Barcino, Birdman i Turing: cultes, llibres i cinema

Y te mandamos un abrazo gigante, ¿no? Sí, y tantos. Vale, besito el programazo. Ah, calla, atenta. No, no te queremos. Vale. Ya otro día hablamos y eso. Muchas gracias, un beso. Gracias. Te vemos en Wikipedia. Sí, y gracias a vosotras para todo y hasta la semana que ve. Adiós. Adiós. Bona nit. Doncs un dijous més estem aquí a Babilònia per començar aquest programa dedicat a la cultura en general. Tenim de tot, com sempre, i tenim la companyia inestimable i sempre magnífica de la Rosa Alcalà. Què tal? I a més a més el Jaume. Home, ja! Ara que havia quedat aquí com un senyor. Tot directament aquí. Heu quedat com dos senyors. Exacte. Ha quedat això com una mica... Jo he quedat una mica aquí. Rivalitzem-ho. Pobreta, la nesa que abandonada. Hola, tothom, bona tarda. Hola, Rosa, què tal? Molt bé, sí, i tant. Seguro, molt bona tarda també a tu, eh? I tant, estem aquí, tots tres, no? Ja de mica en mica serem quatre o cinc, tenim el David Pobret, el tenim de baixa. Hem de tornar, el tothom no. I les rodes també la tenim per allà ocupada, però de seguida ja tornarem a estar tots cinc, donant guerra. I tant que sí. Doncs bé, doncs parlem, com sempre, d'art, de literatura i de cinema i començarem parlant d'una excursió que ens va fer la Rosa per Barquino i la conversió dels cultes pagans. Sí, senyor. És que ja jo no sé ni el que escric directament. Molt bé. Parlem també de llibres. Parlem d'un llibre que es diu La Torre Negra, de Lluís Ballart. Parlem de La neta del senyor Ling, de Filipe Clodel. I també el james farà un comentari sobre un tema una mica potser oblidat, no? 1914, el Nadal... Ja parlem d'aquest tema. I de cinema tenim novetats. I com estem a prop dels Goya i estem a prop dels Òscars, ja tenim els Globus d'Or, doncs parlem de Birman, parlem de Xifra en Enigma, parlem de la Isla Mínima, també de Kaplan... I clàssics com les raíces profundes i una d'aquelles pel·lícules meravelloses d'animació que és Gru, mi villano favorit. Que veia la rosa que jo recordava una mica. Amb un petit aspecte. Amb el bon sentit. Perquè, a veure, és grandote, però a la vegada és molt dolç i té un cor enorme. Gràcies. Mare de Déu, senyor, ara em posaré vermell. Ara has destacat les virtuts. Home, i tant, i tant, i tant. Deixem-ho aquí, deixem-ho aquí. No m'heu vist enfadat? Sí, ho hem vist alguna vegada. Una mica, una mica, sí. Però bueno, se'n passa de seguida. Molt poquet. M'enfado una mica i se'n passa els deu minuts. És com de mentiricida. Sí, exacte. Molt bé, a nivell musical el que farem serà escoltar de fons un grup que és un grup de culte dels anys 80 i 90 que es diu In Excess. Michael Hutchins va ser un senyor que fa uns anys es va deixar víctima d'un suïcidi, no? i era un dels grans gurus de la música pop-rock, amb aquest que es deia un grup australià. I també escoltarem una cançó vinculada als vigis, perquè fa 12 anys que es dissolien els vigis, definitivament, després de tants èxits de la música disco i de grans balades. Escoltarem una de les balades més maques, que es diu Too Much Heaven, que tothom aquí segur que l'hem ballat. Los agarraos de la discoteca dels anys 80, no? I tant. I ballava a agarrar, o sigui, jo ballava moltíssim. Sí, sí, sí. A mi ja eren els meus favorits. Jo m'ho he perdut, això. Amb el Carles de la ràdio cremava... També ballava a agarrar. Sí, Xic Molins, no, ma, no. Ei, cadascú amb qui seria d'agafar, però... No, clar, clar, amb el seu moment. Però sí, sí, aquí vam tenir uns anys gloriosos per Xic Molins i, bueno, aquest coneixement que tenim de la música discotequera, eh? Un lloc que posava una música molt bona. Bé... Doncs deixem-nos de recordar bé els temps que això vol dir que ens fem grans i la Rosa ens parla de Barquino i la conversió de los cultos paganos. Guaita, això ha quedat així en veu profund. És el títol, diu molt, eh? Diu molt i a més molt apropiat per les altres de Nadal que acabam de passar. Això és una ruta que es va fer per Barcelona el dia 11 de gener que, bueno, ho fa un grup cultural que es diu Androna Cultura En concret, el guia nostre va ser el Marques Giovanni, i ho menciono especialment perquè és fantàstic. Aquesta persona és estupenda. Només té una persona que l'igual i que... Que és el Xesco? Ai, ai, ai. Avui ja estic de fan total, eh? Sí, sí, avui... Avui de fan total. Home, estem fet una ruta que ja l'explicarem també. La setmana acaba, la setmana. Que també val molt la pena. Sí. Doncs, bé, amb aquesta persona, amb aquest guia i amb aquesta empresa també vam fer la visita guiada a l'Ateneu, a l'Ateneu barcelonès. Llavors, una miqueta ja estem pendents a veure quines coses estan fent, perquè val molt la pena, gent molt preparada. Llavors, aquesta ruta sobre la Barquino, o sigui, la Barquino ja sabeu que és el nom que tenia la ciutat de Barcelona en època romana. Doncs la conversió dels cultes pagans. És a dir, tot l'origen cultural, tot aquest acervo que tenim en nosaltres, en la nostra cultura actual, sabeu que ens prové a nivell positiu, sobretot de religió i de creences i de cultes, ve de l'Iran, que era l'actual Iran, abans era Pèrsia, d'allà també va passar, sobretot va ser absorbit per Egipte. Egipte, la seva vegada, els grecs, ja sabeu que amb tot el tema del comerç mediterrània, també van absorbir molt la mitologia i els cultes egipcis. I després els romans sabeu que absorbien tot, però absolutament tot. Allà on passaven i el territori que dominaven també ho absorbien tot. I al final adoraven a mil deus i deesses. Doncs clar, és això que a nosaltres ens ha arribat fins avui dia. Però clar, a nosaltres ens ha passat pel tamís del que va ser el cristianisme. Imagineu el que era a l'època romana, hi havia un emperador i hi havia una república. El poble tenia el poder, és la teoria ascendent del poder. El poble tria els seus representants, senadors, no sé què, i després ja hi ha l'emperador, que és el representant, el cap màxim de la república. Doncs clar, tota la història del cristianisme era tot el contrari, era la teoria descendent del poder. El poder ve de Déu, o sigui, ve de dalt, qui ho dona al monarca i a l'església, i aquests són els que governen en el poble. I el poble aquí poc ha de dir. Senzillament és així de... Ens ho van explicar? Jo estic explicant el que... A més, comparteixo molt aquesta manera, perquè és... I històricament, cronògicament i políticament és el que va succeir. No era només un tema de religió, era un tema polític. El cristianisme suposava anar en contra de la república. Així de clar. I per això els romans no van ser capaços d'absorbir també el culte a Déu i a tot el que suposava el cristianisme. Perquè és que era una oposició enfrontada... políticament el sistema i va ser de fet el començament del desmoronament de l'imperi romà l'aparició del cristianisme i com