Babilònia: Dansa d’Agost i “La modista”; El rei de l’Havana, Bone Tomahawk, Mustang i Incidències

BABILÒNIA Benvinguts un dijous més a la Babilònia. Avui estem amb la grata companyia de la Rosa. Hola, Xesco. Què tal, com estem? Bé, molt bé. Tot bé? Sí, ben tornada. I ja està. Amb la Rosa ja està. I amb el Xesco. I amb el Xesco. Estem aquí tots dos. Avui estem tots dos, eh? Aquí fem un vis-à-vis. Avui ens han abandonat els homes, eh? El David i el Jaume. Sí, ja ens han deixat aquí. Bueno, tenen altres compromisos, com es diria? Bueno, periodístics, no? De mass media, no? Sí, sí. Periodístics, sí, sí. És clar. Ja tenim companys que ja estan pujant de nivell, estan ja a les teles. Exacte. I ja estan fent bolos, increïblement. Que han de fer-li, no? Sí, sí. És el que hi ha, no? A veure si tu i jo fem el programa aquí... Exacte, exacte. En la intimitat. Dignament. Dignament, dignament. Doncs tenim un programa, doncs mira, molt femení, per un costat, eh? Sí. Perquè tot el que m'has comentat de la Rosa, i no ha estat coincidència, té a veure amb el món de la dona. Sí. I espera, i jo em sembla que és el... No, no, no, no. Jo tinc un parell de coses... Tu compensaràs? Jo compensaré. Sí, tinc una cosa que és molt masculina i l'altra és una barreja. Són pel·lícules, algunes corals i tal, però, bueno, que comentarem. Començarem parlant de teatre, amb la dansa d'agost, a la Biblioteca de Catalunya, que la Rosa ha pogut veure recentment, i d'un llibre que es diu La modista i altres dones, que dèiem, no? Vull dir, molt vinculat també amb el món de la dona, Carme Vila Sala, que és l'escriptora, no? Sí, molt bé, Carme Vila. Vila, perdó, Carme Vila Sala. I després, cinema, tenim tot gairebé novetats, bueno, sí, totes són d'ara, del 2015, 16, 14, com a màxim, no? I tenim El rei de l'Havana, una d'aquelles pel·lícules dels Goya, que ha quedat una miqueta amb segona filera, de l'Agustí Villaronga, eh? Sí, sí. Tinguem en compte, eh? Vull dir, que és una pel·lícula que ha passat una mica així, però, clar, recordem Panegra, recordem el mar, clar, és que és un senyor molt important. Parlem també de The Bone Tomahawk, que parlàvem d'aquesta pel·lícula crua, aquest western, que... Jo és que em vaig quedar... A vegades estava com que trasbalsava i tot. Està avornit. Està avornit, exacte. Mustang, una pel·lícula que l'han deixat molt bé, que va guanyar, no sé si va guanyar l'Òscar, la millor pel·lícula, no? Ha guanyat diferents premis, sí. La millor pel·lícula estrangera, no? Va ser... L'Òscar, crec que estava nominada... O nominada als Òscars. Ara t'ho diré, a veure. O va ser els Goya o els Òscars, uns altres em sona... L'Òscar estava nominada com a millor pel·lícula de parlar en anglesa, però té molts altres premis. Doncs em sembla que va guanyar els Goya. I ara ser Minji a Valladolid també ha guanyat diferents premis. Ara després ja ho comento, sí, és molt bé. La pel·lícula val molt la pena. Tinc ganes de veure aquesta pel·lícula, allò que tinc ganes. Un altre que ha passat una mica així de... Bueno, desapercebuda, tenint en compte que és del José Corbacho i del Juan Cruz, que en teoria amb Tapas ho va patar per la... Sí, amb Incidències, que és la pel·lícula que és aquesta, m'ha passat una mica així i té motiu que hagi passat per sobre, perquè ja ho explicarem. Parlem també de la nòvia, que jo vaig comentar una mica, però vull veure la visió de la Rosa, amant de Federico García Lorca. Vull dir, tu faràs una visió molt millor que la meva, segur 50 vegades. No, home, la complementarem, ja ho veuràs, sí. I una cosa curiosa d'acció, que es diu non-stop, sin escales, no? Que vaig veure l'altra i em va fer molta gràcia i vaig dir, mira, jo no soc molt de pel·lícules d'acció. I vaig veure una pel·lícula i vaig dir, a veure com comença. I vaig dir, ops, però això no sembla malament. I al final estava donant vots per la casa gairebé, eh? Vull dir que la vaig veure a la tele, en aquest cas, no? I em va agradar la pel·lícula perquè, dius, és una pel·lícula d'acció com Déu mana, no? Però bé, és la que tenim. Comencem per Dansa d'Agost, eh? I, bueno, posant davant, Rosa. Doncs molt bé. Mira, Dansa d'Agost és una d'altres descobertes. Sí. I de les joies i de les perles que fan a la Biblioteca de Catalunya. Aquest teatre que, bueno, relativament recent, no? Fa tampoc tants anys que estan funcionant, no? A veure, és un muntatge de la Perla 29, eh? És aquest grup de gent que estan fent uns muntatges molt moderns, molt atrevits, també. I, a més, en un entorn impressionant, eh? Perquè les obres les representen a la Biblioteca de Catalunya, que és aquell edifici gòtic. Sí. És una preciositat amb aquelles bòvedes, amb aquells arcs ojivals. Allà, amb el decorat, és que tot es presta molt, molt. Me'n recordo d'haver vist allà Luzes de Boima, també, amb el seu dia, o el Cirano de Bergerac, i crec que és una passada. És ideal per l'època. He vist la Biblioteca per dins, està de la Biblioteca, treballant, però no he vist mai cap obra de teatre allà dins. Ah, doncs és d'anar-hi, és molt xulo. És molt xulo. Ja estan preparant més coses, eh? Molt bé. Aquesta de dansa d'agost, de fet, ja s'acabava, però han pogut prorrogar una setmana més, d'entrada ja han acabat, ja va ser, diumenge va ser l'última funció, l'última representació. Sí. Però no sé si faran gira o faran bolos per als teatres així municipals, i el dià de la pena està pendent, eh? Perquè està molt bé, és que tracta molts temes, tracta molts temes. L'autor és el Brian Friel, que és irlandès, i, bueno, de fet, la història passa, o comença l'any 1936, millor dit, a veure, és posterior, és a l'actualitat, no? És un noi jove, un Michael es diu, que visita la casa de la família, allà en el poble on vivia la casa de sempre, una casa típica irlandesa, no? Humil, eh? Així veus el terra de fusta i tal, no? I ell recorda, recorda, quan ell era petit, l'any 36, era petit, i vivia en aquesta casa amb la seva mare i les quatre germanes de la mare, eh? O sigui, tot el dia, quatre tietes, eh? Quatre tietes i la mare, cinc noies, cinc dones, cinc germanes, per això dic que era clar que és molt femení, eh? I sí que es fa menció d'aquest any 36 perquè el que era el seu pare volia marxar a Espanya a lluitar, eh? Com a brigadista internacional, eh? Sí que es fa menció i després més endavant, després també es fa menció que és quan acaba pràcticament... Bueno, hi ha més període, no? Que després també comença la contienda la guerra europea, la guerra de... de la Segona Guerra Mundial, eh? D'acord, doncs és bàsicament, és una miqueta la història d'aquestes cinc dones, eh? Com se les apanyen per viure, amb poca formació, una d'elles sí que és mestra, la gran, la gran sí que és mestra, les altres, doncs mira, o treballen cosint guants, per exemple, a mà, allò que les fan elles, hi ha dues que treballen amb això, i les altres dues, doncs, es dediquen més, doncs, a les tasques de la casa, o a cuidar dels animals, i tenen, doncs, quatre gallines i tal, no? I és molt una mica, doncs, clar, és molt la condició d'elles, no? Amb les ganes de viure, amb les ganes de sortir, encara que elles estan una miqueta enterites en anys, que sí, no? En anys, sí, sí, sí. Perquè, a més, elles ho reconeixen, quan arriba la festa del poble, clar, totes diuen, nostres, doncs, volem baixar a ballar, volem anar al poble, no? I diuen, és igual, encara que riguin de nosaltres, encara que ens sembli que tots som molt joves. És igual, però volem anar... Al final, bueno, no us explico tampoc molta cosa, perquè si es pot veure, val la pena, no? Però vull dir, amb aquestes ganes de viure, encara, no? Hi ha una d'elles, que és la Maggie, el nom de la Maggie, però, bueno, l'actriu és la Marta Marco, i ho fa molt bé, és la més... Ho fa molt bé totes, eh? Vull dir que ella ho fa... El seu personatge és més... És més vital, és optimista, riu contínuament, una miqueta treu el ferro, no?, de les situacions, i fins i tot comença a ballar. Hi ha una escena molt xula, que comencen a ballar la polca aquella irlandesa, així, popó, fent cops amb els peus a terra, no? Vaig ser un reportatge d'aquesta obra de teatre. És que és això el que posen per la tele. I era meravellós. Sí, sí, sí. I no me'n recordava de la... Aquest trosset està molt bé, dansa de vostre. Sí, senyora, sí, senyora. És un tros d'obra de teatre. Però és que el que vaig veure és dir, quina cosa més maca, que ben fet, això, i em vaig quedar amb ganes, doncs mira, ràbia, em fa ràbia, això. Sí, sí, sí. Bueno, ja et dic, potser sí que fan alguna... Estaré atent, estaré atent, sí, sí, perquè val la pena. Sí, les actrius també estan molt bé, eh? Una d'elles, ja et dic, és la Marta Marcos. Sí, la Marta Marcos és la més coneguda, em sembla. De les més conegudes, no? Però també està la Nora Navas. Ah, sí. Que també, Déu-n'hi-do, el seu personatge és molt xulo. Després hi ha una altra noia que fa de Rous, la Marcia Sisteró. La Rous ve a tenir una mica de discapacitat, és una mica de retard, eh? És una persona... Però per això també està bé, no? Dius, veus, també? L'altra que té també una mica de... És com diferent, eh? És la diferent. I una altra, la Carlota Olcina, aquesta noia és molt coneguda també perquè ha actuat molt a la tele, a sèries de televisió, a telenovel·les i així. Sí. I la Mònica López, que és la que fa de Kate, la gran, la que treballa de mestra. La Mònica López també. La Mònica López també. Ha fet molt de teatre també, eh? És una dona que mai ha acabat de despuntar. Amb l'otros de actriu que és aquesta noia, mai ha tingut un paper. Sempre ha sigut... Ha tingut papers principals, no? Però sempre ha estat una mica com una eterna secundària, no? Què dic jo, no? Del cinema català, no tant, perquè aquí han tingut més projecció, però el cinema espanyol mai ha tingut la projecció que hauria de tenir aquesta noia. I és una dona que a mi m'ha agradat sempre. És una dama d'aquestes, què dic jo, de l'escenari, no? Vull dir, surt amb una presència, és una senyora gran, més alta, no? És una noia molt... Sí, alta, amb l'aspecte és alta, perquè gran, no? És jove, és també. És jove. Totes figura que tenen entre 30 i 35 anys. La Mónica ha de tenir 30 i pico, 40, realment. Sí, sí, no, no. Però no vull dir, parlo d'aquesta presència escènica que té aquesta noia, no? Vull dir que... Sí, sí, aquesta grandesa, no? Sí, és veritat. Sí, és veritat. Omple l'escenari, sí que és veritat. Doncs està molt bé, perquè ella ha dit, clar, veus que és un genu mil que es guanya la vida... La mestra, clar, ella és la més estricta, també. Primer, perquè la gran és la que té una feina de responsabilitat. Clar, és que és mestra a l'escola parroquial. Clar. Això vol dir que ha de portar una vida molt exemplar, també. I ella és la primera que ha de donar exemple i ha d'intentar que casa seva, doncs, clar, tot allà més sent totes dones, no? Doncs que intentin anar a les rectes, no? I clar, li costa una mica, això. Clar, trobar el camí, no? Vull dir... És una miqueta estirada en aquest aspecte, no? I, a més, està... No surt en cap moment quan ella va a l'escola, sempre tota l'escena és a casa, a casa o al pati, no? Però sempre hi ha al voltant d'aquella casa. I tenen un germà, clar, que parlen del germà Frank, sí, Frank, del pare Frank. Clar, no sabia si és que és el seu pare. No, no, és que és un sacerdot. És un germà d'elles que és sacerdot. Anda. Clar. Sí, sí, sí. Sí, crec que és germà. Tiet, no, era germà. Era germà, perquè per l'edat així crec que sí, el pare. Bé, és de la família. Exacte. Però, clar, era sacerdot també. Clar, a Irlanda, ja sabem tot, no? L'església catòlica és la que predomina, no? I, però ell ha estat a Uganda, és molt divertit, perquè, clar, ell torna cap aquí i no saps per què l'han licenciat i l'han tornat cap a casa seva. Ai. Perquè ha estat a Uganda, però, clar, ha passat allà molts anys, clar, sempre parlàvem suajili, no? Crec que deu ser llavors el tiet, sí, sí, sí, per l'edat sí, el tiet. i, clar, després, quan es posa a explicar la manera de viure allà, clar, ella ja missa com que poca missa deia, no? Era més la relació en plan així tribal, no? I com s'organitzaven a nivell de família, no? Fins i tot amb la poligàmia i tal, no? I, clar, això amb una societat religiosa com la irlandesa i catòlica i apostòlica, doncs com que no, no? I això té conseqüències, clar, perquè al final la pobrera germana gran la deixen fins i tot sense feina a l'escola perquè, clar, ha de donar exemple, insisteixo. Doncs està molt bé, eh? I una d'elles que té un fill, eh? La mare d'aquest noi que amb el temps és qui fa el recordatori, no?, cap a què va passar aquells anys, és mare sortera per exemple, també, no? D'acord? Bé, doncs és tot una sèrie de veure com era la condició de la dona en aquells moments. Aquella polca era alguna cosa així? Molt semblant, sí. Sí, sí, molt semblant, mira que bé. No, no, dic perquè, bueno, amb més marxa, eh? Amb més marxeta, Daniel, amb més marxeta, sí, sí, sí. Estic buscant polques irlandeses i m'ha aparegut a Kerry Polka i, bueno, doncs mira, i pensant, dic, deu ser una cosa d'aquest tipus, no? Vull dir que, bueno, potser més marxeta, però, bueno, el que diem, no? Sí, sí, una mica més de ritme, però sí, per aquest estil, per aquesta línia, no? Sí, sí, molt bé, molt bé. Passes una estona molt maca, el decorat és molt xulo, molt xulo, clar, és que allà a la Biblioteca de Catalunya, com que et col·loquen al públic, et col·loquen a banda i banda de l'escenari, tu tens l'escenari al mig i fins i tot per anar a col·locar-te al teu seient has de passar per l'escenari. Ah, i llavors veus de prop, veus tot, els estils que tenen allà, com és la taula, els estils que tenen a sobre, la planxa, la planxa d'aquelles antigues de ferro, saps? La tetera, jo què sé, un escalfador, tot, tot ho veus, la cuina allà amb aquelles cortinetes de roba, saps? Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé, xulo, xulo. Bé, val la pena, ara això no retrovem. Tot de ure, que recorda, clar, l'Islanda és tot molt verd, no? I la zona que fa, que és el pati, està molt ben recreata, és que a més és un ambient que així que van tancant els llums o van reduint la intensitat de la llum, és tot com molt íntim, saps? Val molt bé, has d'anar a veure aquest teatre. Val, sí, perquè és que vaig veure el resum i... Sarem pendents de la pròxima obra i mirem la cara. Sí, sí, sí, sí, mirem-la, aquí tanca-sí, tanca-sí. Vinga. Molt bé, i la propera també, bueno, dins d'aquest món femení, que digueu que la Rosa ens porta avui, i tant, no, no, no, és interessantíssim, com sempre. La modista i altres dones, de la Carme Biesa, la novel·la... Sí, sí, sí, que casualment, dèiem, no, hi ha aquella pel·lícula que el Jaume la va estar comentant també, la modista, que es veu que també està basada en una novel·la. Sí, no sé d'aquí, però... Però, no, jo crec que aquella era o nord-americana, no? Pot ser, pot ser. O nord-americana, ara no m'en recordo. La pel·lícula en si? La pel·lícula en si? No, la novel·la. Ah, la novel·la. Això no ho sé, no ho sé. Sí, però em penso que era, no? On estava... Bueno, passava... La pel·lícula sí que ets als... Jo me sembla que és Anglaterra, no? Anglaterra, no? Sí, crec que sí. Perquè sempre a Europa som més estrets, no? Com ja la vull veure, ja la comentarem i segur que la comentarem. Sí, jo també m'agradarà veure-la, sí. Doncs aquesta coincideix també, es diu la modista i altres dones, però és coincidència, senzillament. Però tot té tota una explicació. Mira, aquesta, l'autora és la Carme Biasala, és una autora que és de Sant Vicenç. Això amb tot l'orgull, també ho diem. Fantàstic, fantàstic. Que a Sant Vicenç tenim coses molt bones. I tant. Aquesta senyora s'ha presentat, és la primera novel·la que fa, que escriu, i ha guanyat el Premi Delta. El Premi Delta és un premi de narrativa per a dones, que l'organitzen ajuntaments d'Alba i Llobregat. No ho sabia, veus? Hi ha uns quants ajuntaments, sí, estan, mira, us diré, perquè hi ha Vegas, Castelldefells, el Prat, Esplugues, Gavà, Sant Boi, Sant Joan d'Espí, Sant Vicenç i Viladecans. I Sant Just, no? Jo jo estava mirant i de moment no ho he vist. S'ha d'apuntar també a Sant Just, aquí. Exacte, hem de reivindicar que s'apunti, perquè Sant Just, home, en teoria és el poble de Catalunya que més llegeix. Que ho sapiguem, perquè també a Tavetes un dia va sortir un rànquing i era un dels pobles que tenia l'índex més alt. Era més alt. No sé com van fer aquest estudi, però... Clar, crec que compleix una funció molt maca, que és animar, en aquest cas, les dones, perquè l'organitzen des dels departaments d'igualtat d'aquests ajuntaments, clar, una mica per fomentar que les dones facin altres activitats, que no sigui, no?, el típic que s'ha fet fins a molts anys d'estar a casa i tal, no?, sinó que s'atreveixin, doncs, a explorar altres vessants i altres capacitats que poden tenir, no? I, bueno, està molt bé, perquè fins i tot fa un taller d'escriptura i tal. I aquesta senyora, una vegada, perquè a mi ella és molt bona rapsoda, i ella havia explicat una història de la seva mare, que la seva mare també era modista, i la van animar, la van animar a diverses persones perquè fes una escrit així una mica més ampli, i al final no s'ha fet aquesta novel·la. Clar, la història, la història d'una modista, és una modista, i, clar, les dones que van passant pel seu taller, que venen a encarregar, doncs, un vestit, un traje de no sé què, una faldilla, mil coses, perquè sap cosir molt bé, el vestit de núvia també, clar, ho sap fer tot. Sí. Les modistes ho sabien fer tot. I, clar, és una amic, ella és molt discreta, però, clar, a vegades, és la confident de totes elles, no?, des de la que el seu marit diu, no, no, és que jo que sé porto les ulleres, i diu, home, no, què passa, que t'ha pegat, per exemple, no, això també es veu una miqueta, no, però, bueno, la resta són, doncs, que si la dona del metge, que si la mestra, la mestra que està cuidant d'un nen que s'ha quedat sense família, ja se l'ha quedat ella, l'està educant ella i l'està cuidant com si fos seu, una miqueta aquesta és història, no, quan arriba la festa major, també, que volen baixar a ballar al poble, que volen sortir, quan arriba també la fàbrica i la gent comença a treballar a la fàbrica, no, les veus que són molt joves i ja estan treballant a la fàbrica, que si hi ha algun accident, que si, bueno, una miqueta té, home, jo veig que té algunes influències, clar que sí, no, i ella també, quan van fer la presentació, ja diu que li agrada molt la Mercè Rodoreda, oh, home, i llavors, però que té molt de mèrit, la novel·la, jo trobo que està ben escrita, està ben escrita, és molt agradable de llegir, molt agradable, és original, perquè la presentació és molt maca i de fet vam anar, clar, a la presentació de la novel·la la van fer allà a Sant Vicenç, al forn romà, que tenim unes restes romanes molt xules i per fer aquests actes la veritat és que són entranyables, donar un puntillo així d'encant i la presentació i la presentació la van fer una noia en pla de representació teatral, com troba una maleta, ella figura que acompanya una amiga, una amiga que li agrada l'arqueologia, li agrada les antiguitats i tal, i llavors ella troba una maleta i aquella maleta estava plena de retalls de roba, amb fils, amb bobines d'aquelles de fil i amb els patrons, el que seria patrons de les diferents clientes, i llavors comença a pensar, ostres, la d'històries, la de gent que ha passat per aquí, la d'històries, que coneix aquesta senyora, la de persones, la de dones que han passat, per les seves mans i la de creacions que ha fet, i a partir d'aquí ja comença a pensar, doncs escolta, vaig a explicar una miqueta, vaig a fer, bueno, va al poble, parla amb la mestra, que ja està jubilada, ja està gran, i li explica la història d'aquesta modista, i llavors ella la va escrivint, vull dir que és original, i també, bueno, com acaba, doncs també està molt xulo. penso que val la pena, i llavors la, li va fer la presentació, ja et dic, perquè clar, ha guanyat aquest premi, una altra dona que havia guanyat, penso que va ser la primera edició dels premis, que és l'Isabel Prescolí, també és de Sant Vicenç, casualment ja n'hi ha hagut dues persones, dues dones de Sant Vicenç que ja l'han guanyat, ara ja aquest any, mai l'havien organitzat des de Sant Vicenç, però aquest any ja ens toca, ara ja estaran les companyes d'igualtat aquella dos anys ja per preparar tot això. No, és una feinada, és una feinada, sembla que no, però és una feinada. Doncs va estar molt maca la presentació, perquè aquesta altra escriptora explicava com es confecciona una novel·la fent un paral·lelisme a com es confecciona un vestit, d'acord? I li va quedar superbé, superbé. Tot això està gravat, ho estàvem gravant i això val la pena, perquè ho anava explicant des que tu tens la idea, doncs és quan et ve la clienta i li prens mides, no?, la mèstica mètrica, li prens mides, però igual quan comences amb la novel·la, no? Després quan fas la primera prova i tu, vale, doncs mira, m'ha quedat així la novel·la, no sé què fer, si detallar per aquí, si modificar això, doncs ho va fer tot així en paral·lel i li va quedar una cosa molt xula, molt rodona, molt original, sí, sí, de bo que van passar una estona molt maca, surts allà amb unes ganes molt grans d'legir la novel·la, perquè llavors, clar, te la regalen i a més te la dediquen també, i llavors la llegeixes amb molta il·lusió, perquè saps que llegir una obra que hagi fet una persona que tu coneixes, la veritat és que no té preu, no té preu. No, i a banda, és el que dic, jo sempre que les primeres novel·les, molta gent diu és que la primera novel·la sempre és com, no es parli de, no és que sigui dolenta o no dolenta, sinó que no té, és que la frescor d'una primera novel·la és meravellós, jo he dit coses de primers, bueno, novel·listes i tal, i són d'una... I té molt de mèrit i té molt d'esforç també, molt d'esforç, molt d'esforç, sí. Sí, sí, en aquest cas tampoc tens les ajuts que pot tenir un escriptor que per molt que es digui, els gran escriptors a vegades quan s'escaven les idees tenen, el que es diu, una caterba de negres, millor dit, no? Clar, després ja viuen de l'àmbit. Clar, i escolta'm, que no sé què, i un li dóna idees, l'altre no sé què, i la gent que comença de ser ella sola amb la seva por davant del paper blanc, que dic jo, i començar a crear, a muntar una història, i això és el que és complicat. Exacte, i com deia ella, ja un cop que has fet la novel·la i que ja s'ha imprès, ja no és teva, ja és de la gent, ja és els lectors, ja és el públic. Això és molt important, pensar en aquest públic, lògicament i donar-los-hi, encara que evidentment sigui una cosa de forma metafòrica, jo és una de les contes pendents, si t'ho dic. Ah, per escriure també? És una cosa que m'hagués fet molta il·lusió tota la vida escriure un llibre. Ah, doncs això és començar, eh? Sí, sí, sí. Em faltaria el fill, però bueno, que ja és tard. A l'arbre l'he plantat el llibre. Bé, l'arbre ja està plantat. Això ja l'he plantat, això sí, em faltaria el llibre, però el fill, bueno, en fi ja... bueno, els he tingut potatius, m'he millor dit, eh? Exacte, i fins a la vida d'una mostra al volt, però d'això mai no ho sabem. Com el que diu la cosa, he tingut dos que han estat gairebé, bueno, com no fills, però gairebé, perquè, bueno, els he tingut dia a dia durant 15 anys a casa meva, per tant, està clar. Són de... Sí, sí, sí. De roce. De roce, de roce. No són del... com es diu, del màlic, però són del roce. Del roce, exacte. Sí, sí, sí. Bueno, doncs comencem la part de cinema i, bueno, i tenim aquí una coseta que un meravellós aparell que últimament hem utilitzat i hem anat descobrint, que és, bueno, doncs que ens troben les cançons o les músiques, no?, que ens poden acompanyar, vull dir, que ens hi ha d'això perquè, clar, i el que estem escoltant de fons és la banda sonora del rei de l'Havana. És d'un senyor que es diu Joan Valent, no sé exactament qui és, no el coneixo gaire, però, en aquest cas, doncs, bueno, doncs té una persona doncs vinculada amb això. Joan Valent, perquè estem parlant d'una pel·lícula d'Agustí Villaronga, lògicament un director català que un cop més ha fet un gir amb la seva carrera i després de deixar-nos impactats en pel·lícules com, per exemple, El mar, que va ser una pel·lícula tremenda, no?, aquella pel·lícula sobre que feia el Roger Coma, Roger Coma? Sí, el Roger Coma, que parlava sobre aquells hospitals, no?, diguem, de la tuberculosi, no?, temps enrere, no?, doncs després va fer aquell pa negre meravellós que es van portar tots els golles, no?, amb aquella edició, no?, estupenda pel·lícula adaptada al llibre, no recordo ara de... Joaquim Teixidor es deia, o Jaume Teixidor, em sembla que era el llibre, sí, per què van les tiros? Clar, que ho diré. i ara, doncs, ha fet aquesta història, s'ha anat a Cuba, i amb aquesta línia, no sé com dir-la, decadentista, que utilitza, potser per negre no tant, però el que seria el mar, el concepte decadentista, no com a element, evidentment, de pobresa, sinó de decadentisme com a concepte general, no?, com a element... Home, és que a l'Habana sí que resta totalment, és que és ideal, és el lloc ideal, per parlar de la decadència, que encara que sigui un palau d'una persona, té una sensació de decadència, com si li faltés una capa d'estuc, una mica, i aquí... Sí, com descuidat, com deixat, dius, ostres, no tenen temps, no tenen ganes, no tenen diners per fer, és una combinació una mica de tot, és una mica de tot això, però a la vegada hi ha una sensació de viure que és totalment diferent de la nostra, una manera de ser, unes reaccions, no?, que en sèrio, vull dir que una mica et sobten, no?, fins i tot. Bueno, la història està vinculada al rei de l'Habana, prové del nom del nano, no?, que es diu Reinaldo, no?, i llavors li diuen rei, no?, és un jovenet que la pel·lícula comença amb una premissa que no explicarem, no?, amb el qual, en qüestió d'un minut, t'adones d'on pot arribar el drama, no?, és a dir, és allò que en un minut passen dues o tres coses que et quedes copsat, no?, que, doncs, creix, no?, però creix als carrers de l'Habana, no?, i a partir d'aquí, doncs, com vol més o menys tenir una vida, no?, com fer una vida al voltant de la feina, al voltant de, bueno, d'una mica de la gent que l'envolta, no?, és una no que no sap llegir, és una persona que té, bueno, que va sempre bruta i que, bueno, té una mica l'ajut d'aquelles veïnes, no?, que més o menys doncs l'han pogut conèixer i tal, però sobretot es produeix i això és una cosa anecdòtica i una mica vinculada curiosament amb les pel·lícules d'Agustí Villaronga, potser per la seva, ojo, eh?, vaig a fer un comentari que no sembli homòfob ni molt menys, vull dir, però per la condició del propi director, doncs sempre, doncs, no té cap problema amb noar, doncs, a persones, en aquest cas, no?, vull dir, hi ha casanois, no?, i, bueno, i amb aquest... Sí, hi ha pa negre també ho fa, i hi ha el mar també, amb el Roger Coma, i en aquest cas la premissa és que ell és el rei perquè és un nano que és dotat, no?, i a partir d'aquí... Ah, és per això. Per això. I a partir d'aquí, doncs, li diu així, llavors hi ha un joc, inicialment, eh?, després això ja canvia, no?, però inicialment la premissa és plantejar-te, ensenyar-te, evidentment, què passa, dius, home, doncs, el nano d'unidor, i a partir d'aquí, doncs, com comença una relació amb una veïna, no sé què, i tal, que queda sobtada per això, i ja saps com són allà, que són... Oh, ah! Clar, no? Diu, bueno... Oh! I a partir d'aquí, doncs, hi ha tota una sèrie de coses, no?, que estan vinculades amb aquestes relacions, no?, que el que és un principi és un joc que va ser una relació autèntica, apareix per allà un transsexual, no?, vull dir, que també posa jovenet, que també l'enamora, i ja estem entre dos vies, el desconeixement, no?, d'aquesta joventut, no?, el límit d'aquesta joventut, fins on es pot arribar, com el tracten, no?, si... És que tu no eres sombre, per a mi, no?, ella és una noia de trent i pico d'anys, és molt típic, de la cultura caribenya, i cubana, sí. I ell, que és una persona que més o menys va fent, acaba de ser una persona, doncs, bueno, agressiva, és una persona que arrossega un càrrec de consciència bestial, bé, hi ha una sèrie de coses, clar, dins d'un panorama absolutament decadent, jo no he vist parets més brutes, espais més abandonats, deixats, no?, vull dir, és increïble, no?, hi ha un moment que literalment se'ls cau la casa a sobre, vull dir, és que, és allò que dius, com es pot viure, així, vull dir, no em refereixo com a una situació classista, sinó, com no es pot, no sé com dir-t'ho, és a dir, és una sensació del conjunt d'aquesta vida, no?, és a dir, la repressió de la revolució, la forma, exacte, quan surts al carrer, què és el que passa al carrer, què passa dins de les cases, com reaccionen, no?, aquells veïns, aquells palaus que es converteixen en habitacions i cases, és que és absolutament una pel·lícula increïble, té una ambientació bestial, no es pot dir una altra cosa, realista, realista, però realista, realista, sí, sí, sí, vaja, jo crec que sí, si no, on n'assos han tret allò, perquè és que jo crec que és necessari fer-ho allà, però és que tu creus tot tan bé, a més, el llenguatge és el llenguatge d'ells, parlen en cubà, no?, i són artistes cubans d'allà, no?, l'única coneguda és l'Elia Chapman, que és la més coneguda de totes, però essencialment ho porten dues persones, o tres, que és el Michael David, és com es diu Michael, M-A-I-K-O-L, no, Michael, si és típic dels noms, sí, llegint-ho literalment, sí, sí, sí, aquesta forma, la companya, que és una noia d'uns trenta i pico d'anys, no?, que físicament està molt bé, però de carn és molt agraciada, no?, que és la Jordan Caariosa, i el jove que fa de travesti, que és l'Hector Medina Valdés, no?, llavors tots tres fan, és que són tan espontanis, estan, el que diem, no són coneguts, no?, és una pel·lícula absolutament arrebatadora, que et posa en un moment determinat el riure, i al moment següent et posen l'esplòs, i crec que té una de les escenes finals, és a dir, l'escena final simplement quan se'n va a la càmera, no dic res més, més tètriques que a mi he tirat a la cara els últims anys, vull dir, dius, mora meva, com ha fet aquesta escena, impressiona, no?, com tot arriba a un límit determinat, que dius, ostres, no?, la pel·lícula està molt bé, està molt bé, ja tenia referències, però bueno, com a mínim és això. Ho he mirat, eh?, el director, ai, perdó, l'autor de Pa Negra, l'escriptor de Pa Negra és Emilie Teixido, a Emilie Teixido, a Emilie Teixido, a Emilie Teixido, a Emilie Teixido, a Emilie Teixido, a Emilie Teixido, a Emilie Teixido, sí, i bueno, ja que estem parlant de pel·lícules, sí, perdona, l'encomenament és propi del Villaronga? Sí, sí, Agustí Villaronga, escrit amb una altra, no recordo com es deia, però amb una altra persona també, eh?, i també, doncs, ja que estem de pas, estem parlant de pel·lícules crues, eh?, doncs, aprofitaré i parlaré del bon Tomahawk, aquest western, no?, que... Durot, durot, durot, durot, durot, vull dir, comença la pel·lícula, que ja et deixa descol·locat, no?, perquè, bueno, estem parlant d'una gent que està pel mig de la muntanya, estem parlant d'una pel·lícula al western, amb un mitjà oest qualsevol, no?, i a partir d'aquí, doncs, com, bueno, doncs, com pateixen l'atac d'uns indis, però dius, aquests indis no són normals, això no és normal, vull dir, quan tu, quan veus una pel·lícula i tal, i a partir d'aquí, doncs, bueno, doncs, l'escena se'n va amb aquesta població, que es diu Bon Tomahawk, i llavors allà, doncs, és un poble petit, molt petit, és una d'aquestes aldees d'allà, amb el qual, doncs, bueno, evidentment, tothom es coneix, no?, i es demana una serietat d'esdemaniments, molt així, molt típics, no?, i que genera que finalment hi hagi un element determinat, que hi hagi un segrest. Ostres. I a partir d'aquest segrest, no, s'expliquen molt persones explicant res a l'argument, i a partir d'aquí, doncs, el xèrif, el seu ajudant, una persona, i, bueno, i una altra persona, que no vull dir quina relació té amb aquesta persona segrestada, o aquestes persones segrestades, doncs, se'n van a fer un perible per a veure qui s'ha emportat aquesta gent, i, bueno, doncs, ja està. I llavors es troben amb una mena de món, una mena de submón, mai imaginat en el món dels indis. estem acostumats als indis de, doncs, no sé què, no sé què, no n'igual, els xeroquis, el no sé què. Sí, els zapatges. Sí, exacte. Doncs aquests són, li diuen els troglodites, és a dir, són uns indis que no han evolucionat, d'acord? I que són, això, troglodites. Però si esteixen de veritat, o se'ls han inventat? Jo diria que se'ls han inventats. A la pel·lícula queda com... Jo no ho saps ben bé. És com veure una pel·lícula del western amb tocs una mica gore. Mira què et dic. Vull dir, pam, de cop i volta dius, mare de Déu senyor, que ha passat aquí. Què és això, no? I llavors són reaccions molt primitives d'aquests indis i les reaccions primitives comporten formes molt primitives en molts aspectes i ja no segueixo. Joli. I bueno, i a partir d'aquí, doncs, és aquest periple, vull dir, aquesta mena amb clau de western, amb una imatge impecable. Bé, la pel·lícula evoluciona bé, però hi ha vegades que et deixa dins d'això, doncs, descol·locat, no? Bé, és una alternativa. El director és un director que és la primera pel·lícula que fa, és un senyor que es diu S. Craig Zatter i és el Kurt Russell, que és el que porta la pel·lícula essencialment, que és el xerif, el Patrick Wilson i el Matthew Fox, que són molt coneguts, encara que són d'aquests actors dels últims deu anys, no? I, bueno, i altres més gent la... Bé, solament surten una noia, la noia no, home, té un paper important, però em refereixo que no és un paper capdalt dins del que seria... Dins de la trama sí, però no en l'evolució dels personatges, perquè surt deu minuts, no? És una pel·lícula, en aquest cas, d'homes, no? Molt masculina. Molt masculina. I, bueno, i el que viuen i el que es remouen, exacte. Però no estem parlant d'un cimperdó, eh? Tampoc? Clar. No estem parlant de cimperdó, no estem parlant de pel·lícules clàssiques, és una pel·lícula, és un western raro, diferent. Per tant, jo ho genço, la gent que vulgui veure, que es prepari, vull dir, que vagi preparada per veure una pel·lícula crua, i ja està. I a partir d'aquí... Clar, això per gustos, no? Sí, sí, sí, però insisteixo, en el moment que es produeixen els atacs, no hi ha concessions. Ja t'ho dic, eh? Vull dir, és... Jo mor fins i tot l'apuntador, no? A banda de que moren bastants, la forma de morir. Tallar caballeres? La forma... Bueno, hi ha una, per exemple. Ostres. Però, bueno, ja... Bueno, ja no... No s'espantarem ara, que aquestes salsades ja no s'espantarem. Bueno, jo que he vist moltes pel·lícules de... Ja saps que jo soc una mica burro. Diu que avisa l'estalló, no? Sí, no, exacte. Mira... Anem amb comptes si voleu veure aquesta pel·lícula. Vinga, vaig a dir una bestiesa. Hi ha un moment, que un d'aquestes rodites dic una solament, de les cinquanta que podeu veure de coses que fan rares per allà donant voltes a aquests tios. Aquests caníbals agafen una mena de... Caníbals, ja ho has dit, eh? Bueno... Caníbals. Bueno, i trobodites. Agafen... Agafen un tros de la mandíbula d'un bitxo, que està tallada en forma de canivet, no? Sí. Agafa a un d'ells, li fa un tall aquí, fresh, a la panxa, i li col·loca la petaca. En fi, li fa una butxaca nova. Li fa una butxaca nova. Amb això t'ho dic tot. Per exemple, i això és light. Home, això és gore, gore. Vale. Per això dic, que arriba un moment que dius, clar, que les coses se'n van de mar, és a dir, que el que sembla un western bastant normal, quan apareixen aquests indis que van... Bueno, que són d'una altra... És una altra generació. S'ha anat a la bolla. Són salvatges, són salvatges, absolutament, no? Són bolla. No, però xoca, vull dir, em va deixar com descol·locat. A mi, aquelles pel·lícules, quan em fan gràcia... amb els efectes especials d'un i do, no? No, no, clar, clar, clar, està molt ben fet, la part aquesta està molt ben feta, te la creus perfectament, eh? I hi ha una cosa molt salvatge, molt, molt, molt, molt, que no explicaré, eh? Que no explicaré, perquè allò... Això fora d'antena, m'ho dius a fora d'antena. Llavors t'ho explico, però és que ha sortit les corrents, eh? Jo no sé si aniré a veure-la, eh? No, no, no, no, a veure, si un dia a la tele de la fan, dius, bueno, mira un tros i dius, vale, vale, me'n vaig, vull dir que no, aquesta la faran a la tele segur, eh? Perquè és de les que molen, eh? Molt bé, Rosa, ara ens parles d'una pel·lícula més tranquil·la, segur, que es diu Mustang, que ha guanyat moltes cosetes. Vale. No, dic una miqueta de música, que nosaltres anem seguint, eh? Com que tenim aquí el fill ja agafat, eh? Tu i jo, veus, ens posem i vinga, pim pam, pim pam, pim pam, sí, ja busquem alguna coseta, ara, amb aquesta pel·lícula, surt alguna cançó o alguna cosa? Aquella m'ha posat la música irlandesa, eh? Clar, ja, amb aquesta, ah, vinga, podem tornar a posar una peça de la nòvia? Te'n recordes que vam posar aquella cançoneta? Sí, de la, com vas dir la cantant? de la París, la París, ah, Carmen París? Carmen París, Carmen París, Carmen París, sí, sí, doncs mira, posarem aquesta, com parlem de la nòvia, eh? Ostres, sí, la cançó de la nana, la nana del nen, que le va voler l'aigua. Exacte, doncs aquesta la posarem, la buscarem ara, eh? I ara parlem de Mustan. D'acord. Mustan també és una pel·lícula, també de dones, mira, de dones, però en aquest cas, pobres, sí que estan patint més, no? I de dones més joves. Sí. És, bueno, la directora és turca, feta amb, bueno, amb turc, l'idioma en versió original és amb turc, però està feta, la directora és, la directora es diu, mira, papam, ho tinc en el nom, ai, Denis Gamze Erguven, eh? Ella ha fet el guió, també. Ella va néixer a Turquia, però després va, va, bueno, va estudiar i viu, viu a França, d'acord? Llavors, clar, ja està, és molt occidental. Sí. Ja té totalment la cultura occidental, no? I una dona, doncs, que viu perfectament integrada amb el seu entorn i, bueno, mira, està dirigint pel·lícules. I la pel·lícula en si és occidental o és... Clar, és que aquí ve, aquí ve el tema. Ella diu que ho explica, aquestes vivències, aquestes noies, a veure, són cinc germanes que viuen en un poble al nord de Turquia, estan en uns 600 quilòmetres almenys de la capital o de la ciutat així més gran. Sí. Que penso que era encara. i elles van a l'escola. Van a una escola occidental, elles van amb el seu uniforme, saps? El típic, amb la seva es faldilla, el jersei, com tantes noies veiem per aquí, no? Tantes nenes. Són diferents, tenen diferents edats, no? la més gran, no el té 14-15 anys ja pràcticament i fins a la petita que pot tenir uns 7-8 anys. les dues que estan en el col·le, que surten que juguen, ja és el dia que acaba l'escola surten en comptes d'agafar el bus per tornar a casa, doncs com que és d'hora se'n van amb els amics de la classe i així se'n van a jugar, se'n van per la platja i el típic, ja et poses a jugar per la platja et mulles, si hi ha aigua et mulles, és el que passa bueno, doncs no vegis el que munten sobretot una veïna no es veu, eh, no es veu la veïna no es veu, però sí el que ha dit la veïna a l'àvia aquestes nenes resulta que són orfanes, els pares van morir quan ells eren, bueno, van morir i les està cuidant les està pujant l'àvia, vale i l'àvia, doncs clar, l'àvia les està educant d'aquesta manera, doncs bueno, són nenes escolta, que visquin, que a veure que no passa res però clar, quan ja la veïna comença a dir que si han estat allà amb els nois amb els nens i que no sé què, bueno, unes històries clar, l'àvia s'agobia una miqueta perquè clar, pesa molt encara pesa molt el que diran i no el que diran sinó perquè és que és la seva cultura i la seva religió ja som musulmanes, clar i les noies han d'estar a casa fins que arriba el moment de casar-les llavors sí que llavors apareix el tiet que és el fill d'aquesta senyora, el fill de l'àvia que era el tiet de les nenes i ja les comencen a deixar confinades a casa diu res, ja s'acaba l'escola aquí a casa tot el dia s'hi treuen els vestits que elles vesteixen molt occidentals amb els seus texans, supermones elles amb els tops supermones a més que són les nenes normals alegres, amb vida, amb vitalitat i les col·loquen aquells vestits ja en plats que no es vegin formes sobretot les grans ja comencen a rebre visites ja de pretendents de les famílies, saps? per casar-les així, no? hi ha una que sí que s'ho posa i diu no, no, jo vull a tal noi jo em vull casar amb ell però és com el noi a la barrundant per allà pobra i aquesta sí que aconseguis casar-se amb aquest noi però les altres pobres ja comencen a imposar-los nòvios, no? clar, la noia que ha de dir clar, si tenen allà tancada i t'estan oferint la possibilitat de marxar o és que has de fer el que et diguin què has de fer, no? que la trobes amb això, sí i és com reaccionen cada una d'elles i a casa contínuament les veus com les van tancant literalment és una gàbia les, les, bé, a part que són murs així, murs alts que li posen aquells ferros perquè no puguis passar perquè puguis saltar les portes, la cancela el que seria la porta de ferro però li col·loquen una altra fulla a dalt una altra fulla de ferro perquè sigui més alta la porta llavors que no puguis sortir creix que això es va veient com de mica en mica clar, venen els operaris els altres sants els manyats i això col·loquen una reixa més alta i així, ostres i clar, no poden anar a l'escola és estiu no poden anar a banyar-se a la platja que viuen a prop de la platja no poden anar a banyar-se res no, és que han d'estar confinades a casa comencen les proves de virginitat que les dius les porten al metge que dius però, per favor clar, i és que la directora ja ho explica que ja algunes d'aquestes coses ja les havia viscut i que per ella imagina una dona que està vivint per molt que sigui d'allà però ja està vivint a Occident està vivint a França cada cop que torna a Turquia és un xoc ella torna a Turquia perquè la té família i perquè li agrada la Turquia li agrada el seu país però per ella és un xoc és un xoc impressionant de veure com encara n'hi ha zones del país que viuen d'aquesta manera tan retrógrada tan fundamentalista una zona que toca cap a Àsia i tot està narrat des del punt de vista de la germana petita és molt maco perquè és la petita la que veus que ella és la que està observant tot i està observant a més les noies entre elles s'esporten molt bé s'estimen molt juguen home a vegades tenen les seves coses les seves rivalitats però en general veus que s'estimen molt les cinc que fan molta pinya i veus quan ja comencen a separar-se i tot des de la petita i ella sempre ella contínuament ho està dient ella no vol que li faci això ella diu marxem d'aquí fugim fugim i no explico res més perquè val molt la pena molt molt és una película que la van deixar molt bé tothom deia de cinc estrelles magnífica que s'ha de veure de premis ha tingut a part de que la pel·lícula està molt bé però és que clar ve avalada per una sèrie de premis per exemple el Premi Goya a la millor pel·lícula europea el César que són els de França el César la millor ópera prima guió original banda sonora original i muntatge de l'Òscar ja ha dit que estava anomenada com a millor pel·lícula de parlar no anglesa els Globus d'Or també va estar anomenada els Independent Spirit Awards també però com a premi mira a l'Acadèmia de Cine Europeu el Premi Discovery el Premi Lux del Parlament Europeu el Premi Freedom of Expression del National Board of Review a la Seminxí el Festival de Cine de Valladolid també va guanyar l'Espiga de Plata la millor pel·lícula el Premi Pilar Miró el millor nou director el Premi del Públic el Fiprés de la Crítica el Seminxí jove i el sociògraf Howard i a Sevilla el Festival de Cine Europeu de Sevilla també el Gran Premi del Públic és que s'ho mereix s'ho mereix perfecte és aquella llibre que se m'està escapant a veure si la puc veure no, encara està si està a la cartellera nosaltres vam anar a veure els Verdi però també està per aquí si la puc veure molt bé doncs abans de parlar de la nòvia que ens parla la Rosa res jo que faig a vegades que em carrego una pel·lícula en 3 minuts doncs amb aquesta línia no, em carrego no, no jo soc ningú per carregar-me res però com a mínim per reivindicar un cinema que dius a vegades home a vegades és fallit no, vull dir no sempre ha de ser una pel·lícula bona això m'ha passat mira anem a parlar d'una preu que es diu Incidències que és una pel·lícula de José Corbacho i el Juan Cruz em va passar quelcom semblant amb Mi Gran Noche de l'Àlex de l'Eglésia ho dic és una comparativa odiosa perquè són a veure el Corbacho ja és una persona que ja porta a les seves esquenes dos pel·lícules i és la tercera no vull dir que sigui un gran director però ja té una base però tapes i llavors aquella que s'hi ha covardes aquella pel·lícula d'aquell nen que era maltractat sobre el bullying no era? sobre el bullying que també estava molt ben portada aquella pel·lícula i en canvi aquí he fet una estracanada que dic jo d'aquelles que dius bueno és el fet d'intentar fer una comèdia les comèdies s'han de fer amb molta elegància perquè quan fas drama no és que sigui fàcil fer drama és difícil però el drama entra de forma més suau si saps tocar la fibra però la comèdia has de tenir gràcia i si no tens gràcia és el que passa que és el mateix que va passar Migrant Noche Migrant Noche Thor vol ser una comèdia típica de l'Àres de l'Eresa comèdia negra però també li surt fatal la pel·lícula aquesta perquè fer una comparativa no explicarem l'altra que ja vam parlar d'ella en el seu moment però bueno que tampoc és plan i en el cas d'Incidències és una pel·lícula que té a veure amb un viatge que esdevé no sé si és Barcelona a Madrid no recordo ara amb ave i llavors una sèrie de gent que es troba que aquest ave queda sense llum al mig de los Monegros sembla o per allà la sonada de Saragossa aquell espai del no res a cap lloc sí les Monegros dius ser sí algo així perquè no t'ho diuen i a partir d'aquí el que passa el que passa dins d'aquell ave i llavors hi ha uns estereotipos uns personatges és una pel·lícula coral amb l'Ola Dueñas Carlos Aceres Ernesto Alterio el Roberto Álamo la Toni Costa l'Imano Larias que apareix un momentet i la Rossi de Palma que fan aquelles intervencions estelars que surten un momentet determinat però aquests que he dit l'Ola Dueñas Carlos Aceres Ernesto Alterio Roberto Álamo i Toni Costa són els que porten els papers principals també n'hi ha altres que no són tan coneguts i tal però bueno que em refereixo que són coneguts però que no porten tant de pes i bé és això el que passa allà es comença a enredar la matraca d'una sèrie de coses que passen hi ha dubtes sobre uns que sembla que són uns xorissos un altre que sembla que porta una bomba o bueno el que diem i la cosa acaba amb una sèrie de gags una sèrie d'històries a mi em recorda una miqueta saps vosaltres les amantes passajeres de Modóvar sí jo t'ho anava a dir la diferència és que una és amb avió i l'altra és amb l'Ave amb el TGV allà parat exacte l'únic que allà estava la gràcia dels tres aquells que eren gais i que feien una mica així la cosa la conya que era el Javier Cámara i no sé qui era l'altre no me'n recordo si era el Roberto no el Roberto Alamo no aquell més seriós més el Roberto Alvarez és el mateix Raúl Arevaro el Raúl Arevaro i també i el Carlos Areces també estava també el Crasonet que era aquell i tal i això donava aquesta gràcia i aquí i tampoc vull dir i aquí passa que el com semblen ja estava passada de voltes sí doncs aquí passa com portar tan malament a un Ernesto Alterio per exemple o una Lola Dueñas que estem parlant que són molt bons tots dos fixeu-vos la Toni Acosta que és una tia és una dona diguem de comèdia i que estigui malament en una comèdia i és que ja és l'últim està molt millor el Jim Toni allò que fan a quatre que no passa aquí vull dir no estan ben portats i no sembla una pel·lícula clar jo pensava la línia de Corbatxo seria aquesta línia més dramàtica més de barri més de s'ha de canviar jo no ho negaré però això no és que ho dius què ha fet d'aquesta pel·lícula no ho sé qualsevol menys el Corbatxo vull dir una certa de gràcia sí però és un pel·lícula que ha passat sense pena ni glòria i és que quan has dit el títol m'he quedat també una mica així un quadre perquè no ho recordava sí, sí, sí és que jo insisteixo vas dir ai mira pues tal i vas dir que és de l'any passat o d'aquest any ah d'ara del 2016 s'ha estrenat aquesta pel·lícula però passat allò clar un parell de setmanes era volat clar, clar, clar una mala promoció imagino clar, la gent també no l'ha vist clar bueno és el que hi ha bueno no, mira, pues ja està bueno, tant no has carregat tant tampoc no, no, no he sigut beneu i tal però bueno que bueno que d'unido però això doncs ja el que farem serà parlar de la nòvia no? sí tens la nana aquella estoy en ello era la nana del cavallo del cavallo grande del cavallo grande que no quiso el agua exacte i això ho canta la Carmen París París o París París París això la parís a París Hilton no la liem ara no combinem una cosa amb l'altra doncs si et sembla escoltem re un minutet de la cançoneta i sobre ella doncs parles i expliques una mica la teva visió de la nòvia ja no Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit