Castanyada, fotografia i desinformació; In-Edit i Saló del Manga; ressenyes de Yesterday, Viaje al cuarto de una madre, Joker, Dark Water, Diecisiete i La biblioteca dels llibres rebutjats

Ja som aquí! Ja som aquí! A veure, el que passa és que tenim problemes de connexió a vegades entre la peixera i l'altra. Clar, és que hem posat la sintonia i s'han espantat els companys. Llavors ells deia, baixeu els vostres auriculars, jo no puc baixar-lo, perquè si no puc baixar... Ja t'he entès, ja t'he entès. És Halloween avui, ostres! És veritat, Halloween. Aquí les meigues, meigues, sí, sí. Com un amic que deia, Halloware, què llegeixes? Halloware, no sé, deia això. Halloware, altres de Halloween, Halloware, no sé. El tema de l'anglès, no? A meixura la nit de tots sants. Exacte, també. L'anglès, Halloween, com un amic que... Exacte, exacte. Panallets. Oh, que bons panallets. Que bons, que bons, que bons. Els de pinyons, que són caríssims. Quantes calories. Ai, que bons. 45 euros al quilo. A 45, va, a veure. A 45, va, a veure. A 45, va, a veure. La 3, ja te'ls fa per a 5. I aquí se'ls fa a casa, eh? Sí, ja mateix, sí que els fa, però és que normalment compra mig quilo de pinyons, eh? Està prop als nougus. És que els pinyons són cas i s'encareixen per aquestes altres. Clar, clar, clar, clar. Estan caríssims. És el que tenim, no? És el que hi ha. Mentre tinguéssim pinyons, no? I no ens convertim en monstres de Halloween. Correcte. Doncs hem d'estar amb aquesta... I ara que no l'estarem plàstic i això, eh? Clar, clar, clar, clar, clar. Home, tot el tema de les llifreses, això és mediambientalment no sostenible. No, cert, cert. És un personatge que a banda com a actor i... Era actor, era cantant, era jo què sé. Més coses. Més coses. Llibres. T'alguna cosa, David i Montlló, Jaume. Sí, mira de trobar-ho. Sí, està fotografiat i tot, eh? Evidentment, ell ja vivia abans del rock and roll, no? Llavors, bé, l'exposició... Jo quan veig fotografia, la veritat, és que em costa molt de veure-li la vessant artística, no? Però ho he estat seguint i al final, que porta uns subtítols i tal, doncs, no sé, li he trobat una coherència que, com que tu coneixes l'autor, eh? Sí, sí, sí, a Francesc Fàbregas, sí. A Francesc Fàbregas, però la veritat, amb aquesta informació que posa segons quins punts, la veritat és que, bueno, segueixes l'exposició, diguem-ne que té una coherència prou interessant. I està molt bé, vull dir, aneu-la a veure, perquè això d'aquells anys, oi?, doncs és molt xulo. hi ha un seguit de fotografies de diferents cantants, evidentment, i llavors també diferents situacions, entre elles, mira, si l'oblido millor, el veig aquí, precisament està en aquesta propaganda, diríem, no?, en aquesta informació. Fotografies abans del rock and roll, aquí canje n'està, i això durarà fins a Gaital. Ho vidim un jo, eh? Ho vidim un jo, eh? Ho vidim un jo. Perquè avui es diu la cançó, eh? Doncs ara l'escoltarem. Una miqueta, sí, sí, sí, sí. A veure, a veure, esperem, que com és un directe, potser el millor, és més llarga la introducció. Sí. Vés comentant, vés comentant que ara ja posarem la cançoneta, si comencen a cantar, que cantarà. Sí, també he vist el Lluís Llach, he vist diferents cantants, eh? Sí. Sembla que hi havia també l'altre, oi, com s'ha de venir ara. Em surt, home. Sí, la Guillermina Mota, o alguna d'aquestes, també, no? Guillermina Mota no l'he vist, no. Perquè és bastant habitual amb les fotografies d'aquesta època. Hi havia 6 o 7 allà així posats, no? No canta, eh? No? És que estic... No, pues, ho vull dir amunt. Esteu aquí a l'expectativa. Explica'ns, i a veure si canta, i si no busco una altra cosa. Al millor és que està tocant la guitarra, ja està, és probable. A tu què et sembla això de la fotografia dins de l'art? És una altra... És que la fotografia, bueno, hi ha moltes vessants, no? Vull dir, des que va començar que hi ha una cosa més anecdòtica i més genèrica i més d'intentar millorar la tècnica a que de seguida es va començar a plantejar la fotografia simbòlica, una sèrie d'elements que hi havia unes simbologies i tal i ara al segle XX la cosa es va desmadrar, no desmadrar, sinó perquè va formar part de les avantguardes de cada època, de la modernitat també de les pròpies urbs i ciutats, no? De la pornografia, no? Vull dir, clar, és que l'eròtica, és que entra aquí tot en un vessant molt potent, però es considera un art menor, però es considera... Mira, ara canta. Aquí ara ja el tenim, el vídeo Montlló. perquè vull, perquè tinc ganes que sortis, n'aniré jo un paraigues, no, però és reivindicativa fins a un límit, però ho haigut. Bé, doncs ja el tenim. A l'Ovidi Montlló, digues. Acaba sí, ara. Sí. Vale, és igual. No, parlàvem d'això de la fotografia, no? Sí. Que es considera un art... No es considera una de les grans arts, és un art menor, encara per desgràcia, però realment és molt interessant. Si hi ha un discurs, si hi ha un... Dins això hi ha l'art, dels que fan els diaris, no? El fotoperiodisme, que es diu. El fotoperiodisme. Exacte. Enganxar el jugador en aquell moment que ha aconseguit. Clar, és que hi ha vessants concretes, no? Sí, sí. El wordpress photo, actividades d'aquestes, són veritablement fotografies molt artístiques. També, avui en dia, en l'època en què tothom tenim una càmera a la butxaca, s'ha desprestigiat molt la fotografia. Portant el mòbil. Exacte, exceptuant aquells que són ja coneguts o que es van fent famosos, però tu m'es pensa que és un gran fotògraf, no? I no és això. Fa faltar unes càmeres especialitzades, una sèrie d'històries, no? Que realment et generen... No cal tampoc ser un gran... grans elements tècnics avui en dia, però has de tenir l'ull, no? l'ull artístic, per fer-ho. L'artístic o el periodístic, o el que vulguis, però alguna cosa ha de tenir, perquè hi ha tanta fotografia avui en dia que corre per les xarxes que és increïble. Instagram. Sí, sí, exacte, Instagram, tot amb fotos, allà, sí, sí, sí, sorròs. I què? I digues, digues. No, ja està, vull dir, després ja parlarem d'altres coses, no? Molt bé, perfecte. Doncs seguim una miqueta, parlem ara de llibres, i el Nacho es parlarà de les 7 hàbitos, sí, exacte, de la gent desinformada. Vinga, comenta. No estava preparat, però ben molt al cas de l'última frase que hem dit de les fotografies que corren per les xarxes i tot això i tal, bueno, com aquest llibre que es diu els 7 hàbitos de la gent desinformada, clar, la tècica principal és que som gent desinformada per vocació, perquè volem ser gent desinformada. Per decisió? Sí, per vocació. No tan per, digues com vulguis, o sigui, no és només que ens manipulin, sinó que ens deixem manipular i volem que s'han manipulats, perquè al final això contribueix a, bueno, a donar-se un sentit d'individualitat, un sentit de aquest tipus de coses, que reafirma les nostres opinions i en un món i en un món tant de Twitter com avui en dia que jo penso una cosa i tu has de pensar una altra, però no podem pensar una posició com una, no, hem d'estar en una banda, no? Vull dir, tu ets del Barça, jo del Madrid, tu ets d'una ideologia, jo soc d'una altra. Això era pensada, és una altra història. Bueno, ara és més que mai, crec. Bueno, a partir d'aquí, clar, aquesta desinformació tu la necessites perquè contribueix a reformar les teves conviccions en el que sigui i a partir d'aquí, doncs, bueno, arribes al punt de filtrar la informació que reps només la que això reafirma, estàs en una espècie d'illa, ja, un núvol tancat, no?, i només escoltes les informacions que reafirmen allò que tu has decidit que és la teva posició la que sigui, no?, molt de Twitter, no? I a partir d'aquí, doncs, té tota una sèrie de derivades, no?, en la qual tot gira en torn a la informació, a la capacitat que tens tu d'analitzar-la i la capacitat que tens tu de tenir fins i tot la primícia de la informació i aquí parla del famós cunyadismo, no?, que és una cosa que ara arriba al Nadal, no?, ja ho haurem de seguida el cunyado famoso, no?, que és el que ho sap tot, el que ho sap primer tot, el que s'han enterat i el que a més a més té informació privilegiada. I per què són tan passats els cunyats? Sí. Però els cunyats, això és la gent d'Urbana, no tots són així. No, evidentment, però que hi ha molta gent que som així. Home, una base deu haver-hi. Sí, hi ha molta gent, a mi no m'agrada dir que és així, sinó que som així, perquè al cap i a la fi són tots iguals en aquestes coses, de dir, ostres, jo he conegut amb un, que he conegut un altre, que he conegut a no sé qui, que m'ha dit que resulta que no sé quin jugador fitxarà pel Barça o que resulta que ara no sé quina cosa que allò de la política anirà per aquest lloc o per aquest altre. I tot això ens ho muntem perquè volem això que t'ha fet de dir, no, no, és que jo manego informació privilegiada i la manego abans que tothom, perquè jo conec un que conec un altre i conec un altre, tu fixa't a ti la cadena que hi ha aquí. El que pot venir aquí de veritat o de no veritat. Com el joc del telèfon, no? El joc del telèfon al màxim. La diferència que hi ha des... Exacte. Primer que comença... Llavors aquí arribem, clar, una altra derivada és de creure coses o de, diguem-ne, o de parlar de coses que tenen sentit, com de dir, hòstia, no, al final jo sé que aquest jugador vindrà al Barça o sé que aquesta no sé què s'arreglarà. Hi ha coses com, no, no, és que la Terra és plana. Els famosos terraplanistes, no? Calla, calla, calla. Llavors, el terraplanisme és una derivació d'això. Jo tinc una teoria i soc tan especial que jo conec la veritat i tu no. Llavors, aquesta teoria ja me la faig meva i llavors dic, no, tot el que diuen és, o sigui, tu diuen unes de volta i dius, com aquesta frase, el terme aquest que ara es parla tant, no, diguem-ne, a partir d'aquí, doncs, bueno, clar, tu t'ho de fer res en això i pots arribar a fer tota una moguda i et juntes amb gent i al final és la mateixa idea, diguem-ne, m'ajunto amb una gent que creu una cosa i les altres creuen una altra. Ròdio una mica el món Twitter, no? Jo estic una posició i tu una altra. I el més important és que jo estic en una posició i tinc gent al meu voltant que creuen aquesta posició, sigui la que sigui ni que sigui que la Terra és plana. existent, no? Bueno, doncs aquí et dona la volta i arribem ja en el món de les xarxes socials, a les fake news de com es fan servir a voluntat, diguem-ne, per la classe política, pel que vulgui difondre, perquè al cap i a la fi tu necessites, aprofitant aquesta, que no tenim temps de contrastar res i tal qual, tu llences la fake news, la que sigui, això se sent, després tu no desmentiràs, tu probablement la propagaràs, perquè si la fake news és lo suficientment, ostres, s'he enterat que, ostres, que ha passat això i que han fet això i això o altre, ostres, no, ja està, a partir d'aquí, el grogut lo que sigui, després hi ha el desmentido, després hi ha aquesta gent que fa el check fact que diuen, aquests grups que són independents, suposadament independents, que estan contrastant tota l'estona, bueno, amb tot aquest revolució, amb tot aquest revolubori, el senyor Marc Rajemí, que tornem al tema, fa aquest assaig de 7 hàbitos de la gent desinformada, que explica els 7 pecados capitales que afecten aquesta gent desinformada, entre ells això que han dit el cunyadismo, del no sé què, tota una sèrie de pecats, i després explica això, com està influint això en els assaigues socials i com, fins i tot acaba dient, ja la cura, diguem-ne, fa el diagnòstic de, bueno, ara això és el que ens està passant, com evitar això que ens està passant, i ara no ho explicarem perquè això ja està en el llibre, com s'explica això, com tu intentes, al final és ser molt crític, veure que hi ha tota una gent que està treballant perquè tu tinguis una idea concreta d'un tema, i tu a més a més hi estàs posant fàcil perquè tu vols creure't aquesta idea, perquè estàs en una posició i tal, bueno, que pensis que això, en l'exercici de llibre voluntat, llibre pensament, que has de mirar que està intentant manipular-te i has de dedicar, ell diu que igual que tu dediques un temps a aprendre un art o aprendre un ofici o aprendre el que sigui, has de dedicar un temps a aprendre l'ofici d'informar-te bé, perquè tu ja has de vèncer la teva tendència natural de desinformar-te i has de vèncer la tendència natural dels altres a desinformar-te, bueno, és un llibre molt interessant, molt interessant pel dia que vivim, ben escrit i tal, planer, diguem-ne, tampoc és l'acadèmic, és un periodista a cap i a la fi, i bueno, recomanable. Molt bé. Marc Argemi, los siete hábitos de la gent desinformada. Fantastíssim. Connecta, sembla que és. Molt bé. Molt bé. I ja que estem, sí, sí. Parlem d'un pont de punts d'agenda, ara mateix està fent el festival inèdit aquí a Barcelona, que és un festival de curtmetratges relacionats amb el món de la música, totes les basbessants, de la música rock, de la música pop, tot això envoltant, diguem-ne, o escenes culturals que tenen a veure amb aquests moviments, diguem-ne, hi ha també documentals sobre l'escena cultural a Berlín en el 180, que estava molt lligat amb els moviments punk, contra cultura, això, bueno, doncs això, ja en podeu treure una bona amenda, sembla que són cinc sessions a sis euros, si no valen set euros, vuit euros, bueno, són documentals de qualitat, hi ha documentals de grups musicals si us agraden i tal, i estan, bueno, no sé quin dia acaba, però encara ens queden, ja ha començat, va començar la setmana passada i encara ens queden uns dies, busqueu a la web i tal, inèdit, i podeu veure algun documental en un cinema d'aquests cinemas corrientes, diguem-ne, sembla que jo vaig d'Inecres a veure un dos uet i sembla que s'ha anat a la faròria blanca on el va més multifini, és un d'aquests cinemes normals, i el segon punt que ve, com cada pont de todos los santos, ve el salón del manga, aquí ja, ja sabeu que si sou fans d'aquest tipus de cultura, la cultura del còmic i no només la cultura del còmic sinó tot el que l'envolta d'aquesta bogeria tot el vestuari també d'aquesta bogeria japonesa dels cosplays d'aquestes dones de nenes que surten allà ballant i tal, vestides de bueno, d'otakus allò i surt allà i el fan a la disma i el fans allà perquè ve el tio del còmic allà i tothom allà fent cua i mira, aquí estem, correcte, llavors tenim... És música manga això, eh? Exacte, llavors tens tot aquest món perquè hi ha talleres de bonsai, hi ha talleres d'origami, hi ha tota una sèrie de... o sigui, hi ha una cosa potenta que és, i bueno, que les entrades si et despistes estan exaurides però de fa dos mesos, vull dir, als dies sobretot. Estem vivint un boom de la cultura japonesa i cada cop més, eh? Jo cada cop entro més gent que va de viatjar a Japó, que passa temporades, la tinc també la filla d'una amiga coneguda que ella porta un any ja sense vivint allà, vivint i treballant al Japó, vull dir, és impressionant, no? com ens està invadint, a veure com s'està impregnant tota la cultura, hi ha moltíssim aquestes generacions més joves que estan superentusiasmats i superconnectats, no? Sí, és que anem que... Acadèmies d'anglès, no? De japonès també, cada cop hi ha més gent que està aprenent japonès. Però no perquè tingui una utilitat pràctica, crec jo, perquè el japonès tampoc és que pugui tenir... És perquè sí, perquè li agrada. Mira, aquesta noia que està vivint al Japó era això, va començar que li agradava molt al japonès, va començar a estudiar japonès, va formar un grup de cançons, un grup de musical, li cantaven al japonès. Sí, sí, és aquest rotllo d'agradar-te una mica de cultura. Curiós, eh? Sí, sí, i gent molt normal, vull dir, nosaltres, però bé, li agrada. Jo penso que el que abans era que primer era França, després era Anglaterra, després els Estats Units, doncs ara el boom és el Japó. Sí, sí, perfectament, eh? Clar, les generacions han de buscar una altra distinació, una altra diferència, sí, sí, perfectament. I és apassionant, la cultura japonesa, sí que ho és. Avui mateix 31 teniu actes també, demà, dissabte, diumenge, podeu anar a la fira de Barcelona, al saló del manga, i si teniu sort i heu tret les entrades bé, i si no, a veure, si teniu sort, perquè jo crec que està tot excebrit, eh? Ostres, serà complicat. El tema que té, no? generalment de torn, eh? Vull dir, perquè ara, les coses, m'hi trobo quina cosa més maca. De la música aquesta xunga, el Yesterday, de Beatles. Que gràcia. És que és un clàssic, de tota la vida, i això sempre sonarà. Crec que han passat ja, què, 50 anys? 66? Això em sembla? Cançó de tancar les festes, a les discoteques, allò, abraçant-te, i això ja... O allò que es deia vulgarment d'arrimar cebolleta, que es deia vulgarment també, eh? Les lentes, por Dios. Les lentes. No diguem això. Els arrimaos. Bueno, home, home. I llavors se sabe a la nostra edat i no, no interessa. Clar, és veritat, és veritat. Interessa. Tot ho perverteixes, jo no sé com... Jo ho perverteixo? Mare meva. No ho perverteixo. Bueno, doncs anem a parlar de... No, no, d'aquí, anem a parlar... No, no. Anem a parlar de Yesterday. que és una pel·lícula del Danny Boyle que en teoria hauria de ser una bèstia parda i aquí és una cosa fina, suau, s'ha tornat bo, no és dolent. Daniel Boyle sempre ha sigut bastant canelleta i aquesta vegada no. A mi m'ha fallat una mica en aquest aspecte, no? M'ha fallat i... Sí, sí, sí, sí. No, perquè jo he vist bastant de tot, bueno, bastantes coses de Danny Boyle, bastantes cosetes i, bueno, i sempre té aquest punt, no sé, que destaca, no? I aquí jo crec que acceptar una mica l'estètica, potser, d'aquestes lletres que es mouen, no? Aquest punt una miqueta neón que dic jo, no? Bé, per l'altre, jo tinc que dir, i ara, Jaume, que tu l'has vist, m'ho corrobores i ho comentem, si et sembla, bueno, és una pel·lícula de Danny Boyle i està protagonitzada per un noi que és hindú, no sé com es diu, això, Imesh Patel, perdoneu, és que no, és un senyor que no el tinc controlat, i la Lily James, que és la seva partenaire, no?, la seva partenaire, la seva mànager. Bé, és una història molt senzilla, des del minut número 1 es parteix de la base d'una cosa que has d'haver en un moment determinat, no?, ell és un pobret meu que intenta tocar música, no?, no té cap èxit, no?, toca la guitarra, canta cançons tipus cantautor americà, i de cop i volta una nit passa alguna cosa, no?, passa una cosa que se'n va tota la llum de tot el planeta, d'acord? Ell té un accident en aquell moment, en l'impàs que tothom pateix alguna cosa i hi ha alguna cosa que passa amb aquest planeta, no?, ella està com inconscient perquè ella ha tingut un accident de bicicleta i quan desperta, doncs, bueno, el món és normal perquè se'n va la llum i torna la llum, és a dir, és com un efecte curiós, no?, i quan es desperta se n'adona que amb aquesta mena de tempesta general o digue-li com vulgueu, aquesta apagó, millor dit, no?, aquesta apagada general, s'han perdut coses de la història, entre elles la Coca-Cola, que diu una Coke i diu què? Diu, clar, la Coca-Cola, exacte, bueno, coses i entre elles els Beatles, i ell, clar, ell és un cantautor i diu, doncs, ostres, ell recorda d'altres casos dels Beatles i costa, però la va recordant, no?, i llavors comença a fer una mena de, diu, bueno, de moure's, no?, en aquest àmbit, no?, i és una persona que arriba a ser, clar, imagineu-vos, no?, els Beatles, clar, que és una persona que de la nit al dia composi, clar, deu cançons, que evidentment ja estan composades, no?, i que ningú sap, excepte un parell de persones, que pel planeta també hi ha alguna cosa, a veure, té un punt de vista psicotrònic, però havia de tenir un accident aquell parell. Sí, també, imagino, no?, podia ser molt psicotrònic i molt de l'estil de Danny Boyle, podia tenir aquesta línia, però en canvi és tot molt suau, a mi, ella m'agrada molt com ho treballa, a mi no m'acaba de convèncer del tot, mira què vols que et digui, no m'acaba de convèncer, té a vegades unes mirades, una forma de fer que a mi no, no sé, no li trobo que sigui més sencera, però és una opinió personal meva. És la nena, la... No, ell, ell, ell, el cantant, no l'acabo de veure massa madur per fer aquest paper, és un paper que necessitava molts registres, no?, i jo crec que no l'ha trobat, però bueno, ella sí, ella està molt bé, i ella està perfecta, ella està sempre simpàtica, pizpireta, aquesta cosa que és allò que es diu, no?, que... I la gent que l'envolta, bé, a banda d'això, no vull dir moltes més coses, no?, vull dir tot això, el que pot passar, si realment seguirà triomfant, si no seguirà triomfant, si això seguirà, no seguirà, la premissa és bona, jo crec que com abans comentàvem, ja ara, ja, tu comentes, la cosa, realment que es va baixant i es va ensucrant, en general, no?, i jo crec que, no sé, em faltava, jo volia que dius, a veure si fa alguna cosa el Danny Boyle, no fa res de particular, però està bé la pel·lícula, entra molt bé, sí, ho has dit tu, però jo agafo i li poso l'accent, crec que el que dius tu s'ensucra d'una manera, sí, no?, que, si t'hi dius, però, això de que una noia estigui perduda pel altre, exacte, i que no trobi la manera, i ara que dius, i gairebé, gairebé el perd, perquè això ja no toca avui, no?, jo crec que això és d'una masculinitat, que no està a l'ordre, sí, tens raó, és una línia que no seria la més correcta, és una cosa, ara, com que t'agrada escoltar les cançons, clar, vas una mica amb aquesta, sí, sí, ja estàs, ja estàs, que sembla que s'ha perdut la cola, s'ha perdut els vides, i Danny Boyl també es va perdre, no?, sí, sí, sí, ara ha tornat un altre que no era Danny Boyl, no?, sí, sí, sí, és veritat, és veritat, que no recorda una miqueta aquella pel·lícula de Goodbye Lenin, Ah, sí, és raó, també, en aquest cas era la mare, la mare, sí, que havia estat també amb una malaltia, també, bueno, o desconectada o inconscient, exacte, sí, sí, sí, i estàs no sé quants anys, i clar, mentre allà era Alemanya, pues, clar, era Alemanya Oriental, era Alemanya Oriental, no?, era Alemanya de l'est, sí, sí, sí, ja havia el mur de Berlín, ja s'havia, ja s'havia tret, ja havien, sí, encara no, no, no, no, a la pel·lícula encara, no, a la pel·lícula encara, no, però passa, és una altra cosa, aquella quan es desperta de nou, clar, situació social i política, no té res a veure amb el país que havia conegut ella, no?, llavors al final ha de veure, l'intenta dissimular una mica tot, perquè ella espessi que encara està tot igual, i després ja l'hi explicarem més tard, clar, i molt tan uns hidrada allà, allà de molt de cuina, sí, sí, intentant amagar la realitat al país, en aquest moment, sí, molt bé, doncs bueno, tampoc molta més cosa, que podem dir de la pel·lícula, perquè insisteixo, l'estètica està prou bé, insisteixo, és una pel·lícula amable, però jo estava esperant a veure en quin moment em sorprendria, no?, vull dir, i no, no, no, no, hauria pogut fer alguna cosa, no sé, amb Luzin de Sky with the Diamonds, no?, per dir alguna cosa, hauria pogut fer un punt allà psicotrònic, allà psicodèlic, i se me'n va la cabeza, però no, és que no fa res, no, no, com és habitual, com era habitual, clar, com era habitual, que no va desaparèixer, exacte, no?, on t'està que hi transportin, no?, que movia les habitacions, que semblava que s'anessin a l'altra, a l'altra dimensió, no?, les càmeres que... No, però amb el milionari, també, com? el milionaire, que allà... Bueno, però tenia el seu punt, el Million Dollar Baby, no, m'estic dient jo ara, l'Slumdog Millionaire, era d'ell? Sí. Va ser així, vale, vale, sí, però tenia el seu, sí. Però totes tenien aquest punt, de la playa, també tenia aquest punt, no? Sí, tenia, però era un punt... Però era un punt de... La playa també tenia algunes, tot i que és una mica així, però tenia algunes escenes també molt bojes allà. Sí, sí, molt allò és aquella cosa que dius, se me'n va la perola, no?, cap a un altre món, cap a una altra dimensió, i això té un punt així que a mi m'agrada, no?, és a dir, buscar altres dimensions segons un punt de vista d'algú, i això em fa ràbia. Bueno, doni igual, esperem que la pròxima sigui més potenta, ja està, esperem que sí. Es torni a prendre l'ússia en descaixant d'aigua. I ja ho veurem, ja ho veurem, hi ha uns quantos, i ja veurà com la cosa que acaba. Rosa, una pel·lícula sèria, trista? No, no és del tot trista. No, no, trista, a veure, parteix d'una situació, home, d'un dol, exacte, el dol, el marit, el pare, fa molt poquet que ha mort, llavors ja s'estan fent un dol, exacte. Però, bueno, és una pel·lícula plena de... Esperança, de vida, d'esperança, d'evolució, no? És el viaje al cuarto d'una madre, exacte. El primer llarmetatge de la Célia Rico, és una noia, és una directora jove, que és de Sevilla. Nominada a Esgoia, eh, recorda, eh? Que passa que està aquí, sí. No va guanyar gaire cosa, però... Exacte, ella està aquí vivint a Barcelona, està fent classes, o sigui, donant classes a l'ESCAC, a l'escola de cinematografia, està fent, donant classes de direcció, eh, i alguna cosa més, no? Molt bé. I a més, és una pel·lícula que va guanyar 37 premis, entre ells el Premi de la Joventut i el Premi Fedora de la Crítica, la menció especial del jurat en Sant Sebastián, el 2018, que és quan es va estrenar, quatre premis Gaudí, també nominada als Goyes, també havia estat aquesta pel·lícula en concret. Però els Goyes res, no? No. A nivell així, els més famosos, els Gaudí recordo que sí, que va guanyar moltes cosetes. Sí, quatre a quatre. Ah, veus? Millor atriu, millor atriu protagonista, millor atriu secundària, millor premis també del públic. Les actrius són, la doña impressionant. Meravellosa. I l'Anna Castillo, estan totes dues, és que estan excepcionats. Molt bé, l'Anna Castillo, magnífica, eh? L'Anna Castillo es va, perquè he vist alguna entrevista que li van fer, ella es va ficar en el personatge, però de ple, a més, fins i tot de dir que no volia fer-ho, diu, és que jo no soc mare. És que jo no podré ser fer-ho, perquè és que jo no soc mare. I es va posar de ple, es va quedar a viure allà en aquell poble, va parlar amb la mare de la directora, que també és d'allà, llavors es va imbuir molt, diu, ara jo seré tot xucrat i tot. D'acord? I llavors es va quedar a viure allà i a veure com actuaven i com defensaven aquestes coses les senyores d'aquesta edat, d'allà del poble. A més, ja fa que és modista, que sap cosir, que, bueno. l'Anna Castillo, en canvi, també ho fa molt bé i ella és la noia que ella sí que les va voler quedar en el poble, ella sí que venia només a rodar en el moment que havia de rodar i fins i tot quan podia ser, marxava una altra correnta un altre cop cap a Madrid. I això també li fa veure que és una noia més inquieta, que ella no està a gust allà, que no és el seu àmbit. És la història d'aquestes dues persones, mare i filla, que estan convivint, que viuen en una casa, molt bé és la casa, l'escenari pràcticament és la casa, apena si surt la càmera alguna vegada fora, una vegada potser que la nena surt a fer un vol i està en una discoteca, en una sala així de ball i surt una miqueta fora amb alguna amiga o en algun moment que van amb un contenidor i en sala s'escombraries, poca cosa més, l'exterior pràcticament no es veu. Molt poquet, és molt poquet, molt poquet, molt poquet. Es veu que el poble és molt maco, està rodada a Constantina, que és un poble de Sevilla, de la sierra norte de Sevilla, que li llevan la suïssa andalusa o no sé què, perquè tu cal hi ve el foton fred que et pelas. I al estiu fins i tot, a Sevilla poden estar a 40 graus i allà a Constantina, allà a la muntanya, igual estan a uns 25-30 graus que estan a la mar de avés. Sí, sí. És curiós això, que passa a Sevilla, això. És un problema aquí, sí. Hòstia, això no serà la sierra d'Aracena. És la sierra norte de Sevilla. Sí, deu ser aquesta, la sierra d'Aracena. No ho he mirat tant. Sí, sí, jo vaig estar una setmana santa i estaven allà, o sigui, la casa de turisme rural d'Aracena estava a la sierra d'Aracena, estava a 60 kilòmetres. Jo que estava una hora pràcticament. 60 kilòmetres al nord de Sevilla i estava on d'allà és fantàstic. Sí, al nord de Sevilla, doncs això, amb un clima allà impressionant. Sí, sí. Doncs és una miqueta això, la història de les dues, com estan fent aquest dol, com estan... Jo sempre dic que el tercer personatge és la Mesa Camilla. Sí. Perquè estan allà al voltant, sabeu com són no les Mesa Camillas, amb aquelles celles, de poble, que abriguen, que això és Espany, que abriga molt, tenen el bracero allà sota i llavors es col·loquen allà i estan les dues allà, no que ara estan abraçades, però estan juntes, no? I és una miqueta, és com una metàfora de com estan elles en aquell moment, del que necessiten, aquell escalf, aquell carinyo, aquell estar recollidetes allà a casa, al fer una miqueta la complicitat entre les dues, no? Que és fins ara la relació que han tingut, però clar, és una edat ja una mica complicada per ella, perquè la nena ja té... Jo crec que els seus 18 anys ja... Sí, sí, sí. Perquè ja està en el moment que què tries per estudiar, no? Què vols fer? Vols entrar a la fàbrica, que el que ja és una cooperativa de cosir, que fan, per això, robes, bussen, o vols estudiar. Com que de moment no vol estudiar, entri a cosir, llavors ja veu el que és també el món aquest de començar a treballar i amb una cosa que no t'agrada tant. I llavors al final decideix i bueno, doncs m'agrada, vull anar allà a Londres, no? Com fan moltes noies que estan allà treballant o veiem una... Jo en un bar, o una carteria... L'aupert, no? Una cosa d'aquestes, no? L'aupert. I clar, imagina plantejar-li això a la mare en aquests moments, no? És una miqueta allò de... Però la lònia doña es fa un personatge molt bé perquè ella té els seus sentiments, té aquest primer rebato, aquesta primera reacció de dir, ostri, ara se'n va, doncs la em deixa, entenc que ha de volar, ha de volar del niu, és el condó... Ai, perdó, el cordó... El cordó umbilical s'ha de trencar i ha de volar, ja està. És això? Sí, sí, sí. L'altre millor que estigui. L'altre no... Bueno, l'altre sí que hi ha algun noviete per allà, però no és important. L'important és la evolució d'elles dues. Molt bé. I ja està. No, no, val molt la pena. No, no, és la pel·lícula que està molt bé. I en el moment que ja no ho necessiten, doncs ja no cal aquella taula, més a camilla. I el que dèiem, no cal pel·lícules grans perquè sigui una pel·lícula meravellosa. Jo he trobat que és una joia, és una joia. És pel·lícules que no passa... Vull dir, que passen moltes coses i dins d'espais petits no cal grans efectes espacials, no hi ha efectes espacials, això no existeix. I com els personatges els fa venir a casa, no? Sí. I ja casualment coneixen unes persones que estan fent classes de bolero i doncs ella no es veu que vagi. Són eixes que venen i ja s'ho fan venir perquè ella els hi fa així els vestits, entrar en una competició, un concurs... Que són horteres. Bueno, clar, aquí està la gràcia. Aquí està la gràcia, clar. Per viure una miqueta, per treure-li foc a aquell dolor que elles tenen i aquella cosa, no? Jo de debò que no recomano una pel·lícula i m'assuprem molt. A més, la vaig poder veure al Cine Baix a Sant Feliu. Això va ser el 19 d'octubre d'aquest mes que a més van fer un cinefòrum perquè es veu que fan un cicle de pel·lícules de dones i llavors hi ha una sèrie de cinemes que s'hi apunten i llavors aquell dia tocava fer-ho a Sant Feliu i llavors va venir el productor que és el Josep Amorós. Va ser molt divertit també la conversa amb ell i tot el que m'ha estat xerrat va ser molt maco, no? Fantàstic. Bueno, són aquestes iniciatives. Sí, sí, sí. I a més a més la projecció va ser gratuïta també. Molt bé. Fantàstic. És una pel·lícula molt maceta. Estava ple, així. No, no, sí, sí que estava ple. És que a Sant Feliu jo sempre que vaig trobo no sé si ple, ple però a totes les hores hi ha gent i hi ha molts nanos també hi ha joves parelles, joves, grans de totes les edats. Molt bé, no? Molt bé, molt bé, molt bé. A mi em pugueu martiritzar n'he anat mai. Fa tres anys que estic allà i no he estat mai. Ja te l'estàs perdent, eh? Clar, però mira, no per res. És que és allò que dius és que clar, és dilluns no puc és dilluns. El que t'estàs perdent segons el meu criteri és que són molt coherents. No, no, que sí, que sí. Sí, és magnífic el que fan, eh? Són, com deies, molt comercials. Clar. Algunes són molt comercials. I va el dió el David i els seus nanos i tot. Ja. És que personalment hi ha moments que no... Si fos un dijous, a lo millor que... No, però al cap de setmana. Al cap de setmana. Sí, tota la setmana. Dijous, divendres, dissabte i dilluns. Són quatre dies. Clar, divendres, a dir... Alguns dies sí, altres no. No, no pots perquè estàs aquí. Clar, per això. Que és divendres, dissabte... Començen els dies? Dijous, comença dijous. Dijous. Dijous, divendres, dissabte i dilluns. Dijous també? No, no, divendres. Dijous. Dijous també comencen, no. No. És divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Dilluns o dilluns. Ja vols que són... Sí, exacte. Si jo és divendres i dilluns, no puc, cap de setmana... Dilluns, exacte. Dilluns, quatre dies. Intentaré anar un dia, no vull anar, eh? A les sales no és cap meravella, les sales. No, no, igual. Són les sales de sempre, el cinema clàssic. En alguna sí que han renovat, per exemple, els seients. Alguna, deuria de ser dalt, perquè baix no. En alguna sí que estan arreglades. Però, bueno, això és el seu aspecte que tenien els Alexis i els verdis, el principi que tenia, aquells sellets. Els verdis encara, eh? A més, és que... Els Alexis eren molt bons, eh? A veure, tu coneixes a tothom ja, no? Des del que està a la entrada, a la taquilla, els que estan al bar... És que és molt xulo, no sé. És que fa tants anys que vaig, què? Ara em sembla que ha canviat, per això ho ha de baixar. Sí, perquè està una mica... Sí, està una mica gran. A mi jo s'ha jubilat. Bueno, a veure... Què? Que estem explicant aquí, no que no passa res. Bueno, la pròxima pel·lícula que farà, o que està fent la sèrie Rico, que penso que hem d'estar pendent, es diu Bajo Cero. Ala, molt bé. Perfecte, perfecte, molt bé. I us explico ràpidament, que estem parlant de cinemais. Ah, sí, sí, sí, sí, digues, digues. Que fan quatre mostres de cinema a l'any. Ara toca fer, a principis de novembre, toca fer la mostra de cinema de la Mediterrània, del Llevant, d'acord? Que serà del 8 al 18 de novembre. I llavors passaran diferents pel·lícules. ja estarem pendents una miqueta. Quan tingui tota la programació, ja l'actual. Molt bé, doncs vinga, estem atents amb això. Molt bé, Jaume, el Joker. Joker. A veure. Vinga, parleu, parleu. No, vosaltres, que l'heu també la vista. Sí, sí, sí, que l'havies. Un poc es tracta de brellar-se, no? No, però... No, no, no, ja ho poso només al costat del conflicte, a tu nosaltres, llavors ens preiem i... La desinformació i tot allò. La desinformació és el no-nosotros. Ja no tenia d'un polític que és el fet que l'altre sigui adversari, no? Clar, clar, clar. No és com nosaltres, doncs ja està, ja no és. És que ho pensi, ja ja està. A por ellos, sí. No, en tot cas... Perquè a més a més discreparem. Dígue'm, Jaume, què em dius d'aquesta pel·lícula? No, és que és veritat... No interessa el que dius, Jaume, no que digues dir res. És veritat el que s'ha apuntat en aquest programa diferents vegades. jo soc molt reaci a l'afició del que és cinema de molt de moviment, el Batman, l'Spiderman i tal. No, doncs aquesta no... Moviment poc, eh? No, no, perdona. És que... Però començo per aquí perquè... Molt bé. Perquè què dic, va. Llavors això ja ho rebutjo normalment, però el que vas explicar tu l'altre dia, la veritat és que em va arribar. I llavors com que em va arribar vaig dir, com que això va de problemàtica mental i la societat de la manera que va agreujant a la persona que es troba i dic, home, vaig a veure qui soc. Doncs mira, no hi va haver manera que em quadrés la pel·lícula. Però va d'això. Va d'això. Va d'això, però, bueno... Però, esclar, però què és el que m'ha passat? Que jo soc una persona que el Joker el puc acceptar d'una manera molt clara amb una pel·lícula dinàmica, o sigui, del Batman i de... O sigui, l'acceptes més en una pel·lícula més clàssica de superheròis que en aquesta. Exacte. I llavors, en canvi, allà, a part que fan una exageració del que representa les problemàtiques mentals que no ajuda a aclarir res, allò, eh? Vull dir, buah! Bé, és això el que em va passar. No vull dir desvareixer, perquè sé que agrada molt, ja no només a tu, perquè ho sé, perquè molts l'han vista, però a mi no em va quallar que hi hagués un personatge com aquell amb tot el que fa i el desgavell que genera, no? I no em quadra, sincerament. Però que... No et quadra per què? Perquè... Perquè associo que hi ha coses que són d'una manera i n'hi ha d'altres que són d'una altra. Aquesta altra manera, per exemple, quan es tracta de problemàtiques mentals, vull dir, ja se'n fan de pel·lícules que tenen bastant de sentit, perquè parlen de la manera que es recuperen o que es poden recuperar. I, esclar, hi ha un tractament prou seriós. No fa gaire que vaig veure aquesta última que vam fer amb el Robert De Niro, precisament, que és un tio que fa postes i que ho fa lligar tot el dado, bueno, de les coses, era, no? Ah, sí, sí. Doncs aquella sí que està ben tractada, no? I la pel·lícula és prou bonica, no? Bueno, perquè potser això és accessori en la pel·lícula, el tema del Joker és l'explicació de per què el Joker és així, però, bueno, potser no, clar, no aprofundeix tant en el tema perquè és una pel·lícula d'aquest estil, diguem-ne. Però, perdona, fan una construcció del Joker, del Joker aquest, que dius, què vols que et digui? Allà, molt bé, però qui no pita, això? No, m'entens? És el que em va passar. Res més que això. I la resta, a nivell d'actuacions i tal, que et va semblar... Sí, l'est... Una mica estirònic, eh, l'Omagueta, una mica estirònic, però, bueno, el Joker és estirònic, no? Sobretot en alguns moments, eh, que balla i tal, vull dir, i que fa aquells moviments, jo penso que allà hi ha un sobre... una sobreactuació. Sí, una miqueta. Però bé, vull dir, tampoc no... tampoc li fas massa cas, no? Perquè... Perquè el Joker, precisament, de les pel·lícules de Batman, sempre ha tingut aquest rol, no? Eh, vull dir... El Jack Nicholson era... Sí, és que sempre, clar. No, per no dir, que era molt bèstia. I aquell també, sí. El de Vito, també, ahir, era? El de Vito, no, no va ser. El de Vito, no, però un... Sortia por ahí. Va, després va sortir aquell noi que va morir, que era jove. Sí, que aquest era bastant contingut, eh? Que era bastant contingut. El Headledger. Sí, el Headledger, exacte. Era la segona de les últimes del Nolan. Sí, exacte. El caballero oscuro, o sempre què fèiem, o no es conèixer. Sí, el caballero oscuro. Era la segona part, diguem-ne. Sí, sí, sí. Jo concebeixo que les pel·lícules que tenen d'ajustar-se, doncs, a una realitat i que representen l'espectador una mena de formació, són unes, i aquestes han de tenir aquesta dinàmica. En canvi, les que el Joker i tot això té una altra lògica. Però sí que les primeres Batman, que no recordo el director, que és aquest tan famós, i tal, doncs tenien aquest punt. No, no, no, el primer, el que feia el... Coi, com estic jo mal cap avui, també. Bé, les primeres tres que vam fer, que sortia el Jack Nicholson i que hi era el Michael... Keaton. Michael Keaton, exacte. En si era tota una festa, allò, era una rebetlla absoluta de colors. Era molt popera, era molt pop, allò. És el que seria, clar. Llavors, la música de Prince embugida, vull dir, clar, ja anava bé, i això enganxava perfectament. I ni et plantejaves quina problemàtica podia tenir el Joker, ni et podies plantejar res en absolut, perquè estaves parlant d'un villano que, bueno, que pot fer qualsevol cosa, no? Però ja és normal, això, crec que jo. Però quan agafes el personatge, crec jo, no he vist la pel·lícula, i una mica el treus al seu espai, no?, i el col·loques aquí, i llavors passen això, no? Vull dir, percepcions sobre, bueno, què passa, no? Vull dir, que realment què està passant per aquell cap, no? També val a dir que quan passi una mica de temps, que ja tothom la hagi vist, llavors podem aprofundir sobre la fórmula que utilitza el realitzador per tractar el Joker i la problemàtica que té el Joker, no? Perquè jo crec que, bueno, és que, a més, a més, vull dir, quan em bugeix, és precisament quan li fan mal, vull dir, és que hi ha com un, no sé, no, no, no, no em va arribar. Això no vol dir que no em vagi a agradar, eh? Jo... tan bona com diuen que és, potser no, però, bueno, és bastant correcte. Sí, sí, vull dir que la segueixes... I la veuràs en els Oscars, a tu pesar, diria jo, eh? No, a mi a pesar, els Oscars a mi sempre m'ha semblat un premi. No? Pues jo, a tu pesar de diverses maneres. No, però vull dir que segurament sí que tindrà recorregut. Jo no crec que hagi de dominar cap lògica, eh? No m'ho crec. Sí, sí. Molt bé. D'acord? Molt bé, eh? Quina més? Ah, sí, aquella? Doncs sí. Ah, bueno, què? Ràpid, eh? Ràpid que t'he de venir, que no tenim temps. La d'estrena, la que estava de rigurosa estrena, no? I vista buida del John Wayne, no? Ah, vale. Buah, de John Wayne no, eh? No! Que sí, que sí. Vale, vale, vinga, va. Quina, doncs? No, quina deies tu? Sí. Aquesta deia, ah, de John Wayne, vale, vale, pensava que ho feies en broma, no? Doncs parla del John Wayne. No, no, no, és del John Wayne. Vale, vale. Jo t'ho he dit i ara era cert. Tens un minut trenta segons, no, que és broma. Un minut trenta segons. No, no, que és broma. Pues m'ha agradat una cosa, m'ha agradat un detall. Molt interessant. Digues el títol, digues el títol. El títol és... El zorro dels océanos. El zorro dels océanos. El zorro dels océanos. I és d'aquests que s'escapen, com el zorro de la guerra mundial, eh? Doncs vale, vale. I es escapa per tot arreu. És un alemany que no està d'acord amb el nazisme i llavors, clar, a mirar d'escapar-se d'ells. Clar, està bé perquè és el capità de bon vaixell i tot i qual. I això no ha estat el més important. Un detall que m'ha agradat molt és quan ell diu hem de fer una travessia enorme i necessito, doncs, ajut. I l'ajut quin és? Que tu, que ets el que estàs a la sala de màquines, eh? Com si fos el titan, allòs, el bomb. Les turbines, etcètera. Doncs, llavors, li diu, orienta'm, li diu, què m'estàs dient? Que acabarem el carbó i haurem de cremar fusta? Diu, sí, per aquí anirà la cosa. No t'amoïnis, li diu el carregat aquest. Diu, això, arribarem a tal lloc i tal, no? És aquesta manera d'escoltar-se en l'altre i que un de sol, cap i a la fi, no faria res. Necessita aquesta col·laboració. L'ajut per poder. M'ha agradat molt aquest detall, tio. Sí, perquè persisteix anar a la pel·lícula. I ja està. I és això, no? Vale, vale, vale. Jo no l'he vist, eh? No tenia ni coneixement. Home, jo t'asseguro que jo, quan jo treballava, quan vaig començar a treballar, mi em deia, vostè està aquí per fer el que jo li digui, no per opinar, eh? Clar, ostres. Això, eh? Sí, sí, sí. Encara n'hi ha, eh? Encara n'hi ha d'aquests, eh? Carai. Això està clar, no? Sí, sí, sí. Adéu, hem de tenir cada joia per allà. Si un dia parlarem del submarí de Buffan Pedersen, d'una pel·lícula aquesta. També. Aquesta és molt bona, eh? Sí. De 80. O bé, per dir, l'altra, aquella del submarí del... del que havia fet d'això, ahir, ara no me'n recordo. El Saint Connery. Ah, de la Casa de l'Octurro Rocco. A mi em va agradar aquesta pel·lícula. És una altra pel·lícula. Sí. Però és de la manera que acaben entrant en un joc que no és precisament destructiu. A mi em va semblar molt bé, aquella pel·lícula. Pararem un dia pel·lícula de submarí. També. Molt bé, molt bé. Més coses, va, tu. Eh, no volies que acabés. Em toca ja? No, no, no, no. Li toca el Nacho. Ah, vale. Nacho, què dius, va? Estava buscant aquesta cançó que és els títols finals de Dark Water. Ostres, pues vale. No sabia. Està cantant en japonès, no? Segurament, perquè la pel·lícula és japonesa. Sí, sí, sí. Hosti, però no sabia que existirà el títol, hòstio. Vale, és que l'he vist així. Em passa que seria com més tètrica i he vist, ui, què és això, no? Bueno, perquè ja hem parlat de japonesos que som de gent que poden sortir-te per qualsevol lloc. Molt bé. Pues bueno, ja que estem a Halloween i que, com hem dit, a casa meva sempre veiem una pel·lícula de terror, no veurem aquesta, però m'han recordat del terror japonès, que és un terror que va tenir al començament del segle, diguem-ne, dels 2000, va tenir una sèrie de pel·lícules bastant potents i, bueno, ja havia, abans ja havia tingut la seva, però bueno, van començar a fer totes aquestes adaptacions de pel·lícules japoneses al públic americà, versions americanes, The Ring, aquesta, que parlem, que és Dark Water, també es va... Sembla que es va dir la huella o algo així. Sí, la huella, la huella és d'ella. Una versió americana. I The Ring es va dir El Pozo. Sí. No, em sembla que es va dir El Pozo? Bueno, ja l'heu vist. No? No. O l'hemos liado. La Llamada o algo. Bueno, sí, da l'igual. Sí, sí, sí. Ara, aquesta de The Ring, l'americana, és molt bona, crec jo, eh? Sí, sí, està molt bé. Una adaptació molt bona que fins i tot li dona un... Sí, l'Anami Watch, correcta. Sí, senyor. No està malament. Sí, dona una volta a la japonesa, cosa que és... La huella aquesta no l'he vista, però bueno. No. Dark Water, parlem d'una pel·lícula japonesa de l'any 2002, de Hideo Nakata, que és precisament el director de... és com el... ja ho diré, l'italiano, com es diu? El digui allò? Ah, el Dario Argento. Ah, el Dario Argento. Dario Argento japonès, diguem-ne, no per l'estil, que és diferent, diguem-ne que és el tio de referència perquè ha fet això de The Ring, ha fet Dark Water, va fer Complex, vull dir, hi ha tota una sèrie de pel·lícules, és el maestro terror japonès, diguem-ne, no? Bueno, doncs, una pel·lícula molt japonesa, molt de... si tu vols veure com és una pel·lícula de terror clàssica d'aquestes japoneses, bueno, no clàssica, perquè les clàssiques són més antigues encara, però una d'aquesta onada, doncs la veus i té. Qua és aquesta? Aquesta, o sigui, escenaris bastant grisos, depriments, que són del paisatge urbà de ciutats japoneses, no? Que són així, una mica, aquests edificis enormes, molt deshumanitzats, una mica aquesta deshumanització de la societat japonesa, que és bastant potent, no?, és desllada, no?, això per allà generar un ambient terrorífic, llavors, situació una mica allà que et fa, perquè és una mare i una mare jove i una filla petita d'uns 9-10 anys, que van a viure en aquest edifici d'aquests perquè han tingut, bueno, un problema, ella s'ha divorciat, allò amb el que significa allò a la societat japonesa del divorci i tot allò, que no és com aquí, diguem-ne, és una mica un estigma, ella va allà amb la filla, ella intenta allò de fer per la seva filla i tal, i està en una situació d'un edifici molt atrotinat, que caigua per totes partes, que, bueno, és una cosa, i com estem també introduït una figura que en la mitologia japonesa sempre està associada a això amb temes de lo sobrenatural i del mal, diguem-ne, que és l'aigua, no?, no sé per què els japonesos tenen això molt, no?, llavors l'aigua està tota l'estona present en la pel·lícula de diferents maneres, perquè plou i es filtren goteres, perquè surt per no sé què, perquè surt per no sé qual, al final l'aigua té una entitat maligna, que té a veure amb coses que van passant a l'edifici, i, bueno, doncs sembla que apareix l'aigua, doncs passen coses, diguem-ne, i l'aigua surt de una manera bruta de les aixetes, i surt allò comença a tenir com una presència veritablement maligna, però barrejada, tot molt barrejada, amb una dulsificació, diguem-ne, perquè tot està molt vinculat al món infantil, diguem-ne, al món infantil de la nena, que també està en una situació una mica així, clar, perquè ja està, no té pare, perquè ha perdut el divorci, tot nou i tal, i la nena no està així molt bé, la nena busca solucions imaginàries, i al final aquestes solucions imaginàries no són tan imaginàries, sinó que hi ha presències a l'edifici, que també tenen a veure amb el món infantil, diguem-ne, aquí va passar una història amb una altra nena, que al final es comunica amb aquesta, amb la nena real, diguem-ne, com un fantasma que està vivint allà, perquè té una situació a resoldre, una situació també molt trista, molt relacionada amb l'adonament, amb la infància, amb temes de, bueno, que no sempre és tan fàcil ser un nen, no?, com em sembla, no? No tot és jugar, la infància pot ser molt complicada per alguna gent, i, bueno, aquesta nena, doncs, bueno, intenta recuperar una cosa que va perdre en la seva infància, molt important pels nens, i a partir d'aquí es genera tota una situació terrorífica, això basada en la figura omnipresent de l'aigua, i la figura marina de l'aigua i tota aquesta relació, i al final, doncs, bueno, té un final molt japonès, que no és un final d'allò feliç, sinó que, bueno, és un final japonès, diguem-ne, i, bueno, aquestes simbologies tan japoneses dels sorolls, del gom, de coses així, aquestes músiques que se senten, diguem-ne, no hi ha una banda sonora, no?, totes són sorolls d'aquests i tal, que són molt efectius, i, bueno, una pel·lícula que barreja tot això, barreja el que és més propi del terror japonès, de tot això que hem comentat, els elements, i una tendressa, no?, perquè és la mirada que està relacionada amb els nens, amb la problemàtica que són nenes, no?, del que li va passar a la nena que és el fantasma i el que li està passant a la nena que és actual, diguem-ne, no?, i, bueno, aquesta barreja et dona una sensació de, fins i tot, una mica de tristor i de terror, que, bueno, que és una bona combinació, diguem-ne, perquè us agradi el terror una mica fosc japonès, això, i una mica, jo, lento, no?, a poc a poc, no hi ha molt bé, no hi ha moltes sostits, no hi ha moltes sostits, però està bé això. Deixeu-me dos minuts per parlar d'una pel·lícula, i ara et deixo tu sis minutets perquè parlis, no, perquè és una pel·lícula que a mi m'ha decebut moltíssim, jo soc molt amant de Daniel Sánchez Arevalo, l'altre dia parlava al Nacho de Gordos, i jo he vist 17, no?, que és l'última pel·lícula que ha fet, no?, i realment jo m'esperava una altra cosa, soc molt fan, és el furo escuro casi negro, tot això, i, bueno, aquí tornem a trobar-nos amb un director que a mi s'ha desonflat una miqueta, encara que la prerrogativa és una prerrogativa molt determinada i és un noi que està en un correccional, no?, que té una problemàtica que, bueno, més que res, una mica de manca d'empatia amb certes coses socials, no?, no amb tot, és a dir, estima molt la seva àvia, amb el seu germà i una relació molt peculiar, no?, doncs hi ha una contenció de ràbia, no s'explica mai què passa amb els pares en si mateix, i, bueno, sí, s'insinua certes coses, però no tampoc, i llavors ell entra en contacte dins aquest correccional amb els gossos, amb la teràpia de gossos, d'acord? I ara li agafarà estima un gosset, que la llama oveja, perquè sembla una ovella, té molt de cabell, és així com molt despel·lutxat i és molt llatxot i tal, no?, típic, així com que és allò que es diu en castellà un perro mil leigres, no?, que es diu, és una barreja, sí, d'allò que és un gos que no té perigri, clar, que la pobret meu, no?, llavors, bueno, és això, llavors s'inicia a partir d'aquí, ho hem determinat, que ell pren una decisió, té capacitat per escapar-se d'aquest espai, per una sèrie de motius, que no vull entrar massa en el tema, sí que hi ha elements molt interessants, com per exemple li troben les bambes perquè no es marxi, llavors li donen xancles i ell per sortir corrents es posa amb cordís, no?, allò del celo, celo i tal, gran, no?, per intentar que no se li caigui i d'aquesta manera pugui córrer, no?, perquè si no la xancla és impossible, no?, coses d'aquests tipus que estan molt ben pensades, que tenen una visió una mica així i s'inicia una rod movie amb el seu germà, d'acord? Amb el seu germà i amb la seva àvia que està malalta i a partir d'aquí no és que vulgui explicar més ni menys. Està bé, la premissa és molt bona, però quan portem ja una hora de rod movie, dius, ja està bé la cosa, no?, llavors és massa repetitiu, exacte, no?, ell ho fa molt bé, el Biel Montoro, fa un paper molt, el nano és molt així com molt tirat enrere, i ho fa molt bé, fa un paper com molt distant, amb el que seria el tema de sentiments, no?, sembla realment que no sé exactament com dir-lo, no?, però sembla que no empatitzi en moltes coses, no?, i aquesta diferència la fa molt, molt correcta. No sé, m'esperava alguna cosa més, també sempre et sorprèn lleugerament amb un llenguatge més determinat, amb uns diàlegs, no?, bueno, està bé, però no, no, no, tornem, jo crec que estem anant en un període que estan els directors que a teoria tenen una pàtina com una mica nyonyos en general, eh?, no sé si és una qüestió de producte o el que sigui. De producte, per suposo. Bueno, veieu-la, sí, està bé la pel·lícula, s'aguanta perfectament, no?, a veure què tal i sobretot una mica a veure què opineu, i vosaltres, que ja me tu saps molt, quina problemàtica pot tenir aquest nano, no?, perquè jo encara m'he quedat amb ganes de saber exactament què és, eh?, el que hi ha, eh?, no, és difícil, però a vegades et xoca, no?, perquè per un costat dius sí, però per un altre no, no saps què passa, no? Rosa, cinc minutets i per parlar de la biblioteca de les llibres rechazados. Sí, rapidets i no... A veure, és una pel·lícula, és francesa, està basada en la novel·la del mateix títol del David Foenquinos. Ah, sí? Ah, molt bé. Foenquinos és el mateix autor de La Delicadesa, sí, senyora. Que també després la van fer en pel·lícula i també va tenir molt, molt d'èxit, eh? És que jo trobo que els francesos per fer comèdia són ideals, són genials, són genials, són genials, és una passada. Sí, senyora. I de qualsevol tema una mica no tonto, simple, ostres, doncs treuen una gràcia i unes situacions divertides i, ostres, amb un sentit de l'humor molt fin, no? Aquesta és una biblioteca dels llibres rechazados, dels llibres rebutjats. Està dirigida pel Remi Bessançon. El sector és el Fabris Luchini, que és molt conegut també, i la Camille Cote fan una parella molt divertida. Perquè són antagonistes, però que al final es veuen obligats a entendre's, no? A veure, és una història molt senzilla. Hi ha un poble que va passar un cap de setmana una noia que treballa amb un editorial, amb la seva parella i tal, la seva parella és escriptor, i el pare també s'ha dedicat al món editorial i tal, però bé. I llavors a algú li parlen que hi ha a la biblioteca, doncs hi ha una habitació, una sala, que són dels llibres que han rebutjat al moment o altre les editorials. I llavors no s'han publicat. I allà estan tots els manuscrits, no? Clar, la noia, ostres, que interessant, no? S'han acabat a veure si pot descobrir alguna joia, alguna cosa. I bueno, li crida l'atenció a un llibre que està enguadernat en color vermell. I s'ho legeix i diu, ostres, això val moltíssim la pena, això jo ho haig de publicar. I ho publica, és un èxit impressionant. Però clar, qui és l'autor? L'autor ho signa. Ara no me'n recordo el nom. Ai, com era? Bueno, és igual el nom. Clar, i resulta que investigant una miqueta, és un senyor que ja ha mort allà del poble, que tenia una pizzeria. Osti, tu, no pot ser, no? I la família, no? I la vida i tot. jo no sabia que el meu marit fos escriptor. Bueno, que escrivís, jo què sé, no? O sigui, és que és molt divertit, no? Sí, que ho portava. Perquè intenta... Clar, clar, clar, imaginau-ho, no? La tasca ara ja d'investigació de... A veure si realment aquest senyor podia o no podia haver estat, no? L'escriptor. I llavors tenim el personatge del crític, un títol literari, que és la televisió de màxima audiència, que és el Fabrice Luchini, que ell ho posa amb dubte. Diu, home, no pot ser. A veure, aquest senyor... És que no pot ser que... O pot ser que... Bé, el que passa és que com que és mort, clar, no ho pots comprovar, no? I llavors és una miqueta tots aquests enrenous, no? I situacions divertides, però a vegades una mica llugubres perquè la filla ja està mort, no? A veure si aquest senyor era o no el que és pogut estar. Llavors, la filla, que és molt maco el personatge de la filla, és una professora d'institut, que tot això és un poble allà a la Bretanya o no sé què, a França. I, clar, ella... I això, home, és que també en els pobles... Ella té una casa i té una habitació plena de llibres i una llibreria enorme, no? Clar, perquè ella també diu... En els pobles també hi ha cultura, no? Només ho teniu allà a París, eh? Clar, sí, sí, sí. I és una mica el contrast, no? Entre el món editorial, les festes, per presentar el llibre, per... No t'hauràs a veure una cosa amb l'altre. Veus també totes les triquiñueles del món editorial, que de fet és això, eh? Estes són les triquiñueles del món editorial, ja us dic. Està interessant de veure. També passes una estona molt, molt bé. Ja està? Ah, no, no, segueix. Aquí m'ha arribat. No, no, pots seguir parlant del llibre? Tens encara 40 segons per parlar. No, el llibre no, és una pel·lícula. Ai, la pel·lícula, perdó, perdó, és que hem llegit amb el llibre, que era un llibre com a tal. A mi m'ha agradat molt, eh? El David Fuenquinos, ja que jo alguna vegada he explicat alguna de les novel·les seves. Sí, sí, sí, i hem vist, recorda que la delicadesa... Sempre entenc que el llibre en francès i les pel·lícules també els veig sempre ser original, perquè és que està molt bé veure's parlar amb el seu idioma. La delicadesa estava dirigida per el propi David Fuenquinos, eh? Recorda això, que a més estava molt ben parit perquè el director és el mateix escriptor. I fa molt bé, fa molt bé, fa molt bé. Sí, sí, val molt la pena. La setmana que veus parlar d'una pel·lícula que es diu The Tale, el compte, que em té molt moscajat. Ja us ho diré, ja us ho diré. Ja vols filtrar primer. Bueno, ja ho diré perquè l'he pogut recuperar i tal i això, és una pel·lícula de fa un parell d'anys, no? I estic com molt perdut amb la... Ai, com es diu aquesta criatura? Dona igual. Dona igual. Avui estic fatal amb els noms. Deixem-ho així. Alguna cosa més? Ja us ho parlaré, d'aquesta pel·lícula, eh? Vull dir que no... Bona castanyada. Bona castanyada, exacte, no s'ho passeu molt bé. Divertiu-vos. Fantàstic. I marxem als Beatles, eh? Vull dir que avui hem fet una mica de fons al Jester Day and Company. Doncs marxem. Adéu-siau. Que vagi bé. Adéu-siau. Adéu-siau.