Babilònia: Literatura (Jesús Carrasco i la biografia de José María García) i Cinema (El hijo de Saúl)

Bona tarda, benvinguts a Babilònia, un cop més. Fèiem números, feia una estoneta amb la Rosa, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. I amb el David també. Hola, bona tarda. I ens falten tres, no? Em sembla, no em vaig equivocar. Tres dies? Tres dies, no? Tres programes. Amb aquest dia seria, doncs, bueno, gairebé el nostre, bueno, antepenúltimo, no? Seria gairebé. Sí, comencem la quanta. Ja per, bueno, per acabar la temporada, i esperem, lògicament, i clar, que tornarem a partir del setembre, no? Tornem habitualment sempre, no? Ostres, ja començar a parlar de vacances. I quants anys portem a Babilònia? Tres anys? Deus ser aquest el tercer? Sí, crec que sí. Oi que sí, no? Segura. Tercera temporada, segur. Segur, segur, eh? Vull dir que, bueno, que ja portem anys i panys aquí, eh? I aquí Rayo Desverra, uns quants, eh? Sí, sí, sí. Des de l'any 95? I vosaltres molts. Jo des del 96, segur. I tu ho sé la cada 20. Jo un, un o dos abans, no me'n recordo. Sí, sí, sí, 94. I la Rosa, em sembla, que fa també 10 anys d'ho fer ja, no? Una cosa així, sí, ho deu ja. Sí, sí, també. És a dir, que fa 22 anys, no està mal. Sí, sí, sí. És allò que ja són veterans en aquest tema. Fantàstic. Doncs avui farem com dues temàtiques, no? Parlarem de literatura i parlarem de cinema. Des del programa ens ha tocat aquesta vegada, segur que sempre canviem, parlem d'exposicions, parlem de teatre, parlem de música, parlem de moltes coses, el que cae. I aquesta vegada, doncs, ha parlat, parlem de literatura, que ens ho farà la Rosa i el David per separat. La tierra que pisamos, ens ho comentarà la Rosa, de Jesús Carrasco, i el David ha llegit una cosa una miqueta friki, però que mola. Que és, buenas noches y saludos cordiales, no? Jo no sé, però... Sí, sí, no ho sé, bé. Dal Vicente Ferrer Molina, David Abraza Farolás, no? Que és com, deia alguna cosa així, no? La metracerillos. La metracerillos. Caso que es farà un comentari, el David, sobre aquest tema. Ai, perdó. Picha, què? Mea, no sé què era tant. Mea Piles. Mea Piles, això. Abraza Farolás, mea Piles, i què? I la metracerillos. La metracerillos, sí. Això és boníssim. Ja sabem, més o menys. Aquesta no la sabia. Parlem de cinema, de novetats com El hijo de Saúl, duríssima, la comentarem, i també del llibre de la selva. Altres pel·lícules, Elephant, Shine, La bruja i Contra Corriente. Vull dir, pel·lícules, totes elles, molt interessants. Sobretot, jo crec que bastant directors alternatius, directors una mica d'aquesta línia més independent, i que han marcat èpoques. Això és molt important. Però abans comencem amb aquest llibre de la calle de Rosa, Jesús Carrasco, La tierra que pisamos. Què tal això, Rosa? Fantàstic, magnífic, us recomano moltíssim. A veure, és una descoberta, de fet, és un autor que és relativament jove, perquè és de l'any 72, va néixer a Badajoz, ara està vivint a Sevilla, però va néixer a Badajoz, i la crítica i els lectors se l'està començant a considerar com un huevo de llibres, d'acord? Sí, sí, sí, ara no és ni molt menys. Això està bé? No, no, però un estil així, no? Ja sabeu que... Però és un escritor que val molt la pena, seria de seguir molt la pista, eh? Aquesta és la segona novel·la. Us recordo perquè la gent segur que, per Sant Jordi i per les llibreries, ja ho veu, és aquella portada de color blanc, de Seix Barral, que són aquelles botes militars, amb natura, eh? Com a herbes i una flor. és aquesta novel·la. És la segona novel·la que ha fet ja, eh? La primera va ser Intempèrie, que també va tenir un éxit impressionant. És Intempèrie, eh? És aquest senyor? Sí, senyor. Mare de Déu, senyor. L'has llegit, Intempèrie? Doncs ja està. És que no sé si ho vas comentar. Sí. Jo l'estic llegin ara. És molt aixut, eh? És una cosa aixuta, eh? Vull dir... Sí, sí, sí. La muntanya, el campo... El nen, el nen sí que recorda una miqueta els personatges, no? De fet, sí, eh? El contacte amb la natura, la importància, sí. Bé, la història, bàsicament, és... No desvel·larem ni molt menys de què va, però sí el que se sap ja des de bon principi. Se suposa que estem al segle XX o XX... Espera. Començament és el segle XX, més o menys, no? Bé, a Espanya, no? A Espanya resulta que ha estat anexionada, o sigui, és ficció, seria. Ha estat anexionada per una gran potència que s'està expandint per tot Europa, d'acord? Però a base de força, eh? O sigui, el que serien els nazis, però en plan, no es diu d'on ve, eh? No es diu d'on venen aquesta força. Un dia hi rompen allà i ja s'emporten a tothom, ja està. D'acord? Però, bueno, arrenca així, eh? És una força dominadora que llavors, com a premi, amb els seus... els comandaments, doncs els regala una possessió a Extremadura, d'acord? A Espanya, aquí a Extremadura els regala una possessió, no? I llavors, una d'aquestes dones es diu Eva Olman, que és l'esposa d'un d'aquests als militars, no? I ella, doncs, estava allà tranquil·lament, allà en aquella casa que li han regalat, no? Amb el seu terreny, amb el seu hort, amb el seu camp, no? La Mar de Bé, disfrutant, gaudint d'aquella retiració, d'aquell retiro, d'aquell descans ja, d'aquella jubilació merescuda, no? Del seu marit i ella, com a dona exemplar, també, d'un militar, no? Bé, fins que un dia, doncs, apareix una persona, allà en el seu hort, a través de la reixa, d'aquelles valles de fusta, doncs apareix un senyor i s'instal·la allà, d'acord? Doncs, a partir d'aquí ja és tota la història, eh? Reconstruir el perquè aquella gent, els dominadors estan allà i el perquè aquest senyor apareix ara aquí, també, no? I el que podia ser d'entrada com una amenaça i ella, de fet, podia haver trucat perfectíssimament a la policia que tenen ells, o els militars, i de seguida l'haguessin detingut i, bueno, el farien desaparèixer o jo què sé, no? Això. Però ella no ho fa. I aquí és on t'arrenca tot. Ella no ho fa. Llavors és el coneixement que fan aquestes dues persones, mica en mica, com es van apropant. No cal tampoc parlar massa, entre ells, vull dir, no cal utilitzar massa les paraules, perquè dues persones s'entenguin, d'acord? A més, veus el tipus de persona que és també el seu marit. A mesura que va avançar la novel·la, ha dit que és holing. No només era un militar trepitjador i conqueridor a l'oestia, sinó, bueno, el tipus de marit també, no? El tipus de persona. Sí. Sí. El vocabulari és preciós, és molt ric en vocabulari, vocabulari de la terra, vocabulari dels arbres, vocabulari per descriure les persones. com qui no vol la cosa t'ho planteja tot i dius, ostres, tot a nivell de sintaxi, a nivell de lèxic, és impressionant, eh? Ha tingut moltíssims premis. És una novel·la que, bueno, a més a més ha estat triada, ja l'últim que ha tingut, és el Premi de Literatura de la Unió Europea, també, del 2016, i ha tingut moltíssims, moltíssims premis, eh? Jo crec que m'ha rescut, m'ha rescut. Bé, és que és un descobriment del panorama literari en castellà. Alguns premis, per exemple, el Premi de l'Año, que l'ha autolocat al Gremi de Libreros de Madrid, el Premi de Cultura, Arte i Literatura de la Fundació d'Estudios Rurales, l'English Penn Award i el Pricks Ulisses a la millor primera novel·la. També ha quedat finalista en Premis de Literatura Europea a Holanda, a França, a Espanya, també, de diferents, i l'any 2013, el País també el va triar com a llibre de l'any, millor llibre de l'any, ha estat, bueno, ha estat seleccionada com uno de los millors llibres, també, traduïts al Regne Unit, i la novel·la Intempèrie, que el Xesco Ben ha dit que tu sí que t'havies llegit, també, Intempèrie ja ha estat traduïda a una vintena de llengües, i a més a més serà, sí, i ja estan venuts els drets perquè serà portada al cinema, també, pròximament, eh? jo ara estic llegint també Intempèrie, ja us ho comentaré, és un autor que s'ha de tenir en compte, de debò que sí, ja dic, és molt agradable de llegir, Déu-n'hi-do també la duresa de les coses que explica, i com Miquel Miquel... Intempèrie també és una temàtica similar? Ja dic, jo ho estic començant a llegir, i d'entrada sí que també és una situació una mica extrema, d'entrada és un nen que ja veus, res, a les primeres pàgines ja veus que ha marxat de casa, perquè s'està amagant, s'està amagant allà a la natura, també, i curiosament s'està amagant de la mateixa manera que ell després, el leva, que és el protagonista de la terra que pisamos, com ell després fa com una mena de cau a la terra i ell s'ajupa allà i s'enrosca allà i queda allà com si fos la postura fatal, no? Sí. Però igual, el nano s'ha construït també com una mica d'amagat allà per poder marxar i fugir de casa, eh? De moment estic llegint això. Sí. De Intempèrie. Que dic que, bueno, això, no? Que Intempèrie ha estat traduïda a una vintena de llengües ja i que es farà la versió cinematogràfica. Ah, molt bé. Sí. Doni-do. Ho estic llegint també ja quan acabi ja. Aquest llibre, això de la terra que pisamos, és el que es diu una ucronia. Una què? Una ucronia. Ucronia. Vull dir, en comptes d'una distopia o una utopia, és una ucronia. És aquesta cosa de plantejar un món, vull dir, fictici, fals, no existeix. Això, en teoria, és una invenció, absolutament. Però... i a partir d'aquí, doncs, aquesta societat inventada, no? És això, és aquest concepte. És un concepte que és nou, que està molt de moda i hi ha moltes pel·lícules que són ucronies, com això de los juegos de l'ambre, tot això. Però això són distopies, també. Distopies. És que té aquests noms. L'hi va en ucronia o potser distopia és el mateix, potser. El distòpic és un futur fotut, diguem-ho així. Exacte. I això és una cosa com bastant que podia ser passant en qualsevol moment. Per això imagino que es planteja aquesta diferència, aquest concepte. És una simulació que dius, ostres, sempre has vist com, jo què sé, a l'imperi espanyol a Sud-amèrica, no? Sí. Sempre t'has vist com el conqueridor, en canvi, ostres, quan et toca estar com el conquerit, dius, ja l'ho ha fet allà totalment, dius, Déu-n'hi-do, això fa pupa, això fa pupa. I et pot passar, clar que et pot passar. En el cas d'intemperie, no, eh? Intemperie és una història, ja ho veuràs, no? Ja està, no dic res més, ja veus que és rural, de moment és el nen, de moment és el nen que està... I a partir d'aquí ja veuràs que això no és cap distopia, ni cronènia ni res, una cosa... M'agués agradat haver començat primer preintemperie, que és la primera, però bueno, no importa. Però jo crec que... No tenen relació. No tenen, no... Bueno, sí, no, no sé, jo, no, no. Perquè jo tinc una mica llegit els dos, és que m'han recordat explicar la història aquesta, la que deies, no? I m'ha dit que és la mateixa forma d'escriure, és una forma d'escriure doncs bastant seca, és el que jo tinc entrevist, no? És com una mica el que li passava al Pinyol, no? A l'Albert Sánchez Pinyol. Allò a Pandora en el Congo i tal, que té una forma d'escriure, vull dir, exacte, com molt així, no? Doncs com molt... No crec que no s'involucri, sinó com, no sé, bastant distant, no? Jo l'estic llegint un llibre, per exemple. Perquè és el narrador objectiu i distant, és el narrador que ho veu tot. Això mateix. I que ho sap tot i que de mica en mica et va... senyora. Entellàçant les històries o els personatges. Clar, clar. Sí, la història del fill d'ella, també, de mi do. I això no passa, hi ha certs autors, com per exemple, jo estic llegint una, que ja el comentarem la setmana que ve, de Víctor de l'Arbol, la vispera de quasi tot, no? I bueno, i és que té una màgia, aquest home escrivint, vull dir, estem parlant de novel·la negra, però a la vegada té una màgia a l'hora d'escriure que dius, és meravellós, no? I llavors és això. I en canvi aquí, encara que tingui uns tocs determinats del que sigui, que per no desvetllar res, tan a intemperi sobretot, no? Doncs té aquesta sensació de dir, uf, quina fredor, no? Que vas llegir el llibre i tinc una sensació com d'afredor, no? Però bueno. Sí, però així, jo potser tinc la sensació que així fins i tot impacta més, eh? Clar, clar, és que és això. Perquè és com si tu estigues descrivint la situació i els fets. Clar. I tu dius, ostres, uf, Déu-n'hi-do, eh? A mi això em passa com si ells... Hi ha situacions molt fortes, ojo, hi ha situacions molt... Home, és una guerra, és una invasió, és una opressió, és amb el que suposa de matar qui ha gent de matar, eh? Clar. Jo una mica, encara que sigui diferent la temàtica, però és com llegir un thriller d'aquests nòrdics, no? No dic Pierre Lamet, que és un altre concepte, però l'assalars on aquesta gent que està per allà dalt, que és així com molt més distant, no? És a dir, aquestes sensacions quan llegeixes un llibre d'aquestes característiques, doncs una mica a mi em recorda, no? Una fórmula així com molt de capellà. Però bueno, meravellós, eh? Tots dos. Sí, sí, meravellós. David. Sí. José María García. Bé, sí. Vinga, agafa el micro i ara posa't en situació. No, no, no, no, aviam, això és una... No, diguem-ne així, és una biografia, no es pot dir que sigui autoritzada, però és consentida. No és una biografia no autoritzada, però sí que és consentida, perquè fins i tot el protagonista, doncs, ha parlat al respecte del llibre i l'han entrevistat a diferents emissores de ràdio a causa d'aquesta biografia, no? I ell, doncs, s'ha prestat, no? A part del llibre i tal, per tant, tot i que ell no ho ha escrit, doncs, i no ho ha autoritzat, com dius, bueno, però sí que, d'alguna forma, sí que està el cas i bé, i diu que el que el llibre escriu, doncs, bé, és la veritat, no? Pugui agradar-li trossos o no li puguin agradar a ell mateix, no? El llibre, bàsicament, és una biografia de la seva vida laboral, d'aquest periodista que va revolucionar la ràdio i el periodisme esportiu a Espanya, sobretot al principi de la transició, on es va bregar amb un diari que sembla ser que va ser una cuna de molts periodistes, que era el diari del pueblo. Sí. Sí, sí, sí. Aquest va ser un dels clàssics. Sí, sí, sí, es veu que sí, tot i ser un diari controlat, evidentment, pel règim franquista, doncs, es veu que seus dirigents tenien una mena de laxitud i permetre que els periodistes poguessin anar més enllà que la censura imposava. Això es veu a Cuéntame. A la sèrie que està Cuéntame, que el fill treballa al pueblo, a un dels fills de la Fancàntara, i es veu perfectament això que estàs explicant. Per un costat, el que és el plantejament del director de voler fer notícies fora del règim i a la vegada el control del règim. És genial, és genial com es planteja. Sí, sí, sí. Doncs allà es va bregar aquest home com a periodista i, evidentment, era un pallo que amb un ego molt potent, massa potent, potser i tot. El que passa és que bé, això això li va donar, el va impulsar, però alhora també li va crear molts enemics i per allò on passava doncs allà xocava amb molta gent. Potser amigós igual que ell, però potser d'alguna forma mica en mica es va anar sabent creant. Potser també tenia una mena d'audàcia a l'hora de d'imposar noves formes de fer periodisme. Ell feia una cosa que era que ho havia après del, bé, el, diguem-ho així, el catalonofòbic Bobby de Glené, que va ser el seu mestre, i que era, doncs, entre cometes, segrestar l'entrevistat. si tu volies que ningú et fotés, diguem-ho així, la primícia d'entrevistar algú, doncs, simplement, el mió te l'enduies a casa teva, ni que fos a dormir a casa teva. I sí, sí, sense cap problema, se l'enduïa. i així ho feia. I així que no pica, no ho explica ni només. Sí, sí, sí, clar, i el tenia controlat i així també tenia assegurat que a l'últim moment l'entrevistat, en cas que fos allò una primícia escandalosa, no s'ho repensés i no aparegués pel programa, no? Són tècniques, no? Sí, sí, sí, no, no, no, el llibre te n'explica mil i unes, no? i sobretot t'explica forma, o sigui, t'explica més aviat els períodes que van estar en diferents ràdios, no? Primer l'Acer, després l'Atena 3 Ràdio que la va fer pujar fins a les cotes màximes d'Audiència Espanya, després van marxar d'allà perquè la van malvendre el grup Prisa i clar, per ell Prisa era el enemigo, no? El Jesús del Gran Poder que era el senyor Jesús Polanco, que era l'amo de Prisa, doncs evidentment ell no hi combragava i quan li vam fer una jugada i tal i li vam van vendre l'Atena 3 al grup Prisa doncs ell va va desapareixer allà i abans va anar a parar a la Cope que era una emissora en la qual ell no tenia tampoc massa massa relacions però després evidentment la va fer créixer. Bàsicament era un periodista esportiu, eh? Sí, però no tenia mania una de les coses que ell feia és que si per exemple hi havia un aconteixement social de la mena que fos per exemple el 23F o coses així ell no dubtava dedicar el programa esportiu a aquella temàtica tot i que fos esportiu, eh? és igual jo l'escoltava jo quan era un noi diguem-ho així en el seu moment l'escoltava i més que res moltes vegades sobretot com perdi el Madrid òbviament perquè no deixava t'hi tiré com en cabeza jo era un... passava la dalla aquell home i es carregava a tot Déu es carregava a tot Déu i bé passaves una estona i just abans d'anar a dormir escoltaves això i mira i suposo que com jo molta gent ho feia igual i ara ràdio, no? perquè a la tele bàsicament poquet no, normalment era entrevistat no, no, no no va que allò sàpiga no va fer tele de ràdio, no? sí, sí, bàsicament com nosaltres nosaltres també som de ràdio jo ja vaig el vaig de sintonitzar ja bàsicament peluts i tal com va començar el seu pic amb José Ramón de la Morena jo ja llavors ja no el seguia espera't un segon David, res un segundet a veure si això surt bé perquè al final li anem part d'eh sí, això José María García Buenas noches señores y saludos cordiales una jornada más negra una jornada más tétrica una jornada más dramática para el deporte español el viernes de la pasada semana don Jesús Gil y Gil ex directivo del Atlético de Madrid y en la actualidad socio del Club Rojo y Blanco llevaba a los dirigentes de esta institución ante el juzgado de guardia una emisión de 400 millones bueno, era eso, ¿no? muy bien, Antónia sí, no la relació amb aquest home tenia altibaixos però després es van ser grans amics que era un home que per exemple el que deien amb el cara a cara quan es discutia amb algú era molt acobardat però quan per emisores se'n valentonava sí i tot i per exemple molts dels seus enemics el Gil y Gil doncs van després van passar a ser amics fins i tot amb el José Ramón de la Morena que van tenir uns piques ja bastials això recordo jo van acabar sent amics ah sí? sí, sí, sí van acabar sent amics es van enganxar van dir va, anem un dia a parlar i anem a sopar o a dinar o el que sigui i van acabar sent amics sí, sí quan ell em sembla que ell ja no estava a la missa hora ell ho va deixar i perquè també va ser una jugarreta va haver-hi un moment que aquest home s'havia creat tan les enemistats en les cotes de poder en les capes altes de poder que que li van fer li van fer diguem-ho així l'altra veta i i es va quedar sense emisora i no i no va acabar i totes les intencions de poder trobar una altra emisora i tal no van acabar de quallar mai no fa massa fins i tot en una entrevista que li van fer a RAC1 amb Jordi Basté ell es va oferir a col·laborar sense remuneració com a comentarista esportiu del programa i el van acceptar i durant un any va estar fent col·laboracions un al mes amb el programa a RAC1 després no sé per quins motius doncs ho va deixar hòstia però ara ja es fa quin contrast home ja té una edat però ell segueix buscant però bueno aquest home va ser dels primers multimilionaris de la ràdio juntament amb el Luis de l'Olmo i d'altres no hi ha l'Iñaki Gabilondo o sigui aquest home no ha tingut mai problema no no no fins i tot en discussions de quan fa molts anys i hi havia problemes entre les juntes directives entre el Madrid i el i el Barça doncs d'això es veu que se'n va assabentar el Terradelles i i diu diu que un dia el truca el Terradelles i diu vingui'm a veure sisplau sí sí van a veure el el José María García el Terradelles i li diu vostè l'allà van el Botano perquè veien el Botano sí el Botanito sí el Botanito que és bo per una mena de norac taronja que portava i els va començar a sortir aquest mot diu no no perquè és que és baixet sí sí sí és baixet diu jo volia posar pau entre les directives entre el Madrid i Barcelona i tota l'estona només parlant de vostè i van dir bueno pues anem a buscar-lo vostè ja que sembla que aquí és qui talla el bacallà si no hi havia un moment que ell tallava el bacallà en molts aspectes i fins i tot bàsicament a part del futbol que és pel que potser sent més que el coneix sobretot sobretot amb el ciclisme la Volta Ciclista a Espanya va un moment que fins i tot va monopolitzar diguem així les entrevistes que realitzava en els protagonistes de la Volta Ciclista va tant fins i tot amb males arts també tenia la per fosca aquest home amb males arts doncs les entrevistes d'altres emissores que tenien tot el dret a entrevistar qui fos òbviament i ell va arribar a aconseguir a instal·lar una emissora de la seva emissora no sé si era Antena 3 a cada cotxe del cap de volta de cada equip perquè així poder-los entrevistar en directe ostres sí, sí, sí, sí no, no és que m'abra sabia com sabia aquest home però el tio en sabia vaja en sabia i el tio en sabia molt el tio era una persona que treballava de forma era una mena exhaustiva i un tio molt exigent també era molt exigent però alhora també era molt fidel als seus d'alguna forma no, no el llibre està força bé està escrit així en un llenguatge molt amè molt anecdotat molt anecdotari és que hi ha tot un període a la ràdio aquesta ràdio vull dir de la Encarna del José María García del Luis de l'Olmo que encara estava factiu i aquesta falera és factiu que era el Luis de l'Olmo doncs nous no jo crec que ja no ja crec que és algú festival d'estiu o algunes coses exacte l'any passat va deixar home, se'm que ella té 80 llars és que és el que diem és un tipus de gent que són aquests brontosaurios del món de la ràdio encara que d'algun a l'errera i tal i això que bueno que va fent i desfent però és que és això que són aquests encara el de los santos encara està per allà donant voltes i tal jo sempre dic com és el de los santos que hagi agafat aquesta niña tan extremista de dreta quan era una persona que als anys 70 era comunista perquè tenia grup del treball que era un grup superalternatiu que anaven amb boles pel carrer fent coses raríssimes vull dir que jo a fotre el tipus de terra lliure a l'enginoll i ja està exacte bueno no sé això que dius tu que és un període el món d'aquesta ràdio una miqueta no diguem fosc però peculiar el que passa és que el món que s'envoltava aquest pallo era la part alta diguem-ho ell entrava a les emisores com un estar però és que ho era o sigui realment la ràdio bueno no es multiplicava per molts números els ingressos en publicitat només amb aquest pallo jo un dia vaig dur una experiència religiosa absolutament no religiosa jo que dius què passa aquí jo un temps vaig treballar a Ràdio Salut i llavors va haver un temps que es va unificar a Ràdio Salut amb Ràdio Miramar amb Cadena Cope i no sé per quin motiu de Madrid van venir a les instal·lacions de Ràdio Salut a Barcelona que estaven a la Diagonal en aquella època exacta doncs tot l'equip del matí del programa de la Cope bueno a veure era el González un que porta ulleres no és que era conegut perquè en aquella època feia els matins de la Cope i tal un d'aquests també d'aquesta línia que ja sabem de què va la cosa jo és que no he vist tanta gent per metro quadrat és a dir érem com 40 persones amb una redacció per fer un programa matinal quan jo feia el programa matinal jo no feia la veu sinó que jo feia de productor i de redactor i nosaltres feia un programa de 4 hores amb jo producció i redacció una redactora un locutor i un tècnic érem 5 4 5 vull dir i aquells eren 40 i pico de persones és al·lucinant clar però era com bueno era totalment disciplinari pa pa pa cridant-se bé i vas dir què passa és a dir tu estaves allà apartat clar clar jo estava fent l'altre programa jo sortia per Ràdio Salut i els altres i van venir perquè venien de Madrid a fer un espacial a Barcelona van agafar les instal·lacions les van acaparar totes jo estava amb un raconet amb una taula allà amb una màquina d'escriure que en aquella època encara venen ordinadors i bueno i la cosa anava així i era una burrada el que dius per això dic que són gent que dius per moure una cosa han de moure 50 tecles no? sí, sí és una forma de fer ràdio ja està no, el llibre està bé ja et dic jo el recomano que li agradi aviam clar, clar jo suposo això fa gràcia a qui hagi escoltat aquest home per la ràdio exacte a qui no l'hagi escoltat a mi ara em posa en petge per la José Ramon de la Morena jo no l'he escoltat mai sincerament per tant una biografia d'aquest pallo doncs poc m'importa però aquest em va fer gràcia però les biografies a vegades sorprenen dius a quin ràdio de la biografia i a vegades perquè aquest home col·locen en una època en un espai té un tres fons que jo no hi estic d'acord però és un pallo directe i clar i em costa em costa admetre que potser menteixi o sigui crec que pot estar equivocat amb el que diu però crec que el que diu per ell és la seva veritat i això dius ah, doncs mira clar, clar, clar sí, sí, sí molt bé molt bé doncs seguim ara passem al món del cinema i comencem parlant d'una novetat bueno, novetat de fa uns mesos però vull dir que encara està en crec que al cinema és que és El fill de Saúl El hijo de Saúl una pel·lícula que per ser-la el Jaume va veure no fa gaire és un film hongarès d'un tal Laszlo Nemes i portada bàsicament vull dir protagonitzada per un tal Gesa Roring que evidentment no el coneix ni ningú vaja per aquesta zona bueno és una pel·lícula a veure la gent parla de la Lista de Schilder com un referent d'aquestes pel·lícules vinculades amb l'Holocaust i tal un dels referents parlo vull dir més conegut i tal i que essencialment doncs és una molt bona pel·lícula que fa Spielberg però comparada comparada amb aquesta pel·lícula ja us dic jo que és una mena de cosa suau absolutament m'ha parat si he posat la musiqueta de la Lista de Schilder perquè no Déu-n'hi-do no he trobat la del fi de Saúl sincerament perquè encara imagino que no és fàcil de trobar per això d'aquest sistema nou de l'Spotify que utilitzem per aquí nosaltres aquests moderns que som i bé doncs bueno és una pel·lícula que va guanyar la millor pel·lícula estrangera els Òscars va guanyar el millor premi del jurat a Cans l'any passat i és terrible senzillament terrible és a dir és una càmera subjectiva absolutament és a dir està la càmera enganxada al cap d'aquesta persona d'aquest personatge que forma part de los Sonar Comand los Sonar Comando perdó Sonar Comando perdó és que jo vaig llegir el sonar és això no no no no però és que allà estàvem quan jo estàvem en un garés i posava Sonar Sonar Comand Sonar Comand potser m'hi confusió eh que són els que netejaven no? es cremaven bàsicament els ven de fogoneros exacte els jueus i a partir d'aquí netejaven l'espai no? i treien les robes i es dedicaven a extreure-li les dents una bestia és una burrada no es pot dir una altra cosa i llavors a partir d'aquí doncs és això aquesta persona és a dir aquest grup de persones que tampoc són res que durant un temps els donen vidilla perquè fan aquesta feina i després també els pelen acaben acaben al mateix forc exacte al mateix joc i llavors la pel·lícula és que no hi ha concessió no hi ha concessió a res ni a la càmera ni a les persones ni a un somriure ni a res és a dir en cap moment hi ha un somriure ja veureu en quin moment hi ha un somriure no ho diré no, no, si us plau però és que no hi ha és que com es pot tenir una càmera tan a prop envoltant-lo 360 graus vull dir està aquí constantment la seva cara la seva mirada el seu moviment el seu cos la càmera no para és inquieta i llavors no hi ha profunditat de camp és a dir la sensació és que tu tens el clatell o el front o la cara d'aquesta persona lògicament està enfocada però al fons no està enfocat millor que no estigui enfocat es veu es percep les coses perquè són gent de veritat és a dir em refereixo que no agafen ni ninos ni rena quan amunteguen gent és gent amuntegada gent que fa el paper i tal i és gent amuntegada d'una sobre de l'altra és a dir és d'una preclaritat que menys mal que al fons insisteixo no està enfocat perquè seria insuportable mareja i tant que mareja la pel·lícula mareja però un pebrot hi ha moments i quan hi ha moments d'acció i tal és que és un no parar córrer és molt intel·ligent el director és considerar una obra mestra ja és una d'aquestes pel·lícules de referència d'aquest any s'ha de veure encara que sigui molt crua has de passar-te una miqueta cap a dins i sobretot insisteixo és molt curiós perquè la càmera quan abandona el protagonista i et fa alguna panoràmica no gaire gran o d'espai en el moment que apareix el protagonista va buscar-la és meravellós com ho fa és que és d'una categoria vull dir que és mare meva i a banda d'això doncs bueno el fet és una com dir-ho és a dir aquesta persona l'únic motiu per viure és és que no sé si dir-ho és el fet de fer una cosa determinada per una persona concreta i a partir d'aquí és com una mena d'obsessió i a partir d'aquí és capaç de fer el que sigui per aconseguir que es faci aquest fet i aquest joc realment del títol el per què i el no per què i tot això una mica jo no vull destripar el tema però és que val la pena quan ja no tens res a guanyar exacte això mateix quan tens res a guanyar potser el millor és una il·lusió dins d'un espai terrible si aquí dos dies estaré cremant aquí clar la capacitat de resistència o d'adaptació o de supervivència de l'ésser humà és bestial i pots perdre moltes coses moltes qualitats com a persona però clar estàs sobrevivint estàs viu per tant el tracte és bestial és absolutament vull dir no hi ha més maco que porc gos merda és a dir tu porc neteja això estiran pel terra i allà tot ple de sang i netejant allò i tal i veus que no hi ha saps que no hi ha ni entre ells sí que hi ha una camaraderia però és una camaraderia d'insuportables circumstancial intenten entre ells veus una mica també els que són els abars per un costat per què nassos vols polseres d'or si és que no serviran per res que demà et pelaran només segur però per fer una cosa saps exacte la codícia sabent que el teu futur és la mort i veus gent que encara actua així en situacions d'aquestes el que has de fer és intentar jo què sé gaudir el màxim que puguis dins de la tremenda pena que és això i que això no es repeteixi mai més perquè això és una el llibre que et deixa el carrasco el que fa també és aquesta reflexió per això perquè és la banda dels que han estat invadits i han estat sotmesos i presoners i què estan fent amb els presoners i pensaven que no passaria va tornar a passar això a la guerra dels Balcans i tornarà a passar és que no aprendrem mai amb aquesta vida que tothom som iguals i que ningú és superior ni inferior a ningú siguis el color i de la fórmula ni sexes ni res ni que siguis d'Aràbia Saudita ni que siguis d'aquí siguis dona siguis nens és que és el mateix que la Índia descasta sota això però per què? que estem amb el mateix planeta i compartim el planeta però fins i tot no cal anar a aquest extrem no cal arribar a aquests extrems això evidentment és un extrem d'unes actituds però aquestes actituds normalment les trobem al dia a dia sense arribar a aquest punt situacions en què et tenen en una situació desesperada evidentment no desesperada que t'hagin de matar però sí desesperada que no saps per exemple si et fotran fora de la feina a la mateixa feina et tracten et tracten de manera denigrant són petites actituds que en una situació com una guerra com va passar als anys 40 doncs poden derivar poden amplificar-se i acabar com van acabar la majoria de entre cometes funcionaris que gestionaven els camps de concentració ells eren funcionaris ells simplement executaven ordres que els venien de dalt no es paraven a pensar jo crec que ni volien parar-se a pensar que és diferent què és allò que estaven fent perquè evidentment si haguessin parat un moment a pensar-s'ho seguissin ensorrat o no ho haguessin pogut suportar no? simplement no ho discutien simplement formaven part d'un engranatge de l'aparell de l'Estat com avui dia podem dir d'altres coses i allò simplement venia a l'ordre de dalt ells agafaven l'executaven i punto fos quin fos el resultat clar els Adolf Edgman per exemple que després els van enganxar els israelites i se'l van endur allà i el van el van amb això a justiciar doncs allò es considerava un funcionari una peça més de quan realment aviam dius no no pot ser mai només un engranatge tu tens tens pots discernir del que estàs fent si està ben fet o no està ben fet i tens dret i tens l'obligació de desobeir això i lluitar a la contra totalment caminem de tema que estem molt tristos i si us sembla reposarem dos minutets de bit de la banda sonora d'una l'escri que he trobat de les moltes que hi ha del llibre de la selva ah sí que ara parlem d'aquesta pel·lícula doncs mira aquí tenim una cançó una mica així amb aquest rotllo així swing i tal que una mica ens animarà el balú ara re dos minuts i parlem del llibre de la selva torpe eres al caminar como un lobo te mueres sin ti no es natural fíjate en mí un oso elegante en el andar repite y canta conmigo esta lección magistral alta la cabeza llevarás piernas y tronco estirar un, dos un, dos un, dos un, tres un, dos un, dos un, dos tres vuelta, vuelta y empezar caminar es como bailar un, dos un, dos un, dos vuelta, vuelta y empezar caminar es como bailar Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit