Barcino: del paganisme al cristianisme; identitat i migracions; del Danubi al Plata; i marató de cinema (Hawking, Turing, Big Eyes, Nightcrawler, Interstellar)

El llibre que acaba d'editar Salamandra. Fins dissabte. No, no, no. Doncs comencem un dia més al Babilònia després d'un ensurt d'aquests musicals, no? És que això passa a vegades que el control, eh? Vull dir, quan sona la música, els combinats... Sí, ja ho sabem. Estàs així, relaxat, escoltant música celestial... Això és perquè desperteu, home. Això és per despertar i explicar als uients tot allò que sabem, no? Perquè si no, ens adormim i clar... No. Molt bé. Doncs tenim aquí la Rosa, com sempre. Què tal, guapa? Hola, bona tarda. Molt bé. Què hem de fer, no? Aquí, encantada de venir, encantada de parlar amb vosaltres, amb totes. I bé, parlar amb els suïents, també. S'han confirmat que no hi ha cap incidència important, diuen. Potser perquè estem alerta, també. Per tant, avui, Catalunya vés fins a dos quarts de deu a Déu Nalt i a Treu. És com si ara fóssim 25. Hi havia una amiga meva que em deia com portes els 16 anys. I tu creus que em semblota que ja tinc 16 anys? No, fiem broma. És conservar la Marta bé. I tant que sí. Tots van bastant bé. Si t'escoltaria tan bé que m'havia quedat això a mi... Mira, és el que hi ha, no? Això de les abates és entrar en un terreny una miqueta. Sí, és perillós. Avui el que farem és entrar en terrenys no perillosos sinó antics, en aquest cas, de record. La Rosa ens va deixar l'altre dia amb ganes de més aquest tema addictiu d'aquesta ruta de barquino que va comentar i aquesta conversió dels cultes pagans que a Barcelona hi ha aquells espais que la Rosa ens acabarà de comentar. També el Jaume ens farà un dels seus inserts editorials amb aquestes aportacions que ens fa. I després la Rosa ens parlarà també de música, de les Rives del Danubi al Riu de la Plata d'Unidò. Un viatge maco, eh? Un viatge musical. Jo el faria allà mateix. Ens apuntaríem tots. I de cinema, com que estem molt proper al que són els Goya i els Òscars, parlem de pel·lícules, moltes vinculades als Òscars, com la Teoria del Todo, Estefán de Enigma, Big Eyes, Interest, Nightcrawlers, i també algunes aportacions una miqueta anteriors. Interest, ara també en parlarem. Sí, jo l'he vist. I llavors parlarem d'Una integràcia, d'Aventura Pons, una mica de cinema català, perquè també comentava la Rosa que estem allò d'apuntar de donar els premis Gaudí aquí a Barcelona. No li donaran, que és una pel·lícula antiga, però també s'ha de tenir en compte el que són els premis de l'Acadèmia Catalana, podríem dir-ho així, d'aquesta manera, del cinema. Abans de començar, Rosa, m'agradaria que, així, molt per sota, escoltéssim una cançoneta, abans de començar, que son així, doncs, grec i tal, perquè ens ha deixat de mi russos. Sí, sí, sí. Aquell cantant tan gran, mai millor dit, no?, totes les aspectes, no?, que sortia amb aquelles túniques, no? Aquella força de veu. Exacte, no? Amb aquella vitalitat, perquè eren cançons molt vitals, amb molt d'ànim, no? Sí, sí. Això és, per lo vist... Era l'alegria de viure, aquesta cançó. I era un tio, per lo vist, molt perfeccionista. És a dir, una persona que es veu que treballava, que abans del concert provava durant dos o tres hores. Volia que tot fos magnífic. I bé, doncs va quedar amb aquesta línia de la música clàssica, no va ser molt conegut al Sant Espanyol a partir dels anys 70, sobretot 80. I bé, doncs una mica el nostre petit homenatge, 69 anys, doncs és el tema. Per tant, ens acompanyarà de tant en quant el senyor Demir Russos, i amb aquest triqui triqui, que va ser la cançó potser més coneguda, d'acord? Doncs vinga, Rosa. Mira, veus? Això era molt conegut a 170, aquesta cançoneta. Era una tornada que es repetia, es repetia, es repetia. És que si no t'aprenies la lletra, i ara per què no t'hi posaves? I que hauríem de saber que és triqui triqui, no? Vull dir, no. A saber en grec. No, no pensa en redolent. Ara que estava a Grècia tant de moda. Venim d'aquesta senyora. No crec, no crec. Bé, Rosa, deixa'm el Trici Trici parlant de l'Abarquino. I anem a caminar. Anem a caminar per Barcelona o per l'Abarquino romana. Si tant. Bueno, us en recordeu que estàvem parlant de la transformació dels cultes pagans, pagans en època romana sobretot, que era la que va estar més estona a la península ibérica. i com tot això es va convertir en la creences religioses cristianes, la transformació com es va fer tot això. Tot això va ser mitjançant aquestes transformacions, va haver-hi un recorregut que vam fer per Barcelona, pel casc antic, per l'Ariòtic, i ens vam explicar una miqueta que havíem començat a la Necropoli romana, allà a la plaça Vira de Madrid, i a partir d'aquí ens vam anar movent explicant, que en deia l'any, les festes actuals en què coincidien amb les festes d'origen. Per exemple, el mes de maig, la festa que nosaltres celebrem el mes de maig, que aquí diu que la festa és el mes de Maria, per la religió cristiana. En canvi, la festa que celebraven el mes de maig era una festa d'origen celta i era la festa dels fantasmes. Hem de recordar també que al papat i als celtes de Roma, que hi havia un papat que era d'origen de la casa d'Hongòria, era de procedir també d'origen celta. Clar, llavors s'havien agafat una miqueta també aquesta tradició i la van transformar i bueno, doncs no celebrarem aquesta festa dels fantasmes, no ens cometes una miqueta el que es fa al Halloween, no? sinó que la dedicaré a Més de Maria. I ja tenim un mes ocupat també amb una celebració cristiana. Després continuant així vam anar també a parar a Santa Maria del Pi, que hi ha la llegenda que aquesta verge va aparèixer aquesta mare de Déu després de l'entrada dels musulmans. Llavors aquí comença a explicar tot allò que dèiem l'altre dia del telus grec, que en llatí era Hea, que són els espais naturals. la terra, els rius, els arbres, les fonts, els menirs, els elements animistes, de fet. Tot això que era el culte que sempre s'havia fet a la terra, a les forces de la terra, era transformar-lo en qüestions més cristianes. Continuem amb aquest culte, però des d'un punt de vista ja cristià, amb una mare de Déu, una al·lèrgia. Coses molt... Per exemple, vam anar a parar a la plaça de la Catedral. Allà vam estar parlant de la teoria de la compensació. El perquè, si n'hi ha el bé, que és Déu, hi ha aquest monoteisme, un Déu que és molt bo i que ens dona tot i que ens protegeix, A canvi hi ha d'haver una força dolenta, que és el dimoni, i tot el que això comporta. De fet, aquesta teoria de la compensació és d'origen índi, índi de la Índia. Si hi ha el bé, hi ha d'haver un altre que es contraposi, i per fer-lo notar més el bé, que està per sobre de l'altre aspecte negatiu, que en el cas de la religió cristiana és el diable, és el dimoni. Clar, i aquí vam tornar a revisar que els cristians no feien culte a l'emperador. I aquí és on està la raó del perquè els romans no van poder absorbir tot el que era el culte cristià, com havien fet en altres territoris on havien anat i havien conquerit. no ho podien absorbir, perquè clar, no feien cultar. I llavors era aquest enfrontament, que de fet ja no era un tema només religiós, sinó polític totalment. L'altre dia vaig començar a veure la pel·lícula Ágora, i allà sí que és veritat que també es veu com els cristians, ja un cop que passa de la primera època de persecució i tal, quan ells comencen a fer-se més forts, allà al regne, a l'imperi, millor dit, es veu que realment sí que són una oposició molt forta. A veure, quan anem a veure la pel·lícula, ja ho comentaré. De fet, a la pel·lícula es veu molt bé també la destrucció de la biblioteca d'Alexandria, que era la idea de destruir tota la cultura, totes les coses que se suposaven que eren d'altres tradicions, però que de fet era una cultura molt àmplia i molt rica que és una pena que es va destruir. Per impulsar només ja el culte cristià, amb el que això suposava. de poder manegar i de poder controlar el poble. Aquí l'única creença possible és un únic Déu, i tots hem de dir-lo perquè el poder ve de dalt, era la teoria descendent del poder. Ve de dalt, de Déu, que li dona poder als caps de les Grècies, a la monarquia també, al rei, i després així en descendent cap als pocs pocs més, perquè poc poder més tenien la resta. Per exemple, ja m'està comentant que moltes vegades hi havia elements de la màgia que després també s'incorporaven, elements de la màgia o de l'alquímia, que s'incorporaven també després als cultars cristians, com podien ser per exemple els colors. A l'alquímia són tres colors bàsics, que són el negre, el vermell i el blanc. I això són colors molt repetitius Després quan fem qualsevol quadre religiós, per exemple un fons negre, que volia dir la foscor, el dimoni, la temptació, tot això. Després hi havia alguna cosa vermella que podia ser un sacrifici, un foc, una purificació. I després alguna cosa blanca, com per exemple el colom que és blanc o la Maradeu que és blanca. o una persona que havia estat malalta i ara torna a estar bé, doncs de color blanc, per exemple. Ara ho dic així molt senzillet, però una miqueta és la idea aquesta, d'incorporar també a la tradició cristiana aquestes coses que provenien d'altres tradicions paganes. La destrucció del temple d'August, que sabeu que hi ha el temple d'August també per aquella zona on hi ha la CEO de la Federació de Grups Excursionistes, El carrer Paradís, allà darrere de la plaça Sant Jaume. Exacte, i també és molt interessant de veure que queden les columnes i claritxostres com es va arribar a destruir el temple. Doncs per això, pel que s'ho posava, perquè era un culte a un emperador i això no era possible. Això llavors sí que era pagar, allà ja era el culte. a un déu i per tant no es podia fer el culte a un emperador. I per tant doncs fora, destrucció dels temples, i això va ser Teodosi entre l'any 380 i 480, que va ordenar la destrucció de tots els temples dedicats o a divinitats paganes o a emperadors, fora aquests temples. I per això es va destruir també aquests temples i a canvi es posen els sants. en els camps i a tot arreu, a les zones on dominaven abans. Hi havia un temple dedicat a un emperador o el que sigui, doncs ara es comencen a construir els monestirs i tot això, però una miqueta transformar-ho tot ja en els sants de l'origen ja cristià. Superinteressant. Ja us vaig explicar el tema de les Saturnàlies, això ja ho vaig explicar també. Després, quan s'arriba a l'església de Sant Just i Pastor, no vam poder entrar perquè en aquell moment ja havia tancat, però es veu que és una església que també val la pena, no és que tingui així molta cosa, però ens va explicar sobretot que ens fixessin en l'altar de Sant Fèlix, que diu que és propi del sincretisme, que també era una branca del paganisme. i que ja constaven uns privilegis que el J. I va fer. I aquella plaça on hi ha l'agressió de Sant Just i Sant Pastor era el cementiri de l'època que va arribar. Així continuament. Després també vam arribar ja per acabar al carrer de l'acord de Sant Silvestre. Que sabeu que Sant Silvestre és el dia 31. 31 de desembre. Va ser un papa. Va ser el papa Silvestre I. que també va tenir importància, vam estar comentant també el tema de la reforma del calendari, pels romans, el perquè es va posar que allà pels romans l'inici de l'any era el dia 25 de març, en canvi pels cristians es va decidir que millor fos amb aquestes dates, per tota aquesta història. I bueno, doncs val moltíssim, insisteixo, val molt la pena. Home, és descobrir una persona diferent, eh, vull dir, que la fia a cap i, a part d'això, ampliar coneixements d'un període que és bastant fosc, que és aquest moment entre Roma, l'època romana, i el paleocristianisme, per a aquesta que és un... Els segles tres, quatre, cinc són molt convulsos i val la pena. Has dit paleo? Paleo-cristià, sí, es diu així. És el període que va... Abans del... Exacte, seria abans del cristianisme, com a tal. El cristianisme s'instaura a partir del segle IV-V, que l'instaura Constantí a Roma, és a dir, l'emperador Constantí. És el que realment instaura. Aquesta apertura que després Teodosi i altra gent amb altres punts de l'imperi, que cada vegada és menor, doncs van aplicant l'acceptació del cristianisme. Però pensem que els primers cristians estaven en les catacombes, veient les primeres litúrgies amb coves. Sempre encasarem cova a dir-ho, en aquest sentit. I fins i tot encara hi ha algunes lésies, sobretot del romànic inicial, allò del prerromànic per la zona d'aquí de muntanya, que a l'apsis de l'Església és un tros de la muntanya. Imagina't, aquest element no és perquè fos amagat, sinó que arriba un moment que aquest vincle de l'amagatall, com un espai de por perquè no es podia fer, això va ser tres o quatre segles de persecució, com explicava la Rosa. Va quedar com un element, és molt curiós, per tant és interessantíssim. Una anècdota només, sabeu que hi havia una deessa que es deia Estrenia? Era una desa que es deia, igual que hi ha un 10 que és ops, ops era l'abundància, d'aquí el tema de l'opulència era el 10 de l'abundància. Doncs estrena era la desa que també de fet era la desa dels boscos i així, però era la desa que era per fer regals i d'aquí venia el tema d'estrenar. I el costum d'estrenar, per això per Nadal encara conservem el costum per Nadal o per cap d'any o per principi d'any d'estrenar alguna cosa. Perquè és la vida nova, l'any nou. No és que ara ens ho inventem, sinó que ja venia de fa segles i segles aquest costum. Fantàstic. Doncs Jaume, ara passem al tema aquest editorial que vols comentar. Bé, jo la veritat és que a vegades em costa una mica de pair-los també perquè són bastant complexes, no? Però bé, jo penso que aquest és molt interessant. En una de les obres de teatre de Mouat, Seuls, de la qual vam poder gaudir la temporada passada aquí al llibre, el personatge principal, un fill immigrant libanès i ben integrat a la societat del Quebec, a punt de presentar la seva tesi doctoral, pregunta a un pare absent de l'escena, què hauria passat, pare, si no haguéssim marxat del Liban? Què hauria estat de mi? En què m'hauria convertit? Allà parlaria àrab. Avui soc capaç de dir concomitant en francès, puc fer encaixar sense problemes en qualsevol conversa al mot a paria, però soc futurament incapaç de dir finestre en àrab. Aquesta reflexió en tot retret filial no apunta només a l'experiència de la pèrdua de la llengua materna, sinó sobretot a la qüestió difícil, complexa i sovint dolorosa de la identitat. A la pregunta qui soc jo ja no es pot respondre a la manera clàssica de Descartes, un subjecte pensant. Allò que soc passa avui justament per la qüestió de la llengua en què formulo la pregunta. Pel problema, del gènere en què el respon, que per la coacció, de la intuïció en aquesta pregunta esdevé decisiva, per exemple, per aquella que expropiats del dret a la ciutadania s'estampen contra les filferrades de les fronteres nacionals per no ser qui haurien de ser. En definitiva, qui soc jo ja no es pot respondre d'aquesta manera, soc un subjecte pensant. La identitat és un mite que de totes maneres existeix i que té la seva realitat simbòlica. Pensem amb el respecte per totes les cultures. Aquí estem parlant d'una globalització, el concepte global que es parla. L'altre dia també comentaven que a Europa hi ha, arran d'això dels atemptats de Charlie Hebdo, que ha vingut a França, que hi ha 42 milions de musulmans a Europa. I sortia un article, una miqueta xenòfo fins i tot, que em va donar una miqueta així, que em va trastocar. d'un holandès, un ministre i tal, que d'unidor. Sé que va existir això, ja ho he llegit. I és una mica salvatge, aquest comentari. Però bé, és el que diem. No tothom ha de ser com aquells senyors que van fer això, i l'identitat és el que diem. En aquest cas, el fet de les inmigracions i els moviments migratoris és lògic, en països que no es pot subsistir. I llavors, la identitat de què? Una persona, un magrebí de segona generació, que és magrebí, o és català, o és espanyol, o què és? Com pensa, com actua, quina incidència té en un lloc on estar. Tot això és important. I això el que cal és no excloure res. A mi em va semblar molt interessant i com anècdota És que a mi petites històries m'agraden molt explicar-les també, no? Clar. O petites preguntes o canviar la fi. Aquesta és molt petitona, si vols dir. No, no, però val la pena. Vull dir que els comentaris sempre per fer reflexionar la gent, que la gent va pel dret i diu, doncs per qui s'ha d'anar? I hi ha múltiples opcions. Amb un món, insisteixo, globalitzat, europeitzat i això s'ha de tenir en compte. Molt interessant. Rosa. Ai, un altre cop jo aquí. Nos vam saltar al Danubio. Sí, va, de riu en riu en riu, va. Passarem del riu d'Europa al riu d'Amèrica del Sud i així trobarem... Però sense sortir de Sant Vicenç dels Horts. Això sí que és veritat. Perquè d'allà no vas sortir. No, perquè és un viatge musical, un viatge sonor. I a més el títol està molt encertat i és molt maco. És important posar el títol encertat als concerts i a les pel·lícules i a tot. perquè t'atreu, és una forma també d'aquesta cridar-te i d'anar-hi. Vam estar a la festa major, a Sant Vicenç, perquè és Sant Vicenç el dia 22 de gener, i aquell dia es feia un concert, que aquest es va fer a l'església, a més té una acústica molt bona. I és un quartet, perdó, un sextet, perquè són quatre cantants i dues pianistes. Hi havia peces que les tocaven a quatre mans amb el piano. Maquíssim, maquíssim. Es diu quatre per quatre sextet. Lison és una soprano, una mesosoprano, un tenor, baríton i les jugues pianistes. Llavors ens van tocar la primera part era tot de valsos, de Johans Brahms, que per això era allò de les Ribes del Danubi. Ja dic, aquí sí que era el piano a quatre mans i aquest quartet vocal, que eren els quatre cantants que anaven cantant una sèrie de cançons, tot en alemany, Són valsos amorosos amb el test de Georg Friedrich Daumer. Dins d'aquesta primera part eren 18 cançons valsos amorosos i això d'amor, d'enamorats i tot això ens ho van explicar clar perquè en alemany no acabàvem d'enganxar molt. La lletra. I després eren també cançons de desamor, que són les noves cançons de desamor, que és d'Ivan Neuert. També del mateix escriptor, del Georg Friedeck d'Aumer, i una sí que era del Johann Wolfgang Goethe. Déu-n'hi-do. Tot això, aquestes eren 15 cançons d'amor, però crec que s'allarren de desamor. O sigui, del que s'ha viscut, del que s'ha patit, el típic. Les experiències negatives. Exacte. També en alemany, esclar, de Johannes Brahms també. I llavors la segona part era la part argentina, fins al riu de la Plata. És un compositor de música clàssica que es diu Carlos Guastavino, que és argentí, però el que va fer és inspirar-se en el folclor argentí, en el folclor de la seva terra, per escriure aquestes composicions clàssiques. La primera era la sonatina Romance del Plata, que és un primer moviment alegre tocantable. Aquest també era el piano a quatre mans. És xulíssim, eh? A més, les dues pianistes, superbé. Una d'elles és japonesa, que es diu Chiko Tanaka. L'altra és Olga Lizeran, però totes dues molt bé. I la segona part del Carlos Gustavino són sis cançons indianes, que es diuen així, sis cançons indianes. També amb textos d'Arturo Vázquez i de León Benarós, de Guitxé Eisenberg i de Juan Ferreira Basso. 6 cançons de temes del folklore típic argentí. Clar, la música us recordava molt. Un concert deliciós, la veritat és que sí. Molt maco, vam gaudir moltíssim. De descobrir quan es fan coses aquestes al municipi s'han de gaudir. Si veus que el grup està bé és qüestió d'anar-lo seguint. Els pobles es fan coses molt maques i val la pena. A nivell de tot, cultural, musical, s'ha d'aprofitar. No tot és Barcelona, que l'estiu està molt a prop, però aquí es fan coses, a Sant Just, a Espluga, a Sant Joan d'Espia, a Cornellà... Sí, a vegades hem comentat també a Cornellà. Aquí ho intentem, de tant en tant explicar el que es fa. No sé si he portat el programa fins a la primavera. No ho sé. Del teatre. Sí, el teatre. L'auditori, no? Bueno, teatre i música, també. Un document de ser de casa. No sé si el vaig agafar. Doncs vinga, doncs passem al món del cinema, que avui va bastant carregadet. Va ple. I començarem amb una pel·lícula, entre d'altres, que és la Teoria del Todo, aquesta pel·lícula del director, el James Marsh, i protagonitzada per al més que probable Òscar d'aquest any, que és el Eddie Redmayne, que és un nano jove que no coneixem gaire, però que en el moment que ho veus una vegada, tant recordes de la vida ja d'ell per l'aspecte de la seva cara. Estem parlant d'una part de la biografia de Stephen Hawking, del gran... físic i que ha treballat tota la vida, que encara és viu, té 72 anys. Ho dic perquè a la pel·lícula, quan li diagnostiquen aquesta malaltia degenerativa, li donen dos anys de vida. I tenia vint i pocs, perquè estava estudiant a Cambridge. Per tant, el fet d'haver viscut 50 anys és un èxit, ja solament, amb el seu estat degeneratiu. Realment el que fa aquest nen és espectacular. S'ha de dir que des del minut 1 et creus que s'està fent hopping. Jo vaig dir que vaig a buscar fotografies de jove a veure si realment és això. i és perfecte. Hi ha escenes que hi ha fotografies del Hopkins que és perfectament vinculable a la pel·lícula, quan la forma de vestir i tal. La seva companya és la Felicity Jones, que fa molt bé també aquesta noia. El James Marsh és un senyor, el director, que no és gaire conegut, però que ha fet bastantes pel·lícules a Anglaterra, per no dir totes. I és una pel·lícula anglesa. Amb això què vull dir? que estem parlant d'un biòpic, d'una pel·lícula que és una biografia, però que està molt ben portada, molt ben duta, en aquest cas. La història en si mateix arriba perquè, bueno, Stephen Coquett va tenir dues dones. Té dues dones, ha tingut dues dones. I ara justament no fa gaire, em sembla que va haver-hi una denúncia per maltractaments, per part de la segona dona. No em vull equivocar. La representació d'aquesta segona dona és una cuidadora que ja se li veu que té guerra, però clar, ara fa poc, insisteixo, fa un any que va sortir aquesta notícia, però ha viscut durant molts anys amb aquesta segona dona, per tant no sé si és una qüestió, jo què sé, no sé el motiu per què ha sortit aquesta notícia al mercat. La pel·lícula en si mateixa és magnífica. El procés de generació d'aquesta malaltia i que ell mateix, el propi actor, és magnífic. És veure com va trontollant, cada vegada és més petós perquè el seu cos no arriba al límit fins que acaba amb una cadira de rodes i com aquesta cadira de rodes a sobre hi ha aquest procés del seu cos que es va cada vegada. i és que ho fa. I no hi ha cap efecte especial. És espectacular. Per tant, val la pena la pel·lícula. Està molt bé, s'aguanta molt bé la pel·lícula de la terreu, no és avorrida, però és una pel·lícula que fa un tuf. A pel·lícula pensada pels Òscars. Amb una patina clàssica, que hi ha pel·lícules que van passant i dius que bé. Me la van fotent i no me n'entero i és una biografia, però que bé va tot endavant. Molt bé. No puc dir res més. No és una obra d'art. Ja penso que ho has definit molt bé. Jo crec que no... Pensada pels Òscars. Sí. O dir fer una pel·lícula com aquesta i no pensar-la pels Òscars no seria massa... Exacte. Que una mica passa amb la pel·lícula que vols comentar tu. per mi des del punt de vista crec que The Imitation Game de cifra en enigma, una mica passacal com semblant. L'has vist també. Sí, explica-ho tu. És que és igual. És que és igual tenir un turc també a propaganda que li fa la terra. És el que diu ell. No te'n vas adonant però de mica en mica crec que està dient. Què fa? Què és això? Quina mena de valors defensen? Bé, és aquesta habilitat nord-americana per agafar tot l'aparell que tenen muntat que és perfecte perquè utilitzen tots els mitjans, a més tenen diners per fer el que vulguin, investiguen i aconsegueixen pel·lícules d'una contundència. que t'atrapa, que no et despertes fàcilment. I quan l'acabes de veure, hi ha vegades que ho veus de seguida i altres vegades no te n'adones tant. Jo penso, per exemple, de la que parlàvem l'altre, David Birman, és molt diferent. Allà sí que hi ha un joc bastant més complex i llavors tot allò sí que té una atracció natural, crec jo, no? Però tot això o altres no. Vull dir que és aprofundir sobre les desgràcies moltes vegades d'altres. Perquè el senyor Tangues, oi? Alenturing. Alenturing. És un senyor que en l'època... allò sí que trobo que està bastant bé. Diu que si al metge vaig pecar o me'n vaig a la presó o em pregui unes hormones vascolines precisament per transformar-me en el meu desig i tal. Allò està molt ben explicat. Allò ho vaig trobar i això sí que és ensalutat. Això són els tractaments contra l'homosexualitat d'aquella època. i que en definitiva no haig de descobrir res, suposo que se sap que la manera que va morir i tal té la seva lògica. Quina barbaritat és aquesta, no? Igual com és barbaritat. En fi, que aquí caldria aprofundir sobre les argumentacions moltes vegades el perquè el suïcidi existeix i qui ho fa i el perquè. Bé, molt delicat tot plegat. Això sí, ho vaig trobar molt bé, però tot l'altre queda com una mica així, no? Home, jo crec que és una pel·lícula, el que dius tu, que porta un embolcall, no?, han agafat el paquetet, han fet això amb el jazz, i han dit, escolta, fem una pel·lícula molt ben feta. Molt ben feta. Crec que ell, el que es diu un nom raríssim, el Benedict Cumberland, si es diu aquest nano, ho fa de conya, també és molt creïble. El que és Alan Turing, que és aquest primer creador d'un ordinador, arran del que seria de xifrar la màquina Enigma, que és la que utilitzaven els alemanys a la guerra. Per tant, allò té un interès per a aquella gent que li agradi el tema tècnic i maquinari, que li pot fer gràcia veure aquell trasto, que és el primer ordinador de la història, que avui en dia ho tenim aquí, amb una pantalleta i un teclat i gairebé res més, com el que diu la cosa. Hi havia una màquina bestial per intentar de xifrar uns números, com una calculadora ja que anava jo. però dius que està molt ben pensada aquesta part i també em passa una mica com amb el tema de la teoria del tot, que és que vas entrant i entrant i dius que m'estàs venent, no és res de l'altre món, està bé i entra molt bé. Hi ha un punt d'inflexió molt interessant, que és quan descobreixen que allò no és tan complexe, no? Exacte. Esclar, això dius, home, ens estàs portant... O sigui, que aquesta és la capacitat d'investigació que té l'home, això està bé, vull dir que hi ha d'haver un equip en tot el que allò representa. però de cop i volta més per on la resolució sempre és menys complexa del que moltes vegades es veu. Allò també ho vaig trobar bastant interessant. La qüestió és que la Generalitat prové d'ell mateix, perquè fixa't que no vol tenir una persona que té problemes amb relacionar-se amb la gent, li costa. Bé, l'homosexualitat té un pes molt gran. Des del punt de vista que també és una qüestió de caràcter, a part de la seva homosexualitat. Jo crec que això està molt ben reflectit l'homosexualitat en una època com aquesta, o eres un privilegiat i la vivies completament estancat en el teu àmbit, o veritablement tu ho passaves fatal i ell no està pas en el privilegi com per superar-ho fàcilment. A mi em fa una mica de... el que em va trastocar, i és cert, és el caràcter que es diu messiànic, aquest concepte que la tria que ells podien fer davant del poder de xifrar aquell missatge i el que calia o no calia per als alemanys o als anglesos. Jo fa una por. I ara hi ha un altre detall. Jo soc Déu i tu cauràs i això em fa una angúnia. Al darrere hi ha l'element que coneix tot el que això representa i en definitiva és el que governa tota la... fins i tot els governants governen. Exacte. Això ens portaria amb aquella pel·lícula dels Germans Cohen, que hi havia aquell mediador, per dir-ho d'una manera, entre dues bandes. Com es deia allò? Barton Fink. No, Barton Fink, no. Era molt tancat. Era un altre. No me'n recordo ara com es deia. Era un que ha de posar en record dues bandes perquè sobrevisquin, però no hi ha res a fer i no es destrueix. Vull dir, molt interessant això també. Fantàstic. Doncs seguim parlant de més pel·lícules, creiem, crec jo, d'un dels Òscars, que és Big Eyes, l'última del Tim Burton. No sé si aquesta pel·lícula ho sona i ho puc parlar, no? Això no té res a pelar. No farà res, no farà res. torna a ser un altre biòpic, és curiós, allò que veiem. I en aquest cas anem al món de l'art i anem a buscar una pintora americana, que es diu Margaret Yulman, però que es va casar amb un senyor que es deia King, de cognom, Alan King em sembla que es deia, i llavors bé, doncs hi ha una qüestió. Simplement ella és una pintora que li agrada pintar una tipologia de cares, amb els ulls grans, big eyes, ojos grandes, és aquesta la traducció. i llavors aquesta pintora que és reconeguda en Amèrica, i actualment té la seva galeria d'art i va vendre moltíssim a la seva època, es va casar amb un Galtas, amb un tio que no tenia, que també volia ser pintor, que també hi ha per la vida. Aquest volia ser pintor i quan la coneixes és molt bo perquè la coneix en una d'aquests mercats de l'art, tipo la plaça del Pi, venent les seves pintures, que diu que ha estat a Paris, Montmartre, i té unes pintures d'aquelles típiques famoses, tipo impressionisme francès, que podia fer Monet, Degas o que sigui. I es coneixen i a partir d'aquí comença una relació escasa. I llavors què passa aquí? Per una sèrie de qüestions determinades, ell es fa càrrec del marketing. Això ho dic perquè passa els primers dos minuts, no explico res més. I a partir que és succeix, comença a córrer i a més ella es signava amb el nom del marit. com havia de ser, m'entens? I es signa com King. Com havia de ser en aquella època. Estem parlant dels anys 60. Les dones no podien tenir una personalitat pròpia ni triomfar ni ser personatges. I més una dona pintora Dins de la línia més clàssica, i en aquella època hi havia moltes dones pintores i moltes dones alternatives, però amb la línia de pintura més normal és molt diferent que fessis pintura alternativa o que fessis abstracció, que és més habitual. Aquesta confusió del cognom fa que ella es comenci a atribuir tots els mèrits mentre ella està tancada, gairebé com una presonera a casa, fent sèries de nens amb els ulls grans. Hi ha una qüestió que no explicarem, però tot això porta a una situació límit, que és importantíssim. No és de dibuixos animats? No, no. Imatges reals. Totalment reals. Ella és l'Aimee Adams, que ho fa com vol, i el Christopher Walsh, que també ho fa, és un canalla de molt de parà, i ella es va creixent cada vegada més, no? I bé, és una cosa molt, molt curiosa, no? A nivell artístic, és la meva opinió, home, és una cosa molt quiig, és una cosa molt ortereta, ho sento, és a dir, és una pintura que, a més, fins i tot a nivells crítics, sobre el transestam, fent de crític dominador, dient és que això és una porqueria com una casa, ho diu clarament, que això és una bessura, ho diu clarament, amb una tendència, però, en canvi, agrada a un sector determinat de població que a aquest tipus li agrada, concepte nen, amb ullos grans, amb cara de tristor i tal, això agrada a un públic mitjà americà que no es pot permetre comprar aquella peça a 500.000 dòlars però sí a les reproduccions. Si a partir d'aquí hi ha un mercat de reproduccions bestials que la gent compra per un euro i se'l posa a la paret penjada amb un marc. Llavors és el primer gran pintor americà, pintora, perdó, americana amb aquest cas que agafa i vent com xurros. La pel·lícula està molt bé, no sembla Tim Burton. No és un Tim Burton a l'ús, és molt luminosa, és molt normal, la pel·lícula és molt classicota. Com la de xocolata, potser. La fàbrica de xocolata. Però al xocolata encara hi ha una fantasia, una imaginació, el d'anar molt desbordant. Aquí és una pel·lícula... Sí, saps què passa? Que l'ambient del 60 i del 70 hi té aquest regust vintage, que li agrada el Tim Burton. Aquest regust retro que passava a Eduardo Manos Tijeras ja ho feia. Es pentinava amb aquests cabells, així. Això com és l'època ja està incorporat, no? Bé, vull dir, la pel·lícula està bé, igualment és bona, però no farà res als Òscars en aquella anul·lació, no farà res de particular. En Bartoneix prou bo, com per no... Exacte, exacte. Rosa, farem un intermís de novetats i la Rosa ens parlarà d'un any de gràcia, perdó, d'Aventura Pons, no? Sí, és la pel·lícula canalana, no? Sí, aquesta com que la van posar per a TV3, mira... Jo no l'he vist, és l'única d'Aventura Pons que he vist, l'he vist totes. Jo ho vaig passar bé, una comèdia divertida. Mira que a mi l'entura no l'acabo jo de trobar. Però amb aquesta, doncs mira, divertida, una comèdia. Una comèdia divertida amb la Rosa Maria Cerdà, que ella es diu Gràcia, és una senyora gran que viu sola que es diu Gràcia i que viu a Gràcia. Això fa Gràcia. Amb el Joel Joan. No, no, no, és un nano jove que no sé si ha tornat a fer alguna cosa més. El del bar és el Santimillan. És el veí de sota, el local és un bar que regenta el Santimillan i ella viu al primer o segon pis. Tira allà d'aigua cada cop que surten els clients. És fatal, és fort a París. Perquè a ella li molesta que els abans facin soroll o la gent surti i entri del bar, que es veu un bar tranquilet, que tampoc és això. A més, per dir que és una senyora que viu sola i està embarcadeta i li molesta que els altres ho passin bé. Sí, aquí hi ha una mica allò que diem. Si no es fa mediació en segons quines problemàtiques d'aquesta categoria, doncs acaba que es converteix en un problemàs com una catedral. Però la pel·lícula, el canvi a la fi, que és el que té certa gràcia, és que el canvi a la fi li dona la volta, això. i llavors, bueno, i perquè li doni la volta hi ha d'haver com allò que se'n diu jo col·laboro i ja està, no? Sí, ja ha passat a l'altre extrem, no? Que aquesta part pot ser una mica forçat, no? Sí, jo crec que sí. Arriba una mica la història d'aquesta senyora amb un noi que és aquest noi que no sabem ben bé si després ha fet més coses. I m'imagino que tots aquests que fan tarot tot aquests que fan tarot es deuen ser un tio estant empipats, eh? Home, clar, sí, és que és això. Enventura pot estar aquestes coses. Planteja situacions que poden ser molt maques, però després no sé per què les desarregles. A la seva carrera és superinestable aquest home. Hi ha coses meravelloses. A mi hi ha coses com morir o no, morir o no, és que no podia dir en català sortir en aquesta llengua. És meravellosa aquella pel·lícula. Aquesta que va fer Barcelona un mapa, em va semblar d'una contundència absoluta. Ara, aquestes cosetes, l'amor idiota, que dic jo, això està millor, està bé, però si te'n vas al principi, el Vicari Doloteo Talló jo era... A mi em passa el mateix que... Jo penso que és que perquè hi estic molt poc d'acord amb aquest senyor, hi ha molt actrius, actrius, allò és meravellós. Ja, ja, sí, sí, però no ho sé, vull dir, trobo que el que he vist coses on vagis, és que he perdut l'interès, és un problema que és molt clar, perquè és el que dius tu de coses bones, llavors no ho sé, és com aquella persona que no hi estàs d'acord i que hi poses una distància inconscient, perquè tampoc no... i acaba que dius que no el segueixo, però aquesta també em va fer gràcia. Llavors quan portàvem una bona estona... La convivència de l'estudiant que ve del poble, ve al Ceylon estudiar, i llavors comparteix el pis, perquè així li fa companyia, ajudar a col·laborar amb les tasques de la casa i tal. i els necessitem d'un ajutjament gratuït. Està bé la relació entre aquestes dues generacions. Jo el que veig és que el que planteja força el Ventura Pons pel que he vist és aquestes persones que conviuen però que massa massa bé no saps què fan, tampoc. És com si visquessin en un núvol, per dir-ho d'una altra manera. no l'hi acabes de veure i llavors, clar, volia dir, la pel·lícula acaba amb una estregnada com una catedral que dius. Descarregat a mig Barcelona i mitja Bohèmia. És que jo crec que aquest home es va quedar una miqueta, com et diria, molt clar, moguda maril·lenya no, però amb aquesta línia d'aquest cinema una miqueta que es posilla dels anys vuitanta, senzill, base, que dic jo del cinema espanyol dels principis. Aquesta línia és d'aquell jo veig que no ha carat de superar. Supera quan fa drames. Quan fa drames sí. Quan fa drames és profund. En canvi les comèdies són molt xosqueres. i a mi soc un que em posa nerviós. El que t'he dit tu vas maripilera xosquero, vull dir una cosa. Jo et diré una cosa, avui aquest matí també he vist una pel·lícula que es diu Crisi que Crisi. I llavors aquí sí que hi veus una novetat, o sigui, hi ha una idea. que aquest realitzador és el senyor Manuel Mira. Ah, sí, em sona aquest al·lucinador. Sí, ha fet alguna altra cosa. En tot cas, ja ho buscaré. I, llavors, aquí sí que hi veus una idea. El que li manca és el saber del senyor Ventura Ponzo, perquè, veritablement, les històries les explica molt bé i no hi ha dubte. Quedes atrapat allà, vas seguint. I, a canvi, aquí, que és parlar de la crisi, i a més a més, fent-ho a partir que la crisi només es pot acabar quan veritablement hi hagi, per part d'uns banaires, hi hagi una actitud repressiva, que és el que planteja el director aquest en la pel·lícula d'Històries aquesta. I llavors les conseqüències que té això. Doncs mira, jo d'entrada vaig dir, ostres, què he vingut a veure avui, no? Però després, quan ja he portat una bona estona a veure-la, dic, home, però la idea no és gens dolenta, no? Perquè, esclar, vull dir, si ens enganyen, com molta gent està convençuda que la crisi és una estafa i no pas una crisi, en definitiva una estafa és allò que manipules i una crisi és allò que no controles, hi ha aquesta diferència. Llavors, aquest xicot ha tingut la seva, perquè estava allà, Doncs Jaume, és el primer llarmetratge que fa. L'altre són curs. Des de 2004 ha fet molts curs. Algun documental, Toro contra les cuerdes, Manuel se va a Santiago... Però la primera pel·lícula de 2013 és Crisis que Crisis. Bé, que tingueu present per posar-lo davant del... Que s'estan fent altres coses, encara lluts. Que té el seu interès. L'altra cosa és la qualitat. i la resolució de determinats passatges, paratges de la pel·lícula. I ja que estem parlant del Nightcrawlers, que jo tinc ganes. Aquesta sí que és bona. Saps allò de la violència, allò que s'ha fet... Ai, Kronenberg, oi? Tira, tira. Una història de violència. Molt bé. Fins i tot allò del Robert de Riro, que no me'n recordo com se diu, allò que va fer als anys 70 també, que va perdre el palmoni. El tro salvaje. No, el toro, no, l'altre, l'altre. Ahir, no me'n recordo. Martínez Corsés. Sí, sí, no. Martínez Corsés i ell. El taxi driver. Ah, el taxi driver, sí. Comença més o menys, com el taxi driver. És un taxista? No, és un taxista, però comença amb aquest sentit. A més, és que l'utilitzen per promocionar-lo, que val a dir-ho. Llavors jo el que he fet és recollir dues pel·lícules que les tenien fresques a la memòria, que és L'ull públic, una pel·lícula d'Howard Franklin, de l'any 1992, amb Joy Pesci com a intèrpret, que és un fotògraf oportunista, o sigui, que morbós en definitiva, no? Que van a la recerca en els accidents de treure les millors fotografies i les venen en els diaris. Aquí és a la televisió. Clar, hem evolucionat, no? I llavors aquí és on comença una fotografia molt interessant de l'actualitat i com funcionen aquestes coses i quin tipus de personatge s'ha de ser per crear situacions aquestes i tenir idees com aquesta, perquè aquí hi ha la genialitat, hi ha l'acceptació d'aquesta genialitat, l'utilització del resultat d'aquesta genialitat, i en definitiva hi és tot. És completíssima, eh? Jo la veritat és que quan ha passat els dies la vaig veure com una cosa total i sí que hi he trobat també una mica aquest fil que parlàvem tant de Vir... No, de Virgen, no, de les dues que hem parlat, És el senyor Gilroy qui la fa, que és el que ha fet el llegat Born. És aquesta. Ha fet aquesta i una altra, em sembla. I aquí diu un taxi driver del nostre temps. És una manera de promocionar-la. Em va agradar molt. La veritat hi vaig veure coses molt interessants. Sí, perquè és allò de la manualitat del mal. Sabeu què vull dir, no? Allò d'anar en... Sí, perquè és clar, nosaltres veiem qui és el culpable. El que paga, el que ho fa... No, és que és una combinació d'elements. El nazisme no va ser una casualitat. El nazisme es va preparar 40 anys abans. i es va crear una mentalitat, una forma i tal. Doncs aquí l'estem creant d'una manera més abstracta, si vols tu, o més inconscient, del que... El de Cisba era conscient... Home, clar, una cosa molt evident i molt sobatge. Exacte, més inconscient, però al cap i a la fi s'està creant tot això. Què consumim a la televisió, què representa el Gran Hermano, què és el que es paga... La notícia en si mateixa, complerta, no interessa. que interessa és la imatge de la notícia que realment atrapa. O sigui, hi ha tota aquesta combinació. Molt interessant, la veritat. Avui l'he sentit parlar molt bé entre els crítics, quan hi ha estat... No és que tothom fa referència. Sí, sí, molt bé. I també hi ha una altra que es diu Fox Catcher, també, que també és... És aquesta? No, no, això és Nightcrawlers. Ai, això és Nightcrawlers. I una altra que és Fox Catcher, Nightcrawlers són com mussols nocturns o ratpenats nocturns. Molt bé, i llavors hi ha una pel·lícula que és molt gran, que durarà dues hores i tres quarts, i que ja s'ha de tenir paciència, que és l'última de Christopher Nolan, interstellar, que s'ha parlat moltíssim aquests dies, hi ha gent que l'ha tirat pel terra, hi ha gent que l'ha encombrat, hi ha gent que li ha fet de tot, Jo tinc que dir que és una pel·lícula que comença petita petita i es fa gran gran gran i es fa inabastable. És a dir, arriba un moment que dius ja no llego més. Ja no controlo. Ja no controles. És a dir, se t'escapa la pel·lícula però t'escapa amb una sensació positiva al final. Clar, comença, i no farem cap comentari, com una distopia. És a dir, una situació dramàtica, és a dir, del món. I no direm res més. I a partir d'aquí, Hi ha com un moment determinat, que hi ha un canvi. Clar, la pel·lícula fa un gir determinat per una sèrie de qüestions vinculades al personatge principal. Un Matthew McConeghy que és absolutament... Jo és una persona que odiava profundament. És un actor d'aquest que em donava fins i tot angúnia. Pensava que era dels pitjors, t'ho juro, per mi, dels pitjors actors de la història. I escolta'm, i els últims quatre o cinc anys és el Dallas Baller Club, que va fer aquell paper, jo em vaig enamorar, vaig dir això que significa, el tio ha fet un canvi, no sé si s'ha anat a 4 anys a Anglaterra, allà que li ensenyin a fer, a ser actor de, diguem com Déu mana, i deixar això de l'actors estudio, que a vegades també és una miqueta desastros, això que fan allà a Los Ángeles, i de debò, que bé que ho fa. pare de família, etc. vinculat a un altre nivell de la seva vida, però una persona que està vinculat també al món de l'espai. És això de dir, família o espai, el món, salvar, què hi ha, què hem de fer i tal. I aquest canvi, aquesta marxa cap a l'espai interestel·lar, mai millor dit. genera durant dues hores de pel·lícula tota una problemàtica, una situació, uns coneixements científics que s'escapen de les mans vinculats amb la gravetat, l'espai i el temps, tota aquesta línia, els forats negres, els cucs, això és una cosa complexa que potser no importa tant com tot el missatge que hi ha al darrere. Llavors el que fa molt bé Christopher Nolan és que tot allò que va passant a mesura que arribes al final, aquest joc amb les dimensions, Memento ja va fer aquest joc de fer una pel·lícula inversa, aquest joc amb les dimensions... Hi ha origen amb els somnis. Exacte. Llavors tot això fa que al final tot quedi bastant encarclat i quedi bastant clar. Per mi és una pel·lícula, crec que magnífica. Aquella gent que volia fer similacions amb 2001 crec que és una errada. per mi és una errada, perquè crec que no té res a veure, com es deia, el robot, el Hans, com es deia, el robot HAL, exacte, no té res a veure amb els robots que hi ha dins d'aquest moment, que és el trans i l'altre, que són dos. El concepte de robot que hi havia en aquell moment. Clar, però aquell és un robot que té una entitat pròpia i que té una vida pròpia, 2001, i arriba a convertir-se en una mena d'element negatiu. Era el terror que s'imprimia a tothom, que podem estar dominant per les màquines. Quan la gent ha volgut parlar que és assimilació, estem parlant del robot controlat per l'home. En tot moment. Exacte. Llavors, aquí és on justament l'home és el que està perdent el senderi amb tot el que hi ha al món. Què s'ha de fer, com s'ha d'aconseguir, fins on has d'arribar. Hi ha molt joc amb el tema del temps, que això és una cosa molt complexa. Llavors, aquest temps juga també amb els sentiments de les persones. Aquesta aspiració que tenim les persones tal com planteja la pel·lícula que potser viurem mil anys, doncs amb una pel·lícula com aquesta et parla d'aquesta possibilitat. Tu aquesta l'has vist i què et va semblar a tu? com un component també llepat de coses, que si la família, que si me'n vaig, que si torno. Tot això és amb bafador, ja ho coneixem i jo crec que el senyor Nolan s'ho ha de prendre a prescindir d'això, no cal. Llavors tot el que és la part científica jo vaig trobar interessant, a més el David em va parlar molt encertadament el dia Sí, sí, sí. S'entén, però arriba un moment que dius, a veure, potser no importa tant saber què estan dient. Importa, però fins al límit, perquè arriba un moment que tu ja no saps a què estan jugant. És a dir, quan estem parlant d'aquells éssers en una cinquena dimensió i tal, que nosaltres no podem comprendre, perquè estem tres dimensions i no tenim cinc, no? Quan s'entra en aquell món, és un món absolutament que se'ns escapa de les mans. I aquí és on juga ella amb un coneixement molt gran, però crec que és un encert meravellós. Aquell extra món on està hi col·locat és magnífic. Jo la veritat és que per exemple a mi on em va desorientar el 9 de l'any és amb el Batman. Jo la tinc atragantada aquesta pel·lícula, jo no me l'empasso. Em tinc que asseure i recuperar-la en dvd perquè no... Bé, també trobo que és accés tot, però sí que sí. És interessant el concepte de somni, com podem fer, com entrar en el món del somni, com despertar-se. En definitiva, aspiracions que tenim als humans, al cap i a la fi, és tot això. I ara et deixeu-me 30 segons per carregar-me una pel·lícula. Només 30 segons. 30 segons, estic suficient. I llavors la Rosa es parlarà durant 4 minutets de Pere i el Llop. Bé, doncs, el Niño. La gran nominada dels Oscars, els Goya... Sí, és una pel·lícula d'acció. Allà amb unes lances, allà treballant a les parets de Gibraltar. Això és una enganyabobos d'espesa que s'ha fet per fer aquesta pel·lícula. Això és Telecinco s'ha compartit on sigui. Vull dir, Telecinco, amb Mediaset, va intentar colar-te pel·lícules que dius, a veure, els 18 països bascos està bé. Però tampoc és per riure. Això del niño, o acciones, repeteix l'acció constantment. Sempre és helicòpter, helicòpter i com es diu allò que corre. La llança. La llança aquesta. I vinga, ara surt o no surt? Home, sisplau, a veure. Tots estan fatal. La illa mínima millor, vaja. Molt millor, molt millor. Home, és que no té comparació, però... Els actors grans... Sí, sí, les dues, les dues les he vist, sí. Eduard Fernández... No me'n recordo ara. Eduard Fernández, el Lluís Tossar... I no t'ho creus ni a la de quatre. Estan millor, els jovenets? Tu creus una mica... El Racine també surt? No, no, no, és l'altre, no me'n recordo. Que són tots aquests que fan de cap de la policia, no?, de cap. Sí, sí, no te'n creus nada. És absolutament avorrit. És una cosa que dius que estic veient. La música és corrupció en Miami. No. No. Que no li donin res, sisplau. I és la mínima tot. I, bueno, i Magical Girl, que diuen que és boníssima, i Relatos Salvajes, que diuen que és boníssima, que són les quatre que estan marcades. Jo no les he vist, però es veu clar. Magical sí que m'agradaria veure-la. Diuen que és meravellosa. I la de Relatos Salvajes, eh, Magical? Sí, doncs a veure si de punt veure, abans de que sí. Doncs Rosa, tres minutets per al... Sí, no, breument. És una pel·lícula que és de dibuixos animats. Bueno, és de... Crec que és de stop motion, perquè són aquells ninos que són com de plastelina i els que estan filmats, però tenen moviment, no? Sí, sí, que és bones amb pera i el llop. De fet, és un conte musical escrit pel músic Sergei Prokofiev, que és aquest compositor. La va escriure, la va composar a l'any 1936. O sigui, és molt recent. Ell era nascut a Ucrània i la seva idea era arribar als nens a la música sinfònica sense que s'avorrissin. Llavors va cercar diferents personatges i es va representar per un instrument. Volia representar aspectes de la societat a través dels diferents protagonistes del conte. Per exemple, l'avi és la història d'un nen que viu amb el seu avi. L'avi està representat pel fagot. De fet, l'avi és l'autoritat. I el so que té el fagot és això. Com més greu. El violí que és més agut és el pera. Aquella irreflexió i la valentia davant del país. Després són els animals que participen en el conte. Un ocell, per exemple. L'ocell representa la flauta travessera, que és l'heroi. L'ocell a fi de conte és l'hora que és l'ajudar a lligar el llop quan es presenta el llop i es menja l'ànec. L'ànec representa l'instrument que toquen. L'ànec és el loboi. Volia representar que era el personatge covard, el bulgès. Tenia unes connotacions, estem parlant de l'any 36. A mi em faig pensar en Pere i el Llop, una cançó que hi havia feta musical. És una obra molt melòdica. Després hi ha el gat, que és un altre dels personatges que també surt per allà. Com que el nen viu solet, ells intenten fer amics amb els animals. El gat és el personatge astut i és el clarinet. El llop està representat per la trompa, és el malvat i el pervers és l'enemic. I els caçadors, que són els que després venen... Quan el nen ja ha aconseguit lligar el llop, els caçadors estan representats pels timbals. I són ja la força del monadul, que encara que està molt ben armat és força incapaç de fer res, pràcticament. No, no, ja està. Ens queda un minut, ens queden trenta segons. Aquesta obra la va crear, la va composar, i és un treball programàtic per a un narrador, perquè és qui va explicant la història, els instruments individuals i també per a l'orquestra. De fet, a l'auditori, quan hem anat a algun dels concerts, també han tocat aquesta obra. No és gaire llargueta. Aquesta té la gràcia que era això, que eren dibuixos animats. Perfecte, dos dies, ho recuperarem. A veure si podem recuperar-la. 30 segons justos. Sí, sí, ja acabem. Sí, senyor, això és simplífica. A vagi molt bé. Hem començat amb ell, i marxem a morir al darrere de tu amor, amb un altre dels clàssics també d'Ademí Russos. Que vagi molt bé. Fins i deu, que ve. Adeu. Adeu-siau. Pràcticament... Impressionant, impressionant. Tant de bo això serveixi per enfortir els jugadors i no per esporoguir-los, no per espantar-los, perquè avui hi ha uns jugadors que es poden doctorar aquí si superen aquesta prova. Sens dubte si l'Espanyol passa avui amb el 3 a 1 de l'anada davant un ambient com el que hi ha aquí, davant com apretaran, com collaran, com animaran, com cridaran els aficionats.