Beethoven 9a, maternitat i Almodóvar en debat

Fins demà! Bona tarda, comencem un dia més a Babilònia. Aquí estem tots una mica entusiasmats, il·lusionats. Avui som un mes, que la setmana passava. Sí, sí. Una més, una més. Una més, una més. Exacte, exacte. Estem al 21, el programa 21 de Babilònia. Estem amb la Rosa. Hola, bona tarda. Amb la Lourdes. Hola, què tal? Com estem? I amb el Jaume. I tu. I jo, i el Jaume. A mi ningú mai em presenta. Ell no es presenta a vegades. Ningú m'estima. No, sí, sí, no. Sabeu que els programes... Ja són molts anys, eh? Ara, ja és el moment del carinyo, eh? Vull dir, ja... Ja no són enamorament aquella, eh? Això va trist. Amèrica, és molt habitual, els programes de... Música o els programes generals, comencen a parlar i diuen, hola, bon dia, és el Babilònia i jo soc Xesco Ramos. Es fa així. Ah, molt bé. Això és molt típic dels americans, vull dir, que es presenten ja automàticament al mateix nivell que el programa, vull dir, perquè es consideren estrelles, no? Cosa d'aquí tendim al contrari, no? A presentar. El que seria la gent, no? I després, bueno, doncs, amb algun tipus de falca promocional o alguna cosa, dir el nom del que fa el programa, o així d'una forma més subtil, o al final del programa i tal, no? Però, bueno, com aquí som tots una colla, per tant, aquí no hi ha ningú més que mani. Només ens manca el David i prou. Exacte. Sí, sí, sí. El David ja el trobem a faltar. Sí, home, fill, eh? Ja has de venir. Esperem que s'entusiasmi ja pel que es compta. I tant, sí, home, sí, home. Però la feina a vegades és el que diem, eh? Vull dir que és com tot, no? Vull dir que ocupa temps i espai i a vegades ha de treballar dissabte, dilluns, dimecres, quan cal, eh? Vull dir que això, i tal com està la cosa... És el que hi ha. Sobretot si està jubilat. Sí, exacte. Això per aquí ho dius. Comencem parlant de música avui. L'orquestra del Liceu i a l'Auditori, la Rosa i l'Orden es parlarà de la novena de Beethoven, un clàssic dels clàssics, de la música clàssica, ben millor dit. El teatre de Red Pontiac, el poliorama. També parlarem de la cosmètica de l'enemic, que es va poder veure al patronat de Cornellà, al teatre, és cert. I automàticament ja passarem directament al cinema, que ja sabem que ens agrada molt, a tots plegats, i parlarem d'una pel·lícula que es diu Las Sessions, que és una pel·lícula increïble. Invasor, del Daniel Caspa, el Soro, i Los Amantes Pasajeros, com no, la Lourdes també es farà un comentari sobre... Aquesta també, no en parla ningú, d'aquesta. Sí, no. No, eh? Casi bé no se sé, no? La setmana que ve... Porta poques dies d'estrena. Exacte, jo la veuré també, ja segur que jo soc una amant del Modoas. I la tornarem a comentar. I tant, i tant que sí. Molt bé, doncs, Rosa Lourdes, les noies del programa, comenteu-nos una miqueta això de l'auditori. La música clàssica. La música clàssica. Que bonita la música clàssica. Molt bonita, bonita. Que broma. Va ser un concert molt maco. Va ser un concert molt maco. Molt maco, molt maco. A més, és d'aquests concerts que quan venen els cors i les corals, doncs és com més lluit, no?, encara, perquè no només tens allà tots els instruments, sinó que tens a més la veu humana. I això és una passada, és fantàstic, eh? Amb aquesta ocasió era la... Venia com a convidada a l'Orquestra Sinfònica del Liceu, Amb el seu cor, amb el cor de Gran Teatre del Liceu. I, a més a més, també la coral polifònica de Puigreig. Sí, molt bé totes dues, magnífiques. Perquè, clar, les dues peces que interpretaven van ser, d'una banda, la d'Arnold Schombert, que es diu Friede auf Erden. És una peça curteta, són deu minutets, aquesta peça. I bastant complicat d'escoltar. no va entrar bé no va entrar bé no va ser Schoenberg no era jo no el vaig perquè el que és com el trobes com barroc no és una música més contemporània és més cap aquí és més otecafònic i costa una miqueta no crec jo però bueno en cooperació amb Beethoven estic dient jo penso que potser va ser que va durar 10 minuts ah I no va ser un concert com l'altre que va ser de... Què va ser, Rosa? Una hora i... Una hora, una hora, clar. Potser si hagués durat més estaríem d'acord amb el teu comentari. Va ser curteta i a més amb la participació dels cors, de les dues corals. Llavors era molt maco. Perquè de fet és del 1906, tens raó, és més contemporani. I llavors el que va fer va ser musicar quatre estrofes d'un poema... d'un literat suís que es diu Conrad Ferdinand Meyer, que demanen la pau a la terra en temps de la nativitat. És un poema que parla, doncs, això, de la pau. I llavors, el cor ho cantava, i són maquíssims, van fer fantàsticament bé. Molt bé, perfecte. Sí, sí, la veritat és que sí. Ell, de fet, amb el tema aquest de la... Clar, suposo que l'auditori va agafar les dues peces, per separat, perquè la de Schoenberg i la de Beethoven, perquè parlant de la pau. totes dues tenen aquest tema com a central que cada autor va seguir una miqueta la seva evolució amb aquest sentiment el Schomberg per exemple després ja amb el temps ja no creia possible quan van passar els anys des del 1906 que va fer aquesta adaptació o aquesta musicació fins al 1923 que li van tornar a entrevistar i ell va tornar a fer unes declaracions que diu que ara ja no creia tant que fos possible l'harmonia entre els éssers humans no? dius, bueno, no sé, no hem de perdre mai l'esperança. I l'altra, l'altra peça va ser la novena sinfonia de Beethoven, aquesta és una sinfonia en re menor, l'opus número 125, i bueno, de fet és la més coneguda de Beethoven, és la més coneguda fins i tot, amb el temps ha estat declarada també com a la primera composició musical que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO, sí. No sé si és la pròpia UNESCO que la té també com a himne, l'última part, perquè són quatre moviments. És l'estructura clàssica d'una sinfonia, quatre moviments i tal. Però el quart és el que té sobretot, el que és més conegut, perquè són aquests acords que tothom hem sentit sempre. De l'himne a l'Alegria. De l'himne a l'Alegria, que després hi ha molta gent que ho ha versionat i que ho ha fet versions diferents. Amb lletra hi ha diferents i tot. Per exemple, el Miguel Riós, és el que tenim aquí més a prop per nosaltres. I és aquí on hi ha la innovació, perquè recupera una miqueta el diàleg que ara tenim els instruments durant les altres tres parts, els altres tres moviments, i després a la quarta ho integra. i a mida que va fent dialogar els instruments de l'orquestra, que fins i tot ja afegeixen dues trompes més, i bueno, vull dir que participen molts instruments, els recupera com un diàleg, i a més a més llavors a mica a mica va fer intervenir també la veu humana. I aquí és quan intervenen els cors, però primer també hi ha la participació dels solistes, N'hi ha un baríton, un