Babilònia: Granada i el Palau de Carles V, Revolta de bruixes, Museu de les Il·lusions, Cervera, Renoir i especial de cinema (True Grit, Vaiana, El día de la bestia, Los últimos de Filipinas, Sully)

98.1 Doncs hem vinguts un dijous més al Babilònia. Avui ens acomiadem ja, d'aquest any. Adéu, direu adéu! Vinga, tots adéu, adéu! Ostres, això vol dir que hi ha molta gent. Fins la i vini! Molt bé, doncs avui hem fet gairebé un ple, com el que s'hi diu, un ple al 5. Ja podem fer la foto. Ja podem fer la foto, exacte. I la podem penjar a internet no sé on, que sortirà a algun lloc, però bueno, no. Hem portat el cava avui, ha vingut tothom, no? Exacte, exacte. Clar, tot el cava, celebrant la loteria. Evidentment, evidentment. Doncs, molt bé, comencem a presentar la gent, Rosa Alcalá, què tal, com estem? Hola, bé, contenta. Sí, fantàstic. Sí, amb un ambient de l'enguià, guau. Era moltíssim, eh? El Jaume Vidal. Hola. Tot bé? Si no, tot, Déu-n'hi-do, va millorant. Va millorant la cosa, no? Molt bé. Tinc un xou, ara, no? Ah, que sí. El David Montaner, que està fent un selfie, encara que això no ho podem veure-ho, d'aquesta manera. Ho està fent amb un pal estrany, no ho sé, de surt d'algun lloc estrany. Ara t'explico quin pal. I el Nacho Alonso, què tal? Bona, què tal, què tal? Sí, sí, tot bé. Estava posant, eh? Ara mateix estava com allò. Sí, sí, és que no hem començat amb el cava i això... Tot s'ha de dir que estava posant morritos tipus Kardashian. Una mica així, sí, sí. Estàvem amb aquesta línia. Molt bé. I ho se'ns acaba i quan comencem a marcar, va llavors. Exacte, exacte. O acabarem aquí. Doncs molt bé, mentre el David es baralla, em presento jo. El David intenta sortir la foto, més cap a la dreta, no? Exacte. Bé, mentre el David fa el que fa, presentem què és el que farem amb aquest... Amb aquest espai. Amb aquest espai, no? Que és l'últim inicialment, tornarem després al gener, eh? Perquè hem tornat a ser fitxats de forma multimilionària per Radio d'Esvern. Com a més, igual, tu. I a partir d'aquí no podem fer una altra cosa que venim. Hem renovat contractes. Totalment. I bé, doncs parlarem d'una cosa que el David, que ens parlen... Si vas, si van a Granada, el David ens ho explicarà. Jo no sé de què va, com jo heu rebut el car. Van a Granada. Com si entrem un... Amb coses coincidirem. Però ara et menjaré el lloc. Em menjaràs el lloc? Sí. Què vol dir menjar-me? Parlaré d'art. Ah, molt bé. Clar que sí, encantat de la vida. M'encanta que la gent parli d'art, clar que sí. Perfecte, perfecte. Perquè així es aprens, oi? I tant. No, no, no és conya, eh? Bé, doncs seguim parlant. De teatre amb la Rosa, parlarem de la revolta de les bruixes. Ella no ho és, eh? No, no. Ella és una fada. Semblo una mica. A vegades ho semblo. És la doble faceta que tenim tots i totes. Farem una mica de comentari d'una visita a Cervera, que van fer uns senyors que hi ha per aquí, alguns. Vam parlar, també parlarem del Museu de les Il·lusions, Nacho. Museu de les Il·lusions òptiques. Òptiques, oi, això també és una altra cosa interessant. Curiosa, interessant, sí, sí. També parlarem de Renoir entre les dones, una miqueta, i de cinema parlarem de Valor de Ley, Baiana, David? Sí, jo. Sí, jo. Sí, jo, perdó. És el meu estil, l'animació. Vale, vale. El dia de la bèstia, los últimos 10 filipines, i si donar temps parlarem de Sully, la pel·lícula del Clint Eastwood també. També. Sí, donar temps, sí. Sí, segur que sí. Molt bé, si van a Granada... I només podeu veure una cosa. Sí. Visiteu el Palau de Carlos Quinto, l'Alhambra. Ui, que és molt maco. Oh. És preciós. I aquí t'explico, us explicaré el perquè. Molt bé, molt bé, sí, sí, sí. És interessant. Mira que hi ha coses a Granada, eh. Sí, no, no. Home, a Granada, l'Alhambra domina tot el que és Granada de fa 700 anys. Sí, la nevada... El problema està que, clar, si avui dia, i jo me'n recordo quan hi vaig anar, que si tu vols anar a l'Alhambra, primer que has d'agafar l'entrada amb mesos i mesos d'antelació. I has de fer unes cues bastials. Home, però, bueno, depèn, depèn de l'hora que entris. Jo vaig entrar a primeríssima hora del dematí, però, per cert, si aneu a l'estiu, tot i així aneu abrigats. Sí, senyor. Perquè fa un fred capella. Això tens tota la raó del món, eh. Fot un fred capella. Jo vaig estar cinc dies a l'agost i em vaig pelar de fred. Estàvem a 18 graus. No és com, ja? Fodia fred. A mig matí, eh? Però a 18 graus, no. Ah, bo, feia fred, feia fred. A 18 graus no és fred, oi? Bé, però, en comparació, venies d'aquí de 30 i pico, clar. Però, jo me'n recordo, que tu pots visitar el Palau de Carlos V gratis. Sí. No has d'entrar, no entres els racins de l'Alhambra. Exacte. I jo, el primer, fa molts anys que hi vaig anar, eh. I quan vaig anar em vaig emprenyar com una mona. No, això no es fa mai. Quan veus, home, no, d'una manera, a nivell artístic em vaig emprenyar. Sí. Perquè veus tota la meravella dels palaus nazarís i tota la pesca, i tu veus aquell mamotret allà clavat al mig, que dius, que pinta aquí això, no? És com quan jo entro a una església, jo què sé, romànica, i en trobo un retaule d'aquells del Rococó per dir alguna cosa. Sí, sí, sí. O sigui, dius, la mare que els va matricular, no? Que això és molt habitual, eh? Sí, sí, sí, ja ho sé. Però va ser la mateixa sensació, no? Però aquí hi ha un home, que és el Pedro Torrijos, que ho escriu a la revista Jotdown, que diu que, no, que si només pots veure una cosa, perquè, què sé, no tens temps d'anar al que sigui, ves a veure el Palau de Carlos V a l'Ambra. I t'explica el per què. D'acord. Comença dient que el 1526, quan ja han passat uns quants anys des que l'Isabel la Catòlica va posar els peus a Granada, doncs el jove rei Carles V, que en aquell moment s'allotjava a les dependències reals que els seus pares, o no, que els seus avis, més ben dit, havien habilitat el conjunt del Palau Nazarí, no? Van ser els mateixos reis catòlics que van, diguem-ho així, començar a tenir un respecte arquitectònic per tot aquell entorn, no? És curiós perquè fins aquell moment cosa que trobaven, cosa que reçaven. Ressa, sí. I l'Ambra, doncs, tenia, diguem-ho així, d'alguna forma, el destí, diguem-ho així, marcat. Però, bé, potser ja era una mena de respecte, de concepte, ja relativament modern, renaixentista, en què el respecte, doncs, per les construccions antigues, doncs, en aquest cas grecolatines... Això és cert, també. ...començava, també, no? O potser també per l'òvia estratègia que tenia l'Ambra, allà ben posada i tal, o potser per la màgia dels jardins que tenia, que enllubernaven a qui fos, no? El fet és que, bé, els hi va sortir una mena de pietat intel·lectual per l'anaixentista i van decidir respectar aquell recinte àrab, no? I, clar, hi havia un problema. Si aquell recinte es convertia en l'acord dels reis catòlics, o la residència, no hi ha ni clar acord, però sí la residència dels reis catòlics, l'Ambra, potser segonament, hagués patit una sèrie de dramàtics canvis per a perdre-se el seu nou gust. Probable, sí, clar. Molt probablement. I aquí va ser, Carles V va ser qui va, d'alguna forma, va decidir, no se sap com, aixecar un edifici a cost, o sigui, a gust amb les seves necessitats. i va decidir fer un nou palau i, per conseqüència, no ocupar els palaus nazarí ni els palaus àrabs, fent que, d'alguna forma, el palau de Carles V, d'alguna forma, va salvar el recinte de l'Ambra. Curiós. Molt interessant, sí. I tant, i tant, ho és. I per això. Aquest és el... Aquest és el... Qui va construir aquest recinte va ser un senyor que es deia Pedro Españolo, o sigui, Pedro l'Espanyol, que va ser, va ser un disciple, va estar estudiant a Itàlia. Embramante, no? Sí, sí. Sí, sí, sí. I es veu que el governador, en aquells moments, l'any 28, 2528, el governador de l'Ambra, que es deia un tal Luis Hurtado de Mendoza, va convèncer el rei perquè el nou arquitecte del palau, aquest nou que volia fer, fos un jove artista toledà, que era aquest bon home, Pedro l'Espanyol. L'Espanyol, sí. que evidentment ja sabien que estava format a les maneres italianes i tal, i bé, aquest noi, el 1520, ja havia tornat d'Itàlia i allà ja se'l coneixia com així, i el 1533 van començar les obres, que en realitat aquest Pedro, Pietro Español es deia Pedro Machuca. Bueno, no és gaire igual això, oi? No, no, no. No, no, no, no. Com els títols de les pel·lícules, no, que fan de vegades. És més conegut com a Pedro Machuca que no pas com a Pietro Español. Español lo deia ser conegut a Itàlia, però aquí em van xucar. Es veu que l'aposta de fer aquest edifici va ser molt controversa, va portar controvèrsia. Sí, per la forma. Sí, per la forma, per la construcció. A més, per fer-lo van haver d'arribar a un pavelló àrab per poder-lo construir. I es veu que la incoherència entre les façanes, evidentment, és de clash, no? Algú que ja sigui inclús que no tinc ni idea d'art ho veu, no? La incoherència entre les façanes italianes del Palau i la dels Palaus Nacerís, doncs, evidentment, allò... Clar, jo cantava com una almeja, que es diu. Però realment, si us hi fixeu, les façanes de tota l'alambra no tenen cap mena d'importància artística. Les façanes són bastes. És cert. No tenen res. El que importa és el contingut a l'interior. Perquè és una fortalesa, la filla cap. Sí, però veus, jo què sé, el cas de la segòvia, que també és una fortalesa i té una bellesa arquitectònica exterior. En canvi, allò està pintat de color vermell. Són llenços de muralla i ja està. I para que t'hi qui jo. Però, en canvi, evidentment, les façanes del Palau de Carles V són molt treballades. Que és curiós. el curiós és que l'estil no és ara, òbviament, però tampoc és renaixentista. I per aquí, parlant... És manierista. És manierista. Molt bé, senyor. Hombre, Xesco, sembla que hagis estudiat historial art. Però és el que... Sí, no? El que comentàvem és que es veu que... És espectacular, és una cosa. L'estil és avançat al seu temps. Sí, senyor. Que diu que fins... Aquest estil no es va fer a Itàlia fins al cap de molt i molt temps. Brabant que va ser el primer. Sí. El principi és el XVI. Sí, sí, sí. El XVIII. El Pedro Matxucó va morir el 1550 i el seu fill Lluís va acabar el que és el pati circular. I les obres del 1637 es van abandonar sense que s'acabés de fer... Quan, perdona, el 1537? 1637. T'han van trigar? Sí, és bo que sí. Van tenir diversos contratemps i suspensions fins que es veu que es van abandonar el 1637 sense haver fet la coberta. Doncs llavors és molt tardar, eh? Va passar el temps, el temps, el temps i fins al 1920 no es van començar a fer unes operacions de rehabilitació pel Leopoldo Torres Balbás. I que van... I es van cobrir, es va fer la cobrir de tot fins al 1958. Ostres, no ho s'hi ha trigat. Ja estava aquí jo, eh? Sí. I bé, molt bé, molt bé. A partir d'aquí l'autor d'aquest article recomana veure... És molt cuidant, eh? Vull dir, quan el veus... Sí, sí, jo ho veus... Impacta, impacta molt. Et quedes... És diferent, és un concepte diferent, clar, clar. que fot això aquí, no? Però és una meravella d'aquest renaixement final que, dic jo, no és dels pocs edificis que n'hi ha, eh? És que Granada té cada cosa amagada, capital, parla de capital, los Jerónimos, tot allò és absolutament espectacular, d'un barroc, però barroc que dius, et quedes mort, entres i t'agafen totes les mans, eh? Té coses amagades molt potents, eh? No, jo crec que el pròxim que hi vagi perquè jo hi tornaré a Granada. Val molt la pena. Jo hi tornaré a Granada. És preciós. Perquè entre allò i els jardins del Generalife, preciós, increïble. Allò és el paradís. Molt bé. Només de dir que l'entrada ens servia per diversos dies i vam tornar a anar... No, mentida. Vam entrar només als jardins del Generalife a relaxar-nos i a fer fotos i ens vam passar tot un dematí els jardins del Generalife. Jo perquè tenia una indisposició, diguem-ho així, d'aquelles que... Pòpies dels viatgers, dels turistes. Sí, d'aquestes de turistes. Però és maco. I tenia que estar d'una forma més o menys estàtica. i segur que moure massa. Allà amb un raconet escoltant els ocellets i diuen, sentat, i la meva dona amb la màquina de fotos fent fotos per aquí i ens vam passar tot el matí així. Molt bé. Fantàstic. Clar, si tenia la pàngel. Bueno, ara la Rosa ens revolutarà amb les bruixes. Teatre ara. Revolta de bruixes. Vinga. Del Josep Maria, Benet i Jornet. Les estàvem fent al lliure. No sé si després, suposo que poden fer bolos pels teatres municipals, que sempre dic que val la pena repescar-la, eh? Bueno, aquesta és el títol, bueno, bruixes. Bueno, sí, bruixes, no ho sé. Què són? A veure, bruixes. Bueno, aquest, idea, aquest concepte de dona que se surt del que seria o del que s'espera socialment que faci, no? O, bueno, o que no és tan racional, potser, o que sí que ho és. Clar, és que segons com, si tu ets una persona molt, molt, a veure, molt assenyada, molt d'acord amb les normes, clar, la bruixa és tot al contrari. En canvi, si ets una persona oberta... És una mica d'aspectiu, aquest comentari. No. Si tractar, no?, de bruixa, no? No, mira, li han posat aquest nom, suposo, per fer un títol atractiu, també, no? A veure, no oblidem això d'entrada, no? Vale, vale. Llavors, mira, la idea és, són unes dones que treballen de nit, treballen en una empresa de neteja i treballen, doncs, en unes oficines o en uns grans magatzems, bueno, més que des, són oficines, són oficines, sí, perquè elles estan a la zona de despatxos i tal, no? I, clar, volen fer una revolta, entre cometes, sí, volen fer una, com una vaga, perquè no els hi paguen el que han quedat, no els hi paguen les hores, les estan explotant d'alguna manera, vale, fan moltes més hores de les que haurien de fer, no? I veus que hi ha una cabecilla, una miqueta que és la que intenta, doncs, això, conscienciar-les a la resta, a les companyes, de que no poden estar així, de que les estan explotant i que no és, no és, això no és legal i que això no és de rebut, no? I d'entrada, sembla que sí, que més o menys l'estan seguint, però n'hi ha una altra, veus que ja des del principi, bueno, hi ha com dues faccions, i l'altra, que casualment són cosines, però l'altra està més pel tema de les cartes, de tirar les cartes, a més, ja ha estat a França, a casa d'una madame, no d'aquestes de prostíbul, sinó d'una madame d'aquestes de visionari i aquestes coses, no? Doncs aquí també una miqueta... Ah, també el tema de bruixes, no? Clar, una miqueta juga amb tot aquest concepte, d'acord? I clar, però ella diu que no, que no cal, que elles necessiten la feina i que això, que no val la pena i que total, si ho continuaran fent igual, doncs, i la sepultaran igual i que no sé què, no? I és la lluita entre les dues, no? I clar, per això fa una miqueta l'oposició del dia i la nit, no? Perquè clar, una cosa de dia ja es treballen de nit. L'emperadriu, es veu que amb el tarot i això hi ha el que és l'emperadriu i la reina, no? Una és la reina de l'altre i l'altra de la nit, jo no en tinc gaire, no? Però bueno, fa una miqueta, juga amb això. I de fet és, i durant l'obra veus l'evolució d'elles, de les forces que hi ha entre elles, són sis o set persones i les forces que hi ha entre elles, no? De les que no tenen pràcticament voluntat i que van on les, o la que aposti més fort doncs anirà cap allà, o la que diu a mi m'és igual el que decidiu que jo faré el que a mi em sembli o la que és igual necessita trucar per telèfon per exemple així perquè truqui per telèfon la deixin trucar per telèfon ha de dir que sí que treballarà doncs treballarà i punto i plegarà, vull dir, claudicarà i ja està, no? Després hi ha la figura del vigilant, que és, bueno, és un home, bueno, casualment, no? És un home que és el que està vigilant que ell es faci la seva feina i que continuï aquest ordre establert, no? Per l'empresa, no? De que, bueno, tu has de venir a aquestes hores, has de netejar els despatxos, no pots protestar, si amb dues hores ho tens fet, doncs millor que millor, ja saps que si trigues més no te les pagarem, però igual m'has d'acabar la feina, no? O sigui, en plan, allí també, no? Bueno, és una miqueta totes aquestes forces, d'acord? Sí. I al final ja vas veient com del que entrarà semblava que seria una revolta, no? que faríem vaga i no sé què, doncs com va, durant la nit, va evolucionar, bueno, la nit o una hora o dues es va evolucionar en aquest tema i, bueno, al final no està molt massa clar, eh?, si farà amb cap vaga perquè acaba guanyant molta més força la cosina la que va pel tema de l'escara. De la bruixa. Sí. De dir, no, no, a mi jo ara puc aconseguir, doncs, què necessites? Que el teu home te torni a estimar? Una deia, no?, que estava molt així perquè ella s'havia barallat amb el marit. Doncs tu, tranquil·la, que jo ja faré que et torni a estimar, no? Vull dir, la part aquesta més irracional, i veus com elles se'n van cap a aquesta part més irracional, no? Ara ens es sentim millor tot. Bé, estem malament, estem malament però potser hi ha unes forces externes que ens poden ajudar a estar millor, no? Molt bé. Bé, i imagina't, Déu-n'hi-do el que planteja, eh? Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí, Déu-n'hi-do. A mesura que acabes explicant sent una cosa remuvent, eh? Em fa passar amb els germans d'Arden i en definitiva que en l'OAC també, és clar que és un plantejiment que el trobem molt amb ells. Molt bé. La consciència social. Fantàstic. Doncs seguim. Nacho, parlem una mica del Museu de les Il·lusions i una mica doncs parlem també de Cervera i... Parlem de Cervera i hi havia bruixes també. I tant, i em senyal a mi, no? No, hi havia dos, eh? També estava a la Lourdes per allà durant moltes. Què et senyaven, les bruixes? No, hi havia el carrer de les bruixes. Ah, clar, clar. He parlat amb el títol anterior de l'obra de la dedicació lliga també que hi ha bruixes però bueno, són unes bruixes que tenen... Això se l'explica també, no? Que vam trobar de sort, eh? Que vam trobar de... Perquè vam fer una volta i vam fer una volteta i al final perquè no ens la van ensenyar perquè no tenia temps perquè jo me'n va enrotllar com una perciana. Predestinat, saps? Sí, sí. Com es van enrotllar. Però molt bé. Molt bé, molt bé. És quina enveja, home. Quin guia. Vull ser com ell, eh? Armand, el senyor Armand. Armand forcat. Salutacions, exacte. 87 anys, eh? Yes. Quin cap. Ja ho explicarem ara una mica després. Sí, sí, sí. Comenta, comenta. Bueno, expliquem primer el Museu de les Institucions Òptiques, breument. Això és un museu que està en el Raval, bueno, baixant per la Rambla, la tercera, a partir del Passa Catalunya, la tercera Madreta, carrer Pinto Fortuny. Sí. Bueno, és un museu petitet i es diu museu, però ben bé no és un museu perquè un museu, doncs, tu vas a veure allà obres d'art i diguem-ne que aquí, bueno, obres d'art estrictament no n'hi ha, sinó que és un museu que juga amb una sèrie de lleis físiques que et permeten, bueno, jugant amb les distàncies en les quals tu poses, mirant una sèrie de pintures que hi ha a les parets i en les quals tu pots acostar-te més a la pintura o posar-te més, bueno, de diferents maneres, al final les fotografies que fan agafen una sèrie de perspectives i tu, doncs, bueno, sembla que estàs a lo millor dintre d'un quadre, dintre d'una pintura i, bueno, acaba sent una cosa com a mínim curiosa, llavors, mira, per il·lustrar-ho, posant unes cares així, mireu jo com estic, aquest soc jo, dintre d'una pintura, veieu? Ala, sí, sí, això és tot una il·lusió, perquè... S'ha apagat ara, s'ha apagat. Ah, s'ha apagat, bueno, més il·lusió encara. Ara imaginació. Veus? Bueno, ara ho explicaré, ara explicaré, aquest és bastant representatiu. Sí, aquest és el del pèsol, perdona. Exacte, aquí es veu, bueno, es veu un cambrer d'aquests de tota la vida, un cambrer de luxe, d'aquests dels anys 30, ja, aquests restaurants allà de Nova York. O el rostit. Exacte. Dels que no hi ha. Dels que no hi ha, que porto una safata amb la campana aquella, no? Del risc al Andor. Exacte. I si veu allà el pavo de Navidad, allò, el pavo de la Ció de Gràcies, bueno, doncs, en comptes del pavo de Navidad, doncs està aquí el Nacho. figura del cambrer, però, evidentment, tot això és una il·lusió òptica, tot això està pintat a la paret. Sí, sí, sí, sí, que bo. Vale? Doncs baixant-se en aquesta, que no sé si per la ràdio es podrà transmetre, però, bueno, és això, no? Hi ha diferents pintures, hi ha algunes de quadres coneguts, de Dalí, de Picasso, perquè és un museu orientat al turisme i això es coneix. Tu pots estar dintre de los relojes blandos, dintre del niño de la bola de Picasso, d'aquests tigres i tal, i estàs dintre del quadre i, bueno, segons tu la tria que fas, perquè diguem-ne que no és que tinguis una, o sigui, hi ha una posició on poses la càmera, però a partir d'allà tu pots posar-te com vulguis, no? Tu has d'estudiar una mica com és el quadre i si et poses d'una manera o et poses d'una altra, l'efecte és diferent. A mi, tu et veus més petit o t'interessa que es vegi més gran o t'interessa que... Llavors, bueno... Ah, però el quadre no varia. El que varies ets tu. Ets tu, correcte. I tu fas variar el quadre, no? Llavors, bueno, és bastant interactiu, tu passes molt bé perquè et tires per terra i vas posant-te així en una posició, vas posant-te en una altra, bueno, vas fent... Hi ha alguns que són més aconseguits i hi ha alguns que no tant, però, bueno, passes una bona estona i hi haurà uns 30 o 40 quadres. Veus? Aquí també es veu, es veu aquí, bueno, una cerimònia del T, d'una... Bueno, hi ha diferència. Hi ha alguns que sí que són de pintors, però de l'Hípica, això, eh? No hi ha més. I també surt aquí la figura del Parc Güell, que surt aquí l'aiguana aquesta, la Gartor Parc Güell. Bueno, però tot, tot... La iguana, el Parc Güell. No mola, mola això de la iguana. Li he dit de totes maneres jo, però iguana fins ara no, però mola, no, no. Sí, sí, no, és que sembla més una iguana que no passa un drac. Sí, clar, perquè un drac, bueno, no sabem com és un drac. És una salamandra, en teoria, però en teoria és com un drac, eh? La grasoneta, així té coses, i guana. Sí, que no coneixem res de la biologia, no? Estàvem, diem iguana, però dir, bueno, però... Quantes fotos m'has fet, tu? Collons. Perdó, perdó, no passa res. Sí, sí, és per fer fotos, eh? Si no t'agrada fer fotos, bueno, no vagis, però si t'agrada fer fotos... Clar, perquè l'efecte s'aconsegueix integrant-te en el dibuix, no? Sí, per portar tota una escola de nens, no, perquè això seria una disbaixa, per portar nens de la família que, bueno, que tinguin una certa edat ja, molt, molt petits no, perquè es posaran a jugar, a tocar, o sigui, ha de ser uns nens que ja, que vegin que això després té un resultat, que la part artística que tu portes allà, al final té un resultat, i que si algú tria a posar-se estirat al terra, el quadre es veu, la fotografia es veu d'una manera, i si tria a posar-se d'en peus fent no sé què, agafant no sé quin element de la pintura que tens a la paret, el quadre, la fotografia serà diferent, tu l'estàs canviant, una nena que tinc una mica de... Per tant, el David no el podem portar, el David. No. Jo ja... I no es portaria, ja coneixem, s'ha quedat callant, la faria de tot... Per això no diu res, eh, s'ha quedat, s'ha quedat, s'ha quedat, bueno. Ja es menjarà, no et preocupis, ja me la deixarà anar en algun moment. Correcte, per passar una estoneta, és curiós, després ensenyen les fotos i tothom diu, ostres, ostres, ostres, no és molt car, diguem-ne, ui, i ara per què m'estan trucant? Per al·lusions, estàs escoltant el programa, mira. Clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, és clar, bueno, doncs això, ha estat un... Vibra tot, eh? Sí, tot treballa ja, sí, sí, això és el... Bueno, les coses és el directe. Claro. I bueno, doncs recomanable, d'un preu assequible, si ho treus per atrapa, sembla que són 5 euros, avançat, si no són 9 euros en el dia, però bueno, que és... I passes una estona, eh? Passes una bona estona i t'agafo un dia maco, passeixes pel centre de Barcelona, t'hi fiques a dintre hora i mitja i ara, i fes fotos. Molt bé, molt bona idea, sí, sí. I sobretot, més que bé també pels nens, vull dir, en van sent, perdona, com queda l'art amb tot això? O sigui, perquè, esclar, tu, perdona, has parlat de quadres de Picasso, has parlat de tal... Quina utilitat té l'art aquí? Bueno, això és lúdic, és clarament lúdic. Lúdic. Lúdic. Lúdic. Lúdic. D'acord. Clar, el que es busca és, ja dic, amb pintures que són inventades. I molt famoses. Molt famoses. Algunes són molt famoses, algunes són completament inventades. Ah, vale, vale, això ho sé. I hi ha de tot, i aquí, llavors, aquí és buscar l'efecte. Les pintures famoses és que tu estiguis, t'enfiles a la bola del Niño de la Bola, el de Picasso, t'enfiles a la bola, i altres pintures, t'enfiles a la bola, pots fer el que vulgui, jo vaig veure, el que sigui, no? I altres pintures són, bueno, inventades, no corresponen a un quadre conegut, però sí que, bueno, tenen una certa... I llavors, a partir d'aquí, és com les modifiques tu, perquè tu passes a formar part del quadre, diguem-ne, i segons com et posis, segons com, la fotografia surt d'una manera i tu modifiques el quadre. Aquesta és una mica la idea. I la fotografia, qui la fa? Un mateix? Un altre, clar, evidentment. Ah, la fa un altre, clar. Has de ser dos, buscats alguna... Aquí la selfie no... Si vas sol, estàs venut. La selfie no, perquè si no, t'has de posar i mira i tal. Una certa distància... Correcte. La perspectiva no es jugar molt, no? Sí, és complicat. Molt bé. Molt bé. Parleu, parleu. Sí? De què vols parlar? De cinema, ja? No, però espera't, espera't, he de parlar del Renoir i de Cervera, encara tenia un estonet. Ah, i Cervera, i ara ja parlau de cinema. Com va anar això de Cervera? Que ens toca el de Cervera, ja? Sí, sí, molt ràpid, 5 cèntims perquè si no no acabarem mai. va ser interessant, va ser xulo, no? Les coses que ens van explicar, la ciutat de Cervera està bé, no? S'allà amb un altiplà. Jo és que no la coneixia de res i m'ha sorprendre, gratament. Encara que de restos de muralla... Hi ha una universitat allà, oi? La universitat, que és la famosa universitat que va... Ben començar allà, la universitat. Feliç Inqué, quan va destruir les institucions catalanes, la universitat catalana, llavors va crear aquesta... Per reia els col·legis. de la cultura castellana, clar, no? Llavors va tot el de repressió que va suposar. Hi ha les diferents que nosaltres pensem, ostres, que contents que estaven a la Cervera. No, eh? A sobre van haver de pagar-lo ells. Exacte. Estaven en contra de Felip Inqué, tot sigui dit, eh? I per què ho van posar allà? Bueno, és igual. Suposo perquè estava de camí, clar, la Nacional 2, que s'està de camí abans d'arribar a Lleida i des de Barcelona. Clar, és de trànsit, és de pas, és una zona de pas. I va tenir èxit com a universitat. I tant. I van arribar a tenir quan dos mil estudiants ens deien, no? Que tenia? Què? Era l'única universitat que hi havia a Catalunya. Ah, sí, clar. Van tancar els Reals, com es deia això? No, tenia un nom aquí, no me'n recordo ara. A Barcelona, a la plaça Catalunya, hi havia els... tenia un nom, ai, no em sorra, com si fos universitat a l'època, tenia un altre nom i la van tancar, aquella. I van tancar totes que hi havia, que no hi havia gaire més, no sé si la que hi havia alguna Lleida, no em vaig equivocar, però la de Barcelona la van tancar i tothom havia de passar per allà. I era pública, la de Barcelona, perdó? Doncs no ho sé. Però seria una bona pregunta, aquesta. Jo crec que sí, perquè a Catalunya tot va ser, a Barcelona va ser tot gratuït, en teoria, fins a partir del segle XVIII, perquè la primera Acadèmia d'Art, que és la famosa Real Acadèmia de Pellas Artes de Sant Jordi, i tal, abans es deia Escola Gratuïta de Dibuix, quan va començar. Per tant, era gratuïta, pagada pels mecenes i pagat per la gent promocionada. És probable que el lloc aquest, que no me'n recordo com es diu exactament, que té un nom, pim-pam-pim-pam, doncs ja m'en recordaré, possiblement fos pública. I llavors aquest senyor va venir i va muntar a l'universitat i llavors els vaig a enterar què diu aquell. La prohibició del català, el català antí, això és lògic. Només per homes, eh? Per homes, evidentment, clar. I per homes. Com anàvem en aquella època. Entrada prohibidíssima a les dones. Si no ho fas ben rodó, això no va. I gestionada per capellans? Perdó? Gestionada per l'Església? Sí, clar. Això controlat per l'Església i per tot, clar, això és claríssim. I una cosa curiosa, que no ens oblidem, que el primer president de la Generalitat de Catalunya, o sigui, va ser nomenat allà Cervera, a l'Església de Santa Maria, el 14 d'octubre de 1359. És que això... Encara no estava a la universitat, llavors. No, no, no, clar, vull dir, però que Cervera és més, a part de la universitat, no? És per això, no? Exacte, i ells estan reivindicant ara això, eh? Que allà es va anomenar el primer president de la Generalitat de Catalunya, que era el Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona. No ens ha d'estranyar que sigui un bisbe, perquè, de fet, ens van recordar que dels 133 presidents que portem ja a la Generalitat, 99, 91, eren religiosos. Senyor? No n'hi do. Els 91 primers. Els primers, sí, sí, sí. No, no, no tots segits, no. No. En total, 91 d'aquests 133, o igual els 91 primers, sí? Rosa, eh? Jo això no m'ho heig d'apuntar. Perquè jo els que tinc controlats del segle XVI tots són capellats. Doncs igual si queden tots. Home, d'entrada era la gent que tenia cultura, eren els que estudiaven, no? Bueno, clar. Bueno, doncs així, a grosso modo, i ara seguiu vosaltres, bueno, va ser un... vam veure la... La iglesia de Santa Maria. La universitat, que té aquestes dos façanes, una façana barroca i una façana neoclàsica, espectacular. La sala, la sala principal, també és d'un barroc que te quedes traspuesto. I, en canvi, el que són els patis, són uns patis com molt atemperats, amb una línia més així, més neoclàssica, no són tan recarregats i tal. Molts obris. Molts obris. Ens van explicar tot i el que vulguis, el que hi ha de fons, hi ha de llibres, és espectacular del que hi ha. I, bueno, llavors vam fer un recorregut per al carrer Major, que ens explicaven les diverses cases, del segle XIV, XV, XVI, hi havia per allà i tal, i vam acabar el que seria l'església, que ens va fer tot un recorregut, és una església gòtica, d'una gran volada, d'una gran qualitat, i ens va explicar molts detallets i moltes coses, i moltes historietes, que per això és el que val la pena. Ens va explicar el carrer de les Bruixes, un món per sobre, i al final nosaltres, una volta, vam trobar-lo, i vam passar, que realment és impactant, és una cosa d'aquesta, el carrer, és com tapat. I l'església és maquíssima, també val molt la pena, és una joia, és una joia, és el gòtic, no és catedral, és com Manresa, recordeu com hem anat a Manresa? recordeu Manresa, que vam veure a la catedral, és aquesta línia manresana, aquesta potència, però encara, la capçalera és més ampla, té més potència, està molt bé, molt bé, és una meravella, i el senyor aquest, meravellós. Home, ell havia nascut, ja estava, vull dir que ja era un nen quan va començar la Guerra Civil, o sigui, se'n recorda fins i tot als Bompardesos. I no oblidem l'església de Gramunt, que val la pena, a més la portalada és meravellosa, està bastant malmesa, en general tot, perquè la pedra és bastant fumuda, i l'interior, bueno, l'interior està molt bé, però la part de fora és molt xula, vull dir que, bueno, és un viatget que val la pena, és molt recomanable, i que, bueno, és curiós. Les bruixes. Molt bé, les bruixes què? El carrer de les bruixes. Això no era tant, el carrer no era tant. És més... Ens va explicar que era quan estàvem construint el carrer, les cases, clar, ho van fer tant juntes, tan juntes, i van tapar tant, que dius, ostres, que al final aquí apareixeran unes bruixes. Va fer un comentari que va fer, segons les persones que estaven allà fent això, o una de les coses que passava, i es va quedar com el carrer de la bruixa, el carrer de la bruixa, i amb el temps... És com una mena... I la piscina de Turíma de Severa ens dirà que què estem fent aquí desvellant tot el misteri. No. Però... No, no, perquè tu... Després han muntat tot el tema de la carrer, el carrer i tot això, però més com una qüestió turística que no realment hagi allà... És com una mena de carrer que són com diversos arcs que es van unint perquè eren construccions dels pisos que la van fent-se per sobre i al final l'ha creat com una mena de coberta amb una sensació així com molt tapada, molt fosca. Com una bòveda. No hi ha llums, com el que diu la cosa natural. I al final apareixeran per aquí la bruixa. Però és molt fosc i té una sensació com d'angoixa, no? I d'espai, a més, com molt medieval, no? Vull dir, a la vegada... Sí, a Manresa també tenien aquell carrer del Valls. No era Valls o com era el carrer de... i el carrer del Valls o el moció del Valls. Com es deia, jo sí, que ens raó, o sí. Bueno, com es deia, però bueno, que em refereixo que és una mica estranya, però bueno... Allò t'agafa el Juego de Tronos i posa ja una escena i... Sí, sí, sí, però fa, fa, fa un ambient dillus. Sí, sí, èxit total, oi? Sí, bé, bé. Molt bé. Què més, Rosa? Què més tenim per aquí? Tenim el Renoir o parlem del cinema, com vulgueu. Ens queda, tenim encara 30 minuts, fins aquí dalt ja. Hasta el Golondrillo. Hasta el Golondrillo. Bueno, és aquesta exposició superguai que hi ha la Fundació Mafrem. Exacte. Al carrer de Diputació 250, vale? I és, bueno, és Renoir, bàsicament és Renoir. Entre les dones. Entre les dones. Per què? Perquè va agafar com a tema de pintura les dones. Home, pintava altres coses, no? Sí, sí, però en aquesta exposició sobretot, és veritat, és que és un pintor de dones, mira. i no és el que el guia ens explicava, no és per una qüestió d'atracció ni de cosa rara, sinó, bueno, senzillament perquè és d'admiració i ja està. Admiració allò clàssic, admiració a la dona de per ser. Exacte. Jo em recordava, per exemple, que l'Orca també té molts, moltíssims personatges femenins. Exacte. Perquè ella havia tingut molt contacte amb les dones i aquesta forma de ser li agradava, no? I tampoc se li coneix una vida dissoluta en aquest aspecte. Va tenir les seves promeses, la seva dona, les seves models no se li coneix cap història estranya. Deu ser molt comèdido en aquest aspecte. Exacte. Sí, sí, sí, és veritat. No, i després el que també ens va explicar el guia va ser el xesco. El que ens va explicar el guia és que aquest senyor després tenia una esclerosi múltiple i llavors anava quedant sense motricitat. No, no, una artrosi. Una artrosi, això. L'artrosi, es va quedar sense motricitat a les mans pràcticament. A més, havia d'anar amb cadira de rodes, o sigui, l'havien d'ajudar per tot i fins i tot a l'hora de pintar va haver-hi un moment que ja no podia ni agafar els pincells amb les mans i llavors li lligaven amb cordes o amb venes, li enganxaven els pincells perquè pogués continuar pintant perquè era la seva vida era el que sabia fer, no? Que això és molt important perquè quan vas veient els quadres i vas veient l'evolució dels últims anys, clar, veus l'altrosi ja més com més cruixut, més complicat, més... no és tan perfecte, no? Però recordeu aquella última obra, la del 1919, sis mesos abans de la seva mort, fa una obra molt conseqüent pintada amb pincells amarrats als dits i entre els dits col·locats perquè tenia les mans totalment ja per artritis que portava 29 anys patint artritis a les mans per tant, imagina't, clar, és arribar el moment que ja no hi ha control i va seguir pintant fins al final. Una cosa, va tenir dos fills, un d'ells va ser el Jean Renoir que és el cineasta cineasta, sí, tres, tres. O tres? Sí, sí. Ostres, ja m'he descuidat un. No, no, en Pierre, en Jean hi ha clots. Sí, sí. D'acord. L'exposició està una miqueta, estan posades per sales i per, bueno, fins a el que és la dona, no?, però una mica com temàtica, no?, dones banyistes, o sigui, banyant-se, però a l'exterior, no?, doncs amb un llac, amb un riu, unes escenes precioses. D'altres, doncs a l'interior, doncs fent la toaleta, també, escenes interiors. Precioses són molt precioses. O escenes de la maternitat, no?, de dona i fill, i tot això. I, bueno, quatre, no, cinc, sis o set, no?, hi havia d'altres. Sí, sí, sí, hi havia, exacte, també hi havia. O la dona Burgessa, per exemple. Exacte. O les ninfes, no?, les banyistes, no?, també. Els primers retrats que pintava, que també, a veure, molt academicista al principi, però, clar, ell li donava tota la creativitat i tot l'impuls de l'impressionisme o de l'evolució que ell també anava a fer, no?, cap a l'impressionisme. Que anava evolucionant, no? Ja sigui, doncs això, interiors, ja sigui un retrat, ja sigui més gran en plan paisatge, no?, o el quadre més, més gran i més espectacular que és el mall del mall del mall de la galet. El mall del mall del mall de la galet, que és el més maco, que és espectacular, clar, que es complien cent anys, recordeu, no?, que feia cent anys que havia vingut a Barcelona i que tornava a venir aquesta peça, que és una de les peces més interessants de l'interessisme. És una selecció, és una selecció. Exacte. És super maco a l'Orsay, la majoria venen del Museu d'Orsay i de l'Orangerie de París. Sí, senyor. I d'altres col·leccions, però sobretot d'aquests dos. A veure, és una preciositat el Museu d'Orsay en si ja ho és, que és l'antiga estació de Trent. I tant. Preciós, clar, amb una llum impressionant a totes les sales, però és que és supergran tot. I allà sí que hi ha quadres d'aquells enormes de metro, de llum de dos, de dos, de dos, de tres metros. És impressionant, és el millor que es pot fer a la vida, de bo que sí, anar al Museu d'Orsay, els impressionistes. Per mi, jo som més, que a més m'ha agradat mai a l'esquivir. Sí, sí que coincidint. Tothom que, home, ja en Van Gogh, Sosan, Renouard, tot, tot allò que veus, no tot, gran part del que veus, està allà, està allà. És que ja, ho tenen que ja ve tot. Sí, sí, val la pena, val la pena. Val la pena. Molt bé, doncs ho recuperem, s'acaba el dia 8 de gener. Sí. Com a mínim que la gent vagi, no?, i que ho pugui veure, que no se'ls escapi, no? Clar, a més tot és molt agradable, perquè és el que dèiem, no?, quasi tots els personatges estan somrient, tenen aquest somriure, sí, que la joie de vivre, no?, l'alegria de viure, no?, l'aponomia, el benestar, el benestar, i sempre. És molt agradable, no? I parlava del plaer de pintar, encara que patís, no?, i que li fes mal el plaer de pintar fins a l'últim moment, no?, i ho representava molt vitalista i aquelles dones, posen aquest joie de vivre, aquesta sensació d'aquest parís finisaculat. Molt recomanable, aquestes, és una petita joia, que està allà posada, i que, bueno, això que esteu dient és una cosa molt interessant, almenys a mi també em servirà després per parlar de valor de lei, però això del dolor aquest que dieu, de la manera que, esclar, una persona que queda completament agarrotat, doncs, s'ho passa molt malament, això està més clar que l'aigua, li fa molt de dolor, pateix molt, no?, i a canvi li compensarà el fet de deixar una mostra d'allò que porta en el seu interior, no?, evidentment. És curiós perquè això que dieu... Passem al cinema, Jaume, valor de lei, ja podem parlar. Valor de lei, jo penso que va en aquesta línia també, tant la que va fer el John Wayne amb el Henry Hatt, avui, si no recordo malament, era el realitzador, com el que han fet els germans Cohen, també, no?, aquí ens està presentant, doncs, un western ja, doncs, crepuscular, per dir-ho d'una manera, no hi ha una preocupació per presentar-nos, doncs, els més vàlids, probablement, els més nobles, que en definitiva devien imposar la llei al canvi a la fi, perquè si no allò hagués estat un bandolarisme total i absolut, que en alguns moments ja ho era, sinó que aquí ja ens estan parlant de persones que han patit tota aquesta situació i automàticament, doncs, es troben amb una nena, per exemple, no?, en la pel·lícula aquesta. I la nena aquesta, que també ha estat víctima d'una situació, doncs, amb la seva ingenuïtat, que és allò que, eh?, que tan agradablement a vegades surt sobre la foscor més gran, que també n'heu parlat avui, fins i tot a les bruixes, doncs, automàticament es crea una complicitat i jo penso que això és el que té més bo. Qui ho fa més bé dels dors realitzadors? Jo penso que els germans Coen, eh?, m'agraden molt i estic molt d'acord amb ells. Sí, jo estic molt... El Hathaway crec que és... Jo l'he vist, només fa poc l'han estat fent per la Paramount, em sembla, i feia l'entota, feia l'entota. Li mancava ritme aquell film. Bueno, de guió són semblants, però... Sí, però li mancava ritme. Semblants, però... Però ja, sí. i he vist les dues, jo, i la de Hathaway la veia... Ui, falta trempera, aquest film. I mira, no sé. De tota manera... No sempre feien pel·lis correctes i obres mestres, no? Abans també es veien coses... De tota manera, si entres en el camp de la valoració de John Wayne com a actor, penso que aquesta és de les bones que té, o sigui, de les que el veus interpretar bé, eh? És a la seccura. L'hi van donar a l'Òscar, no? Ah, no, això no me'n recordava jo. Sí, sí, sí, pel valor de l'ell. I després aquella de la Índia que segresten els... No la Índia, sinó la Blanca que segresten els Índis. Centauros del desert. Centauros del desert. Que allà també hi ha un... És molt bona aquesta. Ui, ui, ui, allò és... Aquella és... Allò és... Té un valor simbòlic. Sí, jo l'hi he vist més d'una vegada. Pels gestos, pels recets, la... No, o sigui, te n'adones de la que seva cunyada està enamorada d'ell pel fet de com plega la roba d'ell. Sí, senyor. Això me'n recordo, eh? Això me'n recordo. Sí, sí, sí, i dius... És que aquí el John Ford és... Home, clar, és que és molt John Ford, eh? I escolta, hi ha aquella seqüència de la porta que s'obre i està en el desert, com aquell qui diu, i tot l'interior, la riquesa que representa, el que el tracta. Riquesa no vol dir bondat, vol dir de tot, eh? Vull dir... Això és molt important. Per això, jo he volgut destacar això, precisament perquè, bé, aquesta setmana hem tingut oportunitat de veure l'orgos dels germans Cohen no fa gaire, com diu el David, doncs es va... es va veure, doncs, també la... de Henry Hathaway i llavors, doncs, m'ha semblat que era molt interessant parlar i destacar sobretot aquests dos valors i tal. I llavors m'agradaria també, paral·lelament, destacar una altra pel·lícula amb un argumentari molt petit, Tilgato Pardo. És un... Argumentari petit, ostres, podria ocupar tot el programa, aquesta pel·lícula. Val, no, per què ho dic? Perquè és que ha sortit, ha sortit així en DVD i recomanar-la i tal. Perfecte. Fa anys que d'allò i llavors diu Gato Pardo és una prova que de l'esperit d'una bona, molt bona obra literària que sí que es pot passar en cinema i resulta tan bona com la pròpia literatura, no? Home, sincerament... Jo sempre he estat molt d'acord amb això, potser perquè m'ha quedat sempre més el cinema que no literatura. Eh? Vull dir, són coses, vull dir... Narració, vull dir, si tu ets un bon narrador, de vegades fa molt bona... O sigui, les pel·lícules Stephen King, que diuen, o sigui, que no són les Stephen King, sinó basades en novel·les. Clar, Stephen King com a novel·lista és una persona una mica limitada com a narrador. En canvi, t'agafa Stanley Kubrick i adapta una obra de Stephen King, un resplandor, i que hi ha idees molt bones i un narrador molt bo, doncs clar, difereixo, aviam. Difereixo, és perfecte. No, no, Stephen King té obres molt dolentes. Molt. I alguna és genial. Però jo crec que és genial no per la manera que narres, sinó per les idees, la imaginació que té, que és brutal, la imaginació és molt bona. Perquè narrant és avorri. Ara t'explicaré. Jo m'he llegit tot el de Stephen King i els últims ells. Jo tot no, però, per exemple, Cementerí d'Animals, bé. O sigui, no hi ha llibre que transmeti la por. Cementerí d'Animals, tu ho has dit, un o dos, però és que diu Elit. Elit, no, això és horrorós. Es dius, mare de Déu, senyor. Això és horrorós. Per dir alguna cosa, i és un dels grans clàssics, eh? Estava fent la Míl·le i me'l vaig llegir, però mira, no tenia res més a fer. Ja va caure, però... Hi ha dos o tres, potser Carri, potser aquest Cementerí d'Animals, el Céline Slot, per exemple, no està malament, aquests primers llibres... Cristín. Cristín, no està malament tampoc, vull dir, però... Però com Cementerí d'Animals, o potser, com es diu aquella? La mitad oscura. No, el que va interpretar la... Misery. La Dolores Clairvon. Misery. Ah, la Misery. Misery també està, però... Que s'hi ha de Dolores Clairvon, oficialment. Està molt bé aquest llibre. També. però jo penso que ell ha destapat aquí una cosa molt interessant, la diferència de ser un bon narrador i tenir una bona idea. Ja ho veus molt diferent, això. Clar, clar, és que sí. La narració explica una història, i a vegades que la història, el millor, dius, és una història senzilla, un guió d'allò, doncs, bueno, de la vida dels personatges, però molt del dia a dia, tampoc hi ha de ser unes coses i tal, però t'ho estan explicant amb unes imatges, o hi ha un novel·lista que t'està explicant coses molt senzilles, això, amb unes paraules i explicant uns matisos que dius, hòstia, tu veus que va com rodat, dius, ostres, això, mira quin ritme porta, no? O sigui, tu, no és que pensis si té ritme o no, però d'alguna manera notes, ostres, mira, mira quina fluidesa, no? I en canvi, en canvi, també està al contrari, dius, hòstia, hi ha pel·lícules, d'aquestes distòpiques que m'agraden a mi molt, i dius, hòstia, quina bona idea aquesta, hòstia, quina bona idea, mira quina interessant, però després, hòstia, quina narració, no? I quina manera, no? Com s'ha perdut d'aquí, quina... Bueno, clar. Veig que no heu vist la Guerra de les Galàxies, encara, però en parlaríem, oi? El Rock One, no, encara no, encara no. No tinc a l'agenda, però encara no. Bueno, és que jo no soy muy Guerra de les Galàxies, això és el David, que és més raro. Ah, sí. S'ha de ser així, com el David. avui aniré caminant cap a casa, com si ho veiés. A la vaca. I amb la pluja. El micròfon s'han destrempa, mira, que se'n vagi. I amb la pluja, preta, preta. David, vinga, va, parla de baiana. Uf, baiana. No, bé, prou correcte, eh? Prou bé. Sí, sí, de les darreres que he pogut, vaig a veure trolls abans, i també... És del Disney, la baiana? Sí, baiana, que sonava. Que en realitat es diu Moana. Moana? Moana. Però per un tema de drets de nom, no em feixi el per què, ho ignoro, aquí la van traduït com a baiana. Vale, vale. Sí. És el que hi ha. I tampoc és tan important. No, no, no, però bueno, però raro, bueno, no ho sé. Sí, sí, perquè aquí... És curiós perquè, bueno, el film, el film se situa a... jo crec, sí, a Hawaii, deu ser, les naves d'aquestes... Sí, no, a la ella de Paco, una cosa així. Sí, no, Paco no, no, està més amunt. Jo diria que és Hawaii, una cosa d'aquestes. Més que repels noms, per la nomenclatura dels noms, ho vaig situar. Segur. I bé, la pel·lícula fa referència als orígens del poble aquest de per allà, dels nadius de Hawaii, d'on venen, cap on van, i sobretot barreja, doncs, realitat i ficció, o llegenda, diguem-ho així, amb el semideu que es diu Maui, sí, que és un semideu que, diguem-ho així, va obrir el que es diu la caixa de Pandora al robar-li, diguem-ho així, la pedra, que, diguem-ho, manté l'equilibri de tot l'ecosistema de la zona, no? Li va robar a una deesa que no em faig dir el nom. És molt grec, això, no? Sí, i ho va robar per oferir-li als homes, una mena de, com és deia aquest, el que va robar el foc? Prometeu. De Prometeu. Una mena de Prometeu. Doncs, evidentment, els homes van tenir, diguem-ho així, aquests avantatges, però, evidentment, tots els inconvenients, així com aquest semideu va quedar, diguem-ho, d'alguna forma, aïllat en una petita illa, sense el seu am, té una mena d'am, de ganxo, que és allò el que li dóna el poder, aquell ganxo es va perdre, o se'l va quedar un altre, i no té res, i d'allà no podia sortir, però, clar, com és un semideu, no mor. Un dels elements es compta, és l'objecte màgic. És com un sansom amb altra línia. que diguem-ho d'alguna forma, les conseqüències d'aquest acte provoquen que l'ecosistema, diguem-ho així, el paradís, diguem-ho d'alguna forma, que aquest semideu va fer una mena de Dan i Eva. Vaja. Llavors, agafar la poma prohibida, que era aquesta pedra, doncs, el muntatge se'n va anar en orris. Tot el paradís promès, l'ho queia, d'alguna forma. aquí t'ho formen... Tot està connectat, eh? Sí, sí, sí. Aquí t'ho mostren en una forma com una onada així o com d'enegrura. És com quan el senyor dels anells anava avançant la foscor, doncs, aquí també d'una forma semblant, no? Mare meva. I bé, i la història ens parla, doncs, d'una nena convençuda perquè té una iaia una mica així... com ho es diu això? Bruixa, com deies-te. Ai, ai, ai, ai. I cada cop que diuen bruixes no mira ningú. I et miren a tu. Busca una paraula. Joia, mira. Doncs que la inculca el fet que... Joia deia a Cervera joia preguntava aquí on s'aparca l'escombre. Com la iaia d'aquesta del Ballona, la última. Sí, d'alguna, què? Doncs ha de trobar això, ha de trobar aquesta pedra i tornar-la al seu lloc original. I ja no cal que us digui de què va el film, no? Bueno, no, però està bé, refereixo. Té molt bon ritme. Té molt bon ritme. Per nens, per adults, el que diem. Sí, ja. És acceptable, no és allò que és la fiesta de les salxitxes. Ja. No és el cas. No, no, perquè aquest cas no seria per nens, seria per adults. Per adults i específics. No és com algú, per exemple. Per adults és les salxitxes i específics. Però tu l'has vist, ja, home, les salxitxes. La beuré, ja, home. Ui, mare de Déu senyor, la part final. Trac, trac. No, veient en la sorpresa tot això... Però, bé, el film està bé, però... Aviam, no és com, per exemple, vas a veure l'última del Wallace i Gromis, l'Ovella Shaun. Ai, que bo. Allò és un espectacle per tothom. Tothom es passa bestial. Quina mirada té l'Ovella Shaun. Home, allò és bestial. En canvi, aquí, bé, és correcte. Hi ha algunes que, per exemple, vaig anar a veure trolls i se'm caien els ulls de terra. Clar. Els ulls. Els ulls de terra de son. Ah, vale, vale. De son. No siguem descriptius. Però, clar, has de complir el paper que et toca aquest moment i anar a veure aquest tipus de films. I ja està. Bravo! Bravo! El sufridor. Tonero. Quin papa que tinc. I ja està. És el que hi ha. Parlant de patiments, que si no ens menja el temps. Nacho, el dia de la bèstia. Això sí que té la... No, no. Clàssica del cine espanyol, eh? Clàssica del cine espanyol. Que mola, eh? I a més a més, explicaré anèdota que és a casa nostra sempre veiem una pel·lícula nadalenca i veiem aquesta. No veiem què veus vivir i tal. És una pel·lícula que està ambientada en Nochebuena i per nosaltres una pel·lícula nadalenca que... Oi, jo puc anar. A mi se'm mola, no? Que trenca una mica amb tota aquesta, bueno, d'un son que està molt bé però que està bé també que es pugui trencar una miqueta i que es busqui una cosa més així, més gamberra. No sé per què, tenim tradició i la veiem, no? I a més, moltes vegades no s'han de memòria. Però sí que és un autèntic clàssic. Jo inculcaré cas. Els meus fenens també els hi posaré aquesta. Vinga. Sí, perquè és una pel·lícula... Sortirà el corret allò. No, és una pel·lícula d'humor negre que està força bé. Dormiria al balcó, jo. Ambientada, a més a més, en una època. És a Madrid, just quan acaba de guanyar el PP, la primera majoria que té quan arriba l'Aznar, la pel·lícula, si sembla, és el 97 o així, doncs ha arribat en el 96 Aznar i tota la imatge, hi ha una imatge de Madrid una mica que ja està trigada per si mateix, no? Perquè no està mostrant res, diguem-ne, no? Algum carrer comercial... Sí, sí, sí. Són coses que són normales, però no sé per què, amb aquest condicionant, i a més, jo crec que busca això, no? Perquè fins i tot la iconografia de la pel·lícula surt, hi ha un... Jo no sé si l'heu vist o no, però bueno, hi ha un edifici molt representatiu de Madrid que té una... De les Suez. De les Suez, però una altra, més cap al final, que té relació amb la trama, que no explicarem, però sí, bueno, una mica d'espoiler i tal, però que en aquella època era el símbol d'aquest capitalisme financier d'amiguetes, que va sortir allò amb el de la Rosa i amb tot allò, amb el Mario Conde... El Banco d'España. El pelotazo, home, digu que... El pelotazo. El pelotazo. De aquella època que començava allò la ley del suelo i la especulació urbanística i tot allò que arribava després, però llavors començava, però estava en vís, però d'alguna manera jo crec que a les de la Iglesia ja va detectar que això, uy, això... i posa allò, la relació amb aquest capitalisme, aquest capitalisme així una mica salvatge començava una mica amb el diable, no? O sigui, allà fa una munia allà... El diable surt. El diable surt, però bueno, sobretot allò... Bueno, hi ha uns personatges bastant siniestros, aquests personatges que en Madrid es dediquen allà a cremar vagabundos, és una mica... Bueno, i ara seràs una mica fortes. I en tot això d'aquest Madrid una mica siniestro, doncs hi ha un personatge que és un personatge molt blanc, que és l'Àlex Angulo, que és el padre Berrer Artúa, que bueno... Malaurat, Àlex Angulo. Malaurat, que ja ha traspassat, i bueno, que ell intenta ni més ni menys que salvar el mundo d'anticristo, vull dir, no, és poca broma, no? A partir d'aquí, clar, la pel·lícula comença molt bé, el personatge que tothom fa molt bé, i s'ajunta amb la seva... el seu contrapunt, diguem-ne... Nemesis. No Nemesis, no, el seu contrapunt per acabar formant una figura Don Quixote i Sancho Panza, diguem-ne, a l'idealista i la persona muntana, que és el... Santiago Segura, sí, sí, Santiago Segura, és que a mi ho estava veient, dic, mira, que bé, no?, un idealista que ell pensa que naixerà l'anticrist aquesta nit i que és la seva obligació a matar-lo pel bé de la humanitat, i l'altre, que és una persona que no té molt cervell, però que li agafa molt carinyo a aquesta persona, el cura, el veu que no està molt bé del cap, però bueno, és igual, és una persona sentrenyable, i d'alguna manera veu que jo haig protegit aquesta persona, perquè aquesta persona no està bé, i amb les coses que fa i com s'està movent per aquí a Madrid i el tio, però s'enrola amb ell, bueno, és una persona que no té molta cosa de res a fer, és una persona, és un nini, té la tinta de disc, és un heavy, i fa un personatge Santiago Segura, genial, genial, ho fa, fantàstic, jo si he vist els heavies al meu barri, eren clavats, és una passada. Això és cert. Sí, sí, tota la pel·lícula amb un humor negro molt interessant, la batteria de l'epave descomunal també. La telepave, sí, sota uns secundaris. La Natalí se senya també. Exacte, sota uns secundaris que ho fan, bueno, fantàstic. La rescatarem, la rescatarem també, vinga. Però vols dir que no és millor veure, per exemple, Obsession? Hola. No sé. O perduda, o perdida. Que no, tenim el temps, que si no ha acabat el temps. Potser sí. Però jo en Nadal veig el Dia de la Bèstia. Molt bé. O Laura, no? I aquí anem aquí. O si t'hi no és per a si, hermano. Tenim cinc o sis minuts. Tenim sis minutets. Jo vull fer, re, un comentari d'un minut, ja Rosa ens parla de los últimos de Filipinas, que a més està nominadíssima a no sé quants bolles, ja, i ara ens l'han carregat, però vull fer dues recomanacions. Una, un llibre per llegir aquest Nadal, la quarta part del Carlos Ruizafón, El laberinto de los espíritus. És brutal. És meravellós. Hòstia, per mi el que el del mig era per vomitar i no ser el resto. El que parlàvem de la narrativa potentíssima que deia el Nacho, bueno, és espectacular. Perdó, no vull que em faci espòiars al llibre. No, no, és que no comentaré. El primer té una trama en una època. Sí. El segon s'avança més. Sí, no, però es poden llegir per separat. No, no, però aquest torna enrere? Aquest torna... Sí, 30-50, t'ho deixo així. Però què es pot llegir per separat? 30-50. El segon era als anys 60. Sí, i aquest torna enrere. Aquest torna enrere, només això. Però val la pena, val la pena. I una altra cosa molt ràpida, també, una pel·lícula que jo recomano, que no comentaré tampoc, perquè és que dóna igual, perquè la pel·lícula tal com comença és com acaba, que és Sully, la pel·lícula del Clint Eastwood, és meravellós el que fa Tom Hanks, el que fa el Clint Eastwood, i ja sabeu de què va la pel·lícula, no? La marissatge de l'avió aquell del Rio Hudson. Ja està. Ja està, però com ho desenvolupa, com ho fa, perquè ja saps com acaba i com comença i com acaba. Aquí sí que cal destacar la fórmula. Però la fórmula, com ho fa, el muntatge que fa, vinga i vinga i vinga, magnífic. És un bon Clint Eastwood? Molt Clint Eastwood, un magnífic, i un Tom Hanks creïble al 100%. És que sempre és bo Clint Eastwood. Clar, sempre, sempre. Rosa. Vinga, la última, mai millor dir, la última de Filipines, t'havia de posar el White Christmas. Ai, molt bé, vinga, poso una cançó de Navidad perquè hem d'anar marx. Jo te la poso de fons. De qui? Del Bill Crosby? Del Michael Bolton. Més el Michael Bublé, a mi. Bueno, doncs mira. A què? A mi la Carmen Sevilla. Rosa. D'aquí ve l'expressió. Un se destapó. Exacte. Que no volen que parli. Que tenim 3 minuts. Aquí la Bruixa no me deixen a guia. No et deixen, et deixen. Los últimos de Filipinas, d'aquí ve l'expressió, d'aquí ve l'expressió, no? Bueno, va ser el 1898, de fet va ser el desastre de Filipinas y de Cuba, va ser la pérdida de las dues últimas colonias que tenia el Imperio Español, vale? Allà vores, els protagonistes és una... Està molt bé, el plantès és una pasada perquè són, mire, el de Luis Tosar, Emilio Palacios, Álvaro Cervantes, Javier Gutiérrez, Carra Elegalde, que està genial, el para d'alfrara, que és misió, està genial, Carlos Hipólito, Eduard Fernández, bueno, està super bé, vale? La trama no desvelure, perquè ja sabem tots com acaba, no?, i d'aquí ve lo de Luis Tosar, de Filipina, no?, defensant aferrinament, aferrinament, acabada la guerra, s'ha dit que... Aquella, com era, Bador, no, Valer, Valer, Valer, que era res, és un bastión de res, era un poblet petitet, allà a Filipina, si imagineu, por no, natiu divint, allà amb aquelles cabanilles, amb aquelles cabanyetes, i aquests, allà amb una fortaleza, intentant defensar quan la guerra ja havia acabat. Sense importància militar, tampoc, avui dia ni estratègica. Ah, no, és que no era res, és que era la tonteria, i llavors tothom li estava dient, no, els navius, fins i tot un nano que va, com es diu, que va passar a l'altre, el va desertar, i també els deia, és que la guerra s'ha acabat, és que ja no han dit tan sols des d'Espanya, és que Espanya ho ha venut els americans, ara són els... Esteu fent el présac. Doncs, aquells allà vinguen a defensar, clar, hi havia soldats que diuen, ostres, a veure, potser ens estan dient la veritat, potser hauríem de deixar ja, no, les armes, no, d'estar aquí, i els altres dos, els dos jefes, els dos caps, clar, veus les connotacions personals, o la situació personal de cadascun d'ells, un, que és que ja li acabava la guerra de per si, era una màquina de guerra, de matar si podia, i l'altre, perquè, bueno, tenia una situació personal, que ja s'havia quedat vidut, no tenia fills, estava en aquella cosa de la vida, que ja m'és igual, doncs això, la tonteria i el sense sentit, de defensar una cosa que no, en canvi, mira, jo veig que ja, només us comento això, el Luis Tosar, ho remarquen aquí, en el resseny que donen al cinema, diu, el Luis Tosar diu, la història de 1898, l'última definida, mira, diu, té molt del caràcter espanyol, onda, veritat, ho deixa anar clarament, com una catedral, com era la situació, com una catedral, és defensar l'imperi, sigui, contra el que sigui, encara que sigui un sense sentit, i una... fantàstic, que sabeu que està supernominada, aquesta pel·lícula, juntament amb el monstre, Viene Verme i aquestes, aquest any serà la cosa una miqueta rara, creiem. Les imatges, suposo que són, jo vaig veure el trailer, no vaig vista, però... Sí, estan rodades a Guinea, a la palma de Gran Canària, unes imatges aèries de les selves i tal, que és sempre la mateixa, la van repetir, és aquella cascada, és molt impactant també el vaixell, perquè és una reproducció, van reproduir expressament el trasatlàntic, que no sé què que els porta, es deixa allà, els uniformes també són, tant qual, arriben tots topeguapos, amb aquest uniforme a blau cel, moníssimos, moníssimos, moníssimos, no? De debò està, clar, té aires de gran producció, per suposat, però que ha estat una passada. Clar, per suposat. Molt bé, doncs ens hem d'acomiadar, ens falten 10 segons, bon Nadal. I sisplau. Bones festes. Adéu-siau. Bones festes a tothom. Adéu-siau. Adéu. Adéu. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau.