Art i premis: Exposició “Especulacions al voltant del rostre” de Joan Vidal, Oscars (El puente de los espías, La chica danesa, Mad Max) i balanç dels Goya

Bona tarda, benvinguts un dijous més. Aquí a la Babilònia, estem al Jaume. Hola, què tal? Bona tarda. I al present, al Xesco, aquí estem solets. Com estaríem més bé, eh? Clar, clar. Bueno, però a tant en quant ja va bé dissertar, no? Un tet a tet, no? Si no va bé, va la vera, eh? Mirarem de treure tot allò més bo que tinguem per aquí dins, eh? Però mira, l'altre dia amb la Rosa comentava que estava amb ella i jo sols, dèiem, és que quan estem sols sembla que ens falti encara més el temps que quan estem tots quatre o tots cinc, no? Vull dir, és curiós, no? Vull dir, vas a parlar, a parlar, i llavors vas una mica amb el temps més tranquil i vas comentant cosetes, no? Bé, doncs avui que farem serà això, doncs com sempre a la Babilònia, parlarem de cultura, i avui farem una menció inicial amb una exposició molt interessant, i després parlarem de cinema. Primer parlarem del Joan Vidal, a la biblioteca de Marta Mata d'aquí a Cornellà. El meu propi fill, va dir-ho, eh? Exacte, bé, exacte, és el que diem, no? Vull dir, aquí és com tot, si en aquest país tothom ha posat a fills i a pares a tot arreu, aquí nosaltres també parlem dels nostres fills, eh? Que estem orgullosos. Especulacions al voltant del rostro, una exposició que ara, tot seguit, d'aquí a una estoneta, el Jaume ens comentarà. També parlem de cinema, parlarem de, sobretot, pel·lícules vinculades als Òscars, que ja estan, allò, eh?, a punt d'arribar-hi, que són el 28, em sembla, d'aquest mes, quan es fa la cerimònia, si no m'equivoco. Parlarem del Puente de los Espías, parlarem de la Xica Danessa, parlarem de Mad Max, Fúria en la carretera, i com estem en una temporada, evidentment, de molts premis, també farem un comentari dels Goya, de la cerimònia dels Goya, dels guanyadors, una miqueta, doncs, com va anar, jo la vaig seguir, la vaig veure de pa a pa, i la vaig quedar per veure-ho, i també parlarem d'una de les pel·lícules, d'aquestes en concret, que també he pogut repassar aquests dies, que és Un dia perfecte, del Fernando León de Aranoa, que també parlarem, que també ha estat nominada als Goya, i d'altres coses que, evidentment, aniran sortint. Els Òscars no, per això, aquesta. Els Òscars no, no, no, no, ja seria massa. Seria molt, això. Massa, massa. Tindrem, mira, de fons, llestima que avui la Rosa no ha vingut, però imagino que és com tot, com això aquest programa també es repeteix, recordem els dissabtes, doncs, tenim un... I li he portat la sinfonia número 1 de Mahler, vull dir que ella l'altre dia va anar a una audició, a un concert, volia dir, a l'auditori d'aquí de Barcelona, i pensat, i li portaré? Bé, doncs, l'escoltarem de fons, que ens servirà, doncs, també per ambientar aquesta primera notícia, que el Jaume ens comenta, del Joan Vidal, del seu fill, pintor, que està fent exposició a Cornellà. Jaume, comenta'ns. Bé, doncs, aquestes especulacions al voltant del rostre, la veritat és que jo les... O sigui, m'alimenten d'una manera molt especial, no?, perquè, lògicament, vull dir, quan és el teu propi fill i, vull dir, arriba, doncs, a un aprofundiment com el que aconsegueix ell a partir d'especulacions, com diu molt bé, doncs, que li genera, doncs, aquells estats moltes vegades una mica complexos, altres vegades més bonics o no tan potents, no? Doncs, tot això l'ha portat a experimentar sobre els mateixos déus de l'Olim, fins a, d'això, fins a, bueno, a coses de patiments, no?, vull dir, de persones que tenen, doncs, certes desestabilitzacions i aquestes desestabilitzacions també corresponen a unes imatges que ell mira de trobar i de reflectir i això mai està renyit amb tot allò que una persona ha viscut i, en aquest cas, ell mateix, no?, perquè ell mateix hi havia de dir que, escolta, hi ha una cosa que em preguntava en aquest dia, que hi ha quadres que ell els deixa els ulls ben oberts, no?, i, en canvi, n'hi ha d'altres que pràcticament els ulls o estan tancats o diries que fins i tot no existeixen, no?, i, llavors, ell, d'una manera molt lamental, deia, diu senzillament, els ulls que no es veuen és que s'estan mirant cap a l'interior, en definitiva, estan a la recerca d'aquest equilibri interior, i hi ha, en canvi, els que estan ben oberts entran una curiositat molt gran per tot el que és exterior, no?, partint d'aquí, podem fer mil declaracions, per exemple, el Déu Cronos, no?, diu Déu Cronos, va ser molt potent, no?, llavors la seva imatge ell la veu, doncs, d'una manera absolutament que fa una ficta enorme, clar, que et mira a l'exterior, no hi ha cap mena de dubte. El Déu Cronos, no?, que és una revisió després del Déu Saturn, no?, que es menjava els seus fills, no?, perquè pensaven que li traurien el temps, diguem el que seria la intemporalitat, no?, el fet de ser, per sempre, una persona viva, no?, llavors, sempre que tenia un fill amb alguna deesa, llavors l'endrapava, no?, és aquesta por, aquestes pors, no?, i aquesta magnificència que sempre s'ha presentat del Déu Cronos, doncs, té una presència plàstica molt forta, no? Ens quedaria esperat el quadre d'aquest pit, perquè, diria, són anècdotes, eh?, però, per exemple, hi havia una senyora que estava per allà mentre jo estava posant els quadres, preparant l'exposició, i diu, aquest sí que m'agrada, i els altres, jo... Era aquest, no? Vull dir, no sabia, sí, no sabia ben bé el per què, però, allò, i després seus, també, no?, vull dir, i a partir d'aquí tenim unes variants, un patiment en un principi, i anem a parar, doncs, fins i tot amb investigacions sobre l'existència de Crist, i, en definitiva, fa un rostre, també, que voldria apropar-se, doncs, a aquesta constància. Jo penso que aquesta amplitud de mires, no?, vull dir, aquest intentar bastar, doncs, tot el que ve, fins i tot ara, escoltant-lo, precisament, em deia que, bueno, que vol saber que s'han trobat escrits de temps immemorials, que estaven absolutament amagats a la revisió de les persones en general i tal, i que aquests escrits, el que estan destacant és, precisament, doncs, aspectes que es donen per molt bons actualment, i, en canvi, allà, el que diuen que no, que tot això no... O sigui, de la manera, fins i tot, que, o sigui, la preocupació també va a parar amb allò, amb aquella manera, en definitiva, que se'ns ha anat portant cap a un tipus de constants culturals que, veritablement, estan com manipulades segons l'interès de determinades estructures que han governat en el món, no? No sé, jo crec que això dona per molt, oi? És un clar, és el que diem, no? Vull dir, jo vaig tenir el plaer d'anar a l'exposició que vas fer, recorda'm, allà a Cornellà, també? Sí, sí, a l'Espai 3. A l'Espai 3, que, en aquest cas, l'exposició que està actualment a la vista és a la biblioteca Marta Mata, de Cornellà, ho dic perquè la gent que vulgui pot anar-hi, no? Amb un horari en concret, Jaume? Sí, a les tardes, normalment, i els dimarts i dissabtes, al matí. Al matí, també, fantàstic. Al matí, al dissabte, a la tarda, no, eh? Val, val, val. L'adreça la tens, per segurs? Sí, el Robillors, 148. Robillors? No, 184, perdona. Sí, ja sabia que anava... No ho dic perquè és una experiència. Jo, realment, vaig trobar una pintura diferent al que jo, habitualment, estic acostumat a veure. Pensem que, en aquest cas, no és per tirar-me flors, però jo soc historiador de l'art, no? I he vist moltes coses, no? I he anat a molts llocs, no? I jo tinc encara la imatge, ho dic perquè, en aquest cas, perquè recordo que un dia, anant a casa del Jaume, no?, vaig passar pel seu passadís, no? I vaig trobar que tenia un munt d'aquests quadres, amb aquests rostres, no? I a mi m'ha impactat moltíssim, no? Bàsicament, m'ha impactat perquè em va semblar d'una transcendència, és a dir, d'un misticisme, que això és una mica el que tu parlaves, no?, aquest element vinculat amb els déus, sigui amb els déus pagans, com amb el déu únic, no?, que és el déu com a tal, però, sobretot, una percepció orgànica, és a dir, la forma en què jo vaig veure aquests rostres que van per aquí, aquesta línia... No s'allunya dels clàssics, no? No, exacte, però a la vegada té una potència de color, de... com et diria, és com si sorgís la pintura del propi Llenç, que això és una cosa molt complexa, és a dir, a l'hora d'entendre, no?, perquè són uns primaríssims plans d'unes cares, com tu molt bé deies, no?, que miren cap enfort i miren cap a dins, no? I és aquesta mena d'estudi de l'interior, del conscient i de l'inconscient i del subconscient, aquí hi ha un treball lògic, no?, provocat per la pròpia línia de l'artista, del pintor, en aquest cas, no?, per la seva forma de ser, per la seva forma d'actuar, que realment això fa que sorgeixi. I aquesta, per un costat, variació amb les formes, però una continuïtat amb el mateix format que ell no vol canviar, ara per ara, genera, per mi, una gran genialitat. És a dir, si hem de fer una comparativa, mira que et dic, odiosa, és a dir, amb el concepte visual, la percepció dels colors a vegades i com es llença d'aquesta manera a vegades, perquè la gent ho entengui, home, estic fent una comparativa odiosa, torno a insistir, però és la pinzellada de Van Gogh? Hi ha certa pinzellada de Van Gogh, que no vol dir assimilació de conceptes, ni de formes, m'entens el que vull dir? No vol dir això. No és això. Però vull perquè la gent ho sàpigui, vull dir què és el que es trobarà, es trobarà retrats amb una pinzellada molt a l'estil de Van Gogh, amb la idea, no?, però amb una profunditat psicològica, amb una cosa que a mi realment, ja et dic, jo que estic cansat de veure coses, em va interessar. I a mi, em va xocar, em va cupçar, i això és molt important, que l'art et copsi, que et provoqui alguna cosa, per tant, jo recomana que aneu a veure aquesta exposició, i a partir d'aquí, evidentment, doncs, si hi ha alguna peça i tal, això ja ho podeu parlar, lògicament, amb l'artista i amb la persona que està llenya. Sí, aquell quadre més gran, te'n recordes i tal, l'ha retocat, jo crec que li ha donat, o sigui, aquella sensació que et va donar, penso que és d'aquest que parlava. Sí, sí, jo recordo un cas que em va recordar una imatge de Déu Pare, era blanquinós, groc, recordo, diguem, que el tens a casa, vull dir que... No, no, està allà. O està allà. I em va sobtar i vaig dir, ostres, quina presència, quins ulls, el que dèiem, com et miren, aquesta forma de mirar-te al teu interior, t'estan mirant a tu, t'estan analitzant. Esclar, les diferents cultures, per exemple, l'hinduisme és un dels punts més potents que ell. Sí, sí. Té ja un tal senyor Eurovindo, que hi té, doncs, una vocació absoluta i és el que li proporciona, doncs, comprensió de tot el que se'ns mou en l'entorn i tenint en compte i present tota l'evolució que hem fet. Però quan estem parlant de mistici, també parlem de mantra. És a dir, estem parlant de totes les línies que tenen a veure amb un concepte de religió. I la religió no és la religió única, la religió són moltes religions. Sí, sí, sí. Insisteixo, i fins i tot el paganisme. Per tant... Fins i tot la deessa femenina. Clar que sí, clar que sí. La dona, evidentment, és importantíssima, amb aquest aspecte. amb aquest quadre que et mira així i dius... Clar, clar, clar. Molt bé. Bé, doncs, es tractava d'això, no? De fer quatre pinzellades en segons el meu criteri i tu com a persona entesa en bar, lògicament, com a historiador, doncs, que fessis aquesta reflexió, em penso que és el que calia per animar qualsevol persona interessada. Que vagin i que no s'ho perdin perquè, insisteixo, sortiran, vull dir, no s'avorriran. No. A vegades dius, ah, hi vaig a l'exposició i tot és amb... Vull dir, a veure, cada cara és un món, cada percepció és diferent, no? Sí, sí. I hi ha una... I a més, el més curiós és que la paleta que utilitza, vull dir, és molt acolorida, però sap barrejar perfectament els colors en cada un dels quadres. O sigui que dius, vaig a fer totes les colors del món. No, no, no. Té unes tonalitats vermelloses, tonalitats gruquenques, verdoses, no? A vegades barreja més, però és perfecta, eh? És perfecta, perfecta. Molt bé. Bé, Doncs vinga, doncs tirem cap endavant i això és el que hem de fer i ara parlem de cinema, eh? Que ja deien que avui parlarem molt dels Oscars i parlarem també una mica dels Goya. Comencem a parlar una miqueta dels Oscars, que és una cosa el que tenim previst i una pel·lícula que jo sé que el Jaume l'ha vist i que va venir a dir bueno, això és com... bé. I jo dic el mateix, bueno, bé, bé, el puente de los espias. Sí. Steven Spielberg, que jo tenia molta il·lusió, però bueno, últimament és que quan ve que l'Spielberg ja una mica un rotllo, eh? Com aquell que es vol escapar, perquè la veritat és que sí, que és interessant com explica, vull dir, és un narrador vàlid, eh? I bo. Clar. La part final està bé, tot allò del pont i com fan coincidir i tot allò, oi? Però clar, vull dir, és que no surts d'aquella constant com si deixa vi o com vulguis, com si ja ho has vist. Sí. A veure, jo crec que el que intenta Spielberg és intentar fer una altra lista de Schilder. Mira què et dic, en quant a concepte visual, no en quant a temàtic, evidentment, no? I no ho aconsegueix. I ho està intentant en diverses pel·lícules últimament, no? Aquella del cavall també intentava ser una miqueta i tal. Aquesta és potser la que més ho intenta. Estem parlant d'uns anys 50, diguem, aquesta lluita de la Guerra Freda entre els Estats Units i Rússia. I bé, i el fet de, bueno, això és el primer moment, un espia rus que en teoria el capten i tal i a partir d'aquí es produeix una negociació, una mena de negociador i tal. I com es veu el món americà, la justícia americana, com es veu aquell Berlín, no? El que més em va agradar va ser el... Vull dir, que és una cosa que no s'ha vist mai al cinema, que és Berlín i com es comença a construir el terrible mur de la vergonya. Vull dir, que allò és molt interessant. Dius, ostres, que ben fet això, no? Sí. Però em refereixo que el tema en si té un cert interès fins que deixa de tenir interès. Vull dir, dona moltes voltes el que diem, s'ha de fer una pel·lícula que duri dues hores i pico per portar-la als Òscars i tal, són dues hores i vint minuts, que dius, a veure, quan estem parlant d'un tema, el que abans deien que té un guió bastant curt, no? Molt ben portat als diàlegs, l'ambientació és perfecta, el que vulguis, però encara hi ha així excessivament llarga i excessivament avorrida. És el problema. Té punts, no? Com aquest de la muralla del mur, el pont com a tal està molt ben fet. Previsible. Previsible, totalment, no? Hi ha una muralina al final, també, quan hi va amb el tren i veu allò, vull dir, que m'entens, com dient, ui, a veure si acabarem fent el mateix aquí als Estats Units que no allà, vull dir, hi ha una sèrie de coses que dius... Que sí, que ho fan. Que sí, no, clar, per això, per això, clar, vull dir, però en aquest cas amb els immigrants, queda més pitjor. No, però que és això que dius, no li acabo jo de veure el que li falta en pa què, i és aquesta sensació de dir, una pel·lícula contundent que tingui una, saps qui dir, oh, que bé, no, ve per aquí, però per l'altre, dius, no m'acaba d'agradar. Ja que avui, aquesta setmana s'ha estrenat això d'aquesta pel·lícula de Carol, no? De Carol, sí. Llavors, de Toc Hines, no? I Toc Hines és un realitzador que ens ha agradat. Aquest sí que li dona sentit a les coses que toca. És molt claret, aquest. Aquest sí que... Buf, deixa... Llavors, esclar, la pel·lícula, jo he preferit anar a veure aquesta, la xica danesa, que després pot seguir tampar-lo. Sí, sí, comentarem. Perquè n'he sentit a parlar i és curiosa i com que sé que està nominada pels Òscars i com que també he sabut que el seu realitzador doncs és el senyor que va fer el discurs del rei, que l'ha agradat tant i tal, però és curiós com s'assembla en molts aspectes, no? I veritablement, si té aquesta semblança, se'n parlant de gramàtica, o sigui, de capacitat narrativa, no? I llavors, si aquella va tenir un èxit clamorós, aquí estem parlant de la mateixa història definitiva de posar una pastanaga per dir-ho d'una manera al començar la pel·lícula, que hi ha un xicot que descobreix que, bueno, que no està bé dins el cos d'un home, tot i que té un... que s'ha casat i que viu perfectament amb una xicota que s'adonen tots dos i que tenen, doncs, un gaudi realment remarcable, doncs, paral·lelament descobreix en el seu interior doncs, aquell desig que en definitiva el fa anar. Això és una història real sobre... novel·lada, eh? Evidentment, s'ha inspirat en una novel·la, no? És sobre els anys 90, ahir, sobre els anys 20, i llavors estem parlant de les primeres... les primeres petxades que es van fer a l'entorn del que avui no és que sigui molt habitual, però persones que descobreixin, doncs, un sentit dins el seu interior de no estar bé... El que es diu el transgènere, no? El canvi directament... No en aquest cas la transexualitat com a element, diguem, de canvi, sinó, és un concepte que és un home que és dona o a l'inversa, no? Vull dir que el seu pensament, la seva consciència, el seu cos, no l'admet, no? A mi el que m'ha sobtat de la pel·lícula probablement que és el més agradable que té i això és el que crec que provoca que hi hagi tant, si més no, els crítics, però les persones que van a veure-les en general, el que més agrada jo crec és precisament aquesta descoberta, aquest saber, o sigui, més enllà de la transsexualitat, com dius tu molt bé, no? Clar. No, no, és que jo tinc un sentiment, jo, oi, que bé que em trobo vestit així, oi que d'allò... I llavors, a més a més, la seva pròpia dona doncs l'acaba pintant i veritablement aquestes obres, sembla que sí, que van tenir molt d'èxit. però finalment canvia de sexe? Bé, definitivament, bueno, això ja imagino que s'ho reentén, no? Si més no ho intenta. Clar, vale. No diguem, expliquem el final, perquè sí, sí, bueno, de fet, la pastanaga que deies, aquesta, és arribar al final, amb el canvi, oi? Però, bueno, això imagino que, a veure, que per molt, no és estripar i s'imagina, no? Vull dir, perquè si estem parlant... Això ja es veu començar. Clar, si diguis la primera persona que, ho tenim clar, que arribarà fins a aquest límit, no? Vull dir que... A mi, el que veritablement em va interessant, que probablement, igual que el discurs del rei, doncs, és aquell aprenentatge que es produeix amb una persona, amb un rei tartamut, el que havia a la fi, no? I el treball que fa un altre per convèncer-li com ho aconsegueix i tot això, és precisament de la manera que ells dos, Marit i Moller, eh? doncs, van vivint aquesta experiència i aquí, tot i que ell, a la llarga, es fa com una mica pesat en quant arròs a maneres de mirar i somriures que són com massa repetitius i masses vegades que és com el discurs del rei. Per altre costat, aquesta també és com si fos una, com t'ho diria jo, una petita frase que es va succeir en el llarg de la pel·lícula, eh? que seria, doncs, una seqüència, no? I que aquestes seqüències és com si les desitjessis per comprovar o bé perquè se't faci agradable la pel·lícula, a partir d'aquest somriure i d'aquest aprofundiment o aquest patiment. Potser el patiment l'exigera massa, no? Però a canvi el que és l'alegria o la satisfacció o el contacte amb altres, doncs aquest aquest llueix, trobo jo. Bé, estic descobrint res gairebé perquè en definitiva és molt semblant i ja ho veureu tota persona que li vagi a agradar el discurs del rei, jo crec que ha d'anar a veure aquesta pel·lícula perquè és que és com una mentalitat pròpia del realitzador, no? I llavors queda molt ben reflectida al llarg de tota la pel·lícula. Molt bé, molt bé, fantàstic. Que estàs buscant... Si no, estic més que en el tema dels Goya per parlar després, però no digues, digues, digues, t'escolto, vull dir que una mica comentem i tal. No, ja està, ja, vull dir, jo penso que queda autoritzada la crítica més aviat estat crítica en negatiu, no? Bueno, però diuen que s'ho emporta aquest nano, diguem, l'Òscar. Ah, segur. S'ho emporta, és el que va fer l'any passat aquesta pel·lícula de Stephen Hopkins. Tom Hopper. Tom Hopper, no? Això és el director Tom Hopper. Ah, Lady Redmayne. Exacte. que aquest nano és el que va fer la teoria del todo, que era el que va fer l'any passat, el que va fer el perfecte, que al final, no sé què és, sí, clar, però el paper que va fer va fer. Ja, però és molt diferent, allà fa l'homosexual, sí, però, però quina diferència. És que jo crec que és on està la gràcia. Vull dir, tot aquest, tot aquest exercici, o sigui, exercici interpretatiu, no? No, ens estem liat, una pel·lícula, no. Aquest va fer la teoria del todo, el que va fer Stephen Hopkins. l'altre és l'altre que deies tu, que és la del matemàtic aquell, no? Sí. Ja, però aquell és un altre, no? Sí, això és l'altra pel·lícula. Havia barrejat. No, no, per això dic, ara jo estava dubtant en el mateix, però crec que era també com dues biografies, per això ens hem confós, és cert. D'acord, d'acord. Per tant, que és això. Però bé, que igualment el paper que va fer l'Stephen Hopkin era magnífic. És que t'ho creies, és que la veia i dius, Mare de Déu Senyor, com es pot... Molt diferent, eh? Clar, clar, imagino que aquest... Però bé, a veure si es converteix en un d'aquests actors que s'especialitza en fer personatges totalment complexos, no? I també hi ha actors que, clar, que això no és tan fàcil de fer, el que dius tu, no? Que insisteixo una vegada més, ja ho he dit abans, que probablement en la pel·lícula aquesta sí que hi ha una reiteració excessiva dels registres aquests més bonics, per dir-ho, de més agradable. Clar, potser una miqueta més dolç, i una mica adulcurar que seria la pel·lícula en si mateixa, no? D'acord? Molt bé, doncs seguim parlant de més pel·lícules, en aquest cas pel·lícula també dels Òscars, bueno, una pel·lícula sorprenentment nominada a 10 Òscars, la millor pel·lícula, el millor director, que és Mad Max 4, Fúria en la carretera, a la carretera. Jo què vols que et digui? Mira, jo no fa gaire, sabeu que jo tant en quant faig aquestes coses, no? Que jo em veig les trilogies i les dos pel·lícules i quatre, amb l'especte cop, no? I aquest estiu justament em vaig veure a les tres del Mad Max, la 1, la 2 i la 3, no? La Mad Max 1, la Mad Max 2 i l'altra es deia en Mad Max 3, no sé què, en la cúpula del Trueno, que sortia a la Tina Turner per allà donar voltes, no? Clar, és a dir, estem parlant de George Miller, un director que solament ha fet aquest tipus de pel·lícules, no ha fet cap pel·lícula més que jo recordi, no ha fet cap altra cosa, jo tampoc ho recordo. Viu de les mels d'aquesta pel·lícula, potser l'ha fet alguna cosa en televisió o alguna cosa, però a nivell de cinema jo diria que no ha fet res més o si no ha quedat molt en segona línia i és clar, veure les tres primeres, i és bueno, la primera té sentit, el que diem, no?, de les seqüeles, no?, la segona ja no s'aguanta i la tercera no s'aguanta en lloc, és a dir, perquè la Tina Turner encara surparia d'una envoltes, bueno, encara. Allò del Trueno, oi? Exacte, de la cúpula del Trueno, això no em sortia, exacte, és aquesta història. Bé, clar, estem parlant d'un Mel Gibson, molt jovenet, amb una presència increïble, amb un gran dinamisme, amb un George Miller que utilitza una tipologia de cotxes i de situacions, no?, que molt vinculades als anys 80, i per tant és una pel·lícula que en aquella època tenia molt sentit, però de cop i volta, ara, ha fet aquesta quarta, perquè és allò, l'evolució del Max, no?, del Mad Max, que és el nom que té, en comptes de Mel Gibson, clar, que pobret meu, ja té una edat, no el veig jo, correm por ahí, amb aquestes coses, no?, llavors n'ha agafat el Tom Hardy, que és un altre nano, que també ja és bastant conegut, de fet, ara no en recordo, però ha fet pel·lícules, també, és un dels coneguts, també, del cinema americà, d'aquests nanos així, de 30 i pico d'anys, no?, que ja mantenint renom, amb la Charlize Theron, que un cop més, no?, me la canvien i me la posen de dona molt masculina, amb el que ve rapat, ja li falta un braç, o una cosa, i tal. Bé, què és el que, jo crec honrao el que seria el fet d'estar nominada, aquesta pel·lícula. Jo crec que és una pel·lícula, feia falta posar una pel·lícula amb uns efectes especials brutals, d'acord?, perquè hi hagi, des de l'època dels Senyors dels Anells, que es va posar de moda, una miqueta, posar aquella pel·lícula que tingui uns efectes, una infografia determinada, doncs això és el mateix. Llavors és, veure una altra vegada el Mad Max, el mateix, però pensat, per veure's en tres dimensions, que també hi ha aquesta opció, imagino, del cinema, perquè jo l'he recuperat amb DVD, no l'he pogut veure perquè ja no està estrenada, vull dir, ja està estrenada al seu moment i ja està retirada, i llavors, a partir d'aquí, és una mena de... Són dues hores de persecucions. A mi saps què... És això. Què em fa pensar una pel·lícula com aquesta, i és que tu, amb el discurs que acabes de fer, ho has dit, els productors diuen, bueno, mira, aquí busquem no sé què i tal, vull dir, el que dius tu, efectes especials i tot això, tot ben harmonitzat i tirem endavant. Sí. I llavors, bueno, esclar, acaben fent un producte, com que no estalvien ni un duro, perquè aquesta és la clau, no?, de l'èxit, la major part de vegades, més capacitat d'enlloarnar, que no pas de fer pensar, automàticament, doncs, esclar, la cosa surt i és el que dius tu, diu, hòstia, però què vols que em digui? En canvi, el que sí que és cert és que hi ha persones, per exemple, jo conec un xicot, no?, que és molt aficionat al Mad Max, que diu, ui, que m'agradaria que guanyés, perquè això voldria dir que em farien més. Clar, no bufis, però és que aquesta és la realitat, no?, del que... Ja, però què es pot fer més? Ja, com la guerra de les galàxies, tu. Ja, però et pots inventar tribus d'aquelles de part allà dalt, però és que aquí no et pots inventar res, perquè, clar, és un desert amb el qual hi ha una sèrie de gent que lluita per el fuel i per l'aigua i per l'existència i per la vida i per un tros de vegetació, un terruño, que es diu en castellà, per intentar plantar quatre coses. Castellà no, amb això, en galet. En galet, com sigui això. Clar, i llavors dius, però això ho hem vist a les tres pel·lícules, que no hi ha més invenció. Això què és? Torno a existir el mateix, però, clar, agafant uns efectes brutals, un domini absolut del dinamisme amb el cinema. Que t'assorbeixi, no? Que et quedis allà. Però encara hi ha així, encara hi ha així, ja et dic jo que em vaig avorrir, però com una mala cosa, eh? Vull dir que no, que dius, és una cosa tremenda, és que no, no, no, no, ja et dic no, és terrible. Però, bueno, a veure, és com tot, vull dir, el cinema és acció, quan es vola fer pel·lícula d'acció, no? Però és que, ostres, no hi ha manera, no hi ha manera de fer una pel·lícula d'acció que diguis, que sigui digna o que tingui un, és que clar, aquí és repetir i repetir i repetir i llavors dius, a veure quan, quan una mica relaxen i parlen i diuen alguna cosa, sí, parlaven, però era com un no parar, era un no parar. Buf, jo em vaig a tavalar molt, em vaig a tavalar moltíssim, llavors, no, no, no sé, tu has dit alguna de les Mad Max, si has dit alguna d'elles, no? Sí, que les he vist, totes, totes, no? Aquesta última, no, eh, per dir, que em vaig quedar així una mica fora, però, bueno, segur que la veuré, saps què passa? El mateix que passa a tu, ja, vull dir, suposo que és qüestió d'edat, això, que el que acostumo és veure allò que realment m'interessa, no? Vull dir, les pel·lícules, autors i realitzadors que veritablement, doncs, tenen un interès per mi, és que si no, ja em quedo, sí, sí, sí, sí, una mica fora, no? Clar, clar, clar, com avui, per exemple, amb aquesta xicadenesa, no? Vull dir, com a curiositat i com, com a què, oi, sé que agrada molt i que té molt d'èxit i tal, llavors he volgut captar on està. Una miqueta clar. Això, on està aquest punt, no? Molt bé. I a mi el que m'agradaria, no sé si has vist l'última Guerra de les Galàxies, suposo que sí. No, no l'he vist, no, és que jo no soy muy Carre de les Galàxies, tampoc, no? No, és que és molt normal que no ho siguis, però vull jo, perquè és que és més del mateix, eh, i això igual, eh, vull dir, és tota aquesta parrafartàlia que es munta, no? Clar. En definitiva, aquesta capacitat per vendre un producte, és això, no? Vull dir, perquè... Sí, sí, és que en teoria és el que diem, no? Vull dir, quan una cosa està esgotada, home, és lògic, no? Vull dir, intentes per vendre, per tenir més recaptació, perquè els estudis guanyin de cop i volta una millonada, però és que vols que et digui tu, però és que jo, és que jo, mira, també vaig fer el que jo t'he dit, no? Vull dir, amb això de les Galàxies, clar, ja sabeu que la quarta, cinquena i sisena són les primeres i la primera, segona i tercera són les últimes que es van fer. Sí, llavors jo vaig veure-les, em vas dir, verano, un o dos, tres, quatre, o cinc o seis. Ostres, jo, és que, t'ho dic en sèrio, jo anava embugit, pensava, dic, quina quantitat de coses, de personatges, de coses friquis, a vegades sí, vull dir, potser la guerra de les Galàxies és com a tal, la que és la quarta i que era la primera, tenia un pes, però és que això, dius, mare de Déu senyor, no? No s'aguanta ni la de quatre, no? Escolta, ja que estem avui tots dos aquí, tu i jo, així de rellò, m'he trobat un treballot d'aquests que acostumo a fer així, de tant en tant, m'hi dedico, sobre, sobre el senyor Tarantino, tu. Oh, dius. I què, què diu? Què diu? Bueno, hi ha una cosa que a mi em sembla que és molt interessant, no? Vull dir, diu, després de, després, o sigui, comença d'una manera molt elemental, que tots sabem, no? Si no, vaig errat, els anys propers, gran part del cinema occidental tindrà diàlegs, a l'estil Tarantino, carters, borratxos, infermeres corruptes, utilitzaran mots i accions properes a les constants de l'actual gran realitzador nord-americà, però cal no esgarrifar-se, perquè el fenomen només traduirà l'esforç d'un home per assolir aquesta moda, l'estil de Pedro Almodóvar, que no és res més que un cinema de gènere ple d'extravagància. Ostres! Ui! M'he quedat així, m'he quedat així una mica lleument paròdic, encaixa tant a fans de Miki com als autors de tesis sobre Miki i la cultura popular americana, perquè és ben bé cert que Tarantino agrada a públics molt diferents i exigents. No és molt important que exactament, igual que al Mó d'Almodóvar, el recurs, moltes vegades siguin actituds i acudits per segrestar l'interès de l'espectador. Tarantino es diu és original. Després de la llista de virtuts, és el primer cineaste el qual les seves úniques referències és el cinema i la cultura pop i naturalment fa un cinema purt, inverteix sense esperar-ho als arquetips, no? Per llonga tensions de fugir als clàssics moments climàtics i sobretot remou les mateixes arrels del gènere policiac mitjançant una estètica de les mescles i de les cites. Bé, per dir una cosa, hi ha molta més. A mi, jo això estic totalment d'acord. A mi el Tarantino a mi em frapa. Hi ha alguna cosa que potser de Malditos and Bastardos no vaig acabar d'entrar-hi, per exemple, això de Los odiosos ocho ho tinc previst, tinc ganes, però jo mateix que ara mateix ja no tinc temps, però que realment aquelles pel·lícules també em agradaria molt veure-les amb tranquil·litat, no? Però jo, el Com Renova, sobretot el tema policíac, amb Pulp Fiction, amb Jackie Brown, amb aquelles pel·lícules que va fer un homenatge tan salvatge al cinema del 70, a l'homenat Black Explotation, aquelles pel·lícules d'actors negres del 70, policíaques, que tenien tanta... Tot això que se s'escapa una mica perquè és un cinema molt d'allà, vull dir, molt americà i que aquí nosaltres això no vam veure-ho, perquè els 70, potser veiem el Bruce Lee com una gran novetat, però aquí estàvem entomant-nos les pel·lícules d'Andrés Pajares i el Fernando Esteso, que per cert, ara parlarem dels Goya i el Mario Nozores van donar el Premi d'Honor que gràcies a ell, doncs, pel·lícules com Los Vingueros i aquestes coses i Pepito Piscinas van ser un èxit, no? que també és una altra opció, però bé, que et refereixo, però clar, és aquesta influència tan gran del cinema americà que aquí en aquest cas té molta potència, no? Llavors jo, Tarantino i jo estem casats, jo el de Kill Bill que me lo pongan 20 veces, és magnífic. Sí, estic d'acord. M'encanta. Estic d'acord. Una altra cosa és que sigui molt interessant. No, no, no, però clar, és la manera que fa... És molt dur, és molt clar. Parlem dels Goya una miqueta, Jaume, que he pogut aconseguir buscant-lo, buscant que estava amb aquest element, buscant-les una mica al palmarès, com entenem, perigües que tu has vist, jo que no he vist algunes, altres també, però de forma molt ràpida. Jo abans de tot vull... Tu vas veure la cerimònia? No. No la vas veure? No. No, no, no. Tu no has de ser de cerimònies, no? No. Tampoc dels Oscars, quan la feien a Moubert, al Canal Plus, tampoc veies el resum. Jo amb això sí que ho soc una miqueta friqui, vull dir que... Sí, friqui, no? Bé, friqui no, moltes vegades ho veuen. Jo soc una mica estranyota amb això, perquè tot l'hi va i a canvi jo reconec que no. A veure, jo he de reconèixer que allò dels que heu dit va ser desastrós. L'allò? La Rossi de Palma va ser horrible. Sí, ja ho he dit. El dia següent les crítiques van anar... Anaven a les xarxes socials que treien foc, eh? Però què sé això? Què significa? Inintel·ligible, avorrit, tonto, absurd, no sé quina pretensió performancista o moderna o contemporània volien plantejar-me allò, però terrible. En canvi, els Goya últimament fa dos anys que ho està fent el Dani Rovira, el de los ocho fallidos bascos, aquest nano. I catalans. I catalans, clar, també. Bé, jo crec que aquest nano és un encert, jo vols que et digui. Jo crec que trobar un còmic que sigui fresc, que sigui dinàmic, que ho faci amb un... que sembla que no estigui llegint un guió, que sigui un tio que sigui capaç de ballar, cantar, riure, ser àcid... Molt poca gent. Rosa Maria Sardà podien trobar, com a exemple, vull dir, de quan érem més jove, vull dir, una sèrie de... una bona fuente, que tenen aquesta capacitat, aquesta cosa, doncs, aquest ho té. I, a més, té la gràcia aquesta, que dic jo, andalusa, que a sobre té aquesta mena de desperpajo que també li dona aquesta potència. Per tant, la cerimònia va ser magnífica, farcida de comentaris contra, lògicament, Montoro, qui faci falta, el Rajoy i tal, va fer un comentari molt bo, perquè estaven, estaven tots quatre futuribles presidents d'Espanya, que no és el cas, vull dir, estaven allà, a Pedro Sánchez, a l'Iglesias, al Rivera i al nano de... com es diu? El Garzón, Alberto Garzón, el de... bueno, el d'Igla Unida, que en aquest cas, no? Aquest també hi era. Sí, sí, que estava, tots quatre. I llavors, va fer una broma molt bona. No sé si vaig sentir, vaig sentir la broma, diu, bueno, escolta'm, podíem fer una cosa, ja que estaven aquí tots els quatre, podíem fer el pacte de los Goyas, vull dir, per intentar que aquí, diu, els Goya, quan acabem la... la cerimònia, arribés a ser un acord per aconseguir president per aquest país, no? Diu, però bueno, hem deixat una sala que tenim aquí al costat, eh? Perquè vosaltres quatre selleu i parleu i un plasma. Clar, perquè no estava el Rajoy. Clar, llavors, va ser molt bo, és a dir, amb tota la mala llet del món, és a dir, el Rajoy va declinar la invitació a venir els Goya i clar, i com evidentment una altra vegada no dona la cara perquè té por que li tirin la cavalleria a sobre, doncs, el que... doncs li posarem un plasma. vull dir, la conya aquesta, per tant, ja va molt més enllà, no? Per tant, això crec que té molta mala bava però és magnífic, fa falta aquestes coses, no? Vull dir, deixar entreveure que la cultura és un país, és una cosa essencial per un país, sigui el país que sigui. O, per exemple, el detall de Pablo Iglesias que s'ha posat smoking perquè va dir l'ocasió ho mereix, la cultura, i en canvi va veure el rei i vam taxar-nos. Em sembla de conya el comentari. És que clar, vull dir, fa falta, si és una postura política no ho sé, però fa falta polítics conscienciats amb la cultura, és essencial això. És una postura segur, però en defineix molt bé de quina manera s'ho posa o quan s'ho posa i quan no. Exacte, un candidat a la presidència que agafa la guitarra i canta en un programa de televisió, home, doncs algú vol dir, és un tio sensible davant de la música i tal, i jo crec que és una persona que si pugés intentaria fer el possible per reduir l'IVA cultural i aquestes coses. Bé, és un comentari, però jo crec que va ser una cerimònia molt encertada que va tenir els guanyadors de sempre. Millor pel·lícula europea, Mustang. Pel·lícula francesa? No. No, aquesta no. És una pel·lícula que diuen que és de gent jove, que és molt fresca i que val la pena agafar. Aquesta sí que l'has vist. La millor pel·lícula iberoamericana, El Clan. Aquesta l'has vist. És molt crua, diuen, no? És una pel·lícula argentina o xilena, no? Sí, sí, és molt bona aquesta i tal. I aquesta, per lo vist, té una potència, no? Es veu que... És una variant del feixisme organitzat i les conseqüències de tal organització com arrossega més enllà de l'oportunitat, si és que hem de parlar d'oportunitat de la seva existència. Oportunitat, sí, perquè, esclar, el feixisme no ens ha d'enganyar, vull dir, va ser votat i tot, no? Vull dir, llavors, tant aquí com allà, bueno, allà la part aquella de Xile, no? Perquè allà el que va ser va ser un cop d'estat, oi? Sí, és veritat. No, molt bé. però és una pel·lícula, també la tinc prevista per fer una ullada perquè val la pena. La millor pel·lícula d'animació atrapa la bandera. Tu aquesta l'has vist, no? Sí. Jo és que aquesta no l'he vist, no l'he pogut veure, però, bueno, què, no? Val la pena o no? La bandera que va... que va entrepitjar... O sigui... A la lluna, no? Els americans a la lluna, sí. Fan una broma en el sentit aquest que això no va ser real, que va ser un muntatge i com que això ja s'ho creu més a la meitat del públic... jo crec que una miqueta... Doncs agafen això i tal, i llavors és un... Bueno, un... Un rebeig a la nord-americà total, fet aquí a casa, això. Clar, clar, clar. Fet aquí i acaba sortint... Jo... És d'aquelles pel·lícules que anant amb els meus nets, doncs precisament és de les més interessants de parlar a posterior, d'haver-la vist, eh? Perquè mentre la veus no es pot parlar, lògicament. Però un cop surt sí, és rebendut. Clar, estem parlant d'una pel·lícula del mateix equip que va fer Les Aventures de Tadeo Jones, que va guanyar un Goya, i que també estan molt progressades per Mediaset, Mediaset, el grup de Telecinco i Quatro, doncs clar, està al darrere, i això són grups molt forts, no?, que el que fan és... A veure, les altres pel·lícules no recordo ara, però tampoc tenien el nivell d'atrapa a la bandera, eren pel·lícules una miqueta més alternativa, no? Tadeo Jones, és un entreteniment petitoré, però és que és això, tu has esmentat fa una estona això de l'Esteso i del Torres i tal. Ara parlarem una miqueta d'aquest bon home. Doncs ja en parlarem. Sí, sí, sí. Bueno, seguim una miqueta millor, millors efectes espacials en Acleto, Agente Secreto a aquesta televisió. Sí, aquesta sí. Jo m'ho vaig passar pipa amb aquesta pel·lícula, m'ho vaig divertir molt, a veure, és una pel·lícula que t'has de creure a la base, però clar, una cosa que no sabia l'Ibanol Arias, que ja té una edat, aquest bon home, i tal, no va tenir dobles, ho va fer tot ell. Tots els vots que fot i tot això i tal és ell, segons van dir, que es va dedicar, es va preparar, va fer fons i tal, i això. I el Quim Gutiérrez està, com sempre, creïble en una pel·lícula que dius, no pot ser, no? Vull dir, una tira de la... No és des de l'Ibáñez, és una altra, no recordo ara, no sé com es diu ara, el dibuixant, però és de la casa Bruguera, d'allò que quan érem petits, o almenys jo recordo que venien aquells totxos, no?, de Bruguera que eren diferents en l'Acleto Agente Secreto i, bueno, també estava, no recordo, el Zipi Zape, tota aquesta gent, no? Vull dir, que estava en el Sacarino... Jo de petit tot ho havia seguit bastant, això, sí, després me'n vaig adonar que això no... Però bueno, això... És un acleto seriós, no és un acleto cachondo que se li cauen les coses i tot li surt malament i tal, com és típic també per això, oi? Sí, i és una mena de James Bond castizó. Et permets i puro vicio. Puro vicio. I inspiració també. Sí. És l'amplió que em posa molt nerviós. Quan sento la paraula puro vicio és com que dius com o què, no? Ja es posa nerviós. No, no, no vaig entrar en res, mira que jo soc un amant del Thomas, com es diu, Thomas Anderson, vull dir, m'encanta tot el que he fet a cada vegada per raro, però és que això no és que sigui raro, això no és que dius però què has fet? Què t'has pres abans, no? Vull dir, jo tinc la sensació que jo què sé, que va ser una pel·lícula que la va fer jo crec que sota els efectes d'alguna cosa, algun estupafaent, no sé, jo què sé, jo no acabo de compregar, però bueno. El millor so va ser per una pel·lícula que a mi m'ha encantat, que aquesta l'has de veure, que es diu El desconocido, és una pel·lícula del Dani de la Torre, que és un director novell, que també estava nominat això, que protagonitza el Lluís Tossard, meravellós, amb el Javier Gutiérrez, el que va a Gonya l'hem passat per l'aix de mínima, i és una pel·lícula molt desconegut, magnífica, amb un trepidant, vull dir, amb una cosa, amb una angoixa que et provoca i tal, a vegades claustrofòbia. És el que està de porter a una... No, no, no, no, no, no, aquesta és una cosa que passa dins d'un cotxe tot, o gran part passa dins d'un cotxe, i té a veure amb una cosa que ha passat últimament amb el món de la societat espanyola, tema de les preferents, mira què et dic, vull dir, i genera una problemàtica, una situació que genera un... És que no vull dir-ho per no trencar-ho, però una angoixa i una mena de persecució i una cosa al Lluís Tossard en family, vull dir, i és d'una... Dius, primera pel·lícula, com pot ser? Com han fet una pel·lícula d'acció amb aquesta capacitat i el Tossard que es torna a reinventar, i és una cosa que amb la mateixa cara, amb el mateix pentinat, la mateixa geta que té, i tal, i aquelles celles que dius, mare meva, no poden ser més així que semblar... Més poblades, sí, exacte, vull dir, que no és una cosa que diguis amb canvio i tal, és una cosa... Bé, molt bé. Una pel·lícula que tinc moltes ganes de veure i que no crec que tu l'hagis pogut veure encara és aquesta Nadia Quira la Noche d'Isabel Coixet. Però n'he sentit a parlar, sí, molt. Aquesta, millor vestuari, millor perruqueria, més coses, vull dir, ara millor direcció de producció, em sembla que millor fotografia, vull dir, una pel·lícula que jo tinc moltes ganes però diuen que és un pel·lículon com la copa d'un pino. És una cosa d'aquestes, no? No? No diuen que és tan bona, com sembla? És que la van deixar... La van deixar bé aquest dia. No, però el dia següent vaig mirar una crítica que vaig sortir arran d'això i diuen que és una pel·lícula, a veure, no és que sigui molt... És molt contemplativa, és molt de... Vull dir, la coixet més minimalista, no? Allà dalt, perruda, no? Sí, sí. Aquesta és la qüestió, no? La coixet més minimalista, amb la vinoja i la recerca del seu marit per la Sibèria, el fred, les congelacions i tot això. Saps què passa? Que jo sempre li he tingut una mica de maria al fred, no? I llavors probablement aquestes pel·lícules com això del Renacido que han estrenat ara, m'he agafat un d'ell d'ell d'ell. No, fa una mica de mandra, no? A mi em fa mandra, eh? Sí, a mi em farà... Em fa com una mica... Perquè és com... No sé, vull dir, no és només el fred, no. És aquesta... Imaixa tan blanca. Sí, genjax a nu i el seu hòs pensen que és irrepetible, no? I aquí tenim, doncs, uau, una potència enorme en aquest sentit, eh? Sí, tampoc soc molt amant de les pel·lícules... Doncs mira, parlant justament de Neu, Palmeres en la neve, i que també va guanyar la millor direcció artística. A mi fa una pinta de ser una pel·lícula lluny, això. Ai, no sé, és com entre memòries d'Àfrica i no sé. Vull dir, aquesta cosa i una cosa... A mi em faltava que no és la música aquella, que et dic jo del cafè, és que jo no l'he vist, però el trailer que he vist, és una cosa, amb el Mario Casas per allà, com que guapo soy, que bien lo hago, no? Vull dir, no sé, no sé, no sé, tots són guapos amb aquesta pel·lícula, no? I tot així com molt exòtic, no? I dius, no sé, no sé. Jo voldria destacar una pel·lícula no dels Goya, sinó dels Gaudí de l'altre dia, que és aquest llarg camí de tornar a casa. Jo aquesta no tinc ganes de veure no l'he pogut veure. Sí, no és que sigui una meravella, aquí moltes vegades n'hem parlat d'això, és allò que a vegades costa una mica d'agafar o d'aprendre, de fer-t'ho teu, no? I és que hi ha pel·lícula que té una estètica realment remarcable, o sigui, que tota la pel·lícula és com si fos una unitat estètica, no? Una capacitat extraordinària per plasmar una petita història, a vegades, a vegades més complexa, no? I en el cas d'aquesta pel·lícula, doncs sí, si és un xicot que representa ja, ho sabem al final gairebé, per això, però que explica tot el que li passa d'una manera tan virtuosa, concebeixo, que la veritat la volia destacar precisament per això, perquè penso que aclareix tot el que ha de dir d'una manera en la qual el que domina d'una manera extraordinàriament vàlida és precisament tot el discurs que fa, com ho domina aquest religió. Jo no s'ha de dir que em quedi l'atenció, perquè tinc ganes de veure-la i, bueno, a veure què tal. Sí. I un altre que em queda molt l'atenció que no va ser tan... Jo pensava que guanyaria més coses i al final no va guanyar tantes. Va ser... Va guanyar com a millor actriu de reparto la Luisa Garassa, que és una clàssica d'aquestes d'una senyora madureta, que quan la veus és... Ai, sé qui és, però jo que sempre apareix, no?, amb pel·lícules, no? I és per una cosa que estic mirant l'altra i és... I una altra que és la millor direcció de fotografia és La Nòvia. Aquesta pel·lícula diuen que... que és una pel·lícula absolutament magnífica en quant a fotografia i a muntatge, però no ha acabat i la Emma Cuesta en teoria no s'emporta res, que tothom pensava que s'emportava ella, s'emportava ella i finalment s'ho va emportar una altra noia que va fer una pel·lícula que es diu és la Irene... Ah, no. Qui s'ho va emportar? No me'n recordo ara. Jo tampoc. Espera un segon. Digues, digues, no. No, i de gint, no. El que dius tu de la nòvia... Natàlia de Molina. El mejor actriz és per techo i comida. L'única que es va emportar amb un paper d'aquests dramàtics, de la crisi, de la pobresa absoluta... Avui he estat a punt d'anar-la a veure, aquesta. Doncs, ella es veu que fa un papelazo que és per quedar-se trasbalsat. Ara. Hi ha estat a punt d'anar a veure. Clar, però imagino que és... Passa en el text, ara. Ah, d'acord. El text se recupera en les pel·lícules que no han passat allò i tal, no? I a més, el preu és molt bo i tot, i avui he estat com d'allò, però dic, no, dic, aniré a veure això altre, a veure aquesta de la... de la xicota d'Anesa m'ha fet gràcia. Ah, de fer gràcia aquesta, no? És curiós. Ara, ja que has parlat d'aquesta pel·lícula, no? També les sufragistes m'han dit que és tan bona, eh? Sí, diuen que està bé aquesta pel·lícula. M'han dit que molt bé. Està molt bé aquesta pel·lícula. Però molt, eh? I em sembla que té alguna nominació als Òscars. Sí, sí. Alguna en parell així com radical, de costat. Però saps què passa? Que és una pel·lícula com que, com que dic, bueno, ja sé de què va això, ja sé quina és la història i tal, però no, no, no. No, no, es veu que... Bueno, és això, no? Es veu que aquí la dirigeix. Però són pel·lícules, per exemple, jo recordo aquella pel·lícula del Mickey Rourke, el boxeador, dius, una pel·lícula de boxeadores? Que pel·lículon! Sí. I em vas tornar tonto veient aquella pel·lícula. És molt bona. Dius, home, però molta gent, no, no, no, però és que a veure's el que diuen, que a vegades el títol no ens hem de quedar amb aquest títol, el que dius tu, no? Anem una mica més enllà, potser hi ha més informació, no? I que Rourke per allà ho dirigia un bon... Sí, sí, sí, era un bon director. No recordo ara, però era un tros de director. Sí, un tros de director i tant, home. Hi ha una pel·lícula sorprenent que jo l'he vist i molt... No és que poca gent l'hagin vist, va passar una miqueta d'aquella manera, va triomfar amb el seu, que és A canvi de nada. És una pel·lícula de Daniel Guzmán, que és aquest actor que va passar i va guanyar el premi al millor director Revelació i al millor actor també Revelació que és el Miguel Herrán, que és el nano que fa aquest paper i és una pel·lícula torna a aparèixer a vistos, saps? És que estàs fins a sopa aquest home i tal, amb un paper més petit també de pare. Com el Fernández abans. Exacte, és el mateix concepte, vull dir, és una cosa... Aquest cinema que passa així a les 10 del vespre cada dia, vaja. Sí, sí, a la segona, jo a la història de Nuestra Fina, sí, sí. És que sempre hi ha el Fernández de la vespre allà al mig. Que també va fer 100 i pico de pel·lícules o 200. I els clàssics de sempre, eh? Clar, clar, clar. També és clar que l'aigua. Doncs aquesta de Canvio de Nada és una pel·lícula que està molt bé, que parla una mica de la desídia d'aquesta joventut, d'aquests ninis que en teoria ja van evolucionant, no? I que, bé, doncs això, a canvi, vull dir, no demanes res a canvi d'una amistat, no? I és aquesta innocència també d'aquesta criatureta, d'aquest noi de barri, no? Que té un altre amic també, no? Llavors es va posant amb embolaos que dic jo, que gairebé, doncs arriba a parar gairebé amb el que seria amb un judici però de menors, tot per ajudar a gent que no és sana, que no és bona gent, no? Vull dir, la gent que l'envolta no és del tot correcte, no? Però la mirada, la forma de treballar, és un nano que el diner de Guzmán va agafar del carrer, va anar pel carrer, li va veure la cara i, escolta'm, tu no sé què, i ell, mira, i ell quan va agrair el premi va dir, és que clar, és que jo quan em vas trobar pel carrer, el diner de Guzmán diu, és que jo era un nen que no tenia il·lusió per res, ni per estudiar, ni per viure, ni per res, i m'has donat una il·lusió que és la interpretació, que això és molt important, és un acte també magnífic, no? I això es veu i es veu aquesta frescor i aquesta frescor és el que el cinema necessita, tant en quant, no? No tant agafar els grans, que sap molt bé que agafin grans actors i que es facin pel·lícules grans, però a vegades la frescor d'un actor nou d'aquests que dius, ostres, i bueno, és un nen que tindrà futur, eh? Espero, sabrà. És com una mica com el Juan José Ballesta, és aquest rotllo de nano de barri fresc que agafen i a partir d'aquí evoluciona, esperem que sí. I per últim, tenim aquesta de Techo Comida, hem comentat abans, no? Però sobretot, la gran, bueno, tenim per aquí, el mejor guion adaptado, Un día perfecto, aquesta pel·lícula a mi no m'ha interessat gens, de Fernando León de Aranoa i mira que m'agrada, eh? León de Aranoa que va fer allò