Babilònia: Andy Warhol al CaixaForum, Perfectos desconocidos, Star Wars 8, Coco, It, La cordillera, The Piano, El fundador i Mr. Lawrence

Adiós, pas bé. Déu-me abri. Doncs tornem a ser aquí un any més al Babilònia. Bon any per aquella gent que ens escolti, que sempre ho fan, durant anys ens escolten. Ja portem 5 anys? O quants portem, Jaume? Més? No, però fent el programa Babilònia. Babilònia, només Babilònia. Jo crec que són 4 anys ja. 4 temporades, jo diria que sí. I bé, doncs com sempre, si voleu donar el bon any a tothom... Bon any! Fantàstic. I tant, que us ho passeu de cony. Clar que sí, clar que sí. Que és un número molt xulo, 2018. Ostres, el 8 m'agraden més els imparets. Sí? És que sempre ha estat el meu número preferit, des de petita. Perfecte. En canvi, jo soc també més d'imparells, eh? Mira per on. M'agraden més els anys imparells. Sí, a mi m'agraden. Sí, a mi m'agraden. Sí, també. És curiós que... Formar més els imparells. Sí, sí. Molt bé. Costums a cadascú. Molt bé. Doncs avui estem amb la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Molt bé. Benvinguts. Més prima, eh? Que abans del Nadal, eh? Més sobre que abans del Nadal. Gràcies, Xerco. Hola, aquestes ulleres noves que tens. Fantàstiques. Bueno, aquí l'hem liat tots plegats, perquè, bueno, ja ho explicarem en un altre moment. No, sí, els hem cuidat. Fetes amb miralles del Tibidau. Sí, exacte. Jaume Vidal, com estem? No estic més prim ni més gràcia. No, no, no. Bé, bé, igual. Tu sempre estàs bé. Però tu, aquest factor no se't mesura. Ah, no. No té importància. No, aquest factor a tu no se't mesura. Tu és jove i vell. Aquest és el que sí que se t'aplica. Jove o vell. Amb ve alta. Ah, de ve i de bellesa, de bellesa. De bellesa, amb ve alta. Clar, clar, clar. Que bé que ho diu, aquí. Sí, sí, sí. Que queda molt maco. Que guapo. Es nota aquell aquí un element familiar aquí estrany, no? Ah, sempre. He tingut una certa sintonia, oi? Sí, molt bé. I el David Montaner. A mi podeu qualificar com... Amb barba? Amb barba. Avui sí amb barba, però per les dones no. Ei, no, però està atractivot, eh? L'has... Dic jo, dic jo, eh? Que vagin que anem al cotxe amb ell. Bueno, farem un arreglillo, eh? Que està la cosa molt mala. Ah, que no. Està xuxao. Està xuxao el tema. Està xuxao. Molt bé. Doncs ja que us parlà el xesco Ramos, ja m'ho dic jo, no? Sí. Bé, bé, jo estic com sempre. Què tal, com prova l'aig? Bé, bé, perfecte. Sí, sí. En forma ja? Molt animat. A tope ja, a tope ja. Molt estressat ja el vuitè dia de l'any, però és el que ja, ja va bé, ja va bé, que no falti, que no falti moviment. Aquí t'equilibres, eh? Vull dir, trobo que busques... Sí, moltíssim. Com sou tan equilibrats, tots plegats, jo et dono una pau, no? Que qualsevol dia sortiré per la peixera aquesta. Sí, no? Durant cops, no? Molt bé, doncs avui he tingut un programa molt cinèfil, com no pot ser d'altra manera, aquí som bastant, eh? Anem cap a aquesta línia, però, com sempre, una de tocar la moral, que soc jo, i començarem a parlar d'una miqueta d'art. Parlarem d'una exposició que, llàstima, que el 31 de desembre s'acabava, que el Caixa Fòrum, que és l'art mecànic d'Andy Warhol, l'explicarem una miqueta, a veure si es pot tornar a trobar al Caixa Fòrum de Madrid o d'altres llocs que potser potser s'arrossega, perquè jo em vaig quedar estabornit, realment no m'ho esperava. A més, no ha tingut massa publicitat ni massa rebombori, i realment em va sobtar moltíssim. Però parlarem molt de cinema, parlarem de, sobretot d'estrenes, no? Perfectos Esconocidos, Star Wars, L'último Jedi, Ena va dir una cosa, que el David ja ets ho dirà després. No, no, jo no. Parlarem de Coco, que ja vam parlar amb la Rosa, però... Però ara ja l'ha vist més gent. Exacte, els tres companys parlareu. Parlarem d'Eat, que serem por, eh? Que va ser tanta por. El piano, mira, estem escoltant justament una miqueta, com que és la nostra banda sonora habitual que utilitzem cada dia, però quan parlem del piano posarem la cançó famosa del piano. Del fundador, del McDonald's, David, parlarem, que diuen que és una pel·lícula bastant correcta. Molt interessant. L'altre dia hi ha un company que la va veure, va dir, m'ha semblat molt correcta, doncs, fantàstic. Parlem de La Cordillera, que jo crec que aquí ens han entabanat amb el tràiler. Ah, passa a vegades. Molt. Els tràileres aquí fan un mal favor a la pel·lícula. Molt. És un meravellós tràiler i una pel·lícula que està bé, però ja explicaré amb els perquets i els contres. I parlarem també de Bienvenido, Mr. Lawrence. Oiga si ho dic bé, eh? Que no la li, eh? Bé, que ja va bé perquè David Bowie fa justament re, qüestió d'altres o quatre dies, fa un any de la seva mort. Ostres. Ja ha passat un any, eh, de la mort de David Bowie. És que tot passa molt ràpid. Però jo avui faré una efemèride per ahir quan tinguem un momentet. I és que avui, també d'un i do, com passa el temps i els anys, 72 anys compleix Rod Stewart. Mmm. D'acord? Per tant, sembla que no. 72. 72 anys Rod Stewart. Tens, pas tant. Clar, que te'n recordes allò que em contava allò del Joey Sex, allò del... No me'n recordo com és ella. Aquella cançó del... Ho diré ara. D'Allà, Think I'm Sexy. Recordeu aquella cançó tan xula? Creus que soc sexy? Exacte. O el Baby Jane i tal, que ja posarem alguna d'aquestes. Clar, i és que te'n recordes que tampoc no fa tant, això? No. I han passat 30 anys. Home, jo sempre l'he vist molt espatlladot, aquest home. Sí. Perquè aquest home... I estava envellit ja, que a mi jo tenia 40 anys i ja estava tot arrogat. Suposo que de la vida disurtada que portava. Com el Mick Jagger, que també amb 40 anys estava molt tocadet, el Mick Jagger. Sí. La jove era guapetó, era estar més bé, però molt ràpidament es van envellit. Però va passar d'Efebo a Passa, a Passa, a Ua Passa, tio. És veritat, és veritat. Hi ha cap moment de vius i morts. Avui han posat a les notícies que el Kirk Douglas fa 101 anys. que dius? Sí, avui. Ostres. Està, tu. Està com una figureta de ceràmica. De porcelana. Però perquè imagino que s'haurà fet coses, no? S'haurà... No, no, no, no. Que està... El veus fràgil, però fràgil. Home, amb 100 anys, t'ho diràs, no? Mare de Déu, senyor. I crec que no té gaire... Ja no toca gaire. Clar, imagino que no, no? També hem de recordar que va morir Pedro Sinaga. Sí, també. Que és un d'aquests clàssics del cinema dels anys 70. Sí, que no estava malament, però també... I aquest any celebrem el centenari Pedrolo. Exacte, de Marell de Pedrolo, senyor. Doncs mira, aquestes coses, eh? Que hem de bu, mare meva. Sí, n'hi ha diversos centenaris. I 50 anys del maig del 68. I 50 anys de la mort del Matthew Luther King. Sí, n'hi ha diversos. I diversos 50 anys que tenim per aquí durant voltes. Sí, diversos 50 anys que farem per aquí, eh? A punts de caure, eh? Mare de Déu, senyor. A mi encara en falta, en falta. Fins a final d'any, però, bueno, ja farem alguna cosa. Bé, benvinguts, hombre. Això de fer 5. Benvinguts, podes explicar-ho i viure-ho. Bueno, basta. Anem a parlar d'Andy Warhol. No parlem de bat. Exacte. Anem a parlar d'Andy Warhol, que, lògicament, és un referent sempre. A més, crec que és un dels artistes més coneguts del segle XX. Tothom diem Andy Warhol, pam, i de seguida tenim les Marilins, no? Per ja donant voltes, amb aquelles canvis de colors. Però, justament, és això. És l'Andy Warhol de les arts gràfiques, no? Que això és una cosa meravellosa. Perquè Andy Warhol és una persona que va començar, doncs, fent les seves pintures. Va passar, sobretot, a treballar el coneixement de les arts gràfiques, que és el seu gran fort. Però també va treballar bastant la fotografia. I va caure en molts cliixés i en moltes idees, sobretot de la societat de consum. És el que ell intentava desvetllar i, sobretot, donar-li una certa importància. El que seria aquest element, en sèrie, d'aquests productes, de les sopes Campbell, de les Coca-Colas, del detergent Brillo. Brillo es deia? Sí, no sé què es deia. Brillo, que era una caixa, què tal. I, lògicament, sobretot de l'Star System. Però ja va entrar en temes polítics. Hi ha una secció, que jo no la controlava gaire, en el que fa una sèrie dedicada a la falsa i el martell comunista. I també d'una pistola. Vull dir, que hi ha uns elements que absolutament entres en un àmbit. Per tant, art mecànic és això. Digues-hi. No, el dibuix aquell de la Marilyn Monroe, també, la repetició d'aquelles. Exacte, exacte. I també del Mao Tse Tung i tota aquesta gent que fa unes repeticions meravelloses, d'unes vaques. Fa icons, bàsicament, aquesta cosa. Sí, sí, sí. Bàsicament és això. És que la idea és aquesta, no? És crear... Un ograf. Exacte, és un ograf. És crear... S'enamora del que seria un concepte i el desenvolupa. El desenvolupa ve de forma seriada, ve de forma acumulativa, és a dir, acumulant coses, no? O ve creant diverses percepcions visuals gràcies a la combinació del que en aquella època es deien fotolits. No clichés, sinó fotolits. És a dir, és la descomposició dels quatre colors, del cemica, del cian, del magenta, del yellow i del black. És a dir, aquesta combinació dels quatre colors genera totes les combinacions de colors possibles a l'hora de fer un treball de les gràfiques. Ara ho vindré molt diferent, perquè són planxes digitals. Però abans, tu quan anaves de posar un anunci al diari en color, tu anaves a un lloc que et feien uns fotolits, que eren quatre, sempre. Llavors, aquests quatre són els que agafava la pròpia rotativa i els agafava. I això és el que fa ell. Llavors, juga amb diverses... I ho feia ell, això. Clar, clar, clar. Tenia negre. Sí, sí, sí. Home, evidentment, aquí està la part... És a dir, els artistes... Però ell tenia un taller o alguna cosa així, no? La fàbrica, no? Exacte, la fàbrica. I tenia un taller immens on li feia això. Però ell treballava el que serien les emulsions, les percepcions. Clar, la Marilyn té unes coloracions, unes formes, no? Que, evidentment, estan treballades sobre el que seria un d'aquests fotolits o una d'aquestes bases. Però és una cosa molt tècnica. D'alguna forma, podria ser com la cuina d'un cuiner d'aquests de 3 estrelles, no? Exacte, és aquesta cosa. Evidentment, ell no ho fa tot, però ell marca les pautes. Clar. Mira, el primer artista que va començar a plantejar que l'obra es desvincula de l'artista és Marcel Duchamp, que és el dadaïsta aquest famós, d'acord? Què vol dir això? Vol dir que ell pensa en l'obra, dona els cànons per realitzar i ho fa una altra. I això és una cosa molt moderna, que en aquella època ja no és modern. I això ho fa molta gent. Molt generosa, també. Exacte, dona els paràmetres, però l'altre que fa és una persona naturalment anònima. Ojo amb això, no vol dir que li doni el protagonisme. No, no, no. Simplement, ell d'aquesta manera no s'involucra amb l'obra. Per tant, hi ha una distanciació. Amb el cas de Warhol, no. El cas de Warhol és una qüestió mecànica. És el fet que ell fa la peça o la idea i llavors a partir d'aquí l'hi fan. L'hi fan des d'una mecànica, que també comporta altres elements, com és la mecànica del poder, ta-ta-ta-ta-ta-ta. És que té tota una filosofia, el senyor Warhol, que és molt intensa. L'únic que es quedem amb... Oh, que bé, que està molt bé, eh? La Marilyn, que xul. Una figura de l'Star System que ell la veu de diferents maneres. Esclar que sí, però hi ha molt més. Per què? La decadència d'aquesta figura, etcètera, etcètera. perquè ell és el que busca. Perquè ell tenia alguna relació, com es diu, amb el Bàsquet? Sí, sí, sí, hi ha vincles, hi ha vincles. L'única Bàsquet se'n va cap al tema grafiti, cap a una altra línia més immediata de treball, ell és més reposat, ells fan altres coses. Li interessa molt la Jackie Kennedy i tota aquesta història que passa. Fa fotografies amb daurat, que són coses molt curioses. És un crac. I hi ha la part cinèfila, la part dels curs que fa, fa uns curs, de totalment anodins. Vull dir, un senyor menjant un menjar durant una hora i mitja. És una càmera fixa amb això. I després les famoses pel·lícules que va fer amb Joy, que era Trash, Fleix, i no me'n recordo l'altre. Escombraries, Carn. I em deixo un altre, que era un nano, que era un d'aquests ídols que, bueno, conegut de l'època dels 70 i que, bueno, que el posen un, que com era gay i tal, doncs ell evidentment disfruta de presentar. Sí, sí, sí. I a vegades hi ha fotografies d'ell, transvestit, no? Vull dir que hi ha tot un món allà al darrere, absolutament increïble, que aquí ho desescobreix molt bé. Per tant, és una llàstima que no s'hagi fet la suficient promoció. Ara vaig tenir un problema. Vaig anar el 30 de desembre, en plen Nadal, estava a patar. Estava a baixar. Llavors, clar, no vaig poder perquè se'm va escapar allò que se m'escapa, se m'escapa. Ja s'acabava. Bueno, i llavors, clar, no podia el dia següent, era diumenge, llavors no m'anava bé. El 31, clar. Però, bueno, per això dic que... Hauries trobat menys gent, segur. Sí, segur, segur, segur. Per tant, recomanable, ja miraré a veure si trobem algun lloc de referència, si a Madrid, algun lloc, però de debò si es torna a agafar per als queixafòrums que hi ha arreu de l'Estat... Sí, normalment són itinerants. Exacte. De tota manera, jo la veritat és que penso que s'escau que diguem també que enganxar tota aquesta filosofia en anar a veure una dinàmica de construcció no agafa tothom, això. No, no, no. Això també és un fet que tomba a molta gent anar a veure coses així. El bo que té a Buarjol és que té una coloració molt potent i llavors la gent es queda amb això, que em sembla molt bé. Vull dir, no tothom ha de ser un expert. Si una persona, vull dir, vaig veure moltes famílies amb nens i s'ho passaven en gran veient aquelles vaques de colors, no? Per tant, és un element també naïf que entra dins de la seva forma de treballar. Per tant, que cadascú es quedi amb el que cregui convenient, m'entens? Però el que sembla senzill no és tan senzill. És com quan van anar a veure el Sorolla, per exemple. Exacte. Estava a petar. Per què? Perquè són uns quadres molt visuals que entren molt. Sí, senyor. Sí, senyor. Sí, sí. Sorolla és un impresionista d'aquests potents, no? L'impresionisme entra molt fàcil a la vista i llavors... Molt popular, sí. Clar, i encara que Sorolla no busca gaire... És el que no hi havia tanta gent com en el tapiró aquell. O bé, el tapiró és una meravella, sí, sí, sí. I era bestial. I era bestial, aquell orientalisme és un dels grans desconeguts que s'han de conèixer, però, bueno, com a mínim algú ho ha entret, no? Bueno, doncs deixem-me el món de les arts que sempre és interessant i entrem amb el cinema. Perfectos conocidos, Rosa, que jo tinc ganes veure aquesta pel·lícula. Sí. mena, molt distreta, plena de sorpreses, això sí, perquè jo trobo que és el més xulo que té és això, no? Perquè diu, mai no acabes de saber si coneixes una persona, no? Imagina't, no? El que sí que haig de dir que no vull que se m'oblidi és que és un remake. Jo no ho sabia, eh? Sí. Bueno, la direcció és de l'Àles de la Iglesia, però és un remake. Però fa quatre dies va estrenar al bar, no? No, home, ja fa mesos, eh? El temps passa volant, eh? Sí, però... Hòstia, perquè toma roda ràpid, no? Segurament, home, suposo que deu tenir mitjans, deu tenir producció... Imagino, sí, però el David té raó, eh? Sí, no, però... No fa gaire, eh, del bar, eh? No fa gaire. Potser el va fer prèviament. Home, el bar fa mesos, eh? Sí, però... Estàs, igual va ser a principis del 2017, eh? Tu creus, tan enrere? Podria ser, podria ser. Jo crec que sí, sí, jo la vaig veure ja fa uf. Però per ser, l'Àles de la Iglesia ha sigut molt ràpid, eh? Sempre triga dos anys, a Itàlia aquesta vegada sí, pim pam. Suposo que igual era... A veure, insisteixo, aquesta és que el guió ja el té fet. És un remeix d'una pel·lícula italiana, clar, que es diu Perfecti... Es cones... Es cones xuti. Es cones xuti. Toma. Es molla. I clar, vull dir que el guió el té fet i ja ha vist la pel·lícula, llavors és, bueno, posar-la aquí amb actors, buscar els actors d'aquí, fer el càsting i ja està, i buscar un escenari i tal. Està rodada en un hotel de Madrid, no sé, no me'n recordo, la cadena, al final amb els títols de crèdit si que ho posa, és un àtic impressionant, no? Que dius, ostres, això, clar, figura que això és un pis. Joder, i dius, i dius, clar, tu ja et sorprèn, però dius, quin edifici que hi ha allà, no? I ostres, i d'on hi ha el menjador aquell amb aquella taula, i dius, hòstia, no? I bueno, clar, després resulta que és que és un hotel, és un àtic d'un hotel. Clar, clar, clar. La pel·lícula, bueno, ja sabeu què és, sí, exacte, la suite, la presidencial almenys, hi ha diverses parelles i un que va sol, que, bueno, se suposa que té parella, però que no la porta, i bueno, en un moment, bueno, es veuen una miqueta si n'hi ha tensions entre ells, si no, i llavors, i en un moment donat, a un punt d'ells, li acudeix amb el tema del mòbil, dius, va, posem tots el mòbil a sobre de la taula, i llavors juguem una miqueta com el joc aquell de veritat o atreviment. Sí. Diu, va, el primer cas soni, el que sigui, un whatsapp, una trucada, un missatge, un correu, el que sigui, diu, ho ha de fer públic, o sigui, tots ho hem de veure, si és una trucada ha de contestar, si és un whatsapp, ho ha d'elegir públicament, clar, comencen a haver-hi unes mirades allà, a veure qui pot evitar això, però que al final no ho poden evitar, perquè clar, qui diu que no, de l'altra es dius, ostres, és que amagues alguna cosa, no? Clar. I tots estan jugant a fer-se el xulo, o la xula, dic, clar, jo no tinc res d'amagar, i clar, al final tots han de posar el mòbil allà a sobre de la taula, no? Que és una miqueta el morbo, o aquella cosa que hi ha moltes coses allà al mòbil, no? I hi ha, bueno, tota una vida, i que fins a aquest punt és això, els altres ho has de compartir o no, o realment és una cosa teva personal, privada, o fins a quin punt pots liar-te amb històries, no? O et permet fer coses que abans a lo millor es feien amb correu electrònic, o per internet, que estàs sol allà en una habitació, ara com que ho tens tot en el mòbil, doncs clar, és com un món desconegut també, no? Què tenim cadascú de nosaltres en el mòbil? S'ha canviat molt, eh? Què tenim allà dins? Ja no és un element per trucar i no per trucar sinó hi ha molta informació allà dins. I a més és immediat també, no? Perquè l'altra persona o qui està a l'altra banda és que la tens allà en el moment, no? Per això dic que està ple de sorpreses perquè, clar, no t'ho imagines d'entrada és una cosa en la visió o el que s'està explicant cadascú, cada parella de les seves coses o com tu veus la relació com està si estan tensos o si estan a punt de trencar o si ell està fent el salt o ella o què sigui i veus que després és una altra història, no? O coses que van sorgint si es canvien el mòbil i entre amics ostres, també es fan una miqueta el compromís ostres, m'has de salvar, m'has d'ajudar a salvar la situació perquè, clar, i ara si aquí sona el mòbil i m'envien, no sé què, ostres, la meva dona ho veurà, no? Clar. Està molt bé, està molt bé, però és que a més d'això hi ha una altra sorpresa final que això sí que no ho explico perquè està molt interessant, eh? Molt bé. Clar, l'elenco està impressionant també, està Eduard Fernández i Belén Roeda que fan els anfitrions, aquests estan genials com sempre. Ella està molt nerviosa, ella és molt, jo això sí que vull que us fixeu molt, de seguida es veu, no? Que ella està com molt nerviosa, està molt histèrica, molt nerviosa, baralla amb tothom... Abans de fer el joc aquest del trep. Sí, sí, sí, ella està mort, a més hi ha amics que sembla com que la temen una mica, no? La temen, hòstia, que anem a casa a l'Eva i hi ha la parella jove que porta un vi biodinàmic. Oh, i... I clar, i la pobra, la noia que és la parella del noi, que és l'amic de tota la vida, dius, clar, és que jo sóc la nova i si a sobre la portem això dirà que, ai, què hem portat aquí, no? O sigui, tots la temen una mica, no? Perquè està com una miqueta exasperada, està com molt nerviosa ella, no? I amb la nena, amb la seva filla, que hi ha un moment que també surt, una nena de 17 anys que se'n va allà de marxa, no sé què, també busquen més que discuteix amb la nena, dius, ostres, bueno, però bueno, que estan genial, tots estan ja, surt també l'Eduardo Noriega, l'Alterio, com es diu? L'Ernesto Alterio. No, no, l'Ernesto no, aquí, l'Ernesto, l'Ernesto, sí, l'Ernesto, l'Ernesto, A la Juana Acosta, a la Daphne Fernández i al Pepó Nieto, que està també genial, està genial. I la que fa la parella d'ell és la parella autèntic de la vida real. ¿De qui? I una noia que fa la parella de l'Ernesto Alterio. Ah, sí? Sí, sí, la Juana Acosta, crec que era, sí, Juana Acosta. Pues aquesta, aquesta és la parella. Ah, està bé. La parella de qui? La parella real de l'Ernesto Alterio. Ah, sí, de l'Ernesto Alterio. I aquesta noia no se compararà, però aquesta noia és una americana. Sí, però no té accent. No té accent, no? L'accent se l'ha tret, no? Per fer la pel·lícula o diguem l'ha treballat, no? No, no, no, ja fa temps que no té accent. No, però sí que el té, eh? Sí, suposo que el deu poder treure. Igual que quan parla amb la gent del seu país igual sí, però... Jo li he sentit parlar en entrevistes i aquesta noia no té cap accent. Però escolta, l'altre dia quan va ser Passant Canals a Mi Casa és la tuya, jo agafava en Albert Inolsborne a Telecinco i a Pancana. Diu, ostres, estaven tots aquests que les havien agafat per fer la promoció de la pel·lícula i ella parla però és colombiana o de per allà i ta-ta-ta. Sí, sí, sí, però jo l'he sentit a tots llocs i... Potser el millor per fer la promoció l'hem dit castellà i en canvi l'altre... Sí, sí, curiós, no? Sí, sí, sí. Digues, digues. No, que a vell tampoc no se li nota l'accent, l'Ector... És veritat. a l'Ernesto. Tampoc no se li nota l'accent en absolut, eh? Parla en castellà, bueno... Perquè fa molts anys que estan aquí. Exacte, i jo no sé si fins i tot han nascut aquí. Després parlarem parlant d'accents d'un tio castellà que fa un accent mexicà bestial, que això ja hi es dirà després, a la Cordillera, justament. Doncs bueno, ja està. Jo crec que és recomanable, eh? Passa una molt bona estona, estàs pendent tota l'estona del que passa allà i com es resoldrà tot això i del caos que es genera allà i de les sorpreses que arriben a donar. Ja dic i de la sorpresa final de la pel·lícula, que bueno, doncs doni-do. Jo soc molt de les de l'Eglésia que jo ho veig tot d'ell, però després em defrauda bàsicament, últimament em defrauda bastant, però almenys ho veig. Vull dir, és com l'Almodóvar, sempre ve que l'Almodóvar, encara que em defraudi, i bueno, últimament sempre. Bueno, Julieta, encara. Bueno, per fer seguiment. David, Star Wars 8 Star Wars 8 L'último Jedi. Jo me perdió ja, eh? Sí, bueno, no, no, si no és per perdre. Potser és perquè a mi què va passar que l'anterior, bueno, l'anterior seguint la saga, no els spin-offs que han fet, eh? Doncs em va decebre absolutament. La 7. La 7, però vaig dir, això què és? Quina porqueria? Perdó, eh? Sí, sí, sí. No, no, no, clar. Quantes no porqueries? No porqueries? No porqueries. Que aquesta potser em va sobtar. Anava amb unes expectatives molt baixes i podria realment vaig quedar, ai, però mira, no està tan malament el cos. Amb aquestes pel·lícules de trama són molt senzilles, són molt simples. No esperis disseccions de personatges molt elaborades. Són, bàsicament, són... De primer curs, oi? Sí, són pel·lícules bèl·liques, westerns, d'aquest estil. Està molt clar, estan orientades a un públic molt juvenil i infantil, ja no tan adult com pugui ser l'Imperi Contrataca, que ja hi havia més elements, més pertorbadors, diguem-ho així. Aquí no. Aquí és el bé i el mal i ja està, ja es veu clarament, no? Qui és el dolent i qui és el bo. Simplement que em va sorprendre per la forma de fer-la. Perquè és igual que... De qui és? És algú impoconegut o és un d'aquests vol dir, lògicament, ni George Lucas... Ara m'has matat. No, no, tranquil, tranquil. Però que no és ni el George Lucas, ni el Denis Villeneuve, ni aquesta gent que s'ha dedicat a fer això. Doncs ja està, ja està, tranquil, tranquil. Però em va sorprendre pel ritme que marca en tot el llarg del film, perquè exceptuant algun momentet del llarg del pel·lícula que la cosa decau, però ostres, no, no, Déu-n'hi-do, però prou trampera... prou trampera... provoca amb mi, amb l'espectador, no? A més a més, té la virtut que ho separa... Es pot dir en... Espera, no recordo massa, eh? Si tres o quatre, no ho recordo massa, tres o quatre escenaris en els quals la trama va saltant d'una a l'altra, val? I això, d'alguna forma, li dona dinamisme al film. Si sempre és la mateixa trama, o més o menys, sempre hi ha moments que pot decaure i és difícil mantenir el puny. i en canvi aquí, ostres, inclús li dona una de les trames que és putantota, la de que bé, hi ha una persecució i, diguem-ho així, i es preveu el final, no? Perquè, diguem-ho així, les naus estan quedant sense combustible. Ostres, però és el clímax final, dius, hòstia, és sobtat i tot, no? I no te l'esperes. el film no és un film per trasllar el barret, no, però potser jo venia de dir, del que vaig veure l'altra vegada, i dic, uah, jo n'he vist la set, ja, em vaig veure a les sis, que aquesta em vaig quedar a dir, hòstia, mira, almenys ho han enreçat una mica i ho han arreglat una mica. Realment li hem donat un clímax emotiu que les altres no, per mi no les tenia en absolut. Les altres o l'altra? L'anterior, perdó. L'anterior, les setèntes. No, les anteriors i tot ja, que jo ja... Sí, no, és que les primeres que són les últimes, un, dos, tres... Allò que va fer el George Lucas allà, és que per mi el George Lucas i un dia em vaig enganxar amb un, amb un assèrrim fan de Star Wars, dic, és un pèssim director. Clar. Pot tenir unes grans idees, jo això no ho negaré. Jo crec que sí, jo és que no l'he vist mai... Però és un pèssim director. Grans pel·lícules. No, no, no, per mi és un pèssim. I, no menys mal que es va vendre, es va vendre la idea, no? Sí, no, no, clar, clar, clar. Jo vaig pensar que potser algú, com vaig veure la primera, o sigui, la setena part, vaig pensar que, dic, bueno, potser això ho haurem millorat. I vaig quedar, dic, ostres, si estem igual. Aquí sembla que la cosa s'encara una mica. Home, amb l'espin-off que vam fer l'any passat, d'aquesta del Rock One... Ah, aquesta tampoc l'he vist. O sigui, allò estava molt bé. Allò és uns 12 del Patíbulo, però en tota la regla. Ostres. Sí, sí, sí, molt bé. Pel·lícula bèlica, ja no dic bèlica 100%, simplement ambientada amb el món aquest d'Star Wars, però jo és bèlic 100%. Mora meva. Absolut. Jo la recomano, si no l'has vist, iòga-te-la, fes el que vulguis. Em van dir que aquesta estava bé, que era molt correcte, però clar, tot el que fa julo a Star Wars, estic en plan ja com dient. No, no, doncs no tinguis aquests prejudicis, perquè aquesta última, aquesta penúltima està molt bé. i aquesta última, home, mira't la setena. Ja, no per seguir, clar. Home, a més, amb l'estómac d'acere inoxidable que tens tu, xato, no et costarà massa. No et dic el que estava veient ahir, no t'ho dic. Allò no fas casca. No et dic que veia ahir, perquè si no, ja em mateu. Podràs veure-la, i la setena, la vuitena, jo crec que et pot arribar a agradar. Crec que sí. col·legas, con Antonio Flores i Rosario Flores. No te lo pierdo, la cuesta. Col·lega, molt en molt. O això dic. A l'altre 80, tío, el oi de la iglesia. Els que tenim el estómac de paper de fumar, això ja no podem. No, no, no. Això la vaig enganxar, no sé si va ser a TV2, abans d'ahir, no sé com va ser la nit, i vas dir, mira, l'Antonio Flores i la Rosario a l'altre 82. Escupes via cal por la boca, tío. Rollo en plan el pico i tal, i d'allò com mola. Però bueno, coses de la vida. Canviem de... Bueno, el Jaume també l'ha vist, no sé què pot... Jo digui la seva, home. Jo també l'has vist. No, jo Star Wars, no. A mi em passa una mica lo que el Xesco, jo em vaig desconnectar allà, i vaig desconnectar allà. A fer eones, no? Sí, sí, exacte. Jaume, Coco, és que estic d'acord amb tot el que he dit, vull dir, perquè és cinema d'entreteniment, per força ha de ser, ha de ser elemental, i amb el meu net, per exemple, que vaig estar amb ell, va dir, què? Diu, a tu t'ha agradat? Diu, a mi sí, trobo que està molt bé, i tal. És el que dius tu, la van promocionar, jo ho vaig sentir a la ràdio el dia que es va estrenar, precisament dient en el públic que els 45 últims minuts d'aquesta és una meravella que supera gairebé totes les altres. Tampoc era molt, no hi havia molt que superar, eh? Vale, vale. Però està bé, sí, sí, té punx. Jo estic en un espai radiofònic que hi ha un promotor de cinema, un programador, vaja, és el que programa i tal, esclar, aquell en el programa ven la pel·lícula, i jo més aviat li vaig buscar les voltes a la cosa, no? Però ens portem molt bé, la veritat, crec que és un programa que si s'escoltes, s'escolta més. no vaig a fer la gresca, en tot cas, si dic una pel·lícula pot ser dolenta des de quan ja han passat tres setmanes que ja han fet els dinerons, per dir-ho de una manera. Ah, això ho tens, però tampoc carregar-t'ho allò que la gent no vagi al cinema, no? Ah, hòstia, no. Jo vaig a Marma i ja la veuré, perquè, bueno, i sí, doncs aquest dia la vaig a veure. Molt bé. Hi ha una... Jo penso que el que hi ha... Ah, no, ah, perdó. No. S'ha foscat parada de Coco. No, de Coco. Ah, ho estàs assitxant, eh? Soy Coco. De tot el que he dit, vull matitzar una mica alguna cosa, no? Acabes perdent una mica qui és un i qui és l'altre, i almenys a mi em passa, potser perquè cap d'ells em desperta un interès, no? El Harrison fora el vaig estar buscant per tot arreu i no, perquè és abans, això. Sí, ara no explicarem la setena, no expliquis res. No me la lies parda, eh? No surt, aquí ja no surt, xato, ja no surt. Parla de Coco. Aquí ja... Vinga, va. No que és broma, parla el que vulguis, no, no, no. Falteria. Bueno, Coco, vaig escoltar la teva opinió, que era molt maca i molt divertida. I què? Bé, vaig anar amb aquesta il·lusió, i a veure, ara sí que tenim... Però esclar, llavors, quan va començar... No, va ser... Però bueno, però m'explico. És que, saps què passa? Que tot el que és, o sigui, que tota l'essència magicana que té la pel·lícula és massa americanitzada. O sigui, es veu molt que ho fan els americans. I esclar, llavors, no t'ho creus. Vull dir, bueno, estem fent... Estan explicant una història que és prou interessant, amb la sorpresa i tot final, i tal, però esclar, vull dir, hi ha tota aquesta manera de filmar, d'explicar les històries, i tal. És que és de la Disney i la Pixar, no? I llavors, això em va pesar un pèl massa, no? Ja. Però bueno, vull dir, és una pel·lícula per veure-la. Sí, però jo també et diré alguna cosa. Jo aquí crec que, o sigui, allà és la família, i a més m'ho vaig apuntar per després... Ah, molt bé. És la unitat sacrosanta d'estabilització social i extrasensorial. I qui ho defensa això als americans? Ui, però això qui ho diu? Clar, és que partint d'això... Ah, vale, vale, ostres. I després te diràs... Que la pel·lícula és això? Clar, i tant, i tant. La família controla el món d'avui i el món de més enllà. Clar. Sí. I pobre tu, tot i estar en el més enllà... Exacte. Tindràs conseqüències? Et passis. Exacte. Perquè des d'aquí patiràs. Et farem patir. Clar. Saps aquell... És la ingerència del món dels morts a la vida actual, a la teva polla vida. I allò que dius quan et mores, purgues pena. No, senyor. No purgues la pena. Això és eterno. No són res. Si tu ho has portat malament aquí, allà seguiràs passant malament. Déu, senyor. Cremaré l'inferno de la vida, jo em sembla. Jo segur. Sí. Llavors, clar. Ja, ja dic. Vull dir, per mi està aquí on falla. Però... Ja una miqueta, no? Ara està bé. És distreta i jo ho crec, veu? I el Dano que ell ho fa molt bé. Sí, la pel·lícula és... Potser hi ha algun moment que fluixeja a nivell de ritme, eh? Una mica més. Sí, fluixeja una mica. És Pixar o és Disney, això? El tema del gos aquell... És pixar. És pixar, no? Sí, és pixar. És pixar. Sí, però que la... La surmita de Disney. Perdona, ja com fos allà, dient, no, ja he anat a la pixar. Això, però, escolta, però això ho ha comprat el Disney, ja. Sí, ha parlat les mitjades demanes. Sí, però... L'Esciter. Sí. L'Esciter o Conexiter. No, té un altre, és un altre nom, eh? Ja, ja, però segueixen potser potser diferenciant el món Disney. No la dirigirem. No, no, bueno, jo ara no tinc aquí a mà la informació, sé que la portava l'altre dia, però, bueno, que l'han fet, és de la Pixar, però que és la Disney, la que l'ha comprat, però, bueno, és la manera de fer de... Però els rarafons, a vegades, no?, de la informació, encara que siguin pel·lícules animades i tal, i això no és més potent Pixar i Disney i sigui més Disney i més infantil. A veure, Disney és més, més, més, més, més adulcorada. Exacte. És més sucre, pujadek, pujadek. Jo crec que Pixar té més... La Pixar té pel·lícules, va fer Toy Stories, de recordar una mena... L'ha dirigit un tal li... Sí, és de més qualitat, normalment. A veure, són dibuixos animats comercials, però de més qualitat. De més qualitat. Molt bé, home, sí. I jo crec que sociològicament, o religiosament, crec que explica força bé el que és tot el tema aquest dels difunts, del culte als morts, els abans passats. Jo crec que ho explica força bé d'una forma força entenedora, no? I que no és macabra, no? Com ens podem imaginar, no? Sinó que hi ha realment un respecte cap a aquesta tradició mexicana, no? Sí, sí. Sabeu que allà precisament els nord-americans, a veure, moltes vegades són una miqueta despectius cap als mexicans, no? Cap als xicanos, no? I en canvi, això, home, trobo que ho tracten d'una forma molt respectuosa. No, no, pel·lícula d'èxit i... El que passa és que també és curiós, eh? Perquè, igual que, amb això també el film, ho puc destacar, igual que la família, aquí és, la família, no? Majúscules. Sí, bueno. Però també et mostra els excessos de si s'exercés aquest poder familiar amb excés, no? Clar. que la cosa pot trontollar tot i, doncs, ha d'haver elements, diguem-ho així, catalitzadors, equilibradors, que diguin, eh, xst, vale, no us perceu perquè tant de control tampoc va bé perquè se us poden escarriar les ovelles, llavors, no? Ho arreglaran amb el final total. Sí, clar, clar. Jo ho dic, això sí que... Bueno, clar, perquè ha de tenir, bueno, però ha de tenir un final feliç, més o menys, però ja no feliç que el que ha fet el pecat allà se repenteix fins al... Sí, sí, sí. Sí, sí. Molt bé. Bueno, perquè hi ha moltes coses. A veure, quan tu la vegis la tornem a comentar. Jo el que faré ara serà parlar d'una pel·lícula que pensava que seria un bodrio i em va encantar i una pel·lícula que pensava que seria meravellosa i em va... Va ser un bodrio. Una mica, exacte, el mateix. I d'aquesta manera ho comentem així, posarem després una cançoneta i després directament parlarem del piano, també. Posarem la musiqueta i entraràs parlant tu, Rosa. Posarem la musiqueta de fons al piano. Sí, molt bé. Aquí cada cop tenim més mitjans. Exacte, no? Exacte. Al final tindrem aquí un cor de gospel al darrere que ens canti tot, no? Però en directe, eh? Allà als 15, no? Al pressupost de la ràdio se'n va allà, no? Per les nubes, no? Doncs la gran sorpresa va ser It, que jo el llibre em vaig llegir, és un tochano, que ha de ser la que el David també i és aquests clàssics, no? Que ens hem llegit quan als anys 80, no? Sóc sincer i me'n recordo que estava llegint i no m'entarava del que m'explicava. És molt complex, eh? És molt complex perquè hi ha molts personatges que es moven per allot arreu, aquí ho han simplificat una mica, però bàsicament és una pel·lícula que és un clàssic, perdó, és un clàssic, és un llibre de terror clàssic, no? De tota la història dels 80, no? A partir d'aquí és a fer una minissèrie bastant terrible. l'It és un pallasso i aquesta fòbia, saps que els últims anys hi ha hagut una mena d'obsessió als americans, no? Sí. D'espantar amb els pallasos, no? I hi ha una mena de pallassofòbia que té un nom que no me'n recordo ara. Sí, perquè la gent que ha de dir que això ha perdut feina. Exacte. Pallasos a les fentes infantils els han deixat de contractar perquè els nens han agafat por. Sí, sí. Doncs aquesta cosa que és una cosa molt de fa un any és, no? Aquella època jo ja tenia por als pallasos. jo des que vaig llegir aquest llibre vaig dir no vull pensar per res un pallasso amb la vida, no? Vull dir, perquè... Però un pallasso vols dir així maquillat, no? Amb aquell maquillatge que no es veu la persona. Exacte, el clàssic tota la vida amb les sabates i tal. Amb aquelles perruques, aquella cosa. Llavors, això simplement és el que passa amb un grup de nens amb un estat típic que és Derri que és l'estat que sempre treballa amb... Ho diré ara... Al Stephen King. Al Stephen King, no? Que és una zona així com molt de muntanya i molts boscos i tal amb coses, no? I llavors, bueno, doncs simplement comença la història quan un germà, bueno, un nano, per entendre'ns, no? Té un germà petit que insisteix que li fes un vaixell perquè baixi, està plovent a fora, no? Perquè baixi per el que seria el riarol de la vorera. Sí, el canaló. El canaló aquest, exacte. Llavors, el germà gran que és tartamut, per cert, que això també és un element que té a veure una mica amb la història, perquè quan es posa... Quan lluita contra el pallas supera aquesta tartamudesa. És curiós aquesta reacció. Doncs està malalt i li diu et faig el vaixell i llavors te'n vas tu a tirar-lo. I llavors, quan se'n va a tirar-lo, juga i tal, porta l'anorac groc, que és una cosa molt típica del llibre i tal. I llavors, quan arriba justament a la claveguera, no? Se li cau. És clavegueres antigues, no? Que són de paret. Llavors, quan surt, llavors, pum, de dins apareix un pallasso, tot vestit, no? Tot així, somrient, però amb una cara que té el pallasso, ja que dius malament rai, no? I llavors li diu vols el meu vaixell i tal? I l'altre sí, no sé què, diu vine aquí, vine aquí baix, que estem jugant tots, no? Que estem jugant i se li va canviant la cara i tot, no? I llavors, t'ho juro que és terrible. A veure, comença a parlar i tal, comença a parlar i li comença a obrir la boca i li comença a sortir les dents, així en ple una mica alien i tal, no? Com per menjar-se'l i sí, sí, l'agafa, pum, se l'emporta, li arrenca el braç, no? Entra cap a dins, pum, i et deixa allà que dius, ostres, ja anem malament, no? I dius, això per on anirà? Això vull dir ser en personatge, vull dir, és de carn i ossos, vull dir, no són dibuixos. El meu petit, quan va veure el tràiler que sortia per la tele, va cagar viu. Home, home, clar, és que és... I la cosa va increixent, no? Clar, això passa amb un grup de gent que van vivint tots ells, no? Que això ja tampoc ho explicarem ara perquè és molt llarg, no? Vull dir, unes visions, no?, de les seves pors internes. Però tu saps qui és elit de veritat, no? Qui és elit de veritat? L'ésser aquest, el pallasso saps qui és, no? El Pennywise? El Pennywise, sí. Però saps que tu saps que cada X anys reneix. Ah, sí, reneix. I prové de tins immemorials. Sí, exacte, exacte, sí, sí. I llavors això el que genera és que ell el que fa és generar amb aquestes persones les seves pors perquè quan s'hagi d'enfrontar amb ell, llavors estiguin molt baixos de moral, no? Vull dir, perquè ell el que fan és, ell viu de les ànimes i del cos físic d'aquestes criatures, no? Essencialment, perquè es veuen com estan sobrevolant per allà. Vull dir, és una cosa com entre gore, però molt ben fet, pel·lícula de por, pel·lícula així de joves i tal, a mi em va sorprendre i em vaig espantar moltes vegades. Vull dir, veient la pel·lícula i tal. Però no és por així de fantasmes. No, no, no, no, és evident. De sorpresos. De cop i volta, sí, sí. És un món que xisteix, o te l'has de creure. Exacte, exacte. És un món paral·lel, que moltes vegades ells entren en aquest joc, no? Vull dir, és meravellós, eh? Molt ben fet, molt ben fet. Aquella pel·lícula del David Link, sí, o del Martin Scorsese, que ja, que et vol fer veure que dins d'un món aparentment tot normal i tal, doncs, hi ha un submont. Sí, sí, sí. Això passa quan entren dins d'una casa. Dins d'aquella casa, el món es reconverteix, és l'espai on ell viu, no? Llavors, a partir d'aquí, hi ha uns canvis de dimensions que és meravellós. És meravellós la pel·lícula amb l'aspecte formal, eh? Després, ja, a partir d'aquí, si tens estòmac, tens estòmac. I la que em pensava que era una meravella és La Cordillera, que és una pel·lícula, en aquest cas, el director d'Aït és un tal Andrés Mosquietti, és la primera pel·lícula que fa aquest nano. Per tant, Salucío, eh? Vull dir que la veritat és que molt bé. I en canvi, l'altre que és La Cordillera, que és el Santiago Mitre, que és un tio que té un cert bagatge, és un director argentí, Ricardo Darín, Elena Naya, David Jiménez Cacho, sabeu què és aquest bon home? És un actor bastant conegut, és un molt secundari, doncs fa un paper de president mexicà, que és castellà, castellà, però el que hi ha. i Kristen Slater, que s'ha parellat per allà donant voltes. Ah, i per això deia el accent mexicà? Mexicà ho fa. Aquest actor és? Perfecte. És a dir, té un accent i és castellà, ja et dic de... I el Kristen Slater? No, no, no. El Jiménez Cacho. Exacte. El Kristen Slater parla una mica castellà, d'aquella manera, però es parla en anglès i llavors queda traduït. Bé, és això, és el president d'Argentina, que va amb una mena de reunió de Sud-amèrica, d'aquestes de la tipus Comengüels, però com una cumbra d'aquestes. Exacte, una cimera. I ho fan en un lloc a les muntanyes d'allà de Xile, a aquesta cordillera. Com a Davos, que ho fan allà. Exacte, als Andes. Clar, i imagina't que a Xile tot és una cordillera gairebé, és que bàsicament no hi ha molta més cosa. Exacte, arriben allà i ell és una persona triada així del poble, és una mica Pablo Iglesias, per entendre'ns, és a dir, una persona que no té un bagatge, que no se'l coneix, vull dir, que no té una corrupció al darrere i tothom pensa que és una persona del poble, que estima el poble, etcètera, etcètera. Clar, això és el que inicialment se't planteja. Comença sent, és una pel·lícula que durant tres quarts d'hora sembla una pel·lícula política al 100%. És una pel·lícula que dius, bueno, què interès té, el que passa, el de Brasil destaca perquè és la superpotència, etcètera. I llavors, a partir d'aquí, apareix la filla d'aquest bon home, que apareix per allà donant voltes, que ve, que està depressiva, mena de thriller. Però aquest canvi cap una mena de thriller que el tràiler et marca molts moments potents, com 7 o 8, són els 7 o 8 moments de dos segons que passen a moments determinats. Perquè tot l'altre és suporífer. Està ben portada, eh? Té una sensació de cinema menys argentí de tot tipus. Curiós, què vol dir menys argentí? Menys argentí, el concepte de cinema argentí, a veure, és com el concepte de cinema francès, que a vegades tenim aquesta moda de cinema nòrdic, no? A vegades és com veure una pel·lícula de la Nobel Bach, però de les avorrides, d'aquelles que dius mare de Déu, senyor, no? Vull dir, m'hi va morir aquí veient això. D'un Godard. Exacte, però un Godard allò, refregit, allò que dius. I bueno, dius, vale, vale, i vas veient i serà bo, serà dolent, oh, oh, i no dic res més. Perquè clar, aquí és l'única cosa que té gràcia, saber si és bo, si és dolent, el Ricardo Darín. Sí, però això és interessant. Però et té agafat fins al final, no? Et té agafat, però no amb el ritme necessari. Mira que jo he vist pel·lícules lentes d'aquelles que t'adorms i que m'encanten, i les veuràs 50 vegades, però aquí li ha faltat el ritme de la tranquil·litat. I llavors hi ha moments en què dius no, no, però encara i així s'ha de reconèixer que és una pel·lícula que agradarà a ser públic, eh? Sí, jo us ho davanto. Vull dir que les coses siguin com siguin. Sí que agrada, sí, ja t'ho dic jo. Sí, sí, no, no, a veure, i jo he vist gent que està bastant d'acord, però jo crec que li faltava el que deia d'abans, una mica de punts, eh? Vull dir, seria aquesta la idea. I bueno, Rosa, ja posarem el rotestiu al final, que si no no és el temps. Som uns jutges molt... Sí, som exigents. Clar, jo és que jo tenia unes perspectives molt grans amb aquesta pel·lícula, però et trobes que així com, oh, jo sí que el fa, però segueix sent nyo-nyo, i acaba sent nyo-nyo tot plegat, però bueno, és el que hi ha. Però està bé, està bé, es pot veure, jo crec que hi ha gent que li enganxarà, i és una pel·lícula d'aquelles de discutir, segur que si algú la veu, ho farà. Rosa, parlant-se, ara ens veiem als anys 80, no 90, no em sembla que és, 92, la pel·lícula, tu dic ara, tu dic ara. Sí, la pel·lícula és de l'any 93, almenys el 93 va ser quan va començar a guanyar premis, o sigui, sí, segurament va ser estrenada aquí l'any. T'escoltem de fons, eh? El piano. El piano, ja, és un piano, eh? No, però és el piano de la banda sonora del piano. La pel·lícula, banda sonora deliciosa, la banda sonora és del Michael Neyman, preciosa, que tal com tu deies, nosaltres en el programa vam agafar la sintonia del nostre programa, també és l'inici de la pel·lícula, el piano, quan desembarquen en aquella platja de Nova Zelanda, de Nova Zelanda. Sí, sí, que a més el tema es diu si algú vol... És aquest piano? Aquest piano? Uf, el piano és una metàfora, el piano ho és tot, el piano ho és tot, aquell piano. Per cert, ja et deixo rosa, si algú vols sentir la sintonia nostra o trobar-la per algun punt, es diu Here to There, eh? Vull dir que és aquesta, d'acord? Aquí, per sempre, no? Perfecte, molt bé, molt bé. Bé, la directora, la Jane Campion, magnífica. L'actriu Holly Hunter, la protagonista, està, bueno, genial, genial, ella no parla, és muda, ella mateixa va deixar de parlar quan tenia sis anys, Harvey Keitel, espectacular. Bueno, ja totes les dones han posat xochones amb el Keitel, eh? Sí, és que és l'uset, però sí, sí, ja està. És que és el, claro, el contrapunt, el contrapunt, perquè mira que el thumbnail està guapo, i és guapo, eh? Però, no sé si entenem. Aquí no té la cosa que té el Harvey Keitel. No se la sabe ligar. No, lo hace mal, lo hace mal. Lo hace mal. Bueno, i, a veure, començo pels premis, eh? Vinga. perquè va tenir, el 93 ja la Palma d'Or, a Cannes, a la millor actriu. El 94 va el Globus d'Or, a la millor actriu també, el César d'Or, perdó, el César de, a la millor pel·lícula estrangera. A França? A França, sí, els Césars són de França. Sí, sí, sí. I a l'Òscar, l'any 94, a millor actriu, millor secundària, i també guió original. D'això me'n recordo. Clar, és una passada. A veure, què es pot dir del meu del piano? A veure, hi ha molta cosa, hi ha molta cosa. A veure, el tema del piano, jo crec que està molt clar, és la metàfora. A veure, el piano és ella, és la seva ànima, la seva personalitat, la seva veu, ho és tot. És ella. Ella sense el seu piano. I clar, està molt clar que, clar, ella se l'ha d'emportar amb ella. I quan arriba a la platja, el seu marit amb qui l'han casat, que no es coneixen, s'han casat per al Podès, o com sigui, no? Ja vivia a Escòcia, i bueno, l'han casada. Ella té una nena, una nena d'uns 6 anys, més o menys l'edat que ella també va deixar de parlar. La nena a vegades pots considerar que és ella mateixa, és com un desdoblament d'ella. I el seu marit, per Podès, ja no vol endur-se el piano, el deixa ja. A més, la desprècia també, la menysprea amb ella, i a pedir, hòstia, és que és molt menuda, quina dona més menuda, no? I després, que no era com ell se l'esperava, no? Que era, com molt enclencle, no? I en canvi, quan li pregunta a Harvey Keitel, el personatge del Bains, li diu, hòstia, a tu què et sembla? I és que és com molt enclencle, no? I diu ell, home, jo la veig cansada, sembla cansada. Aquí ja està, marca ja la gran diferència. Aquí ja marca la gran diferència, no? A més, a més, tota la natura també és molt espectacular, no? Aquelles cellves, aquells boscos de Nova Zelanda, és impressionant. Clar, que quan plou està tot ple de fang. És superdur viure allà. És superdur, és desagradable, és inòspit allò, no? És cert. I en canvi, hi ha una colònia d'anglesos, no? Que estan establerts allà, que, ostres, tela, eh? Clar, això figura que seria el segle XIX, principi. XIX, XIX, sí. XIX, XIX, no? Que era quan tenien les colònies allà a Austràlia, a Nova Zelanda i tot això. És com que és romàntica, fa pinta. Meitat, no? 1820, perquè hi ha època. Veu la societat que hi ha allà, que l'estan reproduint, el mateix que se suposa que hi ha el continent, a l'Illa, no? Però és que els anglesos ho fan a tot arreu. Clar, per això. És que és la seva cultura, és la seva manera. Els espanyols, amb tot lo seu, ells s'aclimataven allà on anaven. Els anglesos no. Els anglesos muntaven la seva Anglaterra particular. Exacte. I estiguessin a Càdix, era una reprodució una altra vegada. o estiguessin a Índia o estiguessin a Estats Units. Ells feien el seu ecosistema igual que s'estiguessin a Anglaterra. Sí, sí, sí. El seu cercle i ja està. Si ho reproduien igual. Doncs això, veus aquelles dones que estan allà més vestides, igual, com pots estar allà a la selva amb aquells vestits, amb aquells mirinyagues, amb aquelles coses, sisplau, i, a més, amb un passió menyspreu cap als maoris, cap als indígenes, en canvi, el personatge de Harvey Keitel s'ha integrat molt bé. A més, va pintat fins i tot, una mica recorda les pintures que ells porten a la cara, parla el seu idioma, és que és una altra cosa, és un respecte cap a l'altra. Recordem que els maoris eren canyibals, eh? Vale, no està molt a mi. Sí, senyor. No està molt a mi que ho diguis. No està molt a mi que ho diguis. Sí, això jo vaig, bueno, vaig parlar de Paul Gauguin amb una cosa i tens raó. i mataven els nens i, bueno, si feia falta, se'ls mataven. I ell, clar, el marit, el Sam Neill, ell és igual, tenc aquella cultura i, per tant, es comporta igual i, a més a més, fins i tot demana una mica com consell amb aquella senyora gran, amb aquella vella. I dius, ostres, quina societat més estirada, més fosca, més repressiva cap a les persones. Totalment. Una passada, no? Fins i tot, i no és cap tonteria, la representació de teatre que fan, que ho munten entre el... no sé, el mossèn d'ells i aquelles dones i fan una representació de barba blaua, de barba blaua. Onda. Que posen aquell llençol a la paret i es veuen els caps de les dones que estaven ja, clar, el cap tallat, ja penjat a la paret, tallant que encara li aglomava sang i no sé què, i l'altre que fa de l'actual dona del barba blaua. És que això és molt important, aquesta escena, eh? Sí, sí, segurament. És molt important. Clar, perquè barba blaua significa, ho dic perquè, bueno, jo crec que sí que està clar, però a més, el Bruno Bettenheim, el psicoanàlisi dels cuentos de Hades, els contos de Fades, sí, fa un anàlisi que, bueno, clar, des del punt de vista psicoanalític, no? Però bueno, que és interessant, sabeu que els contos de Fades sempre eren com una moraleja, eren una moralina de com explicar a les dones, sobretot, com s'havien de comportar. Vale? Clar, llavors la dona no pot tenir curiositat, no pot ser curiosa sobre els assuntes del seu marit o sobre les coses que li han prohibit. Ella s'ha de confinar en l'espai que li hagin reservat i punto. No pot sortir d'allà perquè pot tenir una pena i una pena de mort en aquest cas. Ostres. Home, sempre era exagerat, no? Però, Déu-n'hi-do. Vale? Llavors ella, quan sí que entra en aquella habitació prohibida i veu i descobreix els caps, o sigui, les anteriors dones que els havia passat com havien acabat, clar, arriba el marit i la sorprèn, l'acaba matant amb una destral. Li talla el cap, també. Mara meva. Clar, aquí són els indígenes els que intenten aturar això, perquè ara no se n'adonen que això és inventat, que això és una, no? I hi ha un, dos o tres que estan allà i pujant a l'escenari i intentar evitar-ho, que jo si estic xapó, no? Vull dir, vale? En canvi, tots els altres se'l miren amb molt d'interès, no? I de fet és el càstig, no, no li talla el coll, però és el càstig que el marit li fa amb ella quan descobreix que ja s'està entenent amb l'altre, amb l'amic. Perquè l'amic sí que ha anat a la platja a buscar el piano, li ha fet creure que era per ell perquè ell vol aprendre a tocar el piano i després al final ja li acaba regalant amb ella. Clar, és que és una aproximació a poc a poc, no? De dir, bona, ara vull xeure al teu costat, després vull, no? I llavors ella recuperar el piano és recuperar ella mateixa i ser feliç i ser ella realment, no? És un símbol. És magnífic. Jo, és que hi ha molta cosa, ja. És genial, no? Està molt ben tractada, els personatges estan superben construïts, la nena també està genial. Per això la Jean Càmpion sempre ha fet unes pel·lícules bastant encertades, eh? És una directora d'actrius i d'actors però sobretot d'actrius, vull dir, té molta potència. És el que li falta a la pel·lícula aquella Cuando ruge la marabunta, no? Ui, ui, ui. Li falta tot allà. Allà li falta l'ànima, directament. Sí. La productora també és una dona que és la Jean Chapman. Sí. Una altra, ja parlaré d'una altra productora que és la Belén Atienza, crec que es diu. Ah, molt bé. Què més? Joves, tenim vuit minuts per parlar de... Què? Jo no sé què tinc a parlar ja. Del fundador. Del fundador i de Bienvenido a Mr. Lawrence. Molt bé. O lo repartí i jo te he de aguantar. Mireu el rellotge, tenim... No, ni és ràpid. El fundador. Digues. Com ho explicaríem? Hi ha el capitalisme, d'acord? I als Estats Units... I ben posat. Sí. I als Estats Units es valora molt allò del self-made man, no? El home ha fet a si mateix, no? Que té una gran idea, la desenvolupa i triunfa. I com es fa riu. I triunfa. Però què passa? Hi ha qui té una gran idea, la desenvolupa, una mica, per tirar-la endavant, i es queda així. Esperant a veure què passa. No, ja li està bé. Ah. Llavors, moltes vegades no explica, o sigui, el mite del self-made man no explica que també hi ha els llops que darrere van i se n'aprofiten. I per què se n'aprofiten? Doncs perquè tenen un element que aquest home no el té, que és l'ambició. L'ambició de prosperar, de créixer. O sigui, a l'antic Egipte, els preus, per exemple, i ara pots dir això, s'han de què bé, els preus, no, no hi havia inflació. Per què? Perquè els preus no es marcava el faraó. Llavors, quan els preus no creixen, si ho mirem des del punt de vista neoliberal i capitalista, doncs, no provoca una ànsia de vendre més i de produir més. El creixement infinit i desbordant és el per se del capitalisme, cosa de la qual jo crec que serà la seva perdició, també. Però bé, és igual, això ja no farem. Però ja portem molts anys de capitalisme. Sí, sí, per això. Però bé, no hi ha res que sentanjuri. Però en canvi, aquí la pel·lícula aquesta, la pel·lícula aquesta ens parla de dos germans que tenen una molt bona idea, bé, una molt bona idea però del meu punt de vista no, perquè amb els temes del menjar no s'ha d'anar molt al tanto i és que, bé, però per ells creuen que és una gran idea que és poder servir moltes hamburgueses de pressa en un temps mínim a gent que potser no ha de perdre temps per dinar. i això implica poder dedicar més temps a treballar. Perquè està esclavitzat. Esclavitzat, sí. Però aquí es queden, ells tenen un restaurantet, han intentat obrir franquícies per aquí per allà però com la cosa no ha anat massa fina, no, no, no, nosaltres ens centrem en el nostre negociet que està aquí i amb això som contents i si amb això ens podem fer rics una mica rics i poder-nos jubilar tranquil·lament ja en tenim prou. Carai, però ve un pallo que té un ego que no li capa dintre la pell i el mecanisme per poder treure aquest ego de la pell doncs és començar a muntar franquícies amb un acord amb els germans. Ah, vale. M'explico? Sí, sí, sí, sí. Perquè realment qui va ser el fundador de McDonald's no és qui realment es diu que és sinó van ser els dos germans. Ah, o sigui, això no ho sabia, veus? Sí, però realment el fundador es diu o no, l'oficial fundador es diu Ray Kroc que va ser el que va començar a muntar franquícies per aquests germans. Vale. Va arribar un pacte amb aquests dos germans i els va dir va, que jo us començaré a muntar franquícies. És el Michael Keaton en la pel·lícula. Sí, que és el Michael Keaton. Va comprar la... No, no, no, ell en principi no, no. Ell era un comercial que es va dir que jo us començaré a muntar franquícies i un percentatge de la meitat dels guants seran per vosaltres i jo em mandaré un 1 i pico per cent. Clar. Vale. Però un altre diria bueno, doncs va fent, no? Però aquí ja hi ha l'ego aquest que no li capa la pell i quan potser durant... Això li va passar amb 50 anys. Ella tenia 50 anys i mica en mica ell què va passar? Que va trobar l'encaix perfecte a la seva manera de ser. i clar, això, ell, bueno, allò es va inflar i inflar i inflar per què? Perquè ell ho potenciava. El seu ego demanava més i més i més i més i més i més i més i més i més. Clar, els dos germans pobrets, ells, van ser... Victims. De res. Es van... Es van... Se'ls van menjar però amb patates fregides, mai millor dit, no? Així, clar. Amb una doble... Doble McTurk. Sí, sí, sí. Està molt bé el film. Està molt bé. Ah, vale. M'ho han dit que està molt bé, eh? Pots no estar d'acord amb el que t'explica però realment per fer el xafarder... D'aquest any, d'aquest any. Sí, no? Està ara d'estrena. Per fer el xafarder d'una cosa que tots han vist algun altre que és un McDonald's. Sí. Home, sí, clar. Algún cop a la vida... Només et dic una cosa. Jo he entrat, jo què sé, tres, quatre vegades a la vida però bueno... Els hi va prendre hasta el nom. Hòstia. Ja us ho dic tot. Els hi va prendre hasta el nom. Ells ja no podien dir McDonald's al seu restaurant. Li van haver d'acabar dient Vic M. però ells no podien dir... I no us ho explico com van acabar perquè la feina de la pel·lícula us ho explica, no? Però el nom, sí. El nom els hi va arribar a prendre. El veurem. Ja està tot dit. Jaumet. Vale, sí. Vos comentar alguna coseta? Dos minutets tenim del Bienvenido. Ho sento ben rotllat més. No, i si no, parlem la setmana que ve. Digues, digues. Que no us perdeu si podeu... Bienvenido, Mr. Lawrence. Sí. Recuperar-la perquè jo penso que és una de les pel·lícules més misteriosa, fins i tot, diria jo. Sí. No ajustada a la realitat del que representa la mort prohibit o la mort acondicionat, no? Vale. Crec que aquesta pel·lícula és el sumum del que representa això, oi? I llavors entendrem al cap i a la fi que prohibir no va enlloc. Que no va enlloc, no? Però és un director japonès, em sembla, no? Sí. Naguisa Oshima. Vale, que per tant deu ser un... L'imperi dels sentits va fer aquest també, no? Sí. Que és molt bona, també. Sí, sí, sí. Per això, a mi... Amb el gran Ryuichi Sakamoto. Sí, senyor. Per això, quan heu dit que ell sí que era això que en sabia més que el marit, o no sé què, jo penso que aquesta pel·lícula ho... Això com a conya em sembla interessant, però com a rigor i seriositat em sembla que no que no queda que no queda amb la realitat, no? I llavors penso que aquesta és una pel·lícula que aporta aquesta... aquesta versió de dir, bueno, a veure, què estic veient? Què vol dir? Què m'estan explicant? I encara que no hi estiguis d'acord, doncs veus... Com a mínim tés la persona. Molt bé. Doncs ens acomiadem. Falta un minutet i com que invita en Rod Stewart, no? Amb aquest Baby Jane, no? 72 anyets. Esperem que ens duri molt perquè aquest any passat hem perdut a molts, eh? Dels grans, eh? De la música, David Bowie, George Michael, Prince, per tant, esperem que... Dilek Holy Day, no era? Dilek Holy Day, també. Com a coco, mentre algú se'n recorda de tu... Clar, exacte. Que sigui viu. Molt bé. Fins la setmana que ve. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. When I hit my heart again When I hit my heart again