sobre un gens, no? Ara que li és aquest programa malgraves, eh? Sí, sí, sí. No, no, però és que l'altre dia estava veient coses i ara el veurem m'ha tornat a recordar, no? Que això ja ho hem comentat alguna vegada, però, bueno. Per tant, molt recomanable, sincerament, molt recomanable. Bé, canviem, anem a llibres, una setmana, que hem viscut unes setmanes de moltes pèrdues, la Rita Barberà, no en fem comentaris, el Fidel Castro, podem parlar-ne, i també el Marcos Anna, aquest poeta que el Nacho ens farà ara una petita lectura i una mica ens explicarà, no? Perquè hi ha gent que no el coneixi, no? Sí, exacte. Podria ser dels que has dit el menys conegut, però sí que era conegut, perquè fins i tot en les mitjans últimament i tal. Aquesta persona era un antic dirigent comunista que va lluitar, ara va morir amb 96 anys, sembla que mor, sí. Bona edat. Bona edat per morir. Llavors, era una persona que molt jove allà es va llistar a l'exèrcit de la República, llavors després de la guerra la van fer empresoner i el van condemnar a mort, el van, bueno, ficar allà a una presó, el van tenir 3 anys allà pendent de la condemna de mort, llavors li van convocar la pena per cadena perpètua i té el rècord que és el pres que més estona ha estat en una càrcel franquista, va estar 23 anys. Ostres! Cap pres va estar tant de temps, diguem-ne, o malauradament alguns van morir molt ràpid o els altres van sortir no en tant de temps i pel que sigui aquesta persona perquè tampoc és que fos ni un destacant dirigent ni una persona significativa però, bueno, perquè sí que era molt jove, a més a més, doncs va estar 23 anys allà. Del fet d'estar 23 anys allà aquesta persona, bueno, aquesta experiència de la presó tan dura una presó franquista, parlem, no? O sigui, del 39 en endavant, no? En condicions duríssimes, doncs, bueno, li va sortir la vena poètica, una vena poètica molt relacionada amb aquesta experiència, tot està molt vehiculat, és una poesia de càrcel, de presons, diguem-ne, i, bueno, però era un poeta que tenia una qualitat, un poeta que va conèixer Rafael Alberti, que va conèixer Miguel Hernández, després a Pablo Neruda, vull dir, quan va sortir i tot, bueno, i les seves poesies tenen una certa rellevància. Després, aquesta persona en els últims anys va aparèixer a Tertúlies, moltes Tertúlies a la ràdio, a la cadena C, sortíem a Santiago Carrillo, jo l'escoltava i a mi em sobtava que una persona que tenia ja molts anys, molts anys, tenia una lucidesa mental i parlava amb una potència, com si tingués 40 o 50 anys i tenia ja prop de 90. I de allà noixó, també com el Carrillo estaven estupendus i vosaltres, com ho avèix podido llegir aquí tenen les condicions i diuen, bueno, perquè soms comunistes. Diu, els comunistes, si salen vivos són molt duros. Bueno, per això no, perquè soms comunistes. Aguanta. No, eren uns personatges, a més a més, tu t'has la foto d'ell i era un toro, un home amb una determinació a la cara molt fort i una expressió de salut però brutal. I amb 90 anys, com parlava, era increïble, no? O sigui, aquesta lucidesa, un intel·lectual. i, bueno, de totes les persones que han mort aquesta setmana, que ja dic, moltes són molt conegudes, de una manera poca afortunada, la primera que hem dit, el comandante sí que és tot un personatge sultari històric, però aquesta persona també és una persona rellevant i, bueno, jo volia fer un homenatge perquè, bueno, sempre m'ha agradat com a persona i, bueno, les poesies, tot i que estan molt inconscrites al tema carcelari, bueno, un monotema, però se l'ha de perdonar perquè aquest home que ha estat tant de temps a la persona, tot ha d'estar molt impregnat amb això, i després diré una molt curta, molt curta, molt curta, que no és el que, quan ell estava en la presó, el presó que pensa en surtir, el que faria fora, i ell diu, com serà mi vida després, i ell explicava, diu, si salgo un dia a la vida, mi casa no tendrà llaves, abiertas sempre a los hombres, al sol i al aire, que la amistad no detenga sus pasos en mis umbrales, ni la golondrina al vuelo, ni el amor, sus labios, nadie. O sea, di que son totes poesies d'aquestes, algunas son més, reivindicatives, perquè ell era comunista, ell estava en contacte amb el Partit Comunista, era republicà, parlàvem molt de la república, bueno, aquestes són, que són una mica més pamfletàries, pues bueno, però les que parlen estrictament del tema de què és el món, el món és un pati quadrado donde els homes giran bajo un cielo d'estaño, a més a més, que si feien allà, era un pati molt petit, i si feien allà d'unes voltes, perquè fessin exercicis, traien allà, i ara d'unes voltes al pati, d'unes voltes al pati, i d'unes voltes al pati, i cap a dintre, clar, parlem d'unes pressons, no com les d'ara, diguem-ne, no? Sí, sí, sí, que encara eren més precàries, no? On feien les saques aquestes famoses, no? Cadaquant en quan, arribava allà per la nit, agafaven tu, tu, tu, tu, es traien a fora i ja s'oficiaven. Sí. I això, clar, cada nit, cada nit, i seré jo el següent, seré jo el següent, perquè els primers anys ell estava condenat a mort. Això és una angoixa. Clar, i pensava que el matarien, després el van dir, no, ara et condeneu a quedar per pètua. Igual ja havia pensat, jo volia morir ja, no? Clar. Però bueno, al final va sortir, va sortint en el 61, no sé la història per què va sortir, suposo que... Jo diria que perquè en aquella època venia el Congrés Eucarístico o alguna cosa així, a lo millor fan veure una amnistia, van veure que aquest estava a la persona allà, i van treure, no? A quina edat dius que va sortir? No me l'ha d'anar, vull dir l'any? L'any 61. Des del 39. Seria que hi ha què? No, no, el papa no, llavors va venir el 50 i tant, em sembla. Però era el Congrés Eucarístico perquè en aquella època, potser això m'invento, no estic segur. No sé, no sé. Bé, bé, bé. Algú motiuria, però no. A mi has dit una cosa que m'ha cridat molt l'atenció, si et condenen per cadena perpètua, d'una manera o altra ja pots morir. Bé, això no és una... Bé, s'ha d'estar dintre, clar, nosaltres parlem d'una cosa que no coneixem ni podem conèixer, no? Això és. És molt difícil de veure, clar, el que pensa. No, ell mai et va dir que volia que s'acabés, sinó que ell volia ser lliure i sempre va tenir aquesta moral forta, reivindicativa, que diuen que ajuda molt, vull dir que sí, que estàs en un camp de concentració o una presó, si tu tens idea de esforç, siguis perquè és un cristià o sigui perquè és un comunista, aguantes millor que no si no tens res. Aquí sí que m'hi apunto. Sí, senyor. Molt bé. Sí, sí. I ets jove. Eh? I ets jove. I ets jove. No sé, vaig llegir que no sé quin camp de concentració nazi, no sé quin dels tants que hi va haver. No va sobreviure ningú més gran de 40 anys. Bueno, clar, perquè jo el que és un millón aguanta, no? Clar, ningú més gran de 40 anys va sobreviure. Si veieu l'Hijo de Saúl potser ho entendreu el per què. Sí, i tant. Segur que l'ambient era aquell. Oh, quina pel·lícula. Aquesta pel·lícula s'ha de veure, eh? Uau. L'han de veure. No m'he atrevit encara. S'ha de veure perquè s'ha de veure. Aquelles pel·lícules que et quedaran a la retina per tota la vida més, eh? Sí, tota la vida més. Jo no... jo és que potser és la millor pel·lícula d'aquest any, sense cap mena de dubte, eh? Jo crec que sí. Sí, sí, sí. Va estar premiada allà. Sí, sí, sí. A Hollywood. L'únic que no va... Va guanyar? O callar? No ho sé. Ho van portar? És igual. Va estar anomenada... Però que em refereixo que va ser una pel·lícula que curiosament que estigués anomenada... Vull dir, que era... Quina hora i mitja de potència. Quina angoixa. Cinematogràfica. amb totes les paraules gramaticals, tot també hem fet... Jo aquella càmera subjectiva constantment que el persegueix i vinga i vinga i vinga i vinga s'angoixant i vinga i tira i tira i al final dius qualsevol moment no saps és que sens sorolls, sens crits, no? I aquesta càmera que gira dius és que li tocarà i li tocarà a una altra oi. És absolutament terrible, eh? És com si tinguessis perquè jo penso que et projectes en el personatge és com si tinguessis l'alè de la vida fins i tot en el clatell o de la mort. És que si et tanques lògicament amb aquesta imatge, clar, el millor és el cinema en aquest cas però si pel que sigui ho agafes amb DVD o amb el que sigui doncs et trobes és que tu gairebé és el que diu el Jaume li pots donar-li un cop d'aire vull dir com estic darrere d'ell com si estiguessis perseguint-lo constantment, no? És que et genera aquesta idea. Jo quan vaig sentir de format aquest dic que això és molt interessant i si està ben fet jo vaig a veure això perquè encara no... Queda recomanada. Molt recomanada. Molt bé. Doncs seguim parlant en aquest cas de llibres i parlem del Pierre Lametre que aquí som una miqueta seguidors aquí uns quants hem llegit la tetralogia Verhoeven famosa del Camille Verhoeven Sí, va guanyar, eh? Sí, va guanyar oi que sí? És que em sonava que va guanyar i és que s'ho mereixo és que no sé tot l'altre que hi havia em sembla que estava també aquella... N'hi havien diverses El abrazo de la serpiente de Colòmbia La guerra de Dinamarca Mustang de França aquesta la vaig veure jo també i Zip de Jordània Però Mustang sí que l'he vist Mustang està molt bé però si compares amb l'Hijo de Saúl no té res a veure no té res a veure vull dir que no té la potència que té l'altre està bé també és un tema delicat vinculat amb la dona Turquia i recordes aquesta pel·lícula farà una mica de... farà una coseta i a partir d'aquí gairebé les tanquen com el que diu la cosa i a partir d'aquí el que genera això però bueno que és una altra història Bé, doncs el que dèiem anem a aquest senyor el Pirlametre que estem acostumats amb aquesta tetralogia magnífica d'Àlex Irene Johnny and Rose és d'ella? Rossi John Rossi John, exacte I Camil I després hi havia un altre també que estava ambientat a la Primera Guerra Mundial exacte que no me'n recordo com es diu ara però aquell llibre Esperame el cielo Sí, algo del cielo i hi ha un altre que és Vestido de Nóvia que és una altra novel·la a part jo he llegit aquesta i l'última l'última no que és anterior a la tetralogia només si em permeteu un comentari aquesta última no és anterior? no, sí és anterior aquesta és anterior no és després a la tetralogia jo pensava que ho he trec Camil i en seguida entreu un altre no, no, no és que van traient aquí digues no, només el comentari que una amiga meva ha agafat Àlex i no l'ha pogut acabar és que, clar quan explica el que li estan fent a la noia i ho explica d'una manera i diu jo no he podido acabar-la jo l'ho he dejado això per introduir diguem-ne és que Irene encara és pitjor el primer és Irene és que aquests llibres és una línia que va més enllà per tant és això però en aquest cas és el que dius busques estàs buscant aquest nivell aquesta història Vestido de Nóvia també va per aquesta línia de tetralogia aquest que dius del cel de la guerra és una obra molt ben escrita però no passa res de particular passa moltes coses però em refereixo que no és cap thriller estàs bastant amb la guerra hi ha unes relacions entre uns personatges bastant desagradables però bueno això tampoc entrarem però aquesta de tres dies tres dies o sigui tres dies i una vida clar t'ho venen com un thriller i a partir d'aquí un thriller que té a veure amb un nen tampoc farem molta història ni molt menys explicarem la novel·la de què va és un poble de França perdut por ahí és un nen normal de deu anys vull dir que li passa una cosa bueno li passa ell fa una cosa millor dit i a partir d'aquí doncs això genera unes angoixes una mena de bueno de percepcions que té el nen més que la realitat en si mateixa que d'això es nodreix és a dir en comptes de com et diria és una mica bueno és un llibre que et parla de l'angoixa d'un nen davant d'un fet i a partir d'aquí clar ni barrabassades tipus Àlex o Irene a nivell diguem en aquest aspecte no hi ha cap investigació diguem de cap policia ni cap història sí que hi ha unes entrevistes i tal però llavors arriba un moment que bueno hi ha un canvi amb l'edat d'aquesta persona no tornen a aparèixer aquests fantasmes por ahí donant voltes però bueno sí no que no sé què que no sé quantos qüestió que el llibre en si mateix per mi és fluix tenint en compte el que és aquest home està ben escrit és un home que escriu molt bé però clar tenint en compte per mi és el més fluix de tots dins d'aquesta línia de thriller dins de thriller com a tal vull dir insisteixo que que entra bé però jo i gent també un altre company que l'ha llegit que també som seguidors del Pierre Lametre clar a tu què t'ha semblat jo home doncs m'ha semblat fluix no és mal llibre però acostumat amb el que està acostumat el Pierre Lametre que em sembla es posa aquest nivell doncs doncs això queda una mica per sota és un bon thriller bueno suau és a dir per aquella gent que es vol iniciar amb aquests temes vull dir ja està no puc dir molta més cosa ja està no diré res més tampoc mira doncs ja que estem i parlant en aquest cas no de pèrdues si em dóna temps sinó en aquest cas d'un un aniversari 25 anys de la mort de Freddie Mercury ostres ja que estem això em sembla que el dijous passat no em vaig equivocar doncs el que farem si em deixa aquest magnífic CD sí jo crec que m'ho deixarà fer doncs escoltar una cançó posarem la I want to break free vull dir que és aquella aquests temes de tota la vida d'un senyor vull alliberar exacte em vull alliberar magnífic el vídeo tota la vida recordarem a Freddie Mercury exacte de xaxa amb aquell bigotarro i movent allò respiradora vull dir que allò és divertidíssim aquesta espero que no hi hagi constància gràfica però jo en una festa de Sant Joan sí ho has fet vaig ballar això i espero que no que s'hagi destruït tot el i vestit com a Freddie Mercury no ah vale una mica es va lliberar es va lliberar es va lliberar anàvem una mica finets perfecte potser millor no vinguis a l'excusió i els hermanis s'han quedat sense portes per si de casa molt bé doncs escoltem aquest tema i després començarem a parlar de cinema i parleu vosaltres d'això de la llegada molt bé molt bé va llip- хозя Ils a l'excusé Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! ! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! l'element, però va quedar-se i ara, de tant en quant actuen i, bueno, bàsicament toquen i quan algun es presta, veus, no?, veus estudi per fer això, bàsicament. Molt bé, parlem de cinema, i aquí em sembla que tenim un triomvirat que ens parlarà de l'arribada, aquesta pel·lícula que ja fa dies que sento per aquí, que tothom, hola, hola, hola, quina passada, quina passada, i jo no l'he vist, no sé. Expliqueu-me, expliqueu-me, home, clar. Ja, ja, ja, comença. No hem convidat al cinema. Jaume començarà. No, la veritat és que a mi, una de les coses que m'ha sobtat més des que tinc una mica de raonament, és precisament com ens comuniquem, no? I llavors, quan vaig ser una miqueta més gran, va dir, sí, diu, l'home pretenia arribar a Déu i va començar a fer la torre aquella, no?, aquella... A l'Abel. A l'Abel, sí. I allà ens hi vam perdre, vull dir, allà ens vam voler confondre i vam començar a parlar cadascú d'una manera diferent. Però bé, això ens serveix, per començar a parlar d'aquesta pel·lícula. I el perquè és molt elemental. Evidentment, una de les coses bàsiques que tenim en el món és que utilitzem mots i formes de comunicar-nos que es diferencien molt uns dels altres. I llavors això ha generat, doncs bé, que hi hagi moltíssima gent que el que fa és doncs això, vull dir, aprendre moltes llengües i lògicament el que fa és traduir el que diu cadascú amb la seva llengua, amb aquella que coneix gairebé tothom. D'això va la pel·lícula, crec jo. Ara bé. Sí? A més a més... Jo no m'he entrat gaire, eh? Fem un resum una miqueta més així, més per tontos. No, no, no, és que... No, és que si no ens te l'aixafem, home. Ah, vale. No, però la part inicial es pot explicar. Encara que sigui... Home, és que... Això està molt bé, però és molt genèric. Es troben unes naus, apareixen unes naus gairebé a tocar, que no toca, de la superfície de la Terra, però a diferents punts, sense un... sense un... un parquet concret. OVNIs? Sí, sí, un... Ah, vale. Però unes naus com... No són... No, no, no, són grans. Són com uns cons. Unes conos. Unes coses així. No, és una figura ovoidal. Ovoidal, sí. Bastant gran, diguem-ne... Semicercle, com si fos un semicercle. 