Bovary, Jarmusch i Intocable; Piñol i debat sobre sexisme

Fins demà! Molt bones i benvinguts un dia més al Babilònia, el número 4 d'aquest magnífic programa que diu Emporai, que ens han escoltat, que ho fem tan bé, que ens tiren tantes flors. Oi que no tenim àvia, Rosa? No, jo tampoc tinc mai, és veritat. Ja m'agradaria, ja. En aquest cas, que ens ho diguin, eh? Que ja tenen quan aixecar els ànims, tal com està la situació econòmica i tal com estem una mica desanimats. Que ens diguin coses maques. Sempre ho hem de mirar en positiu, clar que sí. I tant que sí. I estem orgullosos, també, de l'esport que estem fent. producte del resultat que estem fent. Ho fem amb molta carinyo, eh? I tant, i tant. Avui tenim unes quantes baixes per X motius, unes per qüestions professionals, altres per motius personals, ens falta el David, ens falta... El Jaume i la Lourdes. I la Lourdes. La Lourdes la tindem a setmana que ve seguríssim, igual que el David i el Jaume. Esperem fer un ple, perquè som cinc persones, eh? Sí, sí, sí. L'únic que, el que diem, no? Tenim una edat i tenim compromisos. I tenim compromisos, és el que passa. I, esclar, i és el final. Estarem tots, estarem tots. I tant, i tant. El dia que estem tots... Serà una epopeia. Serà la Torre de Babel, això, eh? Mai millor dit, eh? Exacte, molt bé. Sí, sí. Vinga, records i un petó per tots tres. I tant, per tothom. Vinga. Molt bé, doncs avui tindrem un programa prou variat. La part cultural, diguem, estarà marcada per al teatre. La Rosa ens farà un magnífic esment sobre el Madame Bovary, de la Magui Mira, dirigida per ella. I a la vegada empalmarem també amb una obra de Mario Vargas Llosa, que parla justament d'aquest mite de la literatura, a l'orgia perpètua. En literatura, passarem al segon pas, la metafísica dels tubs de Melino Zombe, els 13 tristos tràngols, al final m'ha sortit, Rosa, d'aquella manera, ens ha costat una mica, ens hem encallat. Hem fet els assajos. D'Albert Sánchez Pinyol, una mica en relació també, doncs, d'aquesta nova obra, el Victus, que tracta de 1714 i que Danola Rosa ens farà un comentari, juntament amb Pandora al Congo, que també és una de les obres magistrals d'aquest escriptor català, que juntament amb aquella La pell freda, que va ser la gran apòstia, La gran descobriment, el gran descobriment. Realment, eh? I la gran obra que va fer d'entrada, com a debut, la primera que va ser reconeguda com a escritor a tenir en compte. 1714, encara no l'he llegit, estic a punt ja de tenir-lo i espero llegir-lo. Però estirà Victus, eh? Victus, sí. Victus, estirà. Vull dir, perquè aquest matí sortia al periòdico, justament... Sí, ja fa mesos que està... que se sabia que la tenia acabada i que estava allà en impremta i que la editorial la tenia preparada i que era als principis d'octubre quan havia de sortir ja a la venda. Molt bé. Comentarem una miqueta. No gaire, però molt bé. A la part cinematogràfica tractarem un clàssic i també una pel·lícula més o menys d'actualitat, Estranys al paradís, de Jim Jarmusch, una de les primeres obres mestres d'aquest senyor. I Intocable, d'Eric Toledano i Olivier Nakache, que és una d'aquelles pel·lícules que ens ha anat a tothom. A la Rosa també li va encantar, a mi m'ha tornat boig, sincerament, i comentarem aquesta qüestió. Per últim, tractarem un tema que, per desgràcia, està d'actualitat per dues notícies que també farem malesment. Una vinculada amb el senyor José Manuel Castellau, amb aquelles desafortunades declaracions que va fer sobre que les lleis i les dones estan per violar-les. I després, aquest matí, al diari 20 Minutos, ha aparegut un altre comentari de l'Audiència Provincial de Madrid, d'alcalada de Nares, que tocar les natges i fer petons no es considera assetjament sexual per aquesta audiència de Madrid. Realment un tema patètic, vergonyós, i que després amb la Rosa parlarem, com es diu en castellà, l'arbre i tendido, perquè d'unido, ja per llogar cadires. Molt bé, Rosa, doncs, Madame Bovary, Què tal? Bé, a veure, Badam Bovary, de fet, és una... Aquesta obra de teatre és una adaptació teatral que ha fet l'Emilio Hernández. Està basada naturalment en l'obra superfamosa, superconeguda, de Gustave Flaubert, que és Badam Bovary, tal qual. És la versió cinematogràfica La dirigida, la Magui Mira, en concret la vaig veure dissabte passat al Teatre Auditori de Cornellà perquè estan de gira i està bé si passa per aquestes poblacions que estan fora de Barcelona. Doncs val la pena també apropar la cultura i més en aquests moments que estem passant a les localitats, a les poblacions, a les persones, als ciutadans, no? Doncs vinga, Madame Bovary, jo crec que no cal ni recordar quin és el personatge de Madame Bovary i de què va, però ho farem una miqueta per situar-nos. A veure, hem de pensar que Madame Bovary, Flaubert la va escriure cap al 1850. Ell, de fet, sí que... Bé, els francès van néixer a la Romandia, si no recordo malament. I era fill, precisament, també d'un metge, d'un cirurgià cap, d'un hospital d'allà d'Arguent. I és el personatge, la persona del seu pare, on ell també es va inspirar una miqueta per fer després, per escriure i descriure el protagonista de la seva obra, que és Charles Bovary, és un metge també, és una persona, per tant, amb formació i amb educació. Una miqueta hi ha la burguesia que ja s'estava apuntant tant a França com a Europa. Aquest senyor, el Charles Boverí, és un metge molt estimat, molt apreciat a la seva població, que ajuda a tothom, d'aquests típics metges de família que van amb el maletí i que la gent els paga amb coses de la granja, amb productes de la granja, amb feines que pugui necessitar. Està casada amb una noia que és més jove, que és l'Emma Boverí, Ella sí que és d'origen humil i llavors per circumstàncies es coneixen i ell demana la seva mà, els pares els encantats de la vida que és quasi amb un metge. Però clar, és un matrimoni que està una miqueta abocat al fracàs des del punt de vista sentimental o emocional. a ell li dona una seguretat, li dona molt de carinyo, perquè es veu que està per ella, però que és un senyor més gran i no la pot satisfer amb l'aspecte sexual, amb l'aspecte emocional que ella necessita, no? Sobretot perquè a partir que coneix amb un senyor i, bueno, doncs, a veure, el que es deia, l'adulteri, no? Es fa cometer adulteri, no? Però no és senzill el fet de ser com és adulterio. És la descripció del personatge, del seu despertar cap a la vida, cap als plaers, cap a la seva pròpia llibertat també. Perquè no deixa de ser un matrimoni que l'ofega. Ella no té cap futur amb aquest matrimoni. Perquè estem parlant que Flaubert és un escriptor romàntic. No, ell és posterior al romanticisme, és el del naturalisme. Naturalisme, d'acord. És el naturalisme. Precisament, una de les característiques que es veu molt clar a Madame Boverie, a d'altres obres seves, és aquest anti-romanticisme, fins i tot, anti-burgesia, també, anti-política, també ell no es fica en aquests temes. I el romanticisme en absolut, no és una romana romàntica, a veure, seguint els canons tradicionals, ni molt menys, És veritat que ella elegeix molt, és una assidua lectora de novel·les on hi ha heroïnes, on hi ha dones que viuen moltes aventures, que tenen amants. Em penso que són novel·les del George Sand, que és una dona, però en el moment hem d'escriure amb un sedonim masculí, perquè si no ningú li publicaria aquestes... I llavors ella està una miqueta influenciada. A veure... té ganes, amb tot aquell interès que ella té per la literatura, per la vida, pel coneixement, doncs clar, si li obren les ganes de viure, de sortir al món, de viatjar, d'anar a París, no? Té el somni d'anar a París. I, bueno, no és possible amb la situació que té. Llavors és una miqueta aquest despertar, a través dels amants que ella va tenint, de despertar la vida, despertar la sexualitat i intentar viure per si mateixa, d'acord? Clar, tota aquesta situació és molt interessant. En la novel·la és molt més rica la descripció del personatge. De fet, Flaubert ja va posar els ciments del que seria el naturalisme. Després aquí a Espanya vam tenir l'Eopoldo Las Clarín, que va escriure també la regenta. Que igual era també la situació d'una dona de província, sofegada en una societat massa encursetada, massa rodejada de normes, de canos, de moltes prohibicions... que parlem de naturalisme però que la gent no es confongui estem parlant de realisme en el fons segons la zona o el país o el moment se li deia realisme se li deia naturalisme però ho dic perquè per qüestions personals a vegades quan parles de naturalisme la gent pensa que té a veure amb la natura no que té a veure amb el realisme amb les situacions diguem quotidianes de la vida exacte és el punt de vista aquest del ser humà natural fora d'aquestes normes fora d'aquest corset És una miqueta aquesta idea de poder alliberar-se d'aquest corset. Clar, amb ella tot aquest procés que és llarg, a l'obra de teatre es veu més curtet, perquè es veu més els amants i les inquietuds que ella té per sortir d'aquella vida monòtona que porta, de les inquietuds que ella té. A veure, veus que tot això li aboca... Primer també hi ha tot un tema que és que ella... Això ho comentaré millor potser amb el llibre, Però al final tot això li aboca al fet que hi ha, clar, aquesta explosió de sentiments, de sensualitat, de sexualitat, tot això li porta al final, clar, no sé per què. A veure, l'autor deu tenir la seva raó molt clara, no?, Potser per l'època encara no la pot deixar viure amb llibertat realment, sinó que al final ha d'acabar matant d'alguna manera i acaba que se suïcida ja mateixa. Perquè totes aquestes relacions tampoc no li comporten. Una satisfacció mai no arriba a la satisfacció personal, a la satisfacció material fins i tot. Però és una reminiscència romàntica això del suïcidi. Segurament. El que deies tu perfectament, el concepte és totalment naturalista, realista, però... encara jo crec que arrosseguen, no?, aquesta... Perquè és que el romantisme va marcar moltíssim en una època, a tots els nivells, i és possible, perquè això és molt típic, no? Clar, va ser un trencament molt gran, de dir, bueno, una dona que visqui per si mateixa, que intenti volar, però que al final no la deixen volar del tot, no la deixen volar. És complicat. És tota la part també materialista, també és interessant perquè ella gasta i valversa tots els diners que pugui tenir el seu marit, que tampoc no són molts, ella queda endeutada fins a una barbaritat, és el principi del consumisme que després parla Mario Vargas Llosa, és que és interessant. I és una mica una simbiosi entre buscar la felicitat psicològica, la felicitat emocional, la felicitat física, amb aquesta felicitat també material, de rodejar-se de coses de valor. A l'obra de teatre són només quatre actors. La protagonista és Anna Torrent. Si en recordeu, una torrent tan petita que sortia... I tant. Ja ho direm, ja ho direm. Sí, sí, apareixerà. El Juan Fernández, que fa de Carlos del seu marit, Carlos Boverí. Armando del Río, que fa el paper de Rodolfo, que és el primer amant que ella té. El Fernando Ramallo, que fa de León. És un passante de notari, que és una jove també. És ella qui el converteix en el seu amant, que aquí canvien les tornes, no? és molt interessant la reflexió que veus que ella ho arriba a dir és que una dona no pot un home almenys és lliure pot gaudir pot fluir de qualsevol plaer però clar quan aquest desig neix amb una dona ja abans fins i tot quan està neixent aquest desig ja existeix una norma per reprimir-lo No n'hi do. I és aquesta crítica la que posa contínuament, no? Perquè, a veure, si és un home pot tenir moltes amants que a sobre quedarà com, ostres, xapó, mira, que bé, no? Com a gran semental, no? Mira, que triomfador que és, no? En canvi, una dona, en aquella època, home, les coses van canviant, molt a poc a poc, però van canviant. Encara, eh? Encara hi ha aquesta... Encara, per això ho comentarem al final del programa aquest tema, no? Exacte, exacte. Dius... perquè una dona no pot viure amb aquesta llibertat també, no? Llibertat sexual, llibertat emocional, llibertat física... Evidentment. Doncs això seria. Sí, parlem del llibre. Del llibre. Llavors, és interessant perquè Mario Vargas Llosa, aquest autor paruà, ho va escriure fa un parell d'anys, no sé exactament, Un parell d'anys. No, una mica més, una miqueta més. Mira, és del 2006. El senyor Vargas Llosa és una... És la Orgia Perpètua, és un llibre que està en català, subtitulat Flaubert i Madame Bovary. És una anàlisi que ell fa, del seu punt de vista, d'aquesta obra, però que tracta de diverses coses que valen molt la pena. Tant del que seria una possible autobiografia a veure, una autografia del tot en el sentit sencer i complet de la paraula del propi autor, perquè ja hem dit que el seu pare també havia estat metge i que ell s'havia inspirat aquí, i també una miqueta el paper de la seva mare i tal, una miqueta. A mi m'agrada molt la part que ell analitza, té diverses parts, analitza... L'home pluma, l'element afegit, alianza, substitució, els quatre temps de Madame Bovary, els canvis que fa el narrador, els canvis de posició i de visió que fa... Són totes les proves que fa la novel·la. Com a novel·lista fa molta prova per donar un pas endavant cap a la tècnica literària, eh? i després ja també parla del que seria el laixement de l'antièroe, la novel·la ja en si mateixa com a forma, el monòleg interior, que és de la pròpia protagonista. Això és l'anàlisi que fa, que jo ho recomano, és molt interessant, i a mi en concret em va cridar molt l'atenció, i que és veritat, perquè ella és que és, bueno, el que en català és unes mans rotes, és un sac sense fons, perquè no té mesura per gastar, igual que no té mesura... ella físicament, sexualment, per provar, anar provant i mirar de tenir amants diferents i arribar a una satisfacció. A nivell de diners i diners material, igual, eh? És bo que és que fins i tot arriba a decorar la casa o el lloc on es troben de forma diferent, o sigui, es gasta molts diners amb això. I clar, el botiguer ho sap, les botigues ho saben, i llavors el que fan és animar-la, que sí, sí, sí, compra això, canvia, renova, eh? perquè així et trobaràs, millor trobaràs la felicitat, que no deixa de ser un paral·lelisme entre, ja et dic, la despesa material i també fins i tot la búsqueda d'aquesta sexualitat, d'aquesta satisfacció. Mira, res, un fragment només que penso que és interessant, a més, bueno, està en castellà, però, a veure, mira, diu, sin embargo, diu, l'afant d'Imma de posar objetos no solo se conecta con sus amores, también con sus desenganyos y su aburrimiento, Es una relación más sutil, menos subrayada que la anterior, pero que en ciertos periodos de su vida se percibe claramente. Cien años antes que sus congéneres de carne y hueso, Emma Bovary, en un pueblecito normando, intenta contrarrestar una insuficiencia vital adquiriendo objetos, acudiendo a los productos industriales en busca de la ayuda que los hombres no pueden darle. En Madame Bovary apunta a esa alienación, que un siglo más tarde hará presa en las sociedades desarrolladas de hombres y mujeres, pero sobre todo de estas últimas, por sus condiciones de vida. El consumismo, como un desfogue para la angustia, tratar de poblar con objetos el vacío que ha instalado en la existencia del individuo la vida moderna. El drama de Emma es el intervalo entre la ilusión y la realidad, la distancia entre el deseo y su cumplimiento. En dos ocasiones cree que el adulterio puede proporcionar esa vida espléndida que su imaginación anhela y en ambas se ve desengañada. És una descripció del que seria també el consumisme, que de fet era l'origen del segle XX, que va sorgir, que cada cop hi havia més productes, més articles, era una forma, igual que hi havia també el creixement de la burguesia, d'aquestes classes socials, amb un poder adquisitiu considerable, doncs clar, aquí comença també aquest moviment. Fantàstic, però després d'aquest canalitzis exhaustiu de Madame Bovary, doncs farem ara, seguirem dins del món de la literatura, ja que el senyor Vargas Llosa, que tothom coneixereu per les seves obres, a banda de dir que és un gran erudit en temes d'art i també en temes... Una mica controvertit, també. Sí, sí, una mica ho és. Són aquestes grans figures o aquests grans personatges que... Jo el comparo una miqueta, no és el mateix, amb un Humberto Eco, d'aquesta faceta novel·lística i la faceta d'autèntic erudit. La vida social i de vida pública. Exacte, i és això, aquesta combinació de grans genis, crec jo, que hi ha dins el món de les humanitats, perquè jo crec que no només hi ha genis a la ciència, sinó també a la literatura, a la història, a la pintura, vull dir, evidentment això no s'ha posat en dubte, no? Bé, doncs jo crec que la part de literatura, a part d'aquest llibre magnífic que Mario Vargas, jo sé que és un llibre com una mica saig, imagino, sobre Madame Bovary, crec que farem un recordatori de tres obres, tant la metafísica dels tubs com els 13 tristos trànguls, ho he dit bé, i Pandora al Congo, que d'un i dos quines tres, no direm rareses, però quins tres arguments, perquè si al senyor Albert Sánchez Pinyol se li en va la pinça parlant clar amb certs arguments, l'Amelino Thom, que ha fet això de la metafísica dels tubs, també d'unidor. És una... Explica, Xesco, sisplau. És una escriptora francesa que és peculiar. És contemporània, perdona. És contemporània, sí, sí, sí. El llibre és recent, és l'any passat. I realment, doncs, ella va tenir... És una mica autobiogràfica perquè ella va viure molt de temps al Japó. I ja sabem el que passa al Japó, realment. I és que quan la gent té una infància allà o té un període acostuma a canviar els hàbits i les formes de pensar dins de la línia que no sigui occidental. Metafísica dels tubs tracta d'una nena des que neix fins als 3 anys. Una nena superdotada, que fins als 2 anys i mig pensa que és un tub. Vull dir, un tubo. No estic dient tonteries. Sí, és a dir, tub en l'aspecte que es considera una persona que no té moviment, és com un vegetal, però ho fa per decisió pròpia. És que això és fort, és surrealista, però és cert. A més, es considera Déu. Per tant, estem parlant... Ja té consciència, aquesta nena tan petitona? Aquesta consciència d'aquesta gran àrea, d'aquesta profunditat? Aquí és on anem. És que en tres anys pensa com una persona gran. Ja. d'acord? Estem parlant d'una nena superdotada. I, clar, això xoca una miqueta amb la forma de plantejar. Ella aplica els seus coneixements de l'època japonesa perquè estem parlant d'una família belga que té aquesta nena i altres germans que van a treballar per qüestions diplomàtiques al Japó. Llavors, és com va creixent aquesta nena i l'obra es talla, insisteixo, als tres anys. Mentrestant, es veu tot el que se n'adona d'aquesta criatura. Ella va... Jo no li voltes al cap, però té plantejaments, a vegades infantils i a vegades de persona molt gran. Realment, explicar la pel·lícula de forma lineal, impossible. És una obra que s'ha de llegir, s'ha d'entendre, s'ha d'entrar en el joc que ella planteja, té un humor sarcàstic, a vegades juga fins i tot a maltractar, és a dir, fa un comentari molt senzill. no entenc com és que la meva germana pugui dormir profundament quan l'estic mirant fixament tota la nit. Carai. Per exemple, no? Vull dir, aquests plantejaments. I a la vegada diu, clar, no m'estranya que no pugui dormir, que pugui dormir perquè la fi de cap sóc Déu i el que estic fent és donar-li la pau divina i tal. Clar, això ho llegeixes i dius, aquí està passant alguna cosa, no? Está escrita en primera persona. Sí, sí, sí. És ella la que va explicant i tal. I té la seva relació amb els pares. Els pares al·lucinen perquè no saben què fer en un principi. És curiós perquè es tira dos anys i mig fins que reacciona davant d'un detall molt senzill, que és la seva àvia, que la va beure, li dona una xocolatina i a partir d'aquí sent tal plaer que no para de cridar durant dos dies. Carai. Clar. Bueno, clar, és que l'afició a la xocolata, Déu niu, de la gent que us agrada. La gent que li agrada és una cosa superior. Llavors, clar, dius, què estic llegint? No, però és que realment després hi ha molta més cosa, no? És un llibre petit, curtet, i jo crec que realment val la pena. És descobrir una raresa. Hi ha gent que li encanta, hi ha gent que el tira per la finestra, el llibre. Jo puc dir que és amable, que és curiós, i jo crec que s'ha de llegir coses diferents... i no és una crítica, si us plau, als llibres naturalistes o als llibres que... No, vull dir, s'ha de llegir coses clàssics, sense cap mena de dubte, s'ha de llegir llibres actuals, de narrativa actual, que són lineals, però crec que s'ha de provar amb experiments d'aquest tipus, no? I és bo que és la línia d'aquesta senyora. És com llegir-se un llibre d'Irving Welch o un llibre de Bukowski, no? Que et copsen, que t'insulten, que no paren de dir tacos, no? Vull dir... s'han de llegir coses diferents. I això des d'aquí ho recomanem, no? Perquè jo crec que val la pena, no? I jo crec que el senyor Sánchez Pinyol, amb una línia molt elegant, crec, i molt seriosa, crec que fa llibres peculiars d'argumentació, no? Molt, molt, molt peculiars. Molt peculiars. Si us en recordeu, segur que molts dels oients també han llegit La pell freda. Aquell llibre era magnífic. Ens va deixar tots bocabadats. Molt sorpresos. Ostres, quina imaginació tan potentosa. és una cosa impressionant aquells granotots, aquells amfibis que surten de l'aigua és una cosa impressionant i no és només que diguis és que és un cop defecte i prou, no, no, és que sap mantenir aquella tensió durant tota la novel·la i aquella situació de sedi perquè aquell far, estan aquelles persones dues persones soles i és una sedi a la filla no surt en aquest cas Però és una sèrie, i la por davant del desconegut, no?, d'aquells éssers vius, que podien ser persones, per què, no?, que són desconeguts i que poden suposar una amenaça. Vale? Doncs la vell freda, si us en recordeu, era... Bueno, és que hem de tenir en compte que, clar, l'Albert Sánchez Pinyol és antropòleg. Clar. I aquí s'explica molt. I, a més, em penso que és especialista en temes d'Àfrica... Són rarets, els antropòlegs, eh? Ja t'ho dic jo. Ah, sí? Ja coneixes algun més, no? I tant, clar, perquè, clar, Universitat de l'Art ha estat a la universitat, que estaven els antropòlegs. Són cosins germans, no? Sí, i són peculiars. Molt bona gent, eh? Però peculiars, no tots, eh? D'això també se'n diuen els informàtics, no sé per què. Jo crec que sí. El pròxim dia, diferent que ens ho expliqui. I tant, i tant. Per què es diu això, no? Sí, sí, jo no sé per què cadascú té la seva línia... Doncs mira, l'Albert Sánchez Pinyol, que estàvem comentant aquestes dues altres novel·les, clar, perquè penso que sé que molts de nosaltres llegirem aquest Victus, aquesta novel·la que ja està a les llibreries i tal, i diu, bueno, anem a repassar què és el que ha fet, a part de la pell freda, que a vegades es quedem només amb una obra d'un autor i la resta, com que no te'n recordes, no? I bueno, val la pena, mira, Ell va fer també un llibre de contes que es diu 13 tristos tràngols. Mira com ho he massajat. Sí, sí. 13 tristos tràngols. Tràngols. I, efectivament, són 13 contes. I també són fantàstics. Són contes fantàstics amb uns personatges que, ostres, quina imaginació, no? I el primer conte és quan que hi ha homes de la lluna. Ah. Imagina't. I és això, eh? O sigui, homes... No sé què serien, jornàtics? Que venen de la lluna i llavors, bueno... A veure, no es veus caure, literalment, no? Però sí que comença tot amb un nen que precisament és el primer que es descobreix i el primer que sí que s'atreveix i té aquesta curiositat d'anar a veure qui és aquest senyor que ha aparegut allà a l'estable, allà al costat de les vaques. I tu qui és? No, és que vinc de la... amb senyes, no? Sí, sí, sí. Amb gestos l'idioma, és que he vingut de la lluna, ostres, no? I després, bueno, posa tota l'evolució que es fa amb aquests personatges. Ah, molt bé. És molt interessant, no ho desvejaré, perquè la pena també és un llibre curtet, són contes curtets. Per cert, hi ha una cançó dels anys 80 que es diu It's Raining Men, que estan plovent homes, de les Weather Girls, que algun dia la posarem, perquè el vídeo és divertidíssim, perquè es veuen les tres cantants, són tres cantants de color, i com van callen homes, no? Mira, doncs no sé qui ha començat la inspiració, si l'Albert Sánchez Pinyol o aquest grup de noies. A lo millor, a lo millor. L'Albert Sánchez Pinyol és contemporani, és de l'any 65, o sigui que és molt jove, eh? I estaven encantades perquè estaven bonots, aquests senyors, caien així furtots i tal, i tant que sí, no? Clar que sí. Hombre, clar que sí. Doncs, bueno, hi ha títols així molt curiosos. Després hi ha un altre conte, que és la llei de la selva. Aquest el mencionaré després quan fem el tema final de l'assetjament sexual. Sí, perquè no és exactament assetjament, però sí seria la violència masclista, que se li diu aquí el dia, eh? La violència dins la parella, d'acord? Sí. I un altre també, que és l'últim, el tercer conte, és només digues si encara m'estimes. Mhm. I aquest és molt divertit. A veure, hi ha alguns que són una miqueta durots, perquè són temes que dius, ostres, una mica... Clar, de tanta imaginació i tant... Que dius, ostres, potser fins i tot una miqueta... A veure, no és massa agriable, no és un clau de plàcid, que dius, mira que bé, no? Però aquest sí, aquest és molt divertit, perquè és la història, res, ho dic breument, d'una senyora que es casa i llavors, com a part de la xubà o del que era de la seva mare, és un armari, un armari gran, però enorme, que allà pot posar tot l'aixubar i, bueno, mitja casa si vol, no? I es veu que és tradició de totes les dones de la família que ho han heredat a mida, doncs, de la més àvia, l'àvia, la mare, ella, ella, doncs, li passa la seva filla, no? I no pot anar enlloc sense aquest armari, o sigui, ha de formar part del seu, sí, sí, sí, dels encès, de tot el que tingui a casa. I, bueno, és un armari que veus que al final és que hi capen persones, és Saps el típic el conte aquell de si tens una amant on l'amagues? Una mica seguint amb la idea de la Madame Bovary, mira com han evolucionat les coses. I també de Rafael Carrà cantant aquella cançó del... El senyor dentro de l'armario. De l'armario, que calor, que calor, no? Clar, és que tot té relació, dius a veure a qui inventa les coses. No, és cert. És que encara que sigui la cultura aquesta una mica més trash, o la cultura una mica més, diguem, d'estar per casa, és que està tot inventat. Clar que hi ha coses que es poden inventar, però realment és recurrent, les temàtiques. Aquí és el senyor que comença a amagar la man, una senyora que mai és un matrimoni ideal, que s'estima moltíssim, que mai no s'ha fet cap pirula, però que mira, un dia que coneix una senyora i s'atreveix a portar-la a casa, pobre, no s'hi dona temps de fer res, que ja l'està amagant a l'armari. I després amb el temps descobreix que el gat també es peti, o sigui el gat, i al cap d'uns dies, unes setmanes, apareix el gat. surt de l'armari però el gat ja està molt vellet i després també fa la prova amb unes papallones amb uns capullos i també les papallones surten de l'armari ell arriba a la conclusió que aquell armari se'n passa a les persones o als animals, als éssers vius i amb el temps els va traient, els torna a treure és molt divertit i això és que no puc estar d'explicar-ho Perquè al final qui va sortint de l'armari, que l'ell poble està patint contínuament, però jo qualsevol dia sortirà la senyora aquella que mai... Però bueno, poble està patint, no? I al final qui comencen a sortir són homes. Ai. Una darrera d'una altra. I de moltes èpoques diferents, clar, perquè com que havia passat de la sàvia a l'àvia a la mare, doncs, clar, van sortir homes, senyors amants, que amb el seu dia també van haver de ser amagats dins d'aquest armari. Ah, molt bé. I també és molt divertit, aquest és molt, a més, molt enginyós. Sí, sí, sí. És una idea divertida. És el que diem, estem tractant temes surrealistes, absolutament, eh? També ara me'n recordo que també una miqueta era això del temps, en comptes de la pàquina del temps, doncs mira l'armari del temps... Que no estem bojos, que no estem dient bajanades. Són arguments d'aquests contes en concret. Sí, la literatura és això. Hi ha una part, molta part de ficció, que és per gaudir, per passar-s'ho bé, i després n'hi ha una altra literatura més seriosa, que és més per reflexionar. I Pandora al Congo també d'un idó, no? I Pandora al Congo, d'un idó també. Si la pell freda també, no veus aquelles bestioles, aquells animalots, aquests granotots que surten de l'aigua? Doncs aquí a Pandora al Congo, doncs, vale, posa el Congo, ala, ap aquí. Doncs, uns... uns éssers que surten també de les profunditats de la terra, d'aquella mina d'on estan intentant estreure or o diamants. La història, clar, veig que és molt típic de l'Albert Sánchez Pinyol perquè té aquesta facilitat per crear i per inventar-se personatges fantàstics. Llavors, és la història de dos germans anglesos que van a l'Àfrica, van en concret al Congo, Com a una oportunitat de negoci, de fer-se rics. Els dos són una miqueta molt capricosos, una mica malcriats, d'una família noble, amb possibilitats econòmiques, i fan aquesta expedició al Congo amb els protejadors i amb tot això. I porten un senyor també, que és el que més... el Marcus Carwell, que és qui els acompanya i els fa una miqueta de confiança i permetar d'organitzar tot això. Bé, a part de la història en si, que és important, jo crec que és molt important l'entrellat, l'esquema, la vestida que construeix per fer aquesta història. Perquè és com capes que va sobrint i que després a l'hora es van tancant. Com una ceba. Com una ceba, sí. Sí, exacte. I comença amb una història molt divertida, quan ell està vivint... Bé, és un escriptor, que és un negre, o sigui, escriu per un altre escriptor. I com arriba a que li facin l'encàrrec d'escriure la història d'aquests dos germans que van anar allà perquè resulta que aquest senyor de confiança, el Marcus Garvey, està acusat d'assassinat dels dos germans i anirà a parar a la forca, està claríssim, tindrà condena de mort. Llavors, l'advocat que s'encarrega de la defensa d'aquest reu li encarrega aquesta novel·la amb la intenció que això es publiqui i l'opinió pública faci el seu judici paral·lel i així tinguin de la seva part el veredicte que després fins i tot els jutges puguin fer o sigui, presentar-lo com un heroi i llavors es veu tota la construcció de la novel·la i a l'hora la construcció d'aquest personatge d'aquesta visió d'aquest personatge és interessant, jo la història en si com els éssers que van sortint d'allà i la noia blanca és interessant però ho trobo secundari és molt amé perquè el llibre mira que té pàgines és molt amé, és d'una lectura molt agradable Però és més interessant aquesta construcció literària de com arribar a construir, a formar, a anar posant capes, capes, capes, capes i a construir aquesta història. La història del novel·lista que està construint aquesta novel·la, dels personatges en si, de quan estan allà al Congo, de quan han tornat, la realitat d'ara, la nova realitat també del novel·lista... Després ja veus què era mentida, què era veritat, què és la ficció, com es pot manipular també. Això és molt important. Com es pot manipular i com, segons si fas una bona preparació i fas un bon argument, una bona defensa, ostres, com canvia tot, no? A nivell de la justícia, d'una persona que pugui estar d'això, sinó també, doncs això a nivell fins i tot de la història. Jo crec que és un exemple de com també la història pot ser manipulada i pot ser manipulable, eh? Està molt interessant. Jo crec que l'ha servit segurament, segurament, no sé ell què dirà, de... Bueno, ha fet preparació per fer i ell s'ha vist ara ja capaç i molt preparat per fer aquesta novel·la que és Pictus sobre el setge de Barcelona del 1714. Molt bé. Està molt interessant. Penso que és un autor català contemporani que l'hem de tenir en compte. És un autor jove. Molt bé. doncs, després d'aquest comentari, el que farem serà escoltar... Bé, escoltem de fons tota l'estona una cantant que es diu Russian Red, amb un LP que es diu Fuerteventura, i ara escoltarem, res, un minutet d'un tema, si realment l'anava escoltant, i és una barreja entre folk, entre country, té un punt així, doncs, com fins i tot a vegades m'ha recordat l'Àngelo Bala de Menti, fins i tot, té una mica el tema aquest de... de la línia de David Lynch amb Twin Peaks, a vegades té aquest regust, no?, aquestes coses. I escoltarem un tema que es diu January 40th. You, you were really sweet that night. You, You were dressed in vinyl style And when I showed you I could only stop my girl You, you were really someone new Your pretty face reminded me Those were their times and we were there You, you were done Doncs s'acaba d'incorporar el nostre estimadíssim Jaume Vidal, que ve... Que us estima vosaltres. Sí. Hola Jaume, benvingut. Com estàs? Sí. Ja, ja, ja. Bé, el que farem, Jaume, si tinguis un momentet, et canviaràs de micròfon, si us plau? Sí, exacte. Perquè em sembla que aquest micròfon no funciona gaire bé, coses del directe. Sí, i ara sí. Ara... Ara, mira, ara, mira. Bé, doncs... Vale, vale, ja. Intentarem veure si funciona millor. Exacte, compartir un micròfon millor, si de cas, perquè sembla que aquest no funciona gaire bé. Tenim problemes. Bé, El que farem serà, en un principi, comentar L'estranys al paradís, una pel·lícula del Jim Jarmusch, que segur que el Jaume la deu conèixer, seguríssim. I llavors el que intentarem fer ara és comentar la primera pel·lícula, perquè va fer una pel·lícula prèvia que es deia Permanent Vacation, que és la primera de l'any 80, que jo no vaig poder veure, em sembla que és una mena com de curt que va realitzar. I això va ser la primera història d'aquest senyor. Jo crec que Jim Jarmus ha jugat sempre a fer un cinema molt... A veure, bàsicament la gent dirà, és un cinema lent, però és un cinema consciència. Jo tinc la sensació que aquesta Amèrica que presenta sempre ell, bàsicament, aquests interiors, aquí comença el seu assaig dins del que seria aquesta Amèrica de gent perdedora, a vegades, A vegades, i aquí mai millor dit perduda, perquè estem parlant de tres històries creades per tres personatges. Estem parlant d'un noi que juga a les apostes, vull dir, és un viva la vida, no té cap misteri, que rep la visita d'una cosina húngara. I això és el detonant perquè es creïn dues històries més, una que es diu Paradise, que és el viatge que fan a Florida, i un altre que es diu Cleveland, que és el viatge que fan a Cleveland. És a dir, la contraposició del punt de trobada de tots tres, Cleveland, que és la part freda dels Estats Units, i Florida, la part calenta. I com amb un costat i amb l'altre, no hi ha forma que aquestes persones ressorgeixin de les seves pròpies cendres. Són anodins. La seva vida no saben com gaudir de la vida. Estan en una mena de rarafons. I a mi el que més em va xocar, a part del tema argumental, és el tema purament formal. Estem parlant d'una pel·lícula que no té un muntatge. És a dir, cada vegada que hi ha un tall, hi ha una fosa en negre. Vull dir, la càmera... és lenta, és mandrosa. Hi ha planoseqüència que es mouen, en blanc i negre, lògicament, Jim Jarmusch el color no l'utilitza, jo crec que és una fórmula també, i en cap moment els sentiments són excessivament agressius, no hi ha una sensació que es puguin solucionar les coses, hi ha com una apatia, I crec que Mystery Train i sobretot Night on Earth això ho porta, crec jo, a la sublimitat. Aquí jo crec que està fent proves. És una sensació que vaig tenir i crec que arriba a grans coses, sobretot a Night on Earth, que crec que aquestes quatre històries que planteja ja tenen el ritme suficient dins del tempo lent del Jarmusch, crec jo. Vull dir, no sé si he fet potser massa informació, però jo crec que... No, esclar, tu, com que l'acabes de veure, lògicament la tens molt fresca. La sensació que sempre va durar a mi el senyor Jarmusch és això que dius tu, és lent però d'una riquesa de matisos extraordinària. Llavors el que dius també... Aquesta prova, doncs, no ho acabo de recordar jo tot això. Exacte, no acabes de... Però sí que la impressió va ser molt potent, de persones... Esclar, aquí... A veure... Què els hi passa, als personatges de Jarmus? Què els hi passa? Què els hi passa? En general, és aquesta apatia, no? Jo crec, no? Davant de la vida. Sí, jo tinc ocasió moltes vegades de parlar amb persones que pleguen. O sigui, allò que... Que pleguen, diu, no, no, ho sento, però és que no hi ha res a fer i plego, vull dir, aniré vivint però estaré en una situació d'això, d'encantament, per dir-ho d'una manera, no hi ha res que m'interessarà i tal. Jo penso que ens parla d'això, tot el contrari del que ha de ser, no? Però jo crec també que el que provoca el senyor Jim Jarmus és reflexionar sobre això. com es pot produir, i paral·lelament, i això penso que és el que pot molestar i molt, que moltes vegades no ho saps ben bé perquè una pel·lícula no t'entra, precisament com que parla del que parla, hi ha moltíssima gent que connecta amb aquesta realitat, sigui via passionament, que la passió a vegades res. Sí, no, és que aquí no hi ha passió tampoc. Exacte, no, perquè és que no. I automàticament això tomba. Això a mi no... Perquè, no sé, per posar un exemple molt senzill, per què agrada tant Clint Eastwood i la seva història de mort amb la Meryl Streep? Per exemple. Doncs, home... Que no hem plorat aquí tots tres, amb aquesta pel·lícula. Que no hem plorat tots tres, dic jo. Cadascú per la seva banda, veient la pel·lícula. Almenys jo. Plorar, plorar, potser no. Bueno, no, emocionar-te, emocionar-te, volia dir, no? Que veritable vella, eh? Tu sí, oi? No, jo no, jo no. Per cert, l'altre dia vaig veure impacta subit. La tercera part del senyor Harry el Sucio i està molt bé la pel·lícula. Del 83, ja està, ho he dit. Bé, doncs, crec que és això, eh? Vull dir, la diferència és que és un home que grata sobre una... perquè, esclar, l'art I tant, i tant, i tant. Estem parlant d'un cinema diferent, estem parlant d'un cinema, el famós art d'assaig, que es parlava als 80 i als 70, i jo crec que això ho aconsegueix, i és una altra forma de veure cinema i plantejar. No com el cas d'Intocable, que farem un esment molt curt, perquè és que m'ha encantat. L'únic que puc dir és això, m'ha agradat molt, molt, molt, molt, m'ho he passat molt bé, personatge en estat de gràcia, Què veu fer l'Omar Saï, que és el senyor aquest de color? Què veu fer? És un senyor que, a més, no havia fet mai cap pel·lícula. Té una frescor i una soltura bestial. I el François Closet també està magnífic. Aquest senyor ja el coneixíem perquè ja té més anys, vull dir, dins del món del cinema. Però quina forma de tractar el tema de la minusvalia, amb quina tranquil·litat, amb quina gràcia, amb quina... A la vegada intimitat, és a dir, és allò que a vegades, sense voler o volent, vull dir, de forma pública o privada, a vegades deixes anar i crec que això ho tracta d'una forma molt educada i a la vegada molt oberta. I això és, crec, el clac de la pel·lícula, no? Em permets una pregunta? Sí, sí, sí. Què veus? Pel·lícules com a contrast o...? No, jo és que saps com soc jo. Estic veient els 80s a nivell personal i vaig fer coses actuals, no intento veure. Però estic als 80s, saps que jo estic fent la meva història del cinema particular i ara estic al 84 en concret. Te'n recordes que Intocable està basada, és autobiogràfica, està basada en una novel·la que ha escrit el mateix protagonista, que va ser un cas real i va passar aquesta minusvalia a causa d'un accident d'envol d'un parapent. Sí. I llavors ell mateix ja... va fer l'autobiografia, la novel·la escrita, i després va voler fer la pel·lícula també, i precisament amb aquest to que tu has comentat. És un to que no hi hagués llàstima, que no hi hagués pena, sinó amb un to positiu, i de dir, intentem veure tot això, tota aquesta problemàtica, d'un punt de vista, a veure, amb la més naturalitat, la major naturalitat possible. És un esforç gran que vam fer. Això és molt important. Que no siguin com intocables, sinó que siguin... Persones pròximes, eh? I tant. Sí, sí, sí. Doncs bé, vull dir, tu has vist aquestes dues, que és molt bellor. Ja he vist la pel·lícula, sí. Jaume, 10 segons. Sí, només. Sabeu com començava la pel·lícula d'Intocable? Amb quina cançó? Que comencen ballant. La vols posar? Sí, sí, sí, un segon, un segon. Permeteu-me 30 segons, eh? Que bé s'ho passava en el cotxe, eh? Sí. Al principi de tot ballant el negre i l'altre feia així amb el cap, eh? Perquè l'únic que pot mor és el cap, pobret meu, no? I realment molt divertida aquella primera escena. Em va xocar, dic... Bé. A mi el que em va sobtar d'aquest personatge és que tan mal tractat que ha estat en la vida, o està fins i tot, de la manera tan positiva que actua. I això sí que és important en el film. Salvatges, que parlem després d'altres salvatges, eh? Vull dir que ho tenim ben agafat, això. Jaume. Bé, Salvatges és una pel·lícula d'Oliver Stone, que és un senyor que tots molt bé sabem, que aprofundeix sobre les coses més dures de la vida, o sigui, de la seva estètica... predomina d'una manera extraordinària la violència. Aquí tenim un munt d'actors, d'aquells tan bons, fins i tot el John Travolta, i bé, vull dir, val a dir que és una pel·lícula que agradarà a aquells que volen en definitiva saber sobre coses i al mateix temps amb l'exageració característica del senyor Oliver Stone, però que no deixa de ser un bon espectacle, almenys segons el meu criteri. Sí, sí, sí. No, realment, jo crec que és una pel·lícula d'aquelles que realment... Fins a la meitat t'agafa total. Després ja l'hi veus una mica. Té bona fila, eh? Sí, sí, funciona. Molt bé, parlarem del tema, perquè justament com el Jaume Beck parlava de salvatges, i va sortir una notícia, bueno, fa poc, el senyor José Manuel Castelao, l'antic exdiputat del Partit Popular de Galícia i president, durant quatre dies solament, general de la ciutadania espanyola a l'exterior, va fer un comentari molt desafortunat dient que les lleis, com les dones, estan per violar-les. Però és que a sobre d'aquest tema, a sobre d'això, a la revista, perdó, al diari 20 Minuts, diguem, un diari de tirada nacional que ens donen al metro, tothom el coneix, ha sortit una altra notícia que diu que tocar les natges i fer petons no és assetjament sexual, segons l'Audiència de Madrid. L'Audiència Provincial va absoldre un farmacèutic del Cala d'Henares al considerar que tocar les natges, petonejar o besar i acariciar les cames de les seves empleades, sense el consentiment d'aquestes no suposa un delicte d'assetjament sexual. Clar, això és molt fort. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do al país. és que està el país que se sale, eh? I aquí, evidentment, Rosa, et deixo la paraula. No, bé, aquí tots tenim... Tots, però... I tots vosaltres més que jo. Evidentment, però digues el que creguis convenient. No, la primera reflexió que faig, a veure, realment val la pena sentir amb aquestes persones? No. Val la pena portar-les aquí a fer aquest comentari i dir, home, d'entrada dius no, perquè et crea un rebuig que dius, és que no val la pena ni donar-los canya ni donar-los cap via impossible, no? Ara, sí que val la pena fer també... La reflexió diu, què està passant? Estem tornant enrere? Amb el que costa avançar i tenir una consciència de plenitud de persona, ja sigui no importa el sexe que tinguis, i de respecte entre les persones, és una qüestió tan senzilla com aquesta. Sí, sí, sí. No puc entendre i és impossible imaginar-me com encara pot haver-hi persones No qualsevol persona, no, no, persones que estan ocupant uns càrrecs públics o que estan en una magistratura i que estan dient aquestes coses o que estan encara fent aquestes sentències. Hem de dir que aquest senyor, el José Manuel Castelló, que va dir això de les violacions i tal, terrorífic, aquest senyor va ser triat per la Fàtima Ibáñez, que és la de, no sé quina és, una d'aquestes que està a Madrid, del PP, Sí, és que no sé si està treballant a les assuntes socials, no sé què fa, i el president de Galícies. Per tant, ha estat una doble acceptació. I aquest comentari tan desastrós el va fer en una reunió privada. I això s'ha filtrat. I és cert, perquè això li ha comportat la seva dimissió automàtica. Ell, l'altre dia, Cadena CER, deia que Bé, això són converses que dius en privat i es troben fora de context. És que aquesta frase no té un altre context que el que té. És a dir, aquest home dona per suposat que violar, tant siguin les leis com siguin les dones, com sigui un home, dona igual. És a dir, és normal a la seva vida. O el plantejament és normal. Per tant, aquest senyor té un problema gravíssim. M'entens? Ja deixant el tema purament de la dona, Rosa. És que... violar parell és normal va més enllà per això jo parlava del respecte cap a les persones i cap a les normes i cap a la forma de vida per l'organització que té la societat a veure, és que vivim amb més gent i hem de respectar això i hem de saber com viure no pots anar d'aquest pal no sé Jaume que estava tan bé aquí jo el que penso és que s'ha despertat la bèstia grossa vull dir, aquí o sigui, determinades persones tenen l'atreviment de plantejar un disbarat com aquest i automàticament això que provoca o es va alimentant és que vagin sortint coses d'aquestes i malauradament es transformaran en normalitat i automàticament estarem pendents d'aquesta normalitat que estan creant quan la normalitat jo penso que és una altra molt diferent. Tu ho acabes de dir molt bé Hi ha persones que hem treballat tota la vida perquè tot plegat sigui molt bonic. Jo no fa pas massa defensava que m'agraden molt les històries de mort, però precisament perquè probablement m'identifico amb algun dels dos personatges, segons a quina situació estigui, i llavors dic, i perquè jo no seré mai d'aquells que em saltaré la norma. M'entens? I amb això no vull dir que no s'hagi de fer... una Constitució nova que és molt diferent que saltar-se-la. Llavors, a veure, si del que estàs parlant precisament és d'això, de violar o de saltar-se la norma, automàticament què estàs fent? Estàs provocant que n'hi hagi que digui, aquí val tot, tu, escolta, i llavors el que no és tonto, a més a més. És com una filosofia de vida i de comportament social i polític. És molt fort, és molt greu. És que és això, és el que diem, jo crec que, com deies tu molt bé, els últims 6 mesos, 7 mesos, hem perdut tants drets, tants, vull dir, a tots els nivells, però jo crec que en aquest cas la gran perjudicada és la dona, perquè la dona està perdent molts drets, perquè hi ha bastant que encara hi ha aquesta segregació laboral i que es cobren menys la major part de les dones i tal. A molts sectors i tal. Vull dir, és que a sobre, doncs, ara el tema de l'avortament. Vull dir, estan provocant... Jo també ho estava pensant, la famosa aquesta llei que s'està preparant, que esperem poder evitar... Mira, a l'altre dia... La vista de justícia, home. I tant. L'altre dia estava parlant amb el Santiago Barambio, que és un col·laborador d'aquesta casa, de Desbernada, i que és el director de la clínica tutor mèdica, el qual jo fa 20 anys que el coneixo, tinc una relació magnífica amb ell, i comentàvem que aquesta llei que, lògicament, el senyor Gallardón va dir que, evidentment, sense cap mena de supòsit, com es planteja la llei de l'any 85, doncs no es podia fer cap tipus d'avortament, d'acord? Però és que ara aquesta llei que ell treu, que diu que ha retocat perquè torni a ser la llei dels anys 90, és mentida, ens estan tornant a mentir, perquè ell ho sap a bona tinta, i és que abans la dona podia, la llei de l'època Zapatero i fins i tot de l'època Aznar, la dona podia avortar per motius psicològics. Punto pelota. S'ha acabat. Hi ha altres motius, fisiològics i tal, però si la dona no estava en cor de tenir el seu fill per qualsevol motiu i en un temps determinat, podia avortar. Ara s'ha d'unir el que diu el metge de capçalera, el psicòleg públic, és a dir, de la Seguritat Social, i el ginecòleg. Tots tres han de donar el veredicte perquè la dona pugui avortar. Això és una salvatge. D'això no es donarà mai. No es podrà... Aquesta unificació perquè, siguem clars, la major part... La major part dels metges té una línia més conservadora. I serà molt difícil, eh? Perdona, per això deia el que deia. I això el que comportarà, si arriba a aprovar-se, és que llavors sempre està saltant la norma. Exacte. Sigui privat, sigui tal... Clar, i és relatiu tot. Catalunya s'omplirà de Verònica's Drakes, amb el seguit de la paraula. Aquí potser no. Bueno, dic on sigui, Catalunya, dic Espanya, dic qualsevol lloc. És a dir, això passarà. Passarà, perquè actualment ja està passant Jaume, i no vull remenar més coses perquè jo sé d'un lloc on es fan certes pràctiques abortives, tres vegades més barata, amb un sistema d'aixuclament, que això és una bestiesa per la dona perquè automàticament li provoca gairebé la infertilitat futura. I això s'està fent aquí a Barcelona, i en un lloc molt cèntric. Vull dir que, ojo! A sobre hi ha qui se n'aprofita. D'acord? És una barbaritat. Vull dir, això dit per una persona, amb una entitat, i bueno, ja què hem de dir, no? Per tant, s'ha de vigilar molt, s'ha de vigilar molt. Nosaltres per això fem aquests espais, oi? I tant, i tant. Com a mínim, doncs que, clar, és que hem de ser crítics. Clar, hem de reflexionar que aquestes coses no es vegin com a normalitat i que no s'acostumem. Mai ens hem d'acostumar a sentir això i sempre s'ha de denunciar. Però com un jutge pot dir que és normal que se li pugui tocar a una dona les cuixes, el cul... Però què significa això? I que sigui normal. I que a sobre el deixin lliure, no? Dius, És que és absolutament ridícul. És aquesta manera d'interpretar... És el masclisme aquest, no? El mecanisme. Això està a l'IVA, directament. Sí, sí, està a l'IVA. Això és molt retrógral, és molt reaccionari, és... Però és que jo crec que s'està incentivant amb aquesta dreta que tenim en aquest país, que és tan rància i tan ultradretrana, està provocant que ressorgeixin del fang uns personatges que dius però què significa això? des d'intereconomies a razones i tal diaris i mitjans de comunicació i personatges que estan en tertúlies que foten fàstic i que jo crec que no tenen sentit i que no se n'ha d'adonar pàbulo ni a uns i als altres ho sento, és així de clar i polítics no parlem-ne Madame Bovary seria una contraposició de tot això perquè veritablement és tot el contrari. Aquí sí que hi ha una sintonia amb el fet de dir, escolta, d'una manera extraordinària, crida, ja tinc una man, no? Esclar, i llavors jo penso que anar a veure precisament Madame Bovary, m'imagino aquests senyors que han dit aquestes barbaritats. És que és més modern fa 100 anys que no ara. I a França. I a França. Evidentment que l'obra de teatre no estava aquí encara que n'heu parlat Sí, que vau anar tots dos per separat, no juntets, no? Sí No, que heu anat al teatre tots dos amb les vostres parelles corresponents però que no heu anat junts I? Que m'ha agafat el punt conservador a mi ara. Que això no està bé. Què li passa a aquest ara? No, perquè heu d'anar amb les vostres amb el matrimoni. Ai, que s'acumana, eh? S'acumana. No res, res. Veus com és perillosa? Que aquí tenim un programa. Callem, callem, callem. Jaume, parla demà de Moverí i tens un minut. Un minut. Doncs en un minut es poden dir tan poques coses com que va ser una obra que et sorprèn per algunes errades a nivell estètic, o sigui, a nivell de presentació, li faltava veu, li faltava llum, segons el meu criteri, però que veritablement em posa en contacte, i precisament perquè escoltem tot el que hem escoltat, doncs la veritat és que és una obra d'aquelles que s'ha de veure, s'ha de veure per adonar-se fins i tot del defecte que pot tenir això, no?, Però també era la virtut. Llavors, escenogràficament no era gaire encertada. Jo crec que no. Senzilleta, minimalista, clar. Un poqueta... Però estava pensat així, era la idea, o realment és que mancava pressupost? Jo diria que és una obra que quedaria bé. És una obra que són d'aquestes que com que estan sortint, pel que hem comentat abans, pels teatres municipals i tal, estan fent bolos, doncs clar, has de tenir una escenografia molt senzilleta per poder transportar-la fàcilment. La raó suposo que és això, sobretot. I segur que els teatres on es passa fent bolos d'aquests són molt més petits d'escenari i tal, i llavors queda millor això. I t'has d'adaptar, no? Però... Allà que tenim un escenari així de gran. Però està molt bé aquest teatre, eh? És maco i molt interessant. Em va semblar que quedava com una mica... Una mica petit, no?, a comparació. Però molt interessant per tot el que hem parlat, per aquesta llibertat de dir, jo soc aquesta persona, jo faig allò que crec que haig de fer, i en definitiva això genera unes convivències que, bé, vull dir... Poden ser qüestionades, però... Molt bé, ens quedan 10 segons. Diem adeu. Sí, eh? Vinga, fins el proper dissabte. Adéu-siau.