Born 1714, Baetulo, llibres, cinema i música

Bona tarda, un dijous més aquí a Babilònia per, com sempre, explicar-vos què passa amb el món de la música, del cinema, del teatre, del sexe. No, això aquí no toca, no? Això no és la... Això no és la doctora Ochoa. Ens ha sorprès de tot. O parlem de sexe. No sabeu que hi ha la Maria de Pau Janer que fa un programa de sexe? Sí, sí. L'autora 8 ja queda una mica desfassat. Aviat el Trauran m'han dit. Sí o què? Ah, sí? No m'estranya. Ai, perdó, no dic res. Avui no fa menjar pas. Bé, avui no parlarem de sexe. L'altre dia vam parlar d'un estriptease, recordeu, eh? Sí, sí, virtual. Molt ambientat, eh? No, però aquesta vegada estem seriosos i ens anem directament a parlar de l'exposició del Born, eh? Que ja porta molt de temps, no? I que la fanguiada... Això sí que és posar-se serios. Sí, sí, això. Anem de cosa a l'altra. Exacte. Això no té a veure amb el sexe, vaja. Parlarem també de... Ja ho veurem. Parlarem de Baetolo, no? Ho he dit bé, el nom? Molt bé. La Rosa es parlarà d'aquestes restes romanes tan interessants de Badalona. Vull dir que dient que aquest Baetolo és aquest nom que tenia la ciutat de Badalona actualment. Literatura, un llibre peculiar que es diu El missatger de les ombres, i també parlarem de Capital de John Lancaster, que també ens ho comentarà la Rosa. Cinema, cinc pel·lícules, o sis, no ho sé, perquè aquí com sempre que parlem de cinema comencem a posar pel·lícules pel mig i al final són cinquanta. Hermosa Juventud, Los ojos amarillos de los cocodrilos, Mindscape, The Monuments Men, En un mundo libre y La ladrona de libros. Vull dir que tenim un bon repartiment, sobretot de pel·lícules actuals, però també de pel·lícules una miqueta ja passades, sobretot aquesta d'un mundo libre del Jaume del Ken Loa, que ens vol comentar sobre el treball temporal. Del 2006, sí. Molt bé. I per últim farem un esment de l'obra de teatre de la Sala Becket, Pulmons, i també ens parlarà la Rosa de Lourdes dels últims esdeveniments musicals que hi ha hagut a l'auditori i que ja ens faran el seu comentari, com sempre, magnífic i crític sobre aquesta tipologia artística. Molt bé. Perdó. Queda molt bé, eh? Queda molt bé. No, avui tindrem de fons un senyor que segur que a la Rosa i a la Lourdes, quan eren joves, els hi anava... Què vol dir això? Què vol dir? Vol dir quan eren molt més joves. Clar, perdó de quan eren molt més joves. D'ahir, no? D'ahir, que arreglo una mica. Ho he dit malament, ho he dit malament. Bueno, som de la mateixa aquí. Tu també era jove, eh? En aquella època. Que no la fia cap. Us sona un tal Tony Hanley? Ostres, no. Això era... A veure, què cantava? Us en recordeu del component del grup Spandau Ballet? Oh, sí. Ah, a mi, mira, oh, sí. Veieu que éreu molt jovenetes, que teníeu 14 anys. Molt. Oi que sí? Érem jovenetes. Por ahí, por ahí. Érem unes nenes. Clar, per això, per això, per això ho deia avui per aquí. No hi ha cap dubte. Doncs avui el senyor Tony Hanley... Dolces i agradables. Sí, sí. Oi, gràcies, Jaume. Tu sí que ho arregles, no? Exacte, exacte. Molt bé. Doncs el Toni Hanley és el vocalista d'Espandao Ballet, que avui compleix 54 anys. Ah, carai, veus una criatura, també. Que tampoc delata a nostra edat, no ens delata. No, no. Llavors, i també tindrem una cançó especial, també justament d'una pel·lícula, Don Juan de Marco, aquella pel·lícula, recordes? Hi havia un tema... Marlon Brando. Exacte, Marlon Brando, que avui compleix 20 anyets, i que es diu Have you ever really loved... La cançó o el Marlon Brando? No, no, no, la cançó, la cançó. Ah. Un tema de Brian Adams, que Paco de Lucía tocava la guitarra. Sí, sí. Doncs el tema Have you ever really loved a woman? Doncs l'escoltarem després. És molt maga aquesta cançó. És una balada amb guitarra de Paco de Lucía i després, mira, doncs comemorem aquest senyor que ens va deixar. Que és que no ens escoltarem música avui o... Sí. Vale, doncs... Sí, no, tot va. No, no us preocupeu. Ho sento perfectament bé. És el que diem, això és el directe i la part tècnica. Hi ha una llumeta aquí vermella que no s'engega ni tant. No s'engega, no s'engega. Dona igual, jo us escolto i ens escolta i s'està sortint per antena perfectament. Garantia absoluta. Lourdes, parla'ns. Exposició del Born. A veure, l'exposició del Born, no? Sí. Hi ha molta cosa. Hi ha pròpiament el jaciment del Born, que és un jaciment que ens porta a la ciutat arrabassada per Felip V, a la Guerra de Successió. Home, precisament ara. Sí, sí. La veritat és que és una de les runes més ben documentades, que s'han mantingut més bé llarg del temps, perquè van estar soterrades durant anys i anys, no? Llavors, de què ens parla? Doncs, bàsicament, de la vida quotidiana de l'agenda finals del segle XVII. Hi ha uns 8.000 metres quadrats de runes. També, clar, quan més es hagués excavat, més runes es haguessin trobat, per dir-ho. El que passa és que allà es manté la mateixa estructura que té el mercat, no? Què hi podem veure allà? Hi podem veure cases, bàsicament és la idea de l'estructura de com eren totes aquelles cases, per exemple hi havia la taverna del Colomer, la drogueria, etc. Llavors el que ens marca molt bé allà és el barri que era, que el barri s'anomenava el barri de la Vilanova del Mar. Llavors tu vas visitant les runes i a les runes mateixes vas veient els carrers que, per dir alguna cosa, continuen per fora del Mercat del Born. Alguns dels carrers que podem veure són el carrer Comptà, el de Cordets de Viola, etcètera. I després allà van trobar... Aquí posa uns tres enterats de bombes del setge. La idea, o sigui, tu pots anar amb visita guiada a la part de baix o pots, que la informació no és la mateixa, pots estar veient les runes des de la part de dalt on hi ha tota una sèrie de llocs on et va explicant el que es veu a baix. Pots fer un recorregut com per sobre, com per sobre, no? Llavors, val molt la pena anar amb guia, jo penso, perquè t'explica molt bé quin paper tenia la droguer, quin paper tenia el taberner, etcètera, etcètera. I la veritat és que l'estat de conservació és ideal. Llavors, si tu tens ganes, a part de veure les runes, hi ha dos pavellons, un de molt interessant que es diu el setge del 1714, i llavors aquí el que veus és tota l'exposició, el que parla és bàsicament de... Doncs de la guerra de successió, però tot és com un audiovisual, o sigui, tu seus allà i veus, per exemple, tots els moviments que feien les tropes, doncs, del Felip V, les tropes d'aquí, no? I llavors tu entens molt bé, al llarg del setge, com s'anaven, per dir algú, guanyant trossos, aquell tros que s'havia guanyat es perdia, etcètera, etcètera. Val molt la pena. Bé, és bàsicament de la guerra, eh? I després hi ha un altre pavelló, que és el que diu de les pedres o les persones, que és un pavelló en el qual hi pots trobar qualsevol tipus d'objecte que havien trobat d'aquestes cases. Pots trobar plats, pots trobar pipes, pots trobar... Pipes de fuma. Sí, objectes musicals... tota una sèrie de jocs. La idea que aprens quan vas a veure aquesta exposició és el bé que es vivia en aquella època. Ah, sí? Sí. Fumant i tot, vols dir? Sí, no, vull dir la qualitat que tenia la gent, no? Perquè tens moltes coses de peces musicals, de teatre, que la gent gaudia, etcètera, etcètera. I després, a part d'això, si tu vols... O sigui, el recinte, no sé si heu entrat, a dins... El que van ensenyar per la tele quan van fer l'enaguració. Sí, o sigui, vaja en les runes, però la part de dalt que hi ha en aquests dos pavellons, després han fet tot un recorregut per anar veient les runes, però com molt espaiós, no? Després han fet un bar, etcètera, etcètera, i val molt la pena. El que val la pena d'entrada, que no n'he parlat, és l'edifici en si de ferro. És magnífic. Vull dir, només que tu vulguis visitar i veure com és l'edifici, val la pena de veure com es va construir. També, quan vas a veure aquesta exposició de les pedres a les persones que hi ha tot objectes, el que fan és ensenyar-te al Mercat del Bon com era abans, com funcionava com a mercat, no? Com hi havia les parades, com estaven situades... Jo hi havia. Però això estem parlant del segle XIX, perquè el mercat és de 1.800... 50 i alguna cosa, 60, por ahí, por ahí. 1.800, aquí posa 71, quan es va acabar de... O sigui, va acabar fet. Que van fer aquest, la Sant Antoni a la vegada, em sembla, no? Exacte. I van ser l'Antoni Rovira, em sembla que va ser... Bueno, a mi m'equivoco, eh? Sí. Però, bueno, vull dir que em refereixo a això, no? Vull dir que són peces del segle XIX, no? Vull dir que no... Sí, sí, sí. Clar. Vale, vale. Sí, això sí. Bé, val molt la pena. I si aneu amb visita guiada, jo ho dic. I, clar, la idea és que estàs allà i estàs tocant a Santa Maria del Mar, també. Vull dir que pots fer una ruta allà super... Un comentari... Molt interessant, molt completa, no?, la visita. Sí, la idea és... Pots estar estona, no?, pel que veig. Sí, nosaltres vam fer la visita guiada, que durava una hora, hora i mitja, i després, si vols veure els pavellons, clar, depèn, però a mitja hora o tres quarts queda a pavelló. Sempre millor anar amb guia, eh? Sí, sí. Perquè és més agradable. Més enriquidor, més complet, sí. Sempre, sempre. Llavors, la idea que segurament tu, Xesco, saps millor, la idea que va quedar tot soterrat amb la idea que quan es va voler construir la ciutadella, hi havia tota una part que, per dir alguna cosa, els feien osa, van fer marxar la gent i van soterrar totes aquelles... 10.000 cases ens van dir a nosaltres, no sé si és cert, i aquestes cases, això que tu veus, forma part del que es va quedar soterrat. A veure, es va destruir al voltant de 2.000 i escaig d'edificis. Això està... 2.300 i alguna cosa s'han marcat com a edificis amb una certa importància, lògicament de cases, les que vulguis. Clar, nosaltres... Això és evident. Hi ha un mapa que es veu molt bé on van començar a construir la ciutadella, tota la part aquesta militar i tot el que els feien Osa ho van treure per dir alguna cosa, s'ho van carregar, ho van soterrar. La gent va haver de marxar com quan fan un pantà, per dir alguna cosa, no? Exacte. És que això una mica jo ho vaig comentar una vegada, em sembla, que a un quilòmetre a la Rodona, del que és la Ciutadella, tot allò ho van arrasar, perquè no es podia tenir aquest quilòmetre per la pròpia paràbola del llançament dels canons, si fos necessari, perquè si poses davant un edifici, xocaria contra aquest edifici constantment. Llavors calia com a mínim un quilòmetre, perquè si les havien de tirar bombes contra els barcelonins, perquè una altra vegada ens rebelàvem, llavors havia de tenir aquesta... Aquesta forma. I el que dius, i es volien carregar Santa Mària del Mar. Sí, sí. Això també ens ho han comentat. Però bueno, vam desaparèixer el monestir de Santa Clara, el monestir dels Josepets primers que hi havia, el de Sant Antoni, la tira de monestirs magnífics, d'època renaixentista, preciosos, que tenim algun gravat, han desaparegut. És una llàstima, i molt que més que no tenim, mare meva... Jo penso que és una immersió, si vas allà, és una immersió en la guerra de successió. Entens perfectament tot el que va passar, tant a nivell de runes com a nivell del documental aquest. Després de llegir Victus? Sí. Per cert, quan arribes hi ha una llibreria també, part del bar, i la llibreria tota l'estanteria està empolgada. amb el Víctor. I una última cosa, i ara penses tu, Rosa, a parlar, és que Vilanova del Mar té un altre lloc també a Barcelona, que és un altre Vilanova, que és Vilanova del Pi, a Santa Maria del Pi. Perquè tinguem una mica de referències a aquestes barriades medievals, o gairebé al medievals, que tenien aquests noms, no? I per això tenia l'Església del Pi i l'Església de Santa Maria del Mar, una mica per tenir referència, i el seu respectiu cementiri, que és el Fossar de les Moreres, i el que és la plaça que hi ha al costat de l'Església del Pi, que també és una plaça on es posen els pintors, allò era un antic cementiri, també. Rosa? Això ens ho va explicar ell, no? Sí, sí, sí. S'ho vaig dir. Em sap molt. Doncs, què t'anava a dir? Això, doncs, Rosa, Baitolo. Vinga, Baitolo, Baitolo. Baitolo és Badalona, Badalona en romà. Bé, ha estat una gran descoberta, perquè la veritat és que té una resta romana impressionant. Baitolo va ser fundada per romans... al segle I abans de Crist i va estar ocupada pels romans fins al segle VI després de Crist. O sigui que Déu-n'hi-do, van ser molts segles d'ocupació, de colonització, de cultura romana. Llavors formava part de la província hispània Tarraconensis i tot el que és la resta romana, la vila romana, està al que ara es coneix com el barri dalt de la vila. I va ser l'any 1995 quan ja es van declarar com a bé cultural d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya. Llavors hi ha jo diria com dues parts per entendre'ns. Sí, una part dels monuments o de les restes, de les visites que es poden fer que estan museitzades i després hi ha unes altres que no ho estan pas perquè són propietats privades encara o perquè és de difícil accés, no? Nosaltres sobretot vam aprofitar, és que a més resulta, jo aquesta visita la vaig fer el mes d'abril, el cap de setmana del 24 al 27 d'abril, perquè resulta que cada any és una festa anual que es fa a Badalona i val moltíssim la pena, la recomano moltíssim, el festival romà de Badalona que es diu la Magna Celebratio. I llavors és tota la part aquesta de vila ambientada amb època romana, eh? Com si estiguessin amb Roma. És molt interessant de debò perquè arribes a veure, fins i tot, quadrigues a l'eserci romà també que es van passejant per allà, desfilant per allà... Hi ha, no parades, hi ha com reproduccions del que serien diferents tallers, oficis o activitats, ocupacions dels romans, no? Des del que feia les espardenyes, els que feien els mosaics, els que feien les articles de... Les que? Els espaces, tot el tema d'armes, els utensils de tocador, els perfums, l'escriptura com era, els jocs com eren, pels nens i pels adults. És impressionant, perquè és una extensió molt gran. Hi havia diverses zones... Per exemple, el ferrarius, el ferrer, el conflator, el vitrarium, que feia els vidres, el figulus, que feia el terrissaire, l'esculptor, el musibarius, un guentari, l'ornàtrics, que eren les esclaves que s'encarregaven de guarnir i pentinar les senyores de la casa, la dòmina. Medicina també, de tintoreria, de botànica, de medicina, moltíssima cosa, de debò que és molt interessant. Llavors, a més a més, també això quedava complementat amb les jornades de cuina també romana. Llavors, n'hi ha diversos restaurants, 4, 5 restaurants que participaven i llavors feien aquell dia, aquell cap de setmana, o tota la setmana, menú de cuina romana, perquè es conèixera en molts llibres. I que menjava, que era, o te recordes que era? Era, per exemple, el garum aquell. Macarrons, no? No, macarrons segur que no. Però el vi dolç aquest, que pensa que n'hi ha passat un mes i algú, ja li ho recordo. No era per això, tranquil·la. Hi ha aquella mena de garum que nosaltres dius, hosti, garum, que no ens posin, no? Perquè sabeu que era aquell peix com podrit. No, però no era això, era una miqueta també així, no? Una sopa com de cardo, també. De cardo? De cardo, sí, sí, sí. Vegetarians. De carn de barriquero. Hi ha coses que sí, no eren tant de carn. El pa, per exemple, el pa que es va fer estava fet també a la manera romana. Era un pa àzimo, que es diu. Sí, sí, àzimo. Se s'ha llevat. Sí. I el vi era aquell vi que és de mel, com es diu? Segur que ho recordeu. Hidromiel, no es diu? Sí, hidromiel. Bueno, sí, era interessant. I després barreja una miqueta de... de salat i de dolços els agradava molt barrejar sabors i a lo millor de primers plats posar coses dolces per exemple el tema de dàtils i tot això també ho feien molt i en canvi a l'hora de postres més coses salades vull dir En aquella època hi havia un cuineu el famós castellà Ferran Adrianus. I el celler de Can Roc. No volem fer publicitat, no? Doncs sí, molt interessant. Llavors, sobretot vam aprofitar per fer... El que és el museu, el museu és molt interessant, això ens falta per veure, ja ho comentaré el dia que hi vagi, Perquè al museu sí que hi ha, o sigui, la part que està sempre oberta i que està sempre per fer visites i tot això que hi ha, bàsicament són les Termes i el de Comanus. El de Comanus, recordeu, que és el carrer principal d'una ciutat romana. Doncs, clar, això sempre està obert i va ser una cosa que ja no ens va donar temps de fer, perquè, clar, es queda tanta cosa per veure, però sí que van visitar, per exemple, el jardí de Quint Lissini, que són les restes d'un jardí molt maco, a més està com reconstruït, allà amb una... No una font, és un estain. La casa dels dofins, que és una xulada, amb uns mosaics preciosos, i a més tot molt recreat, fins i tot amb algun moble, i és una casa que són les runes, vull dir, no veus les parets aixecades, però sí que veus totes les runes. i ja dic restes de mosaics, i a més els plafons explicatius estan bé, que ho expliquen força bé, no són passats, sinó que són molt aments per anar visitant, i el que també està museïtzat, però que és molt difícil de veure, només es pot veure a la Magna Celebratio, o si vas especialment i aconsegueixes el conducte d'aigua, que això és soterrani, està al carrer, però està sempre tapat, però pots baixar i hi ha una escala que baixa, llavors veus com era el conducte d'aigua romà. El clavegueram, no? Això era una cosa molt típica. Sí, però era l'aigua. El clavegueram era l'aigua. La claveguera, no. Era la circulació de l'aigua. No, no, no. Aigua potable per consum de la ciutat. I t'ho explica com venia des de Sant Geroni de la Mulça, tot això, com es abastien d'aigua. Aquestes són els quatre espais que estan museïtzats, eh? Però, clar, llavors, aquelles dates obrien els altres espais que no estan museïtzats perquè són propietats privades. I això sí que valia molt la pena, molt. i s'ha d'intentar veure-ho, no? Que és, mira, el mosaic de la Torre Vella, que això ja us l'explicava a les Lourdes, és una antigua torre, una antigua casa, que ara amb el temps ha passat de mans de propietari, ara és una escola. Llavors, la sala de professors... Està situada al menjador de la casa i el que és el centre, clar, és un mosaic, un mosaic romà autèntic, que el van portar d'una altra casa i, mira, aquella gent d'aquella època, gràcies a que se'n va endur aquest mosaic, s'ha conservat. I la sala de professors és això, la taula quadrada, clar, de vidre perquè es vegi que al centre hi ha a terra hi ha el mosaic, I és molt personal, és una preciositat. És una preciositat de mosaic, eh? Si hi ha peces antecel·les blanquinegres, és una xulada. O, per exemple, també les restes conservades al subsol de la plaça de la Constitució, als fonaments del teatre romà, i sobretot hi ha les restes del temple romà, que estan situades en una de les capelles laterals de l'església de Santa Maria. Tot això està molt cèntic, eh? Doncs unid el que hi ha a Badalona. Sí, és impressionant. Vam trobar quatre restes i pim-pam van fer un museu i ja està. Restes de la muralla també, visita restes de la muralla, perquè, clar, com tot, sempre s'ha d'aprofitar. Llavors, les cases, van haver-hi cases que es van construir recolzades a la muralla. Doncs també hi ha un trosset que es conserva, que és la muralla. Doncs escolta'm, quan, si algun dia es planteja, o plantegeu... Estarem pendents perquè de bo que val la pena. A veure, hi vaig fer un tall de cullerets, de porcinetes, de mosaics, de coses així. I llavors, com que ella ja ho ha vist, això... Ens ho explicarà. Home, val la pena estar aquí mateix, això. Val la pena, val la pena, eh? I això sí que va ser per un preu mòdic, no sé si vam arribar a pagar un euro per persona o no sé què, i vam entrar a tot arreu. Però això llavors em dius que, clar, és una bala de l'any, que fan aquesta gran macro... Sí, però... És per accedir als llocs peculiars, que són aquests, no? Sí, però ja és qüestió de... Ja m'informaré si ja, com que ja he previst també fer la visita al museu i al decumanos, a les termes... Llavors, a veure, si és un grup segurament sí que es pot accedir. Ho sabrem i ho direm per antena perquè la gent ho sàpiga també. Molt bé, doncs passem a la literatura. I el que farem serà parlar d'un llibre que no té res a veure, em refereixo, perquè està ambientada en èpoques pretèrites, però no estem parlant tampoc de l'època romana, estem parlant del 1200 aproximadament, a Lleó, aquí a... El regne d'Espanya, ara que està molt de moda això. Mai millor dit el regne d'Espanya. I llavors, és un monestir amb el qual passa un element molt curiós. És una novel·la que barreja el que és la història i la ciència-ficció, perquè és com una mena de... Des d'aquestes perícules que tenen un argument en paral·lel, és a dir, un muntatge en paral·lel, allò antic i allò actual, doncs aquí passa el mateix, no? Vull dir, cada capítol, un capítol tracta el període d'aquest monestir, és l'esmes, la població de Lleó, on passa això, l'antic i el modern al segle XXI. Què és el que succeeix? El primer de tot és que apareix que estan els monjos tan tranquils i de cop i volta veuen com per l'espai creua una mena de meteorit que cau i fa un gran forat a terra. I, clar, a partir d'aquí dius, què passa, no?, què serà això? Doncs, bueno, és una cosa tan banal, per dir-ho d'aquesta manera, com, bueno, doncs, parlar que és una mena, doncs, com d'ents, no?, d'entitat que arriba d'un altre planeta. L'altre dia, veiem el quart mil·lenni, hi havia gent només físic i gent amb gran catedura, el programa que fan a 4, que és un programa sobre el tema de misteris i d'ovnis i tot això, i la gent donava per suposat que hi ha altres cultures, hi ha altres humans amb altres mons paral·lels als nostres, i a partir d'aquí van venir ja des de feia molt de temps, no? I això és una cosa d'aquelles que ens fa pensar moltes coses, moltes formes de construir en aquell període, moltes coses. Però això tampoc entrarem, o a quina rapidesa els grecs van arribar a tenir una cultura tan ràpida i tan avançada. Espectacular. Exacte, llavors tot això fa una mica caduna. Llavors aquest és el tema que tracta, però en aquest cas en negatiu, és a dir, l'arribada d'una presència que no és bona, que és dolenta, és a dir, és a contraposició. I com aquest element, que és una mena de monstre, aquest missatger de les ombres, aquesta mena d'ens que no és... És com la cosa, la pel·lícula de la cosa, que no es veu mai en si mateix, que és com una entitat, que és com transparent. És una cosa semblant d'aquestes. Llavors queda amagada o queda reduïda per una sèrie de qüestions en època del 1200 i es remou una cova i sorgeix al segle XXI i torna a atacar a la humanitat. A partir d'aquí es fa una sèrie de qüestions vinculades amb els somnis d'Itàlia i a partir d'aquí es pot controlar aquesta entitat i fer-la desaparèixer. És una cosa estranya, és un llibre que entra bé, però per un altre costat has d'entrar en la història, t'ho has de creure, no? Si ets de ficció, la filla cap, encara que barreja una mica també la història. Els senyors es diuen David Zurdo i Àngel Gutiérrez. Aquests senyors són dos nois que es dediquen a fer aquest tipus de llibre una mica així més amè, més estiuenc, per dir-ho d'aquesta manera, de més fàcil lectura. No estem parlant de literatura d'alt nivell, no estem parlant ni de llibres, ni molt menys, per fer un exemple odiós, no? No és una literatura contemporània, simplement per passar l'estona, però com a mínim és agradable. Capital, John Lancaster. Rosa, això serà més seriós que el meu. Segurament, segurament, però també és molt distret, es llegeix molt bé. A veure, John Lancaster té una escriptura... Lancaster, sí, no t'avui nis. No, Lancaster, Lancaster. Té una escriptura també molt fluïda, la traducció és molt bona. He anat a parar amb el John Lanchester amb aquesta novel·la, perquè ja fa temps que us vaig explicar aquí també El port dels aromes, que és de Hong Kong, la creació, l'evolució actual de la ciutat de Hong Kong, que s'entén que va ser el laboratori del capitalisme, d'acord? Ell continua, clar, a partir d'aquí em va crear un interès molt potent i llavors una mica l'intento seguir. Aquesta és l'última novel·la que ha publicat i llavors és molt irònica, és molt intel·ligent, té sentit de l'humor, a la vegada és molt seriosa i et fa unes reflexions que Déu-n'hi-do. És una novel·la una miqueta de vides creuades. El Port dels Romes ja ho era també una miqueta aquest estil de presentar diferents personatges, te'l presenta, aquest és un capítol que a més són curtets i per això és molt àgil d'elegir, després se't presenta un altre personatge, després vas veient com la vida d'aquests personatges sí que s'entrecreuen, i més en aquest cas perquè tots viuen al mateix carrer, és al mateix carrer de Londres, de la City, i llavors tots som veïns, alguns es coneixen, d'altres no, el típic, no? Hi ha des del bròquer que treballa a la borsa, la senyora Gran, la senyora Petúnia, pobra, que ja està grandeta, que viu sola, perquè els fills ja han marxat i no sé què. Hi ha uns immigrants que són de Pakistà que tenen una botiga, és l'única botiga pràcticament que hi ha al barri. Llavors veus tot el tema de la immigració. És una novel·la sobre la globalització. bàsicament, també. Després, una casa, una torre, també. I la necessitat d'aconseguir-la? És una zona bona, d'Alto Standard. Digue'm, Jaume. Dic, i la necessitat d'aconseguir-la, la globalització? La necessitat d'aconseguir-la. Sí, com a objectiu, no? Vull dir... Bueno, no, jo crec que més que res la planteja i la ensenya, la mostra. És una mostra. Tu us vas veient persones molt diferents. Ja et dic, una de les altres cases, les altres torres, és d'un club de futbol, no me'n recordo, de Liverpool o no sé qui, no me'n recordo jo de futbol, no. I llavors la tenen per quan venen futbolistes estrangers. Per exemple, ve un nano que és àfricà, que l'acaben de fitxar, un nano molt jove, i llavors claveix allà a viure amb el seu pare. Els dos són negres i estan vivint allà. Vull dir, imaginau quina amalgama de nacionalitats, d'interessos i tot això. És que la globalització també es pot entendre d'altres maneres. Ara jo penso que ho has deixat molt clar. No, no, la globalització és d'aquest punt de vista. Sí, sí, sí. En aquest cas seria immigració. Sí. Emigració integrada en el text social puntual. Integrada, per suposat. Sí, sí, mira, de fet, mira, jo us havia marcat aquí un parell de cosetes sobre el tema precisament aquest de la globalització. Mira, aquí quins són els paletes que fan les obres? Bueno, paletes, lampistes, tots aquests operaris que venen a fer obres, no?, i que entre ells se'ls recomanen, no?, perquè un d'ells és un polac, és un polac que es diu Wisniec, Wisniec. I aquest, al final, acaba lligant i acaba sortint amb una noia que és romanesa, que està fent de minyona de cuida nens. Després, al final, ja treballa també per fer traducció amb una empresa de construcció, per ajudar a fer traducció entre els jefes, els propietaris i els treballadors que són de Romania. I hi ha una reflexió que fan tots dos quan ja estan junts. I, clar, se'ls planteja, ostres, què farem? Anirem a viure després a Polònia? Perquè, clar, la seva intenció no és quedar-se a viure allà. Era una immigració temporal, durar un temps. I fan la reflexió, diu, ostres, ens anirem a viure a Polònia i llavors ella haurà d'aprendre polac, o ens anirem a viure a Romania i a mi em tocarà aprendre romanès. I, en canvi, es troben que estan vivint a Londres. I mireu la reflexió, que és molt senzilleta, però clar, ell ho diu, Sant Castellà diu, en qualsevol cas, estaven a Londres, per el moment i per al futur immediat, i per a Stryfniec era una solució tan inesperada com que el seu camí s'havia cruzat amb el de Màtia. que acabara siendo el lugar donde vivir, no solo donde estaba de paso o ganando dinero, no había figurado en sus planes. Veus? És ja la reflexió que ells van veient, que bueno, és que el món actualment ara ja és així, ja és això. I també després, amb la família aquesta que us he explicat que era de Pakistan, hi ha hagut un moment que la mare sí que encara continua vivint allà, la matriarca, i ve de tant en tant a fer la visita... I s'emporta amb un dels fills amb la intenció de casar-lo amb una noia d'allà. Però el nano al final veus que no, que això no li interessa i ell torna. I la reflexió que ell fa també és molt maca, perquè ell ha decidit tornar cap a Londres, que aquest nano pràcticament és que havia nascut allà. Diu, havia estat tan cerca de decidir-se a quedar-se allà al Pakistan amb una noia imposada, amb un matrimoni de conveniència... Estaba tan cerca de decidirse que había tenido que huir para reflexionar, así que estaba otra vez en Londres y mucho más aliviado por volver de lo que estaba dispuesto a admitir. Usman estaba empezando a creer que la casa de uno no tenía por qué estar donde sus raíces, pero aún no sabía qué valor dara esta idea. Són una mica totes aquestes reflexions. Són interessants. Ens proporciona a nosaltres. Són les reflexions de tots els personatges. Hi ha el que treballa a la City, que treballa amb un gran banc. Veus que tot el seu interès l'agafes en el moment que estan a punt d'aconseguir-li una prima per aconseguir els objectius. No us dic si l'aconsegueix o no, però ell ja sap que si no l'aconsegueix pot arruïnar-se. Perquè el tren de vida que porta... És tan impressionant. Que no, no. És que al·lucinaré, jo, no sé, jo me'n vaig al·lucinar, no? Clar, és un altre món. Parlar de sous de milions de milions. Mare meva. I encara i així van justos. Sí, exacte, encara i així van justos. Després, per exemple, hi ha un personatge, quan hi ha una senyora que ja ha mort, la senyora Gran, al final, clar, això de seguida se sap, no desvelo res. Veus, per exemple, que ella va decidir que li fes l'enterrament a l'ingrés anglicana. Doncs veus com descriu, que resulta que era una sacerdotisa, i la veus com la descriu Topé Moderna, que ve de córrer amb el xandall, que s'apunta a la cita per fer, després la cerimònia se l'apunta en el mòbil, i després ho passa a l'ordinador... Vull dir, té moments així molt divertits i molt actuals, que està molt bé, no? O la vigilant dels aparcaments, que és una senyora que també ve refugiada política, no? I diu, a veure, la gent es queixa que li han posat una multa d'aparcament. I, ostres, però si teniu que estar agenujat donant gràcies que aquí no entra la policia a casa vostra de nit per matar-vos, per colpejar-los, per arrestar-vos, que els vostres nens no es moren de sida, que... Fa una reflexió superinteressant, però tot això, d'una forma, com molt amena, que tu vas llegir, ah, mira, sembla que no. Ostres, però van entrar una sèrie de reflexions que val molt la pena. John Lanchester, penso que s'ha de... Ara vull llegir en deuda, en deuda con el placer, vull llegir ara també, que és el primer que va llegir, i a més va ser Premi Betitraix. Us recordo que John Lanchester va néixer a Burgo, a les anys 62, però clar, com que el seu pare era diplomàtic, ell havia crescut, doncs imagineu, a Calcuta, a Rangún, a Brunei, a Hong Kong, es va educar a Oxford, també va anar a Reno, a Nevada, bueno, en fi, una persona super... Un privilegi. Perfecte. Molt bé, doncs abans de passar al cinema, el que farem serà escoltar dos minutets d'aquesta cançó de Brian Adams, dèiem que la pel·lícula Don Juan de Marco i la traducció seria algo així com tu realment has estimat alguna vegada alguna dona? Jo sí. M'encanta. Fins demà! I know you're really loved. Fins demà! Fins demà! Doncs Jaume, Hola, guapo. Hermosa joventut. No és cap indirecta, eh? No, això és un... No, que sabia que anaves a dir això. Ara veuràs, ara veuràs. Ja sabeu que jo sóc el dolent. Això és un compliment. També ens falta el David, que també és el segon dolent, eh? Ai, pobra. Hermosa, formosa. Formosa, joventut. Jo, quan vaig descobrir la paraula formosa, em vaig quedar enamorat, perquè vol dir moltes més coses, no? Ja no només és allò que dèiem, diu, sí, sí, molt maca, però una bleda soguallada. Això es deia molt, eh? Doncs llavors, formosa s'elimina sense faltar. Molt bé. Sense cap... Bé, doncs aquesta és una pel·lícula que a mi em va sorprendre en alguns aspectes molt favorablement, però en alguns altres molt desafavorablement. Vaja. Però molt, eh? I la veritat és que el que no podem és explicar el per què. Vull dir, podeu explicar el per què, però no l'argumentació, no? I això seria horrible. Bé, el senyor aquest, Jaime Rosales, és un senyor que es presenta... Sempre allà a Canes, no? Ara va presentar una pel·lícula, bueno, va presentar aquesta pel·lícula i no la presenta mai al concurs, sinó que és el nou... Una secció que està així, estroficial. Perquè ell el que pretén és, en definitiva, gratar una mica sobre com som, no? I amb què ens trobem, oi? I Hermosa Coventut ens parla de la pobresa, de com augmenta la pobresa en el nostre entorn i com una parella molt jove, molt jove, doncs viu aquesta realitat. Llavors, què és el que trobem? Doncs un xicot emigrat, jo almenys el vaig detectar com a tal, i és una noia que no, que és d'aquí això passa aquí a Barcelona, està filmat aquí de Vilanova i tal ho vaig veure això és d'aquí a casa evidentment el retrat que fa de Barcelona i del seu entorn No és precisament molt maco, sinó tot el contrari. Tenim els blocs que es veuen molt en el fons. El cinturó de Barcelona. Sí, després tenim unes grans àrees que en definitiva estan completament buides, abandonades, que segur que eren camp i ara ja no ho són. Ara tot això es va reformant, si més dona aquest Baix Llobregat. la qual estem enamorats, no? Tu no sé del Penedès, però nosaltres sí d'aquí. No, del Vallès. Del Vallès. Bueno, el Paz de Vallès també m'agrada, però jo soc del Vallès Oriental. Com el Vallès no hi ha res. Això diuen. Bé, doncs tot això d'allò. Llavors, quina és la problemàtica? Jo us explicaré només un parell de detalls perquè ho veieu. Jo recomano, i això ho explicava ahir també en un espai semblant a aquest, no?, Jo a una persona que l'estimi, que parlàvem d'estimació, doncs li recomanaria, quan té alguna possibilitat de dificultat alta... li recomanaria que s'abrigués de companys, d'amics, que mirés de fer xarxa, que en definitiva entrés en el camp de la col·lectivitat. Això es pot fer des del sindicat, es pot fer des del d'això, de grups organitzats a nivell d'independència també, això també ho dic així, com pot ser altres grups que puguin tenir altres sintonies. El voluntariat, sobretot, jo crec que aquest és bàsic. Llavors, esclar, el que planteja la pel·lícula no és pas això. Tot i que sí que planteja dificultats d'entrés amb la mare, la nena té una sintonia d'inaptitud per adaptar-se molt alta i es deixa anar a... a no fer gairebé res, a posar nerviós a la seva mare i tal, això ho vivim al costat d'ella, però després, esclar, coneix un noi, aquest noi li deixa una criatura, li proporciona el plaer de seva mare, això representarà que tots dos tindran... tindran, doncs, una vida en comú i això és el que en definitiva amb ella li planteja amb ell, digues, pavilem-nos, perquè tenim un nen que... Tenen 20 anys, no? Tenen una vintena d'any, sí, són molt joves. Per ser ella, molt bé, eh? Molt bé, sobretot ell. Ingrid, no? Qui és l'Ingrid? Es diu, a veure, això, Ingrid García Johnson. Ah, anirà. És debutant, no? Sí, sí. Ell no tant, ell és una mica més justet, no? Però ho fa molt bé. Què és el que li passa al Jaime Rosales? No sé si recordeu un tiro en la cabeza. Sí, sí. Aquella pel·lícula a mi em va entusiasmar molt, perquè allò és singularíssim. Jo recordo una soledat que em va agradar molt. La soledat també. Però és que no hi havia diàleg, em sembla, no? El tiro en la cabeza... No, no, no. No hi havia... Vull recordar-me, no? Què avantatge té el tir en la cabeza i que no té aquest? Doncs que aquella tracta d'una cosa tan punyent com pot ser el terrorisme, afincat en el teixit social i fins i tot probablement just. Hi ha una... Sí, que diu sí. Però no, no, però... Però sí, les coses hi ha... Exacte, està tractat i tal, no? Doncs aquí el que pretén és precisament parlar de la pobresa I per mi el problema que té és voler donar unes probables pistes de solució a la pobresa, no? I llavors cauen a la facilitat. Ja ho sabreu, això. I aquí és on la pel·lícula baixa. Per mi la pel·lícula baixa extraordinàriament. Primera, que ella és mare i automàticament la problemàtica que té amb la seva pròpia mare desapareix. Perquè la mare ja és neta. Home, no. Això és massa fàcil. Ja en parlarem, perquè té molt de parlar. Però presentada la pel·lícula aquesta... A veure si la podem veure algun més i llavors anem a ampliar la informació. Jo crec que s'ha de... Perquè filma molt bé aquest noi. A mi m'agrada molt aquest home. Saps què passa? Per exemple, quan és un home que igual que... Ai, com se diu allò? La pel·lícula que va tenir èxit amb els Òscars, home, allò que és en blanc i negre i retrata. Nebrasca. Nebrasca. Doncs crec que Nebrasca és genial perquè retrata. La imatge ho diu tot. No caldria ni paraules allà, però sí, les hi posen perquè sí. I aquí passa el cal com semblen. Aquí passa igual. Però és en blanc i negre, no? No. Però el color diu també altres coses. I després també utilitza la modernitat, o sigui, tot això, explicar-te una relació, per exemple, perquè hi ha una sortida a l'estranger, no? Llavors aquesta sortida a l'estranger, lògicament, provoca una distància, però avui amb els whatsapps i tot això que teniu... És més fàcil. Tot això que teniu a les mans, que jo no... doncs hi ha una comunicació. I llavors això ho fa així de ràpid, no? Veus la imatge, la criatura que creix, tal, i dura, què et diré jo, un minut fins i tot, eh? Pot durar. I ho fa bé. Això queda molt ben situat. Fantàstic. Una pel·lícula molt interessant, però molt disconforme, segons el meu criteri, per encaminar els trets a un punt que crec que no... que no pot ser de cap manera cap solució. I diria que parla de l'ofici més vell del món. Bueno... Bueno... Jo me'n recordo... Us en recordo de la pel·lícula Irina Palm? Sí, i tant. Ara van donar la necessitat econòmica. Los ojos amarillos de los cocodrulos. Heu vist quin títol? Cecil Tellerman. Exacte. Aquesta pel·lícula està basada en un llibre del 2008, que la va treure Catherine Pancol. A veure, primer, és una comèdia, però amb un rerefons important. Ens situem en una família en la qual hi ha una dona dels 40 anys, que es diu Josefin, que és mare de dos fills adolescents, i tu la veus una persona així molt senzilla, no? I tot en un plegat el seu marit es queda a l'atur i està anant i mig d'atur, això passa, com diu el Jaume, en un plis, en la pel·lícula, i aquest senyor... l'abandona i se'n va a viure amb la seva amant, que és com si estiguessis en un poblet, no?, i se'n van. I se'n van a Quènia, i a Quènia el que fan és posar un criader de cocodrils. Mira. Anem a veure, perquè el títol aquest va... Allà hi posen criaders de cargols. Doncs aquí de cocodrils, eh? Jo m'estimaria més un de cargols. No se'ls deuen menjar, que ens deuen fer ells, oi? Mare meva. Bossa és brutal, no? Oi? Aquesta noia es troba amb què se li va el marit. Ella és una historiadora que es dedica a escriure sobre la dona, el paper de la dona, al segle XII. Clar, la seva germana és totalment contraposada. Noia rosa, guapa, que té una vida amb molts diners. Una bleda solellada. I té un marit molt guapo. I tal, però bueno, quan el marit li marxa, la mare és més també tipus altra societat, tothom t'ha deixat perquè clar, tu el tractaves malament, perquè a més a més sempre vas molt tirada, el típic comentari. Molt masclista per part de... Després, la filla, la guapa, la que té una vida bona però bastant buida, no sap què fer perquè tothom... li diu, bueno, ella ja està cansada d'estar sempre guapa, d'anar als salons de vellesa, i se li correix un dia dir, diu, ara estic escrivint una novel·la mentre estan sopant amb uns amics, i el marit posa cara de pòquer i diu, ah, sí? Diu sobre què? Diu sobre les dones, el paper de la dona al segle XII a França. I el marit, com coneix la cunyada, diu... Això... Bueno, resultat final que la germana aquesta que ha estat abandonada no sap res i un dia li diu, m'has de fer un favor molt gran. Diu, ah, sí? Diu, m'has d'escriure novel·la. O sigui, la idea és que la germana, que l'ha deixat el marit, li escriu la novel·la perquè l'altre resulta que el marit, quan se li invà, fa una inversió i falsifica la... O sigui, per anar-se amb aquest cri de cocodrils... fa una inversió i falsifica la firma de la seva ex, de la dona. Llavors la germana li fa xantatge i diu, mira, si vols cobrar X diners, hauràs d'escriure el llibre, però jo aniré, jo seré la que diré que soc l'autora. Jo no us ho explico més, però la idea és aquesta. La idea és, clar, tu dius el títol aquest, Los ojos amarillos cocodrilos. Una miqueta l'autor està pensant en la idea que... Per sota de la pell que tenim, com els cocodrils, hi pot haver-hi allò de canviar la pell, hi pot haver-hi una pell... La idea és el canvi de vida que pateix la dona que ha estat deixada. És una dona que no s'arronsa en cap moment. Llavors és quan apareix el Quim Gutiérrez que surt. És una producció francesa, però surt el Quim Gutiérrez. Llavors ella comença a fer traduccions, es busca la vida, i la idea aquesta de passi el que passi, ni té el recolzament de la família, ni té el recolzament de ningú, ella intenta sortir davant. La filla adolescent tota l'estona li tira amb cara que la culpa ha estat seva, el típic dels adolescents. Val molt la pena. Us explico una cosa. Aquesta novel·la és una trilogia. La segona es diu, escolteu bé, el vals lento de les tortugues. I el tercer llibre es diu les ardilles de Central Park estan tristes los lunes. Està bé, els títols. Sí, està bé. He trobat que, això us ho podeu agafar com us sembli, però que un psicoanalista de Ginebra, un psicoanalista, ha dit aquest llibre de los ojos amarillos... L'ha recomanat com a eina terapèutica. És una pel·lícula molt positiva. Tu de seguida pots del costat de la que està tal, no? Però veus la seva evolució i com posa cara a les coses. És una pel·lícula que, a veure, és una pel·lícula maca, te'l passes bé i penso que té un cert raer a font. Avui en dia, una mica, positivisme també va bé. Va bé, va bé, necessari. Molt bé, doncs anem de temps com anem. Farem un comentari ràpid sobre un parell de pel·lícules que jo he pogut veure, que és una que és, deia, de Monuments Men, que ja m'ho vam comentar altra ja molt per sobre, fora de micròfons, que m'ha dit això se l'ha encarregat una mica, no? Jo, quan la vaig veure la pel·lícula en si mateixa, em va agradar, però a mesura que ha anat passat el temps, l'he anat desvirtuant per un problema, i és que he pogut llegir el llibre, també, o he pogut llegir o rellegir una miqueta del llibre, no? I m'ha sorprès d'una forma molt negativa a la pel·lícula, perquè el llibre és un llibre molt complex. Explico què són els Monuments Men. Els Monuments Men eren uns senyors, militars o no militars, que es van dedicar a preservar els monuments i les obres d'art. Exacte. director Josh Clooney, exacte, i Solal Josh Clooney, lògicament, com a actor principal. Llavors, doncs, què passa? Aquests senyors són els encarregats, a l'època de la Segona Guerra Mundial, d'evitar que es carreguin els monuments arquitectònics, lògicament, i les ores d'art. Llavors, a partir d'aquí, més que res perquè el Führer, el senyor Hitler, volia crear el seu Führermuseum a Berlín, en aquella ciutat que l'Albert Spahr, que és el seu arquitecte nazi, per dir-ho d'aquesta manera, li va crear. Volia tenir el museu més gran del món allà amb totes les obres robades, lògicament els jueus, i de pas els altres museus que ella anava aconseguint, a mesura que França el Louvre, però clar, no va poder accedir del tot, però va tenir moltes coses, entre elles peces de Miquel Àngel, la pròpia Mona Lisa... I una cosa que és molt interessant, que potser menys coneguda, però una obra del Roger van der Weyden, que és el Políptico de Gante, que és una de les joies màximes del que seria la pintura religiosa. Què passa? La pel·lícula... es basa en els cinc representants americans. Però és que a Europa hi havia molts més. Que França, Itàlia, van crear aquests representants. Però clar, és tirant cap al seu país, lògicament. Llavors, és aquesta imatge d'aquests cinc personatges, bàsicament o sis, que intenten salvar aquestes peces. I el que aconsegueixen, alguns moren per la feina. I hi ha un representant de França que fa el mateix que va fer The Artist, l'actor de The Artist, no sé com es diu ara, Sí, té un nom, no me'n recordo ara, no ho tinc marcat. Però bé, els altres són el Matt Damon, el Bill Murray i el John Goodman. Em sembla un repartiment molt fallit, perquè no et creus que aquests senyors tinguin cap sensibilitat artística, ho sento. És veritat, igual que a Joss Cluny queda bé. És que com és allà el John Goodman i el Bill Murray amb aquelles cares, dius, aquests tios són experts en mar medieval, dius, no, no m'ho crec. Però el Matt Damon i el George Clooney sí, perquè té una fora molt semblant, de fet. Per tant, una pel·lícula que en si mateixa és fallida. Per què és fallida? Perquè es tanca molt amb aquest element, amb la part més patriòtica, amb la part més de salvar les peces, les hores d'art, però també els que van morir, van caure i tal. està dirigida per Jos Cluny, que tenim bons referents de ses pel·lícules, no? I, en canvi, aquí, ambientalment està bé, però la temàtica, a més, si agafes el llibre, dius, mare de Déu, senyor, el llibre és erudit, perfectament realitzat, no té res a veure amb la pel·lícula, per res, però, bueno, bàsicament és aquesta la idea, no? I així, doncs, també per passar a una altra pel·lícula que no té res a veure, que és Mindscape, que és de les últimes que jo volia veure dels Goya, va ser aquesta obra del Jorge Dorado, que va ser una de les seves primeres pel·lícules, que déu-n'hi-do, per ser la seva primera pel·lícula, déu-n'hi-do la pel·lícula, està molt ben feta, és un tema que també has d'entrar en el joc, i és una sèrie de persones que, quan arriba una època determinada, vull dir, estem parlant una mica al futur, són com uns psicòlegs, però que van més enllà, que tenen la capacitat d'entrar en els sentiments de les persones. Els mindscapes són aquestes persones. Llavors es dona el cas que un d'aquests se li encarrega a una noia, vull dir una noia que la investigui, que la investigui entrant a la seva ment a veure realment què és el que troba. Però es troba amb una persona que és tremendament intel·ligent i aquesta nena té aquesta capacitat tremenda d'enganyar-lo fins a arribar al límit d'una miqueta fer-lo trontollar. La intenció és que per aquí al mig hi ha una història vinculada amb assassinats, no desvetllarem... i el director et va portant cap a una possibilitat d'una innocència, quan al final aquesta innocència no és tan innocent. Però no vull entrar, perquè em refereixo que, si no, les batllarem. Les batllarem s'ha de veure. Està molt ben feta la pel·lícula, val la pena. Els actors no són gaire coneguts, però de bo que és molt interessant. La premissa és molt bona. I també el plantejament que es fa, en aquest cas, d'una ciència ficció sobre una possibilitat d'una salut mental determinada d'aquesta noia, que és molt peculiar. A veure si la pots veure, Jaume, hi parlem un altre dia. En un mundo libre, Ken Loak. Ah, sí, ui. Bueno, no, jo la vaig recuperar aquest dia. Esclar, Ken Loak és recorrent, o sigui, cada any es presenta amb una nova pel·lícula. Jo crec que, vull dir, comparant-lo, per exemple, amb el senyor Woody Allen, pràcticament cada any en fa una, i a vegades a Woody Allen fins i tot dues. A mi m'agrada molt aquest realitzador, la veritat és que les seves pel·lícules, algunes d'elles són com una mica fàcils i a vegades amb trets que no estan ni molt menys ben dirigits perquè nosaltres entenguem moltes vegades la complexitat d'allò que toca i ho vol tocar d'una manera, ell ho fa com molt assequible a vegades i aquí no, estic pensant en la que va fer Tierra y Libertad, no? Va, l'inici el tret en un punt concret. Viva la Pepa que s'amorlogra, no? Vull dir, vam quedar com molt decepcionats de la valoració que acaba tenint aquella pel·lícula. Però en el cas de la pel·lícula que vaig recuperar aquest dia... Ai, te la tenia apuntada. En un munt de libre. En un munt de libre. Aquesta és una pel·lícula que la vam passar l'altre dia així per la petita pantalla, i com que estava molt sensibilitzat, precisament perquè això a Cannes n'ha presentat una altra, doncs vaig dir, carai, aquesta l'has de veure. A part que la televisió cada dia va a menys. La qualitat de les pel·lícules és, vaja, vull dir, horrible. Llavors, ostres, em va sobtar molt, no? Perquè realment és d'això. Jo quan va començar, jo crec que la crisi, que va ser precisament quan van aparèixer les empreses aquestes de treball temporal, no? Vaig dir, ui, ara sí que anem bé per nosaltres, no? Vull dir, ostres, estaves completament immers, integrat, com deia abans, arrel de la pel·lícula Hermosa, coventut, integrat amb els moviments sindicals, i miraves d'estar, doncs, útil en aquest sentit, i dius, i aquests surten per aquí, però com es pot permetre això, no? Jo em preguntava com d'allò... Doncs el que fa, d'una manera probablement excessivament fàcil, el que fa és plantejar aquesta problemàtica des de l'estricte individualitat. O sigui, el que acaba és fent dos retrats de dues noies, un més dolç que l'altre, la més dura, la més, diríem, emprenedora, com es diu moltes vegades avui. doncs és dura però a base de bé, l'objectiu és utilitzar les persones i punt, i treure el guany i tal, però que trobo que és molt interessant que hi hagi un realitzador com aquest loc i que ens vagi recordant temes com el Jaime Rosales. Per això crec que hi ha una similitud amb això, hi ha una similitud entre aquest realitzador i l'altre. Són persones que s'ho proposen. Molt bé. Doncs es queden 5 minutets. Hem de parlar de Pulmons, hem de parlar de l'auditori... Jo, breument. Sí, fem un comentari. Sí, a veure, Pulmons és una obra de teatre que fan a la Sala Beckett, durarà fins al 15 de juny. és aquestes obres de teatre de la taquilla inversa, que tu entres, agafes un tiquet i després, quan surts, dones els diners que et sembli adequats. És una obra de teatre que és una conversa que dura una hora i mitja, i aquesta conversa de què va? Va d'una parella... l'escenari és minimalista, hi ha un llit, aquell llit fa de cotxe, fa de bar, fa de tot, que estan a la cua de l'Ikea. I en un moment determinat el noi diu potser podríem tenir un fill, i a partir d'allà a partir d'allà Són una parella superpreparada, són gent, bona gent, pertanyen a organitzacions, estan molt pendents del canvi climàtic, etcètera, i comença tota l'estona una conversa en la que tu et quedes immers totalment, o sigui, t'oblides, vull dir, la parella ho fa superbé, el Pau Roca i la Carlota Olcina, Llavors la idea és que estan superben preparats però els costa molt decidir, serem bons pares, valdrà la pena, la patxada de CO2 amb un fill serà com no sé quants vols a Nova York, etc. Llavors va passant tota la seva vida, la idea és les dificultats que tenim i totes les reflexions que fem i la por que tenim a la llarga de prendre decisions, no? Bé, una miqueta va d'això, molt recomanable, perquè ja dic, des del primer moment et sents totalment, hosti, si això ho pensaria jo, no? Identificat, no? Quina por, ho farem bé, a més a més aquest nen que vindrà, ens separarà la parella, què representarà... Llavors hi ha coses també molt marcades, els dic molt breument, quan ella es queda embarassada, clar... és que passa malament, i ell diu, ostres, però si, a mi m'agrada... Ojalà que et pogués quedar jo embarassat, no? Perquè diu, ho estàs passant malament. Diu, no, tu el que has de fer és demanar-me què és el que jo necessito. Bé, hi ha totes aquelles situacions de parella, no? De parella que són... Però... I vas dir que s'acaba aviat, no? El 16. El 16 de juny. El 15, perdó, de juny. Però val molt la pena. Ja la vam fer l'any passat, eh? Aquesta obra l'han tornat a repetir i us la recomano molt. Molt bé. A la sala ve, aquest. Molt bé, Rosa, vols parlar de la dona de llibres? Vols que parlem del que tu vulguis? Home, de l'auditori, l'auditori. Tenim tres minutets. Vinga, carinyo, doncs el que tu creguis. Més que res, mira, els dos últims concerts que hem sentit i hem vist a l'auditori, a l'Urdes també, que tenim els abonaments, De Beethoven, de Maurice Rabel, el bolero de Rabel, que és xulíssim, és molt popular. Sempre t'emociona, eh? Sí, sí, és que és impressionant poder arribar a repetir aquella cadència. I l'últim va ser la setmana passada també, que, bueno, sobretot la segona part del Mussorgsky, Va ser dura, eh? La primera part va ser dura. La primera part va ser dura. Va ser dura perquè són composicions modernes. De Sabadell, el compositor és de Sabadell, eh? I va sortir allà i tot. El compositor era molt... Sí, sí. Que encara no, quan se'ns ho expliquin, però igual agafem per on van les coses, no? No sé si vols comentar alguna cosa. Però l'interessant, sobretot, que el volíem dir, és que l'Auditori i l'Orquestra de Barcelona, primer que aquest any estan servint el 70 aniversari, i a més és que s'ho estan currant molt, estan fent molta difusió. El dia 21 de juny faran un concert gratuït a la platja, a la Barceloneta, allà davant del... de l'Hotel Vela, és un concert gratuït allà al vespre, a dos quarts de nou, vull dir que val la pena. Amb peces, doncs mira, peces tan populars com Carmen de Bisset, La Força del Destino, de Verdi, El Somni d'Una Nit d'Estiu, de Mendelssohn, o El Pirgin, de Griek. Això val la pena. Després per la Mercè també faran dos consells gratuïts, també. Però allò estarà a rebentar, eh? Però val la pena, és que sigui música clàssica, no? I després, és una experiència que serà molt interessant per la pròxima temporada, que és la música de cinema en viu. O sigui, passarà la pel·lícula d'artistes i aniran tocant la música en viu. O la pel·lícula, també, El senyor dels anells. El senyor dels anells també hi era. I una selecció, també, de la... De Pixel, també, de Pixel, no? Sí. També una selecció que han fet, també, de pel·lícules de millors moments d'aquestes pel·lícules. Que interessant, això, eh? Val la pena, val la pena. Això, vas veure que vagin sortint, anem comentant, eh? Sí, sí. Entén, ja ho direm, per si algú s'anima... La de Artis és pel juliol que ve, eh? Per això. No aquest, no el juliol que ve. Esclar, o sigui, ja per Però roba la pena. Aquesta sí que la tenim ja, eh? Ja la tinc llissada. Tenim ja mercadeta, mercadeta. Fantàstic, doncs res, s'ha acabat el temps, com sempre. Hauríem parlat de més coses encara, eh? Però ja no ens arriba. Que per cert, ja ens queda pocs dies per acabar la temporadeta. Bueno, vinga, no ens posem tristos perquè ens han renovat el contracte. Ah, sí.