Babilònia del 9/5/2019 — Barcelona canalla al Llantiol, Beckmann a CaixaForum, llibres breus i el 40è d’Alien; Call Me by Your Name i Suspiria

Resum general

• Episodi amb cinc blocs culturals: teatre de proximitat, art modern alemany, lectures breus, i doble sessió de cinema (clàssic i contemporani).

• Moments destacats: el retrat del Llantiol i el seu ambient "Barcelona canalla", la lectura simbòlica de Beckmann a l’exili, dues recomanacions de novel·les curtes, la celebració del 40è aniversari d’Alien (1979) i una mirada crítica a Call Me by Your Name i Suspiria (2018).

"Aquella sensació ha estat única" — sobre l’energia irrepetible del directe al Llantiol

"L’escena del pare i el fill és una petita obra d’art" — sobre el clímax emocional a Call Me by Your Name

Nota: el sumari inicial esmenta altres títols (Entre dos Aguas, La leyenda del tiempo, Tiempo después), però el programa desenvolupa realment els temes recollits a les seccions de sota.

Teatre: Cafè Llantiol i Ramon LSD

El lloc i el to

• Cafè-teatre d’aforament reduït (50–80 pers.), barra al fons i escenari íntim: format de stand-up cru i proper, a la Barcelona del Raval amb sabor de "Barcelona canalla".

• Caràcter autèntic: cadires i taules antigues, pagament només en efectiu, doble sessió per nit.

L’espectacle

• Ramon LSD (Valladolid): monòleg “Imbècils”, humor àgil, intel·ligent i políticament incorrecte amb elegància.

• Recursos: mímica i acting de dos personatges, joc de llums, ritme sostingut en 90 minuts. Interacció moderada amb el públic.

• Temes: quotidianitat, guerra de sexes, tòpics ben treballats; to fresc i versàtil.

• Valoració: recomanable per qualitat-preu (entrada ~14 €) i experiència única de directe.

Art: Max Beckmann — Figures de l’exili (CaixaForum)

Context i eixos

• Beckmann, figura clau del segle XX alemany, etiquetat pel nazisme com a “degenerat” i expulsat del sistema.

• Dues etapes clares: Alemanya (Leipzig, Frankfurt, Berlín) i exili (Amsterdam, Nova York).

• L’exposició articula el leitmotiv de l’exili com a pèrdua, separació i mort simbòlica — amb una dialèctica entre eros i thánatos.

Temes, símbols i obres

• Motius recurrents: circ i màscares (arlequí, pierrot), autorretrats, animals (micos, gossos) com a metàfores.

• Estil personal, amb afinitats a la nova objectivitat (Otto Dix, George Grosz), però més poètic i al·legòric.

• Última etapa: Nova York, gratacels i món en flames; cloenda amb el tríptic dels Argonautes (acabat el dia de la seva mort).

• Peça destacada: L’home caient — lectura al·legòrica del llançament de l’ésser humà a un món ferit que cal habitar.

Experiència de visita

• Visita guiada molt ben contextualitzada (història i art) a càrrec d’un historiador de l’art; ideal per desxifrar la simbologia densa de Beckmann.

Llibres: dues lectures breus i una novel·la de reinvenció

Dos títols breus

• Rafael Noia, “Hormigues en la playa” (ambientada a Barcelona): retrobament d’amics d’escola que deriva en obsessió i to de thriller.

• Amélie Nothomb, “Golpéate el corazón”: prosa clara i elegant, relat breu i enrarit sobre gelosia materna i bellesa; més perceptiu que no pas de trama.

David Foenkinos — Je vais mieux (Estic millor)

• Un arquitecte amb mal d’esquena inidentificable fa un recorregut mèdic i emocional mentre pateix mobbing laboral, dols i crisi de parella (niu buit).

• Estructura en píndoles amb “intensitat del dolor” i “estat d’esperit” com a marcadors.

• Estil accessible, vocabulari diari i humor subtil; missatge de reinventar-se i florir després de tocar fons.

Cinema: clàssic i contemporani

Alien (1979) — 40è aniversari

• Ridley Scott signa una fita de la ciència-ficció de terror: nau-càrrega bruta i industrial, atmosfera fosca i angoixant.

• Disseny d’H. R. Giger (biomecànica orgànic-metàl·lica) i música de Jerry Goldsmith — Òscar a efectes visuals.

• L’Alien com a depredador intel·ligent i mutador (facehugger → xenomorf); icònica Tinent Ripley (Sigourney Weaver).

• Escenes mítiques: “chestburster” i el gat Jonesy com a mirall del terror sense mostrar la violència explícita.

Call Me by Your Name (2017)

• Luca Guadagnino sitúa un primer amor a la Lombardia (1983) entre Elio (17) i Oliver — amor estival narrat amb normalitat i sensibilitat.

• Punts forts: fotografia i art direcció; pares comprensius que faciliten el viure l’experiència.

• Retret: ritme pausat i certa manca de “química” percebuda pels crítics del programa; moment culminant a la conversa pare-fill.

Suspiria (2018)

• Remake de Guadagnino del clàssic de Dario Argento: escola de dansa, conspiració de bruixes, Tilda Swinton i Dakota Johnson.

• Virtuts: estètica poderosa i coreografies impactants.

• Retret: massa polida i amb “tuf setanter” sense l’arrel ferotge i la ràbia del giallo original.