de família, va fer allò, com es deia, aquella pel·lícula tan meravellosa, Soles, no? És d'ells, Soles? No, no, no, no. Barrio? No, és del Sanbrano. El Sanbrano, callar, me li ha doyó. Barrio era, no? La del... Barrio potser sí. De l'altre, sí. Però sempre ha fet un cinema com molt acostumista, molt així, molt de... I això és un intent d'anar més enllà, no? Vull dir, el Tim Robbins, Benicio del Tor i tal... Quin rotllo! Això de les aigües de los Balcanes i de los Pozos i la... Que no... No m'interessa res en absolut, eh? A més, l'estereotip del Tim Robbins, el típic d'ajudant cooperatiu que va amb la música rock tota l'estona, amb la furgoneta, que és molt xulillo, que és molt arriscat, que no sé què... No li trobo el què. Ho sento. Sé que a la Rosa li va agradar, però jo, com no he pogut contrastar-la, setmana que ve ho comentarem. Però quin rotllo! I Truman, que s'ho van portar tot, s'ho van portar millor director, millor actor secundari pel Javier Càmera, el Ricardo Darín, millor guia original, millor pel·lícula, millor direcció... Original? Sí, guia original, eh? Sí? Sí, sí, sí, sí. No és adaptat. Adaptat va ser el dia perfecto, que és l'únic que s'ho van portar. Però, home, s'ho mereix, no, Truman? Sí. Tu no l'has vist? No. Ah, vale, pas que l'hi has vist, vale. A veure, jo crec que... A veure, jo no he vist la nòvia. Jo he pensat que la nòvia se'n portaria més. La gent que l'ha vist diu que és una pel·lícula absolutament, bueno, amb una estètica així molt més fosca, molt més... És un lorca. I com a lorca, evidentment, imagino que és com tot, no? Exacte, no? És una cosa fosca, és a dir, lògicament, no? I dramàtica, això és el que es porta. Però el Truman, que també és molt dramàtica, no ho negarem. Jo la veig una pel·lícula que dius, bueno, és el Sesgai, és el que hi ha, no? Sesgai és una persona, jo una pistola en cada mano, en la ciutat, vull dir, estem parlant d'un director molt, molt bo, un director d'homes, que això és una cosa rara, perquè sempre parlem del Modobert com a director de Mujeres, no? Sí, aquí no. Però un director d'homes és fumut, vull dir, al trobar una persona que sàpigui portar dels sentiments masculins, que són, vull dir, les dones són complexes, però els homes també són complicats de nassos, vull dir que no es quedem darreres, vull dir que... hi hauria alguna persona que et diria que no, que els homes són com una mica més... No, no, no. Com una mica més llisos, no? Doncs l'únic que tenim aquesta imatge, però de fet per dins portem... Sí, probablement, és el que dius, sí. Som menys de representar els nostres sentiments, potser, però, bueno, que bàsicament... Sí, ho hem escoltat alguna vegada d'això, d'aquells plecs, o no, i tal. És veritat, jo penso que sí, a vegades en la simplificitat, precisament, és on està la dificultat, també, oi? Clar, perquè si t'ens plecs, doncs mira, sempre ens ho pagaràs alguns, que es reflecteixen en allò que tu pretens, oi? Això és clar. No sé, se m'acut que pot ser d'aquesta manera, això. Doncs aquesta Truman és una pel·lícula que parteix d'una premissa, clar, que no és agradable, no? És una persona que li queda poc temps de vida, però poquet, vull dir que no és allò, no? Però, clar, te n'oblides d'aquesta premissa, és curiós, tant en quan apareix, no? No és com a mama, que és un... Mama és molt més dramàtica, molt més constant, molt més escèptica, deia l'altre dia, no? Un coliomèdum és com un cirurgià, no? I et fa, i et dius, no, per què em fas això ara, no? amb el cas de Truman, vull dir, és allò que aquest Ricardo Darín, no? Un argentí, que esgueix com a tal, no? Que viu a Madrid, que es queda a Madrid, i d'un amic Javier Càmera, que viu a Montreal, a Montreal, sí, a Canadà, i tal, i clar, sap que el seu amic de tota la vida, doncs, té per això, i ve a fer-li uns dies de companyia, no acompanyar-lo, eh? A la mort, parlant clar, si no és aquesta companyia, no? I a partir d'aquí, doncs, bueno, el Darín està, bueno, dona igual per el que tinc que està en aquesta vida, doncs, m'hi pixo, parlant clar, i llavors l'altre, bueno, doncs, és una persona que té la vida aposentada, és una persona que té futur, que té diners, i bueno, i li diu aquest, bueno, i ara que vens tu aquí, que diu, no, tranquil, qualsevol cosa que vulgui, si vos tens algun capritxo, m'ho dius, no? Vull dir, sofreix en cos, ànima i econòmicament, a sofrejar, el que seria, el que vulgui, entre cometes, no? Però bueno, per un costat és el que diem, no? Una persona que està en aquesta situació, és lògic que tingui reaccions al límit, no? És a dir, com més passives, com més de dir, bueno, doncs, això no m'importa, clar, clar, clar, això és cert, passo més de tot, no sé què, però també hi reconeix que és molt egoista, el propi malalt, Ricard Odarin, no? Diu, soc molt egoista, a part d'això, de la malaltia que et pugui provocar, unes formes d'actuar davant de la situació imminent, ell ja ho és de mena, per tant, a partir d'aquí, ell ho reconeix, no? Llavors, el Javier Cámara té una paciència de santo, llavors, és un paper mesurat, mira que el Cámara és una mica histriònic quan vol, eh? Mesurat, perfectament regulador del que passa al seu voltant, no? I el Darín és una mica al contrari, una mica desesperat, és lògic, no? Que estigui desesperat, però desesperat per ell mateix i per el gos, per Truman, per deixar-lo amb algú, eh? Que sigui de confiança, perquè d'això li preocupa, no? I llavors, es crea al voltant una mena d'història, d'amistat, no? D'interessos, de relacions, d'amor, de moltes coses, no? Que, però mai cau amb el dramatisme absolut, eh? Hi ha un moment que perd la paciència al Darín, no? Que arriba i tal, però no et fa treure la llàgrima, eh? Vull dir que això és molt important, per tant, la pel·lícula es manté molt bé, saps el que hi ha al rarafons, no? Però, realment que t'en oblides, no? I estàs veient la relació d'ells dos, no? I de la poca gent que l'envolta i la seva forma de pensar i també quan surten els fantasmes, lògicament, no? Que han d'aparèixer, cosa que mama, no, mama jo per quatre o cinc cops, a mi se'n va escapar. Quan apareixen els fantasmes, dius? Sí, sí, sí, sí. Quan apareixen els fantasmes, lògicament, de la mort, no? Evidentment, no? Quan apareixen, de tant en quant ell està fent coses, no? I pensa, ostres, però si és que no puc, saps? No arribaré, no tindré, eh? Vull dir, no tindré més temps per fer això, clar. Llavors, clar, aquestes coses són les que va portant, però, insisteixo, està molt ben portat, no? I això és el que a mi realment m'agrada. En canvi, insisteixo, mama, Julio Medem cau massa amb aquest dramatisme, com a tal, però, eh? Vull dir, és el que hi ha. Bé, jo crec que va ser unes pel·lícules prou correctes, no és potser el millor Goya, per mi, el millor és Goya, jo he vist millors pel·lícules, l'any passat eren molt millors, el màgic al Goya, tot allò era meravellós, era increïble, innovador, l'isla mínima, tot això era genial. Aquí, bueno, falta una miqueta de generalitat, però ja està, eh? Molt bé. Bé, doncs hem fet aquest anàlisi dels Goya, de les pel·lícules, no és? La setmana que ve ja estarem imaginat tots quatre, eh? I parlarem de... Imaginem que sí. ...de més novetats, d'acord? Que vagi molt bé. Ens veiem, adeu-siau. Adéu. Ràdio Tespel 98.1 S'ha diferent a tota l'altra gent aprendre a resistir fins que arribi l'últim dia, jo.