Art, teatre i cinema: de Fauré a Scorsese

amb aquesta al final posa en memòria d quan ponen estos normalmente ja queda un poquito i quan ens posen aquesta música gran peli l'entrega una peli molt sóbria, molt continguda i de cop i volta molt original i molt guai, t'atrapa t'atrapa, ja està ben escrita per Denis Leheny que és un dels grans escriptors de la literatura negra actual exacte Carlos Giacomelli, moltíssimes gràcies per ser aquí amb nosaltres. Saber-ho tant, gràcies a tu per convidar-me. I aquest què? Aquest qui? El Jordi Esteve. No sé, li diem alguna cosa? El tècnic aquest... Bé, espera, ens ho pensem. Gràcies a tots per ser a l'altra banda, escoltant-nos en aquest programa que fem amb tant de carinyo i tant d'amor. Recordeu, projectafluzo.blogspot.com i pujarem el podcast. Projectafluzo, cabrones! Sí, et despedim al Jordi. però de tot, la convidem ja en parlarem gràcies per ser amb nosaltres fins la setmana que ve, adeu Jordi adeu Fins demà! Doncs tornem a ser-hi un dijous més aquí al Babilònia amb la Rosa que acaba d'estornudar. Se l'ha aguantat, eh, tu. Gràcies. No, gràcies. Salut, gràcies. Salut. Això és el que diem, això és el directe. I a mi m'encanta el directe. Home, la temperatura que fa amb aquests canvis, ara calor, ara fred, ara sí, ara no. Perquè és el que diem, si això fos a televisió i fos enregistrat, això ho haguéssim tallat perquè no queda políticament corrent. Però és que la gent estornuda. Però és humà. Però la ràdio estornuda i et penja un moc, no passa res, no es veu. No, però... No creguis, eh, que últimament amb això de la nova tecnologia de posar la camareta, que l'any passat, recordeu, fa dos anys ho fèiem allà, eh? Sí, però no m'agradava massa, allò. Estàvem controlats, eh? No m'agradava jo. No, la raio és la raio, no t'estàs animant. Jo crec que sí, és el misteri, no?, d'aquí, és al darrere d'aquestes dos magnifiques. Jo que et vegin, vols dir, no? Sí. Jo és que el misteri de la ràdio m'ha agradat sempre, no? Jo crec que això de no reconèixer la veu i tal, d'aquestes magnífiques veus que tenim aquí avui, evidentment, no?, en general, no? Bé, bé, no, totalment. Clar, home, és el que diem, no, tothom pot pensar, no sé, que la Rosa, doncs, fa dos metres d'alçada, és rosa, vull dir, el Jaume, doncs, bueno, també, el David... Jaume, completament. Clar, es poden imaginar, o al revés. Avui saps què m'hem trobat? O al revés. Xescu fa metro cinquanta. Exacte. Això no té res, vull dir, clar, no vol dir res, no? Això hi havia un deixó per internet que era Second Life, se'n recordeu? I la gent s'inventava un perfil físic i tot. Era com una segona vida. Internet eres una altra persona. Igual, aquí de ràdio, mira. També és veritat, és veritat. De tota manera, jo no em puc esganyar. Avui anava per Molins de Rei i m'han preguntat que vostè l'he vist a la televisió, m'han dit. Ah, molt bé, veus. Ah, clar. I deu ser els pluges, perquè l'altre no, eh? Jo fa molts anys treballava en una ràdio que havia un locutor que tenia veu de dona. Que tu tenies... No, no, jo no, no, no. Jo treballava en una ràdio i hi havia un locutor... que encara és la que exerceix, que es diu Pasqua, i està amb ràdio teletaxi, una ràdio d'aquestes, així una miqueta més de cap enllà, i llavors té la veu molt femenina, és una veu molt prima, molt fina, i jo recordo quan estava treballant amb ells que va arribar per la porta unes senyores portant-li un meravellós... Un meravellós joc de llit, treballat allò amb brodadets i tal. I quan va sortir va veure que era un senyor, es van quedar espantades. Però ell jugava aquesta duplicitat amb la veu. A mi també m'agrada que en regalin jocs de llit. Clar, però és que la veu es pot matisar. Aquí tenim uns botonets, que si jo apreto cap a un costat, la veu del David deixa de ser profunda i és més fineta. Clar, home, no és com la ràdio. No seria el David. Bueno, jo ho miraré ara. No, no, però no en plan pitufo, eh? No en plan pitufo. Però bé, que és això, que és el misteri de la ràdio. Això és una cosa molt maca, no? I saber qui hi ha al darrere i tal. Molt bé, doncs estem amb la Rosa. Hola. Hola, bona tarda. Hem dit dos metres de dona, guapíssima. Gràcies. El Jaume. Petitó. 30 anyets, eh? També una persona, no? I el David és potser menys agraciat. Aquí tots són molt macos i molt correctes. Estem tots aquí un dia més. És el més assenyat. El David és el més assenyat. No falti això. És políticament correcte, sempre. I el jefe de todos. Sí, el jefe de todos, com la pel·lícula aquella de Lars von Trier. Exacte. Més o menys, bueno. El jefe que després era l'altre, el que estava a la central allà a Amèrica. El cas que li feia, no? Imagineu-vos, no? Molt bé, doncs parlarem d'art. Avui el Jaume farà doblete parlant-nos d'una exposició que es diu Paisatge intangible, del Miquel Vidal. I una exposició que es fa aquí a Sant Jus, al celler de Can Ginestà, jocs d'art amb artistes, infants i mestres, que és molt recomanable i, bé, doncs, fàcil de veure perquè el tenim aquí a l'edifici de Can Ginestà. Parlem després de teatre i música amb la Rosa, amb Check in, Check out, que és una obra de teatre, i també a l'auditori el requiem de Fauré. Rosa, ho dit bé? Sí, molt bé, Fauré. Jo, Francesc, lo just. Bueno, callo. Literatura. Parlarem, jo, en aquest cas, del Segundo Assassino, de la Sara Pimborov, que és una obra molt curiosa. Parlarem a parlar del... Ostres, com és Jackal en català? Desbudellador. Exacte, no sortirà de paraula ara. Doncs parlarem de Jackal Esbudellador. I també la Rosa ens parlarà d'Endeuda con el placer. deixem-ho aquí, ens explicarà de què va això, John Lanchester, un gran escriptor, per cert, i un bon referent, evidentment. Cinema. El David has parlat del Lobo de Wall Street, magnífica pel·lícula, i també de Lincoln, el jama d'una estrena, Dióces i perros, i al present, doncs, Viva la Libertat, que també és una pel·lícula curiosa, que el jama ja va comentar, però que crec que és maco tornar a parlar, perquè és un pel·lículon com una casa. Jaume, via lliure perquè parlis de l'art mundial, clar que sí, encantat, en sèrio, vinga, endavant. Sí, aquesta pel·lícula, això que ja ho has esmentat tu, Paisatge intangible, és, bueno, vol evocar la memòria, el temps, el record, la creativitat, la vivència, i també l'espera mitjançant els conjunts de treballs. Llavors hi ha persones, hi ha llocs, per exemple, un personatge important, Walter Benjamin, suposo que a la memòria de tothom, no?, Jardí, Descendiment, Pedramar, Torelles i Tribut, vinculats a sis llocs diferents, que són a Port Bou, els jardins de Bòboli, el Port de Barcelona, la Pedrera, el jardí de Santa Eulàlia i també Vallvitge, realitzats amb tècniques diferents que reflecteixen la pròpia evolució de l'autor. La veritat és que em va cridar molt l'atenció. Això està ni més ni menys que a l'Hospital de Vallvitge, vull dir... A dins de l'hospital. A dins, a dins, a l'entrar, a les visites, o sigui, entrar a visita, veus una exposició, llavors t'acostes allà, mires, aquí tinc un parell, cinc mostres, no? i automàticament dius, bé, a veure què és això, tu mires bé, què vol dir, llegeixes quatre cosetes com aquesta, i veritablement és una manera molt simple d'entrar a la interpretació de l'art sempre i quan la teva predisposició sigui aquesta. Tot això que jo he esmentat penso que és vital, perquè, esclar, tu mirant tot això no ho captes, no ets tan... ha entrat en el tema. Perquè estem parlant d'un art contemporani, no? Tremendament modern, perquè veig de les imatges com instal·lacions, com... Utilització d'elements. D'elements, sí que sí. Sí, elements molt vius i paral·lelament també abstraccions, com per exemple aquestes quatre del catàleg són, no sé, com si fos un cos, no? Que podria ser nu o no, és igual. Sí. més aviat sí, i llavors hi ha un llum que reflecteix una part d'aquest cos, però que et fa pensar que, com aquest, que et fa pensar que un cop una llum reflecteix una part o va dirigida a una part del cos, automàticament es genera una llum la qual fa visible tot el cos. I això a mi em va semblar molt interessant. Si em permeteu, llegiré un parell de coses, sobretot d'això que he esmentat. Per exemple, de Walter Benjamin, diu, comprèn dues obres realitzades en collatge a partir de les fotocòpies Xero Paisatges, segons Daniel García Miracle, i aboca el valor intel·lectual del filòsof alemany i la seva tràgica mort a través d'imatges de memòria creat per David Caravan i del cementiri de Portbou, que el paisatge fareste que els envolta. Val a dir que Walter Benjamin, si més no a mi, se'm va fer molt entranyable, precisament arrel d'una pel·lícula que va fer un amic meu, que és en Manel Cusói Ferrer, i que plantejava tota la filosofia. El film es deia Babaogu. No era Babaogu. No, Walter Benjamin, Babaogu és sobre... Perdona. Era una altra. Sí, l'última frontera. Era sobre el Dalí. Sí. I aquesta es deia Walter Benjamin, no me'n recordo. L'última frontera. L'última frontera, exacte, molt bé. Llavors, l'altra qüestió que també penso que és interessant, que és el jardí que he esmentat avant, són quatre composicions fetes mitjançant el collaix que evoquen el pas del temps en els jardins de Bòboli... inalterats des del segle XVI, les escultures del Renèixement es substitueixen per reproduccions fotogràfiques modernes i els murs de Xiprés creen arquitectures contemporànies. Quina combinació, eh? Una combinació francament regida. Jo penso que tot això és allò que tantes vegades podem individualment renunciar i crec que és una... Jo us faig una bona invitació que, bueno... Perquè això dius que està entrant a l'hospital de Bellvitge... Consultes externes. Ah, vale, vale, vale. Tu vas a visita allà, o a fer-te una anàlisi, i com que jo ja és allà últimament... Aprofites per fer beves posicions d'art. Això ho podeu veure fins al desembre. És bona idea, eh? Combinar l'art d'emespais... tan majoritaris, no? Per sor o per desgràcia en refereixo, però com a mínim que diguis, com a mínim, mentre estàs allà esperant, pots veure art, no? Em sembla magnífic. Molt interessant, eh? Fantàstic. I ara parles d'això dels jocs d'art d'aquí del costat, del celler de Can Ginestà? Això també és aquella altra qüestió, no? Jocs d'art amb artistes, infants i mestres. O sigui, en definitiva, són una colló d'artistes d'aquí a Sant Just, no?, que aquí a Can Ginestà, doncs, exposen obres que dius, carai, això és potent. Però allò, paral·lelament... resten convidades amb coses que tenen a veure amb els mestres i amb els alumnes, no? I la veritat és que surt com una cosa que, no sé, que et crida molt l'atenció, no? Perquè, clar, no té una harmonia aquesta capacitat, diríem. O sigui, els diferents elements en joc, les persones en joc, no tenen la mateixa capacitat de... de crear un art, eh? Vull dir, la professionalitat, digue-li si vols, que jo crec que no és professionalitat, que també, oi? Perquè, esclar. I llavors, doncs, la veritat és que a mi m'ha cridat molt l'atenció i m'ha semblat, i a més, jo crec que aquí a Can Gint està, i precisament com que estem aquí a aquesta ràdio, hem d'anar promocionant el que es fa aquí a casa, no? Bé, l'exposició són 29 espais dedicats a artistes plàstics de diferents disciplines que responen a una trajectòria del taller elaborada en el temps, amb accions més llunyanes i d'altres a més recents. Dels artistes, tot considerant la vivència estètica com la gran educadora de l'esprit, fixeu-vos-hi bé, hem transcrit alguns dels seus pensaments i paraules, citacions breus, que han generat projectes i estratègies didàctiques per tal que els infants, amb les seves capacitats de descoberta, explorin, s'expressin i materialitzin en obres els seus propis avenços. En definitiva, una bona convidada també d'aquelles singulars, d'aquelles que probablement no hi pots pensar per tu sol i per això estem aquí, per fer pensar també. També és un accés gratuït, que això recordem, i ja que estem parlant una miqueta de Can Genestar, recordem que per la gent amant del món de l'art hi ha el taller d'arts plàstiques, que hi ha el primer i el segon pis, I ja que estem fent autobomba, allò que dèiem que em coneguin en persona... No, haig de comentar una cosa que es va comentar l'altre dia, és que hi ha un apartat que es diu Història de l'Art, lògicament dins d'aquest espai, i a partir del gener es fa un curs trimestral que és dedicat al Renaixement, el 400 Italià. que li aparteixo jo, no és perquè sigui autobombo, sinó perquè creiem que és una experiència... Una mica, sí, oi? Sí, sí, sí. És important més que res perquè en aquest cas el que estem plantejant és ampliar a un altre grup determinat i la gent que estigui interessada el que ha de fer és apuntar-se a trucar per telèfon al 93 480 9564 i a partir d'aquí doncs us apunteu qui vulgui apuntar-se i ja està, eh? No és que m'hagi fet el teu bon poc. No, perquè és una cosa que té a veure amb l'Ajuntament. Per tant, aquí estem. Evidentment, és un espai que... Però animeu-vos a fer l'inscripció. Jo crec que sí que val la pena. Molt bé, doncs, dit això, i ja que hemos tenido el momento. Parlem. Para la publicidad. Para la publicidad, ¿no? Y si ya eran unos minutos musicales, ¿no? Això era de la época de la Mariluisa Seco, ¿os lo recordeu? Y de la... Y aquella, ¿cómo se llama? La Naranjo. De la Mónica Naranjo. Una que es de ella... La Marisa Naranjo. Marisa Naranjo. Que feia de continuïtat, ¿no? Que a continuación escucharemos unos temas, no sé qué, y después... Un, dos, tres. Unos consejos. ¿No recordeu això? Unos consejos. Tota tan parifullada. Marisa Seco era la amiga de los niños. Sí, també. fer continuïtat. Ja, aquesta també, sí. Però bueno, aquesta feia la caixa de música i feia altres coses, no? Però un temps sortia allà i deia ara veurem. I això em feia molta gràcia a mi. Des del pati em feia gràcia. Check in, check out. Com a canviar la tele. Sí, sí, sí. Jo podem obrir una, això de tele, també? Sí, sí, sí. Com voleu. una secció. Sí, sí. Sí, sí, no, i en quadres molt interessants. Home, jo l'altre ja m'ho vaig passar bé, no sé quin canal era, que feien un recordatori de música. Ara s'ha estrenat Adán i Eva. Calla, que vaig veure on trobes. Em vaig quedar, vaig dir, quina tranquil·litat aquí, sortint la gent amb boles, del meu respecte, estan nanos, tios com ties. i no cap censura, que acostuma a la televisió que tapin, que no sé què, que pixelin. M'han dit que hi ha algú que va bé sortit. Bueno, elles, bueno, clar, s'ha de fer un comentari aquí de com són les coses, però bueno, que ja és una cosa, jo ho explicarem un altre dia, però jo una mica vaig passar canals i dic, què és això, què estic veient, no? I a més m'he enganxat durant mitja horeta a veure què passa, i té la seva gràcia el joc, eh? Jo ho explicarem després si tenim temps. Rosa, teatre, check-in, check-out. Vinga. Bé, això és una obra de teatre que es va representar la setmana passada a Masnou. És teatre amateur. El grup es diu G.A.T., vull dir grup d'aficionats al teatre del Masnou. I, bueno, es preparen durant un temps i fan obres de teatre. I la veritat és que jo sempre ho reivindico molt, perquè és que ho fan molt bé, reivindico molt el teatre de Maters, perquè estan fent una taca molt interessant, no? Aquesta obra és... Bueno, és una comèdia. És una comèdia. Penso que hi havia una pel·lícula, també. L'argument és... És a París... No me'n recordo ells. Arquitecte, penso que és. Un arquitecte que viu... Bueno, un home solter així guapetot i tal... guapot, que està liat, té tres promeses, les tres són hostesses de vol, us en recordeu? I mai coincideixen, perquè, clar, totes tres tenen, primer, que són de països molt diferents, una és americana, o sigui, nord-americana, l'altra és alemanya, i l'altra és italiana. I, clar, les seves línies aèries, clar, una vola amb l'Itàlia, l'altra amb... L'Oftansa. L'Oftansa, i l'altra amb l'Amèrica, no? Que sigui... I, clar, les línies que fan de vol, les línies que cobreixen, no tenen res a veure i mai coincidiran. Per tant, ell està segur, perquè a més porta un control superestricte dels horaris que tenen cadascuna d'elles, i sap que mai no coincidiran. Ai, punyetero, que golfillo. És molt divertit, perquè tot això dona peu a una situació de... Jo no estic d'acord, que sigui un golfillo, no. Ah, mira. Ui, aquí ja tenim debat, vinga, Jaume. Estan tres dones a la vegada. Com que no. Jo per què? Jo estic amb ell, també. Home, perquè estan tres dies a la vegada. Bueno, però és que tu no saps després cada una d'elles el que està fent també. Ah, vale, vale. Llavors no són golfilles d'elles, clar. Que els pensem una mica... Bueno, salva una al final. Promiscues. Sí, perquè el que pot semblar una idea així una miqueta més ñoña, de dir, ai, això no, és un golfillo... No, després veus que realment elles tampoc no es maman el dit, tu. Elles també van fent... Què has dit? Recontinuem. Volem amplificar aquesta informació. Mira que et poso la dona, eh? No, sí. Han t'acullat el tema. No, no, que és broma. És d'enredos, no? És una comèdia divertida, molt fresca, amb situacions molt gracioses. La minyona, la minyona és divertidíssima, el proper. Mira, jo us diré els nons, perquè és que de debò que s'ha de reivindicar... Mira, ho fan la Gemma Mercader, el Josep Rosell, l'Antònia Camps, Roger Piferrer, Bettina Blanc i Montserrat Condamines. La directora també de Montserrat Condamines, que també s'encarrega de l'escenografia, i el Roger Piferrer també s'encarrega de l'escenografia i de la traducció i l'adaptació de l'obra. Després tenen una altra persona que es dedica al Jum i al Sol, que és el David Soler. Bé, doncs això, que val moltíssim la pena, és molt divertida. I jo penso que és que, bé, quan veiem aquestes coses que tenim pels teatres... Has dit que això és el teatre? Això és el Masnou. El Masnou. El Masnou. Ho van fer a Can Homet, que és un centre cívic, que tenen tota una programació... Teatre, dia únic. De teatre, de... Bé, van fer dos dies. Jo espero que potser ho poden tornar a repetir. Però segur que giren per Catalunya. Espero que sí, ho estàvem preparant una mica. I també em van comentar que estàvem preparant també un musical. De fet, ja van fer Mamma Mia i ho van fer genial. Ells s'ho passen pipa, però és que el públic... Per això dic que tenen molt de nivell. Per això dic que és amateur, però és un amateur tocant ja professional. Aquest any han fet 25 anys ja de trajectòria. Jo crec que més amateur ja podem parlar de professionals, com nosaltres a la ràdio. Sí, sí, anava a dir una bestiesa, però ho dic... No, no, no. Fem la ràdio com Rosa. Segueix, segueix. No, doncs això que és una miqueta la programació que fan allà. Igual que a tants municipis i a tants centres cívics que val la pena que una miqueta seguim aquesta programació. Aquesta obra de teatre ja dic que és molt divertida. Després ja veus una miqueta la situació. La minyona és impressionant el personatge que fa perquè imagineu-vos ella pobra aquí a veure quan li toca fer el menú. italià, o quan li toca fer les Frankfurt amb xucrut quan arriba a l'Alemanya, o que ha de fer, no? La poca ja va súper despistada, no? O s'hi ha de posar la foto d'una o de l'altra allà al dormitori. Per canviar, no? Hi havia una obra de teatre que es deia Boing Boing, no? Sí, sí, sí. Sí, també, exacte, sí, és això. O l'amic que arriba, clar, una miqueta el detunant de tota la situació és l'amic que arriba I llavors, clar, li explica tota la situació i ell està allà i li toca al final lidiar amb totes aquestes, perquè de mica en mica això ja es preveu, no?, que al final arriba en punt que ja totes tres coincideixen, no?, i allò maco que es vagi precipitant tota la situació. El desenllaç, no?, que t'esperes, no?, que va passar això. I després ja veus que elles tampoc no eren unes santes, que elles també, però mira, cada una. Doncs ben fet. Excepte la italiana, que al final, clar, ja se sap, no?, El francès i l'italiana, pues mira. Però els italians en general som bastant... Bueno, no tots, com tot, no? Però som bastant conservadors, eh? Amb temes matrimonials i de relacions i tal, eh? Sí, però exacte. La moral catòlica pesa. Pesa molt, pesa molt encara. Clar, clar, no, no. O te'n vas del sud d'Itàlia cap avall, bueno, clar, hi ha esglésies, és que vulguis, no? Hi ha 4 milions d'esglésies i no sé quantes n'hi ha. 4 que arriba una bestiesa, però que no, que són... De tota manera, jo no sé que... No sé quina posició té el David, que també m'interessaria. El que jo he dit és precisament perquè penso que una cosa que és important és que una persona probablement pot calcular molt bé i ser útil i que això no generi cap tipus de problemàtica. Pot ser això, no? Llavors, no sé, vull dir... Quan parles d'utilitat... D'utilitat, vull dir que si hi ha 3 persones... Dóna servei... Dóna servei a 3 persones. Tampoc és així. Tampoc és així. Hi ha hagut moments que m'he perdut. Jo havia entès això. D'una felicitat a 3%. Aquí dins han començat a engegar els acondicionats, hi ha hagut unes calorades al terreu aquí, no sé què ha passat. Això ha sigut altres coses. Però per què? Quin problema? Són les hormones una mica revoltes aquí, revolucionades. Doncs mira, que avui posarem una de les cançons. No, però mira, jo no ho volia explicar, però al final veus com una americana... també li fa adeu, adeu, perquè ella també s'estava veient amb dos o tres, i al final es queda amb el que més li interessa. Bueno, això és com els mariners, que teniu una via a cada port. I ningú s'estripava als vestits. No, en absolut. I l'alemanya, al final s'enrolla amb el seu amic, que està allà, amb l'amic d'aquest, del protagonista. Vull dir que les dones no són tampoc aquí les enganyades. Això no és res comparat amb el lobo de Wall Street. Vinga, va. No, no, i a més, avui la cosa està calenta perquè avui escoltarem una de les cançons més eròtiques de la història de la música, i no estic parlant de la típica de GT, mai no em pli. És una cançó de la Madonna, ja explicarem per què, el 92, que es deia Eròtica, l'LP, i un llibre que es deia Sex, que ho explicaré després. O Relax. També, també, però jo era una mica gai. Sí. Però és eròtic igual. Clar, que sí, que sí, que sí. Relax, don't duit, relax, no lo hagas, meca jo. Rosa, L'auditori, el requiem. Mira, passem del sexe a parar del requiem, tio. És un canvi de registre que Déu-li-do. I tant, a tots. Exacte, exacte. Aquest és un concert que vam fer la setmana passada, també el cap de setmana. a l'auditori i també és una miqueta el que s'està fent de música clàssica va ser un concert deliciós amb dues obres la primera va ser de César Frank Molt bé està això. La sinfonia en re menor, que consta de tres... Tres, va, ja també hi estic jo. Tres temps, tres. No, tres moviments. Ara ho diré, tres moviments, això. És que ens hem liat. Ja estic rient encara amb l'altre. Concentro. I l'altre, preciós, eh? S'ha de descobrir, el César Frank és boníssim, aquest home. És preciós, una passada. I la segona peça que es va interpretar va ser el Requiem, del Gabriel Foguer. Jo per mi és el millor Requiem, eh? Mira que hem sentit el de Mozart i tot això. És més duret, és més durot, és més llarg. Aquest, en canvi, no és tan llarg Aquest no és tan llarg, són 38 minuts i és la durada correcta. Jo tinc en CD, l'he escoltat diverses vegades. Sí, oi que sí? De fet, és com una cançó d'abresol, però amb un rèquid, no? Et posen la lletra en llatí i també la traducció en català i pots anar seguint perfectament perquè, clar, aquesta peça, aquest rèquid va estar acompanyat de dos cors, perquè, clar, és cantat, no? El cor Madrigal i el cor Lieder Càmera, tots dos són d'aquí de Barcelona, i és magnífic. En total hi havia 60 cantants a l'escenari, dos d'ells feien de solistes, l'Arisenda Pujals, de Soprano, i el Laurie Basar, de Baritum. Bé, preciós. El director va ser un director convidat, que és l'Emmanuel Cribine, perquè sabeu que el director titular és el Pablo González Izquierdo, si no m'equivoco el nom complet, Però bé, de tant en tant, clar, fan molt això de convidar, i llavors ells també van anar a altres llocs d'Europa i del món, no? Doncs una preciositat, ja us dic, és un concert deliciós, deliciós, que val la pena, molt maco. És una miqueta seguir la programació que s'està fent a l'auditori, a més amb uns preus que tampoc no... Jo la setmana que ve no l'altra Aniré a l'auditori Què vas a veure? El concert aquests de músiques de pel·lícules Ah, molt bé El de Peer Green No sé com es diu, FMO? Film Music Orchestra? Ah, vale. Som molt bons, eh? Sí, actua un cop, només fan una representació, ja està. Que és de la OBC o de la banda de Barcelona? No, no, és internacional. Un dia van sortir a l'Hormiguero, a Antena 3, davant de la televisió, i va ser espectacular. Van a Harrison Ford i li van tocar a l'Indiana Jones, no? Ah, sí. I és que em vaig reactivar perquè ella es va quedar a Peter Harrison Ford perquè potser no l'havia sentit mai, però amb una rapidesa i amb una capacitat li van fer buscar el caper d'Ida, li va fer un pupurri i el tio es va quedar, va fer així com dient, xapó, eh? Però amb una capacitat i una perfecció absoluta que semblava el John Williams allò a tope. Vull dir, molt bé, molt bé. Segur que estarà molt bé. Érem boníssims, vaja, ho vaig escoltar. Sí, sí, sí, és aquell. Nosaltres hi ha el pròxim concert que tenim, que també podíem mirar de veure aquest, és un altre també, que és Peer Green, també és amb el vídeo i també l'orquestra en directe. És que fan tres o quatre així, també hi ha un que és sobre la Pixar, també, i després hi ha el juliol també d'artist. que també el volem anar a veure és la projeció de la pel·lícula i llavors en directe l'onquestra a l'auditori a l'auditori ja podem quedar quan dius? això serà el juliol a final de temporada ja pràcticament sí, això encara ho podem mirar aquesta va ser l'última pel·lícula que vaig veure d'artist abans de tenir el meu segon fill Ah, mira, recordes? Sí, perquè m'ho recordo que anàvem amb una penxota i va ser, va, aprofitem que encara... Però després serà més complicat. Molt bé, molt bé. I la vengueu a dir molt, eh? És maquíssima la pel·lícula. Passem a la literatura, parlarem ara d'un llibre que és molt curiós, que ha caigut a les meves mans i dius, mira quina cosa més curiosa, i a vegades, el que dèiem, es diu El segon assassí de la Sarah Pimboroff, és una escriptora anglesa que escriu d'una manera trepidant, molt correcta. I, clar, el primer que penes quan veus la portada del llibre és que, a més, t'ho deixa anar bastant que és Jacques, no ho diré mai, l'esbodellador. Però, clar, estem parlant del segon assassí, és a dir, és el Londres de l'any 1887, que Jacques l'esbodellador està fent de les seves, però que hi ha un altre assassí que limita, però limita encara anar més enllà, una línia molt més enllà de les bestieses. Superalmestre, no? Superalmestre, perquè en aquest cas es quartera a les dones, en aquest cas concretament, i solament li deixa el tors, no li deixa res més ni el cap, perquè no es reconeguin. I llavors hi ha tot un procés que... No, bueno... Però de què estàs parlant? No, és un llibre... Escolta'm, és un llibre... És com si és el llibre del Jack el Destripador, eh? Sí, sí, també. Pedagogia pura. No, a veure, és un llibre policíac, victòria... Jo aquí no opino. És un llibre que s'ambienta amb el tema victorià, no? Vull dir, en Londres, d'aquella època, és fosc. Boirós. Boirós, no? Exacte. A més, és magnífic perquè els personatges principals, és un doctor, que és un forense, i tal, doncs aquest home cau als típics locals d'Opi, no d'Ocis, no d'Opi, d'allà de la ciutat, no? Opi, opa! Cada dia... Ho dic per desviar una miqueta el tema, perquè jo volia ficar baza, però després ja... Com aquell film que el protagonitzava el d'això, el... Ja me'l diré. Ja me'l diré, ja és que estic... O sigui, el Johnny Depp. El Johnny Depp. Hacia l'infierno, així. I era un metge forense i que investigava els assassinats de la Jack Els Budallador. No sé si se l'has vist. No, aquesta no l'hi visc. Hòstia, doncs. Està bé? Molt. És la que explica el que acaba de dir. És el que estàs explicant tu, eh? Sí, però en aquest cas, potser... No crec perquè és una novel·la nova, és recent, però no... Plagio, tu. Però no investiguen, ja que l'esbudellador investiguen un altre assassí. És diferent. Però que llavors aquest assassí com a tal resulta que a part de la seva acció com a assassí, és a dir, hi ha una influència d'una mena d'entre dins del cinema de por, o part del cinema, de la literatura de por, perquè aquest personatge està influenciat per una mena d'esperit, que és l'upir, que és un esperit real. És la pel·lícula. Sí? Sí. Doncs és recent, eh? que apareix per darrere el monstre? no, no és que és una altra cosa és que el desballador surt amb dues línies però què has explicat? era allò era un metge forense exacte Però hi ha un metge forenç, apareix un sacerdot, apareix una persona maloliente, que té una problemàtica, que té unes vidències... És un llibre absolutament, bueno, raro, peculiar, però que t'entra en una línia que dius, home, val la pena. El film aquest és la relació d'ell, perquè ell investiga, vols saber què que ell passa, no? Perquè té una marca, una manera d'assassinar molt concreta, no? Sí, sí, sí. I ell és la relació que estableix amb les prostitutes, les quals són les víctimes preferides del Jacques Bollador. Bàsicament és això. Ja miraré la pel·lícula a veure què tal. Que insinuen que és un membre de la realesa. En aquest cas no. Jacques Bollador insinuen que és un membre de la realesa. Això sí, això ho sabia, sí, perdona. Sí, sí. Per això no el van trobar mai, perquè el van tapar. O sigui que encaixa perfectament. Amb aquest llibre el que hi ha és que queda com un segon tema. És l'excusa pel títol, en aquest cas. Sí que tant en quant actua i t'expliquen quatre cosetes, però bàsicament el personatge principal és aquest segon assassí, que no ha existit mai, que és fals actualment, i que creen una aventura al voltant d'allò. Però la crea tan ben feta que arriba un moment que dius, home, et creus que aquest assassí també existís en aquella època, no? I de dies que està molt ben portat, és trepidant, és curiós. I que podíem fer una bona pel·lícula. Com és jo, l'escriptora? Sara Pimborouf. Pim, Pim, Pimborouf. Amb GH. Però està bé, està molt bé. Llavors, digues dies. Jo protesto. Sí, sí, sí. Perquè, ostres... Sempre han de ser dones que les maten. Però és que estem parlant de... Clar, és que per desgràcia és el segle XIX. Ja. Finals del XIX. Sí, ja, però que ja ho entén. I és així, mira, és un tema universal. Però, clar, és que si ho mirem fredament, per què ha de ser això? Per què s'ha de cultivar? S'ha de conèixer aquest gènere literari? Sí. Que els assassinats sempre han de ser en sèrie, o dones. Sempre han de buscar, no sé per què. Ho escriu una dona, eh? Ai, David, quina d'això. Sembla un home, que té una forma d'escriure que dius tu que això tens raó. És molt freqüent, és que és molt freqüent, no? No sé, jo és que no ho entenc. Però amb aquesta temàtica... És que sempre tinc com un rebuig, no? Sí, home, i tant. A veure, que a mi m'agrada... La pel·lícula, el jacro de les Bodelladores, tot això, mira que bé, no? Dius, però ja està. Diu, no, no, però la pel·lícula, la ficció. La ficció. Però, clar, després dius, el tema ja s'ha tocat, per què s'ha de seguir tocant aquest tema? Perquè fascina. Inventem altres coses. Perquè fascina, clar. Perquè la gent li fascina el fet que algú amb certa força, poder o crueltat, doncs, sotmeti, o en aquest cas assassini, a gent més d'ell. Encara que ja estiguem en contra, fascina. El morbo, no? El morbo. Però hi ha morboes, bàsicament. El perfum, igual, a la novel·la El perfum i a la pel·lícula també es veu, igual, no? O sigui... I són llibres que enganxen. I clar, si t'agrada una mica el tema del misteri, el tema dels thrillers i tal, t'enganxes. De pensar que és ficció. Ara estàvem fent que això en Déu, però no es tracta de sentir-se un... Diu, ostres, aquest li agrada això, vaja pinta. No, no, no. Moltes vegades, precisament, és el pòl oposat. O sigui, molta gent que és anys llum de ser una persona així... Ostres... I saps que és ficció, igual que el cinema fantàstic de Sitges... O com la gent que li agrada el cinema, ja què sé, el cinema negre, el cinema de gánsters... O los sopranos, dius, jo no seria mai gánster i no podria... Però a mi m'atrau veure això. Hi ha pel·lícules del Takashi Miki que són insuportables de veure i les veiem. O de Michael Haneke, que té una potència bestial i ens enganxen i ens quedem frapats i diem... Mare de Déu, Senyor, per què? Tinc que suportar. Això passa també amb els llibres, no és el mateix. Hi ha llibres que t'enganxen d'una manera que dius, a veure, estic llegint una bestiesa, però enganxa, perquè està ben escrit, perquè el que dius té una cosa que et transporta a una època que està ben explicada i que t'ho pots creure fins a un límit. I ja està, jo crec que això és totalment loable, que no vol dir que t'agradi un tema o un altre. Això és genial. Abans que la Rosa ens parli de la deuda con el placer i parlant de plaer, deixeu-me que posem, com estem a la meitat del programa, més o menys, un tema de la Madonna l'any 92. Va llançar un disc en una època en què la Madonna estava totalment embugida. Un disc que es deia eròtica. Perdona, no ho ha estat. Sempre no, però en aquella època estava... Anava a dir una bestiesa, però anava així com molt... Sortida de voltes. Exacte, ara mateix. Anava a dir la paraula sortida. I llavors va treure un disc, una lp que es deia eròtica, i va treure un llibre que era immens, així de gran, un llibre que hauria de fer uns 30 centímetres, que era amb tapes d'alumini, que estava ple d'imatges d'ella, mig nua, sense cap tipus de pudor, amb relacions heterosexuals, lesbianes... Vull dir, ella sortirà amb l'Anne Campbell... Una cosa com molt evident, no?, visualment, no? I el disc, clar, evidentment és en anglès, però moltes de les cançons eren un toc una miqueta més aixecat. Ho dic perquè heu vist Compleix 22 anys, va ser un dels llibres més venuts aquell any, costava una bestiesa, el llibre costava com 10.000 pessetes d'aquella època, era molt car. I, bueno, jo el tinc a casa, ho sento, d'acord? Vaig fer cua, vaig anar de matinada, perquè jo en aquella època era molt fan de la música en general, no?, i comprava moltes cosetes vinculades amb temes de col·leccionista i coses així rares, les meves. Ja vull dir, ja més fric no puc ser, David, ja ho sé. Llavors, a partir d'aquí, doncs... Ja m'ho dic, ja m'ho dic. Quines coses, quines intimitats que descobrim aquí, eh? No, però, bueno, m'agrada molt la música, ja ho sabeu, llavors hi ha coses... Estan les pàgines enganxades. Exacte, exacte, és impossible. Ara és un totxo, ara és un totxo. De fet, vas estar quants anys fent el programa MKM? Doncs 15 anys. Més que música, aquí a Ràdio Delgars. Cada dimarts de la meva vida. És tot un especialista en música, en història de la música. Vinga, doncs escoltem la cançó, però a veure no... Ja ho engega una altra vegada l'aire acondicionat. M'agafarà calor. Sí. Sí, funciona. Un segon, que hi ha hagut aquí una... Parleu, parleu! La Madonna... És l'Àngela Molina de la música. Què dius ara? Ah, sí? Ara, ara, ara. Apa! Calleu! L'Àngela Molina ha fet de tot. Perquè t'agrada, no, l'Àngela Molina? Ja veieu com estava la Madonna, com cantava, quina cosa tenia al seu cos. No, és que és una època molt difícil. És la dels ochenteros de la Madonna. És que és una època que va voler canviar el ritme, és un ritme més negre, però és una cançó que la dona volia transmetre tot aquest element així. Volia canyar. Sí, sí, clar, molta, molta, molta. Algún dia portaré el llibre. El que és? Doncs ho venien al VIPs, que érem exclusiva, a la Gran Via, i em sembla que obrien a les 8 del demà... No, a les 10. A les 10, normalment. Tancaven a les 3, obrien a les 6, obrien molt aviat, perquè era com mig, 24 hores i tal. I llavors em sembla que vaig arribar a les 5 de la matinada o alguna cosa així. Però una cua que hi havia, que arribava fins a la cantonada, eh? Vull dir que... I, bueno, van ser justos, eh? És una mica com ara, quan surten els telèfons iPhone, que la gent els esgota el mateix dia, doncs en aquella època la música es feien coses d'aquest tipus, coses de col·leccionista que volaven amb una velocitat bestial, i si no feia escot, ho perdies. Qui ho ha vist i qui ho veu? Sí, sí, clar, les coses han canviat. Busquem una tenda de discos per a Barcelona? Sí, no la trobes. Discos castelló ja no és tant, no? Hi ha alguna cosa, però és com segona mà, o una cosa entre segona mà i primera mà, una cosa molt estranya. Aquella boutique de discos que estava al... El Virgen. Al Carrer Palai? El Virgen Megastor. No, no, no, no. Al Carrer Palai, de discos així... Pelalló 14, eh? Això, ja no existeix. Allò era una mina de discos antics, et podies trobar allà de tot, des d'unes ranxeres. Mira, el jove de les ranxeres. No, no, però unes coses per dos euros, però magnífices. Va a desaparèixer. Rosa, en deuda con el placer. et deixo la música del fons si tens una lleuta amb això estàs perdut el plaer s'ha de portar al dia això és important és una miqueta el joc que fa el John Lanchester perquè ja sabeu que és una persona molt vàlid és molt atrevit jo crec que amb el temps serà un escriptor de culta si més no per certs tipus de lectors A veure, us recordo que va néixer a Hamburg, és del 62, però va créixer en moltes ciutats, a Calcuta, a Rangún, a Brunei, a Hong Kong, a Oxford, es va casar a Reno, a Nevada, perquè el seu pare era diplomàtic. Llavors li va tocar voltar pel món. Això li va comportar una riquesa cultural impressionant. Llavors, ha escrit novel·les. Jo aquí ja he comentat, per exemple, El port dels aromes. Això és una miqueta explicant el que era la ciutat de Hong Kong. El port dels aromes és la ciutat de Hong Kong. Sí, ho recordo. I era una miqueta laboratori del capitalisme. És una miqueta amb els inicis del capitalisme. I està molt bé la novel·la com està entremada. Després, Capital, que és l'última també que ha escrit, que aquesta és el 2012, i el 2013 és quan va estar aquí ja publicada, també, sobre ja el capitalisme in situ a la ciutat de Londres, amb diferents personatges i tal, també ho vaig explicar aquí un dia. Ara he llegit aquesta en deuda amb el plaer, que també va ser un èxit impressionant quan es va publicar. A més, amb aquesta novel·la va guanyar el premi, es diu Betty Trash, penso que és una periodista. És un premi força reconegut allà a Anglaterra. La crítica és boníssima amb aquest llibre. De fet, és que, clar, sembla que sigui un llibre de receptes, de cuina, un llibre gastronòmic, però tampoc ho és pas, d'acord? Perquè és una novel·la. Ell és un personatge, està escrit en primera persona. Ah, molt bé. El personatge s'ha inventat, no és ell, no? Es diu Tarkin Winod, i llavors t'explica, doncs, això, no?, la seva afició a menjar. Però tot ho va explicar, novel·lat, com fa, doncs, segons l'estació de l'any, doncs, algunes receptes, no?, per exemple. Que és cuina anglesa. No, és una miqueta de tot, perquè ell parla de cuina turca, de qualsevol cosa que parli, diu, sí, perquè això s'assembla, jo què sé, a tal menjar de Grècia, a tal altra de Turquia i a tal altra de, jo què sé, dalt Noruega, no? Té un coneixement sobre gastronomies, però molt ampla. La cuina anglesa no és la millor del món ni molt menys, eh? És que no. Molt pastís de carn i molta conyón. Sí, sí, sí, és una mica salvatge, eh? Però de debò que no és un llibre de cuina? Tampoc. Parla de més coses. Parla de més coses. Per exemple, mira, hi ha un moment ja quasi al final de la novel·la, perquè ja és veient que tot és una miqueta un joc, també, que ell està portant aquí, perquè és autobiogràfic, o seu autobiogràfic, parla també del seu germà, el seu germà és artista. Llavors, ell diu que aquesta... No novel·la, ell diu... El que està fent és... Mira, ho dic amb les seves paraules... Diu, jo no m'he permitit, quan parla a lo largo d'estas elucubraciones gastrohistórico psico-autobio-antropofilosòfica. Una miqueta com ell defineix què és el que ha estat fent durant tot aquest procés. És molt, també parla molt de l'art, també, del placer de l'arte. De l'arte, també, clar. Per exemple, amb el seu germà és artista, el seu germà és escultor, després, bueno, no explico tampoc molta cosa que li passa al germà... els pares també sí que van morir, llavors ell s'instal·la a Provença. Clar, és que és una persona, és un dividor en aquest aspecte, un vivant, és un vivant de disfrutar de la vida, disfrutar dels plaers, perquè té una situació econòmica que s'ho pot permetre, està claríssim, té la seva casa allà a Norfolk, després té la casa que està a la Provença, vull dir, passa temporada, és que sembla que no s'hagi fet una altra cosa a la vida que dedicar-se a gaudir de la vida i dels plaers, no? Quina enveja, no? Home, doncs sí. Home, Doncs sí, Déu-n'hi-do. Ell arriba a dir que, per exemple... Tant treballar, Jaume, tant treballar. Sí, és que no caldria. No caldria. No caldria. No caldria. Mira, per exemple també hi ha... A mira que abans s'ha dit, ostres, sí que es va atrevint a parlar de més coses. Diu que en el... En el món... que això diga molt, abans estàvem parlant de Londres i del llac aquest. A l'esbudellador. A l'esbudellador, sí. Ara ja m'ho sé de memòria. Que hi ha dues persones o dues personatges d'aquest segle, bé, de sempre, la veritat és que de sempre, que busquen la supervivència, que són la notorietat, la supervivència, que és l'artista i l'assassí, precisament. No, no, si us ho penseu bé, diu... que és molt característic això que deia el David al segle XX, veure una persona matant amb una altra. És que ho tenim com molt assumit ja. I una persona que fa una matança o que organitza, a veure, està buscant també una notorietat, que se'n parli d'ell, ser recordat d'alguna manera, no? Doncs igual que un artista. Clar, clar, és cert. O sigui, arriba, al final, va fent una miqueta una sèrie de consideracions, com qui no vol la cosa, la va deixant allà caure, I, bueno, doncs, és molt interessant. Bueno, doncs mira, un llibre peculiar, no?, no sempre els llibres han de ser... Sí, perquè parla de diverses coses, veus els plaers en general, no?, parla de diverses coses. I una cosa molt graciosa, molt divertida, que em va semblar a mi, una miqueta, per no quedar-nos amb el tema aquest doble, és, per exemple, quan parla de l'Alioli, que, clar, això em va quedar molt l'atenció. que és típic també de la Provença de la Provença francesa i no menciona en absolut Catalunya no parla sobre el tema de l'alioli que no ens coneixia no, clar, és això i llavors explica una miqueta com s'ha de fer però ho explica d'una forma així com molt elegant no és una recepta de cuina ni molt menys ho explica d'una forma molt elegant que us recomano molt Que val la pena a John Lanchester. Jo és que recomano a John Lanchester. Un cop l'has descobert, la veritat és que ja vas buscant altres obres. I una altra, i entrem al cinema, hi ha una pel·lícula magnífica, David, és el Lobo de Wall Street, que a mi m'encantó. S'explica en la pel·li, que està molt bé. Vosaltres coneixeu un historiador que es diu Arnold Toynbee? Sí. Que va prediure l'auge i la caiguda de les civilitzacions. Sí, sí que em sona a mi això. Sonen campanes. Doncs el senyor Scorsese fa el mateix en totes les seves pel·lícules. Parla de l'auge i la caiguda de tots els personatges que ens presenta allà. Ja podem passar per Casino, per un dels nostres, per... No sabria dir-te quina més. Sí, espera. Totes les que vulguis. Totes les que vulguis és auge, caiguda, auge, caiguda, auge, caiguda... Això és el mateix, centrant-nos en un altre tema. Capitalisme pur i salvatge. No hi ha majúscules, no hi ha més. Sense pietat. És un personatxet, perquè és un personatxet fet a si mateix... que l'únic que té és molta ambició, que estudia molt, que no té escrúpols, òbviament, perquè no en té cap ni un. Cap ni un. Aquest Pau és increïble. Que pateix, bé, sí, entra a treballar en un bufet, en un, no me'n sé això, un gabinet, com es diu? un gamet de bròquets, una corredoria de bolsa. Sí, corredoria de bolsa, exacte. I que els enganxa el crac del 87, em sembla que va ser, als Estats Units, i els que era sense feina. I era una època, evidentment, quan jo el crac d'aquests, precisament de corredors de bolsa, no em fan faltar masses. És un Miguel Blesa. Sí, i em va trobar una molt petitona, que jo és genial, molt petitona, però que es dedicaven a les accions petites, de petites empreses, i res... Però, clar, amb uns guanys d'un 50%. I los bonos basura, famosos. Sí, però amb un 50%. Cosa que ell està acostumat a un 1% i coses d'aquestes. Clar, el tio, amb la seva làvia, la seva experiència, arreu del bambo. tant nens al rei del Mambo, que el tio agafa, s'endú part dels treballadors d'allà i munta la seva pròvia empresa. I a partir d'aquí, a més, és curiós, perquè sona i diu, home, tio, estàs estafant a petita gent, a treballadors, perquè els estàs trucant i els estàs venent accions que són una merda. Les preferents. El que has de fer, dic, això no pot ser, i el tio hi pensa, ostres, és veritat. Dic, coi, doncs mira, els hi vendré els rics. I és el que fa, que és com veritablement esforra. Fa res de Robin Hood. No, no, de Robin Hood res. Ell no dona els pobres, és el que d'ell. És que està explicant la situació banquia, més o menys. I enriqueix els seus preferits. Escolta, escolta, escolta, a veure. Fem una petita inflexió, a veure. Si hi ha diners, no? Llavors tu et posen davant del mirall i et diuen, home, que estàs enredant aquí gairebé no en té, no? Molt bé, doncs. Diu, vale, tens raó. Té moments de sensatesa i de pietat i d'humanitat. Hi ha moments molt puntuals, això sí. Pocs, però n'hi ha. Sobretot, i quan li fa mal a la seva dona, també, quan l'enganya, també... Però, bueno, a l'escena següent, ja li està portant l'anell a la... A l'altre, no? A l'altre, sí. Sí, sí, sí, sí. Ai, les roses, que perdiós. És un tòpic, eh? Digues, digues. Les morenes no vegis. El que entenc és que quan es dirigeix directament en el rix és que canvia totalment la decoració. Llavors està dins el mateix sistema. Sí, home, clar. Però això és el que pretenia ell, eh? Bé, però és que, a part del que pugui pretendre, hem d'analitzar, jo crec... O sigui, una persona pot ser dolenta, no? Però pot ser dolenta fent el bé, fins i tot, no? En definitiva, despullant aquell que va amb 24 vestits i que ara n'hi quedarà un, per dir-ho d'una manera, no? És molt diferent que vagi de cara al que només en té un i el deixa totalment nu, per molt maco que sigui. M'entens què vull dir, no? Llavors, jo crec que aquí hi ha una... Però bé, ja arriba un moment... que ja és allò Sodoma i Gomorra. A part de les raons òvies que la pel·lícula mostra... A part d'això, hi ha un moment que ells es plantegen fer les coses legals o il·legals. I simplement l'únic condició... Aviam, l'il·legal em donarà més quartos? Sí, ho fem il·legal. I no hi ha cap mena d'excrúpol. Ho fem il·legal i punt. i sense parar a pensar que pots tenir l'efabil darrere, que allò no és correcte, el que sigui, que no hi ha, diguem-ho així, si alguna vegada és correcte el corporativisme entre empreses, ell també se'l sap passar pel forro, i és igual. Estem parlant d'una mica el que passa amb Bankia, no donem més voltes. Sí, sí, d'alguna manera. No és el mateix, però hi ha unes semblances brutals. gent dels escrúpols... Quines voldrien ells fotre's les urbions que es marquen ells a l'avió i tot això? Home, evidentment no, però... Però encara així el Blesa, tio, vull dir que... Sí, sí. 16 milions d'euros ja són bons, ja s'agafaria jo, eh? Home, que està, macho. Sí, molt i tant, i tant. El bo és que arriba un moment que el comportament i la dinàmica d'actuació no difereix gens d'un traficant de droga qualsevol. Clar. Sí, sí. En absolut. Perquè hi ha un moment que tenen tants quartos i no saben què fer ni com amagar-los. S'han d'inventar. Però arriba un moment que volen... I, com es diu això? No, cap de turno. I testaferros per poder enxufar quartos cap a Suïssa com pugui. Però és que la riquesa no es converteix en el tenir diners, és acumular. És l'acumulació. Qui té més és el més fort. Amancio Ortega està podrit però encara genera més i més. I és un no parar. És que el capitalisme o aquests sistemes que no té tope. No hi ha línia. A mi em va quedar molt la conversa que té ell molt irònica amb l'inspector de l'FBI. Sí. que li diu en un moment, diu, clar, pensa, diu, que jo estic... Jo he detingut gent que porta moltes generacions en aquest negoci. Ja. I tu ets un mindundi, tu que vas arribar. Com dient-li... Tu creus que per tu no vindré, xato? Clar. Per molt que em vulguis enlluernar amb els teus llats luxosos... Luxosos, sí. Que em vulguis subornar amb diners. Sí, que no cola, vaja. Que hi ha gent que porta... generacions i generacions amb aquest sidral i l'han cagat i jo els hi ha detingut. O sigui, que vigila perquè... Sí, sí, evidentment. Hi ha un moment que està allò al bord de la salvació i el pot la gana... És que ja no diria que ni és el tema del diner, és el tema del poder, de sentir-se al centre quan fa aquells discursos als seus treballadors Allò és el paradigma, allò és el somni fet realitat de qualsevol empresari d'aquests cavernícola que tenim per aquí al nostre país, que els treballadors l'adorin, no?, d'alguna manera. Hi ha una adoració cap a l'empresari. I si jo crec que hi deixen anar una sèrie de ganivets i diuen Mateus entre vosaltres, jo crec que ho fan. Ho fan sense dubtar-ho. Sí, sí, sí. I el poble desgració... No, és que jo tenia un rato de temps i estava netejant la peixera. Sí. No, és que no, no. Ja pots fotre el gans, ja tu. Aquí de Santones, en tot el sidral aquest. Que té molt de sou, que està molt bé la pel·lícula. Jaume, dioses i perros. Sí, això és una altra cosa molt diferent. Vull dir, estem immersos en aquesta crisi tan rellosa. És una pel·lícula espanyola i llavors, bé, el que planteja és que, a més a més, han tingut l'inconvenient... Dos germans que van tenir un accident i un dels germans queda afectat, ha d'anar a cadira de rodes i els seus pares van morir. Lògicament això no ho aguanta ningú. Si a sobre de la crisi et trobes en una situació com aquesta. Llavors, el desenvolupament de la pel·lícula és en aquest camp i en aquest camí i com de la manera es poden crear dependències i al mateix temps doncs, obligacions que trastoquen qualsevol tipus de planificació que puguis fer de la vida, que tingui, doncs, hi ha una coherència humana en quant a necessitats de virtuts i defectes, és clar que sí, o de distraccions i obligacions. Que és el que em deies tu fa una estona ara, no? Tant treballar, tant treballar. Bé, llavors aquí, a més a més, hi ha un amic també, que tal, que no troba feina i tal. El que passa és que quan arriba un punt de la pel·lícula que fa un girt absolut, tot el que representa exposició d'aquests elements és prou interessant, està ben fet, ben filmat, ben interpretat, a més a més, però en el moment que arriba cap al final hi ha un girt i aquest girt és que en definitiva ens vol explicar que malgrat tot ens en podem sortir. I l'aparició d'una noia que la farà pensar, el farà pensar amb ell d'una manera de dir a Marto, escolta, que estic aquí, veus? Jo estic aquí, jo soc vàlid per tu. I jo, m'entens el que vull dir, li proposa una nova dimensió, no? I aquest serà el punt d'inflexió i acaba molt maco. Bueno, és un happy end, segons el meu criteri. És un final feliç, no? Que no només és el fet de quedar-se amb ella, sinó que hi ha... Però té un final, no és un final obert. Com les perruqueries, no? Sabia. Imagineu-vos com va això, eh? No, no, no. I sabeu què vol dir perros o dioses? Què vol dir? Són lluites d'apostes, al cap i a la fi. Vale, vale. Ara sí que recordo jo. Lluites d'apostes. Sí. I apostes il·legals. De gossos. De gossos. Vale, vale, vale. De gossos, però no, eh? Promes, eh? Ah, vale, vale, vale. Mare meva. Déu n'hi do, eh? I és espanyola, aquesta pel·lícula? Sí. Us dic de qui és això, sisplau. Doncs mireu, això és una pel·lícula que ha fet el David Marquès i el Rafa Montesinos, la interpreta Lugo Silva i la Megan Montaner, Montaner, sí? Sí. El Rafa Montesinos? Sí. és un actor sí, sí, sí, conegut i tant, ho fa molt bé ho fa molt bé i a més hi ha un altre també que jo l'hi he vist buscant ole, factura ja va tocant també, no? que es faci cinema aquí no, no, últimament hi ha cinema espanyol l'aïs de mínima estava molt bé el nínio també estava acceptable i són pel·lícules l'impossible estava prou bé són pel·lícules que van tirant l'aïs de mínima sí, sí, sí, molt bé Com diu el David, la podeu veure aquí a Sant Feliu. El que passa és que només la fan a partir d'un quart d'onze del vespre, cadascun d'aquests dies, divendres, dissabte, diumenge i diumenge. Doncs per rematar, i res, un minutet dedicarem, perquè ja el Gemma va parlar d'aquesta pel·lícula bastament, allò, Viva la Libertat, de la Roberto Andó, amb el Toni Servilo, que està meravellós, no? Jo també l'havia vist, també l'havia comentat, sí. Ah, vale, no recordava, Rosa. I bé, doncs és una pel·lícula que hem de dir, no?, d'aquest líder, no?, de política a Itàlia, Toni Servilo, el vam veure a la Gran Bellesa, no?, I tota aquesta sensació d'aquest personatge que de cop i volta es troba agobiat o es cansa d'aquesta situació política i el seu germà Bassó, que en aquest cas és un filòsof i és una persona que té unes conductes diferents, dona una visió filosòfico, moral, històrica, digue-li com vulguis, a aquest plantejament i aconsegueix donar-li un canvi. I tot el que hi ha al darrere. Una mena de por... Sí, una mena de por curiosa, no? Però la filla cap, no sé, crec que és una pel·lícula que té molt a dir, no? I el final és un final d'aquest també que et diuen pom, no? Però és una pel·lícula d'una factura, però magnífica, eh? Jo crec que val la pena recuperar, doncs, aquest tipus de cinema. I no sé aquest home, el Robert Andó aquest, si realment és una persona, vull dir, que ha fet molt de cinema, però jo tinc la sensació... que ha fet o molt de cinema o aquí ens hem perdut alguna cosa d'aquest home. Vull dir que no, Jaume? Que no sabem res d'ell i ho he intentat que bé que ho fa, això. Però que dius com pot ser si és una primera pel·lícula, a més va estar nominada als Premis Donatelo, aquest any juntament amb la Gran Bellesa, que s'ho han portat la Gran Bellesa, i aquesta es va quedar a mitges, però és que clar, és una pel·lícula deliciosa, no? Jaume, d'aquesta pel·lícula podríem dir una cosa, una frase molt petita. Sí, digues, digues. Tota aquesta combinació de filòsofos que has inventat tu, semblaria que té a veure amb persones que no és que precisament sigui un lobo de bon estrit, tot el contrari. No, no, no, exacte. És una persona, com a mínim, que a vegades està aquí, però a vegades tampoc està aquí. I permeta que digui la diferència que hi ha entre un psicòpata i una persona que pot tenir problemes mentals. Però en aquest cas es planteja, crec que des del punt de vista amable, vull dir, per mi és això, no?, i jo em quedo amb aquest meravellós món a vegades, no?, i bé, deixem-ho així perquè no ens queda temps, i a part d'això, si no, seguiríem la setmana que ve si podem tirar-me endavant. Molt bé. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests greus més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Si t'equivoques en un penal en un Barça Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim-se'n just en directe. Cada matí, de 10 a 1. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda...