Barcelona romànica, adolescents i cinema

No sé, el que tu vulguis Escoljo el que tu vulguis Les dues coses Primer recomano un DVD que acaba de sortir a la venda Seducidos y Abandonados És una pel·li dirigida pel James Toback Dels James de tota la vida I amb l'Àlec Baldwin Aquest tio i l'Àlec Baldwin fan veure que estan fent una pel·li que es diu L'último tango anticrit on Alec Baldwin li fa de tot a la Neve Campbell, teòricament. Llavors, amb aquesta premissa, li fa de tot, sí, penseu malament i acertaré-los. Amb aquesta premissa va anar a Kant buscant finançament. O sigui, ells tenen un guió escrit. Diuen que tenen un guió escrit. Un guió que protagonitzaria Alec Baldwin i Neve Campbell. Ah, exacte. I llavors, doncs això, van a Kant i intentant buscar... Tot és mentida, no? Tot és mentida. La qüestió és veure les reaccions de la gent, eh? Ah, exacte. I aquí està la gràcia. És un documental sobre el mercat del cine. I la veritat és que està molt bé, perquè és molt divertit, és molt entretingut. Té entrevistes amb importants productors, però també amb gent, amb Polanski, amb Scorsese, amb Ryan Gosling, amb tothom, amb Francis Ford Coppola, i hi ha algunes coses... Bé, sempre que sents parlar les coses et te sube alguna cosa, te sube la bilirubina, doncs aquí no és l'excepció. A mi m'exploda el cap quan sents... És un apassionat de la seva feina i ho torna a posar en evidència cada cop que parla, cada cop que hi ha la boca. I, doncs, és prou interessant per conèixer una mica los centros hijos del cine, acaba sortint en DVD directament, és una producció de la HBO, és a dir, que mala no és, ja per definició, i la recomano. Bueno, i es diu Seducidos y Abandonados, eh? Perquè és el que fa el cine amb tu, te seduc i te abandona, te seduc i te abandona. De fet, l'Àlec Baldwin rep bastant, eh? Perquè diuen, ui, ¿cuánto quieres? 30 milones. Con Àlec Baldwin, te doy 3. Pobre Àlec. Sí. Pobre Àlec, amb el bé que ens cau. Li diuen, ja no és actor de cine. Ui, pues què és? Clar, perquè com és actor de... De tele? De certi rock, doncs ja s'ha quedat allà. És molt bèstia, eh? De fet, aquesta peli és bastant bèstia. Perquè, a més, surt una, la Jessica Chasten, que en el moment de la direcció d'aquesta peli lo petava, però ara ja no tant. Ah, mira, Jéssica. Què passa, Jéssica? Cinco pel·lis tenies en cartera i quantes tens hoy, eh? Exacte. Ah, és veritat. La Jéssica Chastain semblava que havia de fer-ho tot. Sí, però va guanyar l'Òscar, no? Totes les pel·lis. Sí, sí, sí. No sé si va guanyar l'Òscar, però bueno. Secundari? Ara millor actiu secundari? No sé, alguna cosa va guanyar. La pel·li de les senyores i els pasteles? No sé. Bé, doncs, escolta, la recomanació en DVD guai. La setmana, quan sigui que tinguem programa, em podem recomanar la vida, per exemple. que ha sortit amb DVD i Blu-ray. Va molt ràpid. I la reivindicació, Noé, de Darren Aronofsky. Ja no hi ha temps. És una pel·li molt arriscada, és una pel·li molt atrevida, és una pel·li molt intel·ligent. No és absolutament idiota com acostuma a passar quan hi ha adaptacions bíbliques, al contrari. Està molt ben feta, està molt ben interpretada. Vols dir alguna cosa més, així ràpid? Bueno, és una pel·li loca. És una pel·li loca. Bueno, un loca. Tot loca, tot loca. És un blockbuster loco. Com a blockbuster, com a pel·lícula d'arrassa taquilles, és una mica loca, llavors. A mi em va bé. Jo compro la locura i compro la, no sé, és bizarra. És molt bizarra. I al final no parla de la Bíblia, parla d'un home que està grillat. O sigui, això sempre està guai. Molt bé. Moltes gràcies, Carles. Moltes gràcies, Carles. I a tots vosaltres per ser a l'altra banda. La setmana que ve, no l'altra. D'aquí dos dijous estarem amb vosaltres a partir de les 8 del vespre a ràdio. Gràcies. Adéu. Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia, un Babilònia primaveral. Ja estem aquí tots, eh? Gairebé. Perquè és que és el que diem, eh? Abans de començar el programa sempre parlem nosaltres i avui estàvem aquí com petant la xerrada. Vinga, va, portem mitja hora parlant, eh? Sí. Estàvem fent la tertúlia. La tertúlia. Anem bé. Ens faltava la cerveseta. La pre-tertúlia. Això és el precalentament. El precalentament, exacte. I aquí ja tenim les veus ja ara preparades. Sí, sí, ja tenim preparat. No, i més que bé, perquè avui els vam parlar... I les idees. Clar. El jove parla de l'almanac del Cordillot, ahir d'abans, eh? Això ho vull dir, que ja està la cosa calenta. Bé, no, home, no, parlarem de recalent, eh? No, no, no. Crescendo del crescendo, vamos. Parlem d'una àvia. És que trobo que no està bé de la manera que ho posen aquí. Ah. D'una vella... Una vella no és maco. Bé, ho canviarem. Exacte. Doncs vinc, farem una mica el sumari i començarem per una sortida que vam fer parlant del romànic barceloní. Vam tenir la magnífica proposta del capellà de Monestir de Sant Pau. El guia. El monestir de Sant Pau ens ho va explicar molt bé aquell senyor. Ja parlem ara del que vindrà. Tot seguit, el que dèiem, el Jaume traurà el seu cordill per parlar-nos del Manac i de la Valdufa. Això ja s'ho farà ell, perquè aquestes coses... Avui ja no vull fer més comentaris. Vols dir que el cordill el tingui dins una capsa? No, enlloc, enlloc. Bé... Jo em quedaré aquí a l'estudi. Això no ho perdo. Exacte, exacte. Tu no marxis, eh? Vull dir... Ai, ara va dir una bajanada, callo. Seguirem parlant de literatura amb un llibre peculiar d'aquests que dius, mare meva, jo ho explicaria a veure com ens ho passarem. No hi ve ni malament, és una cosa rara, que es diu La cambrera, d'un escriptor alemany que es diu Marcus Horts, I la Rosa es parlarà de la presentació d'un llibre, encara no ha llegit, però segur que el llegirà, perquè ja fa una pinta el títol que es diu l'adolescente cautivo amb el subtítol Adolescentes i adultos ante el reto de crecer en la societat actual. A veure, això té molta xitxa, segur, Rosa. Seguríssim. Sí, sí, sí. I de cinema tenim dues novetats. Una és la pitjor pel·lícula de l'any, que he pogut veure jo, guanyadora de sis premis Razzi. Ja sabeu què és el Razzi, no? Això dels Oscars, però al revés, que es diu Movie 43. del Peter Farrelly, que va fer Algo Passa con Mari. Ah, sí. Ja ens ens situem, no? Ah, sí. I ens ho passarem molt bé, comenta la pel·lícula. Allò no prometia gaire, tampoc, oi? No. El Algo Passa con Mari? Bueno, però allò està bé. Té gràcia. Sí. Però és que això és encara molt més enllà, eh? És opinable, eh? Però, bueno, va ser una comèdia que va tenir molta fama, eh? Sí, va. El seu dia va... Clar, potser el més conegut dels Farrelly, dels germans Farrelly. Va ser un fa, sí. Sí, sí, sí. Doncs aquesta no. L'hem donat sis premis i hi ha motiu, és cada donador. Una altra cosa rareta, no? El gran hotel Budapest, no? Deu-n'hi-do. Wes Anderson, és una cosa... Sí, sí, però ja veureu la... Faré una miqueta de comparació amb una explicació que fan des del diari Expansió, des del punt de vista... Fantàstic. De la motivació de personal, de recursos humans. Molt bé. I llavors, a la part una mica així de restrenes o pel·lícules anteriors, el Jaume es parla d'un western dels anys 50, 60, es deia Xuca, és una cosa que jo no coneixia tampoc, però el Jaume... L'actor sí que el coneixes, es diu Rod Tyler. Hombre, aquest és un clàssic. Un pare li va moltíssim aquest senyor, mare meva. I també parlem de Cor salvatge, de David Link, que és una d'aquelles pel·lícules del Link que acaben bé. Ja per on? Perquè sempre tot acaba, que no sabem bé per on va amb el senyor David Ling, però en aquest cas acaba molt bé. Però ell sí que sap per on va, eh? Sí, ho té molt clar. I la Rosa es parlarà del final del Cinefòrum del Baix Obregat i un cicle de música i cinema que serà recomanacions que tindrem en compte per aquests dies, que vénen per aquí davant. Hem de fer dos esmens. Abans de res, primer de tot, escoltarem la cançó de Corazón Salvaje, el Whitehead Game, que és una cançó preciosa, que ja recordarem. I també posarem de fons a Paul McCartney perquè avui es compleixen 44 anys que va deixar els Beatles i 44 anys de carrera en solitari, que es diu molt, eh? Més els 10 que portava de Beatles, eh? Més? Sí, 10, 11, portava. Molt bé. I també farem un recordatori del Mickey Rooney, 93 anys, l'Etern Jove, que es veu que era un cascarrabies. Forja de hombres. Forja de hombres. Un nen prodigi, havia estat un nen prodigi. Sí, sí, amb aquell cos així petitonet i poqueta cosa, però que era... De xerit. De xerit, sí, sí. Amb la Juli Andrius, no com es deia aquella. Juli Agarra. l'ajudicar-la, encara. Va fer 8 pel·lícules, va ser la parella de Hollywood. Es va casar amb la Begarner. Ens hi podem passar una hora, si vols. Sí, es va casar no sé quantes vegades. 8 vegades. La passada no era la mateixa. No, però amb la Begarner, mare meva. La millor era indirectament proporcional. Sí, ai, del meu senyor. Ai, ai, ai, ai, ai. Ara parlem del Cordill, Rosa. No, del Cordill. No, del Cordill. I també una esmena a un dels últims genis de l'escultura, molt criticat, tot sigui del Josep Maria Subiracs, que ens ha deixat amb 87 anys, que va fer, per que ells que una mica ho sàpiguin, la façana de la passió, l'altra façana coneguda de la Sagrada Família, entre els anys 1985 i 2005, no em vull equivocar, 2003, i també recordeu que va fer el mateix que en Gaudí, va viure a dins de l'església, durant aquests 18 anys, vull dir que va estar fent aquesta façana, una façana molt problemàtica, per la seva forma de plantejar... Però en Gaudí ja sabia que havia deixat. Ell va acabar la façana del naixement, va dir a partir d'aquí les altres façanes que vagin acabant altres generacions. Però una mica complexa per aquesta forma de fer aquestes figures molt retallades i amb moltes punxes. Però bé, és la façana de la passió. Per tant, a partir d'aquí és la façana del dolor, no és la façana de la glòria, ni la façana del naixement, que és una façana festiva, sinó que ja queda bé. A mi no em desagrada aquesta idea. Però bé, ha fet moltes més coses. Però el senyor Sobirax era un gran de l'escultura... I, bueno, s'ha de tenir en compte. Faltaria, d'acord? Bé, doncs, bueno, parlem de la sortida del romànic. Xulíssima. Perquè hem de dir que la Rosa va fer una coseta. Explica'ns-ho tu. Sí, com va sorgir la idea. Mira, senzillament, perquè vaig fer una a Sant Vicenç dels Horts, una visita, el diu, a la volta comentada, a Sant Vicenç, amb diferents indrets interessants, culturals, arqueològics... I llavors vam visitar el molí dels Frares, que actualment és un... Bé, són un molí de cereals, de blat, així, no?, que a més tenia una mena d'estanc d'aigua i llavors era molí amb aigua, no?, funcionava amb aigua i tal. I clar, tot això t'expliquen i tal, i clar. I llavors ara són dependències municipals, ja hi ha promoció econòmica, el servei de cooperació, tot això. I clar... I llavors ho vaig preguntar, escolta, sempre parlem del molí dels frares, però de quins frares, no? De quins frares? Quins eren els propietaris d'aquest molí? On estaven aquests frares o aquest monestir? I em van contestar, dic, home, és que són del monestir de Sant Pau del Camp, a Barcelona. I dic, ostres, però tinc ganes de conèixer aquest monestir, d'acord? I va ser la proposta que et vaig fer, Cescú, d'anar a visitar aquest monestir. Ja vam veure que era un monestir romànic, tu ja ens vas dir que n'hi ha més cosetes romàniques a Barcelona, que val la pena, a Barcelona ciutat. I és per això que vam començar aquesta visita per Sant Pau del Cap. Hem de dir que, perquè la gent ho sàpigués molt ràpid, hi ha sis emplacements. I moltíssimes gràcies, que va estar molt bé. No, i tant, no, no. Home, que facis un desit, que diguis un desit i que t'acompleixin, això és molt important, és molt d'agrair. I la gràcia és trobar la persona dient. Clar, exacte, i anem a encerrar. El que has de fer és dir, Xesco, hem d'anar a veure la Roma renaixentista. Jo vaig també. Guai, vale. Encantat de la vida, ens n'anem. Vull amb l'excusa o me'n vaig pitant? No. Vinga, ja buscarem un vol baratí i aquestes coses. Ara comentarem la visita que, en aquest cas, al monestir de Sant Pau, que jo vaig fer una mica d'introducció, vam tenir la gran sort que el propi capellà, que fa de guia els diumenges, va fer una explicació meravellosa. És clar, és el que diem, aquella gent que... Però tu ja en saps. Però a mi em va anar molt bé perquè també el que diem, la gent és molt maco quan et fan una visita concreta, una persona que porta ja dins molt de temps, perquè clar, són gent que va investigant sobre la marxa. Especialitzat, ja has aprofundit molt, clar. En dies que en taires no en trobes gaire. No, no. No, és que tot va començar per aquí, precisament. Diu, ara us faré una prova d'acústica, si voleu. Ens va veure tan interessats fent la visita, que diu, us faig una prova d'acústica, i es va col·locar a l'altar, de cara a la paret, i llavors va començar a cantar Can Gregorià, i aquella situació té una sonoritat impressionant, magnífica. Però també el Jaume allà li va preguntar, recordo el capellà, i li va comentar si realment això estava estudiat, no? Jo crec que en l'època romànica no hi havia cap estudi. Bàsicament és una qüestió del que seria del moviment, del so, no? Vull dir, estem parlant d'espais que són abscis, són espais semicirculars, no? I amb una cúpula que també a dalt és semicircular, amb unes altres connotacions, bé, potser de forma de semiesfèrica, però amb un altre concepte, no? Clar, i quan passen per aquí el que sona la veu o un so, és lògic que patini, no?, que corri per tota l'església, no? Jo sí que segur que puc dir que a l'època gòtica sí que es va començar a mirar l'acústica, la llum, la incidència de molts elements. La construcció, això sí, perquè hi ha estudis de l'Abad Suger, per exemple, Sant Denís, i altres qüestions, Violet de Duc, posteriorment, al segle XIX, que va estudiar tot això. I se sap, però al romànic no tenim constància. Per tant, jo crec que és una mica la inèrcia pròpia de la construcció i que t'adones que també segueix, no? A mi, si em permets, em fa pensar en la història del cinema. Quan es va invertir o quan un seguit de persones experimentava sobre les imatges en moviment... Jo crec que no hi havia cap, no n'hi havia cap que es plantegés que allò podria ser una manifestació artística. És com intuïtiu, és com una cosa intuïtiva. Això mateix, tècnica i bé, el seu aconsell, ja està. Sí, o segurament... Exacte. O a nivell simbòlic, no? Sempre és més agradable i més acollidor un edifici així rodó, de planta rodona, que a l'àpsi de fet és això rodó, que no pas quadrat, no? O que no pas amb angles, no? És que no oblidem que bàsicament... I suposo que la figura, la idea, suposo que la veu... Jo la pregino una veu com aquella amb un racó estudiat, perquè això sí que s'ha fet posteriorment, i amb unes alçades molt doble o triple, vull dir, allò no... No, eh? No, les alçades són molt importants. Van dir, hosti, tenim això, a veure què. A Grècia i a Roma s'estudiava. O veient que si ho feien d'aquesta... Igual l'experiència també, no?, amb la pràctica. Si veien que les constitucions d'aquesta manera tenien bona sonoritat... I ja funcionava bé, doncs endavant. Clar, ja està. I de fet, això, els mossens o els frares o els components de la coral, del cor... Es col·locaven a l'altar perquè hi havia més unitat d'aquí i se sentia allà per tota l'església. En canvi, si l'església hagués estat al revés, per exemple, a la porta d'entrada, potser s'hagués col·locat allà al port. També pensem una cosa, pensem que fins al concili de tren els capellans miraven cap a l'altar, no miraven cap al públic. Per tant, aquest descobriment és molt fàcil, una manera que començava a cantar sonava tot. Clar, ho feien d'esquena, ho feien d'esquena. Sí, sí, ho feien d'esquena. de cara a aquest efecte ser diferent. Clar, perquè ho fiem mirant a la forma, mirant a la forma del cos de Déu. Exacte, i a partir d'aquí, quan llavors, i llavors va ser quan, a mica en mica, a mesura que va evolucionar les formes, aquests capellans, vull dir, que miraven cap allà aquests retaules, aquestes pintures murals, clar, com ells estaven d'esquerres, allà t'estaven ensenyant, no t'estava dient, com ho feia enllatí, i el poble era analfabet, pobre meu, i clar, llavors l'únic que tenia era aquella imatge, i per això van evolucionar aquests retaules fins a límits insospitats, perquè t'anaven posant la vida... de Crist i tal, i bueno, i aquí anava amb llatí, i ja, mira, vaig a lesves ja per salvar-me, i res més, no? Jo el que tinc d'una manera molt bona és la valoració de gent que s'organitzava, encara que fos a partir d'una ordre, no?, però que s'organitzava, i a més a més de fer el bé, que és bàsic, no?, a més a més, doncs, s'ho havien de muntar, precisament, per d'allò, perquè aquell bé es pogués fer, eh?, vull dir... Però és el que deia, l'emplaçament no era un lloc allò, com es diu en castellà, baladí, sinó que és el que dèiem, corrents d'aigua, posicionament del sol, la veritat, un procés... Això era essencialíssim, no? I si podia ser la millor comunicació possible, doncs amb qualsevol punt de la ciutat i tal, l'únic que es posava a extramurs, bàsicament, quan la ciutat era que estava molt carregada, com el cas de Barcelona. La Barcelona romana estava a tope, clar, era una ciutat que va créixer prou ràpid, no? I per això va acabar fora. Però, bé, que em refereixo a un espai que va ser molt curiós, no?, i que realment, bé, doncs, jo crec que ens va ensenyar moltíssim, també, bàsicament, coses noves, no?, que fins i tot jo no coneixia, no?, i que ens va quedar moltíssim l'atenció, no? I, bé, i comentant per sort, perquè la gent ho sàpiga, doncs el que diem, tenim monestir de Sant Pere de Sant Pau, del camp, tenim la capella de Sant Llàtzer per si algú vol mirar per internet i vol apropar-se i com a mínim veure un espai amb un matí es fa llavors la porta lateral de l'Església del Pi que hi ha uns capitells la porta lateral de la catedral també hi ha uns capitells també es podria considerar la capella de Santa Llúcia però és un moment ja molt final però també es podria considerar i després hi ha sobretot la capella d'en Mercús que és una capella que està al carrer Montcada una mica més cap a dins i que també és una presència macab Hi ha un altre edifici que està molt desvirtuat, però que a la part de dins encara es podria veure, o podem intuir aquestes formes, que seria el monestir de Sant Pere de les Pueles, que està allà al carrer Trafalgar i tal. Però per fora no té res a veure, per fora és un gòtic final retocat, i per dins sí que veus una sensació, però l'únic lloc on veiem una església amb condicions romànica, a Barcelona, és a Sant Pa del Camp. Vull dir, això que la gent ho tingui clar... A més, és molt econòmica, l'entrada, 3 euros, 2, segons si tens una edat, si ets estudiant... Depèn com sigui, i val la pena. Val la pena, a més, fer-la guiada amb aquest senyor, perquè ho fa meravellós. I una cosa sobretot, que és una característica única d'aquest monestir, que el claustre, que són l'ovulatge, són únics a... Bueno, ens va dir que a tota Europa, però clar, segurament a tot el món. Perquè aquí hi hagi romànic a Europa, no? Sí, no, a veure, l'únic que podia haver... No crec que hi hagi romànic a Amèrica, ni a... Però com és una forma aràbiga, que és una forma així ara, potser el millor per la zona d'allà, a Turquia, però no ho crec, a mi no em sona, tampoc no ho sé tot. Però aquí a Europa és l'únic claustre així amb aquests arcs rubulats. Petitet, el claustre així de forma quadradesta. Però és molt maco. És preciós, és preciós. Ara que estem en aquest... Bueno, que ahir va dir que hi ha hagut aquesta setmana aquest procés d'anar al Parlament Espanyol. Vull dir, el senyor també ens va explicar una història molt interessant, probablement, Si mai es proclama la independència, haurà de ser d'aquest balcó. Ah, sí? El balcó del costat, que vaig dir que era la casa del rector. Sí, sí. Però no ho crec. Si es fa, es farà des del balcó de la Generalitat. Això ja serà un clàssic, no? Des del que va sortir el Terradelles, no? Allà, doncs, però saps què passa? Bueno, depèn de les tradicions, fan dues sortides Sí, ens estan portant en un camp o en un terreny que s'haurà de posar molta imaginació per tirar endavant en definitiva aquest projecte i potser sí que algú dirà, escolta, allà Perquè ell ens ho va recordar, i home, aquest senyor se'l veia que tenia pes. Específic. Específic. Jo diria que sí. Però jo crec que faria falta un espai amb una esplanada, jo crec que serà la pla de Sant Jaume, o el Parlament, alguna cosa que sigui molt gran i tal, no? Bueno, Jaume... O tota la muntanya de Bonjuïc. Exacte, exacte. Molt bé. No callis. Segueix parlant. No callis. Parla'ns d'un comentari d'aquest almenat que porta Sant Xulo sempre. No dis res més, eh? Obro a casa. Exacte, vinga. El manac i la valdufa, eh? Parles de la valdufa. Ens oblidem. Després de la valdufa, sí. Diu que s'esqueia el 30 de març, quan una vella, com deia, jo diria una senyora gran, formosa, esborla del mes de març, dient que Bo i Alfred, de les Ventoleres del mes de març, no?, No li havia pogut matar cap bèstia del ramat. Això ho deia la dianya. Enfadat, el mes de març va demanar menllevats uns dies a l'abril. Abril, gentil, deixa-me'n un, deixa-me'n dos, deixa-me'n tres, i amb un que jo tinc seran quatre, i el bestiar de la vella farem per... per... a veure com ho diu això, per nevatre. Per nevatre. O sigui, en definitiva farem alguna cosa, no? L'abril va deixar uns dies en el mes de març. que els va convertir en grisos, freds i plujosos. I des de llavors, dels mals dies de l'abril, en diem els manllevats. Ah, d'acord. Ara us explicaré una cosa, per això us estic dient. I el ramat de la vella, què va passar? Diu, val més no saber-ho. Bé, la qüestió és que... Molt bé, molt, molt maco. La qüestió, i ara ve el que també és interessant, perquè això quan ho he vist avui dic, home, resulta que aquesta setmana passada vaig estar amb un grup de famílies que discutim entre nosaltres com ens hem d'orientar, si tenim alguns problemes i tal. Vaja, una teràpia, no? Mhm. I llavors un dels senyors va dir, diu, tu no saps això del mes de març? Diu que al març li vam enllevar tres o quatre dies a l'abril. I això, o sigui, això era la setmana passada, doncs diu, ja veuràs aquests quatre dies del mes d'abril com no farà bo. De fet, va ser així, eh? I llavors va ser quan ens va explicar que això era una història del camp, en definitiva, no? Sí, sí, sí. Llavors hi ha una altra cosa que penso que també està molt bé. Estem entre primavera i l'estiu, el Mussol Pirineu nia i busca amagatall a les escletxes de les roques per pondre de 3 a 8 ous. Doncs sortiran uns pollets de color de xocolata amb taques blanques, no? I llavors diu, el Mussol fa por als caminants. pot ser silenciós, però quan cau la fosca, xisca-la i sembla que es queixa, com si fos un ànim en pena. En definitiva, és una altra d'aquestes cosetes, que no sé, jo trobo que fa gràcia, no? És molt interessant el que és l'acervo. El cordillot, tanco la caixa. l'origen de les coses, de les frases aquells temps que et passaves moltes hores a la vora del foc i com s'explicaven les coses per què passaven les coses l'art d'explicar, de comptar històries quan eres l'estiu sorties al carrer i parlaves amb el veïnat això és cert, això ho he viscut jo això era convivència, això era socialització ara agafa la consola i... Sí, ara. I treure la cadira, això, a l'estiu, treure la cadira al carrer i estar allà xerrant amb els veïns. Home, hi ha una altra cosa que també es fa. Encara es fa? Estar en una terrassa d'aquestes. Bueno, sí, clar, també. I això també fa... Amb la connotació hi ha més de consum. En canvi, l'altre, una miqueta més d'això de socialització, de convivència entre veïns... Home, un porronot de vi... També corria per allà, no? Queda paturrat a vegades, no? Sí, oi? Una mica de festa, també. Una mica de... I tant. Un gelat, aquestes coses. Jo estiuajava també, bueno, estava aquí a prop, a Gavà i tal, i estàvem una barriada, eh? Recordo quan jo tenia 10 anys. Estiuajava i tot. Sí, sí, clar. A Gavà, imagina't, no? A prop de la platja, amb la brisa. Exacte, estàvem amb el meu oncle, ja teníem una... Estàvem vivint allà, no? I eren d'això, sortir al carrer amb la cadineta i pensar, mira, no? I després amb el temps dius, mira, és una cosa potser la millor no tant d'aquí, dels anys 70-80, que ja era una cosa que ja no es feia, que és potser la millor més de Castella. I aquí es feia menys, com a mínim en llocs tant, entre cometes, més propers a la ciutat. Potser en un poble més de muntanya, del Pirineu, és més normal. I amb el temps a mi em feia gràcia, m'agradava moltíssim, perquè jugàvem amb tothom allà, amb els nens, els veïns, cotilleaven, xerràvem, em deien que guapo estàs, i em tiraven d'aquí, com jo sempre he sigut gran, de la Galta, i em tocaven el cul, jo recordo, sí. No, però en sèrio, home, aquest nen estava fort, jo com estava fort tot, i em pessigaven el cul, però de bon rotllo, eh? Que bé que menja aquest nano, té un cul fort, sí, sí, sí, clar. La meva mare, contentíssima, esclar. Però bueno, mira. És el que hi ha. Que bé, que l'hi ha. Que entranyable, no? Que entranyable. Sí, sí, sí. Totes les passicades al cul, a mi no en feia gens de gràcia. Aquí a la cara tampoc, eh, que tenia 10 anys, però... Ai, viciosa. Amb ell mig de tot això, hi havia una cosineta que d'una manera o altra... Sí, sí, bueno... Va, parlem de coses serioses. La valdufa. La valdufa. Ai, la valdufa. Tu ja havies jugat a la valdufa, suposo. Un desastre, jo era molt desastrós. Ah, sí? Ja som dos, ja érem dos, doncs. Tu més cap aquí, jo més... Ai, jo també havia jugat una mica, eh? També era juguina de nenes. Ah, sí, sí. I ara torna a estar de moda, eh? I ara torna a estar. Sí, sí. Digues, digues. Bueno, torna, ara més aviat ja no, eh, altra vegada. No, no, jo he vist molts escrius, l'únic que és diferent, és de plàstic i ja està preparada per llançar-la i que surti bé. Que sí, però que això fa més aviat un any, ara ja no em veus gairebé cap. Ja ha passat aquesta moda, no? Sí, i les ve... Home, jo com que tinc drets... Clar, clar, clar, exacte. Doncs fa un any, fa un any. Doncs ara ja estan allà ben... Ben guardades tampoc, però estan guardades, no? Ja. Doncs bé, què dir de la baldufa que no coneixem, no? Doncs es poden fer tantes coses amb la baldufa. I tot i que el seu origen, diu aquest senyor, que és el senyor Andreu Mas, que fa aquest begul d'estiu, això era aquest any passat que ho feia. I aquest estiu, l'estiu de l'any passat, sí que estava malaltablement de moda. Estava de moda, sí. Diu que és molt incert, des de l'any 4000 abans de Crist, ja s'han trobat exemplars, en definitiva, que tenen a veure amb la baldufa. O sigui, no es passeu que això fa quatre dies i evidentment que no podrien ser de plàstic. Jo encara les conservo una mica per allà, perquè allò que no ho fas tot malbé... és d'aquestes de fusta, com més bona fusta, millor, perquè tots sabem que això també es podia tirar de manera que, pam, no?, picaves contra l'altre i la treies de la rotllana que feies i, vaja, vull dir, com allò de les bales amb el titulet, no?, també. Les caniques, no?, amb el titulet. Sí, les bales. Si tenies una bala bona, molt bé, però com si fos un desastre es trencava, no? Com la tinguessis de fa que estaves perdut. Bé, doncs m'ha semblat que era molt interessant tot això, no? I també s'han trobat coses de material a Troia, a Pompeia, i la resta de baldufa més antiga del món. que es conserva en el Museu Britànic. Es tracta d'una inscripció exhumada a Biotia a prop de Tebas i datada del 1250 abans de Crist. Això és a Egipte, no? Això és a Egipte. Diu que les primeres estaven fetes en fancuit, no? Sí, sí. M'ha cridat molt l'atenció. És una jovina ben antiga. Aquesta té solera. Molt bé. Molt bé. Doncs ja sabem més cosetes, clar. Ja sabem l'origen de la baldufa, que és d'aquelles coses que a vegades, mira, doncs quedem a l'aire, no? Parlem d'un llibre, ara. Un llibre que he pogut llegir, molt petit, molt curtet, de cent i poques pàgines, que es diu La cambrera, d'un tal Marcus Ors, un senyor alemany, d'acord? El llibre comença per parlar d'una noia, una dona jove, ni gran ni petita, la qual ens dona unes premisses molt puntuals del que és la seva vida, però ja t'adavanten que serà una mena d'homenatge a la solitud d'aquesta noia, ja t'ho diuen d'aquesta manera. Sabem que va abandonar la casa de la seva mare per fer una vida determinada, intuïm que va tenir una relació fallida amb un senyor, Sabem que ha estat sis mesos rebent una teràpia, però no tenim cap referència més. No sabem ni el per què, si hi ha hagut una influència de la mar i tal. Troba una feina quan surt d'aquesta, perquè sap que està bastant un temps també, no especifica clarament, però se l'entén que aquests sis mesos no ha pogut treballar. I llavors a partir d'aquí li troba una feina que és de cambrera, però de cambrera d'hotel, de netejadora. I aquí es comença a veure una miqueta què és el que li pot succeir. Té una obsessió absoluta per la neteja. Això és l'element essencial. És a dir, neteja fins i tot els somiers, neteja al darrere dels quadros. Neteja qualsevol cosa, tot, vull dir, és una absoluta meravella, estarà encantats, fa hores extres perquè ja vol fer, perquè quan arriba a casa no té res a la vida, d'acord? Llavors, clar, hi ha una cosa molt peculiar, no? Resulta que arriba un moment que l'únic moment que ella es troba feliç és quan s'amaga a sota dels llits de les habitacions de l'hotel. I un cop a la setmana ho fa, però canvia de diferents habitacions perquè vol compartir la vida dels altres. Aquesta vida, teòricament nocturna, amb què ella es troba acompanyada. I en una d'aquestes nits que... Sí, sí, sí, és una cosa molt curiosa, una cosa molt rara. Sí, sí, sí. Però mentre està a sota, està netejant el somier i el matalà és a sota. Per tant, no saps ben bé quina problemàtica però no te l'acaben d'explicar del tot. O la deixen intuir o a mi se m'escapa directament. Nicholas Caix? Marcus... Perdona. No, no, perdona. Nicholas Caix va fer una pel·lícula que era els estafadors. Sí. I tenia aquesta problemàtica. Sí? Doncs mira, jo no l'he vist, aquesta pel·lícula. Això és impulsiu-compulsiu. Ah, d'acord, doncs això. És una problemàtica mental. D'acord, d'acord. És que ja dic, no, jo no... És molt bona, aquesta pel·lícula, els estafadors. Sí, doncs la tinc a veure, no l'he vist, no l'he vist. Doncs mira, serà bo per una mica. Llavors és curiós perquè en un d'aquestes moments que està sota d'aquest llit, compartint aquesta vida dels altres, com ronca, com està, una cosa molt peculiar, llavors apareix un home que està casat, que sabem que està casat, i truca una prostituta, d'acord? i aquesta prostituta ha realment determinat que ella, per clar, escolta, sap el que està fent i fa unes pràctiques fora de la línia de la heterosexualitat, és a dir... ella penetra, etcètera, etcètera. És una cosa que una mica ella se'n va cap a la línia més escatològica, sinó una altra línia diferent, i llavors ella comença a tenir relació amb aquesta noia, i la seva relació lésbica amb aquesta dona. Per tant, el llibre et porta, mira que són poquetes pàgines, però et descol·loca constantment amb aquesta persona, no? I al final aquesta persona potser intenta retornar al si familiar, diguem el que seria tornar a casa de la mare, aquesta mena com d'úter, tornar aquí, però t'ho deixa com obert, pensant què passarà, però què fa? El que fa és, quan arriba a casa seva mare, es torna a posar sota del llit de la seva mare. per tenir aquesta companyia que potser no ha tingut mai de la mare. Llavors, clar, és una cosa molt peculiar, però és un llibre molt raro, però és un llibre que val la pena, com a mínim per experiència de saber que és que a veure, no hi ha... A veure, hi ha una continuïtat explicativa, però també trenca molt el que seria... el llenguatge narratiu, no? Són capítols curts, no? I, per exemple, les converses de mare i filla són tremendament curtes, sense cap tipus de carinyo, sense cap tipus de res, no? Quan acaben diuen, bueno, bueno, s'acaba així la conversa, no? I ella diu, per què em diu bueno? Que em digui adeu, filla, o t'estimo. Bueno, bueno, s'acaba així les converses. Manca de comunicació o una comunicació molt escassa. També jo crec que aquesta educació nòrdica, que són alemanys, aquesta educació que no és tan com la nostra, que potser més propera, sinó que hi ha una certa... Bueno, no tothom, no? No serà així. Però sí que hi ha un altre tipus d'educació, crec jo, a diferents punts d'Europa, que no és la nostra també, no? A la Suècia i tal, és el mateix tipus, no? No sé, no sé. Jo crec que hi ha moltes coses per allà sueltes que et van esquitxant, no? I és això. Et sorprèn, no? És una cultura occidental, però no deixa de ser una altra cultura. Quan tu dius un llibre, per exemple, suec, un thriller, és molt distant. Tots els personatges tenen unes característiques molt diferents que si no és un Pepe Carballo, no? Vull dir, que no té res a veure, no? M'entens? Vull dir, això són aquests constants que a mi m'agrada descobrir, no? I aquí el llibre m'ha agradat. La veritat és que el cinema... De Nesweg... Exacte. No dic que és boníssim. Passa el mateix amb els llibres, home. És que sempre és d'una singularitat especial. Passa el mateix amb aquest llibre. Sí. Bé, nosaltres ja vam parlar de ninfomania, no? Vull dir, ja vam destacar tot un seguit de trets que tenen a veure amb tot això, com experiència, com tal... A vegades les diferents experiències que pots tenir a la vida... no tenen per què ser traumàtiques per tothom, sinó que hi ha persona que s'hi pot adaptar, o fins i tot diu, no, això no interessa, o això no és correcte, o a mi això no em satisfà, o no em diu res, no? I, en canvi, si ens ho mirem des de l'altre punt de vista, que és allò de dir, eh?, vull dir, que carai, home, això és un goig, vulguis o no, o no, llavors ja és un altre tema. I, evidentment, es pot transformar, doncs, amb el que dius tu, no?, El fet del contacte físic és una d'aquelles coses que es valora més positiu en el món, no? Jo me'n recordo a l'època que vaig néixer que tot això era gairebé prohibitiu i per això esmentava que sempre hi havia una cosineta que sense... Com que era prohibitiu, precisament la cosineta m'enterraplegava per allà al mig. Però fixa't... Quina fama, ja veig que aquí ha tingut èxit, eh? Però fixa't aquesta fredor que aquesta noia, quan té aquesta relació amb aquesta prostituta, que s'acaben més o menys enamorant, ella li segueix cobrant. En cap moment. Diu, ara que t'estimo i jo ets especial per mi, però li segueix cobrant. I quan la convida a fer unes vacances, ella no vol anar. Això és molt interessant. És molt interessant, perquè clar... No fa gaire que parlaven de bonica i jove. Exacte. Jove i bonica, que també era una noia que experimentava diferents... Per això. Bueno, diferents actes. sexuals amb diferents persones i també estàvem amb això. Molt interessant. Fantàstic. Tirem endavant. Tot això és psicoanàlegia. Sí, sí, segur, segur. Rosa, parles d'aquesta presentació que segur que ens llegis el llibre un dia d'aquests i ens ho explicaràs. Sí, sí, sí. A més, és un llibre que és molt agradable de llegir perquè he estat ja fogejant i tot això, he estat mirant. I, bé, a més, tampoc és massa llarg, vull dir que sí, sí, a més és un tema interessant, perquè tothom, encara tinguis fills o no tinguis fills, és igual, tots vivim en societat i als adolescents ens toca a tots. Així de clar. I tant. A veure, el titular, tal com tu has dit al principi, és, bueno, l'han escrit en castellà, és El adolescente cautivo, adolescentes, i el subtítol és Adolescentes i adultos ante el reto de crecer en la societat actual. Mhm. Els autors són dues persones de reconegut prestigi i sobretot de molta experiència en l'àmbit de l'atenció a nens i adolescència des del punt de vista mèdic i sobretot psicològic, psiquiàtric també. Llavors vull dir que ja porten molts anys tractant aquests temes. L'autora és la doctora Asunción Soriano Sala, és metgessa, psiquiatra, psicoanalista també, té un currículum impressionant. D'aquí Barcelona? Sí, ella en concret ara és la coordinadora de l'Hospital de Dia per a l'Adolescents de Sant Pere Clavi, la Fundació Sanitària. Segur que l'he vist a algun lloc. I, a més, també és la supervisora... Segur, segur. És la supervisora clínica de la unitat terapèutica de justícia juvenil, també, del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Sí. I l'autor és el senyor, també, bueno, és el Rubén Gualtero Pérez, que és l'actor de la revista de Psicopatologia i Salut Mental, de Salut Mental del Niño i de l'Adolescente, ell és sociòleg i màster de Consultoria en Desarrollo de las Organizaciones. Déu-n'hi-do, eh? Ha publicat moltes coses i sobretot ara és el responsable de publicacions també de la Fundació Orienta de Barcelona. Bé, doncs van fer la presentació ells mateixos amb un acte que es va organitzar a la Biblioteca de Castelldefells. Aquest dimarts passat, el dia 7, no? Sí. 7, 7, sí. Ja hem perdut la... 8. 8. 8. Que passen tant rapiditats. Bueno, doncs dimarts passat a la biblioteca de Castelldefels i, bueno, es va fer una miqueta de... No, conferència, perquè al final el que es va fer més una miqueta així de tertúlia amb la gent que... Una presentació, no? Sí, exacte, no? A mi, doncs, parlant del tema de l'adolescència... Van explicar aquest llibre a l'envertebrat en quatre subtemes. Un seria la mercantilització del cos, que l'han titulat El cuerpo robado. Tot el tema de la transformació que pateix el teu propi cos quan estàs adolescent. Quan passa el canvi, no? Exacte. I tot el tema del culte al cos, la publicitat, aquella idea del cos perfecte, que a mesura que van evolucionar les societats... aquesta idea de cos perfecte també va canviant, no? I que nosaltres els adults moltes vegades també tenim aquesta idea i sense voler l'estem també transmetent, no? Bé, és una miqueta que ho tinguem en compte també, no? I tant. Abans la pell havia de ser Blancana, no? Exacte. Exacte, i ara has de tenir el cos Déu, a vegades era la dona Déu, ara són les pop-stars aquestes per a les noies i els tipus atlètics pels nois i aquestes coses. O fa poc la moda de l'home tot depilat i ara ja no es porta l'home depilat, per dir alguna cosa. L'home amb cabell, com sempre ha estat. El sentir-te guapo i el sentir-te acceptat. Físicament sentir-te acceptat. Això és tota la problemàtica que pot comportar, o tota l'estabilitat que també et pot donar. La segona part seria les transformacions a l'àmbit familiar, i la titula en aquesta segona part, famílies particulars, que és tot el tipus de famílies que cada dia tenim més famílies diferents. Fa, jo què sé, pocs anys no pensaves, i ara hi ha moltíssimes famílies monoparentals, famílies nuclears... famílies de parelles del mateix sexe, també, o de parelles separades, que ara tenen una segona parella i alguns tenen fills d'anteriors parelles o d'anteriors matrimonis. Bé, doncs, clar, són una sèrie de casuística. O pares o mares que tenen ells sols, per exemple, una criatura, també. Sí, sí, sí. per química, per vitro, per totes aquestes coses. O per a solter, que ara també està molt de moda, això. Clar, i perquè especialment ho fas amb aquests actaments que hi ha, exacte, i quan homes i dones, clar que sí, vull dir que tot aquest tipus nous que hi ha de família, amb el que tot això comporta també d'adaptació i tot això. Evidentment. La tercera part que parlen és el que seria també l'emancipació i l'accés al món laboral. Llavors això li diuen trajectòries vitals en la encrucijada. Abans ho tenia molt clar, potser abans i molt genèric parlava d'abans, però avui dia la generació... Aquestes persones poden tenir entre 50 i 60 anys. I això expliquen, dic, home, abans el pare treballava o la mare, sí, també, però era el més habitual, el pare, sobretot, treballava en un joc, en un ofici, dic, li ensenyava l'ofici al fill o a la filla. O si treballaves en una fàbrica o en un lloc, en una empresa, després ja feies tots els contactes perquè la criatura, el teu fill, la teva... Això era el treballador normal. Entres també a treballar allà, no? Vale. Bé, doncs ja estava. Ara no, ara això ha canviat moltíssim, no? I més a davant de la situació de crisi econòmica actual, no? Que igual, doncs... Estan estudiant ja i dius, oi, per què estudiaré si tal com estan les coses? O al revés, ho estudiaré molt i ja estàs pensant que hauràs de marxar a treballar a l'estranger segurament, no? Vull dir que tot això també està canviant molt. Això són tensions, pors, possibles frustracions, clar, i tot això també s'ha d'entendre, no? Que no és igual el món on estan vivint ara aquests adolescents que el món que hem viscut nosaltres, no? Que això evoluciona molt, no? Això ho hem de tenir en compte. I tant, i tant. Molt bé, Rosa. La quarta part també, que és el moment a nivell emocional, el que suposa també l'adolescent, el transitar cap a l'edat adulta en si, no també a nivell emocional també, i això li diuen un equilibri precari. O sigui, tota aquesta part també, de tot el dol que suposa, el dol, però ells mateixos s'han perdut com a nens. Ah, clar. I tu com a adult també has perdut aquell nen. Ja el teu fill o el teu familiar o els teus mestres. Clar, ja no són aquells nens, ja no són aquells bebès ni aquells nens tan encantadors. Que hi ha molta gent que no supera això, eh? Exacte. Ara ja no, ara ja et trobes allà una persona que vol imposar també, que vol créixer, vol ser madur i vol tenir les seves experiències i vol ser ell mateix o ella mateixa i no és el teu nen, és una altra persona. Però és que per ells, tu com a adult, també t'han de fer un doble a tu, perquè tu no ets tampoc la idea que tenien de tu quan ells eren petits. Jo trobo que és molt interessant, a mi em va treure moltíssim, ja quan me'n llegeix ja us explicaré més cosetes. Ells van insistir que sobretot no són en plan consells ni molt menys, sinó una miqueta anar explicant coses i anar reflexionant sobre coses que ens pot ajudar a tenir en compte que aquests nanos... Estan vivint una adolescència però en una situació molt concreta també, no? Tot això s'ha de tenir en compte, s'ha d'escoltar. I sempre els hem de donar també un missatge molt d'esperança, que hi ha futur i totes aquestes coses. I que és una generació molt maca també. I tant, i tant. Fantàstic. Doncs quan ho llegeixis, Rosa, on comentarem i a veure si podem fer una mica de debat i tot, perquè val la pena. Molt bé, ens queden 20 minutets, tenim per comentar 4 pel·lícules i la Rosa al final es parlarà del Cineforum al Baix Obregat, però comencem per el tema del cinema i per les novetats. Tenim dues pel·lícules que són prou noves. que és Movie 43, i a l'hotel Gran Hotel Budapest començaré parlant de Movie 43. Sí, sisplau, sí. Per què he vist aquesta pel·lícula? Doncs he vist perquè l'altre dia vaig dir, ai, per cert, ja que jo soc molt d'Òscars... Els premis, quins premis? Ratzi, vinga. Ratzi, amb Zeta, Ratzi. Ratzi. I llavors, mira, jo sap que jo soc molt d'Esgoia i dels Òscars, una mica així friki, miro aquestes coses. D'Eurovisió, també. És friki, això. Bé, no, però ho miro bastant i llavors quan arriba el moment vinc totes les pel·lícules de cop. Televiser. Sí, sí, sí. Llavors, bé, què vaig dir? Vaig a veure qui ha guanyat els Razzi aquest any i va guanyar After Earth. Us recordo aquesta pel·lícula del Will Smith amb el seu fill? Aquella va ser una de les guanyadores, però la que va guanyar és una pel·lícula que jo no sabia que es deia Movie 43. Dius, vaig a veure què és això, me'n vaig a internet, crac, crac, crac, Wikipedia o Film Affinity, dona igual, qualsevol cosa, miro allà. Movie 43, una pel·lícula dirigida per 7 o 8 directors, però al cap és el Peter Farrelly. Algo passa com Mari, ho tenim clar, anem per aquí. Bé, els germans Farrelly és un dels germans Farrelly. Elenco, Kate Winslet, Hugh Jackman, Richard Gere, Yuma Thurman, Hal Berry... Ostres, què ha passat aquí? Què ha passat aquí perquè això sigui una pel·lícula desastrosa? Bé, la pel·lícula comença amb la següent premissa. Són dos adolescents, que estan davant de l'ordinador, fer unes coses, i llavors un col·lega de la residència on viuen, són aquestes residències de nois a una universitat... Així, bé, qüestió, és el típic listillo, no?, i llavors una mica els fa una broma determinada, sap com funciona això dels virus, bé, li fa una cosa informàtica, llavors es volen venjar, i llavors el criden i li diuen, escolta, hi ha una pel·lícula que es diu Movie 43, això és pel·lícula 43, no?, li fan aquesta broma, busca-la a l'ordinador i tal, perquè veuràs lo nunca visto. I resulta que aquesta pel·lícula existeix. Però l'excusa és que, a mesura que va buscant aquesta pel·lícula per diferents mons d'internet, apareixen diferents curs. I aquests curs matratges són els que estan dirigits per aquests senyors. Clar, explico el primer. Kate Winslet, magnífica. Hugh Jackman, magnífic, sota per les senyores, aquest senyor. Bé, la Kate Winslet s'arregla, pot ser normal la pel·lícula, aquest curt dins de la pel·lícula, aquest sketch, per entendre'ns, no? vam quedar amb el Hugh Jackman, tot ell, bé, arriba, es troben per una mena de cites cegues, no?, una mica com de conèixer, s'han conegut, bueno, no cites cegues, vull dir, l'han presentat i van a fer, i ell és conegut, és un tio que surt al Time, ha revistat, i va... Llavors arriben a un restaurant, no?, ell es treu la bufanda, i t'ho juro que no exagero, eh, sisplau, ara no, i té el coll, els testicles, penjant, amb cabells, i tot. Per això porta bufanda, esclar. Clar, imaginau el moment surrealista... No, ell no és la bufanda, clar. No és la bufanda, no, no, és ell. I clar, llavors s'asseula aquest Winslet i el Hugh Jackman i comencen a sopar, i tothom el tracteia amb molta naturalitat. I ella està com al·lucinada, perquè clar, és impossible no mirar-li la cara i saber-li aquí els testicles penjant, clar. Només els veu ell. Sí, clar. No, no, ho veu tothom, però és que és normal. Però, a veure, aquell em ve, perdó, m'he perdut. Qui se té la bufanda? El Hugh Jackman. Clar, i llavors té aquí penjat això. I a més, el més curiós és que arriba un qui diu, ai, no fa una mica de fred, i llavors s'encongeix. Vull dir, imagineu-vos, ja no segueixo, imagineu-vos la situació, o està menjant la sopa i li cau un cabell, i es veu com cau, vull dir, Imagineu-vos. Però això és el principi de tota una sèrie d'accessos bestials que jo em tornava boig, jo m'estava partint de riure. Però la cosa més extraordinària és això. Això és una de les coses. Ah, una. Aquí ve el cabell a la sopa. Però cada una de les 7 o 8 que hi ha, cada cop més friqui la cosa. Cada cop és pitjor. Vull dir, Richard Gerd, dius, Déu meu, què fas aquí? La Halberri, què fas aquí? La Halberri acaba totalment... Bueno, és una cosa... És que us recomano que veieu per dir què és això, clar. La pitjor pel·lícula de l'any, sense cap mena de dubte. Però bé, a veure, és una pel·lícula rara, diferent, actuant fatal. Més els pebrots? No, no, els pebrots i ja està, res més. Però és que és genial perquè és que és magnífic. Bé, és que és una cosa... Clar, és una cosa que passa amb Mari. Ja està. Aquelles situacions absurdes, no?, quan, per exemple, el benestire s'enganxa al tasticle, també quan estàs al lavabo, us ho recordeu? Sí, sí, sí. Aquestes coses agraven molt als adolescents, eh? Gràcies al coneixement del propi cos, imaginar-se, bueno, si jo un dia estic en públic i resulta que això se'n veu o no se'n veu, els peus d'aquí, els peus d'allà. Exacte, és humor gordo, allò que es diu... És l'humor gros aquest, no?, allò de les pel·lícules. Però és que, bueno, això és una sola. Després, quan es troba el Halberri amb aquell, allò és bestial. Allò de la Halberri amb aquell, que també és del Farrelly, aquesta. Ui, que s'ho va passar bé. Ui, que m'ho vaig passar bé. Jo podia, cada riure, que pensava, bueno, menos mal que estava sol, vull dir, que no estava veient amb ningú. Però tu reconeixes que això no és bo. No, en absolut. Que això, senzillament, és una vagenada. Això és una vagenada. És un entreteniment bestial. Totalment, totalment. Però jo no sé com es presten. Que em agrada, vamos. Però aquests 5 grans monstres, com es presten a fer aquestes pel·lícules? És que és un més fort. Què fa Richard Gere per allà? Sí, Richard Gere és una altra història. Aquí no entrem perquè Richard Gere actua en aquest cas de forma masclista. Aquí tenim el Torrente i hi ha molts actors i actrius que donen pasades per intervenir i fer una... La història de Richard Gere és prou masclista, és molt masclista, perquè crea un iPad, allò per escoltar música, que té forma de dona. I llavors es veu que el problema que té és que té forma de dona, és com pots escoltar música, la seva vagina porta el ventilador per refredar l'equip, i llavors els nois van molt sortits i llavors el de Jonsis... T'hi talla. El ventilador. Tot és sexe, vull dir, sempre hi ha coses... Sí, sí, imagina't, vull dir, he dit dos i encara seguiria més. Tallem, que si no s'agafa el temps. El gran hotel Budapest, Rosa. Ai, molt diferent, això que t'has sentit i canto. Res a veure, ja tu ho sé. Res a veure, res a veure. N'hi ha molts personatges també, que n'hi ha, i d'actors i actrius, sobretot actors coneguts, és una passada... el repartiment que tenen. Bé, però sobretot, altres dies aquí ja s'ha comentat, i el Gemma, sobretot, que va comentar la pel·lícula, no? Jo és una pel·lícula una miqueta que t'escol·loca, no? Jo n'havia vist, es veu que aquest director, el Wes Anderson, allà ha fet un altre que era Los Tenenbaum, Jo he vist tot. No sé si va per aquesta mateixa línia, no? Aquest personatge és una miqueta molt inventat tot, molt de ficció, mig paròdics, perquè veus que sí que fan paròdies d'altres personatges. Està claríssim, no? Diu que fa una mica d'homenatge també al gran dictador del Chaplin, no? Perquè surten els soldats... És un hotel que estava en període d'entreguerres i encara viu de l'esplendor, però sobretot per l'esforç dels seus treballadors, del que porta a l'hotel, que ve a ser com el conserge, perquè de fet no és el director, és el conserge, no? Sí, sí. el personatge del Ralf Fins, que és el Gustaf, que és aquest personatge de Gustaf, que està genial, i després el seu ajudant, el seu aprenent, que és qui li ajuda a portar una miqueta aquesta idea encara ja una miqueta desfasada, una miqueta ja... Tronada, vaja. Tronada, sí, clar, ja decadent, que aquestes coses ja no es porten, que el món està... En canvi, mira encara vosaltres, encara què esteu fent aquí, no? Però bé, és una miqueta la reivindicació aquesta, no? I llavors, però és molt curiós perquè a mi m'havia cridat l'atenció com al diari Expansió, que sembla que és un diari sobre economia, com va fer una ressenya d'aquesta pel·lícula des del punt de vista de recursos humans. En concret la va fer l'Ignacio García de Leániz, que és professor de recursos humans a la Universitat de Cala de Nares. que diu, clar, cine de gestió. Diu, clar, les aventures d'aquest conserge, diu que com fa... Diu, sobretot es fixa en quatre punts, que és el que ell també ensenya a la universitat. Diu, una organització centrada en el client. Clar, si la teva empresa se centra en el client, en donar-li un bon servei, en la fidelització, en que hi hagi una empatia, un carinyo que t'estimi, no sé què, ja t'has guanyat moltíssim, no? Molta part del... Del teu mercat, no? Els gustos, no? Tot això. Fins i tot la biografia del teu client, no? I ell veu les relacions que té amb les seves, les clientes d'or i d'or, no? També és molt divertit, no? Pràcticament està embolicat en totes, no? I després fins i tot l'hereden. El deixen com a hereu. Que per aquí és com comença precisament tota la història ja fora de l'hotel, a partir d'aquesta, de la mort, d'aquesta... i tot el tema de què li deixa un quadre en herència i després segurament això. Després, el tema també del foment del compromís leal, que és la gestió per valors, la gestió de recursos humans per mitjançar els valors de les persones, fixar-te en cada persona, valorar el que tenen de positiu aquelles persones i saber treure-li tot el positiu i que hi ha aquella implicació el que ell diu el contacte psicològic. Que no només és un contacte mercantil de dir, mira, jo et dono les meves hores de feina i tu a canviar-me un salari, un sou, sinó que a més a més hi ha un contacte psicològic. Que això és molt clar entre el conserge i aquest nano. El zero, el personatge és el zero. Després, una altra aplicació també dels Departaments de Recursos Humans, que seria l'ideal. L'aplicació del concepte del State of Flow, que és el tema, el que avui és el concepte, es coneix com el concepte del COACH. Això a partir de l'any 91, en aquest país s'ha difundit, el Juan Carlos Covairos, qui l'ha difundit per aquí, però era un tema que ja fa temps... un nom una mica raro de pronunciar, Sisen Mihagi, que jo ho va crear l'any 91, i una miqueta com aquí, l'actuació, aquesta formació professional o aquest convenciment que has de tenir una elevada motivació i un sentiment de recompensa interna com a treballador, per estar a gust i per rendir en una feina i dius, ostres, i no vull canviar de feina o no vull perquè aquí estic molt bé. Perquè hi ha aquest grau d'implicació, de seguiment, d'identificació. I després també es fixa molt en el tema de l'importatge del networking, el que ara està tan de moda, i dius, ostres, el networking. és treballar en conjunt col·legues de la mateixa professió, encara que estiguis en empreses diferents. Això es veu quan necessiten una cosa que els proveixi d'un servei, en aquest cas, i com ell truca als seus col·legues d'altres hotels. Clar. Per demanar, escolta, jo necessito això. Aquell truca l'altre, l'altre col·lega. O sigui, tots els concerts, que és la màxima figura d'aquests hotels. I com al final aconsegueixen això. Això és el networking. Treballem. No som oponents. Podem treballar conjuntament per aconseguir una millora també a la qualitat dels serveis que estem donant en aquest sector nostre. Això sona com un ideal capitalista? Bueno, clar, és que... Sí que ho és, però jo ho faig, eh, a la meva empresa. Va bé, perquè llavors vas contactant i... No, però ho és, ho és, això és lògic. Estem al capitalisme, no vull dir que no. És treure rendiments, bàsicament. És allò que quan vas, per exemple, a una botiga, que això és molt... Jo aquí faig dues comparacions, també, no? Me'n recorda dues coses. Quan vas a una botiga a buscar una cosa, o una botiga de serveis, que t'ho dius, ostres, necessito això. Diu, mira, però jo no ho tinc. Però, escolta, amb essa fullalitud de tal, que està aquí al costat, que ells sí que ho tenen, que ells sí que ho venen, no? Això és molt d'agrair. I a tu et queda... No, per tu no és una competència, i tu ara me'n vaig a la competència, no? Ostres, mira que bé que m'han atès. Que amable. Que fins i tot els serveis que ells no donen em indiquen on. Llavors jo encara et reforça bé la confiança cap a aquell establiment. O, per exemple, un altre, no?, jo crec que en un carrer comercial hi hagi moltes sabateries, o moltes botigues del mateix sector, que hi ha comerciants que això no ho entenen, diuen, no, no, no, perquè tindrem competència, no?, avui ja està més que demostrat que és on més es ven. Per què? Perquè els consumidors sabem que si anem que necessito unes sabates del tipus que sigui, jo sé que hi vaig allà, i tinc diverses botigues ja, i jo sé que en aquell moment ja les tiraré en una o en l'altra, però ja tens, és una zona d'afluència. Clar. I és un benefici per tothom. I al final és un benefici per tothom. Exacte. És una zona especialitzada que... Exacte. En canvi, una d'ahir era més complicat. Bueno, és molt interessant aquesta reflexió. Jo he dit que era això, eh? Molt, molt, molt. Jo la tinc a veure, l'he vist encara i la veuré. Mira aquest punt de vista que tu has fet, que m'ha agradat molt. Molt, eh? Però molt, eh? No aquest i l'altre, el coaching. Ens queden set minutets. Jaume, tres minutets per parlar de Xuca, d'aquest western. Bueno, Xuca és un divertiment d'aquells tan macos, d'aquell ideal absolut, no? Vull dir, estem amb un pistoler, el Tyler, com deia. que és un xicot que més aviat no destaca. Si el realitzador hagués triat el barrancàster, no se'n surt, perquè és massa potent. Massa home. Aquest, en canvi, és més petitó, és allò senzillet. I llavors és un home que ha estat menys tingut per una xicota que, encara que no ens ho sembli, és de classe alta. Allà a Nord-Amèrica també existeix. I tant, i tant. I a l'oest també. Ah, clar. i llavors es retroben amb un ford aquest avançat i que vigilen els indis i que els proporcionen tot el que els han de proporcionar perquè no garregin i en definitiva perquè no morin de gana però en aquest ford tots els soldats i fins i tot els oficials que hi ha són castigats I això és el que és singular de la pel·lícula. Això no pot ser. Però estem parlant d'un western clàssic. Jo crec que és molt clàssic això. Molt. Però molt bé, tu. Centauros al deserto, no? I penetrable. No. Aquella del Clint Eastwood, que s'enamora d'aquella noia, que és la història de Regals Profundes. El Janet Pàlid. Hi ha una aventura igual que aquella. Està molt bé, això. Fantàstic, perquè en l'època això no es donava. I llavors vaig dir, ostres, tu... Que anava avançat aquell dia, no? Perquè, esclar, ells dos tenen el dèficit d'haver hagut de tirar un cap a una banda i l'altre cap a una altra. I ella va i li diu, ara. És ella, eh? Ah, ja li diu. Molt bé. No, no, què? Deixa'm dos minuts, Rosa, i ara parlem del final. Re, comentar una pel·lícula. Aquesta cançó és maquíssima, eh? Bé, és el Chris Isaac, amb el tema Whitehead Game, que és una pel·lícula... La cançó va sonant constantment, no? Allò per la pel·lícula de Corazón Salvaje. És que s'acaba d'espatllar. Però, bueno, l'he fotut un cop i això funciona cops a vegades. Bé, molt ràpid. Re, Corazón salvaje, David Link, és una pel·lícula posterior a Blue Velvet, que al Jaume li encanta aquesta pel·lícula, tenim a Nicolas Cage, tenim a Laura Dern, no sé si la tenim present, no?, ell és un home calent, calent es refereixo amb l'aspecte, vull dir, una persona amb una sèrdea, bueno, amb un tio xulet, no?, del mig oest aquest americà, no?, I a partir d'aquí té una relació amb una noia, que és la Laura Dern, que és una noia així com molt... Bueno, no és un comentari masclista, Rosa, una mica tonteta. És tonteta. Ei, hi ha persones de tot tipus. Aquesta persona en concret és tonteta. Ell és un xulo i ella és una tonteta, parlant clar. Vull dir que tant un com l'altre surten mal d'allonsis, no? I llavors, la qüestió és que viuen una mena d'aventura, més o menys cap a una fugida endavant per poder estar junts, perquè la mare, la sogra, odia profundament aquest nano perquè no ha pogut aconseguir una relació amb ell sexual, s'entén. Ell la repúdia. i perquè sap una sèrie de coses que té a veure amb aquest món fosc de David Link, no? Aquests personatges que apareixen, no? La de Ian Latt, que és aquesta sogra, és genial. Això, de fet, és el graduado, el que passa és transformar. Exacte, amb totes les coses, no? Aquests personatges misteriosos, no? Sí, sí. Que apareixen a Twin Peaks després, no? Ui, Twin Peaks. I, bueno, hi ha tot un procés, no? I els personatges que apareixen per allà, la seva Rossellini surt tot amb el cabell oxigenat, amb unes celles negres, vull dir, anar a pinta... I, bueno, és una cosa, vull dir, que no explicarem molta cosa, però està molt bé. Molt bé, molt bé. Sí, sí. També val la pena. Fem ganes de veure-la. Sí, sí. La banda sonora és del... És d'Angelo Badalamenti, com sempre. Ah. La banda sonora és general, eh? El que sona de fons, no? Aquesta sonora és això. Això és la cançó principal. Vale. Aquesta i el Love Me Tender, d'Elvis Presley, que li canta. Llavors, a mesura que la pel·lícula avança també, al final se li va una mica alcantar. el senyor The Building, però té un happy end, un final feliç. Això és important. Reviseu-la. Molt maca. Reviseu-la perquè és de les poques intel·ligibles del senyor, o bastant intel·ligible, o bastant plana del senyor The Building. Rosa, tenim dos minuts. Per comentar allò del cinema, digues-hi. A veure, ho recomano moltíssim perquè segur que estarà molt bé. És el cap de setmana, als tres dies a la mateixa hora, a tres quarts de vuit del vespre, fan la pel·lícula Les Maestres de la República. És un documental que va guanyar aquest any 2014, ha guanyat el Goya, el millor llar-metratge documental. Està dirigida per la Pilar... Perez Solano, i s'ha fet precisament, i s'ha fet ara el fòrum, precisament també ara, en commemoració també de la proclamació de la Segona República. Molt bé. Sabeu que es va fer, bueno, jo he mirat la data, recordat que és el 14 d'abril del 1931, es va proclamar la Segona República. Només va durar fins a l'1 d'abril del 39, clar, ja quan va acabar la guerra. Exacte. Es va acabar amb tot això, d'acord? I és una miqueta un homenatge a aquestes dones, que eren dones que eren pioneres, que vivien d'acord amb la seva manera de pensar, independents, a favor d'una educació laica, respectuosa, progressista, mixta, nois i noies... Allò que va tallar la guerra. Exactament, no? I una miqueta és tot el tema de l'institució libre d'ensenyança i tot això. Delacionat amb això... Ja ho comentarem també un altre dia. O després, quan comentem la pel·lícula, novel·les de Josefina Aldecoa que precisament parlen d'aquests temes. Perquè tant la seva mare com la seva àvia com ella mateixa van semestres i llavors ja té una trilogia també precisament sobre aquest tema. Sí, sí, sí. Molt bé. Digues, digues. Molt bé. I ja està. I després també una miqueta recomanar, o només un comentari, que segur que també està molt bé, a la Filmoteca, un cicle curtet del Benet Casablanques, que és un compositor i musicòleg de l'Auditori, que es titula La música en el cinema. Llavors va fer la masterclass d'introducció... Però després, durant uns quants dies, fins al 30 d'avril, s'aniran emetent 8 pel·lícules que ell ha triat, no?, per estudiar precisament la música, com se'ls fa servir. Molt bé. Molt bé. Moltes, El Barçat de la Sorpresa, Vèrtigo, Ascensor Alcadalfo, Alcadalfo, Ran, Vèrtigo, 2001, Onodicia de l'Espai, Saravan... Són molt bones, això. Són molt bones, molt bones. Són molt bones. Molt bones. El desvío no té... Ah, s'ha acabat, això. Doncs res, 5 segons per dir que bones vacances. Gràcies. Que tornem a passar la Setmana Santa. I que vagi molt bé. Que vagi molt bé. Adéu-siau. El Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic que està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid? Pots quedar crucificat a perdida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'extràdio. També parlem de televisió, esports, bandes honorats, o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just. Fem un cara a cara amb nois de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antia agenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concert al cinema. Uf! Smooth Jazz Club. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smooth jazz, el funk, el sol o la música electrònica més suau. Smooth Jazz Club. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. T'hi esperem. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com. Notícies, entrevistes, reportatges, agenda. No perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mobile. Informatiucomarcal.com. Tens més de 140 punts de servei arreu de Catalunya. Saber català té molts avantatges, tant en el món professional com en les relacions socials. Informa't al web cpnl.cat. El Josep el va atropellar un cotxe quan tenia 38 anys. L'accident el va deixar de treplègic. Em vaig tirar 18 mesos, un any i mig, a l'hospital i el meu pensament va ser, quan surtis d'aquí, què faràs? Te'n vas amb por, perquè aquest món no està fet per tu. Tu has de lluitar dia a dia. Sempre penses que tu mai et passarà. Pel dia que et passa, company, ja no hi ha marxa enrere. Sí, podem evitar-ho. Servei Català de Trànsit, Generalitat de Catalunya. Ara escoltes Ràdio Desfern, sintonitzes Ràdio Desfern, la ràdio de Sant Jus, 98 punts. Fins demà! Fins demà!