200-300 metres d'alçada. Sí, 4 metres. I estan allà suspesos a poca distància dalt de la Terra. Sí, a uns 20 metres, així. I estan allà, bueno... O 20 metres a l'aigua. Sí, sí. És com una imatge una mica com els quadros de Magritte, no? Ah, sí, sí. Una mica surrealista. Perfecte, perfecte. Sí, sí. Bueno, una cosa així, doncs en tots els llocs diferents del planeta. Sí. I jo què deia. Continua, continua. Ah. Sí, sí. No, i a partir d'aquí, clar, doncs el normal, qui són aquests, no? Vale. Anem a comunicar. Anem a averiguar què. A veure què hi ha. I, clar, qui millor per averiguar busc una lingüista. Vale. Una lingüista que vagi cap allà i a veure que intenti... Primer, a veure qui són, qui deixen de ser. Clar. Clar, quan ella entra allà, ja els hem vist. O sigui, hi ha qui hi ha entrat abans per mirar, no? Ah. Vale. Vale, vale, vale. Vale, més o menys. Més o menys, més o menys s'entenem. Però la pel·lícula... Sí que sí que es pot implicar alguna cosa més, vull dir clar. Sí, i tant, i tant. La pel·lícula tampoc... No, o sigui, no... Aquí difícilment és per l'espoiler, aquesta pel·lícula, perquè al final... Sí. Al final no té un argument que tu puguis espaiar, perquè... Vull dir, l'argument principal es coneix ràpid, perquè a més s'ha parlat molt del tema. Sí. Els dos minuts ja l'estàs veient. I, bueno, al cap i a la fi, en certs de la pel·lícula, doncs, la posada en escena primera mitja hora, tres quarts d'hora, que és les imatges d'aquestes naus allà enmig de camps verds i tot en el cinema guanya molt. Sí. I, bueno, l'aproximació, una aproximació molt... Bon, en comptes a la tercera fase, vull dir, no una cosa jo molt yanqui, sinó que una cosa molt científic que es van aproximant allà a l'objecte, que fan una... Llavors, la interacció, una interacció amb uns alienígenes que, de moment, es deixen, com a mínim, es deixen interactuar, no? I el treball d'aquesta persona, que és, a part d'una llingüista, és una... una experta, en teoria, en llenguatge, diguem-ne. És aviat. No és una persona que coneix només llengües, sinó, en teoria, en llenguatge, perquè el punt fort la criden allà perquè volen desxifrar l'idioma dels alienígenes que estan intentant comunicar-se en un idioma diferent. Barbal. Barbal. Al principi, verbal. Al principi, sí. I després, gestual? No, després... Ah, vale. És el... Telepàtic? No, no, no. No, no, no. No, diguem-ne, però que no són... És un llenguatge de símbols, no? Ideogrames. Ideogrames i tal. Tipus hero unífic, tipus una cosa així, d'aquest estil. Llavors, bueno, també es veu ja una miqueta de com ella pensa que és més fàcil que ells s'aprenguin a l'idioma nostre que nosaltres el d'ell. Llavors fa una... Com un matxembrat. Sí, a partir d'aquí es fa un matxembrat, i tot el desenvolupament de la pel·lícula gira un tort a això, al final s'espatlla una miqueta perquè, no sé, sí que s'ha comentat que potser el productor va dir que això era massa feixuc i s'intenta al final donar-li un altre caire més al que estem acostumats a aquest tipus de pel·lícula i es queda una cosa una miqueta a mitges més de la mental, no? Sí. Però tampoc perquè si hagués estat una cosa dic, mira, això ara, bueno, es desenvolupa aquí una sèrie de efectes especials i una passada. No, no, no. No, però tampoc. I, per tant, et quedes una mica i dir, per què no has continuat? No, és que... No, bàsicament, jo crec que el tema central és... A mi hi ha un moment que ho diuen, que els pobles normalment estan fets a partir del llenguatge que utilitzen. Sí, aquesta és la teoria que està molt parell. Sí, i llavors, a partir d'aquí el film va més enllà. Més enllà. i diguem-ho així que, d'alguna forma, tu perceps la realitat en funció del llenguatge que parlis. Correcte. Aquesta és la teoria forta de la pel·lícula. I llavors, tu perceberàs la realitat d'una forma que no direm com si tu aprens el llenguatge d'aquests éssers alienígenes. Vale. Vale. Comença amb una aproximació, diguem-ne, que també serviria per qualsevol llengua. De fet, això és una teoria científica, que és una hipòtesi de Sapir-Whorf, és una teoria dels anys 20, que diu això, diu, el llenguatge que tenim, sigui català, castellà, anglès, xinès, el que sigui, és d'una manera determinada i això acaba modificant la teva manera de pensar però fins i tot acaba fent-te noves connexions neuronals. És un tema més... Es pot anar més... Sí, sí, sí, això, sí. Allotrejada més bèstiamente. Llavors, clar, el llenguatge pot ser un llenguatge com el nostre... Però molt més. Era això. Aquesta hipòtesi a mi m'ha semblant fascinant, superinteressant. Pot ser un llenguatge com el nostre, basat en símbols que vas posant lletres, diguem-ne, una darrere d'una altra o podria ser un llenguatge completament diferent basat en ideogrames i tal, que és el llenguatge aquest que tenen les alienígenes. Va, digues, Jaume. Però, arribant cap al final, tot això... Tot això té un... Si posen a salsa al mig... Aquí ja no arribem. Jo no estic parlant de la salsa. Arribem al final? No, no, no. Tranquil que serem capaços de no. Que jo diria que això és... A mi em va sobrar. Perquè tu veus al principi una sèrie de coses que dius i això perquè tu posa la pel·lícula al final després t'ho explica però la sensació que em va donar a mi diu, mira, m'estan donant respostes a preguntes que o no m'interessaven o ni me les havia plantejat i les respostes que jo volia han deixat de donar les respostes. Em vaig quedar com tot aquest final i així, que justifica que arrodonés l'anterior però per què? No calia. Saps? És com si haguessin arribat al final i digui, escolta, ara vés enrere i posa això perquè quadri al final. Si ja era prou forta la pel·lícula. Hi ha un moment que està molt bé perquè, diguem-ho així, gràcies a una situació de la trama principal del film d'una resposta, una resposta absurda d'una pregunta quotidiana del dia a dia, d'una resposta a una situació en temps pretèrit. Sí, però a mi també em va sobrar això, no ho vaig veure a dir, ostres, sí, però aquí és el kit, aquest és el kit, crec, que dius, ostres, tot i que tu potser et s'obri, si quedes més en la teoria del llenguatge et s'obre, si realment penses, ostres, aquí hi ha, clar, aquí hi ha l'element aquest, diguem-ho així, més de ciència-ficció i més de cara a l'espectador. Sí. I aquí l'ha comparat amb la del Christopher Nolan, en aquell... Ah, n'interesta l'art, n'interesta l'art, amb algun aspecte. Aquella era més mística, sí, aquella era més mística. allà sí que barreja dues coses, la mística i la física, que diria jo, no? vull dir, hi ha com una combinació de... Hi ha una teoria de les dimensions. Aquí jo la física crec que acaba desapareixent. No, aquí no, aquí no té res a veure, aquí no entran en situacions, diguem-ho així, com tu diria, més de supervivència directa, no sé... Aquella era una pel·lícula més existencial. Aquí no tant, aquí és més... És una pel·lícula comunicativa, de relació social, siguem humans o siguem alienígenes. Pacífica, o sigui, pacificadora és la pel·lícula. Al cap i a la fi, el desenvolupament del Nus va parar amb el que cal tenir molt present. Hi ha una trampota al final, hi ha una trampota. Una trampota a borda, eh? Sí, grossa, que dius, aviam, com el número d'aquell de telèfon no és el que no quadra massa, no? Per això dic jo que hi ha algunes coses que patinen... És l'únic. Però ja suposo que allà es van trobar amb un azucat, com es diu, i van dir, ara com ho arreglem això? Un azucat d'aquí? No calia que ho arreglessin, això em sobrava completament. Això és igual. de totes les persones, de totes les persones, fins i tot els mateixos militars, doncs, en un moment determinat poden recapacitar sobre la seva vida. Sí, clar, també. si ho mires d'aquest punt de vices... Si ho mires al Fidel Castro. Optimisme. Sí, sí, sí. Ah, sí? També era militarot, no? Bueno, això, no? Que la teoria, a mi, que em va semblar fascinant, és la teoria aquesta del llenguatge en si mateix, que a més, fins i tot, es van fer estudis als anys 30 o 40, i jo crec que basant en aquesta teoria hem fet la idea del guió perquè el llenguatge simbòlic que estan parlant, que parlen les alienígenes, és molt semblant a un llenguatge que va estudiar un d'aquests estudiosos, que és el de Cines Hopi, que també tenien símbols i també a la percepció d'una cosa que es parla a la pel·lícula la percebien igual, sense ser alienígenes. És curiós, eh? Però algú s'ha inspirat en això directament, no en aquest cel·leval. Però el que semblava, en un principi, llenguatges així com una mica borrosos, en realitat no eren borrosos, eren complexíssims. Sí, sí, sí. Sí, el que voldria també accentuar que no ho hem esmentat és amb Villanueu, que és el... Denis Villeneuve. Bueno, clar, és un director, clar. És un realitzador potent, president, cal tenir-ho present, vull dir, tot el que he fet té... Les imatges del principi són prou oníriques, prou interessants. Prou dures. Sí. Jo gairebé fins alhora, molt bé, eh? Sí, sí, sí. Molt. Sí, tres quarts d'hora, una hora després, el tema... Alguns elements, més de cara a la galeria. Sí. Els soldats... Sí, sí. Allò ja... Dius, sobrava, no calia. No calia. Molt bé. Molt bé. No, no l'explicem, no l'hem explicat. Jo només voldria... No, no, no. No l'hem explicat. Això em va recordar un llibre que tothom que ha pogut aconseguir que el... No sé si el trobaran, perquè ja no sé si està... Que es diu L'extrany animal del norte, que és un escriptor que es diu Lars Gustafsson, que és suec, però que no s'ha dedicat mai a la ciència-ficció i va fer un llibre de ciència-ficció genial. Perquè així, fullejant-lo, ara fa una estona, he vist la trama de Matrix, per exemple, de film Matrix, aquí reflexada en aquest llibre. I hi ha algun punt que també... Que és anterior a la pel·lícula, que hem comentat. Sí. I hi ha algun punt que també fa esmena també una mica. És allò de dir, no amb el llenguatge, sinó amb la visió. És allò de dir, si jo miro alguna cosa, més pel fet de mirar-lo, ho modifico, canvio substancialment la seva estructura. Doncs aquí hi ha una història que ens parla d'això. La mecànica quàntica diu que sí, però bueno. Aquí hi ha una gent que es troba amb una nau interestel·lar molt grossa i enviant una sonda amb sis homes a dintre. Només que pel fet de passar per davant i que aquella nau tan bèstia els observi una mica, simplement per adaptar-los a la seva manera d'entendre les coses, els modifica i els converteix en unes columnes de pedra. Ja està. Ah, també val això. Sí. Ui. Està parlant de la pel·lícula perquè ara ja m'heu confós absolutament. Ara ja sí. Tornat tonto ara ja sí que... Bé, més explicacions que ho veurem. d'aquesta manera no m'ha arreglat gaire. No. Fantàstic. Molt bé, doncs, seguim amb directors potents. El Paul Verhoeven també tela, eh? Aquest, eh? Vull dir, amb el llibre negre. Més d'aquí. Sí, jo és d'aquelles pel·lícules que he vist sobre el tema dels nazis i la seva ocupació. Més rodonota, eh? Vull dir, i més entenedor, o sigui, més fàcil d'entendre i paral·lelament tenir una versió del que va ser això molt interessant. no menys. A mi em va semblar extraordinari, eh? Ja l'havia vist, evidentment, però, ostres, tu, vaig cada altre pata allà i dic, ui, però no me'n recordava d'això, saps? Perquè hi havia alguna coseta que sí. I sobretot el llibre negre, molt fantàstic al final, crec jo, vull dir, excessivament preocupat per lligar-ho i tancar-ho absolutament, si vols tu. Però penso que se diu perfectament amb el senyor Verhoeven i aquesta voluntat que va tenir d'anar a Nord-amèrica a filmar al cap i a la fi, no? Perquè ell es va entregar amb Soul Girl i jo què sé el que va arribar a fer. I jo crec que és molt potent la pel·lícula, molt, és molt creïble a tot, vull dir, cada personatge té un... un empaque que es diu, no? Que dius, carai, t'arriba però fins al moll de l'os, eh? I molt bé, molt bé, n'aprenc, vull dir, els resistents, això també és aquesta mesura que precisament pel Fidel ara, amb la seva mort, doncs també, doncs, ha surat per la informació i tal, no per ser així, doncs, ets bona persona, vull dir, cal altres elements també, vull dir, la pel·lícula també en parla d'això i trobo que bé, que relativitza la bondat humana d'una manera molt potent i qui aparentment és el millor, doncs, a vegades pot ser el pitjor i tot això, no? Això és més real, clar. Jo ho vaig trobar, sí, encara que hi hagi un component fantàstic dins i tot, no? Però, a mi em va agradar molt. Hi ha un component fantàstic al llibre negre? Fantàstic en el sentit de posar argumentalment unes resolucions en el tema, perdona, no he utilitzat la paraula correcta, per posar en el tema solucions a tot el que es desenvolupa. Imaginatiu, no? Cinematogràfica, doncs, digue-li, vull dir, de ficció, perquè la ficció és per mi excessivament peliculera, eh? Perdona, no havia... No, no, no, no era la paraula correcta. S'ho lligava, dic, no ho sé, com a l'estil Indiana Jones, però... Directament, no? Ja està? Val, sí. Ah, vale, vale, perfecte. No, jo crec que es fa dit tot, vull dir, que sí, que sí, no, és una pel·lícula que... Quan la repeteixin per la para munt, la tingueu present, si no l'heu vist, perquè... és que la tinc una miqueta desperdigonada d'aquesta pel·lícula. Jo l'he vist a trossos. Sí, sí, potser és això que jo no l'he vist, tampoc se n'ha de ser mai o alguna cosa, sí, eh? Però sí. La repeteixen per la para munt, la repeteixen. Molt bé. Doncs parlem d'una estrena, d'una preu que es diu Demolition, que és una pel·lícula, també estem parlant de... Pel·lícules potent... Avui em sembla que no... Les quatre que parlarem no quedarem tranquils, vull dir que... És d'aquestes coses que passen. Aquest senyor, el director d'aquesta pel·lícula és el Jean-Marc Vallée, que és aquest director canadenc, que es va donar a conèixer amb aquella pel·lícula que es deia Crazy, no sé si recordeu, Crazy C.R.C.I. Sí, sí. Que era una pel·lícula que anava una mica sobre el món, també, gay, d'aquella zona. Era una cosa així com... No recordo molt bé d'un jove i tal, però era una pel·lícula amb una canya i amb una capacitat de fer-te reaccionar. Vull dir que deies, mare meva, què és això, no? Vull dir, quina cosa més original, més potenta... Vull dir, no estem parlant d'una altra pel·lícula més que tracti el tema de l'homosexualitat, sinó molt més enllà, perquè hi havia una sèrie de problemàtiques, una sèrie d'identitats, i recordo que una pel·lícula que jo n'hi tinc molt de bon record. Com el Fassbinder, vaja. Sí, exacte. Sí, doncs no creguis, vull dir, és una dissecció molt Fassbinder, però amb una altra línia, amb una altra línia potser una mica més comercial i més del segle XXI. Però la gran pel·lícula que el va fer famós i que el va coronar amb el Matthew McConaughey, que era una pel·lícula... Era un bon tros que va fer per la tele? Sí, tu no l'has vist, la pel·lícula? No l'has vist? He vist un bon tros per la tele. Ah, per la tele, vale. No l'he vist. Doncs la pel·lícula, vull dir, en aquest cas, que és l'anterior, aquesta, és que és d'una... Jo pensava, dic, mare meva, a veure el plantejament, tornem a la teva del tema, sobretot de la sida, als anys 80, amb els vincles que hi havia, el fet que tenies una identitat... Torna i torna. Com? I torna amb aquest film. Sí, sí, sí. Sí, sí, em parla d'aquest tema una altra vegada i ho planteja des d'un punt de vista gairebé, bueno, de plantejar un espai on hi hagi, em refereixo, una mena de, ho diré ara, de medicació experimental, és a dir, que realment funciona i no aquella medicació experimental que està imposant el govern per una sèrie de motius farmacèutics. Hi ha un joc aquí, molt potent, amb el que és la indústria farmacèutica, és el que seria la medicació adient, els poders, no?, també aquest submón, no?, realment on es mou la medicació dins d'un àmbit una miqueta de camells, etcètera, etcètera, i on apareix, bueno, la persona de Matthew McConaughey, no?, que fa un canvi espectacular de la seva fesomia, va haver d'aprimar-se no sé quants quilos i realment estava però xupat, cadavèric, que dius, no, no, no, és que no el veus, i també, que no recordo com es diurà aquest noi, que és un magnífic, bueno, igual que també que fa de transsexual, no?, que fa més que transsexual de transvestit, no?, i em refereixo també a un paper... Ah, Jared Leto. Ah, Jared Leto, exacte, que realment és que és magnífic com ho treballa, no?, amb una problemàtica vinculada amb la obra d'edicció, vull dir, són personatges una mica portats sempre al límit, no?, i això és el que a mi m'agrada d'aquests directors, no?, que et diuen, ostres, què és això? I ara, amb Demolition, ha fet una mena de cosa curiosíssima, que jo, bueno, que et perds, no que et perds, vull dir, que et obre moltes opcions, no?, a veure el que seria, no? Explico el primer minut, perquè, encara que és el primer minut, simplement, és una cosa, vull dir, que no us destrosso res, perquè haig d'explicar aquest primer minut perquè entenguem el que hem de parlar, és a dir, el Jake Gyllenhaal, el de Brockway Mountain, el de Coreno, per entendre'n, per si algú no es situa, doncs, resulta que va amb el cotxe amb la seva dona, va bé, ell és un executiu d'altíssim nivell i tal, no?, i, doncs, bueno, doncs, van tots dos, van explicant-se, doncs, el que faria qualsevol parella d'avui en dia, parlant, portant el cotxe, dius-le, ah, que no em fas cas, que no sé què, que no sé quantos, per de tim, per de tant, per a pum, pam, pam, pam, pam, pum, accident de cotxe, ja està, primer minut, no?, i a partir d'aquí, doncs, passa, el que podem imaginar que pot passar i després, el que ve després és ell i el títol Demolition, és a dir, què és el que fa aquest home per intentar organitzar de nou la seva vida, el per què, el com, realment estima la seva dona, realment no l'estima, hi ha uns vincles exteriors, per què es mou d'aquesta manera, estem parlant d'una profunda depressió, estem parlant d'un intent d'autodestruir al seu voltant, física i mentalment, amb el vis de destruir-se ell, exacte, però també és una qüestió física, destrossar, el gust per destrossar coses, clar, hi ha tota una línia, això ens porta amb el tio aquell també, no?, com se deia aquell, sí, sí, bueno, és aquesta, tota aquesta línia, no?, i dins de tota aquesta mena de caos, que no saps ben bé per on aniràs a tirar, si va per aquí, si va per allà, no saps ben bé, és a dir, et deixa en punts a vegades, oberts, no?, de cop i volta apareix una persona que és Naomi Watts, no?, apareix una persona que atempera aquestes qüestions, no?, hi ha una escena a mi que m'encanta, que sona la bohem deixar-se els naburs de fons, no?, és una escena preciosa, té un muntatge a la pel·lícula espectacular, jo crec que és dels millors muntatges, també ja ho tenia a Dallas Buyers Club, el mateix concepte, un muntatge amb una rapidesa, amb una capacitat, amb un bon fer, com fer aquests flashbacks en una categoria, un muntatge de càmera, a vegades ralentitzats, és una elegància absoluta aquest home, vull dir, sap un pebrot, no puc dir una altra cosa, i realment tot això, clar, jo no vull anar més enllà, però és aquesta sensació que notes, com una mena de caos, dins d'un ordre que cada vegada sembla que la pel·lícula va adquirint, i bueno, i tot això, no?, amb l'aparició de la Naomi Watts, no?, a partir... És una aparició molt peculiar, de com apareix, és a dir, ell l'aprèn amb una cosa molt banal i arran d'aprendre-la amb aquesta primera petita demolició de les seves reaccions, no?, conèixer aquesta persona i arran d'això s'inicia la relació que tampoc saps si la cosa es mantindrà o la demolirà. És que és molt potent perquè vas dient a veure què passa, a veure què passa, a veure què passa. Això de demolir les teves... Exacte, és que és el nom. És un nom. És molt, és magnífic el plantejament i és que una altra vegada més el senyor Valé t'ha portat a un àmbit que dius, ostres, és que, coi, sempre són uns àmbits molt profunds i amb la línia sempre que és mental i en aquest cas també físic, està molt bé, molt bé la pel·lícula. Potser el que diem, i no direm res, però a mesura que vas cap al final dius, bueno, ja t'imagines, dius, a veure això com acabarà i dius, bueno, doncs ja està, acabaré així, ja està, i ja callo i no dic res més, però ja està, callo. No, suficient, suficient. A mi ja m'has captivat. Ja t'he captivat, no? Doncs jo crec que sí. Ojo que jo, una altra persona la va veure i no li va enganxar tant, la idea, la va considerar molt més freda, molt més distant. És que a vegades, hi ha moments, aquest director, no és que sigui un director que t'escalfi, vull dir, que al contrari, et va fotent uns cops i dius, bueno, vinga va, vés cap allà, tira, tira, tira, no? Llavors et torna a enganxar i et torna... És camaleònica. És camaleònica. L'actor. Molt. L'actor, l'actor. El director és magnífic. El que fa ell és bastial. Una mica, ho està molt bé, com sempre, aquesta dona, molt bona actriu. Molt guapa per a l'edat que veia més a més. I el Chris Cooper, també, que fa de sogra. I no l'hagi vist, que digui l'Hone Star. Ah, doncs aquesta no l'hi visc jo. Oh! és deliciosa, aquesta pel·li. Sí, no l'hi visc, aquesta pel·lícula. Marevall, del John Seyles. No l'has vist mai. De qui és, perdona? Del John Seyles. Ostres. Del John Seyles, que l'has aparegut, aquest païs. Sí, sí, sí, aquest filó té presència, també, aquest director. És espectacular, aquest film. Molt, molt bo. Ah, doncs ja ho recuperàvem. Mira, aquest cinema que ens arriba d'això, d'Orient, això, de Hong Kong i de tot això, al John Seyles li demà aquest to nord-americà i és tan interessant com això. Sí. Vull dir, eh, que és veritat, la potència que aconsegueix. Em sona, però no la tinc controlada. Sí, sí, és boníssim, és boníssim. Vale, doncs mira, per tenir-ho en compte. I bueno, ens queden set minutets. Nacho, parlem de l'Snowpiercer. Bueno, tant no sé si tornarà, però bueno. Bueno, però podem parlar una estona. Una distopia. Bueno, si voleu tenir tres minuts per parlar de Fidel Castro. És molt curiós, aquesta pel·lícula. que podem parlar de Fidel Castro al final. Vale, exactament. És una d'aquestes distopies que a mi m'agraden molt. Sí. I com hem començat avui amb la sci-fi, amb la ciència-ficció, doncs ara acabem avui. Doncs vinc davant, clar que sí. Bueno, idea molt potent, això està basat en un còmic francès. És una pel·lícula dirigida de 2013, dirigida per un coreà que es diu Boogon o així. Bueno, si ho dius, és pa prèmio. Ara t'ho diré, perquè vinc aquí. És pa prèmio. I si ho memoritzem encara més. Sí, això és el més complicat. Un momentet. Bong Jung-ho. Bueno, ja està. Encara, encara. Actors una mica coneguts, surt Tilda Swinton, surt John Hart, surt Ed Harris, diguem-ne, que no feia allò uns papels principals. I el principal, que és el Capitán Amèrica. I el principal, que és el Capitán Amèrica. El que fa de Capitán Amèrica. Llavors, idea distòpica, que es pot dir, perquè està molt començada d'arreu. Ah, i també el que feia aquell, el nen que ballava, com es diu? Sí, exacte. Ah, el Billy Elliot. El Billy Elliot. El Billy Elliot, té un paper ja més adult i tal. Bueno, idea distòpica que s'ha explicat molt i fonamental, doncs, bueno, experiment climàtic, que algun il·luminat fa per controlar el clima, la cosa s'espatlla. Per això la temperatura, diguem-ne, i es passen de frenades. La cosa s'espatlla i arriba una glaciació brutal en el planeta. Els mateixos que havien estat en el tema de l'experiment, que no se sap si això venia... No ho deixa massa clar, tampoc. No, sí, sí. Si venia tot. Si buscaven això... Pots ve de saber. Bueno, han muntat, és un d'aquests milionaris excèntrics, que té molts calers i tal, bé, doncs ell ha muntat un tren, diguem-ne, que és de moviment continu, que diu ell, o sigui, ha anat més enllà de les lleis de la termodinàmica i amb una herejia ha descobert el moviment continu. I llavors, ha muntat un tren amb una màquina de tren de no sé quants vagons. De quilòmetres. De quilòmetres. Tira unes vies per tot el planeta de tal manera, que es faci un moviment circular i comença, allà el tren el posa en marxa una mica per fer l'experiment. Però què passa? Que quan arriba aquesta glaciació, doncs tot el món està absolutament inevitable excepte el tren aquest que sempre està corrent, sempre està durant voltes en aquestes vies i aquest tren com és autoalimentat, vull dir, sempre és un moviment perpetuo, bé, també pot generar energia i allà s'envolupa la nova humanitat dintre d'aquest tren. Un microcosmos. Hola! La resta de la humanitat... Això mola molt, eh? Sí, sí. La idea és molt potenta. Evidentment, com a tota nova societat, doncs acaben estant els que manen i els que oveixen, els rics, els pobres, els vagons d'arrere estan amb la gent, els pobres i la gent d'arrere. Em sembla que ho conec, això. I esclata la revolució. Com a... Com a... Ara que ha mort el comandante, doncs el comandante, l'equivalent del comandante, busca la revolució perquè estan molt oprimits els de... Però molt, eh? I, bueno, la manera de... Això és curiós, no? Perquè un mètode de càstig... Sí, sí, això no es pot explicar, però... Tu creus que no es pot explicar? Jo no ho explicaria. Jo diria que hi ha... No, perquè és que... Hòstia... Sí, sí, és sobte, eh? Sobte, i si ho expliques... Hòstia, que has rebuscat, no? Però no, no, és lògic. Té la seva lògica. Perdona, és pel·lícula d'estrena? No. Ah, d'aquest 2013. 2013. Ah, d'acord, vaig ser una mica perduta amb aquesta pel·lícula. No, no, no t'ho volem a xafar tu. No l'ubico, però no, que la buscaré, la buscaré, esclar. Aquesta la van presentar al Festival de Sitges. Vale. Té una bona acollida. Està molt bé. És molt bé. L'únic que jo no sé com acaba. Em vaig quedar a 10 minuts al fil. Jo no t'ho explicaré, però sí que és veritat que és molt imaginativa en moltes coses. La posada en escena, una estètica molt còmic, molt treballada, amb molta, molta imaginació. Clar, pensa que amb aquesta longitud de tren allà ha de sobreviure tota una societat. Allà hi ha de tot. van passant vagons i també la sorpresa d'aquests pels que van, perquè hi arriba un moment en què en aquesta evolució ells van cap amunt, no? I en aquesta evolució van descobrint coses allà i tal. I també hi ha això que ha comentat el David. Això torna a lligar amb l'arcadero, eh, no? Eh, bé, té moltes llatures. Al final, al final, aquesta aposta en escena s'aguanta bastant bé, amb tota la història s'aguanta bastant bé. Al final, com tot, com tots els finals aquests, doncs, bé, pecan una mica de que... doncs, se fica Hollywood pel mig i les coses són, bueno, com són. Però sí que és veritat que s'aguanta molt i que la distopia està molt ben plantejada i els personatges... aquests personatges secundaris, però amb molta qualitat, com John Hart, com el Harris, com la Tilda Swinton, que fa un paper, una mica així raro... Estriònic, estrònic, però molt, molt currat. I, bueno, és molt interessant, però tot el plantejament, eh, s'aguanta molt bé la pel·lícula i traient alguna cosa que, bueno, que una mica més Hollywood, doncs s'aguanta molt bé i val la pena i basada en un còmic, molt estètic. Molt interessant. Molt interessant. Com a distopia. Me l'apuntaré perquè explico que dius, mira, que van passant i no t'anar bones, no? Sobretot quan descobreixen què és el que mengen ells. Correcte. Ai, ai, ai. No ho saben. Ara m'està deixant aquí intrigar. Snowpiercer o Rompenieves l'han traduit o l'expresso del Miedo, no sé com l'han dit a l'Amèrica, però Snowpiercer, si la veieu en l'original. Sí, sí, doncs mirarem i tal. Fantàstic. Tenim un minut? Tenim un minut, però un minut literal. No, és que ni minut. Hasta la victòria siempre. Hasta la victòria siempre. Que vagi molt bé. Espera, espera, que ara no marxem. Segui un minut, un minut, i dius un minut, vull dir, que és el que tenim. Bueno, s'ha mort un ídol del Jaume. Sí, sí. A banda de la... I fins i tot, jo tinc una mica escobar, ja treballant, i fins i tot ell que ha sortit d'allà, i clar, diu que li sap greu que hagi mort el comandant. O sigui, fins i tot, eh? Bueno, això ja de tot, ja gustos per tot, eh? Vull dir que no hi està d'acord, vols dir. A part de l'Àngela Molina, l'altre ídol del Jaume era al Pedro Castos. Allà a Miami, a l'Àngela Habana, s'estan, bueno, unes festes allà, unes borratxeres que estan amb la gent i tal, no? Que això és lògic, no? Que una mica, doncs, hi hagi aquesta... Haurem de repassar les pel·lícules del Che i del Che Guerrilla. Mira, jo l'altre dia vaig veure Viva... O la d'Oliver Stone. Jo vaig veure Viva, que va aguantar la Rosa, i també us veu com viuen, també, aquella Habana, eh? Vull dir que és una pel·lícula potentíssima, Viva, eh? Molt potenta, aquesta pel·lícula. I també un altre que he vist que ja la comencem a la setmana que es diu... Trans... No, no, com es diu, espera, com es diu això? Terraformers de Takashimike. Ostres, Takashimike, que m'estàs dient? Home, i és que jo sóc forofo de Takashimike, eh? Jo atacaré també. Vale, vale, vale. Però és una cosa superfriquid. Home, ja, ja. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Adéu, adéu. Music Club Seleccion