tenor, una soprano i una mesosoprano. I llavors van fer una miqueta, van fent diàlegs ells també, cantant, van fent diàleg amb l'orquestra i amb el propi cor també. Però els hi quedava molt maco, va ser preciós. La veritat és que això que diu la rosa del diàleg es notava molt, no? Perquè hi havia una intervenció de certs instruments, llavors veus la repetició o la contesta dels altres, i després finalment, com diu la rosa, del cor. També val a dir que el director era el Josep Pons de Putres. I, bueno, la veritat és que va ser molt emocionant. I, bueno, el tenor i això van actuar a l'últim moviment. Perquè nosaltres els veiem allà amb unes ganes que cantessin, no? I amb unes ganes i, bueno, potser et fa estar amb aquesta expectació. És molt espectacular perquè és com una d'allò junta de veus i el parc final va ser molt maca. Però llavors aquesta part que dieu que ha sigut innovadora... És perquè el director, com a director en aquest cas de l'orquestre del cor, el Josep Pons, ha volgut introduir una variació dins del que seria el texte? O estem parlant potser d'alguna cosa trobada de Beethoven? És de Beethoven. Ja va ser un invent... Ja estava plantejat per ell. El director no ha canviat res. És una variació que es diu. Tu pots agafar una línia o una altra dins del que seria aquella ciutat. Això ho feia molt. Mozart feia variacions constantment de les seves obres. I segons si era els Uvimeta o qualsevol d'aquests directors... Podrien agafar una línia o una altra, vull dir, i això potser el millor és el que és peculiar, no? Bé, és el que tenen els genis, no? I els grans compositors, com quan parlem de mus de pintura, també. Un cop domines molt la tècnica, ets capaç, llavors, d'introduir variacions i de fer creacions noves, no? Evidentment. I és això, el mèrit de Beethoven és aquest. que no és capaç d'innovar i de crear dins de l'estructura bàsica d'una sinfonia, doncs anar experimentant i anar provant coses noves, no? És que Beethoven ja s'apropa una miqueta més cap a la petita modernitat de la música dins del que seria el classicisme, no? Que trencava una línia i anava a buscar, encara dins del classicisme pur, per entendre'ns, però bueno, ja anava una mica més enllà, eh, Beethoven? És que Beethoven era molt... Era molt modern a l'època, eh? Si podem dir-ho d'aquesta manera. Si llegeixes la part final, perquè el llibret que et donen ja tota l'explicació, clar, intentes, per exemple, l'Him d'Alegria del Miguel Ríos, que tothom coneixem, i jo, clar, me'l llegeixo i dic... la veritat, la lletra és que gairebé no s'assembla. En res. O sigui, el ritme, quan tu sents la música és el mateix, però la cançó de Miguel Rios, amb l'estrofa aquesta repetitiva, no s'assembla. Però vull dir, suposo, al fons és el mateix, evidentment, no? L'alegria, la pau, l'himne, la oda... Però la lletra, si tu llegeixes el que vam fer allà a l'auditori, dius, però això no és l'himne, l'alegria que nosaltres estem. Habitualment, trobat, no? Sí, molt bé. Amb un origen que també està basat al... l'adaptació que va fer o l'inspiració que va tenir el Beethoven era d'un poema també, un poema que és l'Oda en die freude, a l'alegria també, que en un principi és bo que estava pensada també a la llibertat. Això sí que ho tindria en comú amb l'altre compositor que hem dit, amb el Schoenberg, tot i a venti una diferència de cent anys, perquè el Beethoven és cent anys anteriors a l'altre Schomberg, no? Però, en canvi, sí que han coincidit una miqueta amb aquesta... Amb aquesta font d'inspiració, no? Amb aquesta font d'inspiració. No és el mateix poema, però sí, són dos poemes molt semblants. Fantàstic. Sí. Que interessant, eh? A vegades, els clàssics, clàssics, que això, quin roi, ja has dit 50 vegades la novena de Beethoven, però... És el que diem, es pot sentir d'una altra manera, o depèn com t'ho plantegin, aquesta direcció, i com es faci. Jo pensava, me'n recordava també que pel Nadal, també a l'Auditori, també vam fer l'oratori El Pessebre, de Pau Casals, que també, si us en recordeu, quan el vam comentar també està basada en això, la idea aquesta de la pau, pau a la terra. És que la nativitat és el moment d'anar a pensar en aquestes coses, en la pau, que hi hagi la fraternitat entre els homes, tot això. El poema El Pessebre també era maquíssim, de Pau Casals, també impressionant. Molt bé, doncs deixem la música, però no la deixem mai, de fons va sonar una musiqueta. Adavantaré una novetat que abans comentàvem sobre unes efemèrides, que és una cosa que entrarem a fer cada setmana, vinculades al món de la música, que ho explicaré després. Però ara passem al teatre. Rosa, ai, Rosa, l'Urdes. Cap problema, cap problema. Aquí, com que ja som dues avui, ara ja... Clar, és que... Em deixeu sempre aquí pels homes, eh? Mare de Déu, senyor. Molt bé, ja comencem, eh? Ja comencem. Molt bé, doncs, el poliorama, vas veure a Red Pontiac, Exacte. Quan algú sent aquest nom pensa, la idea és que tu veus les dues noies amb una patata a la mà i és la patata pontiac, la patata vermella. Jo pensava que era un cotxe. També pot ser el cotxe, però si vosaltres veieu, és una patata a la mà. És una obra de teatre que la fan alternativament amb T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré. Aquesta és la gran obra que estan fent, entre cometes, el poliorama. Però és en de roca. Clar, i aquesta, Red Pontiac, dura una hora i la fan a les vuit, divendres, dissabte i diumenge. Llavors, quan s'acaba aquesta, no sé si a les deu, i a algú fan l'altra, no? Fan aquesta de T'estimo. A veure, és una obra dirigida i escrita per Pere Riera... I surten dos artistes, la Miriam Iscla, que és una d'ex de teatre. Ah, sí. Són molt bones, aquestes noies. I la Cristina Servià. A veure, de què va l'obra? L'obra és una reflexió sobre la maternitat, amb to divertit, però molt, molt àcida. O sigui, que tu vas rient, però arriba un punt que dius, ostres... No em fa gràcia. I la idea és una bona reflexió sobre un tema que a vegades potser no ens atrevim, no? Són dues mares, representa que estan allà assegudes en un banc i tenen els seus fills que serien els espectadors, que els estan vagilant perquè estan jugant al parc. I llavors una mare està molt contraposada amb l'altra. Una és la típica mare que jo vull tenir molts fills, me'ls estimo molt, jo em vaig casar per tenir fills, per tant jo suporto i aguanto bé totes les seves... El marit és el que menys importa. Exacte. I l'altra, la que és de teatre, comença a plantejar tota una sèrie de coses, com, per exemple, jo tinc un fill segur que me l'haig d'estimar. És una pregunta. Ella es fa aquesta pregunta. Ella ha tingut un fill, però va reflexionant sobre jo realment aquest fill que he tingut, perquè, clar, com sempre ha d'estar clar que si tu tens un fill... Clar. t'ha de sentar bé, t'ha de caure bé, tot el que faci... Aquestes coses que anem suportant, i és un plantejament de dir... Ella diu, escolta'm, és que jo no m'atreveixo a dir-ho, però quan jo vaig tenir el meu fill i me'l van posar aquí, quan acabava de néixer, jo no vaig sentir res. A veure, està portada una miqueta a l'extrem, per tal de la reflexió, tampoc no? Llavors li diuen a l'altre, que l'altre és molt mare, diu, escolta'm, és que jo estic fins al gorro del meu fill, tu. Jo arribo a casa, jo em posaria a dormir, i resulta que, bueno, moltes coses habituals que passen, no? I jo sí que he sabut que aquest fill em portaria... Bueno, fa una reflexió sobre coses que semblen evidents, però que potser no ho són tant, no? Com aquí diu, un fill és per tota la vida, l'amor d'una mare és incondicional... sempre la mare ha d'estar pendent del fill llavors, com es contraposa molt amb l'altre, arriba un punt que li diu mira, et faig una proposta molt forta, estàs asseguda? diu, com tu t'agraden tants els fills, ja tens una edat perquè a part juguen molt amb l'edat i tal jo el que penso que pots fer és adoptar-lo t'adoptes el meu, que tu veus que seré una bona mare, i diu, bueno, jo ja no sé, em costarà una mica, però ja començaré el meu marit, no? A veure, és una situació una mica extrema, però sí que fa una reflexió sobre que bona, que guapa, que és la maternitat, però potser per algunes mares, en aquest cas planteja el cas d'una mare, no li és fàcil, i ell en realitat diu el que pensa realment. Diu, si jo pogués agafar el meu fill, jo pogués posar en un lloc, diguéssim, que estigués una estona, no per dir la nevera, no diu la nevera, però algú diu ho faria, no? Quiet allà. I va dient, l'altre va dient, és que meu fill és molt maco i tal, i diu, doncs el meu, mira, mira cap aquí. L'estamparia que es diu, no, allò a vegades. A veure, a part de, jo penso que és una bona reflexió sobre temes que ens costa de parlar-ne, perquè clar, qualsevol mare no diu, escolta, m'estic fins al gordo del meu fill i si ho hagués sapigut, Potser seria socialment incorrecte, no? Seria incorrecte, però fan una reflexió sobre això. Però, perdoneu una cosa, és a dir, jo crec que al teatre com al cinema hi ha hagut un procés de conservadurisme, és a dir, aquesta mateixa història que ha explicat la Lourdes, seguríssim, Als anys 70, no vull dir perquè sigués en una època d'un moment de molta obertura, de moltes visions, de paral·lelismes, sobretot a nivell, sobretot a la dona i tal, jo crec que potser no hagués cridat tant l'atenció. Mira què et dic ara. Per què? Doncs perquè la tendència, i és cert que els últims 10 anys, sobretot, i ara potser és una miqueta dràstic, potser no té res a veure amb el millor, o sí, no tinc ni idea, però l'augment de certs partits de la dreta, tant a Catalunya com a fora de Catalunya, ha comportat que la visió general del que són les arts sigui televisió, fins i tot mira què et dic, sense voler ens han presentat, saps, una altra filosofia de vida. I això tinc coses, tinc peu per dir-ho. Vull dir, justament en una conferència que parlàvem amb una gent no fa gaire de teatre, comentava que hi ha un conservadorisme tremendo al món del teatre. No hi ha radicalitat, costa moltíssim. I aquest tema... que pot trencar una miqueta la línia social, com tu deies molt bé, Rosa, no?, que és un tema que pot ser més dràstic i tal, i així, per què no? M'entessa què vull dir? Vull dir, és una opinió, potser una miqueta, que no ens adonem, però jo crec que hauríem de reaccionar, a vegades, davant d'aquesta pàtina tan així que ens posen per sota, no ens adonem, no?, i ens sembla una miqueta, doncs no, hi ha mares que no volen anar als seus fills, i hi ha mares que no tenen el sentiment de maternitat. O que s'ho planteja. Clar. no és tan idíl·lic. A veure que la maternitat té coses molt maques, però també Déu-n'hi-do. Jo tinc una persona coneguda que no li agraden els nens i ho diu obertament. No vull saber res, no m'agraden els crios, no em fan gràcia. Ni petits ni grans, no vull saber res. És una noia amb una certa edat, està casada i no ha tingut fills, perquè diu que no estimaria ell el sentiment de maternitat desenvolupat. És que no és cap obligació. Tenir fills no és cap obligació. Aquí el Xesco ha donat el tema. La idea aquesta de De la maternitat que totes les dones se suposa que hem de tenir. Per què? Puguem o no puguem tenir, no? Però aquest tema parla bàsicament d'això. Doncs em sembla molt bé. Que als homes ens ve una mica de rebot, això. De la maternitat? No, la maternitat. Vull dir, l'estima, això... Bones vibracions i tal. Això no ho sé, veus? No ho sé si ve una mica... Podria venir una mica a rebot, no ho sé. Em costa molt. Igual és més per una qüestió biològica, no? Pel tema que físicament, biològicament, qui pot tenir les criatures són les dones, no? I és això, no? Que sembla que... per una idea social, moral, no sé què, doncs és això, aquesta obligació, no?, que era obligatori tenir fills, i si et casaves havies de tenir de seguida criatures, no?, i la dona que no es casava o que no tenia criatures, ostres, ja no servia per res, ja era... Això, o estava malalta, no?, que ara això ha evolucionat... Sí, o sigui, malalta o tenia algun defecte, no? Ah, això mateix, que era terrorífic, això és terrorífic. Això ha evolucionat molt, trobo jo, afortunadament ha evolucionat moltíssim, i l'alternitat ara és un... un dret i és un exercici en llibertat totalment. Penso, eh? Tal com estarà avui dia, almenys nosaltres... Sí, sí. Sí, sí, el que deia el Jaume, la interpretació, la idea és de dir, bueno, a part que la dona el senti o no el sentiment de maternitat, potser l'home, que a nivell biològic ho viu d'una altra manera, potser també li entraríem, no?, en aquestes interrogants, no?, de com ho viu, no ho sé. Sí, bé, llavors ja estaríem parlant de l'afinitat de la parella, o sigui, així al principi, quan has començat a parlar d'aquesta obra, plantejava el que menys importa és l'home, no? Vull dir, ho deia amb una certa... Bueno, perquè sí, és molt sesgada. És molt sesgada. És una qüestió de dones. Exactament, llavors aquí el que estaríem parlant és que en tot cas l'home ho sent d'una altra manera, però llavors jo penso que la pregunta següent és És una qüestió de sensibilitat, això? Jo penso que sí, no? La persona sensible, en definitiva, doncs a un fet que li és natural com parir una criatura, lògicament té unes vibracions que lògicament a l'home seran d'una altra manera... Però que també aquell home s'identificarà amb la paternitat, no? Que comporta. Que hi poden ser. Que poden ser positives o negatives. Jo crec que hi ha pares que són molt més pares que les pròpies mares. Però vols dir que negatives. Negatives és la paraula. I no cal que apareixin. Jo crec que és un sentiment potser molt arraigat perquè hi ha molts pedrazos. N'hi ha. I la demostració és que amb el temps hi ha fills que estimen molt més... Allò que es diu aquí que eres més el papa o la mama. No. Vull dir, que estimen més el pare que no pas la mare. Quan hauria de ser per sistema... per vincle biològic, fins i tot, a aquesta línia. Ho dius en el sentit de perquè és la víctima o...? No, jo crec que és com tot. A veure, igual que les mares han sabut ser mares, amb el temps, i poder triar la seva opció, mitjançant métodes anticonceptius, mitjançant l'avortament, hi ha pares que han sabut ser pares. No tots els pares han de ser uns... Vull dir, passo del nen que s'encarregui ella, no? Ho veieu com s'ha publicat, això? Clar, és que el tema escena dóna molt d'estil. Jo crec que sí. És que ens podríem ficar en temes com la maternitat també en solitari, per exemple. Evidentment, evidentment. Una dona que vol tenir clatura i no té parella. La mare soltera, amb tot el seu respecte. I que no sigui d'exclusivitat. El que passa... El que passa que quan diem una mare soltera o marella o qualsevol vol tenir un fill, també a vegades entres en una situació de per què, no? Vull dir, que això donaria per molt, no? Jo penso que està bé com a punt de dir, bueno, no todo es tan bonito ni tal, hi ha diferents versions de maternitat o no. Jo penso que una miqueta toca aquest tema, no? Posem-li una pinzellada de desenfadament. La patata. Ah, bueno, us has d'explicar-ho de la patata. Bueno, la idea és que elles acaben dient que aquesta patata, clar, per fora no és que sigui molt maca, és una patata... que té molts ulls i tal, però, clar, quan la peles i tal, és una patata blanca que és superbona per cuinar, no? I gustosa, no? Si té molts ulls, té moltes aptituds, no ho sabies, eh? Això, a veure, el Jaume ens ho farà. A veure, a veure, que estem parlant de la patata, no ens n'anem cap a altres llocs. Us explico per què és el nom aquest, perquè, en realitat, no té molt a veure amb l'obra, el que passa és que l'hi pots buscar, no? He llegit que aquest noi, el Pere Riera, el seu pare era transportista, no? i dedicava a transportar patates o el que sigui i el que fa a vegades és primer agafar el nom d'algú i a partir del nom aquell comença a escriure l'obra llavors va agafar aquest nom com una imatge del que transportava el seu pare i a més a més l'apuntia ha de ser aquesta en concret és un tipus de patata això us la recomano a part és més econòmica que la sessió diguéssim l'altra a quant a quant digues el preu que això va molt bé a vegades dijous i divendres a 20 euros i dissabte i diumenge no al revés perdoneu dijous i divendres a 18 i dissabte i diumenge a 20 i és més raonable ja no són els 30 mica en mica hauríem de mirar per tothom no? Ja hem parlat del tema de la maternitat avui, com el que diu la cosa, que ha anat molt bé. Jaume, seguim el teatre, no ho deixem. Parlem de la cosmètica de l'enemic, el patronat de Cornellà, que la vas poder veure. Sí, aquesta setmana. Escolta, vols que et posi música lleier de fons? Me la vas demanar l'altre dia. Sí, perquè te'n vas emprenyar, que et vaig trobar el help del Tony Ronald. Jo t'he posat música lleier perquè soni de fons, què et sembla? Bueno, parla i després te la poso. És una mica més seriós de l'obra, però... És molt seriós de l'obra, però... La poso després. Quan parlem de los amantes pasajeros. Vinga, va, Jaume. Allà hi entra tot, eh? Et deixo blanc perquè senti la teva veu magnífica. S'enfadaria molt el ser amb l'obra si compareixis lleier amb això. Bueno... Aquell home que s'ha d'enfadar. Diu que està tant d'allò que ara això és gairebé una provocació. Això, això. La cosmètica de l'enemic en definitiva és un home i la seva consciència. I això és un fet molt important. Quan trobes tot un munt de... O sigui, tota una dialèctica molt interessant sobre la realitat que pot aportar això, doncs la veritat és que és impressionant, no? Llavors, aquí, diguem-ne que el protagonista és una persona... que amaga tot un seguit de trets, això a nivell psicològic es diu arxivar-ho i oblidar-ho, en definitiva és un acte molt violent, i llavors la consciència lògicament va fent forata a la teva vida, encara que tu et proposis un oblit, encara que en definitiva miris de treure de la realitat que has viscut la constant aquella. I l'obra és anar descobrint, precisament. És d'una hora i una miqueta més de durada, molt poquet més, i la veritat és que t'ho passes molt bé, i més quan vas descobrint tot un seguit de trets. Jo penso que ens ha passat a tots una mica allò de reflexionar i per què em proposo aparcar això o tal, realment, per què em sento inquiet a vegades, no? I és perquè realment... has actuat, o a vegades hem facilitat, però a vegades fins i tot amb una certa, amb un cert to de venjança, no? Estic pensant últimament, s'ha estrenat una pel·lícula que es va fer precisament aquí a Barcelona, i un dels comentaristes que hi ha, doncs, en els diferents programes que fem, doncs deia, diu, m'agrada aquest to de venjança, diu, perquè és una cosa que la veus dolenta, i en canvi, en la pel·lícula trobo que queda molt bé. Jo crec que en aquest cas és molt diferent, ho poso com a exemple, és l'altra cara de la moneda, és allò de dir, escolta, he estat això, jo ho arxivo, jo segueixo vivint, i en definitiva, com que és molt difícil que això es pugui descobrir, no sé que ho descobreixi jo mateix, que en definitiva és el que ho tinc a dins, i automàticament això és el que hi ha a l'obra. Molt bé, molt ben actuat, tu que l'has vist també, És un escenari molt petit, molt senzill, molt camp d'aviació. De petit format, eh? És un teatre d'aquests, de petit format. Sí, sí, sí. Això es pot fer, ja veus tu, al carrer. Amb dos personatges només, no? Sí, només. Amb el... Quina potència han de tenir? I el Xavier Ripoll. I el Xavier Ripoll. Jo el que em va semblar al final d'això que tu deies, Jaume, de la consciència, és que quan ell comença l'obra a recordar, digue-li recordar, o ser conscient de tal, se li fa... insuportable, de tal manera que al final, doncs, és fort, no? Vull dir que el fet que es torni a plantejar que havia passat tal cosa i tal, se li fa, per dir alguna cosa, el descontrola totalment, eh? A veure, en aquest cas, jo penso que haurien, o sigui, exactament, i seguint el fil que tu cales d'encetar, penso que haurien de dir si realment tu pots arribar a partir d'una sinceritat, ja que parlàvem de si estàs preparat o per això et preguntava jo de la sensibilitat o no, si tu realment pots superar un inconvenient com el que... No ho desvetllem, això em sembla que és millor que no. Un inconvenient com el que s'ha produït en la teva vida, que tu has decidit pel que sigui i com sigui i t'ho argumenten el per què es produeix això, no? I llavors si això realment ho pots enrassar de manera... esdevenint una persona com cal, que és el que aparentment veiem en un principi... És el que aparenta. Exacte. O sigui, que com si nosaltres poguéssim controlar la consciència, no? I que no ens molesti, no? És clar, si la controles no ens molesta. Tu pots fer el que vols, eh? Clar, el que jo penso que ell, al llarg de tota l'obra, en funció del que ha fet, que és una cosa bastant dramàtica, ell... Busca arguments ell mateix perquè allò no li faci tan mal. És com si tu has fet una atrapalleria, per dir alguna cosa suau, i tu dius, bueno, però això ha passat, perquè tal... I la veritat és que quan diu els arguments tu penses, quina barbaritat, però són uns arguments que s'aguanten. No dius un argument que això no s'aguanta per allò. He fet tal cosa perquè m'agradava molt, perquè no sé què... Llavors, clar, jo suposo que això és un mecanisme de defensa... que va fent al llarg de la vida per tal que allò no li sigui insuportable. Fins que se li presenta de cara. Jo és una miqueta el que vaig... En aquest sentit, podríem fins i tot anar a parar una cosa molt elemental, que no és el cas que planteja l'obra. Per exemple, un home o una dona que estimi no només a una persona, sinó que estimi a dues. I llavors, esclar, que això li comporti uns neguits, una tal... I, evidentment, si no ho endreça, com cal, doncs allò ho farà pols, per dir-ho d'una manera, no? És per aquí, però, n'heu d'interpretar, jo penso, l'obra, i llavors, doncs, bé, vull dir, resultona, on vas a parar, vull dir, perquè és el que veiem ara, no? És que passen pel cap mil petites possibilitats de tenir una certesa que, en definitiva, aquesta consciència no la governem, a no ser... o sigui, no la governem sinó que ens dominarà perquè ens amarem, ja crec jo, de diferents valors que són molt interessants i que en definitiva estan en l'ordre del dia, també n'hem parlat avui d'això ja, i en tot cas una persona amb problemàtiques, i amb això m'atreviria a dir el que diria molta gent de la mare que no li agrada el seu fill, diria, aquesta dona és una dona que no té sentiments, no? Ens entenem o no? Vull dir, això és un paper molt interessant. Bé, la veritat és que... Sí, sí, recomanable i intentarem veure-la perquè imagino que ara ja no està la Sala Montaner, anirà fent bolos per diferents poblacions, estiguem atents i tal. Ha passat per Cornellà i... Sí, fantàstic. Molt bé. Molt bé, passarem al cinema, però abans el que farem serà un petit comentari, una cosa que hem creat nova aquí a la Babilònia, és una cosa molt senzilla i molt bàsica, i és que aprofitant el dia que som, 16 de març, dissabte, agafarem una mica l'efemèride d'un cantant o d'un grup d'aquella època que va morir fa 20 anys, 10, 15, 3, o que s'havia format. En aquest cas, l'any 1980, s'havia format una banda... que va ser molt peculiar, va tenir un sol disc, dos discos. Potser el millor d'aquí, imagino que algú ho coneixerà, altres no ho coneixeran, aquest grup, que es deien Frankie Ghost to Hollywood. Rosa, rius? Sí, no, perquè a mi m'havia comentat... Quina trampa! És una excusa per posar una cançó. Doncs justament fa 23 anys, l'any 80, Frankie Augusto Hollywood era un grup anglès carrer. Bé, que és curiós perquè és un nom raro, no? Frankie se va a Hollywood, no? Vull dir, quin nom més tonto, no? Doncs és el titular que va sortir en un diari anglès que Frank Sinatra, Frankie, tornava a Hollywood. Vull dir, tornava a fer una pel·lícula, tornava a actuar, tornava a fer alguna qüestió allà. Llavors es van agafar aquest titular i ho van posar. els 80 van ser una mica complicats aquest grup va treure un sol disc que es deia Welcome to Pleasure Down benvinguts a la cúpula del plaer el tema es deia relax, va ser un escàndol, absolutament, perquè al vídeo sortia la gent mig despullada, fent coses rares i tal, no? I bé, posarem dos minutets i passarem al cinema. Això xisteix, això, de la cupla? Del plaer? No ho sé, no ho sé. Mira, un tema per investigar. Exacte. Abans a Castelldefels hi havia un, em sembla porall, però això no volem dir-ho. Molt bé, escoltem aquest tema de Frankie Ghost of Hollywood. Bona nit. Fins demà! Relax, don't do it, when you want to go to it Relax, don't do it, when you want to come Relax, don't do it Fins demà! Relax. Don't do it. Relax. When you want to come home. Pusiera ser... El Jaume avui em pagarà, jo sé que directament avui, tal com surti... Perquè estàs a l'altre costat, si no... Clar, és que faig conya des de la setmana passada. Clar, t'he posat una música així d'aquella època i tal, que ens sembla a tots, no? Clar, hem passat dels vuitantes als seixantes directament. Sí, però és que d'aquella època en sortes també. Clar, ens sona molt tot això, eh? Molt bé. No, a veure, i he posat aquesta cançó perquè justament, no la cançó en concret, sinó el to de la música una mica divertida, perquè comencem parlant de cinema i comencem parlant de les sessions, no? Una pel·lícula que m'ha sorprès, no gratíssimament, no puc dir una altra paraula. Una pel·lícula a priori que podria plantejar uns preceptes d'una problemàtica importantíssima, d'un noi amb una poliomielitis complerta al seu cos, no podia moure el seu cos a part del cap, i que hagués pogut ser, com es diu en castellà, un drama cascabelero. I, en canvi, és una pel·lícula divertida, agradable, és... les diferències un intocable. Com un intocable, sí. Però amb un altre concepte, no? Jo crec que és una pel·lícula poc valorada de cara als Òscars, perquè va estar nominada solament per la Helen Hunt, que amb el paper que fa s'ho mereix absolutament, solament per una cosa que diré, de l'orgull d'una dona madura, amb una edat, de mostrar la seva nuesa sense cap tipus de problema, ser una estrella de Hollywood com és, no? És a dir, aquest plantejament que la Penope Cruz, que no se'n vegin els pits, que no sé què, m'entens? Vull dir, aquesta problemàtica dels actors i actrius que no volen que es vegi el seu sexe de cap mena de forma, aquí llueix amb una elegància, amb una tranquil·litat, perquè és que ho ha de fer. Ho ha de fer, perquè la pel·lícula ho demana en aquest cas i amb tota la importància. Explico molt ràpid. És un noi, John Hawkins, és l'actor més conegut, que ha passat, lògicament, tota la pel·lícula, estirat en un llit perquè se'n pot moure el cap. estem en l'any 88 aproximadament, explica que ha fet una carrera i l'ha pogut acabar, i llavors ha necessitat d'ajut constant, perquè 24 hores al dia, de diferents infermeres i infermers que el cuidin, i ha de dormir amb un pulmó artificial d'oxigen que pot estar 4-5 hores màxim fora d'aquest pulmó, i constantment s'ha de vestir amb oxigen. Ja dius, això pot anar cap on sigui, però en canvi, el seu gran problema... és el sexe. Clar, ell té trent i pico d'anys, la seva esperança de vida és curta, estem parlant de... li van dir que, bueno, no sabien quan arribaria, que va viure molt més del conte, però clar, ell vol saber el que és estar amb una dona, el que és viure, i aquí entra la part més americana, aquí potser, no sé si a Catalunya, a Espanya, existeix aquest concepte, però la idea de terapeuta sexual és una idea potser molt americana, és com les terapeutes de, bueno, la gent que va... a grups d'alcoholisme, que aquí potser no és tan habitual, no? Vull dir, aquella mena de... Hola, soy alcohólico. Aquí no es fa això. Hi ha grups de teràpia que es fa, però no amb aquella... I, bueno, no és una prostituta, és una terapeuta sexual. És a dir, és una dona casada... Que té un sou, vaja. Sí, i que és psicòloga, és una senyora culta, evidentment, però que fa sessions, d'aquí el nom, amb persones amb discapacitats d'importància, per ensenyar-los què és el sexe, és a dir, per viure. És una barreja, diríem, entre realment el que seria un servei que podria ser mal vist socialment, com es planteja també la pel·lícula, amb un servei totalment... Polit. Polit i correcte i et diria que sanitari, no sé com és que digui la paraula, no? És una teràpia, ja està, Llavors, clar, aquesta combinació és magnífica, perquè ell constantment fa bromes sobre la seva situació, sobre el que passa, i llavors és aquest devenir de les sessions que va passar. Ella diu que màxim han de ser sis perquè no hi hagi un vincle. Què passa? La gent que té certes discapacitats és molt fàcil que s'enamori ràpidament d'una persona que es dedica al 100% o a un percentatge molt elevat, i a més aquests temes estan... delicats, no? Tu vols dir que tu i jo no ens han anat molt, eh? És que Helen Hunt és que és un encant. Llavors, a partir d'aquí, llavors, ella, el que diem, no?, és una pel·lícula que no pugui existir. Ah, tu també l'has vist, Jaume. Ah. Llavors, ella, clar, evidentment, s'ha de nuar constantment, no? I, a més, li ha de dir, mira com amnuo, perquè no et faci vergonya, no? I l'altre, pobre, que solament pot morar al cap, mira, i és la cara. La cara d'ell és espectacular, eh? Vull dir, és com li canvien els registres, la il·lusió... A més, hi ha un contrapunt magnífic, que és el William H. Macy. Us sona aquest home, el William Macy? És un actor... Va sortir a Fargo... és molt peculiar, és que, bueno, sí, sí, sí, és un senyor i tal, que fa de capellà, i també és religiós, i també és catòlic, i llavors se'n va a l'Església amb la seva, amb el seu llit, sí, amb el seu llit, diguem, d'audhospital, no?, va allà i llavors li va explicant a aquest capellà tot el que està succeint a la seva vida, no?, perquè és una mica el seu confessor, vull dir, I és genial, perquè cada vegada que fa l'altre, com dius que no s'està explicant, és fabulós. És una pel·lícula maquíssima. No cal anar a confessar-se. No, no, exacte. És encantadora la pel·lícula. És una pel·lícula petita, però és gran. Podríem fer un acudit fàcil, eh? Digues, digues, digue'l. No, perquè no toca. Avui estem parlant de coses correctes i incorrectes. No passa res. Que veritablement enfocant les coses des de... Des de la racionalitat, com es diria, i escolta, això és necessari, és una construcció social, la qual, doncs, bé, vull dir, fas una tensió, no? Esclar, llavors potser sí que acabaríem eliminant tot el que són coses espontànies, no? Imagino. I potser estaríem més bé, no sé. allà es fa molta elegància jo crec que potser existeix aquest concepte però a vegades hi ha aquest problema aquesta problemàtica potser agafarem els serveis d'una prostituta amb tots els meus respectes però aquí hi ha la sensibilitat la vigila tal vull dir Ella està fent una teràpia. A més, ella quan acaba les sessions agafa la seva gravadora i explica sensacions i apunta i toma notes. És una persona que és estudiosa, que no estem parlant. A més, ho fa molt bé. Ho fa molt bé. Ho fa molt bé, ho fa molt bé. A més, el que diem és que ja deu tenir uns 50 anys i té un cos molt correcte, però no vol dir, encara que no fos un cos meravellós, però no té cap mena de pudor. És a dir, és que és fabulós amb quina tranquil·litat ho fa i això es nota. Com una naturalitat. Un actriu que és feliç, vull dir, que no té problemes, això és agraïble, perquè fins i tot ja no et fixes del tema eròtic, és el tema purament de dir... Que natural es veu això, no? Això és molt important. En definitiva, revindiquem les nostres necessitats puntuals en el moment que es puguin intervenir. Exacte, evidentment. Les sessions. I ara ens anem de cap de setmana. On tots anem, Jaume? Ens anem de weekend a on? Això és totalment al contrari. Aquí estem amb l'espontaneïtat de trobar una persona la qual, de moment, potser només et planteges tenir una relació i sobretot que tingui a veure amb la sexualitat. És allò de, bueno, és divendres dissabte o divendres a la tarda dissabte. Una lliga, no? Sí, una lliga, eh? Bé, ara sóc amb estiu. I llavors, a partir d'aquí, doncs, esclar, es va produir, doncs, el que se'n diu... Un rotllo. Un rotllo impressionant, no? De dependència, fins i tot. I llavors és quan el que planteja la pel·lícula, i això ho diu molt bé el Nando Salvá, diu, esclar, quan es troben amb aquesta sensibilitat, en aquest cas, una sensibilitat molt especial, en definitiva, un enamorament, diu, hòstia, i ara què fem? És clar, com ho solucionem, això? Com ho solucionem, aquest tema? I bé, no ho solucionen, perquè això no se soluciona, això queda aquí, i queda com experiència de la vida, i potser sí, gairebé molt, Home, el Clint Eastwood amb la Meryl Streep, doncs cadascú va anar a la seva, no? És igual, clar. Aquesta, avui, que la fan els Verdi, no? Crepete que són dos nois. Això no vol dir que no es puguin enamorar. No, no, però vull dir si té a veure amb la idea. Aquesta és que vaig llegir una miqueta... El director, no recordo... És anglès, sí. No ho facis dir perquè m'he deixat els aputs. La deixen molt bé com a una pel·li molt sensible, també. La valoren, sí. La valoren. El que passa és que no ens enganyem. Vull dir, és una pel·lícula que no és fàcil de veure-la perquè, és clar, vull dir, si tu ja no tens aquesta sintonia de permissivitat en quant a aquestes constants, li has de veure això de... Això no... Sí, sí, sí. Llavors... És molt bona, vull dir, molt bona pel·lícula en tots els sentits, vull dir, primer de tot el que es veu és que no és nord-americana, això... Això és important. Salta a la vista. Això és nord-americana. Salta a la vista, només en el primer fotograma. Les sessions ho és, i en canvi no sembla americana tampoc. Bé, això encara és un altre mèrit. Vull dir, que és un altre mèrit. Sí, encara té més mèrit. I a partir d'aquí, doncs, hi ha una sensibilitat molt especial per tot, per tot. És que tot... de com es coneixen, de què parlen, sobretot, les converses que tenen, que això no vol dir que totes siguin de primera... Fiera, però... De primera qualitat intel·lectual, no. Vull dir, perquè hi ha la quotidianitat, què m'agrada a mi, un d'ells és el que li agraden els gods del... Com si fos un andròmide. És que ho havia de dir, això. Ah, sí, és veritat, l'andròmide, és veritat. Si ens dona temps al final, ens ho expliques l'altra vegada. Doncs ell li agrada, diu, m'agraden els teus gots i tal. Jo la recomano. Molt bé, no, no. És que és el que diem, que a vegades, a veure, pel·lícules amb certes temàtiques, no? Vull dir, poden ser, vull dir, sigui, pues, lesbianisme, homosexualitat, vull dir, discapacitats, vull dir, és el que dius tu molt bé, no? Hi ha gent que potser no sintonitzarà ràpidament, però jo crec que s'ha d'entrar i dir, a veure, què passa, no? Vull dir... És una opció que està allà o és una opció que també és quotidiana, no? No estem parlant de cap cosa... I tot el que sigui tractant el tema amb respecte... Exacte, i adonar-se, com tu dius molt bé, d'aquesta sensibilitat. Molta gent diria, oi, no, no, no, jo això ja no entro a aquest joc, no? Vull dir, ja per mi... Això és una barbaritat. Exacte, no? Llavors, el que diem del conservadurisme, no? Vull dir, a vegades, de la gent, aquests prejudicis, no? Vull dir, una pel·lícula que tracti l'homosexualitat pot ser igualment de meravellosa que tracti una relació heterosexual. Per què no? Una comèdia pot ser magnífica amb un problema físic i potser una pel·lícula que no hi ha aquest problema pot ser més trista. Aquella pel·lícula dels dos Cowboys era... El Brockback Mountain. És molt diferent, això. La veritat és que això sí que ho trobo molt interessant. L'Ang Lee fa unes pàtines les coses. Allà el que trobo com a gran inconvenient és en definitiva el convenciment que una història de mort et marcarà de tal manera que difícilment podràs reixir amb una manera de funcionar on va a canvi aquí això no s'ho planteja allò s'acabarà i s'acomiaden amb tota la pena perquè realment han coincidit però seguiran la seva vida i no és com el Monteneguer que al final se'n va aquella pel·lícula era més la contrarietat no era la sexualitat contrariada o al revés no sé que un dels dos de la parella no assumia la seva sexualitat, la seva homosexualitat. Era com bisexual, no? Tenia un joc. No ho assumia i semblava i no ho tenia clar, no? En canvi, a Weekend, pel que estàs explicant i per una mica la resenya que l'he dit, jo també tinc ganes de veure-la, es tracta el tema d'una forma molt natural. Molt evident. Molt interessant aquest matís. Aquestes però sí que són conscients de la seva sexualitat i de la seva opció. Molt interessant aquest matís perquè no hi havia tinat de posar-ho un a costat de l'altre. De tota manera, allò és com una mica americanot, no? I en canvi aquí veig una sensibilitat més correcta amb un seguit d'atrets que són molt interessants. Ens queden 10 minuts, hem de parlar d'Invasor i hem de parlar de les amantes passajeros. Ah, també. Vull dir, sí, home. Jo, Invasor, faré 5 cèntims. És una de les pel·lícules també oblidades, dels Goya, en aquest cas, no? Tots s'ho van portar, bueno, perquè s'ho van portar a ser Blancanieves, no? Potser Grupo 7, que no és que sigui, no tingui res a veure, però, bueno, té una semblança en quan a una pel·lícula més d'acció i tal. Jo crec que el senyor Daniel Kaspcalpersoro, home, jo diré bé, aquest cognom és un problema que tinc jo, aquest cognom, no? Jo crec que és un director que és encertat a vegades, però és fallit en els moments de l'acció. Ha fet pel·lícules tipus Asfalto i tal, no? Jo crec que sempre ha quedat un actor de tres estrelles, mai de cinc, no? Sempre ha deixat una miqueta cap allà, no? Ha fet-se pel·lícules... Però de tres, ho acabes de dir, eh? Sí, sí, és com una cosa que està bé, que queda bé, no? Dius que està bé la cosa, no? La pel·lícula en si és molt crua. Estem parlant d'una pel·lícula amb la qual tracta la guerra d'Irak 2004, quan van les tropes espanyoles allà, no?, juntament amb les americanes... Recuerda ser Aznar, con George Bush i tal, que justament també allà es dona a entendre que eren bastant col·legues aquesta unió, aquesta aliança de països per lluitar en contra de... I allà els espanyols es carreguen directament a un munt de gent que no són ni terroristes ni són famílies civils. I es crea una dicotomia hi ha una situació que està molt ben explicada això de dos d'aquests soldats que realment pateixen aquesta situació hi ha un moment molt dramàtic pateixen d'amnèsia lògicament perquè hi ha una situació molt violenta i llavors quan són enviats cap aquí Un d'ells té molts dubtes i va recuperant aquesta memòria. Hi ha un muntatge paral·lel amb el que seria la ciutat de Madrid, crec que és Madrid, sí? No, no és Madrid, no, és la Corunya, perdó, la Corunya, i el que seria Irak, no? Aquest muntatge en paral·lel. I el que passa és que apareixen al carrer Lejalde amb un grup com si fos una mena de Ministeri de l'Interior, com si fos una CIA espanyola, que és quan la cosa comença a grinyolar una miqueta... Ministeri de l'Interior. Sí, perquè callin la boca. Com un cessit, és com un cessit. que callin la boca, d'acord? Amb contractes de confin... Ui, confin... No ho diré. Confidencialitat. De veritat, això... Déu meu, estem malament. Això és el correcuita perquè ens agafa el temps. I llavors, a partir d'aquí, aquesta situació és la que fa que hi hagi uns vídeos, unes coses que poden sortir a la llum pública... i que s'amaguin, no? I llavors al final sí que surten a la llum pública, hi ha tot un terrabastell a nivell polític, i el més curiós, perdona, és que la persona que ho denuncia i té la prova acaba a la presó. Però sempre pot sortir dir, ah, doncs no ho sabem d'on ha sortit això. Clar, exacte. Però és una cosa bastant potent, vull dir, visualment hi ha sang i fetge. La pel·lícula en si jo crec que no s'aguanta gaire, tot sigui dit, perquè surt Antonio de la Torre, perquè surt aquest noi que com es diu, que es diu amant de cognom... Alberto Aman, no sé si el coneixeu, és molt conegut a les últimes pel·lícules del cinema espanyol, fa molt bé, i el Carle Jalde, que sempre fa de dolent, dolent, dolent, dolent, i aquí ho fa molt bé. I ho fa sempre. És molt creïble. Molt creïble. A més, té aquesta tota veu i aquesta cara que a vegades sembla com si fos un enratolí, que fa aquests grits a les coses, i tal, i dius, bona meva, no? Bueno, ens quedan 8 minutets per parlar de los amantes pasajeros, Lourdes. Bueno... ¿Qué tal? Yo soy mi amante de Almodóvar, eh? A mí me gusta Almodóvar. A ver... Jo vaig veure la pel·li per veure què havia fet, a part que les crítiques, cap novetat, el que diré. Si era una obra d'art. No, no l'han deixada... No, se l'ha encarregat. No l'han deixada bé per dir alguna cosa sola, no? Ja. A veure, la pel·li no té res a veure ni amb la pel que habito ni amb aquestes últimes, evidentment, aquestes més serioses que ha fet, com... Tacones lejanos... Exacte. És una pel·li per mi... Els agrafos partidos... Sí, jo si l'hagués de dir a algú li diria que és una pel·li esbojarrada, no?, és com tothom sap passa dins d'un avió la idea és que surten se suposa de Madrid però van a aparcar a Toledo la idea és que han d'anar a Mèxic ostres, no n'hi do passen per Toledo hi ha un problema per poder anar a una part de l'avió de l'aterratxa i no a veure, la peli dius, a veure, rius perquè jo pensava com a mínim que facis riure és divertida Hi ha uns papers del Javier Càmera i de tots aquests, l'Hugo Silva... L'Hugo Silva. L'Hugo Silva. L'Hugo Silva, que ho fan superbé. I la pel·li no és només això. S'acaba ficant en coses així de forma com molt subtil, no? Surt una Lola Duanyes que ho fa molt bé, també. Ah, és que és molt bona, la senyora. I surt la Cecília Roth, que també va sortint tot sobre mi madre. Sí, i les primeres del Modóvar. I les primeres del Modóvar. Jo vaig llegir una marroquí... O negre. És una crítica. O catalans, no ho he vist, però, bueno, surt un que es diu Mas. Surt un executiu que es diu Mas, que, a més a més, ha fet tota una sèrie d'estrafolles. Una cosa molt rapidet, deixo seguir. Va dir l'altre dia que, si hagués estat el cas Bárcenas al moment, que l'hagués utilitzat. Imagina't com anava sobre la marxa. Per això dir que el del Mas potser no va equivocar. No, no, jo per mi vaig interpretar. I després... També fa una mica de reflexió sobre, bueno, acabar per Can Atolido en un aeroport com aquests de La Manxa, que no hi ha ningú. És l'aeroport de Ciudad Real. Sí, exacte. I va tocant una miqueta aquests punts, no?, de... Com anirem a la ciutat, ara. Però des d'un punt de vista bastant, bueno... T'has d'imaginar que vas a una pel·li que és irònica i que els personatges... A veure, un Javier Càmera ho fa... És que és magnífica. Ni pintau, no? Ara, jo per mi no té... Ni que l'au. Ni que l'au. No té cap profunditat la pel·lícula, ni li busqués res. Tampoc sé exactament per què l'ha fet, no? Perquè diuen, és que volia fer una cosa divertida, tothom em demanava una cosa divertida. Volia fer una comèdia. Feia molts anys que ho deia que volia fer-la, però portava 10 anys fent drames. Home, la piel que habito, em sembla que és l'anterior, i... És que los abrazos rotos, los abrazos rotos... I la mala educació, que no tenen res a veure. És una mica el tornar, no sé, jo no l'he vist, però el tornar, primer, lògicament, a les mujeres a portar una taqueta de nerviosos, que existeixo aquesta línia, no? Però clar, tampoc... Exacte. I també aquella època no li dèiem d'entre tiniebles, aquella línia de, com es deia, que hi havia bastant de comèdia. Encara començava ja a notar-se aquest gust per al tema melodramàtic, perquè amb el temps això es convertia en melodramàtic. Te conèix de Janos? No és un drama, és un melodrama. Sí, sí, sí. Directament, no? O inclús Que he hecho para merecer eso es un drama como social, però també que tela, eh? Vull dir... Però sempre tenia aquests punts, no? La gent també, amb gent que he comentat, a vegades s'ho han pres com una presa de pèl. Quina presa de pèl és aquesta, no? Vull dir que hi ha totes... Bueno, suposo que heu sentit tots els comentaris de Guts i Parabé, que diuen com és que ha fet això. És que són 10 anys de pel·lícules molt sèries. Tan que m'agradava a mi, ara guaita'm a què surt. Sí, sí, no té massa consistència. És que no hem d'oblidar això, que l'Almodóvar dels primers 7 o 8 anys era comèdia, comèdia, comèdia, comèdia. Llavors es va reconvertir, va fer grans obres d'art i quan va tenir el gran reconeixement internacional, lògicament, I, clar, i ara torna, no vull dir que torni ara per sempre, seguríssim que la propera serà un altre drama, perquè ja li va aquest tema a ell. Per tant, ja això seran coses puntuals, no? I aquí, igual que d'altres pel·lícules, té els 10 minuts de la gracieta, fins i tot aquesta de Piel Cavito, el moment aquell de la botiga, no?, de no sé què diu, del vintage i tal, que també fa un comentari molt divertit, encara ho col·loca, no? Bé, imagino que no li ha sortit bé, però, bueno... Tampoc el Climix vol saber les pel·lícules. No, es fa prou bé últimament. Encara que hi ha defensors d'aquesta de l'Edgar, com es diu aquella? J. Edgar. Jo no l'he vist, però hi ha gent que l'ha tirat pel terra i hi ha gent que li ha encantat. Llavors tornem a tenir aquesta problemàtica, no? No ho sé. Woody Allen. És que estem parlant d'aquests directors que fan pel·lícules. No tan sovint com Woody Allen, però, clar, Woody Allen, els últims 10 que ha fet, ens quedem amb què? Amb 5, 6, a lo millor. Woody Allen. Sí, hi havia alguna cosa, no? Vull dir, crec jo, eh? Vull dir, hi ha 3 o 4 que són una mica més tirades cap avall. Doncs el Modovar l'ha cagat. Sí, jo l'altre dia feia com una... connexió, sí, que en definitiva el senyor Lluís Buñuel va fer el mateix. També? Al final de la seva autoria. Vull dir, també es va deixar portar per la senzillesa d'arguments molt trillats i molt poc d'allò. Bé, però és el que diem, és el món del cinema, no? Vull dir, si el cinema fos sempre meravellós, arribaria un moment que perdríem el sentit del que seria l'obra d'art com a tal, no? Hem d'esperar grans pel·lícules per dir, hola, encara... Encara hi ha un bon cinema, no? Per afirmar, però què he fet? Exacte. L'Aldres de les Nubes, no. Aquesta pel·lícula ja n'han de treure de catàleg, ja, directament. Desastre, la pel·lícula. No ho vas dir pas així l'altre dia, és curiós. No, però és que a mesura que la vas madurant, pitjor encara. I escoltant, cada crítica, que és bona part de tot. Cada crítica, oi? Buf! Ha suït cada cosa, por ahí. Que és per tirar-se dels cabells, eh? Vull dir, monigotes, de pacotilla... Algun dia portaré un extracte d'això. Són els entesos. Sí, exacte, els que saben, tònicament. Molt bé, doncs se'ns acaba el temps. Una setmana més. Ens hem de dir adeu. Vinga, fins el proper dia. Molt bé, s'ha acabat. Sí, sí, sí. Calla, calla, que encara no centrim la sintonia. Adéu-siau. Adéu, adéu, adéu. A continuació, us oferim la repetició del programa M de Música, emès dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit, una vegada més amb Marc i una servidora per compartir aquesta hora amb vosaltres. I amb la veu del poeta, com sempre, comencem. D'en Joan Margrit, discurs del mètode. D'infant, jo ja buscava les finestres per fugir amb la mirada. Des de llavors, quan entro en algun lloc, em fixo on és la porta i on l'he deixat l'abric. Llibertat, per mi, vol dir fugida. El món és ple de portes, i fins i tot el sexe n'és una d'emergència. Però ja es van tancant. Ben aviat, per fugir, quedaran només aquelles finestres de la infància, de bat a bat, obertes per saltar. Bé, doncs, avui us porto un músic molt, molt