Babilònia: Xehov actualitzat, Premis Planeta en polèmica, cinema (Agost, Bruixes, Llewyn Davis), tradicions del cordill i debat sobre ‘Dónde está Dios, papá?’ + Expo Le Corbusier

i ho vam confirmar. És veritat, vam una mica postargar el moment de criticar la pel·lícula perquè no era una pel·li, era mitja pel·li. Ara que hem vist la segona meitat de la pel·li... Es confirma. Es confirma, es confirmen les bones vibracions, és una enorme pel·lícula, però és una pel·lícula escandalosa, mínimment escandalosa, potser no tant. com ens haguessin pensat en un principi, perquè... Com serà? Potser no tant com serà. El festival no sé què... Ah, bueno, sí, sí. Planeja projectar la versió de 5 hores que va concebre l'Ars Bon Trier. Però bueno, et vistes aquestes dues parts de la versió de 4 hores, bueno, doncs sí, és una pel·lícula escandalosa, és una pel·lícula deslenguada, però no és tant pujar de tot com ens esperàvem, hem vist coses pitjors. I no obstant això, és una gran pel·lícula. Tu li has mestretat, no? No, no. Escolta, jo el que demani la narració. Aquesta segona part és una mica més mortecina que la primera. No és tan exuberant, no és tan plena d'estímuls per tot arreu i no és tan mutant i no és tan iconoclasta, potser és més sòbria. però és un contrapunt ideal per a una pel·lícula que em sembla excel·lent. Em sembla una de les grans pel·lícules de l'any. I jo em moro de ganes de veure l'al·lavació de 5 hores del Tirona. 5 hores i mitja. A què? A anar a Berlín, ja em convidaran. Aniràs a Berlín, clar. I s'ha dit ara amb DVD també. Paga pau. Pagues tu, Pau? Sí, sí, sí. Estupendo. Total, et pares viatges a Nova York? Claro, claro. Sí, sí. No et ve d'algú... És tot part del mateix paquet. Sí? Sí, sí. Vale, estupendo. Doncs amb aquesta imatge, un paquet, ens acomiadem fins la setmana que ve. Oh, no, vosaltres us acomiadem, fins a saber quan. Ho pots venir cada setmana, igual. Tu ja ho veurem. Ja ho veurem. Moltes gràcies per ser aquí amb nosaltres aquestes tres setmanetes, nois. Gràcies. Moltes gràcies, de veritat. Gràcies a tu per convidar-nos. De tot, de tot. Cort. I a vosaltres, doncs, ja ho sabeu, us emplacem fins la setmana que ve, a les vuit del vespre a Ràdio Esvern, dijous, serem aquí. 10 minuts, 10 segons tens per cobrir-te la glòria, vinga. Ara toca parlar de MySkip. Digues alguna cosa que no sigui una marra. Doncs MySkip és una pel·li, tetes. Vale, gràcies, nois. Fins la setmana que ve. Adéu. But if you keep... Doncs bona tarda a nit, que tornem un dijous més aquí a Babilònia per començar a parlar justament del tema de la cultura, no? I avui tenim gairebé un ple al cinc. Ens falta el David, però tenim la Rosa. Hola, bona tarda. Com estem? Hola, què tal? Com va tot? Molt bé. L'any ha entrat bé? Sí, molt bé, molt bé. Fantàstic. I el Jaume? Bé, bé, hola, bona tarda, què tal? Que avui parlem del cordí del Jaume, eh? Sí. Ja ho avancem. Ja comencem... Però primer haurem d'explicar què és això. Exacte, exacte. Ah, perquè si... Clar, és que això ho diem perquè... Però això ho explicaràs tu, eh, Gino? Clar, clar, clar. No m'ho pots explicar ningú més, això, no? Oh, clar, és una cosa teva. Exacte. Ho diem bàsicament perquè les dones no marxin. No que és broma, que no és res estrany. Serà en tot cas eròtic, però mai pornograf. Mai serà pornogràfic. No marxarem. Aquí nosaltres sempre hi ha por que no. Molt bé, doncs avui tenim teatre, tenim literatura, tindrem cinema i tindrem un debat que de tant en quan en fem, no en fem gaire últimament, i avui hem dit, avui l'hem de fer arran d'un llibre que s'ha llegit de Rosa, que es diu Dónde está Dios Papá, i parlarem una miqueta de la religió, de l'existència de Déu, per això serà al final del programa, els últims vint minutets. Però començarem amb la Lourdes, que ens parlarà de Bània, aquesta obra d'Anton Chekhov, de literatura, parlarem dels Premis Planeta, parlarem o millor no parlar-ne, que això ja ho direm per què. Després parlem d'un àlbum que té el Jaume, que és l'àlbum del Cordill, per això fèiem la broma, i a partir de que n'explicarà què és això, ja vam parlar a Sant Pasadó una miqueta del mes del gener, i seguirem parlant del gener i una miqueta aquestes qüestions populars tan agradables de conèixer. Cinema, tenim tres estrenes, Agosto, de John Wells, tenim Les Brujes de Zugarramurdi, d'Àlex de l'Eglésia, i a proposito de Jaewyn Davies, que vam parlar la setmana passada però avui tindrem un altre punt de vista també del Jaume i de la Lourdes. Agafarem un parell de clàssics, el Roc de sus hermanos i Jesús de Montreal de Denis Arcó i farem uns païs comentaris perquè val la pena, una pel·lícula per recuperar aquests clàssics tan potents. I com dèiem acabarem parlant de religió amb la rosa i tots plegats. Avui ens acompanyarà de fons de Llanarrós, perdó, no, la Sade, Helen Folsade Adu, és aquella cantant de color nigeriana que compleix 55 anys. No us sembla? És guapíssima. i fa poc que la vaig veure a la televisió, em dius, Mare de Déu Senyor, que es conserva molt bé la senyora Sade, no passava que era tan gran, simplement, em sap que tenia 40 anys que haig, però que no tenia, no és que fos gran, però que ja té una edat, vaja. I escoltarem una de les cançons de la Dayan Ross i les Suprems, perquè avui fan 47 anys que les Suprems, amb Dayan Ross, que es va separar d'elles, perquè Dayan Ross era molt viva i tal, van fer l'últim concert, L'últim va ser l'any 1967, amb Dallana Ros. Després els Suprems es van buscar la vida i van actuar a Las Vegas, allò que fan aquests casinos, una mica així més de segona filera. I bé, doncs van començar a cantar altres coses, més modernetes, però que han deixat de ser de la línia d'aquest grup de la mota americana. Tot un clàssic. L'Urdes, El tió Bània, d'Anton Xehov. Començaré dient que l'obra de teatre es diu Bània, que no és l'Oncle Bània, es basa en l'obra de Txell Cov, però és una mica com una actualització. L'han fet les Antonietes, que és un grup de teatre que van fer també Stockman, el 2012, És un grup molt potent, és una companyia i al mateix temps són productors. La fan a la sala petita del Teatre Nacional i estarà del 8 al 26 de gener. L'oncle Vanya, de fet el va escriure Chekhov al 1899, o sigui ja té una certa edat. Però penso que és completament aplicable. Ens presenta bàsicament cinc personatges Ens presenta doncs el professor retirat, no sé si recordeu, un professor retirat que va amb cadira de rodes, que es dedica a escriure sobre l'art. Després tenim la noia jove, en aquest cas es diu Helena, que és la segona dona, perquè la primera dona representa que van viure. Tenim la Sònia, que és la filla del primer matrimoni, i l'Oncle Bània, que és el germà de la primera dona. Després surt un metge. Estan tots en una mateixa casa peiral. I la idea és que tant la nebuda com l'oncle Bània es dediquen a treballar i a tot el que treuen per poder mantenir aquest home que representa, que és un professor que escriu i que es dedica a l'art i tot això. La història es desenvolupa la relació entre ells i per dir que ens parla l'oncle Bània. Es parla del desensís de no trobar els interessos a la vida o els anells que voldries haver trobat. de què parla també, de tot el que haguéssim volgut fer i no hem fet. Hi ha una frase que diu l'Oncle Bània, que diu, bevem, perquè durant tota l'obra el vodka va allò sobrat. Estem a Rússia. Exacte. Diu bevem perquè no ens agrada la vida que tenim, i així ens inventem una plena d'il·lusions. Llavors va sobre aquest desenci, va sobre la buidor, Va sobre el fet que tu pensaves que aquesta persona, en aquest cas, és el professor, que era una persona molt entesa i després acaba arribant a la conclusió que en realitat el que és és un mantingut per ells. I també em va agradar molt una cosa que surt sobre l'avorriment. amb el sentit que no tinc el que vull, no he aconseguit, estic desencisat, però no he fet res. Estic com parat en el temps. I després també parlo una miqueta de la paraula justa. El fet que a vegades no acabem de trobar la paraula justa. Per exemple, quan hem de dir adeu, no ho acabem de dir mai. I què vol dir? Que estem en una situació en què potser ens aniria més bé dir adeu i no la diem. O diu que a vegades parlem d'amor quan en realitat volem dir afecte. I una miqueta tota l'obra va sobre aquest desencis, aquesta idea d'avorriment... Tu veus tots els personatges que estan com tirats, dirien els meus alumnes, estan tirats. I l'únic que fan és anar-se retreint un dels altres. És una obra amb un muntatge molt contemporani Tu arribes allà i veus, a l'escenari està el mig, a la sala petita, i està tota la gent al voltant. I veus tots els personatges que estan tapats amb una bossa de plàstic, tots asseguts. Tu arribes, és com si estiguéssim aquí, i fins que no parla el Jaume no es treu la bossa de plàstic. I van apareixent els personatges. Però això és un muntatge molt modern, molt contemporani, no? Perquè això originalment no estava a l'obra. El que passa que jo he repassat una mica i sí que m'enté l'essència de l'oncle Barça. Però és un muntatge totalment contemporari, que espera trobar el típic escenari amb els típics personatges. L'oncle Avania va amb xàndal. No és un muntatge... Està bé, va contemporàni a tope. No és un muntatge... Però penso que l'essència l'han sabut mantenir. Jo pensava que... No, no, però entres de seguida, també, perquè igual penses... igual costarà... Aquí nosaltres tenim la contraposició, perdó, la contraposició, justament, de Shehov. Vam veure la gavina. Tots plegats, us en recordeu? Sí. Sí? Sí. Jo no me'n recordo. La gavina era? Era la gavina, que sí, Jaume. Explico una mica, Xesu, perquè ara no... Sí, era aquella trobada... A l'estiu, com una festa... Exacte, que estava fora, que també és aquesta desidia... Es reuneixen amb una mena de festa... Exacte, la desidia de la burgesia russa... Aquesta mena de castant apelancat, això és aquesta fórmula de burgesia. A mi s'ha mancat la pregunta, a vegades les constants com es repeteixen en l'espai i en el temps, i en el fons deu ser que no canvia gaire tot plegat, i llavors esclar, t'identifiques perfectament, perquè jo últimament el llegeixo molt, el Chekhov. Tinc un parell de llibres i vaig llegint així petites narracions. I dius, caram tu, això és completament aplicable. Per exemple, quina diferència no hi ha entre això que deies tu de fer córrer a l'alcohol a tota hora i qualsevol moment? Quan jo era petit, això pràcticament era així. Tothom se'n sentia orgullós i guaita, porto ja vuit cunyacs i encara m'aguanto dret. Per exemple, en canvi ara la versió és molt diferent, però ara en canvi tenim moltes més dificultats. Evidentment que el que era alcohòlic abans, que acabava completament dominat, era tan espatllat com qualsevol drogadicta actual, això no hi ha dubte. Però que sí que hi havia una forma vigorosa que proporcionava el licor i que en definitiva es presumia d'això. En definitiva és el que hem de saber veure On estan aquelles diferències del que existia abans? La cultura russa és una cultura de veure, pel fred. Aquesta és una excusa, ni molt menys. I a més, amb aquella època. Em quedaria, després de comentar tot això sobre acabar l'obra, que al final, l'escritor aquest es vol vendre la isenda i la neboda, la sònia, que és la que potser té una miqueta més als peus sobre la terra, li diuen al seu tiet. Escolta'm, perquè hem de viure nosaltres. Hem de viure. No podem viure a majúscules. No hem d'estar aquí tirant-nos aflejant-nos de tot el que no ha sigut, que si l'altre no acaba de complir les nostres expectatives. Penso que és una obra que val la pena. Jo dic que si m'agrada un muntatge relativament diferent, val la pena. Molt bé. Fantàstic. Doncs seguim parlant, en aquest cas, de literatura, no? I farem un esment molt ràpid dels Premis Planeta. Potser jo no caldria esmentar-los, sincerament, perquè jo crec que ha estat aquesta vegada, una vegada més, cada any és pitjor, el Premi Planeta, sincerament, la qualitat de les obres. Abans, com a mínim, tenies que donaven el Trens i Moix, que hi havia una sèrie de gent que tenia un nivell. En aquest cas, la guanyadora va ser Clara Sánchez, amb un llibre que es diu El cielo ha vuelto, El cel ha tornat. I tenim la segona, que és la Cindy, de cognom Ángeles. Ángeles González, sí, no ho sé. Exacte, això. Rosa, sí, xata. Crec que és el nom de la ministra. Crec que no sé si són família, són germanes o no ho sé. No ho sé. Bé, no, però és la ministra que va fer el llibre. Ella mateixa ja en sí, ja la vam conèixer al període Zapatero i va ser una persona d'aquella manera. i va fer un llibre que es diu El buen hijo, que ha estat finalistada d'aquesta història. El buen hijo, directament, us ho heu de dir, jo soc l'actor com aquí, tots som l'actors, 15 fulls i vas dir, basta, això no té sentit, no s'aguanta per enlloc, és un llenguatge molt senzill, molt simple. És com un llibre llegit per una principianta. Tampoc no crec que tingui una gran novel·la darrere seu. No sé si és el segon que ha fet o la tercera, però a mi em sembla que el nivell és molt baix. I potser el millor en aquest cas és una qüestió més aviat, no diré en política, però potser de contactes. Vull dir que estem al sector de la cultura, ministre de Cultura, doncs home, ex-ministre de Cultura li donem un premi. El llibre s'aguanta prou bé però és un llibre que l'altre dia vaig ser molt dràstic i la Rosa m'ha mirat així una mica espantat perquè jo no acostumo a fer comentaris d'aquest tipus, potser una mica masclista, i vaig dir que era carta que no de dones, aquest llibre. I és perquè realment em fa ràbia... Va, que me'n remango. Sí, no, no. Jo no sé de què va. Però a mi em fa nosa que dones escriguin aquest tipus de llibre. Aquí perquè és Clara Sánchez, és un senyor que ha escrit un llibre que dius, bé, potser, però és que ella mateixa, el que diem, no? A vegades hi ha dones que es tiren pedres elles mateixes, no? I no és una crítica general, poques, però n'hi ha algunes, com homes que també es tiren pedres ells mateixos, segons quins comentaris fan. Però, vull dir, ara m'he rebat 7 peles amb mi, no estirem gaire de les peles. No, que és broma. No, què passa? És un llibre d'una model que fa apologia de principi de l'anorexia. Un, anem malament. I això ho fa una dona. L'escriptora. Apologia d'una forma o una altra, però ella diu que sempre es cuida, que no menja, que no sé què, que no sé quantos, que tal, per estar en forma i tal, no és droga, com a mínim i tal. Aquesta model fa un viatge que ve de la india i es troba al d'allons, és un evident. Dius, bueno, ja em poso nerviós. Un evident de Barcelona i tal, i a partir d'aquí, aquest evident li inculca una sèrie de qüestions, però clar, tot és entre dones i és la relació amb el marit, que és el marit de la model, que és artista, que ja queda bé aquest concepte, i aquest artista que està xulejant, entre cometes, la seva dona, aquesta model, i resulta que ella és mig conscient però ho accepta, dius... Basta. Basta. Prou. Home. I ara entens el que et dic, no? És molt salvatge, aquest tema, i com, teòricament, és un producte, perquè això ho dius per internet, pensat per dones. Com es pot dir això? De tota manera, compta amb els estigmes. No, no, no, però si jo no es dic... Jaume, Jaume, jo això no ho dic. Ho diuen, les crítiques. Per tant, és una qüestió genèrica. I la sensació que tens quan lleges el llibre és que és un llibre que molt poc ha agraciat en aquest aspecte. Jo, si em permeteu, enviem tots una miqueta la nostra. A veure, dius com és que una dona pot escriure això? Senzillament, perquè té un interès lucratiu de fer una novel·leta que vengui molt. Que una noveleta que no hagis de pensar res, és un tema que ara no sé per què s'ha posat de moda, que tu també era el terreny de les ombres aquestes de Grey famoses. Com pot haver gent que llegint això ho trobi... I les ombres de Grey, allò no és masclista, és quatre vegades més enllà. El tracte de la dona és brutal. Jo crec que dius que amb tot el que s'ha evolucionat, que som al segle XXI, amb tot el que s'ha avançat amb els drets de les dones, i si s'ha lluitat moltíssim és perquè hem anat patint al llarg dels segles, i segons en quina cultura o en quin país t'hagi tocat viure i néixer, hem patit moltes... agressions de tot tipus, culturals, intelectuals, de no poder sortir de casa, de no poder ni votar, ni poder comprar-te res sense que el teu marit... Home, s'ha lluitat molt, no? Ara, avui dia, no vull entrar en aquest tema, però tenim el tema de l'avortament que està al Parlament, que ho volen reformar, però de què anem, no? Clar, què està passant aquí? Per això a mi m'emprenya. I llavors dius, home, si hem fet tota aquesta lluita, i resulta que ara, jo per mi, quan explicaves una miqueta l'argument de la novel·leta, Es recorda una miqueta aquelles numeretes dels anys 60, 70, d'amor, no? D'amor de cai, la idea que la dona s'enamora... Al final ella es rebela, sempre que es rebela. Sempre està pendent a veure del marit o de l'home que ella estima, a veure què... Però ella no pot tenir una vida per si mateixa, tampoc. A veure, es rebela, però resulta... És dic, ostres, no hem avançat... Què passa? Que encara estem una miqueta... Que com a literatura de versió, jo sempre dic, ostres, fantàstic! Tot és possible, però amb uns valors i uns principis i una mica de cara i ulls. Jo per això m'emprenyo, perquè es ven un producte que no és un producte autèntic per al que seria una dona actual del segle XXI. Una dona qualsevol. No cal ser ni una dona sofisticada, ni amb molts estudis. És una dona amb dignitat. I això és el que no hi ha. I el llibre no ho trobes. És que el més fort és que, a sobre, que ella és conscient, al final, que ell li està provocant, fins i tot, per això està pel mig l'evident, perquè està amatent unes energies, teòricament, que també, això ja t'ho creus, entra en aquesta línia una miqueta més esotèrica, que li provoca fins i tot que tingui accidents i tot. És a dir, que ell està desitjant la mort. I després, quan arriba el moment que ell se n'adona que li estan posant els cuernos amb un altre, a sobre li fa pena deixar-lo. Dius, tia, És que no, no sé que senyora hi serà més conservadora o no. Falta molta educació sentimental. Hi ha una miqueta també al germen del que després pot ser una relació malaltissa i que això pot arribar a suposar uns maltractaments psicològics o físics. Per mi és un tema molt greu, que no es pot tractar amb banalitat ni amb superficialitat. I llavors dius, en quina societat estem, que qualsevol coseta la vinga. Tot és possible, hi ha llibertat d'expressió, faltaria més. Però s'ha de fer aquesta reflexió. I cada vegada més te la van colant amb aquestes coses. Sembla com si hi hagués aquesta tendència a tornar enrere. Jo soc un jurat del primer planeta i agafo aquesta obra i la tiro per la finestra volant. Jo volia comentar com ho veieu. Jo és que m'he apuntat diferents coses. Primer, el que comenta la Rosa, que estic totalment d'acord, però estava pensant en diferents productes que es veuen per la tele, que serien aquest tipus. Hombres Mujeres y Ciliceresa. Alguns productes, que jo penso que un Premio Planeta és més sèrio i hauria d'estar més filtrat. Després, que hi ha molta gent enganxada a veure aquests productes perquè si no no els farien, està clar. Si no, mira les novel·les de la tarda. Em torna més respecte. Un tema que m'ha tocat molt és el tema que tu comentaves sobre l'anorexia. Nosaltres ens estem trobant, imagina-t'ho que ho vaig dir, que hem plantejat una xerrada a nivell de professorat perquè ens estem trobant amb aquestes problemàtiques de tipus alimentari molt serioses. I després l'última cosa que havia apuntat és el que deia la Rosa Sombra, violència de gènere. Una de les modes que... Ens trobem així amb els alumnes, és que això de la violència de gènere, tu penses home, estem al 2014, alumnes d'aquest any, doncs ens estem trobant. Nosaltres ens estem trobant amb alumnes que et diuen és que a través del WhatsApp, que està tan de mod ara, m'estan dient on estàs, què fas, No vull dir que només sigui l'home o la dona, tots aquests temes han de tenir una bona reflexió. Les noves tecnologies tenen un navegador que si el tens activat saps on estàs. treballant o està en un carrer estrany que puc dir a lo millor està a casa d'algú i em puc fer una paranoia. M'entens que ho he dit? Rosa, dic qualsevol. No, entre altres coses perquè tu no tens el meu navegador. Mira, això que dius del navegador és molt interessant. Jo sabia d'un... Un amic meu que és informàtic i tal, el seu fill adolescent i tal, que volia anar a fer la volta al món pràcticament, i dius, ostres, amb tota la seva preocupació del món, dic-te, jo haig de deixar que el meu fill marxi. No sé, no me'n recordo quina edat tenia. Potser eren ja 18 anys, no? Vull dir que ja. Clar, tu no li pots tallar les ales i vols que sigui una persona responsable i que faci món i que faci... Però ell porta el mòbil i porta un localitzador d'aquest. Jo sí que més o menys sé on estarà, en quin país o més o menys on estarà. Vull dir que hi ha com tot, la tecnologia i les coses poden ser molt positives. I és això el que ens hem de mirar, la part positiva d'aquestes coses. Els navegadors tenim els famosos tom-tom aquest que pot circular i pots anar de punta a punta del món amb un indicador d'una pantalleta, però s'ha d'escollar per positiva. Bueno, n'estem enrotllant massa i no farem el debat. Jaume, no dic res més del cordill. No. L'àlbum, és un àlbum que el Jaume es explica la setmana passada. Explica'ns-ho una altra vegada, Jaume. No està molt bé, això. M'agrada posar el cordill per aquí al mig. No, home, no. Jaume, no volies dir res. Però quin cordill? Però si és que ja estem parlant de cordons en amunt. Sí. Això els cordons ja és una altra cosa. En amunt. Ja ho sabeu. Deixeu-me dir una cosa que hi ha apuntat abans. Jo crec que tot això de l'anorexia, el que està passant, l'altre dia ho llegia, El que està passant també és que tota aquella persona que practica l'anorexia no té consciència d'anar contra ella. Llavors sí que, a canvi, és molt més fàcil que les persones, segons quin tipus de trastorn, sí que tenen consciència que van contra elles mateixes. Llavors això és un inconvenient i al mateix temps és un avantatge. I com ho popularitzem el que deies tu? Tu ho trobes horrorós i tiempada. Potser no es tracta d'enfadar-se, sinó de valorar i veure de quina manera incidim en positiu a que per una part pot ser bo que una persona doncs acabi a partir d'un començament trasbalsat i tal, pugui començar una activitat com aquesta, però esclar que no es transformi en una mena d'esordre total. Que a més a més no em pot tenir mai conscient. Tu li vols dir i no li podràs dir mai. És que no és que faci apologia ni molt menys, però sí que comenta constantment les seves hàbits de menjar, que vull menjar una amanideta, que després he d'anar a fer la sessió i he d'anar a plena, i no sé quantos, i m'estan dient, ai, mira quin cul que tinc. Basta? Suficient, eh? Vull dir, no cal que facis jo. Després, quan parlem de la pel·lícula, ja acabarem d'afegir tot això. Bé, comencem amb el cordill. El cordill el vam començar la setmana passada, és un almanac, una agenda, en definitiva, que et va dient tots els sants que tenim, i tot el que cal plantar, les llavors primer, després les plantes, quan han crescut una mica. I llavors de cada mes hi ha un parell de coses que són interessants com a explicació i perquè ens adonem més aviat de com passa el temps, ja que hem parlat aquí de com el temps ha passat. I per exemple aquí hi ha un fet que segur que contemporàniament no podem recordar-ho i sobretot vosaltres que sou més joves, que diu tapeu-vos perquè baixa el bisbe de la seu. L'altre dia vaig esmentar-ho una mica. Bé, doncs Montpol és una parròquia de l'Alçolsonès a la capçalera de la Rivera Salada, un afluent del Segre. Quan arribava el fred els vells deien a les noies, tapeu-vos, que baixa el bisbe de la Seu. Llavors diu, els vells els agraden els jocs de paraules a la seva boca, el rigorós fred de l'hivern s'havia convertit en el bisbe de la Seu. En sentir els vells, tots reien. Era una gràcia. Sabien que en les escasses visites del bisbe, les noies s'havien de tapar més del compte per entrar a missa. Mantallines, guants, vestits llars, mitges i mocadors. per tapar braços, colls, onolls, cabells, ulls i mans. El fred, com el bisbe, també baixava del nord, de l'indret de la Seu d'Urgell, i com el bisbe, el fred també demanava bons abrics, vestits i complement. Doncs ja ho sabeu, això són coses d'abans que... Això no ho sabia, quan diu on era el bisbe. No ho sabia tampoc. Avui encara, quan ets a la catedral a l'estiu, les dones s'han de cobrir. Els homes no, però les dones sí. Per variar, continuem. Mira, amb el llibre que jo després comentaré, també es parla de per què surten tan poques dones a la història. Això és molt important, és el que diem. 3 minutets per parlar cada un d'una pel·lícula. La Rosa ja em faixem a l'ull i em tirarà el bolso que em sembla que porta dins la planxa. L'Urdes, Agost, John Wells, aquesta pel·lícula, què tal? No sé si recordeu que vam fer una obra de teatre, jo no l'he vist, no sé si l'heu vist, la vam fer fa dos anys, que es deia Agost. Era de 4 hores. No la vaig veure, però l'he vist. La pel·lícula aquesta, que és del John Wells, Està basada en una obra, en un guió triatral, del Tracy Letts. Aquesta pel·lícula, no sé si heu sentit que la protagonitza la Mary Lee Strip, que fa, podríem dir, d'Anna Lizaran, no? I surten tres filles, i una de les filles... La matriarca, no? La de la família? La matriarca, que queda ella l'autoritat encara, no? i una de les filles que surt com a més protagonista és la Julia Roberts. Comença l'obra en la qual el marit, que és una persona alcohòlica interpretada per un actor que a mi m'encanta, el Sam Shepard, És genial. Ell és un alcohòlic, són una parella que està casat amb la Meryl Streep i comença la pel·lícula i diu molt desensitzat i diu que li buscaré algú que estigui amb ella perquè la Meryl Streep és una persona que... L'únic que està prenent fàrmacs continuament té un càncer a la boca. Ell veu que es porten per dir alguna cosa no gaire bé i tu veus que contracta una senyora perquè l'ajudi. Desapareix aquest senyor i ella no sap què ha passat, la Meryl Streep, no? I el comencen a buscar de tal manera que quan el comencen a buscar és quan apareixen les tres filles amb la Júlia Robes, amb el seu marit que és el... ara no em surt el nom... A veure si el trobo aquí... Alewad McGregor, o Magregor... apareixen i comencen a buscar el pare, en realitat el pare s'ha suïcidat, no? De què va la pel·lícula? Va del retrobament de la Mary Lestripp amb les seves filles. Una família que no se venen i en aquell moment es comencen a retreure tot. Tot el que tu n'has fet per mi, que si tu t'haguessis quedat aquí el teu pare no hagués marxat, etcètera. Com una dificultat familiar per ser feliç? També ningú és feliç. Sempre la idea és que s'acaben quedant sols, tant la Marylou Strip com les filles. Una miqueta va d'això. Va de totes les converses, sobretot la Julia Robes amb la Marylou Strip. a nivell potent de mare, filla. Són com si diguéssim el blanc i el negre. Cal dir que la Julia Roberts, jo no és un actriu que m'encanti, està imponent, està impecable. Cada vegada està més impecable. A mi em van dir, a la Meryl Streep està molt bé, fins i tot algú deia potser exagerar el personatge, jo no ho vaig trobar exagerar perquè és un personatge molt potent que diu la veritat sempre, que es carrega el que es passa pel mig. I la Júlia Robis la vaig trobar genial. Surt sense agents de maquillatge. Es deu ser un maquillatge d'aquests que no es veu gaire. Però molt bé a nivell interpretatiu. És una pel·lícula que la volia veure perquè no havia vist l'obra de teatre. Va estar dues temporades al Nacional. I jo la recomano. I aquesta pel·lícula no va de canvi dels Òscars? Mira, la Julia Roberts està nominada com a atriu secundari i la Meryl Streep com a actriu principal. Els globus d'oro potser, no? No, pels Oscars. Ja ha sortit la llista dels Oscars? Aquí ho posa, jo ho he llegit, però no ho sé si és real. Serà candidata. Ara faltarà saber quina és 4, però jo em sembla que encara no s'ho sap. Els globus d'or s'ha entregat ja? Els entregaven. Tens raó. Deu ser que les 10 són candidates. És una bona pel·li. Per mi la reconec. Perfecte. Parla de premis. Una de les que tindrà 8 dominacions serà Les Brujades de Zugarramurdi. Els Goya. La primera serà aquella pel·lícula que va veure la Rosa. La Gran Família Española. La Vita Álvarez Castro es diu el director. Dóna igual. Però en aquest cas té 12 nominacions. Per tant, aquesta pel·lícula serà la gran nominada. A veure què passarà. És la que surt, perdoneu, el Quim Gutiérrez des d'aquesta? Sí, sí, sí. Surt el Quim Gutiérrez, no? Rosa? Jo crec que sí, sí que surt, no? És que jo no l'he vist. Pregunto per si... És la que... A veure, Tres bodes de mas estem parlant? No. Ah, doncs llavors m'hi confós jo. Jo crec que estem parlant de tres bodes de mas. Sí, m'hi confós, sí, en aquesta pel·lícula. És la que es diu La gran família espanyola del Daniel... El que va fer a Furoscuro casi negro. Raúl Arevaló, que va fer Azul Oscuro Casimero, Primos... I és el mateix director i es diu que és una pel·lícula de gran família espanyola, que és una molt bona comèdia, molt agradable. que val la pena. Llavors, Les burges de Zugarra Murdi serà la segona nominada, amb 8, i serà més aviat temes tècnics, més aviat que grans interpretacions, perquè la pel·lícula en si mateixa és un batiburrillo dels personatges habituals últims de les pel·lícules del senyor Alex de l'Eglésia, i tenim des de Lugo Silva, el Mario Casas, el Santiago Segura, no podia faltar. No sé com es diu aquell senyor que va fer ballar la trista de trompeta, el que feia... té un nom a Ceres? Areces? Areces, té un nom. Es diu Areces, aquell grassonet, tan agradable, tan simpàtic. i la Trahele Pávez i la Carmen Maura. Realment, la pel·lícula és una disbouixa. És a dir, ja hem de pensar, és un Àlex de l'Eglésia que ens recordaria més el Dia de la Bèstia, que no pas potser aquesta balada trista de trompeta o altres pel·lícules tipus La Comunidad, que són més... Exacte. S'ha de buscar un tema més apocalíptic. I llavors la història en si mateixa no és que sigui reinteressant. Hi ha una sèrie de gent que fa un robatori a la plaça del... Com es diu? La plaça aquella de Madrid. La porta del sol. Perdona. La plaça del sol. Allà fan un robatori, marxen fugint i els fugir cap a França passen per la zona basca i passen per Zugarramurdi. i allà es comença a veure una festa, la Carmen Moura volant por ahir com una bruixa, la Terele Pavez per allà, efectes especials a dojo, moment gore, moment zombie, moment bruixa, al final allò ja apareix la gran bruixa ja amb els pits. No, però dic-ho dels pits perquè és un monstre d'aquests grans i tal, que és la gran bruixa. Com una deessa, però en plan dolenta. Que no fa goig jo els missatges. No, perquè és com si fos aquelles deesses famoses prehistòriques, que són rotundes i tal, i surt per allà en pen que em menjo a tothom i tal. Clar, a veure. Se nos ha ido la pinza a todos, ¿o qué? ¿Qué pasa aquí, no? Llavors, la pel·lícula és divertida. Si entres en el joc, el Santiago Segura fa un paper molt bo. El Santiago Segura i aquest areces van vestides de dona, de dona cinquentona, con tono vasco. I és boníssim. I l'accent vasclat dius, però què fan aquests, oi senyores? I són bruixes, eh? I són bruixes de categoria. Molt bo, és una tonteria com una casa. Vull dir, la pel·lícula està bé. Rius, eh? Rius. Però bé, has d'entrar en aquest joc. És molt gamberro, l'Alex de l'Eglésia, i aquí entra... Jo crec que és massa, massa, massa gamberro, i al final dius... No saps com acabar la pel·lícula, no? I bueno, l'acabes i ja està. Molt bé. Tres minuts ja, home, també, per... per acabar amb la Lourdes en la propòsito d'Edwin Davis, el germà Schoen, que ja vau parlar. i després tot seguit el Jaume farà un comentari sobre la conferència i la Rosa ja la deixarem perquè parli d'acord, d'acord, d'acord, Bussier i d'on estàs papà i escoltarem els Suprems. I no tenim més temps, correu, correu, que ens acaba el temps. Diu a propòsit d'aquest senyor, com se diu? A propòsito de Llewyn Davis. Llewyn Davis. Bé, doncs aquesta és una d'aquelles pel·lícules que quan tu has anat seguint, doncs el camí que han fet a nivell creatiu, doncs la German Schoen, la veritat és que et sorprèn, no? Vull dir, així com volia, et ja no sorprèn gairebé ningú pel que jo veig. És tan bona com la de Matchpoint. Aquí no, realment aquests senyors tenen una capacitat per plasmar una realitat que és molt dura. I aquesta realitat no precisament l'ambienten en el moment actual, que llavors estarien parlant d'una capacitat per visionar aquest moment, sinó tot el contrari. Allò que dèiem abans fa una estona, no? sinó que ens ambienten en els anys 60 i ens parlen de coses d'una actualitat extraordinària, que precisament davant de la crisi que s'ha patit i tal, hi ha molta gent amb això de l'empoderament i dels emprenedors, pot haver-hi emprenedors que francament poden tenir un èxit extraordinari, però d'altres alimentats precisament per aquest concepte que tant tant escoltem doncs el que sí que poden és emprendre un camí, que és el que veiem amb aquest protagonista del film, que la veritat si no troba algú pel camí, que li digui bé, que ja el troba. Abans de trobar-lo hi ha una seqüència també que és del John Borman, que és allò que deies tu de fer-nos les bruixes d'aquestes... Ostres, tu quina cosa més potent! Allò és difícil de bastar-ho, eh? Però tens l'autèntica sensació a nivell de valors que veritablement és una manera d'expressar... d'expressar realment el que... un seguit de constants que veritablement ens dominen i que nosaltres no en som massa conscients. perquè és com el mort amb vida. Quina cosa més potent. Jo segueixo el que diu el Jaume perquè és una persona com sabeu que es dedica a cantar i a composar i l'escena que diu el Jaume és quan ja ha passat gairebé, s'està acabant la pel·lícula i no troba feina, no hi ha manera, es troba amb algú i li diu Això que tu fas, no et donaré feina. Si vols fer una altra cosa, cantar amb una altra gent, per dir alguna cosa, desvirtua una miqueta el que ell vol fer, però si no, no tindràs feina. Llavors, una miqueta la idea aquesta, posa la dualitat. Seguim el nostre camí, encara que allò ens comporti, dormir cada nit en un sofà diferent, perquè va passant de cas en cas, perquè no té ni un duro i aquelles històries. té un fill o no, té fills per allà, una situació una mica d'allà, i o fem això o la proposta que li fan no l'hi convéns, posa aquesta dualitat, jo no dic que és millor ni pitjor, però penso, i una de les gràcies de la pel·lícula dels Coen, jo penso que una pel·lícula que és totalment per mi contemplativa, Allò que dius, bueno... I no es fa gens la música, per mi, boníssima. És que el coi no es fa mai pesat, per mi no se'n fa pesat. La pel·lícula que l'hombre ens deia que no em cas tu aquí... És un estil, no?, que dius, bueno, anem... Vinga, anem fent, anem tirant, no? Sí, sí, molt bé. És massa. Sí, anem de veure aquest estil. És que és putantíssima. Ahir precisament em deien, diu, escolta, això de la gran felicitat... La gran família... Quina? La gran belleza. La gran belleza del Paolo Sorrentino. Evidentment, però aquesta encara és millor. El per què, doncs? Sí, perquè és que és més profunda. És el que acaba de dir ell. Jo penso que ho ha dit molt bé, no? Perquè ell té la sort de trobar una persona que amb tota la honestedat del món diu, escolta, això ja ho veus, això. No guanyaràs ni tu ni jo, ens guanyarem la vida amb això. Jo sóc un empresari, però també sóc un entès, no? I llavors et dic la veritat, jo et proporciono el que en definitiva és el món, que el que fa és sacrificar l'art de veritat. Molt bé. Molt bé. Escolta, em passa a veure, no, no, això vull veure. Fantàstic. Jo les he vist totes, els Coen, totes. Sí, jo també, jo crec que també... Bueno, em falta posar algunes de les primeres, però a partir de Fargo ja va ser un enganxe total, eh? Si agafem això i ho projectem amb el que deia, o de la televisió, aquests programes que tenen èxit, doncs ja... Ja l'hem liat, no? Que tenim l'hàbit creat i llavors l'únic que és plorar allà tot el que vulguis. Jaume, expliques això de la conferència, res, uns 30 segons. Bé, aquesta és una d'aquelles coses que t'hi poses per dir. A veure com determinades persones tracten una cosa tan seriosa com són els valors socials, no? I bé, vam començar amb una conferència amb el senyor Torralba, que ja em vam fer esment, vaig parlar-ne, i posteriorment, doncs, esclar, es tracta de tocar valors, i el primer que tocarem serà el civisme. Ah, molt bé. I el civisme ho farà... Que cal molt civisme, cal molt de civisme avui en dia. Bastant. A la ciutat, almenys a Barcelona, Hi ha una cosa, avui, precisament, he escoltat una entrevista amb el doctor Josep Ramos, que el coneixem molt bé, la Rosa i jo, i l'entrevista que li hem fet li han dit que quin és el valor que destacaria, i ella ha dit que el respecta. Diu perquè el respecta és mirar la cara a l'altra persona. És aquella complicitat. Ha estat genial. Segur que ens farà una conferència. Quin dia has dit? El dilluns que ve al 6 de la tarda a Gartia Nieto de Cornellà. Estem tots convidats. Abans d'escoltar una mica Les Suprems, Rosa també, fes-nos un apunt sobre aquesta exposició de Le Corbusier. La exposició es diu Le Corbusier. Un atlas de paisatges moderns. És una exposició d'aquestes temporals que es fan al Caixa Forum de la Caixa. Comença ara el 29 de gener i s'estarà fins al 11 de maig, però si les persones que siguin interessades en veure aquesta mostra es fa un itinerari complet per totes les fases de l'obra de l'ecovisia a través d'una espècie de col·lecció de dibuixos, pintures, projectes arquitectònics i maquetes d'edificis. peces procedents, majoritàriament, de la Fondation Le Corbusier à Paris i del MoMA de Nova York. De fet, està organitzada pel MoMA, pel Museu d'Art Modern de Nova York. A mi em fa gràcia, perquè jo rectificar la Rosa, que jo tinc ni fava de francès, ella sap moltíssim de francès, i m'hi dic, n'he fet de conya. Home, jo és que jo tinc ni idea. Deixem-ho aquí. Doncs bueno, que penso que val la pena. Hi ha moltes pel·lícules que també s'han fet amb aquesta. Aquella pel·lícula argentina del vecino, que hi ha una obra a Buenos Aires. Li obre una finestra que toca de ple a la seva casa. Com es deia? Aquella pel·lícula molt bona. Es passa amb una pel·lícula intentant que l'atapi. És una obra de Le Corbusier. Molt bé, doncs ara la Rosa ens farà... Has parlat d'aquest llibre? Un minutet per donar el peu. Home, un minut. No, no, un minut. Jo vaig a minut. Home, clar, no, un minut i un quart d'hora et pleguem abans i marxem. Tots pleguem. Molt bé, i ara escoltarem la Diana Ross and the Supremes amb aquest... Baby Love, una cançó molt divertida de Les Suprems. Avui fa 47 anys que van deixar d'actuar juntes. Una pena, eh? I mira que eren bones, eh? Baby love, I need you, oh, I need you But all you do is treat me bad Break my heart and leave me sad Tell me what did I do wrong To make you stay away so long? Cause baby love, my baby love Been missing you, been missing you Instead of breaking up, let's do some kissing and making up. Don't throw our love away. In my arms lie, don't sustain me just, me just. Bona nit! Doncs de què tenim el Tom Ballant? Jo penso que el cantant de la pel·lícula que hem parlat canta molt millor. Canta millor, el Dos Coens. Sí, sí, és que la Diana Ross té una veu una mica així de pitu, una mica tonteta, eh? Però no perquè... És que és veritat. Avui està Florín com Ben i Planeta. No, és veritat. Avui està l'stroller especialment. Aquesta senyora era molt així, molt allò, ah, i hola, molt figatova. Però bueno, però... Tens raó, tens raó. Jo no dic res més amb l'últim quart d'hora, perquè li deia això perquè la rosa partia de l'estona. Vinga, va, per fi. Dónde está Dios, papá? Aquí, ara, molt bé, vinga. Som-hi. Bé, el títol de l'1 i 2 ja diu molt, eh? Dónde está Dios, papá? Aquest llibre l'ha escrit el Clemente García Novella, és un economista que havia estudiat també a part d'aquí, crec que era a Saragossa, a Salamanca i després també a París i ha treballat molt a França i a Anglaterra i a diferents països. És una persona amb unes inquietuds, que té una preparació, té una formació i és el que seria una persona oberta al món, senzillament, intelectual i una persona oberta al món. Que ell, clar, a més de tot això, resulta que és pare. I els seus fills li comencen a fer preguntes, papà, no?, i per què dius, i d'on està Dios, si Dios existe, i les religiones, i el alemany... A mi també ho me les fan i sóc avi. Clar que sí. És que jo, de debò, tenia moltes ganes ja de comentar aquest llibre, us diré que l'he gaudit moltíssim, he gaudit de cada paràgraf, m'ho he llegit jo amb calma, saborejant-lo, perquè de debò és una reflexió, allò que dius, no sé quina és la satisfacció pel cap, per la mente, per la intel·ligència poder anar fent aquestes reflexions amb molt de respecte, és un llibre que està fet amb molt de respecte, no s'intenta carregar res, sinó senzillament dius home, a veure, reflexionem el perquè creiem aquestes coses. Us diré la dedicatòria ja per començar el llibre. Aquí diu que el llibre és dedicat a els meus pares. Ell també fa agraïments a persones que han estat importants a la seva vida o que li han recolzat molt per fer aquest llibre. No ha deixat de ser a la societat que encara vivim. que està marcada amb unes connotacions religioses que la religió impregna moltes facetes de la nostra vida, que tinguis creences on les tinguis, però a la societat resulta que sí, te les estan marcant contínuament i te les estan recordant. Aquesta dedicatòria agafa uns versos del... Unes paraules d'Al-Khalil Gibran, aquest autor árab, i diu... Molt bé. I jo ho vaig trobar... Crec que val molt la pena, jo sempre comento els llibres, de debò que us recomano, però fervientment. A més, ell té una pàgina web, que és precisament el títol del llibre, tot seguit d'onestadiospapà.com. i val la pena perquè entres allà d'entrada de presentació i ha visitat un vídeo molt curtet que ell explica que ell volia fer raó als seus fills. No els vol fer creure en coses que de per si, de per tota la vida, per tradició, ens han fet creure perquè la societat ha estat així, perquè majoritàriament hi ha hagut un credo, una creença que impregna tot. Llavors ell diu, mira, doncs jo vull fer, perquè com que jo no crec això, jo crec que el món no ha estat construït per una... És una màgia. Jo vull fer aquest reunament amb els meus fills. molt concrets, que cadascú parla d'una cosa molt concreta. Jo tinc sobrellat moltíssima cosa, esterics posats per dir que val la pena aquesta reflexió. Us llegirem els capítols. La primera part és Primer fa una mica d'introducció, que diu el perquè d'aquest llibre. Després diu que la part primera parla sobre dioses, perquè està en castellà. No sé si existeix la tradució en català, ho desconec. Tenim coneixement i dominem llengües, doncs vinga endavant. Per això està. Hem de ser intel·ligents i hem d'aprofitar tots els recursos que tenim a l'abast. El primer capítol, ¿dónde está Dios, papá? El segon, ¿para qué imaginar dioses? Un altre és, ¿por qué la gente sigue creyendo en dioses? ¿Quiénes fueron los primeros en creer en dioses? ¿Puedes probar que Dios no existe? Tot això és el títol, efectivament, Jaume. Aquesta reflexió, aquesta resposta, és això. Ens fa molta por allò desconegut. I tenir por és humà. I llavors des del temps prehistòric s'han anat creant unes idees, unes il·lusions, unes invencions. Una miqueta per apaivagar aquesta por. Si hi ha gent que això li funciona, li va bé, li deixa tranquil, el reconforta, fantàstic. Però no vulguis imposar-lo a tots els altres. I no vulguis el que ha passat a la història, al llarg de tota la història, aquestes escomolgacions, aquestes penes de mort a la Foguera, la inquisició, tot això. T'espolsem d'aquí, no pot ser ni enterrat en terra santa, en terra sagrada, has d'enterrar fora... Diu que les persones no han arribat encara al nivell humans. I aquesta seria la raó de tot això. Per això fem barbaritats, perquè no estem en aquesta categoria que està en el nostre anel. Això sí. Allò que dèiem de l'espectativa o de la perspectiva. Jo pensava que suposo que ara ho cometrà la Rosa, que a part de la religió relacionada amb la mort, allò de dir que no pot ser, que això s'acabi. També penso en el que deies, una mica a tu també Rosa, però que a vegades et queda molt present, no? El paper de la religió al llarg del temps, a part d'aquestes coses tan potents com una inquisició tal, com ens està frepant de manera totalment inconscient. O sigui, tu estàs actuant, els teus pares et deien és que fèiem això, és que fèiem allò, I veus que arrer a fons hi ha tot un bagatge religiós que el que trobo més potent és que no ens ho adonem. Exacte. Ho tenim tant ja incorporat que penso que per això pot ser tan important el llibre, no?, per parar-nos. I fins i tot que s'incorporen al llenguatge també, no? Si Déu vol... Gràcies, adeu, adeu, fins i tot. Mira, fa poc, després del llibre jo també ja em fixava en aquestes coses, reflexiones més i te n'adones, ho fas més conscient, no? Quan va haver que va ser a les filipines, no? Va ser l'últim huracà, aquest hurró tan enorme i tal, doncs ostres, la gent estava espantada, la gent estava desesperada i tal, no? Ostres, a veure, això havia estat per força la naturalesa, estar claríssim, no? És un desastre natural, no? No hi ha ningú que enviï una a això. En canvi, el president de Filipinas deia als mitjans dirigint-se al país, als seus conciutadans, i a la premsa i tot... Ostres, sí, no, després d'aquest desastre i tal, bueno, espero... ara Déu ens ajudarà... Ostres, i penses, quina contradicció... Si penses això, llavors és Déu també qui t'ha enviat. I en canvi ara Déu vindrà... Com pot ser? Els segles ja que tenim un coneixement empíric de tot, de les ciències, com és possible que un element que no està constatat de cap manera estigui marcant a milions, milers de milions de persones? A les seves cultures, tant igual, siguin cristianismes, siguin budistes, siguin hinduistes, sempre està aquesta presència. Llavors, és molt fort, no? És com si ens inventem un ídol, un concepte nou... És que un element sectari, a la fi de cap, no? I això, vinga, us ho començo a dir a tots i comencem a obrir, obrir, obrir i ja està. A veure, ara la Rosa segueix explicant, però la Bíblia és un gran bestseller de fa dos mil anys. Segueix. Sí, sí, efectivament, sí, sí, és això. Mira, el que comentàvem no, diu, per què comença tot això? Doncs pel tema de la por, de la por a la mort i a més coses, no? I llavors, en el moment que diu Claes Fils, li pregunten, no?, per a què imaginar dioses? Diu, per a sentir-nos menys tristes per la mort i per les coses feies que passen en el món. Ell fa amb aquest capítol, per exemple, parla, creer en dioses alivia el por, creer en dioses consuela, da esperanzas, creer en dioses da poder, creer en dioses és una forma d'explicar el món, eh? I llavors menciona, continuament està citant, amb paraules textuals, des d'autors, filòsofs, científics, de tot el temps, fins i tot de l'Ada Mitjana i anteriorment. Per exemple, una cita d'Albert Camus sobre el tema de la llibertat. Diu que la llibertat del hombre consiste en saberlo. Saber que el món s'ha construït així, punto. Saber que ets lliure. La clarividencia, que podria ser su tormento, es en realidad su victoria. El saber per què t'angoixa tant, és afrontar-lo. És dir, la millor forma d'apaciguar nuestros miedos, tal com ho veig jo, i això ja ho diu l'autoreal Clemente, no és creant entelèquies, huyent d'aquests miedos, sinó afrontant-los. És que la religió vol ignorància. Afrontant-los després de la mort, ell diu que no hi ha res. La religió recerca ignorància. Ah, te l'estàs carregant, eh? Sí, sí, sí. No, no és veritat, la religió és cert. Perquè l'època franquista volia que la gent no tingués un nivell de cultura elevada. Justament per això. Sí, sí, sí, sí. Continuament està fent aquestes reflexions, ja et dic, amb tota l'estona súper respectuós, A més, no només es refereix a la religió cristiana, parla també de la jueva, el judaisme, el budisme, no sé què, bueno, hi ha tota una relació que ara us ho diria. I a més, després de cada capítol, de cada part, que són unes quantes, hi ha bibliografia. Això també és molt interessant. Perquè hi ha llibres, jo, per exemple, em vaig marcar dos, que n'hi ha molts més, no? Per exemple, un que es diu del Paul Arden, diu, Dios explicado en un trayecto de taxi. Pot estar bé, no? Sí, clar, jo em vaig treure molt l'atenció, dic que a veure quan tinguis, a veure si és el pròxim llibre que puc... Amb el taxista potser hi ha un diàleg, no? El taxista i jo, no ho sé, el millor. Aquest és de l'editoria L'Oceà, no? Del 2011. Amb un taxista, a vegades amb un quart d'hora. I arregles el món, eh? I arregles, arregles el món. I li donen 24 hores al dia. Jo ho havia trobat, eh? Tots són llibres molt actuals, són llibres molt recents. Molt bé. I llavors crec que és un tema que dóna molt de silla, moltíssima biografia. Una altra, per exemple, del Samuel Beckett, Què és Esperando a Godot? Bueno, fa menció, ja he dit cita, per exemple, el transrace, el Charles Darwin, clar com no, a la tercera de l'evolució, la Stephen Hawking, però quantitat de gent, poetes, tant a favor com en contra. Vull dir, ara molt senzill, eh? Vull dir, massa bàsic. Però és això, no? Gent que han escrit i que han parlat i que han defensat les religions i gent que no, que estan dient tot el contrari, vale? És que parla de moltíssimes coses, mira, de l'anada, de la immortalitat, de l'existència del cel, del brucelitisme, dels valors, dels principis a transmetre als seus fills, de l'afè, del pecat, de l'autoestima... Hi ha una paraula, això és molt breu, de l'autoestima, que és molt interessant, perquè clar, s'allunya precisament de tot el sentiment aquell de culpa, de tot el tema aquell de la culpa, que es basava molt en moltes religions, déu-n'hi-do. És que clar, no volem anar bé en noms, perquè és això, nosaltres volem continuar sent molt respectuosos amb tothom, però també es vol que es respecti l'altra opció, l'opció de l'ateisme, de l'agnosticisme, del llibrepensament, lliurepensament. Per exemple aquest de l'Atoestima és molt breu, és molt interessant. És que té el profit de cada pàgina i de cada... Això és a la pàgina 79. Mira, diu això era... A las historias para no dormir que me contaban siendo niño, prefiero concrecer lo que marca Aurelio, el emperador filósofo, se decía a sí mismo cuando se daba cuenta de que había obrado mal. No te desanimes, no te consternes, no sientas asco de ti mismo si a veces no consigues actuar sobre cada cosa conforme a los principios más convenientes. El que él comenta después. Bé, una miqueta són aquestes reflexions, no? Del tema del pecat, de la culpa, de no sé què. Molt bé. De debò, podem fer una cosa rosa. Que sé l'alma, que sé l'infer... Potser, si voleu, prenem una apreciació. Sí, sí, sí. Ara hem fet una mica la presentació, bastant àmplia, molt interessant el tema. Hem fet 4 punts, no? Mireu a la web, us recomano que entreu a la web, eh, les 3 dones? I fem una cosa, la setmana que ve, si de cas acabem de reprendre la informació, i llavors fem un debat una mica més en profunditat, que us sembla? Perquè és que, com sempre, el que diem ens agafa el temps, perquè ens agafa parlar de tantes coses que és important. Però jo crec que és un llibre, i encara ens queden dos minutets, que jo crec que és un llibre molt interessant i que pot donar molt de suc primer per la gent. que no tingui dubtes, sinó per aclarir els conceptes des del punt de vista positiu. I que siguis conscient de què realment és una religió, que siguis conscient que és una forma de consol. Clar. De refugi. Hi ha un moment del llibre que diu que és una experiència que jo també m'agradaria que els meus fills la visquessin. El fet d'entrar en un temple, ressar fins i tot, sentir aquella calma, tot aquest ambient que hi ha allà. Per què no? Que ells lliurement que tot això ho visquin. És que l'objectivitat és molt important, és a dir, plantar un llibre objectiu, el més objectiu possible, com diu la Rosa, el positiu i el negatiu de les coses, crec que tothom hauria de seguir, però aquí és on entraríem, no? Aquella gent, el millor, que és tremendament religiosa, potser aquest llibre l'entendria? No. És un plantejament extern. Insisteixo, ell ho fa d'una forma molt molt molt educada. Hi ha un moment també del llibre que al final ja pràcticament que ell diu... Clar, diu, hi ha molta gent que se n'adona cosa, es dona compte de tot això. És a la pila, diu, dejemos la luz encendida. Molt bé, molt bé. Llavors és sobre el traje de l'emperador. Tothom veia que l'emperador anava nu i ningú s'atrevia a dir-li. Fins que aquell nen va arribar i diu, ui, si l'emperador va nu. És una miqueta això? Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Molt interessant. Doncs hem deixat molt obert el tema, el remetarem la setmana que ve i llavors sí que parlarem i comentarem amb tranquil·litat. Doncs bé, el que diem, ens hem d'acomiadar. Adéu-siau. Adéu-siau, fins la propera. Exacte, fins la propera dijous. Vinga, adéu. Ara escoltes ràdio d'Esferm. Sintonitzes ràdio d'Esferm, la ràdio de Sant Just. No, no. Did you ever have a love that you love so bad and this love you love so bad? Gotta find my love. Gotta find my love. Gotta find my love. Gotta find my love. Gotta find my love. Gotta find my love. Doncs així hem arrencat aquest programa d'avui, Godiva Bonaparte número 47 amb el títol Sonido Estéreo. Una mica serà un homenatge a grups, un repàs musical de temes de rock, funk i molt garatge. Perquè avui és un homenatge que em foto a mi mateixa, perquè m'ho mereixo, perquè avui comença l'any de conya i perquè avui és un dia molt especial. Question Mark and the Mysterians amb el Got2 acaba de sonar i continuem amb el García Derry Mankins amb el tema Pachuco Sol. I'll show you where it's at. It's where the things that happen and the people are talking about. It's where you go and you just sit down and you paint on a disguise while you're watching everything materialize. You know you're gonna come back. It's just on down the street. Just take my hand and I'll share what's at. It's about a sound, the old and the bad. It's probably in. Like a five-pack band. Black tape by my baby. You know she come around. Oh, oh, oh.