anava creixent i com es van implantant en els territoris i Constantí va ser el primer que va donar el pas El primer emperador que va donar pas al cristianisme i, com tu dius molt bé, l'inici del declivi, no? Sí, sí, sí. Doncs tot això, a mida que es va fent la ruta, perquè et vas movent per diferents espais de Barcelona, del casc antic, doncs et va explicant això, i una mica el fil conductor, i va explicant, doncs, per exemple, ara que estava al Nadal, doncs el per què, imagina, fer coincidir tot aquell culte a tants deus que n'hi havia, de cop i volta tot això s'ha de transformar en el culte a un sol déu. Ostres, això és complicat, no? Si abans amb un sol déu, a veure, perdó, si amb molts déus tu li demanaves una cosa, cada cosa diferent, li demanaves amb un déu, el déu holadesa que se n'encarregava, doncs potser tenies probabilitats de que t'ho concedixi, no? De que t'ho concedís, potser, potser, no? Però clar, la gent pensa, ostres, i ara de cop i volta tenim només un sol déu. A veure, o et converties realment amb el cristianisme, o si no, sempre queda aquell pozo de dir que es va fer una miqueta la transposició amb els diferents sants, amb tot el santurat que va sorgir. Perquè hi hagués més figures auxiliars que ajudessin una miqueta a l'altre. I de fet és això, la conversió dels cultes aquests pagans, del politeïsme, Després cap al monoteïsme. Si és monoteïsme, per què hi ha tants sants? Una miqueta la raó era aquesta, la forma d'evolucionar i que la gent encara pogués continuar demanant coses, favors i aquestes històries, o tenir un sant favorit o de la seva predirecció, o una santa. Que això no privava, evidentment, que l'esforç el feia ell, en definitiva, no? Aquesta és la qüestió. O sigui, convençut que no només depèn del fet de demanar, sinó que jo ho demano perquè m'ajudi, en tot cas. Però, veritablement, jo hi haig de portar la part d'aquesta cosa que queda completament difuminada amb l'altre, que restes completament controlat i sense possibilitat de ser el protagonista de res. Exacte, sí, sí, jo ho explico de forma així molt resumideta, una miqueta perquè veieu una miqueta el fill per on anava i per on va. A veure, que tot això està documentat amb llibres d'història i amb llibres que han tractat aquest tema, no? Per exemple, també tot el tema de les forces de la natura, no? I seguint el fill dels sants, no? I de les santes. Perquè hi ha tants que van parar a la plaça de Santa Maria del Pi, I llavors et explica, no? A veure, què és això de Santa Maria d'Alpi? O jo què sé, la Mare de Déu del Roser o la Mare de Déu de la font de, no sé, ara no recordo, però tots sabeu, tots tenim en mente els sants i santes que fan referència a rius, a muntanyes, a Montserrat, per exemple, no? accidents naturals espais naturals i això són les forces telúrgiques les forces de la natura que sempre s'han venerat i sempre s'ha fet culta i s'ha tingut en consideració clar, això de cop i volta no ho pots destruir Doncs quina és la forma? Doncs allà on hi havia el culte, a una font, a un riu, a un arbre, no sé què, ho transformes en una mare de Déu, exacte, en aquesta mesura. I sobretot eren llocs on la gent treballava. La gent treballava llavors al camp. La gent treballava en el pago. El pago era un espai, un terreny que es treballava i la gent que vivia allà eren els pagans. Llavors era això, els punts pagans venien d'aquí. Llavors era una mica la transformació que es va anar fent, no? Doncs això també, no? Per exemple, quan vam anar a Santa Maria del Pi expliquen això. Quan estem... Tot això arrenca a la plaça que hi ha al costat de l'Ateneu Barcelonès, que és la plaça Vila de Madrid. Allà sabeu que hi ha una necròpoli, hi ha restes de necròpoli. Hi ha restes i una mica de recreació, també. Ve a imitar una de les entrades a Barcelona per un dels portals i hi ha una sèrie de tombes allà, perquè llavors, en època romana, els cementiris o els enterraments es feien fora de la ciutat. I llavors ja van començar una miqueta tot el tema del culte a la mort, tot el que això suposava. I després la diferència que ja suposava amb els cristians, que ja van començar també una miqueta a enterrar en catacumbes, una miqueta com es feia en Roma... Ja més, també d'entrada eren una mica les afores, però després ja sí que cada cop ja va haver-hi més tendència a enterrar ja en terra santa o en terra sagrada. Ja el tema ara llavors ja van proliferar els cementiris a l'Església, al pati de l'Església o en terra més així. Una miqueta tot això, no? A veure, és que eren tantes coses, de debò, que fan impressionar. No vull fer tampoc molt llarg ni molt passat, però bé, una miqueta l'explicació del Nadal. Dius, ostres, hem passat Nadal i ens preguntava a Ivone i a vosaltres què us pensàveu que aniríem a explicar aquí? I jo pensava, home, és que si molta gent, per exemple, al Nadal, hi ha gent que li agrada molt al Nadal i hi ha gent que ho passa molt malament. Però si tothom sapiguéssim d'on proven aquestes idees, ostres, igual tu prendries al Nadal d'una altra manera. Clar. Per no aquest... Sí, no t'ho agafaries al peu de la lletra de com és ara. Clar, de oi, la família, no sé què, i no sé quantos, ostres, i tu resulta que és que no tens tanta família o que t'has barallat o que no sé què. Bueno, doncs no passa res, és que el que se celebra realment és... Sostici d'hivern, a partir de la tarda o a partir del d'octubre ja se celebra la festa de Demeter, que era la festa de la deessa de la naturalesa, de l'agricultura, tot això, que ja comença a dormir i es queda mitja part de l'any dormida i l'altra mitja part de l'any ja es desperta o una tercera part de l'any, tot això ens ho van anar explicant, jo ara ho dic així molt ràpid, no? I després, bé, tot el tema del voltant del Nadal és el que avançarien les Saturnàlies, que era l'honor del Saturn, que llavors el deixaven deslligat perquè era un sant que estava a la plaça de Sant Jaume, llavors estava al temple de Saturn. I allà, quan arribaven aquestes dates, el deixaven anar i el podia fer el boig. El boig, festa, bogeria, gresca, el que vulguis, no? I fins i tot totes aquestes festes acabaven, o tenien el màxim punt, el dia 28 de desembre, que mira, però ens coincideix ara amb el dia dels sants innocents, no? És clar, a la tradició cristiana es fa coincidir una altra festivitat. que era la festa que llavors els soldats o els militars nomenaven com un rei, un rei que podia fer de tot. A la vegada era el rei que els divertia, una mena de carnestoltes, els divertia i a vegades podia mufar d'ell. O sigui, era una miqueta el doble sentit aquest, d'acord? Així contínuament, no? Contínuament totes aquestes coses. Després també les connotacions a nivell d'alquímia, per exemple, també, de la màgia, dels colors, temes de Roma, del Vaticà... del temple d'August, també, que vam anar també a parar a veure les ruïnes, les ruïnes que queden del temple, també. Aquí ens van explicar una miqueta també el tema de l'emperador Constantí, que tu explicaves, Xesco, molt bé. Xesco, és que és historiador. Historiador de l'art. Rosa. Com és un tema molt interessant, i crec que és un tema que podem ampliar, perquè no seguim la setmana que ve. Què et sembla? Sí, perquè si continuo explicant les cosetes. Són historietes molt interessants, és un període molt poc conegut de Barcelona, i crec que si anem a córrer cuita, és el que diem i tant. Vull dir que jo crec que val la pena. Avui ja per fer una primera menció, déu-n'hi-do, ja està molt bé. I la setmana que ve tornem a fer-ho perquè val la pena i així també la gent el dijous que ve estarà més pendent. Continuarem. Perquè la Rosa, quan s'explica aquestes coses, quedem embadelits amb la Rosa, clar que sí. Que sí, que sí, que és clar que molt bé. Molt bé. Escolta'm, doncs jo faré un... Comencem la part de literatura, faré un comentari rapidet d'una obra de teatre, no sé ni què dic, hi ha una novel·la que es diu La Torre Negra. No ho sap, no. No què? Que no saps el que dius, no? No, no, avui és que avui... No és el millor dia. Avui anem a sacó. Avui és un mal dia. Agafa el fil bo i veràs que... Exacte, doncs el que dèiem, es diu la Torre Negra, que no la Torre Oscura, que és una altra història vinculada amb el Senyor dels Anells i aquestes coses que no la liem, d'un senyor francès que es diu Louis Bayard, i és un senyor que ens planteja una història molt curiosa. Heu vist, segur aquí tots hem vist Vidoc, aquella pel·lícula d'aquell peculiar policia francès del segle XIX, vull dir que per al París més medieval, més curiós, un personatge raro. brut, que fa olor, ho diu a la novel·la, no és que sigui així, amb una tipologia, amb unes formes d'imaginar-vos un policia de l'any 1818, doncs tampoc seria gaire correcte, ens entenem amb aquest concepte. Digues, digues. No, que les dutxes no n'hi havia. No, no, no. És que ja més imagino que entrava dins de la línia que el doctor deia... No et dutxis gaire perquè et posaràs malalt, no? Que era aquest concepte. Sí, era aquest concepte. Que et constipes. Doncs, Vidó que es converteixi en un personatge principal en aquesta obra, juntament amb un altre nano, amb un doctor. I llavors és una història negra, negra, negra, mai millor, com el que seria el nom de l'obra... No podem parlar ni de novel·la victoriana ni de res perquè passa a París, i passa a París en un període molt curiós, un període molt poc tocat en novel·les. Tothom París cau a finals del XIX i tal. És el moment entre la tornada de la monarquia, el que es diu la restauració, el que seria el Lluís XVIII, i el que seria aquest moment que després esdevindria, o totes les revolucions, burgeses, internes... que faria caure la monarquia i tornaria a aparèixer una altra monarquia a final de segle XIX, que seria la de Carles de Zé. Per tant, amb aquest impàs, aquí al mig, hi ha tota una picabaralla. I és que sembla ser, i això és una cosa que per lo vist històricament jo no la coneixia, va haver tota una situació que va haver un possible Carles IX, que no va existir mai, d'acord? i que tenia 10 anys, i per una sèrie de motius, de les diferents cases reials, no? Com es deien? Ai, no me'n recordaré ara. Bueno, hi ha una... És una casa real francesa, que no són ni els Bourbons, són els Capetos, els Capets. Llavors, aquests també van lluitar per aconsellar que aquest desaparegués, una història molt rara. Llavors, aquest nen surt, apareix, d'aquesta manera, amb una història tremendament ben munida, eh?, I és un bon nano, una bona persona, que et deixa veure si realment és o no és el possible rei de França que va ser tancat amb una torre negra, amb una torre alta, que hi havia a l'antic París medieval, que això s'ho va encarregar justament en aquell moment, s'ho anava encarregant després de Napoleó, Álvaro Haussmann, com aquí al Sardà, va fer tot a un nou format de ciutat. I a partir d'aquí passa una història de por, de thriller, amb assassinats pel mig... Està molt ben portada la novel·la. Però és aquesta línia fosca i una miqueta bruta d'un París, imagineu-vos d'aquell moment. Bé, recomanable, agradable, a mena no és gaire llarga, són 300 pàgines, per tant, La torre negra de Louis Ballard. Jaume, parla'ns una mica d'aquest editorial i després la Rosa es parlarà de la neta del senyor Linn. Comentaves un article, no?, que volies comentar-nos. Sí, a mi em crida molt l'atenció que acabes d'explicar precisament, que ho faré lligar amb això. És allò de dir, escolta, com s'han comportat al llarg de la història determinades persones que tenien l'ordre, l'obligació, el deure, digue-li el que vulguis, de governar-nos com a humans, no?, Llavors, de la manera que lluitaven, precisament perquè no fos un, sinó que fos l'altre, i ves a saber el per què ho feien, això. Probablement rivalitzant com un element de poder pur, perquè no hi havia diferència entre uns i altres, no? A no ser que, per exemple, tu agafis una pel·lícula com... com aquella d'això de l'assassinat de l'emperador que va fer el senyor Manquievic, que hi havia la diferència entre els que creien en la república i els que creien en la dictadura. En aquells moments és quan apareix ja una primera aproximació del que en definitiva ens està dominant actualment, no? Si és que partim no. a la base que creiem en el poble, també lliga perfectament. Sí, sí, el que creiem la Rosa. Llavors, jo... És això, no? Vull dir, com nosaltres, com a persones que hem destacat aquí, i tu ho destacaves, nosaltres érem, doncs, això, els pagans. Treballàvem i prou, vull dir, que ens explicàvem qui governava. Vull dir, senzillament, estàvem per la feina. Val a dir que jo seria una d'aquelles persones que, algunes vegades, ja he pensat en això. No, és que si jo... No és que gairebé em sigui igual qui governi, sinó que el que entenc és que jo el que haig de fer és una feina positiva i valbosa que serveixi per a tothom. O sigui, la meva petita aportació individual. Jo això ho situo, ho explico això perquè veritablement el que us vaig explicar ara té a veure amb el futbol, però penso que lliga perfectament amb això. Sí, sí, perfectament. Hi havia tot un seguit de gent que són els que estaven en el front, que no governaven, evidentment, de cap manera, els generals no hi eren en el front, i ningú els va manar a fer això, no? Doncs que un esport en ple creixement en aquells moments, a la Primera Guerra Mundial... doncs es va convertir en un element més de distensió durant la treva no oficial entre els dos bàndols. Jo penso que explicant el que he explicat i entenent això, crec que el futbol és una arma que té un gran inconvenient perquè s'ha massificat a favor dels governants en excés, diria jo, i això te refreda, jo m'he refredat més d'una vegada, però m'entusiasma el futbol com a element, com a espectacle fins i tot, però evidentment que això no li treu el concepte esport. No sé, jo crec que això és el que ja queda aquí, el que jo volia dir. Hi ha pel·lícules com Avasió Victòria, que parlen del futbol com a forma d'unió, també de separació. I altres elements també que ja n'oculten. És que el futbol té moltes... o una part més d'ajut, també, no? Vull dir, a nivell d'aportació econòmica per ajudar alguna gent, no? Vull dir, com es diu això? No em surt la paraula. Donatius. Sí, un partit... Benèfic. Benèfic, exacte. Vull dir, que és aquest el concepte, no? Que això, que hi ha moltes alternatives, també passa la part contrària, no? Vull dir, el fet també d'arribar a la mort, com va passar no fa gaire... allà al rio Manzanares. Vull dir, són tantes les cares, no? Sí, sí, sí. Però ens entenem, no? Sí, sí, entenem el concepte que tu volies explicar. Estem parlant. La Rosa ens estacava pagants, eh? Estàvem allà i... El poble, la gent del poble, la gent normal, treballadora. A l'obrer, vull dir que no... A l'obrer, al pagès de llavors... Exacte. Jo penso que això és bàsic. És molt important que tinguem present això. Els havien enviat allà a la guerra i els havien enviat allà a combatre, a barallar-se, a guanyar un o l'altre. I ells, pobres, la intenció no era aquesta. Estaven obligats. I s'entenien bé amb l'altre, que era un pobre igual que ell, un pobre pogès, un pobre persona. Sí, però desgraciadet, pobret, que al final, mira, la vida és el que va portant, no? Jo, per exemple, quan vaig començar a tenir coneixement i vaig ser conscient que representava una guerra, és anar a lluitar contra un altre, no? Deia, però quina absurditat. Vull dir que et trobis al llarg de la vida en una situació com aquesta i bé, desapareixes i punt, ja està. Desapareixerem igual, però home, quina diferència no hi ha de la manera que ho portem ara. Jo penso que és molt bo. Molt bé, molt bé. Doncs Rosa, ara ens posem una mica tristots, perquè parlem d'un llibre una mica trist. Sí, melancòlics. Però és un llibre meravellós. És que és això, és una obra d'art, trobo, i és això, et deixa petjada, fins i tot quan ja te l'has acabat de llegir, tens aquell record, eh? Perquè te'n recordo que tu l'havies llegit també, tu l'havies explicat fa, no sé, fa un temps... Sí, potser farà un any. I encara quan he comentat, mira, he llegit aquest llibre, se t'han prijat els ulls. T'han dit, ai, sí. És això el que val en un llibre i en una pel·lícula o en una obra d'art. En una pel·lícula, un teatre, tot. Que, malgrat el temps que passa, potser no te'n recordes de l'argument del tot, però sí que tens aquella sensació que el record de coses em va impactar i té una cosa que val la pena i que per això sobreviu. I que no només és el contingut, sinó que és la forma d'aquest contingut. De la manera que t'ho han explicat, és l'art. Exacte, com t'ho van revelant a poc a poc i van deixant que fins i tot siguis tu qui ho descobreixis. A més, ho has llegit en francès, que té doble mèrit. És el vers original, per tant, és magnífic. És que el sap el francès. Clar, clar, clar, no, no, magnífic, no, no. És que això jo em vejo totalment... Bueno, l'estic recordant, l'estic refrescant una miqueta. El domini d'un idioma, perquè jo l'anglès el rasco d'aquella manera. I així aprofito també per refrescar vocabulari, expressions, i bueno, està una miqueta actualitzada. Molt bé, molt bé. Almenys a nivell legit, després a nivell parlat ja. Mira, s'intenta també. Doncs sí, sí, sí, en versió original sempre val la pena, igual que les pel·lícules, no? Per poc que puguis, doncs fer aquest esforç, que per mi és un disfrutar, per mi és un gaudi, no? Mhm. I és una miqueta, recordo res breument. La història comença, a més, és tot molt descriptiu. Com un quadro, eh? Com un... T'explica l'escena, no? És la... Prova, no, la popa seria, o sigui, la part de darrere d'un vaixell. Sí. Hi ha la silueta d'un senyor, un senyor ancià, un senyor gran. Gran, sí. Que porta 10 o 12 equipatges molt lleugers. Un és una petita, valís? Una petita maleta. Sí, una maleteta, sí. I l'altre és un nadó. Un neonat, un nadó, petitet també, molt geuger també. I un vaixell que s'està allunyant del seu país. Aquí imagineu-vos l'escena, tot el que comporta. Emigració, el perquè, que hi ha hagut una guerra, ha perdut la família, què passa? Només és el sobrevivent, el supervivent... Déu-n'hi-do, no? Ja tot s'entra en la imatge, en la figura d'aquest home, amb aquesta nena petita i amb aquesta maleteta, d'acord? I amb un vaixell que el porta cap aquí, el porta cap a França, no? Bé, sí, s'entén que està a França, no? Sí, és França, no diu on, però... I se suposa que ell ve de, doncs això, de Vietnam, segurament, Cambogia, no sé, jo crec que més aviat ve de Banyà, no t'acaba de dir. Sí, sí, no ho diu, però és per allà, és per allà. Però et queda molt clar, et queda molt clar d'on ve i cap a on va, no? I és una miqueta la peripècia d'aquest senyor des que desembarca en un port a França, pot ser Marsella o pot ser un port d'aquests, un gran port marítim, i fins que l'allotgen en un primer lloc de residència, de refugiats, la seva primera vivència, en un pis, amb altres famílies que sí que són del seu país però que no s'entenen amb ell, ja veus que ell va al seu aire, amb la seva neta, i que ell no, d'això... I després, com coneix un senyor francès, a mesura que ja s'atreveix a sortir a passejar... El seu amic. Coneix un senyor que és el seu amic, que es fan amics, és una història molt maca. Que no s'entenen. No, clar, perquè un no parla francès i l'altre no parla vietnamita, per tant... Però s'entenen la merda bé. Sí, però s'aprecia. I tenen els sentiments i s'estan dient moltes coses, no? I tant. Perquè la història del senyor Francesc també és maquíssima. És maquíssima. Ell també està a Bidu, resulta que ell també va anar a la guerra i ell va anar amb un avió, va anar a bombardejar aquell país també. És que és tan tendre tot i és tan humà com això que deies tu, Jaume, del partit de futbol durant la treva del Nadal. Doncs és això, és aquesta idea. Nosaltres som gent del poble que ens manen, ens ordenen anar a fer una cosa que no volem i després te'n penedeixes tota la vida. Una miqueta després el posen en una mena de... Clar, l'han de canviar de lloc ja de residència i tal. I ja no explico més perquè de debò animo molt a llegir-lo. I la sorpresa final és genial. I això el que et fa encara, si ja t'ha agradat el llibre... la forma d'explicar-lo, les expressions, com et fa entreveure les coses fins que al final ja tu ho descobreixes i dius, ostres, això era el que passava. És impressionant. És impressionant. És una lliçó. És un clàssic. Jo crec que és un clàssic. Una obra petita, petita amb el format. Són pocs fulls, són cent i pico de... Molt poquets. 130, 140, doncs. Una mica més, però... Sí, però bueno, que és igual, són... Però és la forma d'escriure, no? És aquesta mena de... 184, aquest que jo tinc en francès. Sí, és la forma d'escriure. A mi a vegades em recorda algun llibre que he llegit, no és el mateix concepte, perquè estem parlant d'un escriptor francès, però té bastant d'escriptor asiàtic, de sensació a vegades d'aquesta delicadesa, aquesta forma en què explica les coses... Vull dir, aquests silencis que a vegades, quan vas llegint, tu pots imaginar si veies una pel·lícula, no? Té una línia molt determinada, aquest senyor escrivint, no? M'agradaria descobrir més coses, no?, d'aquest bon home, perquè, mira, un dia ho faré i no ho fas mai, no? I segur que deu tenir aquesta capacitat. Perquè veus que et porta, a mesura que va redactar, et va portant la història, a més ho explica amb un llenguatge molt propi també, molt planer, I et va portant la història, eh? I tu t'ho vas imaginant tot, però al final ja veus que, bueno, la història anava cap a una altra banda, però tot així com molt descriptiu, que t'estàs imaginant perfectament aquelles escenes. Les escenes te les estàs imaginant, eh? Quan està al carrer, quan traves al carrer, quan no sé què... Tu estàs imaginant totes les imatges. Molt bé. Val molt la pena. La bona literatura és aquesta. Exacte. Et fa veure allò que t'expliquen, clar. Clar. Doncs ara que estem així tan tendres i tan romanticots i una mica tristos perquè el llibre... Diguem malanjosos, eh, Rosa? No anem més cap enllà. Que no fa cap mal, això. Exacte. Escoltarem dos minutets d'una cançó. Dèiem que Els Vigis, aquell gran classe, aquell grup que va fer ballar a mig món amb aquella pel·lícula Febre al dissabte nit, la banda sonora, el Night Fibre i tot allò... doncs va fer, justament estava en aquesta pel·lícula, sortia una balada, de les balades típiques que es ballava a la discoteca, que fèiem la Roma abans, que es deia To Much Heaven, que escoltarem re. Dos minutets. Molt bé. Nobody gets too much heaven no more It's much harder to come by I'm waiting in line Nobody gets too much love anymore It's as high as a mountain And harder to climb Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bona nit. Doncs un grup que no el podrem escoltar mai més junts, perquè, per desgràcia, Barry Giff, Maury Giff i Robin Giff, que eren els tres germans australians, dos d'ells, Maurice i Robin, van morir fa uns anys. Per tant, és impossible tornar a escoltar aquestes veus famoses amb falset, que van ser molt famoses en els anys 70, i que torna a estar de moda aquest tipus de veu, que amb aquests cantants de pop d'avui en dia tornen a utilitzar aquest tipus d'història. Molt bé, doncs passem al món del cinema, no? Sí. I, bueno, comencem parlant de Birman, eh? Aquest senyor mai sabrà com es diu de nom. És l'Alejandro González Iñárritu, això. És que té un nom d'aquests que a vegades costa l'Iñárritu encara, però l'altre... Tu l'has pogut veure, Jaume, aquesta de Birman? Sí, també l'he vist. Bé, a veure, jo esperava més. Jo sóc una mica exigent amb el senyor Iñárritu perquè m'ha donat coses magnífiques, com Babel i Amores Perros i totes aquelles coses magnífiques que va fer. I aquí em trobo una pel·lícula que està molt ben portada, és un Michael Keaton magnífic, és un Michael Keaton d'Òscar... Vaja, li donen segur, és a dir, cau com sigui, no? Amb una visió de l'Iñárritu, que sempre ha sigut com bastant dramàtic, no?, amb les seves pel·lícules, no?, i buscant sempre, doncs, aquesta avena més sensible. Aquí la segueix buscant, segueix plantejant, d'un personatge, que és Michael Keaton, a l'antic i famós Batman de la primera època, I a més a més ho remarca. Exacte. Vull dir que s'utilitza una realitat. Però ho ha transfigurat en Birman, imagino, per temes d'autoria, per temes, imagino, de problemàtica, o també per fer un joc també irònic. No és Batman, sinó que és Birman, que és l'home o ocell com a tal. I a partir d'aquí hi ha com una mena de... A partir d'aquí sí que et deixo tu que et cedeixo la paraula, aquesta doble... visió que hi té de la vida i de les coses. Les veus de la consciència, per dir-ho. Però que no són les veus de la consciència si ho fem des del punt de vista... Clar, perquè la consciència no té per què ser així. Ha de ser d'una altra manera, la consciència. En tot cas... La consciència, que podria ser l'inconscient, si és que ho posem junt, seria allò que t'aconsella, però no passa allò que et castra, allò que et provoca, allò que en definitiva et desestibilitza. Exacte, i aquesta inventiva que ell genera que pot arribar a moure coses de manera gairebé amb el cap, amb la telequinèsia, que es diu, fa així i es mou tot, com un superheroi, gairebé, però aquí hi ha tota una imaginació, un element... que està aquí molt potent. Bé, jo penso que és una pel·lícula que la podem agafar des del punt de vista del que representa un trastorn mental, perquè ho és. Una persona amb problemàtiques mentals, el que es troba és que té una inseguretat molt gran, llavors aquesta inseguretat, quan el compromís és molt alt, encara augmenta, I llavors això provoca algunes vegades els darulls dins de la seva ment que es transformen en darulls físics i de l'entorn. I això hi treballa d'una manera clara, aquest senyor ho deixa... Vaja, sense dubtes, això. És una mica aquest concepte de la nina trencada, és a dir, aquesta nina trencada d'un personatge que ha estat molt, molt, molt famós, no?, i que de cop i volta ha caigut a la mínima i viu de los laureles, no?, aquesta sensació de, m'entens?, a tornar aquell gran personatge que li va donar fer una cosa com és teatre, no? I es converteix en una cosa que m'agrada molt a mi utilitzar, que és una paraula que és una mica tècnica, que és el metateatre, és a dir, el teatre dins del teatre. És a dir, tota la pel·lícula passa gairebé per aquells passadissos, per aquella càmera subjectiva que és constant, que el persegueix i quan no és ella el que es converteix en la càmera. La part de càmera és meravellosa. La part aquesta és fantàstica i el treball d'actors és molt bo, tot sigui dit. Però encara i així, hi havia moments en la pel·lícula que pensaves, ai, se't fa una miqueta repetitiva, hi ha escenes que es repeteixen massa, crec jo, des del meu punt de vista, hi ha dos o tres moments que penso, això ja és allargar massa, potser hagués hagut de reduir per mi un quart d'hora, vull dir, dies i dies. A mi se m'ha acut una cosa. Tu acabes de dir que aquesta és una persona, en definitiva, un ésser uvà, que ha estat la glòria total, ha entrat endavellada i automàticament pateix aquestes conseqüències i el transformen en un ésser. Jo discrepo d'aquesta... Perquè jo interpreto que una persona que ho té ben endreçat, que en definitiva és allò que dius no és una persona que té un desequilibri producte d'uns desajustos que hi ha en el cervell i això ja està controlat, sinó que aquesta, en tot cas, producte d'una societat que la critica i molt, al llarg de tot el film, amb tot el seu funcionament, tot el que som capaços d'inventar a nivell de, ja no només d'informació, sinó de transmetre aquesta informació, no? Vull dir, has aconseguit amb el tuit o amb l'altre, doncs has aconseguit el Facebook o bé fins i tot el YouTube, no? Milions de visites, no? Clar, això és ferotge contra el sistema. Això és el que em va agradar més, no? Perquè dius... Hi ha una crítica molt potent davant dels sistemes, lògic. Llavors, també podem caure en l'error que qualsevol persona que està en aquest món pot desestibilitzar-lo. És a dir, però és molt curiós, perquè a vegades, quan veus certs programes de televisió, que passa això, hi ha un programa en concret, que igual que se'l salva amb aquest, que a vegades el veus, fan un programa, fan un apartat de retrobar-te amb gent que ha estat famosa o coneguda. I, per desgràcia, i això és una qüestió de la gent com sigui, un 80% estan anul·lats gairebé. No vull dir mentalment, vull dir en general. Vull dir, no han sabut baixar d'aquí i arribar aquí, perquè són gent que potser fins i tot han arribat a tenir problemes absolutament de drogodependència, altres qüestions. No sempre vol dir això, però és veritat que hi ha un percentatge elevat, poso un exemple, eh? És una percepció. La fama malpaïda, no? M'entens? Llavors, aquest home no, però jo crec que la seva vida s'ha convertit en una mena de caos, no? Jo tinc la sensació, vull dir, d'estar en un lloc tan controlat i de cop i volta, pum, no? I es veu al seu camarí, és tot desordenat, m'entens? Ha perdut una mica el que seria el control de la seva vida i això crec que es reflecteix. Fixeu-nos que durant tota la pel·lícula tenim un trasbals constant. Sí, és que passa. Que en definitiva és aconseguir un clímax d'obra que no tindrà res a veure ni amb la qualitat de la pròpia obra, eh? ni amb la qualitat dels protagonistes, ni res, sinó que tindrà a veure amb la capacitat, en definitiva, que és allò que hem creat, que hi hagi una sort de coincidències que ho transformi allò, aquell treball o digue-li el que vulgui, o aquella disbauge, en un punt d'interès per molta gent. Perquè això és el que els interessarà, al canvi a la fi. i no pas allò que, per exemple, vam anar a veure nosaltres no fa gaire en l'estat endaura. Ah, bé, clar. Sí, sí, que és una altra cosa. És un record que tenim, que es va fer una pel·lícula, que això s'ha passat per teatre, i en definitiva recordem coses molt pròpies. Aquí no, aquí estem amb allò que se'n diu la representació i allò que moltes vegades té èxit, que tant discutim en el cinema, en definitiva no és pas el més bo. Però... No ho direm, però pensem en el final. El final... Sí, bueno. Clar, és una mica... Ja està. No ho diem. No, però pensem al final, perquè el que hem explicat, que té una coherència, et deixa que dius a veure per què s'arriba a aquest final. Arriba al final i llavors dius ui, què ha passat aquí, no? Exacte. Al final i al principi, també. Al principi també, perquè veiem aquella imatge i... És boníssima. Llavors, esclar, tot això desapareix, bueno, no desapareix del tot, però jo em quedo amb tot això. A mi em va realment... Cada vegada se m'està madurant més. Exacte, jo al principi em va costar i tal, no? I em sembla que per mi ha sigut de les més així, de l'inyarri, tu que no, però és el que dius tu, mica en mica vas veient, veient, veient, no? I si en parles encara veus més coses. T'asseguro que jo el que he dit avui no ho havia pensat encara, a títol personal. M'ha sortit. M'ha servit per una mica estimar-la més, perquè jo venia una miqueta, no me la carrego, però estava com, bueno, a veure, amo a hablar. No, però no és veritat, que això que dius tens raó. Rosa, Kaplan. Presente, digo... I no es un insulto, eres un kaplan. No, què és això? Cap quadrat. Ah, sí, un cap quadrat. No, no, no. No, és un cognom. És un cognom hebreu, suposo, perquè el protagonista és judeu. La pel·lícula és uruguayana. Sí, això està molt bé. I el títol original és Mr. Kaplan. Mr. Kaplan, de fet, és un bell jueu, diu la resenya, pobre. És Jacobo Kaplan, o sigui, és la comunitat jueva que ja ha establert allà a Uruguai. Gent que va haver de fugir quan la guerra. Són descendents de gent que va fugir quan la Segona Guerra Mundial a Europa. I molta gent va fugir i es va refugiar a Sud-amèrica. Sabeu que a Argentina, a Venezuela, a Uruguai, no? Van anar a parar a Brasil també, van anar a parar molta aquesta gent. I sabeu que no és llegenda, que és veritat que n'hi ha fins i tot nazis que estan amagats o que encara estan vivint allà i d'alguna manera es van transformar en ciutadans de... de primera... de peu, i estan vivint allà com... doncs aquesta és la idea aquesta és la idea aquesta és una família jueva l'avi que ja està pobre, ja està jubilat i No sé per què un dia sent una notícia a la tele i el lliga caps i pensa que un senyor que la seva neta veu en una platja que va amb unes amigues de l'institut o no sé què, diu, sí, és un senyor que tothom li diu el nazi. ¿Cómo que el nazi? Sí, perquè no sé què. I clar, el senyor lliga caps i diu, ja està, aquell deu ser el nazi, aquell que va venir de no sé on i està aquí amagat. Doncs jo ara em posaré com a meta. Anar a descobrir-lo, tu. I ja veus allà el iaio, perquè el pobre està allà una mica... Que està allà... Amb una edat, ja, i amb una etapa de la vida, ja una miqueta allà, no? Una mica cliu, ja, no? I es busca la companyia d'un senyor que li volen posar de xofer, perquè ell ja no està portant por ni per conduir, imagineu-vos. I s'ajunten tots dos, que l'altra pobra també és... Bueno, que seria una despesa humana, pobre. Un bonàs, digue-li, un bonàs. No, no en aquest aspecte, és que el pobre és una mica, entre cometes i carinyosa, una desfeta humana, perquè el pobre està separat, la dona no li parla, els fills tampoc no el veuen... Això és perquè es va secuen. Bueno, unes històries que dius, bueno, quin parell de dos que s'ajunten aquí. Sí, sí, sí. Doncs vinga, a la casa captura n'has situat amb un plan de reptar-lo, de portar-lo, que el facin al judici... allà a Israel, bueno, les històries pensen de quina manera amb el Baixell. Ells dos no saben nedar, cap dels dos, eh? Però la idea és portar-lo amb el Baixell, no? Sí, sí, sí. Bueno, doncs és una miqueta tot aquest enrenou, eh? I com s'ho prenen la família. Anna Arendt d'una manera més amable. Arendt. Això és Hannah Arendt. Però d'una manera més amable. Aquesta no l'heu de perdre. Jo la tinc per veure aquesta. És impressionant. La temporada passada. L'Eichmann, quan el van agafar a l'estil, el van portar i ella va voler anar allà. Estava afincada a Nord-Amèrica, va volent allà i això li va comportar. En definitiva, la lleugeresa del mal, una cosa així ho va batejar, o la incertesa. En definitiva, que el mal no és una cosa... que moltes vegades el fa aquell... O sigui, que no generen a la seva ment el fet de fer el mal, sinó que és obeint. Obeint i tal. Molt bé. Molt interessant. Bueno, perfecte. Doncs recomanació per un costat i per l'altre, no? Tant d'una pel·lícula com de l'altra. És qüestió de veure moltes pel·lícules. Clar, clar. Sí, sí, això. I aquí veiem moltes. Moltes imatges. I una miqueta aquesta, a part d'això i a part de que van intentar caçar aquest nazi, és també la ironia envers els jueus. Perquè la ves des que va néixer, com li anaven dient allà al temple, no sé quina serè monia fan, i li posa el nom, el bateja, no sé què. Clar, que ell havia de fer alguna labor gran, alguna tasca gran en aquest món, no? I que el seu nom, el seu cognom, doncs romengués en el món durant molt de temps, no? I clar, ell pensa, jo estic ja jubilat, estic ja a punt de morir-me quasi, i és que encara no fa res. I clar, és la motivació que ell té, realment. Ostres, quina ridiculesa, no? Doncs això. molt bé la família, com reacciona la família d'ell, la família d'altre són situacions divertides però agridolça si té aquest punt que no acaba de ser ni una comèdia i després la figura d'aquest nazi també era sorpresa Doncs res, doncs, abans d'això, que us tenen recomanacions, farem una recomanació rapidíssima, doncs, mira, doncs allò, digueu-me friki, digueu-me. Friki? Friki, no, digueu-ho directament. Jo no, jo no. No, doncs bé, doncs, i he agafat, i en diferents dies no he fet tot sense i he vist els tres hobbits, no? Vull dir, sabeu que el Peter Jackson va agafar un llibre que és res, això són 300 fulls, no? I ha fet 9 hores. I ha fet 9 hores de pel·lícula, gairebé 9, però 8, 8, com va dir la cosa. Una jornada laboral, eh? És que El senyor de les anells són tres llibres, i s'entén que faci una trilogia, i va allargar-la. Clar, el que ha fet és allargar-lo. Clar, ha sigut una mica víctima el Peter Jackson del 3D. Buscava aquestes sensacions, aquests elements i tals, efectes. La qualitat és la mateixa que El senyor de les anells, una mica inferior. Tu ho veus en tres dimensions, això? No, no, no. No, no, no, no, no vaig veure tres dimanços primer perquè no ho veig, perquè per tant i miopia no ho veus bé. És que ja et xisteix, això és per muntar. Sí, sí, sí, i tant. Però no, no, en aquest cas ho he fet de tipus DVD i tal i això perquè no tinc temps a vegades de anar al cinema, no? Llavors el que sí que he vist al cinema és l'última, La lucha de los cinco ejércitos, que va ser la... perquè es deia El Hobbit, un viaje inesperado, El Hobbit, la desolación de Smoke i El Hobbit, la lucha de los cinco ejércitos, que són aquestes tres pel·lícules, 2012, 2013 i 2014. Bé, doncs això, val la pena, és molt divertida, és molt correcta, és el llibre de pa a pa, clar, hi ha temps, de sobres, i és la preqüela, és a dir, la gent que vulgui veure ha de veure El Hobbit primer i després El Senyor dels Anells, vull dir, que té sis pel·lícules per veure-les amb una mateixa línia, que això està molt bé, no passa com allò de La Guerra de les Galàxies, que hi ha una part molt correcta i hi ha una altra part que se'ls manen la pinça, sinó que és... realment empalma, enganxa perfectament al final de l'última pel·lícula del Hobbit amb el principi del Senyor dels Anells. Un gran ejecutor cinematogràfic. Totalment. Perquè jo estic veient la Guerra de les Galàxies, ja portem dues. que suposa que són les precueles, i dices... Jo vaig fer, fa tres estius, això, vaig veure les sis, amb aquest ordre, tranquil·lament, en diferents dies, i jo em tirava dels cabells de tot arreu del meu cos, perquè pensava, dic, home, dic, és que no caça res, no caça. Clar, any 79, ara ens anem al dos mil i pico, la tecnologia no té res a veure, vull dir, allò és bo, però això és l'últim, l'amenaza fantasma era terroríficament dolenta en comparació amb aquella guerra de les galàxies que era molt bona, però en canvi no arribava al nivell del que seria la, ho diré ara, la, vaja, els efectes especials, vull dir, és aquesta diferència. Bé, alta recomanació, la isla mínima. Ja va parlar Rosa, no vull insistir, meravellosa la pel·lícula, el germà també l'ha vist, molt ben ambientada, et creus tot, magnífic, bé. Només hi veig un inconvenient, nosaltres sabem molt bé que això passava. Clar, exacte. Molt ben ambientada, eh? Molt ben ambientada. Passava això a tot arreu, a tot l'estat espanyol. Llavors, no és que t'aporti res de gran nou, però està molt ben feta. Molt ben feta. I la caràcter... Jo, per mi, els dos protagonistes estan molt ben posats allà. I per mi la gran pel·lícula de la setmana, i crec que de les grans oblidats dels Oscars, serà Destifrant the Enigma, The Imitation Game. És un pel·lículon com la copa d'un pino. Per mi, em sembla una pel·lícula meravellosa. A més, una pel·lícula d'un desclassificat d'aquests de l'època vital, després de 50 anys, treuen aquesta informació. És Alan Turing el que va desxifrar la famosa màquina enigma de la Segona Guerra Mundial vinculada amb Hitler i el que seria... totes les seves estratègies. I no estarà premiat, això vols dir? No, és que els lobus d'or no s'han portat res. Bé, per això. Anem malament. I és que la pel·lícula crec que té una capacitat, és una pel·lícula amb un gust de cinema clàssic meravellós. Dius, ah, que bé entra això, que ràpid passa, quina facilitat de fer cinema d'aquest senyor, que és un senyor noruec. És que és molt fort. Escolta, si és així, el que descobrirem és que les persones deixen a part el que és clàssic i, en definitiva, posten per... Exacte. Però en aquest cas, la modernitat aquí no existeix ni en època ni en mal format. El format és perfecte. Per mi és que fas un llacet i el tio es diu Mortentildum i t'ho juro que sembla un manquievitz. És que dius, què ha passat? S'ha transmutat aquest home, no? Benedict Cumberbatch, que és l'Alan Turing, que és aquest tio, que és el primer creador. Jo crec que és un nano que, per la forma en què actua, i a més això em coincideix amb altra gent, per mi té una síndrome d'Asperger. Tinc la sensació. El Sherlock Holmes. Sí, exacte, el Sherlock Holmes. Però per la forma d'actuar que té, no sap moure's amb la gent. L'heu vist, aquesta pel·lícula? No. Ah, passava que l'havíeu vist. Perdona, jo estava convençut. Per això anava ràpid. Vull dir, que en refereixo que no sap relacionar-se amb la gent que l'envolta. Per tant, aquí hi ha una problemàtica a nivell efectiu. Per tant, i molta gent... En refereixes que el personatge que va descobrir... Sí. Això seria potser el que ens ha mancat el dia abans, no? Clar. Que una disfunció no vol dir que no funcionis d'una manera brillant amb una cosa concreta. És un geni, en absolut. Però, en canvi, té un problema de relació amb la gent que no sap compartir, no sap estar, i això és una tipologia... Això seria una cosa molt interessant. És com una mena de cert autisme, una deformació, com a tal, i a sobre ell és homosexual. És a dir, i això en aquella època, clar, era una... En l'època, sí. Clar, era un de llonsis, no? Però el més meravell de tot és que aquest senyor és l'inventor del primer ordinador. Sí. I veus el primer ordinador i és absolutament increïble, aquella màquina que fa croc, croc, és una cosa meravellosa. Que si la posessis a casa ara hauries de marxar, vaja. Magnífica ell, magnífica la Kira Knightley, està molt bé, i a partir d'aquí no dient res més. Intenten desxifrar aquest aparell, hi ha uns resultats, però la pel·lícula flueix amb una capacitat molt ben feta. Tots molt bé, els diferents. Un clàssic, segur. Un clàssic, segur. Bé, raïces profundes i Gru, el villano, mi villano favorito. El villano. Vinga, el villano, vinga, va. És igual. No, el Gru és més mal. Que tenim set minutets, encara. Tenim set minutets, encara. Tenim set minutets, no us preocupeu. Sí, encara tenim set minutets. Gru, mi villano favorito. Que mono de la factoria de pizza. Jo vaig veure el primer. Despicable me... Que em fa gràcia el títol. A veure, sí, perquè és que després no tindràs a veure la traducció que es fa, no? El director és el Pierre Coffin i el Cris Renaud. És un villà, no? O ell va de dolent. Molt dolent. Que vol robar la lluna. Però vol robar la lluna una mica a instàncies de sa mare, perquè sa mare... Ui, ui, quina paraula... Quina paraulota que em sortia. Digues. A veure, sa mare li fa la punyeta, diguem-ne. Bueno, no, se n'és paraulota. No, però fes la punyeta, saps què? La punyeta, tu. Ah, sí, allò que m'has explicat tu. Sí, sí, sí. Veus que hi ha una relació dificultosa entre mare i fill, que no s'han entès bé, i el fill ha crescut tota la seva vida intentant... presentar-se com una persona valuosa, de valor, davant de la seva mare. I la seva mare mai li ha sembrat bé res del que ha fet i sempre l'ha tingut com un desgraciat i un inútil. Clar, el pobre per això ha crescut d'aquesta manera i té aquest trauma. I ell vol ser dolent però per deixar contenta la mare. que vegi que és capaç de fer coses molt dolentes i llavors buscar el projecte que ara té és anar a robar la lluna imagineu-vos però resulta que té un obstacle i l'obstacle són tres nenes òrfanes que viuen en un hospici i que són encantadores són germanetes i desapareix la maldat desapareix la maldat d'ell Clar, exacte. En el moment, ell no vol, però en el moment que veu que es pot fer servir, pot utilitzar aquestes nenes per arribar a casa d'un altre senyor que té un aparell que necessita per arribar a la lluna, doncs, clar, les treu de l'orfenat fent creure que és que ell les vol adoptar i que se les vol quedar i que les estimarà i tot això. Clar, el que la vol és utilitzar per robar aquell aparell, no? I, clar, és el que tu dius, li comença a aparèixer la vena aquesta ja més afectuosa, més sensible, veus que són tros de pa... que va bé ja amb les nenes, que juga, que es deixa trepitjar, que no sé què... Un encant de persona, no? L'altre dia, no sé on t'ho vaig escoltar, però hi havia... Sí, et sembla que va ser en aquestes sessions d'això de mediació, que deia, diu, és que hi havia un pare que estava mirant el seu fill i el fill anava remenant els abrics i tal. Diu, sembla subnormal aquí, tria d'una vegada, un i cava. Oh! Hola! Sí o no, això ara, eh? Sí, sí, sí. Això ara, bé, doncs és el que tu dius. Això xistia molt abans. És que no sé què em fotrem de tu. No sé què. Tot això ara ha donat un tom... Parlem d'aquest despreci, o millor dit, amb aquell menyspreu de les criatures. Això no es pot fer. Això s'ha fet mai a la vida. Això fas molt de mal a les criatures. D'acord. Sí, sí. Molt bé, el gru, molt ben muntat, eh? El Spice Cowboy és molt senzill. És el Clint Eastwood, és un senyor gran com ja és, no? El Raïtes Profundes. Però que viu... No, ara ens hem liat. Ai! Raïtes Profundes, tu veig d'abans, no? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, sí? Ah, Com que hem parlat de tantes coses... Però és que veiem tant cinema que al final... Space Cowboys, Clint Eastwood. Space Cowboys és una pel·lícula que vaig veure ara no fa gaire, i és aquest estil, i que segurament és molt clàssic, com tu deies, també és un paio clàssic, clàssic total. Llavors ell el que vol destacar és que en l'actualitat probablement estem perdent moltes coses que veritablement no és que siguin necessàries, però que anaven més bé. Vull dir, amb el Gran Torino, el fet que allà hi ha una crisi dels invents i tal, i amb Espais Cowess és allò de l'experiència que has viscut, però el que parlàvem al principi, la dificultat de relació amb aquells que comandaven, que comandaven, en definitiva, manaven què és el que havies de fer, i la resistència que ho posaven determinades persones que acabaven interpretant més bé què calia fer, no? I llavors aquells, doncs, entraven amb dificultat amb els que comandaven, no? Tornem altra vegada amb el que dèiem al principi. Penso que Espais Cowways és un bon exemple del que això representa. En aquest cas té una segona oportunitat i el descobriment que aquells que comandaven van fer moltes trampes i probablement moltes de les coses que tenim malament actualment és precisament per això. perquè, bueno, i lliga amb la història amb Crist i tot, eh? Sí, sí, sí. D'acord? Bueno, però és el que diem, no? És que acabem de parlar del director més clàssic que tenim ara avui en dia, Clint Eastwood. A mi m'encanta. És meravellós. Aquesta és la més toberta que té. Sí, sí, sí, està molt bé. Per cert, que... Per cert, que hi ha una pel·lícula que no hem vist de Clint Eastwood, que es diu Francotirador. Ah, la veurem. I aquesta està nominada també als Òscars. Ah, aquesta és l'última, no? Sí, sí, sí. A Francotiradors l'hem de veure, perquè són clar, i és un dels clàssics, no? És que s'atreveix amb tots els temes. Sí, no, tot ho manegues. La història d'amor dels Pons de Madrid, no t'ho perdis. Sabia, sabia que sortiria aquesta pel·lícula. Aquí, aquí, quan estan ballant, quan estan a la cuina ballant, a mi se me caien les lágrimes por todo mi cuerpo. Yo lo viurejo. I quan deies, no arrenquis el cotxe l'altra mirada, oi, oi, oi, quin drama, quin drama, que malament. La meva germana es torna boja amb aquesta pel·lícula, bueno, bueno... És que la broma... És que està molt bé, carai, està molt bé. És un clàssic. És que són tan creïbles tots dos. Tu creus tan bé, la Mel Strip te lo crees tot. És que és magnífic, és meravellós. Bueno, ja està. Doncs hem acabat com sempre, com sempre no. Feia temps que no caia amb això, Jaume, que no caia acabant amb els Puentes de Madrid. Molt bé, ens veiem al Deixous que ve, ens escoltem i fins després. Adéu. Adéu. 98.1 98.1 98.1